Però que ho faré quan acabi la pila que s’esta esperant. I si el poso aquí és perquè es tracta d’uns tipus de llibres que acompanyen, perquè els vas llegint a mossegades, més curtes o més llargues, i sempre et remeten a quelcom que ja coneixes i que forma part de la teva vida com a lector. Són llibres que intenten obrir un calaix de la memòria.
Per tant no faré jo el resum, sinó que em valdré del que han fet, i molt bé com sempre, a l’Escola de Llibreria. Al final teniu la possibilitat de veure’n unes pàgines.
No descobrirem res de nou si diem que des de fa molts anys podem adquirir llibres usats: és a dir el llibre de segona mà, el llibre vell i el llibre antic. Llibreries de tota la vida, famílies que durant generacions s’hi han dedicat amb professionalitat sovint per conservar un llegat editorial i patrimonial. Fires específiques, congressos, trobades de col·lecionistes, subhastes i ara grans plataformes que ens faciliten cercar a la xarxa el llibre que ja no circula.
Tot i així caldria diferenciar aquests establiments segons la tipologia del document que ens ofereixen:
Les que liquiden restes d’edició són les que aconsegueixen excedents que les editorials guarden als magatzems, i que també les anomenem saldistes. Pel que fa al llibre de segona mà, llibre vell i llibre antic, tot i ser una divisió que sembli massa concreta, es necessaria perquè s’ha de diferenciar aquell llibre força nou que ha arribat a una llibreria per donació o venda d’un lector al llibreter, (el de segona mà) del llibre que ja té uns anys, un cert valor, i el seu estat físic també el defineix, (el llibre vell), d’ambdós també en direm llibre d’ocasió, però és cert que encara no tenen el valor que arriba a definir el que anomenem un llibre antic. Tot això pot semblar aleatori, però els llibreters ho saben diferenciar escrupulosament. Un altre factor serà quanta disponibilitat hi ha d’un exemplar, tot i que estarem parlant majoritàriament d’exemplars exhaurits o descatalogats.
Des de fa una desena d’anys a Barcelona s’han multiplicat les llibreries de segona mà, algunes amb força èxit. O fins i tot aquelles que, entre el llibre nou, hi fan un racó pel de segona mà o el vell. Es un fet que pot tenir múltiples explicacions. Tots coneixem aquell pis que es buida amb una biblioteca personal inclosa; gent molt lectora que viu en pisos petits i necessita fer espai i una tria periòdica; un llegat bibliogràfic que no interessa, etc…, i que les biblioteques no poden recollir, no han de recollir, excepte en comptades ocasions. Tota aquesta oferta, aquest excedent conscient, ha coincidit també amb una demanda, que s’ha fet més habitual i possiblement aquesta sigui la clau del seu èxit, la del llibre de segona mà, però també un èxit molt fràgil i ho demostra que n’hi ha més d’una dotzena que ja han tancat durant aquests mesos que portem de pandèmia. Són les primeres víctimes.
També cal recordar una obvietat pel que fa a totes les llibreries actuals, no només venen llibres, com les biblioteques no només els presten, són centres culturals, de barri, de cooperatives, són una aproximació més o menys extensa a una temàtica, a una especialitat. Amb bar, cafeteria, on autors i lectors es volen trobar. Algunes són autèntiques maquinàries de generar interès i curiositat. Això, en les que ens ocupen ara no hauria de ser tampoc estrany, i, en canvi, no és gaire habitual. Si l’augment d’aquests establiments segueix creixent, sense estudiar el possible i real public interessat, les darreres xifres ho fan molt necessari, les ofertes adicionals de cara al client podrien marcar la diferència
He extret de Llibreries de Barcelona. Un passeig per la diversitat, que he posat al dia aquests mesos de confinament, els llistats per les diferents tipologies de llibreries que avui ens fixem. Algunes apareixeran en més d’una llista perquè poden tenir diferents tipus de llibres. Espero que en trobeu moltes que encara no coneixieu. Veureu que al costat de les dades s’indica el districte on estan i la geolocalització.
Imatge ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya)
La Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) publica, des de principis del confinament pel Covid-19, una sèrie de píndoles en forma de breu article, sota el títol Llibres i músicaen temps de desassossec, on es convida al lector a conèixer diferents suggeriments per a la lectura o l’audició de música, que ajudin a millorar l’estat d’ànim i aportin coneixement en moments difícils i d’incertesa per a tots. Una iniciativa que ha mobilitzat a una part del personal docent i de l’administració a oferir petites finestres cap a la calma, que tant s’enyora.
EX LIBRIS – Un documental excepcional com funciona la Biblioteca Pública de Nova York. Disponible a Filmin.
Ex Libris: The New York Public Library és una pel·lícula documental sobre la Biblioteca Pública Nova York, magistralment dirigida per Frederick Wiseman, premi FIPRESCI de la Crítica Internacional al Festival de Venècia al 2017. És amor per la cultura i rotunda defensa de la comunitat, segons Wiseman “la biblioteca és la més democràtica de les institucions”. Allà tothom és benvingut totes les races, ètnies i classes socials, tots son participants actius del dia a dia a la biblioteca, tothom és important, tothom té un paper, petit o gran, en la vida d’aquesta biblioteca, és un exemple inspirador del Servei Públic, representa el contrari que Trump, la preocupació pels altres, l’atenció a la diversitat, l’ajuda a immigrants, juga un paper com agent social de la ciutat, a través dels seus programes educatius.
La pel·lícula examina com aquesta llegendària institució ha continuat amb les seves activitats habituals, comprar i prestar llibres, un lloc per a acadèmics i estudiosos i a la vegada s’ha adaptat a la revolució digital.
Visita la seu principal, un edifici neoclàssic al cor de Manhattan, i les diferents seus que la biblioteca té per tot Nova York, cadascuna amb necessitats i realitats social diferents, i com la institució s’hi implica activament. Ens mostra un retrat de la ciutat amb un ambient de llibertat i lliure pensament. El resultat és el de la biblioteca como un ésser viu, el propòsit de la qual no és acumular coneixement sinó transmetre’l.
Els responsables de la biblioteca cada any organitzen el programa en que invertiren les ajudes que reben de l’Ajuntament de la ciutat i les donacions privades. Un programa que destaca que el coneixement no sigui elitista, que ningú quedi exclòs, polítiques a seguir amb els sense llar. S’imparteixen classes extraescolars per infants i joves, classes d’anglès per immigrants o utilitzar l’ordinador, classes de ball, concerts, clubs de lectura, conferències, formació laboral per aturats, etc.
Les biblioteques son imprescindibles per la nostra societat, son molt importants, i aquest documental ens ho ensenya i ens ho recorda. Aquí al nostre país a casa nostra, en tenim una molt bona xarxa de biblioteques que cada vegada s’impliquen més en promoure activitats i serveis, som nosaltres els que també hem de tenir el compromís de saber gaudir i aprofitar aquest be social que tenim. Ara en aquest període de confinament, segur que molts de nosaltres les trobem a faltar. Esperem que en aquesta situació que estem vivint i en les mesures sanitàries de seguretat que calguin, les biblioteques puguin obrir les seves portes.
La vida de la Rebecca Jones és una delícia, un dels millors llibres que he llegit darrerament. La història petita, la història de les persones, la història d’una vall recòndita narrada amb un lirisme subtil que arriba a fer mal per la poderosa evocació que representa. Un llibre per llegir amb calma, assaborint cada pensament, cada racó del llenguatge triat. Els boscos, els ramats, el vent, l’aigua són part de la personalitat dels habitants de Maesglasau. Una història familiar ficcionada. Escrita originàriament en gal·lès, que és la llengua minoritzada de la vall, ha estat traduïda en nombrosos idiomes perquè penso que esdevindrà un clàssic modern ben aviat.
