Etiqueta: S. XX

Categories
Llibres Teatre

L’adversari (Teatre Romea)

Fitxa artística

Títol original: L’adversaire
Autoria: Emmanuel Carrère
Adaptació de la novel·la: Marc Artigau, Cristina Genebat i Julio Manrique
Direcció: Julio Manrique

Intèrprets: Pere Arquillué i Carles Martínez

Escenografia: Alejandro Andújar

Sinopsi

El mes de Gener de l’any 1993 Jean-Claude Romand va matar la seva dona, els seus fills, els seus pares, el seu gos i va intentar suïcidar-se, sense aconseguir-ho. Durant els dies següents es va saber que no era metge, com tothom creia, ni tampoc investigador a l’Organització Mundial de la Salut, i que tot el que se sabia sobre la seva vida era mentida. No era metge ni cap altra cosa: ni espia, ni traficant d’armes o d’òrgans, com al principi es va pensar, de tan difícil que és admetre que algú pugui no ser res. Es passava els dies al cotxe, a les àrees de servei de les autopistes, i quan va comprendre que estava a punt de ser descobert, va preferir matar els seus abans que enfrontar-se amb les seves mirades. L’escriptor francès Emmanuel Carrère va llegir els primers articles sobre el cas al diari “Liberation” i, de seguida, va decidir escriure’n un llibre, el seu primer llibre de no-ficció. La història d’un criminal narrada en primera persona: la del mateix Emmanuel Carrère.

Que diuen els crítics?

“Dins d’una olla a pressió” per per Jordi Bordes aquí

[…]Carles Martínez és un Romand d’espatlles caigudes, exquisidament educat i quasi servicial però incapaç de confessar, fins després del seu aparent intent de suïcidi. L’actor conté pensaments, cap endins, i només les càmeres revelen uns primers plans carregats de profunditat. Pere Arquillué (Carrère) es pregunta per què l’ha atrapat aquest succés mediàtic i juga a posar uns colors molt matisats amb els altres personatges (sobretot amb Corinne, l’amant, o amb el periodista de successos). Arquilluè torna a demostrar la seva habilitat per fer una àmplia gamma de personatges amb subtils matisos com en “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”. El muntatge manté un ritme calmat, de conversa que prova de no deixar cap fil perdut. Hi ha un cert aire de thriller per endevinar el perquè de la seva acció reprovable. O la veritat de la seva demanda de perdó. La intensitat no baixa en cap moment. Refresquen el drama amb alguns tics d’humor metateatral que, tot i que molt tènues, menystenen el respecte a les víctimes. La narració dels fets és freda, sense sang. Però amb algun tret que reincideix en el petit excés.

L’adaptació es mostra distant amb Romand. Tot i que l’humanitza, es deixen entreveure unes possibles raons per les quals s’ha aprofitat del benefici del dubte d’una justícia garantista. És víctima de la pressió social, i alhora és culpable de no haver-s’hi revoltat abans i sense necessitat de cap crim. L’adaptacio d’Artigau, Genebat i Manrique deixa un cert aire obert final. El criminal ha sortir de la presò i, aparentment, està ingressat a una abadia. Però ningú ho confirma. Tampoc se sap si Carrere va llençar tota la documentació facilitada per persones que es van compadir de Romand.

“L’adversari” posa llum a la foscor… i prou” per Dani Chicano aquí

[…] Què en queda, doncs, de l’obra original? Els fets. Horribles, horrorosos, inhumans. L’adversari és, doncs, un exercici d’estil més o menys reeixit. Els qui no hagin llegit el llibre i el noir sigui el seu negociat en sortiran, majoritàriament, encantats. Un lector atent de l’obra original no hi trobarà res de nou sobre l’escena. Sí que trobarà a faltar alguns elements a més dels esmentats, com ara potser un punt més de cinisme en el personatge que interpreta Carles Martínez, i trobarà sobrers els tocs de comedieta que inclou Arquillué, és de suposar que per ordre o amb l’aquiescència del director, Julio Manrique, en algun dels múltiples personatges que interpreta. No encerten el registre, perquè provoquen riures extemporanis del públic, com quan Romand prova d’assassinar la seva amant.

El fet que Arquillué interpreti tots els personatges, inclòs Carrére, i Martínez només a Romand, no deixa de ser significatiu d’on està situat el periodista, segons els dramaturgs, que signen un muntatge que es consumeix de la mateixa manera intranscendent que un oient s’escolta amb delit un episodi de Crims. Bé, potser en mans de l’equip de Porta seria un d’aquells casos dels quals se’n pot fer una sèrie de tres o quatre capítols.

“La maldat no té fronteres” per Andreu Sotorra aquí

[…] La veritat és que un cop es compta amb una peça teatral com aquesta i amb dos intèrprets com Pere Arquillué i Carles Martínez, no saps ben bé si hi fa cap falta l’escenografia que representa un desendreçat saló o estudi d’apartament de l’escriptor. Si s’hagués adoptat, per exemple, la fredor d’una cel·la i un segon pla amb una simple taula de treball de l’escriptor, segurament que l’impacte que aporta el discurs i el rerefons macabre de la història hauria tingut un resultat similar.

Però no hi ha dubte que el “decorat” també ajuda, esclar, com els primers plans projectats per viure més de prop els gestos de cadascun dels intèrprets, o els subtils efectes de so, o fins i tot la pila de capses de documentació judicial que fan posar les mans al cap pensant que la justícia continua empaperada fins al coll quan ja som en plena era digital! Tot plegat, doncs, ajuda, deia, a situar els dos personatges en una ambientació diguem-ne acollidora, malgrat tot, benestant, ni que no ho demostri, amb una biblioteca mig plena al fons, per reforçar segurament que la maldat no és només exclusiva d’una capa desestructurada o vulnerable de la societat. La maldat no té fronteres.

Quatre idees personals

En acabar l’obra vaig estar una estona sense poder aplaudir, després em vaig desfogar. No parlaré de la interpretació, ni tampoc del llibre, que no he llegit, però que podeu veure a la breu ressenya de Mercè Bausili en aquest mateix blog. Aquest matí m’he desvetllat pensant en la gran mentida.

Quantes grans mentides ens hem empassat? Des dels Reis d’Orient fins a les “Armes de destrucció Massiva a l’Irak ” pregonades per Bush-Blair-Aznar, o Els  protocols dels savis de Sió, un llibre origen de l’antisemitisme arreu del món. Quants grans mentideres i farsants han sigut herois i líders abans? Com Enric Marco, president d’Amical de Mauthausen o Adolf Hitler i el seu Mein Kamph a les seves antípodes, perpetrador de l’Holocaust, o el flirteig de Miguel Primo de Rivera amb el catalanisme abans del seu cop d’estat, ara fa 100 anys.

Per tant, si han enganyat a milions de persones, també es pot enganyar a una família. La pregunta és i perquè matar-la? Perquè no un suïcidi primer i després un gran buit? L’impostor viu en la impostura. Sembla que si la impostura és molt gran la resolució del conflicte ja no és possible. Mentre es “trampeja” encara és possible el perdó. Per a mi, l’adversari és el Diable, ets tu mateix, però et creus que “L’infern són els altres” com digué Sartre a la seva obra teatral Huis clos (A porta tancada). Emmanuel Càrrere diu que ha estat sis anys amb la finestra de l’infern oberta veient tota aquesta maldat.

