Una jove burgesa, esposa, mare de dos fills, de família perfecta i vida meravellosa però … sempre hi ha un, però….., inicia una relació amb un jove, un tan bohemi, per sortir de la rutina. El terror de ser descoberta pel seu marit, de perdre tot el que posseeix que tant necessita i valora, la sumirà en un tempestuós malson.
Por és una excel.lent novel.la curta, intensa, valenta, que es llegeix d’una tirada plena d’angoixes, de sentiments, d’intrigues, i molt colpidora tenint en compte l’any i l’època avançada en el seu temps en què va ser escrita -1913-, amb un final tan sorprenent per a la protagonista com per al lector.….
Comentari:
Crec que no és una relació frenètica de desig sexual, més aviat és una relació on per unes estones, la Irene, s’oblida de la seva insubstancial vida.
El terror, la por a ser descoberta pel seu marit arran del xantatge d’una dona marginal, que descobreix la seva infidelitat i posició social, la sotmet a un cruel insomni i canvis de comportament.
L’autor aconsegueix transmetre tota l’angoixa, i sofriment d’una dona que, finalment, aconsegueix apreciar el que té, justament quan està a punt de perdre-ho tot. Enganxa des de la primera línia, et fa entrar al relat… i aconsegueix encomanar la sensació i el sentiment de la protagonista des de l’inici.
Afloren manifestacions de crítica social, el desig o la necessitat de saber que a la vida hi ha alguna cosa més que la rutina quotidiana i avorrida d’aquesta burgesia autocomplaent.
Ens parla d’una infidelitat un tan superficial, però ens mostra les pors i ens explica els motius. Subtilment ens endinsa escenes d’alta tensió, que compliquen i augmenten el suspens i la intriga. La història és bastant simple, però ens retrata una frívola classe social i el procés on la por i el patiment es van apoderant de la protagonista.
La veritable por li impedeix demanar perdó i pregar ser perdonada.
Fritz, el marit li diu: “La por és pitjor que el càstig, perquè aquest està determinat, més que no pas la terrible indeterminació, l’espantosa eternitat de l’espera”. Pàg. 80
No es pot canviar tot allò al que t'enfrontes, però res es pot canviar fins que no t'hi enfrontes. James Baldwin 1924-1987
Els afroamericans havien suportat segles d’esclavitud i la lluita per l’abolició. El final de l’esclavitud no havia portat la terra promesa que molts havien imaginat. En canvi, la supremacia blanca es va restaurar ràpidament, legalment i violentament al Nou Sud, on vivien el noranta per cent dels afroamericans. A partir del 1890, els afroamericans van emigrar cap al nord en gran nombre. Aquesta gran migració va acabar traslladant centenars de milers d’afroamericans del sud rural al nord urbà. Molts van descobrir que havien compartit experiències comunes en les seves històries passades i també ara les seves circumstàncies presents incertes.
Les lleis de Jim Crow van portar molts afroamericans a esperar una nova vida al nord. Els grups racistes i els delictes d’odi fan alarmar les famílies afroamericanes del sud profund. La promesa de posseir terres no s’havia materialitzat. La majoria dels negres treballaven com a parcers atrapats en un cicle interminable de deutes. A la dècada de 1890, una plaga de morrut va danyar la collita de cotó a tota la regió, augmentant la desesperació. Tots aquests factors van servir per empènyer els afroamericans a buscar millors vides. L’economia del nord en auge va forjar l’atracció. Les feines industrials eren nombroses i els propietaris de fàbriques buscaven mà d’obra barata arreu. Aqui va aparèixer la necessitat d’uniformitat amb l’anomenat melting pot no només dirigit als afroamericans, sinó als immigrants d’altres tradicions culturals. Era l’americanització dels que volien viure allà, una assimilació a canvi de la renúncia de les seves arrels. Molts cognoms van ser canviats per acostar-se més a l’anglès, i va propiciar el sentit de comunitat local.
Malauradament, els habitants del nord no van acollir els afroamericans amb els braços oberts. Tot i que els sistemes legals dels estats del nord no eren tan obstruccionistes cap als drets afroamericans, el prejudici entre la població estava molt arrelat. Els treballadors blancs es van queixar que els afroamericans inundaven el mercat laboral i baixaven els salaris. La majoria dels nous immigrants es van trobar segregats a la pràctica en barris marginals urbans. El més gran d’ells va ser Harlem. En lloc de rebolcar-se en la compassió de si mateixos, els desposseïts van experimentar una explosió d’orgull cultural. Era el moment d’una celebració cultural. De fet, la cultura afroamericana va renéixer al Renaixement de Harlem o Harlem Renaissance a Nova York. Escriptors, actors, artistes i músics van glorificar les tradicions afroamericanes i, alhora, en van crear de noves.
L’escriptor més prolífic del Renaixement de Harlem va ser Langston Hughes. Hughes va desestimar les influències dels poetes blancs i va escriure amb el metre rítmic del blues i el jazz. Claude McKay va instar els afroamericans a defensar els seus drets en els seus versos poderosos. Jean Toomer va escriure obres de teatre i contes, així com poemes, per plasmar l’esperit del seu temps. Els editors de llibres aviat se’n van adonar i van patrocinar molts d’aquests talents. Zora Neale Hurston es va fer notar ràpidament amb la seva novel·la, Els seus ulls estaven mirant Déu, potser l’escriptora menys compromesa però d’un èxit aclaparador. La música va conèixer la prosa en forma de comèdia musical. Sovint, la producció de Shuffle Along de 1921 s’atribueix a l’inici del moviment. L’actor Paul Robeson va captivar el públic amb les seves memorables representacions escèniques.
Cap aspecte del Harlem va donar forma a Amèrica i a tot el món com el jazz. El jazz va ignorar moltes convencions musicals amb els seus ritmes sincopats i els seus solos instrumentals improvisats. Milers d’habitants de la ciutat van acudir nit rere nit per veure els mateixos artistes. La improvisació significava que no hi hauria dues actuacions iguals. Harlem tenia el famós Cotton Club i comptava amb el talent de Duke Ellington, entre altres. La joventut ballava Lindy Hop al Savoy. Jelly Roll Morton i Louis Armstrong van atreure a un públic enorme, els nord-americans blancs i afroamericans van viure la febre del jazz. Cantants com Bessie Smith i Billie Holiday van popularitzar la veu del blues i el jazz, també demostrant el valor de la comunitat i denunciant la radicalització blanca. Harlem era un gran altaveu de reivindicació.
