Té captivat mig món. Els que el coneixen, el segueixen i l’esperen. Una mica com a Kallifatides, no en va són fills del Sud, de la Mediterrània, i porten una certa llum dins.
Avui parlar d’ell i de la seva obra potser ja seria innecessari, però com que quan el llegeixo sovint tinc papallones a l’estòmac, doncs li dedicaré aquí unes paraules per si poden servir a nous lectors. Feia temps que volia parlar d’ell, més que res perquè qui no el conegui, si és que hi ha algú, li aconsello que corri a buscar-ne un. Traduït arreu d’Europa, costa trobar una pàgina amb tota la seva obra en català i/o castellà, però al menys en tenim amb la disponibilitat, qui el pugui llegir en italià, que no se’n privi. A les Biblioteques de Barcelona se’l troba al complet.
La seva obra és la seva vida, però no en el sentit autobiogràfic més literal, no, és com l’engoleix, com la mastega, la digereix i te l’explica, se l’explica. Una senzillesa íntima i atordidora, que no fàcil, ompla les pàgines dels seus llibres. Llibres breus, que expliquen persones, no personatges. Sempre diu que para l’orella, que escolta, i que el que més li agrada és contraposar caràcters, situacions, mar i muntanya, aquí sí, literal. Els jocs infantils (a Nàpols s’aprenia abans a jugar a cartes que a llegir i escriure) li interessa molt la infatesa i, sobretot l’activisme en accions múltiples i molt diverses. A qui li agradi que li parlin de coses properes, amb la saviesa de l’edat i de la curiositat, que li recordin la pròpia experiència, que no ho dubti.
Llegir Claudio Magris és com travessar un carrer de la seva natal Trieste, mentre hi passa la Bora, un vent huracanat que fa que la gent s’hagi d’agafar allà on sigui, més ben dit a les cordes preparades a tal fí. Jo, quan hi vaig estar, feia uns dies magnífics d’estiu. Escoltar-lo a ell en directe també t’interpel·la, és vehement.
El Danubi, un dels llibres més venerats de Magris, és com una enciclopèdia. No és fàcil, ell és un intel·lectual, dels de veritat, un humanista, també de soca-rel, i és tanta la informació que aporta, que quan l’acabes tens la sensació que has descobert i après moltes claus de la història d’Europa. Es pot considerar dins l’immensa bona literatura de viatges que tenim a l’abast, i, si volem, només de viatgers del segle XX, n’hi ha per triar i remenar. El Danubi és una aposta més que segura. És un clàssic. I, com part de l’obra de Magris, el tenim molt ben traduït.
Es pot considerar també com un llibre de relats, però quins relats! cada un d’ells està vinculat a un espai geogràfic de la ruta que Magris va fer l’any 1984 amb una colla d’amics al llarg dels 3.000 km. que el Danubi transcorre per l’Europa central, la Mitteleuropa, com s’anomena. A més, cada un d’aquests trossets de riu estan emparentats amb personatges diversos, antagònics, però importants: Céline, Elisabeth de Baviera, Mengele, Mauthausen, el Cafe Zentral de Viena, Lukacs, Elias Canetti, entre molts altres; i encara més amb les grans ciutats com Viena, Bratislava, Budapest, la Transilvània, Bucarest, entre altres.
Es un llibre per viatjar, potser d’una manera diferent. Hi ha molta tradició, molta saviesa en tot el seu recorregut. És com si la Història s’hagués quedat enganxada en el llot de les voreres del riu.
La Mennulara, de Simonetta Agnello Hornby, ens torna, un segle després, a la Sicília del Gatopardo: aquí segueixen els senyors i els criats, i, al seu voltant, la gent que, temorosa, xiuxiueja sense parar i creu saber «tota la veritat». Però els temps han canviat, i aquesta gent no tem tant els poderosos d’abans com aquesta nova llei del silenci que s’imposa quan treu el cap la fugissera presència de la màfia. Introduint-se en aquest ambient, Agnello Hornby ha convertit la seva primera novel·la en tot un esdeveniment literari a Itàlia, i ha obtingut el reconeixement immediat dels lectors, la crítica i altres escriptors.
