Dones i llibreries és una imatge poc sorprenent, habitual, com ho són algunes professions intencionadament feminitzades, potser perquè es consideren fàcils. El que es descriu en aquest llibre no té res d’habitual, ni de fàcil, però si que ho és de sorprenent, més quan s’expliquen unes dones que es llencen a una aventura empresarial, social i intel·lectual en un pais d’homes: de pares, germans, marits, fills, veins… una tortura, que no ens ve de nou, i menys recentment. I per això acaba malament, i no és un spoiler intencionat, a les primeres pàgines ja veiem venir que allò anirà pel pedregar. Es una història personal, una píndola de la història contemporània d’Egipte, de El Caire, i dels seus excesos i fracasos.
En lloc de fer jo mateixa una breu ressenya l’he trobada feta per la pròpia autora on explica com ha tingut que gestionar la il·lusió i el fracàs. Ara, des de Londres, la seva ciutat de residència des d’aleshores, assegura no reconèixer la dona que va ser tots aquells anys. Per escriure’l va haver de revisitar el passat. Un que té molt a veure amb la història d’Egipte que ella mateixa va presenciar: tenia 7 anys quan els Germans Musulmans van assassinar el president Anwar Sadat i Hosni Mubàrak va arribar al poder, i 37 quan la Primavera Àrab va enderrocar el dictador. D’aquesta última, les revoltes que van començar a la plaça Tahrir del Caire, Wassef diu que li va costar molt entendre el que estava passant allà el 2011. En el fons no va passar res.
Em costa fer una ressenya ben feta i fidedigna d’aquest llibre, per dues raons: és polièdric i és molt bó. De totes maneres el pròleg de Jordi Amat ens posa en el camí. ‘L’adversari’ és “el primer clàssic del gènere narratiu més innovador de la literatura del segle XXI: la novel·la de fets reals”
Així és, Emmanuel Carrère practica la novel.la de no ficció, és a dir explica fets reals i ho fa molt bé, amb un llenguatge ric i viu i una estructura narrativa entre el periodisme, la crònica i la novel.la. I quan es llegeix es veu immediatament que tampoc és una bona novel.la històrica, és una altra cosa, és un gènere diferent. El llibre ja té vint anys, ell s’hi va posar aviat a intentar narrar el fets, i ara s’ha fet una nova edició per commemorar-ho. Però Carrère amb aquest temps ha escrit més i ha estat força adaptat.
El que s’explica en aquest llibre ens interessa senzillament perquè no ho entenem, perquè no ens en sabem avenir, perquè el protagonista Jean Claude Romand és “inhumà”?. Com diu Amat es podria fer el mateix anàlisi que va fer Hannah Arendt al llibre La banalitat del mal sobre el judici a Adolf Eichmann a Jerusalem el 1961, i on va exposar-ne els motius. Això mateix es fa aquí amb la mentida, Carrère, desprès d’hores del judici, entrevistes i correspondència, vol saber perquè es poden traspassar tantes i tantes línies. Un fet que va commocionar, i que segueix resultant esfereïdor.
Escrit per una documentalista i periodista de la BBC, és un llibre que té el mèrit de posar-te en situació abans de començar a explicar la preparació d’una de tantes fugues que es van donar sota el mur de Berlin, un cop es va veure que amb tanques i filats no n’hi hauria prou.
És un llibre lineal, que s’inicia amb l’entrada dels soviètics a la ciutat, els esdeveniments que segueixen fins arribar a separar primer, d’un dia per l’altre, un Berlin en runes, fins que la resistència dels ciutadans, i la fuga dels propis soldats de l’est aconsella mesures més contundents, com les que van existir fins el 1989.
Conrad Schumann, el primer soldat de l’Est que travessa les alambrades del 1961
Es a partir d’aquí que coneixes les rutines dels dos costats, les entrades i sortides pactades, com funcionen els permisos, i l’enorme aparell de l’Stasi que va vetllar de forma minuciosa perquè les fugues fossin mínimes. Tot i així n’hi van haver, i suficients com per alimentar novel.les, estudis, relats i pel.lícules. Aquest llibre en narra una d’elles, que il.lustra amb fotografies dels documents i els personatges. Sovint ens ho hem imaginat o llegit en narracions d’espies, etc. i en realitat era un fet desitjat que s’intentava amb més o menys recursos i encerts reixits o no. S’estima que en els molts intents van morir 140 persones, i unes 5000 ho van aconseguir.
