Etiqueta: Història

L’etiqueta “Història” no és sinònim de “passat” sinó que fa referència a l’estudi que intenta explicar les raons d’allò que ha passat. És millor reservar el terme per a llibres d’Història o escrits per a historiadors. Es pot posar “Memòria” o “Política” o el període històric.

Categories
Llibres

Un poble traït (1)

Editorial base

El títol complet del llibre és Un poble traït: Corrupció, incompetència política i divisió social. (en l’anglès original A People Betrayed: Corruption, Political Incompetence and Social Division. Spain 1874–2014). El període històric estudiat comença amb la Restauració Borbònica de 1874 i comprèn tot el segle XX i els primers anys del segle XXI, acabant amb l’abdicació de Joan Carles I. Un petit detall en el subtítol de l’obra que en les edicions anglesa i castellana s’inicia l’any 1874 i en canvi la traducció catalana comença el 1876, moment inicial de la Constitució que formalitza la restauració.

Paul Preston – autores trabalibros.com

Paul Preston, autor de moltes obres sobre la història contemporània d’Espanya, aborda en aquest llibre la rica i tràgica història des de la perspectiva de les deficiències de la classe política espanyola. Comença amb la Restauració d’Alfons XII el 1874 i acaba amb l’inici del regnat del seu rebesnét Felip VI. L’eix del llibre fa èmfasi en com el progrés del país s’ha vist obstaculitzat per la corrupció i la incompetència de la classe política i com això ha provocat un trencament de la cohesió social que sovint ha rebut una resposta violenta i repressiva. Aquests tres eixos són ben palesos en les tensions que marquen les relacions entre l’Estat i Catalunya. Cadascun dels nou capítols del llibre, indicats a l’inici dels paràgrafs en negreta, són ressenyats de manera molt telegràfica.

La pèrdua de l’imperi (1898) inicia una crisi nacional, enmig de tensions socials creixents a Barcelona i el desenvolupament de moviments nacionalistes a Catalunya i el País Basc. A la resta d’Espanya el sistema corrupte va sobreviure amb la figura del cacic. En les dècades prèvies a la primera guerra mundial la lluita obrera anarcosindicalista és el principal desafiament del sistema: nombroses vagues paralitzen les zones industrials catalanes i l’anarquisme violent comet atemptats contra les elits del sistema. L’exèrcit, amargat i decebut després de les derrotes colonials, es va obsessionar amb la defensa de la unitat nacional i l’ordre social i veien el creixent moviment nacionalista català com una amenaça semblant a l’independentisme cubà. En aquest context cal situar els fets del Cu-cut a finals del 1905. Amb els problemes socials cada cop més aguditzats, el poder polític en mans de les elits que ostentaven durant dècades el poder econòmic, Espanya contempla l’inici de la Gran Guerra amb el país pràcticament arruïnat. La guerra serà una oportunitat de major enriquiment corrupte de les classes dirigents. Aquí treu el cap un personatge transversal que des del contraban de tabac estarà implicat en moltes de les xarxes de corrupció política fins al franquisme: el mallorquí Juan March. L’any 1917, per un breu (i il·lusori) moment històric, els obrers, els capitalistes i els militars semblava que convergien per netejar la realitat espanyola de corrupció i caciquisme, però aquesta anomenada triple crisi, va acabar amb una repressió desenfrenada dels obrers, amb una imposició definitiva dels militars en la vida política i un tancament reaccionari del sistema a qualsevol reforma territorial.

El període entre l’acabament de la Gran Guerra i la dictadura (1918-1923), es caracteritza per una forta inestabilitat política. En aquests anys se succeeixen deu governs i les esquerdes del sistema es van fer més grans per les contínues maquinacions del rei i per les derivacions negatives de la guerra colonial del Marroc. El 1918 el catalanisme conservador de la Lliga intenta l’aprovació d’un estatut d’autonomia per a Catalunya que serà menystingut i eliminat de manera ràpida. Espanya continuava dividida socialment entre terratinents i industrials per una banda i obrers i camperols sense terra per una altra. Les tensions donaven lloc a onades de vagues al camp andalús, entre 1918 i 1920. La resposta intransigent dels propietaris, sempre amb el suport repressiu de la Guàrdia Civil va intensificar l’odi social. A Catalunya l’any 1919 té lloc la vaga de la Canadenca que marcarà l’inici d’una repressió contra el moviment obrer barceloní per part de la patronal que finançava forces parapolicials i amb fons i ajuts de l’exèrcit i la policia. Aquí s’inicien els foscos anys dels pistolerisme. La crisi colonial amb el desastre d’Annual (juliol de 1921) i la intervenció del rei Alfons XIII en els fets són els detonants de la intervenció militar que, amb el suport del monarca, iniciaria la dictadura de Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) comença amb una amnistia que anul·la la condemna dels militars responsables d’Annual i que així eximeix el rei. Tot un seguit de decrets anticatalanistes es publiquen pocs dies després del pronunciament. Tot i el publicitat interès de la dictadura de fer front a la corrupció, aviat i els múltiples negocis de Juan March van rebre sucosos beneficis del règim a canvi de les subvencions fetes a periòdics favorables a l’exèrcit, a la compra de terrenys a Tànger per a la l’estat i a construir una església en aquesta ciutat. La neutralització del moviment obrer es va fer per repressió dura (CNT) o per col·laboració (UGT). La proposta regeneradora de lluita contra el caciquisme finalment va ajudar a consolidar el sistema i va permetre la supervivència de la corrupció. La creació de monopolis estatals van servir per situar amics i coneguts: CAMPSA popularment era el Consorcio de Amigos de Martínez-Anido y Primo SA. La política d’inversió en grans infraestructures va deixar un deute públic immens que va ser una rèmora insalvable per a la futura República.

La Segona República (1931-1939) va fer esforços per adequar la política espanyola a la realitat social del país. Intents de redistribuir la riquesa, sobretot la terra, van despertar l’afany reaccionari de les elits protegides per l’Església i un exèrcit desbocat i implicat majoritàriament en la defensa dels privilegiats. La dreta, descol·locada inicialment, va seguir dues estratègies al llarg del període: els accidentalistes acceptaven de mal grat intervenir políticament en les institucions per protegir privilegis o bloquejar qualsevol intent de modificar l’ordre social; lentament aquest grup confluiria a la CEDA. La segona estratègia era la catastrofista que no acceptava de cap manera el nou règim i va començar a conspirar de bon inici per a derrocar-lo violentament. Lentament els cedistes confluïren amb la dreta catastrofista en l’atac violent al règim republicà. L’estatut d’autonomia de Catalunya va horroritzar i donar arguments a la dreta espanyola. La divisió del moviment obrer va afeblir la resposta dels sectors republicans progressistes davant l’allau reaccionària. Aquest període és un breu parèntesi en la història de la corrupció, però no es pot menystenir la importància del Partit Radical de Lerroux que era un niu de corruptes amb el seu líder al capdavant. Només cal pensar en el tristament famós afer de l’estraperlo.

