Començo amb la crítica del juliol de 2022, de La Vanguardia apareguda desprès de l’esperada traducció que ha fet Libros del Asteroide, (amb una insistent iniciativa de recuperar i traduir autors oblidats o poc coneguts. Podeu resseguir el seu catàleg, és una festa literària). I ho faig perquè la considero molt ajustada al que els lectors han de saber per afrontar la seva lectura.
En la meva humil opinió i sense cap recança, penso que aquest llibre enorme és hereu de Els Buddenbrook (1) de Thomas Mann, absolutament, encara que retrati períodes diferents. La seva autora, Gabriele Tergit el va escriure mentre fugia d’una ciutat a l’altra ja el 1933, i el va publicar el 1951, massa aviat, Alemanya no estava preparada, no va tenir la rebuda que es mereixia, i el 2019 ho van repetir, i ara sí, ha estat un èxit editorial i jo diria cultural.
És un llibre de 900 pàgines, i te a l’inici un quadre genealògic de la familia i els personatges que hi desfilaran. Un quadre que s’ha de consultar sovint. Els fets històrics que relata, amb un detall encomiable, es donen per sabuts, per tant potser algun cop haurem de buscar a la wiki. Tot això no ha d’espantar, perquè la forma d’escriure és lineal, potser massa concreta, però t’has de deixar portar pel cabal del riu, és això. Té un avantatge formal, i és que els capítols són curts. Es una lliçó d’Història en majúscules, ens convindria a tots, que els joves que venen el llegissin un estiu. Sé que és una quimera. I, sí, és un llibre de vacances.
(1) Per si és del vostre interès Els Buddenbrook, la pel.lícula, està a Filmin, tota ella és un alter ego dels Mann, força aproximadament.
Àlvar Llobet: Joan Sauret, tasca i esperança Fundació Josep Irla (maig del 2022)
L’exili republicà, per Europa i Amèrica, va ser llarg i sofert, i alguns dels seus referents es van passar anys sense tornar al nostre país. És el cas de Joan Sauret, secretari general d’Esquerra Republicana de Catalunya des de França i exemple de polític honest, sempre des de l’enyorança del seu Balaguer natal.
A la capital de la Noguera hi iniciaria la seva trajectòria, com a impressor, periodista i impulsor de la revista quinzenal Pla i Muntanya. També col·laboraria a d’altres publicacions, començant per Ressorgiment de Buenos Aires, a la qual s’havia vinculat durant una etapa juvenil a l’Argentina. Recentment, un altre periodista balaguerí, Àlvar Llobet i Sotelo, ens posa a l’abast el seu itinerari vital i la seva lluita política, en un llibre molt reeixit.
Vinculat a ERC des dels inicis i diputat al Parlament de Catalunya, Sauret, dins del nostre Govern, arribaria a ser director general de Sanitat. Ja a l’exili, es vinculà al grup de catalans de Montpeller i fou, durant un temps, internat al camp de concentració de Vernet. L’any 1954 esdevingué secretari general d’Esquerra succeint Josep Tarradellas, càrrec que deixarà el 1976 per a donar pas a Heribert Barrera.
Amic de Tarradellas, un senyor molt seu, hi tindria després força tibantors i fins i tot enfrontaments després que el polític de Cervelló esdevingués president de la Generalitat. Sauret hagué de combatre, singularment, el nucli de tarradellistes residents a Mèxic i se n’aniria sortint, no sense dificultats. Partidari de la unitat de les forces catalanes d’esquerra -amb l’excepció del PSUC-, també buscaria l’entesa amb els nacionalistes bascos i els republicans espanyols i establiria contactes europeistes, sempre amb l’objectiu d’afeblir el règim franquista tant com fos possible.
París, 6 de novembre de 1950. Víctor Torres, Josep Tarradellas, Manuel Irujo i Joan Sauret. AMTM
El llibre de Llobet, ben contextualitzat, disposa igualment d’una molt àmplia selecció de fotografies que també contribueixen, com la resta d’aquest volum publicat per la Fundació Josep Irla -vinculada a Esquerra Republicana-, a una valuosa recuperació de la memòria històrica. Hi observem amb detall les diferents etapes de la vida de Joan Sauret, el qual, vidu i ja molt gran, decideix retornar a Balaguer per tal de morir-hi en pau. Una ciutat que tenia força oblidada la trajectòria del dirigent republicà, que aquest llibre recupera amb escreix des de la tasca i l’esperança.