Entrada a un dels tunels que es feien des de l’Oest
Cases travessades pel mur des de les quals, al principi, es van produir algunes fugues
Fins que es tapien
Un fet a destacar és que el tunel va ser finançat en part per la cadena nordamericana NBC, en un moment de màxima tensió entre els dos blocs. I ho van fer en contra de l’opinió de mateix president Kennedy, que ja s’havia mantingut al marge d’altres aconteixements, alguns molt perillosos, per la por a un enfrontament nuclear amb la URSS. Com que en un segon intent la fuga es va realitzar amb èxit, avui tenim un document que ens ho il.lustra i confirma, sobretot desprès de llegir el llibre.
Una escriptura àgil, descripcions molt rigoroses i un aparell documental al final fan d’aquest llibre una font de coneixement a l’abast de tothom, i reafirma que els murs només poden ser mentals, altra cosa és com el poder els imposa.
Título original: Utvandrarna Any: 2021 Durada: 148 min. País: Suècia Direcció: Erik Poppe Guió: Anna Bache-Wiig, Siv Rajendram. Novela: Vilhelm Moberg Música: Johan Söderqvist Fotografia: John Christian Rosenlund Repartiment: Gustaf Skarsgård, Sofia Helin, Tove Lo, Lisa Carlehed, Laurence Kinlan, Díana Bermudez, Ola Normelli, Pedram Hajigholi, Kerstin Linden, Adrian Taheri, Paul Cimpoieru, Stefan Cronwall, Christian Kinell, James Longshore Productora: Coproducción Suècia-Nova Zelanda-Dinamarca-Noruega; Film I Väst, Tre Vänner Produktion AB Gènere: Sèrie de TV. Drama | Immigració. Segle XIX. Remake. Minisèrie de TV Sinopsi: Basada en el llibre de Vilhelm Moberg (publicat el 1949), que representa algunes persones que van emigrar de Suècia als Estats Units al segle XIX, i una nova versió de la pel·lícula homònima de 1971.
La sèrie relata l’odissea d’una família sueca que el 1849 marxa del seu poble natal per trobar una vida millor a l’Amèrica del Nord, a Minnesota, on hi ha terres fèrtils i un futur més esperançador per als seus fills. Els protagonistes mostren les penúries i la valentia dels homes i dones que van formar part de l’onada migratòria que, a mitjans del segle XIX, van abandonar Suècia per anar als Estats Units. “La vida humana és un fi en ella mateixa”, diu un rètol abans de la primera imatge. És una cita de Vilhelm Moberg que el director utilitza per anunciar-nos que el que veurem és senzillament un retall de vida.
Els tres capítols mostren les tres etapes del procés: la marxa, el viatge i l’assentament en un nou país. I de fons, el dolor permanent. La nostàlgia, la por i l’angoixa. La singularitat d’Els emigrants (Los emigrantes) no rau en l’epopeia quilomètrica per creuar l’Atlàntic sinó en el viatge emocional, especialment el de la protagonista i mare de la família. El guió recorre repetidament al record per exemplificar les dificultats d’adaptació, els dubtes de la decisió. Mostra els conflictes matrimonials que provoca el canvi, i s’allunya d’un relat idíl·lic sobre l’èpica de l’aventura familiar. La sèrie és hàbil explicant com sovint la fidelitat al lloc d’origen, la negativa a renunciar a la identitat, també pot escanyar. I això conforma una de les trames més interessants. Les imposicions religioses de la comunitat sueca que neix a Minnesota intenta aïllar-los dels costums de la terra on han arribat. El temor a modificar la cultura apresa per assumir noves maneres de veure i entendre el món provoca en la protagonista dilemes constants. Això permet fer entreveure el missatge més actual: el drama de l’emigració, la importància de mantenir la identitat, però també la voluntat d’adaptar-se.
