Categories
Llibres

El infinito en un junco

Portada d’Edirorial Siruela

Va per la vuitena edició, ha guanyat dos premis prestigiosos, les crítiques dels entesos s’hi han rendit, i per què? Perquè no és un llibre, no és un assaig, és un tresor. Llibres com aquest et reconcilien amb tu mateix per tenir la sort de fer-te’l teu, tant teu que no voldries que s’acabés mai. La meravellosa prescripció lectora que fan els llibreters professionals té això, que te l’encerten molt sovint, i t’asseguren un plaer igual d’extraordinari. Això Amazon no ho pot fer.

Un cop més l’Editorial Siruela s’apunta un altre èxit de catàleg amb un llibre que explica la seva pròpia història. Sí, la història del llibre, com tantes n’hi ha, com tantes en vindran. Aquí és com entrar en una novel·la d’aventures, les que ha passat un suport que ha arribat fins avui, malgrat totes les inclemències que l’han acompanyat.

Però el primer que caldria dir és que està molt ben escrit, molt. Com diu Rafael Argullol «Una admirable indagación sobre los orígenes del mayor instrumento de libertad que se ha dado el ser humano: el libro». I aquesta admiració que té l’autora pel fet de la lectura i el que representa el contagia al lector, sense més, perquè ha decidit explicar-ho com si ho fes en una petita i amena reunió d’amics, sense disgressions ampuloses o historicistes, senzillament, com qui baixa un riu sense posar resistència.

Entrevista de la Cadena Ser a Irene Vallejo, el 26-12-2019, Sant Esteve

Categories
Llibres

El motín de la naturaleza

PHILIPP BLOM

343 pàgines – Assaig – ANAGRAMA 2019

Avui que el canvi climàtic està en boca de tothom, resulta força oportú reflexionar sobre com una petita alteració del clima pot afectar el comportament social més enllà del que és estrictament científic.

Entre 1570 i 1700 es va produir una època excepcionalment freda que es coneix com “la petita edat de gel”. Les temperatures van caure fins al punt que ports del Mediterrani, com el de Marsella, es van arribar a glaçar. Sobre el riu Tàmesi s’hi feien fires, i algunes aus morien de fred en ple vol.

Durant el segle XVII la producció agrícola i ramadera va caure radicalment i, en conseqüència, la fam i la misèria es van estendre, provocant migracions cap a les ciutats degudes a la davallada de l’economia al camp.

L’església, tant la catòlica com la protestant, va aprofitar la situació per amenaçar la població, interpretant l’onada de fred com una amenaça de Déu.

A conseqüència de tot això, el pensament occidental va iniciar un procés de canvi que va portar a l’inici de la Il·lustració, per combatre la concepció d’aquests fenòmens naturals com a càstigs divins.

Tanmateix, en aquest període van aparèixer grans pensadors com Descartes, Voltaire, Montaigne o Spinoza, que van assentar les bases del pensament modern.

Algunes cites:

64- Las autoridades religiosas… libraban una encarnizada batalla en favor de la Biblia como única fuente de conocimiento, lo cual en la práctica significaba que cada observación de la naturaleza se fundaba en citas de las sagradas escrituras.

132- los pobres eran poco más que ganado, mano de obra barata… su pobreza era útil, no perjudicial, siempre y cuando el hambre no les debilitara tanto como para impedirles trabajar.

169- En las grandes  ciudades el mundo se encontraba en un proceso de cambio constante que convertía necesariamente a todos sus habitantes en consumidores que ya no producían sus alimentos, sus viviendas, su ropa y enseres ni los conseguían mediante el trueque; ahora tenían que comprarlos.

279- Llevamos victimas humanas al altar del crecimiento económico.

Categories
Llibres

Las razones del mal (Peter Hayes)

L’autor,  especialista en la historia contemporània d’Alemanya, és una de les veus més autoritzades en el tema de l’Holocaust. És una obra de síntesi, però també d’anàlisi ja que reuneix, interpreta i sobretot avalua, les principals interpretacions que la historiografia ha fet sobre els principals dilemes que planteja el genocidi dels jueus. Hayes, basant-se  en multitud de  proves historiogràfiques, fa  la seva interpretació i en  molts casos s’aparta  dels  paradigmes  considerats  fins ara.

