Etiqueta: S. XX

Categories
Llibres

Arquitectes del terror

L’últim llibre de Paul Preston torna a incidir a la Guerra Civil Espanyola. La seva obra de referència sobre la repressió i el terror a Espanya, El holocausto español veu en aquest nou llibre un proces d’immersió o, millor dit, de focalització en uns quants personatges que des de situacions diferents van jugar un paper destacat en el règim de terror que va significar el franquisme. En el primer capítol Preston parteix d’una premisa inicial, i és que algunes mentides fomentades i repetides durant els anys anteriors a la rebel·lió militar del 1936 (el que es podria dir les fake news d’aleshores) van jugar un important paper en la mobilització i seguiment dels rebels. En aquest sentit, un mantra que acompanyarà el franquisme fins pràcticament la mort del dictador, el famós “contuberni judeo-maçònic i bolxevic”, serà al mateix temps causa, motiu, justificant, desencadenant de tot el moviment reaccionari per a salvar la pàtria en perill d’aquesta suposada serp maligna. El sentiment anticomunista es va estendre per cercles reaccionaris espanyols durant la dictadura de Primo de Rivera de mans d’una revista, el Bulletin de l’Entente Internationale contre la Troisième Internationale estesa entre molts ambients quarteraris: Franco i Mola, entre d’altres n’eren subscriptors. També a partir de 1932 es publiquen diverses edicions del libel Los protocolos de los sabios de Sión que encén i estén l’antisemitisme en els ambients més reaccionaris i extremistes de la societat civil i militar espanyola.

Cadascun dels següents capítols estan destinats a una acurada selecció de personatges que, des de les seves aportacions com a escriptors, publicistes, encarregats de premsa i propaganda o militars, varen contribuir a generalitzar la violència extrema contra qui no compartia les seves idees. Preston acompanya en el títol de cada capítol el nom del personatge y un qualificatiu que d’alguna sintetitza la persona. Nom i qualificatiu els veureu en negreta en aquesta ressenya. El primer és Mauricio Carlavilla (1896 – 1982) un policia corrupte i sense escrúpols lligat a la policia política de la Dictadura de Primo de Rivera i que des del pseudònim de Mauricio Karl va escriure molts best-sellers sensacionalistes entre 1932 i 1936, en els quals descrivia, entre mentides, els enemics d’Espanya, els jueus, els comunistes, els homosexuals o els francmaçons. Teòric de la Sanjurjada, va participar en la conspiració militar del 36 i continuà després de la guerra amb més publicacions imfumables sovint plagiades o piratejades i carregades d’odi. En cap moment es va penedir del seu passat tèrbol i trampós i en els darrers anys de la seva vida va ser el gurú de grups com Fuerza Nueva o CEDADE.

Mauricio Carlavilla (en una foto dels anys 40 (filosofia.org). Portada del llibre “Asesinos de España”, escrit el 1935 amb el pseudònim de Mauricio Karl (editorial.circulorojo.com). El llibre “Sodomitas” és de contingut profundament homòfob i antisemita. Text extret del llibre “Satanismo” on es poden llegir les tòxiques idees d’aquest home (circuloramirez.blogspot.com)

El capellà Joan Tusquets (1901 – 1998) és un personatge que fa un recorregut aparentment circular en la seva biografia. Nascut en una família del catalanisme conservador, virarà a posicions integristes, reaccionàries, furiosament antisemites (serà el màxim difusor del Protocols dels savis de Sió a Espanya) i publicarà diverses obres, plenes de falsedats contra tot el que representi progrés. Els anys anteriors a la guerra va elaborar amplis llistats de persones acusades de maçons, bolxevics o esquerranosos en general. Aquestes llistes públiques seran una bona base per a la repressió franquista durant la guerra i en els anys posteriors; Tusquets col·laborarà amb els serveis de propaganda franquista amb l’exèrcit del Nord comandat per Mola. Als anys finals de la seva vida tancarà el recorregut circular modificant la seva biografia, negant moltes de les coses que havia fet, escrit o pensat i tornant, com si res no hagués passat, a les posicions catalanistes de tota la vida.

Joan Tusquets en una imatge dels anys 30 (frankensaurus.com). Portada de l’opuscle “La francmasonería, crimen de lesa patria”, edició de 1936 (libros.antiguos.alcana.com). “Las sectas” va ser una col·lecció de 12 volums i hi incloïa noms i llistes de pressumptes maçons, jueus, bolxevics, etc (filosofia.org). El llibre “Orígenes de la revolución española” es va vendre massivament i va provocar una escandalosa polèmica a nivell estatal que va servir per donar més ressó a les seves idees (wiki.vilaweb.cat)

El poeta José Maria Peman (1897-1981) va ser durant més de vint-i-cinc anys una de les figures més tòxicament decisives de l’extrema dreta. Monàrquic lligat a la Union Patriótica de Primo de Rivera, durant els primers anys de la República formava part de grups de la dreta monàrquica que conspirava. Per combatre la legislació laica del primer govern republicà, va escriure “El divino impaciente” amb centenars de representacions teatrals i un èxit que va contribuir al triomf de la dreta a les eleccions del novembre de 1933. Lligat als interessos dels terratinents andalusos, Pemán prologava discursos de Calvo Sotelo i era un propagandista important en la premsa de dretes, difamant les figures polítiques republicanes. Va participar activament en la conspiració militar i aviat va justificar públicament el terror subsegüent. Vestit amb la camisa blava, amb el seu amic Ramón de Carranza, recorrien les terres andaluses en un Rolls Royce desencadenant la repressió contra el que anomenava “hordas de barbarie invasora”. Com a president de la “Comisión de Cultura y Enseñanza” va ser responsable de les depuracions de docents i intel·lectuals als anys de la guerra. Durant la postguerra es va allunyar del règim, tot maquillant la seva biografia i donant-se a si mateix una imatge d’ancià venerable els darrers anys de la seva vida.

Fotografia de José María Pemán als anys quaranta (elconfidencial.com). Concentració de Falange el 18 de juliol de 1938 a la Plaza España de Sevilla: Pemán fa un discurs davant la llotja d’autoritats (lavozdelsur.es) A la dreta el “Poema de la bestia y del ángel”, poema èpic sobre la guerra civil escrit el desembre de 1936, un dels textos antisemites més importants produïts a Espanya (maalla.es). Dos mesos abans de morir, el maig de 1981 en una cerimònia on va ser guardonat pel rei, mostra la seva imatge benevolent amb el rei ajupit parlant amb ell (elconfidencial.com)

Preston anomena Gonzalo de Aguilera (1886-1965) el missatger degut sobretot al seu paper d’acompanyant dels corresponsals de guerra en el bàndol rebel durant la guerra. Capità de cavalleria, aristòcrata, terratinent, violent, ell mateix explicava amb orgull que havia fet formar els jornalers de la seva devesa salmantina el 18 de juliol de 1936 i n’havia afusellat sis a l’atzar per alliçonar la resta. No hi ha evidències que aquest fet que ell reivindicava fos real, però diu molt del caràcter d’aquest individu. Fill de mare anglesa i educat al Regne Unit parlava amb total correcció l’anglès i l’alemany. Això va motivar el seu encàrrec de “missatger” dels rebels. Unes declaracions a la periodista nord-americana Frances Davis tot parlant de la regeneració d’Espanya defineixen el personatge: “… el nostre programa preveu exterminar un terç de la població masculina. Això purgarà el país […] Les masses no estan en condicions de raonar! Drets! És que els porcs tenen drets? Hem de matar, matar […] Entesos?”. La historia personal en base a la correspondència postal conservada i un final de vida atzarós i terrible completen la història d’aquest personatge, segurament el més desconegut dels descrits a l’obra.