Els Emigrants (Los emigrantes) és una sèrie en què el viatge i l’arribada són més interessants que el desenllaç, un punt decebedor i amb un tribut a la maternitat una mica passat de rosca o desconcertant. Però condensa amb delicadesa una realitat històrica que entreté els espectadors que prefereixin gaudir més dels matisos que de l’acció.
Un llibre on la autora narra l’epopeia d’una jove americana, Sylvia Beach amant i apassionada dels llibres, que obre en un carrer tranquil del París de 1919 la Shakespeare and Company, una llibreria anglesa a França que canviarà el curs de la literatura.
Durant els anys 20 del segle passat París es va convertir en una ciutat oberta. La fi de la Primera Guerra Mundial havia generat unes enormes ganes de viure i la seva fama d’assequible i permissiva va atraure escriptors i artistes d’arreu del món.
Shakespeare and Company era molt més que una llibreria, molts dels escriptors de la Generació Perduda la consideraran la seva segona casa, com Ernest Hemingway, Ezra Pound, Francis Scott Fitzgerald, James Joyce i molts altres que formaven el nucli literari que s’hi movia al voltant. Allà es reunien i es furgaven algunes de les amistats més importants del segle XX, com la de James Joyce amb Sylvia Beach, i culmina quan la controvertida novel·la de Joyce “Ulysses” prohibida als Estats Units, Beach decideix publicar-la sota la protecció de la pròpia llibreria. L’èxit i la fama que comporten publicar “Ulysses” té conseqüències i uns costos elevats: la rivalitat d’altres editors que també somien publicar Joyce.
Kerri Maher novel·litza uns esdeveniments cabdals per a la història de la literatura del segle XX. Tens la sensació de viure immers en aquella època i en aquelles circumstàncies, amb un estil senzill et mostra la vida que embolcalla el processos intel·lectuals i quotidians dels protagonistes Sylvia Beach, James Joyce i Adrienne Monnier, entre altres.
La Llibretera de París és una novel·la per tots aquells que estimen el llibres i on Kerri Maher ha aconseguit construir un fresc inigualable d’una llibreria, una ciutat i una època essencials per saber d’on venim i el que som.
La novel·la és un homenatge a l’ofici de llibreter i a la literatura universal.
Aquesta novel·la m’ha arribat, com moltes de les novel·les que llegeixo, a través de la meva parella. Llegeix, llegeixo i intercanviem emocions, parers, idees. És una manera de gaudir de manera compartida. Us puc assegurar que aquest llibre l’hem gaudit i segur que vosaltres en gaudireu molt si el llegiu. És la història de la vida de Thomas Mann, però és molt més que la història de tan il·lustre home de lletres. És la història de la seva família a través de tres generacions, des dels seus pares a la ciutat alemanya de Lübeck, els seus germans, entre els quals destaca l’Heinrich, escriptor també de fama internacional i dels sis fills que també obtingueren fama en l’univers cultural per mèrits propis. La vida de Thomas Mann és inseparable del context històric que el tocà viure i que condicionà de manera total el seu destí. Neix l’any 1875 en una família potentada de l’Alemanya unificada que representava el recent constituït Reich alemany i travessarà les etapes convulses que la història europea marcaran la seva vida, des de la Gran Guerra i la derrota alemanya, la greu crisi econòmica d’aquella primera postguerra, l’adveniment del nazisme i la Segona Guerra Mundial. En Thomas i la seva família patiran tots aquests traumes històrics, sempre des d’una posició econòmica privilegiada, degut als mèrits literaris d’un escriptor consagrat internacionalment ja en l’època d’entreguerres (Thomas Mann rebé el premi Nobel de Literatura l’any 1929), i que cobrava els seus drets d’autor en dòlars quan la hiperinflació dels anys vint arruinava les classes mitjanes alemanyes. L’arribada dels nazis al poder l’any 1933 donà lloc a l’exili de la família Mann que ja no tornaria a viure a Alemanya.