Tot i que de manera llunyana, quan vaig llegir posteriorment Canto jo i la muntanya balla, vaig tenir com una pulsió, una ràfega que em va portar a recordar-la. Desgraciadament hem fet servir la bellesa de les seves primeres línies per acomiadar el nostre amic Pep Bujosa. Recomanació de Mercè Bausili.
_________________________________
Aquest breu assaig és una petita joia. Si sou amants de l’obra de Giacometti hi trobareu algunes claus per aproximar-vos al personatge i a la seva obra.
En aquests temps tan dramàtics reflexionar sobre camins, espais i sobre la percepció del món que ens envolta em sembla tot un repte.
Franck Mauvert ens parla del diversos encontres al llarg de la seva vida amb l’emblemàtica escultura de la que es van fondre 6 exemplars. Reflexiona sobre el profund impacte que suposa per a ell la confrontació amb aquesta representació tan expressiva de l’essència humana.
El llibre relata com Giacometti descobreix als 20 anys, fent el seu “grand tour”, l’art egipci i l’etrusc, així com l’obra de grans mestres de la pintura italiana, en particular Tintoretto, amb el seu sentit dramàtic del relat, i Giotto, per la solemnitat i grandesa dels personatges. Més tard recull el llegat de Rodin, que també va crear un home que camina.
Descobrim també la relació d’amistat i posterior trencament amb Sartre i la fascinació que va exercir en Bacon. Ens narra algunes experiències vitals com la mort d’un company de viatge o l’atropellament que va patir a Paris, fets que van marcar-lo, donant una dimensió de provisionalitat a la seva vida.
Giacometti se’ns presenta com l’home que sempre busca, modest, insatisfet, que es manté sempre en marxa ja que per a ell caminar és ser, existir, pensar. Les seves figures es van reduint cada cop més, sembla que han d’acabar per desaparèixer, perdudes en la immensitat de l’univers. Recomanació de Núria López.
___________________________________
Una Educació / Tara Westsover
Més llibres Editorial, 2018
Sinopsi:
Es tracta d’una novel·la autobiogràfica. L’autora narra en primera persona la seva infantesa, adolescència i primera joventut dins d’una família mormona a l’interior de la Nord-amèrica profunda, a l’estat d’Idaho. Uns pares integristes que viuen d’esquena al món, oposats a tot el que representa el perillós món exterior del qual blinden als seus fills que no van a escola i que tota l’educació que reben es el treball per a la família i la formació fonamentalista i esbiaixada de la realitat que aporten els seus pares. Unes relacions familiars traumàtiques amb un pare bipolar i un dels molts germans que es un maltractador, modelen unes vivències duals d’amor i odi en un entorn bellament salvatge, el de les muntanyes on viu, i amb una família a la que està fortament unida però que representa la barrera d’incomunicació amb el món. L’arribada a l’adolescència i la forta voluntat de formar-se, de tenir una educació, marquen les lluites internes d’un personatge que arribarà a ser doctora en història. Tot això derivarà en intenses i personals lluites entre dos mons excloents, el familiar i l’exterior. Caldrà triar-ne un dels dos i la tria serà dolorosa.
Comentari:
Una educació és una novel·la biografiada o una biografia novel·lada. El llibre ens mostra, per sobre de tot, les grans contradiccions de la vida, i com es pot estimar i odiar a la vegada. La novel·la avança a partir dels records de l’autora, moltes vegades acompanyats de les visions multilaterals que aporten alguns dels seus germans o persones properes en aquells anys de llums i ombres. És un relat apassionant que no deixa indiferent. Recomanació de Miquel Nistal.
____________________________________
No és una recomanació, o sí, és una recomanació de recomanacions. És el canal d’Omnium Cultural de Literatura a domicili on hi trobareu els vídeos d’entrevistes, que ja vaig posar al llibre del Garrigassait, on els propis autors expliquen els llibres i les seves dèries. Alguns potser tindran nou llibre per Sant Jordi, d’altres fa anys que els tenen. Els vídeos que ja s’han passat pel canal queden arxivats per facilitar-ne la visió quan es vulgui. De moment, a dilluns 20 d’abril, n’hi ha 7 de penjats. Recomanació de Mercè Bausili.
_________________________________
El club dels mentiders / MARY KARR Editorial Periférica & Errata naturae
Mary Karr va néixer a Groves (Texas, Estats Units) i aquesta obra va ser un dels llibres més venuts durant un any segons The New York Times.
El Club dels mentiders és la tragicòmica infantesa de la Mary Karr en una localitat petroliera de l’est de Texas als anys 60. Ens presenta uns personatges singulars i divertits centrats en la seva família: el pare bevedor, la mare personatge meravellós i excèntric, amb un munt de matrimonis a l’esquena i la germana una mica més gran que ella potser la que te més seny.
Una novel·la autobiogràfica que Karr relata i descriu amb un amor sincer i desinhibit, les millors mentides i extravagàncies dels seus pares, combina la tristesa i la rialla d’una manera sensible, audaç, irònica i esplèndida. Recomanació de Núria Garcia
___________________________________
Calle Este-Oeste / PHILIPPE SANDS
Anagrama 2017, 601 p.
Es tracta d’un treball d’investigació fet per un advocat d’origen jueu, afincat a Londres, sobre les històries, el passat, les imatges i els descendents de quatre personatges.Comença a buscar els orígens de la seva familia materna arran d’un viatge a Lviv o Lemberg, una ciutat polaca, actualment d’Ucraïna, que va canviar 8 vegades de nom i de nacionalitat. El seu avi era d’allà, Leon Buchholz. També eren dels voltants dos advocats jueus que van tenir un paper important en el Judici de Nuremberg: Hersch Lauterpacht, que abans de l’extermini va emigrar a Anglaterra i Rafael Lemkin, també advocat, que va emigrar als EEUU. El quart personatge que investiga és el Hans Frank, també advocat, que ho va ser de Hitler i que va ser anomenat governador de la Polònia ocupada pels nazis durant l’extermini, getos i camps de concentració.Acaba amb el judici de Nuremberg, centrant-se en el cas de Hans Frank, que finalment és condemnat a mort. En en fons de la història hi ha el debat entre dos conceptes que es plantegen al judici de Nuremberg, que són “els crims contra la humanitat” defensats per Hersch Lauterpacht, que es basen en el delicte sobre l’individu. I “el genocidi” defensat per Rafael Lemkin, que es basa en el delicte cap al grup. Recomanació de Narcís Argemí.
___________________________________
S P Q R (Senatus Populus Que Romanus)Una historia de la Antigua Roma
Mary Beard. Editorial Crítica
Es la història d’un gran desafiament, és la història de la Roma interna i de la Roma allunyada, de la resta del gran Imperi. De com Roma, en origen, un insignificant poble va arribar a ser la capital d’un Imperi. De la seva repercussió històrica arreu. De com la història de Roma, des de la seva fundació fins avui, després de més de dos mil anys, continua sent la base de la nostra cultura occidental, de la nostra política, costums, estructures, el dret, el concepte de ciutadà, de llibertat. Dels edificis, majestuosos monuments, ports, arquitectura, aigua corrent, clavegueram, de la famosa Via Appia i de la Via Augusta. La retòrica jurídica del Dret Romà, de gran qualitat tècnica, que a dia d’avui continua sent la base del nostre aparell judicial, del nostre poder executiu i legislatiu. La hipoteca, el contracte. El Senat, grans oradors, el Fòrum romà, l’arc parlamentari, cronistes i escriptors, poetes…De les diferències socials i de gènere, de xafarderies d’alcova, anèctotes crues, depravades i obscenes. Els famosos gladiadors, el circ, martiris i execucions massives, crims ferotges i abominables en forma d’espectacle públic per contentar les masses. Assassinats, enverinaments, crims execrables i atroços.