Dues imatges del capità Gonzalo de Aguilera en el front del nord (wikipedia.org). A la dreta notícia de premsa del 29 d’agost de 1964, on podeu llegir el terrible desenllaç vital d’aquest home (abc.es) El capità Aguilera amb un grup de corresponsals en el front (desdemicampanario.es)

El general Emilio Mola (1887-1937) és presentat en el llibre com l’assassí del nord, un qualificatiu que s’hi escau, tenint en compte la seva responsabilitat en la matança que va desencadenar el cop d’estat i la posterior guerra civil. Format en un ambient de rígida disciplina, va fer part de la seva carrera militar a l’Àfrica i, com la majoria dels personatges presentats a l’obra també “africanistes”, es va embrutir en una experiència militar violenta i descarnada contra la població marroquina, el patró de la qual van aplicar fil per randa durant la guerra civil contra la població espanyola. Un historiador defineix Mola com “un home marcat per la rancúnia, ambiciós, amb grans dosis d’hipocresia, cruel amb afició al macabre i desmesuradament egòlatra”. Director General de Seguretat en el govern de Dámaso Berenguer (1930), partidari d’una república autoritària i dictatorial, va ser el “Director” de la conspiració militar que acabaria en el fracassat cop d’estat de juliol de 1936. És el responsable de molts dels assassinats de més de quaranta mil civils a les províncies del nord d’Espanya que controlava des dels primers mesos de l’alçament. Li va disputar a Franco la primacia en la direcció de la guerra i de l’estat, però els fracassos de l’exèrcit del Nord en la marxa sobre Madrid, el fet que Franco controlés les relacions econòmiques i militars amb els aliats alemanys i italians i l’eficàcia sanguinària de l’exèrcit d’Àfrica sota el seu control, decantaren la balança cap a Franco. Un accident d’aviació el 3 de juny de 1937 va acabar amb la vida de Mola i va eliminar una pedra en el camí de la supremacia absoluta de Franco. Malgrat tot, no hi ha cap evidència que l’accident fos provocat.

Fotografia del general Emilio Mola Vidal (todocoleccion.net) Es pot veure a Mola a la dreta de la fotografia i al costat de Franco en la primera visita d’aquest a Burgos el 16 d’agost de 1936 (abc.es) Portada del llibre de Memorias de Mola, publicat de manera pòstuma l’any 1940 (iberlibro.com) Monument a Mola en el lloc on es va estimbar l’avió a la província de Burgos; la foto correspon al segon aniversari de l’accident (efs.efeservicio.com)

El darrer personatge tractat és el general Gonzalo Queipo de Llano (1875 – 1951) definit com el psicòpata del sud. Una bona descripció de l’individu seria que tota la seva vida va ser un insatisfet crònic, erràtic, poc confiable, inestable i voluble, irascible i sempre disposat a recórrer a la violència. Crescut militarment a l’Àfrica, amb el que representa d’embrutiment personal. Es va fer republicà per ressentiment personal amb Alfons XIII i va participar activament en la fracassada conspiració republicana de 1930. Enamorat únicament del seu ego, va presidir l’Asociación Militar Republicana i ell mateix es definia com francmaçó i republicà i demòcrata. Amic i aviat consogre de Niceto Alcalá Zamora, la seva volubilitat i egocentrisme el van portar a l’animadversió absoluta amb Azaña i tot el que representava la República en quant a progrés; implicat en la conspiració militar, malgrat la seva mala relació amb el “director” Mola, s’encarregaria de la repressió a Sevilla i per l’Andalucia occidental. Ha passat a la història pels seus discursos violents i terribles des d’Unión Radio de Sevilla durant els dos primers anys de guerra. Una pàgina especialment cruel de la seva història és la duríssima repressió després de l’ocupació de Málaga a començament de 1937. La seva gelosia de Franco i, posteriorment, els seus enfrontaments amb Serrano Suñer, el van fer caure en desgràcia i va ser apartat de tot càrrec influent.

Queipo de Llano davant del micròfon de Radio Union de Sevilla en un dels seus discursos (elconfidencial.com) D’esquerra a dreta Cabanellas, Franco i Queipo durant la guerra civil (larazon.es) Franco i Queipo de Llano al balcó de l’ajuntament de Sevilla (laotraandalucia.com) Queipo saluda a Hitler a Berlín (puntocritico.com)

El darrer capítol torna sobre la interminable guerra contra el “contubernio”. Aquesta conspiració fictícia va ser el full de ruta de tots els protagonistes d’aquesta història i alhora va generar entusiasme a favor de l’esforç de guerra dels rebels. Caldria pensar que aquesta toxicitat de pensament acabaria amb la fi de la guerra, però no va ser així de cap manera: l’antisemitisme va continuar al llarg dels anys, tot i que en alguns aspectes es va atenuar conforme el rumb de la segona guerra mundial girava contra el feixisme. Preston fa un recorregut pels anys de la postguerra civil per veure l’evolució del famós contuberni i estudia altres personatges que mantingueren encesa la flama de l’odi al judaïsme, la maçoneria i el comunisme. Es descriu el paper del franquisme en relació a l’holocaust i es desmunta el mite de l’ajuda institucional als jueus; de la mateixa manera que el règim va abandonar com a apàtrides als republicans exiliats que acabarien sent carn de canó de camps nazis com Mathausen o Gussen, en el cas dels jueus d’origen sefardita tampoc no hi va haver cap reconeixement de l’origen espanyol, malgrat que durant els darrers anys de la guerra a Europa en algunes ambaixades i consolats d’Espanya es van donar casos de defensa humanitària de jueus salvats de la deportació. També podem llegir el comportament ideològic en el sentit de l’antisemitisme de figures del franquisme com Ernesto Gimenez Caballero o l’almirall Luís Carrero Blanco.

El llibre està publicat per Editorial Base l’octubre de 2021 amb una traducció molt acurada de Montserrat Pérez. Preston dedica el llibre al seu col·laborador i amic recentment traspassat Hilari Raguer. Consta d’una introducció i vuit capítols que són els que he descrit en els paràgrafs anteriors. Una extensa bibliografia i un índex onomàstic completen l’obra amb un total de 489 pàgines. Cal esmentar, com en totes les obres de Preston, les nombrosíssimes cites a peu de pàgina, un total de 1224 citacions. La lectura és fàcil, ja que la prosa i l’argumentació historiogràfica de l’autor són excel·lents. En les descripcions de cada capítol he esmentat només alguns trets generals que us poden aproximar als personatges i als contextos en què es desenvolupen les històries; si us endinseu en la lectura podreu descobrir quantitat d’informació i us ajudarà a conèixer nous detalls i aportacions historiogràfiques a una part terrible de la nostra història que va conduir el passat i que, en alguns aspectes, continua condicionant el futur.

Us adjunto un link d’una entrevista a Paul Preston sobre aquest llibre:

https://ctxt.es/es/20211201/Politica/38092/paul-preston-arquitectos-del-terror-guerra-civil-mola-queipo-de-llano.htm

Categories
Llibres

L’imperi del dolor

Al llarg de tres generacions d’una mateixa família (la família Sackler), Patrick Radden Keefe construeix un llarg i apassionant relat periodístic que ens endinsa en la manera en què els Sackler amassaran una de les més grans fortunes del món des de la indústria farmacèutica i sobretot amb la comercialització de productes derivats opiacis venuts com a analgèsics, el més emblemàtic dels quals és l’OxyContin. Aquest fàrmac precursor de la morfina està relacionat amb l’anomenada crisi dels opioides que al llarg dels darrers vint anys ha causat una devastació sanitària important als Estats Units amb milions de persones que han desenvolupat addiccions i gairebé mig milió de morts.

Els tres germans Sackler als anys cinquanta /Ed. del Periscopi)

El llibre està estructurat en tres parts. La primera part (El patriarca), és la història dels tres germans Sackler (Arthur, Mortimer i Raymond) fills d’una parella de jueus centreeuropeus que emigren als EUA la primera dècada del segle XX. Els tres germans estudiaran Medicina i s’especialitzaran en psiquiatria. L’Arthur, el més gran dels tres, crearà juntament amb els germans, un imponent holding d’empreses lligades al món farmacèutic i destacarà com un precursor en el desenvolupament exitós d’un màrqueting de vendes agressiu i sense escrúpols de productes farmacològics com no s’havia vist mai. La filantropia i el col·leccionisme seran trets diferencials de la família. En tot l’entramat d’empreses creades, la gallina dels ous d’or serà Purdue Pharma.

La segona part (La dinastia), és la història de la segona i tercera generacions dels Sackler, fins els nostres dies. Al llarg del text assistirem al creixement de la fortuna de la família fins a extrems impressionants amb la comercialització d’un analgèsic, l’OxyContin, dels problemes de salut pública que això comportarà, del blindatge absolut de la família (mitjançant advocats, directius o polítics) contra les veus que s’alcen arreu del país com a conseqüència de l’alarma sanitària i social que provoquen els opioides receptats de manera massiva a partir del final del segle passat i el començament del segle XXI.