Antonio López no necessita presentacions, és un dels artistes espanyols actuals més reconegut i internacional. El pintor ha estat convidat pel Liceu a fer una exposició diàleg entre la seva obra, la partitura de Franz Schubert de Winterreise i la galeria nº 5 de La Model.
Un equip dirigit per Bárbara Lluch, Tal Rosner i el seu equip han donat veu i fet una creació digital que només s’ha pogut veure els tres primers dies, amb la qual cosa el diàleg ha quedat truncat la resta de jornades d’apertura d’aquesta exposició.
En conseqüència, segur que la nostra opinió és parcial i esbiaixada. Hem percebut un diàleg trist, melancòlic, ple d’infortunis i desgràcies. L’espai, ja inquietant per sí, està immers en un gran silenci que ajuda a aquestes sensacions de tristor i opressió que semblen ofegar-nos.
Per verificar-ho mostrem una primera foto de la galeria amb un cap d’infant enorme amb els ulls tancats. Les altres dues mostren unes cel·les que mantenen el poc equipament que tenien quan s’utilitzaven, amb una obra de l’autor cada una. Un home nu en la primera i un quadre fet amb guix i unicolor en la segona.
Una exposició a la Model recull imatges inèdites de 40 refugis antiaeris de Barcelona
També vàrem visitar una altra interesant exposició sobre els refugis antiaeris a Barcelona durant la guerra que s’han anat recuperant. Molt adient utilitzar un espai de memòria històrica per mostrar uns fets que també ho són. L’exposició molt acurada i documentada.
La fotògrafa Ana Sánchez i l’investigador Xavier Domènech han treballat conjuntament en el projecte, que es podrà visitar fins al 31 de juliol.
Dels més de 400 espais investigats per Sánchez i Domènech, l’exposició recull 170 imatges d’una quarantena de refugis, molts dels quals es poden veure per primera vegada i que inclouen també una descripció amb la història de l’espai des que es va construir i fins a l’actualitat.
La visita va ser en diumenge i ens va sorprendre favorablement la quantitat de gent jove (15 – 20 anys ) i de parelles amb fills petits. En general era un públic poc habitual en aquestes exposicions. Cal que dir que els comentaris eren d’estupefacció respecte a la presó en sí i també sobre els refugis. Sobre l’obra d’Antonio López diríem que en general no s’entenia i hi havia pocs comentaris.
La recent visita de Mary O’Farrell a Barcelona, al CCCB, per presentar la seva darrera novela, un endinsament a les corts renaixentistes de la Florència del s. XVI, i que ve precedida de l’exitosa Hamnet, també una aproximació a personatges històrics remarcables, com Shakespeare, m’ha fet pensar en un excel·lent escriptor que va fer de la seva carrera un llegat enlluernador de novel·la històrica de la de veritat, aquella que mai es classificaria així.
Manuel Mújica Laínez és un narrador col·losal, com ho són els jardins manieristes que hi ha a Viterbo, els de Bomarzo, que van inspirar una de les millors novel·lesque es poden llegir per entendre què va significar el Renaixement, què es va abandonar i què es va incorporar, potser el moment més decisiu de la història i cultura europees. L’essencialitat del ser humà.
Home d’una cultura inabastable, ens ha deleitat amb molts llibresextraordinaris, i sempre molt peculiars, però Bomarzo (1962), el mateix any de Rayuela, és una fita que pocs autors han aconseguit. Es va inspirar per escriure-la en els jardins del castell dels Orsini (també conegut com el parc dels monstres), situats a Bomarzo, província de Viterbo, i que l’autor va visitar l’any 1958. Va ser tan fonda la impressió que li van causar les desmesurades escultures tallades a la roca que, en tornar d’Itàlia, es va dedicar en cos i ànima a la reconstrucció de la vida del seu creador: Pier Francesco Orsini, duc de Bomarzo.