El lllibre és un recorregut per l’imaginari de moltes de les seves obres més emblemàtiques, per la relació més o menys tensa amb molts dels intel·lectuals alemanys de l’època, la majoria dels quals seguiren el mateix camí de l’exili. També podrem veure la seva complexa personalitat, la seva homosexualitat reprimida o els dubtes continus quant al seu compromís (o manca de compromís) polític.
El llibre està format per divuit capítols i uns agraïments finals de l’autor. Un total de 489 pàgines a càrrec de l’editorial Amsterdam amb una bona traducció a càrrec de Ferran Ràfols Gesa. L’autor, Colm Tóibín és un dels autors més celebrats de la literatura anglosaxona. Autor de deu novel·les i dos reculls de relats curts. Alguns dels seus títols han estat publicats també pel segell d’Amsterdam Editorial.
Escrita per Padura el 2009 (i el títol de la qual prové d'un conte homònim sobre un assassí professional que tenia predilecció pels gossos), és una novel·la històrica i biogràfica amb tints de novel·la negra, excel·lentment escrita i documentada durant 5 anys. Ell mateix explica, als agraiments finals, que es va començar a gestar el 1989, quan cau el mur de Berlín i tot es precipita.
És històrica perquè traça un panorama complet del S. XX, des de la Revolució Bolxevic i la 2a Guerra Mundial, passant per la Guerra Civil espanyola fins a la Cuba revolucionària del “Període Especial” i reflecteix fidelment les condicions socials i ideològiques d'una època tan convulsa com ho van ser els anys 30 i 40 del segle passat. A través de la trama fa una encertada anàlisi de les causes de la degeneració i destrucció de la Revolució russa, així com de l'essència de la Revolució cubana.
Trotski i Frida Kahlo
És biogràfica perquè la novel·la gira al voltant de tres personatges (i no un) que estimaven els gossos i les destinacions dels quals, inevitablement, acaben convergint:
Iván Cárdenas, el narrador de la història, aspirant a escriptor que sobreviu a la Cuba del “Període Especial” treballant en una clínica veterinària, sumit en la mediocritat i frustració fins que una trobada casual a la platja el converteix en receptor de les confidències del home que dóna títol a la novel·la, un peculiar personatge que passeja dos bells llebrers russos.
Liev Davidovich Bronstein, “Trotski”, líder de la Revolució bolxevic i fundador de l'Estat Soviètic, condemnat a un exili itinerant (Turquia, França, Noruega, Mèxic) per la persecució malaltissa de Stalin. Un home íntegre, dedicat a la causa del socialisme internacionalista i condemnat a la solitud, parcialment pal·liada per la companyia de la seva dona, Natalia Sedova i la seva gossa, Maya.
Ramón Mercader del Río, el comunista espanyol assassí de Trotski del qual es reflecteix al llibre el llarg procés que pateix fins a convertir-se en un despietat sicari de la GPU estalinista, l'anònim soldat 13, tractant d'entendre els motius que el van portar a assassinar el líder bolxevic. Persona amb pensament i criteris propis és un estalinista convençut que es veu atrapat per les circumstàncies i manipulat per la seva mare, Caritat.
Trotski i Ramón Mercader
És novel·la negra perquè narra detalladament l'assassinat de Trotski amb tots els amaniments propis d'aquest gènere literari: intriga, acció, traïcions, lleialtats, espionatge, etc. i posa el lector en la tessitura de fer de detectiu. Genera una gran compassió i empatia, aconsegueix posar-se al lloc de tots i cadascun dels personatges intentant explicar, després d'una profunda investigació històrica, les circumstàncies vitals dels tres personatges sobre els quals pivota el relat, incloent un important elenc de “secundaris ” com George Orwell, Frida Kahlo o Diego Rivera, i els gossos que estimaven aquests homes: Truco, Churro, Maya, Ix i Dax.
Tres històries paral·leles que són gairebé tres novel·les, narrades amb una tècnica complexa però no feixuga, amb una prosa compacta però estimulant i fàcil de llegir.
I el final… Sorprenent. Fins aquí puc llegir.
