Categoria: Llibres

• 

• 

Segueix de l’entrada anterior

La vida de la Rebecca Jones és una delícia, un dels millors llibres que he llegit darrerament. La història petita, la història de les persones, la història d’una vall recòndita narrada amb un lirisme subtil que arriba a fer mal per la poderosa evocació que representa. Un llibre per llegir amb calma, assaborint cada pensament, cada racó del llenguatge triat. Els boscos, els ramats, el vent, l’aigua són part de la personalitat dels habitants de Maesglasau. Una història familiar ficcionada. Escrita originàriament en gal·lès, que és la llengua minoritzada de la vall, ha estat traduïda en nombrosos idiomes perquè penso que esdevindrà un clàssic modern ben aviat.

Tot i que de manera llunyana, quan vaig llegir posteriorment Canto jo i la muntanya balla, vaig tenir com una pulsió, una ràfega que em va portar a recordar-la. Desgraciadament hem fet servir la bellesa de les seves primeres línies per acomiadar el nostre amic Pep Bujosa. Recomanació de Mercè Bausili.

_________________________________

Aquest breu assaig és una petita joia. Si sou amants de l’obra de Giacometti hi trobareu algunes claus per aproximar-vos al personatge i a la seva obra.

En aquests temps tan dramàtics reflexionar sobre camins, espais i sobre la percepció del món que ens envolta em sembla tot un repte.

Franck Mauvert ens parla del diversos encontres al llarg de la seva vida amb l’emblemàtica escultura de la que es van fondre 6 exemplars. Reflexiona sobre el profund impacte que suposa per a ell la confrontació amb aquesta representació tan expressiva de l’essència humana.

El llibre relata com Giacometti descobreix als 20 anys, fent el seu “grand tour”, l’art egipci i l’etrusc, així com l’obra de grans mestres de la pintura italiana, en particular Tintoretto, amb el seu sentit dramàtic del relat, i Giotto, per la solemnitat i grandesa dels personatges. Més tard recull el llegat de Rodin, que també va crear un home que camina.

Descobrim també la relació d’amistat i posterior trencament amb Sartre i la fascinació que va exercir en Bacon. Ens narra algunes experiències vitals com la mort d’un company de viatge o l’atropellament que va patir a Paris, fets que van marcar-lo, donant una dimensió de provisionalitat a la seva vida.

Giacometti se’ns presenta com l’home que sempre busca, modest, insatisfet, que es manté sempre en marxa ja que per a ell caminar és ser, existir, pensar. Les seves figures es van reduint cada cop més, sembla que han d’acabar per desaparèixer, perdudes en la immensitat de l’univers. Recomanació de Núria López.

___________________________________

Una Educació / Tara Westsover

Més llibres Editorial, 2018

Sinopsi:

Es tracta d’una novel·la autobiogràfica. L’autora narra en primera persona la seva infantesa, adolescència i primera joventut  dins d’una família mormona a l’interior de la Nord-amèrica profunda, a l’estat d’Idaho. Uns pares integristes que viuen d’esquena al món, oposats a tot el que representa el perillós món exterior del qual blinden als seus fills que no van a escola i que tota l’educació que reben es el treball per a la família i la formació fonamentalista i esbiaixada de la realitat que aporten els seus pares. Unes relacions familiars traumàtiques amb un pare bipolar i un dels molts germans que es un maltractador, modelen unes vivències duals d’amor i odi en un entorn bellament salvatge, el de les muntanyes on viu,  i amb una família a la que està fortament unida però  que representa la barrera d’incomunicació amb el món. L’arribada a l’adolescència i la forta voluntat de formar-se, de tenir una educació, marquen les lluites internes d’un personatge que arribarà a ser doctora en història. Tot això derivarà en intenses i personals lluites entre dos mons excloents, el familiar i l’exterior. Caldrà triar-ne un dels dos i la tria serà dolorosa.

Comentari:

Una educació és una novel·la biografiada o una biografia novel·lada. El llibre ens mostra, per sobre de tot, les grans contradiccions de la vida, i com es pot estimar i odiar a la vegada. La novel·la avança a partir dels records de l’autora, moltes vegades acompanyats de les visions multilaterals que aporten alguns dels seus germans o persones properes en aquells anys de llums i ombres. És un relat apassionant que no deixa indiferent. Recomanació de Miquel Nistal.

____________________________________

No és una recomanació, o sí, és una recomanació de recomanacions. És el canal d’Omnium Cultural de Literatura a domicili on hi trobareu els vídeos d’entrevistes, que ja vaig posar al llibre del Garrigassait, on els propis autors expliquen els llibres i les seves dèries. Alguns potser tindran nou llibre per Sant Jordi, d’altres fa anys que els tenen. Els vídeos que ja s’han passat pel canal queden arxivats per facilitar-ne la visió quan es vulgui. De moment, a dilluns 20 d’abril, n’hi ha 7 de penjats. Recomanació de Mercè Bausili.

_________________________________

El club dels mentiders / MARY KARR Editorial Periférica & Errata naturae

Mary Karr va néixer a Groves (Texas, Estats Units) i aquesta obra va ser un dels llibres més venuts durant un any segons The New York Times.

El Club dels mentiders és la tragicòmica infantesa de la Mary Karr en una localitat petroliera de l’est de Texas als anys 60. Ens presenta uns personatges singulars i divertits centrats en la seva família: el pare bevedor, la mare personatge meravellós i excèntric, amb un munt de matrimonis a l’esquena i la germana una mica més gran que ella potser la que te més seny.

Una novel·la autobiogràfica que Karr relata i descriu amb un amor sincer i desinhibit, les millors mentides i extravagàncies dels seus pares, combina la tristesa i la rialla d’una manera sensible, audaç, irònica  i esplèndida. Recomanació de Núria Garcia

___________________________________

Calle Este-Oeste / PHILIPPE SANDS

Anagrama 2017, 601 p.

