La recent visita de Mary O’Farrell a Barcelona, al CCCB, per presentar la seva darrera novela, un endinsament a les corts renaixentistes de la Florència del s. XVI, i que ve precedida de l’exitosa Hamnet, també una aproximació a personatges històrics remarcables, com Shakespeare, m’ha fet pensar en un excel·lent escriptor que va fer de la seva carrera un llegat enlluernador de novel·la històrica de la de veritat, aquella que mai es classificaria així.
Manuel Mújica Laínez és un narrador col·losal, com ho són els jardins manieristes que hi ha a Viterbo, els de Bomarzo, que van inspirar una de les millors novel·lesque es poden llegir per entendre què va significar el Renaixement, què es va abandonar i què es va incorporar, potser el moment més decisiu de la història i cultura europees. L’essencialitat del ser humà.
Home d’una cultura inabastable, ens ha deleitat amb molts llibresextraordinaris, i sempre molt peculiars, però Bomarzo (1962), el mateix any de Rayuela, és una fita que pocs autors han aconseguit. Es va inspirar per escriure-la en els jardins del castell dels Orsini (també conegut com el parc dels monstres), situats a Bomarzo, província de Viterbo, i que l’autor va visitar l’any 1958. Va ser tan fonda la impressió que li van causar les desmesurades escultures tallades a la roca que, en tornar d’Itàlia, es va dedicar en cos i ànima a la reconstrucció de la vida del seu creador: Pier Francesco Orsini, duc de Bomarzo.
És el mateix duc qui ens narra la seva vida, que transcorre entre 1510 i 1572. Una vida marcada per dues malformacions, una gepa i una coixesa a la cama dreta, i unes relacions amb els seus pares, germans i avis que contribueixen decisivament a formar la seva personalitat, que es caracteritzarà per la gelosia, la covardia, l’egoisme i la venjança. La narració abasta la totalitat de la vida del duc, des dels seus records d’infància i adolescència fins a la seva retirada, ja a la vellesa, a la soledat més absoluta, passant pels seus matrimonis, fills i altres famílies. Tot plegat, com ja hem dit, en ple segle XVI a Itàlia, en ple Renaixement. Per tant, seguirem les aventures de Pier Francesco Orsini per ciutats reals i mítiques alhora com Roma, Florència i Venècia, ens referirem a il·lustres cognoms com Farnese o Medicis, ens les veurem amb artistes com Cellini, Tiziano, Miquel Angel o Cervantes, o Paracels, reviurem la coronació com a emperador de Carles V o la batalla de Lepant. Tots personatges clau de la Història d’Europa. I tot això amanit amb traïcions, assassinats, guerres, llibertinatge, mags, alquimistes, religiositat, llegendes i creences paganes. La fi del feudalisme.
El tractament que ha rebut aquesta obra, a diferència de Rayuela, per exemple, no li fa els honors. Crec que és degut a un llenguatge d’una riquesa manierista, potser barroca i això no l’afavoreix en el moment que apareix, quan les literatures sudamericanes innoven i experimenten de forma intensiva i extensiva. Bomarzo és un llibre “entenimentat”, en aquest sentit. Insisteixo: És la història d’una fascinació.
Joaquín Soler Serrano, en un dels inoblidables programes de A Fondo, el va entrevistar i el resultat us l’incorporo, perquè queda palesa la talla de l’escriptor i de l’entrevistador, de tots dos.
Joan-Lluís Lluís nascut a Perpinyà el 1963 és un novel·lista, poeta i traductor català que ha rebut diversos premis literaris, en particular el premi Sant Jordi per Jo sóc aquell que va matar Franco i el Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per Junil a les terres dels bàrbars. És també un militant de la llengua catalana i a través d’escrits i xerrades ha denunciat el lingüicidi comès històricament per l’Estat francès. Va créixer a Morellàs (Rosselló), i després d’estudis secundaris a Ceret (Vallespir) i a Perpinyà, es va llicenciar en Història de l’Art a la Universitat Paul-Valéry de Montpeller i en Estudis Catalans a la Universitat de Perpinyà.
