En aquest àlbum únic, en format acordió (de quatre metres de llarg!), el protagonista convida al lector a recórrer de la seva mà el camí que porta a la seva llar, una casa al bosc. Per una de les cares del llibre gegant comença el viatge: travessem el poble, creuem el pont, passegem per la riba del riu… Aquest entusiasta amfitrió ens explica, pas a pas, com arribar a casa seva. Un cop allà, a l’altra cara, deixem les sabates a l’entrada i accedim a les diverses habitacions, dins de les quals hi ha una infinitat de detalls per descobrir. L’exterior i l’interior de la casa es despleguen en aquest àlbum de gran format amb esplèndides il·lustracions, que connecta els primers lectors amb un relat senzill, que convida a posar-se de peu i llegir jugant.
Un mural sorprenent i delicat, amb una sobrecoberta en la qual es reprodueixen els objectes que els petits han de trobar a les pàgines del llibre. Una invitació a passejar, observar la naturalesa, descobrir personatges propers i estimular l’expressió oral dels més petits. Un àlbum original, per jugar-hi a tall de cabanya, que ofereix un vocabulari ple de possibilitats per interactuar i conèixer el seu entorn familiar. (La Casa del Libro)
Comentari personal:
Tots els que gaudim de la lectura i valorem les infinites possibilitats que les pàgines d’un llibre poden oferir-nos, desitjariem poder inocular la passió per la lectura en tots aquells infants que ens són propers. No sempre ho aconseguim, però no hem de defallir i no hem de deixar d’intentar-ho. Aquest meravellós llibre m’ha semblat una manera idònea de fer-ho. A mig camí entre la joguina i el llibre, ens ofereix la possibilitat d’ajudar al nen a descobrir per sí mateix tot d’objectes que hi ha al bosc i també dins de la casa, una manera d’anar incorporant paraules al seu vocabulari, i també una manera de compartir joc amb un adult i fer crèixer la seva curiositat per tot alló que l’envolta. El fet de que el llibre pugui desplegar-se fins als 4 metres permet que el nen s’assegui dins mateix de la casa o del bosc o que vagi recorreguent a peu o gatejant les diferents pàgines del llibre.
Col.lage amb diferents detalls del llibre. Fotografia: Pilar Ordóñez
Tota una descoberta, un bon regal per als nostres néts, nebots, veïns…per a tots aquells que encara no han entrat al màgic món dels llibres, una bona manera de començar… Per molts anys, estimat Lucas!!!
Fa uns dies que el meu cunyat, molt aficionat a llegir Pla em va deixar aquest opuscle, sabedor de les meves aficions per la Història contemporània. És una llibret que es llegeix molt ràpidament; són 127 pàgines de lectura amena, divertida, connectada intensament amb la nostra història propera. No és pas cap novetat editorial, de fet el llibre es va publicar l’any 1933 i l’edició que jo he llegit és d’Edicions Destino de l’any 1980. Dins de l’obra de Pla, aquest llibre es pot classificar entre els reportatges polítics com ara Polèmica. Cròniques parlamentàries (1929 – 1932), o Cròniques parlamentàries (1933 – 1934) i (1934 – 1936). L’obra parteix d’un encàrrec de La Vanguardia que envià Pla a cobrir la crònica madrilenya després de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Són un recull de cròniques curtes que comencen en el tren que el porta a Madrid a primera hora del matí (a les set per a ser més exactes) del 14 d’abril i acaba el maig de 1932.
Les descripcions que fa del Madrid exaltat dels primers dies de l’esclat de joia popular que originà el resultat de les eleccions, són detallades, viscudes i amb una càrrega constant d’humor barrejat amb un sarcasme cínic que travessa transversalment la narració. Pla coneix totes les persones de referència al Madrid polític i intel·lectual de l’època. Des de les seves visites al Hotel Palace, a l’Ateneo, on parla informalment amb molta gent important del moment, o als cafès on els tertulians avancen tota mena de comentaris i rumors. Les transcripcions de les diferents converses són molt detallades; hom pensa com es podia recordar de cadascuna de les paraules. Encara que es tracti d’interpretacions seves, la majoria de converses deixen anar un missatge punyent, cínic en si mateix, com un ganivet esmolat, que sempre et remou en llegir. Pla carrega contra el republicanisme, contra les esquerres revolucionàries; però la cosa no és tan directa, ja que ell, de manera magistral li dona la volta a tot, com en el capítol en què parla del caciquisme: “Ara neix el nou caciquisme. “Tot el poder als comitès!”, El caciquisme dels comitès serà, però, potser, molt més ineficaç i més deliberant que el tradicional caciquisme. A Rússia, el caciquisme és organitzat, intocable, total.” Això em fa pensar en el què sempre he pensat: el comunisme és el capitalisme portat a l’extrem. I, si m’he de posicionar, em considero més aviat d’esquerres. Vet aquí com en Pla es posiciona en girs dialèctics que el porten sempre a les paradoxes, al no esperat.