L’Espanya en guerra (1936-1945) comença amb el cop d’estat planificat com una campanya de terror i extermini. Allà on van triomfar els sublevats, va començar una sagnant repressió contra els republicans, des de l’esquerra revolucionària, els socialistes moderats i els republicans de centre-esquerra. Calia eliminar tot el que pogués representar un desafiament social, econòmic i polític i tornar a la situació anterior a 1931. En les zones del país que van resistir la sublevació, el trencament de les estructures de l’estat va donar lloc a un moviment revolucionari i una violència incontrolada contra elements considerats reaccionaris que només va disminuir quan el govern republicà va recuperar les regnes de l’estat. L’ajut de Hitler i Mussolini va ser decisiu pel decurs de la guerra. Així mateix, les contribucions monetàries de la dreta econòmica (el paper de March o de Cambó en són bons exemples) decantaren la balança cap els militars facciosos després de tres anys de guerra cruel. El període d’autarquia econòmica iniciat en acabar la guerra civil donà inici a una corrupció generalitzada, consentida i fonamentada des de dalt. Franco no només estava al corrent de la corrupció, sinó que la utilitzava per controlar els membres de la seva coalició. S’estimava més la informació que li arribava com a palanca amb els involucrats, d’aquesta manera no prenia mesures contra els culpables, sinó que els controlava fent-los saber qui els havia delatat.

Continua en un segon escrit…

Categories
Llibres

14 de Juliol

Gairebé sempre ens han explicat la Revolució francesa a partir dels grans personatges de la història. Un cinematogràfic i detallista Éric Vuillard ens descriu una altra història, la realitat dels verdaders protagonistes, de la gent senzilla, humil, anònima, desconeguda, que varen participar en aquella jornada del 14 de juliol de 1789.

El transfons econòmic i social és prou conegut: la menestralia, els obrers, la pagesia arribada dels afores de París veien a través dels Champs Elysées que les millors “delicatessen”, les viandes de tota França eren només per al Rei i anaven directament a Versalles. Les sobralles, les carcasses, les engrunes, allò podrit es quedava als barris de París, el luxe i allò suculent a Versalles.

Una monarquia absolutista, anclada en l’època feudal, que viu a espatlles de la realitat i aïllada en un altre món. En un Versalles construït, amb l’expropiació d’unes terres pantanoses, a base de mà d’obra barata, que treballa per subsistir. Un palau amb centenars d’habitacions per allotjar 1.500 persones, amb dotzenes de salons, tot creat com un temple del plaer, de luxúria, del petit vici, del pecat, “et le bon vivre”, d’ostentació i de riquesa. En un recinte envoltat de luxe, però a la vegada insalubre i inhabitable, amb uns ferums humans i animals que tombaven. Versalles veurà un disbauxa de servents innombrables: pobres jovenetes, vassalls, dames de companyia, cuiners, jardiners, manobres, palanganers, netejadors, servidors, prostitutes, aiguaders i no menys de 40 ajudants de cambra al voltant del llit del Rei i de la seva gibrelleta o orinal reial. Tots per servir a una cort i un monarquia decrèpita.

Liberty leading the People, July the 28th, 1830 (With Gavroche near the allegory of Liberty). Painting by Eugene Delacroix (1798-1863), oil on canvas (260 x 325 cm), 1830. Musee du Louvre, Paris, France (Photo by Leemage/Corbis via Getty Images)
Marie Antoinette styled shoot: romantic embrace
Lluís XVI de França (Versalles, 23 d’agost de 1754 – París, 21 de gener de 1793), va ser rei de França i de Navarra des de 1774 fins a 1792, copríncep d’Andorra (1774-92) i duc de Berry (1754-74). Suspès i arrestat durant la insurrecció del 10 d’agost, va ser jutjat per la Convenció Nacional, considerat culpable de traïció i guillotinat el 21 de gener de 1793.

El temps mort. Tot trontolla. La ciutat avança per totes parts, Bellville i Montmartre formen part de París. La Cité vomita rodejada de cucs, de rates pudents, una ciutat plena de misèria, d’aigües fecals residuals i pestilents.

Vuillard ens diu; “S’ha de relatar el que no se sap. En el fons no se sap el que va passar el 14 de juliol. Les coses s’han de considerar des de la multitud sense nom. Que és una multitud? No ho vol dir ningú. Una mala llista, fet més tard, ja permet afirmar això”

Una multitud, una llista, que només permet afirmar que els molls i carrers estan plens de gent. Allí, davant de la Bastilla, hi ha Bertheiz jornaler, Blanchot fuster, Bechamp sabater, Bizort no se sap, Delater recaptador, Cassard tapicer, Dumaulin pagès, Girard músic, Feillu fruiter, Heric desconegut, Heulin carnicer, Jary peó… I així continua vuit pàgines plenes de noms i d’oficis.

Caram són un munt!! Un grapat de noms, de dates de naixement, d’oficis, de procedències, milers de cares, de rostres armats amb piques, destrals, navalles i molts que acabaran cecs, ferits greus, amb cames o braços amputats, tullits, desventrats o que en una hora moriran.

Un poble empobrit i famèlic rebenta, per les execrables diferències econòmiques i socials. Un poble que a través de l’Assemblea Nacional, vol fer fora la noblesa, l’aristocràcia, potser el monarca i una cort absolutista que es nega a renunciar als seus privilegis.

La fam s’apodera de París, el gra està en mans dels especuladors. Vuillard ens relata com estibadors, taverners, mossos, cuineres, ferrers, sabaters, cosidores, carreters, forners, llauradors, bugaderes, aiguaders, picapedrers i altra gent anònima arribats d’arreu de França, famèlics, amb la pell i els ossos, armats amb pals, masses, puntes, aixades, falçs, espoliats dels seus drets i de tots els seus béns, finalment es rebel·len.

El 4 de maig hi ha reunió dels Estats Generals a Versalles. El 20 de juny es proclama l’Assemblea Nacional, que el rei anul·la. Els barris populars esclaten, construeixen barricades, manifestacions a les Tulleries i arreu. La guàrdia nacional s’uneix als revoltats i s’enfronten a les tropes reials. La conseqüència és la dimissió de Necker i posteriorment el fracàs de Thuriot.

Jean-Baptiste Lesueur (1749-1826) / Pierre-Etienne Lesueur († 1802)
Descripció Francès: Sans-culottes en braços. Data entre 1793 i 1794
Tècniques / materials gouache sobre cartró col·lecció: Museu del Carnavalet

Vuillard descriu amb noms i cognoms la gent del poble, com lluiten, com cauen esventrats. Assalten les armeries, els quarters, els teatres, els palaus i els ponts. S’organitza la milícia nacional. La nit del 13 de juliol, París no dorm. L’esplanada del Louvre és a petar de gent. És en aquella situació en la més terrible de les nits i dels esdeveniments, quan la patuleia, la xusma, els més desvalguts de la història, armats amb fusells, pals i bastons, s’encaminen cap els Invàlids i assalten la Bastilla.

Versalles va emmudir i el poder va quedar buit. “Les tropes del rei, en silenci es van retirar. I aquell vespre, les marqueses van dormir molt malament, els llibertins no van acudir a l’antre i les carrosses es van quedar a les cotxeres. Es van torrar sardines als esglaons de l’Hôtel de Ville…

Éric Vuillard creu que cal escriure allò que s’ignora dels indignats que varen estar al peu de la Bastilla. Perquè, aquests sí, que són els qui van lluitar per la “Liberté – Egalité – Fraternité “.

