Vicenç Lozano Intrigues i poder al Vaticà Editorial Pòrtic (Barcelona, 2021) 2a edició (de butxaca), Edicions 62 (Barcelona, 2022)
Endinseu-vos en el Vaticà… i, si en sortiu vius, aviseu
No, no voldria que us passés com al malaguanyat papa Joan Pau I. Albino Luciani, a finals del segle XX -no a l’Edat Mitjana, o durant l’època del Renaixement-, fou presumptament assassinat amb cianur per una monja. O com l’adolescent italiana Emanuela Orlandi, desapareguda als quinze anys en estranyes circumstàncies…
En aquest llibre, Vicenç Lozano, periodista perspicaç i molt ben informat, ens les fa veure de tots colors però, sobretot, de color púrpura. Lozano, corresponsal durant anys de TV3 a l’Estat del Vaticà -el més petit del món i, segurament, el més intrigant-, ens demostra que, a través de nombroses fonts, molt ben informades, és possible treure l’entrellat de tanta caspa, tanta ignomínia. Malgrat els indubtables i meritoris esforços del Papa Francesc, l’argentí Jorge Mario Bergoglio, de blanquejar una institució dos cops mil·lenària.
És el que deia en aquest apunt del bloc Jordi Pàmias ens interpreta, amb destresa, la seva poesia cristiana. Cal distingir escrupolosament entre els conceptes de cristià i catòlic. Cristià és el seguidor d’aquell profeta de tantíssima personalitat com fou Crist de Natzaret, i partícip dels testimoni i les ensenyances de l’Evangeli, en els quatre llibres oficials i també els apòcrifs. Catòlic, ai! Catòlic es refereix a la trajectòria d’una institució creada pels humans que ha vingut acumulant molts pecats al llarg del segles. Així, són cristians papes com Joan XXIII, potser Pau VI i, indubtablement, Francesc, així com el Concili Vaticà II, la teologia de l’alliberament o el pontificat actual. I són catòlics la trajectòria, moltes vegades nefasta, de diverses generacions de purpurats, o la Santa Inquisició, o papes més recents com Joan Pau II (Karol Woytila) o Benet XVI (Joseph Rätzinger). Per tot plegat, des de la Terra o des del Cel, ja ens entenem!
Lozano ens dissecciona el panorama immensament bé, en un dels llibres més interessants que he llegit en els darrers anys. Entre bones menges i bons vins, i bons cigars -ell, però, fuma amb pipa-, ens fa entreveure, des de dins i des de fora del Vaticà, tot un món, tan fascinant com presumptuós i buit, en tants aspectes…
Presumpte assassinat de Joan Pau I i el cas de l’adolescent desapareguda a banda, entre els temes d’Intrigues i poder al Vaticà hi trobem els escàndols a l’entorn de la Cúria relatius a l’Arxiu Secret del miniestat enclavat dins Roma, la Màfia a la Banca Vaticana, el pacte secret per acabar amb el comunisme, l’amistat entre Joan Pau II i el legionari i pederasta mexicà Marcial Maciel, el paper del cisma ultradretà de Lefebvre, els dos escàndols de Vatileaks, el prostíbul de la Santa Seu, l’homosexualitat inherent a molts purpurats, el tumor recurrent de la pederàstia, la revolució -per sort, encara inacabada- del papa Francesc… Ufff!
De manera que, com us dic, endinseu-vos en el Vaticà i, si en sortiu vius -o vives- aviseu… Ara caldrà llegir -ja el tinc encarregat- el darrer llibre de Vicenç Lozano, Vaticangate, que, a poc que sigui tan interessant com el que us comento, promet ser del tot apassionant…
– El 1936, Pablo Ruiz Picasso, té 55 anys i en porta 32 vivint a França. És quan neix el Picasso Artista i Polític.
Mai va mostrar gens d’interès polític. Tot i que des de fa dos anys s’ha afiliat al PC francès. Però amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, no es va mostrar indiferent.
Coneix a Dora Maar, fotògrafa de 30 anys, que li comenta la crua realitat d’Espanya a través de les fotografies on, també, col.labora amb la revista surrealista “minotaure”, en la que Picasso està completament implicat.
Dora va conèixer al pintor en ple procés de creació del Guernica, i gràcies a ella tenim les fotografies del recorregut, la composició, els esbossos, tempteigs i correccions de tota l’obra.
– El 19 de setembre de 1936 se li ofereix, la direcció del “Museo Nacional del Prado” que accepta, però que mai va exercir físicament.
Des de l’any 1934, en l’exili, no trepitja mai més Espanya. Es va mantenir ferm a no tornar, fins que no s’instaurés la democràcia…
A principis del 37 rep l’encàrrec d’exposar un gran mural, de part de Josep Renau Director General de Belles Arts, que busca personalitats rellevants i properes a la República per la propaganda, i manifestar-les en l’Exposició Internacional de París del 1937.
Les seves reaccions envers la guerra, quedant recollides, tant en la pintura, com en els gravats i en el seu text poètic. Una d’aquestes manifestacions poètiques i polítiques, on reflexiona sobre la situació és “Sueño y mentira de Franco (1937)”.
Somni i Mentida de Franco – 1937 –
Picasso assoleix radiografiar la situació, l’horror i les misèries de la guerra des de l’exili. Aconsegueix fer-ho a través de la poesia i de la imatge de dues planxes de coure, de 9 vinyetes cada una. Aquesta “amalgama” desborda tots els límits de les seves obres individuals i assoleix que l’espectador reflexioni envers la situació i destrucció d’Espanya des de l’art i la literatura.
És una obra molt emblemàtica de la part més política de Picasso, de format i compromís crític amb caricatures satíriques, grotesques i escatològiques, amb clares referències al malvat Franco i a la crueltat i l’horror produït pels militars revoltats.
Tot i que l’obra de l’auca queda eclipsada i relegada a segon pla, en crear ElGuernica.
Dues plaques de 9 gravats c.u., total 18 gravats de 30 x 42 cmts, d’un format semblant als còmics, on denuncia i assenyala els crims de guerra.
Les 10 primeres vinyetes són una clara al·lusió a la figura de Franco, basat en l’obra d’Alfred Jarry: Ubú rei, “matar al rey Wenceslao”, que representa el fet grotesc, desagradable i del tot molt innoble.
La primera planxa la realitza el 8 de gener. La segona, els cinc primers dibuixos, els fa el dia 9. Resten les quatre últimes que les conclourà el 7 de juny de 1937, després de pintar i donar per acabat El Guernica.
Tots els gravats estan estretament relacionats, són l’esbós preparatori de la creació i confecció del famós quadre.
Dels gravats es van estampar una tirada de mil exemplars numerats, per recaptar fons per la causa republicana i denunciar, al món, els actes comesos per l’horror feixista.
“La pintura no ha sido hecha para decorar las habitaciones. Es un instrumento de guerra ofensiva y defensiva contra el enemigo” – Pablo Picasso
Imatges de la planxa. I – 8 de gener 37:
1 – Representa un “Quijote/ Franco” amb una imatge ridícula i grotesc muntat a cavall, amb l’estendard i figura d’una verge: implicació de l’església amb els revoltats. Imatge satírica i esperpèntica.
2 – Imatge sobre la corda fluixa, d’un penis gegant que està agafant l’estendard de l’església amb unes natges peludes, ridiculitzant el masclisme dels generals. Es passeja sobre una corda fluixa.
Referència a les tropes africanistes, a l’exèrcit i a la monarquia.
Moren de forma sospitosa: Mola (3-juny-37), Sanjurjo (20-juliol-36), Goded (12-agost-36), Fanjul (17-agost-36)…
Picasso agafa com a referent molta de l’obra dels desastres de la guerra de Goya, el paral·lelisme de monarquia, exèrcit i església. Les tres grans penes de la revolta.
3 – Franco amb el casquet marroquí, una espasa molt poc realista, amb una piqueta està destruint el bust clàssic i enorme d’una dona: La figura de la República
4 – Apareix vestit de dona andalusa amb faldilla, “peineta” i mantellina com si fos una cortesana amb una flor en una mà i un vano a l’altre. “La España de la pandereta”, amb la ciutat de Sevilla al fons.
5 – Surt per primera vegada la figura del toro, que simbolitza el poble enfurismat atacant al dictador a cop de banya. En aquesta vinyeta Franco no porta bigoti. El brau és pura força, i embat la figura ridícula del colpista.
6 – Franco agenollat en un reclinatori rendint culte a una moneda d’un duro, al poder econòmic. No rendeix culte a l’església sinó als diners, als interessos econòmics a favor de la dictadura. L’espasa està a terra. Torna a aparèixer el bigoti.
Porta un capell de bisbe, tiara papal i continua exhibint la gorra marroquina, i està protegit amb filats d’espina.
7 – És la vinyeta més complexa, hi ha molt desordre. La gorra marroquina, la corona reial, l’espasa resta terra i està subjectant una escopeta, continua agafat a l’estendard de la verge del Pilar; insisteix amb el bigoti i el filat d’espina. Del cul de Franco surten gripaus i serps, amb un clar missatge escatològic i apocalíptic.
La figura d’uns pits, simulant l’acte de parir.
S’inspira, també, amb el somni de la mentida de Goya.
Es diu que l’estendard de la verge, és la del Pilar, amb al·lusió, al bombardeig sobra la basílica del Pilar de Saragossa, en què les bombes republicanes no varen explotar. Franco manifesta que la verge està del seu costat…
8 – Franco està travant al cavall. La caça del Pegaso, el cavall alat de la mitologia grega, és caçat travessat per una llança. L’estampa del cavall ferit de mort, representa la figura del poble atrapat, amb una posició violenta i d’angoixa, de sofriment i derrota… Les ales símbol que encarna la llibertat, és escapçada per l’escena tràgica esquinçada per la llança de l’agonia. La religió, l’estendard del Pilar, amb un sol radiant, s’uneix amb la guerra.
També hi ha una altra referència al quadre de Goya: gossos atacant i matant al cavall.
9 – Franco apareix formant part en la vinyeta cavalcant sobre d’un porc. La llança fa de guia pel camí. El bigoti, l’estendard i el barret marroquí sobresurten novament.
