Etiqueta: Espanya

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics Llibres

Sobre La Primera República

Il·lustració principal: “La República és la Pau”. Portada de La Campana de Gràcia , 16 de febrer de 1873

150 anys de la República Federal

El dia 11 de febrer de 2023, farà 150 anys de la proclamació de la Primera República a Espanya. La Secció d’Història i la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès (BAB), amb la col·laboració de Jordi Roca Vernet (UB), han preparat un recull bibliogràfic amb 42 obres disponibles a la biblioteca de l’Ateneu que podeu veure aquí.

S’ha programat, també, la sessió La República Federal o la darrera revolució del segle XIX, el dia 15 febrer de 2023, a les 18:30h, a la sala Oriol Bohigas de l’Ateneu Barcelonès, a càrrec de Jordi Roca Vernet, historiador i professor de la UB.

La història de la Primera República és relativament poc coneguda per la població general, sobretot si la comparem amb la de la Segona República, però també, amb altres períodes històrics (Guerra de Successió, Guerra dels Segadors, etc.). També, és cert que la producció historiogràfica és molt menor.

A continuació trobareu una selecció personal de 17 obres entre tot el recull bibliogràfic de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. Cada obra té una breu sinopsi o una ressenya.

Una obra clàssica encara amb vigència

FONTANA, JOSEP: Historia de España (Vol. VI): La época del liberalismo, Josep Fontana i Ramon Villares (directors), Barcelona, Crítica/Marcial Pons 2007, 12 Vol. 612 pàgines.

Sinopsi: Aquest volum de la Historia de España  dirigida per Fontana i Villares corresponent al període de 1808-1874, és autor Josep Fontana, màxim especialista del segle XIX espanyol. Aquest segle XIX curt és un període complex, ple d’esdeveniments polítics, econòmics i socials que gravitaran amb força sobre el segle XX i dels quals l’autor ens ofereix una visió completament renovada. Tracta, així, de contribuir a la recuperació d’un segle calumniat i maleït, però també de corregir la imatge tradicional en blanc i negre que ho reduïa tot a intrigues cortesanes, pronunciaments i discursos a les Corts.

Més enllà, doncs, de la narració de les grans fites del període -que, tot i això, Fontana recorre amb la seva precisió habitual i amb gran audàcia narrativa- el que li interessa a l’autor és determinar les causes que van portar a la fallida del liberalisme i al corresponent retard econòmic i social d’Espanya en relació amb els països del seu entorn: un feble procés de nacionalització, una reforma agrària titubejant, la por de les conseqüències socials de la industrialització, el fracàs de l’educació pública i el falsejament del sistema parlamentari. Però, sobretot, el que persegueix Fontana és treure a la llum els problemes, les lluites, les frustracions i les esperances de la immensa majoria d’espanyols sense dret al vot i sense cap capacitat de pressió política, aquells que Antonio Machado va definir com “la estirpe redentora que muele el fruto de los olivares, y ayuna y labra, y siembra y canta y llora”.

Cinc assaigs més actuals

Obres que intenten explicar o corregir mancances  historiogràfiques amb nous punts de vista

ARIAS CASTAÑÓN, ELOY (COORD): ¡Viva la República Federal! Andalucía y el republicanismo federal. Sevilla: Fundació Pública Andaluza Centro de Estudios Andaluces, 2017, 283 pàgines.

Sinopsi:  L’estudi del republicanisme vuitcentista i del federalisme, tant a Espanya com a Andalusia, mantenia la interpretació que les experiències federals haurien produït un caos que hauria deixat immunitzada la política espanyola per a qualsevol nou projecte republicà. No obstant això, la investigació recent d’aquests temes aborda des d’altres perspectives i amb criteris renovats l’anàlisi de les causes del seu atractiu escàs, o en suma del seu fracàs, sobretot si tenim present que podria haver estat la fórmula (almenys en teoria) que permetés conjugar en aquells moments la unitat amb la diversitat a Espanya i a Andalusia.

Els interrogants són múltiples: el seu fracàs va ser degut a la inadequació de les idees i els projectes que es proposaven? O ho va ser per les circumstàncies socials i econòmiques, les tradicions i herències, i els tòpics, els mites i les pors existents en els discursos i en les pràctiques polítiques establertes?

En aquesta obra es pretén reflexionar sobre aquests interrogants, plantejant una aproximació al republicanisme, el federalisme i l’andalusisme, amb les diferents orientacions municipalistes i regionalistes a l’Andalusia del segle XIX, presents en alguns projectes com La Unión Andaluza, els Pactes federals del Sexenni Democràtic i el Projecte de Constitució Federal d’Antequera el 1883.

MARTÍNEZ RUS, ANA; SÁNCHEZ GARCÍA, RAQUEL (EDS.): Las dos repúblicas en España. Madrid : Editorial Pablo Iglesias, 2018. 327 pàgines : taules gràfiques.

Introducció d’Ana Martínez Rus i Raquel Sánchez García: El llibre és producte d’un cicle de conferències celebrat entre el 26 d’octubre i el 28 de novembre de 2016 a la Facultat de Geografia i Història de la Universitat Complutense de Madrid, organitzat per la Fundació Pablo Iglesias, sota el títol de Las dos repúblicas en España.

Hi van participar professors de diverses universitats espanyoles i estrangeres debatent al voltant de sis eixos que van articular la reflexió sobre les dues experiències republicanes a Espanya: el tractament dels drets i llibertats en el constitucionalisme republicà; la violència i el conflicte social; l’educació i la cultura com a bases del desenvolupament humà; la cultura política republicana i l’Església; els partits i dirigents polítics de totes dues repúbliques; i la qüestió territorial.

Vegeu l’article complet “Las dos experiencias republicanas en la historia de España: El largo camino hacia la democracia” aquí:

NIETO, ALEJANDRO: La Primera República Española: La Asamblea Nacional: febrero-mayo 1873. Albolote, Granada: Editorial Comares, 2021, 330 pàgines.

Sinopsi: La Primera República (1873-1874) espanyola ha cridat relativament poc l’atenció dels historiadors actuals. Per què es passa avui gairebé de puntetes sobre el que va passar el 1873? Període del qual només ha quedat a l’imaginari popular (i fins i tot al culte) el record de tres dades qualificades severament de negatives: la presència de quatre presidents i gairebé una dotzena de governs en dotze mesos, la rebel·lió cantonal de Cartagena entesa com una anècdota pintoresca, i l’entrada del «cavall del general Pavia» al Congrés, metàfora de tots els cops d’Estat que hi ha hagut i per haver-hi. Sembla que la Primera República va ser un breu parèntesi dins l’altre parèntesi, tampoc llarg, que va representar el sexenni revolucionari (1868-1874).

Ressenya de Francisco Sosa Wagner (Universidad de León): L’obra d’Alejandro Nieto dona solidesa al coneixement integral de la I República espanyola perquè la seva «història política ha quedat una mica arraconada a les biblioteques i sobretot a les prestatgeries de les hemeroteques, en contrast amb l’enorme atractiu que des de la Transició han despertat la ideologia republicana i la federal».

Vegeu la ressenya completa de Francisco Sosa Wagner aquí

PÉREZ GARZÓN, JUAN SISINIO (Ed.): Experiencias republicanas en la historia de España. Madrid, Los Libros de la Catarata, 2015. 349 pàgines.

Sinopsi: Què en sabem del republicanisme en la història d’Espanya? Per què la idea de federalisme ha esdevingut sinònim de separació i caos nacional? Els monàrquics que el 1874 van donar un cop militar contra la Primera República van ser els propagadors inicials d’aquesta imatge de caos que després van cultivar, al llarg de quaranta anys de martelleig constant, els que van intentar justificar la seva insurrecció violenta contra la legalitat de la segona República. Tot i això, un important grup d’historiadors, aliens a qualsevol mitificació, ha replantejat la complexitat i el significat de les trajectòries i aportacions del republicanisme espanyol als segles XIX i XX.

Els autors del llibre documenten i expliquen les teories i pràctiques, no sempre unànimes, d’un republicanisme que va anar molt més enllà del canvi a la prefectura de l’Estat, alhora que subratllen, sense arguments partidistes, la riquesa de la cultura republicana, que converteix la garantia col·lectiva dels drets individuals en el primer assumpte públic.

SUÁREZ CORTINA; MANUEL: El león durmiente. Democracia, republicanismo y federalismo en España, 1812-1936, Editorial Universidad de Cantabria Santander, 2022; 401 pàgines.

Sinopsi:  El león durmiente és una aproximació als registres bàsics amb què el republicanisme, la democràcia i el federalisme van concebre Espanya, com a Estat i com a nació, en el període que va des de les Corts de Cadis fins a la Guerra Civil el 1936. Des de la història cultural de la política, i d’una manera sintètica, el lector es trobarà amb una delimitació creixent dels camps liberal, democràtic i republicà, on s’observa una pluralitat de maneres de ser en cadascun d’ells. Es podria dir que el centre de l’exposició resideix en la idea que són els plurals els que delimiten i decanten les relacions entre el liberalisme, el republicanisme, la democràcia i el federalisme, ja que s’exposen la varietat d’imaginaris, fonaments doctrinals i pràctiques polítiques que uns i altres van desenvolupar en la seva competència per inclinar a favor de la seva causa la conformació de les institucions polítiques.

Dues antologies de textos

ECHENAGUSIA, JAVIER: La Primera República: Reformismo y revolución social. Barcelona: RBA, cop. 2012. 619 pàgines.

Sinopsi: El llibre és una antologia de textos de l’època. És una reedició amb una revisió bibliogràfica i un nou pròleg de l’autor. L’11 de febrer de 1873, després de l’abdicació d’Amadeu de Savoia, Congrés i Senat es constitueixen en Assemblea Nacional i proclamen la República. Decisió que adoptava una assemblea aclaparadorament monàrquica, en una situació de buit de poder, sotmesa a escrutini per part de les cancelleries europees, en el marc anunciat d’una profunda crisi econòmica i amb un país en fallida fent front a dues guerres simultànies, civil una, colonial l’altra. En el nou marc polític inaugurat per la revolució setembrina del 1868 monàrquics, conservadors, liberals, republicans, federals o no, competien en la tasca per aconseguir un lloc de privilegi en la nova situació. O de trastocar-la per poder tornar al passat.

L’aparició de l’Associació Internacional de Treballadors introdueix al tauler un element clarament diferenciat que, de manera rellevant, contribuirà a marcar el signe dels esdeveniments posteriors. A la pugna, juntament amb la debilitat de la burgesia realment existent residirà la clau del fracàs del projecte republicà que amb prou feines gaudirà d’uns mesos plens de vida, els que hi ha entre la seva proclamació i l’aixecament cantonal per caure després en un accelerat procés de descomposició. Però tot i així, breu i convulsa, la història de la Primera República, segle i mig després, ofereix un grapat d’elements de gran interès. Entre ells, l’intent de desenvolupar un programa de reformes socials per part dels republicans federals i els primers passos ferms del “proletariat organitzat”: aquelles organitzacions que buscaven convertir-se en veu i instrument d’acció.

