Etiqueta: Espanya

Categories
Llibres

La corrupció política en l’Espanya Contemporània

Títol: La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar

Direcció: Borja de Riquer i Permanyer, Joan Lluís Pérez Francesch, Gemma Rubí, Lluís Ferran Toledano González, i Oriol Luján

Edició: Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia

Any: 2018

Pàgines: 695

Índex: Consta de 38 articles que podeu consultar aquí

Sinopsi  de La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar

La corrupció política s’ha convertit avui en una de les principals preocupacions dels ciutadans. Són molts els que la consideren un problema de primera magnitud perquè afecta de manera perillosa a la confiança en la política i la qualitat de la democràcia. Per analitzar amb rigor com ha estat possible arribar a una situació tan greu com la present, aquesta obra ofereix una sèrie d’aproximacions de caràcter interdisciplinari (història, ciència política, economia, dret penal, etc.) que contemplen els dos últims segles de la història espanyola, així com aspectes rellevants dels estudis europeus sobre aquesta xacra.

Presentació dels directors

El llibre recull totes les temàtiques tractades durant els dies 14 i 15 de desembre de 2017, en el marc de Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona, ​​i amb el patrocini de l’Ajuntament d’aquesta ciutat i de la Diputació de Barcelona, on ​​va tenir lloc el Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI. Els organitzadors de l’esdeveniment, el Grup d’Història de Parlamentarisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), van aconseguir reunir més de mig centenar d’especialistes de tota Espanya i d’Europa que participaren de manera activa en aquesta trobada interdisciplinari posant en comú els seus coneixements, les seves visions i les seves tesis sobre l’evolució històrica de les pràctiques corruptes. L’obra s’estructura en tres grans blocs: les ponències, els textos dels integrants de les taules rodones i les comunicacions seleccionades. En total hi ha 38 articles.

Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI.

El primer bloc conté dues aportacions que constitueixen un estat de la qüestió historiogràfic, el primer en l’àmbit europeu i occidental, realitzat per Jens Ivo Engels (Technische Universität Darmstadt), i el segon, la proposta interpretativa se centra en el cas espanyol, a càrrec de Borja de Riquer, Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano (Universitat Autònoma de Barcelona). A continuació, Francisco Comín analitza, des d’una perspectiva de llarg abast, els llaços entre pressupostos públics i legislació econòmica i corrupció. Per la seva banda, Fernando Jiménez Sánchez aporta la visió de com la ciència política s’ha atansat al fenomen de la corrupció en el cas espanyol. Per acabar aquest primer bloc, Ángel Viñas analitza el règim franquista com una situació de corrupció sistèmica i explica com el mateix dictador va arribar a acumular una gran fortuna gràcies a ella.

El bloc central del llibre es compon de cinc petits àmbits temàtics. En el primer d’ells, amb textos de Carles Sudrià, Mercedes Cabrera, Miguel Ángel López-Morell i Pablo Díaz Morlán, s’examinen els vincles existents entre els interessos dels grans grups econòmics i la corrupció. Segueix a continuació un segon apartat dedicat a la monarquia espanyola i als escàndols en els quals aquesta es va veure involucrada, amb aportacions d’Emilio La Parra, Maria Angeles Casado, Isabel Burdiel i Javier Moreno Luzón.

El tercer d’aquests àmbits aborda la qüestió de la corrupció existent en els governs i en les administracions locals. S’hi analitzen els mètodes utilitzats pels vells i els nous cacics per fer de l’administració municipal un territori propici als seus interessos particulars i com aconseguien esquivar els escassos sistemes de control de la seva gestió. Els textos són a càrrec de Jean-Philippe Lluís, Xavier Huetz de Lemps i Xavier Forcadell.

En el quart apartat es debat sobre la història de la persecució penal de la corrupció i sobre les notables dificultats que han existit sempre per convertir en delictes els abusos realitzats per polítics i funcionaris. S’analitzen les traves doncs de tot tipus de règims polítics, a la persecució i condemna dels corruptors i dels corromputs, a causa de l’escàs interès dels governants per establir una justícia ràpida i eficaç que sancionés de forma exemplar. En aquest terreny, els textos de Mercedes García Arán, Miguel Pino, Emilia Iñesta Pastor i Juan Carlos Ferré Olivé assenyalen la significativa tendència de molts polítics, tant del segle XIX com també de l’actualitat, de parlar molt més de l’administració de justícia que del poder judicial, la qual cosa revela les seves pretensions d’influir en el seu funcionament i soscavar la seva possible independència.

Finalment, la tercera part del llibre inclou 14 comunicacions seleccionades. També inclou una llista amb tots els autos i un índex onomàstic.

Quatre articles del llibre

A continuació cometem breument, quatre articles dels trenta-vuit que conté el llibre:

  • Riquer i Permanyer, Borja de; Rubí, Gemma; Toledano González, Lluís Ferran: “Más allà del escándalo. La Historia de la corrupción política en la España contemporània”
  • Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política”
  • Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)”
  • Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)”

La corrupció, més enllà de l’escàndol

L’article de Riquer, Rubí i Toledano planteja que la corrupció política té almenys quatre àmbits d’estudi: 1. Construcció cultural després del desastre de 1898 (caciquisme durant la Restauració, frau electoral, clientelisme polític durant els regnat isabelí. 2. Recerques que relacionen política i el món dels negocis (especialment els polítics liberals, La Restauració i la dictadura franquista. 3. Hª del Dret i del pensament polític sobre la responsabilitat ministerial i els empleats públics i també l’evolució del dret penal. 4. Historiografia sobre els escàndols  (Exèrcit del Rif, corrupció vinculada a la dictadura franquista).

Exemples de casos i d’algunes mesures

Cas Hospital Militar de San Carlos (1812). Casos Gobiernos de Fernando VII. Cas Pedro Macanaz compra venda d’empleos públics (1814). José A. Piqueras analitza les pràctiques corruptes. Destitució del secretari d’Estat Pedro Gómez Labrador (1813). Judici al ministre de Fomento Agustín Esteban Collantes (1859). Ley de Incompatibilidades (1933). Fins 1918 amb el Estatuto Maura no s’elimina la cesantía política i el famós comedero nacional. Claudio Moyano, ministre de Fomento és la primera dimissió voluntària d’un ministre (1853).

Fins a 1923 hi ha una persistent i descarada corrupció electoral. 1913 un terç de les terres de Jerez no pagaven cap tipus de tribut. Reforma i reconstrucció de la Via Laietana concedida al Banco Hispano Colonial, presidit pel segon marquès de Comillas. El cas de La Papelera. Las Minas del Rif. Contrabando a gran escala de Juan March. El rei Alfons XIII. La dictadura de Primo de Rivera adula i fa favors a Juan March. El cas El Estraperlo. L’escàndol Nombela. Enfonsament del Partido Republicano Radical de 102 diputats a 4 entre 1933 i 1936.  La Dictadura franquista és un règim de corrupció política institucionalitzada. Franco mateix ha estat un polític corrupte (Ángel Viñas). Ministres de Franco: Demetrio Carceller, Manuel Arburúa. Els germans Muñoz Ramonet. Assumpte MATESA (1968). La llei d’Amnistia de 1978 descarta l’exigència de responsabilitats polítiques sobre la corrupció.

El torn polític o repartiment del poder dels dos partits dinàstics (conservador i liberal) liderats per Antonio Cánovas del Castillo i Mateo Práxenes Sagasta

Què fou la corrupció política al segle XIX

El que va ser distintiu del liberalisme espanyol, en la seva versió conservadora, és que va intentar que els governants es poguessin moure en el terreny de la impunitat i, en el fons, de la inviolabilitat i la sacralitat, davant de les conflictives pràctiques assembleàries gaditanes i de les amenaces locals del liberalisme progressista i radical. Després els progressistes, demòcrates i republicans van fer de la revolució moral al llarg de segle XIX una peça programàtica indispensable. No obstant això, sectors del progressisme tampoc van ser aliens a la corrupció, tot i presentar-se com paladins de la seva denúncia.

Allò que és propi de l’administració espanyola era el despotisme i la irresponsabilitat. La corrupció no va ser un assumpte de conductes individuals desviades, esmenables amb el desenvolupament de la modernització, ni una casuística més o menys cridanera, sinó un dispositiu de l’art de governar, comprensible a través de les pràctiques de la governabilitat. La rigidesa o flexibilitat en el repartiment i rapinya de la riquesa pública va actuar com a motor de canvi polític i de mecanisme de recomposició de les oposicions, tal com va succeir en 1854 i 1868: tots dos van ser moments de ruptura emmascarats com a revolucions morals .

La corrupció a l’Espanya del XIX va ser la sensació d’impunitat de què gaudia el poder. La corrupció va poder desenvolupar-se i arrelar-se en l’Espanya liberal gràcies a la inexistència d’una autèntica divisió de poders.

Sàtira de la corrupció política al segle XIX “Al asalto!” per Demócrito (1849-1908) humorista gràfic

La corrupció política al segle XX

Durant el segle XX, quan es va passar d’un 10% de pressupostos públics respecte el PIB el 1900 a un 40% ja en el segle XXI, amb un 15% d’empleats públics del total de la població activa, es va produir una notable ampliació en el camp de la corrupció, sobretot durant les dictadures.