Es tracta d’un treball d’investigació fet per un advocat d’origen jueu, afincat a Londres, sobre les històries, el passat, les imatges i els descendents de quatre personatges.Comença a buscar els orígens de la seva familia materna arran d’un viatge a Lviv o Lemberg, una ciutat polaca, actualment d’Ucraïna, que va canviar 8 vegades de nom i de nacionalitat. El seu avi era d’allà, Leon Buchholz. També eren dels voltants dos advocats jueus que van tenir un paper important en el Judici de Nuremberg: Hersch Lauterpacht, que abans de l’extermini va emigrar a Anglaterra i Rafael Lemkin, també advocat, que va emigrar als EEUU. El quart personatge que investiga és el Hans Frank, també advocat, que ho va ser de Hitler i que va ser anomenat governador de la Polònia ocupada pels nazis durant l’extermini, getos i camps de concentració.Acaba amb el judici de Nuremberg, centrant-se en el cas de Hans Frank, que finalment és condemnat a mort.
En en fons de la història hi ha el debat entre dos conceptes que es plantegen al judici de Nuremberg, que són “els crims contra la humanitat” defensats per Hersch Lauterpacht, que es basen en el delicte sobre l’individu. I “el genocidi” defensat per Rafael Lemkin, que es basa en el delicte cap al grup. Recomanació de Narcís Argemí.

___________________________________

S P Q R  (Senatus Populus Que Romanus) Una historia de la Antigua Roma

Mary Beard. Editorial Crítica

Es la història d’un gran desafiament, és la història de la Roma interna i de la Roma allunyada, de la resta del gran Imperi. De com Roma, en origen, un insignificant poble va arribar a ser la capital d’un Imperi. De la seva repercussió històrica arreu. De com la història de Roma, des de la seva fundació fins avui, després de més de dos mil anys, continua sent la base de la nostra cultura occidental, de la nostra política, costums, estructures, el dret, el concepte de ciutadà, de llibertat. Dels edificis, majestuosos monuments, ports, arquitectura, aigua corrent, clavegueram,  de la famosa Via Appia i de la Via Augusta. La retòrica jurídica del Dret Romà, de gran qualitat tècnica, que a dia d’avui continua sent la base del nostre aparell judicial, del nostre poder executiu i legislatiu. La hipoteca, el contracte. El Senat, grans oradors, el Fòrum romà, l’arc parlamentari, cronistes i escriptors, poetes…De les diferències socials i de gènere, de xafarderies d’alcova, anèctotes crues, depravades i obscenes. Els famosos gladiadors, el circ, martiris i execucions massives, crims ferotges i abominables en forma d’espectacle públic per contentar les masses. Assassinats, enverinaments, crims execrables i atroços.

 La religió, el culte als déus, les vestals, les diferències socials, la existència i el comerç d’esclaus, els lliberts, les dones, els soldats, els estrangers, els plebeus, els ciutadans lliures. La creació d’un exèrcit militar, les poderoses i temudes Legions, la creació de la guàrdia pretoriana, que protegí o enderrocà cèsars. El repartiment de terres als veterans. La distribució del territori romà. Les fronteres que actualment, moltes, continuen sent les mateixes. La versió de la família i descendència, des de Juli Cèsar i August, narren tota la complexitat de les successions, les herències, adopcions, múltiples matrimonis, fills legítims o no. Els nombrosos personatges amb el mateix nom, fan que aquestes dinasties siguin pràcticament impenetrables. No obstant aquesta complexitat és part de la seva idiosincràcia.

Ens narra la història de com Roma va creixer i va mantenir  la seva posició durant segles. Dels emperadors, de les noves polítiques, d’un món en expansió, de les transformacions territorials, d’una Roma fora de Roma. Es un relat des de la seva fundació fins al 212 dC, de quan Roma adopta convertir a tots els habitants lliures de l’Imperi en ciutadans romans de ple dret. Ens descriu tres grans etapes: Monarquia, República i Imperi. L’Imperi romà sense dubte va ser despietat, amb lluites brutals i genocides, va aplicar un extermini ferotge, recaptant forts tributs i privant de llibertat, sometent a l’esclavatge els pobles conquerits, però ens diu l’autora Beard, que era l’únic mètode de conquesta. La resta del món conegut també era despietat i possiblement més salvatge i d’una violència endèmica.

La història de Roma encara avui és matèria d’un estudi profund. Una narració i estudi històric amb un molt bon estil. Recomanació de Ferran Ballesté

__________________________________

Meditacions / Marc Aureli

Llibres de l’Index, 2017

Edició bilingüe grec-català, traduïda pel Joan Alberich, un savi amb qui vaig tenir la sort de compartir lloc de treball.

És un llibre que ens pot fer entenedor l’estoïcisme. La tranquil·litat espiritual que persegueix no es pot circumscriure a una època determinada sinó que fa referència a l’essència de l’esser humà.

A la introducció se’ns explica el seu origen i les circumstàncies socio-polítiques en què va néixer aquest corrent filosòfic, de la ma de Zenó de Cícion. També podem seguir la progressió de la seva influència dins la societat romana, on trobem entre els seus deixebles Ciceró i Pompeu. Malgrat la seva davallada en el transcurs dels anys l’influx en els pensadors que s’han interessat per l’ètica arriba fins l’època actual.

Hi trobem una breu biografia de Marc Aureli que, durant els seus vint anys de regnat, va haver de defensar les fronteres de l’imperi amb guerres no desitjades. Això no el va privar de fundar quatre càtedres de filosofia. Marc Aureli va escriure les Meditacions al final de la seva vida –va morir als 59 anys. L’obra està dividida en dotze llibres i està constituïda per reflexions i aforismes. Sembla ser que l’autor no pensava fer-los públics i això els dona un valor molt més íntim i personal.

A través de la lectura podem descobrir la seva visió de la vida, un peregrinatge vers allò que és desconegut. El seu concepte de divinitat no és més que la raó còsmica. Per això creu que l’ésser humà només trobarà la llibertat reconeixent l’ordre universal.

Al meu entendre, una de les bondats d’aquest llibre és que es pot obrir per qualsevol pàgina i fer-ne una breu lectura. No ens cal segui l’ordre dels capítols.No deixa de meravellar-me que uns textos escrits entre el 166 i el 180 dC per un emperador romà tinguin, en molts sentits, tanta vigència i em segueixin colpint quan els llegeixo.

Una última curiositat: aquest bust d’un jove Marc Aureli, de cabells enrinxolats, bigoti i barba, el podem trobar al Museu Nacional d’arqueologia de Tarragona. Recomanació de Núria López

_______________________________________

Mi filosofía DE A a B y de B a A

Andy Warhol

TUSQUETS EDITORS. ANDANZAS

Andy Warhol és un personatge que sempre m’ha despertat una gran curiositat, una de les figures que van revolucionar l’art contemporani a principis dels 60. Va viure submergit en el seu temps renovant-lo i  renovant també constantment la seva personalitat, els seus pensaments que, justament a aquest llibre, posa al descobert.