El 23 de setembre de 1963, al poble sicilià de Roccacolomba, mor la Mennulara, així cridada per haver estat en la seva infantesa una bella recollidora d’ametlles. La resta de la seva vida, fins al dia mateix de la seva mort, la va dedicar a servir amb lleialtat als acabalats senyors Alfallipe. Però cóm s’explica que amb el temps esdevingués administradora dels béns dels seus amos? I per què aquests es resisteixen al principi a complir les seves últimes voluntats? Al poble no triguen a deslligar-se les xafarderies: uns la maleeixen, altres la veneren. Com a peces d’un trencaclosques, les veus van donant forma a la imatge fragmentada de la Mennulara, per compondre a poc a poc l’esplèndid retrat d’una dona inoblidable. I mentre es desvetlla el misteri que l’envolta, la seva figura emergeix, poderosa, en un univers rural i opressiu, en aparença immòbil, on lluiten un passat que es resisteix a morir i una modernitat que mai no acaba d’arribar.
Història brillant, explicada des de dins. Per a incondicionals de la palpitant Itàlia profunda, que ja no ho és tant, afortunadament, o no?
Aquest és el segon llibre de la trilogia sobre el dictador italià que ha escrit Antonio Scurati. El primer el podeu veure ressenyat en aquest blog clicant aquí. En el llibre anterior s’explicava el naixement del feixisme fins l’ascens al poder i els primers anys al govern que culminaven amb l’assassinat del principal opositor parlamentari, el socialista Giacomo Matteotti i la posterior i desvergonyida assumpció de responsabilitat política de l’atemptat en seu parlamentària, per part del propi Duce. El període històric contemplat en el primer llibre s’inicia l’any 1919 i acaba amb l’esmentat discurs de tres de gener de 1925.
“El hombre de la providencia” comença el febrer de 1925, amb una poc coneguda i amagada malaltia de Mussolini i acaba l’any 1932. És el període de consolidació del règim, de la transformació definitiva en una dictadura unipersonal. L’estructura del llibre és similar a la primera part, amb narracions curtes, de dues a quatre pàgines referides a un mes i l’any que s’està descrivint i documents reals que són de fonts variables i que donen suport i força historiogràfica a la narració que s’ha fet prèviament. Les fonts són variades i hi inclouen: premsa del moment, tant de l’Itàlia feixista com de països occidentals, correspondència entre personatges diversos que hagin sortit en la narració, arxius del partit feixista, arxius policials o militars, etc. En cadascun dels petits relats que conformen l’obra, és fa al·lusió a un personatge que és el conductor principal de la narració. Evidentment, qui té més protagonisme és Mussolini, però hi ha d’altres personatges que prenen el relleu conforme avança cronològicament el relat. En aquests anys descrits trobarem alguns personatges coneguts de la primera part com Italo Balbo, Leandro Arpinatti o Emilio de Bono, entre molts d’altres, tots ells jerarques feixistes de primera tongada, però ara prenen el relleu altres jerarques que sempre, des d’un punt de referència sotmès al Duce i elevat a la maximilitat totalitaria, tindran el seu paper rellevant en la política i les intrigues del període. Homes (sempre homes en un règim hipermasclista) com Augusto Turati, Roberto Farinacci, Arturo Bocchini o Achille Starace. La família i les amants continuen tenint un paper rellevant en aquesta història, ja que la relació del Duce amb la seva dona Rachele, continuarà des de la distància i la humiliació constant per les nombroses amants que el Duce no amagava i que ella carregada de fills aguantava amb resignació. La seva filla gran, Edda, tindrà un cert protagonisme en el relat quan es descriuen les seves peripècies d’adolescència, amb rigorós control patern i el seu casament, gairebé imposat, amb Galeazzo Ciano, fill d’un feixista de primera hora (Constanzo Ciano) que després de la Gran Guerra es va enriquir i assolir un títol nobiliari, sobretot degut a les influències polítiques. Militars declaradament feixistes com Rodolfo Graziani, o no del tot com Pietro Badoglio, ocupen també la seva part en el relat. També tenen la seva quota els responsables dels molts atemptats contra el Duce que, sense reeixir en cap cas, es van produir durant aquests anys.