PI Y MARGALL, FRANCISCO; MÁIZ, RAMÓN [editor i estudi introductori.] Las Nacionalidades. Escritos y discursos sobre federalismo, Editor Tres Cantos Akal 2009, 720 pàgines.

Contingut: Francesc Pi i Margall (1824-1901) és el pensador polític espanyol més important del segle XIX. Fundador i líder del Partit Federal, i president del Govern  de la Primera República, fou un escriptor prolífic i un propagador incansable de la causa federal republicana. La força de les idees i la personalitat acusada el van convertir en un dels mites de referència de l’esquerra espanyola. A la seva trajectòria política i intel·lectual tracta temes tan decisius com la qüestió obrera i el socialisme, el problema religiós i la laïcitat de l’Estat, la crítica de la monarquia, la qüestió territorial i la federació de les «antigues províncies abans van ser nacions», i l’antimilitarisme com a fonament de la idea d’una Europa federal.

Aquest llibre reuneix, per primer cop, els seus escrits i discursos més importants sobre el problema del federalisme. A l’edició íntegra de Las nacionalidades (1877) s’acompanyen els capítols dedicats a la federació dels llibres La Reacción y la Revolución (1854) i Las luchas de  nuestros dias (1890). A més, en el volum s’ofereixen al lector pròlegs, discursos a les Corts, diversos articles publicats al diari El Nuevo Régimen (1891-1901), el programa del Partit Federal, així com els projectes constitucionals de 1883 i altres textos de interès.

Tres biografies de republicans catalans

FERRER I GIRONÈS, FRANCESC: Joan Tutau i Vergès. Col·lecció Cooperativistes Catalans 5, Barcelona: Edicions Cossetània, 2006, 102 pàgines.

Sinopsi: Joan Tutau i Vergés (Figueres, Alt Empordà, 21 d’octubre de 1829 – 13 de juliol de 1893) dirigent republicà i escriptor català. Formà part del grup d’Abdó Terradas i el 1854 fou elegit segon alcalde de Figueres, càrrec que hagué de deixar el juliol de 1855, destituït pel govern. S’exilià a França entre 1855-1858 i, en ésser amnistiat, passà a residir a Barcelona. Llavors es convertí en un dels principals dirigents, especialista en qüestions econòmiques, del grup democràtic i republicà (amb Narcís Monturiol, Josep Anselm Clavé, Francesc Sunyer i Capdevila, etc.).

Francesc Ferrer atribueix a Joan Tutau el primer article de tota la península Ibèrica sobre cooperativisme. Fou publicat al diari bisetmanal El Ampurdanés el 24 de desembre de 1863. En aquest article Totau alabava els beneficis de la cooperació i es lamentava que a España no existissin associacions obreres cooperatives, ja que si es repliquessin les experiències angleses en territori espanyol significaria una millora en la qualitat de vida i en l’economia de les classes obreres.

També hi ha referències a conferències on Totau parla sobre el cooperativisme. Una d’elles és la conferència impartida a l’Ateneu Barcelonès (1886), on defensa la força del cooperativisme per resoldre les problemàtiques socials. Presidí també l’Ateneu Barcelonès (i com a tal hi dugué com a conferenciants Anselmo Lorenzo, i Josep Llunas l’abril de 1887) i feu un interessant esforç teòric: l’any 1886 publicà Las crisis (monetarias, bursátiles, mercantiles e industriales), primera anàlisi global de les crisis del capitalisme feta al país i que considerava producte de la superproducció i de la lluita entre el capital i el treball.

CANADELL RUSIÑOL, ROGER: Josep Anselm Clavé. Una vida al servei de la cultura i la llibertat Editorial Comanegra 2016, 201 pàgines

Sinopsi: La vida i l’obra de Josep Anselm Clavé (1824-1874) ha estat objecte de llibres, articles, exposicions, treballs i recerques, amb enfocaments ben diversos al llarg del temps. El mateix Clavé va deixar escrites i publicades algunes pàgines en les quals explicava la història de les societats corals que va fundar, les seves idees i alguns passatges de la pròpia vida, però la gran popularitat de què va gaudir va comportar de seguida que la frontera entre la realitat i el mite s’anés esvaint de mica en mica. Un nou llibre sobre la vida de Josep Anselm Clavé té una justificació clara si es té en compte que la darrera biografia pròpiament dita va ser l’escrita l’any 1973. Durant els darrers anys ha aflorat molta informació fins ara inèdita que projecta una nova llum sobre l’autor de l’aplec del Remei. «Associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços.» Josep Anselm Clavé

CASASSAS YMBERT, JORDI i GHANIME RODRÍGUEZ, ALBERT Homenatge a Francesc Pi i Margall, 1824-1901. Intel·lectual i polític federal, Editor, Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Catalans il·lustres 14 2001, 259 pàgines.

Contingut:  Recorregut per la trajectòria intel·lectual i política de Francesc Pi i Margall, acompanyada per una àmplia antologia de la seva producció, que permeten una aproximació curosa a la seva figura. L’obra inclou bibliografia general per a aquells lectors que vulguin aprofundir aquesta figura històrica i la seva època.

Biografies d’activistes republicans espanyols

HIGUERAS CASTAÑEDA, EDUARDO; PÉREZ TRUJILLANO, RUBÉN; i VADILLO MUÑOZ, JULIÁN (coords): Activistas, militantes y propagandistas. Biografías en los márgenes de la cultura republicana (1868-1978). Athenaica Ediciones Universitarias. 2018, 438 pàgines.

Sinopsi: En aquesta col·lecció d’aproximacions biogràfiques s’exploren els marges de la cultura republicana i el moviment obrer, allunyant-nos del discurs i l’experiència dels primers dirigents de les agrupacions democràtiques i les organitzacions obreres, per destacar la dels seus quadres intermedis i inferiors. Si des de mitjans del segle XIX la democràcia va articular un moviment de masses, no va ser només per la brillantor dels líders que sovint van donar nom als partits republicans. També es pot afirmar respecte a les organitzacions obreres. Per contra, l’aportació dels activistes, els militants i propagandistes que impulsaven comitès, difonien les doctrines en fullets i diaris locals, aixecaven partides armades o agitaven les masses a les reunions polítiques, va ser crucial. Per fer-ho, s’ha seleccionat un conjunt de figures representatives.

El propòsit no és tant rescatar-les de l’oblit, sinó projectar-hi un marc d’aquest espai on es vertebrava l’arquitectura de la mobilització obrerista i republicana en tota la seva heterogeneïtat. Perquè, precisament, la parcel·lació interna de les cultures polítiques ha estat un dels problemes que més han ocupat els historiadors en els darrers anys.

Més enllà de la taxonomia que diferencia cultures o subcultures polítiques com a espais homogenis, com a imaginaris ben definits i amb fronteres nítides, la perspectiva biogràfica permet observar com els marges entre tradicions polítiques van ser, sovint, inexistents. La fluïdesa entre diferents imaginaris, les zones de contacte, les vies per travessar aquests límits o fins i tot la possibilitat del transfuguisme mostren una imatge menys rígida o immòbil d’aquesta cartografia política.

Explorar les zones de contacte és el segon dels objectius del llibre. Per acabar, s’ha prioritzat dins de la selecció una presència important de personatges que van traduir el seu imaginari polític en propostes jurídiques concretes. Projectaven i reproduïen, així, una cultura política; una visió constitucional, en termes jurídics. L’objectiu, en aquest cas, és subratllar el pes de la cultura constitucional dins del magma radical en què es desenvolupava el moviment republicà i les organitzacions obreristes.

Una memòria d’un republicà català

FELIU I CODINA, ANTONI: Memòries d’un veterà de la República. Barcelona: Tigre de paper, 2022. 704 pàgines.

Sinopsi: Les ‘Memòries d’un veterà de la República‘, dictades des del llit de mort pel republicà federal Antoni Feliu i Codina, van ser publicades a principis de segle pel diari republicà barceloní El Diluvio. L’editorial Fil Roig ha compilat i traduït al català aquestes memòries, que són un retrat de la Barcelona republicana, revolucionària i popular de mitjans del segle XIX.

A través d’anècdotes i vivències, però sense abandonar el rigor històric, aquestes Memòries ens submergeixen en una etapa fonamental per entendre l’aparició del catalanisme i l’articulació de l’esquerra republicana i obrera. Des de l’assassinat d’un empresari per part d’un grup d’obrers fins a l’adveniment del Sexenni Revolucionari i la divisió dels republicans federalistes entre «intransigents» i «benèvols».

Escenes tan sonades com la baralla a cops de puny entre Anselm Clavé i el capità general de Catalunya, l’escridassada a Joan Prim a Barcelona, o com un grup liderat per Valentí Almirall va ocupar l’Ajuntament de Barcelona i va llançar el retrat de la reina pel balcó, troben el seu context en aquest volum imprescindible. Sabies que l’alcalde de Figueres Abdó Terrades va ser destituït i deportat a Andalusia per negar-se a jurar fidelitat a la monarquia? O que l’inventor del submarí era Narcís Monturiol, un dels primers comunistes catalans?

Tres obres sobre Catalunya, el catalanisme i la República Federal

ESCULIES, JOAN: “Visca la República Federal: 9 de març de 1873” a Sàpiens núm. 250, gener 2023. Pàg. 44-51.

Contingut: Ara fa cent cinquanta anys, la Diputació de Barcelona va intentar aprovar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, proclamada un mes abans a Madrid. A causa de la confusió respecte al tipus de república, la proposta no va triomfar, però Madrid es va veure obligat a actuar.

PICH I MITJANA, JOSEP: Valentí Almirall i el federalisme intransigent, Barcelona Afers 2006. 307 pàgines.

Sinopsi: Durant el Sexenni Revolucionari, a la ciutat de Barcelona, els federals intransigents dirigiren el comitè local del Partit Republicà Democràtic Federal durant una gran part del període i tingueren un notable protagonisme en alguns dels esdeveniments més destacats de l’etapa, tot i que fins avui dia no disposàvem de cap publicació que estudiés de manera aprofundida el seu ideari i actuació. Per la seva tasca investigadora centrada en el pensament i l’activitat política de Valentí Almirall i Llozer (1841-1904), figura capdavantera del federalisme intransigent barceloní durant el Sexenni i, alhora, personatge clau de la politització del catalanisme a partir del darrer quart del segle XIX, Josep Pich és l’historiador que millor podia omplir aquesta llacuna de la historiografia sobre el republicanisme federal català. Més enllà de l’idealisme, dogmatisme i maximalisme que caracteritzaren la formació, cosa que dificultà la concreció pràctica dels seus objectius polítics, destaca el fet que el federalisme intransigent va constituir i impulsar un projecte polític i doctrinal que per primera vegada vinculava federalisme i catalanisme.