Les constants dificultats que van afrontar els afroamericans al sud profund i al nord urbà van ser greus. Calia que l’entorn de la nova ciutat nord-americana apropés algunes de les ments més grans del moment. Harlem va proporcionar grans obres que d’una altra manera podrien haver estat perdudes o mai produïdes. Els resultats van ser fenomenals. Els artistes del Harlem van transformar, sens dubte, la cultura afroamericana. Però l’impacte en tota la cultura nord-americana va ser igual de fort. Per primera vegada, l’Amèrica blanca no podia apartar la vista.
El final de l’auge creatiu de Harlem va començar amb la caiguda borsària del 1929 i la gran depressió. Va anar aguantant fins que la llei seca va acabar el 1933, cosa que va significar que els patrons blancs ja no buscaven l’alcohol il·legal als clubs de la zona alta. El 1935, molts residents de Harlem havien passat a buscar feina. Van ser substituïts pel flux continu de refugiats del sud, molt necessitats d’ajuda pública. El Harlem Race Riot de 1935 o El motí de Harlem de 1935 va tenir lloc el 19 de març. Ha estat descrit com el primer motí racial “modern” a Harlem, perquè es va cometre principalment contra la propietat en lloc de contra les persones, i va esclatar després de la detenció d’un jove lladre, la qual cosa va causar tres morts, centenars de ferits i milions de dòlars en danys materials. El motí va ser un motiu de mort per al Renaixement de Harlem. Una època daurada per a artistes, escriptors i músics afroamericans. Va donar a aquests artistes orgull i el control de com representar l’experiència negra en la cultura nord-americana i va preparar el terreny per al moviment pels drets civils.
Mapa històric detallat de Harlem, que inclou una història pictòrica dels seus residents més famosos i llocs culturals importants.
I ara és quan em refereixo de forma inquestionable a James Baldwin. El seu entorn i les seves urgències apareixen en aquest documental del 2016, fet a partir d’un text inacabat del propi Baldwin I’m not your negro, a Filmin i a Netflix, sorgit desprès dels assassinats de Malcolm X, Martin Luther King, Medgar Evers, que explica el racisme als USA i la necessària lluita pels drets dels afroamericans. El documental no inclou cap frase que no sigui de Baldwin: ell és el guionista als crèdits. Les imatges mesclen abundant material d’arxiu i inclouen algunes entrevistes i debats amb l’escriptor, així com imatges recents de les batusses de Ferguson i Baltimore o de la presa de possessió d’Obama el 2009. A través del relat de James Baldwin, el documental és el testimoni definitiu que la segregació no es limita a les fronteres sudistes, així com tampoc és un fenomen que s’hagi de “subscriure” al passat. El que explica és el mateix Moviment i els esdeveniments més importants, des de Montgomery fins a Nova York passant per Los Angeles. L’eco de les revoltes de llavors arriba fins avui creant constants ponts entre el passat americà i un present ple de qüestions no resoltes. El valor del documental és que condensa el valor de la filmografia documental entorn del Moviment dels Drets Civils i la constant interpel·lació al present més immediat
Nascut ja al Harlem que hem descrit i en un entorn molt humil va tenir la sort de tenir una mestra, la mestra, que aviat va veure les qualitats que un adolescent apuntava. També va tenir com a company de classe el gran fotògraf Richard Avedon i l’escriptor Countee Cullen com a professor. El seu interès per la literatura va aparéixer aviat i el seu esperit crític també el va acompanyar, tot i no anar a la Universitat, com a conseqüència de la mort del seu padrastre i dels vuit germans que s’havia d’ajudar. Va fer tota mena de feines, però també l’assitència als cercles del Greenwich Village on l’escriptor Richard Wrigth va endevinar el talent que podia sorgir, i li va aconseguir una beca per escriure la primera novel.la, (al llarg de la seva vida va guanyar la prestigiosa Beca Guggenheim i la Beca de la Fundació Ford), i poder viatjar per primer cop a Paris, on coneixerà els existencialistes, més concretament Jean Paul Sartre amb qui el va unir un fort lligam. Per tant, l’autoexili va ser una cura, de la qual Baldwin va sorgir enfortit, i molt capaç d’enfrontar-se el problema de ser negre als Estats Units. Això era 1948 i Paris no era una festa, just havia acabat la II Guerra Mundial i estava tot per reescriure, però sí una potència intelectual i política.
El seu vincle amb França ja no es va trencar mai més. N’era un assidu. Quan a Estats Units notava una pressió que l’adoloria massa, en marxava. La seva homosexualitat i el seu compromís amb el moviments pels drets dels afroamericans representaven una càrrega duríssima. Va viure els darrers anys, fins el 1987, a Saint-Paul-de-Vence, a la Provença, una residència que rebia un fluxe constant de visites d’artistes de tota mena i de tots els continents. Les seves estades allà li van esperonar encara més el seu compromís amb la lluita social. Coetani i col.aborador d’altres liders, i successor de les reivindicaions de William Edward Burghardt Du Bois, Baldwin es va comprometre amb el moviment afroamericà pels drets civils.
La seva obra és un conjunt de novel.la, conte i assaig que té un fil conductor: la lluita pels drets civils dels afroamericans. Harlem serà, necessàriament, un dels nuclis conceptuals d’aquest narrador, l’estigma d’aquest barri queda en moltíssims dels personatges que habiten els textos de Baldwin. Fill d’un predicador, figura severa que va deixar marca, aquesta experiència vital es transforma en literatura, i la dominant ombra paterna apareix en contes i novel·les, unes vegades exposada directament i altres de manera simbòlica. No és Baldwin escriptor les obres del qual segueixin una línia de desenvolupament única. És a dir, en la concepció de la seva literatura procura explorar al mateix temps diversos nivells de significat. Els seus personatges negres podran patir a causa de la discriminació racial, però alhora tenen conflictes sorgits de la seva condició humana. Com Henry James havia influit en ell, tal com ho reconeixia, ell ho va fer abastament en les generacions posteriors, sobretot en la gran novelista de la negritud, la contundent i reconeguda Toni Morrison.