L’any 1925 es clau en la transformació de l’encara formal i moribunda democràcia italiana en una dictadura. Bona part del relat explica, de manera detallada, els passos i períodes d’aquesta “transició”. El paper de l’oposició democràtica va ser penós o directament patètic i, entre 1925 i 1927, la majoria estaven a l’exili, com el liberal Giovanni Giolitti o el socialista Pietro Nenni. Altres, com l’intel·lectual comunista Antonio Gramsci moriran a la presó o com a conseqüència de les pallisses dels esquadristes com es el cas de Giovanni Amendola.
Consolidat el seu poder personal, Mussolini inicia, amb la continuació de la inacabada conquesta de Líbia, l’aventura colonial encara de manera tímida. Aquí el paper de Graziani és important ja que serà el responsable de l’ús massiu contra població civil del letal gas mostassa. Les lluites entre jerarques pel poder i les prebendes dins del partit són part important de la història, en un clima on la corrupció i la situació de Mussolini per sobre del bé i del mal, són presents de manera continua. L’any 1929 serà el de la reconciliació entre el règim i el Vaticà, ja que es signarà el Concordat pel qual quedarà blanquejat el règim feixista. En les negociacions tindrà un rol important el germà del Duce, Arnaldo Mussolini feixista i catòlic pietós. El llibre tanca, l’any 1932 amb la defenestració política (purga) del poderós Augusto Turati i la definitiva postració de la seva antiga amant Margherita Sarfatti defensora de l’art del Novecento Italiano que, com ella, serà oblidat en benefici de l’art del Nou Estat.
El llibre d’Alfaguara està traduït per Carlos Gumpert (des del meu punt de vista, una bona traducció) i es va publicar l’any 2021. Consta de 587 pàgines, de les quals 560 són de text i les darreres vint-i-set són un apèndix onomàstic on es fa una breu descripció de cadascun dels personatges que van apareixent, amb dades biogràfiques de la seva vida fins el període de l’obra (entre 1925 i 1932). L’autor els agrupa en categories: feixistes, simpatitzants i afins; demòcrates, opositors al règim i antifeixistes; autors dels atemptats; la “quarta vorera”: Tripolitània, Cirenaica i Fezan; els homes del Vaticà; parents, amics i amants. Potser no és un llibre tan addictiu com el primer, però continua sent una lectura interessant, formativa i molt important per entendre la història del feixisme.
La sèrie L’amiga genial és una adaptació de la tetralogia de novel·les homònimes d’Elena Ferrante: L’amiga genial; Història del nou cognom; Una fuig, l’altra es queda ; La nena perduda.
Una tetralogia fascinadora que té com a teló de fons la ciutat de Nàpols a mitjans del segle passat, i la Lenù i la Lila com a protagonistes, dues nenes, que esdevenen noies i després dones joves que tot just comencen a aprendre a governar la seva vida en un entorn ben difícil.
La relació sovint tempestuosa entre ambdues ve acompanyada d’un cor de veus que donen cos a la història i que ens mostren la realitat d’un barri pobre, habitat per gent humil que obeeix sense dir ni piu la llei del més fort. Però en les quatre novel·les trobem personatges de carn i ossos, que ens intriguen i ens captiven per la força i la urgència de les seves emocions, així com per la manera en què aconsegueixen seguir endavant amb la empenta de la seva intel·ligència.