Imatges de la planxa II, de data 9 de gener del 37:
10 – Franco devorant al cavall estripat, ferit greu de mort. Escena violenta i tràgica del poble subjugat, moribund i derrotat. Dibuix que inspira el sofriment en el Guernica. Espasa clavada a terra, juntament amb el somriure, el bigoti i el barret marroquí, amb la complicitat de l’església-l’estendard en posició vertical senyal de triomf i de victòria.
11 – Ja no apareix la figura de Franco, sinó el sofriment de les restes del camp de batalla. La figura molt naturista d’un cos femení mort tirada a terra. El cos de la dona, d’un fort color blanc, sobresurt entre tanta foscor i tristesa. Una llum resplendeix del fons de la vinyeta, d’entre les flames. Les restes d’una ciutat fumejant entre les runes. La figura femenina estirada a terra manifesta l’escena del tot dramàtica i contundent en mig de tant dolor i sofriment: La república ha mort…
Aquí Picasso ens mostra la part més universal i patètica de la guerra, del dolor que pateix el poble, la desesperació de la Humanitat; mostra la figura anònima de les víctimes de la guerra. Aquesta desgràcia és part de tots, de tothom. Aquesta figura immòbil, morta, ens diu que podem ser qualssevol de nosaltres.
12 – En aquestes tres últimes vinyetes l’horitzó està molt amunt, lluny… i el sol no surt. Són figures d’una escena molt realista, de la resta dramàtica i de les conseqüències de la guerra. Imatge esfereïdora d’un cavall que envolta el cos d’un home, que semblen morts, al mig del camp desolat de batalla.
13 – Figura del brau amb punxes, enfurismat, que s’enfronta al personatge amb mirada potent, que emana amb bravura com una icona amb molta energia. Franco amb molta angúnia vol fugir amb els pèls de punta d’aquest enquadrament. Es diu que es va inspirar en el quadre de Goya: “Murió la verdad”.
14 – És continuació de la passada vinyeta. El toro planta cara amb força a un Franco deforme, amb el cavall desventrat. Escena semblant a una del Guernica.
Les quatre imatges restants de la planxa II, es varen afegir el 7 de juny del 37, una vegada finalitzat el Guernica. Estan molt relacionades amb els esbossos que figuren en el famós quadre.
15 – És la primera vinyeta després del bombardeig de Guernica. La cara de l’horror en primer pla amb les mans enlaire i sòlides llàgrimes, expressen el gran terror viscut. La seva posició en caure víctima de forma violenta i mirada d’esglai amb el reflex de les flames al fons, mostren la barbàrie inhumana de la guerra.
16 – Dona amb el fill als braços, surtin amb gran dramatisme de casa seva en flames
Inspirat en els seus esbossos i en el quadre de Madre con niño muerto– (maig 1937)
Aquestes dues vinyetes, es diu que estan inspirades amb l’escena de les escales del “Cuirassat Potemkin”, de la cèlebre pel·lícula del cineasta “Serguei Eisenstein”- (1925).
17 – Mare i fill morts. El cap de l’infant amb una corona d’espines, i la sang que brota del cap de la mare. Escena de gran dramatisme.
18 – Dona ferida de mort travessada per una llança, que s’alça entre les ruïnes amb els braços oberts en senyal de total desesperació, davant dels seus fills que se li abracen angoixats. Expressió brutal del terror que també s’acaba representant en el quadre. Al fons la imatge del resultat del bombardeig amb les seves tràgiques conseqüències.
Picasso s’apropa molt a Goya, per fer propaganda de l’horror, la desesperació i de la guerra. Goya té una importància vital en l’obra de Picasso – S’inspira en moltíssims dels seus quadres – (“Yo lo vi” – de Goya).
L’ordre de les imatges de la planxa estan al revés. Van de dreta a esquerra.
En imprimir-se, les posicions de les vinyetes quedant invertides.
Els poemes que acompanyen els gravats exhibits en l’Exposició Internacional de París, foren l’altaveu de la “Causa Republicana” a Europa, amb l’objectiu d’aconseguir l’ajut internacional per la lluita contra el feixisme.
Arran de l’afusellament del poeta i dramaturg Federico Garcia Lorca– agost de 1936-, a l’acte d’inauguració de la “Casa de la República”, es rendí homenatge a la seva persona i una clara denuncia explícita al seu assassinat.
El Pavelló de la República estava situat a la plaça del Trocadero, al costat i molt a prop dels pavellons d’Alemanya i de la Unió Soviètica.
Documentació i apunts:
Assistència al curs impartit en el Museu Picasso de Barcelona – Curs de Gaudir la UB:
Picasso, del període clàssic a la seva darrera etapa creativa (1915-1973).
Classe del 19 de juny de 2023, ponent: Andrea Horas González.
Aprofito dir-vos que del 9 de juny al 20 de juliol, es pot visitar: El fons fotogràfic Dora Maar a l’Arxiu Nacional de Catalunya a Sant Cugat del Vallès:
Dora Maar-Viatge a Catalunya
Quan s’acaba de celebrar el cinquantè aniversari de la seva mort. On s’han efectuat, arreu, molts reportatges, moltes tertúlies, conferències, exposicions i merescuts reconeixements referent a la seva obra, i dintre del gran debat social en referència a la misogínia i al creixement constant de la violència de gènere existent en la societat actual en ple segle XXI. On s’ha creat un gran debat de discòrdia en la política actual. Crec, també, que hem de reflexionar sobre les actituds, comportaments, tractes i relacions envers les seves parelles. En moltes ocasions, aquestes dones, varen ser les grans muses i font d’inspiració de l’artista i alhora víctimes del masclisme que la història ha obviat…
“Enguany commemorem el centenari de l’assassinat de Salvador Seguí, figura clau de l’anarcosindicalisme català i de la història del nostre país. Home de teoria i praxi, d’acció, però també de reflexió, idealista i alhora conciliador, la figura del Noi del Sucre resulta clau per entendre no només un període històric, sinó també el desenvolupament del moviment obrer a Catalunya i la seva influència en el catalanisme polític”.
Roger Torrent i Ramió
El seu llegat ideològic, el moviment obert, els forts moviments d’esquerra, sobrepassant límits fins i tot més enllà de les nostres fonteres. La importància de l’organització i de la mobilització social, ens descobreix tot un personatge amb una força extraordinària que és del tot fonamental per entendre els canvis, la transformació i l’evolució dels moviments socials de la societat industrial catalana.
L’exposició és tan sols una petita mostra i homenatge a una figura immensa, que va projectar un moviment social i sindical amb una potent càrrega d’acció política.
Un recorregut per la vida de Salvador Seguí i del seu entorn en una època plena d’esdeveniments convulsos. Aquest, nostre, país està compromès amb la recuperació de la memòria històrica, i amb la seva transcendència en el món del treball. Cent anys després del seu assassinat, encara se’l considera figura clau de la història del sindicalisme.
El 10 de març de 1923, Salvador Seguí, líder de la CNT, era assassinat d’un tret al clatell al barri del Raval de Barcelona a mans d’uns pistolers del Sindicat Lliure, braç executor de la patronal.
En una Barcelona sota pressió, les vagues, la repressió, les revoltes, el pistolerisme, la violència i l’assassinat…
Personatge polièdric, altaveu de la classe obrera i treballadora que clamava humanitat i dignitat.
Va donar un impuls determinant a l’organització sindical obrera. Aconseguir la jornada laboral de vuit hores, després de la llarga vaga de la Canadenca, de tots coneguda.
Orador excepcional. Anarquista carismàtic i incòmode per tothom, que va generar discrepàncies en la línia dura de l’anarquisme, per un costat, i el va col·locar en el punt de mira de la patronal, per l’altre.
Alhora conciliador: –“no podem empènyer l’adversari a l’abisme amb assassinats. Volem establir un sistema de convivència en què sigui possible la discussió de tots els temes”.
–“davant la ignorància, llibres i diaris; davant de la misèria, associació“
El context històric i social, cronologia
– Primera Revolució Industrial a Catalunya 1830-1840, és una societat tèxtil als voltants dels cursos i riberes dels rius. És l’única regió essencialment industrial de tota Espanya.
– Molta gent del camp català es trasllada a Barcelona, gent que malvivien en un clot i en la misèria. Passant a formar part d’una gran quantitat de mà d’obra barata.
– Les fàbriques eren instal·lacions precàries, amb condicions laborals extremes, pèssimes condicions de vida, serveis bàsics inexistents, infeccions, proliferació de malalties, analfabetisme. Amb una forta immigració de gent d’altres terres i províncies.
– Aquesta transformació entre la pagesia i la nova societat industrial és el detonant d’una gran desigualtat social. A finals del S. XIX es produeix el gran canvi. Jornades laborals inacabables, salaris miserables i condicions de vida paupèrrimes
– Creix una societat de dos grups totalment oposats: la burgesia, propietària dels terrenys i dels mitjans de producció i els obrers, la força del treball.
– Neix una nova classe social, El Proletariat, i la consegüent lluita de classes, com a centre del conflicte la batalla per la igualtat social.
– El problema del creixement fa necessari una planificació i una nova gestió urbana, engrandir i augmentar la superfície de la ciutat fora muralles i a la vegada solucionar els problemes de salubritat: Neix el Pla de l’Eixample i reforma interior d’Ildefons Cerdà, l’any 1860.
– El triomf de la Revolució de 1868 que obligà i posa fi al regnat d’Isabel II.
– 1868-1896 intervals entre l’organització i la revolució de la Primera Internacional – gran planificació per unir als treballadors de diversos països – i el Procés de Montjuïc – nom del judici militar de la processó del Corpus contra l’anarquisme a Catalunya.
La Primera Internacional
1885-1920 El Modernisme: sorgeix, gràcies a la necessitat de canvi que va portar la revolució industrial, en el món de la cultura, especialment en l’arquitectura i la pintura, principals exponents, conjuntament amb els avançaments tecnològics del moment, com l’electricitat, les màquines de vapor i el ferrocarril.