Seu de Purdue Pharma a Connecticut, EUA (plantadoce.com) L’analgèsic protagonista, l’OxyContin (elpais.com)

La tercera part (El llegat) estén el relat fins pràcticament el dia d’avui. Veurem l’evolució dels membres d’aquesta família, així com d’alguns dels principals directius de Purdue enmig d’una societat que qüestiona i intenta que es persegueixin els presumptes delictes que l’activitat dels Sackler ha originat al llarg de molts anys. Un curt Epíleg que situa l’estat de la qüestió en el moment de l’edició del llibre i uns Annexos que expliquen quines són les fonts de documentació, centenars de cites finals i un índex, tanquen el llibre. Un total de 711 pàgines en les quals s’hi inclouen més de 50 de cites i índex. L’edició (Edicions del Periscopi), és molt acurada amb una molt bona traducció al català de Ricard Gil.

L’anterior llibre de l’autor, del qual podeu llegir la ressenya en aquest mateix blog, (No diguis res), ha estat un gran èxit editorial i una de les millors aproximacions periodístiques per descriure i ajudar a entendre el problema polític d’Irlanda del Nord. Em van regalar aquest llibre que us acabo de ressenyar i, d’entrada, em va fer una mica de mandra, ja que és um llibre gruixut i la temàtica em quedava una mica llunyana. Quan portava dues pàgines llegides JA ESTAVA ENGANXAT. És una lectura addictiva, com el primer relat documental sobre l’IRA. Si la comenceu, no la podreu deixar i, a més, n’aprendreu molt d’un tema i una societat (l’americana) que és propera i molt distant alhora.

Categories
Llibres

Autobiografía d’Agatha Christie

Barcelona : Espasa Libros, 2019 672 pàgines

La gran dama del suspens també va escriure sobre ella, va explicar la seva vida amb la mateixa agilitat, intriga i tensió que ho faria en les seves millors novel·les.

Al llarg de les tres dècades des de la seva mort el 1976, molts lectors i crítics d’Agatha Christie han sostingut que el llibre més convincent és el menys conegut: la seva Autobiografia. Tot i els seus èxits, sempre va ser una persona molt gelosa de la seva intimitat, arribant a extrems extravagants per eludir les aparicions en públic. Va rodejar la seva vida amb un mantell de misteri gairebé tan impenetrable com el de les seves novel·les.

En aquesta obra ens explica els anys feliços de la infància a l’estranger, les errades amoroses de la joventut, els seus dos matrimonis, els seus viatges a Egipte i Orient Mitjà seguint les passes del marit arqueòleg, Max Mallowan; també els contratemps en començar la carrera d’escriptora i la consecució gradual del seu èxit. És l’autobiografia d’algú que va saber gaudir de la vida i, al mateix temps, l’estudi d’una professional conscient, d’una escriptora que sabia perfectament quina era la seva feina i que ens explica com ho va fer.

Aquest llibre pertany a aquelles lectures que et situen en un temps i una societat, de la mà de les vivències de qui l’escriu. I si el personatge és viatjat i gens simple, com és el cas, estem davant d’una obra que ens explica moltes més coses que les peripècies personals.

Seguidament incorporo algunes fotografies de la casa on va viure: Greenway House al comtat de Devon a Cornuailles, i on es conserva intacta la decoració i alguns documents i obres originals. Declarat patrimoni de la Humanitat el març del 2004 ara pertany al National Trust.

La darrera fotografia és un manuscrit on hi escriu ingredients d’algun verí.

Categories
Llibres

La memòria que persisteix

Episodios de una guerra interminable d’Almudena Grandes

Fa uns dies vaig escoltar a un membre d’alguna associació de memòria històrica dir que per parlar-ne o per fer-se’n el càrrec d’uns determinats fets s’han d’haver passat, s’han d’haver patit, i pot ser ben cert, però no oblidem la necessitat de fer arribar el passat, sempre i sigui quin sigui. Jo mateixa tinc interès per episodis històrics que no he viscut. Repeteixo, la història que ens ha conformat tal com sóm, l’hem de fer arribar sí o sí a les noves generacions, a aquelles que els llibres d’història els hi haurien d’explicar mentre estudien, i ja ho fan, però mai s’hi arriba o s’hi arriba malament. Estudis cada cop menys valorats i m’atreviria a dir menys eficients, si ens atenem al fracàs o a l’abandonament escolar. Això sí, les estadistiques són contínues, per seguir mantenint un maleït bucle. Perquè el problema està en un altre lloc, té una altra arrel, i necessita molt coratge i molts diners.

Per aquest motiu el fet de la lectura, entre altres, hauria de ser un aliat sense paliatius. I en aquest sentit la literatura té grans autors de tots els temps, que no han pretés fer novel·la històrica, i menys segons els cànons actuals, no els hi cal, senzillament expliquen la vida, les relacions socials i les inquietuds i fracassos de la gent.

La col·lecció a la qual vull donar visibilitat, en aquest sentit que he dit, que no li cal gens, és una obra monumental per l’abast i pel compromís amb el lector i amb la societat. No vull dir que ompli un buit, però sí que es col·loca en un esglaó de referència pel que fa al testimoni de la nostra trista i recent Història. Lògicament totes les guerres ofereixen resultats en el món de cultura que les seguirà, i majoritàriament per esbrinar-ne les causes i els errors que les han provocades. En aquestes sis novel·les, en falta una per publicar, els fets, les històries, els personatges, les vides parlen per sí soles. Així es fa a les bones novel·les contemporànies, el narrador deixa de ser omniscient i el lector pren el relleu davant del que si le explica.

Almudena Grandes, gran explicadora d’històries, va prendre una bona decisió en el moment que es va tancar intermitentment, i durant anys per explicar la postguerra espanyola, que sí que l’ha viscuda, i l’explica des de diferents òptiques, moments i esdeveniments diversos. La seva admiració per Don Benito, en Galdós, li va servir de molt. És com un mosaic romà, endreçat, pulcre, perfilat, sobre un fons monocolor; no és un trencadís, en tot cas en alguna estructura, però que sempre acaba arribant on vol.

Sis llibres, els continguts dels quals són independents, cosa que li permet enfocaments i cronologies aleatòries. Sis històries del menyspreu que es va tenir per una societat, que la República havia intentat convertir en adulta. El que allà s’explica és Història, i dic jo: si els currículums escolars no hi arriben mai prou, augmentant així el tradicional silenci i la perillosa ignorància, no estaria de més posar-los de lectura recomanada, no, obligatòria, millor.

Categories
Llibres

La vaga dels tramvies

L’1 de març de 1951, a Barcelona, milers de ciutadans es van negar a agafar els tramvies per protestar contra l’important augment dels preus dels bitllets que inicialment havia de produir-se a Madrid i Barcelona, però al final només es van mantenir a la Ciutat Comtal, cosa que va fer créixer el disgust i el greuge ciutadà. La dictadura va respondre tard i malament al desafiament social que tenia al davant. Com podia reprimir o castigar als que es negaven a fer ús d’un servei públic?

El llibre (Editorial Rosa dels Vents) ens parla dels dies anteriors i posteriors a la data simbòlica del primer de març i continua gairebé fins a mitjans de mes, ja que Barcelona viuria el dia 12 la primera vaga general, des de l’entrada i ocupació per l’exèrcit franquista el 26 de gener de 1939.

L’autor aporta una visió polièdrica de la realitat i del dia a dia barceloní a través de l’anàlisi de fonts molt diverses que permeten aproximar-nos de manera prou fiable a aquella realitat. La premsa diària proporciona prismes d’anàlisi amb lleugers matisos dintre de la monotonia franquista:  tota la premsa és franquista però amb punts de lleugera discrepància, la poca  que permetia un règim tan brutal com la dictadura. De tota manera, no era exactament la mateixa visió de La Vanguardia Española que la de Solidaridad Nacional, prototipicament falangista o la revista setmanal Destino que aportava un toc “liberal”, si es que aquí la paraula es pot escriure sense riure o plorar. Per completar la visió de la realitat s’utilitzen també publicacions afranquistes o directament de la clandestina i perseguida oposició antifranquista, així com múltiples testimonis que ens serveixen per situar-nos al llarg del relat.

