Aquesta gran obra no és de fet la biografia de Stalin, sinó que tracta d’un període de temps que comença l’any 1929, quan es fa definitivament amb el poder total de la URSS i acaba amb la seva mort el 5 de març de 1953. És la vida del dictador a través de les relacions amb el seu entorn familiar, la seva segona dona, Nadezhda Al·lilúyeva (Nadia) i la seva família, els Al·lilúyev, tan propers a Stalin al llarg del temps, i els fills d’aquest matrimoni, Vasili i Svetlana que aniran creixent en un ambient tòxic i extremadament cruel. Els Svanidze, parents de la seva primera dona Yekaterina Svanidze anomenada Kató i morta prematurament l’any 1907, també formen part del cercle familiar i de poder del personatge. Un fill d’aquest matrimoni de joventut, Iàkov, poc estimat per Stalin, també tindrà el seu paper en el drama que es viurà a la Unió Soviètica en els vint-i-cinc que abasta el relat.
Ióssif i Nadia (Beyond Russia ES) Stalin amb els fills de l matrimoni amb Nadia, Vassili i Svetlana (lavanguardia.es) Svetlana amb Lavrenti Béria, el “tiet” Lara cap del NKVD, al fons es veu Stalin treballant (nationalgeographic.com) Imatge de l’enterrament de Nadia Al·lilúyeva el novembre de 1932 (alamy.es) Les dones de Stalin: Zhenia Al·lilúyeva, germana de Nadia amb el coll d’encaix va ser amant així com Bronislava Poskrebisheva, dona d’un dels seus jerarques i eliminada en una de les purgues (NemaloKing.net)
Els co-protagonistes principals de la història són els jerarques bolxevics i les seves famílies que acompanyen Stalin al llarg dels anys, que formen la gran família bolxevic que serà utilitzada i en molts casos eliminada físicament a resultes de les purgues i fases de Terror que Stalin anirà desenvolupant de forma terrible i despietada al llarg dels anys.
El llibre comença, i introdueix els personatges, amb un sopar de celebració al Kremlin el dia 9 de novembre de 1932 on els mandataris bolxevics celebren l’aniversari de la revolució de 1917. La turbulenta relació entre Ióssif i Nadia, agreujada per caràcter depressiu de la jove i el fet de ser cada cop més conscient de la personalitat despòtica i cruel del seu home donaven lloc a constants escenes i baralles dins la parella. Aquest sopar no serà una excepció però el seu desenllaç serà fatal i l’endemà trobaran Nadia morta d’un tret i víctima d’un suïcidi. Això afectarà terriblement Stalin i serà un punt d’inflexió en la seva obsessió pel poder a qualsevol preu.
Després d’aquesta introducció descriptiva de molts dels personatges que després constituiran part del relat i de la finalització abrupta de la segona relació conjugal formal de Stalin, el llibre comença una història cronològica que s’inicia l’any 1929 quan Stalin assumeix un control dictatorial absolut sobre el Partit. L’autor ens descobreix un Stalin inusual, sorprenent, menys enigmàtic, més íntim, tant o més brutal però més humà. I amb ell introdueix l’apassionant història de la seva cort imperial, una epopeia de pors i traïcions, un món de privilegi i corrupció, una vida en la qual es barrejaven l’amor familiar i la brutalitat assassina. Stalin utilitzava el perillós joc del poder amb els seus cortesans durant els sopars i els balls que tenien lloc en les impressionants viles del Mar Negre i en els enormes apartaments del Kremlin: un món secret però estranyament càlid, poblat per assassins, fanàtics, degenerats i aventurers. Des del nan bisexual i carnisser assassí Iejov fins al depravat Béria, cadascú representava un rol per Stalin: Ordzhonikidze l’exaltat, Kaganóvitx el brut, Voroixilov el simpàtic i estúpid; Mikoian el llest, Jdànov el presumptuós o Khrusxov la mascota del líder. Tots caminaven al límit de l’abisme, matant per a sobreviure, dormint amb una pistola sota el coixí; deixant morir a les seves dones quan Stalin els ho exigia o permetent que els seus fills visquessin segons un codi de mentides. Però tots van ser fidels a la fe cuasirreligiosa del bolxevisme.
Els dos monstres més depravats de la cort de Stalin: Lavrenti Béria i Nikolai Iejov (1895 – 1940) (nemloknig. Stalin amb Iejov (a l’esquerra) i eliminat de la foto (dreta) després d’haver estat purgat i executat (NemaloKing.net) Mólotov signa el pacte germano-soviètic el 25 d’agost de 1939 en presència de Joachim von Ribbentrop, a l’esquerra, i Stalin (lavanguardia.es) Polina Mólotova, la dona de Mólotov acabaria purgada els darrers temps de Stalin i en el gulag (lavanguardia.es)
Les diverses fases de l’estalinisme van passant pels nostres ulls: les grans repressions lligades a la persecució dels kulaks i els pagesos en general, la lluita contra Trotski i la “dreta” del partit, el gran Terror que afectà milions de persones amb la detenció, la tortura, la deportació o l’afusellament programat a través de llistes en l’elaboració de les quals Stalin treballava de manera intensiva i personalitzada. Aquesta política atroç i deshumanitzada la vivien els nostres protagonistes des de la quotidianitat del Kremlin o les luxoses datxes on la mort, les pors i les festes alternaven en una voràgine terrible.
A l’inici del llibre hi ha un arbre genealògic de les tres famílies properes a Stalin: Els Djugashvili on veiem els seus pares, els Svanidze, la família de “Kató”, la seva primera dona i els Al·lilúyev, la família de Nadia. A continuació hi ha un llistat onomàstic de personatges que comença pel protagonista principal:
Ióssif Stalin, l’autèntic cognom del qual era Djugashvili, anomenat “Soso” i “Koba”. Secretari general del Partit Bolxevic, 1922 – 1953 i primer ministre, 1941 – 1953. Mariscal. Generalíssim dels exèrcits.
Tot seguit trobem un llistat descriptiu de la família, els seus aliats, els generals, els enemics i antics aliats i els anomenats “enginyers de l’ànima humana” on s’inclouen intel·lectuals diversos que tindran un paper més o menys rellevant durant l’etapa. Aquesta descripció breu dels personatges, així com l’arbre genealògic familiar són de molta utilitat al llarg de la lectura per a situar-te correctament.
Dues de les multiples datxes de Stalin: la de Sotxi al Mar Negre i la de Kuntsevo a Moscou (Dreamstime)
L’accés per part de l’autor a principis dels anys 2000 a arxius soviètics tancats fins aleshores com ara una bona part de l’Arxiu Presidencial permeté la consulta a les cartes de Stalin, dels seus homes de confiança i les famílies de tots ells. També hi tingué accés a arxius militars i de defensa no disponibles fins aquell moment. Tot això i més consultes, han permés a l’autor escriure un retrat de Stalin, dels seus vint màxims jerarques i de les seves famílies, mostrar com governaren i com visqueren en la cultura singular dels seus anys de poder absolut. Tot plegat en un text de 713 pàgines i uns annexos amb notes, bibliografia, mapes, índex alfabètic i una llista de les il·lustracions descrites a l’obra que ens porta fins les 854 pàgines totals.
Stalin amb el mariscal Gueorgui Júkov (1896 – 1974) el millor estratega soviètic durant la segona guerra mundial; també tindria problemes polítics en acabar la guerra (gettyimages.com) Grup de jerarques amb Stalin l’any 1937 en plena època de Terror: Mólotov, Kaganóvitx, Stalin, Mikoian i Kalinin. Acompanyen dues figures de nova incorporació a la direcció del partit, Khrusxov i Iejov (NemaloKing.net) La mort de Stalin va desfermar una cruenta lluita per la successió entre els jerarques (Russia Beyond ES)
Simon Sebag Montefiore va estudiar Història en el Gonville & Caius College de Cambridge. Durant la dècada de 1990 va viatjar per tota l’antiga Unió Soviètica, especialment pel Caucas, Ucraïna, Àsia central i va escriure sobre Rússia pel Sunday Times, el New York Times i el Spectator, entre altres periòdics. Ha presentat documentals per a la televisió i ha escrit dues novel·les, així com alguns assajos, entre els quals destaquen King’s Parade (1991) i Prince of Princes: the Life of Potemkin (2000), nominat als premis de biografia Samuel Johnson, Duff Cooper i Marsh. A Editorial Crítica ha publicat Llamadme Stalin (2007), La corte del zar rojo (2004), Titanes de la història (2012) i Jerusalen. La biografia (2011). La present edició en rústica que he llegit i ressenyat és de l’any 2010 i ha estat traduïda al castellà per Teófilo de Lozoya.
Títol original: Une brève histoire de l’égalité Autor: Thomas Piketty Edicions 62 nov. 2021 Primera edició en francès 2021
Thomas Piketty, economista francès, director d’estudis a l’Escola d’Estudis superiors en Ciències Socials i professor de l’Escola d’Economia de París es dedica plenament a l’ensenyança i a la divulgació de les seves idees en el camp econòmic. És també autor de nombrosos llibres i articles per revistes.
