Un llibre on la autora narra l’epopeia d’una jove americana, Sylvia Beach amant i apassionada dels llibres, que obre en un carrer tranquil del París de 1919 la Shakespeare and Company, una llibreria anglesa a França que canviarà el curs de la literatura.
Durant els anys 20 del segle passat París es va convertir en una ciutat oberta. La fi de la Primera Guerra Mundial havia generat unes enormes ganes de viure i la seva fama d’assequible i permissiva va atraure escriptors i artistes d’arreu del món.
Shakespeare and Company era molt més que una llibreria, molts dels escriptors de la Generació Perduda la consideraran la seva segona casa, com Ernest Hemingway, Ezra Pound, Francis Scott Fitzgerald, James Joyce i molts altres que formaven el nucli literari que s’hi movia al voltant. Allà es reunien i es furgaven algunes de les amistats més importants del segle XX, com la de James Joyce amb Sylvia Beach, i culmina quan la controvertida novel·la de Joyce “Ulysses” prohibida als Estats Units, Beach decideix publicar-la sota la protecció de la pròpia llibreria. L’èxit i la fama que comporten publicar “Ulysses” té conseqüències i uns costos elevats: la rivalitat d’altres editors que també somien publicar Joyce.
Kerri Maher novel·litza uns esdeveniments cabdals per a la història de la literatura del segle XX. Tens la sensació de viure immers en aquella època i en aquelles circumstàncies, amb un estil senzill et mostra la vida que embolcalla el processos intel·lectuals i quotidians dels protagonistes Sylvia Beach, James Joyce i Adrienne Monnier, entre altres.
La Llibretera de París és una novel·la per tots aquells que estimen el llibres i on Kerri Maher ha aconseguit construir un fresc inigualable d’una llibreria, una ciutat i una època essencials per saber d’on venim i el que som.
La novel·la és un homenatge a l’ofici de llibreter i a la literatura universal.
Acabat de sortir, m’ha “engolit” en dues tardes, i no és d’estranyar pels que tenim una edat.
Memorialisme històric de primer nivell a través de les figures d’un parell de personatges destacats de la història recent d’Europa, del seu art més transversal, de la política, dels anhels i dels molts fracassos del vell continent, del bell continent. Dos homes que l’exili uneix, i la vida els ensenya, compromet, trasbalsa i decep.
El llibre és un passeig de dues vides polièdriques que comparteixen la Guerra Civil Espanyola, i els cabarets de l’Ocupació, la Plaça Roja i la Casa Blanca, els maquis i la Resistència a Hollywood, Buchenwald i Madrid. El llibre ens llença als remolins de la història, en companyia de Simone Signoret i Hemingway, Edith Piaf i J.F. Kennedy, Arthur Miller i Marilyn Monroe, Khrusxov i Costa Gavras, entre d’altres. Dos itineraris que travessen el segle XX.
L’edició original francesa va ser àmpliament aplaudida per lectors i crítica. L’autor, també director de documentals molt celebrats, els coneixia prou bé, així com els devenirs de la societat de l’època.
La lectura, si ho voleu, la podeu acompanyar amb la música que aquí es recomanava
Mai he sigut gaire seguidora del surrealisme, més enllà de l’enginy que li reconec, però el senyor Magritte sempre m’ha reclamat l’atenció, més que això, em dona l’oportunitat de jugar i en cap cas li he dit que no.
Sovint m’ho he preguntat, on està el secret d’aquesta avinença, i crec que resideix en el seu gust cromàtic i una actitud joganera que m’enlluernen. En el joc que proposa amb la delimitació de la realitat; com tots el surrealistes, direu, sí, però ell ho fa des de una simplicitat que atordeix, fet pel qual, quan el mires, et quedes buscant on està l’enginy, l’astúcia, l’endevinalla. És agut i subtil alhora i et demana que no tinguis por de la seva perspicàcia, que sempre és clarament la seva eina.
El Caixaforum de Barcelona ha portat l’exposició La màquina Magritte comissariada pel Director de la Fundació Thyssen de Madrid, Guillermo Solana, que en aquest breu vídeo ens en fa una clara introducció.
Adjunto la pàgina del Musée Magritte de Brussel·les, que guarda el fons més important de la seva obra, tot i que està repartida per tot el món.
René Magritte (1898-1967). DUANE MICHALS/ARCHIVO CHICAGO TRIBUNE
MAURICE AGULHON: Marianne au combat. L’imagerie et la symbolique républicaines de 1789 à 1880. Flammarion, Paris 1979
MAURICE AGULHON: Marianne au pouvoir. L’imagerie et la symbolique républicaines De 1880 à 1914. Flammarion, Paris 1989
Es tracta de dos llibres consecutius i complementaris, no traduïts, clàssics i escrits ja fa uns anys que ens han semblat interesants en un moment en què el republicanisme torna a interessar a alguns sectors de la nostra comunitat. L’autor fa una descripció cronològica de l’evolució dels símbols al llarg dels períodes estudiats. Es tractava de canviar la imatge de l’estat opressor a l’estat dels ciutadans, de crear un símbol visual de la república anònim i abstracte. Començant amb la revolució en què no hi ha símbols i només ànsies de llibertat, es presenta la necessitat de crear icones representatives. El mateix juliol de 1789 hi haurà consens amb el tema dels colors blau, blanc i vermell, que serà ràpidament un tema tancat sense discussió en el futur. No passarà el mateix amb el que avui en diríem la imatge corporativa. Enfront a la monarquia representada per un Rei apareixerà la Llibertat, una dona que simbolitzarà la república. Serà un símbol amb molt de consens. A més serà continuïtat d’una heroïna, la Jeanne d’Arc també lluitadora per la llibertat. Per un altre costat i incardinant amb els clàssics simbolitzarà la deessa de la llibertat. Així doncs, aquesta dona és la imatge perfecta. A partir d’aquí vindran les interpretacions de com ha de ser? En quina posició ha d’estar? Què ha de portar a les mans?… Ens explica que és un debat no tancat que segons els autors ha tingut diferents interpretacions. Comentem-ne dues de molt diferents corresponents a moments polítics molt diversos. La primera pot ser La Marsellesa de Rude a l’Arc de Triomfhe de l’Etoile de París. Ens presenta una dona combatent, agressiva, anant a l’atac amb una espasa i cridant.