L’anàlisi que fa de la realitat política i dels problemes que haurà d’abordar el nou règim és brillant i amb bones dosis de profetisme, tenint en compte els moments inicials en què fa aquestes anàlisis. L’últim paràgraf del llibre titulat Colofó, ens dóna una idea del Pla periodista i cronista polític:
“Sobre l’adveniment de la República a Espanya vaig sentir dir a un senyor que tenia unes faccions de meditació – sense que ho pugui assegurar – , que després de quinze segles de Monarquia s’havia instaurat la forma republicana amb una perfecta naturalitat. Quan vaig passar per la Universitat, d’aquestes coses, que segurament són importants, no en vaig sentir parlar mai. Deu ser per aquesta raó que els cafès són tan importants”
Edicions Poncianes ve publicant una col·lecció de pòsters on s’uneixen imatge i literatura. Les Bèsties literàries són recollides i/o traduïdes per reconegudes figures de la crítica i la traducció. El confinament ha fet tot el contrari del que el seu nom indica i les ha alliberades, de manera que han arribat a la xarxa, perquè tothom les conegui i s’hi pugui enfrontar, si vol. Adjunto un article de Núvol on hi trobareu més informació recent.
• Títol original: Verde acqua • Any: 1987 • Estat: Itàlia • Postfaci: Claudio Magris • Primera edició en català: febrer del 2010 • Traducció: Marta Hernández • Pàgines: 196 • Editorial: Minúscula (Barcelona) http://www.editorialminuscula.com
L’autora
Marisa Madieri (Fiume 1938 – Trieste 1996) va abandonar de petita la seva ciutat natal -esdevinguda des d’aleshores l’actual Rijeka, a Croàcia. La seva família es va instal·lar a Trieste, on l’autora va viure des de l’aleshores. Madieri va estudiar l’ensenyament secundari a Venècia i més tard es llicenciaria en llengües i literatures estrangeres a la Universitat de Florència.
Després de treballar durant alguns anys a Assicurazioni Generali, va ser professora a diversos liceus. A partir d’una primera operació pel càncer que patia, abandonà l’ensenyament i se centrà en activitats de voluntariat, especialment amb el Centro di aiuto alla vita, una organització de suport a dones embarassades d’inspiració catòlica i antiavortista.
Casada amb el reconegut escriptor i germanista Claudio Magris, amb el qual va tenir dos fills, malauradament va morir als 58 anys. Així es truncava el desplegament d’un talent literari del qual se’n podien esperar més bones sorpreses.
A més de Verd aigua, aquesta escriptora, tan vinculada a la costa adriàtica, va tenir temps de publicar La radura. Una favola (1992) i contes en antologies i revistes.
Comentaripersonal
Associar la qualitat de subtil a l’entorn social, més pròxim o més genèric, sembla una paradoxa, quan ben sovint la societat -les seves contradiccions, les seves impotències- ens decep, per grisa, frívola o esquerpa. Però s’escau del tot en aquest llibre de Marisa Madieri, que la crítica italiana definí en el seu moment com un petit clàssic contemporani.
Verd aigua, entre d’altres qualitats, excel·leix per l’aparent senzillesa com està escrit, amb una ànima que incorpora dures però preuades vivències. L’autora, en aquest subtil relat-diari -escrit durant la primera meitat dels anys 80 del segle XX-, ens impacta amb breus flaixos de gran intensitat, en els quals el passat ombrívol però, alhora, ple d’esperança li serveix per entendre el present que viu, d’una manera càlida, reflexiva i serena.
El fil conductor de l’obra és l’èxode dels italians de Fiume, ciutat que l’any 1947 es va incorporar a la República Socialista de Croàcia, dins l’antiga Iugoslàvia de Tito, i es va transformar amb la Rijeka d’avui. I és que arran de la derrota italiana a la Segona Guerra Mundial, la ciutat, com la regió de Dalmàcia i la península d’Ístria, on havien conviscut secularment poblacions d’orígens italians, eslaus i germànics, va ser incorporada a un altre bloc polític, tot i que en un règim i fins i tot un model que restarien ben aviat al marge de la influència soviètica. Un exili ben proper.
Com molta altra gent italiana de la regió, la família de Madieri abandonà Fiume i es refugià a Itàlia, a la ciutat de Trieste. A Verd aigua, l’escriptora hi retroba, en la seva memòria infantil i adolescent, els episodis -adés tràgics, adés còmics- d’un anys ben singulars. I també els rastres dels familiars i altres persones amb qui va créixer en l’ambient del camp de refugiats del Silos, “un paisatge vagament dantesc, un purgatori nocturn i boirós”. El territori, també mental i moral, que la va impulsar a viure.