ELS INVISIBLES és un llibre breu, però molt recomanable. L’autor, relata en primera persona quin ha estat el seu recorregut personal per arribar a catalanitzar-se en un entorn hostil a qualsevol altra llengua que no sigui el francès. Es tracta d’una història de la seva conquesta de la llengua catalana.
De pares catalans del Principat, emigrats a la Catalunya Nord, descriu la seva infantesa dins un entorn social netament francès, on el català estava circumscrit gairebé exclusivament a l’entorn familiar.
Un dia anant a l’escola es troba un pintada en català que deia “entre tots ho farem tot” i el sorprèn que una paret pugui oferir-li motius de reflexió. Més endavant a través de les cançons de Lluís Llach i de Francesc Pi de la Serra o de Raimon s’adona de la riquesa de la llengua, contrasta amb el català rudimentari, cada dia més precari, assetjat, aïllat i estabornit per la llengua francesa. A partir d’aquí comença a interesar-se per la literatura catalana.
El llibre ve a ser una autobiografia lingüística de l’autor sobre la seva relació i aproximació a la llengua catalana des de la Catalunya del Nord. De mica en mica es va fer conscient del que significava una llengua oprimida i gairebé en extinció, per motivar-se i acabar sent un notable escriptor en la nostra llengua.
“Preferia sentir-me bé en el fàstic fictici del català que sentir-me mercenari de la pretesa noblesa d’una llengua amb monopoli d’estat.”
«Vaig entendre que (el català) era també un riu que tenia la seva font en un passat llunyà i que havia travessat les generacions fins a arribar dintre meu.»
En general, estem assistint a una irrupció de literatura de gran qualitat i a tot arreu escrita per dones, i que no cal que sigui expressament femenina o feminista.
Aquest és un dels molts casos, però l’èxit i l’aureola que l’acompanyava em van fer parar més atenció. I ara ho entenc. Una crítica de La Vanguardia en fa el millor resum Virginia Feito convierte en terror doméstico la vida acomodada de una mujer anodina. Tot i així, o agrada molt o gens. I està meitat, meitat.
Potser se l’ha comparada massa amb popes de la literatura i el cinema negres. I no és cap de les dues coses, em sembla. A mi m’ha agradat precisament per això. Hi passa lliscant, s’hi aventura, però no, és una novela d’una trama simple, on hi ha un personatge principal, que no té nom, és l’únic que no en te, i que des del principi ja ens posa nervioses, ja veiem que anirem pel pedregar.
La literatura ha donat molts personatges com aquest, molts, però aquí una escriptura lineal, continguda, ens va avisant lentament. Es eficient des del punt de vista merament literari i estilístic, i del temps de la narració. Persones que no són qui aparenten ser, paranoies, o no, moltes inseguretats, massa pressions de tots tipus, un esquema de vida decadent, ens aboquen a un final espasmòdic, que seria un crim rebelar.
Pot resultar inquietant, perquè en major o menor mesura totes tenim un bocí de la senyora March.
Editorial La Lletra d’Or (L’Hospitalet de Llobregat, octubre del 2021)
Posa’t de moda
Em sabria greu que aquest llibre passés poc menys que desapercebut. No s’ho mereixen ni l’autor, el conegut perruquer i estilista Pascual Iranzo -desaparegut recentment-, ni tampoc l’editorial. I és que ens trobem davant d’un volum amb un text notori, amarat d’autèntica filosofia vital.
És un llibre breu però dens, i per ambdues coses convida a la lectura. Iranzo ha estat tot un personatge, tal com m’assegura el meu perruquer de fa anys, que va aprendre l’ofici amb ell. Un professional de referència, tant a nivell nacional com internacional. Nascut l’any 1930 a Barcelona i mort a la capital catalana el mes de setembre del 2022, als 92 anys, durant tota la seva vida va estudiar sobre el món de la moda no solament pel que fa al cabell, sinó amb tots els seus derivats, tal com aquesta obra ho demostra plenament.
Hereu d’una perruqueria que era del seu pare, el 1959 va guanyar la Rose d’Or en el Festival de Perruqueria Internacional de París. Ha donat conferències a urbs nord-americanes com Nova York, San Francisco o Los Ángeles, entre d’altres ciutats, culminades el 2004 amb Imatgepersonal i protocol, impartida a la Universitat Pompeu Fabra. Aquestes intervencions han estat publicades en forma d’opuscles i de llibres, i també reproduïdes per ràdio i televisió. Fou distingit amb la Creu de Sant Jordi l’any 1998.