I segueix amb la mateixa tècnica, ja en vaig parlar a https://gaudirlacultura.com/2020/07/11/torna-la-colombani/ i no cal que em repeteixi, perquè estem davant d’una actitud, d’una manera de relacionar-se amb els lectors, que no és poca cosa.
La seva denúncia segueix imparable, no necessita grans discursos, ni grans escarafalls, simplement explica el que veu, i insisteix en l’India. Ja ho va fer al primer i ara es reitera en una visió, amb la qual sempre hi he combregat, sobre cóm alguns occidentals entenen i sovint justifiquen aquesta cultura. Aquests que es deleixen per exotismes de la misèria, i la seva anàlisi d’un immens problema social i ideològic no passaria cap dels examens d’uns estudis reglats. Aquest anar i no voler entendre res, o entendre-ho amb unes mesures condescentents, les pitjors.
Fins quan s’hi atrevirà. Tot i el bon resultat que li depara, fet pel qual els lectors ja esperen com serà la nova trilogia, no deixa de ser arriscat mantenir-se en aquesta reiteració. Però de moment l’acollida és de taca d’oli.
Adaptació teatral de La Trena, que s’estrenarà el setembre
El llibre és una història del capitalisme. La referència al setè de cavalleria és deguda al paral·lelisme que estableix l’autor entre el general Custer, guanyador de nombroses batalles contra els indis nadius de nord-Amèrica, però que finalment va perdre la darrera a Little Bighorn, on va resultar mort. De la mateixa manera planteja que la deriva del capitalisme actual, liderat pels Estats Units, s’ha anat adaptant i superant en tot moment les crisis que ha tingut però que comença a donar símptomes de decadència.
Al llarg del llibre, Alfons Durán-Pich fa un recorregut cronològic i molt interessant sobre l’evolució i desenvolupament del capitalisme, fins els nostres dies.
Parteix del fet que el dret a la propietat privada, consagrat durant l’Imperi Romà, és el requisit essencial, legitimat com a “Dret Natural”. I sosté que el capitalisme té tant de “natural” com els “drets de propietat”, és a dir, res. Sorgeix amb el pas de produir per utilitzar a produir per intercanviar.
El protocapitalisme, entès com a acumulació de bens, el comencem a trobar entre els segles XI al XV . Va ser a les ciutats on el comerç comença a fomentar la transformació de matèries primeres en productes. Això agafaria molta més volada amb el comerç marítim especialment a partir del descobriment d’Amèrica.
Al segle XVI els holandesos creen la borsa d’Amsterdam. A partir d’aquí l’Estat agafa protagonisme i és qui garanteix la legalitat de les transaccions. El capitalisme comença a apropiar-se de les institucions de l’Estat i les utilitza segons la seva conveniència.
Resulta interessant la reflexió que fa sobre per què el capitalisme es va desenvolupar millor dins l’àmbit del protestantisme. Els protestants veien la feina ben feta com una responsabilitat davant de Déu, mentre que els catòlics veien el treball com un càstig diví.
Durant la Il.lustració la teoría económica dominant, el mercantilisme, consistía en augmentar exportacions i reduir importacions per acumular or.
Adam Smith va teoritzar el principi del lliure mercat i que sense intervenció externa, el mercat s’autoregula. Com va dir Kant, no hi ha res tan pràctic com una bona teoria.
El tràfic d’esclaus cap a Amèrica va aportar grans capitals a Europa que van permetre l’esclat de la revolució industrial, que va contribuir a l’expansió del capitalisme.
Bé, el llibre va avançant amb Smith, Ricardo, Malthus i els seus crítics com Marx, Bakunin o Proudhon. Quan arribem al segle XX, als Estats units comencen a veure’s, especialment en la indústria automobilística, noves formes de gestió, orientades al consumidor.
Després dels desastres de la primera guerra mundial va ser Keynes qui va aportar una nova visió, que qüestionava el dogma de la no intervenció de l’Estat.
Amb la segona guerra mundial, el complex militar-industrial es va constituir en la columna vertebral del nou capitalisme nord-americà.