Precisament, del resultat de la seva experiència se’n desprèn una actitud valenta i una disposició generosa envers la vida. I és que “la mama esperava que les seves filles tindrien una vida diferent. Sempre ens va animar a estudiar i a aconseguir una posició independent. És gràcies a ella, a la seva actitud desafiant davant les dificultats, que totes dues vam tenir la possibilitat de completar els estudis i de triar nosaltres mateixos en relació amb la feina i en qualsevol altra circumstància”.
En paraules del seu amor, el gran Claudio Magris -a qui va dedicat el llibre-, “sens dubte, Verd aigua és ple de coses, de personatges, de la gran història i d’històries petites, d’esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d’absorta meditació i de jovial alegria; d’abandó panteista a la plenitud de l’ésser i de desassossec dominat amb un valor impàvid; és un llibre contra l’oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietas, per amor”.
Us recomano, doncs, la lectura d’aquest llibre, que per a mi ha estat una descoberta gràcies a l’obsequi d’una bona amiga, ja que fins fa poc no sabia de l’existència de la Madieri -una de tantes llacunes culturals que tothom té, en major o menor mesura. Una escriptora malauradament d’obra escassa, però incorporada, per la seva subtilesa social i la seva sensibilitat narrativa, al corpus -alhora restringit i inacabable- de la millor literatura.
Exactament estem davant d’això, d’una altra manera d’apropar-nos al llibre. Per a saber-ne més coses podeu llegir https://llibreriesbcn.com/2020/05/26/8975/ no us la perdeu, al contrari, perdeu-vos-hi.
Repartiment: Isabelle Adjani, Isabelle Huppert, Marie-France Pisier, Pascal Greggory, Patrick Magee, Jean Sorel
Productora: France 3 (FR 3) / Action Films / Gaumont
Sinopsi
En l’Anglaterra victoriana les tres germanes Emily, Charlotte i Anne Brönte i el seu germà Branwell són fills d’un pastor anglicà que s’ha quedat vidu. Les tres germanes mostren un excepcional talent literari. Les seves vivències i experiències són narrades a partir dels records de Charlotte, especialment de la seva trobada amb el gran escriptor William Thackeray (1811-1863), el més notable competidor de Charles Dickens.
Isabelle Adjani, Isabelle Huppert i Marie-France Pisier a Les soeurs Brontë (1979) (Las hermanas Brontë)
Comentari personal
D’entrada, recordar que aquest film té ja 41 anys i que es pot veure a Filmin. Seria millor parlar de la Família Brontë, el pare i el germà Branwell, tots ells amb un gran talent artístic o intel·lectual. No és un biografia de les tres germanes Brontë, sinó una història familiar al voltant del germà Branwell.
Painting of Brontë sisters.png Anne, Emily i Charlotte Brontë retratades pel seu germà Branwell (1834). Branwell queda entre les seves germanes, gairebé invisible, darrera d’elles.
El film mostra molt bé l’atmosfera de l’autora de Cims borrascosos (en l’original anglès Wuthering Heights) l’única novel·la d’Emily Brontë, publicada per la primera vegada l’any 1847, un any abans de la mort de l’autora. També reflecteix el món de Jane Eyre la primera novel·la publicada per Charlotte Brontë, el 16 d’octubre de 1847, així com Agnes Grey l’obra escrita i publicada en 1847 per Anne Brontë.
Us recomano l’article d’Ángeles Caso 13/09/2015 “El extraño caso de las hermanas Brontë“, en el seu momemt, un avançament editorial de la seva novel·la Todo ese fuego.
Per a mi el millor del film és la fotografia, l’ambientació i el paissatge. La fotografia és tan sublim que converteix molts plans en quadres de Caravaggio en moviment, amb una excel·lent atmosfera mortuòria que s’aconsegueix amb aquest magistral ús del tenebrisme i el clarobscur. El guió, és poc reeixit i la interpretació correcta, però a parer meu, els falta força i vivacitat als personatges.
Isabelle Adjani, Isabelle Huppert i Marie-France Pisier a Les soeurs Brontë (1979)
Més informació sobre les Brontë
Podeu consultar una selecció de les seves millors obres aquí a càrrec de Víctor Balcells a Escribien.com.
També podeu fer un cop d’ull a les adaptacions al cinema d’obres de Charlotte Brontë aquí.
Jane Eyre, dirigida per Cary Joji Fukunaga
I aquí podeu veure les adaptacions al cine de la novel·la d’Emily Brontë Wuthering Heights i Cumbres borrascosas en la seva versió espanyola.