Sinopsi de la sèrie
Quan l’amiga més important de la seva vida desapareix sense deixar rastre, l’Elena Greco, una dona gran que viu en una casa envoltada de llibres, engega l’ordinador i comença a escriure la seva història i la de la seva amiga Lila. Explica l’evolució de la seva amistat, que va començar a l’escola primària als anys cinquanta, en una Nàpols perillosa i alhora fascinant. Va ser l’inici d’una història que va durar 60 anys de la seva vida. Una història que intenta desvelar el misteri de la Lila, l’amiga genial de l’Elena. La seva millor amiga i la seva pitjor enemiga.
A la seva primera temporada, L’amiga genial explica els esdeveniments del primer llibre de Ferrante, que es desenvolupa durant la infància i adolescència primerenca de les amigues.
La segona temporada està basada en Història del nou cognom, la segona novel·la de la tetralogia escrita per Ferrante, mostra el cop brusc de realitat que la Lila i l’Elena tenen a mesura que s’acosten a la maduresa. Unes ments innocents plenes de somnis que descobreixen els monstres que tenen a prop.
La tercera temporada, Una fuig, l’altra es queda se centra en la dècada dels anys 70, una època en què els canvis vitals que han experimentat les dues amigues són cada cop més evidents.
La quarta i última temporada, basada en l’últim llibre de la tetralogia, La nena perduda, està en preproducció.
La meva opinió personal
D’entrada he de dir que no he llegit les novel·les d’Elena Ferrante, per tant, tot el que diré fa referència a la sèrie que emet Tv3. Per cert! La primera temporada ja no està disponible a Tv3 a la carta.
Per a mi la sèrie, millora a mesura que passen els capítols o almenys jo ho he interioritzat així. L’ambientació per als qui hem nascut a la segona meitat del cinquanta és molt semblant al nostre entorn escolar. Què dur que fou el franquisme! que obscur! i no obstant el vam superar amb nota. Al meu poble a Oliana, alguns de la meva colla vam ser els primers a estudiar el batxillerat i després a fer una carrera universitària. També hi havia el primer de la classe que treia sempre tot deus i d’altres que ho intentàvem però ens quedàvem amb nous. Que bé que retrata l’obra aquests sentiments un barreja d’admiració, de fortalesa, d’amistat, però també de ràbia, d’impotència i d’enveja. Què són sinó les emocions allò que ens mou a viure!
La sèrie transcorre després per l’adolescència i la joventut. Encara tot més i més complicat! I alhora tant senzill. Volies descobrir el món, canviar-lo! En realitat, el que canviaves eres tu!
Tots hem vist dotzenes de sèries d’adolescent i joves, però cap com aquesta retrata aquest món de sentiments i d’emocions. Segurament, és obra del bon guió, de la bona interpretació i especialment de l’autenticitat narrada en la novel·la d’Elena Ferrante.
Sobre Elena Ferrante
Elena Ferrante (Nàpols, 1943) és una escriptora italiana, el pseudònim d’una escriptora sobre la qual hi ha poca informació. Hi ha qui sospita que podria ser Domenico Starnone, Anita Raja (muller de Starnone) o Goffredo Fofi. No obstant això, hi ha els qui també diuen que va néixer a Nàpols, després es va mudar a Grècia i finalment a Torí.
Tot i ser reconeguda com una novel·lista d’escala internacional, Ferrante ha mantingut la seva identitat en secret des de la publicació de la seva primera novel·la el 1992. Per mitjà de l’especulació i anàlisi de les seves entrevistes i el contingut dels seus llibres, s’han creat algunes teories.
