Etiqueta: S. XXI

Categories
Establiments singulars Llibres Restaurants i gastronomia Viatges i itineraris

‘La dona de la seva vida’ de Xavier Bosch

Una ressenya il·lustrada

La darrera novel·la de Xavier Bosch, La dona de la seva vida, té una doble trama, la història d’una família, especialment els tres germans Estrada Vilalta i el cas dels robatoris de nens que es va produir fins ben entrada la democràcia. També, hi ha una trama secundària sobre robatoris de llibres. Original ho és!

Les dues trames principals es corresponen també amb els dos registres de l’autor: el periodista d’investigació i el novel·lista que ens fa viure o reviure l’amor, en aquest cas fraternal. A parer meu, la part més reeixida són els diàlegs entre els entrevistats i el periodista entrevistador. Es nota l’experiència i el domini que l’autor té sobre els mitjans, televisió i premsa. Ell mateix, quan encara dirigia el programa Àgora, de TV3 va fer un programa sobre els nadons robats. En aquell moment, va conèixer de primera mà sis testimonis. Nou anys després cap no ha pogut trobar la seva família original.

Quant a la trama dels robatoris, i especialment el seu desenllaç, potser li falta una mica d’enjòlit a la part final, una mica previsible o potser és la meva impressió personal. Tot i així, he de confessar que m’agrada molt la manera d’escriure de Xavier Bosch: frases curtes, diàlegs molt reeixits, sentències brillants que voldries memoritzar, escenaris urbans i paisatges naturals, bons llibres de referència i cançons i músiques ben triades per a escenes singulars.


Els seus llibres, aquest darrer n’és un exemple, són llibres il·lustrats (en més d’un sentit de la paraula). M’he entretingut a anotar alguns objectes i indrets citats en el llibre. He comptat almenys, nou hotels i restaurants, una vintena d’indrets urbans reals, una dotzena de paisatges naturals, mitja dotzena llarga de títols de llibres citats, a més d’altres objectes singulars, transports i molts personatges històrics. Permeteu-me per tant, que il·lustri aquesta breu ressenya amb un recull, no exhaustiu, d’imatges extretes d’Internet i que m’han suggerit directament els noms propis i els objectes singulars que apareixen en el llibre com a escenaris i també com a personatges objecte.

Restaurants i hotels
Entre els restaurants, les cafeteries i els hotels destaquen: Maison Kammenzell, Caffè Garibaldi, Relais des Trois Mas, La Glace, Pipper’s Tavern, Restaurant Le Clou, Restaurant Tres Molinos, Cafeteria Casa Mimosa. A més del Karaoke Nessum Dorma, que no l’he trobat documentat com a lloc públic.

Edificis i indrets urbans

Els principals indrets urbans: Cementiri de Sant Gervasi; Casa Beethoven, Església del Monestir de Pedralbes; Palau d’Europa del Consell d’Europa; Campanar de Sant Esteve de Tordera; Pont de Bassano; Teatro Olímpico (Vicenza); Castell de Marostica; carrers del barri de Norrebro, (Copenhaguen); plaça de Gutenberg (Estrasburg); plaça Duc de Medinaceli; casa palauet al passeig Marítim de Sitges; Experimentarium (Copenhaguen); Gatwick Airport, que es poden veure en les imatges.

També són escenaris de la novel·la o almenys referenciats: Muntanya Russa del Tibidabo, estació de Sants, estació del Camp de Tarragona, casa a Vallvidrera, Bowling Pedralbes, quatre clíniques (Madrid, Tarragona, Vall d’Hebron, Hospital Clínic BCN), La Central del carrer Mallorca, casa a la Vall de Bianya, casa del carrer Santaló, Biblioteca de Catalunya, etc.

PENTAX Image
I
Cementiri de Sant Gervasi, Casa Beethoven, Església del Monestir de Pedralbes, Palau d’Europa del Consell d’Europa, Campanar de Sant Esteve de Tordera, Pont de Bassano, Teatro Olímpico (Vicenza), Castell de Marostica, Carrers del Barri de Norrebro, (Copenhaguen), Plaça de Gutenberg (Estrasburg), Plaça Duc de Medinaceli, casa palauet al passeig Marítim de Sitges, Experimentarium (Copenhaguen), Gatwick Airport

Paisatges

Els paisatges naturals més destacats: Gran Canyon, Amalfi (Itàlia), Coco Cay (Bahames), Font de la Deu, Aiguamolls de la Moixina, Cirerers en Flor (Japó), Besiers, Petite Venice Canal Colmar, Torrent Fondo (Montserrat), Selva d’Irati, Embassament d’Irabia.

Gran Canyon, Amalfi (Itàlia), Coco Cay (Bahames), Font de la Deu, Aiguamolls de la Moixina, Cirerers en Flor (Japó), Besiers, Petite Venice Canal Colmar, Torrent Fondo (Montserrat), Selva d’Irati, Embassament d’Irabia


Alguns dels objectes singulars: una pashmina vermella; un anell amb maragda de joieria Masriera; el bouquet amb peònies, roses blanques i anemones amb el botó negre al mig; el piano vertical; tres bíblies antigues. Alguns d’aquests objectes singulars tenen un breu protagonisme. D’altres poden ser un guarniment literari: rellotge del Mc Donald de l’estació de Sants; carpeta blava escolar; una pilota de tenis Wilson; un rellotge TAG Heuer; la revista Science, etc.

Una pashmina vermella; un anell amb maragda de joieria Masriera; el bouquet amb peònies, roses blanques i anemones amb el botó negre al mig; el piano vertical; tres bíblies antigues

Personatges
Els personatges històrics que apareixen són entre altres: Fred Astaire i Ginger Rogers, Las Madres de la Plaza de Mayo, Stephen Curry, Doctor Eduardo Vela a les imatges extretes d’Internet. També són citats: Truman Capote, Einstein vist per Andy Warhol, Mileva Maric, Thomas Man, Karen Blixen, Evelyn Waugh, etc.