Detall de la Marsellesa de l’Arc de Triomf
En contraposició a la segona en què tot és serenitat i conciliació amb una república que junt amb la bandera integra les diferents classes socials (burgesos, menestrals i pagesos) sota les icones del lleó-poder, corona de llorer-pau. Tot considerant la globalització dels principis republicans (globus terraqui) sota els auspicis de la cultura (ciència-llibres, art-pintura, música-lira,…)
Gravat al·legòric de la república conservadora.
Agulhon, ens explica també el concurs que es va convocar el març de 1848 perquè els artistes proposessin com havia de ser la figura de la República francesa. Hi va haver un gran nombre d’obres presentades però no hi hagué acord a l’hora de triar quin seria el símbol definitiu.
Quasi al mateix temps i conseqüència de la gran reforma postalde l’agost del mateix any es dissenyà el primer segell de correus francès que representarà també a la república a partir d’un cap creat pel gravador Barre que només havia obtingut un accèssit en el concurs. El primer país que feu la reforma postal fou Anglaterra el 1840. A grans trets consistia en pagar la correspondència en origen segons el pes i no a destí segons la distancia recorreguda, mitjançant els segells que a més, feien publicitat de l’estat en una època que l’estat-nació s’estava consolidant.
Segell de la primera emissió francesa representant la república mitjançant la deessa CERES. Es va emetre en diferents valors i colors. Mida augmentada per millorar la visualització. Font: catàleg Ivers & Tailier i Marianne au combat.
La corona multi vegetal (espigues de blat, raïm, i llorer) que porta l’efígie, de seguida es va identificar amb la deessa Ceres de manera que se’l coneix com el segell Ceres, deessa romana de l’agricultura, la fertilitat, la productivitat i l’abundància. El seu equivalent a Grècia era Demèter. Les monedes que es varen encunyar després del corresponent concurs també tenen característiques similars, cap femení jove, mirant a l’esquerra amb una diadema / corona vegetal. Segueixen sortint noves interpretacions de la República, amb el fasces romà a la mà, amb corones tipus estrella amb rajos de llum (corona solar) com la que després és popularitzarà en l’estàtua de la Llibertat de Nova York. El fasces o feix romà era un símbol de la república romana que representa la força de la unió. Està format per un conjunt de varetes en què si bé una sola és feble, el conjunt és fort. És també d’aquesta època que el nom Marianne agafa protagonisme. Sembla que ve de la regió de l’Aude en que encara es parlava la llengua d’oc i d’una abreviació de Marianno, Manono, protagonista d’un escrit irònic que va fer fortuna i transformant-se en dona va ser el principal personatge d’un poema en què apareix del no res. A poc a poc passa de ser d’un mot provincial a un de nacional i de la llengua del poble a la llengua culta, de manera que en els períodes, diguem-ne republicans de dretes, no revolucionaris, les societats secretes que conspiren per canviar el règim agafen aquest nom.
Ja durant la Comuna apareix al cap de la Marianne proletària la gorra frígia símbol de la llibertat. Aquest gorra generalment vermella, en forma de bossa confeccionada amb llana o feltre. Té un extrem caigut d’un costat i és semblant, d’allà ve el nom, a la gorra utilitzada a la regió de Frígia. Serà un nou element, grat també a la maçoneria molt influent entre les classes dirigents en certs períodes i que quedarà incorporat als altres símbols republicans. Més endavant, i amb motiu de l’exposició Universal de 1878 i de nous concursos que es fan per als ajuntaments i les places públiques apareixeran repúbliques amb les taules de la constitució o també la declaració dels drets humans gravades en pedra a imitació de les taules de la llei de Moisés de la iconografia catòlica.
La República, estàtua d’Auguste Clésinger per l’Exposició Universal de 1878. Observis en el pedestal RF (Republique Française) un altre dels símbols molt utilitzats. Font: Marianne au combat
Si contextualitzem, veurem que estem parlant d’un període en què l’estat s’ha de consolidar. A tot Europa passarà el mateix. La transició des de l’antic règim no serà fàcil. Tinguem present que a França des de 1789 fins a la tercera república de 1870 hi hauran dues repúbliques efímeres (12 i 4 anys respectivament), dos imperis i tres monarquies constituents. Una de les formes de consolidar l’Estat republicà que s’està imposant a poc a poc, serà que tots els ajuntaments tinguin representacions físiques de la república. Seran els busts fonamentalment de Marianne que encara avui hi trobem. En mostrem dos de les que tingueren èxit:
Marianne de Jean Antoine Injalbert en el peu hi trobem RFMarianne maçonnique de Paul Lecreux. A més de la gorra frígia porta en la banda de la dreta els símbols clàssics maçons, el cordó, el triangle, l’esquadra i el compàs.
Mai s’han inventariat aquets busts, la qual cosa suposa que es desconeix els que existeixen. Es feren en diferents materials (marbre, pedra i bronze). Hi ha originals i còpies fetes industrialment en sèrie. La majoria porten un text a la base. A més de RF ja comentat, la major part d’inscripcions diuen: “A la gloire de la Révolution française”, “Honeur et Patrie”, “Liberté Égalité Fraternité”.
Trobarem també altres tipus de símbols, columnes de la llibertat, monuments a la plaça principal del poble, fonts amb símbols republicans, les inscripcions esmentades.Aquí hi ha la confluència en la simbologia de l’aigua i la Marianne com a representants de la fecunditat, l’origen de la vida, l’abundància. És tota una iconografia que a part de potenciar la República i l’estat-nació també ajuda a incrementar el municipalisme en una època en què es construiran els grans edificis fets pels ajuntaments ja que també hi haurà una certa descentralització de poder cap a les unitats municipals.