Si podeu, no us perdeu aquest obra.

Categories
Llibres

1969

Segons l’autor, Eduard Márquez, “La funció del llibre no és demostrar cap tesi, sinó reflectir una riuada de vida.”- “Només hi ha vida, que era el meu gran objectiu. La vida, sense interferir.hi. I jo, desaparegut. I deixar que ells s’expliquin.”-“En aquest llibre no hi ha d’haver literatura.”

No és un llibre d’història, ni una novel·la, ni ciència-ficció, ni una bibliografia, ni és un documental, ni un assaig, és una narrativa d’una experiència i d’unes vivències absolutament reals, salvatges. És el relleu, la rebufada del maig del 68, de París, de Praga, de Ciutat de Mèxic, d’Argentina, d’Uruguai, de la República Federal d’Alemanya…

On l’escriptor retrata a partir de millers de documents consultats,  d’entrevistes, de centenars de testimonis d’extrema dreta a extrema esquerra, octavetes, cartes manuals, escrits clandestins, fulletons, pintades, murals, manuals de tortures,…. i de manuals per resistir les tortures…. Discursos de Franco, i dels seus “prohoms”, informes policials surrealistes del tot adulterats, transcripcions i interrogatoris totalment falsificats, propaganda política i anticlerical. Anotacions de totes les pintades, dels llocs on es van realizar, amb la mida de les lletres i dels colors.

Hores i hores consultant arxius, fotocopiant cartes, informes i centenars de documents, on ens ofereix una obra que és pura enginyeria. Més de cinc-centes planes que ressegueixen l’any 1969, que representa una etapa a què encara som enganxats, per mal tancada; un any en què es prefigura tot. I també ens parla dels qui ha entrevistat i que en aquell temps militaven activament tant a l’extrema esquerra com a l’extrema dreta, en associacions de veïnals, en les parròquies, en els primers grupuscles feministes i també gais, etc, etc…

                                                    Montserrat  Serra

                                                            VilaWeb 05.11.2022

“És el començament del principi del final del franquisme (??) quan la gent és plenament conscient que el règim està més afeblit del que sembla i comencen a preparar el que vindrà, perquè la transició no es prepara el 1974”.

“Cuando el partido político es el comunista y su objeto actuar contra el orden legal (…), para mí el hecho tiene más gravedad que un homicidio, cometido, quizás, en circustancias de apasionamiento, que hacen más discutible la actitud del delincuente”

És part d’una carta del llavors governador civil de Barcelona, Tomás Garicano Goñi, a l’abat de Montserrat, Cassià M. Just, que li havia denunciat tortures a alguns detinguts. On l’escriptor retrata a partir de documents i testimonis el principi del final del franquisme

                                        Francesc Bombí-Vilaseca

                                                      La Vanguardia 12-12-2022

L’any 1969 van passar al món uns quants esdeveniments significatius:

https://www.vilaweb.cat/noticies/1969-eduard-marquez-analisi-joan-josep-isern/

Situació que evidentment encara continua. Existeix una lluita, un paral.lelisme molt actual… el franquisme, encara, subsisteix.

L’estat d’excepció. El discurs de successió de Franco a Juan Carlos. El “atado y bien atado”

On cada paraula respon a documentació contrastada, o bé a testimonis, d’un o bàndol o altre que han parlat amb l’autor. No hi ha ni un sol gram de ficció.

JEFATURA SUPERIOR DE POLICÍA

Informe memoria  del año 1969:

“ Por lo que respecta a las actividades Político-sociales, pueden distinguirse claramente dos situaciones: los problemas escolares y universitarios y los del mundo del trabajo.

En cuanto a los primeros, ha existido un estado de agitación creciente y una actitud  de rebeldía, desarrollada por elementos extraños, con abundantes medios económicos y tácticas ágiles y dinámicas.

Culminó la actuación de la Universidad con asalto al Rectorado y tentativa de defenestración del Rector, aunque, con la declaración del Estado de Excepción, se consiguió terminar la situación y que los cursos acabaran sin incidentes, así como…”

És la frustració de moltes il·lusions. La derrota que va representar per a molts de nosaltres, la dita transició. El grapat de moltes revoltes semifracassades. Reviure situacions que vàrem patir i experimentar.

La cruesa de la repressió. El silenci i la por que es va viure durant dècades.

A la resta del món sí que va representar un canvi – el Maig del 68 – però que ací, el “procés, la lluita i la revolta” encara no ha acabat…

Categories
Arts plàstiques Galeries i museus

Feliu Elias. La realitat com a obsessió

Tres identitats

Imatge Principal: Feliu Elias. Avantsala, 1932. Col·lecció particular

Artista: Obra polièdrica de Feliu Elias (Barcelona, 1878-1948) com a pintor, humorista satíric (APA per a les caricatures) i Joan Sacs (crític d’art)

Obres: Més d’un centenar d’obres de Feliu Elias (pintura, caricatures i crítiques)

Crítiques (fragments): Una mirada crítica de Feliu Elias a l’art a Catalunya de principis de segle XX 

Comissariat: Mariàngels Fondevila (MNAC) i Mariona Seguranyes (Museu d’Art de Sabadell)

Exposició: Museu Nacional d’Art de Catalunya fins al 10 d’abril de 2023

Dossier de premsa i llista d’obres https://www.museunacional.cat/sites/default/files/dossier_premsa_feliuelias_1.pdf

Feliu Elias Autoretrat, c. 1907. Col·lecció particular

Les tres identitats de Feliu Elias

El Museu Nacional posa el focus en un dels protagonistes de la seva col·lecció d’art modern per descobrir la seva personalitat polièdrica a la llum de la informació inèdita apareguda en diferents arxius i de la contextualització de la seva obra en l’àmbit de l’art europeu d’entre-guerres.

Aquesta exposició mostra les diferents identitats que conviuen en Feliu Elias / Apa /Joan Sacs (Barcelona 1878-1948): un pintor realista; un dibuixant i humorista àcid; i un historiador i crític d’art polèmic, respectivament. El recurs de l’alteritat va donar com a fruit una obra extensa i diversa: més de tres mil obres entre dibuixos, cartells, llibres, escrits i pintures, sense oblidar la seva tasca de director de revistes, d’estudiós i defensor del patrimoni o de les tècniques dels oficis donades a conèixer amb el pseudònim de Dimoni Verd.

Pintor i teòric del realisme

Intel·lectual d’idees progressistes en el camp de la caricatura, Elias va ser un pintor i teòric combatiu del realisme. Altaveu crític de l’avantguarda, anava a la recerca de la “pura realitat”, nodrint-se del coneixement de l’art dels antics mestres i dels oficis. Avui podem afirmar que la seva obra pictòrica dialoga amb els realismes(s) d’entreguerres a Europa.