Fred Astaire i Ginger Rogers, Las Madres de la Plaza de Mayo, Stephen Curry, Doctor Eduardo Vela


Entre els mitjans de transport: Ducati, Renault Laguna, DC9 Alitalia, Royal Caribbean Cruises, AVE.

Ducati, Renault Laguna, DC9 Alitalia, Royal Caribbean Cruises

Alguns dels llibres referenciats: Return to Brideshead, Memòries d’Africa, La Muntanya màgica, Diari d’Anna Frank

Deixo pel final la música que s’escolta o que escolten els personatges. Gira, il mondo gira, Sul ponte di Bassano, El Hound Dog, La Traviata, Ave Maria, Fígaro, Morgen. Ranxeres de Jorge Negrete, Crocodile Rock.

Els títols dels capítols
Cadascun dels títols del capítols, són una descripció d’un moment o una sensació singular. Vegeu-ne alguns exemples:

  • Hi ha silencis que criden
  • La catedral color d’aram
  • Unes hores que van durar anys
  • La mel portà les mosques
  • D’aquesta dutxa no en sortiràs sec
  • Les abraçades d’home fan soroll
  • Qui no ho sap tot, no sap res
  • He vist científics que creuen en Déu

Espigolant sentències bosc(h)anes:

  • Una sabata descriu, amb discreció, el currículum d’una persona. Al fons d’un armari, un parell de sabates són un llibre de memòries.
  • Quina murga que no hi hagi un vol directe a Estrasburg.
  • La gent de postguerra no s’arronsa.
  • La Daria tenia els ulls lladres. Et mirava i t’ho prenia tot, la vida pública, la vida privada i, si badaves, també la vida secreta.
  • Com aconseguir, però, que no existeixin les coses que han passat? Als dotze anys no sabia la contesta. Als quaranta-quatre, amb la mare morta i enterrada, tampoc.
  • Som les pors que hem vençut.

En resum, us recomano aquesta novel·la, ben escrita, amb referències culturals nostres i d’arreu, on Xavier Bosch un cop més, despulla l’ànima humana, amb tendresa i sensibilitat, això sí. Ah! i també descobrireu per què les pedres fan el salt de granota quan reboten a l’aigua.

Epostracisme: Per què les pedres fan el salt de granota quan reboten a l’aigua?
Categories
Llibres

Cómo ser anticapitalista en el siglo XXI

Per Josep Sauret

Cómo ser anticapitalista en el siglo XXI

Erik Olin Wright (1947-2019)

Akal pensamiento crítico 2020. Primera edició 2019, 191 pàgines

L’autor tot un referent intel·lectual de l’esquerra durant els últims anys, es declara marxista i defensa el socialisme democràtic de mercat, entenent com a tal una forma radical de democràcia econòmica que segons ell, és la millor forma en què es pot transformar el capitalisme en la seva versió neoliberal que tenim.

Erik Olin Wright  (1947-2019) sociòleg estatunidenc, membre destacat del marxisme analític

Estem davant d’un llibre que pretén ser el resum de les teories i ensenyances que l’autor va impartir durant més de quaranta anys a la universitat de Wisconsin i en diferents conferències i llibres.

Wright considera que anar contra el capitalisme només pels interessos de classe ha fracassat en el passat i té encara menys recorregut en el futur degut a la complexitat d’aquests interessos, a les preocupacions morals de les persones i a la necessitat de tenir clar el sistema que volem. 

Partint dels ideals de la revolució francesa liberté, egalité, fraternité, hi incorpora conceptes més actuals, democràcia, equitat i comunitat-solidaritat. Al no aconseguir, el capitalisme implementar aquests ideals, considera que derivaran en la fi del neoliberalisme actual.

Donat que no veu factible destruir el capitalisme amb una revolució violenta tradicional, es decanta cap a desmantellar-lo i/o domesticar-lo. Creu que mitjançant reformes dirigides per l’Estat es pot arribar al socialisme democràtic. De fet, s’anava per aquest camí després de la Segona guerra mundial (la socialdemocràcia) fins l’aparició del neoliberalisme que dona prioritat a l’individu enfront al col·lectiu. En conseqüència l’Estat deixa de protegir les persones vulnerables, redueix els béns públics i no corregeix les activitats econòmiques destinades a obtindre el màxim benefici.

En aquest punt ens parla de tres tipus de transformacions, rupturistes, simbiòtiques (canvis en les regles del sistema) i intersticials (deriven de l’efecte acumulat de les regles existents) optant per combinar-les de manera que el capitalisme s’erosioni introduint espècies emancipadores de activitat econòmica no capitalista en el sistema. 

Es tracta de crear regles de joc noves que desplacin el capitalisme de la seva funció econòmica dominant de manera que amb la col·laboració de l’Estat passem del poder econòmic com a primordial dominador de la societat al poder social. Un poder social equivalent a una democràcia econòmica en què tan les inversions com la producció estan controlades per institucions que permeten a les persones comunes decidir col·lectivament que fer. Proposa doncs, organitzar democràticament les activitats econòmiques.

Defineix també els principals components del socialisme democràtic:

  • La renda bàsica universal que dóna seguretat i elimina vulnerabilitat. 
  • L’economia de mercat cooperativa amb totes les seves àmplies formes i ajudada amb institucions de crèdit públiques especialitzades. 
  • L’economia social i solidària que inclou activitats i organitzacions econòmiques tipus bancs de temps, monedes locals, cuines solidàries, intercanvis de feines agrícoles,…
  • Aconseguir la democratització real de les empreses capitalistes amb lleis de salari mínim, sanitat, seguretat,…
  • Que la banca sigui una empresa de servei públic.
  • Que l’Estat aprovisioni de béns i serveis, no com en les burocràcies centralitzades sinó tipus biblioteca en què la demanda crea l’oferta.
  • Aconseguir la producció entre iguals tipus Wikipèdia en què es produeix i distribueix un producte de valor per la població a un cost ínfim.
  • Arribar a l’eliminació dels drets de propietat intel·lectual fomentant les llicències d’accés obert.