Méhul teaching patriotic songs to the people of Paris, 1870. Found in the collection of Philharmonie de Paris.Fine Art Images/Heritage Images/Getty Images)
The Execution of Louis XVI in the Place de la Revolution on 21 January 1793, 1790s. Found in the collection of Musée Carnavalet, Paris. (Photo by Fine Art Images/Heritage Images/Getty Images)

L’Assemblea Nacional, finalment, després de la caiguda de Robespierre, votarà a favor de l’execució de Lluís XVI, i una vegada suprimit tot vestigi de l’antic règim proclamarà la declaració dels drets de l’Home i del Ciutadà

The Tennis Court Oath on 20 June 1789. Found in the collection of Musée de l’Histoire de France, Château de Versailles. (Photo by Fine Art Images/Heritage Images/Getty Images)
Categories
Llibres

Històries de Barcelona

Històries de Barcelona és un recull d’històries de la revista Catxipanda que edita Tot Història Associació Cultural, narrades per 14 escriptors, historiadors i altres estudiosos de la nostra ciutat, que ens conviden a endisar-nos dintre de la nostra societat per tal de conèixer els canvis econòmics, històrics, socials, generacionals i transformadors de Barcelona. Aquestes històries van acompanyades, en molts casos, d’un esperit reivindicatiu en favor de la llibertat i dels drets humans del nostre poble.

Aquest recull ens explica, d’on venim, qui som, i possiblement, cap on anem. Fa un repàs de la nostra memòria col·lectiva, del nostre espai públic i de la consolidació dels nostres barris, des dels cuals repassen la nostra societat, la construcció dels nostres carrers i places. També rememora la nostra memòria democràtica i posa de relleu episodis rellevants de la nostra ciutat. Tampoc oblida les històries que han fet crèixer Barcelona com a ciutat renovadora, puntera, lluitadora i feminista. Mostra la nostra sensibilitat territorial, social i col·lectiva i impulsa i difón espais de treball i de recerca, d’estudis innovadors i capdavanters dins de la nostra ciutat plural, universal i integradora. I fa difusió del nostre tarannà innovador i de la nostra llengua i la nostra cultura.

Les històries de Barcelona comencen amb un article: De l’Eixample al corredor ferroviari, a la recerca del passat arqueològic de Barcelona. Continua amb El Rec Comtal, el riu de Barcelona, que és font de vida, de l’horta, pilar dels nostres petits tallers i de la nostra indústria. La creació de l’Eixample, la remodelació dels espais, de les dues exposicions Universals (1888 i 1929) que van canviar Barclona a més dels Jocs Olímpics del 92. La història dels nostres artistes, professionals, comerciants, empresaris, la classe política, la burguesia i els nostres personatges històrics i republicans.

Hi ha articles sobre els nostres barris, lligats moltes vegades al món industrial, comercial i artesà. Per exemple el barri de Sant Andreu de Palomar, amb la Fabra i Coats (1837), amb el 80% dels seus empleats dones, d’aquí que fou coneguda per can mamelles, i que a més oferia serveis i avantatges laborals: menjador, guarderia, servei mèdic i de pediatria, assegurança per baixa laboral, fins i tot una quantitat dinerària al jubilarse, eren uns avantatges poc freqüents en aquelles dates.

També descriu el nostre entranyable, divers i sempre canviant Paral·lel, amb els seus bars, teatres, cinemes, sales de ball, clubs (Apolo, Arnau, Molino, Español…). Abans de la guerra un Paral·lel reivindicatiu, polititzat, amb un punt de violència lluitadora com fou la vaga de la Canadenca. És l’entrada d’un món entre els barris del Poble Sec i el Raval (conegut com a Barri xino), l’entrada d’un món sordit amb prostitució, la faràndula i tota mena de vicis petis i grans. I l’altra Barcelona, la dels barris, marginals i oblidats: La Mina, Trinitat Nova (1967). El moviment veïnal i obrer, sempre reivindicatiu i revolucionari expressió d’una lluita de classes i d’una lluita per les llibertats.

El 1870 va ser un punt d’inflexió del moviment obrer català. Després vindrien el Primer de maig de 1890, la vaga general de 1902, la Setmana Trágica de 1909, la vaga de la Canadenca de 1919, el locaut o tancament de la patronal de 1919 i 1920. Són algunes de les dates del moviment obrer.

La Barcelona de les dones. El fort moviment feminista, 10 julio 1910, Ángeles López de Ayala, es va alzar com a veu femenina i feminista, activista frenètica, creà la Sociedad Autónoma de Mujeres de Barcelona (1892) amb Teresa Claramunt Creus i Amalia Domingo Soler participà en la fundació de la Sociedad Progresiva Femenina el 1891. Nascuda a Sevilla, catalana d’adopció.

Barcelona 125 anys de l’abril de les dones de 1891, mostra Barcelona com a ciutat reivindicativa, anarquista i amb intenses jornades de vaga i de protesta, amb un fort esperit lluitador de les dones barcelonines. L’abril de 1891, preparen el Primer de Maig entre altres, Teresa Claramunt, Soledad Gustavo, Isabel Vila, reivindicant el treball de totes les dones obreres, costureres, serventes, nodrisses. L’u de maig de 1891 es funda la primera organització autònoma de dones treballadores: La Societat Autònoma de Treballadores

El motí de les dones de 1918 o vaga de subsistènsies en el marc de les conseqüències de la Gran Guerra i l’esclat de la revolució russa.

La història de l’arribada de la cervesa a Catalunya: Damm, Moritz de mans dels cerveses d’Alsàcia i de la Lorena

En la primera legislatura repúblicana 1931-34 es va aconseguir una gran millora en el desenvolupament humà i educatiu, des de l’Ajuntament de Barcelona. Un dels temes bàsics era la dignificació dels mestres i la formació dels ciutatans compromesos amb els valors democràtics i republicans. La política educativa de l’ajuntament de Barcelona en la primera legislatura republicana (1931‐1934): una eina de cohesió identitària

A l’inici de la guerra civil, esclata de nou la Barcelona revolucionària i republicana del 36, amb la història de les seves barricades pels diversos barris de la ciutat. Els terribles bombardejos, els primers executats de la població civil. L’enfortiment de la República, les organitzacions sindicals, obreres i llibertàries i quan finalment al gener del 39 les tropes rebels franquistes ocupen Barcelona, i amb elles arriba la repressió, la presó, els judicis sumaríssims, la humiliació, les extorsions, les denúncies, les vexacions, les imposicions dictatorials i feixistes, les tortures, i per descomptat l’exili.

També hi trobareu els personatges estretament vinculats a Barcelona: Salvador Seguí (el noi del sucre), Jaume Aiguader, Francesc Macià, Lluís Companys, Hilari Salvador (l’últim batlle republicà), Francesc Layret, Francesc Cambó, Félix Graupera, i tants d’altres.

I finalment els personatges de la represió: Joaquin Milans de Bosch, capità general i avi del Milans de Bosch que va treure els tancs als carrers de València el 23F; el comte de Romanones, cap de govern. Primo de Rivera amb la seva dictadura i el cop d’estat; i Franco i la dictadura franquista i tot el que va comportar.

Ens ha de quedar clar, en la memòria d’aquesta Barcelona popular, revolucionària, obrera, integradora, llibertària que mai, mai ha de caure en l’oblit.

El llibre Històries de Barcelona ha estat coordinat per Gregor Siles i Pau Vinyes i Roig i ha comptat amb la participació de Soledad Bengoechea, María-Cruz Santos, Ricard Desola, Júlia Costa, Ricard Paradís, Josep Pimentel, Alba Vendrell, Marc Andreu, Jordi Petit, Enric H. March i Felip Belmonte. També compta amb la col·laboració de Jordi Rabassa, autor del pròleg i regidor de Memòria democràtica de l’Ajuntament de Barcelona. Ha estat coeditat per Tot Història Associació Cultural i Llop Roig. Llibres i Cultura.