Francesc Ginabreda: “L’amiga genial: crònica addictiva de l’amistat femenina” Núvol. El digital de cultura. 22-12-2015. Llegiu-lo aquí
Joan Safont: “L’amiga genial: la gran novel·la italiana” Vilaweb 22-08-22 Llegiu-lo aquí
Premis de la sèrie
La sèrie va ser guardonada amb el Globus d’Or d’Itàlia 2019 en la categoria de millor actriu revelació, aconseguit per la jove Ludovica Nasti en el seu paper de Lila. A més, a aquest premi s’hi suma també la nominació a millor sèrie de televisió i el premi a millor sèrie de drama al Festival de TV de Montecarlo. Tot això comptant amb múltiples nominacions en altres certàmens com els Broadcast Film Critics Association (BFCA) el 2019, els Golden Trailer Awards, els Gotham Awards, els Peabody Awards o el Shanghai International TV Festival.
És una sèrie de televisió italoestatunidenca produïda per Wildside, Fandango i The Apartment amb Umedia i Mowe per a Rai Fiction, HBO i TIMvision.
Text: Carlo Goldoni Direcció: Oriol Broggi Treball de text: Ramon Vila
Una producció de: La Perla 29
Oriol Broggi dirigeix aquest “divertimento” lleuger, amb una posta en escena senzilla on la importància del text és primordial, treballat amb gràcia i profunditat i representat per un repartiment d’actors de gran qualitat. Mireia Aixalà, en el paper de Coralina, molt enginyosa i divertida i a destacar també els personatges dels criats.
Coralina, la serventa amorosa, és una invitació a submergir-te en una història fresca i dinàmica que ens arriba de la Venècia del segle XVIII i que avui ens parla amb humanitat i ironia.
Amb Coralina, la serventa amorosa, el Teatre La Biblioteca es converteix amb una festa, un embolic de personatges teatrals però molt reals.
Personalment amb va recordar els arguments d’algunes de les “òperes buffa” de Mozart.
Carlo Goldoni neix a Venècia el 25 febrer de 1707. La seva família era burgesa però amb dificultats econòmiques. El 1733 marxa a Milá on va emprendre la tasca d’escriptor. De tornada a Venècia comença a escriure comèdies. En aquests textos Goldoni defensa un teatre de caràcters per sobre la farsa i la improvisació. Les obres de Goldoni són fresques i predicibles. El dramatug venecià va saber traslladar La Commedia dell’Arte de les places als teatres. Els seus personatges parlen de grans temes: el poder i l’amor.
Una obra molt recomanable, per passar una bona estona i deixar de banda durant dues horetes, les preocupacions del dia a dia.
La proposta de lectura d’aquest llibre no sembla d’entrada gaire atractiva. És un llibre de categoria epistolar, format exclusivament per cartes que els diversos protagonistes es van creuant al llarg del temps, en un moment indeterminat de les darreres dècades del segle XX. Un grup d’amics de dues generacions diferents, pares, fills, amics, en tres escenaris diferents, Roma i la Umbria a Itàlia, Princeton als Estats Units, lliguen una molt atractiva història on l’amor, l’amistat, les pèrdues, la cerca de la felicitat, conformen una història que va guanyant en intensitat i que converteix la lectura en una deliciosa i apassionant aventura que et permet connectar amb els personatges, les situacions, les penes, les mancances i les alegries que configuren aquesta novel·la que atrau i et lliga quan amb prou feines has llegit unes poques cartes i comences a situar els diferents personatges que conformen la trama. La seqüència de la correspondència ens evoca la crisi de la família, la pèrdua dels rols familiars o de les seguretats que representa la vida i, sobretot el sentit de pertinença que l’autora constantment treu amb la importància que per a tots els protagonistes té l’habitatge i el lloc on es viu.