L’esclat i màxima evolució del Modernisme, es va reflectir a l’Exposició Universal del París de 1900, que va triomfar com a mitjà cultural exposat.
– El 1888 l’“Exposición Universal de Barcelona”, calia fer un pas endavant per a mostrar Catalunya a l’exterior. La burgesia es posa en bona sintonia amb els borbons, que acabaven de restaurar, de nou, la monarquia, i llaçar Barcelona al món modern.
París va iniciar el primer pas de les exposicions universals l’any 1855.
Punt culminant de l’evolució de la societat catalana del S. XIX, després dels desastres econòmics i polítics del S. XVIII. Catalunya fou la pionera de tot Espanya de la Revolució Industrial.
– En el canvi de segle, la Segona Revolució Industrial– “l’electricitat”. Importants canvis, en el món tèxtil, metal·lúrgic, portuari – ports industrials-, molta diversificació industrial i més canvis de les activitats productives.
– L’exponencial creixement demogràfic. Naixement i construcció de nous barris. Annexió, 1897, de poblacions dels voltants a la nova i creixent Barcelona – Sant Antoni, Hostafrancs, Sant Martí…
– Una societat que no parava d’augmentar, que creixia, que es modernitzava, i alhora es massificava i es deshumanitzava.
La gran concentració de treballadors, les indecents condicions laborals, l’explotació infantil i de les dones, la salut, els accidents i les malalties, provoca que els obrers es comencin a organitzar per defensar i millorar els seus drets i condicions de vida.
Sobre l’explotacio infantil
Entre 1874 i 1923, són cinquanta anys que el mal dit “boom” econòmic de finals del S. XIX i principis del S.XX, va enriquir exageradament a la burgesia catalana, finalitzant amb l’alçament militar i la dictadura de Primo de Rivera. Una gran repressió i una constant violència, en mig d’un conflicte sagnant de lluita permanent conegut com els “50 anys de violència o temps de les bales”.
Hi ha un canvi social, i es comença a percebre la legitimitat de la violència, per prendre consciència com a medi de reivindicar les queixes i les millores en les condicions laborals i en la millora de la qualitat de vida. Hi ha una sèrie d’atemptats, contra el rei, contra el governador civil, un altre contra el governador militar, la bomba al Liceu, l’atemptat durant la processó del Corpus al carrer Canvis Nous, i altres successos en diversos indrets i celebracions. Tots aquests atemptats són l’autorització i el pretext per incrementar i legitimar una forta repressió portada a terme per les autoritats i forces policials; judicis sense cap mena de garanties, efectuant les corresponents purgues, a base de tortures amb total impunitat i amb les corresponents execucions a garrot vil al moviment anarquista, el que es coneix amb el nom del Procés de Montjuïc, amb centenars de detinguts. – 1896.
Fins a l’any 1904 no s’aprova la llei del descans dominical.
1904 – 1909 La Rosa de Foc: després de l’esclafat del Procés de Montjuïc, l’anarquisme torna a agafar força, amb nous episodis de violència; atemptats al primer ministre Antonio Maura, al cardenal Cassanyes, al director del port i altres personalitats. Bombes al carrer Ferran, a les Rambles i a la Boqueria entre altres. L’inici de la guerra del Marroc, l’any 1909, va enfurismar i exaltar encara més a la població del tot frustrada i enrabiada, amb la consegüent crema d’esglésies i de convents, barricades als carrers i forts enfrontaments contra les forces d’ordre, donant pas a la revolució o insurrecció de juliol de 1909 que coneixem com la Setmana Tràgica.
– 1921, el líder rifeny Abd-el Krim, derrota l’exèrcit espanyol, que va significar un revés fortíssim del domini espanyol al Marroc, amb el que es coneix pel desastre d’Annual.
– 1914-1918, I GM, el període de la Gran Guerra va ser l’esdeveniment que va canviar el decurs de la Història i de la Humanitat.
El port de Barcelona va ser el primer motor econòmic d’una Barcelona en construcció cosmopolita, gràcies a la neutralitat de l’estat espanyol. A part de la immigració d’altres llocs de la península s’hi van afegir refugiats, bohemis, desertors, espies, i com no empresaris que es van enriquir gràcies al desastre mundial.
– 1914-1923 La Mancomunitat: Institució que agrupa les quatre diputacions catalanes, per crear, entre altres, una important xarxa d’infraestructures, ferrocarrils, obres hidràuliques, camins, ports… Iniciatives i millores tecnològiques, agrícoles, educatives…
1917 l’esclat de la Revolució Russa
1918-1923 els anys del pistolerisme, és l’etapa dolorosa de tota aquesta crisi què patir la nostra societat; fou altament aberrant l’ús i l’abús de les armes de foc en tot aquest període. Tothom duia pistola, l’entorn anarquista, el sindicat lliure pagat per la patronal, la policia, l’exèrcit i el sometent… Tothom participava de la cacera, fins al cop d’estat de Primo de Rivera què tallar de sota rel tota espiral de violència. Instaurant una forta dictadura, sent el primer assaig del nacionalisme espanyol autoritari, construint un exèrcit fortament repressiu, corporatiu i militarista.
La coneguda llei de fugues, proclamada pel governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, home cruel i violent, que aplica una dura repressió policial del pistolerisme anarquista en Barcelona a començaments de la dècada de 1920.
……………………—————————–…………………….
El Noi del Sucre: (23-09-1887 / 10-03-1923)
Des de molt jove va mostrar inquietuds llibertàries, el pare era forner natural de Reus i la mare de Tornabous. Seguidor de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, es va relacionar amb personatges culturals i polítics de l’època, destacant per la seva capacitat d’oratòria.
Els seus principis es basen per afavorir a les classes reprimides, fomentant la revolució social en contra de les classes dominants. De formació llibertària, ferm seguidor de crear una societat sense opressors ni oprimits, sense violència, desenvolupar una societat més lliure, igualitària, amb preparació cultural, intel.lectual i tècnica a favor de les classes treballadores.
Va organitzar i crear biblioteques, centres culturals i d’estudis. Va formar part de Societat Obrera impulsant el sentit sindicalista i anarquista.
És un home inesgotable, incansable, home d’acció que la seva principal arma és el do de la paraula fugin de tota violència.
1916 propulsor per a formar la unitat entre CNT i UGT, per crear un front únic a favor del moviment obrer (això continua sent una qüestió sense resoldre en el món de les esquerres), com a protesta dels augments dels preus dels productes bàsics, en plena Primera Guerra Mundial, en una situació privilegiada de l’economia d’exportació.
El 1917, convoca una vaga general indefinida i revolucionària, com a vaga política de corrent llibertari, en plena Revolució Russa i en mig d’una insurrecció per proclamar la independència fallida d’Irlanda.
“Si les Institucions educatives i l’experiència quotidiana faculten per a exercir una professió determinada, el sindicalisme atorga la formació al conjunt dels treballadors per l’ofici d’autogovernar.se”.
1918 elegit secretari general de la CNT
1919
la vaga de la Canadenca i Salvador Seguí: Principal empresa d’electricitat, que va creixa desmesuradament, gràcies a fets repetitius de forces repressives i que els empleats qualificats demanessin protecció a la CNT, impulsa a Seguí a reorganitzar a les classes treballadores al mateix temps que, també, alerta a la patronal.
El famós míting de les Arenes, -19 de maç 1919-
Va acollir el míting més multitudinari, 20.000 persones, inclosos molts dels presos alliberats, que va posar punt final a la vaga què paralitzar Barcelona durant quaranta-quatre dies.
Estava en joc l’augment dels salaris, la reducció de la jornada a vuit hores i l’alliberament de tots els presos represaliats, sota la legislació militar, i la reincorporació als seus llocs de feina. Evidentment, els nervis estaven a flor de pell, i amb diversitat d’opinions. El comitè garantia la finalització de la vaga a la patronal si s’acceptaven les condicions pactades. L’assemblea es va dividir i és sentir un “nooo” rotund.
Seguí va fer ús de la paraula i va ser contundent: “o acceptem les condicions del pacte o bé estem disposats a sortir d’aquí i anar a prendre Montjuïc, per fer la revolució seriosament”.
“La gent es va quedar glaçada per la seva capacitat de convicció”
Si les autoritats no acomplien el pactat, es tornaria a la vaga. Es va sentir un “Sííí” rotund.
La vaga va finalitzar, i la jornada de vuit hores es va fer extensiva arreu… Era el primer país d’Europa en aplicar la jornada de vuit hores.
El 10 de març de 1923, al carrer Cadena, actual rambla del Raval, en ple procés dels treballadors d’emancipació social, va ser assassinat d’un tret al cap, a mans d’uns pistolers del Sindicat lliure creat per militants carlins sota el control i a padrinatge de la patronal catalana.
La redacció del present article, és extreta de resultes de la visita efectuada a l’exposició del Palau Robert, en commemoració del Centenari de la Mort de Salvador Seguí – el Noi del Sucre -, a través de documentació, vídeos, gravacions, fotografies i àudios, que es pot visitar fins al tres de setembre. I de consultes efectuades a l’hemeroteca de “La República”, el “Punt Avui”, “Naciódigital.cat” i de l’“Ara.cat”.
És el líder per excel·lència de la classe obrera, que pren consciència i poder per aconseguir fites inimaginables, com la jornada laboral de vuit hores.
Indiscutiblement, el seu llegat, juntament amb la resta dels seus companys de lluita obrera, ens l’han deixat com herència: Un discurs que està plenament vigent avui dia.
“El triomf inicial dels treballadors va quedar eclipsat per aquesta reacció i pel paper clau de Milans del Bosch, que va forçar la dimissió del governador civil i del cap de la policia, provocant la caiguda de Romanones, substituït per Antonio Maura. Va ser el preludi de la dictadura militar de Primo de Rivera, que arribaria el 1923.
Triomf i derrota – La Vanguardia 19 març 2019 – 19 de març del 1919”.
Era del tot conscient, de ser una diana humana, tement en tot moment ser atacat pels seus i sobretot pels adversaris i oponents. Segons la patronal era molt més perillós ell, que qualsevol bomba. Sabia que tenia enemics a reu.