Amb l’ajuda de A (Andy, es suposa) i B, que és qualsevol que l’ajudi a matar el temps, i a qui A pot trucar per telèfon durant hores i parlar-li d’amor, de xafarderies,  d’èxit, de diners, de la bellesa, de la mort, de la vellesa, de la feina, de les festes, de gent famosa, de la ciutat i de com treure’s de sobre l’estrès, Andy va recordant al lector una visió personal, irreverent i sincera del món actual, desorbitat i canallesc.

La majoria dels textos s’aproximen a un format de diari personal i també a transcripcions i fragments de xerrades telefòniques. Warhol acostumava a gravar les converses, fins i tot les realitzades en persona.

Us puc avançar una petita mostra:

“Cuando miro las cosas, siempre veo el espacio que ocupan. Siempre deseo que reaparezca el espacio, que se vuelva atrás, porque es un espacio perdido cuando algo hay en él.

Creo que todos deberíamos vivir en un gran espacio vacío. Puede ser pequeño, siempre que esté limpio y vacío. Me gusta la costumbre japonesa de enrollarlo todo y guardarlo en armarios. Yo prescindiria hasta de los armarios. Pero si no puedes evitarlo, entonces tu armario debería ser una parte del espacio totalment separado. Si vives en Nueva York, tu armario debría estar, como mínimo en Nueva Jersey.

Todo armario debería tenir una fecha de caducidad, al igual que la leche, el pan, las revistes o los periódicos, y una vez superada la caducidad, deberias tirarlo. Lo que deberias hacer es comprar una caja cada mes, meterlo todo adentro y a final de mes cerrarla. Entonces le pones la fecha y la mandas a Nueva Jersey”. Recomanació de Montse Fernández

_______________________________________

José Eduardo Agualusa

TEORIA GENERAL DE L’OBLIT

Edicions del Periscopi

José Eduardo Agualusa (Huambo, Angola 1960) és escriptor i periodista. Criat a Luanda i viu entre aquesta ciutat, Lisboa i Rio de Janeiro. Teoria general de l’oblit va rebre el premi International Dublin Literary del 2017. Agualusa és considerat un dels escriptos africans més originals de les últimes dècades.

El relat s’inspira en la història i existència real de Ludovica Fernandes, tot i que segons aclareix l’autor ho combina amb ficció. La Ludo, una noia portuguesa que comparteix pis amb la seva germana i el seu cunyat, aquest desapareixen el dia abans de la proclamació de la Independència d’Angola, ella atemorida per l’agitació del carrer, construeix un mur de totxanes al replà de l’edifici que amaga l’entrada a l’habitatge, d’aquesta manera s’aïlla del mon exterior durant vint-i-vuit anys amb l’única companyia d’un gos pastor alemany. Sobreviu cultivant verdures i caçant palomes i escriu la seva història a les parets amb trossets de carbó.

Agualusa traça amb una escriptura sensual i imaginativa un relat dels 27 anys de guerra civil a Angola amb històries que s’entrecreuen. Una història de supervivència. Molt apropiada per aquesta etapa de confinament tot i que el context és diferent. Recomenació de Núria Garcia

______________________________________

1640

Antoni Simón i Tarrès

Rafael Dalmau Editor

És ben conegut que 1640 fou un any decisiu en la història de Catalunya. Ara de nou, l’estudi d’Antoni Simon aprofundeix en els fets que conduiren a l’enfrontament armat i en relata les múltiples accions polítiques, diplomàtiques i militars que tingueren lloc entre el gener de 1640 i el febrer de 1641.Una obra indispensable per a comprendre no sols els inicis de la Guerra de Secessió (o dels Segadors), sinó també les claus de les relacions entre la Catalunya pactista i l’Espanya absolutista.

Antoni Simón catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona ha publicat diverses obres sobre la història política i institucional centrats en la guerra dels Segadors (Els orígens ideològics de la revolució catalana, 1999; Cròniques de la guerra dels segadors 2003) i la guerra de Successió (Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’estat modern espanyol , 2005 i la biografia Pau Claris, líder d’una classe revolucionària , 2008).

Rafael Dalmau Editor, ISBN: 978-84-232-0851-7 | Col·lecció: Obra vària | Núm col·lecció: 25 | Preu: 48,00 € |Pàg:590 | Format: 19,5 x 24,5. Recomanat per Joan Solé Carmadons

____________________________________

La trenza / La trena de Laetitia Colombani

Salamandra, 2018

He escrit un llibre sobre dones que diuen no, així defineix l’autora el seu llibre. Jo hi afegiria, que hi ha diferents maneres de dir no, i raons que el motivin. I les tres històries que explica parteixen de vides molt diferents, tres històries que entrallaça molt hàbilment, mil·limètricament, i aquí crec que està el secret de l’èxit. Són històries de continents, cultures i sensibilitats molt dispars que es resumeixen en una paraula: la fortalesa. El cabell, un símbol tan femení, aquí és la salvació. Recomanació Mercè Bausili

___________________________________

La Cançó de la plana

Autor: Kent Haruf

Traductora: Marta Pera Cucurell
Ed. del Periscopi, 2017

A la Cançó de la plana, Kent Haruf,  amb un estil plàcid, senzill i directe ens narra les vivències, sentiments, emocions i relacions humanes a Holt, una petita comunitat rural del Colorado a els Estats Units d’Amèrica.  Ens explica les vides entrecreuades d’alguns dels seus habitants: Un professor, que enfrontat a la depressió i la desaparició de la seva dona,  s’ha de fer càrrec dels seus dos fills a punt d’entrar a l’adolescència, dos joves que mostren una gran capacitat d’observació per una vida adulta que els inquieta; Maggie Jons, una altre professora,  acull una jove que és refusada per la seva mare, i li cerca un lloc on  pugui trobar la tranquil·litat adequada per reiniciar la seva vida; dos germans solitaris d’edat avançada, que viuen en una granja als afores del poble, veuen com la seva rutina canvia de forma  inexorable a l’acollir una adolescent embarassada.

Les vides de tots aquests personatges s’entrellacen en la lenta vida quotidiana d’aquesta comunitat rural que es debat entre la modernitat i els valors tradicionals.   Són vides senzilles, amb aspiracions modestes, però que mostren com es pot donar caliu personal i acabar creant lligams que poden canviar la vida de les persones. És un món ple de soledat, ràbia i dolor,  però  sobretot, de bondat, de cooperació i d’estimació.