L’estructura de l’obra presenta els diferents capítols en forma de preguntes que donaran resposta als principals dilemes que s’hi aborden. Els primers analitzen els dos protagonistes principals: L’objectiu: Perquè els jueus? Els atacants: Perquè els alemanys? L’origen  de  l’antisemitisme que  situa històricament com una conseqüència  de l’emancipació dels jueus a Europa de resultes  de la Revolució Francesa i de  l’esbiaixat desenvolupament i comprensió social  de la ciència al  llarg del  segle XIX. En relació als atacants, Alemanya no era ni molt menys el país més antisemita  d’Europa, però s’hi  van donar unes condicions històriques concretes  que  van possibilitar l’arribada  al poder  d’un partit degenerat  que va posar en pràctica els  principis antisemites. Un sentiment comú de poble assetjat i traït  per  nombrosos enemics externs  i interns, un dels quals eren els jueus.  L’actitud victimista va  tornar els  alemanys molt receptius a un discurs simplista com el de Hitler. Malgrat tot, l’antisemitisme no va ser, ni de bon tros, el motiu principal de  l’ascens dels nazis al poder.

Entrada ferroviària al camp d’Auschwitz – Birkenau (Congreso Judío Latinoamericano (congresojudio.org)

Una tercera pregunta fa referència a l’escalada de la resposta violenta en el temps. Hi ha consens historiogràfic en  què el procés va ser gradual , que  no hi havia  un pla preconcebut  d’extermini massiu i que la guerra  de conquesta  a l’est d’Europa va  posar masses de població jueva sota  el  domini nazi  i això va  accelerar  paulatinament la resposta violenta i progressivament més sistemàtica. L’aniquilació va  ser ràpida i  total. El motiu és  bàsicament “tècnic”, ja que conforme masses de  població jueva  eren disponibles en ocupar la Wehrmacht   grans territoris, la  forma d’aniquilació en massa s’havia  de perfeccionar (de les bales al gas). Quant el motiu dels  perpetradors, Hayes  aporta una motivació nova diferent de l’existent en les  dades historiogràfiques:  l’odi no  és una  condició preexistent sinó que hauria estat un mecanisme  d’autodefensa i justificació dels perpetradors: no mataven perquè odiessin els  jueus sinó que els odiaven  perquè els havien de matar. 

Un altre punt a tractar és el  motiu pel qual els  jueus no es van rebel·lar  més sovint. Alguns autors  com Hannah Arendt han abordat aquesta  qüestió tot  acusant els  Consells Jueus de col·laborar en les  deportacions. Hayes es nega a donar resposta immediata  a  aquesta pregunta sense analitzar quin  era  el  marge real dels  jueus  i analitza  les  múltiples  variables que hi intervenien  per arribar a la conclusió que poc més del  que  van fer es podia fer. Tot seguit, l’autor qüestiona  i dona resposta a diverses afirmacions que es fan  entorn a  l’Holocaust com ara si els  aliats podrien  haver  intervingut de manera activa  aturant les matances,  si els alemanys van desviar  molts recursos per  executar l’extermini o la creença molt estesa que els  principals  perpetradors van  eludir la responsabilitat en acabar  la  guerra.

Un dels punts  importants és el  qüestionament argumentat en oposició a les  tesis  de  Zygmunt Bauman sobre si l’holocaust  es pot enquadrar dins  de  la  modernitat. La idea que subsisteix després  de l’exposició de Hayes és que la modernitat no ens fa immunes sobre la maldat. Un altre pregunta que planteja Hayes és la diferència de supervivència entre la  població jueva dels diferents països  ocupats; Hayes aporta dades interessants respecte l’antisemitisme  preexistent  en  les diverses societats i el grau de col·laboració (explícit o implícit) d’aquestes  societats amb  els perpetradors nazis. El darrer mite que desmenteix Hayes és  la negació de l’Holocaust,  idea ridículament absurda però que algunes  ments  obtuses  i intransigents encara plantegen.

Comentari final:

Quan en  una classe d’història  dels cursos Gaudir UB,  el professor Alberto  Pellegrini va  citar aquest assaig  com un dels  millors que  s’han publicat sobre  l’Holocaust, la  veritat  és que em va faltar temps  per  llegir-lo  amb avidesa  i passió. S’han escrit prop de 16.000 llibres sobre el  tema, i aquest no dona més informació de  la que  els múltiples  llibres  han  aportat, sinó que sobretot busca explicacions i aborda  i  desmunta  mites estesos, alguns  inclús  en gent  de rigor acadèmic. És un llibre totalment  recomanable, de lectura fàcil, quan hi entres no el pots deixar.

Acabo amb una cita resumida de l’autor: “L’Holocaust no va ser un fet misteriós; va ser l’obra de persones que es movien per motius i febleses habituals entre els éssers humans. Una vegada la persecució va agafar impuls, no va haver-hi manera de detenir-la sense la mort de milions de persones. Potser cap altre procés històric, confirma millor el dificilíssim advertiment recollit per un proverbi alemany que condensa el sentit d’aquest llibre: Wehret donin Anfängen  (“No ho deixeu créixer!”)”.