Pascual Iranzo, circa any 1970 Foto: Arxius RTVE
En Posa’t de moda va molt més enllà de l’aspecte capil·lar, que, de fet, no és del que més tracta. Fixeu-vos, si més no, en uns quants dels temes:
“Saber-se vestir”.
“L’aura, el vestit invisible”.
“La boca o el desig”.
“La conducta humana”.
“El contingut intel·lectual”.
“La cosmètica i l’estètica”.
“L’elegància personal o el bon gust”.
“El gest, símbol de la comunicació”.
“La imatge humana”.
“Les mans i les carícies”.
“La mirada, el llenguatge dels silencis”.
“El mirall, la constància del dubte”.
“L’olor i el perfum: les essències”.
“La pell, com a vestit”.
“El protocol”.
“La seducció, el sentit de l’atracció”.
“La veu, la bellesa sonora”.
“El client”.
“El perruquer”.
Etcètera.
Com us deia, tota una filosofia. Un estil de vida del qual se’n desprenen nombroses observacions i consells, amb molts dels quals podem estar-hi d’acord però que sovint ens costa complir, jo el primer…
En definitiva, aquest llegat d’Iranzo és fet d’ofici, reflexió i, sobretot, de sensibilitat, elegància i subtilesa.
Anarquista i d’origen obrer, Iranzo es formà com a estilista a França. Foto La Vanguardia
Ed. Antoni Bosch / Barcelona / 2023 / 232 pàgines.
Un llibre força interessant que de forma breu fa un recorregut des del Big Bang fins a l’extinció térmica de l’univers, d’aquí a 10.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000 anys (10 elevat a 40). Recorre la trajectòria per la que ha passat l’univers des del seu naixement fa 13,800 milions d’anys, de fet això és de l’ordre de 10 elevat a 10, per tant encara estem en un univers molt i molt recent.
Explica el procés de formació de les estrelles, les galàxies i els planetes en un univers en expansió, que avui mesura una distància de 93.000 milions d’anys llum i que inclou 400.000 milions de galàxies dins l’univers observable.
El procés de la vida comença amb els primers organismes fotosintetitzadors i a partir d’aquí a través de llargs processos de protoevolució arriben els primers organismes unicel.lulars procariotes i eucariotes fa uns 2 milions d’anys.
Repassa les explosions de diversitat, com el càmbric, i les grans extincions, com les del devònic i el cretàci, i els periodes glacials. Avança fins al naixement dels organismes pluricelulars i la seva evolució cap a peixos, rèptils, mamífers… fins l’arribada dels simis que per selecció natural van acabar conformant l’espècie Homo. Homo habilis, Homo erectus i finalment Homo sapiens, ara fa 315.000 anys.
Pensem que una mutació té lloc una vegada cada mil milions de còpies. I això és l’evolució, la selecció natural de gens basada en la seva utilitat evolutiva.
Arribats a l’ésser huma passa per damunt d’alguns esdeveniments fonamentals de la nostra historia. El període de caçadors recol·lectors, sobre els que afirma que tenien millor salut que els humans del període agrari posterior. A partir de la revolució agrícola les poblacions varen prosperar, va començar a escassejar el menjar i els recol·lectors van caure en “la trampa del sedentarisme”.
A partir d’aquí les societats van entrar en un procés de crisis cícliques a través d’un procés d’ Expansió /Tensió / Crisi / Depressió / Recuperació, que s’ha anat succeint alhora que bastia la historia de la humanitat.
Resulta difícil trobar un fil que uneixi tots els esdeveniments de principi a fi, probablement l´increment de la complexitat és l’únic fil que s’ha identificat fins ara.
Finalment arriba al moment actual, a l’antropocè, en el que els humans podem ser capaços, a través de la tecnologia i el coneixement de construir diverses possibilitats de futur. Acaba fent una prospecció cap als futurs imaginables. Futur projectat / Futur probable / Futur possible / Futur descabellat.