En les etapes de llibertats, el coneixement dels casos de corrupció és causa de l’activitat denunciadora de la premsa o dels polítics de signe diferent dels corruptes, més que a l’activitat investigadora de la fiscalia, el que comporta l’increment de la preocupació ciutadana davant les pràctiques corruptes.

La gestió pública de la dictadura de Primo Rivera  va actuar davant  una impunitat total i la seva actuació governamental va estar plena d’arbitrarietats administratives, irregularitats judicials i tractes privilegiats escandalosos.

Durant la Segona República es va fer evident “l’existència d’una major voluntat política de crear una administració més eficaç i intervencionista”. Es va reduir la corrupció electoral i es van perseguir els casos de corrupció política, com va ser notori en l’anomenat Estraperlo que va suposar, entre altres assumptes tèrbols, el descrèdit absolut del Partit Radical davant l’electorat.

Sota el franquisme es va institucionalitzar la corrupció política, i l’Estat va ser capturat pels grans grups econòmics, que se’l repartir com un autèntic botí de guerra. La paraula impunitat va cobrar el seu màxim desenvolupament i el propi dictador Francisco Franco va ser un polític corrupte que a més es va enriquir per mitjà de tot tipus de pràctiques il·lícites. Com que el franquisme mai la va condemnar moralment, la corrupció i les seves moltes pràctiques il·legals van acabar per ser tolerades en la societat quan no tingudes per demostracions d’èxit empresarial.

Durant la Transició “no hi va haver voluntat política per intentar erradicar la corrupció política provinent del franquisme”. Per als autors, aquest “perdó i oblit” són el moll  de l’os de l’explicació de per què “a la societat espanyola ha arrelat tan una cultura política indulgent i comprensiva amb la corrupció”.

A mode de balanç: propostes i reptes dels autors

De Riquer, Rubí i Toledano tanquen el seu article amb una llarguíssima i necessària bateria de preguntes sobre les consideren que hauria de treballar la historiografia per determinar el grau d’intervenció de la corrupció política en la realitat espanyola dels dos últims segles.

De fet, hi ha una gran pregunta a la qual els historiadors hauríem de saber respondre: ¿Per què les pràctiques corruptes tal com les coneixem avui han arrelat molt més en uns països que en altres?

Algunes de les qüestions més pertinents a plantejar als historiadors podrien ser: ¿Fins a quin punt es pot parlar de la captura de l’Estat per part dels grups econòmics més poderosos, com sosté Francisco Comín? O es tracta més aviat de pactes i aliances entre els grups d’interessos econòmics i part de la classe política en l’època liberal? El procés cap a la democratització a Espanya va ser en bona mesura hipotecat i dificultat per la corrupció?

¿La corrupció política va ser, però, un dels mitjans amb els quals el fràgil i precari Estat liberal espanyol va poder consolidar-se políticament a mitjan el segle XIX? La corrupció va ser també una resposta davant l’amenaça del món local i del provincialisme, i la por a la revolució social? Quins efectes va tenir la subordinació dels jutges per protegir l’Administració? La corrupció ha estat una mena de “lubricant” que ha permès un funcionament més àgil de les administracions públiques? ¿I quin va ser el preu pagat per això? La corrupció va afectar el retard econòmic espanyol al sostreure importants recursos públics, o per contra va facilitar el creixement? Quins van ser els costos econòmics i socials de la corrupció política? Al generalitzar la corrupció, no s’estava dificultant també el sorgiment d’una ciutadania crítica? No es va contribuir a erosionar la imatge de la política i dels polítics, alimentant tant el discurs crític per l’esquerra, com l’antiparlamentarisme més reaccionari? Quines han estat les respostes populars i cíviques davant aquest fenomen? Recordem aquí la gran mobilització de masses contra la corrupció esdevinguda a Madrid amb l’assumpte del marquès de Cabriñana el 1895, estudiat per Javier Moreno Luzón, malgrat que a la fi les seves repercussions polítiques fossin escasses.

¿Hi ha pocs escàndols polítics a Espanya, a jutjar pel que ha passat en altres països europeus, com França, Regne Unit o Itàlia, a finals de segle XIX i inicis del XX? En quina mesura la corrupció que va esquitxar la Monarquia va contribuir al deteriorament de la seva legitimitat? En quina forma els escàndols de Maria Cristina i de la seva filla Isabel II no van encendre el debat sobre si la Monarquia era propietat de la nació i no a l’inrevés? I aquí podríem recordar la recomanació d’Antonio Cánovas del Castillo a Laureà Figuerola, el 1869, sobre la conveniència de “anestesiar la investigació” sobre les joies de la Corona robades per Isabel II, perquè podria posar en perill el mateix sistema polític liberal.

¿Entre els molts costos de la recent Transició espanyola hi ha el no haver passat comptes a la corrupció del Franquisme? Què va suposar per a la societat i l’administració espanyoles tolerar i acceptar aquesta pesada herència delictiva de la dictadura? I, més en concret, què hi ha de restes del Franquisme i de novetat en l’actual corrupció política?

¿Es pot afirmar que l’actual sistema democràtic espanyol s’està mostrant incapaç de controlar, sancionar i erradicar amb eficàcia la corrupció política? ¿Es tracta d’unes pràctiques sistèmiques i profundament arrelades en la vida política i en la societat? O ens trobem tan sols davant la proliferació de casos, però no davant d’una corrupció generalitzada que contamini per complet el funcionament de la democràcia? ¿El fet que el PP, partit que en els últims anys ha governat a Espanya sigui el que està involucrat en més casos de corrupció de tot Europa té un significat especial? Per què segueix rebent un ampli suport dels electors?

¿Es pot parlar de l’existència avui a Espanya d’un neocaciquisme local i territorial en gran mesura conformat i cohesionat per la corrupció política? ¿El fet que la majoria dels mitjans de comunicació privats depenguin econòmicament d’importants grups empresarials, sobretot bancaris, pot mediatitzar les denúncies i les informacions sobre la corrupció política?

Com cal interpretar l’escàs interès dels Governs democràtics i de la majoria dels partits polítics per procedir a una profunda reforma del sistema judicial? A què responen les reticències per legislar i controlar de manera eficaç el finançament dels partits polítics? Per què hi ha tantes dificultats per a la creació d’un poder judicial realment independent, ràpid, eficient i amb capacitat de sancionar la corrupció de forma exemplar?

Corrupció, negocis i política

Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.

Les biografies de Nicolàs Maria de Urgoiti (1869-1951), de Juan March Ordinas (1880-1962) i la de Jesús de Polanco (1929-2007), són la base per a l’anàlisi de la cultura política i les polítiques anticorrupció en tres moments i contextos històric diferents que encaixarien amb la segona onada (1880) i la tercera onada a partir de 1990 de “debats calents” segons Jeans Evo Engels.

Tres llibres de Mercedes Cabrera sobre les biografies de Nicolás María de Urgoiti, Juan March i Jesús de Polanco per entendre la cultura política i les polítiques d’anticorrupció

Muñoz Ramonet i el grup empresarial UNITESA

Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.  629-643 p.

La professora Montserrat Llonch estableix en el seu article sobre la corrupció durant la dictadura franquista dues etapes, una que aniria fins a 1951 i que de tan generalitzada i quotidiana com és, no es molesta a ocultar-se, ni pot, i una altra a partir d’aquest any que aprèn a dissimular i s’especialitza.

L’anàlisi del perfil empresarial de Julio Muñoz Ramonet, l’articulació i la creació d’UNITESA (Unión de Industrias Textiles SA) permetran aprofundir en l’estudi de cas i fonamentar els principals resultats. El cas UNITESA evidencia la discontinuïtat de l’empresariat català amb la irrupció del franquisme, que dona peu a una nova classe empresarial, que no es caracteritzava per ser emprenedora i competitiva sinó que estava conformada pels més propers al poder i els que tenien menys escrúpols per aconseguir avantatges en l’aplicació de les regulacions i informació privilegiada.

Muñoz Ramonet: Retrat d’un home sense imatge. amb Montserrat Llonch com a coautora

Fam, corrupció i suborns en el primer Franquisme

Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.  143-170 p.

Conclusions del mateix autor

La corrupció va arribar durant el Franquisme, i especialment durant la seva primera meitat, a quotes inèdites i escandaloses. Es podria afirmar que des del primer moment va estar inserida en l’ADN de la dictadura, recoberta, això sí, per solemnes proclamacions de “Por Dios y por España”. No es va produir de manera espontània. Va ser el resultat d’actuacions concretes. De vegades basades en entelèquies feixistes. En altres casos amb ple desconeixement dels mecanismes de funcionament de l’economia. Va exercir un paper absolutament clau per fer arribar els fruits de la victòria a les oligarquies tradicionals i a una nova classe lligada de forma consubstancial als sectors militars, polítics i ideològics que havien sostingut el que feien passar per “Cruzada”. La corrupció va esquitxar des de l’alta prefectura de l’Estat fins als més humils empresaris i funcionaris. Va complir tres funcions específiques: va permetre un enriquiment inusitat dels vencedors i, en molta menor però no menyspreable mesura, de les classes subalternes o de servei que s’hi havien adherit; va afavorir un transvasament de rendes des dels vençuts als nous amos de la situació, i va comportar que els enemics tot just poguessin subsistir amb prou feines.