A través d’una selecció d’obres pertanyents als seus diferents registres creatius procedents del Museu Nacional d’Art de Catalunya, de col·leccions particulars i d’institucions públiques podem calibrar ara la seva rellevant aportació en l’escena artística catalana, amb les seves pròpies contradiccions, i la seva crítica a tot allò que s’allunyi del realisme.

Feliu Elias, Natura morta d’antany, 1933, Col·lecció Artur Ramon

Les caricatures: Apa, una mirada incisiva

Atret per les possibilitats artístiques i econòmiques dels mèdia i sota el pseudònim d’Apa, va excel·lir com a dibuixant en l’àmbit de la publicitat, els cartells, els llibres, publicacions infantils i, sobretot, en les revistes satíriques com ara ¡Cu-Cut!, L’Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia. El 1908 va fundar Papitu, setmanari capdavanter estèticament a Catalunya i molt convuls ideològicament. Els seus dibuixos antigermànics de la Gran Guerra (publicats a Iberia i compilats al llibre Kameraden) van fer créixer la seva fama i projecció internacional.

Les seves caricatures, burlesques i demolidores, capturaven el pols d’una època i palesaven el seu tarannà republicà, esquerrà i anticlerical. Apa, compromès amb els seus ideals, es va mofar tant de la Lliga Regionalista i de l’estament militar com dels anarquistes de la FAI, extrem que li va comportar dos exilis a París.

Apa, Feliu Elias El tsar descansa, 1909, MNAC

El realisme màgic, el pintor de la vida aturada

La seva obra, criticada en el seu moment per la fredor fotogràfica i posteriorment qualificada d’hiperrealista, era de cocció lenta. I pràcticament sense mutacions al llarg dels seus quaranta anys de dedicació, llevat de la seva factura: primer d’adscripció postimpressionista i, després, de minuciositat virtuosa, fruit de l’estudi de les tècniques dels vells mestres, especialment Vermeer de Delft.

Combinava els gèneres (retrat i natura morta) amb una “simpatia” per l’art dels objectes orientals, vidres, ceràmiques, teles Toile de Jouy o mobles imperi, sense oblidar les eines de l’ofici. I situava en el mateix pla el que és animat i inanimat, reflectint un joc de llums i ombres suggeridor sobre els objectes. Conreava una pintura hereva del petit gènere holandès i la tradició francesa amb concordances amb el Novecento italià i la Nova Objectivitat alemanya.

Feliu Elias, Natura morta del déu Hotei, 1918. MNAC

L’exposició es centra molt especialment en la seva pintura de pinzellada miniaturista que, dins un realisme màgic, exalta per igual el seu àmbit familiar i les seves passions artístiques, com ara la pintura holandesa, Alfred Sisley o la ceràmica xinesa. La pintura d’Elias no està subjecta a grans evolucions tècniques i es manté impassible i fidel a unes temàtiques concretes al llarg de tot el seu itinerari vital, que irradia la seva predilecció per la cultura material.

L’exposició mostra el seu itinerari vital en relació amb els viatges artístics i els tres exilis de l’artista. Reuneix, també, alguns dels objectes que formaven part de la col·lecció d’Elias (vidres, ceràmiques, objectes orientals…) copsats pels seus pinzells i que es presentaran en diàleg a través d’una seqüència vertebrada en seccions temàtiques com ara natures mortes, interiors i retrats.

Feliu Elias. La infància, 1920 Col·lecció particular

Joan Sacs “Connexions i Col·lisions”

La mostra també explora les “Connexions i col·lisions” entre el crític Joan Sacs i l’avantguarda, sense oblidar les filiacions de la seva obra amb altres realismes catalans i de diferents geografies i tradicions. De fet, la seva obra connecta de manera extraordinària amb l’estat d’esperit de l’Europa d’entreguerres.

La coneixença de l’impressionisme fa que Joan Sacs s’apropi a un art que explora noves visions de la realitat present a Barcelona amb artistes com Robert i Sònia Delaunay, Celso Lagar, Joaquim Torres-García, Rafael Barradas o Jean Metzinger. Però aquesta actitud oberta pateix un retrocés a partir del 1920, quan reclama un retorn a la tradició i a l’Escola de Belles Arts. Les seves envestides contra l’avantguarda són sonades, en especial les ressenyes contra Joan Miró, el Picasso cubista i el Salvador Dalí surrealista.

Per contra, elogia Josep de Togores, Marian Andreu, Francesc Vayreda, Marian Pidelaserra, Manuel Humbert, Ferran Callicó i es rebel·la condescendent amb Ramon Calsina, formulant a través de les seves crítiques una mena de cànon del realisme “sui generis”. A través del seu pensament estètic emergeix el debat entre realisme i avantguarda a principis de segle a Catalunya, amb els seus defensors i detractors.

Josep de Togores, Tres nus, 1924

La galeria (o el temps humà)

Entre totes les obres dels tres o quatre àmbits de l’exposició si comptem com a àmbit l’obra d’encàrrec: les teles que va crear per a l’advocat de Vic Francesc Masferrer, que per primera vegada surten del seu context original, potser destacaria La galeria , 1928, MNAC, És un retrat del seu fill amb una mirada misteriosa i amb un alt grau de realisme de tots els objectes de l’espai on es troba: la llum de la tarda, la taula, l’ampolla de vi, el pa sec, la cadira, els plecs del pantaló i les estovalles, tot té un caràcter hiperrealista i fotogràfic. Què és el que ens inquieta? El seu pensament o bé el que passa a fora?

Feliu Elias. La galeria, 1928. Museu Nacional d’Art de Catalunya

Jorge Wagensberg va fer una anàlisi detallada d’aquesta pintura destacant-ne les nocions del temps que s’hi reflecteixen: el temps prescindible (el rellotge-plat), el temps irreversible (el tros de pa sec), el temps psicològic (la botella de vi), el temps fisiològic (el sol de la tarda) i el temps  impredictible (el rostre humà). Conclou que el temps del personatge de la pintura és el temps humà.  El podeu llegir aquí

No us perdeu aquesta exposició. Aneu-hi amb temps, a poc a poc. Dissabte al matí hi ha un persona que us pot guiar. Cal reservar hora.

Nota de redacció: Informació resumida i adaptada del dossier de premsa del MNAC

Categories
Llibres

El oro de Mussolini

Per Josep Sauret

Títol: El oro de Mussolini

Subtítol: Como la República planeó vender parte de España al Fascismo

Autor: Manuel Aguilera Povedano

Arzalia Ediciones, 2022, 224 pàgines

Contingut:  Més de 40 imatges i documents

L’autor

Nascut el 1978 a Palma, és periodista i doctor en història, fa de professor de futurs periodistes i columnista del diari Ultima Hora de Palma. Ha publicat diversos treballs sobre la guerra civil a Mallorca que és el camp fonamental de la seva investigació: Compañeros y camaradas. Las luchas entre antifascistas en la Guerra Civil española i Un periodista en el desembarco de Bayo.

Des del 2017 és codirector del projecte de recerca Espais de la batalla de Mallorca.