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics

L’home més perillós d’Europa, Otto Skorzeny a Espanya

Font: Filmoteca de Catalunya

Ahir dimarts es va presentar a la Filmoteca aquest documental coproduït per QUINDROP, RTVE i IB3. En acabar el passi, es va fer un interessant cinefòrum amb els directors i guionistes (Pablo Azorín i Pedro de Echave) i l’historiador Joan Buades. Aquest proper dissabte dia 14 de març podreu veure el documental: tve2 (20,30 en castellà) IB3 (21,40 en català). Ara ho podeu veure en YouTube.

Otto Skorzeny va ser el nazi predilecte de Hitler. Membre de les SS en el Leibstandarte Adolf Hitler (la guàrdia pretoriana del Führer), va ser el responsable de l’escamot que va alliberar Mussolini després de la seva destitució i arrest com a conseqüència del cop d’estat de Badoglio a l’estiu de 1943. Nazi convençut, Skorzeny té altres sonores intervencions durant la guerra. Quan es produeix la capitulació és detingut, jutjat i enviat a un camp de presoners d’on fugirà de forma fàcil i inexplicable. Passarà a Espanya i aquí serà acollit pel règim franquista. Al llarg dels quasi trenta anys fins la seva mort, col·laborarà en la xarxa d’evasió de molts nazis cap a Sud-amèrica, s’enriquirà amb el règim franquista, tindrà un paper destacat en nombroses i tèrboles maniobres especulatives i d’espionatge a favor de tota mena de països (Estats Units, Egipte i, increïblement, Israel).

Otto Skorzeny (font: wikipedia.org)

El film és el resultat d’una investigació en diversos arxius com ara el del mateix Skorzeny o d’informes elaborats per la CIA i els serveis d’intel·ligència britànics.També inclou entrevistes a historiadors i investigadors, així com a la seva única filla. La història d’aquest individu sense escrúpols i les seves connexions amb la dictadura franquista s’expliquen en aquest excel·lent documental. Malgrat tot encara hi ha moltes preguntes sense resposta.

Categories
Conferències i cursos Llibres

Deu llibres que van canviar el món contemporani (i 2)

Les «tesis d’abril» de Vladímir Ílitx Uljanov, Lenin

Les  “tesis d’abril” són una sèrie de punts redactats per Vladímir Ilitx Uliànov (Lenin) l’abril del 1917 a la tornada de l’exili. Feia pocs  mesos de l’inici del període revolucionari rus amb la revolució de febrer i la situació social i política a l’Imperi tsarista era d’una inestabilitat total. L’alt comandament alemany va  decidir portar Lenin des del seu exili a Suïssa fins a Petrograd amb la creença que els bolxevics apartarien Rússia de la guerra. Les tesis van ser exposades en un discurs pronunciat al Palau Taride el 4 d’abril de 1917. Aquest opuscle cal situar-lo en un context molt determinat,  però tindrà serioses repercussions a la resta del món. No és l’obra més important de Lenin, però si la que tindrà més conseqüències futures.

A l’assemblea del Congrés de Soviets de 4 d’abril Lenin inclou aquests punts en  un “Informe de les tasques que ha de fer el proletariat”. Les tesis seran publicades en el  diari Pravda el 7 d’abril. Lenin defensa que la guerra és imperialista i que cal superar l’etapa burgesa de la revolució russa i avançar de manera immediata cap a  l’etapa proletària, la qual cosa implicava retirar tot suport al govern provisional sorgit de la revolució de febrer. Tot i que els bolxevics són minoritaris en els soviets, el seu eslògan “Pau, pa i terra” els farà guanyar ràpidament adeptes entre els soldats, els obrers i els camperols.

Lenin va haver de persuadir la majoria dels bolxevics dirigents, entre els quals Stalin i Lev Kàmenev,  partidaris  d’un procés polític més  lent i gradual durant el qual  s’hauria de donar suport al govern  provisional de Aleksandr Kérenski. Convençut de la necessitat que els obrers prenguessin el poder, Lenin va llançar la famosa consigna “Tot el poder per als soviets!”, que va esdevenir tot un programa d’acció a la Rússia revolucionària.

L’any 1988 la RAI i altres televisions europees va produir una minisèrie titulada El tren de Lenin interpretada per Ben Kingsley que narra el viatge de Lenin i els seus companys d’exili en un tren segellat protegit per tropes alemanyes des de Suïssa i a través d’Alemanya fins a Rússia on tenen lloc els fets d’abril.

“El tren de Lenin” dirigida per Damiano Damiani i interpretada per
Ben Kingsley com a Lenin

Mein Kampf


Aquest llibre indigerible i detrític va ser, i continua sent, un best-seller de vendes. L’any 2016 es van alliberar els drets d’autor que eren propietat de l’estat de Baviera. El mes de gener d’aquell any, l’Institut d’Història Contemporània de Munic publica una edició crítica del llibre que durant 35 setmanes se situa a les llistes de llibres de no ficció més venuts: més de 85.000 exemplars!!


Hitler va dictar Mein Kampf (La meva lluita) a Emil Maurice (el seu xòfer) i amb l’ajut de Rudolf Hess, durant la seva curta estada a la presó de Landsberg, després del fracassat putsch de la Bürgerbräukeller a Munic el novembre de 1923. Es publicà en dos volums els anys 1925 i 1926 amb un títol inicial impossible: «Quatre anys i mig de lluita contra la mentida, l’estupidesa i la covardia». El seu editor va modificar el títol.
El primer llibre és un relat autobiogràfic, des del seu naixement fins a la formació del Partit Nazi, de difícil lectura. El segon volum, poc estructurat, exposa de manera confusa i repetitiva els objectius polítics, la ideologia, l’antisemitisme, el paper de la raça i la política exterior on s’explica el lebensraum o expansió a l’est. Aquesta segona part plena de digressions, és encara més difícil de llegir que la primera.
El llibre conté molts errors en múltiples detalls i això s’acompanya de falsificacions conscients i volgudes per l’autor en la seva biografia, des de l’afiliació política de son pare que no correspon a la realitat, passant per la distorsionada versió de la seva joventut a Viena o del panegíric del seu heroisme al front occidental, entre d’altres.
Inicialment és un fracàs editorial: fins el 1928 se n’han venut 28.000 exemplars. El 1930 s’edita una edició popular unificant els dos volums en un de sol i les vendes comencen a augmentar fins l’any 1933, quan els nazis arriben al poder, que es ven un milió d’exemplars. Entre 1933 i 1945 el llibre és de compra pràcticament obligatòria; tothom en té a casa: els recent casats, els soldats, fins i tot els cecs. A finals de 1944 es comptabilitzen dotze milions i mig de còpies.
Després de la guerra els drets del llibre són propietat del govern de Baviera i es prohibeix la publicació. Diplomàtics alemanys intenten prohibir (no sempre amb èxit) la publicació en altres països. A l’Orient mitjà és fàcil d’adquirir actualment. També s’ha intentat frenar, sense resultats, la difusió a través de les xarxes d’Internet.