En el primer capítol (La ciutat abans de les vagues) es fa una situació del context històric de la ciutat després d’una dècada de repressió, penúries econòmiques i fam. El dia a dia dels ciutadans eren les cartilles de racionament, el mercat negre (el famós estraperlo), les contínues restriccions elèctriques i la por. La Barcelona oficial, la nacional catòlica, vivia en els dies previs, la fe de la “Santa Misión” que eren els prolegòmens del futur Congreso Eucarístico que tindria lloc l’any següent al d’aquesta història i que havia de representar l’apogeu  místic d’aquella Espanya famolenca i reprimida.

Fulls volanders que apareixien a Barcelona els dies previs a la vaga: En el primer per l’esquerra es pot insinuar la procedència més o menys falangista per la frase final (ajuntament.barcelona.com). En el centre, els 0,40 cèntims era el preu de la reivindicació dels bitllets (ElNacional.cat). A la dreta: poesia bufa que circulava com un rumor en aquells temps i que fa referència al suposat “rotllo” romàntic entre la vedette del Paral·lel Carmen del Lirio i el governador Baeza Alegría (fotografia procedent del llibre)

El segon capítol (La vaga dels tramvies) és la part central del llibre i relata els dies previs i els immediatament posteriors al dia 1 de març. Sempre utilitzant fonts diverses es va construint un relat on els fulls volanders, les octavetes que cridaven a la protesta són una part important del creixement del malestar ciutadà. Es pot   constatar com és des de baix que es va formant la protesta, tot i que els dies previs els estudiants universitaris s’hi afegiran. És interessant seguir les picabaralles entre els grups falangistes catalans i les seves tensions en una guerra soterrada contra el governador civil Eduardo Baeza Alegría. Finalment el dijous 1 de març, els barcelonins fastiguejats i tips d’una vida miserable embolcallada de la por constant es neguen massivament a pujar als tramvies que van ocupats únicament pel conductor, el cobrador i una parella de la policia armada o algun falangista ben armat. La vaga es mantindrà fins diumenge quan les autoritats preveuen que la protesta decaigui; aquell dia al camp de les Corts es juga partit de lliga entre el Barça i el Racing de Santander. La companyia de tramvies va concentrar gran quantitat d’unitats al voltant del camp, però en una tarda de pluges intenses, el públic de manera callada  va tornar caminant sota l’aiguat.

Hi ha molt poca producció gràfica de la protesta dels tramvies i de la vaga general. A l’esquerra, un grup de ciutadans intenta tombar un tramvia (blogs.elpunt.cat). En el centre, restes de llambordes que utilitzaven els vaguistes per provocar el descarrilament de les unitats (antropologia.cat). A la dreta, la policia armada desplegada al centre de la ciutat (ajuntament.barcelona.com).

El següent capítol (La vaga general) explica la manera com es va convocar i desenvolupar la vaga del dia 12 de març. En aquest sentit, el paper de les forces d’oposició clandestina va ser minsa o inexistent i sembla ser que tot va sortir de l’assemblea convocada a la seu de la CNS, la central nacionalsindicalista a la Via Laietana on alguns falangistes díscols i/o elements obrers de la catòlica HOAC haurien recollit el clima que possibilitaria l’acció de protesta. Cal esmentar que la vaga es va estendre per diferents poblacions de la província. La resposta violenta del règim durant tot el cicle de protestes (des de mitjans de febrer fins al 15 de març) va ser contundent: centenars de detinguts, i un nombre indeterminat de morts i ferits; la mort del nen de 5 anys Juan Moreno Ruiz quan la policia efectuà “disparos al aire” és un bon exemple de la brutalitat policial. Malgrat tot, el moviment de protesta aconseguí de manera ràpida l’anul·lació de la pujada de les tarifes i el desconcert i les pors entre els dirigents franquistes.

El quart capítol (“Teniamos razón”. Els franquistes passen comptes) ens explica la recomposició després dels fets de totes les forces del règim i com la premsa tanca files entorn de la dictadura. Tot i així, hi van haver conseqüències internes: la dimissió i substitució de l’alcalde de la ciutat, el baró de Terrades, per el mediocre i gris Antonio María Simarro, així com el cessament del governador civil Baeza que serà substituït pel dur general Felipe Acedo Colunga. El govern va intentar posar ordre dins les files sempre turbulentes dels falangistes locals. La premsa elogià de manera exagerada i amb un descarat autobombo la resposta “súblime” que les autoritats havien donat a la crisi originada per elements externs i infiltrats dels enemics d’Espanya.

Un curt epíleg (Els comunistes (confessen) que només van fer propaganda) explica les caigudes, en dates immediatament posteriors als fets, de molts elements clandestins del PSUC, l’enemic per antonomàsia del règim, i de com a través de les tortures bestials a què van ser sotmesos, la policia social se n’assabentà del paper (o millor dit de la manca de paper) dels comunistes i de la resta de l’oposició clandestina en les protestes del mes de març.

Una breu conclusió (Després de març de 1951), unes Notes acurades i els Agraïments finals clouen l’obra, tot plegat 340 pàgines de lectura amena que ens pot servir per recordar, posar en ordre i conèixer de forma profunda uns fets històrics molt propers en l’imaginari col·lectiu que representen un punt d’inflexió en la monotonia de la dura postguerra.

Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962). És professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer) i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF, adscrit al Centre d’Estudis de les Èpoques Franquista i Democràtica, UAB-CEFID). És membre del Consell Científic del Museu Memorial de l’Exili (MUME La Jonquera). Especialista en l’exili català de 1939 i el primer franquisme a Catalunya, les seves darreres publicacions sobre aquestes matèries són: Exiliats, proscrits, deportats (Barcelona, Ed. Empúries, 2006); 1939 (Barcelona, Península, 2007); Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana (Barcelona, Empúries, 2010); L’any que va caure París. Aliadòfils i franquistes catalans l’estiu de 1940 (Barcelona, La Magrana, 2010); Contra els catalans franquistes. Lletres de batalla de l’exili i la clandestinitat  (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montser­rat, 2014); Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946) (Palma, Lleonard Muntaner, Editor, 2015); i, amb Mireia Capdevila, Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) (Barcelona, L’Avenç, 2017). (Extret de: https://www.lleonardmuntanereditor.cat)

Categories
Llibres

Floïd, un massatge nacionalment vigorós

Per Joan Alcaraz (periodista i escriptor)

Títol: El cavaller Floïd

Subtítol: Biografia de Joan B. Cendrós

Autor: Genís Sinca

Editorial: Proa

Pàgines: 618

1a edició: novembre del 2016

Llegiu un fragment: aquí

Ressenya de Joan Alcaraz

El nostre, com tants altres països, és ple de personatges apassionants, incloses, no cal dir, les dones, fins fa ben poc tan injustament silenciades. Un d’aquests referents, durant els anys del franquisme i els primers del règim del 78, és Joan Baptista Cendrós i Carbonell, industrial perfumista, mecenes, editor, activista i directiu cultural. Un altre, i prou destacat, dels artífexs que van contribuir a què la nostra -aparentment derrotada- nació pogués salvar els mots.

El conegut periodista i escriptor manresà Genís Sinca, especialitzat en biografies i memòries, ha gosat fer-ho, i d’una manera prou reeixida. Així, i en el seu El cavaller Floïd, nom de la històrica loció -però encara podeu adquirir-la- per a després de l’afaitat, ens posa a mans les traces d’una personalitat que, si no hagués existit, el catalanisme de la resistència cultural hagués hagut d’inventar-la…

Floïd, massatge per a després de l’afaitat

Ho precisaven el paper decisiu d’Òmnium Cultural -Cendrós en seria un dels cinc empresaris fundadors-, el finançament directe d’institucions clau com l’Institut d’Estudis Catalans, la recuperació d’Edicions Proa o d’Aymà Editora, la implicació en la Nova Cançó, la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana, la trajectòria de Banca Catalana… Quin intens, i ben notori, full de serveis!

Rere  l’aroma, tan singular i vigorós, de Floïd, hi bategava amb força un catalanista apassionat, protagonista d’episodis antològics com els enfrontaments cara a cara amb Fraga Iribarne o, entre nosaltres el president Tarradellas, que des de Saint-Martin-le-Beau anava, crec, massa per lliure, com Josep Benet asseverà, el 1996, en el seu volum, més que interessant, El president Tarradellas en els seus textos (1954-1988).