És el mateix duc qui ens narra la seva vida, que transcorre entre 1510 i 1572. Una vida marcada per dues malformacions, una gepa i una coixesa a la cama dreta, i unes relacions amb els seus pares, germans i avis que contribueixen decisivament a formar la seva personalitat, que es caracteritzarà per la gelosia, la covardia, l’egoisme i la venjança. La narració abasta la totalitat de la vida del duc, des dels seus records d’infància i adolescència fins a la seva retirada, ja a la vellesa, a la soledat més absoluta, passant pels seus matrimonis, fills i altres famílies. Tot plegat, com ja hem dit, en ple segle XVI a Itàlia, en ple Renaixement. Per tant, seguirem les aventures de Pier Francesco Orsini per ciutats reals i mítiques alhora com Roma, Florència i Venècia, ens referirem a il·lustres cognoms com Farnese o Medicis, ens les veurem amb artistes com Cellini, Tiziano, Miquel Angel o Cervantes, o Paracels, reviurem la coronació com a emperador de Carles V o la batalla de Lepant. Tots personatges clau de la Història d’Europa. I tot això amanit amb traïcions, assassinats, guerres, llibertinatge, mags, alquimistes, religiositat, llegendes i creences paganes. La fi del feudalisme.
El tractament que ha rebut aquesta obra, a diferència de Rayuela, per exemple, no li fa els honors. Crec que és degut a un llenguatge d’una riquesa manierista, potser barroca i això no l’afavoreix en el moment que apareix, quan les literatures sudamericanes innoven i experimenten de forma intensiva i extensiva. Bomarzo és un llibre “entenimentat”, en aquest sentit. Insisteixo: És la història d’una fascinació.
Joaquín Soler Serrano, en un dels inoblidables programes de A Fondo, el va entrevistar i el resultat us l’incorporo, perquè queda palesa la talla de l’escriptor i de l’entrevistador, de tots dos.
La proposta de lectura d’aquest llibre no sembla d’entrada gaire atractiva. És un llibre de categoria epistolar, format exclusivament per cartes que els diversos protagonistes es van creuant al llarg del temps, en un moment indeterminat de les darreres dècades del segle XX. Un grup d’amics de dues generacions diferents, pares, fills, amics, en tres escenaris diferents, Roma i la Umbria a Itàlia, Princeton als Estats Units, lliguen una molt atractiva història on l’amor, l’amistat, les pèrdues, la cerca de la felicitat, conformen una història que va guanyant en intensitat i que converteix la lectura en una deliciosa i apassionant aventura que et permet connectar amb els personatges, les situacions, les penes, les mancances i les alegries que configuren aquesta novel·la que atrau i et lliga quan amb prou feines has llegit unes poques cartes i comences a situar els diferents personatges que conformen la trama. La seqüència de la correspondència ens evoca la crisi de la família, la pèrdua dels rols familiars o de les seguretats que representa la vida i, sobretot el sentit de pertinença que l’autora constantment treu amb la importància que per a tots els protagonistes té l’habitatge i el lloc on es viu.
És la primera obra que llegeixo de Natalia Ginzburg (1916 – 1991) i, la veritat és que quedo impressionat de l’estil i qualitat literària d’aquesta autora. La seva vida i el seu origen jueu queden endinsats en la voràgine social i política del seu país d’origen, Itàlia i de l’Europa del segle XX; el seu marit, fou l’editor i activista polític Leone Ginzburg, de qui ella pren el cognom; quedà vídua, confinada políticament i amb tres fills quan l’any 1944 Leone fou detingut, torturat i assassinat per la Gestapo. Després de la guerra, es tornà a casar amb Gabriele Baldini de qui tindrà dos nous fills. Es dedicà durant molts anys a l’ofici d’escriure, tornà a la militància política dins del Partit Comunista Italià a la dècada dels vuitanta i fou elegida diputada. El llibre que ressenyo va ser la seva darrera obra, publicada l’any 1983.
L’edició d’aquest llibre és de Club Editor, l’any 2017 amb una excel·lent traducció a càrrec de Meritxell Cucurella-Jorba. Jo n’he llegit la quarta edició. Consta de 241 pàgines i una cloenda de cinc pàgines, que us agradarà molt, a càrrec de la traductora. Al final hi ha una una taula amb les dates, els remitents i els destinataris de totes les cartes.
En aquesta novel·la breu, Ford Madox Ford ens relata dos suïcidis, dues vides arruïnades, una mort i el descens a la bogeria d’una noia jove. Mitjançant aquesta història de passió protagonitzada per dues parelles, els matrimonis Ashburnham i Dowell se’ns mostren les interioritats del que es va anomenar “alta societat internacional”. L’autor ens endinsa en la societat prèvia a la Gran Guerra (el llibre és publicat l’any 1915), on mantenir les aparences era el més important i tots els assumptes foscos i cruels s’havien de mantenir ocults. L’obra combina de manera magistral la narració en la primera persona d’un dels membres de les parelles protagonistes (John Dowell) i el continu moviment cronològic endavant i endarrere aparentment desordenat. Tracta el declivi i la dissolució d’aquests matrimonis amics aparentment perfectes. A la relació tenen cabuda coses convulses, excessives: ruïna, mentides, amor adúlter, escàndol, suïcidi, bogeria. Amb aquests ingredients, el lector podria estar temptat de creure que es troba davant un fulletó, però són l’excel·lència de l’escriptura de Ford Madox Ford i l’habilitat de la narració les que fan d’aquest llibre una obra mestra que mereix ser llegida i gaudida.