Primera edició del llibre “Mein Kampf” d’Adolf Hitler, juliol de 1925. Una exposició del Museu històric alemany de Berlín

Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre)

Aquest llibre, Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre) es publica l’any 1961 poc després de la mort del seu autor Frantz Fanon (1925-1961), nascut a la Martinica, descendent per part paterna d’esclaus de les plantacions de sucre i de mare d’origen alsacià.

Podem entroncar aquest llibre i el seu autor en la lluita contra el colonialisme que caracteritza les primeres dècades després de la segona guerra mundial. Fanon és un militant molt actiu en la lluita per la descolonització. El seu primer llibre, Pell negra, màscares blanques (Peau noire, masques blancs), escrit el 1952, és una denúncia del racisme colonial francès: «Ser colonitzat és més que ser subjugat físicament, és ser-ho també culturalment».
Fanon, metge psiquiatra de formació, s’estableix a Algèria el 1953 on treballa com a cap del Servei de Psiquiatria de l’hospital de Bilda-Joinville a Algèria.

 Frantz Fanon (1925-1961)

Quan el 1954 esclata la revolució, s’afilia al FLN i participa activament en la lluita per la independència, patint nombroses represàlies per part de l’administració colonial francesa fins que el 1961 mor de leucèmia.
El títol del llibre fa referència a la primera estrofa de La Internacional. Vegeu la versió en català de Maria Aurèlia Capmany: els damnats de la terra.

La Internacional
Amunt els damnats de la terra!
Amunt els qui pateixen fam!
La força pel dret és vençuda,
s’acosta el bell temps de la pau.

El text és un diagnòstic profund del sentit de la colonització d’Algèria i d’Àfrica en el seu conjunt. La colonització és, sobretot, psicològica i els negres han de ser actius en el desenvolupament d’una perspectiva pròpia. La violència és l’única via de resposta a l’opulència europea fet sobre la sang dels esclaus. Independència no és alliberament, ja que les noves elits africanes imiten Europa i marquen el nou neocolonialisme. Defensa que en aquestes societats postcolonials amb un món agrari molt potent, cal un partit fort unificat dins d’una ortodòxia marxista. Els condemnats de la terra (Les Dammés de la terre) han inspirat moviments d’alliberament anticolonialista durant més de quatre dècades del segle XX.

“Los condenados de la tierra” amb pròleg de Jean-Paul Sartre

El llibre roig de Mao Zedong

El llibre roig de Mao Zedong o Petit llibre roig és com a Occident es va conèixer el llibre publicat pel govern de la República Popular de la Xina “Citacions del President Mao” el 1964. La nova república es proclama el 1949 en un context de guerra freda; malgrat això, el conflicte entre les dues potències comunistes (la URSS i la Xina) s’accentua a finals de la dècada dels 50. Els xinesos volen aplicar el seu model comunista propi i en les relacions exteriors s’enfronten al continuisme soviètic, ja que ells, en oposició a la URSS donen suport a tota mena de moviments d’alliberament postcolonials.
El gran problema interior de la nova república és la reforma agrària que no acaba de funcionar. La resposta del règim a finals dels 50 és el Gran Salt Endavant un intent radical de centralitzar l’economia i col·lectivitzar el camp amb mesures econòmiques amb poc sentit. Això provoca l’allunyament definitiu entre la URSS i la Xina enmig d’acusacions mútues sobre «l’aventurisme i sectarisme xinès» o el «revisionisme soviètic i la política massa tova amb Occident». El Gran Salt Endavant fracassa i això qüestiona seriosament el lideratge de Mao. Aquest, amb el suport de l’exèrcit (Lin Biao) i dels joves, reacciona de manera insòlita contra els dissidents. Comença així la Revolució Cultural l’any 1966. Les purgues són tan intenses que el propi Mao haurà de frenar el moviment davant del perill de la desaparició de quadres dirigents.
El llibre cal situar-lo en aquest context. Té les característiques d’un best-seller (és un dels llibres més venuts de la història): és omnicomprensiu, portable en edició de butxaca, carregat de simbolisme, exòtic, indueix l’ascetisme, és assertiu en èpoques d’incipients incerteses. El llibre recull 427 cites de Mao recollides per Lin Biao i agrupades en 33 capítols. Va ser important en la mobilització juvenil de 1968, en l’evolució de la revolució cubana, el Vietnam i com a element important en la crisi del comunisme soviètic. Critica les estructures tradicionals, la societat de consum i defensa l’activisme com a valor revolucionari.
En el seu moment va representar l’esperança d’un socialisme no burocràtic com el soviètic i va aparèixer com l’única alternativa per a molts d’aquells que no simpatitzaven amb el capitalisme.

El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial

Per entendre aquest llibre cal situar-se al final de la Guerra Freda, el cop definitiu de la qual va ser el col·lapse i dissolució de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques l’any 1991.  En un mar d’autocomplaença per la suposada victòria occidental, s’arriba a afirmar que el món és al final de la història, que la derrota del comunisme suposa el triomf definitiu de la ideologia neoliberal i que l’única opció política vàlida és el liberalisme democràtic, entès com a pensament únic. Aquestes són les tesis defensades per Francis Fukuyama l’any 1992.  

Per respondre i aprofundir  en aquestes teories Samuel P. Huntington en una conferència del mateix any desenvolupa una teoria, Xoc de civilitzacions  que més tard (1996) publicarà en forma de llibre titulat El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial (The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order en l’anglès original).

Segons Huntington, la fi del món bipolar ha generat una lluita entre diferents civilitzacions. Adverteix que les diferències ideològiques i religioses entre civilitzacions se superposen perillosament a la lluita pels recursos energètics i l’hegemonia política i militar. El món està format per vuit grans civilitzacions (una de les quals segons ell seria l’occidental cristiana)  i les diferències ideològiques i religioses entre aquestes se superposen perillosament a la lluita pels recursos energètics i l’hegemonia política i militar. 

Els fets geopolítics dels inicis del segle XXI (les guerres a l’Orient Mitjà, els múltiples conflictes disseminats arreu i el terrorisme islamista) poden fer suggerent la teoria de Huntington, però  la seva concepció de la “civilització occidental” de la qual parteixen les seves anàlisis és, superficial i fragmentària, tot negligint la influència de la civilització jueva. Alguns autors com Edward Said critiquen Huntington parlant de «xoc d’ignoràncies» i que el suposat xoc entre Occident i l’Islam és una simplificació absurda. 

Categories
Llibres

El motín de la naturaleza

PHILIPP BLOM

ANAGRAMA, 2019 – 343 pàgines – Assaig –

Avui que el canvi climàtic està en boca de tothom, resulta força oportú reflexionar sobre com una petita alteració del clima pot afectar el comportament social més enllà del que és estrictament científic.

Entre 1570 i 1700 es va produir una època excepcionalment freda que es coneix com “la petita edat de gel”. Les temperatures van caure fins al punt que ports del Mediterrani, com el de Marsella, es van arribar a glaçar. Sobre el riu Tàmesi s’hi feien fires, i algunes aus morien de fred en ple vol.

Durant el segle XVII la producció agrícola i ramadera va caure radicalment i, en conseqüència, la fam i la misèria es van estendre, provocant migracions cap a les ciutats degudes a la davallada de l’economia al camp.

L’església, tant la catòlica com la protestant, va aprofitar la situació per amenaçar la població, interpretant l’onada de fred com una amenaça de Déu.