I per copçar la seva fortalesa i el seu compromís ens situem a l’any 1965, debat a la televisió entre ell i William F. Buckley on es pot gaudir d’un discurs immens de Baldwin ple d’arguments ètics i intelectuals, amb una esplèndida retòrica, en front del supremacisme més ranci i només visceral del seu oponent. Aquest discurs encara avui és motiu d’estudi.
Segons Montaigne: L’objecte buscat és el coneixement d’un mateix, l’avaluació del seu propi judici, així com els seus costums i manies més secretes. Il.luminar el seu propi retrat. El coneixement d’un mateix i explorar els enigmes de la nostra pròpia condició, de les nostres misèries, vanitats, però sempre des de la dignitat.
Davant les preocupacions domèstiques, les propietats, fortuna, i control de l’administració del patrimoni heretat, es vol desempallegar, per a separar-se d’aquesta llosa que el lliga i l’obsessiona, per preservar la seva llibertat individual i de pensament.
Zweig amenaçat pels esdeveniments d’Europa, el drama del nazisme i de la guerra, busca refugi i explicacions per mantenir-se fora de la brutal situació dels que, incondicionalment segueixen enlluernats dins d’una nebulosa, les doctrines i les idees dels que arrasant per aconseguir el poder, sense sospesar el perill que representa perdre la teva pròpia independència.
Com ens manifesta el crític en la contraportada, el text de Zweig sobre Montaigne “no és un estudi fred destinat a especialistes, sinó una obra emocionada i vibrant dirigida al públic habitual de l’autor”
L’esperança de Montaigne, també es va fer patent en Zweig, en voler concebre una nova aurora per a Europa.
On es qüestiona les seves pròpies paraules, estats d’ànim i opinions, envoltades per les angoixants brutalitats i successos que arrasen el món en aquell moment.
Zweig amb el seu pensament subtilesa i art literari, s’identifica amb Montaigne i ens projecta la seva pròpia autobiografia, convidant-nos a seguir lluitant en el pensament, la investigació i el diàleg.
La religió no va ser gaire important en la seva educació. En una entrevista va dir:
“Ma mare i mon pare eren jueus només per un accident de naixement.”
Tal com diu altre crític:
“És un relat de la seva pròpia obsessió” – “Un assaig recomanable, un aperitiu subtil, per un gran banquet intel.lectual”
Ens deixa aquest llibre/obra inacabada, desencantat, avorrit i deprimit sobre el seu futur i el del seu país, el 22 de febrer de 1942, desesperat pels esdeveniments que envolten el futur d’Europa i de la seva cultura, ell i la seva esposa se suïciden, en creure que el nazisme acabaria per estendre’s per tot el planeta.
Deixa una nota escrita:
“Crec que és millor finalitzar en un bon moment i de peu una vida en la qual la tasca intel.lectual va significar el goig més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra.”
“Allò que ha estat pensat en llibertat mai no pot limitar la llibertat d’altri.” – S. Zweig.
Cliqueu aquí per anar a la primera part d’aquesta entrada
Moshé Dayan
El futur responsable de l’exèrcit israelià durant la guerra dels sis dies, neix l’any 1915 a Degania en el que era el primer quibuts gestionat per colons jueus. Els seus pares havien arribat a Palestina procedents d’Ucraïna. El jove Moshé era un granger que lluitava pel projecte colonial sionista. Aviat participà en els escamots nocturs especials en defensa del quibuts, expulsant la població autòctona i en unitats conjuntes britànic-jueves per reprimir les revoltes àrabs de finals dels anys trenta. Aquests escamots es transformaran lentament per originar la Haganà, la milícia clandestina jueva. Durant la segona guerra mundial Dayan participa amb les tropes britàniques a l’Orient Mitjà. L’any 1947 Dayan és cap de l’estat Major de la Haganà i l’ONU, condicionada per l’horror de la recent Shoah, resol la partició de la Palestina britànica en dos estats. La Haganà es dedica en aquests temps a lluitar i expulsar els palestins que es resisteixen a marxar dels territoris assignats als jueus. Durant la guerra àrab-israeliana de 1948, el pla Dalet de l’Alt Comandament hebreu atorgava a la Haganà una funció clau: autodefensa, neteja ètnica? No hi ha acord total en la historiografia. La Haganà es convertiria en el futur exèrcit de l’estat (el Tsahal) i Dayan ràpidament escalaria posicions de comandament.
Un grup de refugiats palestins abandona Galilea a finals de 1948 (wikipedia.org)
L’any 1953 Dayan crea la Unitat 101 que es dedica a fer batudes sistemàtiques per les fronteres. El mes d’octubre tropes d’aquesta unitat comandades per Ariel Sharon ataquen el poble de Qibya i causen 69 morts. Entre l’any 1959 i 1964, Dayan serà ministre d’Agricultura i posteriorment ministre de Defensa; serà el màxim impulsor de la tendència dels generals israelians (Dayan, Rabbín i Sharon) a marcar l’agenda política.
A la Guerra de 1967, Israel va prendre el control de les zones ombrejades del Sinaí egipci, dels Alts del Golan de Síria i dels territoris palestins de Cisjordània, Jerusalem Est i la Franja de Gaza (laNaksa) Avions de guerra egipcis destruïts a la pista de vol després d’un atac de la força aèria israeliana el 5 de juny de 1967, contra camps d’aviació aèria al començament de la Guerra dels Sis Dies (Getty Images).
Un dels moments clau de la seva vida política serà la guerra del sis dies (juny de 1967) i la gran victòria que provoca eufòria nacional; la resposta serà la política dels fets consumats, o sigui, consolidar els guanys militars a base del control i el càstig col·lectiu. La guerra del Yom Kippur (1973) donarà lloc a una certa reorientació política de l’estat d’Israel respecte els seus veïns àrabs. Si cedeixen amb Egipte, podran consolidar els altres territoris (la franja de Gaza, els Alts del Golan i Cisjordània). Dayan defensarà com a ministre d’Afers Exteriors del govern de Menahem Beguín davant l’ONU (1977) la política d’apropament a Egipte. L’any 1981 Dayan va formar un nou partit, Telem, que proposava la cessió incondicional i unilateral dels territoris ocupats, però un càncer de colon va acabar amb la seva vida aquest mateix any.