Categories
Llibres

Flamenca

Aquesta setmana del mes de març al final de la qual hi ha el diumenge 8 “dia internacional de la dona”, la societat ens dona una mica més de protagonisme tot i que cada any la nostra veu s’escolta amb més força i contundència. Esperem que aviat arribi la desitjada igualtat de gènere ja que portem molts i molts anys de lluita.

En aquest context m’agradaria parlar de FLAMENCA o ROMAN DE FLAMENCA, novel·la anònima occitana, escrita entre 1240 i 1270 a la Roergue. Només se’n conserva un fragment de 8.095 versos a Carcassona. Escrita en Occità i traduïda al català per Anton Maria Espadaler, doctor en filologia romàntica i professor de Literatura Medieval de la Universitat de Barcelona, i que posteriorment la cantant Rosalía s’inspira en la novel·la, pel seu disc “El mal querer”.

SINOPSI

La història en principi gira al voltant de la gelosia. L’acció, l’ambient i els personatges que la protagonitzen son nobles de la cort, per tant amb una moral i ètica cortesa. Archimbaud de Borbó, un cavaller, és el marit de Flamenca, una dama jove de una bellesa extrema que desperta l’admiració allà on va i dels qui la contemplen, és per aquest motiu i per la desconfiança, que Archimbaud decideix tancar-la amb una torre, només pot sortir per anar a l’església, acompanyada per ell i dues serventes. La situació de Flamenca, difosa popularment a través de poemes, arriba a un cavaller Guillem de Nerves, que es proposa d’alliberar-la. Comença una descripció del plaer i el desig d’una manera sublim.

COMENTARI

Flamenca, censurada per l’Esglèsia, es podria considerar la primera novel·la feminista del s.XIII. És ridiculitza la gelosia del marit i es mostra una dona culta intel·ligent i amb unes idees molt avançades sobre l’amor i el sexe, és a dir un cant a la llibertat, una reivindicació a la igualtat entre el sexes, on poden ser permesos als amors  il·lícits.

Categories
Llibres

Memorias de Coco

Portada del llibre Ed. Norte Sur

Descripció: Una de les moltes biografies de Coco Chanel, però aquesta està feta per l’escriptora Louise de Vilmorin que va conèixer Coco l’any 1947 i immediatament va saber que n’escriuria una biografia, la qual cosa va succeir el 1957. Aquesta té l’avantatge que la Coco hi té molt a dir.

Comentaris: Aparentment parlar de dissenyadors de moda pot semblar superficial, però quan es parla d’ella, de la Coco, s’ha de fer una pausa, o dues, i abordar-la des d’altres punts de vista que no siguin els merament comercials, publicitaris, etc. Fem-ho des de la innovació, l’estètica i la ruptura?

La Chanel va obrir els armaris dels homes i de les dones i els va barrejar: les dones podiem anar amb sabata plana, amb dos peces, pantalons, jerseis i bruses còmodes; va escurçar les faldilles i va experimentar amb diferents classes de teixit. Això va ser un alliberament immens per un cos que feia anys que estava “encotillat” de veritat i també per a aquelles dones que ja començaven a treballar. Es va carregar la tirania del cabell llarg i les noies van començar a portar el pentinat a la “garçon”. La clàssica bossa amb cadena, no era res més que per poder-la penjar i tenir les mans lliures. Va popularitzar la bijuteria, deixant les joies per a aquelles que necessitaven que els hi comprés el marit, perquè elles no tenien independència econòmica. Va procurar que les dones fessin vida a l’aire lliure de manera que esdevinguessin bronzejades, un sinònim de vida saludable. Va aconseguir que el negre no fos un símbol de dol i viudedat, sinó un exponent d’elegancia, que facilitava la combinació amb altres colors.

Va ser una de les primeres empresàries de la història, el 1910 va obrir el seu propi taller i el 1918 ja hi treballaven 300 empleats. I com sempre, va tenir detractors i entusiastes, les dones les primeres.

Són celèbres moltes frases que han quedat per a la història, que demostren que mai es va sentir en inferioritat de condicions per expresar-se.

L’acte més valent és pensar per una mateixa, i en veu alta.

Fotografia Arxiu Chanel

Gabrielle Chanel. Manifeste de mode. Una exposició retrospectiva al Palau Galliera, seu del Museu de Moda, a Paris.

Categories
Conferències i cursos Llibres

Deu llibres que van canviar el món contemporani (I)

Molta gent tenim un o més d’un llibre que ens “ha canviat la vida”. Pot un llibre canviar el món? I deu llibres poden canviar el món? Aquest títol sense interrogant correspon a un dels cursos de Gaudir UB de la Universitat de Barcelona que vam fer el primer trimestre del curs 2018-2019. A continuació, farem un breu resum del curs especialment dels deu llibres que han canviat el món contemporani.