A conseqüència de tot això, el pensament occidental va iniciar un procés de canvi que va portar a l’inici de la Il·lustració, per combatre la concepció d’aquests fenòmens naturals com a càstigs divins.

Tanmateix, en aquest període van aparèixer grans pensadors com Descartes, Voltaire, Montaigne o Spinoza, que van assentar les bases del pensament modern.

Algunes cites:

64- Las autoridades religiosas… libraban una encarnizada batalla en favor de la Biblia como única fuente de conocimiento, lo cual en la práctica significaba que cada observación de la naturaleza se fundaba en citas de las sagradas escrituras.

132- los pobres eran poco más que ganado, mano de obra barata… su pobreza era útil, no perjudicial, siempre y cuando el hambre no les debilitara tanto como para impedirles trabajar.

169- En las grandes  ciudades el mundo se encontraba en un proceso de cambio constante que convertía necesariamente a todos sus habitantes en consumidores que ya no producían sus alimentos, sus viviendas, su ropa y enseres ni los conseguían mediante el trueque; ahora tenían que comprarlos.

279- Llevamos victimas humanas al altar del crecimiento económico.

Categories
Llibres

Las razones del mal (Peter Hayes)

L’autor,  especialista en la historia contemporània d’Alemanya, és una de les veus més autoritzades en el tema de l’Holocaust. És una obra de síntesi, però també d’anàlisi ja que reuneix, interpreta i sobretot avalua, les principals interpretacions que la historiografia ha fet sobre els principals dilemes que planteja el genocidi dels jueus. Hayes, basant-se  en multitud de  proves historiogràfiques, fa  la seva interpretació i en  molts casos s’aparta  dels  paradigmes  considerats  fins ara.

L’estructura de l’obra presenta els diferents capítols en forma de preguntes que donaran resposta als principals dilemes que s’hi aborden. Els primers analitzen els dos protagonistes principals: L’objectiu: Perquè els jueus? Els atacants: Perquè els alemanys? L’origen  de  l’antisemitisme que  situa històricament com una conseqüència  de l’emancipació dels jueus a Europa de resultes  de la Revolució Francesa i de  l’esbiaixat desenvolupament i comprensió social  de la ciència al  llarg del  segle XIX. En relació als atacants, Alemanya no era ni molt menys el país més antisemita  d’Europa, però s’hi  van donar unes condicions històriques concretes  que  van possibilitar l’arribada  al poder  d’un partit degenerat  que va posar en pràctica els  principis antisemites. Un sentiment comú de poble assetjat i traït  per  nombrosos enemics externs  i interns, un dels quals eren els jueus.  L’actitud victimista va  tornar els  alemanys molt receptius a un discurs simplista com el de Hitler. Malgrat tot, l’antisemitisme no va ser, ni de bon tros, el motiu principal de  l’ascens dels nazis al poder.

Entrada ferroviària al camp d’Auschwitz – Birkenau (Congreso Judío Latinoamericano (congresojudio.org)

Una tercera pregunta fa referència a l’escalada de la resposta violenta en el temps. Hi ha consens historiogràfic en  què el procés va ser gradual , que  no hi havia  un pla preconcebut  d’extermini massiu i que la guerra  de conquesta  a l’est d’Europa va  posar masses de població jueva sota  el  domini nazi  i això va  accelerar  paulatinament la resposta violenta i progressivament més sistemàtica. L’aniquilació va  ser ràpida i  total. El motiu és  bàsicament “tècnic”, ja que conforme masses de  població jueva  eren disponibles en ocupar la Wehrmacht   grans territoris, la  forma d’aniquilació en massa s’havia  de perfeccionar (de les bales al gas). Quant el motiu dels  perpetradors, Hayes  aporta una motivació nova diferent de l’existent en les  dades historiogràfiques:  l’odi no  és una  condició preexistent sinó que hauria estat un mecanisme  d’autodefensa i justificació dels perpetradors: no mataven perquè odiessin els  jueus sinó que els odiaven  perquè els havien de matar. 

Un altre punt a tractar és el  motiu pel qual els  jueus no es van rebel·lar  més sovint. Alguns autors  com Hannah Arendt han abordat aquesta  qüestió tot  acusant els  Consells Jueus de col·laborar en les  deportacions. Hayes es nega a donar resposta immediata  a  aquesta pregunta sense analitzar quin  era  el  marge real dels  jueus  i analitza  les  múltiples  variables que hi intervenien  per arribar a la conclusió que poc més del  que  van fer es podia fer. Tot seguit, l’autor qüestiona  i dona resposta a diverses afirmacions que es fan  entorn a  l’Holocaust com ara si els  aliats podrien  haver  intervingut de manera activa  aturant les matances,  si els alemanys van desviar  molts recursos per  executar l’extermini o la creença molt estesa que els  principals  perpetradors van  eludir la responsabilitat en acabar  la  guerra.

Un dels punts  importants és el  qüestionament argumentat en oposició a les  tesis  de  Zygmunt Bauman sobre si l’holocaust  es pot enquadrar dins  de  la  modernitat. La idea que subsisteix després  de l’exposició de Hayes és que la modernitat no ens fa immunes sobre la maldat. Un altre pregunta que planteja Hayes és la diferència de supervivència entre la  població jueva dels diferents països  ocupats; Hayes aporta dades interessants respecte l’antisemitisme  preexistent  en  les diverses societats i el grau de col·laboració (explícit o implícit) d’aquestes  societats amb  els perpetradors nazis. El darrer mite que desmenteix Hayes és  la negació de l’Holocaust,  idea ridículament absurda però que algunes  ments  obtuses  i intransigents encara plantegen.

Comentari final:

Quan en  una classe d’història  dels cursos Gaudir UB,  el professor Alberto  Pellegrini va  citar aquest assaig  com un dels  millors que  s’han publicat sobre  l’Holocaust, la  veritat  és que em va faltar temps  per  llegir-lo  amb avidesa  i passió. S’han escrit prop de 16.000 llibres sobre el  tema, i aquest no dona més informació de  la que  els múltiples  llibres  han  aportat, sinó que sobretot busca explicacions i aborda  i  desmunta  mites estesos, alguns  inclús  en gent  de rigor acadèmic. És un llibre totalment  recomanable, de lectura fàcil, quan hi entres no el pots deixar.

Acabo amb una cita resumida de l’autor: “L’Holocaust no va ser un fet misteriós; va ser l’obra de persones que es movien per motius i febleses habituals entre els éssers humans. Una vegada la persecució va agafar impuls, no va haver-hi manera de detenir-la sense la mort de milions de persones. Potser cap altre procés històric, confirma millor el dificilíssim advertiment recollit per un proverbi alemany que condensa el sentit d’aquest llibre: Wehret donin Anfängen  (“No ho deixeu créixer!”)”.

Categories
Conferències i cursos Llibres

Deu llibres que van canviar el món contemporani (I)

Molta gent tenim un o més d’un llibre que ens “ha canviat la vida”. Pot un llibre canviar el món? I deu llibres poden canviar el món? Aquest títol sense interrogant correspon a un dels cursos de Gaudir UB de la Universitat de Barcelona que vam fer el primer trimestre del curs 2018-2019. A continuació, farem un breu resum del curs especialment dels deu llibres que han canviat el món contemporani.

La paraula impresa ha estat històricament una eina de transformació política. El món contemporani també ha estat testimoni de la força mobilitzadora de molts textos que han agitat les consciències i que, alhora, han endegat profunds canvis socials. 