La proposta de lectura d’aquest llibre no sembla d’entrada gaire atractiva. És un llibre de categoria epistolar, format exclusivament per cartes que els diversos protagonistes es van creuant al llarg del temps, en un moment indeterminat de les darreres dècades del segle XX. Un grup d’amics de dues generacions diferents, pares, fills, amics, en tres escenaris diferents, Roma i la Umbria a Itàlia, Princeton als Estats Units, lliguen una molt atractiva història on l’amor, l’amistat, les pèrdues, la cerca de la felicitat, conformen una història que va guanyant en intensitat i que converteix la lectura en una deliciosa i apassionant aventura que et permet connectar amb els personatges, les situacions, les penes, les mancances i les alegries que configuren aquesta novel·la que atrau i et lliga quan amb prou feines has llegit unes poques cartes i comences a situar els diferents personatges que conformen la trama. La seqüència de la correspondència ens evoca la crisi de la família, la pèrdua dels rols familiars o de les seguretats que representa la vida i, sobretot el sentit de pertinença que l’autora constantment treu amb la importància que per a tots els protagonistes té l’habitatge i el lloc on es viu.
És la primera obra que llegeixo de Natalia Ginzburg (1916 – 1991) i, la veritat és que quedo impressionat de l’estil i qualitat literària d’aquesta autora. La seva vida i el seu origen jueu queden endinsats en la voràgine social i política del seu país d’origen, Itàlia i de l’Europa del segle XX; el seu marit, fou l’editor i activista polític Leone Ginzburg, de qui ella pren el cognom; quedà vídua, confinada políticament i amb tres fills quan l’any 1944 Leone fou detingut, torturat i assassinat per la Gestapo. Després de la guerra, es tornà a casar amb Gabriele Baldini de qui tindrà dos nous fills. Es dedicà durant molts anys a l’ofici d’escriure, tornà a la militància política dins del Partit Comunista Italià a la dècada dels vuitanta i fou elegida diputada. El llibre que ressenyo va ser la seva darrera obra, publicada l’any 1983.
L’edició d’aquest llibre és de Club Editor, l’any 2017 amb una excel·lent traducció a càrrec de Meritxell Cucurella-Jorba. Jo n’he llegit la quarta edició. Consta de 241 pàgines i una cloenda de cinc pàgines, que us agradarà molt, a càrrec de la traductora. Al final hi ha una una taula amb les dates, els remitents i els destinataris de totes les cartes.
En aquesta novel·la breu, Ford Madox Ford ens relata dos suïcidis, dues vides arruïnades, una mort i el descens a la bogeria d’una noia jove. Mitjançant aquesta història de passió protagonitzada per dues parelles, els matrimonis Ashburnham i Dowell se’ns mostren les interioritats del que es va anomenar “alta societat internacional”. L’autor ens endinsa en la societat prèvia a la Gran Guerra (el llibre és publicat l’any 1915), on mantenir les aparences era el més important i tots els assumptes foscos i cruels s’havien de mantenir ocults. L’obra combina de manera magistral la narració en la primera persona d’un dels membres de les parelles protagonistes (John Dowell) i el continu moviment cronològic endavant i endarrere aparentment desordenat. Tracta el declivi i la dissolució d’aquests matrimonis amics aparentment perfectes. A la relació tenen cabuda coses convulses, excessives: ruïna, mentides, amor adúlter, escàndol, suïcidi, bogeria. Amb aquests ingredients, el lector podria estar temptat de creure que es troba davant un fulletó, però són l’excel·lència de l’escriptura de Ford Madox Ford i l’habilitat de la narració les que fan d’aquest llibre una obra mestra que mereix ser llegida i gaudida.
El títol original de la novel·la va ser The Saddest Story (“La història més trista”), però havent esclatat la Primera Guerra Mundial, els editors van demanar a l’autor un títol nou. Ford va suggerir sarcàsticament The Good Soldier, en al·lusió a un dels protagonistes, Edward Ashburnham i amb aquest nom va quedar definitivament el llibre.
La present edició és una traducció de Maria Iniesta Agulló per a Edicions de 1984, l’any 2022, dins la col·lecció Mirmanda amb 154 pàgines. Per a mi, el segell de l’editor Joan Cots és en general sinònim de bons llibres i bones traduccions, ja que en els darrers anys he descobert molt bona literatura lligada a aquesta editorial.