Inteligent, intuitiva i amb un afilat sentit de la llibertat, la pintora i poeta mexicana Carmen Mondragón, més coneguda en els cercles artístics com a Nahui Olin, va ser una artista excepcional, d’enorme carisma i sensualitat. Nascuda a Mèxic el 1893, va viure al Paris dels primers anys del segle XX, on va conèixer Georges Braque, Henri Matisse o Pablo Picasso, entre d’altres. Després de passar per San Sebastián, va submergir-se en la vida artística de Ciutat de Mèxic, a on va destacar per les seves idees feministes i la seva actitud provocadora i eclèctica, que la van portar a interessar-se no només per la poesia i la filosofia, sino també per les matemàtiques i les ciències exactes. (Planetadelibros)
Comentari:
En aquests temps de confinament, la Biblioteca Carles Rahola, de Girona, ens va fer arribar la proposta de suscriure’ns a un club de lectura virtual que pogués suplir a aquells clubs de lectura que havien quedat provisionalment suspesos fins a nova ordre. Vaig trobar que era una idea fantàstica i innovadora i no vaig dubtar a inscriure-m’hi. En concret, em vaig inscriure a un Club de Literatura i Art, magistralment coordinat per Glòria Guilera, i el llibre proposat va ser “La totalidad sexual del cosmos“, de Juan Bonilla. Ens van donar accés al llibre de forma electrònica i el xat es va fer amb el programa Tellfy. La sessió de debat entre els diferents membres del club crec que es farà a partir del 25 de maig, a través de videoconferència.
El llibre està estructurat en tres parts diferenciades, totes elles narrades per un narrador que no ens es desvetllat fins a la tercera part. La primera part ens explica la infància i els primers anys de juventut de Carmen Mondragón. Allà descobrim la precocitat de la nostra protagonista d’immensos ulls verds, els textos que escrivia als 10 anys, la relació amb el seus pares i la rebel·lia que la va caracteritzar durant tota la seva vida i que la va portar a prendre els camins menys fàcils. A la segona part ja veiem a la nova Carmen Mondragón, que ha decidit canviar el seu nom pel de Nahui Olin ( que significa “l’últim sol”, en llenguatge nadiu nahuatl), abandona al seu marit i va a viure amb el seu amant, el reconegut pintor Gerardo Murillo, Dr. Atl , com se’l coneixia popularment, que li dobla l’edat i amb el que viu una relació tempestuosa i extremadament intensa, tal i com queda recollit en els seus propis escrits. A aquesta etapa i a les immediatament posteriors corrresponen tots els retrats de Garduña i Weston que han arribat fins els nostres dies i que la converteixen en un personatge públic tremendament discutit.
Nahui Olin. Fotografia: Edward Weston
A la tercera part, el narrador ens desvetlla la seva identitat i ens descriu els últims anys de la diva, que ha envellit i malviu sola, enmig d’un munt de gats, intentant esgarrapar ajudes econòmiques i deixar rastres del seu record arreu, perquè aquell que decideixi restaurar la seva memòria vagi trobant pistes per fer-ho. Sens dubte, la tercera part del llibre és la que més m’ha agradat. És la mes trista i, per a mi, la més ben escrita i no cau en certes monotonies i repeticions que sí que trobem en alguna ocasió a les dues parts anteriors.
En la vida i en l’art de Carmen Mondragón trobem certes semblances amb una altra figura capdal del moviment feministe a Mèxic, Frida Kahlo; algunes de les seves pintures naïf tenen certes semblances. I resulta ben curiós el poc coneixement que, fora de Mèxic, ha tingut la figura de Nahui Olin, en contraposició a l’ampli reconeixement que ha obtingut Frida Kahlo.
Us adjunto algun dels articles que he trobat que parlen de la figura de Nahui Olin i que crec que poden ajudar a entendre-la en la seva enorme complexitat.
La pàgina web que l’acompanya és realment un esforç per mostrar totes les activitats que es desenvolupen al voltant de la literatura, la seva creació i difusió. Per tant, recomanaria anar directament al MAPA per veure el desplegament d’informació que conté. Una vitalitat intel·lectual i comercial, que des dels mitjans es fan sovint poc visibles. Crec que per aquest motiu ha de ser una de les pàgines a consultar per conèixer el pols cultural de la ciutat.
El desenllaç de l’obra ens parla del PSOE i la CEDA en els prolegòmens de la Guerra Civil amb l’ABANDONAMENT DEL LEGALISME. A primeres hores del dilluns 17 de febrer van arribar els primers resultats electorals. Tot indicava que es produiria una petita victòria numèrica del Front Popular que degut al sistema electoral donaria una àmplia majoria en escons. Aquests resultats van acabar de destruir els somnis de la CEDA d’imposar un estat corporatiu autoritari sense haver de recórrer a una guerra civil. Ja era tard per intentar anul·lar els efectes acumulatius i tòxics de la propaganda cedista.
En aquest gràfic es pot veure la distribució d’escons per forces polítiques (Font: Historia 4t ESO. Ed. Santillana)
Les oligarquies industrials i rurals ja estaven desviant el seu suport financer cap a les trames conspiradores. L’ambigüitat del PSOE sobre la República va ser un factor decisiu el 1936. Prieto continuava convençut de la necessitat de col·laborar dins del govern republicà però havia de fer front Largo Caballero i tot el seu seguici revolucionari; la seva política va impedir tant la revolució com un govern fort i, en canvi, va assegurar que hi hagués un govern republicà ineficaç mentre es preparava la conspiració.
