Categoria: Galeries i museus

“Enguany commemorem el centenari de l’assassinat de Salvador Seguí, figura clau de l’anarcosindicalisme català i de la història del nostre país. Home de teoria i praxi, d’acció, però també de reflexió, idealista i alhora conciliador, la figura del Noi del Sucre resulta clau per entendre no només un període històric, sinó també el desenvolupament del moviment obrer a Catalunya i la seva influència en el catalanisme polític”.

              Roger Torrent i Ramió

El seu llegat ideològic, el moviment obert, els forts moviments d’esquerra, sobrepassant límits fins i tot més enllà de les nostres fonteres. La importància de l’organització i de la mobilització social, ens descobreix tot un personatge amb una força extraordinària que és del tot fonamental per entendre els canvis, la transformació i l’evolució dels moviments socials de la societat industrial catalana.

L’exposició és tan sols una petita mostra i homenatge a una figura immensa, que va projectar un moviment social i sindical amb una potent càrrega d’acció política.

Un recorregut per la vida de Salvador Seguí i del seu entorn en una època plena d’esdeveniments convulsos. Aquest, nostre, país està compromès amb la recuperació de la memòria històrica, i amb la seva transcendència en el món del treball. Cent anys després del seu assassinat, encara se’l considera figura clau de la història del sindicalisme.

El 10 de març de 1923, Salvador Seguí, líder de la CNT, era assassinat d’un tret al clatell al barri del Raval de Barcelona a mans d’uns pistolers del Sindicat Lliure, braç executor de la patronal.

En una Barcelona sota pressió, les vagues, la repressió, les revoltes, el pistolerisme, la violència i l’assassinat…

Personatge polièdric, altaveu de la classe obrera i treballadora que clamava humanitat i dignitat.

Va donar un impuls determinant a l’organització sindical obrera. Aconseguir la jornada laboral de vuit hores, després de la llarga vaga de la Canadenca, de tots coneguda.

Orador excepcional. Anarquista carismàtic i incòmode per tothom, que va generar discrepàncies en la línia dura de l’anarquisme, per un costat, i el va col·locar en el punt de mira de la patronal, per l’altre.

Alhora conciliador: –“no podem empènyer l’adversari a l’abisme amb assassinats. Volem establir un sistema de convivència en què sigui possible la discussió de tots els temes”.

 –“davant la ignorància, llibres i diaris; davant de la misèria, associació“

El context històric i social, cronologia

– Primera Revolució Industrial a Catalunya 1830-1840, és una societat tèxtil als voltants dels cursos i riberes dels rius. És l’única regió essencialment industrial de tota Espanya.

– Molta gent del camp català es trasllada a Barcelona, gent que malvivien en un clot i en la misèria. Passant a formar part d’una gran quantitat de mà d’obra barata.

– Les fàbriques eren instal·lacions precàries, amb condicions laborals extremes, pèssimes condicions de vida, serveis bàsics inexistents, infeccions, proliferació de malalties, analfabetisme. Amb una forta immigració de gent d’altres terres i províncies.

– Aquesta transformació entre la pagesia i la nova societat industrial és el detonant d’una gran desigualtat social. A finals del S. XIX es produeix el gran canvi. Jornades laborals inacabables, salaris miserables i condicions de vida paupèrrimes

– Creix una societat de dos grups totalment oposats: la burgesia, propietària dels terrenys i dels mitjans de producció i els obrers, la força del treball.

– Neix una nova classe social, El Proletariat, i la consegüent lluita de classes, com a centre del conflicte la batalla per la igualtat social.

– El problema del creixement fa necessari una planificació i una nova gestió urbana, engrandir i augmentar la superfície de la ciutat fora muralles i a la vegada solucionar els problemes de salubritat: Neix el Pla de l’Eixample i reforma interior d’Ildefons Cerdà, l’any 1860.

– El triomf de la Revolució de 1868 que obligà i posa fi al regnat d’Isabel II.