La paraula impresa ha estat històricament una eina de transformació política. El món contemporani també ha estat testimoni de la força mobilitzadora de molts textos que han agitat les consciències i que, alhora, han endegat profunds canvis socials. 

Aquest curs analitza deu llibres de contingut polític que estan estretament lligats als grans processos històrics de la contemporaneïtat. Llibres com El Manifest del Partit Comunista, La cabana de l’oncle Tom, El segon sexe o Mein Kampf no només són un producte de la seva època, sinó també una proposta per incidir políticament en el seu present.

El programa del curs era: 

1. El Manifest del Partit Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, (a càrrec de José Manuel Rúa)

2. La cabana de l’oncle Tom de Harriet Beecher Stowe (per Alberto Pellegrini)

3. Els  protocols dels savis de Sió, (per Daniel Roig) 

4. El segon sexe de Simone de Beauvoir, (per Paola Lo Casio)

5. El manifest del futurisme de Filippo Tommaso Marinetti, (per Daniel Roig)

6. Les «tesis d’abril» de Vladímir Ílitx Uljanov, Lenin, (per José Manuel Rúa)

7. Mein Kampf d’Adolf Hitler, (per Alberto Pellegrini)

8. Els condemnats de la terra de Frantz Fanon (per Òscar Monterde)

9. El llibre roig de Mao Zedong, (per Paola Lo Casio) 

10. El xoc de civilitzacions de Samuel P. Huntington (per Òscar Monterde) 

El professorat

  • Dr. Alberto Pellegrini, professor del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona
  • Dr. Òscar Monterde, professor del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Universitat de Barcelona
  • Dr. José Manuel Rúa, professor del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Universitat de Barcelona
  • Dra. Paola Lo Cascio, professora del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona
  • Dr. Daniel Roig, professor del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona

El Manifest del Partit Comunista

El Manifest Comunista (també Manifest del Partit Comunista, a partir del seu títol original en alemany, Manifest der Kommunistischen Partei) fou el programa teòric i pràctic destinat a la publicitat de la Lliga Comunista, una organització obrera internacional. Va ser redactat el novembre de 1847 per Karl Marx i Friedrich Engels, per encàrrec del partit. 

Publicat inicialment en alemany (1848), no veu la llum a Anglaterra fins al 1850. Assolí una gran popularitat entre el moviment obrer de la segona meitat del segle XIX i fou reeditat en nombroses ocasions i traduït a la major part de les llengües europees. Probablement és el segon llibre més editat de la història de la humanitat, és per tant un clàssic que cal llegir.

El programa polític que conté el Manifest, és a dir, les polítiques que perseguien els partits comunistes de l’època (afiliats a la Lliga Comunista), inclou, entre altres coses: a) Abolició del dret a la propietat i a l’herència; b) Impostos progressius; c) Col·lectivització dels mitjans de producció i transport; d) Centralització del crèdit en mans de l’estat; e) Obligació del treball; f) Educació pública i gratuïta. 

Aquestes mesures serien implementades per un govern revolucionari (que Marx i Engels anomenaran dictadura del proletariat), que seria el precursor del comunisme, una societat sense estat i sense classes socials.

Marx amb trenta anys, redacta el Manifest l’any 1848, escrit revolucionari que encoratja a la Revolució de 1848. A partir d’aquest moment, Karl Marx i Friedrich Engels s’exilien a Londres, on comencen a elaborar els seus estudis sociològics. La seva obra fonamental (encara que inacabada) és El capital, una obra en tres volums, en què analitza el capitalisme i les seves dinàmiques. La pel·lícula Le jeune Karl Marx narra les circumstàncies històriques i personals d’aquest jove Marx. 

La cabana de l’oncle Tom


L’autora Harriet Beecher Stowe ha esdevingut una figura fonamental de la literatura nord-americana del segle XIX. Va néixer en una família estrictament calvinista a Connecticut l’any 1811. De molt jove comença a escriure tota mena d’articles, assajos, relats i novel·les amb forta càrrega moral. El fet de posar-se en contacte des de molt jove amb l’Underground Railroad, o sigui la xarxa de fugida dels esclaus negres del sud del país, va fer que adquirís una condició abolicionista forta i militant.
La novel·la narra la història de l’oncle Tom, un esclau negre absolutament fidel al seu amo blanc. Un seguit de personatges i històries esdevenen al voltant del patiment i les injustícies de la comunitat afroamericana. Tot finalment tindrà solució en l’amor cristià que apaivaga tots els patiments humans.
El llibre fou publicat l’any 1850 en forma de fascicles en un diari abolicionista. Dos anys després es publicà com a llibre. La publicació té un èxit sense precedents. El primer any es venen 300.000 llibres, només la primera setmana se’n venen 10.000. Al Regne Unit les vendes són colossals amb més d’un milió i mig de còpies. La difusió des de Londres permet la traducció a altres llengües i el 1852 és traduït al castellà amb el títol de “La choza de Tom”. Al llarg dels anys l’obra ha tingut, traduccions a molts idiomes i múltiples adaptacions teatrals i cinematogràfiques. La primera va ser una versió muda l’any 1927 (La cabaña del tío Tom (1927) – Filmaffinity) del director Harry A. Pollard. Posteriorment s’han fet altres adaptacions el 1965 i el 1987.