L’accés a aquest socialisme democràtic el proposa aprofitant les contradiccions internes autodestructives de l’Estat (exemples: les desigualtats creixents en renda i salut, les bombolles especulatives,…) també hi veu oportunitats en el escalfament global, en els canvis tecnològics i en noves formes de participació ciutadana buscant actors col·lectius, substituint els individuals, capaços de portar a bon fi l’acció política 

En resum, un llibre fet per un intel·lectual que tot i declarar-se marxista accepta els fracassos de la teoria inicial (per exemple no ha augmentat la homogeneïtzació de la classe treballadora). És un llibre utòpic, tal com ha de ser una de les característiques del pensament d’un intel·lectual, que a part d’anar contra el neoliberalisme dona pautes per avançar en la socialdemocràcia que considera que anava pel bon camí per arribar al socialisme democràtic. Aquest, entre altres coses, ha d’alliberar al marxisme del domini exercit per la ideologia soviètica.

Finalment, recordar que la base del seu pensament és l’evolució dels principis de la Revolució francesa cap als valors més actuals d’igualtat/equitat, democràcia/llibertat i comunitat/solidaritat i que la implementació d’aquests ideals emancipadors anticapitalistes, sempre amb la col·laboració de l’Estat, ens portarà a allò que defineix com socialisme democràtic.

Més informació

  • Ressenya de Guillermo Martínez: “¿Otro mundo es posible?: el anticapitalismo en el siglo XXI” a Público 09/12/2020
  • Un llarg resum del propi Erik Olin Wright: “Com ser anticapitalista avui” a Catarsi magazin 22 febrer de 2021.
  • Erik Olin Wright(1947-2019) fue Vilas Distinguished Professor de Sociología en la Universidad de Wisconsin. Autor de multitud de libros, entre los que destacan Clase, crisis y Estado (Siglo XXI de España, 1983) y Clases (Siglo XXI de España, 1994), dirigió asimismo Real Utopias, un proyecto iniciado en 1991 que explora una amplia gama de propuestas y modelos para un cambio social radical. Les darreres obres més recents en castellà són: Comprender las clases sociales (Akal, 2020) i Construyendo utopías reales (Akal, 2014)
  • Erik Olin Wright (1947-2019). Dossier Sin Permiso: “Sobre mis últimas semanas”, “La Renta Básica como proyecto socialista” i “Sociología y epistemología de las utopías reales: una conversación con Erik Olin Wright”

Categories
Llibres

Toni Sala : no és casualitat, és ofici

Impressionant. Només puc començar d’aquesta manera, i només jo sé el plaer que experimento quan llegeixo així.

Toni Sala té diverses virtuts i característiques com escriptor, però a mi, la que m’enganxa, la que em sorpren és com planteja una trama des del principi, sense concessions a les previsibles bones costums, les literàries també, i com la desenvolupa amb una escriptura visceral, sense ambatges, punyent, on la complexitat de la trama es veu amparada per una llengua intensa, d’una construcció precisa, però també acollidora. Domina perfectament els temps, els de les descripcions també, allà és on em sembla que hi és més ell, allà on s’entreté és veuen els seus interesos literaris, i humans, potser. Gran respecte pel lector, al que suposa adult i al qui demana que l’acompanyi, no gaire res més, i el viatge pot ser de vertigen.

Vaig començar per Persecució, i va ser tal la descoberta, que vaig llegir Els Nois, vaig veure que això anava seriosament, i tot just fa uns dies acaba de sortir la darrera Una família, només diré: impecable, honest.

Penso que ens n’hem de felicitar i molt, moltíssim. Les crítiques també ho segueixen dient i cel.lebrant, els lectors ja l’esperarem, crec que és el millor premi al que es pot optar.

Categories
Llibres

Vita de Melania G.Mazzucco

Un llibre, com tants altres, que han parlat de l’arribada dels italians als USA a principis del segle XX. Un fet que ha estat, és i serà motiu de molta narrativa, perquè les grans migracions són sempre fets convulsos que marquen la memòria dels protagonistes de la història.

Davant de tanta literatura sobre aquest fet, voldria fer esment del llibre que va marcar una fita indiscutible en aquest “gènere” que és Manhattan Transfer de John Dos Passos.

Dos Passos, com els altres membres de la seva generació, tenia una notable consciència crítica sobre el sistema capitalista en què es basa la societat nord-americana. Defensor de la dignitat humana i denunciant de les injustícies socials que es manifesten en tota la seva cruesa en la gran depressió de finals dels anys vint del segle passat. Explicarà, denunciarà i recriminarà la involució del somni americà. Des dels inicis va mostrar postures compromeses amb la necessitat d’escriure per explicar el que l’envoltava, era conscient que estaven endegant la modernitat, i tenia una exigència formal i artística alhora que una sensibilitat social i moral que el van portar a expressar les seves idees polítiques i culturals. Així el propi Sartre en un assaig del 1938 en parlava com el millor escriptor de l’època. Dos Passos deia que a un escriptor li ha de ser permès tot, sempre que tingui qualitat i nivell. Va incorporar la tècnica de la imatge mòbil, tret directament del cinema i del cubisme, dels collages i dels fotomuntatges. Són representacions polièdriques de la realitat, fins a fer-ne una imatge plana. Per a ells el concepte d’art modern era sinònim de dificultat, i el text també ho havia de ser, sobretot formalment. La complexitat i percepció d’una nova realitat, perquè la realitat canviava i de pressa. Aquest és un factor cabdal, tendeixen a voler acaparar-la en la seva totalitat, encara que la mostrin dividida en parts.