TOLEDANO GONZÀLEZ, LLUÍS FERRAN: La Catalunya dels furs carlins (1 de novembre de 1874), Ed. Rosa dels vents, setembre 2022, 363 pàgines.

Del pròleg d’Agustí Alcoberro i sinopsi: Probablement, pocs lectors haurien considerat d’antuvi la data de l’1 de novembre de 1874 com una diada històrica, com un «dia que ha fet Catalunya». La instauració d’una Diputació de Catalunya a Sant Joan de les Abadesses, en el marc de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), no ha estat prou valorada fins ara, entre altres motius per la derrota militar del bàndol que liderava, però també per una certa tendència a minimitzar, entre tòpics gruixuts o divertits, allò que va ser el carlisme català. Tanmateix, l’estudi rigorós i sistemàtic de Lluís Ferran Toledano obliga a valorar de nou aquell corrent polític a Catalunya, i també les seves concrecions en l’àmbit militar, administratiu i fiscal i, posats a dir, el seu projecte de catalanisme tradicionalista o foral, que durant un temps va competir amb el federalisme universalista republicà, i que va ser finalment arraconat, a l’inici de la vintena centúria, per la via de l’autonomisme de nou encuny.

El carlisme català ha estat una de les cultures polítiques més riques de la Catalunya contemporània, expressió del monarquisme i de la contrarevolució a casa nostra, capaç d’inaugurar un dels cicles guerracivilistes més llargs de l’Europa del segle XIX, comparable a escala global amb els de Colòmbia i el Riu de la Plata. Malgrat les derrotes, es revifà en contextos històrics com el del Sexenni Democràtic (1868-1874), ja en plena societat industrial i burgesa. Aleshores, dirigit pel nou pretendent Carles VII, el carlisme català bastí una xarxa rica de sociabilitat amb cercles i casinos i amb desenes de capçaleres de premsa, mentre aconseguia tretze escons en les eleccions generals del 1871. En un teatre d’operacions particular, s’aixecaren en armes, l’abril del 1872, i no sucumbiren fins a final del 1876.

El llibre de Lluís Ferran Toledano descriu el procés i els fonaments teòrics sobre els quals el nou carlisme va assumir el fet nacional català, des d’un principi de continuïtat (i de legitimitat) històrica. Però també descriu amb precisió l’esforç per establir un govern eficaç i just en les àrees controlades pel moviment. Aquest objectiu només ha estat possible des d’un coneixement sistemàtic d’un gran nombre de fonts, sovint disperses, i que en cap cas són habituals en els grans arxius nacionals. Parlem de dietaris i cròniques personals, de documentació oficial del moviment i del seu govern amagada durant generacions en arxius familiars, o dels exemplars escassos de la seva premsa que han arribat fins als nostres dies.

Vegeu el pròleg d’Agustí Alcoberro aquí

Una obra sobre Mitologia i República

SUNYER, MAGÍ: Els mites de la República. Arguments per al futur. Barcelona: Eumo Editorial, 2022. 230 pàgines.

Ressenya de Jordina Gort Oliver (URV). El llibre de Magí Sunyer reflexiona sobre el desgast de les idees i dels mites del republicanisme i el perquè d’aquesta pèrdua i desorientació respecte els fonaments que les van originar. El llibre vol respondre a aquesta qüestió amb la recerca i recuperació del punt de partida de les idees que van crear uns símbols de lluita, que amb el temps sembla que s’han desdibuixat precisament per l’oblit i el descuit d’aquesta primera base inicial[…] Sunyer vol abastar aquells mites que no havia pogut encabir en estudis anteriors perquè van més enllà de la mitologia únicament catalana.

En aquest repertori republicà s’hi descriuen uns ideals que els catalans compartien amb la resta de republicans del món. Mostra una ideologia que és clarament de caràcter universal i recull una sèries de qualitats que va exposant al llarg d’aquest volum: ”La hipòtesi que defenso és que el republicanisme català contemporani està compost pels valors que examino: llibertat, igualtat, fraternitat, progrés, virtut, feminisme, justícia, instrucció, poble, ciutadania, pacifisme, laïcisme, revolució, república, universalisme i catalanisme”.

Vegeu la ressenya completa Anuari Verdaguer 30 – 2022, p. 553-562 aquí

Altres novetats bibliogràfiques

Durant els propers mesos del 2023 apareixeran novetats dedicades a la República, com ara els textos de Florencia Peyrou, Jeanne Moisand (Comunards i cantonalisme), o la reedició del llibre de Miquel González i Sugranyes, La República en Barcelona : apuntes para una crónica.

Altres novetats que no he pogut llegir són:

PORTILLO CORTADELLAS, ALBERT; CALAFAT MARTÍNEZ, XAVIER J.;  MONTEMAYOR DELGADO, IVAN; GUMMÀ VIDAL, ELOI: L’arbre de les llibertats. Republicanisme als Països Catalans, Ed. Illa, Col·lecció Mar de Fons, 2023, 137 pàgines.

VILCHES, JORGE: La Primera República Española (1873-1874), Espasa libros, Madrid, 2023, 512 pàgines

Categories
Cinema i sèries

As Bestas

As Bestas, bé, em costa començar a escriure de manera endreçada, perquè encara estic en estat d’eufòria, però la de tota la vida, no l’inventada recentment.

“Peliculón” i convindrem que ens entenem tots. I per què? Perquè té un guió de filigrana i uns diàlegs magnífics, austers i explícits alhora, dels quals en destacaria un parell, que qualsevol espectador identificarà i, el més important, l’interpelaran i cóm!

La rudesa del paisatge i de les persones en una inevitable comunió. I això també ho fan els westerns, i ho és un, de western i colosal, com ho són aquells contemporanis que potser no ho pretenen, però en essència sempre expliquen la lluita per arrelar-se a un territori. Filmada amb uns talls evidents, que potser sobten, i que en el teatre seria un canvi d’acte. Una música minimalista, que no saps que hi és fins que t’avisa. Sí, i com es tracten les bèsties, totes, més encara quan saps que és un cas real. Està plena de detalls, i els protagonistes, també formidables, descomunals, ben dirigits. Es rodona, torbadora, poderosa, és molt bona, és contemporànea, hi ha molt talent, és un gust! També que estigui filmada en tres idiomes simultanis.

Sorogoyen i el seu currículum ja impressionen, sobretot perquè ha fet películes trasbalsadores, d’això en sap molt, i ho fa sense barroquismes, lineal, explícit potser per això són tan impactants. Recordo El Reino, o Que Dios nos perdone, escruxidores. Sap treballar els temes tèrbols, però que desgraciadament ens són quotidians, i que malhauradament ens hi hem acostumat.

Categories
Cinema i sèries

“La Escopeta Nacional”

Director: Luís García Berlanga, de l’any 1978.
Actors: José Sazatornil – Mónica Randal – Luís escobar – Antonio Ferrandis – José Luís López Vázquez – Amparo Soler Leal……

De la sipnosi : Que voleu que us digui? Que us haig d’explicar que no sapigueu? Sols esmentar.vos que tot i haver passat més de quaranta anys, està més vigent que mai.

Inspirada en una de tantes caceres franquistes, on es reflecteix el més profund d’aquella “España” rancia, requinclona, enfonsada en el seu pedigrí inamovible i prepotent.
Revestida de personatges que avui dia, encara no han evolucionat i sobreviuen en el paleolític. Que es mantenen “tan dignament” en la seva bombolla de poder, de privilegis, de títols “nobles”.Amb el seu ADN superior i impertorbable, impertèrrit, inalterable, apàtic… dins la seva “casta”, i entremig de les clavegueres de l’estat.

Pel·lícula divertida i preocupant; antiga i actual; prepotent, menyspreable i execrable; immoral, miserable i ofensiva…. Acadèmica i cultural.

Un mirall d’una societat espanyola decaient, reprovable, ofensiva, que encara no ha evolucionat.
És una despietada crítica esperpèntica, que retrata fil per randa una societat que no evoluciona.

I que dir del paperas d’en “Saza”: Impressionant. Del que malauradament, els catalans no hem experimentat ni un bri de canvi

Amb un repartiment excepcional d’actors, plena d’escenes i diàlegs que no deixant “titere con cabeza”: l’exercit, la religió, els polítics, el món empresarial, la cultura; la pugna entre noblesa i riquesa, falange i opus dei, supremacisme i classes socials.

La podeu tornar a veure a Filmin i Movistar. Una crítica satírica-burlesca de la noblesa i la burgesia espanyola, considerada com una de les millors pel·lícules de Berlanga.

Categories
Cinema i sèries Llibres

Poesia i civisme

Uns dies després de morir Antonio Machado, el seu germà José va trobar un paper arrugat dins la butxaca de la gavardina. Entre les anotacions del poeta hi havia l’últim vers que va escriure: ‘Estos días azules y este sol de la infancia’.

Estem davant d’un meravellós i, encara més, rigorós documental sobre el camí vital d’uns dels poetes que més em van marcar des de ben petita. Jo tenia una tieta-àvia molt creient que l’havia conegut a Baeza durant uns quants anys, a aquell bondadós ateu.

De forma cronològica passem per la seva vida com a poeta i home cívic, això sí, de la mà de bons especialistes, Ian Gibson i Luís García Montero, entre molts altres, estan pletòrics. Un documental amb motiu del 80è aniversari de la seva mort. La vida del poeta com a símbol de l’Espanya que es va perdre: un cant a la importància de la cultura per a la vida, per al progrés i per crear una millor societat. Narrada de forma magnífica i sense pressa per l’actor Pedro Casablanc, escrita y dirigida per Laura Hojman amb producció de Summer Films. Es pot veure a Filmin i a Netflix. També sense presses.