– 1868-1896 intervals entre l’organització i la revolució de la Primera  Internacional – gran planificació per unir als treballadors de diversos països – i el Procés de Montjuïc – nom del judici militar de la processó del Corpus contra l’anarquisme a Catalunya.

La Primera Internacional

1885-1920 El Modernisme: sorgeix, gràcies a la necessitat de canvi que va portar la revolució industrial, en el món de la cultura, especialment en l’arquitectura i la pintura, principals exponents, conjuntament amb els avançaments tecnològics del moment, com l’electricitat, les màquines de vapor i el ferrocarril.

L’esclat i màxima evolució del Modernisme, es va reflectir a l’Exposició Universal del París de 1900, que va triomfar com a mitjà cultural exposat.

– El 1888 l’“Exposición Universal de  Barcelona”, calia fer un pas endavant per a mostrar Catalunya a l’exterior. La burgesia es posa en bona sintonia amb els borbons, que acabaven de restaurar, de nou, la monarquia, i llaçar Barcelona al món modern.

París va iniciar el primer pas de les exposicions universals l’any 1855.

Punt culminant de l’evolució de la societat catalana del S. XIX, després dels desastres econòmics i polítics del S. XVIII. Catalunya fou la pionera de tot Espanya de la Revolució Industrial.

– En el canvi de segle, la Segona Revolució Industrial– “l’electricitat”. Importants canvis, en el món tèxtil, metal·lúrgic, portuari – ports industrials-, molta diversificació industrial i més canvis de les activitats productives.

– L’exponencial creixement demogràfic. Naixement i construcció de nous barris. Annexió, 1897, de poblacions dels voltants a la nova i creixent Barcelona – Sant Antoni, Hostafrancs, Sant Martí…

– Una societat que no parava d’augmentar, que creixia, que es modernitzava, i alhora es massificava i es deshumanitzava.

La gran concentració de treballadors, les indecents condicions laborals, l’explotació infantil i de les dones, la salut, els accidents i les malalties, provoca que els obrers es comencin a organitzar per defensar i millorar els seus drets i condicions de vida.

Sobre l’explotacio infantil

Entre 1874 i 1923,  són cinquanta anys que el mal dit “boom” econòmic de finals del S. XIX i principis del S.XX, va enriquir exageradament a la burgesia catalana, finalitzant amb l’alçament militar i la dictadura de Primo de Rivera. Una gran repressió i una constant violència, en mig d’un conflicte sagnant de lluita permanent conegut com els “50 anys de violència o temps de les bales”.

Hi ha un canvi social, i es comença a percebre la legitimitat de la violència, per prendre consciència com a medi de reivindicar les queixes i les millores en les condicions laborals i en la millora de la qualitat de vida. Hi ha una sèrie d’atemptats, contra el rei, contra el governador civil, un altre contra el governador militar, la bomba al Liceu, l’atemptat durant la processó del Corpus al carrer Canvis Nous, i altres successos en diversos indrets i celebracions. Tots aquests atemptats són l’autorització i el pretext per incrementar i legitimar una forta repressió portada a terme per les autoritats i forces policials; judicis sense cap mena de garanties, efectuant les corresponents purgues, a base de tortures amb total impunitat i amb les corresponents execucions a garrot vil al moviment anarquista, el que es coneix amb el nom del Procés de Montjuïc, amb centenars de detinguts. – 1896.

Fins a l’any 1904 no s’aprova la llei del descans dominical.

1904 – 1909 La Rosa de Foc: després de l’esclafat del Procés de Montjuïc, l’anarquisme torna a agafar força, amb nous episodis de violència; atemptats al primer ministre Antonio Maura, al cardenal Cassanyes, al director del port i altres personalitats. Bombes al carrer Ferran, a les Rambles i a la Boqueria entre altres. L’inici de la guerra del Marroc, l’any 1909, va enfurismar i exaltar encara més a la població del tot frustrada i enrabiada, amb la consegüent crema d’esglésies i de convents, barricades als carrers i forts enfrontaments contra les forces d’ordre, donant pas a la revolució o insurrecció de  juliol de 1909 que coneixem com la Setmana Tràgica.