Més endavant Milton Friedman i els seus epígons, els Chicago Boys van impregnar el món amb una ideologia econòmica radical que es podria resumir en que “el govern és dolent, el mercat és bo”. A partir d’aquest moment va agafar volada la revolució conservadora capitanejada per Reagan i Thatcher. I a partir de 1989, amb la caiguda de la URSS va arribar la globalització, el “pelotazo”, la desregulació, la crisi del 2008 i en general la socialització de les pèrdues i la privatització del beneficis.
Segons J. S. Mills, “Es fan rics mentre dormen, sense treballar, sense arriscar. I si algú de nosaltres es fa ric mentre dorm, d’on creu que procedeix aquesta riquesa?…del fruit de la feina dels altres“.
La Guerra Freda que durant quaranta anys va enfrontar els Estats Units i la Unió Soviètica, va incidir d’una manera o una altra en gairebé totes les nacions del planeta. També va marcar una part important de la nostra trajectòria vital; de fet des del nostre naixement i fins ja entrada la vida adulta, aquest conflicte o, més aviat, la forma de relació internacional que suposava la Guerra Freda, ens acompanyà i condicionà més o menys la nostra visió del món. Ara que analitzem el procés amb una certa perspectiva històrica, forma part de molts dels cursos de formació que com a aficionats a la història anem fent els darrers anys des que “Gaudim” la història o la cultura en el sentit més holístic del terme gaudir: Revolucions més o menys oblidades, guerres del període, dictadors, subalterns poderosos o llibres més o menys condicionants de la història, ens han acompanyat i ho continuaran fent probablement en els propers trimestres, cursos o conferències. Durant els anys de durada no hi va haver cap lloc del món on les dues superpotències no ficaren el nas per tal de preservar els seus interessos polítics, econòmics o militars. La Guerra Freda va estendre la hostilitat per tot arreu i va convertir el món en un immens camp de batalla; però a diferència del que havia passat en altres pugnes històriques, els Estats Units (EUA) i la Unió Soviètica (URSS) mai no arribaren a l’enfrontament militar directe; donaren suport als enemics del seu oponent (els soviètics als vietnamites, els nord-americans als afganesos), però la por mútua a la destrucció total que implicava l’ús de l’armament nuclear els va dissuadir, tot i que no faltaren moments on la tensió als portà gairebé al suïcidi col·lectiu. La Guerra Freda suposà un enfrontament ideològic entre dues concepcions antagòniques del món i, per tal d’imposar els seus criteris, no dubtaren a desestabilitzar països, envair-los, provocar cops d’estat, etc.
La partició d’Alemanya i les noves fronteres de Polònia, amb la nova línia de separació germano-polaca Oder- Neisse que movia la frontera alemanya a l’oest i assignava a Polònia la Prússia Oriental, amb la sortida al mar soviètica de Kaliningrad (Koenigsberg) que es van pactar a la conferència de Yalta, el 4 de febrer de 1945 (historia.nationalgeographic.com.es)
Imatge de la conferència de Potsdam de juliol-agost de 1945 amb Atlee, Truman i Stalin (wikipedia.org)
L’autor descriu el llarg procés, no tan sols com un conflicte permanent que en alguns moments es troba a la ratlla del precipici nuclear, sinó com un sistema global de relacions internacionals, una manera nova de concebre la realitat que visquérem al llarg de la segona meitat del segle XX. Assistim no només a un relat cronològic, sinó a una història global del segle que ens dona claus per entendre de quina manera les conseqüències de tot allò defineixen el nostre present. La lectura analítica ens ajuda a entendre que el conflicte va ser en extrem cruent i sagnant i que zones àmplies del planeta varen quedar devastades com a conseqüència dels enfrontaments (Corea, Indoxina, Angola, Etiòpia, Afganistan, entre d’altres). El relat que està profusament documentat, té la virtut de passar constantment del marc macro a la focalització concreta d’un lloc o un personatge sense abandonar en cap moment la realitat mundial de l’estudi. Diferents situacions geopolítiques formen els antecedents contextuals: la crisi territorial i global d’uns imperis europeus que perderen la seva posició hegemònica en tot el planeta, el model capitalista americà que oferia modernitat, progrés i estabilitat a partir de la crisi econòmica de 1890 i el resultat de la primera guerra mundial que anticipava la preponderància del model americà. La URSS es postula ja al final de la Gran Guerra i la Guerra Civil Russa i, sobretot, en resultar victoriosa després de la Segona Guerra Mundial com una força de primer ordre, dominadora militar de part de l’Europa oriental i central i amb una important ascendència ideològica en els moviments comunistes de tota Europa; el socialisme soviètic es postulava com l’alternativa al lliure mercat liberal i globalitzat americà. Acabada la segona guerra mundial, l’arribada a la independència de les diferents colònies europees per tot el món originaran el Tercer Món, concepte que sovint serà engolit pels interessos de les superpotències en la seva confrontació per la primacia.