Trobarem també els símbols als tribunals, a les escoles i en general a tots els edificis públics. Tot són símbols que ajuden a una finalitat, crear consciència d’estat
En sentit contrari, tenim que el gall cantant davant d’un sol ixent no triomfarà, potser com diu el mateix autor per ser un animal popular qu’il est libéral plutôt que radical.
En els anys 1870 – 1890 amb l’aparició del moviment obrer, del sindicalisme, del socialisme, els símbols republicans es consolidaran i els intens de les repúbliques burgeses d’endolcir la simbologia no reeixiran, el laïcisme també hi ajudarà i la Marianne amb la gorra frígia es consolidarà com a símbol d’identitat de la República i de França.
En resum, un llibre clàssic sobre el simbolisme republicà. Interessant per ajudar a reflexionar sobre la dificultat de la consolidació dels canvis de règim polític i l’ús de diferents mitjans per aconseguir-ho en aquest cas el simbolisme de les imatges centrat en l’evolució francesa d’una monarquia catòlica a una república laica.
Títol: Cataluña en la crisis europea (1931-1939). ¿Irlanda española, peón francés o URSS mediterránea?
Autor: Arnau Gonzàlez i Vilalta Ed. Milenio Publicaciones S.L. 2021
Un enfocament nou i extensament documentat
Estem davant un llibre d’història extens i molt documentat. Són 650 pàgines d’un prolífic historiador que fa, en aquesta obra, un enfocament de l’època republicana espanyola força diferent del que estem acostumats. D’entrada, no separa la guerra civil de la resta del període com ens hi tenien habituats els historiadors fins ara. En efecte, Gonzàlez Vilalta observa la República com un tot, independentment de si hi havia guerra o no. L’altre aspecte molt interesant és que ho observa amb ulls exteriors, des de corresponsals de diaris, fins a la visió que en tenien ambaixadors i cònsols (amb molt bona relació amb el Govern de la Generalitat, almenys fins l’inici de la guerra i la prominència anarquista que els hi feia veure amb terror el que s’estava produint) L’autor parteix de dos fonts primàries fonamentalment. D’una banda, ha rastrejat les notícies i els articles que sobre Catalunya i Espanya es publicaven en els diaris principals dels diferents països, de l’altra, ha consultat els informes que els representants diplomàtics dels diferents estats a Madrid i a Barcelona, enviaven als seus respectius governs. D’aquesta manera aconsegueix una visió que podríem dir neutra respecte l’habitual en què els narradors eren persones amb una ideologia decantada cap un costat o l’altre. Amb tot, la neutralitat no s’aconsegueix plenament, ja que com es veu el règim polític que hi havia a cada país feia que les cròniques i els informes reflectissin en molts casos els interessos del país en qüestió o del que volien que succeís. Gonzàlez Vilalta comença situant Catalunya i Espanya dins el context europeu de l’època, amb el terrabastall que havia representat la revolució soviètica (1917), l’ascens dels feixismes (Itàlia 1922, Alemanya 1933), la gran crisis dels Estats Units de 1929, l’àmplia autonomia irlandesa (Estatut de Westminster de desembre del 1931), victòria del front popular a França (abril i maig del 1936)… El llibre ens dona una visió pobre de Companys, dominat totalment pels esdeveniments, els anarquistes, els separatistes del seu propi partit, el govern de Madrid i els comunistes, entre altres circumstàncies. La visió d’un home que no va lluitar per mantenir el poder dins de Catalunya, o potser no tenia la força militar i política necessària per fer-ho, i només va buscar acords amb els revolucionaris per intentar rebaixar-los la força que havien agafat al carrer. El mateix Gonzàlez Vilalta ja havia tractat anteriorment la figura del president màrtir a: Lluís Companys. Un home de Govern, i també a La creació del mite Lluís Companys. El 6 d’octubre de 1934 i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo.
Dos llibres d’Arnau Gonzàlez Vilalta sobre la figura de Lluís Companys
Interessos nacionals i geopolítica
Més endavant ens explica els interessos de cada país per defensar o incrementar la seva posició tant a Catalunya i Espanya, com a Europa. Hi trobarem el que avui en diem la geopolítica del moment.
A Alemanya i Itàlia els hi interessava amb el triomf de Franco, rodejar França. En sentit contrari França no ho podia permetre. Per Anglaterra la costa catalana també era interessant tant per mantenir un contacte més ràpid amb les colònies, com per la por a Stalin, que era més gran que l’aliança Hitler-Mussolini. Ningú volia una Catalunya revolucionària i comunista que desestabilitzés la mediterrània, tot i que no queda clar en el llibre si la U.R.S.S ho pretenia, encara que semblaria obvi que sí.
També, hi trobem la visió de molts països de l’entorn sobre la possible independència de Catalunya i com havien d’actuar davant d’aquesta eventualitat que sembla va estar present fins molt avançada la guerra.
Emissió de paper moneda i segells de correus
A Barcelona, l’autor parla (p. 547-548) de les proves fetes per la Generalitat per a l’emissió de paper moneda i de segells de correus. Atès l’atresorament produït degut a la manca de confiança produïda per la guerra, la Generalitat va emetre paper moneda segons Decret del 21/09/1936. Més endavant, i seguint les ordres del Govern central, n’ordenà la retirada per Decret del 23/02/1938. Amb aquest antecedent, es feren proves amb bitllets d’1, 50, 100, 500 i 1000 ptes. Les mides eren més quadrades que els que realment circularen que tenien el format americà rectangular llarg.
Bitllet que va circular amb validesa fins el 31/12/1938 en que s’acabà el termini de reemborsament. Mides 70 x 168 mm. Col·lecció Josep Sauret
Prova d’un bitllet de 50 ptes. Mai és varen emetre. Existeixen en diferents colors. La presència de les quatre barres és una constant en tots. Mides 95 x 160 mm. Imatge provinent del llibre El Paper Moneda Català, Antoni Turrò. L’Avenç 1982
Dos dels dissenys de segells que va fer el pintor i dibuixant Josep Obiols i Palau. S’imprimiren proves en diferents colors i es quedaran en projectes. En ells hi trobem també part dels símbols de la historiografia romàntica, les quatre barres, la mediterrània.Imatges provinents de l’article Un projecte de futur que no es realitzà, Antoni Turrò. L’Informatiu, revista del Cercle Filatèlic de Barcelona nº 7, 1994.