Una breu història de la igualtat
Estem davant d’un interesant llibre d’economia i d’història que fa un repàs als diferents moments en què la humanitat i especialment el que entenem per món occidental, ha fet passes cap a la igualtat dels humans intentant eliminar la desigualtat entre classes socials. Piketty, afirma que: “La tendència a llarg termini cap a la igualtat és real des de les acaballes del segle XVIII, però així i tot, té una amplitud força limitada”
Rousseau diu que la invenció de la propietat privada i la seva acumulació desmesurada són la causa de la desigualtat entre els homes. Aquesta tendència vers la igualtat que serà conseqüència de les lluites i les revoltes enfront de la injustícia ens diu que comença amb l’abolició dels privilegis de la noblesa durant la Revolució francesa i segueix amb la revolta dels esclaus de Saint-Domingue l’any 1791 que propiciarà la fi del sistema esclavista atlàntic. Les crisis econòmiques i financeres així com els desenvolupaments ideològics és evident que també hi han ajudat. Sense la revolució d’octubre de 1917 i el moviment comunista internacional no és gens clar que les classes propietàries occidentals haguessin acceptat les descolonitzacions, la seguretat social, els drets civils…És en aquest punt que ens fa observar el poder relatiu de negociació dels sindicats i moviments contra la desigualtat en els països del nord i l’escassa influència que han tingut i tenen en les zones emergents.
Parla també de la necessitat de viure en harmonia amb la natura. Veu el colonialisme com a font d’acumulació de riquesa per uns pocs i de l’inici del trencament de la correcta convivència de l’home amb la natura. Després vindrà la revolució industrial amb el consum de combustibles fòssils i les emissions creixents de CO2.
El colonialisme que comença a la segona meitat del segle XV amb les primeres factories portugueses a les costes africanes i acaba a la dècada de 1960 amb unes guerres d’independència brutals, hauria topat aviat amb una limitació ecològica important si no hagués instaurat un sistema d’obtenció de força de treball a escala mundial (fonamentalment esclavisme i grans migracions )
El domini militar europeu fou clau per al desenvolupament i manteniment del colonialisme. En efecte, degut a la competència i les continuades guerres entre els estats europeus, aquets desenvoluparen un poder militar basat en una fiscalitat en augment que els va permetre mantenir el sistema colonial durant uns 500 anys. Tal circumstància no es donà al Japó i a la Xina que tingueren una evolució més tranquil·la basada en creixements demogràfics i agrícoles.
Sobre l’abolició de l’esclavisme i les reparacions per expropiacions també ens en parla en termes divergents. Si bé la primera era clarament igualitària, la segona fou el contrari. Explica el cas d’Haití en què sent independents des de 1825 no acaben de pagar les compensacions fins el 1950, i pensa que vist en retrospectiva, una abolició justa hauria estat una compensació pels esclaus en concepte de les dècades de maltractaments i treball no remunerat, i no per als amos, finançada per totes les persones que s’havien enriquit gràcies a l’esclavitud. Un altre exemple tampoc reeixit fou en la guerra civil dels Estats Units en què els nordistes varen prometre als esclaus emancipats: “una mula i 40 acres (1 acre equival a 4.046,86 m2) de terra per rescabalar-los del treball fet i no remunerat i permetre’ls d’enfrontar-se al futur com a treballadors lliures”
Aborda també com a no igualitaris el tema del treball forçat en el Congo belga durant els 23 anys en que fou propietat particular de Leopold III i; a l’Alger i altres colònies africanes durant la tercera República francesa. També de la discriminació racial tant la dels Estats Units com de l’apartheid sud-africà.
Ens explica com la igualtat jurídica teòrica s’aconsegueix molt abans que la real. Per exemple que la igualtat de drets proclamada al final del segle XVIII és entre els homes blancs propietaris, mentre que la discriminació racial als Estats Units ha durat fins la segona meitat del segle XX. Un gran avanç cap a la igualtat ha sigut el que en diu la Gran redistribució de 1914-1980 basada en un creixement econòmic espectacular gràcies entre altres, a la segona revolució industrial, a la liquidació d’actius colonials i a la invenció de l’estat social amb educació, sanitat i assistència social generalitzades.
Evidentment, és contrari a la reforma reagano-thatcheriana del món econòmic dels anys 80 que va representar un fre cap a la igualtat. Parla de conceptes relativament nous, impost progressiu, renda bàsica i garantia d’ocupació, redistribució de l’herència, herència mínima, sistema de pensions que no reprodueixin les desigualtats existents durant la vida activa, impost sobre la fortuna eliminant el de successions.
Es mostra totalment favorable a la cogestió en les empreses en la línia que han iniciat els països nord europeus, a l’educació pública i contrari a les donacions a centres educatius.
Sobre la desigualtat de gènere creu que incitar a les dones a fer el mateix que els homes no és el camí, pensa en promoure un altre equilibri dels temps socials. No és favorable al sistema de quotes en benefici dels sectors discriminats. Parla de paritat social enfront a la paritat de gènere.
Ens diu també la seva opinió contrària als paradisos fiscals, a la falsa ajuda internacional que es fa i que beneficia principalment al donant, a la no aplicació d’impostos a les multinacionals i als multimilionaris que drenen recursos que necessiten els estats. És favorable a un impost mundial sobre les grans fortunes.
Seguint a Hannah Arendt parla de la necessitat d’una política-món per respondre als reptes de l’economia-món, per això és necessari el que en diu un socialisme democràtic, ecològic i mestís basat en una ortodòxia econòmica i financera.
El llibre il·lustra les teories que explica amb més de 40 gràfics i estadístiques que mostren un treball profund sobre el que s’exposa. És evident que la seva òptica és la del que diem món occidental o ric i pensa poc en el tercer món o països del sud. Diríem que en alguns aspectes de les propostes que fa és utòpic i avançat en el temps, també que falta molta concreció per exemple en la organització de la globalització en què no parla del poder executiu. Tot i així, és cert que cal introduir conceptes com la renda i les herències redistributives o altres de similars per avançar cap a la igualtat.
Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina, Clara Segura
Autoria: Laetitia Colombani
Direcció: Clara Segura Crespo
Lloc i data: Teatre Goya (29-Setembre-2022)
Una trena d’amistat
Tots els amics i les amigues del grup Gaudirlacultura ja hem vist La Trena. Una majoria hi vam anar junts per mitjà del sistema Promoentrada Grups que aconsegueixes una petita rebaixa. Tothom va sortir molt satisfet, personalment una mica eufòric i tot, després del mal dia que havia tingut.
No he llegit l’obra de la Laetitia Colombani, tot i la insistència de la Mercè Bausili, que ho trobava necessari. Potser ho faré a posteriori. La Trena és una obra de filigrana i de text, em va recordar a estones, la imaginació i la senzillesa alhora de Flowers de Lindsay Kemp.
La història, les històries són una trena, tot força, tot suavitat, tot bellesa. La posada en escena, és màgica. El teatre el posa l’espectador en el seu cap. La combinació gairebé perfecta de text, interpretació i posada en escena són una altra trena. Com li hauria agradat al Pep Bujosa, segur que hi trobaria més d’un detall que no hem vist els espectadors normalets. També hi destacaria el fregolisme de les actrius.
Us deixo amb una crítica de J. C. Olivares de La Vanguardia. La comparteixo força. Per cert, el substantiu fregolisme pren com a base de derivació el cognom de l’actor i cantant transformista italià Leopoldo Fregoli (1867-1936), al qual s’ha adjuntat el sufix -isme, que serveix per formar noms que designen teories o doctrines, o, com en aquest cas, corrents artístics. Leopoldo Fregoli va ser molt famós a finals del segle XIX i les dues primeres dècades del segle XX, i va actuar a molts països europeus, on era aclamat. Fregoli era l’únic intèrpret de les seves obres, de trama dramàtica, en les quals anava canviant d’aspecte, de veu i de registre a un ritme vertiginós, de manera que en una sola funció aconseguia donar vida a dotzenes de personatges tan diferents com convincents, i va dur el transformisme a la seva maduresa teatral.
La Trena. Teatre Goya
Crítica de J.C. Olivares: Un teatre atemporal (La Vanguardia 29-09-2022)
Tres continents (Amèrica, Àsia i Europa), tres religions (judaisme, hinduismei catolicisme), tres entorns socials (professionals liberals, intocables i menestrals) i tres dones (Sarah,Smita i Giulia) que es resisteixen a un destí marcat per la violència visible i invisible dels costums dictats pels homes. Les tres, unides per un nus que parla molt més de sororitat que de justícia social. Aquest és el paràmetre més feble de La trena, la popular novel·la de Laetitia Colombani, ara transformada per Clara Segura en una peça de teatre que explota tot el potencial emotiu d’uns relats de superació i rebel·lia, a més del talent de tres actrius (Cristina Genebat, Carlota Olcina, Marta Marco) multiplicades en un retaule de personatges.