Imatge dels presidents nord-americans de la Guerra Freda (Truman, Eisenhower, Kennedy, Johnson, Nixon, Ford, Carter, Reagan i Bush pare) (timetoast.com) Alguns dels personatges més rellevants del període: a l’esquerra, Gorbatxov, Fidel Castro i Tito. A la dreta: Margareth Thatcher, Kennedy, Kissinger i Reagan (emol.com) Secretaris del PCUS i presidents de la URSS durant la Guerra Freda: Stalin, Khrusxov, Bréjnev, Andrópov, Txernenko i Gorbatxov (timetoast.com)
De manera genèrica, la Guerra Freda es divideix en tres grans blocs que segueixen la línia evolutiva dels diferents capítols del llibre: una primera fase (1945 – 1959), un segona fase (1960 – 1969) i la darrera fase (1970 – 1991). Aquests tres blocs que evolucionen cronològicament al llarg del llibre, incardinen capítols específics sobre zones regionals concretes, com ara el tretzè (La guerra freda i Amèrica Llatina), el setzè (La Guerra Freda i Índia) o el dissetè (Voràgines a l’Orient Mitjà). Els primers capítols fan un molt bon retrat dels inicis del conflicte, dels pactes i conferències del final de la guerra l’any 1945 i les conseqüències immediates del trencament de la gran aliança al final de la guerra; és molt rellevant l’estudi de com s’interpreten de diferent manera els acords finals de la guerra (Yalta, Potsdam…) i la situació a finals dels 40 i de la dècada dels 50 a Europa, sense dubte el primer escenari per importància del conflicte. Les confrontacions armades de la primera fase a Àsia (Corea, Indoxina), posaran en marxa les estratègies defensives i de contenció. En els anys seixanta, s’arriba a l’extrem de les tensions político-diplomàtiques i a uns nivells extrems d’escalada armamentística. L’arribada de nous lideratges a la Unió Soviètica són molt ben detallades en relació a la repercussió que la sortida de l’estalinisme va provocar en el conflicte. S’analitza de forma prou detallada la irrupció del Tercer Món, sempre en el context del món bipolar que s’estava constituint, amb la Indonèsia de Sukarno, el jove estat Indi de Nehru o les tensions que la Iugoslàvia de Tito va suposar en el marc europeu. Es fa un especial esment de les característiques i conseqüències de la política intervencionista de les diferents administracions nord-americanes així com dels principis que promogueren la distensió militar i la cohabitació en el món bipolar. La tercera fase analitza, a partir de 1970, les contradiccions del sistema internacional a la llum del conflicte sinó-soviètic, del gir diplomàtic de l’administració Nixon en les relacions amb la Xina, i de com la complexitat de les relacions entre diferents actors fa que hi hagi una certa tendència a la multipolaritat dins del sistema creat en les darrers dècades. S’estudia la inestabilitat de l’Orient Mitjà, la crisi energètica i altres conflictes també lligats a la Guerra Freda en altres parts del món, com ara l’intervencionisme dels EUA en la política de l’Amèrica Llatina. Cal esmentar com l’autor explica i detalla el canvi progressiu de les mentalitats en les dècades de 1970 i 1980 que conduiran de manera imparable a la resolució final. Els darrers capítols fan un repàs de com la distensió va fracassar, el retorn de la carrera armamentística, els conflictes africans dels anys 70 i 80, Afganistan i l’emergència de l’escenari geoestratègic europeu i els canvis en les polítiques financeres que suposaren el nou conservadorisme de l’administració Reagan. Les figures de Bréjnev i de Gorbatxov reben capítols sencers on s’explica la importància d’ambdós en les alteracions doctrinals i estructurals de la URSS.
