La gran dama del suspens també va escriure sobre ella, va explicar la seva vida amb la mateixa agilitat, intriga i tensió que ho faria en les seves millors novel·les.
Al llarg de les tres dècades des de la seva mort el 1976, molts lectors i crítics d’Agatha Christie han sostingut que el llibre més convincent és el menys conegut: la seva Autobiografia. Tot i els seus èxits, sempre va ser una persona molt gelosa de la seva intimitat, arribant a extrems extravagants per eludir les aparicions en públic. Va rodejar la seva vida amb un mantell de misteri gairebé tan impenetrable com el de les seves novel·les.
En aquesta obra ens explica els anys feliços de la infància a l’estranger, les errades amoroses de la joventut, els seus dos matrimonis, els seus viatges a Egipte i Orient Mitjà seguint les passes del marit arqueòleg, Max Mallowan; també els contratemps en començar la carrera d’escriptora i la consecució gradual del seu èxit. És l’autobiografia d’algú que va saber gaudir de la vida i, al mateix temps, l’estudi d’una professional conscient, d’una escriptora que sabia perfectament quina era la seva feina i que ens explica com ho va fer.
Aquest llibre pertany a aquelles lectures que et situen en un temps i una societat, de la mà de les vivències de qui l’escriu. I si el personatge és viatjat i gens simple, com és el cas, estem davant d’una obra que ens explica moltes més coses que les peripècies personals.
Seguidament incorporo algunes fotografies de la casa on va viure: Greenway House al comtat de Devon a Cornuailles, i on es conserva intacta la decoració i alguns documents i obres originals. Declarat patrimoni de la Humanitat el març del 2004 ara pertany al National Trust.
La darrera fotografia és un manuscrit on hi escriu ingredients d’algun verí.
Fa uns dies vaig escoltar a un membre d’alguna associació de memòria històrica dir que per parlar-ne o per fer-se’n el càrrec d’uns determinats fets s’han d’haver passat, s’han d’haver patit, i pot ser ben cert, però no oblidem la necessitat de fer arribar el passat, sempre i sigui quin sigui. Jo mateixa tinc interès per episodis històrics que no he viscut. Repeteixo, la història que ens ha conformat tal com sóm, l’hem de fer arribar sí o sí a les noves generacions, a aquelles que els llibres d’història els hi haurien d’explicar mentre estudien, i ja ho fan, però mai s’hi arriba o s’hi arriba malament. Estudis cada cop menys valorats i m’atreviria a dir menys eficients, si ens atenem al fracàs o a l’abandonament escolar. Això sí, les estadistiques són contínues, per seguir mantenint un maleït bucle. Perquè el problema està en un altre lloc, té una altra arrel, i necessita molt coratge i molts diners.
Per aquest motiu el fet de la lectura, entre altres, hauria de ser un aliat sense paliatius. I en aquest sentit la literatura té grans autors de tots els temps, que no han pretés fer novel·la històrica, i menys segons els cànons actuals, no els hi cal, senzillament expliquen la vida, les relacions socials i les inquietuds i fracassos de la gent.
La col·lecció a la qual vull donar visibilitat, en aquest sentit que he dit, que no li cal gens, és una obra monumental per l’abast i pel compromís amb el lector i amb la societat. No vull dir que ompli un buit, però sí que es col·loca en un esglaó de referència pel que fa al testimoni de la nostra trista i recent Història. Lògicament totes les guerres ofereixen resultats en el món de cultura que les seguirà, i majoritàriament per esbrinar-ne les causes i els errors que les han provocades. En aquestes sis novel·les, en falta una per publicar, els fets, les històries, els personatges, les vides parlen per sí soles. Així es fa a les bones novel·les contemporànies, el narrador deixa de ser omniscient i el lector pren el relleu davant del que si le explica.
Almudena Grandes, gran explicadora d’històries, va prendre una bona decisió en el moment que es va tancar intermitentment, i durant anys per explicar la postguerra espanyola, que sí que l’ha viscuda, i l’explica des de diferents òptiques, moments i esdeveniments diversos. La seva admiració per Don Benito, en Galdós, li va servir de molt. És com un mosaic romà, endreçat, pulcre, perfilat, sobre un fons monocolor; no és un trencadís, en tot cas en alguna estructura, però que sempre acaba arribant on vol.
Sis llibres, els continguts dels quals són independents, cosa que li permet enfocaments i cronologies aleatòries. Sis històries del menyspreu que es va tenir per una societat, que la República havia intentat convertir en adulta. El que allà s’explica és Història, i dic jo: si els currículums escolars no hi arriben mai prou, augmentant així el tradicional silenci i la perillosa ignorància, no estaria de més posar-los de lectura recomanada, no, obligatòria, millor.
L’1 de març de 1951, a Barcelona, milers de ciutadans es van negar a agafar els tramvies per protestar contra l’important augment dels preus dels bitllets que inicialment havia de produir-se a Madrid i Barcelona, però al final només es van mantenir a la Ciutat Comtal, cosa que va fer créixer el disgust i el greuge ciutadà. La dictadura va respondre tard i malament al desafiament social que tenia al davant. Com podia reprimir o castigar als que es negaven a fer ús d’un servei públic?
El llibre (Editorial Rosa dels Vents) ens parla dels dies anteriors i posteriors a la data simbòlica del primer de març i continua gairebé fins a mitjans de mes, ja que Barcelona viuria el dia 12 la primera vaga general, des de l’entrada i ocupació per l’exèrcit franquista el 26 de gener de 1939.
L’autor aporta una visió polièdrica de la realitat i del dia a dia barceloní a través de l’anàlisi de fonts molt diverses que permeten aproximar-nos de manera prou fiable a aquella realitat. La premsa diària proporciona prismes d’anàlisi amb lleugers matisos dintre de la monotonia franquista: tota la premsa és franquista però amb punts de lleugera discrepància, la poca que permetia un règim tan brutal com la dictadura. De tota manera, no era exactament la mateixa visió de La Vanguardia Española que la de Solidaridad Nacional, prototipicament falangista o la revista setmanal Destino que aportava un toc “liberal”, si es que aquí la paraula es pot escriure sense riure o plorar. Per completar la visió de la realitat s’utilitzen també publicacions afranquistes o directament de la clandestina i perseguida oposició antifranquista, així com múltiples testimonis que ens serveixen per situar-nos al llarg del relat.
En el primer capítol (La ciutat abans de les vagues) es fa una situació del context històric de la ciutat després d’una dècada de repressió, penúries econòmiques i fam. El dia a dia dels ciutadans eren les cartilles de racionament, el mercat negre (el famós estraperlo), les contínues restriccions elèctriques i la por. La Barcelona oficial, la nacional catòlica, vivia en els dies previs, la fe de la “Santa Misión” que eren els prolegòmens del futur Congreso Eucarístico que tindria lloc l’any següent al d’aquesta història i que havia de representar l’apogeu místic d’aquella Espanya famolenca i reprimida.