Genís Sinca

Sinca, de totes aquestes referències i informacions, se’n surt prou bé, tot i que al llibre, al meu entendre, li sobren pàgines. En tot cas, l’autor aconsegueix traçar un perfil ben definit i vigorós -com el seu Floïd- d’un personatge, en alguns aspectes, força irrepetible… Vegeu algunes biografies que ha publicat Genís Sinca:

Biografies de: Paco Candel, Joan Uriach, Quinze gegants de la medicina catalana, Eduard Punset, Ramon Fuster i Rabés,

L’avi Florenci

I, ja que parlem de biografies, s’escau fer notar que està per escriure -per publicar, si més no- la d’un personatge de l’interès i la significació del pare de Jordi Pujol. Sí, el mític avi Florenci, el de la famosa deixa, de la qual, segurament, no se n’ha fet el millor ús…

Florenci Pujol

Jo m’he permès de proposar la realització d’aquesta obra a un conegut i prestigiós filòleg i historiador. A veure si ell -o algú altre del ram de lletres, com el mateix Genís Sinca- es posa d’una vegada a explicar qui era el també conegut com el Pujolet de la Borsa, per la seva intuïció pels negocis i la capacitat extraordinària per retenir xifres.

Els qui ens agrada la Història i estem convençuts que, en una part important, aquesta disciplina s’elabora des de diversos i múltiples referents individuals, bé que ens ho mereixem, com també ho precisa el millor coneixement de l’evolució recent de Catalunya.

Més informació

Podeu llegir aquí la “Perla 32. Cendrós. Un singular activista de la cultura catalana durant el franquisme” redactat per Josep Sanmartí i editat al Blog Perles Negres, Perles Blanques, 2 de juny de 2018.

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Dues exposicions als espais Volart de la Fundació Vila Casas

Per Josep Sauret

Els Espais Volart de la Fundació Vila Casas ens ofereixen aquesta tardor i fins a final d’any dues mostres molt diferents. Una de Daniel Enkaoua, un pintor nascut a França i que viu ara a Barcelona i l’altra, Cigarrillos París que agradarà als amants de la publicitat, basada fonamentalment en cartells publicitaris de principi de segle XX de la marca de tabac argentina propietat de l’olotí Manuel Malagrida.

Daniel Enkaoua – Visage paysage

Daniel Eukaoua, format a França i a Israel, és fonamentalment un pintor figuratiu tot i que a l’exposició hi trobem també natures mortes i paisatges. Són quadres o de gran format o molt petits. Sorprenen els de les humils verdures, alguns molt grans.

Aquesta exposició, comissariada per l’escriptor Grégoire Polet, reuneix l’essència de la producció recent d’Enkaoua, a més d’obres anteriors que es consideren indispensables

Són pintures lluminoses sobre fons neutres que les destaquen. La llum en Eukaoua té molts matisos, mai és igual. Són imatges tranquil·les dins de molts colors en què hi trobem violència i tendresa al mateix temps a partir d’una pinzellada molt original. En molts casos el veiem com un impressionista més.

Mirem algunes de les obres exposades:

Tres obres de l’Exposició Daniel Enkaoua – Visage paysage a Espais Volart de la Fundació Vila Casas

“Cigarrillos París” i la publicitat moderna

La segona exposició, amb un caràcter totalment diferent, ens endinsa a més del món de l’art en el de la publicitat.

A través de la marca argentina de cigarretes Cigarrillos París amb tabac de Cuba creada per Manuel Malagrida en aquell país, hi trobem la innovació publicitària que va fer a través dels cartells publicitaris i els concursos que va fer per seleccionar-los.

El concurs dels Cigarrillos París fou convocat el desembre de l’any 1900, dotat amb 22.000 francs –en diners constants, una xifra encara no superada– i un total de 31 premis. La majoria dels originals premiats, realitzats pels millors cartellistes del moment, va ser dipositada al Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot.

Aquesta exposició, coorganitzada amb el Museu de la Garrotxa pretén explicar, a través dels principals cartells presentats en aquest concurs, però també de fotografies, impresos, vestits, objectes i productes de disseny, el llenguatge publicitari de principi del segle XX. I com aquest, a través de la seva particular iconografia, aborda realitats com la situació de la dona, les classes socials, la infància, el progrés o el mite de la ciutat-llum.

A finals del segle XIX i principis del XX fou el moment àlgid del cartellisme en la creació de la publicitat de les marques. Malagrida en va fer ús, junt amb altres tècniques revolucionàries de l’època. Deixava de ser cert allò que  “el buen paño en el arca se vende”.

Tot ho tenia estudiat, des del nom París que era el de la principal metròpoli artística mundial i símbol de modernitat i luxe i on ell hi havia viscut dos anys, fins els homes vestits de frac i les senyores amb elegants vestits de nit.

Dos cartells ens han cridat especialment l’atenció, el primer ens mostra una festa d’una classe social alta que es diverteix tot fumant. I la segona una obra de Ramon Cases, una senyora molt ben vestida, també fumant.

Dos cartells publicitaris de la marca “Cigarrillos París”

Amb independència de la qualitat dels cartells i de la seva contextualització hi ha dos aspectes que voldríem destacar. Un és la tipografia emprada en els cartells: al no haver-hi el que avui en diem llibre d’estil d’una imatge comercial, els artistes cartellistes feien servir en els missatges tipografies variades i lògicament diferents. A l’exposició en trobem un bon recull.

Diferents tipografies de la marca “Cigarrillos París”

Aquesta diversitat tipogràfica no contribueix precisament a crear una imatge total i coherent com pretenia el Sr. Malagrida. Evidentment, es va superar amb la creació d’una normativa per cada producte marca.
L’altre aspecte és que a Espanya també s’ha fet ús d’imatges de persones benestants per anunciar temes relacionats amb el fumar. Atès que el tabac és un monopoli estatal, no calia anunciar un producte que no té competència, per la qual cosa hem d’anar al paper de fumar per trobar publicitat relacionada amb el tema, i aquí sí que trobem a partir de la segona meitat dels anys 20, publicitat relacionada amb què fumen la gent de una determinada classe social, persones elegants i modernes. D’una forma clara doncs, estem dient que si vols ser com ells, cal que fumis tal com ens deien des de l’Argentina uns 25 anys abans. Presentem dos vinyetes filatèliques en aquest sentit.

Vinyetes filatèliques amb publicitat sobre paper de fumar. Col·lecció Josep Sauret

En la primera hi veiem una dona vestida de festa fumant i en la segona un home també molt ben vestit, amb un elegant barret, fumant i ensenyant-nos una paquet de paper de fumar de la casa anunciadora. El missatge doncs, és repeteix anys després, fumar és símbol de persones modernes que triomfen socialment, d’aquí la importància innovadora de la marca “Cigarrillos París”.

Categories
Llibres

Les novel·les riu dels germans Singer

La novel·la jueva, tant en anglès com en yiddish, es caracteritza abans que res pel seu formidable sentit narratiu, derivat de l’oralitat de la cultura jueva, una oralitat lligada a la diàspora, al poble sense terra, fins i tot ara, amb l’existència de l’Estat d’Israel. Els tres germans Singer (fills d’un rabí jasídic, la dona del qual era, al seu torn, filla de rabí, eren nascuts a Polònia entre 1891 i 1902) es van dedicar a la literatura amb extraordinaris resultats, sent el menor, Isaac Bashevis Singer, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1978. No deixa de ser extraordinari que en una sola família coincideixin tres talents tan notables: Esther Kreitman, la més gran, Israel i Isaac, els quals van signar com a Singer, derivat del seu cognom natal, Zinger.

_______________________________

La família Karnowsky, que podem llegir en traducció directa del yiddish, es va publicar l’any anterior a la mort del seu autor. Tracta de tres generacions de jueus d’origen polonès i gira al voltant de tres protagonistes masculins (avi, fill i nét): David, que s’instal·la a Berlín; Georg, que neix a Alemanya i emigra als Estats Units quan el nazisme pren cos, i Yegor, que creix a Nova York i viu més aguda i dramàticament el xoc entre el nou país i la condició de jueu. Gairebé mig segle d’història.

Cabalosa novel·la de saga familiar, ofereix tota la força vertical i horitzontal que és pròpia dels millors exemples del gènere: el pas transformador del temps i de les diferents generacions i els detalls del context familiar, social, sentimental, urbà, cultural i polític que envolten i modifiquen lʼesdevenir i la lluita per la vida dels successius membres de la família.