Mapa dels blocs l’any 1980: en blau fosc, els països de l’OTAN i en blau més clar els aliats dels EUA. En vermell fosc, els països del Pacte de Varsòvia i en vermell, els aliats de la URSS. En gris, els països no alineats. Els punts vermells indiquen països amb guerrilles procomunistes actives i els punts blaus, països amb guerrilles anticomunista actives (viquipedia.org)
Una darrera cita de l’autor és un bon resum de les tesis de l’obra: “Per tant, la Guerra Freda tenia relació sobretot amb l’ascens i la consolidació del poder dels Estats Units. Però també tenia a veure amb moltes altres coses: amb la derrota del comunisme d’estil soviètic i amb la victòria, a Europa, d’una forma de consens democràtic que havia arribat a institucionalitzar-se a través de la Unió Europea. A la Xina, va significar una revolució política i social que va dur a terme el Partit Comunista de la Xina. A Amèrica Llatina va suposar l’augment de la polarització de les societats a banda i banda de les línies divisòries ideològiques de la Guerra Freda. Aquest llibre pretén mostrar la rellevància de la Guerra Freda entre el capitalisme i el socialisme a escala mundial, en totes les seves varietats, i de vegades amb totes les seves confuses incoherències. Per tractar-se d’una història en un sol volum, aquest llibre només pot esgarrapar la superfície d’uns esdeveniments complicats. Però haurà complert amb la seva finalitat si aconsegueix incitar al lector a explorar més a fons la forma en què la Guerra Freda va fer del món el que és avui dia”.
El mur de Berlín construït l’any 1961 fou un punt d’inflexió en la Guerra Freda (historiata.wordpress.com) La caiguda del mur el 8 de novembre de 1989 representà el final de la Guerra Freda (elperiodico.cat)
El concepte d’història mundial tal com es contempla al títol, implica una visió incardinada, interrelacionada i necessàriament complexa del que estava succeint a tot el món durant els cent anys (de la crisi de 1890 com a antecedent directe, fins al col·lapse de la Unió Soviètica l’any 1991) que aborda l’estudi. L’autor, a la llum d’aquesta complexitat, descriu, interpreta i treu conclusions. Una feina feixuga des del moment en què les dades historiogràfiques són immenses i, aparentment, amb poca relació causal. El relat, en general, és una seqüència cronològica, però no sempre, ja que en endinsar-se en un determinat conflicte o subconflicte, necessàriament cal tirar enrere en el temps per entendre correctament les caracteristiques del context. Aquest contínu passar de la visió macro de tota la successió del conflicte en el temps a les visions micro que focalitzen temes o personatges concrets, és, per a mi, una cosa molt rica i al mateix temps et deixa un cert regust de pensar que determinat aspecte o determinat conflicte no estan suficientment desenvolupats. El llibre s’estructura en un apartat introductori, vint-i-dos capítols, una conclusió final, un apartat de criteris i agraïments, les notes finals i un índex analític. Un total de 739 pàgines, editat per Galaxia Gutenberg l’any 2018 i traduït de manera molt bona per Irene Cifuentes de Castro i Alejandro Pradera Sánchez.
Caràtula del llibre en l’edició de Galaxia Gutenberg. L’historiador noruec Odd Arne Westad (herder.com.mx)
Odd Arne Westad és catedràtic de Relacions Estats Units-Àsia a l’Escola de Govern John F. Kennedy de la Universitat d’Harvard. Ha publicat més de quinze llibres sobre història internacional moderna i contemporània, entre els quals destaquen The Global Cold War, guanyador del premi Bancroft, i Restless Empire. És coautor de History of the World. El professor Westad va publicar aquest llibre que ressenyem, en anglès, l’any 2017 amb el títol The Cold War: A World History a l’editorial Basic Books de Nova York.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.