Aquest curs analitza deu llibres de contingut polític que estan estretament lligats als grans processos històrics de la contemporaneïtat. Llibres com El Manifest del Partit Comunista, La cabana de l’oncle Tom, El segon sexe o Mein Kampf no només són un producte de la seva època, sinó també una proposta per incidir políticament en el seu present.

El programa del curs era: 

1. El Manifest del Partit Comunista de Karl Marx i Friedrich Engels, (a càrrec de José Manuel Rúa)

2. La cabana de l’oncle Tom de Harriet Beecher Stowe (per Alberto Pellegrini)

3. Els  protocols dels savis de Sió, (per Daniel Roig) 

4. El segon sexe de Simone de Beauvoir, (per Paola Lo Casio)

5. El manifest del futurisme de Filippo Tommaso Marinetti, (per Daniel Roig)

6. Les «tesis d’abril» de Vladímir Ílitx Uljanov, Lenin, (per José Manuel Rúa)

7. Mein Kampf d’Adolf Hitler, (per Alberto Pellegrini)

8. Els condemnats de la terra de Frantz Fanon (per Òscar Monterde)

9. El llibre roig de Mao Zedong, (per Paola Lo Casio) 

10. El xoc de civilitzacions de Samuel P. Huntington (per Òscar Monterde) 

El professorat: 

  • Dr. Alberto Pellegrini, professor del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona
  • Dr. Òscar Monterde, professor del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Universitat de Barcelona
  • Dr. José Manuel Rúa, professor del Departament d’Història Econòmica, Institucions, Política i Economia Mundial de la Universitat de Barcelona
  • Dra. Paola Lo Cascio, professora del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona
  • Dr. Daniel Roig, professor del Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona

El Manifest del Partit Comunista

El Manifest Comunista (també Manifest del Partit Comunista, a partir del seu títol original en alemany, Manifest der Kommunistischen Partei) fou el programa teòric i pràctic destinat a la publicitat de la Lliga Comunista, una organització obrera internacional. Va ser redactat el novembre de 1847 per Karl Marx i Friedrich Engels, per encàrrec del partit. 

Publicat inicialment en alemany (1848), no veu la llum a Anglaterra fins al 1850. Assolí una gran popularitat entre el moviment obrer de la segona meitat del segle XIX i fou reeditat en nombroses ocasions i traduït a la major part de les llengües europees. Probablement és el segon llibre més editat de la història de la humanitat, és per tant un clàssic que cal llegir.

El programa polític que conté el Manifest, és a dir, les polítiques que perseguien els partits comunistes de l’època (afiliats a la Lliga Comunista), inclou, entre altres coses: a) Abolició del dret a la propietat i a l’herència; b) Impostos progressius; c) Col·lectivització dels mitjans de producció i transport; d) Centralització del crèdit en mans de l’estat; e) Obligació del treball; f) Educació pública i gratuïta. 

Aquestes mesures serien implementades per un govern revolucionari (que Marx i Engels anomenaran dictadura del proletariat), que seria el precursor del comunisme, una societat sense estat i sense classes socials.

Marx amb trenta anys, redacta el Manifest l’any 1848, escrit revolucionari que encoratja a la Revolució de 1848. A partir d’aquest moment, Karl Marx i Friedrich Engels s’exilien a Londres, on comencen a elaborar els seus estudis sociològics. La seva obra fonamental (encara que inacabada) és El capital, una obra en tres volums, en què analitza el capitalisme i les seves dinàmiques. La pel·lícula Le jeune Karl Marx narra les circumstàncies històriques i personals d’aquest jove Marx. 

La cabana de l’oncle Tom


L’autora Harriet Beecher Stowe ha esdevingut una figura fonamental de la literatura nord-americana del segle XIX. Va néixer en una família estrictament calvinista a Connecticut l’any 1811. De molt jove comença a escriure tota mena d’articles, assajos, relats i novel·les amb forta càrrega moral. El fet de posar-se en contacte des de molt jove amb l’Underground Railroad, o sigui la xarxa de fugida dels esclaus negres del sud del país, va fer que adquirís una condició abolicionista forta i militant.
La novel·la narra la història de l’oncle Tom, un esclau negre absolutament fidel al seu amo blanc. Un seguit de personatges i històries esdevenen al voltant del patiment i les injustícies de la comunitat afroamericana. Tot finalment tindrà solució en l’amor cristià que apaivaga tots els patiments humans.
El llibre fou publicat l’any 1850 en forma de fascicles en un diari abolicionista. Dos anys després es publicà com a llibre. La publicació té un èxit sense precedents. El primer any es venen 300.000 llibres, només la primera setmana se’n venen 10.000. Al Regne Unit les vendes són colossals amb més d’un milió i mig de còpies. La difusió des de Londres permet la traducció a altres llengües i el 1852 és traduït al castellà amb el títol de “La choza de Tom”. Al llarg dels anys l’obra ha tingut, traduccions a molts idiomes i múltiples adaptacions teatrals i cinematogràfiques. La primera va ser una versió muda l’any 1927 (La cabaña del tío Tom (1927) – Filmaffinity) del director Harry A. Pollard. Posteriorment s’han fet altres adaptacions el 1965 i el 1987.

El llibre va significar la presa de consciència abolicionista de milions de persones en els estats del nord amb la paradoxa, en aquells moments, d’haver estat escrit per una dona que no tenia drets civils degut a la seva condició de gènere. Malgrat tot va rebre crítiques des de sectors que no acceptaven el tractament excessivament místic de la història i el caràcter de fons suposadament racista, ja que els pocs personatges negres més intel·ligents o espavilats sempre eren mulats.

Els protocols dels savis de Sió 

Aquest llibre és l’obra  antisemita més important i  de més difusió de la història. Marca i dona pretesos i  falsos arguments al pensament conspiratiu antijueu a les primeres dècades del segle XX. Es publica, de manera anònima, a la Rússia tsarista l’any 1903 amb el  títol de Protokoly Sionskij Mudretsov. L’obra va ser redactada entre 1895 i 1897 i pretenia incitar i justificar  la violència dels pogroms  contra els jueus especialment virulents i sanguinaris a les acaballes del segle XIX, després de la mort  en atemptat del tsar Alexandre II, i els primers anys del segle XX; la monarquia tsarista utilitza l’antisemitisme com a resposta a la forta inestabilitat social  i política d’aquests convulsos anys.

El llibre descriu la suposada transcripció d’una reunió dels “savis de Sió” on, al llarg de  24 protocols, es fa una crítica al liberalisme i a la il·lustració, s’analitzen els mètodes dels jueus  per conquistar i controlar el món i es descriu com serà el futur món al servei del poder jueu. L’opuscle és un autèntic exercici  de pseudohistòria i un desenvolupament absurd de les teories conspiranoiques.

La primera versió és escrita en  francès (1895) i després, traduïda al  rus, es publica en fascicles a la revista Znamya, lligada a l’extrema dreta  russa, a Sant Petersburg (1903). L’any 1905 surt com a  llibre en edició anònima. La guerra civil russa i els exiliats que s’hi generen, són els responsables de l’expansió de l’obra per  tota Europa i tindrà molta influència en els moviments de l’extrema dreta antisemita per tot el continent en l’època d’entreguerres.