El títol original de la novel·la va ser The Saddest Story (“La història més trista”), però havent esclatat la Primera Guerra Mundial, els editors van demanar a l’autor un títol nou. Ford va suggerir sarcàsticament The Good Soldier, en al·lusió a un dels protagonistes, Edward Ashburnham i amb aquest nom va quedar definitivament el llibre.
La present edició és una traducció de Maria Iniesta Agulló per a Edicions de 1984, l’any 2022, dins la col·lecció Mirmanda amb 154 pàgines. Per a mi, el segell de l’editor Joan Cots és en general sinònim de bons llibres i bones traduccions, ja que en els darrers anys he descobert molt bona literatura lligada a aquesta editorial.
Ford Madox Ford (Photo by E O Hoppe/Getty Images)
Ford Madox Ford (1873-1939) és un dels pares de la literatura anglesa moderna. Va publicar més de vuitanta obres, en les quals amb freqüència va tractar el conflicte entre els valors eduardians tradicionals i la naixent societat industrial. Fundador de The English Review i redactor en cap de The Transatlantic Review, va donar suport a molts joves autors de talent com ara Thomas Hardy, H. G. Wells, T. S. Eliot, Anatole France, D. H. Lawrence, James Joyce, Ernest Hemingway, Gertrude Stein, Jean Rhys o E. E. Cummings. Les seves obres més remarcables són, entre d’altres, la tetralogia Parade’s End i La cinquena reina.
Els debats que necessita Barcelona per recuperar l’orgull de ciutat. La Barcelona d’avui és fruit de la determinació i dels grans consensos del passat, i ha demostrat una vegada i una altra que la seva vitalitat és més sòlida i engrescadora que la percepció que en tenim. És hora de deixar les lamentacions i passar a l’acció. Aquest llibre aporta una mirada lúcida i provocadora sobre la realitat i el futur de la capital de Catalunya. Amb exemples clars, amb dades i amb propostes desacomplexades al voltant de temes clau com el trànsit, el turisme low cost que degrada els nostres barris, l’aeroport que ens ha de connectar amb el Pacífic, l’eterna rivalitat amb Madrid, com fer perquè la pobresa no s’hereti o la gran oportunitat que sorgeix amb l’ampliació del Clínic. Són els debats que hem de tenir perquè Barcelona aprofiti les oportunitats que té a tocar i que li han de permetre protagonitzar un altre gran salt endavant. «Barcelona és el gran projecte col·lectiu dels catalans. És, sens dubte, el més gran que hem fet, que podem fer i que convé que seguim fent si volem sentir-nos orgullosos d’alguna cosa.» (sinopsi d’EBOOK).
En uns moments com els que vivim ara amb una ciutat potes enlaire i quan s’acosten les eleccions municipals, en Miquel Puig ens aporta dades i arguments per pensar el que Barcelona podria arribar a ser. Us recomano molt aquesta lectura.
La ciutat insatisfeta. Tot el que Barcelona pot arribar a ser, és un llibre d’Arallibres amb 253 pàgines, publicat el gener de 2023.
Títol original: L’adversaire Autoria: Emmanuel Carrère Adaptació de la novel·la: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique Direcció: Julio Manrique
Intèrprets: Pere Arquillué i Carles Martínez
Escenografia: Alejandro Andújar
Sinopsi
El mes de Gener de l’any 1993 Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho. Durant els dies següents es va saber que no era metge, com tothom creia, ni tampoc investigador a l’Organització Mundial de la Salut, i que tot el que se sabia sobre la seva vida era mentida. No era metge ni cap altra cosa: ni espia, ni traficant d’armes o d’òrgans, com al principi es va pensar, de tan difícil que és admetre que algú pugui no ser res. Es passava els dies al cotxe, a les àrees de servei de les autopistes, i quan va comprendre que estava a punt de ser descobert, va preferir matar els seus abans que enfrontar-se amb les seves mirades. L’escriptor francès Emmanuel Carrère va llegir els primers articles sobre el cas al diari “Liberation” i, de seguida, va decidir escriure’n un llibre, el seu primer llibre de no-ficció. La història d’un criminal narrada en primera persona: la del mateix Emmanuel Carrère.