Manuel Aguilera Povedano

La meva ressenya

El oro de Mussolini és un llibre amè, ben escrit i que es llegeix ràpid. Té l’estil d’un relat periodístic però darrera hi ha una recerca ben documentada d’un historiador. L’autor barreja part de la seva biografia personal durant 15 anys, buscant fonts primàries per escriure primer un article i després un llibre, a mesura que el material que va trobant  li permet desenvolupar una història més completa.

Realment, són dos els arguments que també s’entrelliguen. Dos temes que han estat oblidats pels historiadors, suposem que majoritàriament per desconeixement. Un seria el dels plans de Mussolini per establir una colònia italiana a Mallorca que servís per italianitzar l’illa i posteriorment de base militar; i l’altre tema, l’oferiment que fa la República espanyola de Mallorca a canvi de què Itàlia complís, de debò, el pacte de no intervenció en la guerra civil en què estava immersa Espanya.

Aquest sorprenent oferiment no sembla que es tractés en cap Consell de Ministres. Tot es va portar en secret a través d’espies i seguint la cadena de comandament de Largo Caballero (president de la república fins el maig del 1937) i Araquistáin (l’ambaixador a França). Es tractava de comprar la “no intervenció” a canvi de cedir territori. Sembla que es va pensar també amb el nord d’Àfrica i alguna illa de Canàries i oferir-ho també a Hitler en les mateixes condicions d’intercanvi.

Negrin al substituir a Largo Caballero va suspendre les negociacions i les va dirigir amb la complicitat de Prieto (ministre de defensa) en intentar alguna cosa similar encara que en sentit contrari amb el Regne Unit oferint-los-hi les bases navals dels ports de Cartagena, Vigo i Maó.

Estàvem en la pre guerra europea i tots els països tenien interès en tenir posicions logístiques i estratègiques fortes. Pensem que des del punt de vista del que rebia la proposta podia ser avantatjosa, evidentment sense considerar el perill de què per si sol provoqués l’inici de la guerra a tot el continent.

Tornant a l’altre esmentat pla de Mussolini, pacífic, lent, sense fer soroll internacional, ens relata l’ajuda a tots els colpistes de dretes de l’època, l’ajuda econòmica a la Falange, la promesa d’entrega d’armes, les maniobres navals, la creixent influència en la cultura i l’economia locals i les bases aèries un cop produïda la rebel·lió franquista. Més endavant, ja en el 1937 i segurament degut a pressions de les democràcies occidentals va passar a una penetració més sigil·losa. Podríem parlar d’un pla B al fallar el primer.

Aquí es on encaixa perfectament el títol del llibre ja que el govern italià va comprar a través de testaferros la finca l’Albufera i Son Sant Martí el maig del 1938 a la badia d’Alcúdia per instal·lar-hi una colònia italiana amb emigrants. La finca era la tercera més gran de Mallorca i almenys si que havien previst construir vint cases colonials per començar un centre d’italianitzats que creixés amb els anys.

Tot una sorpresa de temes molt desconeguts, relatats de forma amena i amb rigor historiogràfic.

Més informació

Entrevista de Maria Coll a Manuel Aguilera. “Mussolini volia traslladar 100.000 italians a Mallorca i construir-hi dues bases aèries” Sàpiens, núm. 247, octubre 2022. pàgines 86-87.  

“L’any 1937, el govern de la República va posar en marxa l’operació Schulmeister amb l’objectiu d’aconseguir la retirada de l’ajuda de la Itàlia de Mussolini al bàndol nacional. La contrapartida va ser l’illa de Mallorca. Una negociació secreta que el periodista i doctor en història Manuel Aguilera detalla a El oro de Mussolini.”[…]

Ressenya d’Eugenia Patricia Rossi, Historia & Guerra, 3, enero-junio 2023.

“Sin dudas, la guerra civil española (1936-1939) es uno de los conflictos más significativos del siglo XX, destacándose, entre otras cuestiones, por su grado de internacionalización y por haberse constituido en la antesala de la segunda gran contienda mundial. Al inicio de esta guerra, tanto el bando republicano como el subleva-do habían iniciado gestiones destinadas a conseguir apoyo internacional para sostener el esfuerzo bélico. Sin embargo, mientras los insurrectos recibieron la asistencia de la Italia fascista y de la Alemania de Hitler, para el gobierno de la Segunda República aquellas tratativas encontraron un obstáculo en la política de no inter-vención y apaciguamiento adoptada por los gobiernos de Francia y del Reino Unido […]

Vegeu la ressenya completa aquí:

Categories
Teatre

Ragazzo

Teatre: La Villaroel

Autoria i direcció: Lali Álvarez Garriga

Intèrpret: Oriol Pla   Ragazzo

Il·luminació: Núria Solina

Espai sonor: Pau Matas

Ajudantia de direcció: Quimet Pla

Producció de Teatre Tot Terreny i Hui Basa / Theatre Of The Real

Durada: 1h 35m

Informació important: El dia 6 de febrer es celebrarà una postfunció a càrrec de Recomana.cat

 

Sinopsi

Europa, estiu de 2001. La ciutat del Ragazzo viu la restricció de drets socials més gran que ha viscut el continent des de la Segona Guerra Mundial: les fronteres estan tancades, se suspèn el Tractat de Schengen, es prohibeixen les manifestacions i les reunions en algunes zones de la ciutat; es prohibeix estendre la roba als balcons. Detencions. Identificacions. 30.000 policies patrullen pels carrers i no permeten l’entrada a la ‘Zona Rossa’, el lloc on els líders mundials del G8 estan realitzant una cimera.

Ragazzo, malgrat tot, viu l’estiu de la ciutat: fa poc ha okupat amb uns amics un espai acollidor que han condicionat com a habitatge, està de vacances, té temps per escoltar música, llegir, cuinar, enamorar-se… i per participar en el Fòrum Social Mundial que també s’ha instal·lat a la ciutat i on més de mig milió de persones discuteixen com seria aquest “altre món possible” que des de fa uns anys s’imagina com a alternativa a la globalització. El seu destí quedarà marcat quan prengui la decisió de quedar-se a la Columna dels Desobedients, que s’ha proposat una acció pacífica de desobediència civil: violar el confinament de la ‘Zona Rossa‘.
Què fer davant l’amenaça? Té legitimitat un govern que s’ha de blindar per decidir? Qui (i per a què) fa servir la violència? Què és la impunitat? Un altre món és possible?

Ragazzo és un crit a la vida, a la dignificació de les històries personals, a la reivindicació de la memòria col·lectiva i de la Història que els amos del món mai escriuran per nosaltres.

Les nostres opinions

Montse Fernàndez: Val la pena per tot: l’actuació del protagonista Oriol Pla no es pot ni explicar… deu perdre 3 kg cada nit.

Pilar Ordónez: Val molt la pena!

Mercè Bausili: Aquest actor és grandiós. Tot el que fa s’ho fa a la mida, i té recursos infinits.