El llibre va significar la presa de consciència abolicionista de milions de persones en els estats del nord amb la paradoxa, en aquells moments, d’haver estat escrit per una dona que no tenia drets civils degut a la seva condició de gènere. Malgrat tot va rebre crítiques des de sectors que no acceptaven el tractament excessivament místic de la història i el caràcter de fons suposadament racista, ja que els pocs personatges negres més intel·ligents o espavilats sempre eren mulats.

Els protocols dels savis de Sió 

Aquest llibre és l’obra  antisemita més important i  de més difusió de la història. Marca i dona pretesos i  falsos arguments al pensament conspiratiu antijueu a les primeres dècades del segle XX. Es publica, de manera anònima, a la Rússia tsarista l’any 1903 amb el  títol de Protokoly Sionskij Mudretsov. L’obra va ser redactada entre 1895 i 1897 i pretenia incitar i justificar  la violència dels pogroms  contra els jueus especialment virulents i sanguinaris a les acaballes del segle XIX, després de la mort  en atemptat del tsar Alexandre II, i els primers anys del segle XX; la monarquia tsarista utilitza l’antisemitisme com a resposta a la forta inestabilitat social  i política d’aquests convulsos anys.

El llibre descriu la suposada transcripció d’una reunió dels “savis de Sió” on, al llarg de  24 protocols, es fa una crítica al liberalisme i a la il·lustració, s’analitzen els mètodes dels jueus  per conquistar i controlar el món i es descriu com serà el futur món al servei del poder jueu. L’opuscle és un autèntic exercici  de pseudohistòria i un desenvolupament absurd de les teories conspiranoiques.

La primera versió és escrita en  francès (1895) i després, traduïda al  rus, es publica en fascicles a la revista Znamya, lligada a l’extrema dreta  russa, a Sant Petersburg (1903). L’any 1905 surt com a  llibre en edició anònima. La guerra civil russa i els exiliats que s’hi generen, són els responsables de l’expansió de l’obra per  tota Europa i tindrà molta influència en els moviments de l’extrema dreta antisemita per tot el continent en l’època d’entreguerres.

El 1921 es demostrà que era una falsificació. El 1935 al diari The Times ho tornà a desmentir. I el 1999 es descobrí que era un encàrrec fet per la policia tsarista, l’Ojrana a Matvei Golovinski.

El segon sexe

Simone de Beauvoir (1908 – 1986) neix en una família burgesa, estudia  a la Sorbona i viu les dues guerres mundials. L’any 1929 coneix Sartre que serà el  seu company la resta de  la seva vida. Beauvoir va  ser novel·lista, filosofa existencialista  i feminista compromesa.

El segon sexe (Le deuxième sexe en el francès original) és una obra del 1949. En el moment de la publicació, a pocs anys de l’acabament de la segona guerra mundial, el ressò és considerable, però les onades expansives  del llibre, van durar dècades. Es tracta d’un clàssic del pensament contemporani que qüestiona de manera radical el paper social de la dona. El seu rol confinat a la llar i responsable de la  funció reproductora limita totalment el seu rol social. Entorn de les diferències biològiques entre l’home i la dona, la cultura ha anat construint els rols de gènere que condicionen i anul·len  la dona com a ésser social.

El llibre està estructurat originalment en  dos volums: en el primer es fa una anàlisi del passat i a través d’això es determinen quines  són les condicions de la dona. Aquesta, tot i ser un subjecte amb els mateixos drets que l’home, és considerada com l’altre. Aquest concepte (l’alteritat disfuncional) li serveix per assenyalar la  manca de reciprocitat en les relacions  entre homes i dones.

El segon volum descriu com viuen les dones i les seves opressions i el paper de  subordinació des de la infantesa. Diferencia sexe i gènere i defineix el gènere  com un constructe social: “No es neix dona, una se’n fa”. Descriu i denuncia el patriarcat com el sistema  de domini i la necessitat de les dones d’alliberar-s’hi i justifica que l’educació i els costums imposen límits  a la dona en el seu paper a la societat. Sense autonomia econòmica no hi haurà llibertat cívica.