– 1921, el líder rifeny Abd-el Krim, derrota l’exèrcit espanyol, que va significar un revés fortíssim del domini espanyol al Marroc, amb el que es coneix pel desastre d’Annual.

– 1914-1918, I GM, el període de la Gran Guerra va ser l’esdeveniment que va canviar el decurs de la Història i de la Humanitat.

El port de Barcelona va ser el primer motor econòmic d’una Barcelona en construcció cosmopolita, gràcies a la neutralitat de l’estat espanyol. A part de la immigració d’altres llocs de la península s’hi van afegir refugiats, bohemis, desertors, espies, i com no empresaris que es van enriquir gràcies al desastre mundial.

– 1914-1923 La Mancomunitat: Institució que agrupa les quatre diputacions catalanes, per crear, entre altres, una important xarxa d’infraestructures, ferrocarrils, obres hidràuliques, camins, ports… Iniciatives i millores tecnològiques, agrícoles, educatives…

• 1917 l’esclat de la Revolució Russa

• 1918-1923 els anys del pistolerisme, és l’etapa dolorosa de tota aquesta crisi què patir la nostra societat; fou altament aberrant l’ús i l’abús de les armes de foc en tot aquest període. Tothom duia pistola, l’entorn anarquista, el sindicat lliure pagat per la patronal, la policia, l’exèrcit i el sometent… Tothom participava de la cacera, fins al cop d’estat de Primo de Rivera què tallar de sota rel tota espiral de violència. Instaurant una forta dictadura, sent el primer assaig del nacionalisme espanyol autoritari, construint un exèrcit fortament repressiu, corporatiu i militarista.

La coneguda llei de fugues, proclamada pel governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido, home cruel i violent, que aplica una dura repressió policial del pistolerisme anarquista en Barcelona a començaments de la dècada de 1920.

……………………—————————–…………………….

El Noi del Sucre: (23-09-1887 / 10-03-1923)

Des de molt jove va mostrar inquietuds llibertàries, el pare era forner natural de Reus i la mare de Tornabous. Seguidor de l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia, es va relacionar amb personatges culturals i polítics de l’època, destacant per la seva capacitat d’oratòria.

Els seus principis es basen per afavorir a les classes reprimides, fomentant la revolució social en contra de les classes dominants. De formació llibertària, ferm seguidor de crear una societat sense opressors ni oprimits, sense violència, desenvolupar una societat més lliure, igualitària, amb preparació cultural, intel.lectual i tècnica a favor de les classes  treballadores.

Va organitzar i crear biblioteques, centres culturals i d’estudis. Va formar part de Societat Obrera impulsant el sentit sindicalista i anarquista.

És un home inesgotable, incansable, home d’acció que la seva principal arma és el do de la paraula fugin de tota violència.

1916 propulsor per a formar la unitat entre CNT i UGT, per crear un front únic a favor del moviment obrer (això continua sent una qüestió sense resoldre en el món de les esquerres), com a protesta dels augments dels preus dels productes bàsics, en plena Primera Guerra Mundial, en una situació privilegiada de l’economia d’exportació.

El 1917, convoca una vaga general indefinida i revolucionària, com a vaga política de corrent llibertari, en plena Revolució Russa i en mig d’una insurrecció per proclamar la independència fallida d’Irlanda.

“Si les Institucions educatives i l’experiència quotidiana faculten per a exercir una professió determinada, el sindicalisme atorga la formació al conjunt dels treballadors per l’ofici d’autogovernar.se”.

1918 elegit secretari general de la CNT

1919

la vaga de la Canadenca i Salvador Seguí: Principal empresa d’electricitat, que va creixa desmesuradament, gràcies a fets repetitius de forces repressives i que els empleats qualificats demanessin protecció a la CNT, impulsa a Seguí a reorganitzar a les classes treballadores al mateix temps que, també, alerta a la patronal.

El famós míting de les Arenes, -19 de maç 1919-

Va acollir el míting més multitudinari, 20.000 persones, inclosos molts dels presos alliberats, que va posar punt final a la vaga què paralitzar Barcelona durant quaranta-quatre dies.