Tant la seva parella Teresa Muntaner, com Macià el varen alertar el dia que el van matar que no sortís de casa seva. La carta que l’alertava del perill, enviada pel futur president de la Generalitat, va ser trobada a la butxaca de l’americana del seu cadàver. El seu enterrament és celebrar clandestinament, per no aixecar protestes i aldarulls, i l’única persona autoritzada per assistir al sepeli, fou el seu amic íntim i advocat Lluís Companys.
El seu afer de menjar-se els terrossos de sucre que li servien en els bars, durant les famoses tertúlies en els cafès, va esdevenir un costum, motiu del sobrenom del destacat líder de l’anarcosindicalisme de principis del segle XX.
La trajectòria vital, dura, excepcional, curta i molt intensa, però més que apassionada, del Noi del Sucre ens ha de fer pensar i insistir que els veritables culpables del seu assassinat no varen ser els executors del fet, sinó els poders fàctics i econòmics, de crear un clima del tot favorable als interessos de les elits predominats.
Cent anys després d’aquell crim s’ha de mantenir com icona de les classes treballadores, envers la lluita pels drets laborals, que encara no s’han assolit …
Novel·la important de la cultura catalana i força desconeguda per al gran públic. La primera edició és de 1901 i abans s’havia anat publicant parcialment a La Veu de Catalunya a partir de 1899.
Es considera la primera novel·la modernista catalana ja que per primer cop s’apliquen els pressupòsits estètics d’aquest moviment.
Els sots feréstecs, Butxaca 1984, 2014 de Raimon Casellas i Dou; edició a cura de Jordi Castellanos i Vila
L’autor
Raimon Casellas Dou (Barcelona 1855-Sant Joan de les Abadesses 1910) estudià al seminari que abandonà als 17 anys al quedar com hereu del negoci familiar. Soci de l’Ateneu Barcelonès va començar a publicar critiques d’art a L’Avenç primer i a La Vanguardia després. Més endavant a La Veu de Catalunya de la que fou redactor en cap.
Raimon Casellas, carbó de Ramon Casas
El 1893 va visitar París amb Casas i Rusiñol. A partir d’aquí defensà l’impressionisme en front de la pintura academicista en boga.
Arran de la Setmana Tràgica, i de diversos de problemes amb La Lliga regionalista i la nova generació de noucentistes va entrar en una depressió que el portà al suïcidi.
La novel·la que comentem és l’única que té. La resta de publicacions són contes, relats curts i assajos crítics d’art.
La novel·la
Com moltes altres novel·les és important situar-la en l’espai i el temps. Una zona pobre, boscosa, aïllada i un final de segle XIX amb una importància rellevant de la religió que es barreja amb supersticions ancestrals.
Sots a Montmany on és situa l’acció d’Els sots feréstecs
L’obra és més simbòlica que realista. Els personatges hi són com a base del que ens vol dir l’autor, el xoc ideal-realitat. El protagonista, un mossèn que l’envien castigat a una parròquia mig abandonada, té molt clar el que vol i que ha de fer amb els feligresos: actuar i transformar la realitat. El mossèn té la idea que l’Església tot poderosa i ell, com a representant, tenen la veritat absoluta. En conseqüència, són els altres els que han de canviar modificant l’ordre establert. El gran problema que tindrà, a més a més, és la (in)comunicació i el pas del temps amb els conseqüents canvis ja assentats. No sabrà o no podrà transmetre bé el missatge i es produiran una sèrie de tensions que aniran en augment. La ruptura total vindrà amb l’aparició d’una prostituta provinent del pla, símbol del mal, i una posterior tempesta destructiva (superstició) que s’interpretarà com a signe de derrota.
L’autor descriu molt bé els personatges, tant els principals, mossèn i parella de sagristà i majordona, com els secundaris, habitants de les valls. Fa servir un vocabulari que s’ha perdut i ens fa reflexionar en el retrocés del català i en les paraules que no fem servir i en conseqüència desapareixen. N’hem recollit algunes a continuació:
Bosquerols, embarbussats, endergues, garrinar, apariar, reviscolar, estrafer, emperesit, fistonar, tritlleig, arrauliment, balbes, xaruc, corsecar, cossar, bagassa, fer xangla, fer platxèria, afraus, balbes, garbons, gresols, cairats, vern, fer remor,…
Estat actual de l’església i rectoria de Sant Pau de Montmany
En resum, una bona novel·la, que cal treure de l’oblit en que està, ja que aporta un coneixement del passat interessant i també d’una riquesa de vocabulari que no hauríem d’haver perdut. Evidentment, té altres valors com la reflexió sobre el poder, la intransigència, el pas del temps i es pot entendre com una paràbola del fracàs de l’artista en el seu intent de tranformar la realitat, segons el Diccionari de la Literatura Catalana.
Mapa de la zona s’inclou en l’edició llegida i citada
Aquest important personatge de la història espanyola del segle XX, ha estat poc estudiat ja que esdeveniments històrics posteriors a la seva vida l’han relegat a una posició secundària, no justificada historiogràficament, ja que el seu rol és molt important en el desenllaç de la Restauració i en el posterior adveniment de la llarga dictadura franquista. Una part important dels historiadors, fins i tot contemporanis, el defineixen com un bon home, franc, obert, senzill, (campechano que diuen en castellà) impulsor d’una dictadura paternalista, bon gestor econòmic, allunyat del feixisme italià. Les investigacions més recents, entre les quals el present llibre, el descriuen d’una manera oposada: un dictador ambiciós, sense escrúpols, que va regir un règim en extrem nacionalista, repressiu de manera semblant a la resta de dictadures europees dels anys vint i trenta i proper al feixisme, del qual begué ideologia durant els anys de durada de la seva personal dictadura.
Miguel Primo de Rivera y Orbaneja (1870 – 1930) creà un règim dictatorial, autoritari, ultranacionalista espanyol, monàrquic i catòlic, de caire regeneracionista. Primo va arribar a la conclusió que l’exèrcit estava obligat a salvar Espanya dels seus enemics interiors amb la complicitat, això si, d’un rei que posà la Corona en joc en un moment de màxima descomposició del règim restauracionista, incapaç de donar resposta als reptes socials, econòmics i polítics que s’aguditzaven en acabar la Gran Guerra. No és cert que la Dictadura de Primo fos un règim net de sang: al dictador no li tremolà la mà en utilitzar gasos verinosos en accions massives contra la població civil rifenya en la guerra colonial del Marroc, ni en assassinar de manera sumaria molts anarquistes que condicionaven el seu model social; les detencions i empresonaments indiscriminats foren quotidians durant els anys de la Dictadura. El general creà un règim populista, de fet es pot considerar com un precursor del populisme de dretes a l’Europa d’entreguerres. Utilitzà la política de masses per intentar forçar la nacionalització del poble des dels principis polítics definits en les primeres línies d’aquest paràgraf. L’experiència va ser un nyap, i el que es va aconseguir va ser tot el contrari, és a dir, la republicanització progressiva de bona part de la classe política i de les classes mitjanes i populars. Primo va ser un propagandista, en el sentit d’intentar, mitjançant l’ús de la propaganda, forjar el sentiment nacional, catòlic i autoritari del poble, utilitzant la mentida, de manera compulsiva i sense cap aturador per tal d’aconseguir les finalitats polítiques que l’interessaven.
En el primer capítol (La forja de un rebelde sin causa, 1870 – 1920) s’estudia la vida de Primo que neix a Jerez de la Frontera en una família de terratinents. El jove comença la carrera militar que avançarà a l’ombra del seu oncle Fernando Primo de Rivera y Sobremonte (1831 – 1921) influent militar de la Restauració que acompanyarà i afavorirà el nostre protagonista al llarg de la seva carrera militar (i política). Durant la seva joventut iniciarà els seus problemes amb el joc d’apostes, la beguda i les dones; també coneixerà la seva dona (Casilda Saenz de Heredia) amb la que tindrà sis fills i que morirà en el darrer part, deixant un corrió de nens petits a càrrec de les dones de la família i sobre els quals, l’interès de Primo va ser relatiu i distant.
Retrat del tinent Miguel Primo de Rivera y Orbaneja als 23 anys d’edat (wikipedia.org) El jove heroi: dibuix del jove tinent defensant el Fuerte de las Cabrerizas Altas de Melilla el 28 d’octubre de 1893 (lavanguardia.com) Fernando Primo de Rivera, l’oncle afavoridor i conductor de la vida i la carrera de Miguel Primo de Rivera (wikipedia.org)
En el segon capítol (La forja de un golpista, 1920 – 1923) descriu els anys clau del nostre general a les Capitanies Generals de València i Barcelona, quan comença a experimentar la repressió total, via assassinats extrajudicials d’anarquistes i el paper de Sometent en aquesta repressió. En aquest ambient de violència contra els anarquistes, es fraguaren els plans colpistes del militar, així com les complicitats amb les elits, els catalanistes de dreta, els industrials, importants sectors de les classes mitjanes: a cadascú hi havia, per part de Primo, un missatge d’identificació amb uns objectius aparentment comuns. Tothom li donava suport perquè per a cadascú hi havia una aparent coincidència. El personatge ambiciós i mentider va aflorar aquí per tal d’aconseguir els seus objectius. El 13 de setembre Primo fa un pronunciament a Barcelona, bastant mal preparat, i que triomfà en el moment que Alfons XIII (s’ho va pensar uns dies), donà el seu suport.