Un exercici de fregolisme per emocionar fins a la llàgrima –alguna se n’escapa, entre el públic del Goya– amb la misèria absoluta, la ruïna econòmica, el racisme, el masclisme interioritzat, la malaltia, la rivalitat descarnada, els recels, la traïció. I l’amor que ho venç tot. El patiment que recobreix les protagonistes d’una aura d’heroïnes anònimes. Colombani, a més, tanca el capítol de les aventures vitals de les protagonistes quan fan el primer pas cap a l’èxit o el fracàs. No hi ha judici, només un elogi al valor de canviar l’statu quo. L’empatia que generen les intèrprets des de l’escenari és tan poderosa que tant és que els estereotips abundin en cada un dels paisatges humans retratats. La direcció de Segura –que, a més, assumeix el rol una mica difús de la narradora– busca incloure els espectadors en el cercle còmplice que comparteix amb les seves companyes.
La Trena, Teatre Goya
Un espectacle amb un discurs senzill, una solució escènica complexa i, sobretot, una capacitat de connectar i emocionar molt eficaç. El muntatge té un cert aire atemporal. Com si amb un vestit contemporani (ús del micro, projeccions, apunts coreogràfics) es reivindiqués la forma més ancestral i essencial del teatre: compartir històries. El teatre que tant convoca en un espai tancat com en una plaça oberta. Relats propers que no necessiten gaire més que els cossos entrenats i savis de les intèrprets per donar-los vida. D’aquesta manera, Segura també ret Cultura homenatge a l’ofici i a tres bones intèrprets que ho donen tot per donar forma i sentit a aquest propòsit. En això no hi ha discussió. És una funció per aplaudir les actrius.
Aquesta tardor es compliran quinze anys de la mort de Paco Candel. Natural de Cases Altes, al País Valencià, l’escriptor va arribar a Barcelona el 1927 i va viure tota la vida a Can Tunis, barri que va inspirar gran part de la seva producció literària. Amb la publicació d’obres com Els altres catalans, va explicar la transformació de Catalunya al segle XX, va dignificar barris suburbials nascuts de la immigració, va retratar la realitat dels nouvinguts i va apostar per la idea de Catalunya, un sol poble.
Francesc Candel: “Los otros catalanes”; Donde la ciudad cambia de nombre”; “Els altres catalans”.
La revista SÀPIENS d’octubre 2022 ha decidit commemorar l’aniversari amb un homenatge doble. D’una banda, ha dedicat a Candel un reportatge al número d’octubre que s’endinsa en la seva vida i la seva trajectòria. I, de l’altra, li ha dedicat un mural al carrer de la Muga de Barcelona, on va viure. Un grafiti que va encarregar a l’artista Roc Blackblock per il·lustrar la portada d’aquest número especial i per immortalitzar l’escriptor d’una manera permanent a Can Tunis, on va escriure gran part de la seva obra.
Paco Candel, la veu dels altres catalans (Sàpiens 247)
Encara que tota la vida i l’obra de Candel van transcórrer pràcticament en una àrea ben petita de la Zona Franca –les Cases Barates d’Eduard Aunós, Can Tunis i el Port–, acotada pel moll industrial de Barcelona i el cementiri de Montjuïc, la seva història va començar més lluny: a Cases Altes, un poble del País Valencià. El 1927, quan ell tenia dos anys, la família va arribar a Barcelona moguda per la necessitat i es van instal·lar en una barraca a Montjuïc.
El 1930, els Candel van anar a viure a les Cases Barates de Can Tunis i, des d’aleshores i fins que va morir, aquell va ser el barri de Paco Candel. El literat va viure una infantesa marcada per l’austeritat, la vida al carrer i la Guerra Civil, envoltada de personatges singulars que després van desfilar pels seus llibres. Els anys quaranta van ser de malastrugança: Candel va abandonar els estudis i va patir dues pèrdues, la seva mare i la seva germana.
El 1946, Candel va haver d’anar a fer el servei militar. Es va poder quedar a Barcelona, però va emmalaltir de tuberculosi (de la qual va tornar a recaure el 1951) i, a conseqüència d’això, va perdre un pulmó i part de l’altre. Acaparat per les penes, el gener del 1944 va decidir començar a escriure un dietari, format per una trentena de llibretes, un costum que no va abandonar fins al novembre del 2007.
Un cop superada la malaltia, va decidir apostar fort per l’escriptura. Va ser l’editor Josep Janés, el 1954, qui va decidir editar-li la primera novel·la, Hay una joventud que aguarda. La fama, però, li va arribar amb Donde la ciudad cambia su nombre (1957), ja que en aquell volum Candel va decidir explicar amb noms i cognoms la vida d’alguns veïns de les Cases Barates, un món autèntic i que, literàriament, encara s’havia d’explotar.
Però si una obra va marcar la trajectòria de l’escriptor de Cases Altes va ser Els altres catalans, un encàrrec d’Edicions 62. Va sortir al carrer el dia de Sant Jordi del 1964 i ràpidament es va convertir en un èxit. Per primera vegada, algú defensava que els immigrants arribats a Catalunya també havien de contribuir a construir el futur del país i no en podien quedar aïllats. Catalunya, independentment de la procedència dels seus habitants, havia de ser “un sol poble”.
Després de la mort del dictador, l’escriptor també va decidir entrar en política. El 1977, com a membre de l’Entesa, es va convertir en senador, i el 1979, com a independent a la llista del PSUC a l’alcaldia de l’Hospitalet de Llobregat, va liderar la cartera de Cultura i Esports (1979-1983).
Però Candel, sobretot, es preocupava pels seus veïns i per tots els problemes que afectaven el barri de Can Tunis. El seu biògraf, Genís Sinca, el descriu com “un Síndic de Greuges dels marginats”. Candel va morir el 23 de novembre de 2007, amb 82 anys, per complicacions pulmonars. Abandonava aquest món declarant-se “afortunat”: a diferència d’altres escriptors, la seva veu havia estat escoltada. I, a través d’ell, la veu dels sense veu.
Llibres de Paco Candel i la revista Sàpiens de la biblioteca familiar de JSC&MSSM
Molts recordareu, o haureu sentit a parlar, d’una cançó que cantava la cupletista Célia Gámez titulada “Si vas a París papá, cuidado con los apaches” un charleston a ritme de fox-trot de l’any 1929. Com tantes altres coses, aquestes cançons van venir aquí des de París, durant l’anomenada Belle Époque, també la dels apatxes.
Què hi feien uns indis salvatges a Paris a principis del segle XX? Eren nois joves organitzats en el que avui en diriem tribus urbanes, una subcultura d’extrema violència, en els codis ètics de lleialtat interna, en la revolta improductiva de lumpen proletari. En una època marcada pel contrast entre l’esperit bon vivant de la bohèmia i l’explotació social de la classe treballadora, bandes de joves ganduls procedents dels suburbis del nord-est parisenc (Belleville, La Bastilla o Montmartre) sembraven el terror. Una plaga amagada als carrerons supervivents a la higienització que Haussmann havia fet de la ciutat. Xusma, racaille, que copava les portades dels diaris. Amenaça que sorgeix com a construcció social i mite dels temors reals i amplificats per la premsa, l’alta burgesia i els nous rics. Van dominar barris sencers de París. Es van enfrontar en batalles campals multitudinàries amb la policia. Van crear el seu propi estil de lluita i dansa. La bona societat anava a les seves tavernes per veure’ls llançar i arrossegar les seves dones al seu ball patibulari. La seva indumentària —fulars al coll, jaquetes de setí negre, pantalons d’amples butxaques, gorres de plat i tatuatges— els descrivia i definia. Alguns, els darrers, es van fer bandits socials i anarquistes. L’Estat va haver de crear brigades especials per lluitar-hi. I, tot i això, va ser la cruenta Primera Guerra Mundial qui els va donar la punta. Molts hi van morir. Altres van comprendre que per molt cruels que fossin els seus crims, després dels horrors d’aquesta, ja no podrien espantar ningú. Cal insistir que la premsa francesa en va parlar amb por i fascinació alhora, cosa que va engrandir el fenòmen.
El fenomen va néixer a París, però si el fem més gran, s’escampa, i ho va fer per totes les grans ciutats europees, els primers anys del segle XX, a les més industrialitzades, amb més proletariat, i diferències socials, i Barcelona no en va quedar al marge, no en va, parlem de la Barcelona canalla. Eren els Peaky Blinders de la Barcelona del pistolerisme. El Barri Xino, les drogues, els cabarets, la prostitució, la trata de persones, en fí, tot allò que ja sabem i que la gran cultura se’n va saber aprofitar.
L’editorial La Felguera presenta una obra col·lectiva i polièdrica una cuidada edició. Fotografies, il·lustracions i retallades de la premsa de l’època acompanyen textos passats i presents que recorren en quatre parts el naixement i esdevenir apatxes. A la primera, ‘La xusma, la pesta, la plaga’, es relata la creació i el bateig mediàtic d’aquesta subcultura mitjançant textos periodístics de principis del segle XX; la segona, ‘Genealogia apache’, recull breus assajos actuals sobre aquest fenomen; la tercera, ‘Els últims apatxes’, dóna veu als representants finals d’aquest bandolerisme urbà, la banda de Bonot i l’apatxisme anarquista; finalment, ‘Portar la guerra a casa’ explora la poc coneguda emigració apatxe a Espanya.
Però n’hi ha més de publicacions, la Universitat Pompeu Fabra té al seu catàleg un llibre que explica cóm arriba el moviment a la Barcelona dels grans enfrontaments socials de l’època. La revista Sàpiens, del juny passat, també té un interessant article de divulgació, el que em va despertar l’interès.