És la primera obra que llegeixo de Natalia Ginzburg (1916 – 1991) i, la veritat és que quedo impressionat de l’estil i qualitat literària d’aquesta autora. La seva vida i el seu origen jueu queden endinsats en la voràgine social i política del seu país d’origen, Itàlia i de l’Europa del segle XX; el seu marit, fou l’editor i activista polític Leone Ginzburg, de qui ella pren el cognom; quedà vídua, confinada políticament i amb tres fills quan l’any 1944 Leone fou detingut, torturat i assassinat per la Gestapo. Després de la guerra, es tornà a casar amb Gabriele Baldini de qui tindrà dos nous fills. Es dedicà durant molts anys a l’ofici d’escriure, tornà a la militància política dins del Partit Comunista Italià a la dècada dels vuitanta i fou elegida diputada. El llibre que ressenyo va ser la seva darrera obra, publicada l’any 1983.
L’edició d’aquest llibre és de Club Editor, l’any 2017 amb una excel·lent traducció a càrrec de Meritxell Cucurella-Jorba. Jo n’he llegit la quarta edició. Consta de 241 pàgines i una cloenda de cinc pàgines, que us agradarà molt, a càrrec de la traductora. Al final hi ha una una taula amb les dates, els remitents i els destinataris de totes les cartes.
Intèrprets: Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina, Clara Segura
Autoria: Laetitia Colombani
Direcció: Clara Segura Crespo
Lloc i data: Teatre Goya (29-Setembre-2022)
Una trena d’amistat
Tots els amics i les amigues del grup Gaudirlacultura ja hem vist La Trena. Una majoria hi vam anar junts per mitjà del sistema Promoentrada Grups que aconsegueixes una petita rebaixa. Tothom va sortir molt satisfet, personalment una mica eufòric i tot, després del mal dia que havia tingut.
No he llegit l’obra de la Laetitia Colombani, tot i la insistència de la Mercè Bausili, que ho trobava necessari. Potser ho faré a posteriori. La Trena és una obra de filigrana i de text, em va recordar a estones, la imaginació i la senzillesa alhora de Flowers de Lindsay Kemp.
La història, les històries són una trena, tot força, tot suavitat, tot bellesa. La posada en escena, és màgica. El teatre el posa l’espectador en el seu cap. La combinació gairebé perfecta de text, interpretació i posada en escena són una altra trena. Com li hauria agradat al Pep Bujosa, segur que hi trobaria més d’un detall que no hem vist els espectadors normalets. També hi destacaria el fregolisme de les actrius.
Us deixo amb una crítica de J. C. Olivares de La Vanguardia. La comparteixo força. Per cert, el substantiu fregolisme pren com a base de derivació el cognom de l’actor i cantant transformista italià Leopoldo Fregoli (1867-1936), al qual s’ha adjuntat el sufix -isme, que serveix per formar noms que designen teories o doctrines, o, com en aquest cas, corrents artístics. Leopoldo Fregoli va ser molt famós a finals del segle XIX i les dues primeres dècades del segle XX, i va actuar a molts països europeus, on era aclamat. Fregoli era l’únic intèrpret de les seves obres, de trama dramàtica, en les quals anava canviant d’aspecte, de veu i de registre a un ritme vertiginós, de manera que en una sola funció aconseguia donar vida a dotzenes de personatges tan diferents com convincents, i va dur el transformisme a la seva maduresa teatral.
La Trena. Teatre Goya
Crítica de J.C. Olivares: Un teatre atemporal (La Vanguardia 29-09-2022)
Tres continents (Amèrica, Àsia i Europa), tres religions (judaisme, hinduismei catolicisme), tres entorns socials (professionals liberals, intocables i menestrals) i tres dones (Sarah,Smita i Giulia) que es resisteixen a un destí marcat per la violència visible i invisible dels costums dictats pels homes. Les tres, unides per un nus que parla molt més de sororitat que de justícia social. Aquest és el paràmetre més feble de La trena, la popular novel·la de Laetitia Colombani, ara transformada per Clara Segura en una peça de teatre que explota tot el potencial emotiu d’uns relats de superació i rebel·lia, a més del talent de tres actrius (Cristina Genebat, Carlota Olcina, Marta Marco) multiplicades en un retaule de personatges.