Dayan amb el president Ànwar El Sadat l’any 1977. S’estava negociant la pau bilateral entre Egipte i Israel (viquipedia.org). L’acord definitiu es signara a Camp David, entre el propi Sadat i el primer ministre Menahem Beguín, en presència de Jimmy Carter (pinterest.es)
Henry Kissinger
Kissinger va néixer a Fürth, Alemanya, l’any 1923 en una família jueva que es veié obligada a emigrar als Estats Units per la persecució nazi. Instal·lats a Nova York, el jove Heinz canvia el nom a Henry i estudia a Harvard on arribarà a fer el doctorat en relacions internacionals i serà catedràtic. Enmig dels seus estudis és mobilitzat per la guerra el 1943, però no anirà al front, sinó que treballarà en tasques de contra-intel·ligència. L’encarregaran missions de desnazificació després de la guerra. Reincorporat a la vida civil a Harvard serà director de programes internacionals, seminaris sobre defensa i seguretat fins els anys 70. Els càrrecs que marcaran Kissinger i que mostraran la seva influència en el marc geopolític són el de Conseller de Seguretat Nacional (1969 – 1975) i el de Secretari d’Estat (1973 – 1977).
Henry Kissinger (1923): Poderós, diplomàtic, estadista, acadèmic, criminal de guerra? (wikipedia.org). Kissinger i Richard Nixon (1913 – 1994): no hi ha evidències que el Secretari d’Estat estigués implicat en el cas Watergate que li costà la presidència a Nixon (usatoday.com)
Amb l’administració Nixon, Kissinger afrontarà la difícil decisió de com sortir d’una guerra inútil i sagnant. L’anomenada “vietnamització” de la guerra coincidirà amb els bombardejos més indiscriminats i unes negociacions de pau que li valdran el Premi Nobel de la Pau juntament amb el negociador nord-vietnamita, Le Duc Tho que renunciarà al premi. L’acord de pau no impediran la victòria final de les forces comunistes.
Kissinger amb Mao Zedong. La diplomàcia del “pingpong” seria el precedent de les noves relacions amb la República Popular de Xina (wikipedia.org). La Guerra del Yom Kippur (octubre de 1973) va ser la darrera gran guerra entre àrabs i israelians. Finalment, després de la sorpresa de l’ofensiva àrab inicial, Estats Units ajudaria incondicionalment a Israel (abc.es).
Kissinger protagonitzarà també un canvi de rumb de la diplomàcia nord-americana amb el desgel i apropament a la Xina per aprofundir en l’aïllament del règim soviètic. És Kissinger qui ho inicia en un viatge secret a Beijing i una entrevista amb Zhou Enlai (juliol 1971) per preparar el viatge de Nixon l’any següent. Tot i que la voluntat de Kissinger era buscar l’aliança xinesa de cara a la guerra de Vietnam, l’estratègia no va funcionar. Una de les implicacions més nefastes de Kissinger va ser el disseny i desplegament de l’Operació Còndor (1975 i següents), un pla per coordinar accions i donar suport a dictadures del Con Sud (Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai, Bolívia i altres). En el cas de Xile, per exemple, la CIA desestabilitza el règim de Salvador Allende, s’implica directament en el sagnant cop d’estat del general Pinochet i després coordina i donar suport al seu manteniment. Cosa similar va passar amb el règim dictatorial de Videla i la Junta Militar Argentina l’any 1976.
Kissinger amb Pinochet. El suport actiu a la violenta intervenció en el cop d’estat de Xile és un tema que persegueix Kissinger fins l’actualitat: “No té sentit parlar d’això” o “Tot és fals” són comentaris de Kissinger (viquipedia.org) Kissinger amb Videla: les recomanacions de Kissinger a la futura junta militar, referint-se a la intervenció: “S’ha de fer ràpid, bé, contundent” (papelitos.com.ar)
Des dels anys 80 fins l’actualitat, Kissinger es mostra molt actiu en política internacional. L’any 1982 crea una molt influent consultoria (Kissinger Associates). Manté relacions i contactes amb diferents administracions presidencials (des de Bush fill i Obama fins a Trump).
Licio Gelli
La història d’aquest home és paral·lela a moltes de les turbulències polítiques de la Itàlia de la segona meitat del segle XX. Parlar de Gelli és parlar de la maçoneria, de les conspiracions més o menys certes, de les trames negres, de clavegueres polítiques i econòmiques, de connexions amb la Màfia, de negocis tèrbols amb el Vaticà i moltes coses més.
A la dreta de la fotografia, Gelli amb uniforme feixista als anys 30 (Misterid’Italia). A la segona fotografia amb els atributs maçònics de la P2 (viquipedia.org)
Gelli neix en una família toscana humil (Pistoia 1919). Serà voluntari (feixista) a la Guerra Civil Espanyola i durant la Segona Guerra Mundial serà l’encarregat de transportar l’or del rei Pere II de Iugoslàvia a Itàlia (acabada la guerra i reintegrat l’or, es veu que mancaven 12 tones que van desaparèixer). Col·labora amb Mussolini a la república de Saló, però fa un doble joc, ja que actua com a enllaç amb els nazis, però també treballa per la resistència partisana. En acabar la guerra és assenyalat com a feixista toscà però els partisans parlen bé d’ell: no pateix cap mena de represàlia.
A l’esquerra: emblema de la Lògia Propaganda Due (P2) (viquipedia.org). En el centre, notícia de premsa sobre l’intent de cop d’estat de 1970, el cop Borghese (viquipedia.org) A la dreta alguns dels implicats en el cop, el general Rodolfo Graziani i a la seva esquema el princep Junio Valerio Borghese (corrieredelasera)
La postguerra italiana és socialment i política, molt complexa. Gelli continua col·laborant amb els serveis secrets i es dedica a l’activitat industrial que li porta a relacionar-se amb el poder. L’any 1963 entra a la maçoneria (lògia Hod) i aviat entrarà a la lògia més important d’Itàlia, l’anomenada Propaganda Due (P2) que controlarà totalment a partir de 1970: serà la base del seu poder, tot controlant dossiers reservats dels serveis secrets. Estarà relacionat amb un intent de cop d’estat feixista (Cop Borghese el desembre de 1970) i tindrà un paper important en l’estratègia de la tensió (1969-1980). Les connexions internacionals de la P2 seran d’alt nivell, sobretot a Llatinoamèrica, i estarà implicat en nombrosos cops militars involutius. El poder mediàtic de Gelli i la P2 seran tan grans que acabaran controlant una majoria de la premsa escrita nacional.