Ford Madox Ford (Photo by E O Hoppe/Getty Images)
Ford Madox Ford (1873-1939) és un dels pares de la literatura anglesa moderna. Va publicar més de vuitanta obres, en les quals amb freqüència va tractar el conflicte entre els valors eduardians tradicionals i la naixent societat industrial. Fundador de The English Review i redactor en cap de The Transatlantic Review, va donar suport a molts joves autors de talent com ara Thomas Hardy, H. G. Wells, T. S. Eliot, Anatole France, D. H. Lawrence, James Joyce, Ernest Hemingway, Gertrude Stein, Jean Rhys o E. E. Cummings. Les seves obres més remarcables són, entre d’altres, la tetralogia Parade’s End i La cinquena reina.
Els debats que necessita Barcelona per recuperar l’orgull de ciutat. La Barcelona d’avui és fruit de la determinació i dels grans consensos del passat, i ha demostrat una vegada i una altra que la seva vitalitat és més sòlida i engrescadora que la percepció que en tenim. És hora de deixar les lamentacions i passar a l’acció. Aquest llibre aporta una mirada lúcida i provocadora sobre la realitat i el futur de la capital de Catalunya. Amb exemples clars, amb dades i amb propostes desacomplexades al voltant de temes clau com el trànsit, el turisme low cost que degrada els nostres barris, l’aeroport que ens ha de connectar amb el Pacífic, l’eterna rivalitat amb Madrid, com fer perquè la pobresa no s’hereti o la gran oportunitat que sorgeix amb l’ampliació del Clínic. Són els debats que hem de tenir perquè Barcelona aprofiti les oportunitats que té a tocar i que li han de permetre protagonitzar un altre gran salt endavant. «Barcelona és el gran projecte col·lectiu dels catalans. És, sens dubte, el més gran que hem fet, que podem fer i que convé que seguim fent si volem sentir-nos orgullosos d’alguna cosa.» (sinopsi d’EBOOK).
En uns moments com els que vivim ara amb una ciutat potes enlaire i quan s’acosten les eleccions municipals, en Miquel Puig ens aporta dades i arguments per pensar el que Barcelona podria arribar a ser. Us recomano molt aquesta lectura.
La ciutat insatisfeta. Tot el que Barcelona pot arribar a ser, és un llibre d’Arallibres amb 253 pàgines, publicat el gener de 2023.
Als seus 92 anys -i després de superar un ictus-, Jordi Pujol, expresident de la Generalitat, sembla haver obtingut el perdó implícit de la ciutadania un cop superats, poc o molt, alguns fets singulars relacionats amb la justícia dels quals n’ha estat un dels protagonistes. L’assistència massiva a les seves aparicions públiques recents així ho dóna a entendre.
Ara torna a ser notícia per dues publicacions: la reedició, ampliada, del seu llibre dels anys 70 Des dels turons a l’altra banda del riu, i l’edició d’una conversa amb l’escriptor, traductor, professor universitari i catalanòfil reconegut -una mica rara avis venint del Japó- Ko Tazawa, per dissort desaparegut fa uns mesos.
L’expresident de la Generalitat Jordi Pujol conversa amb el catalanòfil japonès Ko Tazawa LAPISLÀTZULI EDITORIAL
Aquesta, forçosament, última conversa constitueix, sobretot, un encontre serè i savi. I és una gran sort que hagi tingut lloc, precisament, al poble ripollès de Queralbs, on Pujol hi té casa i Kazawa -afortunada casualitat- l’hi tenia també. Una trobada de gran interès en un entorn tranquil i, com sabreu, plaent.