Fulls volanders que apareixien a Barcelona els dies previs a la vaga: En el primer per l’esquerra es pot insinuar la procedència més o menys falangista per la frase final (ajuntament.barcelona.com). En el centre, els 0,40 cèntims era el preu de la reivindicació dels bitllets (ElNacional.cat). A la dreta: poesia bufa que circulava com un rumor en aquells temps i que fa referència al suposat “rotllo” romàntic entre la vedette del Paral·lel Carmen del Lirio i el governador Baeza Alegría (fotografia procedent del llibre)
El segon capítol (La vaga dels tramvies) és la part central del llibre i relata els dies previs i els immediatament posteriors al dia 1 de març. Sempre utilitzant fonts diverses es va construint un relat on els fulls volanders, les octavetes que cridaven a la protesta són una part important del creixement del malestar ciutadà. Es pot constatar com és des de baix que es va formant la protesta, tot i que els dies previs els estudiants universitaris s’hi afegiran. És interessant seguir les picabaralles entre els grups falangistes catalans i les seves tensions en una guerra soterrada contra el governador civil Eduardo Baeza Alegría. Finalment el dijous 1 de març, els barcelonins fastiguejats i tips d’una vida miserable embolcallada de la por constant es neguen massivament a pujar als tramvies que van ocupats únicament pel conductor, el cobrador i una parella de la policia armada o algun falangista ben armat. La vaga es mantindrà fins diumenge quan les autoritats preveuen que la protesta decaigui; aquell dia al camp de les Corts es juga partit de lliga entre el Barça i el Racing de Santander. La companyia de tramvies va concentrar gran quantitat d’unitats al voltant del camp, però en una tarda de pluges intenses, el públic de manera callada va tornar caminant sota l’aiguat.
Hi ha molt poca producció gràfica de la protesta dels tramvies i de la vaga general. A l’esquerra, un grup de ciutadans intenta tombar un tramvia (blogs.elpunt.cat). En el centre, restes de llambordes que utilitzaven els vaguistes per provocar el descarrilament de les unitats (antropologia.cat). A la dreta, la policia armada desplegada al centre de la ciutat (ajuntament.barcelona.com).
El següent capítol (La vaga general) explica la manera com es va convocar i desenvolupar la vaga del dia 12 de març. En aquest sentit, el paper de les forces d’oposició clandestina va ser minsa o inexistent i sembla ser que tot va sortir de l’assemblea convocada a la seu de la CNS, la central nacionalsindicalista a la Via Laietana on alguns falangistes díscols i/o elements obrers de la catòlica HOAC haurien recollit el clima que possibilitaria l’acció de protesta. Cal esmentar que la vaga es va estendre per diferents poblacions de la província. La resposta violenta del règim durant tot el cicle de protestes (des de mitjans de febrer fins al 15 de març) va ser contundent: centenars de detinguts, i un nombre indeterminat de morts i ferits; la mort del nen de 5 anys Juan Moreno Ruiz quan la policia efectuà “disparos al aire” és un bon exemple de la brutalitat policial. Malgrat tot, el moviment de protesta aconseguí de manera ràpida l’anul·lació de la pujada de les tarifes i el desconcert i les pors entre els dirigents franquistes.
El quart capítol (“Teniamos razón”. Els franquistes passen comptes) ens explica la recomposició després dels fets de totes les forces del règim i com la premsa tanca files entorn de la dictadura. Tot i així, hi van haver conseqüències internes: la dimissió i substitució de l’alcalde de la ciutat, el baró de Terrades, per el mediocre i gris Antonio María Simarro, així com el cessament del governador civil Baeza que serà substituït pel dur general Felipe Acedo Colunga. El govern va intentar posar ordre dins les files sempre turbulentes dels falangistes locals. La premsa elogià de manera exagerada i amb un descarat autobombo la resposta “súblime” que les autoritats havien donat a la crisi originada per elements externs i infiltrats dels enemics d’Espanya.
Un curt epíleg (Els comunistes (confessen) que només van fer propaganda) explica les caigudes, en dates immediatament posteriors als fets, de molts elements clandestins del PSUC, l’enemic per antonomàsia del règim, i de com a través de les tortures bestials a què van ser sotmesos, la policia social se n’assabentà del paper (o millor dit de la manca de paper) dels comunistes i de la resta de l’oposició clandestina en les protestes del mes de març.
Una breu conclusió (Després de març de 1951), unes Notes acurades i els Agraïments finals clouen l’obra, tot plegat 340 pàgines de lectura amena que ens pot servir per recordar, posar en ordre i conèixer de forma profunda uns fets històrics molt propers en l’imaginari col·lectiu que representen un punt d’inflexió en la monotonia de la dura postguerra.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962). És professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer) i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF, adscrit al Centre d’Estudis de les Èpoques Franquista i Democràtica, UAB-CEFID). És membre del Consell Científic del Museu Memorial de l’Exili (MUME La Jonquera). Especialista en l’exili català de 1939 i el primer franquisme a Catalunya, les seves darreres publicacions sobre aquestes matèries són: Exiliats, proscrits, deportats (Barcelona, Ed. Empúries, 2006); 1939 (Barcelona, Península, 2007); Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana (Barcelona, Empúries, 2010); L’any que va caure París. Aliadòfils i franquistes catalans l’estiu de 1940 (Barcelona, La Magrana, 2010); Contra els catalans franquistes. Lletres de batalla de l’exili i la clandestinitat (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014); Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946) (Palma, Lleonard Muntaner, Editor, 2015); i, amb Mireia Capdevila, Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) (Barcelona, L’Avenç, 2017). (Extret de: https://www.lleonardmuntanereditor.cat)
El nostre, com tants altres països, és ple de personatges apassionants, incloses, no cal dir, les dones, fins fa ben poc tan injustament silenciades. Un d’aquests referents, durant els anys del franquisme i els primers del règim del 78, és Joan Baptista Cendrós i Carbonell, industrial perfumista, mecenes, editor, activista i directiu cultural. Un altre, i prou destacat, dels artífexs que van contribuir a què la nostra -aparentment derrotada- nació pogués salvar els mots.
El conegut periodista i escriptor manresà Genís Sinca, especialitzat en biografies i memòries, ha gosat fer-ho, i d’una manera prou reeixida. Així, i en el seu El cavaller Floïd, nom de la històrica loció -però encara podeu adquirir-la- per a després de l’afaitat, ens posa a mans les traces d’una personalitat que, si no hagués existit, el catalanisme de la resistència cultural hagués hagut d’inventar-la…
Floïd, massatge per a després de l’afaitat
Ho precisaven el paper decisiu d’Òmnium Cultural -Cendrós en seria un dels cinc empresaris fundadors-, el finançament directe d’institucions clau com l’Institut d’Estudis Catalans, la recuperació d’Edicions Proa o d’Aymà Editora, la implicació en la Nova Cançó, la creació de la Gran Enciclopèdia Catalana, la trajectòria de Banca Catalana… Quin intens, i ben notori, full de serveis!
Rere l’aroma, tan singular i vigorós, de Floïd, hi bategava amb força un catalanista apassionat, protagonista d’episodis antològics com els enfrontaments cara a cara amb Fraga Iribarne o, entre nosaltres el president Tarradellas, que des de Saint-Martin-le-Beau anava, crec, massa per lliure, com Josep Benet asseverà, el 1996, en el seu volum, més que interessant, El president Tarradellas en els seus textos (1954-1988).
Genís Sinca
Sinca, de totes aquestes referències i informacions, se’n surt prou bé, tot i que al llibre, al meu entendre, li sobren pàgines. En tot cas, l’autor aconsegueix traçar un perfil ben definit i vigorós -com el seu Floïd- d’un personatge, en alguns aspectes, força irrepetible… Vegeu algunes biografies que ha publicat Genís Sinca:
Biografies de: Paco Candel, Joan Uriach, Quinze gegants de la medicina catalana, Eduard Punset, Ramon Fuster i Rabés,
L’avi Florenci
I, ja que parlem de biografies, s’escau fer notar que està per escriure -per publicar, si més no- la d’un personatge de l’interès i la significació del pare de Jordi Pujol. Sí, el mític avi Florenci, el de la famosa deixa, de la qual, segurament, no se n’ha fet el millor ús…
Florenci Pujol
Jo m’he permès de proposar la realització d’aquesta obra a un conegut i prestigiós filòleg i historiador. A veure si ell -o algú altre del ram de lletres, com el mateix Genís Sinca- es posa d’una vegada a explicar qui era el també conegut com el Pujolet de la Borsa, per la seva intuïció pels negocis i la capacitat extraordinària per retenir xifres.