La corrupció va ser encoratjada de manera conscient per les autoritats polítiques, ancorades en el manteniment per superar de manera significativa els postulats ideològics de l’autarquia nazi-feixista o els suposats encants de la industrialització a través de la substitució d’importacions. La noció econòmica elemental del cost d’oportunitat mai va entrar en els seus càlculs. Va ser també un subproducte inevitable d’una economia subdesenvolupada en què el dirigisme estatal i paraestatal va suprimir qualsevol vel·leïtat que pogués semblar-se a una economia de mercat. Es va desenvolupar en un bassal d’incompetència en la qual la voluntat de Franco va ser sempre llei. La corrupció no va acabar el 1959 amb l’única gran operació político estratègica del Franquisme: l’adopció del pla d’estabilització i liberalització. Va ser, però aquest pla, el que, amb Franco remugant, va permetre a l’economia i a la societat espanyoles no perdre la cursa per enganxar-se d’alguna manera a l’expansió, ja en marxa, de les economies europees de lliure mercat i la nord-americana.

En un període en què molts procuren oblidar la repressió multimodal, les escassetats i els patiments dels anys quaranta o els també foscos anys cinquanta convé mirar enrere per negar amb tota energia que, amb Franco, almenys la situació econòmica va ser millor que en els actuals anys de depressió. Franco mai va ser el “últim regeneracionista”. A canvi, com ha dit Manuel Sanchis i Marco, Franco i la seva dictadura van ser la gran rèmora per al progrés econòmic i moral d’Espanya.

Compra venda d’estraperlo de “chuscos” de pa dur als anys 50. / La otra cara del caudillo. Mitos y realidades en la biografía de Franco , Ángel Viñas

Categories
Cinema i sèries

Mediterraneo

Mediterráneo, pel·lícula de 2021 (filmaffinity.com)

A la tardor de 2015, dos socorristes, Òscar (Eduard Fernández) i Gerard (Dani Rovira), viatgen fins a l’illa de Lesbos, a Grècia, impactats per la fotografia del nen Ailan ofegat en les aigües del Mediterrani. Quan hi arriben, la realitat és colpidora: l’arribada continua de centenars, milers de persones provinents de conflictes bèl·lics des de les properes costes de Turquia en unes condicions deplorables sense que ningú prengui mesures de rescat o d’ajuda. Al costat d’Esther (Anna Castillo), Nico (Sergi López) i altres membres de l’equip lluitaran de manera incansable per donar suport a les persones que ho necessiten.

Aquesta pel·lícula explica la història d‘Òscar Camps i els seus col·laboradors durant els primers mesos d’actuació a Lesbos. La cinta dirigida per Marcel Barrena (100 metros) i amb un guió de Danielle Schleif, a partir de la narració del mateix Barrena i del propi Òscar Camps, és una emocionada crònica de la inhumana situació dels refugiats, i del paper inactiu i vergonyós de la Unió Europea davant del drama humà que s’estava produint. La interpretació és molt bona i contribueix a donar realisme i veracitat a una història terrible i emotivament humana.

Categories
Llibres

La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas

Títol: La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas

Editor literari: Norbert Bilbeny

Estudi històric introductori: Paola Lo Cascio

Investigació documental: Noli Cabezas Ramírez

Edicions de la Universitat de Barcelona

Data d’edició: 2021

Pàgines: 456

Fullejar la publicació: http://www.edicions.ub.edu/hojear.aspx?fichero=13887.pdf

Sinopsi

La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas, és un recull de 70 textos fonamentals de la Segona República espanyola, de gran valor testimonial i instrumental. Testimonial perquè aporten proves sobre diferents aspectes d’una època excepcional en la història d’Espanya i Europa; i instrumental perquè reuneix un material de difícil accés i el posa a disposició de tots aquells interessats en l’estudi d’aquest període: les principals lleis, els decrets de govern més decisius i un variat conjunt de proclames, discursos i escrits, sempre en favor del règim republicà. Paraules d’afirmació i compromís que segueixen ressonant avui per la seva defensa de la democràcia legítima, en una Espanya que estava immersa en la llarga crisi de la restauració monàrquica, i en una Europa llavors marcada pels problemes econòmics i l’ascens dels sistemes dictatorials. Els documents reproduïts es completen amb una selecció de 60 documents disponibles en línia. [Extret de la contraportada del llibre, a excepció de la darrera frase]

Ressenya

L’obra té un pròleg de nou pàgines de Norbert Bilbeny, editor literari de llibre, filòsof, professor i catedràtic d’Ètica de la UB; una introducció històrica de Paola Lo Cascio professora d’Història Contemporània de la UB, politòloga i historiadora; i la recerca documental va a càrrec de Noli Cabezas Martínez, historiadora de la UB. També hi ha una magnífica selecció d’imatges, la majoria  poc conegudes, que il·lustren les portadelles de cada capítol, que ha anat a càrrec de Maria Lourdes Prades del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la UB.

Carles Fonseré. Escola catòlica, escola laica: por vuestros hijos defended la escuela catòlica votando Dreta de Catalunya [S.l.]: Arts Gràfiques, S.A., [1932]. Mauricio Amster. Los institutos para obreros abren las puertas de la enseñanza superior a los trabajadores españoles. Madrid: Ministerio de Instrucción Pública [193-](Valencia: Lit. S. Dura Socializada UGT, CNT)

Quant al pròleg, Norbert Bilbeny, es fa les preguntes fonamentals: Què fou la Segona República? Una República democràtica de treballadors de tota classe, que s’organitza en règim de Llibertat i de Justícia. Què aportà la República? Aconsegueix canviar la dictadura per la democràcia. De fet, fou un parèntesi entre dues dictadures. Per què va fracassar? No va caure per la Constitució, sinó per la seva inestabilitat i sobretot per la força militar dels seus enemics alineats amb els totalitarismes europeus de l’època. A parer seu el fracàs és degut a què el clima s’imposà a les institucions. El clima espanyol generalment està provocat pel calor o la violència de les paraules pronunciades sense contenció. També va fallar per una incomprensió insuficient dels debats de fons (democràcia i autocràcia i aviat feixisme). I finalment: Quina ensenyança en podem extreure? Sense dubte les característiques que li escauen són: una època il·lusionant, un intent seriós de fer una política ètica, una voluntat àmpliament compartida d’endegar un model assequible de convivència civilitzada. Tradueixo un fragment d’un paràgraf final: “Avui, malgrat els seus defectes, podem parlar d’una grandesa moral d’aquella Segona República espanyola. Actuà, sense saber-ho, pel bé de la humanitat futura: el millor llegat de qualsevol política”.

En el pròleg de nou pàgines, cita deu cops Azaña i també altres deu personatges prorepublicans, cap dona. També diu que la “declaració d’independència de Catalunya” i la revolució d’Astúries d’octubre del 1934, alguns la veuen com un precedent de la Guerra civil. A parer nostre, la historiografia mostra que Companys, proclama l’Estat Català, dins de República Federal Espanyola, el matís és important.   

L’anàlisi de la situació històrica que Paola Lo Cascio titula “Vuit anys que marcaren la història d’Espanya”, destaca en primer lloc, que sovint la Guerra Civil  ha eclipsat l’experiència de la República i fins i tot de la seva cronologia que la fan acabar el 1936. També denuncia que determinada historiografia es pregunta sobre la “sostenibilitat” de la República, donant a entendre que el conflicte era inevitable i inviable, sovint amb arguments de falta de desenvolupament econòmic i el caràcter poc dialogant dels espanyols. Per rebatre aquesta visió Lo Cascio, amplia la mirada i analitza la situació a tota Europa, en setze països europeus hi havia règims autoritaris o directament dictadures entre els anys vint i trenta, entre ells Itàlia, Alemanya, Portugal, Polònia, Hongria o Grècia.

Molt sintèticament, però sense perdre els matisos, el text reconstrueix les diferents fases de la República i els seus actors col·lectius principals. També deixa clar que el bienni progressista aborda les sis principals i transcendents qüestions: la “qüestió regional” (en realitat és la qüestió nacional),  la qüestió agrària, la qüestió militar, la qüestió educativa, la qüestió social i la qüestió religiosa. També aborda el paper de la República durant la guerra civil i mostra com malgrat estar immersa en un conflicte global amb episodis revolucionaris, la República segueix funcionant fins el 1939. I posa com a exemple la reforma escolar a Catalunya, per obra del Consell de l’Escola Nova Unificada vinculat a la Generalitat de Catalunya. I finalment, Lo Cascio fa una darrera consideració sobre la interpretació de la història de la república durant la guerra. La deixo per al lector.