El 2012 el CCCB va fer una exposició extensa sobre la història del Paral·lel barceloní. A part del Catàleg, hi ha una sèrie de vídeos que ho il·lustren més que bé, sobretot el de Xavier Albertí, una de les persones que més en sap. I si voleu podeu escoltar les barbaritats que les cupletistes cantaven, o veure’n unes imatges per recordar què en va quedar.
Títol: El arte de vivir como un estoico. Desayunar con Séneca para alcanzar una vida buena
Autor: David Fideler
Traductor: Pablo Hermida Lazcano
Edició: Paidós
Any: 2022 (la primera edició en anglès és del mateix any)
David Fedeler
David Fedeler, ha estudiat filosofia grega antiga i religions mediterrànies en la University of Pennsylvania. Té un doctorat en filosofia i història de la ciència i de la cosmologia. És un gran especialista en Pitàgores i el pitagorisme. És filòsof, escriptor, editor de revistes, professor universitari, consultor educatiu i director d’un centre de humanitats. Va néixer als Estats Units, però, viu des de fa més de deu anys a Sarajevo amb la seva esposa i fill. Ha dedicat molts dels seus treballs a l’estudi de l’estoïcisme.
David Fedeler
L’estoïcisme
En aquests moments en què sembla que el neoliberalisme està present en moltes decisions polítiques i econòmiques del món occidental, és més oportú que mai fer una revisió d’un pensament clàssic.
L’estoïcisme prové de l’antiga Grècia, però fou a Roma d’on fonamentalment gràcies a Sèneca, ens han arribat els principals escrits. Sèneca seguia la tradició en què els homes de rellevància es dedicaven a escriure o fer escriure el que estava passant en l’imperi.
El llibre de Fedeler, a través de la vida i dels escrits de Sèneca, ens va explicant l’estoïcisme romà, que evidentment bevia del grec i d’una forma substancial de Sòcrates.
Sèneca, malalt crònic des de jove, fou senador amb Calígula, desterrat per Claudi durant vuit anys a Còrcega, poc després de morir el seu únic fill. Més tard va ser cridat a Roma com a tutor de Neró quan aquest tenia onze anys. Neró després d’una conjura contra ell, l’obligà a suïcidar-se. Amb aquesta trasbalsada vida la filosofia estoica el va ajudar a transformar les adversitats en coses positives.
Hi ha molts fets de la seva època que ens recorden al món actual. El consumisme, el luxe, l’egoisme, no viure d’acord amb la natura, són alguns exemples. Dóna molta importància a l’amistat, la que busca progressar conjuntament, no la falsa que va a aprofitar-se de l’altre.
També valora molt el temps, ser conscient de la mort i buscar la felicitat en cada moment. Gaudir del present en plenitud, superant les dificultats de manera que siguin menys doloroses. Hem d’anticipar-nos a les dificultats, per evitar les que depenen de nosaltres i hi podem influir, i les que no, intentar que siguin menys doloroses, i preparats per l’adversitat.
La filosofia estoica ensenya com respondre als esdeveniments personals negatius de la vida veient-los com una oportunitat per a una situació millor transformant l’adversitat.
Superar l’angoixa acceptant els esdeveniments i no fent-ne cas de les opinions alienes. Per això, és molt important conèixer-se i tenir criteris clars. No hem de lluitar contra la pròpia naturalesa i perseguir idees i béns més enllà de les nostres possibilitats.
Per a no deixar-nos dominar per la ira, que es basa en dos judicis mentals, una ofensa i la cerca d’una venjança, recomana una dilació en el temps, reestructurant les pròpies creences en base a les de l’altre. Cal buscar la justícia sense la ira, sent raonables i pràctics.
La persona seguidora de l’estoïcisme ha de tenir uns principis de vida que l’acompanyin sempre buscant la felicitat present i constant i estant content i agraït a la natura i a la societat,…
Ja Zenó, el fundador de l’estoïcisme, parlava de viure d’acord amb la natura. Un concepte ampli de natura que Sèneca va seguir entenent-lo com el fluir de la vida, de manera que tot el que rebem de l’univers hem d’acceptar-ho amb una mentalitat de gratitud. Contextualitzant, és el que avui ens diuen els científics i el moviment ecologista quan diagnostiquen que s’acaben els recursos naturals. Amb tot, cal tenir present que el seu sentit de la natura és més ampli que el nostre avui.
La pobresa o la riquesa extremes formarien part del que rebem d’un entorn al qual podem influir molt poc, i donat que les necessitats naturals són escasses introdueix per als més rics el que avui evolucionat en diríem teoria del decreixement.
A Sèneca se’l considera un seguidor de Epictet, ex esclau a la Grècia clàssica de qui recull el concepte ampli de llibertat, en el sentit de no ser pertorbat per res que no depengui de nosaltres, com per exemple les emocions negatives, el desig extrem de posseir bens materials, la ira, la ansietat sobre el futur…
Es preocupa que ens infectem de les males qualitats dels altres. Cal seleccionar els companys. Fugir de la mentalitat de la turba, bandada humana (avui en diríem ramat) i en conseqüència de les influències negatives.
Els estoics foren precursors dels drets humans, de l’abolició de l’esclavitud i del feminisme. Estaven a favor de la igualtat de totes les persones al contrari d’Aristòtil que pensava que les dones eren inferiors intel·lectualment als homes i els esclaus encara més. Els il·lustrats en general i John Locke i Thomas Jefferson en particular, estan influenciats per les idees estoiques.
També donen importància al compromís cívic. Pertanyem a la comunitat en la què hem nascut i a la comunitat món. Hem de contribuir al benefici comú millorant aquestes comunitats.
La perseverança ens portarà a ser invencibles tot i les adversitats que tinguem. Hem de viure pensant en la mort, hem de vèncer la por a la mort. Som finits. Proposa viure cada dia com si fos l’últim. Segurament avui Sèneca defensaria l’eutanàsia, ell en deia una bona mort, en lloc de viure anys en un estat d’incapacitat.
Ens parla de convertir el dolor en gratitud. Hem de plorar, però tot dolor té un límit. No queixar-nos d’allò perdut i agrair el que tenim. La gratitud pot anar dirigida a persones, als déus i també a la natura, entenent com a tal el cosmos que hem de conservar. La gratitud ha d’anar més enllà d’allò particular per incloure el món, l’univers en la seva totalitat.
És un pensament molt positiu, busca sempre el costat bo, beneficiós, de les coses, dels actes. La clau per ser feliç i tenir un bon caràcter la trobem en el concepte ampli de llibertat ja descrit de no estar esclavitzat per béns o sentiments externs i tenir una vida plena i autosuficient.
També són molt interessants les quatre pàgines d’exercicis filosòfics estoics que s’inclouen al final en un apèndix.
El periodista gallec Anxo Lucilde -vinculat a Catalunya a través de dues produccions del Grup Godó del prestigi de RAC1 i La Vanguardia– té la mala sort d’haver de compartir la seva reconeguda activitat professional amb una malaltia que coneixem habitualment amb el nom de depressió. Això, com és obvi, li ha comportat problemes seriosos al llarg dels anys.
Tot plegat ho explica, d’una manera tan amena com documentada, en el llibre La Vella Companya (Columna, 2021). Un volum en el qual l’autor ens posa al corrent dels seus trenta anys de lluita contra el procés depressiu, amb la realitat paral·lela i, en molts aspectes, tan depressiva, de diversos episodis i escenaris de la Segona Guerra Mundial.
Tal com diu, en el pròleg de l’obra, Xavi Bundó -director del Via lliure de RAC1, en el qual col·labora habitualment Lugilde, i amic personal de l’autor- “s’ha de reconèixer que cal una sensibilitat fora mida per batejar de forma tan delicada, fins i tot tendra, una malaltia tan perversa, inhabilitant i estigmatitzadora”. I explica també que l’Anxo, en un missatge, li deia en una ocasió que “se li estava blanquejant el cap i que necessitava plegar [del programa] sense que es notés”.
Tal com encertadament escriu Lugilde, la malaltia, que ell qualifica de totalitària, és una afecció que es passa en silenci. Ell l’ha patit molt, sense arribar a deixar mai les seves tasques informatives, en diversos indrets de la seva Galícia i també de Catalunya, nació “que tant m’ha donat i amb la qual estic tan en deute”.
En definitiva, un volum de gran interès per a les moltes persones que malauradament han patit, o pateixen, depressió, sinó també per als seus soferts familiars i per a la gent interessada, i no cal dir que solidària, amb les malalties mentals i les patologies en general. La Vella Companya és un títol tan cruel com, en aquest cas, afortunat. Per això necessitem que les companyies siguin sempre noves i ens facin, sobretot, estimar la vida.
Anxo Lugilde: La vella companyia
Més informació
«La Vella Companya no és un diari, ni és una crònica. És un pols descarnat i encara inacabat entre ell i una ombra que l’acompanya des de fa trenta anys. Som espectadors d’aquesta lluita, que descriu sempre amb aquest humor galaicocatalà marca de la casa, però sense estalviar-nos passatges que ens deixen tenallats en la lectura». [Del pròleg de Xavi Bundó, director del Via lliure de RAC1.]