Els qui ens agrada la Història i estem convençuts que, en una part important, aquesta disciplina s’elabora des de diversos i múltiples referents individuals, bé que ens ho mereixem, com també ho precisa el millor coneixement de l’evolució recent de Catalunya.
Més informació
Podeu llegir aquí la “Perla 32. Cendrós. Un singular activista de la cultura catalana durant el franquisme” redactat per Josep Sanmartí i editat al Blog Perles Negres, Perles Blanques, 2 de juny de 2018.
Els Espais Volart de la Fundació Vila Casas ens ofereixen aquesta tardor i fins a final d’any dues mostres molt diferents. Una de Daniel Enkaoua, un pintor nascut a França i que viu ara a Barcelona i l’altra, Cigarrillos París que agradarà als amants de la publicitat, basada fonamentalment en cartells publicitaris de principi de segle XX de la marca de tabac argentina propietat de l’olotí Manuel Malagrida.
Daniel Enkaoua – Visage paysage
Daniel Eukaoua, format a França i a Israel, és fonamentalment un pintor figuratiu tot i que a l’exposició hi trobem també natures mortes i paisatges. Són quadres o de gran format o molt petits. Sorprenen els de les humils verdures, alguns molt grans.
Aquesta exposició, comissariada per l’escriptor Grégoire Polet, reuneix l’essència de la producció recent d’Enkaoua, a més d’obres anteriors que es consideren indispensables
Són pintures lluminoses sobre fons neutres que les destaquen. La llum en Eukaoua té molts matisos, mai és igual. Són imatges tranquil·les dins de molts colors en què hi trobem violència i tendresa al mateix temps a partir d’una pinzellada molt original. En molts casos el veiem com un impressionista més.
Mirem algunes de les obres exposades:
Tres obres de l’Exposició Daniel Enkaoua – Visage paysage a Espais Volart de la Fundació Vila Casas
“Cigarrillos París” i la publicitat moderna
La segona exposició, amb un caràcter totalment diferent, ens endinsa a més del món de l’art en el de la publicitat.
A través de la marca argentina de cigarretes Cigarrillos París amb tabac de Cuba creada per Manuel Malagrida en aquell país, hi trobem la innovació publicitària que va fer a través dels cartells publicitaris i els concursos que va fer per seleccionar-los.
El concurs dels Cigarrillos París fou convocat el desembre de l’any 1900, dotat amb 22.000 francs –en diners constants, una xifra encara no superada– i un total de 31 premis. La majoria dels originals premiats, realitzats pels millors cartellistes del moment, va ser dipositada al Museu Comarcal de la Garrotxa, a Olot.
Aquesta exposició, coorganitzada amb el Museu de la Garrotxa pretén explicar, a través dels principals cartells presentats en aquest concurs, però també de fotografies, impresos, vestits, objectes i productes de disseny, el llenguatge publicitari de principi del segle XX. I com aquest, a través de la seva particular iconografia, aborda realitats com la situació de la dona, les classes socials, la infància, el progrés o el mite de la ciutat-llum.
A finals del segle XIX i principis del XX fou el moment àlgid del cartellisme en la creació de la publicitat de les marques. Malagrida en va fer ús, junt amb altres tècniques revolucionàries de l’època. Deixava de ser cert allò que “el buen paño en el arca se vende”.
Tot ho tenia estudiat, des del nom París que era el de la principal metròpoli artística mundial i símbol de modernitat i luxe i on ell hi havia viscut dos anys, fins els homes vestits de frac i les senyores amb elegants vestits de nit.
Dos cartells ens han cridat especialment l’atenció, el primer ens mostra una festa d’una classe social alta que es diverteix tot fumant. I la segona una obra de Ramon Cases, una senyora molt ben vestida, també fumant.
Dos cartells publicitaris de la marca “Cigarrillos París”
Amb independència de la qualitat dels cartells i de la seva contextualització hi ha dos aspectes que voldríem destacar. Un és la tipografia emprada en els cartells: al no haver-hi el que avui en diem llibre d’estil d’una imatge comercial, els artistes cartellistes feien servir en els missatges tipografies variades i lògicament diferents. A l’exposició en trobem un bon recull.
Diferents tipografies de la marca “Cigarrillos París”
Aquesta diversitat tipogràfica no contribueix precisament a crear una imatge total i coherent com pretenia el Sr. Malagrida. Evidentment, es va superar amb la creació d’una normativa per cada producte marca. L’altre aspecte és que a Espanya també s’ha fet ús d’imatges de persones benestants per anunciar temes relacionats amb el fumar. Atès que el tabac és un monopoli estatal, no calia anunciar un producte que no té competència, per la qual cosa hem d’anar al paper de fumar per trobar publicitat relacionada amb el tema, i aquí sí que trobem a partir de la segona meitat dels anys 20, publicitat relacionada amb què fumen la gent de una determinada classe social, persones elegants i modernes. D’una forma clara doncs, estem dient que si vols ser com ells, cal que fumis tal com ens deien des de l’Argentina uns 25 anys abans. Presentem dos vinyetes filatèliques en aquest sentit.
Vinyetes filatèliques amb publicitat sobre paper de fumar. Col·lecció Josep Sauret
En la primera hi veiem una dona vestida de festa fumant i en la segona un home també molt ben vestit, amb un elegant barret, fumant i ensenyant-nos una paquet de paper de fumar de la casa anunciadora. El missatge doncs, és repeteix anys després, fumar és símbol de persones modernes que triomfen socialment, d’aquí la importància innovadora de la marca “Cigarrillos París”.
La novel·la jueva, tant en anglès com en yiddish, es caracteritza abans que res pel seu formidable sentit narratiu, derivat de l’oralitat de la cultura jueva, una oralitat lligada a la diàspora, al poble sense terra, fins i tot ara, amb l’existència de l’Estat d’Israel. Els tres germans Singer (fills d’un rabí jasídic, la dona del qual era, al seu torn, filla de rabí, eren nascuts a Polònia entre 1891 i 1902) es van dedicar a la literatura amb extraordinaris resultats, sent el menor, Isaac Bashevis Singer, guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1978. No deixa de ser extraordinari que en una sola família coincideixin tres talents tan notables: Esther Kreitman, la més gran, Israel i Isaac, els quals van signar com a Singer, derivat del seu cognom natal, Zinger.
_______________________________
La família Karnowsky, que podem llegir en traducció directa del yiddish, es va publicar l’any anterior a la mort del seu autor. Tracta de tres generacions de jueus d’origen polonès i gira al voltant de tres protagonistes masculins (avi, fill i nét): David, que s’instal·la a Berlín; Georg, que neix a Alemanya i emigra als Estats Units quan el nazisme pren cos, i Yegor, que creix a Nova York i viu més aguda i dramàticament el xoc entre el nou país i la condició de jueu. Gairebé mig segle d’història.
Cabalosa novel·la de saga familiar, ofereix tota la força vertical i horitzontal que és pròpia dels millors exemples del gènere: el pas transformador del temps i de les diferents generacions i els detalls del context familiar, social, sentimental, urbà, cultural i polític que envolten i modifiquen lʼesdevenir i la lluita per la vida dels successius membres de la família.
La qüestió jueva, les seves excel·lències, rigors i malestars, impregna aquest apassionant relat, ple de reflexions i descripcions extraordinàries, arborescent a més no poder, amb sòlids personatges secundaris i amb una prosa precisa, plàstica i brillant que confereix volum i profunditat de camp a un torrencial relat riu que encerta a remansar-se en formidables episodis, tan aïllats com imbricats en el curs de la narració i en el seu sentit últim. L’altre Singer, com se li diu col·loquialment, és un immillorable autor per entrar-hi sense por als corrents.