Primo de Rivera, el rei Alfons XIII i els membres del Directori Militar l’any 1923 (lavanguardia.com) El rei i el dictador després del seu nomenament el setembre de 1923 (wikipedia.org) Martinez Anido, la mà dreta del dictador, en el centre de la imatge. A la dreta el dictador i a l’esquerra José Calvo Sotelo, el seu ministre d’hisenda durant el Directori Civil (lavanguardia.com)
El capítol tercer (El Directorio militar, 1923 – 1925) descriu la repressió que ell i la seva mà dreta, el general Severiano Martínez Anido (1862 – 1938), tristament famós pel seu paper organitzador dels Sindicats Lliures i la llei de fugues durant el pistolerisme barceloní, van fer contra tots els opositors, tot situant el Somatent sota el control de l’exèrcit i publicant el Decret contra el separatisme (18 de setembre de 1923) que refredà de seguida els ànims dels catalanistes de la Lliga que li havien donat suport. És també l’època de la “pacificació” del Protectorat marroquí i la reconversió de Primo en relació a les colònies africanes, ja que passarà de ser favorable a deixar la colònia a convertir-se en un aferrissat partidari de continuar l’aventura colonial. El Directori establirà una lluita poc convincent i efectiva i molt populista contra el caciquisme i contra la corrupció
El capítol 4 (El Directorio Civil, 1925 – 1930) és la segona etapa de la Dictadura, quan Primo intenta institucionalitzar el règim amb un partit únic, la Union Patriótica (UP) a imatge del Partit Nacional Feixista, la creació de la Asamblea Nacional, primera cambra corporativa de l’Europa del segle XX, una inversió sense precedents en obra pública, la formació de monopolis estatals, (CAMPSA, Telefònica,…); tot això implicava una expansió estatal desconeguda que, unit a la manca de controls i el despotisme i arbitrarietat amb que dirigia l’estat, convertiren la Dictadura en un règim profundament corrupte: tothom, des d’el dicador en avall estava implicat en pràctiques il·legals.
El següent capítol (Caudillo nacional. Propaganda, culto al líder y masculinidades) analitza com el dictador construeix una imatge mesiànica i paternalista d’ell i del seu règim, utilitzant eines de propaganda de masses desconegudes fins el moment, tot plegat presentant l’exercici absolut del poder com un sacrifici per Espanya i apel·lant a l’amor del poble. En aquest marc mental de tutela del poble, es poden trobar exercicis de cinisme personal com era la prohibició (moralment justificada) de les apostes en els jocs d’atzar quan ell mateix va continuar apostant perdent sumes ingents de diners en timbes privades durant tota la Dictadura, sense que això li plantegés cap dilema moral. La premsa primoriverista associava a Primo la seva actitud de bon pare de familia catòlic i la rellevància de la virilitat militar per tal de restaurar una “masculinitat nacional” que s’estava perdent en la dècada dels vint. El rol de líder caballerós i romàntic contrastava amb la seva doble moral que s’evidencià en molts moments del seu règim.
Primo de Rivera amb els seus cinc fills: Miguel, José Antonio i Fernando i a sota Carmen i Pilar assegudes amb la tieta Maria Jesús, germana del general que va cuidar dels nens en morir la mare l’any 1908 (Diario de Jerez) La Caoba és el sobrenom amb el qual es coneixia una prostituta andalusa de Madrid addicta a la cocaïna en els anys vint. Es va fer públicament coneguda quan va ser detinguda en 1924 per tràfic de drogues per a després ser posada en llibertat per ordre directa del dictador Miguel Primo de Rivera, amb qui mantenia relacions. L’escàndol va ser sonat (blog de Vladimir Merino)
El sisè capítol (La nacionalización de masas) analitza l’extensa i intensa campanya de nacionalització, acompanyada de la repressió dels considerats enemics màxims, que no únics, de l’espanyolisme: els anarquistes i els catalanistes. En la campanya utilitzà tots els recursos de control polític que disposava: els governadors civils, els delegats governatius, el propi partit (UP), el Sometent Nacional, amb l’objectiu de crear un nou espanyol amant acrític d’una Espanya triomfant i mel·liflua i obedient total dels seus governants. Això superarria la lluita de classes i portaria els bons espanyols a una convergència nacional positiva. Com s’ha esmentat més amunt l’experiment fou un rotund fracàs.
Cartells de l’Exposició Ibero-americana de Sevilla i de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929: Apoteosi propagandística i mostra de la decadència econòmica del règim
El penúltim capítol (Caída y muerte de un dictador) explica i analitza els esdeveniments polítics, econòmics i socials que van conduir al final de l’experiment dictatorial. La pèrdua progressiva del suport dels diferents sectors socials que havien recolzat l’establiment de la Dictadura, el continu distanciament entre Primo i el rei Alfons XIII, les tensions creixents amb sectors de l’exèrcit conduiren la dictadura primoriverista a un carreró sense sortida. Les dificultats eonòmiques foren un dels factors desencadenants de la caiguda: una política monetarista totalment errònia que conduí a l’enfosament internacional de la pesseta, amb un dèficit públic desbocat i una dificultat creixent per trobar finançament. Les tensions polítiques portaren a intents insurreccionals al llarg dels sis anys de règim, sempre desarticulats amb prou eficàcia repressiva, però amb costos polítics: la Sanjuanada (intent de cop militar del 24 de juny de 1926, l’intent de sublevació a Prats de Molló de novembre de 1926 preparat per Francesc Macià (1859 – 1933) o l’intent de cop d’estat de gener de 1929 protagonitzat pel polític conservador José Sánchez Guerra (1859 – 1935). Abandonat pel rei i frustrat un darrer intent de plebiscitar la seva continuïtat entre els principals comandaments militars, Primo de Rivera partí a l’exili a París l’1 de febrer de 1930. Amb una salut molt precària, malalt de diabetis i fent cas omís als metges, que li recomanaven un canvi d’estil de vida, Primo morí a París el 16 de març de 1930.
Imatge oficial de Miguel Primo de Rivera (wikipedia.org) Mussolini amb el dictador. L’estudi historiogràfic de la relació del primoriverisme i el feixisme és objecte de polèmica, encara avui dia (alamy.es)
El darrer capitol del llibre (¿Qué ha pasado aquí?) és una revisió historiogràfica i de la memòria del dictador i del seu règim. La figura i la seva memòria i el seu tractament ha anat variant al llarg dels anys i en funció de l’enfocament historiogràfic (conservador, progressista, etc.) o del context polític del moment. Es fa un repàs de tot això, molt interessant. També hom parla del tractament mediàtic, televisiu, a través de pel·lícules o sèries en les quals de manera directa o a través del context històric es retrata el general, el seu règim o la seva època.
Estàtua eqüestre de Miguel Primo de Rivera situada a la plaça de l’Arenal de Jerez de la Frontera i vandalitzada amb pintura vermella. El debat sobre si s’ha de sotmetre o no a la Llei de Memòria Històrica continua a l’actualitat (Diario de Jerez)
El total dels vuit capítols del llibre són 300 pàgines, a les que segueixen els agraïments, les notes, les fonts consultades, la bibliografia i un índex onomàstic fins el total de 413 pàgines que configuren l’obra completa. El llibre d’Editorial Crítica es va publicar a Barcelona l’octubre de 2022.
Alejandro Quiroga Fernández de Soto és investigador Sènior Beatriz Galindo a la Universitat Complutense de Madrid i reader en Història d’Espanya a la Newcastle University del Regne Unit. Doctor en Ciències Polítiques per la London School of Economics and Political Science, ha estat professor d’Història i Polítiques al King’s College London, London School of Economics, Royal Holloway i University of Nottingham. L’any 2005 va obtenir la plaça de professor titular a la Newcastle University i el 2008 el lloc de reader en Història d’Espanya a la mateixa universitat. Entre 2011 i 2016 va ser Investigador Ramón y Cajal a la Universitat d’Alcalá. Els seus treballs se centren en l’estudi dels nacionalismes i les identitats nacionals a l’Espanya dels segles XX i XXI.
Podeu seguir aquí el vídeo de la conferència de l’autor Alejandro Quiroga a l’Ateneu Barcelonès el dia 9 de maig passat.
És un llibre d’història escrit d’una forma no convencional que ens narra la Guerra d’Indoxina (1946-1954) primer i la Guerra de Vietnam (1955-1975) després, durant els 30 anys viscuts en la segona meitat del segle passat.
Éric Vuillard és un escriptor i cineasta guanyador del premi Goncourt el 2017 que va desgranant la història des d’un passat colonial amb tots els ingredients d’explotació del poble local fins a la fi de la guerra que es produeix com conseqüència de la descolonització, independència i finalment, unificació del país.
Éric Vuillard, foto de Pere Virgili, ARA 26-02-2023
Hi trobem les relacions de les famílies franceses que dominen la política i l’economia en molts casos a través de l’exercit. Les discussions dels diputats. El realisme de Pierre Mendès France el 1950 quan diu que no tenen mitjans materials per imposar la solució militar i defensant la negociació.
També i en paraules de l’autor “la transformació de les glorioses batalles en societats anònimes” i com la banca canvia les inversions quan comença la guerra de manera que pugui seguir repartint dividends importants. És allò de les rates abandonant el vaixell quan comença a enfonsar-se.
Hi ha la petició d’ajuda als Estats Units que recorda la d’Ucraïna a l’OTAN en els moments actuals. La sortida honorable que no es produirà degut als dubtes polítics i a la pressió militar del Viêt Minh. L’entrada en acció del Estats Units seguint la doctrina Truman amb unes pinzellades de com van intervenir en el Congo, Guatemala i Iran. També el fracàs final militar del campament atrinxerat de Dien Bien Phu.
No hi ha la visió vietnamita, ni l’ajuda xinesa al poble de Vietnam. Tot el llibre té una perspectiva francesa, occidental. Tampoc parla del govern titella en l’època d’ajuda total americana.
Llibre molt ben escrit dirigit a persones que coneixen els fets històrics i els volen recordar. Diríem que serveix poc des de un punt de vista de conèixer tot el que va representar la guerra i la repercussió que va tenir en els països dels principals implicats, Vietnam, França i els Estats Units.
Colpidora la nota final amb el nombre de morts d’una terrible guerra no declarada ja que Ho Chi Minh el 1945 només va declarar la independència emparant-se en la declaració dels drets humans.
Dues fotos de la guerra del Vietnam
Per concloure i recordar l’horror de la guerra hem volgut posar dues imatges molt conegudes. N’hi ha molt poques de la intervenció francesa i moltes de l’nord-americana ajudant al govern titella de Vietnam del Sud.
La foto de la nena del napalm, feta després d’un bombardeig amb aquest material inflamable. Els soldats resten impassibles als civils que fugen. Anys més tard es va saber que era un muntatge, és a dir, una foto preparada i modificada per dramatitzar i impactar més al públic.