Aquesta novel·la forma part d’una trilogia, la Trilogia de Holt. Els altres dos títols són el Capvespre i Benedicció. Recomanació  de Salvador Duran.

_____________________________________

Les nostres recomanacions no són necessàriament novetats. Us convidem, com sempre a fer-nos comentaris, i a proposar també els vostres llibres, així el ventall serà més ampli. Moltes gràcies

Aquesta podria ser la nostra participació en un dels Sant Jordi més incerts dels que hem viscut mai, sobretot els darrers anys, perquè s’havia convertit quasi en una festa nacional. Per recordar un cop més que la cultura no és que sigui necessària, sinó que és del tot imprescindible, us proposarem uns quants llibres, alguns dels quals haurem llegit, i d’altres que formen part del desig. Recordeu que hi ha llibreries que poden vendre en línia, moltes, inclòs el projecte col·laboratiu Llibreries Obertes, i que així les ajudareu a passar aquests mesos de precarietat, i que sinó, podeu guardar les vostres tries per quan ens sigui permés passejar, sembla que el 23 de juliol. Però no abandoneu la lectura, possiblement un dels fets íntims que ens permetrà estar sempre acompanyats. I féu de l’abril el més del llibre i la rosa, li pesi a qui li pesi.

Recordeu també que a aquest mateix bloc, a l’apartat llibres del menú, ja hi ha algunes ressenyes, sobre llibres que ens han agradat.

===============================================

A mí em fa molta il·lusió llegir el llibre Els Fundadors (Ara Llibres, 2020) de Raül Garrigassait, president de la Casa dels Clàssics, (que ja té a les mans el Premi Llibreter i el Premi Omnium Cultural del 2017 per Els estranys), perquè espero que m’expliqui els “intringolis” que va comportar la creació de la magnífica col·lecció Bernat Metge, un puntal per a la cultura catalana, nascuda durant els anys de la Mancomunitat. Aquí us deixo una crítica de Núvol. També incloc un vídeo d’Omnium de la sèrie a YouTube Literatura a domicili, una fantàstica iniciativa, on l’autor comenta el llibre amb el llibreter de Documenta Èric del Arco. Realment quan s’entra a dins de les coses és quan millor s’entenen. Recomanació de Mercè Bausili

_______________________________

D’entrada no és un llibre d’història de Catalunya convencional, sinó una selecció de 124 dates o episodis d’esdeveniments rellevants i significatius des de la Prehistòria fins als nostres dies. La data seleccionada podria ser l’expressió local catalana d’un fet, o d’un moviment o un fenòmen que va adquirir una certa rellevància i una projecció mundial en el passat. Cada episodi consta d’un títol, que és la data o el període; un subtítol, que descriu el tema principal; un paràgraf a mode de resum; el desenvolupament de l’episodi, que ocupa entre dues i set pàgines i unes referències bibliogràfiques molt clares i actualitzades. Cada episodi està redactat per un especialista.
Consta de 9 capítols o períodes: la Prehistòria, els Temps antics, Alta Edat Mitjana, Baixa Edat Mitjana, l’Edat Moderna, el Segle XVIII, el Vuit-cents, el Nou-cents i els temps contemporanis. Cada període històric té una introducció d’unes 3 pàgines que emmarca els aspectes més rellevants del període.
El llibre incorpora una breu biografia del director de l’obra, els assessors i el 98 autors dels episodis i acaba amb un índex general, molt útil amb la data, títol de l’episodi i autor.
És recomanable per a persones amb curiositat històrica, cultural i social, per al públic general i també per a especialistes. Evidentment es pot llegir, tot seguit o bé per capítols o bé per dates o episodis. Recomanació de Joan Solé Camardons

Borja de Riquer (director)

Història Mundial de Catalunya

Edicions 62, 2018
Col·lecció: Llibres a l’Abast, 992 pàgines
Podeu llegir-ne un fragment aquí

_______________________________

En els dos primers terços d’aquest llibre trobem idees que ja havien estat exposades en el seu anterior llibre, “Sapiens”. Yuval Noah Harari escriu amb un to amè que resulta molt entenedor i didàctic; escriu bé i s’agraeix que ens ajudi a reprendre el fil.

Ens va recordant, efectivament, les etapes per les quals ha anat passant l’evolució fins a arribar a l’homo sàpiens. El paper cabdal de la capacitat de la nostra espècie per associar-se per obtenir millors resultats i de com les creences col·lectives són les que possibiliten aquesta associació. Aquestes creences fictícies, aquestes xarxes intercol·lectives són laclau: religions animistes, politeistes, monoteistes, creences humanistes s’han anat succeint i encapçalant el repte de donar sentit a l’evolució.

Quan el centre de tot deixa de ser Déu i cedeix el lloc a l’home sembla que culmina el procés. Però quan la ciència, particularment la biologia, va demostrant que, per exemple, la llibertat d’elecció (de vot, de parella, de marca de cotxe) d’un individu depèn d’una sèrie de factors bioquímics i que les seves decisions obeeixen a impulsos deterministes o aleatoris, però no “lliures”. I quan la ciència comença a poder condicionar o manipular aquests factors, l’home comença a perdre el control absolut i cedeix poder a grans algoritmes que ell ha creat i que, progressivament, van ocupant l’espai que deixa vacant.

No cal veure-ho necessàriament com un perill, com una amenaça tipus film de Hollywood: els fàrmacs, la tecnologia aplicada a la sanitat, els metros sense conductor, la Roomba, el telèfon mòbil, Google, i un llarguíssim etcètera són exemples d’invents pensats per fer la vida més agradable a l’homo sàpiens que ocupa el centre i dóna sentit a tot. Però el futur podria anar donant tota la informació i tota la capacitat de decisió a aquests algoritmes fins a poder prescindir de l’home. La propera religió podria ser el dadisme (de dades).Harari no fa profecies. Esbossa hipòtesis i planteja contínuament interrogants.