_______________________________
Sempre he pensat que gairebé totes aquestes novel·les de set-centes pàgines cap amunt, els anomenats “totxos”, se les pot alleugerir d’unes dues-centes sense que la novel·la pateixi. A gairebé totes sí, excepte, amb tota seguretat, les d’Isaac Bashevis Singer.
La família Moskat és una perfecta demostració del que dic. Qui la llegeixi no podrà per menys de quedar admirat i sorprès de la seva capacitat per creuar desenes d’històries i personatges sense que sobri ni falti una coma. El secret de Singer és que es tracta d’un narrador en estat pur, que s’atén a una norma que només són capaços de seguir els mestres en aquest art: opinar poc i mostrar molt. Qualsevol que segueixi els seus llibres veurà que contra una evident escassetat de raonaments i explicacions, especialment d’ordre psicològic, impera la potència expressiva de la mirada per mostrar (no descriure sinó mostrar) la interioritat dels personatges, extraient-la a través de la mirada personal i històrica; Singer pertany a aquesta classe d’escriptors que, on la gent només veu allò obvi, ell veu sempre allò diferent.
La història de la família Moskat s’estén des de principis del segle XX fins a l’entrada dels nazis a Varsòvia el 1939. La novel·la és en realitat un gran fresc del món jueu de Varsòvia amb un immens valor literari que no desmereix del valor de crònica d’una societat destruïda i arrasada com és la dels jueus de Polònia. Trobarem tota mena de gent i gent de totes les classes socials i tot això dins del conflicte entre antics i moderns, entre tradició i modernitat que es cou al si d’aquesta societat jueva obstinada en una disputa emotiva, i esquinçadora també, entre els fidels chassidim i els joves defensors de la modernitat, intenta secularitzar la vida jueva i obrir-se a l’exterior. La nòmina de personatges és molt extensa i Singer els carrega de sentit, ambigüitat i personalitat. Poques vegades la novel·la realista ha aconseguit aquest domini de la trama, les situacions i els personatges, l’escriptura de la qual és una lliçó constant de com s’ha d’explicar una història.
A tots dos llibres la consciència jueva impregna les pàgines, però seria un error pensar que estem llegint un llibre de temàtica jueva. El poder d’aquestes novel·les rau en la universalitat. Com tantes grans obres basades en l’essència de la condició humana dels nostres temps i de tots els temps, no és el lloc, la raça o la creença allò que les engrandeix i provoca la nostra admiració, sinó aquesta capacitat de penetrar a l’interior de la humanitat del personatge i que ens col·loca a nosaltres entre l’autor i els altres. Aquest és el relat. Tot plegat un món que no vol deixar d’existir.
Un parell de novel·les més, per a qui els agafi afició.
Títol:La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar
Direcció: Borja de Riquer i Permanyer, Joan Lluís Pérez Francesch, Gemma Rubí, Lluís Ferran Toledano González, i Oriol Luján
Edició: Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia
Any: 2018
Pàgines: 695
Índex: Consta de 38 articles que podeu consultar aquí
Sinopsi de La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar
La corrupció política s’ha convertit avui en una de les principals preocupacions dels ciutadans. Són molts els que la consideren un problema de primera magnitud perquè afecta de manera perillosa a la confiança en la política i la qualitat de la democràcia. Per analitzar amb rigor com ha estat possible arribar a una situació tan greu com la present, aquesta obra ofereix una sèrie d’aproximacions de caràcter interdisciplinari (història, ciència política, economia, dret penal, etc.) que contemplen els dos últims segles de la història espanyola, així com aspectes rellevants dels estudis europeus sobre aquesta xacra.
Presentació dels directors
El llibre recull totes les temàtiques tractades durant els dies 14 i 15 de desembre de 2017, en el marc de Born Centre de Cultura i Memòria de Barcelona, i amb el patrocini de l’Ajuntament d’aquesta ciutat i de la Diputació de Barcelona, on va tenir lloc el Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI. Els organitzadors de l’esdeveniment, el Grup d’Història de Parlamentarisme de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), van aconseguir reunir més de mig centenar d’especialistes de tota Espanya i d’Europa que participaren de manera activa en aquesta trobada interdisciplinari posant en comú els seus coneixements, les seves visions i les seves tesis sobre l’evolució històrica de les pràctiques corruptes. L’obra s’estructura en tres grans blocs: les ponències, els textos dels integrants de les taules rodones i les comunicacions seleccionades. En total hi ha 38 articles.
Primer Congrés Internacional d’Història de la Corrupció Política a l’Espanya Contemporània, segles XIX a XXI.
El primer bloc conté dues aportacions que constitueixen un estat de la qüestió historiogràfic, el primer en l’àmbit europeu i occidental, realitzat per Jens Ivo Engels (Technische Universität Darmstadt), i el segon, la proposta interpretativa se centra en el cas espanyol, a càrrec de Borja de Riquer, Gemma Rubí i Lluís Ferran Toledano (Universitat Autònoma de Barcelona). A continuació, Francisco Comín analitza, des d’una perspectiva de llarg abast, els llaços entre pressupostos públics i legislació econòmica i corrupció. Per la seva banda, Fernando Jiménez Sánchez aporta la visió de com la ciència política s’ha atansat al fenomen de la corrupció en el cas espanyol. Per acabar aquest primer bloc, Ángel Viñas analitza el règim franquista com una situació de corrupció sistèmica i explica com el mateix dictador va arribar a acumular una gran fortuna gràcies a ella.
El bloc central del llibre es compon de cinc petits àmbits temàtics. En el primer d’ells, amb textos de Carles Sudrià, Mercedes Cabrera, Miguel Ángel López-Morell i Pablo Díaz Morlán, s’examinen els vincles existents entre els interessos dels grans grups econòmics i la corrupció. Segueix a continuació un segon apartat dedicat a la monarquia espanyola i als escàndols en els quals aquesta es va veure involucrada, amb aportacions d’Emilio La Parra, Maria Angeles Casado, Isabel Burdiel i Javier Moreno Luzón.
El tercer d’aquests àmbits aborda la qüestió de la corrupció existent en els governs i en les administracions locals. S’hi analitzen els mètodes utilitzats pels vells i els nous cacics per fer de l’administració municipal un territori propici als seus interessos particulars i com aconseguien esquivar els escassos sistemes de control de la seva gestió. Els textos són a càrrec de Jean-Philippe Lluís, Xavier Huetz de Lemps i Xavier Forcadell.
En el quart apartat es debat sobre la història de la persecució penal de la corrupció i sobre les notables dificultats que han existit sempre per convertir en delictes els abusos realitzats per polítics i funcionaris. S’analitzen les traves doncs de tot tipus de règims polítics, a la persecució i condemna dels corruptors i dels corromputs, a causa de l’escàs interès dels governants per establir una justícia ràpida i eficaç que sancionés de forma exemplar. En aquest terreny, els textos de Mercedes García Arán, Miguel Pino, Emilia Iñesta Pastor i Juan Carlos Ferré Olivé assenyalen la significativa tendència de molts polítics, tant del segle XIX com també de l’actualitat, de parlar molt més de l’administració de justícia que del poder judicial, la qual cosa revela les seves pretensions d’influir en el seu funcionament i soscavar la seva possible independència.
Finalment, la tercera part del llibre inclou 14 comunicacions seleccionades. També inclou una llista amb tots els autos i un índex onomàstic.