Que diuen els crítics?
“Dins d’una olla a pressió” per per Jordi Bordesaquí
[…]Carles Martínez és un Romand d’espatlles caigudes, exquisidament educat i quasi servicial però incapaç de confessar, fins després del seu aparent intent de suïcidi. L’actor conté pensaments, cap endins, i només les càmeres revelen uns primers plans carregats de profunditat. Pere Arquillué (Carrère) es pregunta per què l’ha atrapat aquest succés mediàtic i juga a posar uns colors molt matisats amb els altres personatges (sobretot amb Corinne, l’amant, o amb el periodista de successos). Arquilluè torna a demostrar la seva habilitat per fer una àmplia gamma de personatges amb subtils matisos com en “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”. El muntatge manté un ritme calmat, de conversa que prova de no deixar cap fil perdut. Hi ha un cert aire de thriller per endevinar el perquè de la seva acció reprovable. O la veritat de la seva demanda de perdó. La intensitat no baixa en cap moment. Refresquen el drama amb alguns tics d’humor metateatral que, tot i que molt tènues, menystenen el respecte a les víctimes. La narració dels fets és freda, sense sang. Però amb algun tret que reincideix en el petit excés.
L’adaptació es mostra distant amb Romand. Tot i que l’humanitza, es deixen entreveure unes possibles raons per les quals s’ha aprofitat del benefici del dubte d’una justícia garantista. És víctima de la pressió social, i alhora és culpable de no haver-s’hi revoltat abans i sense necessitat de cap crim. L’adaptacio d’Artigau, Genebat i Manrique deixa un cert aire obert final. El criminal ha sortir de la presò i, aparentment, està ingressat a una abadia. Però ningú ho confirma. Tampoc se sap si Carrere va llençar tota la documentació facilitada per persones que es van compadir de Romand.
“L’adversari” posa llum a la foscor… i prou” per Dani Chicanoaquí
[…] Què en queda, doncs, de l’obra original? Els fets. Horribles, horrorosos, inhumans. L’adversari és, doncs, un exercici d’estil més o menys reeixit. Els qui no hagin llegit el llibre i el noir sigui el seu negociat en sortiran, majoritàriament, encantats. Un lector atent de l’obra original no hi trobarà res de nou sobre l’escena. Sí que trobarà a faltar alguns elements a més dels esmentats, com ara potser un punt més de cinisme en el personatge que interpreta Carles Martínez, i trobarà sobrers els tocs de comedieta que inclou Arquillué, és de suposar que per ordre o amb l’aquiescència del director, Julio Manrique, en algun dels múltiples personatges que interpreta. No encerten el registre, perquè provoquen riures extemporanis del públic, com quan Romand prova d’assassinar la seva amant.
El fet que Arquillué interpreti tots els personatges, inclòs Carrére, i Martínez només a Romand, no deixa de ser significatiu d’on està situat el periodista, segons els dramaturgs, que signen un muntatge que es consumeix de la mateixa manera intranscendent que un oient s’escolta amb delit un episodi de Crims. Bé, potser en mans de l’equip de Porta seria un d’aquells casos dels quals se’n pot fer una sèrie de tres o quatre capítols.
“La maldat no té fronteres” per Andreu Sotorraaquí
[…] La veritat és que un cop es compta amb una peça teatral com aquesta i amb dos intèrprets com Pere Arquillué i Carles Martínez, no saps ben bé si hi fa cap falta l’escenografia que representa un desendreçat saló o estudi d’apartament de l’escriptor. Si s’hagués adoptat, per exemple, la fredor d’una cel·la i un segon pla amb una simple taula de treball de l’escriptor, segurament que l’impacte que aporta el discurs i el rerefons macabre de la història hauria tingut un resultat similar.