Roberto Calvi, poderós financer italià vinculat a la Banca Vaticana, a la Màfia i a la lògia maçònica “P2” (Criminalia)
Grans escàndols financers apareixen lligats a personatges propers a Gelli com el banquer mafiós Michele Sindona i el president del Banco AmbrosianoRoberto Calvi i les seves obscures i delictives relacions amb la Banca Vaticana. Gelli ho coordina tot, té lligams amb la criminalitat organitzada i té fosques relacions amb alguns dels atemptats més sanguinaris de la ultradreta italiana als anys setanta i vuitanta.
Després de la publicació en premsa de les llistes de membres de la P2 l’any 1981, es creen comissions parlamentàries per investigar el tema (trentaminuti)
A començament dels 80 es publica la llista de membres (sembla ser que incompleta) de la P2, la qual cosa provoca un xoc públic colossal i una gran indignació nacional, per la quantitat de personatges públics del més alt nivell de la vida política i econòmica italiana i internacional implicats i de com determinaven i controlaven els ressorts del poder. Gelli va acabar la seva vida amb relativa comoditat (morí el 2015), mostrant la seva admiració per un dels polítics de la P2 al poder (Silvio Berlusconi) i reconeixent-se fins al final com un feixista.
Zbigniew Brzezinski
Aquest personatge de nom i cognoms impossibles és una peça clau per entendre el final de la Guerra Freda en un moment en què la política exterior nord-americana passa de la contenció de Nixon i Ford a una fase ofensiva que comença amb el president Jimmy Carter (1977 – 1981) i el seu flamant Conseller de Seguretat Nacional Zbigniew Brzezinski i acabarà amb els mandats de Ronald Reagan (1981 – 1989). És una paradoxa aparent que una administració demòcrata com la de Carter, seguís una línia dura en política exterior i això només s’explica amb la personalitat i orígens del seu conseller Brzezinski.
Zbigniew Brzezinski en els seus anys com a Conseller de Seguretat Nacional (viquipedia.org). En el centre, fotografia de Brzezinski a finals dels 90 (spiegel.de). Zbigniew Brzezinski, Jimmy Carter i Cyrus Vance. Brzezinski era un “falcó”, polític dur dins el Partit demòcrata i va marcar la línia política de Carter (globalresearch.ca)
Zbigniew Brzezinski (1928) és nascut a Varsòvia en una família aristocràtica que marxa del país quan es produeix la invasió nazi (1939). Exiliats a Canadà, Zbigniew farà el doctorat a Harvard amb una tesi de títol suggestiu pensant en el futur que li esperava: “Com el leninisme porta a l’estalinisme”. És especialista en relacions internacionals de la URSS, professor a Columbia i Harvard i membre de molts lobbies de poder (Trilateral, Grup Bidelberg) fins el gener de l’any 1977 quan entra en el govern Carter com a Conseller. Un càrrec de nomenament presidencial i de més influència que els Secretaris d’Estat o de Defensa. Brzezinski té relació directa i diària amb Carter i no ha de retre comptes al grup demòcrata del Congrés. Passa sovint que la línia política de la Secretaria d’Estat (Cyrus Vance) i la del Conseller són oposades i Carter sempre s’acaba inclinant per la política dura de Brzezinski.
A la imatge esquerra Khomeini el líder de la Revolució Iraniana de 1979: “Què dimonis és un aiatol·là? va dir el vicepresident Mondale en conèixer els fets revolucionaris; Brzezinski era partidari de la intervenció militar en suport del Shah (viquipedia.org) A la dreta Ossama Bin Laden, lider d’Al-Qaida: els orígens d’aquest terrorisme islàmic van ser finançats per l’administració Carter (viquipedia.org)
Estats Units havia passat, en política exterior, de la teoria de la contenció i la Doctrina Truman (1947) a la teoria del dominó i la coexistència pacífica de Kennedy i Khrusxov (als anys seixanta). Quan Carter arriba al poder signa els acords de desarmament nuclear SALT II (inicis de 1979), però la invasió d’Afganistan per la URSS (desembre de 1979) ho canvia tot. Bruscament es passa de la distensió a l’escalfament de la Guerra Freda, amb boicots mutus (jocs olímpics de Moscou i, posteriorment Los Angeles) i intervenció nord-americana de suport als mujahidins afganesos (tot i que aquesta intervenció és anterior en sis mesos a la invasió soviètica). La diplomàcia de Brzezinski incorporà en aquest joc brut a tercers països (Aràbia Saudita i Pakistan) i a mig termini aquesta política conduirà a la potenciació del wahhabisme i al terrorisme islàmic, alimentat i finançat en els seus inicis pels propis americans. En declaracions posteriors Brzezinski no se’n penedeix de res.
Dos dels llibres de Brzezinski: “The Grand Chessboard” (1997) defensa que el centre del món és Euràsia, que l’enemic a batre en aquest control és Rússia (mirar la data de publicació per contrastar la hipòtei de Brzezinski) A la dreta, portada de “Strategic Vision” (2012) on un Brzezinski pragmàtic explica que “nosaltres som l’alternativa al caos” i que cal un “pacte equilibrat entre Rússia, Europa i nosaltres”
Allunyat de la primera línia política (1982), Brzezinski torna a l’activitat acadèmica, les conferències i a l’activitat literària on ha publicat molts llibres de geoestratègia mundial. Va morir el maig de 2017 als 89 anys.
Qasem Soleimani
El darrer personatge del curs és Qasem Soleimani, comandant iranià a l’ombra, molt influent en la política iraniana de les darreres dècades i a qui podem recordar com a víctima d’un atemptat amb drons organitzat per l’administració Trump el mes de gener de 2019 a l’aeroport de Bagdad. Començo pel final, per tal de situar el personatge en l’actualitat més recent, però cal fer una petita ressenya històrica d’aquest personatge.