Ricard Opisso. 14 d’abril 1931. Barcelona: Martí, Marí i Cia, [1931]. Josep Morell i Macias. Ciutadà ja tens el carnet electoral garantia del teu vot? Barcelona Seix Barral, [1935]

Quant a la documentació seleccionada per Noli Cabezas Martínez està dividida en nou capítols, cadascun precedit d’una introducció molt adequada i que dibuixa el marc històric i legislatiu del tema tractat; i també una breu bibliografia selectiva. Els apartats són els següents:

  1. L’adveniment de la República amb 6 textos reproduïts i 7 textos disponibles en línia. Inclou entre altres: el Pacte de Sant Sebastià; la proclamació de la República de Nieto Alcalà Zamora; l’Estatut jurídic del Govern provisional; el decret sobre els símbols de la República,…
  2. La política general republicana amb 8 textos reproduïts i 9 disponibles en línia. Inclou la llei de defensa de la República, la Constitució, discursos d’Alcalà Zamora, Largo Caballero, Lerroux (sobre els fets d’octubre de 1934) i Azaña (al camp de Comillas de Madrid) i el programa del Frente Popular.
  3. El debat autonòmic amb 7 textos i 5 disponibles en línia. Inclou la Proclamació de la República de Macià, discursos de Castelao, Companys i Azaña, Estatut de Catalunya, Projecte d’Estatut de Galícia, Estatut del País Basc i Proclamació de l’Estat Català de Companys.
  4. El nou ordre militar amb  8 textos i 4 disponibles en línia. Inclou 2 lleis (Ley de pase a la reserva de generales desleales i Ley de amnistía a los militares golpistas), 3 decrets i 2 discursos (Azaña i Alcalà Zamora) i una Odre de creación de 2.500 plazas del Cuerpo de Seguridad.  
  5. La qüestió religiosa amb 7 textos i 3 disponibles en línia. Inclou la llei de confessions i congregacions religioses, 3 decrets, discursos de Gil Robles i d’Azaña i un text sobre punts de conciliació entre l’Església i l’Estat de Víctor Manuel Arbeloa.
  6. El canvi educatiu amb 6 textos reproduïts i 10 disponibles en línia. Inclou la llei de creació d’escoles públiques i 4 Decrets, entre ells el Decreto sobre bilingüismo escolar en Cataluña i un discurs de Fernando de los Ríos Urruti.
  7. La reforma agrària i econòmica amb 10 documents reproduïts i 13 disponibles en línia. Inclou entre altres, 2 lleis (la Llei de contractes de conreu i la Ley de arrendamientos rústicos) 6 decrets del Govern de la República (sobre atur agrícola, arrendament de terres, accidents de treball, jornada de vuit hores, confiscació d’empreses abandonades), 2 decrets del Govern de la Generalitat (Comissió d’Indústries de Guerra i De Col·lectivitzacions i control obrer)  i un discurs de Marcel·lí Domingo en defensa de la reforma agrària.
  8. La Transformació social amb 8 documents reproduïts i 8 disponibles en línia. Inclou 3 lleis (De Divorci, De Matrimoni, D’assegurança de malaltia), 3 decrets (De maternitat, D’abolició de la prostitució i De despenalització de l’avortament) aquest darrer de la Generalitat  de Catalunya, una ordre sobre la millora en les presons i un discurs de Clara Campoamor en defensa del sufragi universal.
  9. La lluita contra el feixisme amb 9 documents reproduïts i 1 disponible en línia. Inclou el Decret de la Generalitat sobre milícies ciutadanes en defensa de la República i 6 discursos [I. Prieto, J. Negrín (2), F. Largo Caballero, M. Azaña, J. Besteiro]; l’al·locució de Negrin “España no se rinde”; i la Declaración de los Trece Puntos del Gobierno de Negrín.
Aguineche. Eup! Todos por el Estatuto. Eup! Guziok araudi alde. Tolosa: Unión Gráfica, 1933. Emilio Esteban-Infantes. La sublevación del General Sanjurjo. Madrid: J. Sánchez de Ocaña, 1933. 230 p.

El llibre clou amb una excel·lent selecció bibliogràfica d’una quarantena d’obres, on destaquen obres de caràcter social, educatiu i de gènere.

En resum, una obra que va més enllà d’un bon recull documental, especialment interessants són cadascuna de les “introduccions” als nou àmbits temàtics. Hi afegiria només que es pogués accedir més fàcilment a la documentació disponible en línia (60 textos), atès que la majoria són adreces electròniques llargues i difícils de transcriure. Es podria fer un annex a la pàgina web d’Edicions de la Universitat de Barcelona o un altre recurs. Finalment, sense ser-ne un expert, creiem que l’obra recull prou bé l’aportació fonamental de Catalunya i del Govern català a la Segona República espanyola. Hi ha almenys 11 documents realitzats per la Generalitat i els seus governants o vinculats directament amb Catalunya, d’un total de 70 textos reproduïts.

Melendreras; Sindicato Profesionales Bellas Artes, UGT; Junta Delegada de Defensa de Madrid. Delegación de Propaganda y Prensa. Todas la milicias fundidas en el Ejército Popular. Madrid: Rivadeneyra, control obrero, [1936?].

Nota sobre les imatges

A la pàgina de crèdits s’enumeren i detallen deu imatges, però a l’interior del llibre, només n’hi ha nou, una per a cada portadella. No hi ha el cartell de Carles Fonseré. Escola catòlica, escola laica: por vuestros hijos defended la escuela catòlica votando Dreta de Catalunya [S.l.]: Arts Gràfiques, S.A., [1932]- I Cartel; 94 x 65 cm.

Tots els peus d’imatge d’aquesta ressenya s’han extret de la pàgina de crèdits informada pel CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona que ha cedit les imatges que il·lustren les portadelles del llibre.

Fotografia de la coberta del llibre: “Celebración en la Puerta del Sol de Madrid por la proclamación de la Segunda República, el 14 de abril de 1931”.

Autor de la ressenya

Joan Solé Camardons, Llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història.

Categories
Llibres

L’Emèrit i la Monarquia, desconstruïts

Per Joan Alcaraz

Títol: Yo, el rey

Autora: Pilar Eyre

Gènere: Novel·la

Editorial: La Esfera de los Libros

Lloc i any d’edició: Madrid, 2020

Edició: 4ª (desembre del 2020)

Pàgines: 503

Autor de la ressenya: Joan Alcaraz

Joan Alcaraz, periodista

L’Emèrit i la Monarquia, desconstruïts

Quan qui era aleshores la meva parella va obsequiar-me amb aquesta novel·la de tipus biopic, vaig fer aquella cara en la qual es podia llegir allò de “vols dir?”. Però, només començar a fullejar el volum, vaig veure ben clar que no solament m’ho podia passar bé, llegint-lo, sinó que Yo, el rey constitueix una molt hàbil i fluïda -pel seu estil- desconstrucció de la figura de l’Emèrit i de la Monarquia que, des de la mort de Franco, Juan Carlos de Borbón havia encarnat fins fa pocs anys.

I qui millor per dur-ho a terme que la periodista i escriptora catalana Pilar Eyre, que ho sap pràcticament tot del que es cou al palau de la Zarzuela i en dependències, despatxos -i alcoves, no cal dir- annexos i poc o molt confluents. Més de mig miler de pàgines ens posen al corrent d’intrigues, negocis, amants, adulteris i altres amenitats sobre la tan campechana i reial figura. De la qual, com es diu a la contraportada del llibre, “en su carrera hacia el abismo fue dejando atrás família, amigos, prestigio, honorabilidad… ¿Fue por una mujer? ¿Por amor al dinero? ¿Por inconsciencia o por arrogancia?”

Joguina en mans del seu pare i del Generalísimo, assassí fortuït -o no- del seu germà, noiet enamoradís, galant frívol i marit equivocat, Juan Carlos I ho té tot per passar a la Història com un mal referent, ni que prengués el camí correcte després del cop d’estat del 23 F… una vegada va assegurar-se que l’aixecament militar afavorit -en una part important- per un dels generals de la seva confiança havia fracassat…

Si ja sou republicanes i republicans segur que aquesta novel·la no us farà destorb, a menys que la cobdícia o l’ús immoderat del plaer -l’exercici del poder, en definitiva- entressin en el vostres plans. Si, dissortadament, fos així, les pàgines de Eyre esdevenen un bon manual de conducta, però també permeten una cosa molt més sana i profitosa per a la comunitat: refermar-vos en els valors republicans. Ni Manolo Prado y Colón de Carvajal, Pepe Fanjul, Álvaro de Orleans-Borbón o José Cusí pels diners i favors al servei de la corona; ni la mallorquina Marta Gayá, la murciana Bárbara Rey o la danesa -nacionalitzada alemanya- Corinna zu Sayn-Wittgenstein -de soltera, Corinna Larsen- pel que fa als bons serveis emocionals i sexuals -deixant de banda la més aviat poc digna reina Sofía, l’espavilat gendre Urdangarin o el banal  fill Felipe VI el Preparao-, tots ells i elles figurants a l’entorn de l’emèrit referent, podrien fer-vos millor servei.  

Categories
Cinema i sèries

Antidisturbios

La trama ve esquitxada de molta inquietud, l’acció està ben dosificada en el desnonament de l’inici, o en aquest partit de futbol que cal vigilar. Frustracions en les seves llars, garitos amb molt “chunda chunda” i poca llum. Molt poc espai en què respirar aire pur. Normal que es protegeixin en aquesta frase que comenta Úbeda al seu nou company:  : “Tu le pones un poquito de chulería a todo lo que hagas y así todo es más fácil”.