Però no hi ha dubte que el “decorat” també ajuda, esclar, com els primers plans projectats per viure més de prop els gestos de cadascun dels intèrprets, o els subtils efectes de so, o fins i tot la pila de capses de documentació judicial que fan posar les mans al cap pensant que la justícia continua empaperada fins al coll quan ja som en plena era digital! Tot plegat, doncs, ajuda, deia, a situar els dos personatges en una ambientació diguem-ne acollidora, malgrat tot, benestant, ni que no ho demostri, amb una biblioteca mig plena al fons, per reforçar segurament que la maldat no és només exclusiva d’una capa desestructurada o vulnerable de la societat. La maldat no té fronteres.
Quatre idees personals
En acabar l’obra vaig estar una estona sense poder aplaudir, després em vaig desfogar. No parlaré de la interpretació, ni tampoc del llibre, que no he llegit, però que podeu veure a la breu ressenya de Mercè Bausili en aquest mateix blog. Aquest matí m’he desvetllat pensant en la gran mentida.
Per tant, si han enganyat a milions de persones, també es pot enganyar a una família. La pregunta és i perquè matar-la? Perquè no un suïcidi primer i després un gran buit? L’impostor viu en la impostura. Sembla que si la impostura és molt gran la resolució del conflicte ja no és possible. Mentre es “trampeja” encara és possible el perdó. Per a mi, l’adversari és el Diable, ets tu mateix, però et creus que “L’infern són els altres” com digué Sartre a la seva obra teatral Huis clos (A porta tancada). Emmanuel Càrrere diu que ha estat sis anys amb la finestra de l’infern oberta veient tota aquesta maldat.
Segons l’autor, Eduard Márquez, “La funció del llibre no és demostrar cap tesi, sinó reflectir una riuada de vida.”- “Només hi ha vida, que era el meu gran objectiu. La vida, sense interferir.hi. I jo, desaparegut. I deixar que ells s’expliquin.”-“En aquest llibre no hi ha d’haver literatura.”
No és un llibre d’història, ni una novel·la, ni ciència-ficció, ni una bibliografia, ni és un documental, ni un assaig, és una narrativa d’una experiència i d’unes vivències absolutament reals, salvatges. És el relleu, la rebufada del maig del 68, de París, de Praga, de Ciutat de Mèxic, d’Argentina, d’Uruguai, de la República Federal d’Alemanya…
On l’escriptor retrata a partir de millers de documents consultats, d’entrevistes, de centenars de testimonis d’extrema dreta a extrema esquerra, octavetes, cartes manuals, escrits clandestins, fulletons, pintades, murals, manuals de tortures,…. i de manuals per resistir les tortures…. Discursos de Franco, i dels seus “prohoms”, informes policials surrealistes del tot adulterats, transcripcions i interrogatoris totalment falsificats, propaganda política i anticlerical. Anotacions de totes les pintades, dels llocs on es van realizar, amb la mida de les lletres i dels colors.
Hores i hores consultant arxius, fotocopiant cartes, informes i centenars de documents, on ens ofereix una obra que és pura enginyeria. Més de cinc-centes planes que ressegueixen l’any 1969, que representa una etapa a què encara som enganxats, per mal tancada; un any en què es prefigura tot. I també ens parla dels qui ha entrevistat i que en aquell temps militaven activament tant a l’extrema esquerra com a l’extrema dreta, en associacions de veïnals, en les parròquies, en els primers grupuscles feministes i també gais, etc, etc…
Montserrat Serra
VilaWeb 05.11.2022
“És el començament del principi del final del franquisme (??) quan la gent és plenament conscient que el règim està més afeblit del que sembla i comencen a preparar el que vindrà, perquè la transició no es prepara el 1974”.
“Cuando el partido político es el comunista y su objeto actuar contra el orden legal (…), para mí el hecho tiene más gravedad que un homicidio, cometido, quizás, en circustancias de apasionamiento, que hacen más discutible la actitud del delincuente”
És part d’una carta del llavors governador civil de Barcelona, Tomás Garicano Goñi, a l’abat de Montserrat, Cassià M. Just, que li havia denunciat tortures a alguns detinguts. On l’escriptor retrata a partir de documents i testimonis el principi del final del franquisme
Francesc Bombí-Vilaseca
La Vanguardia 12-12-2022
L’any 1969 van passar al món uns quants esdeveniments significatius:
Situació que evidentment encara continua. Existeix una lluita, un paral.lelisme molt actual… el franquisme, encara, subsisteix.
L’estat d’excepció. El discurs de successió de Franco a Juan Carlos. El “atado y bien atado”
On cada paraula respon a documentació contrastada, o bé a testimonis, d’un o bàndol o altre que han parlat amb l’autor. No hi ha ni un sol gram de ficció.