Segons l’autor, sembla que, en general, l’objectiu últim era una confederació amb una àmplia autonomia molt propera a una independència, però, mai una independència total.
D’una altra banda, aquesta possibilitat de la independència, ningú la considerava a Madrid ni en els primers temps de la República, en què es debatia la futura Constitució republicana, ni en els temps de domini comunista. Evidentment, un cop començada la guerra, tampoc en volia sentir parlar el nou govern facciós de Burgos.
Similituds amb el procés?
En molts moments la lectura ens fa pensar amb similituds respecte a la situació viscuda més recentment a Catalunya, a partir de l’aprovació de l’Estatut de 2006 i el procés iniciat el 2012. Com exemples de similituds hi hauria les modificacions a la baixa de l’autonomia en ambdós estatuts i la proclamació de l’estat català per Companys i de la efímera República catalana per Puigdemont. Evidentment, les divergències també són moltes, citem només l’obrerisme revolucionari de l’època republicana i la poca participació obrera en els fets recents.
Un altre aspecte no superat actualment i que segons diu l’autor (p. 486-488) ha trobat en un informe alemany, sense data ni signatura, diu que s’ha d’actuar amb prudència i generositat respecte al catalanisme. Entre altres frases hi destaquem:
“Seria fundamentalmente erróneo ignorar o suprimir la lengua catalana. Por el contrario, debe reconocerse expresamente como un idioma de instrucción y lengua oficial igual y además del español”.
“Necesaria obligatoriedad del conocimiento del catalán por parte de los funcionarios del Estado destinados a Cataluña”.
“Seria aconsejable que el nuevo régimen mantenga la autoprotección centenaria de la burguesía catalana, los somatenes armados…para convertirlos en escuadrones operativos similares a la SA”.
“El nuevo Estado español no debería hacer borrón y cuenta nueva…Seria desafortunado, en interés del nuevo liderazgo del Estado eliminar el autogobierno de Cataluña”.
Llegint el llibre tens la sensació que els països europeus, principalment, es varen creure molt més la possibilitat de la independència que en els temps presents. En tot cas, és una anàlisi pendent de fer, a partir de la bona base que és aquest llibre.
Són interesants també els rumors que circulaven entre el personal diplomàtic de com podia acabar el conflicte i les gestions fetes per diferents persones, amb més o menys representativitat, per acabar la guerra i resoldre els greuges catalans, que sembla que tots els països acceptaven com a justos mentre que cap entenia com s’explicava la relació dels anarquistes revolucionaris amb Esquerra Republicana i altres partits catalanistes, considerats burgesos a l’època.
També explica molt bé el successiu tancament de consolats i ambaixades a la zona republicana, a mida que els països varen començar a reconèixer el nou regim de Franco contravenint els estats americans, en el tractat de Washington de 1923, en què es comprometien a no reconèixer cap govern sorgit d’un cop d’estat.
Queda també clar que la contenció de l’empenta revolucionària (conflictes al camp, condicions laborals a les fàbriques, lloguers a les ciutats,…) que havia aconseguit Esquerra Republicana durant tota la República, fins a la guerra civil, amb la il·lusió catalanista i reformista es va trencar amb el cop d’estat, i les autoritats catalanes no varen poder controlar el carrer.
Un altre aspecte interessant són els intents de negociar per aturar la Guerra, tant per part del Govern de Catalunya per separat, com del Govern de la República. Sembla que mai varen trobar interlocutors vàlids, i evidentment a les forces del cop d’estat no els interessava, atès que el temps jugava a favor seu. En aquest apartat, com es lògic, hi ha molts rumors i poca documentació.
La frase final del llibre resumeix molt bé allò que s’ha exposat al llarg del llibre:
“El nacionalismo catalán no había satisfecho las expectativas diplomático-periodísticas, los revolucionarios anarquistas sí pero solo momentáneamente y con derrota final”
Per acabar voldríem dir, que en un llibre molt documentat en molts aspectes i països, hi trobem una manca de documentació original d’estats tan importants, sobre tot en el desenllaç de la guerra, com Alemanya i la U.R.S.S. Tampoc dels Estats Units hi ha moltes referències, però, entenem que per a ells, en plena crisi econòmica, Catalunya i Espanya quedaven molt lluny dels seus interessos.
Arnau Gonzàlez i Vilalta
Professor del Departament d´Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre del Grup de Recerca PICEC. Autor d’una vintena de monografies, s’ha especialitzat en el període la II República Espanyola i la Guerra Civil en el context de l’Europa d’entreguerres, a l’estudi del nacionalisme català als segles XX-XXI, la diplomàcia i, des del 2018, a la història de la fotografia a través de l’obra d’Antoni Campañà. En aquests moments, la seva investigació se centra en l’estudi de la diplomàcia europea i llatinoamericana, així com en la mirada francesa a la Catalunya franquista. Actualment, treballa en una obra sobre el món dels anys trenta a través de la diplomàcia argentina i en diversos projectes d’història de la fotografia.
Arnau Gonzàlez Vilalta presenta l’assaig “Cataluña en la crisis europea (1931-1939)”
Els Espais Volart de la Fundació Vila Casas ens ofereixen aquesta tardor i fins a final d’any dues mostres molt diferents. Una de Daniel Enkaoua, un pintor nascut a França i que viu ara a Barcelona i l’altra, Cigarrillos París que agradarà als amants de la publicitat, basada fonamentalment en cartells publicitaris de principi de segle XX de la marca de tabac argentina propietat de l’olotí Manuel Malagrida.