Per a mi Jean Echenozés com un equilibrista, perquè, com ell, ho ha de controlar tot, tot perquè no només li surti bé, sinó perquè sigui un èxit.
Des d’aquella memorable 14, fins aquesta que us presento es diria que té un catàleg de propostes tan divers i ben cuidat, que els seus lectors estan amatents del que vindrà, amb què els sorprendrà. Guanyador de premis com el Goncourt i el Medicis, està traduït a moltes llengües, i en castellà tot editat a Anagrama i en català ho comença a fer Raig Verd.
“Vull compartir sensacions i reivindicar el plaer físic de llegir: escriure no sols és transmetre una història o un punt de vista: per provocar això faria un assaig; produir plaer em provoca plaer”, deia l’escriptor en una entrevista. (1)
Aquí estem davant d’una comèdia sobre les novel·les d’espies, així de senzill i complicat alhora. Més que res perquè és un gir important en la seva línia. El fort de la proposta continua sent el virtuosisme a prova de gèneres i temàtiques d’Echenoz, el gaudi que provoca la lectura de totes i cadascuna de les pàgines. Enviada especial és profundament satisfactòria pel domini del llenguatge, per l’adjectivació precisa i brillant de les descripcions. El lector també trobarà plaents els jocs referencials i els canvis sobtats de to, de la comèdia a una certa tensió dramàtica. Potser gaudiran també d’un narrador enjogassat que es mostra de tant en tant, com un follet entremaliat. Una novel·la farcida també de detalls narratius i girs originals, com ara la història del dit segmentat que apareix en la portada i que hauran de descobrir els lectors que, justificadament, es vulguin acostar a la novel·la.
L’escriptor virtuós ha renovat la pell. I n’ha tornat a sortir triomfant.
(1) El magnífic festival Kosmopolis, que patrocina el CCCB, el va convidar per presentar, entre altres temes, aquesta novel.la, us adjunto la gravació pública.
Bibliobus que portava llibres al front durant la Guerra Civil
El PEN Club Internacional (acrònim de Poets, Essayists and Novelists) és una associació d’escriptors que té com a objectius promoure la literatura, defensar la llibertat d’expressió, crear una comunitat internacional d’escriptors i protegir els escriptors perseguits. El PEN Club fou fundat el 5 d’octubre del 1921 per l’escriptora anglesa Catherine Amy Dawson Scott. El novel·lista i dramaturg John Galsworthy en va ser el primer president. (Wikipedia)
Arribats avui s’han complert 100 anys i el Palau Robert ofereix una exposició que transita per:
1. Introducció 2. Manifestos del PEN 3. Cronologia del PEN Català (1922-2022) 4. Recorregut del bibliobús de la Generalitat de Catalunya que va portar alguns escriptors catalans i membres del PEN a l’exili 5. Documents i publicacions del PEN Català 6. Col·laboració i solidaritat dels artistes amb el PEN Català 7. La llibertat d’expressió i la lluita per l’alliberament dels escriptors perseguits i empresonats en una selecció de 40 casos que han format part de la història del PEN Internacional i del PEN Català 8. Barcelona ciutat refugi. La xarxa de ciutats refugi ICORN 9. Les juntes del PEN Català (1922-2022) 10. Vídeo: PEN Català. 100 anys protegint la llengua i la llibertat d’expressió. Amb el testimoni de deu membres del PEN Català.
Es una institució que, com d’altres, són el resultat de la voluntat, de la tenacitat, d’objectius clars, de tots aquells valors que es necessiten per tirar endavant la cultura d’un país. Una institució centenària per on han passat els grans noms de la intel.lectualitat, i a la que avui ningú li pot discutir el prestigi que te dins el món literari i cultural de Catalunya.
Aquí trobareu el dossier de premsa on s’explica l’exposició
Portada del llibre de Tusquets Editors amb Lloyd George, Clemenceau i Wilson
La Gran Guerra va acabar a les onze del matí del dia onze del mes onze de 1918. En aquest moment entrà en vigor l’armistici al front occidental i acabaren formalment les hostilitats. A la resta d’escenaris bèl·lics, els armisticis s’havien produït en dies o setmanes anteriors. La pau no arribà amb l’acabament de les hostilitats: la inestabilitat i els conflictes violents continuaven en l’immens, heterogeni i derrotat i en descomposició Imperi Austrohongarès i a tota l’Europa central i oriental. A Rússia continuava una cruenta guerra civil en la qual estaven implicats els bolxevics, els exercits blancs tsaristes i les tropes aliades; la por a l’extensió de la revolució bolxevic s’estenia per tota Europa com un preludi encara incipient del que trenta anys més tard anomenaríem Guerra Freda. El Kàiser Guillem II havia abdicat i els intents revolucionaris van ser sufocats per una estranya coalició entre els socialdemòcrates i sectors nacionalistes de l’exèrcit que desembocarien en un règim democràtic, laRepública de Weimar, que ja quedaria hipotecada per culpa de les complicitats que havien ajudat al seu naixement. El decadent Imperi Otomà s’havia enfonsat completament i quedaven per assignar les seves províncies d’Àsia Menor, l’Orient Mitjà i fins i tot les escasses possessions europees a la Tràcia oriental i Constantinoble; el futur de la turca península d’Anatòlia, també quedava per estudiar. Les colònies alemanyes a l’Àfrica, a la Xina (on el Japó ja havia esdevingut un actor important en la geopolítica asiàtica i del Pacífic) i les illes i arxipèlags alemanys d’Australàsia.
L’exili del Kàiser: Després de la Gran Guerra, el káiser visqué plàcidament vint-i-tres anys en aquesta mansió de Huis Doorn (Països Baixos). La intenció, no feta realitat, de portar-lo a judici creà el precedent dels procesos de Núremberg (laaventuradelahistoria.es) La signatura de l’armistici: aquestes dues fotografies mostren el vagó de tren al bosc de Compiegne on es va signar l’armistici (infobae.com) La premsa britànica recull el 12 de novembre els termes de l’armistici del dia anterior (alamy.es)
Els països participants havien d’enfrontar-se ara a un altre procés gens senzill: la signatura d’un tractat de pau. El lloc triat va ser París; a la capital francesa es van donar cita delegacions de tots els països que havien participat a la guerra. Al llarg de l’hivern i la primavera de 1919 es constituí a París una mena de govern mundial que distribuí territoris, redefiní fronteres i signà finalment tractats amb cadascuna de les potències derrotades a la guerra. La Conferència de Pau era el tema més important del món, protagonitzada per la majoria dels líders del planeta, que es reunien a diari, discutien, negociaven, pactaven, debatien, dissentien i discutien sobre qualsevol cosa que ens puguem imaginar; mentrestant, creaven noves organitzacions mundials com la Societat de Nacions (SdN) o la Organització Internacional del Treball (OIT), sopaven i assistien al teatre i tot això mentre París significava pel món el focus de totes les seves esperances i temors. La conferència va haver d’abordar la consumada creació de nous països, com Iugoslàvia o Txecoslovàquia, la nova recuperació nacional de vells països com ara Lituània, Estònia o Polònia, així com les constants disputes i demandes presentades a la conferència entre txecs i eslovacs, entre croates i serbis, entre jueus i àrabs o entre xinesos i japonesos; només citem aquí alguns dels múltiples conflictes que hi havia en aquells moments en un món en ebullició contínua i que la Conferència de Pau va tractar.
Estadistes, líders polítics i personatges famosos de tot el món es van concentrar a París: el president nord-americà Woodrow Wilson va arribar acompanyat del seu Secretari d’EstatRobert Lansing i d’un ample seguici d’experts negociadors; els Primers Ministres de la Gran Bretanya (David Lloyd George), França (Georges Clemenceau) i Itàlia (Vittorio Orlando); Lawrence d’Aràbia va ser present; el patriota grec Elefthérios Venizelos, el cèlebre pianista polonès Ignacy Paderewski, la Reina Maria de Romania, l’economista John Maynard Keynes, el General John Pershing (Comandant en Cap de les forces nord-americanes en la Primera Guerra Mundial) entre molts altres. Winston Churchill també va ser present, en la seva qualitat de secretari de Guerra. Al llarg del llibre assistirem a la presència d’una gran quantitat de líders polítics de tot el món. Alguns com el jove nacionalista coreà Shyngman Rhee va veure frustrada la seva assistència, tot i que seria molt posteriorment president de la República de Corea del Sud.
