Categoria: Cinema i sèries

La trinchera infinita

Sinopsi

Els protagonistes, Higinio i Rosa, porten pocs mesos casats quan esclata la Guerra Civil i la vida d’ell passa a estar seriosament amenaçada, per la seva pertinença a grups polítics d’esquerra i per revenges de fets succeïts durant el govern de la República (un veí el denuncia per ser responsable de la mort del seu germà). Després de ser capturat, aconsegueix fugir i amagar-se. Amb l’ajuda de la seva dona, decidirà utilitzar un forat cavat a la seva pròpia casa como a amagatall provisional. La por a les possibles represàlies i l’amor que senten l’un per l’altre, el condemnarà a un tancament que es perllongarà durant més de 30 anys.

Comentari

L’acció es situa en un poble del sud d’Espanya. Els actors parlen amb un marcat accent andalús. He de confessar que, en alguns moments, vaig haver de recòrrer als subtítols per entendre el que els protagonistes estaven parlant. Higinio està meravellosament interpretat per l’actor Antonio de la Torre i Rosa per l’actriu Belén Cuesta. Els dos actors estan magnífics i ens saben transmetre el neguit per l’absurditat d’una situació que esdevé tràgica i sense solució en l’horitzó proper. Higinio, quan s’assabenta per casualitat del final de la Guerra Civil, va seguint els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, amb l’esperança de que la victòria aliada pugui derrocar el govern que Francisco Franco ha establert a Espanya. Al marge del seu captiveri, la vida continua: el seu fill es va fent gran (notable petita intervenció del jove actor Emilio Palacios), arriba la televisió, hi ha indicis d’apertura en el règim del dictador, Espanya entra a la ONU… Però la por ja està instal·lada i el seu tancament s’ha convertit en la seva vida, ja no hi marxa enrera.

Tot i que pugui semblar una història inversemblant, els anomenats “topos” van existir realment a Espanya molts anys, durant i després de la Guerra Civil. La majoria d’ells varen sortir del seu amagatall l’any 1969, quan la dictadura franquista va promulgar un decret pel qual prescribien tots els presumptes delictes comesos abans del final del conflicte (Amnistia de 1969). El final de la pel·lícula deixa entreveure que l’adaptació d’aquells que varen tornar al món real no va ser fàcil. L’odi i els trencaments provocats per aquella guerra van sobreviure, sens dubte, a l’amnistia, sobretot en els pobles petits.

Podeu trobar la pel·lícula a la plataforma Netflix

La trinchera infinita filmaffinity

Etiquetes Cinema, Espanya, Guerra civil

Cinema i sèries

Elisa y Marcela

Sinopsi:

Marcela (Greta Fernández) és una jove gallega que comença els estudis de Magisteri a una escola de mestres a la Galícia de 1885. Allà coneix Elisa (Natalia de Molina) amb qui comença una amistat que aviat es transforma en relació sentimental apassionada. Vivint d’amagat la seva relació, els pares de Marcela sospiten l’envien lluny per a separar-les. Passats uns anys es retroben ja com a mestres i decideixen reprendre la seva vida en parella, tot treballant com a mestres rurals en escoles diferents i compartint la vivien da. Els veïns comencen a sospitar i a pressionar la parella. Marcela deixa el poble i torna al cap d’uns mesos transformada en Mario, un cosí seu que viu a Londres i a qui s’assembla. La parella acabarà casant-se, però les coses es complicaran molt.

Comentari:

Aquesta pel·lícula dirigida per Isabel Coixet l’any 2019 i produïda per Netflix, explica una història real de dues dones: Marcela Gracia Ibeas i Elisa Sánchez Loriga que van contraure matrimoni el 8 de juny de 1901, en el que va ser el primera matrimoni homosexual de la història d’Espanya. malgrat que el pes de la repressió de l’Estat va caure posteriorment sobre la parella.

Es una pel·lícula humil, com els seus personatges, feta en blanc i negre cosa que accentua l’austeritat formal, la moderada poesia i el caràcter sensorial de la proposta. Aquestes dones són un símbol pel fet d’enfrontar-se a les contradiccions i els prejudicis de l’època i per lluitar pels seus drets.