Daniel Enkaoua – Visage paysage
Daniel Eukaoua, format a França i a Israel, és fonamentalment un pintor figuratiu tot i que a l’exposició hi trobem també natures mortes i paisatges. Són quadres o de gran format o molt petits. Sorprenen els de les humils verdures, alguns molt grans.
Aquesta exposició, comissariada per l’escriptor Grégoire Polet, reuneix l’essència de la producció recent d’Enkaoua, a més d’obres anteriors que es consideren indispensables
Són pintures lluminoses sobre fons neutres que les destaquen. La llum en Eukaoua té molts matisos, mai és igual. Són imatges tranquil·les dins de molts colors en què hi trobem violència i tendresa al mateix temps a partir d’una pinzellada molt original. En molts casos el veiem com un impressionista més.
Mirem algunes de les obres exposades:
Tres obres de l’Exposició Daniel Enkaoua – Visage paysage a Espais Volart de la Fundació Vila Casas
“Cigarrillos París” i la publicitat moderna
La segona exposició, amb un caràcter totalment diferent, ens endinsa a més del món de l’art en el de la publicitat.
A través de la marca argentina de cigarretes Cigarrillos París amb tabac de Cuba creada per Manuel Malagrida en aquell país, hi trobem la innovació publicitària que va fer a través dels cartells publicitaris i els concursos que va fer per seleccionar-los.
El concurs dels Cigarrillos París fou convocat el desembre de l’any 1900, dotat amb 22.000 francs –en diners constants, una xifra encara no superada– i un total de 31 premis. La majoria dels originals premiats, realitzats pels millors cartellistes del moment, va ser dipositada al Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot.
Aquesta exposició, coorganitzada amb el Museu de la Garrotxa pretén explicar, a través dels principals cartells presentats en aquest concurs, però també de fotografies, impresos, vestits, objectes i productes de disseny, el llenguatge publicitari de principi del segle XX. I com aquest, a través de la seva particular iconografia, aborda realitats com la situació de la dona, les classes socials, la infància, el progrés o el mite de la ciutat-llum.
A finals del segle XIX i principis del XX fou el moment àlgid del cartellisme en la creació de la publicitat de les marques. Malagrida en va fer ús, junt amb altres tècniques revolucionàries de l’època. Deixava de ser cert allò que “el buen paño en el arca se vende”.
Tot ho tenia estudiat, des del nom París que era el de la principal metròpoli artística mundial i símbol de modernitat i luxe i on ell hi havia viscut dos anys, fins els homes vestits de frac i les senyores amb elegants vestits de nit.
Dos cartells ens han cridat especialment l’atenció, el primer ens mostra una festa d’una classe social alta que es diverteix tot fumant. I la segona una obra de Ramon Cases, una senyora molt ben vestida, també fumant.
Dos cartells publicitaris de la marca “Cigarrillos París”
Amb independència de la qualitat dels cartells i de la seva contextualització hi ha dos aspectes que voldríem destacar. Un és la tipografia emprada en els cartells: al no haver-hi el que avui en diem llibre d’estil d’una imatge comercial, els artistes cartellistes feien servir en els missatges tipografies variades i lògicament diferents. A l’exposició en trobem un bon recull.
Diferents tipografies de la marca “Cigarrillos París”
Aquesta diversitat tipogràfica no contribueix precisament a crear una imatge total i coherent com pretenia el Sr. Malagrida. Evidentment, es va superar amb la creació d’una normativa per cada producte marca. L’altre aspecte és que a Espanya també s’ha fet ús d’imatges de persones benestants per anunciar temes relacionats amb el fumar. Atès que el tabac és un monopoli estatal, no calia anunciar un producte que no té competència, per la qual cosa hem d’anar al paper de fumar per trobar publicitat relacionada amb el tema, i aquí sí que trobem a partir de la segona meitat dels anys 20, publicitat relacionada amb què fumen la gent de una determinada classe social, persones elegants i modernes. D’una forma clara doncs, estem dient que si vols ser com ells, cal que fumis tal com ens deien des de l’Argentina uns 25 anys abans. Presentem dos vinyetes filatèliques en aquest sentit.
Vinyetes filatèliques amb publicitat sobre paper de fumar. Col·lecció Josep Sauret
En la primera hi veiem una dona vestida de festa fumant i en la segona un home també molt ben vestit, amb un elegant barret, fumant i ensenyant-nos una paquet de paper de fumar de la casa anunciadora. El missatge doncs, és repeteix anys després, fumar és símbol de persones modernes que triomfen socialment, d’aquí la importància innovadora de la marca “Cigarrillos París”.
El Museu Diocesà de Barcelona presenta una exposició d’una part de l’obra de Marc Chagall, litografies sobre la Bíblia i aiguaforts sobre els pecats capitals. Un recull de peces notables sobre un dels interesos del seu pintor. Una exposició descontextualitzada, i poc o gens explicada, on es dona per suposat que el públic coneix abastament el pintor i l’obra. I és una pena, Chagall, que tan bé coneixia Catalunya, va ser un artista emigrant, en èpoques convulses, que no podia dissimular els seus estats d’ànim quan pintava. Coneixedor de les avantguardes post impressionistes, resulta força inclasificable. Chagall és un d’aquests artistes difícils d’ubicar en un estil concret, encara que són explícites les seves influències, que ell barreja natural i elegantment.
L’artista neix en un poblet de Bielorússia, però quan descobreix la seva vocació sent la necessitat de viatjar a París, on entra en contacte amb les primeres avantguardes. Torna a Rússia i participa activament en la Revolució Russa, però acaba tornant a París, on es reuneix amb altres artistes emigrats jueus com Modigliani, i molt altres vinguts d’arreu.
La seva obra fluctua entre realitat i fantasia, entre els símbols del folklore popular rus i el subconscient. La infància és la font de la qual beu i la seva obra està tenyida de malenconia i records de la seva infantesa, quan era realment feliç. El seu origen jueu el va fer aprofundir en la tradició del seu poble així com en els costums de la seva Bielorússia natal, i al seu coneixement de la Bíblia li va dedicar obra, però aquest gust per la tradició ancestral no va impedir que abracés tota mena d’avantguardes per aconseguir un estil personal i inclassificable.