Sinopsis:

Sis antiavalots executen un problemátic desnonament al centre de Madrid, però el desallotjamnet es complica i passa una tragédia. Un equip d’Afers Interns de la Policia serà l’encarregat d’investigar els fets, davant dels quals els sis policies podrien enfrontar.se a una acusació de greus conseqüències. El grup d’agents busca una sortida pel seu compte, complicant encara més la situació. La jove Laia Urquijo, una de les agents d’Afers Interns, s’obsessiona amb el cas i comença a investigar, descobrint a poc a poc molt més del que mai hagués imaginat.

Protagonistes:

La patrulla d’Antiavalots està formada per un repartiment d’excepció :

Hovik Keuchkerian, Alex García, Raúl Arévalo, Roberto Álamo, Patrick Criado i Raúl Prieto són els cridats a mantenir la calma i prevenir l’ordre públic.

I l’excepcional Vicky Luengo la que els vigila.

Els directors:

Isabel Peña i Rodrigo Sorogoyen han omplert aquest buit pendent:

els despullen del casc, les porres i els escuts de protecció i mostren el que hi ha sota.

Algunes de les critiques:

  • “La serie Antisturbios es una auténtica BASURA.
  • La policia se siente injuriada. Es muy mala imagen para el cuerpo.
  • La serie Antidisturbios está muy alejada de la realidad: no son drogadictos, no son agresivos, son personas normales. Son defensores del orden constitucional. Son una unidad de élite de la Policia Nacional, reconocida internacionalmente.”
  • El fet curios és que aquests missatge d’JUPOL i SUP potser han aconseguit just tot el contrari al que pretenien, ja que no són poques les persones que l’han aprofitat per assenyalar que no hi ha millor motiu que aquest per veure.la, fins i tot encara que prèviament no estiguessis interessat en fer.ho.
  • La veritat que no tenia intenció però em picava la curiositat. He vist dos capítols de la sèrie de Movistar, Antiavalots. La sèrie es basa en estereotips clàssics del que són aquesta classe de policies. Per descomtat tots dolents.
  • Una barreja de neonazis, agressius que els agrada posar.se ratlles de cocaïna al bany d’un bar i colpejar persones.

Vista la temporada d’Antiavalots:

  • No és una sèrie, és un documental.
  • Aneu més enllá del títol i de la temática aparent.
  • És del millor en sèries que he vist mai.
  • Totes i tots estan molt bé però el paper de Vicky Luengo és superlatiu
  • Cal mirar.la sí o sí.

Comentaris:

La societat: aquesta que és misògina, homòfoba, plena de perjudicis i amb molta frustació en el seu interior per la pressió que dóna la vida.

La trama de corrupció policial i judicial inspirada en la realitat que aflora en “Antiavalots” rep gran atenció en tots els cercles socials on tothom vol tenir opinió.

Una de les millors sèries policíaques dels últims anys, cosa rara per el tema que tracten i als personatges a quals interpreten.

Descripció i interpretació dels actors estupenda.

Nominada a diversos premis, i molt aplaudida per la crítica, a excepció dels sindicats policials.

S’endinsa dintre de les misèries, inseguretats, pors, prepotència, vocabulari, cultura, pensaments, fatxenderia, anèctotes de batalletes, violència, corruptela, garrotades, pressions dels comandaments dels familiars inclús dels companys, ordres escabroses. En definitiva … comportaments plens de penúries, fustracions, escenes plenes de perjudicis, de frases fetes de noveles barates policíaques, famílies i llars trencades, racons amb poca llum, drogues, incultura, aillament i solitud…

L’engranatge del sistema no té totes les peses ajustades com per tenir una policia solida i coherent. Aquí els directors comencen a revisar aquestes deficiències, mecanismes i penúries. Escenes i fets, fins ara impensables, en series policíaques espanyoles.

Seqüèncias i escenes impactants:

– La primera escena familar on el pare fa trampes al joc.

– Les imatges colpidores del desnonament.

– El sopar, dins del restaurant,  amb tots els integrans de la patrulla i el que allí es diu i es pensa.

 – Personatges actuals, com els de les clavagueres “del Estado”

 – Les escenes del Santiago Bernabeu.

 – I per descomptat, l’escena i fotograma final de la pel.lícula….. (????)

Saben mantenir la incertesa sense que decaigui l’interès, envoltada de molta tensió. “Una serie muy fuerte y excitante”

…. gens còmode pel cos de “ la policia nacional”.

Molt recomanable de veure i comentar. L’he trobat més interessant que “Line of Duty”.

 

Remenber …… ????

l’1 de Febrer de 1976 ……

Categories
Cinema i sèries

Silencio roto

Pel·lícula espanyola del 2001 que ens mostra la vida dins d’un poble petit després de la Guerra Civil Espanyola en els anys 1944-1948.

L’angoixa, el silenci, la por, el sentit de culpa dels perdedors. Les rancúnies entre veïns, la venjança, l’odi, la revenja. El favoritisme, la prepotència, la denuncia, la vexació, l’orgull aclaparador del poder absolut que els atorga la victòria, que no entenen prou amb el sofriment amarg i constant de la submissió i del menyspreu que exerceixen de manera burlesca i despietada, sense cap mena de compassió ni espurma d’humanitat.

Als derrotats ni aigua, ni una escletxa de llum per al repentiment.

Fou dirigida per Montxo Armendáriz, i protagonitzada per Lucía Jiménez, Juan Diego Botto, Mercedes Sampietro, Alvaro de Luna i Maria Botto.. Es va rodar a Artzi (Navarra), però podria ser qualsevol poble, d’aquesta Espanya que ells volen unida, on reflecteixen l’odi constan i la submissió horrorosa del poder de la venjança, que a dia d’avui encara no han pogut enterrar….

Es tan important el que ens mostra com el que ens suggereix. Ens mostra un món menys prosaic dels que esperen i dels que mai arriben…  El rostre decaigut, fatigat, cansat, esgotat dels seus personatges. El silenci eloqüent de la Mercedes Sampietro, o el rostre perdut, sense esperança, la derrota de braços caiguts de Alvaro de Luna, que ens desvetlla el silenci de la derrota, la humiliació, l’opresió, la submissió i la continua prepotència i arrogància de la “guardia civil”…

L’esperança dels perdedors és el tema més important de la pel.lícula.  El missatge més potent és sempre que hi ha esperança, encara que a vegades no ho sembli ni que tan sols ho representin.

Des del primer fotograma, es pot apreciar la brutal i espantosa repressió, “de los guardies civiles”, que amb total impunitat exerseixen sobre tot el poble.

En el fons només els corroeix l’enveja i la rancúnia. En tot el poble, sols s’amagen carrers buits, l’angoixa, el patiment, el silenci, l’horror i la por.

Justícia? Els personatges dubten a vegades del que és just o no. Els guerrillers maten a altres guerrillers, veïns del poble es maten entre ells… no es pot confiar en ningú, inclús dintre de la pròpia família es col.lapsen les relacions i es creen dubtes i rancúnies incomprensibles terribles i punyents….

La pel.lícula representa un punt de vista molt hostil cap als franquistes. Ens revela els efectes més nocius i tristos del règim, l’impacte que té en la vida dels pobles i de les persones. Els bons són els que ajuden als maquis, als rebels, als que han fugit a la muntanya, els que no traeixen ni delaten als seus amics i veïns. Els seguidors del nou règim ens els mostren sense emocions, ni sense cap mena de compassió, sols amb una superioritat condescendent, sense humanitat….

Varis dels maquis – en Matías – són favorables a exercir mès violència, i que matar a més persones és necessari per guanyar la lluita. Altres – en Manuel – volen lluitar contra els opressors, però sense vessament de sang.

La crónica de la guerra de 1936 la resumen algunos en “todo el mundo sufrió”, “todo el mundo hizo barbaridades”, “hay que olvidar”,  “no hay que abrir viejas heridas”, pero es la historia de un golpe de Estado y una guerra premeditada, donde un grupo ultranacionalista, radical de ultraderecha y militarizado, se alzó contra el poder constituido, apoyado desde el principio por la Iglesia Católica, el Nazismo alemán y el Fascismo italiano. No se puede ni debe olvidar. Cierto es que a una gran mayoría le tocó luchar en el bando que controlaba la zona donde vivía cada uno, pero también es cierto que muchos lucharon en el bando elegido por ellos.

La victoria de 1939 no trajo la paz, sino el inicio de una pacificación violenta. En el Estado español, los más de 490.000 exiliados, 200.000 presos en campos de concentración, y 50.000 ejecutados entre 1939-48, dejan bastante claro la “Paz de la reconciliación” de la dictadura Franquista. En el sur de Euskal Herria están censados hasta hoy día 5.820 fusilados, 3.920 de ellos en Navarra, en el periodo citado de 1936-1948.

No se puede olvidar el secuestro de hijos de los “rojos” que se dieron en adopción forzosa o se llevaron a internados de “reciclaje”; la confiscación no sólo de los bienes de los partidos “malos”, sino de todos los no adictos al nuevo régimen: fusilados, encarcelados, exiliados… dejando a miles de familias en la pobreza, además de ser una importante fuente de ingresos para el bando vencedor.