Categories
Llibres

Arquitectes del terror

L’últim llibre de Paul Preston torna a incidir a la Guerra Civil Espanyola. La seva obra de referència sobre la repressió i el terror a Espanya, El holocausto español veu en aquest nou llibre un proces d’immersió o, millor dit, de focalització en uns quants personatges que des de situacions diferents van jugar un paper destacat en el règim de terror que va significar el franquisme. En el primer capítol Preston parteix d’una premisa inicial, i és que algunes mentides fomentades i repetides durant els anys anteriors a la rebel·lió militar del 1936 (el que es podria dir les fake news d’aleshores) van jugar un important paper en la mobilització i seguiment dels rebels. En aquest sentit, un mantra que acompanyarà el franquisme fins pràcticament la mort del dictador, el famós “contuberni judeo-maçònic i bolxevic”, serà al mateix temps causa, motiu, justificant, desencadenant de tot el moviment reaccionari per a salvar la pàtria en perill d’aquesta suposada serp maligna. El sentiment anticomunista es va estendre per cercles reaccionaris espanyols durant la dictadura de Primo de Rivera de mans d’una revista, el Bulletin de l’Entente Internationale contre la Troisième Internationale estesa entre molts ambients quarteraris: Franco i Mola, entre d’altres n’eren subscriptors. També a partir de 1932 es publiquen diverses edicions del libel Los protocolos de los sabios de Sión que encén i estén l’antisemitisme en els ambients més reaccionaris i extremistes de la societat civil i militar espanyola.

Cadascun dels següents capítols estan destinats a una acurada selecció de personatges que, des de les seves aportacions com a escriptors, publicistes, encarregats de premsa i propaganda o militars, varen contribuir a generalitzar la violència extrema contra qui no compartia les seves idees. Preston acompanya en el títol de cada capítol el nom del personatge y un qualificatiu que d’alguna sintetitza la persona. Nom i qualificatiu els veureu en negreta en aquesta ressenya. El primer és Mauricio Carlavilla (1896 – 1982) un policia corrupte i sense escrúpols lligat a la policia política de la Dictadura de Primo de Rivera i que des del pseudònim de Mauricio Karl va escriure molts best-sellers sensacionalistes entre 1932 i 1936, en els quals descrivia, entre mentides, els enemics d’Espanya, els jueus, els comunistes, els homosexuals o els francmaçons. Teòric de la Sanjurjada, va participar en la conspiració militar del 36 i continuà després de la guerra amb més publicacions imfumables sovint plagiades o piratejades i carregades d’odi. En cap moment es va penedir del seu passat tèrbol i trampós i en els darrers anys de la seva vida va ser el gurú de grups com Fuerza Nueva o CEDADE.

Mauricio Carlavilla (en una foto dels anys 40 (filosofia.org). Portada del llibre “Asesinos de España”, escrit el 1935 amb el pseudònim de Mauricio Karl (editorial.circulorojo.com). El llibre “Sodomitas” és de contingut profundament homòfob i antisemita. Text extret del llibre “Satanismo” on es poden llegir les tòxiques idees d’aquest home (circuloramirez.blogspot.com)

El capellà Joan Tusquets (1901 – 1998) és un personatge que fa un recorregut aparentment circular en la seva biografia. Nascut en una família del catalanisme conservador, virarà a posicions integristes, reaccionàries, furiosament antisemites (serà el màxim difusor del Protocols dels savis de Sió a Espanya) i publicarà diverses obres, plenes de falsedats contra tot el que representi progrés. Els anys anteriors a la guerra va elaborar amplis llistats de persones acusades de maçons, bolxevics o esquerranosos en general. Aquestes llistes públiques seran una bona base per a la repressió franquista durant la guerra i en els anys posteriors; Tusquets col·laborarà amb els serveis de propaganda franquista amb l’exèrcit del Nord comandat per Mola. Als anys finals de la seva vida tancarà el recorregut circular modificant la seva biografia, negant moltes de les coses que havia fet, escrit o pensat i tornant, com si res no hagués passat, a les posicions catalanistes de tota la vida.

Joan Tusquets en una imatge dels anys 30 (frankensaurus.com). Portada de l’opuscle “La francmasonería, crimen de lesa patria”, edició de 1936 (libros.antiguos.alcana.com). “Las sectas” va ser una col·lecció de 12 volums i hi incloïa noms i llistes de pressumptes maçons, jueus, bolxevics, etc (filosofia.org). El llibre “Orígenes de la revolución española” es va vendre massivament i va provocar una escandalosa polèmica a nivell estatal que va servir per donar més ressó a les seves idees (wiki.vilaweb.cat)

El poeta José Maria Peman (1897-1981) va ser durant més de vint-i-cinc anys una de les figures més tòxicament decisives de l’extrema dreta. Monàrquic lligat a la Union Patriótica de Primo de Rivera, durant els primers anys de la República formava part de grups de la dreta monàrquica que conspirava. Per combatre la legislació laica del primer govern republicà, va escriure “El divino impaciente” amb centenars de representacions teatrals i un èxit que va contribuir al triomf de la dreta a les eleccions del novembre de 1933. Lligat als interessos dels terratinents andalusos, Pemán prologava discursos de Calvo Sotelo i era un propagandista important en la premsa de dretes, difamant les figures polítiques republicanes. Va participar activament en la conspiració militar i aviat va justificar públicament el terror subsegüent. Vestit amb la camisa blava, amb el seu amic Ramón de Carranza, recorrien les terres andaluses en un Rolls Royce desencadenant la repressió contra el que anomenava “hordas de barbarie invasora”. Com a president de la “Comisión de Cultura y Enseñanza” va ser responsable de les depuracions de docents i intel·lectuals als anys de la guerra. Durant la postguerra es va allunyar del règim, tot maquillant la seva biografia i donant-se a si mateix una imatge d’ancià venerable els darrers anys de la seva vida.

Fotografia de José María Pemán als anys quaranta (elconfidencial.com). Concentració de Falange el 18 de juliol de 1938 a la Plaza España de Sevilla: Pemán fa un discurs davant la llotja d’autoritats (lavozdelsur.es) A la dreta el “Poema de la bestia y del ángel”, poema èpic sobre la guerra civil escrit el desembre de 1936, un dels textos antisemites més importants produïts a Espanya (maalla.es). Dos mesos abans de morir, el maig de 1981 en una cerimònia on va ser guardonat pel rei, mostra la seva imatge benevolent amb el rei ajupit parlant amb ell (elconfidencial.com)

Preston anomena Gonzalo de Aguilera (1886-1965) el missatger degut sobretot al seu paper d’acompanyant dels corresponsals de guerra en el bàndol rebel durant la guerra. Capità de cavalleria, aristòcrata, terratinent, violent, ell mateix explicava amb orgull que havia fet formar els jornalers de la seva devesa salmantina el 18 de juliol de 1936 i n’havia afusellat sis a l’atzar per alliçonar la resta. No hi ha evidències que aquest fet que ell reivindicava fos real, però diu molt del caràcter d’aquest individu. Fill de mare anglesa i educat al Regne Unit parlava amb total correcció l’anglès i l’alemany. Això va motivar el seu encàrrec de “missatger” dels rebels. Unes declaracions a la periodista nord-americana Frances Davis tot parlant de la regeneració d’Espanya defineixen el personatge: “… el nostre programa preveu exterminar un terç de la població masculina. Això purgarà el país […] Les masses no estan en condicions de raonar! Drets! És que els porcs tenen drets? Hem de matar, matar […] Entesos?”. La historia personal en base a la correspondència postal conservada i un final de vida atzarós i terrible completen la història d’aquest personatge, segurament el més desconegut dels descrits a l’obra.

Dues imatges del capità Gonzalo de Aguilera en el front del nord (wikipedia.org). A la dreta notícia de premsa del 29 d’agost de 1964, on podeu llegir el terrible desenllaç vital d’aquest home (abc.es) El capità Aguilera amb un grup de corresponsals en el front (desdemicampanario.es)

El general Emilio Mola (1887-1937) és presentat en el llibre com l’assassí del nord, un qualificatiu que s’hi escau, tenint en compte la seva responsabilitat en la matança que va desencadenar el cop d’estat i la posterior guerra civil. Format en un ambient de rígida disciplina, va fer part de la seva carrera militar a l’Àfrica i, com la majoria dels personatges presentats a l’obra també “africanistes”, es va embrutir en una experiència militar violenta i descarnada contra la població marroquina, el patró de la qual van aplicar fil per randa durant la guerra civil contra la població espanyola. Un historiador defineix Mola com “un home marcat per la rancúnia, ambiciós, amb grans dosis d’hipocresia, cruel amb afició al macabre i desmesuradament egòlatra”. Director General de Seguretat en el govern de Dámaso Berenguer (1930), partidari d’una república autoritària i dictatorial, va ser el “Director” de la conspiració militar que acabaria en el fracassat cop d’estat de juliol de 1936. És el responsable de molts dels assassinats de més de quaranta mil civils a les províncies del nord d’Espanya que controlava des dels primers mesos de l’alçament. Li va disputar a Franco la primacia en la direcció de la guerra i de l’estat, però els fracassos de l’exèrcit del Nord en la marxa sobre Madrid, el fet que Franco controlés les relacions econòmiques i militars amb els aliats alemanys i italians i l’eficàcia sanguinària de l’exèrcit d’Àfrica sota el seu control, decantaren la balança cap a Franco. Un accident d’aviació el 3 de juny de 1937 va acabar amb la vida de Mola i va eliminar una pedra en el camí de la supremacia absoluta de Franco. Malgrat tot, no hi ha cap evidència que l’accident fos provocat.

Fotografia del general Emilio Mola Vidal (todocoleccion.net) Es pot veure a Mola a la dreta de la fotografia i al costat de Franco en la primera visita d’aquest a Burgos el 16 d’agost de 1936 (abc.es) Portada del llibre de Memorias de Mola, publicat de manera pòstuma l’any 1940 (iberlibro.com) Monument a Mola en el lloc on es va estimbar l’avió a la província de Burgos; la foto correspon al segon aniversari de l’accident (efs.efeservicio.com)

El darrer personatge tractat és el general Gonzalo Queipo de Llano (1875 – 1951) definit com el psicòpata del sud. Una bona descripció de l’individu seria que tota la seva vida va ser un insatisfet crònic, erràtic, poc confiable, inestable i voluble, irascible i sempre disposat a recórrer a la violència. Crescut militarment a l’Àfrica, amb el que representa d’embrutiment personal. Es va fer republicà per ressentiment personal amb Alfons XIII i va participar activament en la fracassada conspiració republicana de 1930. Enamorat únicament del seu ego, va presidir l’Asociación Militar Republicana i ell mateix es definia com francmaçó i republicà i demòcrata. Amic i aviat consogre de Niceto Alcalá Zamora, la seva volubilitat i egocentrisme el van portar a l’animadversió absoluta amb Azaña i tot el que representava la República en quant a progrés; implicat en la conspiració militar, malgrat la seva mala relació amb el “director” Mola, s’encarregaria de la repressió a Sevilla i per l’Andalucia occidental. Ha passat a la història pels seus discursos violents i terribles des d’Unión Radio de Sevilla durant els dos primers anys de guerra. Una pàgina especialment cruel de la seva història és la duríssima repressió després de l’ocupació de Málaga a començament de 1937. La seva gelosia de Franco i, posteriorment, els seus enfrontaments amb Serrano Suñer, el van fer caure en desgràcia i va ser apartat de tot càrrec influent.