La qüestió jueva, les seves excel·lències, rigors i malestars, impregna aquest apassionant relat, ple de reflexions i descripcions extraordinàries, arborescent a més no poder, amb sòlids personatges secundaris i amb una prosa precisa, plàstica i brillant que confereix volum i profunditat de camp a un torrencial relat riu que encerta a remansar-se en formidables episodis, tan aïllats com imbricats en el curs de la narració i en el seu sentit últim. L’altre Singer, com se li diu col·loquialment, és un immillorable autor per entrar-hi sense por als corrents.

_______________________________

Sempre he pensat que gairebé totes aquestes novel·les de set-centes pàgines cap amunt, els anomenats “totxos”, se les pot alleugerir d’unes dues-centes sense que la novel·la pateixi. A gairebé totes sí, excepte, amb tota seguretat, les d’Isaac Bashevis Singer.

La família Moskat és una perfecta demostració del que dic. Qui la llegeixi no podrà per menys de quedar admirat i sorprès de la seva capacitat per creuar desenes d’històries i personatges sense que sobri ni falti una coma. El secret de Singer és que es tracta d’un narrador en estat pur, que s’atén a una norma que només són capaços de seguir els mestres en aquest art: opinar poc i mostrar molt. Qualsevol que segueixi els seus llibres veurà que contra una evident escassetat de raonaments i explicacions, especialment d’ordre psicològic, impera la potència expressiva de la mirada per mostrar (no descriure sinó mostrar) la interioritat dels personatges, extraient-la a través de la mirada personal i històrica; Singer pertany a aquesta classe d’escriptors que, on la gent només veu allò obvi, ell veu sempre allò diferent.

La història de la família Moskat s’estén des de principis del segle XX fins a l’entrada dels nazis a Varsòvia el 1939. La novel·la és en realitat un gran fresc del món jueu de Varsòvia amb un immens valor literari que no desmereix del valor de crònica d’una societat destruïda i arrasada com és la dels jueus de Polònia. Trobarem tota mena de gent i gent de totes les classes socials i tot això dins del conflicte entre antics i moderns, entre tradició i modernitat que es cou al si d’aquesta societat jueva obstinada en una disputa emotiva, i esquinçadora també, entre els fidels chassidim i els joves defensors de la modernitat, intenta secularitzar la vida jueva i obrir-se a l’exterior. La nòmina de personatges és molt extensa i Singer els carrega de sentit, ambigüitat i personalitat. Poques vegades la novel·la realista ha aconseguit aquest domini de la trama, les situacions i els personatges, l’escriptura de la qual és una lliçó constant de com s’ha d’explicar una història.

A tots dos llibres la consciència jueva impregna les pàgines, però seria un error pensar que estem llegint un llibre de temàtica jueva. El poder d’aquestes novel·les rau en la universalitat. Com tantes grans obres basades en l’essència de la condició humana dels nostres temps i de tots els temps, no és el lloc, la raça o la creença allò que les engrandeix i provoca la nostra admiració, sinó aquesta capacitat de penetrar a l’interior de la humanitat del personatge i que ens col·loca a nosaltres entre l’autor i els altres. Aquest és el relat. Tot plegat un món que no vol deixar d’existir.

Un parell de novel·les més, per a qui els agafi afició.



Categories
Llibres

La corrupció política en l’Espanya Contemporània

Títol: La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar

Direcció: Borja de Riquer i Permanyer, Joan Lluís Pérez Francesch, Gemma Rubí, Lluís Ferran Toledano González, i Oriol Luján

Edició: Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia

Any: 2018

Pàgines: 695

Índex: Consta de 38 articles que podeu consultar aquí

Sinopsi  de La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar

La corrupció política s’ha convertit avui en una de les principals preocupacions dels ciutadans. Són molts els que la consideren un problema de primera magnitud perquè afecta de manera perillosa a la confiança en la política i la qualitat de la democràcia. Per analitzar amb rigor com ha estat possible arribar a una situació tan greu com la present, aquesta obra ofereix una sèrie d’aproximacions de caràcter interdisciplinari (història, ciència política, economia, dret penal, etc.) que contemplen els dos últims segles de la història espanyola, així com aspectes rellevants dels estudis europeus sobre aquesta xacra.

Presentació dels directors

El llibre recull totes les temàtiques tractades durant els dies 14 i 15 de desembre de 2017, en el marc de Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona, ​​i amb el patrocini de l’Ajuntament d’aquesta ciutat i de la Diputació de Barcelona, on ​​va tenir lloc el Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI. Els organitzadors de l’esdeveniment, el Grup d’Història de Parlamentarisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), van aconseguir reunir més de mig centenar d’especialistes de tota Espanya i d’Europa que participaren de manera activa en aquesta trobada interdisciplinari posant en comú els seus coneixements, les seves visions i les seves tesis sobre l’evolució històrica de les pràctiques corruptes. L’obra s’estructura en tres grans blocs: les ponències, els textos dels integrants de les taules rodones i les comunicacions seleccionades. En total hi ha 38 articles.

Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI.

El primer bloc conté dues aportacions que constitueixen un estat de la qüestió historiogràfic, el primer en l’àmbit europeu i occidental, realitzat per Jens Ivo Engels (Technische Universität Darmstadt), i el segon, la proposta interpretativa se centra en el cas espanyol, a càrrec de Borja de Riquer, Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano (Universitat Autònoma de Barcelona). A continuació, Francisco Comín analitza, des d’una perspectiva de llarg abast, els llaços entre pressupostos públics i legislació econòmica i corrupció. Per la seva banda, Fernando Jiménez Sánchez aporta la visió de com la ciència política s’ha atansat al fenomen de la corrupció en el cas espanyol. Per acabar aquest primer bloc, Ángel Viñas analitza el règim franquista com una situació de corrupció sistèmica i explica com el mateix dictador va arribar a acumular una gran fortuna gràcies a ella.

El bloc central del llibre es compon de cinc petits àmbits temàtics. En el primer d’ells, amb textos de Carles Sudrià, Mercedes Cabrera, Miguel Ángel López-Morell i Pablo Díaz Morlán, s’examinen els vincles existents entre els interessos dels grans grups econòmics i la corrupció. Segueix a continuació un segon apartat dedicat a la monarquia espanyola i als escàndols en els quals aquesta es va veure involucrada, amb aportacions d’Emilio La Parra, Maria Angeles Casado, Isabel Burdiel i Javier Moreno Luzón.

El tercer d’aquests àmbits aborda la qüestió de la corrupció existent en els governs i en les administracions locals. S’hi analitzen els mètodes utilitzats pels vells i els nous cacics per fer de l’administració municipal un territori propici als seus interessos particulars i com aconseguien esquivar els escassos sistemes de control de la seva gestió. Els textos són a càrrec de Jean-Philippe Lluís, Xavier Huetz de Lemps i Xavier Forcadell.

En el quart apartat es debat sobre la història de la persecució penal de la corrupció i sobre les notables dificultats que han existit sempre per convertir en delictes els abusos realitzats per polítics i funcionaris. S’analitzen les traves doncs de tot tipus de règims polítics, a la persecució i condemna dels corruptors i dels corromputs, a causa de l’escàs interès dels governants per establir una justícia ràpida i eficaç que sancionés de forma exemplar. En aquest terreny, els textos de Mercedes García Arán, Miguel Pino, Emilia Iñesta Pastor i Juan Carlos Ferré Olivé assenyalen la significativa tendència de molts polítics, tant del segle XIX com també de l’actualitat, de parlar molt més de l’administració de justícia que del poder judicial, la qual cosa revela les seves pretensions d’influir en el seu funcionament i soscavar la seva possible independència.

Finalment, la tercera part del llibre inclou 14 comunicacions seleccionades. També inclou una llista amb tots els autos i un índex onomàstic.

Quatre articles del llibre

A continuació cometem breument, quatre articles dels trenta-vuit que conté el llibre:

  • Riquer i Permanyer, Borja de; Rubí, Gemma; Toledano González, Lluís Ferran: “Más allà del escándalo. La Historia de la corrupción política en la España contemporània”
  • Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política”
  • Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)”
  • Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)”

La corrupció, més enllà de l’escàndol

L’article de Riquer, Rubí i Toledano planteja que la corrupció política té almenys quatre àmbits d’estudi: 1. Construcció cultural després del desastre de 1898 (caciquisme durant la Restauració, frau electoral, clientelisme polític durant els regnat isabelí. 2. Recerques que relacionen política i el món dels negocis (especialment els polítics liberals, La Restauració i la dictadura franquista. 3. Hª del Dret i del pensament polític sobre la responsabilitat ministerial i els empleats públics i també l’evolució del dret penal. 4. Historiografia sobre els escàndols  (Exèrcit del Rif, corrupció vinculada a la dictadura franquista).

