Com dèiem a l’anterior escrit sobre els jardins de diferents emplaçaments de la Gran Bretanya, és aquest un país que per la seva orografia i clima disposa d’extensions immenses, la vegetació de les quals ha estat “manipulada” en un intent no tant de domesticar-la sinó de procurar que acompanyi la vida dins d’espais freqüentats pels humans. Recordem les diferències entre jardí francès i jardí anglès.
En aquest apartat afegirè la regió de Cornualla. Com deia, allà, entre pescadors i pirates, mines i tempestes furibundes, contrabandistes i escriptores de novel·la negra, ens desplaçarem per una costa, a vegades abrupta i tossudament canviant, pel clima que ens convida a assaborir temporals o un sol radiant, per la insistència de les marees, per una vegetació que no es rendeix a baixar fins a tocar l’aigua. Cada un dels llocs que presento també té un enllaç amb la pàgina corresponent del National Trust. Un reportatge fotogràfic acompanyat de la informació sobre els llocs que es presenten. Tant pel que fa als jardins i mansions, com als pobles als quals pertanyen.
La costa de Cornualla és un passeig no només per uns paratges bellíssims, sinó per una presència de tradicions, músiques i llengua, a vegades mil·lenàries.
Aquest és el vídeo d’una conferència que el filòsof Santiago Beruete va fer a l’Escola Europea d’Humanitats al Palau Moja sobre El jardí
Doncs sí. A la Gran Bretanya s’exten una immensa estora per tot el territori adornada per nombrosos indrets, la història dels quals pot explicar els canvis que la societat ha experimentat al llarg dels anys; alguns molt antics, altres més recents, tots ells són espais que els ciutadans s’han fet seus, per a l’oci familiar, esportiu, horticultor, etc. Són llocs patrimonials des del punt de vista arquitectònic i ambiental, a vegades agrícola i ramader, i artístic, sempre. Institucions públiques i privades vetllen perquè aquesta enorme riquesa, que la tradició els ha llegat, no es malbarati i formi part de la vida quotidiana i dels hàbits de les persones. L’enorme implicació de la població amb institucions com el National Trust així ho demostren. La incoporació de nous espais, la cura i el manteniment són uns dels seus objectius.
Tot i la industrialització a les grans ciutats britàniques, aquesta no va provocar que el camp s’abandonés. Es va seguir amb els negocis propis del camp, la caça i una vida pública i privada que es complementava amb la de la ciutat. Estimar el camp no era sinònim de no voler abraçar el progrès, al contrari, era un afegit. Fins i tot es va desenvolupar una indumentària propia per a l’ocasió, una gastronomia, una manera de viure el temps lliure, que han arribat fins els nostres dies. La literatura i la pintura ens han deixat un enorme llegat que explica perfectament cóm era la vida entre la ciutat i el camp. Llegir Jane Austen i contemplar quadres de John Constable ens hi poden ajudar. Tots els seguidors de sèries de la BBC, com Downton Abbey saben del que estic parlant.
L’anomenat jardí anglès, en contraposició al francès, es comença a conrear de forma extensiva al segle XVII per les classes més adinerades, i busca bàsicament la imitació de la Natura en el seu estat natural, per això volen que no es vegi la mà de l’home, que hi és, i com hi és! Així adaptarà rius, llacs, accidents del terreny i vegetació, fet que permetrà que els elements creixin en llibertat.
A partir del Renaixement, sobretot a França, s’havien “construit” jardins que buscaven la “perfecció” dels palaus que tenien que embellir. Pels anglesos això era sinònim d’artificialitat, de massa formalitat i del domini de la Natura. Així doncs, van fugir de les plantes i dels camins geomètrics, per introduir un cert descontrol natural. Era l’època de l’Absolutisme francès que Anglaterra tant va combatre.
Els jardiners anglesos van beure d’autors com Virgili i Ovidi i de molts dibuixos que representaven l’Antigüitat. I van acabar dissenyant una Natura no domesticada, on la combinació de plantes, de mides i de colors no era gens aleatòria, Aquest fingit desordre no era més que voler representar l’emancipació de l’absolutisme monàrquic, fins i tot el revolucionaris francesos en serien uns admiradors. Amb el temps i l’extensió de l’Imperi van arribar plantes que ara conviuen amb les autòctones i fan d’aquests jardins autèntiques col·leccions botàniques.
Aquí deixo enllaços a diferents d’aquests llocs, on s’hi pot comprovar més extensament això que només he apuntat, resultat dels viatges preparats per Viatges Bomarzo, especialista en viatges a jardins històrics d’arreu. També organitza, amb els Amics del Jardí Botànic, el cicle Cinema i Jardi a la Filmoteca de Catalunya.
Un altre recorregut que també ens ho explicarà, i molt bé, serà el de Cornualla. Allà, entre pescadors i pirates, mines i tempestes furibundes, contrabandistes i escriptores de novel·la negra, i en companyia de Poldark arribarem fins el Land’s End. Un altre dia.
Descripció: Originàriament un llibre de Jessie Burton, que va tenir molt d’èxit. Reuneix tots els elements per aconseguir-ho. Novel·la d’època, sense pretensions històriques, però sí que descriu un moment de la història de l’Holanda ja emancipada de l’Imperi Espanyol. El naixement d’una burgesia emprenedora i de les ciutats modernes.
Comentaris: Amb la llum que caracteritza les pintures del barroc flamenc, entrem dins de la casa d’un comerciant de tulipes i allà hi vivim la quotidianeïtat d’una família, sota les regles d’una ja consolidada Reforma. La sèrie ens passeja pels sentiments, els problemes i les regles del que ja es veu serà el capitalisme. Tot il·lustrat per l’anomenada crisi dels tulipans, la primera bombolla econòmica que es pot descriure, als voltants de 1637. Dirigida pel barceloní Guillem Morales, director també de (Los ojos de Julia) 2010. Ell té molt bon ull.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.