Estava en joc l’augment dels salaris, la reducció de la jornada a vuit hores i l’alliberament de tots els presos represaliats, sota la legislació militar, i la reincorporació als seus llocs de feina. Evidentment, els nervis estaven a flor de pell, i amb diversitat d’opinions. El comitè garantia la finalització de la vaga a la patronal si s’acceptaven les condicions pactades. L’assemblea es va dividir i és sentir un “nooo” rotund.

Seguí va fer ús de la paraula i va ser contundent: “o acceptem les condicions del pacte o bé estem disposats a sortir d’aquí i anar a prendre Montjuïc, per fer la revolució seriosament”. 

“La gent es va quedar glaçada per la seva capacitat de convicció”

Si les autoritats no acomplien el pactat, es tornaria a la vaga. Es va sentir un “Sííí” rotund.

La vaga va finalitzar, i la jornada de vuit hores es va fer extensiva arreu… Era el primer país d’Europa en aplicar la jornada de vuit hores.

El 10 de març de 1923, al carrer Cadena, actual rambla del Raval, en ple procés dels treballadors d’emancipació social, va ser assassinat d’un tret al cap, a mans d’uns pistolers del Sindicat lliure creat per militants carlins sota el control i a padrinatge de la patronal catalana.

La redacció del present article, és extreta de resultes de la visita efectuada a l’exposició del Palau Robert, en commemoració del Centenari de la Mort de Salvador Seguí – el Noi del Sucre -, a través de documentació, vídeos, gravacions, fotografies i àudios, que es pot visitar fins al tres de setembre. I de consultes efectuades a l’hemeroteca de “La República”, el “Punt Avui”, “Naciódigital.cat” i de l’“Ara.cat”.

És el líder per excel·lència de la classe obrera, que pren consciència i poder per aconseguir fites inimaginables, com la jornada laboral de vuit hores.

Indiscutiblement, el seu llegat, juntament amb la resta dels seus companys de lluita obrera, ens l’han deixat com herència: Un discurs que està plenament vigent avui dia.

“El triomf inicial dels treballadors va quedar eclipsat per aquesta reacció i pel paper clau de Milans del Bosch, que va forçar la dimissió del governador civil i del cap de la policia, provocant la caiguda de Romanones, substituït per Antonio Maura. Va ser el preludi de la dictadura militar de Primo de Rivera, que arribaria el 1923.

Triomf i derrota – La Vanguardia  19 març 2019 – 19 de març del 1919”.

Era del tot conscient, de ser una diana humana, tement en tot moment ser atacat pels seus i sobretot pels adversaris i oponents. Segons la patronal era molt més perillós ell, que qualsevol bomba. Sabia que tenia enemics a reu.

Tant la seva parella Teresa Muntaner, com Macià el varen alertar el dia que el van matar que no sortís de casa seva. La carta que l’alertava del perill, enviada pel futur president de la Generalitat, va ser trobada a la butxaca de l’americana del seu cadàver. El seu enterrament és celebrar clandestinament, per no aixecar protestes i aldarulls, i l’única persona autoritzada per assistir al sepeli, fou el seu amic íntim i advocat Lluís Companys.

El seu afer de menjar-se els terrossos de sucre que li servien en els bars, durant les famoses tertúlies en els cafès, va esdevenir un costum, motiu del sobrenom del destacat líder de l’anarcosindicalisme de principis del segle XX.

La trajectòria vital, dura, excepcional, curta i molt intensa, però més que apassionada, del Noi del Sucre ens ha de fer pensar i insistir que els veritables culpables del seu assassinat no varen ser els executors del fet, sinó els poders fàctics i econòmics, de crear un clima del tot favorable als interessos de les elits predominats.

Cent anys després d’aquell crim s’ha de mantenir com icona de les classes treballadores, envers la lluita pels drets laborals, que encara no s’han assolit …

           Memòria d’una lluita: Layret, Companys i Seguí