La religió, el culte als déus, les vestals, les diferències socials, la existència i el comerç d’esclaus, els lliberts, les dones, els soldats, els estrangers, els plebeus, els ciutadans lliures. La creació d’un exèrcit militar, les poderoses i temudes Legions, la creació de la guàrdia pretoriana, que protegí o enderrocà cèsars. El repartiment de terres als veterans. La distribució del territori romà. Les fronteres que actualment, moltes, continuen sent les mateixes. La versió de la família i descendència, des de Juli Cèsar i August, narren tota la complexitat de les successions, les herències, adopcions, múltiples matrimonis, fills legítims o no. Els nombrosos personatges amb el mateix nom, fan que aquestes dinasties siguin pràcticament impenetrables. No obstant aquesta complexitat és part de la seva idiosincràcia.
Ens narra la història de com Roma va creixer i va mantenir la seva posició durant segles. Dels emperadors, de les noves polítiques, d’un món en expansió, de les transformacions territorials, d’una Roma fora de Roma. Es un relat des de la seva fundació fins al 212 dC, de quan Roma adopta convertir a tots els habitants lliures de l’Imperi en ciutadans romans de ple dret. Ens descriu tres grans etapes: Monarquia, República i Imperi. L’Imperi romà sense dubte va ser despietat, amb lluites brutals i genocides, va aplicar un extermini ferotge, recaptant forts tributs i privant de llibertat, sometent a l’esclavatge els pobles conquerits, però ens diu l’autora Beard, que era l’únic mètode de conquesta. La resta del món conegut també era despietat i possiblement més salvatge i d’una violència endèmica.
La història de Roma encara avui és matèria d’un estudi profund. Una narració i estudi històric amb un molt bon estil. Recomanació de Ferran Ballesté
__________________________________
Meditacions / Marc Aureli
Llibres de l’Index, 2017
Edició bilingüe grec-català, traduïda pel Joan Alberich, un savi amb qui vaig tenir la sort de compartir lloc de treball.
És un llibre que ens pot fer entenedor l’estoïcisme. La tranquil·litat espiritual que persegueix no es pot circumscriure a una època determinada sinó que fa referència a l’essència de l’esser humà.
A la introducció se’ns explica el seu origen i les circumstàncies socio-polítiques en què va néixer aquest corrent filosòfic, de la ma de Zenó de Cícion. També podem seguir la progressió de la seva influència dins la societat romana, on trobem entre els seus deixebles Ciceró i Pompeu. Malgrat la seva davallada en el transcurs dels anys l’influx en els pensadors que s’han interessat per l’ètica arriba fins l’època actual.
Hi trobem una breu biografia de Marc Aureli que, durant els seus vint anys de regnat, va haver de defensar les fronteres de l’imperi amb guerres no desitjades. Això no el va privar de fundar quatre càtedres de filosofia. Marc Aureli va escriure les Meditacions al final de la seva vida –va morir als 59 anys. L’obra està dividida en dotze llibres i està constituïda per reflexions i aforismes. Sembla ser que l’autor no pensava fer-los públics i això els dona un valor molt més íntim i personal.
A través de la lectura podem descobrir la seva visió de la vida, un peregrinatge vers allò que és desconegut. El seu concepte de divinitat no és més que la raó còsmica. Per això creu que l’ésser humà només trobarà la llibertat reconeixent l’ordre universal.
Al meu entendre, una de les bondats d’aquest llibre és que es pot obrir per qualsevol pàgina i fer-ne una breu lectura. No ens cal segui l’ordre dels capítols.No deixa de meravellar-me que uns textos escrits entre el 166 i el 180 dC per un emperador romà tinguin, en molts sentits, tanta vigència i em segueixin colpint quan els llegeixo.
Una última curiositat: aquest bust d’un jove Marc Aureli, de cabells enrinxolats, bigoti i barba, el podem trobar al Museu Nacional d’arqueologia de Tarragona. Recomanació de Núria López
_______________________________________
Mi filosofía DE A a B y de B a A
Andy Warhol
TUSQUETS EDITORS. ANDANZAS
Andy Warhol és un personatge que sempre m’ha despertat una gran curiositat, una de les figures que van revolucionar l’art contemporani a principis dels 60. Va viure submergit en el seu temps renovant-lo i renovant també constantment la seva personalitat, els seus pensaments que, justament a aquest llibre, posa al descobert.
Amb l’ajuda de A (Andy, es suposa) i B, que és qualsevol que l’ajudi a matar el temps, i a qui A pot trucar per telèfon durant hores i parlar-li d’amor, de xafarderies, d’èxit, de diners, de la bellesa, de la mort, de la vellesa, de la feina, de les festes, de gent famosa, de la ciutat i de com treure’s de sobre l’estrès, Andy va recordant al lector una visió personal, irreverent i sincera del món actual, desorbitat i canallesc.
La majoria dels textos s’aproximen a un format de diari personal i també a transcripcions i fragments de xerrades telefòniques. Warhol acostumava a gravar les converses, fins i tot les realitzades en persona.
Us puc avançar una petita mostra:
“Cuando miro las cosas, siempre veo el espacio que ocupan. Siempre deseo que reaparezca el espacio, que se vuelva atrás, porque es un espacio perdido cuando algo hay en él.
Creo que todos deberíamos vivir en un gran espacio vacío. Puede ser pequeño, siempre que esté limpio y vacío. Me gusta la costumbre japonesa de enrollarlo todo y guardarlo en armarios. Yo prescindiria hasta de los armarios. Pero si no puedes evitarlo, entonces tu armario debería ser una parte del espacio totalment separado. Si vives en Nueva York, tu armario debría estar, como mínimo en Nueva Jersey.
Todo armario debería tenir una fecha de caducidad, al igual que la leche, el pan, las revistes o los periódicos, y una vez superada la caducidad, deberias tirarlo. Lo que deberias hacer es comprar una caja cada mes, meterlo todo adentro y a final de mes cerrarla. Entonces le pones la fecha y la mandas a Nueva Jersey”. Recomanació de Montse Fernández
_______________________________________
José Eduardo Agualusa
TEORIA GENERAL DE L’OBLIT
Edicions del Periscopi
José Eduardo Agualusa (Huambo, Angola 1960) és escriptor i periodista. Criat a Luanda i viu entre aquesta ciutat, Lisboa i Rio de Janeiro. Teoria general de l’oblit va rebre el premi International Dublin Literary del 2017. Agualusa és considerat un dels escriptos africans més originals de les últimes dècades.
El relat s’inspira en la història i existència real de Ludovica Fernandes, tot i que segons aclareix l’autor ho combina amb ficció. La Ludo, una noia portuguesa que comparteix pis amb la seva germana i el seu cunyat, aquest desapareixen el dia abans de la proclamació de la Independència d’Angola, ella atemorida per l’agitació del carrer, construeix un mur de totxanes al replà de l’edifici que amaga l’entrada a l’habitatge, d’aquesta manera s’aïlla del mon exterior durant vint-i-vuit anys amb l’única companyia d’un gos pastor alemany. Sobreviu cultivant verdures i caçant palomes i escriu la seva història a les parets amb trossets de carbó.