Al breu volum, publicat per Lapislàtzuli -una editorial barcelonina en la qual les produccions japoneses hi tenen una presència destacada-, s’hi tracta, en primer lloc, del paper del Japó en el món, un país que el president ha visitat en tres ocasions. També s’hi analitzen un factor avui d’interès cabdal com és el tema de l’energia, els crims derivats de les guerres -malauradament, de rabiosa actualitat-, la dimensió humana dels polítics, el paper de l’honor i la religió, temes tan valuosos com la llengua i la identitat -en els quals Pujol té molt a dir-hi- i fins i tot qüestions relacionades amb dues cuines tan diferents com la catalana i la japonesa… Capítol a part el mereix la molt merescuda Creu de Sant Jordi que el Govern català concedí a Ko Tazawa, i de la qual el de Yokohama se’n sentia ben orgullós…
Ko Tazawa havia rebut la Creu de Sant Jordi
Tot plegat configura un diàleg tan relaxant com intel·ligent. Els dos protagonistes bé que s’ho valen. Sempre penso, en el cas de Jordi Pujol, que l’actiu de la seva trajectòria prevaldrà clarament sobre el passiu, i que la seva activitat al capdavant de Convergència i Unió posà les bases del sobiranisme actual, la qual cosa no treu que en aquest procés no hi hagi hagut molts altres artífexs destacats, en una evolució col·lectiva necessàriament plural.
Quant a Ko Tazawa, ben cert que no és gens freqüent que un japonès destacat hagi esdevingut un clar i sòlid amic de Catalunya. Per tant, i ara que ja no figura entre nosaltres, és una sort que el seu prestigiós llegat -entre altres mèrits, traductor al japonès de títols emblemàtics de la nostra literatura com Tirant lo Blanc, La plaça del Diamant i Camí de sirga– s’hagi pogut rematar amb aquesta última conversa a Queralbs amb el polític català més influent dels darrers quaranta anys.
Ko Tazawa: Petjades d’un japonès. Catalunya i un japonès 30 anys després
Des de l’encant del Pirineu català, gaudiu-ne de ple…
Més informació
Ko Tazawa: «Traduir és fer molts canvis i prendre moltes decisions» Entrevista d’Esteve Plantada per a l’Institut Ramon Llull, 2019
Títol original: L’adversaire Autoria: Emmanuel Carrère Adaptació de la novel·la: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique Direcció: Julio Manrique
Intèrprets: Pere Arquillué i Carles Martínez
Escenografia: Alejandro Andújar
Sinopsi
El mes de Gener de l’any 1993 Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho. Durant els dies següents es va saber que no era metge, com tothom creia, ni tampoc investigador a l’Organització Mundial de la Salut, i que tot el que se sabia sobre la seva vida era mentida. No era metge ni cap altra cosa: ni espia, ni traficant d’armes o d’òrgans, com al principi es va pensar, de tan difícil que és admetre que algú pugui no ser res. Es passava els dies al cotxe, a les àrees de servei de les autopistes, i quan va comprendre que estava a punt de ser descobert, va preferir matar els seus abans que enfrontar-se amb les seves mirades. L’escriptor francès Emmanuel Carrère va llegir els primers articles sobre el cas al diari “Liberation” i, de seguida, va decidir escriure’n un llibre, el seu primer llibre de no-ficció. La història d’un criminal narrada en primera persona: la del mateix Emmanuel Carrère.
Que diuen els crítics?
“Dins d’una olla a pressió” per per Jordi Bordesaquí
[…]Carles Martínez és un Romand d’espatlles caigudes, exquisidament educat i quasi servicial però incapaç de confessar, fins després del seu aparent intent de suïcidi. L’actor conté pensaments, cap endins, i només les càmeres revelen uns primers plans carregats de profunditat. Pere Arquillué (Carrère) es pregunta per què l’ha atrapat aquest succés mediàtic i juga a posar uns colors molt matisats amb els altres personatges (sobretot amb Corinne, l’amant, o amb el periodista de successos). Arquilluè torna a demostrar la seva habilitat per fer una àmplia gamma de personatges amb subtils matisos com en “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”. El muntatge manté un ritme calmat, de conversa que prova de no deixar cap fil perdut. Hi ha un cert aire de thriller per endevinar el perquè de la seva acció reprovable. O la veritat de la seva demanda de perdó. La intensitat no baixa en cap moment. Refresquen el drama amb alguns tics d’humor metateatral que, tot i que molt tènues, menystenen el respecte a les víctimes. La narració dels fets és freda, sense sang. Però amb algun tret que reincideix en el petit excés.