Durant aquests primers dies després de les eleccions, Franco, el Cap d’Estat Major del Ministre Gil Robles, amb la connivència del seu superior va conspirar per tots els mitjans per tal que es declarés l’estat de guerra i s’impedís l’accés al poder del Front Popular. Altres generals s’hi afegiren a les maniobres de Franco, però Portela Valladares, el president en funcions, no accedí i el moviment es desinflà en no tenir el suport de la Guàrdia Civil, en mans d’un militar declaradament fidel a la República com era el general Pozas. Gil Robles que en l’organigrama d’aquesta trama havia de ser president del govern, va fer un darrer intent de convèncer Portela. La reunió no va servir i el primer ministre, espantat del que hi havia, va traspassar els poders a Azaña la tarda del 19 de febrer, sense esperar els tràmits parlamentaris. Azaña constituí a corre cuita un govern format només per republicans d’esquerra. Portela no informà Azaña de la conspiració i així Franco no va ser castigat amb les conseqüències futures que això tindria. Els preparatius colpistes continuaren i el seu treball es veuria facilitat per les possibles vacil·lacions del govern o per les previsibles i provocadores alteracions de l’ordre públic.
La majoria dels principals conspiradors eren dels anomenats africanistes. Tots ells amb una visió corporativista i elitista dins l’exèrcit i reaccionaris en el camp polític (Font: GoogleArts&Culture)
A les grans ciutats es restablí aviat la calma després de les manifestacions d’alegria postelectoral; no passà el mateix al camp del sud on els incidents continuats van provocar la fúria i l’alarma de la dreta. Els ajuntaments de dretes imposats el 1934 van ser substituïts pels consistoris d’esquerra triats el 1931. Mentrestant, la violència política de la dreta s’estenia arreu i, malgrat les crides de la premsa d’esquerres a no caure en la provocació feixista, moltes vegades aquesta violència era contestada per revenges des de l’esquerra. En aquest context el líder de la CEDA estava perfectament informat del desenvolupament de la conspiració. Els diputats cedistes continuaven utilitzant el Parlament només com a tribuna propagandística. Un problema que es va plantejar el mes d’abril va ser la continuïtat d’Alcalá – Zamora en la presidència. L’esquerra no li perdonava el fet que hagués facilitat l’entrada de la CEDA al govern a l’octubre de 1934 i a la CEDA estaven furiosos que no els havia donat el govern a finals de 1935. Aprofitant una maniobra jurídica en interpretar l’article 81 de la Constitució, l’esquerra va provocar el cessament del president i va obrir una crisi per substituir-lo. Això va crear certes expectatives d’enfortir la República. Probablement la millor opció era Azaña com a president i Prieto com a primer ministre; ells eren els dos únics polítics d’esquerra que podrien haver aturat les provocacions feixistes i les respostes des de l’esquerra. Tal com va anar tot, la destitució del president i la seva substitució per Azaña va donar lloc a que cap dels dos artífexs de la coalició controlés el govern.
Enfrontaments i atemptats a la primavera de 1936 (Font:RTVE)
Al carrer els incidents i batusses entre falangistes i comunistes o entre japistes (JAP o Juventudes de Acción Popular) i socialistes eren contínues. Evidentment, la creació d’una atmosfera de caos i desordre només beneficiava la dreta catastrofista. Al Parlament, els discursos de la dreta eren incendiaris i provocadors i l’ambigüitat dels dos principals líders de la dreta, Calvo Sotelo i Gil Robles eren deliberadament ambigus. Durant la primavera milers de membres de la JAP es van passar a la Falange. El creixent suport de la CEDA a la violència de la dreta venia del fet d’adonar-se’n que els mètodes legals ja no eren útils per defensar els interessos materials de l’oligarquia terratinent. En sentit contrari la FNTT havia augmentat enormement la militància durant la primera meitat de 1936 i les presses dels nous dirigents no admetien dilacions en les reformes del camp. Es van ocupar terres, sobretot les provinents de desnonaments anteriors, es van fer vagues, però, en general durant aquests mesos de primavera la conducta dels dirigents sindicals va ser força continguda, tenint en compte la resposta violenta i repressiva de molts propietaris. Aquests ja no confiaven en la CEDA i van girar els ulls als militars conspiradors.
Cerimònia de presa de possessió de Manuel Azaña l’11 de maig de 1936 (Font: flickr.com)
En un clima terrible, l’11 de maig Azaña va arribar a la presidència de la República i va demanar que Prieto fos el seu president del govern; aquest tenia plans per accelerar la reforma agrària i per lluitar contra els conspiradors militars i els feixistes violents, però les lluites internes dins del partit li ho van impedir.