Agualusa traça amb una escriptura sensual i imaginativa un relat dels 27 anys de guerra civil a Angola amb històries que s’entrecreuen. Una història de supervivència. Molt apropiada per aquesta etapa de confinament tot i que el context és diferent. Recomenació de Núria Garcia
______________________________________
1640
Antoni Simón i Tarrès
Rafael Dalmau Editor
És ben conegut que 1640 fou un any decisiu en la història de Catalunya. Ara de nou, l’estudi d’Antoni Simon aprofundeix en els fets que conduiren a l’enfrontament armat i en relata les múltiples accions polítiques, diplomàtiques i militars que tingueren lloc entre el gener de 1640 i el febrer de 1641.Una obra indispensable per a comprendre no sols els inicis de la Guerra de Secessió (o dels Segadors), sinó també les claus de les relacions entre la Catalunya pactista i l’Espanya absolutista.
Antoni Simón catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona ha publicat diverses obres sobre la història política i institucional centrats en la guerra dels Segadors (Els orígens ideològics de la revolució catalana, 1999; Cròniques de la guerra dels segadors 2003) i la guerra de Successió (Construccions polítiques i identitats nacionals. Catalunya i els orígens de l’estat modern espanyol , 2005 i la biografia Pau Claris, líder d’una classe revolucionària , 2008).
Rafael Dalmau Editor, ISBN: 978-84-232-0851-7 | Col·lecció: Obra vària | Núm col·lecció: 25 | Preu: 48,00 € |Pàg:590 | Format: 19,5 x 24,5. Recomanat per Joan Solé Carmadons
____________________________________
La trenza / La trena de Laetitia Colombani
Salamandra, 2018
He escrit un llibre sobre dones que diuen no, així defineix l’autora el seu llibre. Jo hi afegiria, que hi ha diferents maneres de dir no, i raons que el motivin. I les tres històries que explica parteixen de vides molt diferents, tres històries que entrallaça molt hàbilment, mil·limètricament, i aquí crec que està el secret de l’èxit. Són històries de continents, cultures i sensibilitats molt dispars que es resumeixen en una paraula: la fortalesa. El cabell, un símbol tan femení, aquí és la salvació. Recomanació Mercè Bausili
___________________________________
La Cançó de la plana
Autor: Kent Haruf
Traductora: Marta Pera Cucurell Ed. del Periscopi, 2017
A la Cançó de la plana, Kent Haruf, amb un estil plàcid, senzill i directe ens narra les vivències, sentiments, emocions i relacions humanes a Holt, una petita comunitat rural del Colorado a els Estats Units d’Amèrica. Ens explica les vides entrecreuades d’alguns dels seus habitants: Un professor, que enfrontat a la depressió i la desaparició de la seva dona, s’ha de fer càrrec dels seus dos fills a punt d’entrar a l’adolescència, dos joves que mostren una gran capacitat d’observació per una vida adulta que els inquieta; Maggie Jons, una altre professora, acull una jove que és refusada per la seva mare, i li cerca un lloc on pugui trobar la tranquil·litat adequada per reiniciar la seva vida; dos germans solitaris d’edat avançada, que viuen en una granja als afores del poble, veuen com la seva rutina canvia de forma inexorable a l’acollir una adolescent embarassada.
Les vides de tots aquests personatges s’entrellacen en la lenta vida quotidiana d’aquesta comunitat rural que es debat entre la modernitat i els valors tradicionals. Són vides senzilles, amb aspiracions modestes, però que mostren com es pot donar caliu personal i acabar creant lligams que poden canviar la vida de les persones. És un món ple de soledat, ràbia i dolor, però sobretot, de bondat, de cooperació i d’estimació.
Aquesta novel·la forma part d’una trilogia, la Trilogia de Holt. Els altres dos títols són el Capvespre i Benedicció. Recomanació de Salvador Duran.
_____________________________________
Les nostres recomanacions no són necessàriament novetats.Us convidem, com sempre a fer-nos comentaris, i a proposar també els vostres llibres, així el ventall serà més ampli. Moltes gràcies
Aquesta podria ser la nostra participació en un dels Sant Jordi més incerts dels que hem viscut mai, sobretot els darrers anys, perquè s’havia convertit quasi en una festa nacional. Per recordar un cop més que la cultura no és que sigui necessària, sinó que és del tot imprescindible, us proposarem uns quants llibres, alguns dels quals haurem llegit, i d’altres que formen part del desig. Recordeu que hi ha llibreries que poden vendre en línia, moltes, inclòs el projecte col·laboratiu Llibreries Obertes, i que així les ajudareu a passar aquests mesos de precarietat, i que sinó, podeu guardar les vostres tries per quan ens sigui permés passejar, sembla que el 23 de juliol. Però no abandoneu la lectura, possiblement un dels fets íntims que ens permetrà estar sempre acompanyats. I féu de l’abril el més del llibre i la rosa, li pesi a qui li pesi.
Recordeu també que a aquest mateix bloc, a l’apartat llibres del menú, ja hi ha algunes ressenyes, sobre llibres que ens han agradat.
===============================================
A mí em fa molta il·lusió llegir el llibre Els Fundadors (Ara Llibres, 2020) de Raül Garrigassait, president de la Casa dels Clàssics, (que ja té a les mans el Premi Llibreter i el Premi Omnium Cultural del 2017 per Els estranys), perquè espero que m’expliqui els “intringolis” que va comportar la creació de la magnífica col·lecció Bernat Metge, un puntal per a la cultura catalana, nascuda durant els anys de la Mancomunitat. Aquí us deixo una crítica de Núvol. També incloc un vídeo d’Omnium de la sèrie a YouTube Literatura a domicili, una fantàstica iniciativa, on l’autor comenta el llibre amb el llibreter de Documenta Èric del Arco. Realment quan s’entra a dins de les coses és quan millor s’entenen. Recomanació de Mercè Bausili
_______________________________
D’entrada no és un llibre d’història de Catalunya convencional, sinó una selecció de 124 dates o episodis d’esdeveniments rellevants i significatius des de la Prehistòria fins als nostres dies. La data seleccionada podria ser l’expressió local catalana d’un fet, o d’un moviment o un fenòmen que va adquirir una certa rellevància i una projecció mundial en el passat. Cada episodi consta d’un títol, que és la data o el període; un subtítol, que descriu el tema principal; un paràgraf a mode de resum; el desenvolupament de l’episodi, que ocupa entre dues i set pàgines i unes referències bibliogràfiques molt clares i actualitzades. Cada episodi està redactat per un especialista. Consta de 9 capítols o períodes: la Prehistòria, els Temps antics, Alta Edat Mitjana, Baixa Edat Mitjana, l’Edat Moderna, el Segle XVIII, el Vuit-cents, el Nou-cents i els temps contemporanis. Cada període històric té una introducció d’unes 3 pàgines que emmarca els aspectes més rellevants del període. El llibre incorpora una breu biografia del director de l’obra, els assessors i el 98 autors dels episodis i acaba amb un índex general, molt útil amb la data, títol de l’episodi i autor. És recomanable per a persones amb curiositat històrica, cultural i social, per al públic general i també per a especialistes. Evidentment es pot llegir, tot seguit o bé per capítols o bé per dates o episodis. Recomanació de Joan Solé Camardons
Borja de Riquer (director)
Història Mundial de Catalunya
Edicions 62, 2018 Col·lecció: Llibres a l’Abast, 992 pàgines Podeu llegir-ne un fragment aquí
_______________________________
En els dos primers terços d’aquest llibre trobem idees que ja havien estat exposades en el seu anterior llibre, “Sapiens”. Yuval Noah Harari escriu amb un to amè que resulta molt entenedor i didàctic; escriu bé i s’agraeix que ens ajudi a reprendre el fil.
Ens va recordant, efectivament, les etapes per les quals ha anat passant l’evolució fins a arribar a l’homo sàpiens. El paper cabdal de la capacitat de la nostra espècie per associar-se per obtenir millors resultats i de com les creences col·lectives són les que possibiliten aquesta associació. Aquestes creences fictícies, aquestes xarxes intercol·lectives són laclau: religions animistes, politeistes, monoteistes, creences humanistes s’han anat succeint i encapçalant el repte de donar sentit a l’evolució.