Qasem Solaimani, General Major de la Guàdia revolucionària Islàmica (viquipedia.org)
Qasem Soleimani va néixer l’11 de març de 1957 a Qanat al Malek a la província iraniana de Kerman en una família de terratinents. El règim del Xa Mohammad Reza Pahlavi, serà derrocat l’any 1979 en l’anomenada revolució dels aiatol·làs que crearan la Guàrdia revolucionària islàmica a la qual Qasem Soleimani s’hi inscriu des de molt jove. Durant la guerra Iran – Iraq (1980 – 1988) Soleimani s’anirà formant i a principis dels 90 és comandant general de la Guàrdia Revolucionària de Kerman i el 1998 serà el comandant de les forces QUDS, una divisió responsable principalment d’operacions militars clandestines i extraterritorials. Durant les dècades posteriors QUDS serà un element clau en la lluita d’Iran per la influència a l’Orient Mitjà i aquesta pretensió de lideratge en aquest marc territorial provocarà friccions constants i creixents amb els interessos nord-americans: al Líban amb el partit xiïta pro iranià Hesbol·là i la intervenció militar durant la guerra civil l’any 2006, a Iraq, on la inestabilitat creada per la invasió nord-americana de 2003 facilita les lluites sectàries; en aquest context Soleimani intenta consolidar el poder xiïta a l’Iraq.
Soleimani rebent l’Ordre de Zulfikar de mans d’Ali Khamenei (viquipedia.org)
L’any 2011 Qasem Soleimani és nomenat General Major pel líder suprem Ali Khamenei. Des d’aquest alt càrrec intervindrà a la guerra de Síria, tot formant i finançant grups d’influència iraniana en una complexa guerra en la qual se superposen molts conflictes diferents, l’acció de molts grups i de països exteriors (del Golf, Estats Units, Rússia i Turquia). Els grups formats per Soleimani intervindran a favor del govern d’Al Àssad, assessoraran el partit pro iranià Hesbol·là i es veuran immersos en foscos episodis de repressió i matances.
Qasem Soleimani llegint l’Alcorà durant una ceremònia (viquipedia.org)
En el moment que es produeix l’assassinat, Soleimani és un home poderós i influent. La mort provoca un profund daltabaix en la societat iraniana i les declaracions de venjança des de les autoritats del règim són cridaneres. En aquests moments posteriors a l’atemptat, l’abatiment d’un Boeing 737 ucraïnès per un míssil iranià, el desmentit de la responsabilitat iraniana, la posterior confirmació de la seva autoria, les brutals respostes repressives del règim a les manifestacions indignades de l’oposició interna davant les mentides governamentals van apaivagar la resposta de venjança contra l’atemptat.
Servei funerari multitudinari a la plaça Azadi de Teheran (viquipedia.org) Esmail Ghaani , el succesor de Soleimani com a comandant de la Força QUDS (viquipedia.org)
Aquest curs proposa una aproximació històrica al període contemporani a través de deu figures que han intentat influenciar i canviar els esdeveniments des de l’ombra del poder, però també un itinerari per diversos moments clau de la història: des de la França revolucionària de Talleyrand i la Rússia tsarista de Rasputin fins a l’Espanya franquista de Serrano Suñer o l’Alemanya de Himmler, passant pels Estats Units de Kissinger i de Brzezinski en diferents moments històrics o per trajectòries menys conegudes, com la de l’italià Licio Gelli, la de Qasem Soleimani o inclús la de Moshé Dayan. Una única dona, EvaPerón, completa aquesta visió panoràmica. Deu biografies que han marcat una part de la història contemporània i, alhora, un apassionant viatge cap a les profunditats de la cara oculta del poder polític.
Curs de Gaudir UB; primer trimestre 2020. Deu sessions de dues hores cadascuna fet en línia pels condicionants de la pandèmia. El contingut de les sessions i el professorat és el següent:
Charles Maurice de Talleyrand, el gran supervivent de la Revolució Francesa (Dr. Daniel Roig).
Rasputin, el místic del darrer tsarisme (Dr. José Manuel Rúa).
Ramón Serrano Suñer, l’eminència gris de l’Espanya de Franco (Dr. Daniel Roig).
Heinrich Himmler, l’emperador de les SS (Dr. Alberto Pellegrini).
Evita Perón, la mare dels descamisados (Dra. Paola Lo Cascio).
Moshé Dayan, l’heroi de la guerra dels Sis Dies (Dr. Òscar Monterde).
Henry Kissinger, l’arquitecte de la Realpolitik (Dra Carolina Rúa).
Licio Gelli i les misterioses trames negres a Itàlia (Dr. Alberto Pellegrini).
Zbigniew Brzezinski, el teòric del «gran tauler estratègic» (Dr. José Manuel Rúa).
Qasem Soleimani, «l’home més fort de l’Orient Mitjà» (Dr. Òscar Monterde).
De cada personatge, faré una breu ressenya que us permeti una primera aproximació als continguts del curs i animar-vos a fer-ho en un futur i/o aprofundir-hi. En cadascuna de les entrades he inclòs, sense ànim de ser exhaustiu, alguns trets biogràfics bàsics, algunes referències al context històric i idees que permetin veure les aportacions, la rellevància o la influència de la persona en qüestió.
Charles Maurice de Talleyrand
Aquest personatge apassionant i polifacètic viu un període històric convuls i únic en la història de França i d’Europa. D’origen aristocràtic, neix a París el 2 de febrer de 1754. Els pares l’envien a fer carrera eclesiàstica i amb poc més de vint-i-cinc anys serà Agent General Adjunt del Clergat, una mena de comptable gestor de les propietats de l’Església que en aquells moments representaven un 8 % del territori francès.
En els anys següents la seva fortuna personal arriba a ser de les més importants del país. El 1788 és nomenat bisbe d’Autun, malgrat les reticències de la cúria, degut al caràcter dissolut i faldiller del jove bisbe. Quan a finals de 1788, el rei Lluís XVI convoca els Estats Generals davant la ruïnosa situació econòmica del regne, Talleyrand és elegit diputat estamental del Clergat. Quan es crea l’Assemblea Nacional, com a resposta revolucionària a l’immobilisme dels estaments privilegiats, ell és dels primers en passar-se a l’Assemblea. Els fets posteriors al 14 de juliol de 1789 portaran a l’Assemblea Constituent que abolirà l’Antic Règim (decrets d’agost de 1789), amb la fi dels privilegis feudals i la declaració dels Drets de l’Home (redactats per Talleyrand!).