Un exercici de fregolisme per emocionar fins a la llàgrima –alguna se n’escapa, entre el públic del Goya– amb la misèria absoluta, la ruïna econòmica, el racisme, el masclisme interioritzat, la malaltia, la rivalitat descarnada, els recels, la traïció. I l’amor que ho venç tot. El patiment que recobreix les protagonistes d’una aura d’heroïnes anònimes. Colombani, a més, tanca el capítol de les aventures vitals de les protagonistes quan fan el primer pas cap a l’èxit o el fracàs. No hi ha judici, només un elogi al valor de canviar l’statu quo. L’empatia que generen les intèrprets des de l’escenari és tan poderosa que tant és que els estereotips abundin en cada un dels paisatges humans retratats. La direcció de Segura –que, a més, assumeix el rol una mica difús de la narradora– busca incloure els espectadors en el cercle còmplice que comparteix amb les seves companyes.
La Trena, Teatre Goya
Un espectacle amb un discurs senzill, una solució escènica complexa i, sobretot, una capacitat de connectar i emocionar molt eficaç. El muntatge té un cert aire atemporal. Com si amb un vestit contemporani (ús del micro, projeccions, apunts coreogràfics) es reivindiqués la forma més ancestral i essencial del teatre: compartir històries. El teatre que tant convoca en un espai tancat com en una plaça oberta. Relats propers que no necessiten gaire més que els cossos entrenats i savis de les intèrprets per donar-los vida. D’aquesta manera, Segura també ret Cultura homenatge a l’ofici i a tres bones intèrprets que ho donen tot per donar forma i sentit a aquest propòsit. En això no hi ha discussió. És una funció per aplaudir les actrius.
I segueix amb la mateixa tècnica, ja en vaig parlar a https://gaudirlacultura.com/2020/07/11/torna-la-colombani/ i no cal que em repeteixi, perquè estem davant d’una actitud, d’una manera de relacionar-se amb els lectors, que no és poca cosa.
La seva denúncia segueix imparable, no necessita grans discursos, ni grans escarafalls, simplement explica el que veu, i insisteix en l’India. Ja ho va fer al primer i ara es reitera en una visió, amb la qual sempre hi he combregat, sobre cóm alguns occidentals entenen i sovint justifiquen aquesta cultura. Aquests que es deleixen per exotismes de la misèria, i la seva anàlisi d’un immens problema social i ideològic no passaria cap dels examens d’uns estudis reglats. Aquest anar i no voler entendre res, o entendre-ho amb unes mesures condescentents, les pitjors.
Fins quan s’hi atrevirà. Tot i el bon resultat que li depara, fet pel qual els lectors ja esperen com serà la nova trilogia, no deixa de ser arriscat mantenir-se en aquesta reiteració. Però de moment l’acollida és de taca d’oli.
Adaptació teatral de La Trena, que s’estrenarà el setembre
Un llibre, com tants altres, que han parlat de l’arribada dels italians als USA a principis del segle XX. Un fet que ha estat, és i serà motiu de molta narrativa, perquè les grans migracions són sempre fets convulsos que marquen la memòria dels protagonistes de la història.
Davant de tanta literatura sobre aquest fet, voldria fer esment del llibre que va marcar una fita indiscutible en aquest “gènere” que és Manhattan Transfer de John Dos Passos.
