La Porta Vella

En aquells anys de la meva infantesa, a l’hivern la foscor era més negre, la boira més espessa gairebé impenetrable, l’aire i vent més fred es colava pels llindars de portes i finestres, el sol fins a migdia no escalfava, on el temps assetjava a les cases fredes i humides i l’alè es congelava… Dins la llar, al cap vespre, la família es reunia a la vora del foc. El padrí, amb la pell resseca i el cigar apagat als llavis espurneja les brases amb branques, amb el gos ajagut als seus peus. La mare, en bata, està fent el sopar al fogó de llenya. La padrina, tota ella vestida de negre, feineja per la casa sense parar, enfilant mil històries en la penombra. El pare, després d’una jornada al “tros”, d’esporgar les vinyes i donar menjar al bèstia fa la becaina assegut a taula, esperant l’hora de sopar. Els gats ronsejaven a la vora de foc. La mainada, en una punta de la taula enllesteixen els deures escolars, que els hi ha posat el senyor mestre. Demà a primera hora del matí amb un fred que glaça l’anima i després de munyir les vaques, faran més de mitja hora de camí, per anar a escola.

En sopar, amb el plat a taula, tots asseguts, el braser als peus i la mainada enjogassada, s’expliquen mil històries que corren per la vall i pels voltants de la vila…

D’aquells moments, tan sols queden aquelles portes de fusta resseca, les finestres desajustades, bigues envoltades de tel-aranyes i parets descobertes mig ensorrades plenes de records endormiscats, que el temps ha anat absorbint… històries que desapareixeran de la nostra memòria col·lectiva, particular i familiar pel fet que no hi ha una altra generació que sobrevisqui a doblegar-se per continuar existint entre aquestes parets i resistir la duresa de la vida a pagès.

La Porta Vella, que tantes vegades obria i tancava la Casa Pairal sí que ha aguantat el pas del temps, durant més de dos-cents cinquanta anys. Ara bé… l’abandó del món rural, la manca de manteniment i la natura està fent l’efecte inexorable de la solitud que l’envolta, deixant l’empremta ineludible del transcurs dels canvis generacionals.

Les masies, els conreus, les pastures i els corrals han caigut en el trauma del desemparament… l’esforç, la cultura, la llengua, la memòria històrica no escrita, d’aquells padrins han sucumbit en la destrucció inapel·lable d’aquella Porta Vella a canvi d’un Airbnb.

Aquell refugi, aquella història viva, l’exemple i la companyia d’aquell somriure profund, barreja d’esforç, d’orgull, d’emoció de l’avi… just, quan anava de cap de setmana des de l’internat a l’entrada d’aquella porta vella, amb l’emoció que m’omplia els ulls de llàgrimes, el seu respirar profund, amb la cigarreta apagada entre la comissura dels llavis… Sabia, entenia que aquell temps finia, s’acabava. Aquella tardor càlida i serena que fins ara il·luminava la Masia, la Força d’aquella Terra, d’aquell sembrat d’aquella cort… Ell que amb prou feines sabia llegir i escriure, aquella mirada de l’Avi al costat d’aquella Porta Vella, era amor…, i me’l va transmetre sense dir ni una sola paraula.

Que lluny queden totes aquelles vivències i enyorances… Records que el temps ha marginat en la penombra… Estimació i sentiments que ens donen la força per valorar les nostres Arrels, la nostra Terra, la nostra Llengua… la nostra Història !!

Enyoro de matinada, amb la brisa i la vista perduda per als camps en moviment de blat, ordi i civada, aquells records, sentiments i aquella quietud dintre del meu cos. El so d’aquella calma i solitud d’aquells camps tan treballats, dels grans esforços dels padrins per tirar endavant, i que tant varen lluitar… perquè ara amb tanta “intel·ligència” que tenim, siguin arraconats i oblidats… convertits, en el millor dels casos, en apartaments rurals o cases de colònies…, que aquella “Porta Vella” caigui en l’oblit de la nostra memòria d’aquesta Terra Nostra.

El meu cor està en el record i gratitud de totes aquelles paraules que no estan escrites, que romanent en aquelles velles i gruixudes parets, testimoni de què és la meva, tranquil·la i reposada història personal…

(El Clot d’en Coma és un topònim d’interès local que es troba en la zona de la Vall de Lord / La Pedra i la Coma. Es tracta d’un espai natural o camp que, durant èpoques de pluges intenses, s’inunda i es transforma temporalment en un petit estany. Ubicat dintre dels camps/terrenys de Cal Cabré. Proper al municipi de La Coma i de les Fonts del Cardener.

Aquesta zona es troba a la falda de la Serra del Port del Comte. La ubicació destaca com un punt de pas en les rutes excursionistes i camins històrics de muntanya, camí a Tuixent – la Vansa, encaix entre la serra del Cadí i el massís del Port del Comte).