Quatre articles del llibre
A continuació cometem breument, quatre articles dels trenta-vuit que conté el llibre:
Riquer i Permanyer, Borja de; Rubí, Gemma; Toledano González, Lluís Ferran: “Más allà del escándalo. La Historia de la corrupción política en la España contemporània”
Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política”
Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)”
Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)”
La corrupció, més enllà de l’escàndol
L’article de Riquer, Rubí i Toledano planteja que la corrupció política té almenys quatre àmbits d’estudi: 1. Construcció cultural després del desastre de 1898 (caciquisme durant la Restauració, frau electoral, clientelisme polític durant els regnat isabelí. 2. Recerques que relacionen política i el món dels negocis (especialment els polítics liberals, La Restauració i la dictadura franquista. 3. Hª del Dret i del pensament polític sobre la responsabilitat ministerial i els empleats públics i també l’evolució del dret penal. 4. Historiografia sobre els escàndols (Exèrcit del Rif, corrupció vinculada a la dictadura franquista).
Exemples de casos i d’algunes mesures
Cas Hospital Militar de San Carlos (1812). Casos Gobiernos de Fernando VII. Cas Pedro Macanaz compra venda d’empleos públics (1814). José A. Piqueras analitza les pràctiques corruptes. Destitució del secretari d’Estat Pedro Gómez Labrador (1813). Judici al ministre de Fomento Agustín Esteban Collantes (1859). Ley de Incompatibilidades (1933). Fins 1918 amb el Estatuto Maura no s’elimina la cesantía política i el famós comedero nacional. Claudio Moyano, ministre de Fomento és la primera dimissió voluntària d’un ministre (1853).
Fins a 1923 hi ha una persistent i descarada corrupció electoral. 1913 un terç de les terres de Jerez no pagaven cap tipus de tribut. Reforma i reconstrucció de la Via Laietana concedida al Banco Hispano Colonial, presidit pel segon marquès de Comillas. El cas de La Papelera. Las Minas del Rif. Contrabando a gran escala de Juan March. El rei Alfons XIII. La dictadura de Primo de Rivera adula i fa favors a Juan March. El cas El Estraperlo. L’escàndol Nombela. Enfonsament del Partido Republicano Radical de 102 diputats a 4 entre 1933 i 1936. La Dictadura franquista és un règim de corrupció política institucionalitzada. Franco mateix ha estat un polític corrupte (Ángel Viñas). Ministres de Franco: Demetrio Carceller, Manuel Arburúa. Els germans Muñoz Ramonet. Assumpte MATESA (1968). La llei d’Amnistia de 1978 descarta l’exigència de responsabilitats polítiques sobre la corrupció.
El torn polític o repartiment del poder dels dos partits dinàstics (conservador i liberal) liderats per Antonio Cánovas del Castillo i Mateo Práxenes Sagasta
Què fou la corrupció política al segle XIX
El que va ser distintiu del liberalisme espanyol, en la seva versió conservadora, és que va intentar que els governants es poguessin moure en el terreny de la impunitat i, en el fons, de la inviolabilitat i la sacralitat, davant de les conflictives pràctiques assembleàries gaditanes i de les amenaces locals del liberalisme progressista i radical. Després els progressistes, demòcrates i republicans van fer de la revolució moral al llarg de segle XIX una peça programàtica indispensable. No obstant això, sectors del progressisme tampoc van ser aliens a la corrupció, tot i presentar-se com paladins de la seva denúncia.
Allò que és propi de l’administració espanyola era el despotisme i la irresponsabilitat. La corrupció no va ser un assumpte de conductes individuals desviades, esmenables amb el desenvolupament de la modernització, ni una casuística més o menys cridanera, sinó un dispositiu de l’art de governar, comprensible a través de les pràctiques de la governabilitat. La rigidesa o flexibilitat en el repartiment i rapinya de la riquesa pública va actuar com a motor de canvi polític i de mecanisme de recomposició de les oposicions, tal com va succeir en 1854 i 1868: tots dos van ser moments de ruptura emmascarats com a revolucions morals .
La corrupció a l’Espanya del XIX va ser la sensació d’impunitat de què gaudia el poder. La corrupció va poder desenvolupar-se i arrelar-se en l’Espanya liberal gràcies a la inexistència d’una autèntica divisió de poders.
Sàtira de la corrupció política al segle XIX “Al asalto!” per Demócrito (1849-1908) humorista gràfic
La corrupció política al segle XX
Durant el segle XX, quan es va passar d’un 10% de pressupostos públics respecte el PIB el 1900 a un 40% ja en el segle XXI, amb un 15% d’empleats públics del total de la població activa, es va produir una notable ampliació en el camp de la corrupció, sobretot durant les dictadures.
En les etapes de llibertats, el coneixement dels casos de corrupció és causa de l’activitat denunciadora de la premsa o dels polítics de signe diferent dels corruptes, més que a l’activitat investigadora de la fiscalia, el que comporta l’increment de la preocupació ciutadana davant les pràctiques corruptes.
La gestió pública de la dictadura de Primo Rivera va actuar davant una impunitat total i la seva actuació governamental va estar plena d’arbitrarietats administratives, irregularitats judicials i tractes privilegiats escandalosos.
Durant la Segona República es va fer evident “l’existència d’una major voluntat política de crear una administració més eficaç i intervencionista”. Es va reduir la corrupció electoral i es van perseguir els casos de corrupció política, com va ser notori en l’anomenat Estraperlo que va suposar, entre altres assumptes tèrbols, el descrèdit absolut del Partit Radical davant l’electorat.
Sota el franquisme es va institucionalitzar la corrupció política, i l’Estat va ser capturat pels grans grups econòmics, que se’l repartir com un autèntic botí de guerra. La paraula impunitat va cobrar el seu màxim desenvolupament i el propi dictador Francisco Franco va ser un polític corrupte que a més es va enriquir per mitjà de tot tipus de pràctiques il·lícites. Com que el franquisme mai la va condemnar moralment, la corrupció i les seves moltes pràctiques il·legals van acabar per ser tolerades en la societat quan no tingudes per demostracions d’èxit empresarial.
Durant la Transició “no hi va haver voluntat política per intentar erradicar la corrupció política provinent del franquisme”. Per als autors, aquest “perdó i oblit” són el moll de l’os de l’explicació de per què “a la societat espanyola ha arrelat tan una cultura política indulgent i comprensiva amb la corrupció”.
A mode de balanç: propostes i reptes dels autors
De Riquer, Rubí i Toledano tanquen el seu article amb una llarguíssima i necessària bateria de preguntes sobre les consideren que hauria de treballar la historiografia per determinar el grau d’intervenció de la corrupció política en la realitat espanyola dels dos últims segles.
De fet, hi ha una gran pregunta a la qual els historiadors hauríem de saber respondre: ¿Per què les pràctiques corruptes tal com les coneixem avui han arrelat molt més en uns països que en altres?
Algunes de les qüestions més pertinents a plantejar als historiadors podrien ser: ¿Fins a quin punt es pot parlar de la captura de l’Estat per part dels grups econòmics més poderosos, com sosté Francisco Comín? O es tracta més aviat de pactes i aliances entre els grups d’interessos econòmics i part de la classe política en l’època liberal? El procés cap a la democratització a Espanya va ser en bona mesura hipotecat i dificultat per la corrupció?