“Foto suposadament de l’evacuació caòtica de l’ambaixada dels Estats Units quan l’exèrcit del Viêt Minh ja estava a les portes de Saigon”. És una altra foto feta el 19 d’abril de 1975 pel fotògraf d’UPI Hubert Van, el qual, el 2005 explica que: “No es tractava de l’ambaixada, sinó dels apartaments Pitmman, però els editors nord-americans van confondre la ubicació dels fotogrames” Vegeu l’article de Verificartve
Més informació
Vegeu la ressenya de Sílvia Marimón a l’ARA 26-03-2023 aquí “Éric Vuillard assenyala el gran beneficiat de la guerra d’Indoxina: la banca”
Singular exposició aquesta que té lloc actualment a l’antiga seu de l’editorial Gustavo Gili -desapareguda el 1945 i especialitzada en cultura visual-, un projecte dels arquitectes Joaquim Gili i Francesc Bassó. Un espai, d’altra banda, suggestiu per a ser visitat. La composen un total de 29 realitzacions que són un bon compendi dels edificis d’interès, el disseny incisiu i l’urbanisme avançat de la Barcelona que intentava progressar, malgrat els lògics impediments del règim franquista, de les darreries dels anys 40 fins a mitjans dels 70.
Durant aquest període ben significatiu es van dur a terme al Cap i Casal un conjunt de propostes en els àmbits esmentats que, vistes en perspectiva, constitueixen “línies dures” en el sentit de prioritzar els problemes constructius més que les justificacions estètiques. Ho fan a partir de tres eixos bàsics: l’intent d’obrir les disciplines de què parlem a nous usos col·lectius; la transformació del projecte com a eina per a millorar l’esfera pública, i l’enfrontament als conflictes ciutadans sense l’ús de fórmules corporatives.
La mostra ordena cronològicament els casos d’estudi i els reconstrueix mitjançant documents, textos i imatges que, en bona part, es difonen per primer cop dins d’un context expositiu.
Els llocs i les condicions de vida de les classes subalternes
Línies dures s’ocupa en tot moment dels llocs i les condicions que durant el franquisme vivien les classes subalternes barcelonines. Per això comença amb el concurs “Vivienda Económica en Barcelona 1949” i acaba amb la publicació, el 1974, del Contra Pla de la Ribera, elaborat pel Laboratori d’Urbanisme de Barcelona. Aquest projecte donava suport a les reivindicacions veïnals davant l’opció per part de les institucions de reestructuració de la zona litoral.
L’exposició es completa amb un itinerari per cinc dependències del que fou l’editorial Gustavo Gili, la qual cosa ens permet entendre la seva morfologia arquitectònica original.
Per acabar, s’inclouen una selecció d’imatges que Francesc Català-Roca va realitzar sobre l’edifici en el moment de la seva construcció i obertura.
Aquest reportatge fotogràfic, juntament amb les nombroses instantànies del mateix autor incloses en cada cas d’estudi, formen un conjunt de més d’un centenar d’imatges que s’inscriu dins dels actes commemoratius del centenari del naixement de l’il·lustre fotògraf de Valls.
Selecció de les realitzacions exposades:
Concurs d’idees sobre el problema de l’habitatge econòmic a Barcelona(1949)
El Grup R (1952-1961)
Nous apartaments a les golfes de La Pedrera (1953-1955)
Edifici per a menjador a la factoria Seat (1953-1956)
Estadi del Futbol Club Barcelona a les Corts (1954-1957)
Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1958)
Polígon Montbau (1958-1964)
El disseny als anys 60
Oficines i tallers del diari El Noticiero Universal (1963-1965)
Edifici Banca Catalana (1965-1968)
Truiteria Flash Flash (1969-1970)
Walden 7 a Sant Just Desvern (1970)
Vinçon (1972-1973)
Centre d’Estudis d’Urbanisme, CEU (1972-1977)
El Contra Pla de la Ribera (1974)
Imatges: d’esquerra a dreta i de dalt a baix: El Grup R (1952-1961); Estadi del Futbol Club Barcelona a les Corts (1954-1957); Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona (1958); Oficines i tallers del diari “El Noticiero Universal” (1963-1965); Truiteria Flash Flash (1969-1970); Walden 7 a Sant Just Desvern (1970); Vinçon (1972-1973)
En definitiva, una mostra de gran interès, que mereix ser visitada.
Borja de Riquer completa amb aquest gran llibre la investigació i posada al dia historiogràfica d’un personatge clau en la història del Catalanisme polític del primer terç del segle XX i que va tenir també un paper molt rellevant en la política de la Restauració espanyola fins l’arribada de la Dictadura del general Primo de Rivera. No és ni molt menys el primer llibre que Riquer publica de manera específica sobre Cambó: com a resultat de la seva tesi doctoral publica l’any 1977 Lliga Regionalista, la burgesia catalana i el nacionalisme (1898-1904); El último Cambó, 1936-1946. La tentación autoritaria (1997); “Escolta Espanya”: la cuestión catalana en la época liberal (2001); Francesc Cambó. Entre la monarquía y la República (1930-32) (2007). La llista que he fet no és gens exhaustiva i en molts altres llibres, sol o en col·laboració amb altres autors o en diverses monografies apareix aquest personatge que Riquer coneix com ningú a Catalunya i a Espanya. Per tant, es pot considerar aquesta biografia com una síntesi excepcional que descriu una època viscuda per un home molt complex i contradictori, com era Cambó.
Francesc Cambó en un retrat fet per Ramon Casas entre 1897 i 1899 (Museu Nacional d’Art de Catalunya) Retrat de Cambó de l’època que va patir un atemptat poques setmanes abans de les eleccions on Solidaritat Catalana va guanyar de manera gairebé total l’any 1907 (historiasdeltren.com)
La lectura d’aquesta primera part us conduirà, entre d’altres coses, pels fets de la Setmana Tràgica, els esdeveniments de 1918 – 19 amb el fracàs del primer projecte d’autonomia política per a Catalunya, l’entrada de Cambó en els governs de Madrid com a ministre d’Hisenda i de Foment o les complexes relacions del nostre personatge amb el rei Alfons XIII. El període de la dictadura de Primo de Rivera (1923 – 1930) representà políticament un autoexili per a Cambó però no pas una inactivitat ja que gràcies a la publicació de nombrosos llibres i articles, va estar molt present en la política fins a convertir-se en un dels homes clau de cara al futur retorn a un règim constitucional. En el moment decisiu, amb la caiguda del dictador, els anys 1930 – 31 un seguit de dubtes i una malaltia greu, junt amb una anàlisi errònia de la realitat política, l’impediren de convertir-se en l’home per manar que s’havia anat forjant i això provocà la fugida del país en proclamar-se la República.
Narcís Verdaguer i Callís (1863-1918) advocat amb qui va començar a treballar Cambó. Propietari de la revista quinzenal “La Veu de Catalunya”, va traspassar la capçalera al grup de la Lliga que la va transformar en diari (wikipedia.org) Enric Prat de la Riba (1870 – 1917) fou el primer president de la Mancomunitat de Catalunya (1914 – 1917) (wikipedia.org) Josep Puig i Cadafalch (1867 – 1956) succeí Prat en la presidència de la Mancomunitat (1917 – 1924); la Dictadura de Primo de Rivera el va destituir (wikipedia.org)
Francesc Cambó i Batlle va ser una persona molt polièdrica, amb múltiples arestes vitals que interactuen unes amb les altres. Partint d’aquesta complexitat, Riquer estructura el llibre en un eix central, el Cambó polític que descriu, analitza i interpreta la seva vida de forma exhaustiva al llarg d’unes 550 pàgines, partint del moment del seu naixement a Verges el 2 de setembre de 1876 i la seva infantesa a cavall de Verges i Besalú, on hi havia la família materna, en uns ambients benestants de la societat rural, conservadora i catòlica que explica la formació del seu primer pensament polític. Tercer fill d’una prole de vuit, aviat es convertí en l’hereu per la mort dels dos germans grans, Ramon i Josep quan eren nens. El 1892 comença estudis de Dret i de Filosofia i Lletres, per la qual cosa es traslladà a Barcelona on acaba els estudis de les dues carreres el 1896 i 1897. Molt interessant l’evolució del jove conservador des del Centre Escolar Catalanista (s’afilià l’any 1893 i en serà president dos anys més tard) on coincidarà amb futurs líders catalanistes com Enric Prat de la Riba o Josep Puig i Cadafalch. Des del Centre Escolar intenten ocupar la presidència de les principals entitats barcelonines, com ara l’Ateneu, cosa que aconsegueixen amb la candidatura d‘Àngel Guimerà com a president i Joan Maragall com a secretari. El valor polític del jove president del Centre de dinou anys, anava creixent. De la mà de Guimerà entrarà a la Lliga de Catalunya i ens els darrers anys del segle XIX, anà forjant les seves postures catalanistes en un ambient força influït pel desastre colonial i les postures de l’incipient regeneracionisme. A finals de 1898, Prat havia creat un nou diari La Veu de Catalunya, la capçalera del qual li havia cedit Narcís Verdaguer i Callis (cosí de Mossen Cinto), advocat i protector de Francesc Cambó. En el diari, Cambó treballaria com a redactor i responsable de política internacional. L’any 1899, Cambó, Prat i Verdaguer i Callís van fundar el Centre Nacional Català que agrupà els escindits de la Unió Catalanista amb el grup provinent de la Junta de l’Ateneu. L’any 1901, el Centre es va fusionar amb el minúscul Partido regionalista i es va formar la Lliga Regionalista on el jove Cambó ja era dins del nucli dirigent. Passem per moments importants de la història del Catalanisme com el Tancament de Caixes o les primeres eleccions legislatives de 1901 anomenades dels Quatre Presidents on la Lliga Regionalista guanyà clarament la candidatura. Els fets del Cu-Cut! i la formació de la Solidaritat Catalana signifiquen la irrupció plena de Cambó en la política espanyola. Aviat esdevingué líder de la Lliga que repartí els papers amb un Prat responsable de la política interna i un Cambó a les Corts defensant el seu programa lligaire amb una doble proposta: una modernització de l’estat compatible i complementària d’una autonomia catalana. Tal com va anar la història, i això ho descobrireu profusament en les apassionants pàgines del llibre, cap dels dos objectius es van acomplir en cap moment. La xarxa complexa dels interessos econòmics dels homes de la Lliga amb la conflictiva situació social que es vivia en els anys posteriors a la Gran Guerra posaren Cambó en contradicció política constant i l’anticatalanisme creixent a Madrid impedí de totes que cap dels objectius polítics de Cambó pogués reeixir.