En aquests dies de reivindicació femenina és una bona opció veure aquesta tendra i al mateix temps dura pel·lícula.

Etiquetes Cinema, Espanya, Feminisme

Cinema i sèries

Retratos del feminismo

Aquest documental explora en l’experiència d’una desena de feministes (entre elles l’actriu Jane Fonda i Lily Tomlin) per analitzar l’impacte del feminisme dels anys 70 en la vida contemporània. Retratos del feminismo recull les reflexions d’aquestes dones activistes al voltant del que ha canviat i del que falta per canviar i esfondrar els murs que encara limiten a la dona actual. No és un tractat profund del feminisme, però sí una bona porta d’entrada per a aquells que comencen a involucrar-se en el tema

Sinopsi:

L’any 1977, un llibre de fotografies va immortalitzar el despertar d’un grup de dones que van trencar les cadenes de la infància i es trobaven a sí mateixes. Quatre dècades més tard, aquest documental, dirigit per Johanna Demetrakas, repassa aquestes fotos amb els testimonis d’algunes de les protagonistes. Fa un recorregut pel context de l’época i també reafirma la necessitat actual i urgent de continuar amb el canvi.

Comentari:

Moltes dones sovint hem defugit ser titllades de feministes, perquè, ser-ho, ens podia portar problemes en la nostra vida laboral i també en el nostre entorn social. Quan arribàvem a la pubertat, conscient o inconscientment, adoptàvem els rols i les actituts que se suposaven adequats al nostre gènere. Afortunadament, amb els anys i l’experiència, hem començat a ser capaces de reclamar amb més fermesa alló que les noves generacions ja saben llegítim i que no es cansen de reivindicar. La meitat del món vol fer sentir la seva veu i aquest documental ens fa valorar en la seva justa mesura l’esforç que van fer aquelles “pioneres” del moviment feminista.

Podeu trobar aquest documental a la plataforma Netflix.

Retratos del feminismo filmaffinity

Etiquetes Documental, Feminisme

Cinema i sèries

Godless

Descripció: Sèrie ambientada a l’Oest Americà a l’any 1884. Una banda de malfactors, encapçalada per un terrible assassí busquen a un antic protegit, que els ha abandonat i robat el botí; aquest es recupera de les ferides a La Belle, un poble en el que només queden dones perquè tots els homes van morir en un ensorrament de la mina.

Comentari: La sèrie va jugant amb el present i amb flashbacks que expliquen la relació dels dos personatges enfrontats. Un western amb molts dels tòpics d’aquests films, però ben realitzat. La fotografia és excel·lent amb paisatges incomparables, interiors molt ben il·luminats i ambientats. Les interpretacions de tot el repartiment estan a un gran nivell. Una sèrie recomanable.

Etiquetes Estats Units d'Amèrica, S. XIX, Sèries

Cinema i sèries

El oficial y el espía

L’any 1894, el capità francès Alfred Dreyfus, un jove oficial jueu, és acusat de traïció por espiar per Alemanya i condemnat a cadena perpètua a la Illa del Diable, a la Guaiana Francesa. Entre els testimonis que van fer possible aquesta humiliació hi ha el coronel Georges Picquart, encarregat de liderar la unitat de contraintel·ligencia que va descobrir l’espia.

Però quan Picquart se n’assabenta que es continuen passant secrets militars als alemanys, s’endinsarà en un perillós laberint de mentides i corrupció, posant en perill el seu honor i la seva vida.

Comentari (Nando Salvà “EL PERIODICO”)

És lògic que ‘El oficial y el espía’ generés controvèrsia al veure la llum fa uns mesos; el seu director, Roman Polanski, sembla haver-la dissenyat per equiparar-se amb el seu personatge central, al seu dia víctima d’una de les injustícies més conegudes de la història. No fa falta ser un expert en lleis per opinar que hi ha alguna cosa perversa en la recerca de similituds entre un soldat acusat injustament d’alta traïció i un cineasta que fa 42 anys va admetre haver agredit sexualment una nena, però en tot cas l’intent resultaria més indignant si la pel·lícula no afligís tanta tebiesa i tanta apatia dramàtiques.