Dos Passos es va vincular seriosament amb la República Espanyola i a la Guerra Civil, va conèixer a Pio Baroja i Juan Ramón Jiménez, el qual havia sacsejat amb l’Ultraisme la poesia del 98. Va tenir un paper important, juntament amb Hemingway i Lilian Hellman, amb qui van filmar un documental.

De 1880 a 1890 es creen les grans ciutats i el seu desenvolupament serà vertiginós. Al món tot està lligat, també com un caos, però s’ha de saber endreçar, no pentinar la realitat, servir-te’n i t’has espavilar. Aquí entra en joc l’ascensor social. Els anys 20 van ser els de la gran expansió, fins la depressió del 29. Els que arriben a l’Illa d’Ellis comencen a entrar en aquest eixam, el qual els engolirà, segur, ara, potser podran reeixir i aconseguir l’èxit, sense saber encara quines conseqüències tindrà en la seva felicitat. A no ser que es pensi que èxit i felicitat és la mateixa cosa. I aquí entren “els moderns” i els diuen que estan una mica equivocats. Manhattan Transfer és una novel.la trepidant, vertiginosa, on tothom busca allò que li han promés. Aconsegueix presentar el panorama, el sentit, l’olor, el soroll, l’ànima de Nova York. Va aconseguir un enorme èxit popular i una extraordinària valoració de la crítica. El seu estil narratiu construït de retalls, de fragments de les vides d’una multitud de personatges corrents i de les seves vides quotidianes on el nexe d’unió és la ciutat de Nova York, el van consagrar com un dels millors escriptors del seu temps i com un dels grans innovadors de la novel·la contemporània.

Melania G. Mazzuco és hereva d’aquesta novel·la, sens dubte. Amb la informació disponible, rastrejant dades en arxius i en diaris de l’època, (en alguns moments potser n’abusa en un afany de credibilitat) servint-se dels boirosos records dels parents encara vius, explica els estralls, la passió i la dissort dels seus ancestres familiars, emigrants italians a la Nova York de principis del segle XX, i les conseqüències d’aquesta peripècia en els descendents. Al narrar la tenaç obstinació de les seves gestes i misèries restaura la pròpia memòria i la pròpia identitat. Per aquest motiu, a més d’una novel·la sobre l’emigració, abans de res Vita és un testimoni d’agraïment, ofrena a les vides desconegudes, anònimes, que sense pertànyer per llaços de sang a la família, en formen part, la cohesionen i a la vegada l’amplien, fragmentant fins a implicar a les generacions avui avergonyides de tenir un passat de pobresa. Però res hi ha en aquesta novel·la que afavoreixi els perills de l’emoció barata, tan contagiosa en les històries de família. L’autora ha creat una sàvia trama que prescindeix de la cronologia, i s’orienta a enfocar, amb una delicada introspecció, la confusió i els fracassos dels seus personatges.

Sense entrar en la descripció de l’argument, que la ressenya de la traducció en castellà ja incorpora, només diré que un dels dos protagonistes, el nen, Diamante és l’avi de l’autora. Guanyadora el 2003 del prestigiós premi Strega, sembla que se n’està preparant una pel·lícula.

Categories
Arts plàstiques Teatre

La Veronal: harmonia i passió

Vagi per davant que no soc entesa en dansa, i menys en dansa contemporània, però sí que m’he apropat força a les arts plàstiques, pel plaer intrínsec, però també per curiositat, per saber cóm treballen els espais, els volums, cóm enquadren un pintor, un interiorista, un fotògraf o un director d’escena, per exemple.

I va arribar un festival Grec pandèmic, el del 2020, i un parell de fotografies publicitàries em van portar, sense encara saber ben bé per què, al MNAC a veure Sonoma de La Veronal. I allà mateix es va crear un vincle, que crec serà durador, doncs ja els he anat a veure fa uns dies al TNC amb Opening night una altra meravella. El que a mi m’arriba d’ells és una tècnica i coreografia acuradíssimes, però també mim, circ, antropologia, disseny, molt bon gust, tot això i molt més els porta aquest estiu al Festival d’Avinyó.

Ho comento també perquè a finals d’abril tornen a representar Sonoma al Mercat de les Flors, desprès de l’èxit de l’any passat al Grec. Jo hi torno. Quan una cosa és bona s’ha de fer saber. Ho necessitem.

La Veronal. Sonoma
https://www.lesarts.com/wp-content/uploads/2021/03/Sonoma_LesArts-Valencia.jpg
La Veronal. Sonoma

Categories
Llibres

Les formes del verb anar

Jenny Erpenbeck

Richard, un professor de Filologia clàssica jubilat, porta una existència rutinària fins que casualment a Alexanderplatz (Berlín) observa uns refugiats africans en vaga de fam. Això li fa recordar la seva pròpia condició, quan va haver de fugir de Polònia durant la Segona Guerra Mundial, i s’implica en el destí d’aquestes persones: travades en el laberint burocràtic, assetjades per la policia i la justícia, rebutjades per la societat que els hauria d’acollir. Però l’Europa que veurà reflectida en els seus ulls –un vell continent, culte, satisfet, insolidari– no li agradarà gens.

L’acció del llibre enllaça amb un fet real, quan el moviment de l’Oranienplatz ha acabat i la plaça del centre de Berlin en el barri de Kreuzberg ja ha estat desallotjada per la policia federal. Aquest era un moviment de protesta a favor de la immigració que treballava per una política de braços oberts en l’admissió de migrants i refugiats a Alemanya i en oposició específica al tercer acord de Dublín que estableix els criteris i mecanismes per a determinar quin és l’estat membre de la UE responsable de l’examen d’una sol·licitud d’asil o protecció internacional; això limita de facto el dret dels refugiats a treballar i estudiar a Alemanya. L’Oranienplatz va estar ocupada pel moviment de protesta des de l’octubre de 2012 fins l’abril de 2014. La novel·la situa l’acció precisament al final de l’ocupació.