Queipo de Llano davant del micròfon de Radio Union de Sevilla en un dels seus discursos (elconfidencial.com) D’esquerra a dreta Cabanellas, Franco i Queipo durant la guerra civil (larazon.es) Franco i Queipo de Llano al balcó de l’ajuntament de Sevilla (laotraandalucia.com) Queipo saluda a Hitler a Berlín (puntocritico.com)

El darrer capítol torna sobre la interminable guerra contra el “contubernio”. Aquesta conspiració fictícia va ser el full de ruta de tots els protagonistes d’aquesta història i alhora va generar entusiasme a favor de l’esforç de guerra dels rebels. Caldria pensar que aquesta toxicitat de pensament acabaria amb la fi de la guerra, però no va ser així de cap manera: l’antisemitisme va continuar al llarg dels anys, tot i que en alguns aspectes es va atenuar conforme el rumb de la segona guerra mundial girava contra el feixisme. Preston fa un recorregut pels anys de la postguerra civil per veure l’evolució del famós contuberni i estudia altres personatges que mantingueren encesa la flama de l’odi al judaïsme, la maçoneria i el comunisme. Es descriu el paper del franquisme en relació a l’holocaust i es desmunta el mite de l’ajuda institucional als jueus; de la mateixa manera que el règim va abandonar com a apàtrides als republicans exiliats que acabarien sent carn de canó de camps nazis com Mathausen o Gussen, en el cas dels jueus d’origen sefardita tampoc no hi va haver cap reconeixement de l’origen espanyol, malgrat que durant els darrers anys de la guerra a Europa en algunes ambaixades i consolats d’Espanya es van donar casos de defensa humanitària de jueus salvats de la deportació. També podem llegir el comportament ideològic en el sentit de l’antisemitisme de figures del franquisme com Ernesto Gimenez Caballero o l’almirall Luís Carrero Blanco.

El llibre està publicat per Editorial Base l’octubre de 2021 amb una traducció molt acurada de Montserrat Pérez. Preston dedica el llibre al seu col·laborador i amic recentment traspassat Hilari Raguer. Consta d’una introducció i vuit capítols que són els que he descrit en els paràgrafs anteriors. Una extensa bibliografia i un índex onomàstic completen l’obra amb un total de 489 pàgines. Cal esmentar, com en totes les obres de Preston, les nombrosíssimes cites a peu de pàgina, un total de 1224 citacions. La lectura és fàcil, ja que la prosa i l’argumentació historiogràfica de l’autor són excel·lents. En les descripcions de cada capítol he esmentat només alguns trets generals que us poden aproximar als personatges i als contextos en què es desenvolupen les històries; si us endinseu en la lectura podreu descobrir quantitat d’informació i us ajudarà a conèixer nous detalls i aportacions historiogràfiques a una part terrible de la nostra història que va conduir el passat i que, en alguns aspectes, continua condicionant el futur.

Us adjunto un link d’una entrevista a Paul Preston sobre aquest llibre:

https://ctxt.es/es/20211201/Politica/38092/paul-preston-arquitectos-del-terror-guerra-civil-mola-queipo-de-llano.htm

Categories
Cinema i sèries

El buen patrón

Per Joan Alcaraz (periodista i escriptor)

Any: 2021

Durada: 120’

País: Espanya

Direcció i guió: Fernando León de Aranoa

Música: Zeltia Montes

Fotografia: Pau Esteve

Repartiment: Javier Bardem, Manolo Solo, Almudena Amor, Óscar de la Fuente, Sonia Alkmarcha, Fernando Albizu.

Productora: Reposado Producciones, Mediapro, TVE, TV3, MK2 Films

Gènere: Comèdia dramàtica.

Sinopsi: Julio Blanco, propietari d’actitud paternalista d’una empresa de províncies que fabrica balances industrials, espera la visita d’una comissió que decidirà sobre l’obtenció d’un premi a l’excel·lència empresarial.

Premis: Festival de Sant Sebastià 2021. Secció oficial de llargmetratges a concurs.

El meu comentari

Amb tanta disbauxa pandèmica, un ha anat poc al cinema en els darrers temps i no necessàriament a veure pel·lícules espanyoles, i encara menys catalanes si el cinema i l’audiovisual nostrats no estiguessin, gairebé esllanguint-se, a la UVI…

Però una bona amiga em va dir que El buen patrón calia anar-la a veure. “Toca, d’una manera intel·ligent, diversos temes, és molt divertida i Javier Bardem hi fa un gran paper”. Dit i fet i, certament, la visió del film no va defraudar les expectatives.

Un crític de cinema ha qualificat aquesta pel·lícula de León de Aranoa com “berlanguianamente divertida y brutalmente inteligente”. Qualsevol referència al gran cineasta valencià que fou Luis García Berlanga ja desperta  interès i té possibilitats de suscitar la nostra admiració.

Javier Bardem a “El buen patrón”

I a més, Javier Bardem -a qui jo pràcticament només havia vist en algun dels títols dels tan enginyosos germans Cohen- demostra, realment, que és un actoràs. El desplegament del seu paper a El buen patrón és tot un festival d’interpretació, amb una infinitat de recursos per tal de complaure l’espectador més exigent. També la jove actriu Almudena Amor es llueix en el seu paper de seducció i, en general, el conjunt del repartiment justifica que, des del cinema o altres plataformes, gaudim d’aquesta pel·lícula.

Almudena Amor a “El buen patrón”

En definitiva, un film que reflecteix prou bé, i amb bon sentit de l’humor, les singulars quotidianitats i petites misèries de tantes PYMES ibèriques. Tothom, si no és esclau de la cobdícia o té un pensament decididament reaccionari aspiraria, com a empresari, a esdevenir, poc o molt, un “buen patrón”. Llàstima que encara no sigui així en força casos.

El terrassenc cinema Catalunya, com a referent

El film de Fernando León de Aranoa l’he pogut veure al cinema Catalunya de Terrassa, la tercera ciutat del país per nombre d’habitants. Em plau destacar el fet que l’Ajuntament egarenc hagi intervingut decisivament per tal que, en ple centre urbà, pugui continuar funcionant una única sala cinematogràfica que ja és centenària, i amb una programació de qualitat.

L’alternativa, per a egarenques, egarencs i altres aficionats, passa per anar a modernes però perifèriques sales, situades, en aquest cas, en sectors urbans dedicats al lleure, la restauració i l’entreteniment…

Al meu entendre, el resultat de l’operació està resultant molt positiu i també un exemple per a d’altres poblacions del país, i per això vull subratllar-lo.

Cinema Catalunya (1916-2016) a Terrassa
Categories
Llibres

La memòria que persisteix

Episodios de una guerra interminable d’Almudena Grandes

Fa uns dies vaig escoltar a un membre d’alguna associació de memòria històrica dir que per parlar-ne o per fer-se’n el càrrec d’uns determinats fets s’han d’haver passat, s’han d’haver patit, i pot ser ben cert, però no oblidem la necessitat de fer arribar el passat, sempre i sigui quin sigui. Jo mateixa tinc interès per episodis històrics que no he viscut. Repeteixo, la història que ens ha conformat tal com sóm, l’hem de fer arribar sí o sí a les noves generacions, a aquelles que els llibres d’història els hi haurien d’explicar mentre estudien, i ja ho fan, però mai s’hi arriba o s’hi arriba malament. Estudis cada cop menys valorats i m’atreviria a dir menys eficients, si ens atenem al fracàs o a l’abandonament escolar. Això sí, les estadistiques són contínues, per seguir mantenint un maleït bucle. Perquè el problema està en un altre lloc, té una altra arrel, i necessita molt coratge i molts diners.

Per aquest motiu el fet de la lectura, entre altres, hauria de ser un aliat sense paliatius. I en aquest sentit la literatura té grans autors de tots els temps, que no han pretés fer novel·la històrica, i menys segons els cànons actuals, no els hi cal, senzillament expliquen la vida, les relacions socials i les inquietuds i fracassos de la gent.

La col·lecció a la qual vull donar visibilitat, en aquest sentit que he dit, que no li cal gens, és una obra monumental per l’abast i pel compromís amb el lector i amb la societat. No vull dir que ompli un buit, però sí que es col·loca en un esglaó de referència pel que fa al testimoni de la nostra trista i recent Història. Lògicament totes les guerres ofereixen resultats en el món de cultura que les seguirà, i majoritàriament per esbrinar-ne les causes i els errors que les han provocades. En aquestes sis novel·les, en falta una per publicar, els fets, les històries, els personatges, les vides parlen per sí soles. Així es fa a les bones novel·les contemporànies, el narrador deixa de ser omniscient i el lector pren el relleu davant del que si le explica.

Almudena Grandes, gran explicadora d’històries, va prendre una bona decisió en el moment que es va tancar intermitentment, i durant anys per explicar la postguerra espanyola, que sí que l’ha viscuda, i l’explica des de diferents òptiques, moments i esdeveniments diversos. La seva admiració per Don Benito, en Galdós, li va servir de molt. És com un mosaic romà, endreçat, pulcre, perfilat, sobre un fons monocolor; no és un trencadís, en tot cas en alguna estructura, però que sempre acaba arribant on vol.

Sis llibres, els continguts dels quals són independents, cosa que li permet enfocaments i cronologies aleatòries. Sis històries del menyspreu que es va tenir per una societat, que la República havia intentat convertir en adulta. El que allà s’explica és Història, i dic jo: si els currículums escolars no hi arriben mai prou, augmentant així el tradicional silenci i la perillosa ignorància, no estaria de més posar-los de lectura recomanada, no, obligatòria, millor.

Categories
Llibres

La corrupció política en l’Espanya Contemporània

Títol: La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar

Direcció: Borja de Riquer i Permanyer, Joan Lluís Pérez Francesch, Gemma Rubí, Lluís Ferran Toledano González, i Oriol Luján

Edició: Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia

Any: 2018

Pàgines: 695

Índex: Consta de 38 articles que podeu consultar aquí

Sinopsi  de La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar

La corrupció política s’ha convertit avui en una de les principals preocupacions dels ciutadans. Són molts els que la consideren un problema de primera magnitud perquè afecta de manera perillosa a la confiança en la política i la qualitat de la democràcia. Per analitzar amb rigor com ha estat possible arribar a una situació tan greu com la present, aquesta obra ofereix una sèrie d’aproximacions de caràcter interdisciplinari (història, ciència política, economia, dret penal, etc.) que contemplen els dos últims segles de la història espanyola, així com aspectes rellevants dels estudis europeus sobre aquesta xacra.