Gràcies a aquesta obra Simone de Beauvoir és tinguda com a «mare espiritual» de l’anomenada segona onada feminista.  Això no vol dir, però, que El segon sexe no hagi  estat una obra polèmica. 

El manifest del futurisme

El manifest del  futurisme (Manifest du Futurisme en la seva  primera publicació en francès), no és un llibre sinó un text publicat pel poeta italià Filippo Tommaso Marinetti en el  diari francès Le Figaro el 1909. Aquest  text té dues vessants o dues  lectures diferents. Per una banda representa el  tret de sortida de la primera avantguarda artística  del segle XX, tot just abans de l’esclat de la Gran Guerra (la resta d’avantguardes són posteriors) i per altra banda el futurisme té  una implicació directa en el naixement del feixisme.

Marinetti (1876 – 1944) neix a Alexandria en  una família italiana. La mare poetessa marca les inclinacions artístiques  i literàries del nen Tomasso que ja als disset anys funda la seva primera revista literària Papyrus. Ja als  inicis del  segle XX coneix Gabriele d’Annunzio que marcarà en  part la seva carrera literària i amb  qui mantindrà una ambivalent relació. El 1905 a Milà funda una nova revista, Poesia, de  molta qualitat i que esdevindrà en el futur l’òrgan oficial  del moviment futurista 

El futurisme és un moviment que es pot sintetitzar en quatre accions: velocitat, violència, modernitat i futur. L’automòbil esdevé la icona del  moviment. Els onze punts del manifest parlen de l’amor al perill, a la temeritat, a la rebel·lia, a la bellesa de la velocitat. Glorifiquen la violència, la guerra, el militarisme  i el patriotisme. Parlen de destruir el món cultural, les biblioteques, els museus, les acadèmies…

En acabar la primera guerra mundial, els futuristes formen un partit de curta durada constituït per sindicalistes, revolucionaris i intel·lectuals que confluirà amb altres grups en la creació dels  Fasci italiani di combattimento  (22 de març de 1919) que seran l’embrió del feixisme italià.  

Categories
Llibres

(Sidonie – Gabrielle Colette): Colette

Colette 1873-1954
Fotografia Vanity Fair

Voldria recordar una dona que en vida va ser famosa per moltes i diverses raons, però la que ens hauria de convocar a tots aquests dies seria la seva escriptura i les conseqüències que va tenir. Perquè a partir de l’obra podem entrar en una biografia convulsa, dificil, valenta, llampant. Aquesta trajectòria vital la podem llegir en articles com aquest de La Vanguardia o aquest altre de El Periódico, o a la Wiki.

Però l’escriptora, la professional, la que va vendre i va escandalitzar. Per què va entrar a l’Academia Goncourt i la va poder presidir? Per què França la va acomiadar amb funerals d’Estat, desprès que l’Esglèsia li negués les exèquies, si tant va incomodar tothom?

El Paris 1900 estava decidit a deixar-se emportar per uns nous aires, que venien també de tot Europa en un moment de progrès generalitzat, necessitava i volia una “rebolcada”. La ciutat s’havia transformat gràcies a Haussmann i a nombrosos avenços científics i industrials i crida molta població d’arreu; els moviments artístics es despleguen amb certa llibertat; el concepte de l’oci es generalitza, la modernitat irromp amb força.

Es en aquest context que ella hi va arribar amb un francès provincià i un marit 14 anys més gran que ella, Willy, que la feia servir de negre per a escriure el que li publicaven, com a crític musical i redactor de ressenyes tafaneres, diferents diaris de la ciutat. Ella l’acompanyava als salons literaris, on va coneixer Proust, exercia d’esposa, i, el més important, anava prenent mides a la societat que l’envoltava. Se n’adona de les seves pròpies habilitats i comença a escriure la sèrie de Claudine, uns records de la infantesa protagonitzats per una nena rebel, que finalment aconsegueix signar ella amb el nom triat: Colette. Té un èxit aclaparador, cosa que comporta beneficis econòmics, per la qual cosa comença a escriure sense parar, amb la pressió del marit i de les pobres finances que aquest havia malgastat. El 1907 la venda de més de 500.000 exemplars corrabora que Colette havia descrit l’adolescent moderna. Una barreja d’inocència i perversitat. És un explosiu que agrada i escandalitza alhora.