Categories
Llibres

Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia

Per Josep Sauret

Títol: Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia

Autor: Antoni Gelonch

Viena edicions, 2022

Camus vs. Sartre. Entre la llibertat i la justícia

Som davant d’un llibre que ha comportat un gran treball documental per part del seu autor. En efecte, Antoni Gelonch s’ha llegit tota l’obra bibliogràfica dels dos escriptors filòsofs i ha anat comparant el que pensaven en cada moment sobre els mateixos temes. És doncs, un llibre molt ben documentat, ple de cites dels dos personatges principals, tant que podríem dir que ha estat escrit a tres mans, Gelonch, Camus (1913-1960) i Sartre (1905-1980).

El llibre, és l’últim d’una trilogia en què l’autor ens parla de tres moments claus en el pensament europeu i on Catalunya per diferents motius, no hi ha participat en cap dels tres. Es tracta en els dos primers de la Reforma de Luter (vegeu la ressenya al nostre Blog) i de les idees de la Il·lustració (vegeu La Reforma i la Revolució. Els debats que no hem fet). En aquest tercer debat, aborda  l’existencialisme i la guerra freda.

La narració s’inicia i es desenvolupa posteriorment amb una breu biografia dels autors citats en el títol, contextualitzats sempre en el moment històric en què viuen. També com correspon, s’hi barregen els seus moments d’amistat i de distanciament. Tot el text està fet en un to distés encara que, profund donada la temàtica.

Ho desenvoluparem una mica més, però el subtítol Entre la llibertat i la justícia ens indica molt bé el leitmotiv de què anaven molts del temes tractats. La temàtica és present en les opinions sobre el comunisme, la llibertat individual, la dels pobles colonitzats,…

En els dos primers capítols ens situa a Camus i Sartre en els seus primers anys de vida en els respectius ambients, de classe baixa el primer, amb dificultats econòmiques; i burgès en el cas de Sartre amb preceptors particulars i formació a l’École Normale Supérieure. Allí, va conèixer a Simone de Beauvoir que l’acompanyaria tota la vida salvaguardant el mite que ella mateixa va contribuir a crear.

Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir davant l’estatua de Balzac (1939), Boulevard Raspail, París. Data desconeguda a partir de 1939. Autor desconegut.

Més endavant continuen les originals biografies barrejant-les amb la ideologia i el pensament. Així, hi trobem la seva participació en la Resistència francesa en front de l’ocupació alemanya de França, d’una forma molt activa en Camus i menys compromesa per part de Sartre però molt ben gestionada segons les recompenses i els honors rebuts després.

Ambdós, comencen a publicar i a ser coneguts durant la guerra i es coneixen el 1943 en l’estrena de Les Mosques (Les mouches) de Sartre en plena ocupació nazi. Els dos són seductors i tenen diferents parelles i afers amorosos durant aquests anys.

Companyia Adrià Gual, Les mosques , 8-2-1968

Amb l’arribada de De Gaulle, Camus es manté més combatiu. No lluita pel poder sinó per la justícia que vol conciliar amb la llibertat i s’enfronta  amb la gent d’esquerra que no acceptava cap crítica. Ja era militant del Partit Comunista Francès (PCF). L’amistat inicial i fàcil entre els dos, comença a esquerdar-se. Tot i les afinitats literàries i filosòfiques, Camus no accepta l’assassinat ideològic, les bombes atòmiques,… Sartre hi passa de puntetes defensant la dictadura soviètica contra la denúncia de la violència política que en fa Camus, que a poc a poc s’anirà apartant del PCF (l’any 1946 ja no hi militava) al contrari que Sartre.

Ambdós autors es troben en un període molt creatiu fent de periodistes, d’escriptors (novel·la i teatre), de conferenciants, de politòlegs en diríem avui,…treballen molt per divulgar, al mateix temps, les seves idees, que anaven desenvolupant, principalment les filosòfiques. Camus es converteix en un personatge incòmode, critica la dreta (la complaença de les democràcies occidentals amb Franco) i l’esquerra (les purgues soviètiques). Sartre va configurant un existencialisme en què la llibertat és la base de tots els valors humans, intentant aproximar-se als marxistes que rebutgen la llibertat radical.

Reunió per a una lectura de l’obra “El desig atrapat per la cua” de Picasso realitzada el 16 de juny de 1944 a l’estudi de Picasso al núm. 7 de la Rue des Grands-Augustins de París. Fila de dalt (esquerra a dreta): Jacques Lacan, Cecile Eluard, Pierre Reverdy, Louis Leiris, Pablo Picasso, Zanie Campan, Valentine Hugo, Simone de Beauvoir, Brassaï. Fila de baix: Jean-Paul Sartre, Albert Camus, Michel Leiris, Jean Abier. Foto per Gilberte Brassaï

Comencen a treballar a favor de les minories, els pobles colonitzats i els jueus. L’any 1952 Sartre fa el pas i comença a militar en el Partit comunista. Tot i així, farà una certa crítica ideològica des de dins. La militància durarà només fins el 1956. Ambdós havien intentat enfortir una esquerra no dogmàtica. Camus va seguir en aquest camí, Sartre va convertir el comunisme en el principi director del seu pensament.

La gran ruptura ve el 1951 arran de la publicació de  L’Homme révolté (L’home revoltat) per Camus. En els mitjans intel·lectuals es crea una gran polèmica. La llibertat és en l’origen de totes les revolucions que maten persones i principis (o idees), per contra les revoltes maten només persones. La revolució implica canvis polítics no només econòmics o de govern. El marxisme porta la lluita de la justícia contra la veritat, entre la democràcia obrera (Lenin) i la dictadura militar i burocràtica (Stalin). No deixa de ser contradictori que la revolució més gran de la història (la soviètica de 1917) pretengués arribar a la justícia mitjançant una corrua ininterrompuda d’injustícies i violències.

Albert Camús: L’home revoltat

La majoria de la intel·lectualitat francesa es va posicionar en contra de Camus, la disciplina del PCF a Moscou era encara total. Sartre al principi, va restar al marge, tot i que dirigia els fils dels escrits contra el seu examic. Més endavant hi participa activament, inclús amb atacs personals. Camus que sempre tenia un cert complex d’inferioritat pel seu origen humil i estudis reglats no elitistes, considerà que mai havia estat amic seu i sempre l’havia menyspreat.

A partir d’aquí, Camus buscarà la oportunitat per criticar a Sartre per la seva permissibilitat respecte al socialisme autoritari, als líders doctrinaris i als objectius inabastables a curt termini (la revolució). Un Sartre que seguia pensant que la Unió Soviètica es dirigia cap a una futura societat lliure tot i els assassinats polítics i les purgues.

A curt termini, no cal dir-ho, la polèmica la guanya Sartre. Camus es dedica a la complicada situació d’Algèria i a publicar a L’Express dirigit per Servan Schreiber un setmanari que pretenia ser d’esquerra moderada. Sartre farà viatges a la Unió Soviètica, a la Xina i seguirà escrivint a favor del comunisme.

Al 1956 amb el discurs de Khrusxov revelant els crims de Stalin i l’entrada de les tropes soviètiques a Hongria, la posició de Sartre variarà com la de molts intel·lectuals comunistes europeus. Deixarà el partit i anirà matisant el discurs, passarà de posar el seu enfoc principal de la classe obrera als pobles colonitzats. Finalment es va involucrar activament en la independència d’Algèria (1962) després de pensar durant molts anys que formava part de França.