Presentació dels directors

El llibre recull totes les temàtiques tractades durant els dies 14 i 15 de desembre de 2017, en el marc de Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona, ​​i amb el patrocini de l’Ajuntament d’aquesta ciutat i de la Diputació de Barcelona, on ​​va tenir lloc el Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI. Els organitzadors de l’esdeveniment, el Grup d’Història de Parlamentarisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), van aconseguir reunir més de mig centenar d’especialistes de tota Espanya i d’Europa que participaren de manera activa en aquesta trobada interdisciplinari posant en comú els seus coneixements, les seves visions i les seves tesis sobre l’evolució històrica de les pràctiques corruptes. L’obra s’estructura en tres grans blocs: les ponències, els textos dels integrants de les taules rodones i les comunicacions seleccionades. En total hi ha 38 articles.

Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI.

El primer bloc conté dues aportacions que constitueixen un estat de la qüestió historiogràfic, el primer en l’àmbit europeu i occidental, realitzat per Jens Ivo Engels (Technische Universität Darmstadt), i el segon, la proposta interpretativa se centra en el cas espanyol, a càrrec de Borja de Riquer, Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano (Universitat Autònoma de Barcelona). A continuació, Francisco Comín analitza, des d’una perspectiva de llarg abast, els llaços entre pressupostos públics i legislació econòmica i corrupció. Per la seva banda, Fernando Jiménez Sánchez aporta la visió de com la ciència política s’ha atansat al fenomen de la corrupció en el cas espanyol. Per acabar aquest primer bloc, Ángel Viñas analitza el règim franquista com una situació de corrupció sistèmica i explica com el mateix dictador va arribar a acumular una gran fortuna gràcies a ella.

El bloc central del llibre es compon de cinc petits àmbits temàtics. En el primer d’ells, amb textos de Carles Sudrià, Mercedes Cabrera, Miguel Ángel López-Morell i Pablo Díaz Morlán, s’examinen els vincles existents entre els interessos dels grans grups econòmics i la corrupció. Segueix a continuació un segon apartat dedicat a la monarquia espanyola i als escàndols en els quals aquesta es va veure involucrada, amb aportacions d’Emilio La Parra, Maria Angeles Casado, Isabel Burdiel i Javier Moreno Luzón.

El tercer d’aquests àmbits aborda la qüestió de la corrupció existent en els governs i en les administracions locals. S’hi analitzen els mètodes utilitzats pels vells i els nous cacics per fer de l’administració municipal un territori propici als seus interessos particulars i com aconseguien esquivar els escassos sistemes de control de la seva gestió. Els textos són a càrrec de Jean-Philippe Lluís, Xavier Huetz de Lemps i Xavier Forcadell.

En el quart apartat es debat sobre la història de la persecució penal de la corrupció i sobre les notables dificultats que han existit sempre per convertir en delictes els abusos realitzats per polítics i funcionaris. S’analitzen les traves doncs de tot tipus de règims polítics, a la persecució i condemna dels corruptors i dels corromputs, a causa de l’escàs interès dels governants per establir una justícia ràpida i eficaç que sancionés de forma exemplar. En aquest terreny, els textos de Mercedes García Arán, Miguel Pino, Emilia Iñesta Pastor i Juan Carlos Ferré Olivé assenyalen la significativa tendència de molts polítics, tant del segle XIX com també de l’actualitat, de parlar molt més de l’administració de justícia que del poder judicial, la qual cosa revela les seves pretensions d’influir en el seu funcionament i soscavar la seva possible independència.

Finalment, la tercera part del llibre inclou 14 comunicacions seleccionades. També inclou una llista amb tots els autos i un índex onomàstic.

Quatre articles del llibre

A continuació cometem breument, quatre articles dels trenta-vuit que conté el llibre:

  • Riquer i Permanyer, Borja de; Rubí, Gemma; Toledano González, Lluís Ferran: “Más allà del escándalo. La Historia de la corrupción política en la España contemporània”
  • Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política”
  • Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)”
  • Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)”

La corrupció, més enllà de l’escàndol

L’article de Riquer, Rubí i Toledano planteja que la corrupció política té almenys quatre àmbits d’estudi: 1. Construcció cultural després del desastre de 1898 (caciquisme durant la Restauració, frau electoral, clientelisme polític durant els regnat isabelí. 2. Recerques que relacionen política i el món dels negocis (especialment els polítics liberals, La Restauració i la dictadura franquista. 3. Hª del Dret i del pensament polític sobre la responsabilitat ministerial i els empleats públics i també l’evolució del dret penal. 4. Historiografia sobre els escàndols  (Exèrcit del Rif, corrupció vinculada a la dictadura franquista).

Exemples de casos i d’algunes mesures

Cas Hospital Militar de San Carlos (1812). Casos Gobiernos de Fernando VII. Cas Pedro Macanaz compra venda d’empleos públics (1814). José A. Piqueras analitza les pràctiques corruptes. Destitució del secretari d’Estat Pedro Gómez Labrador (1813). Judici al ministre de Fomento Agustín Esteban Collantes (1859). Ley de Incompatibilidades (1933). Fins 1918 amb el Estatuto Maura no s’elimina la cesantía política i el famós comedero nacional. Claudio Moyano, ministre de Fomento és la primera dimissió voluntària d’un ministre (1853).

Fins a 1923 hi ha una persistent i descarada corrupció electoral. 1913 un terç de les terres de Jerez no pagaven cap tipus de tribut. Reforma i reconstrucció de la Via Laietana concedida al Banco Hispano Colonial, presidit pel segon marquès de Comillas. El cas de La Papelera. Las Minas del Rif. Contrabando a gran escala de Juan March. El rei Alfons XIII. La dictadura de Primo de Rivera adula i fa favors a Juan March. El cas El Estraperlo. L’escàndol Nombela. Enfonsament del Partido Republicano Radical de 102 diputats a 4 entre 1933 i 1936.  La Dictadura franquista és un règim de corrupció política institucionalitzada. Franco mateix ha estat un polític corrupte (Ángel Viñas). Ministres de Franco: Demetrio Carceller, Manuel Arburúa. Els germans Muñoz Ramonet. Assumpte MATESA (1968). La llei d’Amnistia de 1978 descarta l’exigència de responsabilitats polítiques sobre la corrupció.

El torn polític o repartiment del poder dels dos partits dinàstics (conservador i liberal) liderats per Antonio Cánovas del Castillo i Mateo Práxenes Sagasta

Què fou la corrupció política al segle XIX

El que va ser distintiu del liberalisme espanyol, en la seva versió conservadora, és que va intentar que els governants es poguessin moure en el terreny de la impunitat i, en el fons, de la inviolabilitat i la sacralitat, davant de les conflictives pràctiques assembleàries gaditanes i de les amenaces locals del liberalisme progressista i radical. Després els progressistes, demòcrates i republicans van fer de la revolució moral al llarg de segle XIX una peça programàtica indispensable. No obstant això, sectors del progressisme tampoc van ser aliens a la corrupció, tot i presentar-se com paladins de la seva denúncia.

Allò que és propi de l’administració espanyola era el despotisme i la irresponsabilitat. La corrupció no va ser un assumpte de conductes individuals desviades, esmenables amb el desenvolupament de la modernització, ni una casuística més o menys cridanera, sinó un dispositiu de l’art de governar, comprensible a través de les pràctiques de la governabilitat. La rigidesa o flexibilitat en el repartiment i rapinya de la riquesa pública va actuar com a motor de canvi polític i de mecanisme de recomposició de les oposicions, tal com va succeir en 1854 i 1868: tots dos van ser moments de ruptura emmascarats com a revolucions morals .

La corrupció a l’Espanya del XIX va ser la sensació d’impunitat de què gaudia el poder. La corrupció va poder desenvolupar-se i arrelar-se en l’Espanya liberal gràcies a la inexistència d’una autèntica divisió de poders.

Sàtira de la corrupció política al segle XIX “Al asalto!” per Demócrito (1849-1908) humorista gràfic

La corrupció política al segle XX

Durant el segle XX, quan es va passar d’un 10% de pressupostos públics respecte el PIB el 1900 a un 40% ja en el segle XXI, amb un 15% d’empleats públics del total de la població activa, es va produir una notable ampliació en el camp de la corrupció, sobretot durant les dictadures.

En les etapes de llibertats, el coneixement dels casos de corrupció és causa de l’activitat denunciadora de la premsa o dels polítics de signe diferent dels corruptes, més que a l’activitat investigadora de la fiscalia, el que comporta l’increment de la preocupació ciutadana davant les pràctiques corruptes.

La gestió pública de la dictadura de Primo Rivera  va actuar davant  una impunitat total i la seva actuació governamental va estar plena d’arbitrarietats administratives, irregularitats judicials i tractes privilegiats escandalosos.

Durant la Segona República es va fer evident “l’existència d’una major voluntat política de crear una administració més eficaç i intervencionista”. Es va reduir la corrupció electoral i es van perseguir els casos de corrupció política, com va ser notori en l’anomenat Estraperlo que va suposar, entre altres assumptes tèrbols, el descrèdit absolut del Partit Radical davant l’electorat.

Sota el franquisme es va institucionalitzar la corrupció política, i l’Estat va ser capturat pels grans grups econòmics, que se’l repartir com un autèntic botí de guerra. La paraula impunitat va cobrar el seu màxim desenvolupament i el propi dictador Francisco Franco va ser un polític corrupte que a més es va enriquir per mitjà de tot tipus de pràctiques il·lícites. Com que el franquisme mai la va condemnar moralment, la corrupció i les seves moltes pràctiques il·legals van acabar per ser tolerades en la societat quan no tingudes per demostracions d’èxit empresarial.

Durant la Transició “no hi va haver voluntat política per intentar erradicar la corrupció política provinent del franquisme”. Per als autors, aquest “perdó i oblit” són el moll  de l’os de l’explicació de per què “a la societat espanyola ha arrelat tan una cultura política indulgent i comprensiva amb la corrupció”.

A mode de balanç: propostes i reptes dels autors

De Riquer, Rubí i Toledano tanquen el seu article amb una llarguíssima i necessària bateria de preguntes sobre les consideren que hauria de treballar la historiografia per determinar el grau d’intervenció de la corrupció política en la realitat espanyola dels dos últims segles.

De fet, hi ha una gran pregunta a la qual els historiadors hauríem de saber respondre: ¿Per què les pràctiques corruptes tal com les coneixem avui han arrelat molt més en uns països que en altres?