A partir d’aquest moment comença un cami de rebelia i sobretot de provocació. Desprès del divorci lluita pels drets d’autor de les obres que havia escrit pel marit. Era individualista i vivia per ella, pel plaer i la felicitat, mai es va afirmar com obertament feminista, però va fer una cosa que no havia fet mai una dona encara: posar la seva vida com a model, sense embuts. La seva extensa obra recorre aquests camins, amb més o menys intensitat. Le blé en herbe, Les vrilles de la vigne, Le képi, La chatte, Duo, Julie de Carneilhan són potser les obres més destacades sorgides del moment posterior al divorci del segon marit, on es concentra durant 9 anys a escriure intensament, sempre reafirmant-se com escriptora i com a dona que volia fer de la vida, la seva vida.

La seva bibliografia té poca disponibilitat a les llibreries, però al Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals n’hi ha una bona representació. Una bona biografia editada per Siruela és aquesta.

L’any 2018 se li va dedicar una pel·lícula, una biografia o biopic, que malgrat recórrer bé la seva vida i donar-ne una idea general, va tenir un mal encert en la tria de la protagonista, és el meu parer, aquí us ho explica FilmAffinity.

Tot i així no hem d’oblidar les adaptacions de Gigi: primer a Broadway, el 1951 interpretada per Audrey Hepburn, que va poder conèixer en vida a Colette; i la Gigi de Vincente Minelli (1958) una pel·lícula molt manierista, gràcies a l’estètica de Cecil Beaton, però que ha esdevingut un clàssic dels teatres de tot el món.

Colette 1873-1954
Fotografia XLSemanal.com
Categories
Llibres

Clubs de lectura a Barcelona

Fotografia d’Improbables Librairies, Improbables Bibliothèques

Tots coneixem i gaudim dels molts serveis que ofereixen les Biblioteques de Barcelona, i uns d’aquests són els Clubs de lectura, que s’organitzen segon siguin oberts, temàtics o virtuals. Cal conèixer els que han organitzat els Museus de Barcelona amb la col.laboració de les biblioteques. També llibreries, i altres entitats públiques i privades, han optat per aquest sistema corporatiu de foment de la lectura, no els podrem enumerar tots, però segur que a prop de casa en trobarem. Des de Barcelona Ciutat de la Literatura UNESCO també ens en proposen.

A la pàgina de la Biblioteca de la Diputació de Barcelona he fet la cerca per la ciutat de Barcelona i per adults i dona aquests resultats. Podeu fer cerques per població i per diferents tipus de lectors.

Els clubs de lectura no són més que eines per socialitzar la lectura, molts ja els situen al segle XVI quan desprès d’una obra de teatre, el “critics” es quedaven per comentar-la.

Aquí us deixo un parell d’articles del Diari Ara i de La Vanguardia, tots dos escrits per periodistes especialitzats, que donen una visió actual del que es pot considerar un fenòmen cultural de primer ordre, que s’hauria de cuidar i fomentar sense excuses ni entrebancs.

Voldria afegir una molt bona entrevista al llibreter de les NoLlegiu de Barcelona, Xavier Vidal, feta per Bernat Dedéu al ElNacional.cat el diumenge 1 de març de 2020. Parlen sobre el fet de la lectura avui. Per sucar-hi pà.

En el moment del confinament ciutadà pel Covid-19, Betevé proposa un recull de llibreries, autors etc. en línia

L’escriptora Irene Vallejo respon a una pregunta de Qué Leer sobre el foment de la lectura. Desde las instituciones, fomentar la creatividad de los jóvenes y favorecer los encuentros entre escritores y alumnos de colegios e institutos. A título individual, dejar el móvil a un lado y leer, para que nuestros hijos nos vean y sientan curiosidad por esa pasión sigilosa. Visitar bibliotecas y librerías donde sepan aconsejarnos. Regalar los libros que más amamos, por si el deslumbramiento se repite.

Fotografia d’Improbables Librairies, Improbables Bibliothèques
Categories
Llibres

Oona i Salinger, de Frédéric Beigbeder

Sinopsi

El 1940, a Nova York, Jerry Salinger, encara un escriptor principiant, coneix Oona O’Neill, la filla del dramaturg nord-americà més gran de l’época. Tot i que l’enamorament és immediat i s’envolta de tot el glamour dels còctels i les companyies més exquisides de la dècada, el seu idil·li no comença fins a l’estiu següent. Però l’atac a Pearl Harbor i el reclutament de Salinger per lluitar a Europa convertirà la seva relació en un amor pràcticament impossible, una història apassionant per on desfilen personatges cabdals de la cultura del segle XX: Scott Fitzgerald, Truman Capote, Ernest Hemingway, Eugene O’Neill, Charles Chaplin…

Comentari

La relectura de El Vigilant en el camp de sègol m’ha portat a descobrir tot de personatges vinculats a la misteriosa vida de J.D. Salinger. Aquesta novel·la de Frédéric Beigbeder barreja fets reals amb moments imaginats per fer-nos entendre fets crucials en la vida de Salinger i també en la història del segle XX. Partint de la relació amorosa de Salinger i Oona O’Neill ens capbussem en l’horror de la guerra i en les consequències del pas del temps. M’han semblat particularment colpidores les pàgines dedicades a la participació de Salinger en el desembarcament de Normandia i a l’alliberament del camp d’extermini de Dachau.