Res d’això, aquí tant resumit, apareix a l’exposició, i és molt lamentable. Ara, veure la seva obra en directe sempre té recompensa.
Protagonistes: Adel Karam; Kamel El Basha; Rita Hayek i Julia Kassar
Premis: Nominada per l’Óscar a la millor pel·lícula estrangera; nominada al millor film estranger dels premis David de Donatello; el Lleó de Plata a Venècia, la Copa Volpi al millor actor Kamel El Basha (el palestí contractista d’obres).
Lloguer: Google Play Movies, Apple iTunes, Rakuten TV, Amazon Video
Cine a la fresca d’Alaior
Un any més el cine a la fresca d’Alaior (Menorca) en la seva 14a edició, ens ha portat interessants pel·lícules que introdueixen molts temes per debatre. N’hem seleccionat una de les nou projectades. Enguany les sessions de cada dimarts de juliol i agost, s’han traslladat al magnífic claustre del pati de Sa Lluna del convent de Sant Diego.
Pati de Sa Lluna (Alaior); Cinema a la fresca Alaior 2021
El Director
Ziad Doueiri de família de classe mitja alta musulmana, defensora acèrrima de la causa palestina. Va estudiar cinema als Estats Units, ajudant de càmera de Tarantino. Viu a París encara que viatja sovint al Líban.
Al qüestionar-se que havia passat al seu país per haver-hi hagut una guerra civil tan terrible entre 1975 i 1990 va començar a pensar que la culpa no era només d’una part. Això li va costar enfrontaments amb la família i amb el govern. De fet, en els crèdits inicials de la pel·lícula surt un cartell (imposat) que diu que no té res a veure amb el govern libanès. Casat amb una cristiana libanesa, tot i que cap dels dos són practicants, varen decidir batejar a la seva filla com un acte de reconciliació íntim entre religions.
Ziad Doueiri, director de cinema, escriptor i guionista libanès
Una mica d’història per contextualitzar
El Líban (República libanesa) és un país majoritàriament de parla àrab que hi conviuen tradicionalment cristians maronites, musulmans i drusos (que respecten tant la litúrgia musulmana com la cristiana). L’any 2013 tenia uns 6 milions d’habitants dels quals uns 200.000 eren palestins exiliats arran de la creació de l’estat d’Israel (1948). Últimament també hi malviuen 1.500.000 refugiats sirians després de la caiguda de Saddam Hussein (2003).
El Pacte Nacional Libanès (1943) prescrivia que el president del país fos cristià maronita, el primer ministre sunnita (grup musulmà majoritari en la comunitat islàmica mundial) i el president del parlament xiïta (l’altre gran grup de la comunitat musulmana). Darrerament es presenten a les eleccions partits no adscrits a cap religió i també els acords pels equilibris de govern han canviat.
En aquest fràgil equilibri de religions i de grups ètnics no és difícil que esclatés la Guerra civil libanesa. L’origen immediat fou quan el rei Hussein de Jordània va imposar el setembre de 1970 la llei marcial en resposta al intent dels fedaïns de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP) d’enderrocar-lo. Milers de palestins foren assassinats i/o expulsats del país. Molts anaren al Líban, de manera que el nombre de palestins va augmentar considerablement. Allà intentaren també fer-se amb el poder fins que esclatà la guerra el 1975 en què hi lluitaren diversos grups de musulmans, cristians i drusos, en un tots contra tots. Hi varen intervenir també directament Síria i Israel. Finalment la diplomàcia i les forces multinacionals varen imposar la pau.
L’ estàtua de la plaça del màrtir a Beirut, 1982, durant la guerra civil
Després de successives matances pels dos costats i la intervenció d’Israel, en teoria per separar combatents, s’arriba a la malauradament cèlebre matança de Sabra i Chatila de 1982 on hi havia refugiats palestins per part de les falanges libaneses sense que l’exèrcit israelià ho impedís.
No és fins el 1990 en què s’arriba als Acords de Taif en què es desarmen totes les milícies excepte Hesbol·là i s’elimina la religió dels documents d’identitat.
La pel·lícula
Rodada 30 anys després d’acabada la guerra, parla de la rancúnia i de les ferides que resten encara obertes i molt presents en la vida quotidiana del país.
El protagonista cristià, Tony és un personatge antipàtic proper a las milícies cristianes d’extrema dreta. La pel·lícula ens ho explica ja que va ser víctima de la massacre de Damour . El 20 de gener de 1976, una ciutat de majoria cristiana que va ser atacada per unitats de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OAP), on part de la població va ser assassinada i la resta foren obligats a fugir.
Adel Karam és un actor, humorista i presentador de televisió libanès
La pel·lícula mostra el masclisme, però també que les dones treballen i que van vestides com volen a la manera occidental o bé seguint la tradició àrab; que hi ha uns tribunals justos, però que també hi ha corrupció; i contractes no legals i explotació dels palestins.
L’argument del film ens presenta un fet banal que es converteix en un problema degut a la intransigència, justificada com hem vist, del protagonista, tot i els nombrosos intents d’arreglar el conflicte sense anar als tribunals. Apareixen els símbols, la kufiyya (mocador palestí), banderes de tot tipus que contribueixen a radicalitzar la situació.
La pel·lícula no acaba bé segons els cànons de Hollywood. És interessant comprovar com del gairebéno res pot sorgir un conflicte quan hi ha problemàtiques mal tancades. Aquí en tenim diferents exemples: coexistència d’emigrants, pobresa i religions diferents.
A Filmin hem trobat Under the Tree, una pel·lícula islandesa del 2017, traduïda a l’espanyol per Buenos vecinos en que també a partir d’una discussió banal es desencadena tot un drama.