Exemples de casos i d’algunes mesures

Cas Hospital Militar de San Carlos (1812). Casos Gobiernos de Fernando VII. Cas Pedro Macanaz compra venda d’empleos públics (1814). José A. Piqueras analitza les pràctiques corruptes. Destitució del secretari d’Estat Pedro Gómez Labrador (1813). Judici al ministre de Fomento Agustín Esteban Collantes (1859). Ley de Incompatibilidades (1933). Fins 1918 amb el Estatuto Maura no s’elimina la cesantía política i el famós comedero nacional. Claudio Moyano, ministre de Fomento és la primera dimissió voluntària d’un ministre (1853).

Fins a 1923 hi ha una persistent i descarada corrupció electoral. 1913 un terç de les terres de Jerez no pagaven cap tipus de tribut. Reforma i reconstrucció de la Via Laietana concedida al Banco Hispano Colonial, presidit pel segon marquès de Comillas. El cas de La Papelera. Las Minas del Rif. Contrabando a gran escala de Juan March. El rei Alfons XIII. La dictadura de Primo de Rivera adula i fa favors a Juan March. El cas El Estraperlo. L’escàndol Nombela. Enfonsament del Partido Republicano Radical de 102 diputats a 4 entre 1933 i 1936.  La Dictadura franquista és un règim de corrupció política institucionalitzada. Franco mateix ha estat un polític corrupte (Ángel Viñas). Ministres de Franco: Demetrio Carceller, Manuel Arburúa. Els germans Muñoz Ramonet. Assumpte MATESA (1968). La llei d’Amnistia de 1978 descarta l’exigència de responsabilitats polítiques sobre la corrupció.

El torn polític o repartiment del poder dels dos partits dinàstics (conservador i liberal) liderats per Antonio Cánovas del Castillo i Mateo Práxenes Sagasta

Què fou la corrupció política al segle XIX

El que va ser distintiu del liberalisme espanyol, en la seva versió conservadora, és que va intentar que els governants es poguessin moure en el terreny de la impunitat i, en el fons, de la inviolabilitat i la sacralitat, davant de les conflictives pràctiques assembleàries gaditanes i de les amenaces locals del liberalisme progressista i radical. Després els progressistes, demòcrates i republicans van fer de la revolució moral al llarg de segle XIX una peça programàtica indispensable. No obstant això, sectors del progressisme tampoc van ser aliens a la corrupció, tot i presentar-se com paladins de la seva denúncia.

Allò que és propi de l’administració espanyola era el despotisme i la irresponsabilitat. La corrupció no va ser un assumpte de conductes individuals desviades, esmenables amb el desenvolupament de la modernització, ni una casuística més o menys cridanera, sinó un dispositiu de l’art de governar, comprensible a través de les pràctiques de la governabilitat. La rigidesa o flexibilitat en el repartiment i rapinya de la riquesa pública va actuar com a motor de canvi polític i de mecanisme de recomposició de les oposicions, tal com va succeir en 1854 i 1868: tots dos van ser moments de ruptura emmascarats com a revolucions morals .

La corrupció a l’Espanya del XIX va ser la sensació d’impunitat de què gaudia el poder. La corrupció va poder desenvolupar-se i arrelar-se en l’Espanya liberal gràcies a la inexistència d’una autèntica divisió de poders.

Sàtira de la corrupció política al segle XIX “Al asalto!” per Demócrito (1849-1908) humorista gràfic

La corrupció política al segle XX

Durant el segle XX, quan es va passar d’un 10% de pressupostos públics respecte el PIB el 1900 a un 40% ja en el segle XXI, amb un 15% d’empleats públics del total de la població activa, es va produir una notable ampliació en el camp de la corrupció, sobretot durant les dictadures.

En les etapes de llibertats, el coneixement dels casos de corrupció és causa de l’activitat denunciadora de la premsa o dels polítics de signe diferent dels corruptes, més que a l’activitat investigadora de la fiscalia, el que comporta l’increment de la preocupació ciutadana davant les pràctiques corruptes.

La gestió pública de la dictadura de Primo Rivera  va actuar davant  una impunitat total i la seva actuació governamental va estar plena d’arbitrarietats administratives, irregularitats judicials i tractes privilegiats escandalosos.

Durant la Segona República es va fer evident “l’existència d’una major voluntat política de crear una administració més eficaç i intervencionista”. Es va reduir la corrupció electoral i es van perseguir els casos de corrupció política, com va ser notori en l’anomenat Estraperlo que va suposar, entre altres assumptes tèrbols, el descrèdit absolut del Partit Radical davant l’electorat.

Sota el franquisme es va institucionalitzar la corrupció política, i l’Estat va ser capturat pels grans grups econòmics, que se’l repartir com un autèntic botí de guerra. La paraula impunitat va cobrar el seu màxim desenvolupament i el propi dictador Francisco Franco va ser un polític corrupte que a més es va enriquir per mitjà de tot tipus de pràctiques il·lícites. Com que el franquisme mai la va condemnar moralment, la corrupció i les seves moltes pràctiques il·legals van acabar per ser tolerades en la societat quan no tingudes per demostracions d’èxit empresarial.

Durant la Transició “no hi va haver voluntat política per intentar erradicar la corrupció política provinent del franquisme”. Per als autors, aquest “perdó i oblit” són el moll  de l’os de l’explicació de per què “a la societat espanyola ha arrelat tan una cultura política indulgent i comprensiva amb la corrupció”.

A mode de balanç: propostes i reptes dels autors

De Riquer, Rubí i Toledano tanquen el seu article amb una llarguíssima i necessària bateria de preguntes sobre les consideren que hauria de treballar la historiografia per determinar el grau d’intervenció de la corrupció política en la realitat espanyola dels dos últims segles.

De fet, hi ha una gran pregunta a la qual els historiadors hauríem de saber respondre: ¿Per què les pràctiques corruptes tal com les coneixem avui han arrelat molt més en uns països que en altres?

Algunes de les qüestions més pertinents a plantejar als historiadors podrien ser: ¿Fins a quin punt es pot parlar de la captura de l’Estat per part dels grups econòmics més poderosos, com sosté Francisco Comín? O es tracta més aviat de pactes i aliances entre els grups d’interessos econòmics i part de la classe política en l’època liberal? El procés cap a la democratització a Espanya va ser en bona mesura hipotecat i dificultat per la corrupció?

¿La corrupció política va ser, però, un dels mitjans amb els quals el fràgil i precari Estat liberal espanyol va poder consolidar-se políticament a mitjan el segle XIX? La corrupció va ser també una resposta davant l’amenaça del món local i del provincialisme, i la por a la revolució social? Quins efectes va tenir la subordinació dels jutges per protegir l’Administració? La corrupció ha estat una mena de “lubricant” que ha permès un funcionament més àgil de les administracions públiques? ¿I quin va ser el preu pagat per això? La corrupció va afectar el retard econòmic espanyol al sostreure importants recursos públics, o per contra va facilitar el creixement? Quins van ser els costos econòmics i socials de la corrupció política? Al generalitzar la corrupció, no s’estava dificultant també el sorgiment d’una ciutadania crítica? No es va contribuir a erosionar la imatge de la política i dels polítics, alimentant tant el discurs crític per l’esquerra, com l’antiparlamentarisme més reaccionari? Quines han estat les respostes populars i cíviques davant aquest fenomen? Recordem aquí la gran mobilització de masses contra la corrupció esdevinguda a Madrid amb l’assumpte del marquès de Cabriñana el 1895, estudiat per Javier Moreno Luzón, malgrat que a la fi les seves repercussions polítiques fossin escasses.

¿Hi ha pocs escàndols polítics a Espanya, a jutjar pel que ha passat en altres països europeus, com França, Regne Unit o Itàlia, a finals de segle XIX i inicis del XX? En quina mesura la corrupció que va esquitxar la Monarquia va contribuir al deteriorament de la seva legitimitat? En quina forma els escàndols de Maria Cristina i de la seva filla Isabel II no van encendre el debat sobre si la Monarquia era propietat de la nació i no a l’inrevés? I aquí podríem recordar la recomanació d’Antonio Cánovas del Castillo a Laureà Figuerola, el 1869, sobre la conveniència de “anestesiar la investigació” sobre les joies de la Corona robades per Isabel II, perquè podria posar en perill el mateix sistema polític liberal.