En octubre de 1944, 11.000 guerrilleros atravesaron los Pirineos para invadir y recuperar el país, pero el ataque fue un fracaso. Se calcula que murieron unos 300 guerrilleros y 700 fueron presos.

Texte e imatges: José Etxegoien

A veces no hace falta tener ideas. Basta con ver las cosas a tu alrededor, para saber lo que tienes que hacer.”

També recordar que fins el 24 de Febrer del 2019, no es va inaugurar

Art i memòria Francesc Abad, Camp de la Bota

L’Espai Memorial Parapet a la plaça del Forum, en record de les executades i executats entre 1939 i 1952, ja acabada la guerra, i sols en el Camp de la Bota, per recordar i homenatjar a les 1706 persones que varen morir afusellats a Barcelona.

És molt importan recordar aquell oblit, i que han hagut que passar vuitanta anys, de l’entrada de les maleïdes tropes franquistas a la ciutat de Barcelona, Tantmateix recordar l’inici de la repressió sistemàtica, de les execucions sumaríssimes, per reconèixer amb noms i cognoms les persones assassinades, només per tenir divergències de pensaments, enfront a la barbàrie d’un cop d’estat, i que avui dia, encara es lluita contra la impunitat franquista.

Ni oblit ni perdó !

Malauradament, sols després d’un any i mig, hem de lamentar i denunciar l’estat deplorable del Memorial.  

 Instem a l’Ajuntament … una “pintadeta”  Frau Kolau !!!.  Per treure l’oxid i perquè no tornin a caure en l’oblit… !!!

El director tracte de reflectir la complexitat d’un enfrontament bèl.lic com la Guerra Civil Espanyola i destaca especialment el paper de les dones, que foren las autèntiques víctimes d’aquell penós episodi. Com diu la Sampietro en una de les seves escenes: “Perquè sempre ens toca patir a nosaltres les dones”.

Hi ha guerres i guerres, i algunes no s’acaban mai…….

Es pot veure a Netfix

Categories
Cinema i sèries

Héroes invisibles. Afroamericanos en la guerra de España

Documental del 2015, una coproducció d´Espanya i dels Estats Units dirigit per Alfonso Domingo i Jordi Torrent, que es pot veure a Filmin

Una de les coses positives d´aquest recolliment forçós està sent la possibilitat d´endreçar, triar, renovar… tasques que et fan trobar amb tu mateix. Com que és també una experiència globalitzada et convoca a deixar-te aconsellar per aquells amb els quals tens afinitats electives i es troben en la mateixa situació. Així sorgeixen nous descobriments, un dels plaers més grans pels que entenem la cultura com la necessitat de sorpresa constant.

Així doncs us convoco a veure una meravella de documental, un descobriment recent, que els membres d´aquest bloc endevinaran aviat la procedència de la recomanació. Explica, amb detall i criteri històric, la història dels 85 soldats afroamericans que van venir a Espanya, des dels Estats Units, per lluitar a la Guerra Civil Espanyola dins del Batalló Lincoln, de la XV Brigada Internacional, 50.000 voluntaris de 54 paisos. Francament commou com un dels supervivents ho explica, i des d´on ho fa encara avui, quins ideals els van moure, i com segueixen vigents en els seus protagonistes. Com diu un dels historiadors que hi participen, s´explica des de la situació social en la qual vivia el col.lectiu afroamericà als Estats Units, abans i després de la guerra civil espanyola. L´idea de lluita contra el fascisme de l´època, inclou la intenció també de transmetre la necessitat d´una lluita perquè es respectin els drets de tothom, independenment del color de la pell, la prodècencia, les creences… podriem dir que aquests afroamericans venien amb motivacions que el seu propi cos els demanava.

Categories
Cinema i sèries

L’ombra de la llei

Director: Dani de la Torre
Actors: Luis Tosar, Michelle Jenner

Barcelona 1921, submergida entre màfies pagades per empresaris de l’alta burgesia. Negocis il.legals, actes cada cop més violents, relacionats amb prostitució i pornografía infantil, burdels de luxe, contraband, alcohol i drogues. Amb el consentiment d’un cos de policia obertament prepotent i corrupte trobem una ciutat plena d’enfrontaments entre bàndols violents. La situación era la següent: organitzacions criminals, vida nocturna turbulenta i agitada, coaccions a comerciants i petites empreses obligats a pagar per una protecció mafiosa, ambient on regnava el vici, fortes pallisses, arribant a l’assassinat.


Un moviment obrer cansat de les injustícies i dels menyspreables abusos dels patrons amb sous i vida de misèria. Organitzacions obreres cada vegada més actives i motivades per fer front a tanta corrupció i impunitat per part de grans famílies i empreses, i començant amb dures vagues industrials i agrícoles, al que també afegim l’auge del moviment feminista.
Una societat cada vegada més descontenta i disgustada i un moviment anarquista creixent, van configurar un autèntic i apassionant polvorí en una època coneguda pel pistolerisme.


Amb fortes càrregues policials, on les autoritats varen contribuir encara més, amb mètodes més expeditius, com la famosa “ley de fugas” i gran repressió, per dur a terme grans canvis socials i polítics.
Una guerra soterrada, amb pistoles i assasinats als dos bàndols, sindicats i patronal. L’única diferència entre ells era que el pistolerisme de la patronal comptava amb el vist i plau de les autoritats.
Només l’any 1921 es van produir 117 atemptats amb 70 víctimes mortals.

Sinopsi
Anibal Uriarte, policia basc, de Madrid, és enviat a Barcelona, per descobrir l’assalt a un tren militar, proper al cop d’estat de Primo de Ribera. Entra en contacte amb els baixos fons, amb la corrupció tant empresarial com policial i dins del món anarquiste més radical.


Magnífiques escenes de la Barcelona antiga, recreada amb imatges molt acurades i properes a la realitat dels anys vint.
Molt bona l’ambientació històrica de la ciutat tals com la construcció de les torres del Moll de Barcelona, o de la Sagrada Familia, l’edifici de Correus i els seus voltants així com l’estacio de França.
En qualsevol cas, pel·lícula interessant, en ocasions un pèl exagerada, amb una excesiva semblança als tipus de gàngster de Chicago, tot i que el pistolerisme a la nostra ciutat era d’un caire diferent i molt més barruer. Tantmateix compta amb una bona ambientació fotogràfica, acurat vestuari i belles imatges de la ciutat. A tot això hem d’afegir una execel.lent interpretació per part del protagonistas, Luís Tosar i Michelle Jenner.
Benvinguda sigui, i que puguem gaudir de moltes pel.lícules més com aquesta.

Situació dels anys 20
 
El pistolerisme a la Barcelona dels anys vint, s’inicia el 4 de febrer de 1919, amb la vaga de la Canadenca, i dies més tard s’afegien e treballadors d’altres companyies, desembocant amb l’ocupació militar de Barcelona a finals de març.
La declaració del “lockout”, les repressions contra els sindicats i els obrers, amb forts enfrontaments violents per tota la ciutat amb una cinquantena de morts, en un sol mes.
Però es va aconseguir la fita de la jornada de vuit hores, això sí pagant un preu molt elevat.
Temps convulsos marcats per La llei de fugues, la supressió de la Mancomunitat de Catalunya al març de 1925.
Disbauxa i naixement del Barri Xinès al Raval i vida nocturna al Paral·lel, amb una oferta d’oci de les més importants del món.
La dictadura militar de Primo de Rivera, brutalment anticatalana – 1923 al 1930. Alfons XIII marxa a l’exili – 14 abril de 1931 i la proclamació de la II República. Aquell mateix any 1931, es va aprovar per primera vegada el sufragi femení, que va poder permetre el dret al vot de les dones a Espanya.
Els empresaris i industrials de Barcelona, entre el 1917 i 1923 i sota el regnat de Alfons XIII, contracten pistolers, per assassinar destacats sindicalistes i treballadors, creant els sindicats grocs per a frenar els moviments reivindicatius, dividir el món obrer i repel.lir el
moviment anarquista.
S’inicia l’anomenat pistolerisme amb l’objectiu d’eliminar dirigents sindicals i obrers com en Pau Sabater, Evelio Boal o Salvador Seguí, conegut com el noi del sucre, o Francesc Layret, advocat. Els anarquistes, varen assassinar Manuel Bravo, Francisco Maestre o Eduardo Dato.


Interessant entrevista entre Anibal i el “Ministro del Estado”, n’hi ha per sucar-hi pa.
Malauradament, en aquest país no aprenem, tant de les forces policials, armades, empresarials, així com de les corrupteles polítiques, ni de les borbóniques.