L’adaptació es mostra distant amb Romand. Tot i que l’humanitza, es deixen entreveure unes possibles raons per les quals s’ha aprofitat del benefici del dubte d’una justícia garantista. És víctima de la pressió social, i alhora és culpable de no haver-s’hi revoltat abans i sense necessitat de cap crim. L’adaptacio d’Artigau, Genebat i Manrique deixa un cert aire obert final. El criminal ha sortir de la presò i, aparentment, està ingressat a una abadia. Però ningú ho confirma. Tampoc se sap si Carrere va llençar tota la documentació facilitada per persones que es van compadir de Romand.
“L’adversari” posa llum a la foscor… i prou” per Dani Chicanoaquí
[…] Què en queda, doncs, de l’obra original? Els fets. Horribles, horrorosos, inhumans. L’adversari és, doncs, un exercici d’estil més o menys reeixit. Els qui no hagin llegit el llibre i el noir sigui el seu negociat en sortiran, majoritàriament, encantats. Un lector atent de l’obra original no hi trobarà res de nou sobre l’escena. Sí que trobarà a faltar alguns elements a més dels esmentats, com ara potser un punt més de cinisme en el personatge que interpreta Carles Martínez, i trobarà sobrers els tocs de comedieta que inclou Arquillué, és de suposar que per ordre o amb l’aquiescència del director, Julio Manrique, en algun dels múltiples personatges que interpreta. No encerten el registre, perquè provoquen riures extemporanis del públic, com quan Romand prova d’assassinar la seva amant.
El fet que Arquillué interpreti tots els personatges, inclòs Carrére, i Martínez només a Romand, no deixa de ser significatiu d’on està situat el periodista, segons els dramaturgs, que signen un muntatge que es consumeix de la mateixa manera intranscendent que un oient s’escolta amb delit un episodi de Crims. Bé, potser en mans de l’equip de Porta seria un d’aquells casos dels quals se’n pot fer una sèrie de tres o quatre capítols.
“La maldat no té fronteres” per Andreu Sotorraaquí
[…] La veritat és que un cop es compta amb una peça teatral com aquesta i amb dos intèrprets com Pere Arquillué i Carles Martínez, no saps ben bé si hi fa cap falta l’escenografia que representa un desendreçat saló o estudi d’apartament de l’escriptor. Si s’hagués adoptat, per exemple, la fredor d’una cel·la i un segon pla amb una simple taula de treball de l’escriptor, segurament que l’impacte que aporta el discurs i el rerefons macabre de la història hauria tingut un resultat similar.
Però no hi ha dubte que el “decorat” també ajuda, esclar, com els primers plans projectats per viure més de prop els gestos de cadascun dels intèrprets, o els subtils efectes de so, o fins i tot la pila de capses de documentació judicial que fan posar les mans al cap pensant que la justícia continua empaperada fins al coll quan ja som en plena era digital! Tot plegat, doncs, ajuda, deia, a situar els dos personatges en una ambientació diguem-ne acollidora, malgrat tot, benestant, ni que no ho demostri, amb una biblioteca mig plena al fons, per reforçar segurament que la maldat no és només exclusiva d’una capa desestructurada o vulnerable de la societat. La maldat no té fronteres.
Quatre idees personals
En acabar l’obra vaig estar una estona sense poder aplaudir, després em vaig desfogar. No parlaré de la interpretació, ni tampoc del llibre, que no he llegit, però que podeu veure a la breu ressenya de Mercè Bausili en aquest mateix blog. Aquest matí m’he desvetllat pensant en la gran mentida.
Per tant, si han enganyat a milions de persones, també es pot enganyar a una família. La pregunta és i perquè matar-la? Perquè no un suïcidi primer i després un gran buit? L’impostor viu en la impostura. Sembla que si la impostura és molt gran la resolució del conflicte ja no és possible. Mentre es “trampeja” encara és possible el perdó. Per a mi, l’adversari és el Diable, ets tu mateix, però et creus que “L’infern són els altres” com digué Sartre a la seva obra teatral Huis clos (A porta tancada). Emmanuel Càrrere diu que ha estat sis anys amb la finestra de l’infern oberta veient tota aquesta maldat.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.