El 1921 es demostrà que era una falsificació. El 1935 al diari The Times ho tornà a desmentir. I el 1999 es descobrí que era un encàrrec fet per la policia tsarista, l’Ojrana a Matvei Golovinski.

El segon sexe

Simone de Beauvoir (1908 – 1986) neix en una família burgesa, estudia  a la Sorbona i viu les dues guerres mundials. L’any 1929 coneix Sartre que serà el  seu company la resta de  la seva vida. Beauvoir va  ser novel·lista, filosofa existencialista  i feminista compromesa.

El segon sexe (Le deuxième sexe en el francès original) és una obra del 1949. En el moment de la publicació, a pocs anys de l’acabament de la segona guerra mundial, el ressò és considerable, però les onades expansives  del llibre, van durar dècades. Es tracta d’un clàssic del pensament contemporani que qüestiona de manera radical el paper social de la dona. El seu rol confinat a la llar i responsable de la  funció reproductora limita totalment el seu rol social. Entorn de les diferències biològiques entre l’home i la dona, la cultura ha anat construint els rols de gènere que condicionen i anul·len  la dona com a ésser social.

El llibre està estructurat originalment en  dos volums: en el primer es fa una anàlisi del passat i a través d’això es determinen quines  són les condicions de la dona. Aquesta, tot i ser un subjecte amb els mateixos drets que l’home, és considerada com l’altre. Aquest concepte (l’alteritat disfuncional) li serveix per assenyalar la  manca de reciprocitat en les relacions  entre homes i dones.

El segon volum descriu com viuen les dones i les seves opressions i el paper de  subordinació des de la infantesa. Diferencia sexe i gènere i defineix el gènere  com un constructe social: “No es neix dona, una se’n fa”. Descriu i denuncia el patriarcat com el sistema  de domini i la necessitat de les dones d’alliberar-s’hi i justifica que l’educació i els costums imposen límits  a la dona en el seu paper a la societat. Sense autonomia econòmica no hi haurà llibertat cívica.

Gràcies a aquesta obra Simone de Beauvoir és tinguda com a «mare espiritual» de l’anomenada segona onada feminista.  Això no vol dir, però, que El segon sexe no hagi  estat una obra polèmica. 

El manifest del futurisme

El manifest del  futurisme (Manifest du Futurisme en la seva  primera publicació en francès), no és un llibre sinó un text publicat pel poeta italià Filippo Tommaso Marinetti en el  diari francès Le Figaro el 1909. Aquest  text té dues vessants o dues  lectures diferents. Per una banda representa el  tret de sortida de la primera avantguarda artística  del segle XX, tot just abans de l’esclat de la Gran Guerra (la resta d’avantguardes són posteriors) i per altra banda el futurisme té  una implicació directa en el naixement del feixisme.

Marinetti (1876 – 1944) neix a Alexandria en  una família italiana. La mare poetessa marca les inclinacions artístiques  i literàries del nen Tomasso que ja als disset anys funda la seva primera revista literària Papyrus. Ja als  inicis del  segle XX coneix Gabriele d’Annunzio que marcarà en  part la seva carrera literària i amb  qui mantindrà una ambivalent relació. El 1905 a Milà funda una nova revista, Poesia, de  molta qualitat i que esdevindrà en el futur l’òrgan oficial  del moviment futurista 

El futurisme és un moviment que es pot sintetitzar en quatre accions: velocitat, violència, modernitat i futur. L’automòbil esdevé la icona del  moviment. Els onze punts del manifest parlen de l’amor al perill, a la temeritat, a la rebel·lia, a la bellesa de la velocitat. Glorifiquen la violència, la guerra, el militarisme  i el patriotisme. Parlen de destruir el món cultural, les biblioteques, els museus, les acadèmies…

En acabar la primera guerra mundial, els futuristes formen un partit de curta durada constituït per sindicalistes, revolucionaris i intel·lectuals que confluirà amb altres grups en la creació dels  Fasci italiani di combattimento  (22 de març de 1919) que seran l’embrió del feixisme italià.  

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics

Cicle “Grups i classes socials a Catalunya”

La secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va organitzar durant el 2016 un cicle de sis sessions sobre la història de la cultura, la vida quotidiana i la mentalitat dels principals grups i classes socials a Catalunya des de la seva formació fins a fins a mitjans del segle XX.

Les sis conferències tenen una mirada historiogràfica amb la descripció de les característiques, l’evolució dels grups socials i alguns exemples de personatges que representen aquests grups i classes socials.

Ara podeu tornar a veure les conferències pel Canal You Tube Ateneu Secció d’Història i també consultar el blog d’Història. Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)

Cicle “Grups i classes socials a Catalunya”

La pagesia: De classe majoritària a sector productiu minoritari, amb Llorenç Ferrer Alòs, historiador i catedràtic d’Història Contemporània (UB)

“La pagesia: De classe majoritària a sector productiu minoritari”, amb Llorenç Ferrer Alòs

Dels menestrals a la petita burgesia. Una aproximació des de la manufactura amb Josep Maria Benaul, historiador i professor de Ciències Econòmiques i Empresarials .

“Dels menestrals a la petita burgesia” amb Josep Maria Benaul

La burgesia empresarial catalana (segles XIX i XX), amb Àngels Solà Parera, doctora en Història Contemporània,  professora titular al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.

“La burgesia empresarial catalana (segles XIX i XX)” amb Àngels Solà Parera

La classe obrera a Catalunya. Treballadors de brusa i de coll blanc, amb Teresa Abelló doctora en geografia i història i professora titular de la Universitat de Barcelona.

“La classe obrera a Catalunya. Treballadors de brusa i de coll blanc” amb Teresa Abelló

Gent de mar: navegants i mariners a la flota velera catalana del vuit-cents amb Francesc Lleal, capità de la marina mercat i historiador

“Gent de mar: navegants i mariners a la flota velera catalana del vuit-cents” amb Francesc Lleal

El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals, amb Susanna Tavera, catedràtica d’Història Contemporània (UB).

El llarg camí d’emancipació de la dona a Catalunya. Treballadores, burgeses i intel·lectuals amb Susanna Tavera

Categories
Internet i blogs amics Llibres

Historia menor de Grecia

Fotografia British Museum

Descripció: Es tracta d’un llibre de l’hel·lenista Pedro Olalla, una de les persones que millor pot explicar Grècia, des de totes les vessants, tant als neòfits o com als que en volem saber més, en fí, a tots els que comparteixin la mateixa passió que ell per la immensa història de tots.

Fotografia Acantilado

Comentari: Olalla té moltes més publicacions, que Acantilado no deixa de reeditar. També fa cursos, conferències, pel·lícules, estades, visites. Així doncs, us convido a visitar la seva pàgina web des d’on podreu accedir a la seva obra, a entrevistes, articles, etc.

Persona afable, discreta i propera, l’he pogut conéixer durant tot un dia gràcies a una de les trobades que organitza la llibreria NoLlegiu, i hem passejat per aquesta història de Grècia, plena de pinzellades i de càpsules que expliquen un passat encara no prou conegut, i sobretot poc assimilat.

Treballant directament amb el llibre hem gaudit, entre altres, de la immersió en el món pre-homèric, hem insistit en les diferents vies que ens han fet arribar el llegat grec, fins arribar a l’expoli actual. També hem pogut comprovar que les noves tecnològies i els avenços científics estan capgirant antigues afirmacions. Es preveuen moltes sorpreses. Sempre benvingudes.