Per Camus la solució al problema algerià era de tipus polític i social. Hi havia dues poblacions que no parlaven el mateix idioma, no tenien la mateixa religió, no tenien la mateixa història i es sentien amb identitats diferents. Pensava en una confederació tipus Suïssa, que garantís a totes les comunitats un alt grau d’autonomia.

El 1957 una mica sorprenentment, Camus rep el Nobel. També rebé crítiques per part de l’esquerra francesa per tenir poca obra, per fer anys que no publicava. El gener del 59 estrena Els posseïts (Les possédés) l’adaptació de la novel·la de Dostoievski amb l’assistència del seu admirat André Malraux ministre de cultura, de De Gaulle i del seu cap de gabinet Georges Pompidou. Les crítiques foren diverses.

Imatge: En una foto de 1959, a l’obertura de l’adaptació teatral de Camus de Els posseïts de Dostoievski, tots dos homes porten vestits elegants. Camus, de perfil, té un aspecte més escèptic. Malraux, amb el cap inclinat de manera reflexiva. Aquesta va ser la seva darrera reunió ©LETELLIER/PARIS MATCH/SCOOP/A.HARLINGUE/ROGER-VIOLLET

Sartre a contracor veu que necessita acostar-s’hi tot i que opina que “cap home no mereix ser consagrat en vida”. Màxima que seguirà el 1964 quan li concedeixin el Premi Nobel a ell. En aquests anys participa al Maig del 68, defensa els jueus, condemna la intervenció americana a Vietnam, dona suport als moviments comunistes indoxinesos,…

Camus mort el 1960 en un accident de cotxe anant a París des de Lourmarin on s’havia instal·lat amb els diners del Nobel. Mai li va agradar viure a París i sempre va procurar estar-hi lluny.

Sartre amb mala salut, el va sobreviure 20 anys en què el seu pensament va evolucionar i tot seguint cada cop menys la disciplina de corrents literàries o polítiques dins una civilització plural com l’europea. Finalment, per a ell, també la dicotomia llibertat o justícia acabà en què la llibertat és la base de tots els valors humans, el valor suprem, i ha de passar per davant de la justícia, ja que si aquesta no es produeix, queda almenys el poder de la protesta i manté oberta la comunicació.

Fins i tot, ambdues tombes són diferents. La de Sartre amb la seva companya Simon de Beauvoir, neta i ben cuidada a Montmartre. La de Camus, enterrat sol, a terra al cementiri de Lourmarin amb la vegetació sense enjardinar.

Tomba de Sartre
Tomba de Camus

Més informació

GORDON MILCHAM: “Camus y Sartre: historia de una amistad y el conflicto que acabó con ella” a El Nuevo cojo ilustrado. Revista de Opinión i Arte. 18 marzo 2004.

Categories
Internet i blogs amics

Alexander Fleming  vs Winston Churchill

Fake news ????

Llegenda, realitat o mite. És cert que fa anys, circula la història de com el descobridor de la penicil·lina, Alexander Fleming, va salvar la vida del gran estadista anglès i primer ministre durant la Segona Guerra Mundial, Winston Churchill. Diverses versions de biògrafs dels dos protagonistes, mantenen que la història podria no ser certa. Tot i que corrien diverses anècdotes des dels anys quaranta.

Aquí uns en mostro una:

Mite o realitat, si és veritat, és una bonica història… si no, demostra que les “fake news”, no són un invent de la nostra “ciber-societat-confinada” …

Alexander Fleming  wikipedia, la enciclopedia libre

Again…

True or Fake  !!!!

Categories
Llibres

Stalin i els seus cortesans

Aquesta gran obra no és de fet la biografia de Stalin, sinó que tracta d’un període de temps que comença l’any 1929, quan es fa definitivament amb el poder total de la URSS i acaba amb la seva mort el 5 de març de 1953. És la vida del dictador a través de les relacions amb el seu entorn familiar, la seva segona dona, Nadezhda Al·lilúyeva (Nadia) i la seva família, els Al·lilúyev, tan propers a Stalin al llarg del temps, i els fills d’aquest matrimoni, Vasili i Svetlana que aniran creixent en un ambient tòxic i extremadament cruel. Els Svanidze, parents de la seva primera dona Yekaterina Svanidze anomenada Kató i morta prematurament l’any 1907, també formen part del cercle familiar i de poder del personatge. Un fill d’aquest matrimoni de joventut, Iàkov, poc estimat per Stalin, també tindrà el seu paper en el drama que es viurà a la Unió Soviètica en els vint-i-cinc que abasta el relat.

Ióssif i Nadia (Beyond Russia ES) Stalin amb els fills de l matrimoni amb Nadia, Vassili i Svetlana (lavanguardia.es) Svetlana amb Lavrenti Béria, el “tiet” Lara cap del NKVD, al fons es veu Stalin treballant (nationalgeographic.com) Imatge de l’enterrament de Nadia Al·lilúyeva el novembre de 1932 (alamy.es) Les dones de Stalin: Zhenia Al·lilúyeva, germana de Nadia amb el coll d’encaix va ser amant així com Bronislava Poskrebisheva, dona d’un dels seus jerarques i eliminada en una de les purgues (NemaloKing.net)

Els co-protagonistes principals de la història són els jerarques bolxevics i les seves famílies que acompanyen Stalin al llarg dels anys, que formen la gran família bolxevic que serà utilitzada i en molts casos eliminada físicament a resultes de les purgues i fases de Terror que Stalin anirà desenvolupant de forma terrible i despietada al llarg dels anys.

El llibre comença, i introdueix els personatges, amb un sopar de celebració al Kremlin el dia 9 de novembre de 1932 on els mandataris bolxevics celebren l’aniversari de la revolució de 1917. La turbulenta relació entre Ióssif i Nadia, agreujada per caràcter depressiu de la jove i el fet de ser cada cop més conscient de la personalitat despòtica i cruel del seu home donaven lloc a constants escenes i baralles dins la parella. Aquest sopar no serà una excepció però el seu desenllaç serà fatal i l’endemà trobaran Nadia morta d’un tret i víctima d’un suïcidi. Això afectarà terriblement Stalin i serà un punt d’inflexió en la seva obsessió pel poder a qualsevol preu.