Quan el centre de tot deixa de ser Déu i cedeix el lloc a l’home sembla que culmina el procés. Però quan la ciència, particularment la biologia, va demostrant que, per exemple, la llibertat d’elecció (de vot, de parella, de marca de cotxe) d’un individu depèn d’una sèrie de factors bioquímics i que les seves decisions obeeixen a impulsos deterministes o aleatoris, però no “lliures”. I quan la ciència comença a poder condicionar o manipular aquests factors, l’home comença a perdre el control absolut i cedeix poder a grans algoritmes que ell ha creat i que, progressivament, van ocupant l’espai que deixa vacant.
No cal veure-ho necessàriament com un perill, com una amenaça tipus film de Hollywood: els fàrmacs, la tecnologia aplicada a la sanitat, els metros sense conductor, la Roomba, el telèfon mòbil, Google, i un llarguíssim etcètera són exemples d’invents pensats per fer la vida més agradable a l’homo sàpiens que ocupa el centre i dóna sentit a tot. Però el futur podria anar donant tota la informació i tota la capacitat de decisió a aquests algoritmes fins a poder prescindir de l’home. La propera religió podria ser el dadisme (de dades).Harari no fa profecies. Esbossa hipòtesis i planteja contínuament interrogants.
(Ressenya de Lluís-Emili a nosaltresllegim.cat) Recomanació de Pilar Ordoñez
Yuval Noah Harari
Homo Deus. Una breu historia del demà Edicions 62 Col·lecció: Llibres a l’Abast: 576 pàgines Traductor: Esther Roig Giménez
__________________________________
El relat íntim –a voltes molt despullat– del nen que va ser Rafel Nadal, adquireix de seguida la volada d’un retrat familiar i d’un retrat social de la Girona de postguerra sota el franquisme viscut en el si de la petita burgesia de províncies que la família de l’autor representa a la ciutat de l’Onyar (un ambient, val a dir, fàcilment extrapolable a altres ciutats de províncies com, per exemple, Tarragona o Vic, també episcopals i reuniversitàries).
El volum evoca els ascendents paterns i materns (els Nadal de Cassà i els Farreras de Girona), el drama de la guerra esguerradora de somnis i, sobretot, les peripècies de la família Nadal Farreras formada pels pares, la baba Teresa i la llarga corrua dels 12 germans (Quim, Pep, Nando, Jordi, Manel, Rafel, Maite, Jaume, Toni, Anna, Mercè i Elena) a través d’un anecdotari faceciós sobre la convivència familiar i les inevitables divergències entre pares i fills derivades de l’autoritarisme dels uns i de la rebel·lia dels altres.
Quan érem feliços constitueix un exercici de gran sinceritat i confessió que comprèn referències tant a l’autodidactisme pràctic del pare, la formació intel·lectual de la mare o la companyia entranyable de la baba Teresa com a les estretors econòmiques o al conservadorisme moral i religiós dels pares, membres de l’Opus Dei. El llibre apunta experiències dures no exemptes de sofriment i llàgrimes: l’enyorament que passa el protagonista a l’internat del Collell durant cinc anys, la severitat paterna o la mort accidental del germà petit la revetlla de Sant Pere de 1991.
El balanç sentimental final, però, malgrat l’austeritat econòmica i la rigidesa de la moral familiar imperant a l’època, és la sensació d’haver estat feliç durant la infantesa buida de responsabilitats, de manera que l’obra recrea, a la rodorediana manera, el paradís de la infantesa, metaforitzat amb el somni que tenia de petit: que es quedava tancat de nit a la pastisseria Puig, de Girona. El final, amb el recordatori del 63è aniversari del casament dels pares, rebla l’agraïment i per tant l’homenatge als seus progenitors.
(Ressenya d’Antoni Pladevall a nosaltresllegim.cat) Recomanació de Pilar Ordóñez
Rafel Nadal
Quan érem feliços Edicions Destino, 2012 Col·lecció: L’àncora 416 pàgines
___________________________________
Caterina Albert, la nostra Víctor Català, va construir un personatge propi per poder-ne construir de ficticis. Aquí presento una biografia-assaig de la professora Margarida Casacuberta que de ben segur ens explicarà cóm va haver de treballar perquè les crítiques i l’acceptació dels lectors li fossin favorables, per poder continuar creant els mons que ens ha regalat, tan allunyats de la mal entesa literatura escrita per dones. Darrera d’un pseudònim va poder explicar la vida com era i com la vivia la persona, una dona amb unes dots literàries immenses, molt superiors a alguns dels seus contemporanis. Aquí us deixo un recull de crítiques aparegudes, que m’han fet encarregar el llibre immediatament. De totes maneres, aprofitant l’avinentesa voldria recordar que Club Editor ha publicat tots els seus Contes en tres volums, on hi trobareu en diversos episodis la mateixa potència que a Solitud i us deixaran la mateixa esgarrifança al clatell. Recomanació de Mercè Bausili
________________________________
Sinopsi:
Una impressionant narració feta a través del retrobament de l’autora amb diferents supervivents vint anys després del final de l’horror de les deportacions de la Segona Guerra Mundial. L’autora i les diferents protagonistes del relat, totes elles dones i totes marcades pel fet d’haver estat deportades com a preses polítiques al camp d’Auschwitz, es van retrobant al llarg del relat. És una obra feta de fragments. Un seguit de monòlegs dramàtics de cada protagonista rodejats de poemes. Cada monòleg expressa un Jo diferent amb una veu particular. Cada personatge recull els dilemes, les paradoxes i les problemàtiques del que vol dir sobreviure a Auschwitz. Cadascuna reviu el passat de manera diferent: amb la consciència tràgica de la impossibilitat de ser entesa, fins a la fugida endavant a través del matrimoni, la família, els fills. Amb la culpabilitat que comporta el fet d’haver sobreviscut (cal tenir en compte que sobreviure a Auschwitz no estava previst), fins al sentiment de responsabilitat moral d’haver d’escriure i testimoniar en nom de les que no van tornar (que són la immensa majoria). En tots els casos, és el retorn a una llibertat idealitzada des del captiveri que no es correspon amb el sofriment inhumà patit ni amb la realitat posterior a la guerra.
Comentari:
Charlotte Delbo (1913 – 1985) és una escriptora francesa, nascuda a França filla d’emigrants italians. Destacà aviat pel seu activisme polític que la portà ben aviat a militar al Partit Comunista Francès. Durant l’ocupació nazi de França, ella i el seu marit formaren part de la Resistència. Desarticulat el grup i detinguts per la Gestapo el 1942, el seu home va morir afusellat i ella, amb un contingent de dones va ser deportada a Auschwitz després de passar per diversos camps de trànsit en l’anomenat Convoy du 24 janvier (el dia de l’any 1943 en què van ingressar al camp), amb un grup de 229 dones no jueves sinó presoneres polítiques. D’aquest grup en van sobreviure 49. Quan les SS van clausurar el complex d’Auschwitz – Birkenau el gener de 1945, les dones supervivents van ser traslladades al camp de Ravënsbruck, on van ser alliberades el maig de 1945.