¿La corrupció política va ser, però, un dels mitjans amb els quals el fràgil i precari Estat liberal espanyol va poder consolidar-se políticament a mitjan el segle XIX? La corrupció va ser també una resposta davant l’amenaça del món local i del provincialisme, i la por a la revolució social? Quins efectes va tenir la subordinació dels jutges per protegir l’Administració? La corrupció ha estat una mena de “lubricant” que ha permès un funcionament més àgil de les administracions públiques? ¿I quin va ser el preu pagat per això? La corrupció va afectar el retard econòmic espanyol al sostreure importants recursos públics, o per contra va facilitar el creixement? Quins van ser els costos econòmics i socials de la corrupció política? Al generalitzar la corrupció, no s’estava dificultant també el sorgiment d’una ciutadania crítica? No es va contribuir a erosionar la imatge de la política i dels polítics, alimentant tant el discurs crític per l’esquerra, com l’antiparlamentarisme més reaccionari? Quines han estat les respostes populars i cíviques davant aquest fenomen? Recordem aquí la gran mobilització de masses contra la corrupció esdevinguda a Madrid amb l’assumpte del marquès de Cabriñana el 1895, estudiat per Javier Moreno Luzón, malgrat que a la fi les seves repercussions polítiques fossin escasses.
¿Hi ha pocs escàndols polítics a Espanya, a jutjar pel que ha passat en altres països europeus, com França, Regne Unit o Itàlia, a finals de segle XIX i inicis del XX? En quina mesura la corrupció que va esquitxar la Monarquia va contribuir al deteriorament de la seva legitimitat? En quina forma els escàndols de Maria Cristina i de la seva filla Isabel II no van encendre el debat sobre si la Monarquia era propietat de la nació i no a l’inrevés? I aquí podríem recordar la recomanació d’Antonio Cánovas del Castillo a Laureà Figuerola, el 1869, sobre la conveniència de “anestesiar la investigació” sobre les joies de la Corona robades per Isabel II, perquè podria posar en perill el mateix sistema polític liberal.
¿Entre els molts costos de la recent Transició espanyola hi ha el no haver passat comptes a la corrupció del Franquisme? Què va suposar per a la societat i l’administració espanyoles tolerar i acceptar aquesta pesada herència delictiva de la dictadura? I, més en concret, què hi ha de restes del Franquisme i de novetat en l’actual corrupció política?
¿Es pot afirmar que l’actual sistema democràtic espanyol s’està mostrant incapaç de controlar, sancionar i erradicar amb eficàcia la corrupció política? ¿Es tracta d’unes pràctiques sistèmiques i profundament arrelades en la vida política i en la societat? O ens trobem tan sols davant la proliferació de casos, però no davant d’una corrupció generalitzada que contamini per complet el funcionament de la democràcia? ¿El fet que el PP, partit que en els últims anys ha governat a Espanya sigui el que està involucrat en més casos de corrupció de tot Europa té un significat especial? Per què segueix rebent un ampli suport dels electors?
¿Es pot parlar de l’existència avui a Espanya d’un neocaciquisme local i territorial en gran mesura conformat i cohesionat per la corrupció política? ¿El fet que la majoria dels mitjans de comunicació privats depenguin econòmicament d’importants grups empresarials, sobretot bancaris, pot mediatitzar les denúncies i les informacions sobre la corrupció política?
Com cal interpretar l’escàs interès dels Governs democràtics i de la majoria dels partits polítics per procedir a una profunda reforma del sistema judicial? A què responen les reticències per legislar i controlar de manera eficaç el finançament dels partits polítics? Per què hi ha tantes dificultats per a la creació d’un poder judicial realment independent, ràpid, eficient i amb capacitat de sancionar la corrupció de forma exemplar?
Corrupció, negocis i política
Cabrera, Mercedes: “Corrupción, negocios y política” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018.
Les biografies de Nicolàs Maria de Urgoiti (1869-1951), de Juan March Ordinas (1880-1962) i la de Jesús de Polanco (1929-2007), són la base per a l’anàlisi de la cultura política i les polítiques anticorrupció en tres moments i contextos històric diferents que encaixarien amb la segona onada (1880) i la tercera onada a partir de 1990 de “debats calents” segons Jeans Evo Engels.
Tres llibres de Mercedes Cabrera sobre les biografies de Nicolás María de Urgoiti, Juan March i Jesús de Polanco per entendre la cultura política i les polítiques d’anticorrupció
Muñoz Ramonet i el grup empresarial UNITESA
Llonch Casanovas, Montserrat: “La configuración del grupo empresarial UNITESA bajo la sombra de la corrupción (1939-1958)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018. 629-643 p.
La professora Montserrat Llonch estableix en el seu article sobre la corrupció durant la dictadura franquista dues etapes, una que aniria fins a 1951 i que de tan generalitzada i quotidiana com és, no es molesta a ocultar-se, ni pot, i una altra a partir d’aquest any que aprèn a dissimular i s’especialitza.
L’anàlisi del perfil empresarial de Julio Muñoz Ramonet, l’articulació i la creació d’UNITESA (Unión de Industrias Textiles SA) permetran aprofundir en l’estudi de cas i fonamentar els principals resultats. El cas UNITESA evidencia la discontinuïtat de l’empresariat català amb la irrupció del franquisme, que dona peu a una nova classe empresarial, que no es caracteritzava per ser emprenedora i competitiva sinó que estava conformada pels més propers al poder i els que tenien menys escrúpols per aconseguir avantatges en l’aplicació de les regulacions i informació privilegiada.
Muñoz Ramonet: Retrat d’un home sense imatge. amb Montserrat Llonch com a coautora
Fam, corrupció i suborns en el primer Franquisme
Viñas, Ángel: “Hambre, corrupción y sobornos en el Primer Franquismo (1939-1959)” a La corrupción política en la España Contemporánea. Un enfoque interdisciplinar, Editorial Marcial Pons, Ediciones de Historia, 2018. 143-170 p.
Conclusions del mateix autor
La corrupció va arribar durant el Franquisme, i especialment durant la seva primera meitat, a quotes inèdites i escandaloses. Es podria afirmar que des del primer moment va estar inserida en l’ADN de la dictadura, recoberta, això sí, per solemnes proclamacions de “Por Dios y por España”. No es va produir de manera espontània. Va ser el resultat d’actuacions concretes. De vegades basades en entelèquies feixistes. En altres casos amb ple desconeixement dels mecanismes de funcionament de l’economia. Va exercir un paper absolutament clau per fer arribar els fruits de la victòria a les oligarquies tradicionals i a una nova classe lligada de forma consubstancial als sectors militars, polítics i ideològics que havien sostingut el que feien passar per “Cruzada”. La corrupció va esquitxar des de l’alta prefectura de l’Estat fins als més humils empresaris i funcionaris. Va complir tres funcions específiques: va permetre un enriquiment inusitat dels vencedors i, en molta menor però no menyspreable mesura, de les classes subalternes o de servei que s’hi havien adherit; va afavorir un transvasament de rendes des dels vençuts als nous amos de la situació, i va comportar que els enemics tot just poguessin subsistir amb prou feines.
La corrupció va ser encoratjada de manera conscient per les autoritats polítiques, ancorades en el manteniment per superar de manera significativa els postulats ideològics de l’autarquia nazi-feixista o els suposats encants de la industrialització a través de la substitució d’importacions. La noció econòmica elemental del cost d’oportunitat mai va entrar en els seus càlculs. Va ser també un subproducte inevitable d’una economia subdesenvolupada en què el dirigisme estatal i paraestatal va suprimir qualsevol vel·leïtat que pogués semblar-se a una economia de mercat. Es va desenvolupar en un bassal d’incompetència en la qual la voluntat de Franco va ser sempre llei. La corrupció no va acabar el 1959 amb l’única gran operació político estratègica del Franquisme: l’adopció del pla d’estabilització i liberalització. Va ser, però aquest pla, el que, amb Franco remugant, va permetre a l’economia i a la societat espanyoles no perdre la cursa per enganxar-se d’alguna manera a l’expansió, ja en marxa, de les economies europees de lliure mercat i la nord-americana.