Château de Chalais i interior d’una de les dependències on Talleyrand va passar la seva infantesa (chaterenlibre.fr) Catedral d’Autun seu del primer bisbat l’any 1788 (Wikipedia)
Fins l’any 1791 serà molt actiu en l’Assemblea Constituent (reforma fiscal, reforma administrativa, del Clergat, etc). L’any 1792 tindrà un paper diplomàtic important davant Anglaterra. Quan comença el període jacobí i el procés revolucionari es radicalitza, s’ho veu magre i demana permís (concedit per Danton) per marxar de França. S’embarcarà cap als Estats Units d’Amèrica, on en poc temps s’enriquirà de manera brutal i farà una vida ostentosa de despeses i dones.
Talleyrand, diputat del primer estat a les Corts Generals el 1789 (redhistoria.com) La declaracio dels drets de l’home del 1789 redactada per Talleyrand (blogs.sapiens.cat)
Amb la complicitat d’una antiga amant (Madame de Staël), tornarà a França el 1796 i marcarà la política internacional del Directori. Durant el període bonapartista serà un molt influent ministre d’afers exteriors, però lentament s’allunya de l’emperador i entre 1807 i 1811 es consuma la ruptura amb Napoleó. Després de la derrota de l’Imperi, ell actua com a representant de França en el primer Congrés de Viena. Els primers mesos de Lluís XVIII, serà el seu primer ministre. Després del breu retorn de Napoleó i la derrota definitiva a Waterloo es produeix la segona restauració monàrquica on Talleyrand tornarà a ser primer ministre i responsable dels afers exteriors. El segon congrés de Viena, extremadament dur amb França, originarà la seva retirada; viurà a París de forma luxosa durant molts anys. L’any 1830 intervé en el complot per a fer caure els Borbons i instaurar el que serà darrer rei dels francesos, Lluís Felip d’Orleans. De 1830 a 1834 fou ambaixador a Londres de la nova monarquia. Retornat a París, morí el 1838.
Personatge immoral, ambiciós, corrupte, però al mateix temps brillant, genial, molt intel·ligent, va participar en totes les estructures de poder, des de l’Antic Règim fins la darrera revolució orleanista. Sens dubte un dels personatges més importants i influents de la història contemporània francesa.
Grigori Yefímovich Rasputin
Rasputin va ser un místic rus amb una gran influència en els últims anys de la dinastia Románov. Va néixer a Pokróvskoye, un poblet de la Sibèria occidental a uns 300 km a l’est del Urals en el si d’una família camperola amb un cert grau de benestar. El sobrenom de Rasputin (eren freqüents en aquella època els sobrenoms entre la gent del camp) significa “dissolut” i està molt relacionat amb la forma de vida llibertina que duia. En el seu lloc d’origen pretenia donar-se una aparença de Jesucrist i tenia fama de guaridor de malalties mitjançant l’oració, raó per la qual, i gràcies a una amiga de la tsarina anomenada Anna Výrubova, l’any 1905 va ser cridat al palau dels tsars per a tallar una hemorràgia del seu fill i hereu Alekséi Nikoláyevich Románov, que patia d’hemofília. El tsarevitx efectivament va millorar —alguns investigadors sostenen que va ser mitjançant hipnosis— i la família Románov, especialment la tsarina Alexandra, va caure sota la influència d’aquest controvertit personatge.
A l’esquerra, Rasputin amb els seus fills Dimitri (dreta), Varvara (als braços) i Matriona o María (Bridgeman / Aci) Al centre, foto de 1912 on Rasputin imparteix la benedicció (Bridgeman / Aci)
El context de l’arribada de Rasputin a la cort és el de la derrota russa en la guerra contra el Japó, la primera revolució (1905) enmig de la guerra i un sistema en una intensa crisi social i política que es veurà immers en la Gran Guerra (1914 – 1918) que serà el catalitzador definitiu de la crisi final del tsarisme i el preludi de les revolucions de 1917.
Rasputin amb la família reial (computerhoy.com). : Era semianalfabet, no va rebre educació formal. En sabia un mica de teologia i havia llegit els pares de l’Església (Bridgeman/Aci). La sexualitat del místic era complicada i s’han escrit múltiples històries (Bridgeman/Aci)
Però tornem a Rasputin i al seu paper renovat a la cort després de la superació de la crisi per part del tsarevitx, cosa que els tsars interpreten com un senyal diví: el poder de Rasputin a la cort es dispara durant els anys d’entreguerres. Les seves actituds dissolutes i extravagants li creen animadversions entre les elits properes a la família reial. Quan en plena guerra, l’estiu de 1915 el tsar Nicolau II deixa la capital per instal·lar-se al front i assumir directament el comandament de les tropes, el govern de la cort queda en mans de la tsarina (i de Rasputin): totes les decisions que es prenen són arbitràries, en funció dels al·lucinants criteris del monjo. Les múltiples conspiracions contra Rasputin progressen a la tardor de 1916 i finalment un grup liderat pel príncep Yusúpov aconsegueix assassinar Rasputin el 30 de desembre de 1916 (segons el calendari gregorià).
“Jo el vaig destronar”. Caricatura de l’any 1917 on es fa al·lusió al tsar que havia abdicat aquell mateix any (Akg /Album)
Ramón Serrano Suñer
Aquest personatge és crucial en la construcció del primer franquisme durant la guerra civil i els primers anys de la postguerra. El futur “cunyadíssim” neix el 12 de setembre de 1901 en el si d’una família benestant. Viu a Castelló i passa els estius a Gandesa on la família materna té la casa pairal. Estudia Dret a Madrid on esdevindrà líder estudiantil, és un assidu de l’Ateneo. A la facultat coneixerà i es farà amic de José Antonio Primo de Rivera. Acabarà la carrera (1923) i aviat aprovarà les oposicions d’advocat de l’Estat. Amb una beca (1924) viatjarà a Roma on coneixerà Mussolini i mostrarà simpaties pel feixisme. A la tornada, serà destinat a Saragossa. Aquí iniciarà la seva vida política i coneixerà Ramona (Zita) Polo, germana de Carmen Polo, la dona de Franco. Es casaran l’any 1931 amb José Antonio i el propi Franco com a testimonis. Durant els anys de la República, Serrano serà diputat per la Unión de Derechas de Zaragoza, integrada a la CEDA.