Georges Clemenceau (1841 – 1929) (historiasSXX.com) Thomas Woodrow Wilson (1856 – 1924) (buscabiografias.com) David Lloyd George (1863 – 1945) (wikipedia.org) Vittorio Orlando (1860 – 1952) (biografias.es)
El Consell dels Quatre. D’esquerra a dreta Lloyd George, Orlando, Clemenceau i Wilson (wikipedia.org)
Podeu llegir en línia el primer capítol del llibre sobre l’arribada de Wilson a Europa si seguiu l’enllaç de sota
L’inici del llibre presenta l’arribada del president Wilson a Europa amb la seva quantiosa representació d’experts i alguns plenipotenciaris. Wilson serà rebut de forma entusiasta. El seu caràcter idealista, una mica visionari i el paper de “banquer” d’una Europa en ruïnes, marcaran molts aspectes de les negociacions amb els seus projectes estrella: el Programa per la Pau al Món (els famosos 14 punts) i el projecte de Societat de Nacions. La delegació de l’Imperi Britànic comptava al capdavant amb el premier Lloyd George. Les preocupacions reals de la delegació britànica eren conservar el control marítim i assegurar el bon funcionament del mercat colonial. Hi intervindrien de manera important en la conferència els representants dels immensos territoris de l’Imperi, des de l’Índia fins el Canadà o Sudàfrica. Clemenceau era l’amfitrió de tots plegats; el temor al ressorgiment alemany, el sentiment de revenja i la pugna colonial amb la Gran Bretanya guiava l’actuació de la delegació francesa. Els italians, amb un pes polític inferior, tenien somnis imperials i pensaven en els guanys territorials que, segons ells, se’n derivaven del pacte de Londres pel qual havien entrat en guerra amb els aliats.
Inauguració de la Conferència de Pau al Palau de Versalles: Dues imatges a la part superior mostren l’atapeït Salon de l’Horloge (myuhistoria.es) Abaix a l’esquerra, la delegació dels EUA: asseguts el president Wilson en el centre i els quatre plenipotenciaris (amazon.com) Experts delegats militars britànics (muyhistoria.es)
La conferència es va inaugurar el 18 de gener de 1919 al Saló del Rellotge del Palau de Versalles amb l’assistència de representants de més de 30 països; cap de les potències derrotades (Alemanya, Àustria-Hongria, Bulgària o els Otomans) hi foren convidades. Es constituí el Consell dels Deu o Consell Suprem, format pels cinc mandataris de les principals potències guanyadores (EUA, Gran Bretanya, França, Itàlia i Japó) i els seus ministres d’afers estrangers. A finals de març quan la conferència entrà en els moments més complicats el Consell Suprem es desfaria del Japó i de tots els ministres i quedaria constituït el Consell dels Quatre, veritable òrgan de decisió format per Lloyd George, Wilson, Clemenceau i Orlando. El Consell dels Deu es reunia en el Quai d’Orsay, la seu del ministeri d’afers exteriors francès i celebraren més de cent reunions.
A l’esquerrasuperior: el mariscal Ferdinand Foch, Clemenceau, Lloyd George, Orlando i Sidney Sonnino, ministre italià d’afers exteriors (hmn.wiki) A l’esquerra inferior: la delegació japonesa a la conferència (hmn.wiki) A la dreta: dues fotografies actuals del Palau de Versalles (wikipedia.org)
El problema que surava però que no va tenir cap tractament va ser el de Rússia i la por al bolxevisme que van influir decisivament en els mesos de la conferència; Lloyd George i Clemenceau, malgrat tot eren partidaris de convidar Rússia: “No podem continuar pretenent que Rússia no existeix“. El sisè d’”Els 14 punts de Wilson” proposava, precisament, l’evacuació de tot soldat estranger de territori rus, encara que ell pensava particularment en les tropes japoneses que ocupaven territori rus. Durant tota la conferència de París, la política dels Aliats envers Rússia fou inconseqüent i incoherent. Algunes veus dins la conferència com Churchill o el mariscal Foch eren partidaris de la intervenció contundent, però hi havia altres veus com ara el sindicats, humanitaristes o pragmàtics com el propi Wilson que eren partidaris que tot continués pel seu propi rumb. No es va fer res més que crear animadversió creixent entre els bolxevics.
Lev Trotsky (1879 – 1940) fou el creador de l’Exèrcit Roig (wikipedia.org) Mapa de la Guerra Civil Russa (1917 – 1923) en verd es poden veure les operacions on van estar implicats els aliats occidentals, poc convincents i mai decisives (Ed. Teide)
Un dels temes estrella de la Conferència i la nineta dels ulls del president Wilson, va ser la Societat de Nacions. Es va crear una comissió d’estudi que pràcticament era prioritària durant les primeres setmanes; aquesta comissió va anar avançant enmig de les contradiccions com ara l’abast de l’autodeterminació: On s’aplicava? On no tenia valor? A Alsàcia i Lorena, els francesos es van negar en rodó. A l’Amèrica Llatina on les intervencions estatunidenques eren constants en aplicació de la doctrina Monroe, tampoc. La criatura va néixer carregada de mancances i contradiccions i la defunció definitiva la va donar pocs mesos després el propi Senat dels EUA que no va ratificar el tractat i, per tant, aquest decisiu país no va ingressar-hi mai.
Sir James Eric Drummond, designat pel propi Tractat de Versalles com a primer secretari de la SdN (wikipedia.org) La seu de la SdN a Ginebra construïda els anys 20 amb l’anagrama de l’organització (sites.google.com) La seu de Ginebra en l’actualitat pertany a l’ONU (wikipedia.org)
La qüestió dels mandats també va ser polèmica. Els aliats europeus pensaven en les colònies alemanyes en clau de botí de guerra: els francesos volien, entre d’altres Togo i Camerun. Dins l’Imperi Britànic, els sud-africans, l’Àfrica del Sud-oest alemanya, els australians, Nova Guinea i els propis britànics l’Àfrica oriental alemanya. Els japonesos també aspiraven a l’annexió de zones de la Xina. Això sense comptar amb la descomposició de l’Imperi Otomà que alliberava importants territoris. En el nou ordre mundial de Wilson, calia algun sistema que no fos la pura annexió o la colonització: els mandats, una forma de fideïcomís assignada a una potència però sota el control de la SdN. Es van crear finalment tres tipologies: A: Mandats per a les nacions considerades gairebé preparades per autogovernar-se com al Pròxim Orient. B: Mandats on la potència mandatària s’encarregaria del territori. C: Mandats per a territoris limítrofs i/o fronterers amb la potència mandatària, el qual seria administrat com si formés part del seu territori, sotmès tan sols a certes restriccions. El dia 7 de maig el Consell dels Quatre es va reunir per posar-se d’acord en la distribució definitiva dels mandats. La SdN, formalment qui ho organitzava tot, l’any 1920 es va limitar a confirmar el que s’havia decidit a París; tot i que els mandataris havien de presentar un informe anual a la SdN, a la pràctica feien el que volien.
Colònies i protectorats alemanys repartits pel món. La Conferència de París va llevar totes les possessions alemanyes i les va convertir en dominis administrats pels diversos països vencedors (wikipedia.org)
Es van crear moltes comissions i subcomissions per a l’estudi i posterior resolució dels múltiples problemes i conflictes territorials per tot el món. El problema dels Balcans es va tractar des de diferents grups de treball que abordaven: la crisi de la formació de forma no induïda per la conferència sinó “natural” de Iugoslàvia, Romania i el seu paper poc clar com a país aliat o no; Bulgària que era un dels països derrotats com a col·laborador dels imperis centrals. D’acord amb l’estipulat en el tractat signat a Neuilly-sur-Seine, Bulgària reconeixia el nou regne dels Serbis, Croats i Eslovens (Iugoslàvia), es comprometia a pagar quatre-cents cinquanta milions de dòlars en concepte de indemnització i reduïa el seu Exèrcit a vint mil soldats. A més, perdia quatre enclavaments de terreny occidental en favor de Iugoslàvia i cedia Tràcia occidental al Regne de Grècia, per la qual cosa quedava sense accés a l’Egeu. El desmembrament de l’Imperi Austrohongarès originà nous problemes i turbulències que es van estudiar en comissions a París: Polònia, nació de neoformació que comptava amb dos governs, un a París i un a Varsòvia sotmès a conflictes armats per totes les fronteres encara no configurades en aquells moments. Els txecs i els eslovacs van formar un nou país, Txecoslovàquia i quedava per abordar el futur de les dues repúbliques (Àustria i Hongria) hereves del derrotat Imperi Austrohongarès, reduïdes en extensió territorial, en bancarrota econòmica, en tensió social revolucionària i afectades per conflictes amb totes les minories ètniques que les constituïen.