Dos Passos, com els altres membres de la seva generació, tenia una notable consciència crítica sobre el sistema capitalista en què es basa la societat nord-americana. Defensor de la dignitat humana i denunciant de les injustícies socials que es manifesten en tota la seva cruesa en la gran depressió de finals dels anys vint del segle passat. Explicarà, denunciarà i recriminarà la involució del somni americà. Des dels inicis va mostrar postures compromeses amb la necessitat d’escriure per explicar el que l’envoltava, era conscient que estaven endegant la modernitat, i tenia una exigència formal i artística alhora que una sensibilitat social i moral que el van portar a expressar les seves idees polítiques i culturals. Així el propi Sartre en un assaig del 1938 en parlava com el millor escriptor de l’època. Dos Passos deia que a un escriptor li ha de ser permès tot, sempre que tingui qualitat i nivell. Va incorporar la tècnica de la imatge mòbil, tret directament del cinema i del cubisme, dels collages i dels fotomuntatges. Són representacions polièdriques de la realitat, fins a fer-ne una imatge plana. Per a ells el concepte d’art modern era sinònim de dificultat, i el text també ho havia de ser, sobretot formalment. La complexitat i percepció d’una nova realitat, perquè la realitat canviava i de pressa. Aquest és un factor cabdal, tendeixen a voler acaparar-la en la seva totalitat, encara que la mostrin dividida en parts.
Dos Passos es va vincular seriosament amb la República Espanyola i a la Guerra Civil, va conèixer a Pio Baroja i Juan Ramón Jiménez, el qual havia sacsejat amb l’Ultraisme la poesia del 98. Va tenir un paper important, juntament amb Hemingway i Lilian Hellman, amb qui van filmar un documental.
De 1880 a 1890 es creen les grans ciutats i el seu desenvolupament serà vertiginós. Al món tot està lligat, també com un caos, però s’ha de saber endreçar, no pentinar la realitat, servir-te’n i t’has espavilar. Aquí entra en joc l’ascensor social. Els anys 20 van ser els de la gran expansió, fins la depressió del 29. Els que arriben a l’Illa d’Ellis comencen a entrar en aquest eixam, el qual els engolirà, segur, ara, potser podran reeixir i aconseguir l’èxit, sense saber encara quines conseqüències tindrà en la seva felicitat. A no ser que es pensi que èxit i felicitat és la mateixa cosa. I aquí entren “els moderns” i els diuen que estan una mica equivocats. Manhattan Transfer és una novel.la trepidant, vertiginosa, on tothom busca allò que li han promés. Aconsegueix presentar el panorama, el sentit, l’olor, el soroll, l’ànima de Nova York. Va aconseguir un enorme èxit popular i una extraordinària valoració de la crítica. El seu estil narratiu construït de retalls, de fragments de les vides d’una multitud de personatges corrents i de les seves vides quotidianes on el nexe d’unió és la ciutat de Nova York, el van consagrar com un dels millors escriptors del seu temps i com un dels grans innovadors de la novel·la contemporània.
Melania G. Mazzuco és hereva d’aquesta novel·la, sens dubte. Amb la informació disponible, rastrejant dades en arxius i en diaris de l’època, (en alguns moments potser n’abusa en un afany de credibilitat) servint-se dels boirosos records dels parents encara vius, explica els estralls, la passió i la dissort dels seus ancestres familiars, emigrants italians a la Nova York de principis del segle XX, i les conseqüències d’aquesta peripècia en els descendents. Al narrar la tenaç obstinació de les seves gestes i misèries restaura la pròpia memòria i la pròpia identitat. Per aquest motiu, a més d’una novel·la sobre l’emigració, abans de res Vita és un testimoni d’agraïment, ofrena a les vides desconegudes, anònimes, que sense pertànyer per llaços de sang a la família, en formen part, la cohesionen i a la vegada l’amplien, fragmentant fins a implicar a les generacions avui avergonyides de tenir un passat de pobresa. Però res hi ha en aquesta novel·la que afavoreixi els perills de l’emoció barata, tan contagiosa en les històries de família. L’autora ha creat una sàvia trama que prescindeix de la cronologia, i s’orienta a enfocar, amb una delicada introspecció, la confusió i els fracassos dels seus personatges.
Sense entrar en la descripció de l’argument, que la ressenya de la traducció en castellà ja incorpora, només diré que un dels dos protagonistes, el nen, Diamante és l’avi de l’autora. Guanyadora el 2003 del prestigiós premi Strega, sembla que se n’està preparant una pel·lícula.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.