‘El oficial y el espía’ recrea el cas d’Alfred Dreyfus, un capità de l’exèrcit francès d’origen jueu que el 1895 va ser declarat culpable d’espionatge malgrat la falta de proves, desposseït del seu rang militar i reclòs en una presó d’ultramar, i va deixar així al descobert les profunditats de l’antisemitisme que fuetejava la societat gal·la. Narrada des del punt de vista de l’home que més va lluitar per provar la innocència de Dreyfus, el tinent coronel Picquart, la pel·lícula encadena converses plenes de personatges unidimensionals i diàlegs expositius per insistir una vegada i una altra en la podridura del sistema i en el procés de fer que l’espectador senti el suspens malgrat saber per endavant com acabarà la història. És especialment interessant si tenim en compte que a Polanski sempre se li ha donat bé crear aquesta mena de tensió.

Entre tot l’excés de xerrameca, el detall obsessiu pels decorats i els somnífers ‘flashbacks’, és cert, ‘El oficial y el espía’ ofereix esclats de violència sobtada que fan despertar el relat de la seva inèrcia narrativa, però aquells moments puntuals no fan sinó ressaltar la falta d’energia que tota la resta de la pel·lícula evidencia.

Etiquetes Cinema, França, Política

Cinema i sèries

Monos

Títol original: Monos. Any: 2019. Durada: 102 min. País: Colombia. Direcció: Alejandro Landes
Guió: Alexis Dos Santos, Alejandro Landes (Història: Alejandro Landes)
Música: Mica Levi; Fotografia: Jasper Wolf.
Repartiment: Julianne Nicholson, Moises Arias, Jorge Román, Sofia Buenaventura, Laura Castrillón, Sneider Castro

Sinopsi: Vuit adolescents, gairebé nens, guerrillers sobrenomenats MONOS, entrenats per un sergent paramilitar, que tenen com a missió cuidar un ostatge “la doctora” (una dona americana).

Comentari: Pel·lícula visualment impactant, situada en un Territori indefinit de l’Amèrica Llatina, on la natura (muntanyes i selva) són els protagonistes.

Els paisatges, la música amb un to metàl·lic i electrònic penetrant i la relació entre els nens guerrillers, et va impregnant d’angoixa però a la vegada et transmet una dolça sensibilitat, tot i que la trama és dura i violenta en algunes escenes, jugant amb el efectes especials de llum i so, el director ho treballa molt bé.

Personalment m’ha recordat a Aguirre, la cólera de Dios de Werner Herzog, en un altre context, però si en la sensació que et deixa, potser per l’indret!

Pel·lícula especial, no surts indiferent. La meva opinió, molt recomanable.

Més informació Filmaffinity

Etiquetes Cinema, Hispanoamèrica, Política

Cinema i sèries

L’ordre diví (El orden divino)

Post author Per Joan Solé Camardons
Post date 23 febrer 2020
1 comentari a L’ordre diví (El orden divino)

Títol original: Die göttliche Ordnung. Any: 2017. Durada: 96 min. País: Suïssa. Direcció: Petra Biondina Volpe. Guió: Petra Biondina Volpe. Música: Annette Focks. Fotografia: Judith Kaufmann. Es pot veure a Filmin.

Sinopsi

El 1971, les dones encara no podien votar a Suïssa. Nora és una jove mestressa de casa i mare de dos fills que viu en un petit i apartat poble suís on les notícies de les protestes pels drets civils, la revolució sexual i els moviments contraculturals tot just són un tema de discussió. Nora és una persona tranquil·la que compta amb la simpatia de tots. Però quan el seu marit li prohibeix acceptar una feina a temps parcial, la frustració la porta a començar a lluitar públicament pel sufragi femení. El seu nou estatus li comporta amenaces públiques i el seu matrimoni trontolla, però ella es nega a fer marxa enrere, i convenç les dones del poble per fer una tancada i un vaga feminista, mentre descobreix aspectes sobre la seva pròpia sexualitat i la submissió familiar que pateix. Les tranquil·les vides dels veïns i de les veïnes es veuran afectades de dalt a baix .