Largo Caballero i el sector caballerista embarrancats en la idea de la revolució i amb recels personals de molts anys, s’hi oposaren a Prieto com a primer ministre i aquest acceptà la decisió del partit, en aquell moment majoritària. Azaña va ser substituït per Casares Quiroga en la presidència del govern i aquest es va envoltar d’un equip ministerial ple d’incapaços. Casares es negava a creure els informes reals de la conspiració militar que anava avançant.
Gil Robles es mantenia públicament al marge del complot, però la realitat era que la seva implicació era molt gran, fins i tot a nivell econòmic (mig milió de pessetes del fons electoral de la CEDA van ser cedits per Gil Robles a Mola, el «director» del cop). També va actuar sobre el coronel Yagüe, amic íntim de Franco, per tal que l’ajudés a resoldre els «dubtes» que aquest últim tenia per participar en el cop. Un amic proper de Gil Robles havia estat el contacte amb el coronel Galarza de la UME i «técnico» de la conspiració. Aquest va ser qui va contactar Gil Robles amb Mola. El quadre que pintaven en seu parlamentària Gil Robles i Calvo Sotelo del desordre i la revolució comunista era exagerat. De fet, el PCE amb l’estratègia marcada per la Komintern estava per l’estabilitat del govern i les reformes. Va ser precisament el cop d’estat el que va provocar la revolució i l’ascens dels comunistes a unes posicions polítiques rellevants que no tenien.
Nota de premsa amb els assassinats del tinent de la Guàrdia d’Assalt José Castillo i de José Calvo Sotelo (12 i 13 de juliol de 1936). Fotos de Castillo i imatges de l’enterrament de Castillo i del dipòsit de cadàvers amb el cos de Calvo Sotelo
Largo Caballero estava convençut de la inutilitat del reformisme, però entre la teoria i la pràctica hi havia tota una vida de gradualisme pragmàtic. L’any 1936 va continuar actuant com ho havia fet sempre, és a dir, preocupat sobretot per la consolidació i predomini de la UGT. En els discursos deia el que els obrers volien sentir, però més enllà de la retòrica hi havia ben cosa cosa. Els recels constants i mutus amb la CNT seguiren al llarg d’aquest primers mesos del 1936. Tot i el soroll de sabres constant i públic, no es va avançar en la preparació de l’única arma que disposaven els treballadors que era la vaga general revolucionària. La resposta obrera al cada vegada més proper alçament militar tenia molt d’espontani i poc organitzat. Això suggereix que els preparatius anteriors de cara a la revolució havien estat escassos. Amb el cop d’estat involutiu, els socialistes es veieren atrapats en un doble dilema. Prieto creia que un govern reformista fort era l’única resposta als perills que venien a sobre. Mentrestant, Largo aspirava a un govern exclusivament socialista i un moviment obrer totalment ugetista. Aquesta profunda divisió d’opinions unida als ressentiments personals, paralitzava tota l’acció política socialista. Això seria una rèmora important en els propers anys de la República.
Epíleg
Les divisions dins del moviment socialista es profunditzaren de manera amarga durant la guerra civil. El PSOE seria eclipsat pel Partit Comunista, de la mateixa manera que la CEDA acabaria sent absorbida per la Falange. Quan es produí la sublevació, sense cap preparació, Largo Caballero ordenà la UGT que declarés una vaga general indefinida; això va ser un desastre i en les ciutats on va triomfar el cop va representar un bany de sang de les bases socialistes. Allà on no va triomfar es produí un col·lapse de les institucions republicanes i els treballadors van ocupar els espais de poder vacants. Semblava doncs que els auguris de Largo s’acomplien i el 4 de setembre de 1936, es formà un govern d’unitat dels treballadors sota la presidència del propi Largo Caballero. Aviat, però, la necessitat de coordinar de manera eficaç els esforços de guerra l’obligaren a reconstruir l’estat burgés col·lapsat i a utilitzar els mecanismes de repressió d’aquest estat per contenir l’espontaneïtat revolucionària dels primers mesos de la guerra. Un cop aconseguida aquesta transformació, el propi Largo va ser apartat per una nova coalició de prietistes, republicans i comunistes sota la presidència de Juan Negrín. Les purgues internes continuaren durant la guerra i en l’exili de la postguerra. Largo seria capturat pels alemanys el 1943 i ingressat en un camp de concentració moriria a poc d’acabada la segona guerra mundial havent retornat, això si, als seus orígens reformistes. Prieto, també a l’exili, va arribar al paroxisme de la seva política pragmàtica quan el 1947 negocià amb Gil Robles una aliança antifranquista.