Protestes a Berlín en solidaritat amb els migrants d’Oranienplatz (protest.media). El camp de refugiats a Oranienplatz a la foto inferior

Erpenbeck teixeix una trama de preguntes sense resposta, de vides sense destí, de passats sense redempció, amb una escriptura madura i un estil inimitable. Les formes del verb anar (Gehen, ging, gegangen en el títol original alemany) és, en tots els sentits, una obra del nostre temps, profunda, trasbalsadora i compromesa. Publicada originalment l’any 2015, va ser traduïda al català (una molt bona traducció) per Marta Pera Cucurell l’any 2018. L’any 2019 aquesta novel·la va rebre el premi Llibreter. Aquest premi que jo valoro especialment per trobar bones lectures, és el que em va conduir al llibre que us recomano amb aquesta petita ressenya.

Categories
Llibres

Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures /Carles Puigdemont, M’explico

Comentaris de Josep Sauret

Títol: Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures

Autors: Sergi Sol. Pròleg Raül Romeva; Epíleg Xavier Vendrell

Ara llibres, 2018

Títol: M’explico.De la investidura a l’exili.

Autors: Carles Puigdemont amb Xevi Xirgo

La Campana, 2020

Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures

Sinopsi

Oriol Junqueras i Carles Puigdemont van ser els principals artífexs institucionals de l’èpica col·lectiva que protagonitzàrem l’1 d’octubre. De vegades, amb una encomiable determinació; d’altres, a empentes i rodolons. La pressió política i mediàtica de l’Estat va ser asfixiant, i si el Govern de Catalunya no va cedir i va impulsar el referèndum, va ser, sobretot, perquè president i vicepresident van anar-hi plegats. Avui, un és a la presó i l’altre a l’exili. No són els únics injustament privats de llibertat.

Aquesta obra narra, analitza i contextualitza, des de la perspectiva del nucli de col·laboradors més íntim del vicepresident Oriol Junqueras, el rerefons que va determinar les dures decisions de la tardor catalana: la precipitació del 20-S, la celebració del referèndum, el desconcert posterior a la proclamació de la República, l’ingrés en centres penitenciaris dels presos polítics, l’aplicació del 155, l’estratègia d’ERC per eixamplar la base de l’independentisme, la celebració de les eleccions del 21-D i els entrebancs per configurar un nou Govern. Però, més enllà del relat apassionat i de la informació inèdita d’aquest període transcendental, hi ha la voluntat manifesta de reivindicar i fer justícia a la figura i el treball d’Oriol Junqueras. Un llibre que vol ser també un homenatge i un nou clam per exigir el seu alliberament.

Comentari de Josep Sauret

El llibre, probablement, és una versió “oficial” ateses les persones que el signen, d’Esquerra Republicana, sobre els fets polítics a Catalunya des de les eleccions de 2017, amb el pas al costat de Mas, fins a les primeres conseqüències del referèndum de l’1 d’octubre, amb l’estada a les diferents presons fins al judici. Ve a ser una mena de biografia política del vicepresident, en aquells dies. Hi trobem la gestació dels desacords i dels desafectes entre els dos partits de govern. També, parla sobre la forta crisi interna que els post convergents van patir.

Hi ha episodis molt detallats, un exemple serien els incidents en la seu del Departament d’Economia i d’altres, gairebé ni se’n parla, com podria ser la política exterior del Govern. Es parla de la gestació del referèndum; de com hi havia consellers i conselleres contraris fins al moment de la remodelació del Govern, que es va fer dos mesos abans; de la implicació personal de Puigdemont i de Junqueras per aconseguir tirar-lo endavant, tot i les dificultats internes i les que va plantejar el Govern espanyol.

També, explica la manca de preparació institucional per després del referèndum, de la proclamació de la República i la poca coordinació del Govern sobre què fer. La decisió individual de cada conseller i consellera d’exiliar-se o d’anar a la presó. La justificació de Junqueras per quedar-se, formulada en un article de quatre anys abans, a Núvol: Sòcrates hauria pogut escollir l’exili, però — volent donar testimoni fins el final de la integritat del seu comportament – es va encarar a aquells que el condemnaven.

L’obra comenta la hostilitat d’algunes persones del carrer en les anades a Madrid; com Pablo Llarena va anar construint el relat de la violència organitzada; com Carmen Lamel·la ja tenia decidit l’ingrés a presó, abans d’escoltar-los i mai els hi va notificar personalment les resolucions. El tema de les fiances, en el cas d’alguns consellers per tornar-los a posar a la presó, uns dies després. Hi surten temes del pensament de Junqueras sobre la cohesió interna del grup que cal que sigui ampli i divers (per demostrar-ho, l’autor s’esplaia explicant-nos els amics de Sant Vicenç dels Horts). No vol discursos identitaris. No és partidari d’explotar la simbologia. Manté la idea de “Catalunya un sol poble” heretada del PSUC. Clama contra el règim penitenciari, que castiga  a més del pres, a la família i especialment als fills i les filles.

L’autor fa una certa autocrítica quan ens diu que varen gestionar malament el resultat electoral de l’1 d’octubre, en confondre una victòria parcial amb una d’absoluta. No queda molt clar si no és, només, una crítica al soci de Govern. Explica totes les investidures fallides, Puigdemont, Jordi Sánchez, Jordi Turull i la definitiva de Quim Torra.

Sergi Sol justifica l’exili de Marta Rovira sense explicar si va canviar o no d’opinió sobre què fer amb el resultat de les eleccions. També, diu que el partit de Puigdemont és de dretes i no entèn la problemàtica social de la gent del carrer.