Algunes de les qüestions més pertinents a plantejar als historiadors podrien ser: ¿Fins a quin punt es pot parlar de la captura de l’Estat per part dels grups econòmics més poderosos, com sosté Francisco Comín? O es tracta més aviat de pactes i aliances entre els grups d’interessos econòmics i part de la classe política en l’època liberal? El procés cap a la democratització a Espanya va ser en bona mesura hipotecat i dificultat per la corrupció?

¿La corrupció política va ser, però, un dels mitjans amb els quals el fràgil i precari Estat liberal espanyol va poder consolidar-se políticament a mitjan el segle XIX? La corrupció va ser també una resposta davant l’amenaça del món local i del provincialisme, i la por a la revolució social? Quins efectes va tenir la subordinació dels jutges per protegir l’Administració? La corrupció ha estat una mena de “lubricant” que ha permès un funcionament més àgil de les administracions públiques? ¿I quin va ser el preu pagat per això? La corrupció va afectar el retard econòmic espanyol al sostreure importants recursos públics, o per contra va facilitar el creixement? Quins van ser els costos econòmics i socials de la corrupció política? Al generalitzar la corrupció, no s’estava dificultant també el sorgiment d’una ciutadania crítica? No es va contribuir a erosionar la imatge de la política i dels polítics, alimentant tant el discurs crític per l’esquerra, com l’antiparlamentarisme més reaccionari? Quines han estat les respostes populars i cíviques davant aquest fenomen? Recordem aquí la gran mobilització de masses contra la corrupció esdevinguda a Madrid amb l’assumpte del marquès de Cabriñana el 1895, estudiat per Javier Moreno Luzón, malgrat que a la fi les seves repercussions polítiques fossin escasses.

¿Hi ha pocs escàndols polítics a Espanya, a jutjar pel que ha passat en altres països europeus, com França, Regne Unit o Itàlia, a finals de segle XIX i inicis del XX? En quina mesura la corrupció que va esquitxar la Monarquia va contribuir al deteriorament de la seva legitimitat? En quina forma els escàndols de Maria Cristina i de la seva filla Isabel II no van encendre el debat sobre si la Monarquia era propietat de la nació i no a l’inrevés? I aquí podríem recordar la recomanació d’Antonio Cánovas del Castillo a Laureà Figuerola, el 1869, sobre la conveniència de “anestesiar la investigació” sobre les joies de la Corona robades per Isabel II, perquè podria posar en perill el mateix sistema polític liberal.

¿Entre els molts costos de la recent Transició espanyola hi ha el no haver passat comptes a la corrupció del Franquisme? Què va suposar per a la societat i l’administració espanyoles tolerar i acceptar aquesta pesada herència delictiva de la dictadura? I, més en concret, què hi ha de restes del Franquisme i de novetat en l’actual corrupció política?

¿Es pot afirmar que l’actual sistema democràtic espanyol s’està mostrant incapaç de controlar, sancionar i erradicar amb eficàcia la corrupció política? ¿Es tracta d’unes pràctiques sistèmiques i profundament arrelades en la vida política i en la societat? O ens trobem tan sols davant la proliferació de casos, però no davant d’una corrupció generalitzada que contamini per complet el funcionament de la democràcia? ¿El fet que el PP, partit que en els últims anys ha governat a Espanya sigui el que està involucrat en més casos de corrupció de tot Europa té un significat especial? Per què segueix rebent un ampli suport dels electors?

¿Es pot parlar de l’existència avui a Espanya d’un neocaciquisme local i territorial en gran mesura conformat i cohesionat per la corrupció política? ¿El fet que la majoria dels mitjans de comunicació privats depenguin econòmicament d’importants grups empresarials, sobretot bancaris, pot mediatitzar les denúncies i les informacions sobre la corrupció política?

Com cal interpretar l’escàs interès dels Governs democràtics i de la majoria dels partits polítics per procedir a una profunda reforma del sistema judicial? A què responen les reticències per legislar i controlar de manera eficaç el finançament dels partits polítics? Per què hi ha tantes dificultats per a la creació d’un poder judicial realment independent, ràpid, eficient i amb capacitat de sancionar la corrupció de forma exemplar?

Corrupció, negocis i política

Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.

Les biografies de Nicolàs Maria de Urgoiti (1869-1951), de Juan March Ordinas (1880-1962) i la de Jesús de Polanco (1929-2007), són la base per a l’anàlisi de la cultura política i les polítiques anticorrupció en tres moments i contextos històric diferents que encaixarien amb la segona onada (1880) i la tercera onada a partir de 1990 de “debats calents” segons Jeans Evo Engels.

Tres llibres de Mercedes Cabrera sobre les biografies de Nicolás María de Urgoiti, Juan March i Jesús de Polanco per entendre la cultura política i les polítiques d’anticorrupció

Muñoz Ramonet i el grup empresarial UNITESA

Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.  629-643 p.

La professora Montserrat Llonch estableix en el seu article sobre la corrupció durant la dictadura franquista dues etapes, una que aniria fins a 1951 i que de tan generalitzada i quotidiana com és, no es molesta a ocultar-se, ni pot, i una altra a partir d’aquest any que aprèn a dissimular i s’especialitza.

L’anàlisi del perfil empresarial de Julio Muñoz Ramonet, l’articulació i la creació d’UNITESA (Unión de Industrias Textiles SA) permetran aprofundir en l’estudi de cas i fonamentar els principals resultats. El cas UNITESA evidencia la discontinuïtat de l’empresariat català amb la irrupció del franquisme, que dona peu a una nova classe empresarial, que no es caracteritzava per ser emprenedora i competitiva sinó que estava conformada pels més propers al poder i els que tenien menys escrúpols per aconseguir avantatges en l’aplicació de les regulacions i informació privilegiada.

Muñoz Ramonet: Retrat d’un home sense imatge. amb Montserrat Llonch com a coautora

Fam, corrupció i suborns en el primer Franquisme

Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.  143-170 p.

Conclusions del mateix autor

La corrupció va arribar durant el Franquisme, i especialment durant la seva primera meitat, a quotes inèdites i escandaloses. Es podria afirmar que des del primer moment va estar inserida en l’ADN de la dictadura, recoberta, això sí, per solemnes proclamacions de “Por Dios y por España”. No es va produir de manera espontània. Va ser el resultat d’actuacions concretes. De vegades basades en entelèquies feixistes. En altres casos amb ple desconeixement dels mecanismes de funcionament de l’economia. Va exercir un paper absolutament clau per fer arribar els fruits de la victòria a les oligarquies tradicionals i a una nova classe lligada de forma consubstancial als sectors militars, polítics i ideològics que havien sostingut el que feien passar per “Cruzada”. La corrupció va esquitxar des de l’alta prefectura de l’Estat fins als més humils empresaris i funcionaris. Va complir tres funcions específiques: va permetre un enriquiment inusitat dels vencedors i, en molta menor però no menyspreable mesura, de les classes subalternes o de servei que s’hi havien adherit; va afavorir un transvasament de rendes des dels vençuts als nous amos de la situació, i va comportar que els enemics tot just poguessin subsistir amb prou feines.

La corrupció va ser encoratjada de manera conscient per les autoritats polítiques, ancorades en el manteniment per superar de manera significativa els postulats ideològics de l’autarquia nazi-feixista o els suposats encants de la industrialització a través de la substitució d’importacions. La noció econòmica elemental del cost d’oportunitat mai va entrar en els seus càlculs. Va ser també un subproducte inevitable d’una economia subdesenvolupada en què el dirigisme estatal i paraestatal va suprimir qualsevol vel·leïtat que pogués semblar-se a una economia de mercat. Es va desenvolupar en un bassal d’incompetència en la qual la voluntat de Franco va ser sempre llei. La corrupció no va acabar el 1959 amb l’única gran operació político estratègica del Franquisme: l’adopció del pla d’estabilització i liberalització. Va ser, però aquest pla, el que, amb Franco remugant, va permetre a l’economia i a la societat espanyoles no perdre la cursa per enganxar-se d’alguna manera a l’expansió, ja en marxa, de les economies europees de lliure mercat i la nord-americana.

En un període en què molts procuren oblidar la repressió multimodal, les escassetats i els patiments dels anys quaranta o els també foscos anys cinquanta convé mirar enrere per negar amb tota energia que, amb Franco, almenys la situació econòmica va ser millor que en els actuals anys de depressió. Franco mai va ser el “últim regeneracionista”. A canvi, com ha dit Manuel Sanchis i Marco, Franco i la seva dictadura van ser la gran rèmora per al progrés econòmic i moral d’Espanya.

Compra venda d’estraperlo de “chuscos” de pa dur als anys 50. / La otra cara del caudillo. Mitos y realidades en la biografía de Franco , Ángel Viñas

Categories
Cinema i sèries

Mediterraneo

Mediterráneo, pel·lícula de 2021 (filmaffinity.com)

A la tardor de 2015, dos socorristes, Òscar (Eduard Fernández) i Gerard (Dani Rovira), viatgen fins a l’illa de Lesbos, a Grècia, impactats per la fotografia del nen Ailan ofegat en les aigües del Mediterrani. Quan hi arriben, la realitat és colpidora: l’arribada continua de centenars, milers de persones provinents de conflictes bèl·lics des de les properes costes de Turquia en unes condicions deplorables sense que ningú prengui mesures de rescat o d’ajuda. Al costat d’Esther (Anna Castillo), Nico (Sergi López) i altres membres de l’equip lluitaran de manera incansable per donar suport a les persones que ho necessiten.

Aquesta pel·lícula explica la història d‘Òscar Camps i els seus col·laboradors durant els primers mesos d’actuació a Lesbos. La cinta dirigida per Marcel Barrena (100 metros) i amb un guió de Danielle Schleif, a partir de la narració del mateix Barrena i del propi Òscar Camps, és una emocionada crònica de la inhumana situació dels refugiats, i del paper inactiu i vergonyós de la Unió Europea davant del drama humà que s’estava produint. La interpretació és molt bona i contribueix a donar realisme i veracitat a una història terrible i emotivament humana.