Aquest llibre és el tercer volum de la trilogia Auschwitz et après i és va publicar traduït al català per Valèria Gaillard l’any 2019. Els dos primers títols: Cap de nosaltres tornarà i Un coneixement inútil s’han publicat enguany, en un únic volum coincidint amb el 75è aniversari de l’alliberament del camp d’Auschwitz. Us asseguro que la lectura d’aquest llibre us aportarà emocions intenses i us farà reflexionar sobre la nostra condició humana. Recomanació de Miquel Nistal
__________________________________
Autobiografia que ens explica el procés de l’aparició fulgurant del moviment nazi. L’autor ens presenta el descontentament social i humà, la repressió, els seus sentiments i emocions con alemany
Obra escrita el 1939, però que es va trobar i publicar després de la seva mort. La lluita entre l’Estat, el poderós, el Reich envers l’individu anònim, el pària, el feble, l’amenaçat, el jo. Les expectatives i perspectives que tenen els ciutadans alemanys en el Tercer Reich. La situació molt desesperada de l’individu de triar entre la dualitat de l’heroi membre del bloc nacionalsocialista, o el màrtit que pateix i que vol explicar al món el que està passant dins d’una Alemanya desconeguda. L’abans i el després entre el 1917 i 1933. Ell es considera una víctima ària del nazisme. Recomanació de Ferran Ballesté.
___________________________________
Con va dir, el Princep Lvov, cap del primer gabinet Provisional, juny de 1917: “Si Rússia hagués estat beneïda amb una veritable aristocràcia terratinent, com Anglaterra, que va tenir la decència humana de tractar als pagesos com a persones en comptes de com a gossos ….. llavors potser les coses podien haver estat diferents.
Tot va canviar de cop a l’enderrocar el vast i anquilosat imperi rus, Un imperi autocràtic que durant més de tres segles els Romànov van ostentar per sotmetre a la seva població. Amb els bolxevics al poder, el canvi va ser brutal. En un país tan extens les diverses revolucions, guerres internes, sublevacions, hambrunes, persecucions en mig de la Gran Guerra, varen propiciar una profunda transformació amb un curt període de temps i una reacció en cadena arreu del món.
Aquí us deixo un document de l’Editorial Crítica on podreu veure l’index al complet. Recomanació de Ferran Ballesté.
_________________________________
Humor i etnografia, que semblaven actituds davant la realitat i el “altre” impossibles de connectar, ja que afecten a la qüestió del racisme i l’eurocentrisme, troben una solució exemplar: es burla dels negres (no sols dels aculturats dels quals el ridícul és patent, sinó dels nadius “FETEN”, comparant-los, no poques vegades amb elements o situacions absurdes per al nostre context europeu, però la comparació no resulta ofensiva ni degradant: se situa una mena d’entre-deux que té una clara funció de respecte dins la ironia.
La principal forma d’ironia, amb tot, cau sempre sobre l’autor mateix, en forma d’interrogant, que serveix per desvetllar realitats. I, en aquest sentit, el principal objecte és Barley mateix, i son mostres de la seva ridiculització alguns passatges supercòmics de tot el llibre: com l’aventura de la seva extracció dental, els seus primers passos amb la grossa prostituta, o les seves dificultats lingüístiques amb les tonalitats “ dowayo” origen de situacions socials veritablement compromeses.
Aquesta ironia desvetlladora, carregada de saviesa humana i radicalment antropològica, encara que tampoc l’hagin practicat fins ara els mateixos antropòlegs, converteix Barley en un veritable exemple per a la professió, i com hàbil penetrador de la capacitat d’altres cultures (i d’altres ments en general), de l’única manera que això pot fer-se: amb humor, amb cautela i confiant pacientment en la sort.
Part del text extret del pròleg de “El Antropólogo Inocente”
De tot això sorgeix aquest llibre, que tinc moltes ganes de llegir, i que m’han recomanat diferents guies de l’Àfrica, perquè poques vegades s’hauran vist reunits, en un llibre d’antropologia, un cúmul tal de situacions divertides, referides amb inimitable humor i gràcia, com les que Nigel Barley ofereix de la seva feina de camp entre els dowayos, realitzada el 1978. Recomanació de Montse Fernández
_____________________________________
No me’n puc estar de recomanar-vos un llibre que vaig llegir fa temps. És una novel·la de l’escriptora Maria Barbal, editada per primera vegada fa un munt d’anys, el 2005 per Columna editorial i que probablement molts de vosaltres ja coneixeu. El títol és «País Íntim» (Premi Prudenci Bertrana 2005). País Íntim ha estat la millor de les lectures que he fet d’aquesta autora, Carrer Bolívia, Mel i metzina, Pedra de tartera i Càmfora.
Una gran novel·la, d’una immensa profunditat tant pel que fa als personatges i la seva evolució personal com a la seva relació amb les circumstancies que els envolta (fets històrics, evolució politicosocial, formes de vida, entorns geogràfics i socials i relacions humanes). Em va impressionar la introspecció del personatge (Rita) i com aconsegueix desgranar els seus sentiments i els de la seva mare (Teresa). La novel·la adquireix una gran intensitat gràcies el diàleg constant que manté la protagonista amb la seva mare, un diàleg només d’una part, un diàleg sense resposta. Al costat, una serie de personatges que serveixen de contrapunt: el pare, l’avia, el germà i la Veva, a Barcelona, que representa tot el que la protagonista no troba en la seva mare i que serà la seva gran referència. Aquí us deixo l’enllaç a una crítica de bibarnabloc.cat
També cal destacar al vocabulari, sobre tot els qualificatius que la mare dedica a la seva filla segons les circumstancies: TREZAPETS ( qui té resposta per tot), MOQUELI (mocosa, que posa cullerada en la conversa dels grans), FARMACA ( dona deixada i bruta, li diu a la seva filla quan la troba llegint o jugant en lloc d’ajudar), ORCA (esquerpa, aquí assigna tots els defectes en una paraula, persona rebutjable) i altres. Alguns d’aquests qualificatius els he trobat a AÏNA Vocabulari temàtic del Pallarès. I a qui interessi o tingui curiositat en la parla del Pallarès pot cerca en aquest enllaç. Recomanació de Salvador Duran.
Maria Barbal
País íntim
Barcelona. Editorial Columna, 2005 1a edició
______________________________________
Les nostres recomanacions no són necessàriament novetats.Us convidem, com sempre a fer-nos comentaris, i a proposar també els vostres llibres, així el ventall serà més ampli. Moltes gràcies
Ara que sembla que se’ns allargarà encara més el confinament, potser seria el moment de pensar en llegir grans sagues literàries, un fenòmen que arranca a tot Europa al segle XIX, tot i que al Nord hi eren molt aficcionats des de l’Edat Mitjana, el qual ha perdurat fins els nostres dies, fins i tot diria que ha augmentat. Una de les sagues més conegudes, importants i que més ha influenciat la narrativa moderna és sens dubte A la recerca del temps perdut de Marcel Proust (incloc a la capçalera fotografies dels manuscrits que es guarden a la BNF a les seves col·leccions digitals de Gallica). La descripció de sensacions viscudes amb “la seva magdalena” va representar una nova manera d’expressió literària.
La meva tria és molt personal i evita els grans best-sellers, més que res perquè tothom els coneix. Les posaré per ordre cronològic de publicació, a part de la ja citada de Proust. Els llibres que detallo es troben actualment en venda a les llibreries, d’altres edicions les podreu trobar a les Biblioteques.
Una menció especial per als amants de la novel·la de gènere, en aquest cas de la novel·la negra de la qual recordaria els personatges de Carvalho de Manuel Vázquez Montalbán, de Montalbano d’Andrea Camillieri, de Brunetti de Donna Leon, de Mikael Blomkvist i Lisbeth Salander de la sèrie Millennium de Stieg Larson, d’Aloysius Pendergast dels escriptors Douglas Preston i Lincoln Childe, o de Camille Verhoeven de Pierre Lemaitre, per citar-ne uns pocs.