Dalt i d’esquerra a dreta: Làzar Kaganóvitx (1893 – 1991) Anastàs Mikoian (1895 – 1978) Viatxeslav Mólotov (1890 – 1986) Kliment Voroixílov (1881 – 1969) Baix i d’esquerra a dreta: Andrei Jdànov (1896 – 1948) Nikita Khrusxov (1894 – 1971) Lavrenti Béria (1899 – 1953) (totes les fotos són de wikipedia.org)

Després d’aquesta introducció descriptiva de molts dels personatges que després constituiran part del relat i de la finalització abrupta de la segona relació conjugal formal de Stalin, el llibre comença una història cronològica que s’inicia l’any 1929 quan Stalin assumeix un control dictatorial absolut sobre el Partit. L’autor ens descobreix un Stalin inusual, sorprenent, menys enigmàtic, més íntim, tant o més brutal però més humà. I amb ell introdueix l’apassionant història de la seva cort imperial, una epopeia de pors i traïcions, un món de privilegi i corrupció, una vida en la qual es barrejaven l’amor familiar i la brutalitat assassina. Stalin utilitzava el perillós joc del poder amb els seus cortesans durant els sopars i els balls que tenien lloc en les impressionants viles del Mar Negre i en els enormes apartaments del Kremlin: un món secret però estranyament càlid, poblat per assassins, fanàtics, degenerats i aventurers. Des del nan bisexual i carnisser assassí Iejov fins al depravat Béria, cadascú representava un rol per Stalin: Ordzhonikidze l’exaltat, Kaganóvitx el brut, Voroixilov el simpàtic i estúpid; Mikoian el llest, Jdànov el presumptuós o Khrusxov la mascota del líder. Tots caminaven al límit de l’abisme, matant per a sobreviure, dormint amb una pistola sota el coixí; deixant morir a les seves dones quan Stalin els ho exigia o permetent que els seus fills visquessin segons un codi de mentides. Però tots van ser fidels a la fe cuasirreligiosa del bolxevisme.

Els dos monstres més depravats de la cort de Stalin: Lavrenti Béria i Nikolai Iejov (1895 – 1940) (nemloknig. Stalin amb Iejov (a l’esquerra) i eliminat de la foto (dreta) després d’haver estat purgat i executat (NemaloKing.net) Mólotov signa el pacte germano-soviètic el 25 d’agost de 1939 en presència de Joachim von Ribbentrop, a l’esquerra, i Stalin (lavanguardia.es) Polina Mólotova, la dona de Mólotov acabaria purgada els darrers temps de Stalin i en el gulag (lavanguardia.es)

Les diverses fases de l’estalinisme van passant pels nostres ulls: les grans repressions lligades a la persecució dels kulaks i els pagesos en general, la lluita contra Trotski i la “dreta” del partit, el gran Terror que afectà milions de persones amb la detenció, la tortura, la deportació o l’afusellament programat a través de llistes en l’elaboració de les quals Stalin treballava de manera intensiva i personalitzada. Aquesta política atroç i deshumanitzada la vivien els nostres protagonistes des de la quotidianitat del Kremlin o les luxoses datxes on la mort, les pors i les festes alternaven en una voràgine terrible.

A l’inici del llibre hi ha un arbre genealògic de les tres famílies properes a Stalin: Els Djugashvili on veiem els seus pares, els Svanidze, la família de “Kató”, la seva primera dona i els Al·lilúyev, la família de Nadia. A continuació hi ha un llistat onomàstic de personatges que comença pel protagonista principal:

Ióssif Stalin, l’autèntic cognom del qual era Djugashvili, anomenat “Soso” i “Koba”. Secretari general del Partit Bolxevic, 1922 – 1953 i primer ministre, 1941 – 1953. Mariscal. Generalíssim dels exèrcits.

Tot seguit trobem un llistat descriptiu de la família, els seus aliats, els generals, els enemics i antics aliats i els anomenats “enginyers de l’ànima humana” on s’inclouen intel·lectuals diversos que tindran un paper més o menys rellevant durant l’etapa. Aquesta descripció breu dels personatges, així com l’arbre genealògic familiar són de molta utilitat al llarg de la lectura per a situar-te correctament.

Dues de les multiples datxes de Stalin: la de Sotxi al Mar Negre i la de Kuntsevo a Moscou (Dreamstime)

L’accés per part de l’autor a principis dels anys 2000 a arxius soviètics tancats fins aleshores com ara una bona part de l’Arxiu Presidencial permeté la consulta a les cartes de Stalin, dels seus homes de confiança i les famílies de tots ells. També hi tingué accés a arxius militars i de defensa no disponibles fins aquell moment. Tot això i més consultes, han permés a l’autor escriure un retrat de Stalin, dels seus vint màxims jerarques i de les seves famílies, mostrar com governaren i com visqueren en la cultura singular dels seus anys de poder absolut. Tot plegat en un text de 713 pàgines i uns annexos amb notes, bibliografia, mapes, índex alfabètic i una llista de les il·lustracions descrites a l’obra que ens porta fins les 854 pàgines totals.

Stalin amb el mariscal Gueorgui Júkov (1896 – 1974) el millor estratega soviètic durant la segona guerra mundial; també tindria problemes polítics en acabar la guerra (gettyimages.com) Grup de jerarques amb Stalin l’any 1937 en plena època de Terror: Mólotov, Kaganóvitx, Stalin, Mikoian i Kalinin. Acompanyen dues figures de nova incorporació a la direcció del partit, Khrusxov i Iejov (NemaloKing.net) La mort de Stalin va desfermar una cruenta lluita per la successió entre els jerarques (Russia Beyond ES)

Simon Sebag Montefiore va estudiar Història en el Gonville & Caius College de Cambridge. Durant la dècada de 1990 va viatjar per tota l’antiga Unió Soviètica, especialment pel Caucas, Ucraïna, Àsia central i va escriure sobre Rússia pel Sunday Times, el New York Times i el Spectator, entre altres periòdics. Ha presentat documentals per a la televisió i ha escrit dues novel·les, així com alguns assajos, entre els quals destaquen King’s Parade (1991) i Prince of Princes: the Life of Potemkin (2000), nominat als premis de biografia Samuel Johnson, Duff Cooper i Marsh. A Editorial Crítica ha publicat Llamadme Stalin (2007), La corte del zar rojo (2004), Titanes de la història (2012) i Jerusalen. La biografia (2011). La present edició en rústica que he llegit i ressenyat és de l’any 2010 i ha estat traduïda al castellà per Teófilo de Lozoya.

Categories
Teatre

La meravellosa família Hardwicke

Fitxa artística

Títol: La meravellosa família Hardwicke (Vanya and Sonia and Masha and Spike)

Autor: Christopher Durang
Traducció: Cristina Genebat
Direcció: David Selvas

Intèrprets: Alejandro Bordanove, Paula Jornet, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta i Lide Uranga

Escenografia: Alejandro Andújar
Vestuari: Alejandro Andújar i Núria Cardoner
Il·luminació: Jaume Ventura

Una coproducció de Bitò, La Brutal i T de Teatre amb el suport de l’ICEC (Generalitat de Catalunya)

Espectacle en català. Primera representació a la Villaroel el 9 de setembre

Durada: 1 hora i 40 minuts (sense entreacte)

Sinopsi

És una comèdia escrita per Christopher Durang. La història gira entorn de les relacions de tres germans solters de mitjana edat, dos dels quals viuen junts, i té lloc durant una visita de la tercera, Masha. Discuteixen de les seves vides i dels seus amors, i Masha amenaça de vendre la casa. Alguns dels elements de l’espectacle estan inspirats o fan referència a les obres d’Anton Txèkhov, inclosos alguns noms dels personatges, l’escenari de l’obra (un hort de cirerers) i el tema de la possible pèrdua d’una llar ancestral.