Categories
Llibres

La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas

Títol: La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas

Editor literari: Norbert Bilbeny

Estudi històric introductori: Paola Lo Cascio

Investigació documental: Noli Cabezas Ramírez

Edicions de la Universitat de Barcelona

Data d’edició: 2021

Pàgines: 456

Fullejar la publicació: http://www.edicions.ub.edu/hojear.aspx?fichero=13887.pdf

Sinopsi

La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas, és un recull de 70 textos fonamentals de la Segona República espanyola, de gran valor testimonial i instrumental. Testimonial perquè aporten proves sobre diferents aspectes d’una època excepcional en la història d’Espanya i Europa; i instrumental perquè reuneix un material de difícil accés i el posa a disposició de tots aquells interessats en l’estudi d’aquest període: les principals lleis, els decrets de govern més decisius i un variat conjunt de proclames, discursos i escrits, sempre en favor del règim republicà. Paraules d’afirmació i compromís que segueixen ressonant avui per la seva defensa de la democràcia legítima, en una Espanya que estava immersa en la llarga crisi de la restauració monàrquica, i en una Europa llavors marcada pels problemes econòmics i l’ascens dels sistemes dictatorials. Els documents reproduïts es completen amb una selecció de 60 documents disponibles en línia. [Extret de la contraportada del llibre, a excepció de la darrera frase]

Ressenya

L’obra té un pròleg de nou pàgines de Norbert Bilbeny, editor literari de llibre, filòsof, professor i catedràtic d’Ètica de la UB; una introducció històrica de Paola Lo Cascio professora d’Història Contemporània de la UB, politòloga i historiadora; i la recerca documental va a càrrec de Noli Cabezas Martínez, historiadora de la UB. També hi ha una magnífica selecció d’imatges, la majoria  poc conegudes, que il·lustren les portadelles de cada capítol, que ha anat a càrrec de Maria Lourdes Prades del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la UB.

Carles Fonseré. Escola catòlica, escola laica: por vuestros hijos defended la escuela catòlica votando Dreta de Catalunya [S.l.]: Arts Gràfiques, S.A., [1932]. Mauricio Amster. Los institutos para obreros abren las puertas de la enseñanza superior a los trabajadores españoles. Madrid: Ministerio de Instrucción Pública [193-](Valencia: Lit. S. Dura Socializada UGT, CNT)

Quant al pròleg, Norbert Bilbeny, es fa les preguntes fonamentals: Què fou la Segona República? Una República democràtica de treballadors de tota classe, que s’organitza en règim de Llibertat i de Justícia. Què aportà la República? Aconsegueix canviar la dictadura per la democràcia. De fet, fou un parèntesi entre dues dictadures. Per què va fracassar? No va caure per la Constitució, sinó per la seva inestabilitat i sobretot per la força militar dels seus enemics alineats amb els totalitarismes europeus de l’època. A parer seu el fracàs és degut a què el clima s’imposà a les institucions. El clima espanyol generalment està provocat pel calor o la violència de les paraules pronunciades sense contenció. També va fallar per una incomprensió insuficient dels debats de fons (democràcia i autocràcia i aviat feixisme). I finalment: Quina ensenyança en podem extreure? Sense dubte les característiques que li escauen són: una època il·lusionant, un intent seriós de fer una política ètica, una voluntat àmpliament compartida d’endegar un model assequible de convivència civilitzada. Tradueixo un fragment d’un paràgraf final: “Avui, malgrat els seus defectes, podem parlar d’una grandesa moral d’aquella Segona República espanyola. Actuà, sense saber-ho, pel bé de la humanitat futura: el millor llegat de qualsevol política”.

En el pròleg de nou pàgines, cita deu cops Azaña i també altres deu personatges prorepublicans, cap dona. També diu que la “declaració d’independència de Catalunya” i la revolució d’Astúries d’octubre del 1934, alguns la veuen com un precedent de la Guerra civil. A parer nostre, la historiografia mostra que Companys, proclama l’Estat Català, dins de República Federal Espanyola, el matís és important.   

L’anàlisi de la situació històrica que Paola Lo Cascio titula “Vuit anys que marcaren la història d’Espanya”, destaca en primer lloc, que sovint la Guerra Civil  ha eclipsat l’experiència de la República i fins i tot de la seva cronologia que la fan acabar el 1936. També denuncia que determinada historiografia es pregunta sobre la “sostenibilitat” de la República, donant a entendre que el conflicte era inevitable i inviable, sovint amb arguments de falta de desenvolupament econòmic i el caràcter poc dialogant dels espanyols. Per rebatre aquesta visió Lo Cascio, amplia la mirada i analitza la situació a tota Europa, en setze països europeus hi havia règims autoritaris o directament dictadures entre els anys vint i trenta, entre ells Itàlia, Alemanya, Portugal, Polònia, Hongria o Grècia.

Molt sintèticament, però sense perdre els matisos, el text reconstrueix les diferents fases de la República i els seus actors col·lectius principals. També deixa clar que el bienni progressista aborda les sis principals i transcendents qüestions: la “qüestió regional” (en realitat és la qüestió nacional),  la qüestió agrària, la qüestió militar, la qüestió educativa, la qüestió social i la qüestió religiosa. També aborda el paper de la República durant la guerra civil i mostra com malgrat estar immersa en un conflicte global amb episodis revolucionaris, la República segueix funcionant fins el 1939. I posa com a exemple la reforma escolar a Catalunya, per obra del Consell de l’Escola Nova Unificada vinculat a la Generalitat de Catalunya. I finalment, Lo Cascio fa una darrera consideració sobre la interpretació de la història de la república durant la guerra. La deixo per al lector.

Ricard Opisso. 14 d’abril 1931. Barcelona: Martí, Marí i Cia, [1931]. Josep Morell i Macias. Ciutadà ja tens el carnet electoral garantia del teu vot? Barcelona Seix Barral, [1935]

Quant a la documentació seleccionada per Noli Cabezas Martínez està dividida en nou capítols, cadascun precedit d’una introducció molt adequada i que dibuixa el marc històric i legislatiu del tema tractat; i també una breu bibliografia selectiva. Els apartats són els següents:

  1. L’adveniment de la República amb 6 textos reproduïts i 7 textos disponibles en línia. Inclou entre altres: el Pacte de Sant Sebastià; la proclamació de la República de Nieto Alcalà Zamora; l’Estatut jurídic del Govern provisional; el decret sobre els símbols de la República,…
  2. La política general republicana amb 8 textos reproduïts i 9 disponibles en línia. Inclou la llei de defensa de la República, la Constitució, discursos d’Alcalà Zamora, Largo Caballero, Lerroux (sobre els fets d’octubre de 1934) i Azaña (al camp de Comillas de Madrid) i el programa del Frente Popular.
  3. El debat autonòmic amb 7 textos i 5 disponibles en línia. Inclou la Proclamació de la República de Macià, discursos de Castelao, Companys i Azaña, Estatut de Catalunya, Projecte d’Estatut de Galícia, Estatut del País Basc i Proclamació de l’Estat Català de Companys.
  4. El nou ordre militar amb  8 textos i 4 disponibles en línia. Inclou 2 lleis (Ley de pase a la reserva de generales desleales i Ley de amnistía a los militares golpistas), 3 decrets i 2 discursos (Azaña i Alcalà Zamora) i una Odre de creación de 2.500 plazas del Cuerpo de Seguridad.  
  5. La qüestió religiosa amb 7 textos i 3 disponibles en línia. Inclou la llei de confessions i congregacions religioses, 3 decrets, discursos de Gil Robles i d’Azaña i un text sobre punts de conciliació entre l’Església i l’Estat de Víctor Manuel Arbeloa.
  6. El canvi educatiu amb 6 textos reproduïts i 10 disponibles en línia. Inclou la llei de creació d’escoles públiques i 4 Decrets, entre ells el Decreto sobre bilingüismo escolar en Cataluña i un discurs de Fernando de los Ríos Urruti.
  7. La reforma agrària i econòmica amb 10 documents reproduïts i 13 disponibles en línia. Inclou entre altres, 2 lleis (la Llei de contractes de conreu i la Ley de arrendamientos rústicos) 6 decrets del Govern de la República (sobre atur agrícola, arrendament de terres, accidents de treball, jornada de vuit hores, confiscació d’empreses abandonades), 2 decrets del Govern de la Generalitat (Comissió d’Indústries de Guerra i De Col·lectivitzacions i control obrer)  i un discurs de Marcel·lí Domingo en defensa de la reforma agrària.
  8. La Transformació social amb 8 documents reproduïts i 8 disponibles en línia. Inclou 3 lleis (De Divorci, De Matrimoni, D’assegurança de malaltia), 3 decrets (De maternitat, D’abolició de la prostitució i De despenalització de l’avortament) aquest darrer de la Generalitat  de Catalunya, una ordre sobre la millora en les presons i un discurs de Clara Campoamor en defensa del sufragi universal.
  9. La lluita contra el feixisme amb 9 documents reproduïts i 1 disponible en línia. Inclou el Decret de la Generalitat sobre milícies ciutadanes en defensa de la República i 6 discursos [I. Prieto, J. Negrín (2), F. Largo Caballero, M. Azaña, J. Besteiro]; l’al·locució de Negrin “España no se rinde”; i la Declaración de los Trece Puntos del Gobierno de Negrín.
Aguineche. Eup! Todos por el Estatuto. Eup! Guziok araudi alde. Tolosa: Unión Gráfica, 1933. Emilio Esteban-Infantes. La sublevación del General Sanjurjo. Madrid: J. Sánchez de Ocaña, 1933. 230 p.

El llibre clou amb una excel·lent selecció bibliogràfica d’una quarantena d’obres, on destaquen obres de caràcter social, educatiu i de gènere.

En resum, una obra que va més enllà d’un bon recull documental, especialment interessants són cadascuna de les “introduccions” als nou àmbits temàtics. Hi afegiria només que es pogués accedir més fàcilment a la documentació disponible en línia (60 textos), atès que la majoria són adreces electròniques llargues i difícils de transcriure. Es podria fer un annex a la pàgina web d’Edicions de la Universitat de Barcelona o un altre recurs. Finalment, sense ser-ne un expert, creiem que l’obra recull prou bé l’aportació fonamental de Catalunya i del Govern català a la Segona República espanyola. Hi ha almenys 11 documents realitzats per la Generalitat i els seus governants o vinculats directament amb Catalunya, d’un total de 70 textos reproduïts.

Melendreras; Sindicato Profesionales Bellas Artes, UGT; Junta Delegada de Defensa de Madrid. Delegación de Propaganda y Prensa. Todas la milicias fundidas en el Ejército Popular. Madrid: Rivadeneyra, control obrero, [1936?].

Nota sobre les imatges

A la pàgina de crèdits s’enumeren i detallen deu imatges, però a l’interior del llibre, només n’hi ha nou, una per a cada portadella. No hi ha el cartell de Carles Fonseré. Escola catòlica, escola laica: por vuestros hijos defended la escuela catòlica votando Dreta de Catalunya [S.l.]: Arts Gràfiques, S.A., [1932]- I Cartel; 94 x 65 cm.

Tots els peus d’imatge d’aquesta ressenya s’han extret de la pàgina de crèdits informada pel CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona que ha cedit les imatges que il·lustren les portadelles del llibre.

Fotografia de la coberta del llibre: “Celebración en la Puerta del Sol de Madrid por la proclamación de la Segunda República, el 14 de abril de 1931”.

Autor de la ressenya

Joan Solé Camardons, Llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història.