N’hi ha moltes més, també per a lectors joves, d’altres molt més conegudes, però posats a fer una selecció aquesta seria la meva, que abasta èpoques ben diferents.
Ara que les biblioteques d’alguns grans hospitals s’han convertit en una part més del centre, per guarir les conseqüències de tanta estupidesa humana, voldria parlar de llibres relativament recents que parlen d’això, dels llibres i dels contenidors que els custodien: biblioteques i llibreries. Llibres amens que expliquen històries, situacions concretes, anècdotes i curiositats que ens faran bé, i potser arrencaran algun somriure.
A Alberto Manguel com autor el vaig conéixer ja fa anys per una meravella de llibre que es diu Guia de lugares imaginarios on es repara la nostra actual manca de llocs reals per descobrir, per un ventall d’imaginacions que els autors de tots els temps han visitat i desenvolupat, per ajudar a viatjar al lector més incrèdul.
Però ara voldria comentar La biblioteca de noche una “història” de les biblioteques molt poc canònica, perquè no és completa, ni ho pretén, ni és cronològica, tampoc. És la història d’un vici. És la immersió en els motius que mouen al ser humà a col·leccionar, endreçar i conservar el llibre, fins ara, només imprès. L’índex ens ho deixa claríssim: què es pot buscar o necessitar quan algú té l’empeny de “posseir” una biblioteca. Poder, identitat, una llar, supervivència…? Per què aquesta acumulació, aquests laberints? És un llibre erudit i alhora molt entretingut per tal com l’escriu i les vivències que hi descriu.
I Jorge Carrión és, entre moltes altres coses, el que ara s’anomena un crític cultural, però d’alt nivell, perquè sempre parla del que sap. És una persona molt vinculada al món del llibre i de les llibreries, és un gran coneixedor dels processos que segueix la indústria editorial i sobretot dels engranatges de les llibreries com a fet culturai i també com a negoci. Per això recentment ha escrit un llibre alliçonador Contra Amazon, una defensa de l’ofici de llibreter en front de les mal enteses rapideses que tots reclamem a la vida. L’impacte editorial ha estat important, diria que preventiu.
Comentem doncs Librerías, una mica com l’altre ens farà viatjar per llibreries emblemàtiques d’arreu, i ens explicarà cóm han arribat a ser llocs, des dels seus inicis, essencials en la vida cultural d’una ciutat, o en un procès polític, o cóm han aconseguit posicionar-se com a centres d’atenció per als lectors d’un barri, una ciutat o un país. També una llicó del valor que el llibre té en la formació de les persones i del pensament. El repertori de les descrites és generós, moltes les hem visitat, altres les tenim a prop, i algunes poden ser motiu de descoberta en un proper viatge.
Penso que ambdós llibres són “preciosos” per aportar-nos una calma constructiva aquests dies de confinament i tristesa. O tots quatre, depèn de cóm controleu el vici.
Les «tesis d’abril» de Vladímir Ílitx Uljanov, Lenin
Les “tesis d’abril” són una sèrie de punts redactats per Vladímir Ilitx Uliànov (Lenin) l’abril del 1917 a la tornada de l’exili. Feia pocs mesos de l’inici del període revolucionari rus amb la revolució de febrer i la situació social i política a l’Imperi tsarista era d’una inestabilitat total. L’alt comandament alemany va decidir portar Lenin des del seu exili a Suïssa fins a Petrograd amb la creença que els bolxevics apartarien Rússia de la guerra. Les tesis van ser exposades en un discurs pronunciat al Palau Taride el 4 d’abril de 1917. Aquest opuscle cal situar-lo en un context molt determinat, però tindrà serioses repercussions a la resta del món. No és l’obra més important de Lenin, però si la que tindrà més conseqüències futures.
A l’assemblea del Congrés de Soviets de 4 d’abril Lenin inclou aquests punts en un “Informe de les tasques que ha de fer el proletariat”. Les tesis seran publicades en el diari Pravda el 7 d’abril. Lenin defensa que la guerra és imperialista i que cal superar l’etapa burgesa de la revolució russa i avançar de manera immediata cap a l’etapa proletària, la qual cosa implicava retirar tot suport al govern provisional sorgit de la revolució de febrer. Tot i que els bolxevics són minoritaris en els soviets, el seu eslògan “Pau, pa i terra” els farà guanyar ràpidament adeptes entre els soldats, els obrers i els camperols.
Lenin va haver de persuadir la majoria dels bolxevics dirigents, entre els quals Stalin i Lev Kàmenev, partidaris d’un procés polític més lent i gradual durant el qual s’hauria de donar suport al govern provisional de Aleksandr Kérenski. Convençut de la necessitat que els obrers prenguessin el poder, Lenin va llançar la famosa consigna “Tot el poder per als soviets!”, que va esdevenir tot un programa d’acció a la Rússia revolucionària.
L’any 1988 la RAI i altres televisions europees va produir una minisèrie titulada El tren de Lenininterpretada per Ben Kingsley que narra el viatge de Lenin i els seus companys d’exili en un tren segellat protegit per tropes alemanyes des de Suïssa i a través d’Alemanya fins a Rússia on tenen lloc els fets d’abril.
“El tren de Lenin” dirigida per Damiano Damiani i interpretada per Ben Kingsley com a Lenin
Mein Kampf
Aquest llibre indigerible i detrític va ser, i continua sent, un best-seller de vendes. L’any 2016 es van alliberar els drets d’autor que eren propietat de l’estat de Baviera. El mes de gener d’aquell any, l’Institut d’Història Contemporània de Munic publica una edició crítica del llibre que durant 35 setmanes se situa a les llistes de llibres de no ficció més venuts: més de 85.000 exemplars!!
Hitler va dictar Mein Kampf (La meva lluita) a Emil Maurice (el seu xòfer) i amb l’ajut de Rudolf Hess, durant la seva curta estada a la presó de Landsberg, després del fracassat putsch de la Bürgerbräukeller a Munic el novembre de 1923. Es publicà en dos volums els anys 1925 i 1926 amb un títol inicial impossible: «Quatre anys i mig de lluita contra la mentida, l’estupidesa i la covardia». El seu editor va modificar el títol. El primer llibre és un relat autobiogràfic, des del seu naixement fins a la formació del Partit Nazi, de difícil lectura. El segon volum, poc estructurat, exposa de manera confusa i repetitiva els objectius polítics, la ideologia, l’antisemitisme, el paper de la raça i la política exterior on s’explica el lebensraum o expansió a l’est. Aquesta segona part plena de digressions, és encara més difícil de llegir que la primera. El llibre conté molts errors en múltiples detalls i això s’acompanya de falsificacions conscients i volgudes per l’autor en la seva biografia, des de l’afiliació política de son pare que no correspon a la realitat, passant per la distorsionada versió de la seva joventut a Viena o del panegíric del seu heroisme al front occidental, entre d’altres. Inicialment és un fracàs editorial: fins el 1928 se n’han venut 28.000 exemplars. El 1930 s’edita una edició popular unificant els dos volums en un de sol i les vendes comencen a augmentar fins l’any 1933, quan els nazis arriben al poder, que es ven un milió d’exemplars. Entre 1933 i 1945 el llibre és de compra pràcticament obligatòria; tothom en té a casa: els recent casats, els soldats, fins i tot els cecs. A finals de 1944 es comptabilitzen dotze milions i mig de còpies. Després de la guerra els drets del llibre són propietat del govern de Baviera i es prohibeix la publicació. Diplomàtics alemanys intenten prohibir (no sempre amb èxit) la publicació en altres països. A l’Orient mitjà és fàcil d’adquirir actualment. També s’ha intentat frenar, sense resultats, la difusió a través de les xarxes d’Internet.