Les bases de la CEDA es van integrar en el camp rebel. Alguns diputats van tenir la desgràcia de caure en camp republicà i foren morts. Gil Robles, que no es volia tacar directament de sang les mans, va passar a Biarritz on va tenir un paper clau de coordinació en l’adquisició d’armes, subministraments i ajut econòmic pels facciosos; tot això amb una discreció exquisida. Va visitar la zona rebel en nombroses ocasions, però cada vegada les reticències dels militars eren eloqüents. A partir de l’1 d’octubre de 1936 quan Franco es va convertir en el Cap de l’Estat rebel, el futur polític de Gil Robles al «Nou Estat» franquista va acabar, tot i que ell mai no va qüestionar el lideratge del Caudillo. La CEDA va ser dissolta, els seus funcionaris absorbits pel Movimiento i la majoria dels seus quadres hi formaren part. Les futures memòries de Gil Robles seran un intent esquizoide de presentar-se simultàniament com a demòcrata i mostrar tot el que havia fet pel triomf del moviment rebel. L’estat franquista que s’estava construint continuà sent l’instrument de l’oligarquia tradicional. L’estructura agrària del nou estat seria la tradicional d’abans de la República, pràcticament sense canvis fins a finals del anys seixanta.
Per a tancar l’anàlisi d’aquest sistema polític de l’època (cal recordar novament que hi havia d’altres conflictes a l’Espanya dels anys 30 que no tractem aquí), es pot resumit tot dient que la classe obrera estava fermament decidida a introduir reformes importants i que l’oligarquia s’hi va oposar amb totes les seves forces, primer amb el legalisme i, quan aquesta via fracassà, amb el catastrofisme violent que acabà imposant, en un bany de sang, l’estat corporatiu i reaccionari tan desitjat.
Per saber més de Paul Preston
L’Instituto Cervantes de Londres va organitzar un cicle de trobades anomenat «Ciclo de Grandes Hispanistas Británicos». El 5 de maig de 2015 van entrevistar el professor Paul Preston (Liverpool, 1946) autor de diverses obres sobre la Història Contemporània d’Espanya. Preston és doctor en història per la Universitat d’Oxford i catedràtic d’Història Contemporània espanyola i director del Centre Cañada Blanch per a l’Estudi de l’Espanya Contemporània a la London School of Economics (Universitat de Londres). Després de Raymond Carr i Hugh Thomas, és un dels principals autors britànics que dediquen el seu esforç a l’estudi de la història recent espanyola, especialment la Segona República i la Guerra Civil. Segurament, el seu punt de partida professional és precisament el llibre que hem ressenyat: «La destrucción de la democracia en España», la tesi doctoral de Preston, posteriorment reeditada.
Portada del llibre del 2005 de Doris Kearns Goodwin Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. Gravat d’AH Ritchie.
Text de Pep Martí Vallverdú
Un “equip de rivals” per als Estats Units… i per a tot arreu
Els Estats Units elegiran el proper 3 de novembre el seu president, així com un terç del Senat i la totalitat de la Cambra de Representants. Executiu i legislatiu seran renovats i el país viu ja la campanya electoral, enmig de l’excepcionalitat que suposa la pandèmia, que ha sacsejat especialment la societat nord-americana, desconcertada davant un enemic que aquest cop no sap com abatre. El Partit Demòcrata està teixint l’equip amb el qual intentarà desplaçar de la Casa Blanca Donald Trump, aquest personatge que ha trencat gairebé tots els cànons de la política clàssica. A hores d’ara -els propers mesos seran llargs-, tot indica que Joe Biden, polític veterà que ho ha estat quasi tot en la política dels Estats Units, serà el candidat oficial demòcrata a competir amb Trump. De moment, ha de respondre les acusacions -que ell nega de forma radical- d’una antiga assistent, Tara Reade, que assegura que va ser agredida per l’aleshores senador el 1993. Pocs creuen que l’acusació tingui base, però Biden ja ha hagut de defensar-se. De moment, els focus estan posats en quina persona designarà Biden per ser candidat a la vicepresidència i com serà la seva administració. Si guanya. Diversos periodistes i analistes li han aconsellat que s’envolti d’un equip consistent i han esmentat el “Team of rivals”, un llibre que ja és un clàssic per entendre la política nord-americana. L’equip de rivals és el títol d’un estudi de l’escriptora i historiadora Doris Kearns Goodwin sobre la presidència d’Abraham Lincoln. Goodwin va analitzar com Lincoln, un dels grans herois de la democràcia nord-americana, va formar el seu govern després de ser elegit el 1860. Sorprenent tothom, va integrar bona part dels seus rivals dins del Partit Republicà -ben poc a veure amb l’actual- per forjar una administració molt potent que va ser capaç d’afrontar una Guerra Civil.