Il·lustració principal:Retrat de Napoleó com a rei d’Itàlia. Artista: Andrea Appiani (1754-1817), 1805, Col·lecció Kunsthistorisches Museum. Font: Fotògraf The Yorck Project (2002) 10.000 Meisterwerke der Malerei (DVD-ROM), distribuït per DIRECTMEDIA Publishing GmbH; Wikimedia Commons
Llibres recents sobre Napoleó Bonaparte
En ocasió dels 200 anys de la mort Napoleó Bonaparte (1769-1821) s’han editat diversos llibres sobre l’emperador francès. A més de Barcelona sota la bota de Napoleóde Jesús Conte Barrera, Tibidabo ed, 2021, en destaco dos més:
Napoleón Bonaparte, Albert Z. Manfred; pròleg de V.M. Daline, traducció del francès de Vicente Bordoy, Ed. Akal, Biografías, 2021, primera edició Akal Universitaria 1988, 622 pàgines.
Ambdós llibres tenen en comú la il·lustració de la coberta del llibre amb la figura de Napoleó travessant els Alps, semblants, però no idèntiques. Fora d’aquesta coincidència són dos llibres molt diferents com explico a continuació.
12
Coberta 1. Napoleó travessant els Alps de Charles Normand, burí, 1805. A partir de la pintura homònima de Jacques-Louis David. Col·lecció Gelonch Viladegut Museu de Lleida.
Coberta 2. Napoleó travessant els Alps, de Jacques-Louis David, 1800, Castell de Malmaison.
Sinopsi: El 2021 se celebra el bicentenari de la mort de Napoleó. Aquest llibre explora per què no van arribar prou aquí les idees de la Revolució Francesa i per què es va produir un tancament de files. I explica per què la mala gestió dels fets de començaments del segle XIX va comportar misèria, guerra i absolutisme tot al llarg d’aquell segle. El llibre també parla de relacions entre veïns, dels plans de Robespierre i de Napoleó per a Catalunya, de l’organització administrativa napoleònica a casa nostra, d’animadversions, de revoltes, de Baiona, de Cadis, de pors, de lligams, de rebomboris, de guerres…, de la condició humana!
Comentaris personals: El llibre d’Antoni Gelonch, Napoleó, la Revolució i els Catalans amb gairebé 400 pàgines, no és una biografia de Napoleó, sinó un assaig i un compendi molt exhaustiu, sobre les relacions entre Catalunya i la seva gent amb França i els francesos, des de Carlemany fins a Napoleó. Consta de quinze capítols, cadascun desenvolupa una fase històrica o bé uns determinats protagonistes d’aquestes relacions amb la Corona de França, després amb la República Francesa i posteriorment amb el Primer Imperi Napoleònic. Hi ha moltes referències al Principat de Catalunya i als Comtats (el Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i l’Alta Cerdanya ) després coneguts com a Catalunya del Nord.
El llibre es pregunta, entre altres les qüestions següents: Quina va ser la participació dels catalans en la Revolució Francesa? (Al nord i al sud dels Pirineus). Què pretenia Robespierre en voler instaurar una República germana a Catalunya? Perquè no va reeixir la Revolució Francesa al Principat de Catalunya? Es pot dir que la Revolució Francesa va desvetllar i gairebé crear el nacionalisme espanyol?
I finalment, com es pregunta Joan Josep Queralt al pròleg del llibre: “Catalunya va veure passar la Il·lustració i la Revolució Francesa, sintèticament encarnades en Napoleó, va veure passar el tren de la història i no en va treure partit […] Catalunya no el va aprofitar? No el va voler aprofitar? No el va saber aprofitar? O no va veure el moment?”
Antoni Gelonch va respondre algunes d’aquestes qüestions a la conferència que va fer a l’Ateneu Barcelonès, el dia 9 de juny d’enguany “La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet” i també hi podeu veure el vídeo de la seva intervenció aquí.
Sinopsi: Napoleó és sobretot el fill d’una època de transició, la que va del vell món feudal a una nova societat burgesa. Encarna totes les contradiccions d’aquesta època, el seu nom està associat a una ambició desmesurada i un poder despòtic, a guerres cruels i sagnants, evoca els horrors de Saragossa, el saqueig de l’Alemanya sotmesa, la invasió de Rússia. Però també ens recorda el coratge i l’audàcia manifestats en les campanyes italianes, el talent que va saber atrevir-se, l’home d’Estat que va clavar cops mortals a una Europa feudal ja decrèpita.
L’historiador soviètic Albert Manfred, mestre en l’art de narrar la història, comença traçant un excel·lent retrat del jove Bonaparte, deixeble de Rousseau i de Raynald, jacobí i robespierrista, defensor dels ideals republicans de la Revolució per anar desgranant la seva evolució gradual i la seva transformació en autòcrata, subjugador d’Europa i constructor d’un Imperi a cop de baioneta. Considera que Bonaparte va trair el gran secret de les seves rutilants triomfs militars: l’entusiasme revolucionari del poble que empenyia als seus soldats, el que el va portar al seu fracàs final. Manfred aconsegueix plasmar en aquestes pàgines tots els matisos d’un home extraordinari, així com els excel·lents retrats psicològics de nombroses personalitats històriques que van acompanyar, presentant un retrat verídic i fidel de Bonaparte i de l’època que va il·luminar.
Comentaris: Albert Z. Manfred (1906-1976) fou un dels més destacats historiadors soviètics de la postguerra. Nascut a Sant Petersburg, doctor honorari per la Universitat de Clermont-Ferran (França, 1967), fou cap de la secció d’història moderna dels països occidentals en l’Institut d’Història de l’Acadèmia de Ciències de la URSS i posteriorment cap de la secció de França d’aquesta acadèmia soviètica. Les seves obres principals tracten sobre la història francesa contemporània (Revolució de 1789, la França napoleònica, la Comuna de París de 1871, etc.).