Hi ha una part molt humana quan ens parla de les sensacions de la presó, dels trasllats de centre penitenciari, dels companys de captiveri, de les visites que va rebent, …

Resumint, un llibre interesant per conèixer la versió d’un dels protagonistes importants del període de referència. Pensem que és un relat que no ho explica tot (possiblement no convingui, encara) i ens porta cap a una justificació d’uns fets que per Esquerra Republicana i el propi Junqueras  és important.

M’explico. De la investidura a l’exili

El llibre segons Carles Puigdemont

“No És un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. És un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.”

Carles Puigdemont: ”El mes senzill i còmode hauria estat no fer aquest llibre. Durant força temps he sospesat l’oportunitat de desar-lo en un calaix la clau del qual la tinguessin generacions futures. Si n’he resolt la publicació es perquè he cregut que el seu contingut podria ser útil no només per entendre millor el passat i el present sinó, molt especialment, per preparar-nos pel futur. Que sigui útil i positiu no vol dir, tanmateix, que estigui lliure d’algunes agrors que tots hauríem volgut estalviar-nos: no es un relat blanc, ni conformista, ni mancat d’autocrítica. Es un relat fet a paraula viva, com una narració quasi en directe.

Finalment, aquestes pàgines que llegireu -si teniu la bondat de fer-ho- demanen una mica d’indulgència i generositat, perquè malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta historia no quedem bé. Jo tampoc, es clar”.

Comentari de Josep Sauret

Es tracta d’un llibre de memòries d’un període molt concret. Com en altres casos, es pot entendre com una justificació de les actuacions del protagonista. Hi trobem la solitud del poder, l’allunyament de la família, tot un seguit de tòpics que no per ser-ho deixen de ser certs.

El text és imprescindible per conèixer què va passar en aquest període, des del punt de vista d’un dels seus protagonistes principals. Evidentment, és la història des d’una òptica parcial i caldrà tenir present la visió dels altres protagonistes quan la donin. Fonamentalment, pensem en la dels altres partits polítics que hi varen participar, en la del Govern central i en la dels que, inútilment, varen intentar fer de mitjancers.

En el llibre s’inclouen anècdotes personals, que donen un caire humà a la persona del president que, sempre, es positiu a l’hora de justificar-se i presentar-se com una persona de carrer, com la majoria dels qui llegim el llibre.

Hi ha episodis molt detallats, per exemple, un excés de marques dels cotxes utilitzats en alguns moments, que aporten poc i en canvi hi trobem mancances importants que, tot i que entenem que no convenia encara explicar, és evident que per entendre bé la complexitat del tema cal relatar-les. Ens referim, per exemple, a no donar informació sobre qui era l’estat major, o bé sobre el canvi de Govern poc temps abans de l’1 d’octubre. Potser per no ferir susceptibilitats?

També, hi trobem a faltar altres temes, al nostre entendre més importants, que ajudarien a comprendre millor la situació que es va produir després del referèndum i abans de l’exili. A continuació en relacionem alguns.

Es parla molt poc de les entitats sobiranistes. No hi trobem l’opinió del president al respecte (com empenyien, com discrepaven, la participació en el setge del Departament d’Economia, què en sabia el Govern?). Són temes que no queden explicats.

En canvi, surten detallades les gestions per aturar l’aplicació del 155, que fan diverses persones, des del lehendakari Urkullo, fins a diferents empresaris. Pel contrari, no s’esmenten els intents del conseller Vila, que queden poc explicats, tot i que queda clar que el president el deixava fer i lògicament en tenia informació.

Es mencionen poc els contactes internacionals, només, quan escolten els cònsols, però, no és diu res de quins van ser els resultats, què diuen, què en pensen. Només, el 24 d’octubre, a la pàgina 558, hi surt un lacònic: ´El finançament no està assegurat i no hi haurà reconeixements internacionals, i jo no vull dur el país a un conflicte  en què hi pot haver violència´.

En el llibre surten molt poc els consellers i les conselleres, les seves opinions, el que fan dins la seva àrea, el que no fan, sobretot pel que fa als d’Esquerra Republicana. Entenem que des d’un partit no es vulgui fer comentaris de l’altre amb qui s’ha compartit projecte i govern, però, així com del vicepresident se’n parla, als consellers i les conselleres sembla que se’ls ignora. Podríem dir que, únicament, apareixen al final quan decideixen quedar-se o exiliar-se. És en aquest punt que tornem a trobar la part humana. Hi veiem molta comprensió  pels casos particulars i una acceptació total a les decisions personals, que van molt lligades a les opcions familiars de cada conseller i consellera.

En resum, un llibre interessant que tot i referint-se a fet coneguts, es llegeix amb ganes i que caldrà complementar amb les diferents visions que, probablement, altres protagonistes aniran fent amb el temps.

Categories
Llibres

Tothom hauria de ser feminista

  • Títol: Tothom hauria de ser feminista
  • Autora: Chimamanda Ngozi Adichie 
  • Editorial: Fanbooks
  • Col·lecció: Biblioteca Chimamanda
  • Traductor: Scheherezade Surià López
  • Nombre de pàgines: 64
  • Sinopsi: Un llibre que recull el transcendental discurs que va oferir l’autora a TEDxTalk (sèrie anual de conferències centrades en l’Africa), sobre el significat de ser feminista en ple segle XXI. Un breu assaig que té el poder que les seves paraules ressonin dins el cap de qui les llegeix. Aquest és el poder que tenen els grans assajos per canviar la societat.

L’autora

Chimamanda Ngozi Adichie (Abba, Estat d’Enugu, 15 de setembre de 1977) és una novel·lista nigeriana. Adichie és el seu cognom, mentres que Chimamanda Ngozi són els seus dos noms, que volen dir “el meu déu no caurà” i “benedicció”, respectivament, en igbo. Ha estat considerada la veu més destacada d’un seguit de nous autors anglòfons que estan aconseguint atreure una generació de lectores i lectors cap a la literatura africana.