  • El general Silvestre se ha suicidado y el general Navarro ha sido apresado. El gobernador militar de Barcelona, vestidos de anarquistas, asaltaron el tren militar, para así culpar a estos del crimen cometido, y tener la excusa para que los militares intervengan en los atentados perpetuados en toda la ciudad. – Aún estamos a tiempo de intervenir y que no se produzca una matanza de inocentes.
  • Lo ocurrido en Anual, es un desastre,y puede ser algo fatídico para nuestro gobierno, nesesitamos desviar la atención de la opinion pública, en otros asuntos.
  • Si los militares se enfrentan contra los grupos anarquistas, esto podría acabar en una guerra civil. Va a morir mucha gente. Estaremos preparados para esto….
  • Cuando sea necesario, después, intervindremos con un golpe de estado para calmar la situación, y enderezar de nuevo al país
  • Es un asunto de estado, eso me dijeron hace unos años, estaban Vd, Berenguer y Navarro, ¿se acuerda señor ministro?
    Y Vds no hicieron nada, necesitaban una matanza, para que la opinión pública pensara que los rifeños eran unos salvajes, y así enviar más tropas. Aquello también era una cuestión de estado !!!
  • Hicimos lo mejor para el país….
  • Para el país o para Vds.
  • -¡ Capitán vigile ese tono !
    Su misión ha terminado, recoja sus cosas y vuelva de inmediato para Madrid.

El 10 de març de 1923 és assassinat Salvador Seguí, el Noi del sucre.
El 13 de setembre de 1923, el Capità General Primo de Rivera encapçala el cop d’estat, amb el suport de la majoria dels militars, de la burgesia catalana, dels terratinents andalusos i el general Martinez Anido ministre de la governació.


Malgrat tot i en mig d’ aquesta revolucció, es va inaugurar el metro el 31 de desembre de 1924 , i a finals de la dècada la culminació de l’ Exposició Internacional Universal de 1929, que va servir entre d’altres per urbanitzar la muntanya de Montjuic.

Categories
Llibres

Madrid – L’adveniment de la Repùblica

Fa uns dies que el meu cunyat, molt aficionat a llegir Pla em va deixar aquest opuscle, sabedor de les meves aficions per la Història contemporània. És una llibret que es llegeix molt ràpidament; són 127 pàgines de lectura amena, divertida, connectada intensament amb la nostra història propera. No és pas cap novetat editorial, de fet el llibre es va publicar l’any 1933 i l’edició que jo he llegit és d’Edicions Destino de l’any 1980. Dins de l’obra de Pla, aquest llibre es pot classificar entre els reportatges polítics com ara Polèmica. Cròniques parlamentàries (1929 – 1932), o Cròniques parlamentàries (1933 – 1934) i (1934 – 1936). L’obra parteix d’un encàrrec de La Vanguardia que envià Pla a cobrir la crònica madrilenya després de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. Són un recull de cròniques curtes que comencen en el tren que el porta a Madrid a primera hora del matí (a les set per a ser més exactes) del 14 d’abril i acaba el maig de 1932.

Les descripcions que fa del Madrid exaltat dels primers dies de l’esclat de joia popular que originà el resultat de les eleccions, són detallades, viscudes i amb una càrrega constant d’humor barrejat amb un sarcasme cínic que travessa transversalment la narració. Pla coneix totes les persones de referència al Madrid polític i intel·lectual de l’època. Des de les seves visites al Hotel Palace, a l’Ateneo, on parla informalment amb molta gent important del moment, o als cafès on els tertulians avancen tota mena de comentaris i rumors. Les transcripcions de les diferents converses són molt detallades; hom pensa com es podia recordar de cadascuna de les paraules. Encara que es tracti d’interpretacions seves, la majoria de converses deixen anar un missatge punyent, cínic en si mateix, com un ganivet esmolat, que sempre et remou en llegir. Pla carrega contra el republicanisme, contra les esquerres revolucionàries; però la cosa no és tan directa, ja que ell, de manera magistral li dona la volta a tot, com en el capítol en què parla del caciquisme: “Ara neix el nou caciquisme. “Tot el poder als comitès!”, El caciquisme dels comitès serà, però, potser, molt més ineficaç i més deliberant que el tradicional caciquisme. A Rússia, el caciquisme és organitzat, intocable, total.” Això em fa pensar en el què sempre he pensat: el comunisme és el capitalisme portat a l’extrem. I, si m’he de posicionar, em considero més aviat d’esquerres. Vet aquí com en Pla es posiciona en girs dialèctics que el porten sempre a les paradoxes, al no esperat.

L’anàlisi que fa de la realitat política i dels problemes que haurà d’abordar el nou règim és brillant i amb bones dosis de profetisme, tenint en compte els moments inicials en què fa aquestes anàlisis. L’últim paràgraf del llibre titulat Colofó, ens dóna una idea del Pla periodista i cronista polític:

“Sobre l’adveniment de la República a Espanya vaig sentir dir a un senyor que tenia unes faccions de meditació – sense que ho pugui assegurar – , que després de quinze segles de Monarquia s’havia instaurat la forma republicana amb una perfecta naturalitat. Quan vaig passar per la Universitat, d’aquestes coses, que segurament són importants, no en vaig sentir parlar mai. Deu ser per aquesta raó que els cafès són tan importants”

Categories
Llibres

La mort del legalisme, la conspiració i la guerra civil

La destrucción de la democracia en España (i 5)

(5 de 5)

Podeu anar a l’entrada anterior d’aquest article

Las eleccions de 1936 (Font: RTVE)

El desenllaç de l’obra ens parla del PSOE i la CEDA en els prolegòmens de la Guerra Civil amb l’ABANDONAMENT DEL LEGALISME. A primeres hores del dilluns 17 de febrer van arribar els primers resultats electorals. Tot indicava que es produiria una petita victòria numèrica del Front Popular que degut al sistema electoral donaria una àmplia majoria en escons. Aquests resultats van acabar de destruir els somnis de la CEDA d’imposar un estat corporatiu autoritari sense haver de recórrer a una guerra civil. Ja era tard per intentar anul·lar els efectes acumulatius i tòxics de la propaganda cedista.

En aquest gràfic es pot veure la distribució d’escons per forces polítiques (Font: Historia 4t ESO. Ed. Santillana)

Les oligarquies industrials i rurals ja estaven desviant el seu suport financer cap a les trames conspiradores. L’ambigüitat del PSOE sobre la República va ser un factor decisiu el 1936. Prieto continuava convençut de la necessitat de col·laborar dins del govern republicà però havia de fer front Largo Caballero i tot el seu seguici revolucionari; la seva política va impedir tant la revolució com un govern fort i, en canvi, va assegurar que hi hagués un govern republicà ineficaç mentre es preparava la conspiració.

Durant aquests primers dies després de les eleccions, Franco, el Cap d’Estat Major del Ministre Gil Robles, amb la connivència del seu superior va conspirar per tots els mitjans per tal que es declarés l’estat de guerra i s’impedís l’accés al poder del Front Popular. Altres generals s’hi afegiren a les maniobres de Franco, però Portela Valladares, el president en funcions, no accedí i el moviment es desinflà en no tenir el suport de la Guàrdia Civil, en mans d’un militar declaradament fidel a la República com era el general Pozas. Gil Robles que en l’organigrama d’aquesta trama havia de ser president del govern, va fer un darrer intent de convèncer Portela. La reunió no va servir i el primer ministre, espantat del que hi havia, va traspassar els poders a Azaña la tarda del 19 de febrer, sense esperar els tràmits parlamentaris. Azaña constituí a corre cuita un govern format només per republicans d’esquerra. Portela no informà Azaña de la conspiració i així Franco no va ser castigat amb les conseqüències futures que això tindria. Els preparatius colpistes continuaren i el seu treball es veuria facilitat per les possibles vacil·lacions del govern o per les previsibles i provocadores alteracions de l’ordre públic.

La majoria dels principals conspiradors eren dels anomenats africanistes. Tots ells amb una visió corporativista i elitista dins l’exèrcit i reaccionaris en el camp polític (Font: GoogleArts&Culture)

A les grans ciutats es restablí aviat la calma després de les manifestacions d’alegria postelectoral; no passà el mateix al camp del sud on els incidents continuats van provocar la fúria i l’alarma de la dreta. Els ajuntaments de dretes imposats el 1934 van ser substituïts pels consistoris d’esquerra triats el 1931. Mentrestant, la violència política de la dreta s’estenia arreu i, malgrat les crides de la premsa d’esquerres a no caure en la provocació feixista, moltes vegades aquesta violència era contestada per revenges des de l’esquerra. En aquest context el líder de la CEDA estava perfectament informat del desenvolupament de la conspiració. Els diputats cedistes continuaven utilitzant el Parlament només com a tribuna propagandística. Un problema que es va plantejar el mes d’abril va ser la continuïtat d’Alcalá – Zamora en la presidència. L’esquerra no li perdonava el fet que hagués facilitat l’entrada de la CEDA al govern a l’octubre de 1934 i a la CEDA estaven furiosos que no els havia donat el govern a finals de 1935. Aprofitant una maniobra jurídica en interpretar l’article 81 de la Constitució, l’esquerra va provocar el cessament del president i va obrir una crisi per substituir-lo. Això va crear certes expectatives d’enfortir la República. Probablement la millor opció era Azaña com a president i Prieto com a primer ministre; ells eren els dos únics polítics d’esquerra que podrien haver aturat les provocacions feixistes i les respostes des de l’esquerra. Tal com va anar tot, la destitució del president i la seva substitució per Azaña va donar lloc a que cap dels dos artífexs de la coalició controlés el govern.