(Ressenya de Lluís-Emili a nosaltresllegim.cat) Recomanació de Pilar Ordoñez

Yuval Noah Harari

Homo Deus. Una breu historia del demà
Edicions 62
Col·lecció: Llibres a l’Abast: 576 pàgines
Traductor: Esther Roig Giménez

__________________________________

El relat íntim –a voltes molt despullat– del nen que va ser Rafel Nadal, adquireix de seguida la volada d’un retrat familiar i d’un retrat social de la Girona de postguerra sota el franquisme viscut en el si de la petita burgesia de províncies que la família de l’autor representa a la ciutat de l’Onyar (un ambient, val a dir, fàcilment extrapolable a altres ciutats de províncies com, per exemple, Tarragona o Vic, també episcopals i reuniversitàries).

El volum evoca els ascendents paterns i materns (els Nadal de Cassà i els Farreras de Girona), el drama de la guerra esguerradora de somnis i, sobretot, les peripècies de la família Nadal Farreras formada pels pares, la baba Teresa i la llarga corrua dels 12 germans (Quim, Pep, Nando, Jordi, Manel, Rafel, Maite, Jaume, Toni, Anna, Mercè i Elena) a través d’un anecdotari faceciós sobre la convivència familiar i les inevitables divergències entre pares i fills derivades de l’autoritarisme dels uns i de la rebel·lia dels altres.

Quan érem feliços constitueix un exercici de gran sinceritat i confessió que comprèn referències tant a l’autodidactisme pràctic del pare, la formació intel·lectual de la mare o la companyia entranyable de la baba Teresa com a les estretors econòmiques o al conservadorisme moral i religiós dels pares, membres de l’Opus Dei. El llibre apunta experiències dures no exemptes de sofriment i llàgrimes: l’enyorament que passa el protagonista a l’internat del Collell durant cinc anys, la severitat paterna o la mort accidental del germà petit la revetlla de Sant Pere de 1991.

El balanç sentimental final, però, malgrat l’austeritat econòmica i la rigidesa de la moral familiar imperant a l’època, és la sensació d’haver estat feliç durant la infantesa buida de responsabilitats, de manera que l’obra recrea, a la rodorediana manera, el paradís de la infantesa, metaforitzat amb el somni que tenia de petit: que es quedava tancat de nit a la pastisseria Puig, de Girona. El final, amb el recordatori del 63è aniversari del casament dels pares, rebla l’agraïment i per tant l’homenatge als seus progenitors.

(Ressenya d’Antoni Pladevall a nosaltresllegim.cat) Recomanació de Pilar Ordóñez

Rafel Nadal

Quan érem feliços
Edicions Destino, 2012
Col·lecció: L’àncora 416 pàgines

___________________________________

Caterina Albert, la nostra Víctor Català, va construir un personatge propi per poder-ne construir de ficticis. Aquí presento una biografia-assaig de la professora Margarida Casacuberta que de ben segur ens explicarà cóm va haver de treballar perquè les crítiques i l’acceptació dels lectors li fossin favorables, per poder continuar creant els mons que ens ha regalat, tan allunyats de la mal entesa literatura escrita per dones. Darrera d’un pseudònim va poder explicar la vida com era i com la vivia la persona, una dona amb unes dots literàries immenses, molt superiors a alguns dels seus contemporanis. Aquí us deixo un recull de crítiques aparegudes, que m’han fet encarregar el llibre immediatament. De totes maneres, aprofitant l’avinentesa voldria recordar que Club Editor ha publicat tots els seus Contes en tres volums, on hi trobareu en diversos episodis la mateixa potència que a Solitud i us deixaran la mateixa esgarrifança al clatell. Recomanació de Mercè Bausili

________________________________

Sinopsi:

Una impressionant narració  feta a través del retrobament de l’autora amb diferents supervivents  vint anys després del final de l’horror de les deportacions de la Segona Guerra Mundial.  L’autora i les diferents protagonistes del relat, totes elles dones i totes marcades pel fet d’haver estat deportades com a preses polítiques al camp d’Auschwitz, es van retrobant al llarg del relat. És una obra feta de fragments. Un seguit de monòlegs dramàtics de cada protagonista rodejats de poemes. Cada monòleg  expressa un Jo diferent amb una veu particular. Cada personatge recull els dilemes, les paradoxes i les problemàtiques del que vol dir sobreviure a Auschwitz. Cadascuna reviu el passat de manera diferent: amb la consciència  tràgica de la impossibilitat de ser entesa, fins a la fugida endavant a través del matrimoni, la família, els fills. Amb la culpabilitat que comporta el fet d’haver sobreviscut (cal tenir en compte que sobreviure a Auschwitz no estava previst), fins al sentiment de responsabilitat moral d’haver d’escriure i testimoniar en nom de les que no van tornar (que són la immensa majoria).  En tots els casos,  és el  retorn a una llibertat idealitzada des del captiveri que no es correspon amb el sofriment inhumà patit ni amb la realitat posterior a la guerra.

Comentari:

Charlotte Delbo (1913 – 1985) és una escriptora francesa, nascuda a França  filla d’emigrants italians. Destacà aviat pel seu activisme polític que la portà ben aviat a militar al Partit Comunista Francès. Durant l’ocupació nazi de França, ella i el seu marit formaren part de la Resistència. Desarticulat el grup i detinguts per la Gestapo el 1942, el seu home va morir afusellat i ella, amb un contingent de dones va ser deportada a Auschwitz després de passar per diversos camps de trànsit en l’anomenat Convoy du 24 janvier (el dia de l’any 1943 en què van ingressar al camp), amb un grup de 229 dones no jueves sinó presoneres polítiques. D’aquest grup en van sobreviure 49. Quan les SS van clausurar el complex d’Auschwitz – Birkenau  el gener de 1945, les dones supervivents van ser traslladades al camp de Ravënsbruck, on van ser alliberades el maig de 1945.

Aquest llibre és el tercer volum de la trilogia Auschwitz et après i és va publicar traduït al català per Valèria Gaillard l’any 2019. Els dos primers títols: Cap de nosaltres tornarà i Un coneixement inútil s’han publicat enguany, en un únic volum  coincidint amb el 75è aniversari de l’alliberament del camp d’Auschwitz. Us asseguro que la lectura d’aquest llibre us aportarà  emocions intenses i us farà reflexionar sobre la nostra condició humana. Recomanació de Miquel Nistal

__________________________________

Autobiografia que ens explica el procés de l’aparició fulgurant del moviment nazi. L’autor ens presenta el descontentament social i humà, la repressió, els seus sentiments i emocions con alemany

Obra escrita el 1939, però que es va trobar i  publicar després de la seva mort. La lluita entre l’Estat, el poderós, el Reich envers l’individu anònim, el pària, el feble, l’amenaçat, el jo. Les expectatives i perspectives que tenen els ciutadans alemanys en el Tercer Reich. La situació molt desesperada de l’individu de triar entre la dualitat de l’heroi membre del bloc nacionalsocialista, o el màrtit que pateix i que vol explicar al món el que està passant dins d’una Alemanya desconeguda. L’abans i el després entre el 1917 i 1933. Ell es considera una víctima ària del nazisme. Recomanació de Ferran Ballesté.