¿Entre els molts costos de la recent Transició espanyola hi ha el no haver passat comptes a la corrupció del Franquisme? Què va suposar per a la societat i l’administració espanyoles tolerar i acceptar aquesta pesada herència delictiva de la dictadura? I, més en concret, què hi ha de restes del Franquisme i de novetat en l’actual corrupció política?

¿Es pot afirmar que l’actual sistema democràtic espanyol s’està mostrant incapaç de controlar, sancionar i erradicar amb eficàcia la corrupció política? ¿Es tracta d’unes pràctiques sistèmiques i profundament arrelades en la vida política i en la societat? O ens trobem tan sols davant la proliferació de casos, però no davant d’una corrupció generalitzada que contamini per complet el funcionament de la democràcia? ¿El fet que el PP, partit que en els últims anys ha governat a Espanya sigui el que està involucrat en més casos de corrupció de tot Europa té un significat especial? Per què segueix rebent un ampli suport dels electors?

¿Es pot parlar de l’existència avui a Espanya d’un neocaciquisme local i territorial en gran mesura conformat i cohesionat per la corrupció política? ¿El fet que la majoria dels mitjans de comunicació privats depenguin econòmicament d’importants grups empresarials, sobretot bancaris, pot mediatitzar les denúncies i les informacions sobre la corrupció política?

Com cal interpretar l’escàs interès dels Governs democràtics i de la majoria dels partits polítics per procedir a una profunda reforma del sistema judicial? A què responen les reticències per legislar i controlar de manera eficaç el finançament dels partits polítics? Per què hi ha tantes dificultats per a la creació d’un poder judicial realment independent, ràpid, eficient i amb capacitat de sancionar la corrupció de forma exemplar?

Corrupció, negocis i política

Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.

Les biografies de Nicolàs Maria de Urgoiti (1869-1951), de Juan March Ordinas (1880-1962) i la de Jesús de Polanco (1929-2007), són la base per a l’anàlisi de la cultura política i les polítiques anticorrupció en tres moments i contextos històric diferents que encaixarien amb la segona onada (1880) i la tercera onada a partir de 1990 de “debats calents” segons Jeans Evo Engels.

Tres llibres de Mercedes Cabrera sobre les biografies de Nicolás María de Urgoiti, Juan March i Jesús de Polanco per entendre la cultura política i les polítiques d’anticorrupció

Muñoz Ramonet i el grup empresarial UNITESA

Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.  629-643 p.

La professora Montserrat Llonch estableix en el seu article sobre la corrupció durant la dictadura franquista dues etapes, una que aniria fins a 1951 i que de tan generalitzada i quotidiana com és, no es molesta a ocultar-se, ni pot, i una altra a partir d’aquest any que aprèn a dissimular i s’especialitza.

L’anàlisi del perfil empresarial de Julio Muñoz Ramonet, l’articulació i la creació d’UNITESA (Unión de Industrias Textiles SA) permetran aprofundir en l’estudi de cas i fonamentar els principals resultats. El cas UNITESA evidencia la discontinuïtat de l’empresariat català amb la irrupció del franquisme, que dona peu a una nova classe empresarial, que no es caracteritzava per ser emprenedora i competitiva sinó que estava conformada pels més propers al poder i els que tenien menys escrúpols per aconseguir avantatges en l’aplicació de les regulacions i informació privilegiada.

Muñoz Ramonet: Retrat d’un home sense imatge. amb Montserrat Llonch com a coautora

Fam, corrupció i suborns en el primer Franquisme

Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.  143-170 p.

Conclusions del mateix autor

La corrupció va arribar durant el Franquisme, i especialment durant la seva primera meitat, a quotes inèdites i escandaloses. Es podria afirmar que des del primer moment va estar inserida en l’ADN de la dictadura, recoberta, això sí, per solemnes proclamacions de “Por Dios y por España”. No es va produir de manera espontània. Va ser el resultat d’actuacions concretes. De vegades basades en entelèquies feixistes. En altres casos amb ple desconeixement dels mecanismes de funcionament de l’economia. Va exercir un paper absolutament clau per fer arribar els fruits de la victòria a les oligarquies tradicionals i a una nova classe lligada de forma consubstancial als sectors militars, polítics i ideològics que havien sostingut el que feien passar per “Cruzada”. La corrupció va esquitxar des de l’alta prefectura de l’Estat fins als més humils empresaris i funcionaris. Va complir tres funcions específiques: va permetre un enriquiment inusitat dels vencedors i, en molta menor però no menyspreable mesura, de les classes subalternes o de servei que s’hi havien adherit; va afavorir un transvasament de rendes des dels vençuts als nous amos de la situació, i va comportar que els enemics tot just poguessin subsistir amb prou feines.

La corrupció va ser encoratjada de manera conscient per les autoritats polítiques, ancorades en el manteniment per superar de manera significativa els postulats ideològics de l’autarquia nazi-feixista o els suposats encants de la industrialització a través de la substitució d’importacions. La noció econòmica elemental del cost d’oportunitat mai va entrar en els seus càlculs. Va ser també un subproducte inevitable d’una economia subdesenvolupada en què el dirigisme estatal i paraestatal va suprimir qualsevol vel·leïtat que pogués semblar-se a una economia de mercat. Es va desenvolupar en un bassal d’incompetència en la qual la voluntat de Franco va ser sempre llei. La corrupció no va acabar el 1959 amb l’única gran operació político estratègica del Franquisme: l’adopció del pla d’estabilització i liberalització. Va ser, però aquest pla, el que, amb Franco remugant, va permetre a l’economia i a la societat espanyoles no perdre la cursa per enganxar-se d’alguna manera a l’expansió, ja en marxa, de les economies europees de lliure mercat i la nord-americana.

En un període en què molts procuren oblidar la repressió multimodal, les escassetats i els patiments dels anys quaranta o els també foscos anys cinquanta convé mirar enrere per negar amb tota energia que, amb Franco, almenys la situació econòmica va ser millor que en els actuals anys de depressió. Franco mai va ser el “últim regeneracionista”. A canvi, com ha dit Manuel Sanchis i Marco, Franco i la seva dictadura van ser la gran rèmora per al progrés econòmic i moral d’Espanya.

Compra venda d’estraperlo de “chuscos” de pa dur als anys 50. / La otra cara del caudillo. Mitos y realidades en la biografía de Franco , Ángel Viñas

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Chagall i la Bíblia

La Creació, 1960

El Museu Diocesà de Barcelona presenta una exposició d’una part de l’obra de Marc Chagall, litografies sobre la Bíblia i aiguaforts sobre els pecats capitals. Un recull de peces notables sobre un dels interesos del seu pintor. Una exposició descontextualitzada, i poc o gens explicada, on es dona per suposat que el públic coneix abastament el pintor i l’obra. I és una pena, Chagall, que tan bé coneixia Catalunya, va ser un artista emigrant, en èpoques convulses, que no podia dissimular els seus estats d’ànim quan pintava. Coneixedor de les avantguardes post impressionistes, resulta força inclasificable. Chagall és un d’aquests artistes difícils d’ubicar en un estil concret, encara que són explícites les seves influències, que ell barreja natural i elegantment.

L’artista neix en un poblet de Bielorússia, però quan descobreix la seva vocació sent la necessitat de viatjar a París, on entra en contacte amb les primeres avantguardes. Torna a Rússia i participa activament en la Revolució Russa, però acaba tornant a París, on es reuneix amb altres artistes emigrats jueus com Modigliani, i molt altres vinguts d’arreu.

La seva obra fluctua entre realitat i fantasia, entre els símbols del folklore popular rus i el subconscient. La infància és la font de la qual beu i la seva obra està tenyida de malenconia i records de la seva infantesa, quan era realment feliç. El seu origen jueu el va fer aprofundir en la tradició del seu poble així com en els costums de la seva Bielorússia natal, i al seu coneixement de la Bíblia li va dedicar obra, però aquest gust per la tradició ancestral no va impedir que abracés tota mena d’avantguardes per aconseguir un estil personal i inclassificable.

Res d’això, aquí tant resumit, apareix a l’exposició, i és molt lamentable. Ara, veure la seva obra en directe sempre té recompensa.