La col·lecció de biografies d’Akal edicions pretén apropar als lectors, un nou relat biogràfic que ens informi sobre aspectes més íntims, la seva vida quotidiana, les relacions amb els seus contemporanis, sense desatendre l’obra del biografiat. L’obra editada en la primera versió en castellà el 1988 per Akal Universitària, s’ha reeditat el 2021 en ocasió de 200 aniversari de la mort de Napoleó Bonaparte. Estem davant d’una obra clàssic de més de 600 pàgines, un pròleg de V. M. Daline, un altre pròleg del mateix autor, un desenvolupament en 18 capítols, un epíleg i un índex de noms de personatges d’onze pàgines.
L’obra malgrat la seva extensió, és molt llegidora, atrapa el lector, no és només un retrat psicològic del personatge, que també, sinó que retrata la societat en què viu, hi descriu les principals persones amb qui s’ha relacionat, els llibres que ha llegit, els textos que ha escrit, les batalles i guerres que ha guanyat i les que ha perdut i com ho visquia, les dones que ha estimat i les que ha rebutjat, l’important paper de la família i molts altres detalls convenientment contextualitzats. Parla, relativament poc de les seves relacions amb el Regne d’Espanya i no hi ha cap referència a Catalunya o a la Guerra del Francès.
Un clàssic que no ha perdut actualitat i frescor, malgrat els anys transcorreguts des la primera edició original de 1971.
Albert Camus era un pied noir fill de francès i mare menorquina, filla d’una migrant, Catalina Sintes Cardona, nascuda a Sant Lluís (avui uns 8.000 habitants). Degut a diferents èpoques de penúria, han sigut freqüents les migracions de menorquins, sent un dels destins típics Argel.
Sant Lluís és un poble interior de Menorca fundat pels francesos en l’època de la seva dominació de l’illa (1756-1763) que ha trobat una mena d’icona amb l’origen de l’àvia de Camus.
Miguel Angel Moratinos, ministre amb Rodríguez Zapatero, actualment Alto Representante de Naciones Unidas para la Alianza de Civilizaciones, estiuejant del poble, és el promotor de l’esdeveniment que patrocina entre altres, el Consell Insular de Menorca, l’Agència d’Estratègia Turística Illes Balears i el Ministerio de Cultura y Deporte.
Partint sempre d’idees camusianes, les primeres jornades “es varen centrar en tornar a Ítaca i el retrobar-nos nosaltres mateixos”, les segones “ens impulsaven cap a una rebel·lió constructiva”. En les terceres giren al voltant de la frase de Camus “No hi ha vida sense diàleg” que ha estat el tema central dels debats. S’han tractat conceptes com la filosofia d’Albert Camus, la virtut del diàleg, la comunicació entre les diferents arts, el diàleg entre cultures, la utopia de pau i justícia a la Mediterrània, entre altres, amb la participació d’intel·lectuals i artistes de diferents zones d’aquest mar, ja sigui en conferencies o en taules rodones.
Molt ben organitzat per Trobades literàries Mediterrànies i l’Ajuntament de Sant Lluís s’ha desenvolupat durant dos dies de jornades i un tercer per la Cerimònia d’entrega dels Premis Mediterranis Albert Camus 2020 al Teatre Principal de Maó, a la sala polivalent Albert Camus a Sant Lluís i a l’illa Llatzeret del port de Maó. Els idiomes han estat el castellà, l’anglès i el francès, destacaríem l’absència del català i de la parla local. Molt bones traduccions simultànies al català i al castellà.
La idea central d’aquestes terceres jornades era, partint de la frase citada del premi Nobel Albert Camus: No hi ha vida sense diàleg de parlar del diàleg entre cultures, entre les arts i d’una forma especial dins de la Mediterrània origen de la nostra cultura del sud en contraposició a l’anglòfona del nord. Segons els organitzadors: “Aquest al·legat, és avui més rellevant que mai. Desitjam així que aquestes trobades permetin un diàleg fructífer entre dones i homes de diversos orígens geogràfics i culturals, units per l’esperit del Mediterrani, i que ajudin a esbossar, des de Menorca, els camins que condueixin a la realització de la «utopia relativa», tan desitjada per Camus, o al sorgiment de les «utopies realistes» somiades per Abd el Malik”.
Albert Camus, premi Nobel, retrat de mig cos, assegut al taulell, mirant a l’esquerra, fumant cigarretes, 1957. Fotografia d’United Press International. Wikimedia Commons.
Es fa difícil resumir tots els actes, podem citar entre les activistes culturals i polítiques: la l’actuació de Noacantant i compositora israeliana, la de María Pagés bailaora i coreògrafa sevillana i també la de Najat El Hachmi escriptora catalana d’origen marroquí. El professor Josep Mª Esquirol amb una conferencia molt ben estructurada sobre la necessitat del diàleg verdader després de definir diferents formes de diàleg tendencioses en general. El diàleg verdader és el que parteix d’escoltar, si no escolto, no puc parlar amb propietat. Amb el diàleg verdader s’estableix una complicitat que segurament ens portarà a l’acció, finalitat del diàleg.
Molt interessant també les paraules del professor de literatura italiana i filòsof de la universitat de Calabria, Nuccio Ordine sobre les relacions mestre i alumne en què, partint de les de Camus amb el seu professor Monsieur Germain defensa que ensenyar implica canviar la vida de l’estudiant que ha de buscar la seva pròpia veritat a través d’un sentit crític de la vida.
Nuccio Ordine (Diamante, 1958) és filòsof i professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria, un dels majors experts contemporanis del Renaixement i del pensament de Giordano Bruno.
Cal parlar també de Germaine Acogny de Senegal, coreògrafa i professora de dansa africana en general amb unes opinions molt interessants sobre el diàleg que s’estableix ballant i el ball com a font de coneixement humà. Potser l’única objecció es que es referia molt al ball subsaharià i no al de la mediterrània del sud.
Germaine Acogny (Allahé, 1944) és ballarina, coreògrafa i professora a tots els continents.
En resum, debats densos, portats amb professionalitat amb presència d’un nombrós públic que han contribuït a consolidar aquestes trobades que pretenen desenvolupar i actualitzar el pensament camusià.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.