Comentari

En ocasió del 8M de 2021 he tornat a llegir aquest llibre de Chimamanda Ngozi Adichie, Tothom hauria de ser feminista, que em va regalar la meva filla Xènia. No pretenc resumir-lo, s’ha de llegir tot sencer. En destaco alguns paràgrafs:

Per dissimular els aspectes “negatius” que li retreien alguns amics sobre el mot femenista, diu amb ironia: En un moment determinat vaig a arribar a ser “feminista feliç africana que no odia els homes i a qui li agradava pintar-se els llavis i dur sabates de taló alt perquè vol i no pas per agradar els homes”

“De manera que en un sentit literal, els homes governen el món. Això tenia sentit fa mil anys […] Avui dia vivim en un món radicalment diferent. La persona més qualificada per ser líder ja no és la persona amb més força física. És la persona més intel·ligent, la que té més coneixements, la més creativa o més innovadora. I per aquests atributs no hi ha hormones. Una dona pot ser igual d’intel·ligent, innovadora i creativa que un home. Nosaltres hem evolucionat, però les idees que tenim sobre el gènere no ho han fet gaire”.

“Passem massa temps ensenyant les noies a preocupar-se pel que en pensaran els nois. I en canvi, al revés no ho fem. No ensenyem els nois a preocupar-se per caure bé. Passem massa temps dient a les dones que no s’enfadin, que no siguin agressives ni dures, la qual cosa ja és prou dolenta, però, a sobre, després ens girem i ens dediquem a elogiar o justificar els homes pels mateixos motius”.

“El problema del gènere és que prescriu com hauríem de ser en comptes de reconèixer com som. Imaginem que feliços que seríem, si fósssim nosaltres de debò i no haguéssim de respondre a les expectatives de gènere.”

He decidit no continuar disculpant-me per la meva feminitat. I vull que em respectin sent tan femenina com sóc. Perquè m’ho mereixo. M’agrada la política i la història, i m’encanta tenir una bona discussió intel·lectual. Sóc femenina. Sóc feliçment femenina. M’agrada dur talons alts i pintar-me els llavis. M’agrada rebre compliments d’homes i dones (tot i que he de ser sincera i dir que m’estimo més els compliments de les dones elegants), però sovint duc roba que no agrada als homes o que no “entenen”. La duc perquè m’agrada i perquè m’hi sento bé. La “mirada masculina” com a definidora de les opcions que prenc a la vida és, en gran part, secundària.”

“Quin és el sentit de la cultura? En última instància, la cultura té com a finalitat garantir la conservació i la continuïtat d’un poble […] La cultura no fa la gent. La gent fa la cultura. Si és cert que no forma part de la nostra cultura el fet que les dones siguin éssers humans de ple dret, aleshores podem i hem de canviar la nostra cultura”.

“La meva definició de feminista és un home o una dona que diu: sí, actualment hi ha un problema amb el gènere tal com l’entenem i l’hem d’arreglar, ho hem de fer millor. Tots nosaltres, dones i homes, ho hem de fer millor”

Llibres de Chimamanda Ngozi Adichie en català

Vegeu la llista de llibres en català: https://www.grup62.cat/autor/chimamanda-ngozi-adichie/000045755

  • Sobre el dol. Apunts, pensaments i reflexions al voltant de la pèrdua – 07/04/2021 – Fanbooks
  • Tothom hauria de ser feminista, Estimada Ijeawele i Sobre el perill dels tòpics – 04/03/2020 – Fanbooks
  • Tothom hauria de ser feminista – 21/03/2018 – Fanbooks
  • Estimada Ijeawele: Manifest feminista en quinze consells – 21/03/2018 – Fanbooks
  • Sobre el perill dels tòpics – 21/03/2018 – Fanbooks

Categories
Llibres

Dietari ebrenc d’un bipolar

Títol: Dietari ebrenc d’un bipolar

Autor: Albert Fabà Prats

Editorial: Quorum Llibres. Col·lecció No ficció 10

Data: març de 2021

Pàgines: 135

L’autor

Albert Fabà Prats (Tortosa, 1956) és ebrenc, però ha treballat durant molts anys a Santa Coloma de Gramenet, encara que a hores d’ara viu al barri barceloní de Sant Andreu. Llicenciat en Història Contemporània, mestre de català i sociolingüista. Actualment treballa als Serveis Centrals del Consorci per a la Normalització Lingüística com a Responsable d’Anàlisi i Avaluació.
Ha publicat diversos articles en revistes especialitzades («Revista de Llengua i Dret», «Llengua i Ús», «Treballs de Sociolingüística Catalana», «Idees», «L’Avenç»,), com ara «Un balanç del procés» (setembre de 2019) o «Llengua, identitat i opcions polítiques» (maig de 2020), tots dos a la revista «L’Avenç» (el darrer conjuntament amb el sociolingüista Joaquim Torres).
Ha publicat els llibres «A l’altra banda del Besòs. Cròniques colomenques» (1998-2003) i «Les llengües a Catalunya», editat per la Fundació Jaume Bofill.

Albert Fabà Prats

Comentari

He llegit d’una tirada el llibre de l’amic Albert Fabà, Dietari ebrenc d’un bipolar. És un llibre especial per a mi, pel gènere i per l’autor. Conec l’Albert Fabà des de la universitat, a la Facultat de Geografia i Història, després, hem compartit lluites sindicals amb el professorat dels cursos de català per a adults  i hem treballat, conjuntament, en un munt de projectes de política lingüística, a Santa Coloma de Gramenet i per tot Catalunya. Tenim una complicitat política bàsica i una bona amistat. No tenia coneixement de la seva malaltia fins que em va convidar a participar en el micromecenatge del seu llibre. La veritat és que el títol em va sorprendre i  l’Albert em va explicar l’estat actual, sense entrar en gaire detalls. En llegir el llibre, també, he comprés moltes altres coses.