En un període en què molts procuren oblidar la repressió multimodal, les escassetats i els patiments dels anys quaranta o els també foscos anys cinquanta convé mirar enrere per negar amb tota energia que, amb Franco, almenys la situació econòmica va ser millor que en els actuals anys de depressió. Franco mai va ser el “últim regeneracionista”. A canvi, com ha dit Manuel Sanchis i Marco, Franco i la seva dictadura van ser la gran rèmora per al progrés econòmic i moral d’Espanya.
Compra venda d’estraperlo de “chuscos” de pa dur als anys 50. / La otra cara del caudillo. Mitos y realidades en la biografía de Franco , Ángel Viñas
El Museu Diocesà de Barcelona presenta una exposició d’una part de l’obra de Marc Chagall, litografies sobre la Bíblia i aiguaforts sobre els pecats capitals. Un recull de peces notables sobre un dels interesos del seu pintor. Una exposició descontextualitzada, i poc o gens explicada, on es dona per suposat que el públic coneix abastament el pintor i l’obra. I és una pena, Chagall, que tan bé coneixia Catalunya, va ser un artista emigrant, en èpoques convulses, que no podia dissimular els seus estats d’ànim quan pintava. Coneixedor de les avantguardes post impressionistes, resulta força inclasificable. Chagall és un d’aquests artistes difícils d’ubicar en un estil concret, encara que són explícites les seves influències, que ell barreja natural i elegantment.
L’artista neix en un poblet de Bielorússia, però quan descobreix la seva vocació sent la necessitat de viatjar a París, on entra en contacte amb les primeres avantguardes. Torna a Rússia i participa activament en la Revolució Russa, però acaba tornant a París, on es reuneix amb altres artistes emigrats jueus com Modigliani, i molt altres vinguts d’arreu.
La seva obra fluctua entre realitat i fantasia, entre els símbols del folklore popular rus i el subconscient. La infància és la font de la qual beu i la seva obra està tenyida de malenconia i records de la seva infantesa, quan era realment feliç. El seu origen jueu el va fer aprofundir en la tradició del seu poble així com en els costums de la seva Bielorússia natal, i al seu coneixement de la Bíblia li va dedicar obra, però aquest gust per la tradició ancestral no va impedir que abracés tota mena d’avantguardes per aconseguir un estil personal i inclassificable.
Res d’això, aquí tant resumit, apareix a l’exposició, i és molt lamentable. Ara, veure la seva obra en directe sempre té recompensa.
Una mirada diferent a la vida i obra de Víctor Català/Caterina Albert.
Fitxa artística
Autoria: Anna Maria Ricart a partir de Víctor Català
Direcció: Carme Portaceli
Intèrprets: Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrrubia, Rosa Renom, Manel Sans i Anna Ycobalceta
Carme Portaceli ha inaugurat la seva primera temporada com a directora artística del Teatre Nacional de Catalunya, amb un espectacle que ret homenatge a Víctor Català.
Caterina Albert, obligada a camuflar-se sota un pseudònim masculí, Víctor Català, per evitar els escàndols els judicis i prejudicis. La Víctor Català va ser una dona, i autora revolucionària, amb un compromís feminista on l’escriptora Caterina Albert a través dels seus contes i escrits ens detalla amb un llenguatge sublim i molt descriptiu, el patriarcat i el masclisme de la societat catalana els primers cinquanta anys del segle XX.
Carme Portaceli i Anna Maria Ricart posen en escena el retrat de Víctor Català/Caterina Albert, en què, des del llit, explicarà a un jove periodista records de la seva vida, alternant fragments d’algunes de les seves obres literàries des de la mirada i la personalitat d’una dona, d’una artista de qui se sap ben poca cosa perquè ella, Caterina Albert, no va voler que se’n sabés més. Ella prenia les seves decisions fora de les convencions i els condicionaments socials de l’època. La seva ànsia de llibertat , de ser sempre ella mateixa, la porta a mantenir-se apartada del món
Una proposa molt recomanable per començar la temporada de Teatre.
Una interpretació magnífica i una molt bona posta en escena.
La Víctor C. al TNC la podeu veure fins al 7 de noviembre.
La Segunda República española: textos fundamentales. Selección de leyes, discursos y proclamas, és un recull de 70 textos fonamentals de la Segona República espanyola, de gran valor testimonial i instrumental. Testimonial perquè aporten proves sobre diferents aspectes d’una època excepcional en la història d’Espanya i Europa; i instrumental perquè reuneix un material de difícil accés i el posa a disposició de tots aquells interessats en l’estudi d’aquest període: les principals lleis, els decrets de govern més decisius i un variat conjunt de proclames, discursos i escrits, sempre en favor del règim republicà. Paraules d’afirmació i compromís que segueixen ressonant avui per la seva defensa de la democràcia legítima, en una Espanya que estava immersa en la llarga crisi de la restauració monàrquica, i en una Europa llavors marcada pels problemes econòmics i l’ascens dels sistemes dictatorials. Els documents reproduïts es completen amb una selecció de 60 documents disponibles en línia. [Extret de la contraportada del llibre, a excepció de la darrera frase]
Ressenya
L’obra té un pròleg de nou pàgines de Norbert Bilbeny, editor literari de llibre, filòsof, professor i catedràtic d’Ètica de la UB; una introducció històrica de Paola Lo Cascio professora d’Història Contemporània de la UB, politòloga i historiadora; i la recerca documental va a càrrec de Noli Cabezas Martínez, historiadora de la UB. També hi ha una magnífica selecció d’imatges, la majoria poc conegudes, que il·lustren les portadelles de cada capítol, que ha anat a càrrec de Maria Lourdes Prades del CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la UB.
Carles Fonseré. Escola catòlica, escola laica: por vuestros hijos defended la escuela catòlica votando Dreta de Catalunya [S.l.]: Arts Gràfiques, S.A., [1932]. Mauricio Amster. Los institutos para obreros abren las puertas de la enseñanza superior a los trabajadores españoles. Madrid: Ministerio de Instrucción Pública [193-](Valencia: Lit. S. Dura Socializada UGT, CNT)
Quant al pròleg, Norbert Bilbeny, es fa les preguntes fonamentals: Què fou la Segona República? Una República democràtica de treballadors de tota classe, que s’organitza en règim de Llibertat i de Justícia. Què aportà la República? Aconsegueix canviar la dictadura per la democràcia. De fet, fou un parèntesi entre dues dictadures. Per què va fracassar? No va caure per la Constitució, sinó per la seva inestabilitat i sobretot per la força militar dels seus enemics alineats amb els totalitarismes europeus de l’època. A parer seu el fracàs és degut a què el clima s’imposà a les institucions. El clima espanyol generalment està provocat pel calor o la violència de les paraules pronunciades sense contenció. També va fallar per una incomprensió insuficient dels debats de fons (democràcia i autocràcia i aviat feixisme). I finalment: Quina ensenyança en podem extreure? Sense dubte les característiques que li escauen són: una època il·lusionant, un intent seriós de fer una política ètica, una voluntat àmpliament compartida d’endegar un model assequible de convivència civilitzada. Tradueixo un fragment d’un paràgraf final: “Avui, malgrat els seus defectes, podem parlar d’una grandesa moral d’aquella Segona República espanyola. Actuà, sense saber-ho, pel bé de la humanitat futura: el millor llegat de qualsevol política”.
En el pròleg de nou pàgines, cita deu cops Azaña i també altres deu personatges prorepublicans, cap dona. També diu que la “declaració d’independència de Catalunya” i la revolució d’Astúries d’octubre del 1934, alguns la veuen com un precedent de la Guerra civil. A parer nostre, la historiografia mostra que Companys, proclama l’Estat Català, dins de República Federal Espanyola, el matís és important.