Primera edició del llibre “Mein Kampf” d’Adolf Hitler, juliol de 1925. Una exposició del Museu històric alemany de Berlín
Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre)
Aquest llibre, Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre) es publica l’any 1961 poc després de la mort del seu autor Frantz Fanon (1925-1961), nascut a la Martinica, descendent per part paterna d’esclaus de les plantacions de sucre i de mare d’origen alsacià.
Podem entroncar aquest llibre i el seu autor en la lluita contra el colonialisme que caracteritza les primeres dècades després de la segona guerra mundial. Fanon és un militant molt actiu en la lluita per la descolonització. El seu primer llibre, Pell negra, màscares blanques (Peau noire, masques blancs), escrit el 1952, és una denúncia del racisme colonial francès: «Ser colonitzat és més que ser subjugat físicament, és ser-ho també culturalment». Fanon, metge psiquiatra de formació, s’estableix a Algèria el 1953 on treballa com a cap del Servei de Psiquiatria de l’hospital de Bilda-Joinville a Algèria.
Quan el 1954 esclata la revolució, s’afilia al FLN i participa activament en la lluita per la independència, patint nombroses represàlies per part de l’administració colonial francesa fins que el 1961 mor de leucèmia. El títol del llibre fa referència a la primera estrofa de La Internacional. Vegeu la versió en català de Maria Aurèlia Capmany: els damnats de la terra.
La Internacional Amunt els damnats de la terra! Amunt els qui pateixen fam! La força pel dret és vençuda, s’acosta el bell temps de la pau.
El text és un diagnòstic profund del sentit de la colonització d’Algèria i d’Àfrica en el seu conjunt. La colonització és, sobretot, psicològica i els negres han de ser actius en el desenvolupament d’una perspectiva pròpia. La violència és l’única via de resposta a l’opulència europea fet sobre la sang dels esclaus. Independència no és alliberament, ja que les noves elits africanes imiten Europa i marquen el nou neocolonialisme. Defensa que en aquestes societats postcolonials amb un món agrari molt potent, cal un partit fort unificat dins d’una ortodòxia marxista. Els condemnats de la terra (Les Dammés de la terre) han inspirat moviments d’alliberament anticolonialista durant més de quatre dècades del segle XX.
“Los condenados de la tierra” amb pròleg de Jean-Paul Sartre
El llibre roigde Mao Zedong
El llibre roig de Mao Zedong o Petit llibre roig és com a Occident es va conèixer el llibre publicat pel govern de la República Popular de la Xina “Citacions del President Mao” el 1964. La nova república es proclama el 1949 en un context de guerra freda; malgrat això, el conflicte entre les dues potències comunistes (la URSS i la Xina) s’accentua a finals de la dècada dels 50. Els xinesos volen aplicar el seu model comunista propi i en les relacions exteriors s’enfronten al continuisme soviètic, ja que ells, en oposició a la URSS donen suport a tota mena de moviments d’alliberament postcolonials. El gran problema interior de la nova república és la reforma agrària que no acaba de funcionar. La resposta del règim a finals dels 50 és el Gran Salt Endavantun intent radical de centralitzar l’economia i col·lectivitzar el camp amb mesures econòmiques amb poc sentit. Això provoca l’allunyament definitiu entre la URSS i la Xina enmig d’acusacions mútues sobre «l’aventurisme i sectarisme xinès» o el «revisionisme soviètic i la política massa tova amb Occident». El Gran Salt Endavant fracassa i això qüestiona seriosament el lideratge de Mao. Aquest, amb el suport de l’exèrcit (Lin Biao) i dels joves, reacciona de manera insòlita contra els dissidents. Comença així la Revolució Cultural l’any 1966. Les purgues són tan intenses que el propi Mao haurà de frenar el moviment davant del perill de la desaparició de quadres dirigents. El llibre cal situar-lo en aquest context. Té les característiques d’un best-seller (és un dels llibres més venuts de la història): és omnicomprensiu, portable en edició de butxaca, carregat de simbolisme, exòtic, indueix l’ascetisme, és assertiu en èpoques d’incipients incerteses. El llibre recull 427 cites de Mao recollides per Lin Biao i agrupades en 33 capítols. Va ser important en la mobilització juvenil de 1968, en l’evolució de la revolució cubana, el Vietnam i com a element important en la crisi del comunisme soviètic. Critica les estructures tradicionals, la societat de consum i defensa l’activisme com a valor revolucionari. En el seu moment va representar l’esperança d’un socialisme no burocràtic com el soviètic i va aparèixer com l’única alternativa per a molts d’aquells que no simpatitzaven amb el capitalisme.
El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial
Per entendre aquest llibre cal situar-se al final de la Guerra Freda, el cop definitiu de la qual va ser el col·lapse i dissolució de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques l’any 1991. En un mar d’autocomplaença per la suposada victòria occidental, s’arriba a afirmar que el món és al final de la història, que la derrota del comunisme suposa el triomf definitiu de la ideologia neoliberal i que l’única opció política vàlida és el liberalisme democràtic, entès com a pensament únic. Aquestes són les tesis defensades per Francis Fukuyama l’any 1992.
Per respondre i aprofundir en aquestes teories Samuel P. Huntington en una conferència del mateix any desenvolupa una teoria, Xoc de civilitzacions que més tard (1996) publicarà en forma de llibre titulat El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial (The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order en l’anglès original).
Segons Huntington, la fi del món bipolar ha generat una lluita entre diferents civilitzacions. Adverteix que les diferències ideològiques i religioses entre civilitzacions se superposen perillosament a la lluita pels recursos energètics i l’hegemonia política i militar. El món està format per vuit grans civilitzacions (una de les quals segons ell seria l’occidental cristiana) i les diferències ideològiques i religioses entre aquestes se superposen perillosament a la lluita pels recursos energètics i l’hegemonia política i militar.
Els fets geopolítics dels inicis del segle XXI (les guerres a l’Orient Mitjà, els múltiples conflictes disseminats arreu i el terrorisme islamista) poden fer suggerent la teoria de Huntington, però la seva concepció de la “civilització occidental” de la qual parteixen les seves anàlisis és, superficial i fragmentària, tot negligint la influència de la civilització jueva. Alguns autors com Edward Said critiquen Huntington parlant de «xoc d’ignoràncies» i que el suposat xoc entre Occident i l’Islam és una simplificació absurda.
Va per la vuitena edició, ha guanyat dos premis prestigiosos, les crítiques dels entesos s’hi han rendit, i per què? Perquè no és un llibre, no és un assaig, és un tresor. Llibres com aquest et reconcilien amb tu mateix per tenir la sort de fer-te’l teu, tant teu que no voldries que s’acabés mai. La meravellosa prescripció lectora que fan els llibreters professionals té això, que te l’encerten molt sovint, i t’asseguren un plaer igual d’extraordinari. Això Amazon no ho pot fer.
Un cop més l’Editorial Siruela s’apunta un altre èxit de catàleg amb un llibre que explica la seva pròpia història. Sí, la història del llibre, com tantes n’hi ha, com tantes en vindran. Aquí és com entrar en una novel·la d’aventures, les que ha passat un suport que ha arribat fins avui, malgrat totes les inclemències que l’han acompanyat.
Però el primer que caldria dir és que està molt ben escrit, molt. Com diu Rafael Argullol «Una admirable indagación sobre los orígenes del mayor instrumento de libertad que se ha dado el ser humano: el libro». I aquesta admiració que té l’autora pel fet de la lectura i el que representa el contagia al lector, sense més, perquè ha decidit explicar-ho com si ho fes en una petita i amena reunió d’amics, sense disgressions ampuloses o historicistes, senzillament, com qui baixa un riu sense posar resistència.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.