Delegació búlgara a Neuilly (artehistoria.com) Mapa de Bulgària segons els tractat. En color marró es poden veure les pèrdues territorials i el país que va absorbir les pèrdues (vies.wiki) El protocol de tractat de Neuilly (lifeder.com) Part de la delegació iugoslava en la Conferència de Pau de París amb delegats de les diferents regions que formaven el nou país: Ante Trumbić (tercer per l’esquerra, Dalmàcia), Nikola Pašić (segon, Regne de Sèrbia),Milenko Vesnić (primer, Regne de Sèrbia) i Ivan Žolger (Carniola) (wikipedia.org)
La comissió que generà més expectatives va ser la que va abordar el futur d’Alemanya. En aquest cas les discussions van ser llargues i tenses amb punts de vista molt diferenciats. Alguns dels aspectes més complexos com les pèrdues territorials o les reparacions econòmiques es van deixar pel final dels debats, ja que Wilson va haver de viatjar al mes de febrer cap als EUA, degut sobretot a l’oposició del Congrés sobre la SdN, i això coincidí amb una davallada del ritme de treball d’algunes comissions. El mes de febrer va ser accidentat ja que el dia 18 es va produir un atemptat contra Clemenceau provocat per un anarquista que li va etzibar diversos trets, un dels quals li va tocar entre les costelles sense afectar cap òrgan vital. El retorn de Wilson avivà les discussions sobre el problema alemany: des del punt de vista francès, Alemanya representava un perill potencial per a França, per la qual cosa el Generalíssim Ferdinand Foch demandava que els aliats confisquessin la major part de l’equip militar alemany, ocupessin la regió del Rin i hi destruïssin les fortificacions alemanyes, a més de limitar l’Exèrcit Alemany a un màxim de cent mil homes. Tanmateix, tot això implicava també un dilema, perquè si aconseguien imposar aquestes condicions: seria capaç Alemanya de resistir un atac bolxevic des de l’Est? Gran Bretanya proposava elevar la xifra militar a dos-cents mil homes. També es va considerar crear la regió del Rin com un país independent i formar una confederació d’estats que inclogués Bèlgica i Luxemburg com un anell defensiu entre Alemanya i França. En quant a territoris, Polònia exigia Silèsia i les seves mines de carbó i el port de Danzig; Lituània volia el port de Memel; Dinamarca reclamava per la regió de Schleswig-Holstein. El problema de les reparacions de guerra també va enfrontar les posicions extremes de França amb les més contemporitzadores i mercantilistes de Gran Bretanya. En les negociacions, França va haver de cedir i acomodar les posicions als desitjos dels Estats Units, nació emergent aleshores com la gran potència econòmica del món i també als interessos de Gran Bretanya. Les llargues i costoses negociacions amb les intrigues, maldecaps, personatges diversos, moments tensos i distensions són tractades de forma exhaustiva i molt amena per l’autora.
Les fronteres occidentals segons el tractat de Versalles sorgit de la conferència de pau: els francesos pretenien portar la frontera al Rin i assimilar Renània. Alsàcia i Lorrena van passar a França, el Sarre era d’administració francesa fins l’any 1935 i es van crear zones d’ocupació aliada amb temps diferents, tres cap de pont a la vora oriental del Rin i una àmplia zona desmilitaritzada a la vora oriental del riu (atlas-historique.net)
Cerimònia de la signatura del Tractat de Saint Germain-en-Laye (wikipedia.org) Membres de la delegació austríaca surten del palau després de la signatura (wikipedia.org) Mapa de la desmembració de l’Imperi Austrohogarès i el que seria la república d’Àustria tal com quedà després de la conferència (wikipedia.org) La delegació austríaca: A l’esquerra assegut, Karl Renner (1870 – 1950) primer ministre de la nova república (amazon.com) El protocol del tractat de Saint Germain-en-Laye (es.quora.com)
Altres aspectes que el llibre descriu àmpliament son el renaixement de Polònia, la configuració i definició del nou estat de Txecoslovàquia amb les tensions entre txecs i eslovacs des del primer dia i amb el problema de les minories, com ara els alemanys dels Sudets, incorporats al nou estat. Especial importància rep el capítol destinat a Àustria: el dia 2 de juny de 1919 es va fer la breu cerimònia en el gran saló de l‘antic castell reial de Saint-Germain-en-Laye als afores de París. Els delegats d’un petit fragment del que havia estat un gran imperi hi van rebre les condicions de pau. Les condicions eren més “benèvoles” que les aplicades a Hongria, si més no, a Àustria els representants de la nova república eren socialistes que havien frenat les possibilitats bolxevics, cosa que no passava a Hongria on s’havia proclamat una república soviètica i tenia conflictes armats amb la majoria dels seus veïns; Àustria estava en pau, en una situació econòmica i social catastròfica, però en pau. El tractat tocava les fronteres de manera no acceptada per cap dels veïns i minimitzava la nova república, prohibia l’Anschluss, és a dir, la unió amb Alemanya i les condicions de reparacions econòmiques eren molt severes. El tractat era dur: a Viena es van decretar tres dies de dol en rebre la delegació el dia 3 de juny.
Tres personatges que van jugar un paper important en el procés d’indepèndencia de Polònia i dels quals hom parla abastament al llibre: El músic i pianista IgnacyPaderewski(1860-1941) (wikipedia.org) Józef Piłsudski(1867 – 1935) que esdevindria dictador a la segona república polaca (1926 – 1935) (hmn.wiki) Roman Dmowski (1864-1939) gran rival polític de Piłsudski (wikipedia.org)
Les pèrdues d’Hongria foren de gran calibre: dels més de 320.000 km2 de l’antic Regne associat a l’Imperi en quedaren només 93.000 km2. La resta s’ho repartiren entre Romania, Txecoslovàquia i Iugoslàvia i, en menor proporció Itàlia, Polònia i Àustria. Pel mig hi va haver molta desconfiança per part dels aliats i dos intents de república fracassats: una primera república anomenada popular, nacionalista a mans de representants de l’aristocràcia terratinent representada per Mihály Károlyi i una segona república soviètica que copiava el model bolxevic amb el comunista Béla Kun al capdavant i que va motivar la guerra contra tots els veïns i la ulterior invasió romanesa i fugida dels comunistes. Finalment el país es convertí en una monarquia sense rei amb un regent, l’almirall Miklós Horthy. La inestabilitat i les guerres van endarrerir el tractat de pau que finalment es lliurà a la delegació hongaresa al Gran Palau del Trianona Versalles el 4 de juny de 1920.
Mihály Károlyi (1875 – 1955) líder de la república popular d’Hongria (es-academic.com) Béla Kun (1886 – 1939) va protagonitzar i liderar la República Soviètica d’Hongria (wikipedia.org) Miklós Horthy (1868 – 1957) regent del nou regne d’Hongria sorgit del derrocament del règim comunista i futur dictador (wikipedia.org) La revolució a Budapest l’any 1919 (wikipedia.org) Les pèrdues territorials del nou estat hongarès (wikipedia.org) Entrada de les tropes romaneses a Budapest que van posar fi al regim comunista de Kun (wikipedia.org) Protocol del tractat del Trianon que segellà la pau amb els aliats (artsandcultura.google.com)
La primavera de 1919 va ser molt turbulenta a París. El Consell dels Quatre es reunia dos cops al dia, inclosos sovint els diumenges. De manera amable s’havia exclòs els japonesos; els diplomàtics de carrera protestaven per la exclusió i el menys teniment del Consell Suprem, però el consell reduït era més àgil. Els Quatre es barallaven, cridaven i s’insultaven, però també feien conya, s’explicaven acudits o es prenien el pèl. Malgrat tot, les dificultats creixien dins del grup i Itàlia va abandonar la conferència en desacord pel contrast entre les seves grans demandes territorials (al nord en la zona del Sud-Tirol, en la costa Adriàtica, en les illes gregues o en el nord d’Àfrica) i les, al seu entendre, febles concessions aliades. L’anomenada “victòria mutilada” en els mitjans italians, conduiria a una exacerbació del nacionalisme i a l’adveniment del feixisme en un país molt convuls. Quan el nou govern italià sortit d’unes eleccions es reincorporà a París, el rol d’Itàlia ja era menor.
Esquadristes feixistes: el sentiment ultranacionalista lligat a la frustració per la victòria mutilada fou una font del creixement del feixisme a Itàlia (historiaencomentarios.com) Gabriele D’Annunzio (1863 – 1938), poeta ultranacionalista i creador de l’estètica que després utilitzaria Mussolini (wikipedia.com) Ocupació de Fiume: l’ocupació d’aquesta ciutat de la costa adriàtica (actualment Rijeka a Croàcia), amb D’Annunzio al capdavant, i la proclamació d’un estat lliure (1920 – 1924e) foren un punt de fricció entre els aliats i els nacionalistes italians (nzz.ch)
El tema del Japó i la Xina no acabà de reeixir i constituïren ferides no tancades que supurarien durant dècades. El Japó havia entrat en guerra del costat de l’Entente i de manera ràpida i amb poques despeses havia ocupat els interessos alemanys a la Xina, la rica península de Shantung al nord de Beijing i un seguit d’illes del Pacífic (les Marshall, les Carolines i les Marianes) les quals Alemanya no podia defensar. Això provocà, per una banda el conflicte amb una Xina decadent i fragmentada i per altra una topada amb els interessos dels Estats Units. En definitiva, el Japó afermà els seus interessos a la Xina amb l’ocupació de Shantung amb el vist i plau de la conferència de París, la Xina, disconforme no va signar els protocols de París i l’ocupació de Shantung ocasionà el naixement d’un nou nacionalisme xinès tenyit de consignes comunistes que inicià un nou xoc armat contra el nacionalisme tradicional xinès i que duraria trenta anys fins el triomf definitiu dels comunistes l’any 1949.