L’anàlisi de la situació històrica que Paola Lo Cascio titula “Vuit anys que marcaren la història d’Espanya”, destaca en primer lloc, que sovint la Guerra Civil ha eclipsat l’experiència de la República i fins i tot de la seva cronologia que la fan acabar el 1936. També denuncia que determinada historiografia es pregunta sobre la “sostenibilitat” de la República, donant a entendre que el conflicte era inevitable i inviable, sovint amb arguments de falta de desenvolupament econòmic i el caràcter poc dialogant dels espanyols. Per rebatre aquesta visió Lo Cascio, amplia la mirada i analitza la situació a tota Europa, en setze països europeus hi havia règims autoritaris o directament dictadures entre els anys vint i trenta, entre ells Itàlia, Alemanya, Portugal, Polònia, Hongria o Grècia.
Molt sintèticament, però sense perdre els matisos, el text reconstrueix les diferents fases de la República i els seus actors col·lectius principals. També deixa clar que el bienni progressista aborda les sis principals i transcendents qüestions: la “qüestió regional” (en realitat és la qüestió nacional), la qüestió agrària, la qüestió militar, la qüestió educativa, la qüestió social i la qüestió religiosa. També aborda el paper de la República durant la guerra civil i mostra com malgrat estar immersa en un conflicte global amb episodis revolucionaris, la República segueix funcionant fins el 1939. I posa com a exemple la reforma escolar a Catalunya, per obra del Consell de l’Escola Nova Unificada vinculat a la Generalitat de Catalunya. I finalment, Lo Cascio fa una darrera consideració sobre la interpretació de la història de la república durant la guerra. La deixo per al lector.
Ricard Opisso. 14 d’abril 1931. Barcelona: Martí, Marí i Cia, [1931]. Josep Morell i Macias. Ciutadà ja tens el carnet electoral garantia del teu vot? Barcelona Seix Barral, [1935]
Quant a la documentació seleccionada per Noli Cabezas Martínez està dividida en nou capítols, cadascun precedit d’una introducció molt adequada i que dibuixa el marc històric i legislatiu del tema tractat; i també una breu bibliografia selectiva. Els apartats són els següents:
L’adveniment de la República amb 6 textos reproduïts i 7 textos disponibles en línia. Inclou entre altres: el Pacte de Sant Sebastià; la proclamació de la República de Nieto Alcalà Zamora; l’Estatut jurídic del Govern provisional; el decret sobre els símbols de la República,…
La política general republicana amb 8 textos reproduïts i 9 disponibles en línia. Inclou la llei de defensa de la República, la Constitució, discursos d’Alcalà Zamora, Largo Caballero, Lerroux (sobre els fets d’octubre de 1934) i Azaña (al camp de Comillas de Madrid) i el programa del Frente Popular.
El debat autonòmic amb 7 textos i 5 disponibles en línia. Inclou la Proclamació de la República de Macià, discursos de Castelao, Companys i Azaña, Estatut de Catalunya, Projecte d’Estatut de Galícia, Estatut del País Basc i Proclamació de l’Estat Català de Companys.
El nou ordre militar amb 8 textos i 4 disponibles en línia. Inclou 2 lleis (Ley de pase a la reserva de generales desleales i Ley de amnistía a los militares golpistas), 3 decrets i 2 discursos (Azaña i Alcalà Zamora) i una Odre de creación de 2.500 plazas del Cuerpo de Seguridad.
La qüestió religiosa amb 7 textos i 3 disponibles en línia. Inclou la llei de confessions i congregacions religioses, 3 decrets, discursos de Gil Robles i d’Azaña i un text sobre punts de conciliació entre l’Església i l’Estat de Víctor Manuel Arbeloa.
El canvi educatiu amb 6 textos reproduïts i 10 disponibles en línia. Inclou la llei de creació d’escoles públiques i 4 Decrets, entre ells el Decreto sobre bilingüismo escolar en Cataluña i un discurs de Fernando de los Ríos Urruti.
La reforma agrària i econòmica amb 10 documents reproduïts i 13 disponibles en línia. Inclou entre altres, 2 lleis (la Llei de contractes de conreu i la Ley de arrendamientos rústicos) 6 decrets del Govern de la República (sobre atur agrícola, arrendament de terres, accidents de treball, jornada de vuit hores, confiscació d’empreses abandonades), 2 decrets del Govern de la Generalitat (Comissió d’Indústries de Guerra i De Col·lectivitzacions i control obrer)i un discurs de Marcel·lí Domingo en defensa de la reforma agrària.
La Transformació social amb 8 documents reproduïts i 8 disponibles en línia. Inclou 3 lleis (De Divorci, De Matrimoni, D’assegurança de malaltia), 3 decrets (De maternitat, D’abolició de la prostitució i De despenalització de l’avortament) aquest darrer de la Generalitat de Catalunya, una ordre sobre la millora en les presons i un discurs de Clara Campoamor en defensa del sufragi universal.
La lluita contra el feixisme amb 9 documents reproduïts i 1 disponible en línia. Inclou el Decret de la Generalitat sobre milícies ciutadanes en defensa de la República i 6 discursos [I. Prieto, J. Negrín (2), F. Largo Caballero, M. Azaña, J. Besteiro]; l’al·locució de Negrin “España no se rinde”; i la Declaración de los Trece Puntos del Gobierno de Negrín.
Aguineche. Eup! Todos por el Estatuto. Eup!Guziok araudialde. Tolosa: Unión Gráfica, 1933. Emilio Esteban-Infantes. La sublevación del General Sanjurjo. Madrid: J. Sánchez de Ocaña, 1933. 230 p.
El llibre clou amb una excel·lent selecció bibliogràfica d’una quarantena d’obres, on destaquen obres de caràcter social, educatiu i de gènere.
En resum, una obra que va més enllà d’un bon recull documental, especialment interessants són cadascuna de les “introduccions” als nou àmbits temàtics. Hi afegiria només que es pogués accedir més fàcilment a la documentació disponible en línia (60 textos), atès que la majoria són adreces electròniques llargues i difícils de transcriure. Es podria fer un annex a la pàgina web d’Edicions de la Universitat de Barcelona o un altre recurs. Finalment, sense ser-ne un expert, creiem que l’obra recull prou bé l’aportació fonamental de Catalunya i del Govern català a la Segona República espanyola. Hi ha almenys 11 documents realitzats per la Generalitat i els seus governants o vinculats directament amb Catalunya, d’un total de 70 textos reproduïts.
Melendreras; Sindicato Profesionales Bellas Artes, UGT; Junta Delegada de Defensa de Madrid. Delegación de Propaganda y Prensa. Todas la milicias fundidas en el Ejército Popular. Madrid: Rivadeneyra, control obrero, [1936?].
Nota sobre les imatges
A la pàgina de crèdits s’enumeren i detallen deu imatges, però a l’interior del llibre, només n’hi ha nou, una per a cada portadella. No hi ha el cartell de Carles Fonseré. Escola catòlica, escola laica: por vuestros hijos defended la escuela catòlica votando Dreta de Catalunya [S.l.]: Arts Gràfiques, S.A., [1932]- I Cartel; 94 x 65 cm.
Tots els peus d’imatge d’aquesta ressenya s’han extret de la pàgina de crèdits informada pel CRAI Biblioteca del Pavelló de la República de la Universitat de Barcelona que ha cedit les imatges que il·lustren les portadelles del llibre.
Fotografia de la coberta del llibre: “Celebración en la Puerta del Sol de Madrid por la proclamación de la Segunda República, el 14 de abril de 1931”.
Autor de la ressenya
Joan Solé Camardons, Llicenciat en Geografia i Història (UB), Màster en Tècniques d’Investigació Social Aplicada (UB-UAB), ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020), fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.