___________________________________

Con va dir, el Princep Lvov, cap del primer gabinet Provisional, juny de 1917: “Si Rússia hagués estat beneïda amb una veritable aristocràcia terratinent, com Anglaterra, que va tenir la decència humana de tractar als pagesos com a persones en comptes de com a gossos ….. llavors potser les coses podien haver estat diferents.

Tot va canviar de cop a l’enderrocar el vast i anquilosat imperi rus, Un imperi autocràtic que durant més de tres segles els Romànov van ostentar per sotmetre a la seva població. Amb els bolxevics al poder, el canvi va ser brutal. En un país tan extens les diverses revolucions, guerres internes, sublevacions, hambrunes, persecucions en mig de la Gran Guerra, varen propiciar una profunda transformació amb un curt període de temps i una reacció en cadena arreu del món.

Aquí us deixo un document de l’Editorial Crítica on podreu veure l’index al complet. Recomanació de Ferran Ballesté.

_________________________________

Humor i etnografia, que semblaven actituds davant la realitat i el “altre” impossibles de connectar, ja que afecten a la qüestió del racisme i l’eurocentrisme, troben una solució exemplar: es burla dels negres (no sols dels aculturats dels quals el ridícul és patent, sinó dels nadius “FETEN”, comparant-los, no poques vegades amb elements o situacions absurdes per al nostre context europeu, però la comparació no resulta ofensiva ni degradant: se situa una mena d’entre-deux que té una clara funció de respecte dins la ironia.

La principal forma d’ironia, amb tot, cau sempre sobre l’autor mateix, en forma d’interrogant, que serveix per desvetllar realitats. I, en aquest sentit, el principal objecte és Barley mateix, i son mostres de la seva ridiculització alguns passatges supercòmics de tot el llibre: com l’aventura de la seva extracció dental, els seus primers passos amb la grossa prostituta, o les seves dificultats lingüístiques amb les tonalitats “ dowayo” origen de situacions socials veritablement compromeses.

Aquesta ironia desvetlladora, carregada de saviesa humana i radicalment antropològica, encara que tampoc l’hagin practicat fins ara els mateixos antropòlegs, converteix Barley en un veritable exemple per a la professió, i com hàbil penetrador de la capacitat d’altres cultures (i d’altres ments en general), de l’única manera que això pot fer-se: amb  humor, amb cautela i confiant pacientment en la sort.

Part del text extret del pròleg de “El Antropólogo Inocente”

De tot això sorgeix aquest llibre, que tinc moltes ganes de llegir, i que m’han recomanat diferents guies de l’Àfrica,  perquè poques vegades s’hauran vist reunits, en un llibre d’antropologia, un cúmul tal de situacions divertides, referides amb inimitable humor i gràcia, com les que Nigel Barley ofereix de la seva feina de camp entre els dowayos, realitzada el 1978. Recomanació de Montse Fernández

_____________________________________

No me’n puc estar de recomanar-vos  un llibre que vaig llegir fa temps.  És una novel·la  de l’escriptora Maria Barbal, editada per primera vegada fa un munt d’anys, el 2005 per Columna editorial i que probablement molts de vosaltres ja coneixeu. El títol és «País Íntim» (Premi Prudenci Bertrana 2005).  País Íntim ha estat la millor de les lectures que he fet d’aquesta autora, Carrer Bolívia,  Mel i metzina,  Pedra de tartera i Càmfora.

 Una gran novel·la,  d’una immensa profunditat  tant pel que fa als personatges i la seva evolució personal com a la seva relació amb les circumstancies que els envolta (fets històrics, evolució politicosocial, formes de vida, entorns geogràfics i socials i relacions humanes).  Em va impressionar la introspecció del personatge (Rita) i com aconsegueix desgranar els seus sentiments i els de la seva mare (Teresa). La novel·la adquireix una gran  intensitat gràcies el diàleg constant que manté la protagonista amb la seva mare, un diàleg només d’una part, un diàleg sense resposta. Al costat, una serie de personatges que serveixen de contrapunt: el pare, l’avia, el germà i la Veva, a Barcelona, que representa tot el que la protagonista no troba en la seva mare i que serà la seva gran referència. Aquí us deixo l’enllaç a una crítica de bibarnabloc.cat

També cal destacar al vocabulari, sobre tot els qualificatius que la mare dedica a la seva filla segons les circumstancies: TREZAPETS ( qui té resposta per tot), MOQUELI (mocosa, que posa cullerada en la conversa dels grans), FARMACA ( dona deixada i bruta, li diu a la seva filla quan la troba llegint o jugant en lloc d’ajudar), ORCA (esquerpa, aquí  assigna tots els defectes en una paraula, persona rebutjable) i altres. Alguns d’aquests qualificatius els he trobat a AÏNA Vocabulari temàtic del Pallarès. I a qui interessi o tingui curiositat en la parla del Pallarès pot cerca en aquest enllaç. Recomanació de Salvador Duran.

Maria Barbal

País íntim

Barcelona. Editorial Columna, 2005 1a edició

______________________________________

Les nostres recomanacions no són necessàriament novetats. Us convidem, com sempre a fer-nos comentaris, i a proposar també els vostres llibres, així el ventall serà més ampli. Moltes gràcies

Seguirà en una nova pàgina el 21 d’abril ……..

Ara que sembla que se’ns allargarà encara més el confinament, potser seria el moment de pensar en llegir grans sagues literàries, un fenòmen que arranca a tot Europa al segle XIX, tot i que al Nord hi eren molt aficcionats des de l’Edat Mitjana, el qual ha perdurat fins els nostres dies, fins i tot diria que ha augmentat. Una de les sagues més conegudes, importants i que més ha influenciat la narrativa moderna és sens dubte A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (incloc a la capçalera fotografies dels manuscrits que es guarden a la BNF a les seves col·leccions digitals de Gallica). La descripció de sensacions viscudes amb “la seva magdalena” va representar una nova manera d’expressió literària.