La novel·la té una gran quantitat de referències i mencions que obliguen a consultar Wikipèdia i Google en molts moments, per entendre exactament de quin personatge o de quin fet s’està parlant: escriptors, músics, cançons, restaurants, locals mítics del New York de l’época… És una lectura que et fa treballar, fins i tot en alguna ocasió l’autor s’adreça al lector perquè busqui determinat video o determinada foto a Internet, una picada d’ullet al lector que provoca una interacció interessant i aporta credibilitat al text.

Absorbent i engrescadora. Molt recomanable.

Categories
Llibres

L’esperit del temps

Portada del llibre

Descripció
L’esperit del temps va fer que un metge austríac s’interessés pel desenvolupament de les teories darwinistes. L’esperit del temps va fer que pensés a aplicar els estudis sobre el comportament animal al progrés de l’espècie humana. L’esperit del temps va fer que posés les seves investigacions al servei d’una política. L’esperit del temps el va convertir en un puntal de les teories que fonamentaven les pràctiques nazis. L’esperit del temps el va situar en el front de l’Est en la guerra contra els russos. L’esperit del temps no va impedir que a principis dels setanta aquest científic nazi rebés el Premi Nobel de Medicina. Una novel·la que reflexiona sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana. Ha obtingut el premi Òmnium de novel·la del 2019.

Mar Vila / ACN. Diari ARA

Martí Domínguez és doctor en Biologia, professor de Periodisme de la universitat de València i director de la revista científica Mètode. Escriu a diferents mitjans de comunicació, com ara El Temps, La Vanguardia, Ara i El País. Una part dels seus articles està aplegada als reculls Peiximinuti i Bestiari. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme per la seva tasca com a director de la revista Mètode. Com a novel·lista, és autor de Les confidències del comte de Buffon, guanyadora dels premis Andròmina, Crexells i de la Crítica de la Universitat de València; El secret de Goethe, premi Prudenci Bertrana i de la Crítica de la Universitat de València; El retorn de Voltaire, que va rebre el premi Josep Pla; El fracassat, sobre els pintors Cézanne i Pissarro; La sega i L’assassí que estimava els llibres.

Comentari
Aquesta és una novel·la que es presenta com una falsa autobiografia, molt ben documentada, d’un científic nazi austríac. En cap moment surt el seu nom, però sens dubte es tracta del etòleg Konrad Lorenz, premi Nobel de medicina l’any 1973, compartit amb Nikolaas Tinbergen i Karl von Frisch, pels seus descobriments referents a l’organització dels patrons individuals i socials del comportament.

El científic, un nacionalsocialista convençut, fa uns estudis sobre la barreja animal de diferents races. Arriba a la conclusió que quan s’engendren individus híbrids, aquests empitjoren l’espècie. Amb el seu vist-i-plau, els nazis apliquen aquests resultats per a justificar l’eugenèsia i l’extermini d’aquells individus que poden empitjorar la raça ària, considerada la raça superior. Però, a més, participa activament, a Postdam, en el procés de selecció, sense fer gaires preguntes sobre el destí que tindran aquelles persones que són rebutjades per no ser prou pures per reproduir-se.

En bona part de la novel·la es descriu amb força detall, i amb xifres, els mètodes emprats per fer aquesta macabra selecció. Ell, com molts altres científics que apareixen amb noms i cognoms, es deixen portar per L’esperit del temps, terme emprat per l’escriptor Ernst Jünger, creient que és un sacrifici inevitable per arribar a un món molt millor, el seu, promès per la ideologia dominant.

En un moment de la novel·la, el protagonista es justifica així:

-Els científics alemanys som apolítics. No ens interessen aquestes qüestions, tan sols la ciència

El seu interlocutor li contesta:

Els científics alemanys sou la reencarnació del personatge de Faust! Com ell, heu venut l’ànima al diable!

Finalment, després d’haver estat presoner dels russos, s’incorpora a la vida acadèmica i científica del país, com molts d’altres col·legues, i, fins i tot, arriba a guanyar el Nobel. La seva justificació és que Tot el que férem estava en l’esperit del temps.

Aclaparadora lectura que fa reflexionar sobre la capacitat del ser humà per justificar vertaderes atrocitats, quan dona suport al poder que els possibilita créixer personalment i professionalment i sobre la readaptació d’aquells còmplices de la barbàrie a la nova vida de la postguerra. Alemanya tampoc no va tancar prou bé la porta.