El govern de concentració de Maura de 1918: d’esquerra a dreta (amb faixí) Santiago Alba, Romanones, Antonio Maura, rei Alfons XIII, Dato, García Prieto, González Besada i Cambó que era ministre d’hisenda (nuevatribuna.es)
Francesc Cambó (en el centre) i Miguel Maura (a l’esquerra) amb altres ministres mauristes en una reunió a l’hotel Ritz de Madrid l’any 1930. Van crear el Partido de Centro Constitucional en un intent, que seria fallit, de donar sortida constitucional a la Monarquia després de la caiguda de la Dictadura (nuevatribuna.es)
Durant els anys republicans i des de l’exili intentà, sense èxit, reconstruir la Lliga, tot admetent a contracor que l’esquerra catalanista aconseguís una autonomia que ell havia perseguit infructuosament durant els anys de la Restauració. Se sentí molt incòmode ja que les dretes espanyoles, aliades naturals, esdevenien més anticatalanistes que mai. Cambó es mogué entre la reticència i l’acceptació pragmàtica del nou règim. Tindrà un paper clau en la presentació (guanyadora) d’un recurs d’inconstitucionalitat contra la reformista llei de Contractes de Conreu (1934) presentada pel govern d’ERC, la denegació de la qual actuaria de detonant dels Fets d’Octubre de 1934. Cambó i la Lliga es presentarien a les eleccions de febrer de 1936 amb el Front Català d’Ordre que agrupava a Catalunya, a més de la Lliga, entitats com els radicals de Lerroux, l’Acció Popular (la CEDA de Gil Robles), la Dreta de Catalunya (els monàrquics de Calvo Sotelo) i els tradicionalistes. Cambó, que anava de número 1 per Barcelona no sortí elegit, per uns milers de vots. Quan es produí el cop d’estat del 18 de juliol, Cambó era de vacances amb el seu iot Catalonia, fent un dels habituals creuers pel Mediterrani; rebé la nova situació com una “militarada inesperada i indesitjada”. En els dies següents i motivat pels fets violents revolucionaris derivats del cop d’estat fracassat, l’actitud de Cambó canvià i es tornà en un clar recolzament econòmic, logístic i de propaganda cap a l’exèrcit rebel degut a la seva simplificació inicial del conflicte: “barbàrie contra civilització”. Malgrat el distanciament de Franco i la seva actitud distant i bel·licosa envers el Catalanisme, els intents de Cambó de situar-se políticament dins del bàndol sublevat, per tal que la Lliga entrés en un suposat govern provisional, continuaren durant molt de temps, tot i que de manera progressiva es va anar allunyant del nacionalisme violent, anticalanista i excloent que representava el bàndol franquista. Malgrat tot, Cambó mai no va rectificar ni va lamentar el suport que va donar als sublevats i sempre va mantenir l’hostilitat contra les forces polítiques republicanes, especialment contra el govern de Companys. A mesura que avançava la guerra creixia la seva preocupació pel que passava a l’Espanya “blanca”, com anomemava ell la zona rebel, i ja era conscient que tot l’esforç hauria d’anar per intentar salvar la llengua i l’alta cultura en una etapa que ell ja albirava a les acaballes de la guerra com a dura, difícil i dramàtica.
La darrera etapa del Cambó polític entre el final de la guerra civil i la seva mort l’any 1947 serà d’un exili europeu fins que en començar la Segona Guerra Mundial se’n va, primer als EUA i finalment a Argentina, on viurà fins la seva mort; durant aquests anys, tot i dedicar-se més a les altres facetes de la seva vida que ara comentaré, no abandonà, des de la llunyania i l’enyorança, els intents per reconstruir el seu projecte polític, totalment aliè a la fosca i brutal realitat que es patia a Catalunya.
La Bernat Metge i els projectes culturals de Cambó: Superior esquerra l’emblema de la fundació. Superior dreta: Alguns dels llibres clàssics traduïts i publicats. Carles Riba (1893 – 1959) l’ànima de la fundació durant molts anys Inferior esquerra: Ferran Soldevila (1894 – 1971) incorporat als projectes de Cambó com altres importants intel·lectuals i investigadors catalans Inferior dreta: Joan Estelrich (1898 – 1958), l’home de Cambó en la direcció de la Bernat Metge
La segona part del llibre està dedicada als “altres Cambó“, és a dir, a les múltiples facetes d’aquest home polièdric i contradictori. Comença parlant del Mecenes. Dos aspectes expliquen el mecenatge de Cambó: el primer és el fet que esdevingué un home immensament ric que pogué dedicar el seu temps a les seves passions, la política i la cultura; el segon és que els seus projectes culturals el portaren a convertir-se en el mecenes per excel·lència de la Catalunya noucentista i en un dels més eminents i destacats de l’Europa del seu temps. Quan encara era molt jove, l’any 1906, Eugeni d’Ors el qualificà de “noucentista actiu – ideal i braç-, un noucentista armat“. Les línies d’actuació de Cambó al llarg de la seva vida són diverses: en primer lloc la formació d’una important col·lecció de pintura europea que abraçava del segle XIII al XIX, pensada inicialment per prestigiar la ciutat de Barcelona. En segon lloc la creació de grans institucions culturals, on sobresurt la Fundació Bernat Metge, dedicada a la traducció al català dels clàssics grecollatins. En tercer lloc, l’ajuda a institucions ja existents, com ara l’Institut d’Estudis Catalans o investigadors i intel·lectuals de la cultura catalana per a l’elaboració i publicació d’obres de gran nivell científic i artístic.
Cambó com a home de negocis internacional, és una altre aspecte de la vida de Francesc Cambó que no es pot deslliurar del polític o el mecenes. Com a professional de l’advocacia, Cambó va ser en la seva joventut, un expert negociador de contractes i concessions: proposar pactes, interpretar lleis i normes o defensar interessos empresarials, era un hàbil professional i això li donà una bona posició nacional i internacional com a conseller de nombroses empreses. La política i els negocis aniran sempre del bracet. Així a les eleccions municipals de 1901, amb 25 anys és elegit regidor de l’Ajuntament de Barcelona i això li facilitarà contactes amb companyies de serveis; així quan havia de negociar la concessió dels tramvies de la societat Les Tramways de Barcelone coneixerà Dannie Heineman director delegat de l’empresa belga Société Financière de Transports et d’Entrepreises Industrielles (SOFINA) i home de confiança de la família Rathenau, propietària de l’AEG alemanya que és al darrere de SOFINA. De bon inici, Cambó estarà ben situat a l’estratègia de la SOFINA. Amb la derrota alemanya a la Gran Guerra, arribarà el gran moment de Cambó: AEG es propietària de l’empresa CATE (Compañía Alemana Transatlántica de Electricidad) que subministra electricitat al Gran Buenos Aires. Per evitar l’embargament per part dels aliats, segons els acords del Tractat de Versalles, es fa una àmplia maniobra financera, per la qual la CATE es converteix en empresa espanyola (els espanyols no arribaran a tenir més del 20 % de la companyia) la creada adhoc CHADE (Compañía Hispano Argentina de Electricidad) pertanyent al grup belga SOFINA (o sigui d’amagat, AEG) i com a president Francesc Cambó. L’èxit de l’operació facilità a Cambó vinculacions econòmiques internacionals molt importants. Segurament, durant els anys trenta, la fortuna de Cambó era de les més considerables a nivell internacional. El final de la CHADE a l’Argentina als anys quaranta, ocupa una part important del relat, ja que l’empresa acabà de mala manera en un mar de corrupcions econòmiques i polítiques on Perón, Franco i Joan March varen jugar papers importants.
L’edifici Cambó a Via Laietana 30. L’amplíssim i molt luxós àtic era la seva vivenda barcelonina i lloc on havia d’exhibir-se la seva col·leció pictòrica en un primer moment (becinadas.es) Helena Cambó (1929 – 2021) amb el “Retrat de Michele Marullo Tarcaniota” de Botticelli, l’obra més estimada per Cambó (elpais.es).
La vida privada de Cambó ocupa la darrera part de l’obra, El bon vivant, com l’anomena Riquer. Les contradiccions, la doble moral, el seu caràcter fort, poc solidari i extremament vanitós, tot i que Cambó era molt reservat i mantenia una discreció màxima sobre la seva vida privada, que mai va ser airejada en públic ni utilitzada per a atacar-lo. Era proverbial el seu mal geni, poca paciència amb la gent, tenia fama de ser exigent i sever. Tenia conviccions religioses profundes, tot i que no sempre seguia les normes de la moral catòlica. Les relacions d’amistat amb diferents persones del món de la política, religiosos etc., tenen un bon tractament en aquesta part del llibre. Malgrat tenir una salut fràgil (efectes secundaris d’un atemptat patit l’any 1907), no defugia les bones cases (la més coneguda la de Via Laietana 30) repartides per tot el món i la bona vida. Viatges constants, hotels de luxe, formaven la seva vida quotidiana, així com el seu iot Catalonia on feia creuers cada estiu acompanyat de grups d’amics i de dones diverses. Dues dones destaquen (entre moltes) en la vida de Francesc Cambó: Montserrat Ribera, amb qui tingué una filla de nom Montserrat Girona a la qual Cambó no volgué reconèixer mai, tot i que els que la coneixien deien que la nena era com Cambó amb faldilles. El segon cas més conegut és el de Mercè Mallol amb qui tindrà una filla de nom Helena. En aquest cas Cambó es casarà amb la Mercè l’any 1946 i declararà Helena com la seva hereva universal. La mort de Francesc Cambó l’any següent iniciarà un llarguíssim i embolicat procés per l’herència que durarà molts anys i que el llibre explica abastament. La mort de Cambó es va produir de manera sobtada a Buenos aires el 30 d’abril de 1930 quan estava a punt de tornar a Barcelona.