La meva tria és molt personal i evita els grans best-sellers, més que res perquè tothom els coneix. Les posaré per ordre cronològic de publicació, a part de la ja citada de Proust. Els llibres que detallo es troben actualment en venda a les llibreries, d’altres edicions les podreu trobar a les Biblioteques.

Honoré de Balzac (1830-1848) La comedia humana

Elizabeth Gaskell (1851-1853) Cranford

Thomas Mann (1901) Els Buddenbrook

Marcel Proust (1908-1922) A la recerca del temps perdut

Miklós Bánffy (1934-1940) Trilogía transilvana

Israel Joshua Singer (1937) Los hermanos Ashkenazy

Der Níster (Pinja Kahanovitch)  (1939-1948) La família Máshber

Primo Levi (1947-1986) Trilogia d’Auschwitz

Maurice Druon (1948-1968) Las grandes familias

Lájos Zilahi (1949) Los Dukay, El ángel del odio

Isaac Bashevis Singer (1951) La família Moskat

Anthony Powell (1951-1971) Una danza para la música del tiempo

Isaac Bashevis Singer (1957) Sombras sobre el Hudson

Lawrence Durrell (1957-1960) Quartet d’Alexandria

                             (1969-1970)  La rebelión de Afrodita

                             (1974-1985)  El quintet d’Avinyó

Patrick Modiano (1968-1972) Trilogía de la ocupación

Israel Joshua Singer (1969) La família Karnowsky

Robertson Davies (1970-1975) Trilogía de Deptford

       (1981-1988) Trilogía de Cornish

       (1991-1994) Trilogía de Toronto (inacabada)

Maria Barbal (1985-1992) Trilogia del Pallars

Richard Ford (1986-2014) Tretralogia Frank Bascombe

Elizabeth Jane Howard (1990) Crónicas de los Cazalet

Vassili Aksiónov (1992) Una saga moscovita

Kent Haruf (1999-2013) Trilogia de Holt

Karl Ove Knausgard (2009-2019) Mi lucha

Almudena Grandes (2010-2019) Episodios de una guerra interminable

Elena Ferrante (2011-2013) L’amiga genial

Una menció especial per als amants de la novel·la de gènere, en aquest cas de la novel·la negra de la qual recordaria els personatges de Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán, de Montalbano d’Andrea Camillieri, de Brunetti de Donna Leon, de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander de la sèrie Millennium de Stieg Larson, d’Aloysius Pendergast dels escriptors Douglas Preston i Lincoln Childe, o de Camille Verhoeven de Pierre Lemaitre, per citar-ne uns pocs.

N’hi ha moltes més, també per a lectors joves, d’altres molt més conegudes, però posats a fer una selecció aquesta seria la meva, que abasta èpoques ben diferents.

Sinopsi
Zweig viatja a Rússia com a integrant de la delegació dels escriptors austríacs, pels actes conmemoratius del centenari del naixement de Tolstoi, durant el setembre de 1928. El 1914, mentre escrivia sobre Dostoievski, va voler visitar Rússia per conèixer el país, però va desitir-hi en esclatar la Gran Guerra, la revolució i la por als comunistes i bolxevics.
Aquesta será l’única visita que farà a Rússia, tot i saber que en tan poc temps, dues setmanes, no tindrà marge per obtenir i captar les impressions, per aspirar a tenir una validesa objectiva i sòlida de la nova Unió Soviética.
Tot i així va escriure: “va ser a Rússia on vaig sentir i experimentar, com en cap altre moment de la meva vida, la força del corrent de la nostra època”.

La frontera

Res és diferent d’altres duanes, res de controls rígids, marcials o desagradables. Aixó sí, retrats de Lenin, Engels i Marx arreu. Hem d’evitar totes aquestes mentides i exageracions d’actes severs i menyspreables, que es diuen quan parlem de Rússia.

Zweig va creuar amb una veintena de persones més, l’interior d’aquell extens i immens territori, tot traspassant una muralla invisible, un recinte fortificat aïllat de la resta d’Europa, amb unes idees i costums del tot diferents.

Adaptació al rus

A part del canvi d’hora, s’ha de canviar de mentalitat i del sentit del temps i de l’espai. Aquí les distancies són enormes, un viatge de dos o tres dies és un petit desplaçament. El temps es ridícul i retardar-se una hora o més a una cita, és el més comú i normal i no passa res. Un aprèn a esperar i a ser pacient. Cap poble d’Europa ha patit tantes guerres, revolucions, fams, devastacions, martiris, èxodes, matances, persecucions, exterminis com la població russa i els ha sofert amb tanta fermesa, heroïcitat i fortalesa.

Moscou

La ciutat és un bullici, existeix una activitat i un moviment que un no sospita trobar. En contraposició, les seves cases són silencioses, els edificis foscos, ombrívols, tétrics i vells. No hi ha cap tipus de propaganda comercial, tan sols indicacions i frases polítiques.

El Kremlin

El Kremlin és una impressionant fortalesa, que amuralla esglèsies, catedrals, palaus, torres de vigilancia i vells edificis. Durant més de cinc-cents anys, d’aquí va emanar l’immens poder de l’Imperi dels Tsars, que ara habiten els líders revolucionaris.

Al costat la Plaça Roja, on Trostski esperonava els soldats, camperols i obrers a la lluita. Al fons la catedral de Sant Basili, joia de la ciutat. El mausoleu de Lenin, on els russos amb solemnitat, fan llargues hores de cua i rigorós silenci, desfilen davant seu, a més de la impressionant filera de tombes dels revolucionaris caiguts que varen donar la vida per la llibertat del poble. Una vegada més es veu com els dirigents polítics, converteixen en màrtirs els seus morts i en religió la seva ideologia.

Imatges de Lenin, de la falç i el martell arreu, i sobre l’antiga residència dels tsars, oneja la grandiosa bandera roja.

Museus
Una altra curiositat són els museus, més de cinquanta, que a diferència dels protagonistes de la Revolució francesa, els soviètics, amb la confiscació de totes les obres d’art a particulars, prínceps i magnats, les vàren posar al servei del poble per culminar amb l’idea marxista que tot és de tots.