JEFATURA SUPERIOR DE POLICÍA
Informe memoria del año 1969:
“ Por lo que respecta a las actividades Político-sociales, pueden distinguirse claramente dos situaciones: los problemas escolares y universitarios y los del mundo del trabajo.
En cuanto a los primeros, ha existido un estado de agitación creciente y una actitud de rebeldía, desarrollada por elementos extraños, con abundantes medios económicos y tácticas ágiles y dinámicas.
Culminó la actuación de la Universidad con asalto al Rectorado y tentativa de defenestración del Rector, aunque, con la declaración del Estado de Excepción, se consiguió terminar la situación y que los cursos acabaran sin incidentes, así como…”
És la frustració de moltes il·lusions. La derrota que va representar per a molts de nosaltres, la dita transició. El grapat de moltes revoltes semifracassades. Reviure situacions que vàrem patir i experimentar.
La cruesa de la repressió. El silenci i la por que es va viure durant dècades.
A la resta del món sí que va representar un canvi – el Maig del 68 – però que ací, el “procés, la lluita i la revolta” encara no ha acabat…
Feliu Elias Autoretrat, c. 1907. Col·lecció particular
Les tres identitats de Feliu Elias
El Museu Nacional posa el focus en un dels protagonistes de la seva col·lecció d’art modern per descobrir la seva personalitat polièdrica a la llum de la informació inèdita apareguda en diferents arxius i de la contextualització de la seva obra en l’àmbit de l’art europeu d’entre-guerres.
Aquesta exposició mostra les diferents identitats que conviuen en Feliu Elias / Apa /Joan Sacs (Barcelona 1878-1948): un pintor realista; un dibuixant i humorista àcid; i un historiador i crític d’art polèmic, respectivament. El recurs de l’alteritat va donar com a fruit una obra extensa i diversa: més de tres mil obres entre dibuixos, cartells, llibres, escrits i pintures, sense oblidar la seva tasca de director de revistes, d’estudiós i defensor del patrimoni o de les tècniques dels oficis donades a conèixer amb el pseudònim de Dimoni Verd.
Pintor i teòric del realisme
Intel·lectual d’idees progressistes en el camp de la caricatura, Elias va ser un pintor i teòric combatiu del realisme. Altaveu crític de l’avantguarda, anava a la recerca de la “pura realitat”, nodrint-se del coneixement de l’art dels antics mestres i dels oficis. Avui podem afirmar que la seva obra pictòrica dialoga amb els realismes(s) d’entreguerres a Europa.
A través d’una selecció d’obres pertanyents als seus diferents registres creatius procedents del Museu Nacional d’Art de Catalunya, de col·leccions particulars i d’institucions públiques podem calibrar ara la seva rellevant aportació en l’escena artística catalana, amb les seves pròpies contradiccions, i la seva crítica a tot allò que s’allunyi del realisme.
Feliu Elias, Natura morta d’antany, 1933, Col·lecció Artur Ramon
Les caricatures: Apa, una mirada incisiva
Atret per les possibilitats artístiques i econòmiques dels mèdia i sota el pseudònim d’Apa, va excel·lir com a dibuixant en l’àmbit de la publicitat, els cartells, els llibres, publicacions infantils i, sobretot, en les revistes satíriques com ara ¡Cu-Cut!, L’Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia. El 1908 va fundar Papitu, setmanari capdavanter estèticament a Catalunya i molt convuls ideològicament. Els seus dibuixos antigermànics de la Gran Guerra (publicats a Iberia i compilats al llibre Kameraden) van fer créixer la seva fama i projecció internacional.
Les seves caricatures, burlesques i demolidores, capturaven el pols d’una època i palesaven el seu tarannà republicà, esquerrà i anticlerical. Apa, compromès amb els seus ideals, es va mofar tant de la Lliga Regionalista i de l’estament militar com dels anarquistes de la FAI, extrem que li va comportar dos exilis a París.
Apa, Feliu Elias El tsar descansa, 1909, MNAC
El realisme màgic, el pintor de la vida aturada
La seva obra, criticada en el seu moment per la fredor fotogràfica i posteriorment qualificada d’hiperrealista, era de cocció lenta. I pràcticament sense mutacions al llarg dels seus quaranta anys de dedicació, llevat de la seva factura: primer d’adscripció postimpressionista i, després, de minuciositat virtuosa, fruit de l’estudi de les tècniques dels vells mestres, especialment Vermeer de Delft.