Treballadors xinesos en el front occidental: Mes de 140.000 xinesos van col·laborar en la construcció de trinxeres en el front occidental durant la guerra, tal com podeu veure en aquestes dues fotografies (rtve.es) Wellington Koo: Delegat del govern xinès a París va defensar sense èxit la restitució a la Xina de la península de Shantung (wikipedia.org) Estudiants xinesos cremen productes japonesos com a protesta pel manteniment del control de Japó sobre Shantung el 4 de maig de 1919; entre els joves manifestatnts es trobava Mao Zedong. D’aquí sortiria el Partit Comunista Xinès i la definitiva partició interna de la Xina (wikipedia.org)
Faisal (1885 – 1933): havia pactat, o ell s’ho pensava, la creació d’una pàtria àrab unificada en acabar la guerra, tot ajudant els britànics a través del seu amic Thomas E. Lawrence Lawrence d’Aràbia). Al final els britàncis crearen el nou estat d’Irak amb ell com a rei (wikipedia.org) El rei Abdullah I de Jordània (1882 – 1951) germà de Faisal i posat pels propis britànics va reeixir en el tron i els seus descendents fins avui dia (wikipedia.org) La delegació àrab a la Conferència de Pau amb Feisal al davant i el coronel Lawrence segon per la dreta. Els acords Sykes-Picot es van imposar per sobre de tot a París (alamy.es) El líder sionistaChaim Weizmann (1874 -1952) futur primer ministre de l’estat d’Israel (biografiasyvidas.com) Entrevista entre Weizmann (a la dreta) i Faisal l’any 1918: els acords a què posteriorment van arribar van ser interpretats de forma oposada i serien l’inici d’un conflicte no resolt (hwikies.cyou)
Una part important del llibre és la dedicada a l’ImperiOtomà. A París, moltes de les discussions en el Grup dels Quatre van ser per com havia de ser el repartiment (els mandats) sobre l’Orient Mitjà de les regions històriques otomanes: Síria, Mesopotàmia i Palestina. Per acabar de complicar-ho tot, s’havien d’afegir els pactes produïts durant la guerra com ara els acords Sykes – Picotde maig de 1916 que repartien aquestes zones otomanes entre França i Gran Bretanya o la declaració Balfour de 1917 que atorgava als sionistes jueus la possibilitat de crear un estat hebreu a Palestina. A París es va imposar l’acord secret de 1916 i la pretensió d’un estat àrab unificat, promesa pels britànics, es va volatilitzar. El futur de les nacions del Càucas com Armènia o la possibilitat de creació d’un estat kurd també eren sobre la taula, així com el naixement d’un gran estat àrab, tal com havien insinuat els aliats durant la guerra. Enmig de tot estava també el futur d’Anatòlia, o sigui, de la Turquia continental. L’Imperi Otomà va signar el tractat de Sévres l’agost de 1920. Aquests pactes amb els aliats, aquí el paper de Lloyd George va ser important, van atorgar a la nacionalista Grècia de Venizelos una part de la costa oriental d’Anatòlia al votant de la ciutat d’Esmirna. El somni nacional grec, la Megali idea semblava que tirava endavant i amb el vist i plau dels aliats van iniciar una guerra d’ocupació de Turquia. La resposta dels nacionalistes turcs liderats per Mustafà Kemal anomenat Atatürk va eliminar el govern turc aliadòfil, va eliminar les possibilitats nacionals d’Armènia que, minvada territorialment, va acabar com una república soviètica i va fer desaparèixer el nonat estat del Kurdistan; així mateix, les tropes d’Atatürk van derrotar i expulsar els grecs d’Anatòlia. La nova situació donà lloc a un nou tractat que substituïa el de Sévres: el nou tractat de Lausana reconeixia les noves i, encara actuals, fronteres de Turquia i donava carta blanca a grans deportacions de grecs i turcs.
Mehmet VI (1861-1926) el darrer soldà otomà (wikipedia.org) Mustafà Kemal Atatürk (1881 – 1938) el pare de la moderna Turquia, lider màxim nacionalista durant la guerra d’Independència turca (bbc.com) Imatges de la guerra d’independència turca (1919 – 1923) en la qual esls exèrcits d’Atatürk van lluitar en diversos fronts contra els grecs, els propis turcs aliadòfils i contra els armenis i kurds (wikipedia.org) Tractat de Sévres planteva una Turquia desmembrada fins i tot en la pròpia península d’Anatòlia (wikipedia.org) Tractat de Lausana: la sobirania turca abarca tota la península d’Anatòlia a costa d’armenis, kurds i l’expulsió dels grecs (wikipedia.org)
Elefthérios Venizélos (1864 – 1936) probablement el líder més important de la Grècia moderna amb un paper important en la conferència de París (ecured.cu) Tropes gregues a Esmirna el 15 de maig de 1919 (wikipedia.org) Evaquació grega i incendi de la ciutat d’Esmirna el setembre de 1922 (globalvoices.org) Guerra greco-turca (1919 – 1922) amb les principals ofensives i contraofensives (wikiwand.com)
El darrer capítol ens situa a la Galeria dels Miralls del Palau de Versalles el 28 de juny de 1919, el cinquè aniversari de l’atemptat de Sarajevo i dia assenyalat per a rebre la delegació alemanya que venia a recollir les seves condicions de pau. De les moltes disposicions del tractat de Versalles, una de les més importants i controvertides estipulava que Alemanya i els seus aliats acceptaven tota la responsabilitat moral i material d’haver causat la guerra, s’havien de desarmar, realitzar importants concessions territorials als vencedors i pagar exorbitants indemnitzacions econòmiques als Estats victoriosos.
Delegació alemanya en la lectura del protocol de tractat: en el centre el cap de la delegació el ministre d’afers exteriors Ulrich von Brockdorff-Rantzau (amazon.com) El protocol del Tractat de Versalles (wiquipedia.org) Sessió de treball en un dels salons del Palau de Versalles (lavanguardia.com) La punyalada per l’esquena (Dolchstoßlegende) llegenda per la qual la conspiració jueva va fer perdre la guerra (wikipedia.org) Manifestació multitudinària contra el tractat i les reparacions davant del Reichstag (eldebate.com) Mapa de les pèrdues territorials d’Alemanya segons el Tractat (ghescuela.blogspot.com) El partit nazi emergint del Tractat de Versalles (alamy.es)
Al final del llibre, Margaret MacMillan planteja diversos exercicis ucrònics: diu -per exemple- que les coses haguessin sigut diferents si Alemanya hagués estat clarament derrotada en el camp militar, o si els Estats Units haguessin quedat tan forts després de la Primera Guerra Mundial com van quedar després de la segona, o si la Gran Bretanya i França no haguessin quedat tan afeblides pel conflicte, o si l’Imperi Austro-hongarès no hagués desaparegut del mapa, o si la Xina no hagués quedat tan afeblida interna i externament, o si el Japó hagués estat més fort i segur. La mateixa autora respon aquests plantejaments hipotètics: “Els pacificadors -a París l’any 1919- van haver de treballar amb realitats i tractar el que va passar, no el que podia haver passat.“
El treball de la historiadora canadenca és un compendi d’erudició, investigació històrica i extraordinària capacitat divulgativa. És difícil trobar una obra d’història més completa. Al llarg de les seves pàgines s’exploren totes les vicissituds del que va passar a París en els sis primers mesos de 1919. Òbviament, gran part de l’atenció recau sobre Clemenceau, Wilson i Lloyd George (Itàlia, també vencedora, ocupa un lloc secundari), però MacMillan s’interessa per gairebé totes les nacions presents en les negociacions. Diversos capítols, com he anat descrivint de manera molt esquemàtica en els anteriors paràgrafs, estan dedicats a les solucions pactades per a països o regions com Polònia, el Japó, la Xina, Palestina, Àustria, Grècia… La dinàmica és semblant en tractar sobre cadascun: després d’una breu contextualització del paper que van jugar en la guerra, s’explica succintament la seva participació en la Conferència de Pau, el desenllaç que van tenir després i una projecció de futur que aprofundeix en el que passaria anys després. El paper que dona als diferents personatges (primaris i secundaris) i a les seves relacions interpersonals, és essencial per a la comprensió i interpretació dels fets descrits. És destacable la quantitat de fons de consulta utilitzats, incloent-hi desenes d’arxius inèdits de molts dels personatges protagonistes dels fets. El llibre consta de 700 pàgines amb una introducció i mapes històrics al capdavant, trenta capítols, una conclusió i uns apèndixs (notes, bibliografia i índex onomàstic, tot plegat, cent pàgines) en una edició de Tusquets Ed. de l’any 2017 traduïda de l’alemany al castellà per Jordi Beltrán Ferrer. He fet una selecció fotogràfica amb informació a peu de foto que us pot ajudar en la lectura i avança alguns dels personatges protagonistes.
Margaret MacMillan
Margaret MacMillan, nascuda al Canadà, és doctora en història i va estudiar a les universitats de Toronto i Oxford. Durant vint-i-cinc anys va impartir classes en la Ryerson University i entre 1995 i 2003 va treballar com a redactora del International Journal. Actualment és rectora del Trinity College i professora d’Història a la Universitat de Toronto. París, 1919, una de les obres més premiades en la història del seu gènere, va obtenir el Duff Cooper Prize, el Samuel Johnson Prize per a obres de no ficció, el PEN Hessel-Titman Prize d’Història, l’ArthurRoss Book Award i el Governor-General’s Prize de no ficció. Entre les seves obres també destaquen 1914: De la paz a la guerra (2013) una obra de referència sobre l’origen del conflicte i Usos y abusos de la historia (2014).
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.