Els intel·lectuals
Un proletariat, uns camperols, uns obrers que han aconseguit la lliberat i han accedit al poder, però els intel·lectuals no han millorat les seves condicions de vida. Ho comprova amb la seva visita a Eisenstein, que vivia en una habitació d’allò més senzilla, tot i tenir ofertes de milers de dòlars per traslladar-se a Estats Units. En això radica l’heroïsme del poble rus.
El resultat i l’experiència social russa no ha fracassat gràcies a l’energia i rigor fanàtic dels seus dirigents, a la paciència exemplar del seu poble, acostumat al patiment, i al compromís dels seus intel·lectuals. Fins i tot amb la seva visita a Gorki comprova allò que són capaces de fer les classes subalternes del poble rus.

Tolstoi
Zweig ens explica la seva participació en els actes commemoratius del centenari del naixement de Tolstoi, en l’immens Gran Teatre de Moscou, davant de quatre mil persones, al costat de Sergei, fill de Tolstoi. La visita al seu poble natal, i a la tomba més impressionant i més bella del món, que mai hagi vist. El viatge a Leningrad (l’antiga Sant Petersburg), construïda fa més de tres segles, en la que un no pot deixar de sorprendre’s, de les magnituts dels seus palaus, avingudes i places. El Palau d’Hivern i l’Hermitage icones de la revolució, on va tenir ocasió de veure els magnífics i valuosos tresors que habitualment no s’ensenyen. La ciutat on el tsar Pere I el Gran va aixecar el gran imperi. On fa, tans sols deu anys, un dia, els obrers arribats d’arreu de Rússia prenien el poder i tot canvià a Sant Petersburg.

En el penúltim capítol – “Tolstoi, pensador religiós i social” – Stefan Zweig, ens transmet la veritable essència, personalitat i pensament de qui es considerat uns dels escriptors més importants de la literatura mundial, (Guerra i Pau, Anna Karenina) i Els miserables, de Victor Hugo, un dels llibres que més el va marcar. Ens decobreix la seva història, des de l’experiència negativa, viscuda en l’exèrcit, així com la presència d’execusions sumarísimes, que li donen una visió diferencial del món, i el marquen per vida. Abandona la seva posició familiar aristocràtica, per viure amb els camperols. Funda una escola per impartir classes entre els més desfavorits. Adopta i es transforma en pacifista i defensor de la no violència, creu en l’anarquisme i acaba sent vegetarià, com a protesta apassionada de la grandesa i força espiritual de la massa humiliada.
Tots aquets fets i vivències el porten a adoptar una posició pacifista, de no violència. Aquesta resistència passiva, aquesta no violència, no oposar-se al mal amb la força, sinó la solució passiva, no violenta, de lluita, van tenir, tenen i tindran un profund i fort impacte entre molts personatges històrics d’arreu del món, i que es veu reflectida en tota la seva obra literària, i dins de tota la societat.
Fins ben començat el segle vint, coneixem el poble rus, sobretot gràcies a Tolstoi, Aleksandr Puixkin, Ivan Turguénev, Fiódor Dostoievski i Maksim Gorki
Tolstoi és el més irresistible enemic de l’Estat i de les autoritats eclesiàstiques i critica tots els ciments on descansa l’Esglèsia i l’Estat.

Ens comenta i menciona diverses frases
“Entre els rics i els pobres s’aixeca un mur de falsa educació, i abans de ajudar els pobres, hem d’enderrocar aquest mur, mentre arriba a la conclusió que la nostra riquesa és la causa de la misèria dels pobres”.
“Quan un poble ve patint tant sofriment i accepta amb semblant heroïsme tan sacrifici per estimar una idea, em sembla més important incitar a admirar l’aspecte humà que prendre una decisió política”
“La veritat és que l’Estat es una conspiració disenyada, no sols per explotar, sinó sobre tot per corrompre els ciutadans…”

Ara que les biblioteques d’alguns grans hospitals s’han convertit en una part més del centre, per guarir les conseqüències de tanta estupidesa humana, voldria parlar de llibres relativament recents que parlen d’això, dels llibres i dels contenidors que els custodien: biblioteques i llibreries. Llibres amens que expliquen històries, situacions concretes, anècdotes i curiositats que ens faran bé, i potser arrencaran algun somriure.

A Alberto Manguel com autor el vaig conéixer ja fa anys per una meravella de llibre que es diu Guia de lugares imaginarios on es repara la nostra actual manca de llocs reals per descobrir, per un ventall d’imaginacions que els autors de tots els temps han visitat i desenvolupat, per ajudar a viatjar al lector més incrèdul.

Però ara voldria comentar La biblioteca de noche una “història” de les biblioteques molt poc canònica, perquè no és completa, ni ho pretén, ni és cronològica, tampoc. És la història d’un vici. És la immersió en els motius que mouen al ser humà a col·leccionar, endreçar i conservar el llibre, fins ara, només imprès. L’índex ens ho deixa claríssim: què es pot buscar o necessitar quan algú té l’empeny de “posseir” una biblioteca. Poder, identitat, una llar, supervivència…? Per què aquesta acumulació, aquests laberints? És un llibre erudit i alhora molt entretingut per tal com l’escriu i les vivències que hi descriu.

I Jorge Carrión és, entre moltes altres coses, el que ara s’anomena un crític cultural, però d’alt nivell, perquè sempre parla del que sap. És una persona molt vinculada al món del llibre i de les llibreries, és un gran coneixedor dels processos que segueix la indústria editorial i sobretot dels engranatges de les llibreries com a fet culturai i també com a negoci. Per això recentment ha escrit un llibre alliçonador Contra Amazon, una defensa de l’ofici de llibreter en front de les mal enteses rapideses que tots reclamem a la vida. L’impacte editorial ha estat important, diria que preventiu.

Comentem doncs Librerías, una mica com l’altre ens farà viatjar per llibreries emblemàtiques d’arreu, i ens explicarà cóm han arribat a ser llocs, des dels seus inicis, essencials en la vida cultural d’una ciutat, o en un procès polític, o cóm han aconseguit posicionar-se com a centres d’atenció per als lectors d’un barri, una ciutat o un país. També una llicó del valor que el llibre té en la formació de les persones i del pensament. El repertori de les descrites és generós, moltes les hem visitat, altres les tenim a prop, i algunes poden ser motiu de descoberta en un proper viatge.

Penso que ambdós llibres són “preciosos” per aportar-nos una calma constructiva aquests dies de confinament i tristesa. O tots quatre, depèn de cóm controleu el vici.