“Parlar del teatre de Christopher Durang és parlar de teatre intel·ligent, sarcàstic, ple de personatges extrems, de situacions impossibles, d’emocions desbordants i de molt sentit de l’humor”, explica David Selvas. Segons el director a l’obra “hi ha mala llet i molta saviesa perquè mostra uns personatges incòmodes, enfadats, hilarants, que tenen obsessions i tot junt acaba sent una mena d’oda aquella part més excèntrica que tots tenim però que gairebé mai mostrem”.

Fotografia promocional de l’espectacle amb el repartiment. Imatge: Kiku Piñol

El meu parer

L’obra és una mostra dels sentiments i experiències humanes des de diferents punts de vista, però que en els fons conflueixen cap als mateixos temes que els preocupan a tots els personatges: la gelosia, la felicitat, l’ambició, la sol·litud, la vellesa, el sexe… tot amb una visió irònica i humorística sanota.

Una còmedia o tragicomèdia de les que fa riure i somriure i que te l’emportes a casa. Quant a la interpretació, cito Andreu Sotorra: “Una oportunitat per retrobar una renovada actriu Carme Pla (en el paper de Sonia, que passa de la timidesa a la brutalitat) i una exultant Marta Pérez (en el paper de Masha, que acaba movent tots els fils de la trama), al costat d’un trapella i seriosament còmic Albert Ribalta (el germà Vanya), i d’una mesurada actriu Paula Jornet (convertida en “molècula etèria”, que aquesta vegada no canta), a més d’Alejandro Bordanove (el xòuman de la festa) i finalment la veterana actriu Lide Uranga (en el paper de la dona de la neteja). Tots plegats converteixen el que podria haver estat Txhékhov si, en el seu temps, al segle XIX, hagués tingut ganes i humor de fer riure el personal”. Molt recomanable.

Albert Ribalta (Vanya) i Alejandro Bordanove (Spike)

Una copa amb les actrius, els actors i el director

En acabar l’obra vam tenir la sort de fer una copa (literalment) i xerrar amb el director, David Selvas i els intèrprets. Hi havia diversos caps de grup que organitzaven sortides col·lectives al teatre. Nosaltres som un petit grup, Gaudir la Cultura, que tot just hem començat a fer sortides col·lectives al teatre. Tothom va poder explicar les seves experiències. Una estona molt agradable.

Marta Pérez, Albert Ribalta, David Selvas, Lide Uranga, Carme Pla i Paula Jornet. Foto JSC

Més crítiques

Una comèdia que tindrà un llarg (i merescut) recorregut (Santi Fondevila, Ara Cultura, 17-09-2022 )

Ecos de Txékhov a La Villaroel (Victor Bargiela, Llegir.cat )

Categories
Arts plàstiques Llibres

Paco Candel, la veu dels altres catalans

Aquesta tardor es compliran quinze anys de la mort de Paco Candel. Natural de Cases Altes, al País Valencià, l’escriptor va arribar a Barcelona el 1927 i va viure tota la vida a Can Tunis, barri que va inspirar gran part de la seva producció literària. Amb la publicació d’obres com Els altres catalans, va explicar la transformació de Catalunya al segle XX, va dignificar barris suburbials nascuts de la immigració, va retratar la realitat dels nouvinguts i va apostar per la idea de Catalunya, un sol poble.

Francesc Candel: “Los otros catalanes”; Donde la ciudad cambia de nombre”; “Els altres catalans”.

La revista SÀPIENS d’octubre 2022 ha decidit commemorar l’aniversari amb un homenatge doble. D’una banda, ha dedicat a Candel un reportatge al número d’octubre que s’endinsa en la seva vida i la seva trajectòria. I, de l’altra, li ha dedicat un mural al carrer de la Muga de Barcelona, on va viure. Un grafiti que va encarregar a l’artista Roc Blackblock per il·lustrar la portada d’aquest número especial i per immortalitzar l’escriptor d’una manera permanent a Can Tunis, on va escriure gran part de la seva obra.

Paco Candel, la veu dels altres catalans (Sàpiens 247)

Encara que tota la vida i l’obra de Candel van transcórrer pràcticament en una àrea ben petita de la Zona Franca –les Cases Barates d’Eduard Aunós, Can Tunis i el Port–, acotada pel moll industrial de Barcelona i el cementiri de Montjuïc, la seva història va començar més lluny: a Cases Altes, un poble del País Valencià. El 1927, quan ell tenia dos anys, la família va arribar a Barcelona moguda per la necessitat i es van instal·lar en una barraca a Montjuïc.

El 1930, els Candel van anar a viure a les Cases Barates de Can Tunis i, des d’aleshores i fins que va morir, aquell va ser el barri de Paco Candel. El literat va viure una infantesa marcada per l’austeritat, la vida al carrer i la Guerra Civil, envoltada de personatges singulars que després van desfilar pels seus llibres. Els anys quaranta van ser de malastrugança: Candel va abandonar els estudis i va patir dues pèrdues, la seva mare i la seva germana.

El 1946, Candel va haver d’anar a fer el servei militar. Es va poder quedar a Barcelona, però va emmalaltir de tuberculosi (de la qual va tornar a recaure el 1951) i, a conseqüència d’això, va perdre un pulmó i part de l’altre. Acaparat per les penes, el gener del 1944 va decidir començar a escriure un dietari, format per una trentena de llibretes, un costum que no va abandonar fins al novembre del 2007.

Un cop superada la malaltia, va decidir apostar fort per l’escriptura. Va ser l’editor Josep Janés, el 1954, qui va decidir editar-li la primera novel·la, Hay una joventud que aguarda. La fama, però, li va arribar amb Donde la ciudad cambia su nombre (1957), ja que en aquell volum Candel va decidir explicar amb noms i cognoms la vida d’alguns veïns de les Cases Barates, un món autèntic i que, literàriament, encara s’havia d’explotar.

Però si una obra va marcar la trajectòria de l’escriptor de Cases Altes va ser Els altres catalans, un encàrrec d’Edicions 62. Va sortir al carrer el dia de Sant Jordi del 1964 i ràpidament es va convertir en un èxit. Per primera vegada, algú defensava que els immigrants arribats a Catalunya també havien de contribuir a construir el futur del país i no en podien quedar aïllats. Catalunya, independentment de la procedència dels seus habitants, havia de ser “un sol poble”.

Després de la mort del dictador, l’escriptor també va decidir entrar en política. El 1977, com a membre de l’Entesa, es va convertir en senador, i el 1979, com a independent a la llista del PSUC a l’alcaldia de l’Hospitalet de Llobregat, va liderar la cartera de Cultura i Esports (1979-1983).

Però Candel, sobretot, es preocupava pels seus veïns i per tots els problemes que afectaven el barri de Can Tunis. El seu biògraf, Genís Sinca, el descriu com “un Síndic de Greuges dels marginats”. Candel va morir el 23 de novembre de 2007, amb 82 anys, per complicacions pulmonars. Abandonava aquest món declarant-se “afortunat”: a diferència d’altres escriptors, la seva veu havia estat escoltada. I, a través d’ell, la veu dels sense veu.

Llibres de Paco Candel i la revista Sàpiens de la biblioteca familiar de JSC&MSSM