Enfrontaments i atemptats a la primavera de 1936 (Font:RTVE)

Al carrer els incidents i batusses entre falangistes i comunistes o entre japistes (JAP o Juventudes de Acción Popular) i socialistes eren contínues. Evidentment, la creació d’una atmosfera de caos i desordre només beneficiava la dreta catastrofista. Al Parlament, els discursos de la dreta eren incendiaris i provocadors i l’ambigüitat dels dos principals líders de la dreta, Calvo Sotelo i Gil Robles eren deliberadament ambigus. Durant la primavera milers de membres de la JAP es van passar a la Falange. El creixent suport de la CEDA a la violència de la dreta venia del fet d’adonar-se’n que els mètodes legals ja no eren útils per defensar els interessos materials de l’oligarquia terratinent. En sentit contrari la FNTT havia augmentat enormement la militància durant la primera meitat de 1936 i les presses dels nous dirigents no admetien dilacions en les reformes del camp. Es van ocupar terres, sobretot les provinents de desnonaments anteriors, es van fer vagues, però, en general durant aquests mesos de primavera la conducta dels dirigents sindicals va ser força continguda, tenint en compte la resposta violenta i repressiva de molts propietaris. Aquests ja no confiaven en la CEDA i van girar els ulls als militars conspiradors.

Cerimònia de presa de possessió de Manuel Azaña l’11 de maig de 1936
(Font: flickr.com)

En un clima terrible, l’11 de maig Azaña va arribar a la presidència de la República i va demanar que Prieto fos el seu president del govern; aquest tenia plans per accelerar la reforma agrària i per lluitar contra els conspiradors militars i els feixistes violents, però les lluites internes dins del partit li ho van impedir.

Quan el lideratge del PSOE s’arreglava a trets: el míting accidentat d’Indalecio Prieto: Un míting a Sevilla el 2 de juny de 1936 exterioritza de forma expeditiva i violenta les tensions dins del partit (Font: Ecodiario.es)

Largo Caballero i el sector caballerista embarrancats en la idea de la revolució i amb recels personals de molts anys, s’hi oposaren a Prieto com a primer ministre i aquest acceptà la decisió del partit, en aquell moment majoritària. Azaña va ser substituït per Casares Quiroga en la presidència del govern i aquest es va envoltar d’un equip ministerial ple d’incapaços. Casares es negava a creure els informes reals de la conspiració militar que anava avançant.

Gil Robles es mantenia públicament al marge del complot, però la realitat era que la seva implicació era molt gran, fins i tot a nivell econòmic (mig milió de pessetes del fons electoral de la CEDA van ser cedits per Gil Robles a Mola, el «director» del cop). També va actuar sobre el coronel Yagüe, amic íntim de Franco, per tal que l’ajudés a resoldre els «dubtes» que aquest últim tenia per participar en el cop. Un amic proper de Gil Robles havia estat el contacte amb el coronel Galarza de la UME i «técnico» de la conspiració. Aquest va ser qui va contactar Gil Robles amb Mola. El quadre que pintaven en seu parlamentària Gil Robles i Calvo Sotelo del desordre i la revolució comunista era exagerat. De fet, el PCE amb l’estratègia marcada per la Komintern estava per l’estabilitat del govern i les reformes. Va ser precisament el cop d’estat el que va provocar la revolució i l’ascens dels comunistes a unes posicions polítiques rellevants que no tenien.

Nota de premsa amb els assassinats del tinent de la Guàrdia d’Assalt José Castillo i de José Calvo Sotelo (12 i 13 de juliol de 1936). Fotos de Castillo i imatges de l’enterrament de Castillo i del dipòsit de cadàvers amb el cos de Calvo Sotelo

Largo Caballero estava convençut de la inutilitat del reformisme, però entre la teoria i la pràctica hi havia tota una vida de gradualisme pragmàtic. L’any 1936 va continuar actuant com ho havia fet sempre, és a dir, preocupat sobretot per la consolidació i predomini de la UGT. En els discursos deia el que els obrers volien sentir, però més enllà de la retòrica hi havia ben cosa cosa. Els recels constants i mutus amb la CNT seguiren al llarg d’aquest primers mesos del 1936. Tot i el soroll de sabres constant i públic, no es va avançar en la preparació de l’única arma que disposaven els treballadors que era la vaga general revolucionària. La resposta obrera al cada vegada més proper alçament militar tenia molt d’espontani i poc organitzat. Això suggereix que els preparatius anteriors de cara a la revolució havien estat escassos. Amb el cop d’estat involutiu, els socialistes es veieren atrapats en un doble dilema. Prieto creia que un govern reformista fort era l’única resposta als perills que venien a sobre. Mentrestant, Largo aspirava a un govern exclusivament socialista i un moviment obrer totalment ugetista. Aquesta profunda divisió d’opinions unida als ressentiments personals, paralitzava tota l’acció política socialista. Això seria una rèmora important en els propers anys de la República.

Epíleg

Les divisions dins del moviment socialista es profunditzaren de manera amarga durant la guerra civil. El PSOE seria eclipsat pel Partit Comunista, de la mateixa manera que la CEDA acabaria sent absorbida per la Falange. Quan es produí la sublevació, sense cap preparació, Largo Caballero ordenà la UGT que declarés una vaga general indefinida; això va ser un desastre i en les ciutats on va triomfar el cop va representar un bany de sang de les bases socialistes. Allà on no va triomfar es produí un col·lapse de les institucions republicanes i els treballadors van ocupar els espais de poder vacants. Semblava doncs que els auguris de Largo s’acomplien i el 4 de setembre de 1936, es formà un govern d’unitat dels treballadors sota la presidència del propi Largo Caballero. Aviat, però, la necessitat de coordinar de manera eficaç els esforços de guerra l’obligaren a reconstruir l’estat burgés col·lapsat i a utilitzar els mecanismes de repressió d’aquest estat per contenir l’espontaneïtat revolucionària dels primers mesos de la guerra. Un cop aconseguida aquesta transformació, el propi Largo va ser apartat per una nova coalició de prietistes, republicans i comunistes sota la presidència de Juan Negrín. Les purgues internes continuaren durant la guerra i en l’exili de la postguerra. Largo seria capturat pels alemanys el 1943 i ingressat en un camp de concentració moriria a poc d’acabada la segona guerra mundial havent retornat, això si, als seus orígens reformistes. Prieto, també a l’exili, va arribar al paroxisme de la seva política pragmàtica quan el 1947 negocià amb Gil Robles una aliança antifranquista.

Les bases de la CEDA es van integrar en el camp rebel. Alguns diputats van tenir la desgràcia de caure en camp republicà i foren morts. Gil Robles, que no es volia tacar directament de sang les mans, va passar a Biarritz on va tenir un paper clau de coordinació en l’adquisició d’armes, subministraments i ajut econòmic pels facciosos; tot això amb una discreció exquisida. Va visitar la zona rebel en nombroses ocasions, però cada vegada les reticències dels militars eren eloqüents. A partir de l’1 d’octubre de 1936 quan Franco es va convertir en el Cap de l’Estat rebel, el futur polític de Gil Robles al «Nou Estat» franquista va acabar, tot i que ell mai no va qüestionar el lideratge del Caudillo. La CEDA va ser dissolta, els seus funcionaris absorbits pel Movimiento i la majoria dels seus quadres hi formaren part. Les futures memòries de Gil Robles seran un intent esquizoide de presentar-se simultàniament com a demòcrata i mostrar tot el que havia fet pel triomf del moviment rebel. L’estat franquista que s’estava construint continuà sent l’instrument de l’oligarquia tradicional. L’estructura agrària del nou estat seria la tradicional d’abans de la República, pràcticament sense canvis fins a finals del anys seixanta.

Per a tancar l’anàlisi d’aquest sistema polític de l’època (cal recordar novament que hi havia d’altres conflictes a l’Espanya dels anys 30 que no tractem aquí), es pot resumit tot dient que la classe obrera estava fermament decidida a introduir reformes importants i que l’oligarquia s’hi va oposar amb totes les seves forces, primer amb el legalisme i, quan aquesta via fracassà, amb el catastrofisme violent que acabà imposant, en un bany de sang, l’estat corporatiu i reaccionari tan desitjat.

Per saber més de Paul Preston


L’Instituto Cervantes de Londres va organitzar un cicle de trobades anomenat «Ciclo de Grandes Hispanistas Británicos». El 5 de maig de 2015 van entrevistar el professor Paul Preston (Liverpool, 1946) autor de diverses obres sobre la Història Contemporània d’Espanya. Preston és doctor en història per la Universitat d’Oxford i catedràtic d’Història Contemporània espanyola i director del Centre Cañada Blanch per a l’Estudi de l’Espanya Contemporània a la London School of Economics (Universitat de Londres). Després de Raymond Carr i Hugh Thomas, és un dels principals autors britànics que dediquen el seu esforç a l’estudi de la història recent espanyola, especialment la Segona República i la Guerra Civil. Segurament, el seu punt de partida professional és precisament el llibre que hem ressenyat: «La destrucción de la democracia en España», la tesi doctoral de Preston, posteriorment reeditada.

Pots anar a l’inici d’aquest article