Un llibre d’història amb grapa literària
El llibre de Goodwin arranca el maig del 1860, quan quatre homes que competeixen per la nominació republicana (Abraham Lincoln, Edward Bates, William Henry Seward i Salmon Chase) esperen l’encontre amb el seu destí mentre s’inicia la Convenció Republicana que es reuneix a Chicago. A partir d’aquí, l’autora rememora la trajectòria d’aquests personatges en els anys anteriors. Goodwin perfila el camí que va portar un jove legislador com Lincoln a Washington i com va prendre decisions agosarades. Explica com es va oposar a la guerra amb Mèxic (1846-48), que considerava inconstitucional, malgrat que era molt popular i la seva actitud va ser considerada políticament suïcida per alguns amics seus. Goodwin subratlla aquí el coratge i l’autoconfiança com a elements de lideratge. Team of Rivals, escrit amb grapa literària i aprofundiment en la psicologia dels protagonistes, s’endinsa en els anys cinquanta del segle XIX, quan els Estats Units es debaten entorn el tema de l’esclavitud, amb un Lincoln alineat amb els abolicionistes, però no pas amb el sector més radical d’aquests, sinó en els que volen mantenir com sigui la unió entre nord i sud. Després, el llibre retorna a la Convenció republicama, amb la sorprenent elecció de Lincoln com a candidat i el seu triomf posterior a les eleccions presidencials. La segona part de l’obra mostra el Lincoln estadista que condueix la federació en els anys tràgics de la Guerra Civil, i fins a la victòria sobre els confederats. I que sap ser també líder del partit, oferint als seus rivals interns càrrecs rellevants a l’administració, amb Seward, el gran derrotat, com a secretari d’Estat (com Obama amb Hillarry Clinton). El viatge de Goodwin -on sempre és present l’admiració pel biografiat- conclou a la Petersen House, l’edifici on Lincoln agonitza després de ser tirotejat en el Teatre Ford. La frase de Stanton, el secretari de la Guerra, ressona a la sala mortuòria: “Ara ell ja pertany als segles”. Goodwin aporta un sòlid aparell crític, ja que el seu treball és fruit de la consulta d’arxius personals (amb el fons de Lincoln en primer lloc) i de la premsa de l’època, i aporta més de 700 notes.
De Lincoln a Biden
Doris Kearns Goodwin va saber trobar la clau de l’èxit de Lincoln: un lideratge ambiciós, però alhora amb un fons honest, astut, però per aconseguir grans ideals (la pervivència de la Unió, l’abolició de l’esclavitud), calculador però mirant a llarg termini. Un lideratge fet de poc orgull i molta empatia amb els adversaris. Per això, quan Barack Obama va ser candidat a la Casa Blanca el 2008, va dir que havia estat un dels llibres de capçalera de la seva campanya. Alguns comentaristes van atribuir a aquesta lectura que el primer president negre dels EUA escollís a la seva gran rival, Hillary Clinton, com a secretària d’Estat. I al mateix Biden, un altre contrincant intern, com a vicepresident. Ara molts aconsellen a Biden formar un altre equip de rivals. Potser aquesta hauria de ser una lectura per a molts aspirants al lideratge, en èpoques com l’actual, en què es noten a faltar qualitats líders segurs d’ells mateixos i, per això mateix, menys mesquins que la mitjana, més capaços de sumar diferències en ideals d’alta volada, disposats a saber perdre algun cop sense que això sigui una afrenta i amb prou sagacitat per conviure amb altres talents. Si mirem a moltes entitats del nostre entorn, quantes executives, consells d’administració o juntes de govern funcionen realment com un equip de rivals en lloc de ser una claca de cortesans o un niu de víbores? L’escriptora Doris Kearns Goodwin sap del que parla. Va conèixer de prop el poder i la Casa Blanca treballant-hi a finals dels seixanta, quan allí hi vivia Lyndon Johnson. Un polític amb talent que va aconseguir grans coses, com avançar en els drets de la minoria negra, però que va quedar atrapat a la guerra del Vietnam. També ell va intentar formar el seu “equip de rivals”. Però no és fàcil i a vegades el millor talent topa amb massa entrebancs. Goodwin, però, ens proposa pensar-hi. El seu Team of Rivals” és una bona guia per dissenyar bons equips de lideratge.
Lincoln vist per Steven Spielberg
Lincoln és una pel·lícula estatunidenca de l’any 2012 dirigida per Steven Spielberg i interpretada per Daniel Day-Lewis i Sally Field. El Guió de Tony Kushner està basat en el llibre de Doris Kearns Goodwin. Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. La pel·lícula narra els últims anys de la vida del President dels Estats Units, Abraham Lincoln, i els seus esforços per a ratificar la tretzena esmena de la Constitució dels Estats Units, que abolia l’esclavitud. En 1865, mentre la Guerra Civil Americana s’apropa a la seva fi, el president Abraham Lincoln proposa una esmena que prohibeixi l’esclavitud als Estats Units. No obstant, això planteja un gran dilema: si la pau arriba abans que s’aprovi l’esmena, el Sud tindrà poder per rebutjar-la i mantenir l’esclavatge; si la pau arriba després, desenes de milers de persones seguiran morint al front. En una carrera contra rellotge per aconseguir els vots necessaris, Lincoln s’enfronta a la major crisi de consciència de la seva vida.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.