L’epíleg o reflexió final que fa en Riquer en poc més d’una dotzena de pàgines, és un bon resum del que es llegeix en el llibre, ja que inclou un seguit de conclusions importants i acaba amb els diferents projectes (quatre segons l’autor) que el Catalanisme polític ha plantejat a Espanya al llarg dels darrers cent anys. El llibre acaba així: “La por als canvis, per raonables i necessaris que siguin, sembla que s’ha imposat sempre en la trista vida política espanyola. I així estem des de fa un segle”
El libre (Edicions 62, 2023) consta de 888 pàgines de text que inclouen les parts que he esmentat al llarg de la ressenya. Els nombrosos comentaris i les cites, són inclosos a peu de pàgina, cosa que facilita la consulta conforme vas llegint. La bibliografia, l’abreviatura dels arxius i les fons consultades, un índex onomàstic i un de general tanquen l’obra amb un total de 920 pàgines. Un comentari personal que vull fer, i que és important en el llibre que estic ressenyant, és la importància de molts arxius i sobretot la correspondència personal entre Cambó i molts polítics (de la Lliga o no) que contribueixen a donar matisos importants o fins i tot canvis bruscos a les interpretacions conegudes com la del seu biògraf oficial Jesús Pabón de 1963 o als Dietaris del propi Cambó, escrits que moltes vegades tergiversen la realitat del moment, adequant el que havia passat als nous contextos o realitats polítiques. El treball d’investigació amb les noves fonts historiogràfiques, com fa de manera molt brillant el doctor Riquer, ajuden a una visió més autèntica i real de Francesc Cambó en el que fins ara és el seu darrer retrat.
Aquí podeu veure la conferència / taula rodona a l’Ateneu Barcelonès de 7 de març de 2023 amb el títol: Francesc Cambó: Projectes i projeccions d’un polític, a càrrec de Borja de Riquer, Josep Maria Carreras i David Martínez Fiol, moderat per la periodista Lidia Penelo
L’Àngel Llàcer és un home d’espectacle. Et podrà convèncer o no el que fa, però una cosa és segura, estarà molt ben fet. Dit això, què ha fet amb els Conway? un espectacle, que es delia per fer, on es serveix de l’escenogràfia de Marc Salicrú, que pocs teatres permeten, com un element més del temps i la vida que transcorre a l’obra i com aquest temps tracta als seus protagonistes.
Els britànics ens tenen acostumats a aquest tema, és molt reiteratiu a la seva literatura. Protagonistes i víctimes dels estralls pels imperatius de les revolucions industrials, de l’Imperi i dels aires entre les dues Guerres, viuen en pròpia pell els sacseigs i les incerteses, i res és segur, el futur no es pot preveure, ni tirant les cartes, i el passat ens mostra tots els errors comesos. Una mare (Marcia Cisteró), que n’ha fet molts i a qui fins i tot li costa acceptar-los quan són ineludibles. Les bombolles dels benestants són fràgils i esclaten. Això els hi passa als Conway. La nostalgia i la malenconia, inevitables, no serveixen de res, no ajuden, per això hi ha un personatge (Biel Duran) el més insignificant, el més menyspreat, que ho sap, i resulta ser el més visionari, el més llest?
Podríem fer la comparació amb l’obra que Mario Gas va representar fa trenta anys. No ho faré, perquè cada creador té visions, motivacions i criteris per encarar una peça, i totes poden ser encertades, també depenent del moment en el qual es fan.
Al principi he ressaltat l’escenografia, i no ho faig perquè sigui épatant, que sí, tècnicament astuta i enginyosa, sinó perquè defineix l’obra, l’acompanya, s’hi integra, la custodia. Teatre de text sí, amb un primer acte que fa patir una mica, perquè sembla que estem davant de Mujercitas, però Priestleyho va concebre així, suposo, per advertir-nos que tot serà molt vulnerable, malgrat l’alegria de les noies. I a partir d’aquí els aconteixements es precipitaran.
Quan es va fer el TNC va rebre moltes crítiques de massa monumentalitat i altres adjectius, que proferien professionals encongits, aquells que confonen el bon teatre amb l’escassetat, amb l’estretor, impedint que totes las altres arts i els oficis que li són comuns es manifestin com el director prefereixi. Avui el Nacional ha aconseguit un prestigi, que ningú li pot questionar; els diferents directors/res del qual han treballat per fer un teatre per a tots els públics, i de nivell, a vegades difícil de transitar entre tradició i innovació. No he sigut mai, mai, partidària de rebaixar el nivell dels productes culturals, més encara si es pensa en el gran públic, al contrari. El TNC ho és de públic i el paguem entre tots. I en Llàcer ha fet això, ni més ni menys. Aquí també ho sabem fer. Perquè tenim grans professionals de totes les especialitats teatrals, i per això els fem sortir a saludar els primers. I en vull ressaltar un, el Traductor, un assidu del nostre teatre, Joan Sellent, recentment reconegut amb el Premi de la Crítica, que tot i estar ja retirat l’ha traduïda, per saber el producte que en volien fer.
Hi ha una cosa que l’Àngel faria de primera. Ahir vaig poder felicitar a la Directora i no vaig creure convenient ni esmentar-ho, i és el que l’anterior Director va encetar, i seria una posada al dia del teatre català, del popular, del clàssic, del del Paral.lel. Hi ha molt que recuperar, en llenguatge, en història i costumari, en música, i fer-li un peeling general perquè lluieixi amb l’adaptació que els temps demanen.
Aquí alguns del que ja s’han fet del mestre Rusiñol
Hi ha molts més autors revisables, que al seu moment l’ironia i la crítica ja la practicaven, no cal tenir por de caure en el provincianisme, els professionals que tenim no ho farien mai.
Quaderns de la Fundació Joan Maragall, 126 (maig del 2022)
No m’havia trobat mai -i no sé si és massa freqüent- amb un llibre de poesia en què l’autor comentés, un per un, els seus poemes. Però la fórmula em sembla atractiva, sobretot perquè permet al poeta reflexionar sobre la seva poesia i saber-la interpretar de cara als lectors.
Ara, el poeta segarrenc Jordi Pàmias ho fa a l’entorn de la seva poesia cristiana, en una antologia de la seva obra en la qual aquesta característica resulta especialment significativa. L’autor és un cristià convençut, però la seva és una fe oberta i dialogant, lluny, doncs, de les concepcions més conservadores de l’Església Catòlica. Fixeu-vos que a un agnòstic com jo -però interessat en la dimensió cultural de les religions- no li costa massa distingir entre “cristià” i catòlic”, perquè són dos aspectes que, tot i que relacionats, no signifiquen ben bé el mateix.
Tal com diu, en un excel·lent pròleg, el president de la Fundació Joan Maragall (Cristianisme i Cultura), David Jou -poeta ell mateix-, els comentaris als poemes “permeten veure no tan sols l’evolució, sinó les fites més intenses de l’experiència espiritual personal, amb distanciaments i fredors, emocions i dubtes, escrúpols i desenganys, retorns i retrobaments”, així com referències molt valuoses a diversos models literaris. Aquestes referències revelen com “la consideració profunda d’alguns elements aliens a la tradició cristiana també contribueixen a plantejar-se qüestions existencials i religioses d’envergadura, des d’una perspectiva més plural i complexa, però sense abandonar els valors cristians de fons”.
Crist en Majestat (Pantocràtor) de Sant Climent de Taüll
Jordi Pàmias i Grau (Guissona, la Segarra, 1938) és un dels poetes més destacats de la seva generació. Autor d’una obra poètica àmplia, depurada i profunda, arrelada en l’observació de la natura, l’alegria de viure i el pas del temps. La seva obra poètica completa ha estat aplegada en sis volums, i també és autor de dos dietaris i una obra de teatre. Té la majoria de premis poètics i literaris i també ha obtingut la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cultura. Des de l’any 2008, l’Ajuntament de Guissona convoca un premi de poesia amb el seu nom.
Els poemes pamians s’entenen encara millor a partir dels comentaris, tot i que la producció de Pàmias no és difícil de llegir ni de comprende. I desitjo que, com a mi, aquesta poesia -i l’específicament cristiana- us interpel·li, i encara més si també sabeu fer la distinció entre cristià i catòlic. Si sou sensibles -com ho és Jordi Pàmias- als ecos del Concili Vaticà II i a la línia innovadora del papa Francesc. Encara que també sigueu agnòstics o fins i tot ateus. Amb tot el dret de creure, dubtar-ne o, fins i tot, no creure, o sigui: el més democràtic i el que més convingui…
Més informació sobre Jordi Pàmias
Jordi Pàmias i Grau (Guissona, 1938) és autor d’una obra poètica àmplia, depurada i profunda, arrelada en l’observació de la natura, l’alegria de viure i el pas del temps. Durant trenta anys va exercir de professor de Llengua i Literatura a l’Institut Màrius Torres de Lleida. La seva obra poètica completa ha estat aplegada en sis volums: El foc a la teulada, La nit en el record, Lluna d’estiu, El do de la paraula, Terra, mite, àngel i Ronda dels dies. Cent vint poemes esparsos. Entre els seus títols destaquen, per exemple, Flauta del sol, Àmfora grega, Narcís i l’altre, Fuga del mil·leni, Terra cansada, Al cor del món o La paraula i el cant. També és autor de l’obra de teatre Camí de mort i dels dietaris Des de la foscor: un dietari dels anys 60, Quadern de tres estius i Déu no té pressa. Ha rebut, entre d’altres, els premis Carles Riba, Vicent Andrés Estellés, Ciutat de Palma, Miquel de Palol, Jaume Fuster, Premi Crítica Serra d’Or, la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cultura; des de 2008, l’Ajuntament de Guissona convoca un premi de poesia amb el seu nom.
Jordi Pàmias
Trenta poemes comentats, de Jordi Pàmias, Fundació Joan Maragall, podeu llegir-los aquí (PDF)
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.