No és un llibre sobre aquesta malaltia, tot i que en parla. És un dietari que espigola i alhora aprofundeix en un munt de temes. D’entrada, detalla gran part de la geografia ebrenca. Com diu la contraportada: “Les planes inacabables, els horitzons llunyans, els pobles allargassats, els paisatges deltaics. Els tarongerars i les hortes que voregen el riu. Les barrancades pregones de les aspres contrades del Port. L’estesa d’oliveres a les planes situades entre la vall de l’Ebre i els primers contraforts calcaris. O la serenor paisatgística de les terres altes”.

També hi trobareu, a més, alguns dels seus records infantils i juvenils. La seva militància política, sindical i ecologista, i també els records de la guerra civil i de la postguerra del seu pare, Albert Fabà Llatse, pintor de parets, pagès de corbata i artista pintor pertanyent al grup MACLA-65, que fou un moviment cultural i un col·lectiu artístic multidisciplinar, sorgit a Tortosa, durant el franquisme. El dietari ens mostra els preparatius de l’exposició homenatge a aquest pintor tortosí de 92 anys.  Vegeu la pàgina web amb part de la seva obra: https://albertfaba.wixsite.com/pintor

“Lo castell” obra d’Albert Fabà Llatse. De la col·lecció homenatge a Ferran Arasa

L’Albert Fabà confessa que és un lector de llibres d’assaig (sociologia, política, filosofia, ciència, etc. ), tot i així al llarg del llibre fa un recorregut literari per clàssics universals com «Guerra i pau», set de les tragèdies Shakespeare, «Camí de sirga», o «El quadern gris», que són lectures que s’esdevenen en ple confinament.  És, també, un bon recitador de poemes de Vicent Andrés Estellés i s’atreveix a cantar Raimon, de qui és un gran coneixedor. A la tardor, ens té preparada una sorpresa musical. Podeu veure un bon exemple en l’espectable poètico musical Coral Romput,  una creació d’Albert Fabà i el music Josep Pascual. Es tracta d’una selecció del llarg poema de Vicent Andrés Estellés Coral romput:  https://youtu.be/89JFfOEXtqo

“Coral Romput”, una creació d’Albert Fabà i el music Josep Pascual.

Al dietari, no hi podia faltar la narració dels esdeveniments dels mal anomenats dies històrics que ens ha ofert el Procés, entre el 10 de maig de 2018 i l’1 de juliol de 2020, ja en plena pandèmia. Sempre, hi fa una descripció personal i familiar del dia i una anàlisi ponderada i molt encertada, a parer meu, sobre què ha significat. També, ens descriu amb claredat les darreres enquestes sociològiques i sociolingüístiques del Centre d’Estudis d’Opinió  (CEO).

En resum, l’Albert és un home amb múltiples facetes que pot i sap parlar de ciència, en general, o de física quàntica, en particular. Però, també, és un gran lector, activista, ecologista, sociolingüista i analista polític. Tot això el seu dietari ho transpira.

Per acabar voldria destacar que aquest dietari és un text molt llegidor, clar, amè, ric en expressions i mots populars ebrencs. Per cert, també, comenta el llibre de la Teresa Tort, 100 paraules ebrenques agafades al vol. Una altra petita joia lingüística. Vegeu-ne aquest petit tast: https://www.cossetania.com/tasts/100paraulesebrenquesTAST.pdf

Com diu la contraportada: I és que el dietari es pot interpretar també com un recull dels sentiments que es produeixen en plena reclusió, ja que acaba, precisament, en el moment que l’autor torna cap a Tortosa per cuidar la seva mare, després de quatre mesos sense poder-ho fer.

Categories
Teatre

Testimoni de guerra

Per Josep Sauret

Fitxa artística
Autoria: Pau Carrió
Direcció: Pau Carrió
Amb: Laura Aubert i Pol López

Peça teatral dramàtica sorgida d’unes entrevistes fetes a dones que varen patir la guerra de Bòsnia. Ben interpretada, potser molt soroll en algun moment. Pensem que és un homenatge a dos reporters de guerra de reconeguda vàlua i que varen tenir un tràgic final.

Ens parla molt de les conseqüències de la guerra sobre les dones, el patiment, les violacions com arma de guerra, els canvis en les parelles quan el marit torna del front i quan no torna, de com les famílies accepten els nadons d’aquestes violacions…De com la població i les dones en especial reaccionen enfront el dolor, el perill, en casos extrems com una guerra.

Obra molt oportuna  dins del  debat actual sobre la poca visualització de la dona en molts àmbits. Aquí hi tenim el de la guerra.

L’altre tema important que hi tracta és com Europa en general i Espanya en particular no varen ser capaços primer, que no comencés i després de frenar-la. Finalment fou la intervenció dels Estats Units a través de la OTAN que mitjançant accions militars (més patiment per les dones i la resta de població civil) va aconseguir una pau en una zona europea que tenim molt a prop.

L’obra està estructurada en dues històries paral·leles que coincideixen en el temps, que ens porten a plantejar-nos molts interrogants i a crear-nos consciència almenys de les paradoxes de la situació. Per un costat la guerra i la seva violència i per un altre els Jocs Olímpics de Barcelona del 92 amb tot el seu component lúdic, de diversió i de mirar cap a un altre costat en referencia al que estava passant a tan sols 2000 Kms. de distancia.

Aquest paral·lelisme ens fa palès els interrogants i les paradoxes que suscita inevitablement el retrat de la violència llunyana a través de l’exhibició als mitjans de comunicació. Tot un contrast que ens fa meditar.

En resum, una obra que a través de recordar uns periodistes (un va ser premi Pulitzer) no ens pot deixar indiferents ja que ens aporta molts elements per debatre, per meditar i per fer-nos veure que molts cops preferim mirar cap a un altre costat abans d’enfrontar-nos a una realitat que no volem veure.