Comentaris

Molts tenim idealitzat el règim suís com un bon exemple de democràcia i de participació política de la població per mitjà de referèndums i consultes periódiques. La realitat és que l’any 1971 les dones suïses no tenien dret a vot i estaven sotmeses al marit, per a la majoria de qüestions. L’ordre diví, títol d’aquest film suís, fa referència a què el paper de les dones en la família i en la societat està fixat per un ordre diví, inalterable i perpetu, que no es pot ni s’ha de canviar. En contraposició de l’eslògan feminista allò que és personal és polític.

El film, a mig camí entre la comèdia i el melodrama, destaca per la pinzellada històrica, el retrat d’una societat que ara ens pot quedar llunyana, però que molts hem viscut. També narra l’inici d’un revolució social silenciosa, però efectiva, amb altibaixos, anades i vingudes. Cinematogràficament la pel·lícula és correcta, sense destacar especialment en cap aspecte. Tot i això els personatges i la música són remarcables. Una recomanació per a homes i dones feministes i interessats en les històries socials. Més informació a Filmaffinity

Etiquetes Cinema, Europa, Feminisme

Cinema i sèries

Pavarotti (2019)

Descripció: Deia Montserrat Caballé que la veu és l’instrument més perfecte, complex i delicat que hi ha, i sabia del que parlava. Ell tenia una maquinària perfecta, com potser no n’hi ha hagut mai cap, però a més d’això i de molta tècnica, tenia el que el faria gran, la sensibilitat.

Comentaris: Aquesta pel·lícula ens parla també d’això. Coneixem l’home, l’artista immens, també el ciutadà, és aquest aspecte el que potser ens arriba més, per més desconegut. Per molt que l’hagis vist i escoltat, cada cop que desplega totes les seves virtuts, sol o acompanyat, la pell no resisteix revolucionar-se. El Nessun Dorma, no falla mai, provoca descàrregues.

Senzilla, lineal, previsible, però té una qualitat: és molt cinematogràfica, el llenguatge que utilitza el director seria el mateix que per fer una pel·lícula de ficció.

Crítica de FilmAffinity

Cinema i sèries

Joker (2019)

Comentaris: Feia temps, molt, que una pel·lícula no m’incomodava tant, i alhora se m’emportava pels camins de la seva amoralitat. Hi ha un element, sense discussió possible, que hi contribueix i és la interpretació del protagonista. Phoenix està immens. La direcció ha tingut molt clar què volia. Sap transitar per voreres que una mala execució ho destrossaria tot. El seu llenguatge corporal i facial estan al servei de la negació i la destrucció; l’element humà portat fins al caos, fins a posar en qüestió les estructures i el futur que ha decidit emprendre la societat.

Difícil de recomanar, difícil penedir-se d’haver-la vist.

Fitxa de FilmAffinity

Etiquetes Cinema, Estats Units d'Amèrica, Filosofia

Cinema i sèries

Vida oculta

Descripció: Narra la vida d’una família (parella amb tres nenes) que viu feliç i integrada perfectament en un bucòlic i dur món rural, perfectament retratat, dels Alps austríacs a l’inici de la segona guerra mundial. En Franz (August Diehl) esdevé objector de consciència en negar-se a jurar fidelitat a Hitler. L’amor absolut i incondicional de la seva dona Fani (Valerie Pachner) contrasta amb l’odi creixent i intolerant del món que els envolta. La decisió de Franz condicionarà el futur.

Crítica: És llarga (prop de tres hores), però excel·lent en quant a imatges, música, retrats dels llocs, de les persones, les situacions, tràgica. El director Terrence Malick elabora poemes visuals de cadascuna de les cuidades i molt treballades escenes. M’ho he passat molt bé, tot i que és una pel·lícula trista, t’incorpores totalment a la trama, gaudeixes i pateixes al mateix temps de les imatges, de les situacions que es vans succeint de manera coral.

No és, des del meu punt de vista, una pel·lícula que es pugui recomanar a tothom. A remarcar el paper curt però intens en un moment clau de la trama del traspassat actor suís Bruno Ganz en la que probablement va ser la seva darrera intervenció a la gran pantalla.

Vida oculta (2019) – Filmaffinity filmaffinity.com

Miquel Nistal