Combinava els gèneres (retrat i natura morta) amb una “simpatia” per l’art dels objectes orientals, vidres, ceràmiques, teles Toile de Jouy o mobles imperi, sense oblidar les eines de l’ofici. I situava en el mateix pla el que és animat i inanimat, reflectint un joc de llums i ombres suggeridor sobre els objectes. Conreava una pintura hereva del petit gènere holandès i la tradició francesa amb concordances amb el Novecento italià i la Nova Objectivitat alemanya.
Feliu Elias, Natura morta del déu Hotei, 1918. MNAC
L’exposició es centra molt especialment en la seva pintura de pinzellada miniaturista que, dins un realisme màgic, exalta per igual el seu àmbit familiar i les seves passions artístiques, com ara la pintura holandesa, Alfred Sisley o la ceràmica xinesa. La pintura d’Elias no està subjecta a grans evolucions tècniques i es manté impassible i fidel a unes temàtiques concretes al llarg de tot el seu itinerari vital, que irradia la seva predilecció per la cultura material.
L’exposició mostra el seu itinerari vital en relació amb els viatges artístics i els tres exilis de l’artista. Reuneix, també, alguns dels objectes que formaven part de la col·lecció d’Elias (vidres, ceràmiques, objectes orientals…) copsats pels seus pinzells i que es presentaran en diàleg a través d’una seqüència vertebrada en seccions temàtiques com ara natures mortes, interiors i retrats.
Feliu Elias. La infància, 1920 Col·lecció particular
Joan Sacs “Connexions i Col·lisions”
La mostra també explora les “Connexions i col·lisions” entre el crític Joan Sacs i l’avantguarda, sense oblidar les filiacions de la seva obra amb altres realismes catalans i de diferents geografies i tradicions. De fet, la seva obra connecta de manera extraordinària amb l’estat d’esperit de l’Europa d’entreguerres.
La coneixença de l’impressionisme fa que Joan Sacs s’apropi a un art que explora noves visions de la realitat present a Barcelona amb artistes com Robert i Sònia Delaunay, Celso Lagar, Joaquim Torres-García, Rafael Barradas o Jean Metzinger. Però aquesta actitud oberta pateix un retrocés a partir del 1920, quan reclama un retorn a la tradició i a l’Escola de Belles Arts. Les seves envestides contra l’avantguarda són sonades, en especial les ressenyes contra Joan Miró, el Picasso cubista i el Salvador Dalí surrealista.
Per contra, elogia Josep de Togores, Marian Andreu, Francesc Vayreda, Marian Pidelaserra, Manuel Humbert, Ferran Callicó i es rebel·la condescendent amb Ramon Calsina, formulant a través de les seves crítiques una mena de cànon del realisme “sui generis”. A través del seu pensament estètic emergeix el debat entre realisme i avantguarda a principis de segle a Catalunya, amb els seus defensors i detractors.
Josep de Togores, Tres nus, 1924
La galeria (o el temps humà)
Entre totes les obres dels tres o quatre àmbits de l’exposició si comptem com a àmbit l’obra d’encàrrec: les teles que va crear per a l’advocat de Vic Francesc Masferrer, que per primera vegada surten del seu context original, potser destacaria La galeria , 1928, MNAC, És un retrat del seu fill amb una mirada misteriosa i amb un alt grau de realisme de tots els objectes de l’espai on es troba: la llum de la tarda, la taula, l’ampolla de vi, el pa sec, la cadira, els plecs del pantaló i les estovalles, tot té un caràcter hiperrealista i fotogràfic. Què és el que ens inquieta? El seu pensament o bé el que passa a fora?
Feliu Elias. La galeria, 1928. Museu Nacional d’Art de Catalunya
Jorge Wagensberg va fer una anàlisi detallada d’aquesta pintura destacant-ne les nocions del temps que s’hi reflecteixen: el temps prescindible (el rellotge-plat), el temps irreversible (el tros de pa sec), el temps psicològic (la botella de vi), el temps fisiològic (el sol de la tarda) i el temps impredictible (el rostre humà). Conclou que el temps del personatge de la pintura és el temps humà. El podeu llegir aquí
No us perdeu aquesta exposició. Aneu-hi amb temps, a poc a poc. Dissabte al matí hi ha un persona que us pot guiar. Cal reservar hora.
Nota de redacció: Informació resumida i adaptada del dossier de premsa del MNAC
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.