Els terribles mesos de 1936, entre presons i calamitats li van emblanquir el cabell de manera sobtada (enciclopedia.org) Entrevista amb Hitler, tot preparant Hendaia (setembre 1940) (twitter.com)
Quan es produeix el sollevament militar, Serrano es troba a Madrid; serà detingut i passarà moltes penes abans d’arribar a Salamanca, al quarter general del seu cunyat el febrer de 1937, on és rebut de manera freda. Malgrat tot, aquí començarà el seu paper crucial en la construcció d’un estat totalitari dotat d’un mínim contingut jurídic: el decret d’unificació del nou partit únic, la llei d’Administració de l’Estat, el Fur del Treball (Fuero del Trabajo) i aspectes més socials com l’Auxili Social o l’ONCE, entre d’altres, són creacions seves des del seu càrrec de ministre de la governació durant la guerra civil. Serà el responsable de l’atansament amb els països de l’Eix durant els primers anys de la segona guerra mundial en el seu nou càrrec de ministre d’afers exteriors (16 octubre 1940 – 3 setembre 1942). El canvi de signe de la guerra i les tensions entre els serranistas dins la Falange contra altres grups del règim (falangistes antiserranistes, monàrquics o l’Església), motivaran la seva caiguda i el progressiu allunyament polític de Franco.
Amb Himmler a Munic (setembre de 1940) (twitter.com). Amb Pétain després de passar per Bordighera per entrevistar-se amb Mussolini (febrer de 1941) (twitter.com).
La retirada del poder efectiu coincideix amb el moment en què comença a escriure les seves memòries. Serrano viu més de cent anys (fins el 2003) i en aquest temps tindrà ocasió d’edulcorar i manipular en molts aspectes els textos on explica el seu pas pel poder.
El ministre Serrano Suñer va ser amant de Sonsoles de Icaza (marquesa de Llanzol). De la relació va néixer una nena inscrita el 1942 com Carmen Díez de Rivera (el cognom del marquès). Aquesta nena posteriorment va tenir una història d’amor impossible amb un germanastre (fill de Serrano i Zita) de qui ella desconexia el parentiu. La nena Carmen fou posteriorment una de les “muses” de la transició amb Adolfo Suarez, però tot això ja són altres històries (twitter.com)
Heinrich Himmler
Aquest personatge amoral, amb una personalitat fosca, és un sinònim d’horror, inhumanitat i sadisme. Neix a Munic l’any 1900 en una família catòlica de classe mitjana, amb salut fràgil i físic poc atlètic. Serà mobilitzat l’any 1917, però l’armistici impedirà que entri en combat, cosa que li originarà una frustració personal de llarg termini. L’Alemanya de la seva infantesa i la seva adolescència, és una gran potència industrial no democràtica, amb fortes tensions socials i culturals. En aquests anys inicials del segle XX es difonen corrents místiques germàniques i noves idees sobre l’anomenat racisme científic i la supremacia de la raça ària s’estenen tot i que són minoritàries políticament.
El nen Heinrich (viquipedia.org). El jove Heinrich amb uniforme de les SA (gettyimages.es) . Himmler ja com a SS Reichsführer (wikiquote.org)
La derrota a la Gran Guerra és un trauma i una crisi de valors terrible. L’odi a Versalles i a tot el que representa revolució o subversió agrupa els partidaris de l’extrema dreta en societats secretes racistes com la societat Thule on es “formaran” futurs jerarques nazis com Rudolf Hess o Hans Frank. En aquests ambients tòxics neix políticament Adolf Hitler i el seu NSDAP, creat l’any 1919. Himmler s’afilia al partit l’any 1924, poc després del putsch de la cerveseria de novembre de 1923. Himmler hi participa en la intentona com a segon de Röhm. Era un jove fascinat per l’ocultisme, la mitologia germànica i lentament aprendrà a apreciar Hitler. Aviat serà dirigent de les SS (1925), en aquest moment controlades per les SA. En poc temps, teoritzarà i guanyarà autonomia en un grup selecte que s’anirà expandint. L’any 1929 serà el màxim dirigent (SS Reichsführer) de les SS. L’any 1933 compten amb 52.000 membres que són reclutats d’acord amb les teories racistes de Himmler. Un cop al poder el gener de 1933, les SS seran el factor principal de la repressió política. Durant els anys previs a la guerra es construeix l’imperi policíac en un entramat burocràtic, el RSHA, que engloba la Gestapo i l’SD del terrorífic Reinhard Heydrich. Les SS controlaran també el sistema de camps de concentració (Konzentration Lager), peça clau en un primer moment de la repressió política i de les futures deportacions, treball esclau i aniquilacions en massa.
Himmler i el SS Obergruppenführer Reinhard Heydrich que va ser el primer director del burocràtic complex policial RSHA o Oficina Central de Seguretat del Reich, format per la fusió del SD, la Gestapo i altres polícies. Heydrich va ser assassinat a Praga el 4 de juny de 1942 (picture-alliance/dpa/AP Photo)
El misticisme, les cerimònies rituals pangermanistes i els projectes delirants com, entre d’altres, la idea de crear un estat nazi, racialment pur i independent d’Alemanya a Borgonya o la colonització per soldats i pagesos de l’espai vital (el lebensraum dels escrits de Hitler) conquerit a l’est d’Europa, són algunes de les bestialitats històriques d’aquest assassí il·luminat. Cal afegir a la llista l’Holocaust, com a culminació d’un genocidi a gran escala. La creació de cossos militars dins les SS (les Waffen SS), van portar a un inútil de l’estratègia militar com Himmler a comandar sectors del front amb resultats militars catastròfics. Al final de la guerra, Himmler va caure presoner de les tropes angleses, després de tot un seguit d’intents al·lucinants de negociar una pau separada. En ser reconegut, es va suïcidar el 23 de maig de 1945.
Esquerra : En aquesta casa situada al costat del llac Wannsee prop de Berlin es va decidir, en una conferència presidida per Heydrich, la “solució final” al problema jueu. Era el 22 de gener de 1942 (picture-alliance/dpa/AP Photo). Dreta: Andanes de “selecció” del camp d’extermini d’Auschwitz II (Birkenau)(picture-alliance/dpa/AP Photo)
Evita Perón
Aquesta dona és un dels grans mites de la història argentina. La seva curta vida (va morir amb 33 anys) a l’ombra del seu marit, el general Perón, però amb llum pròpia, l’ha transformat en un personatge de llegenda d’un país que mitifica els seus ídols com si fossin barreres que impedeixen en molts casos encarar el futur sense els lligams que representen aquests personatges com Evita, Gardel o Maradona.
Fotografia d’Eva Duarte (wikipedia.org) Eva es va casar amb el coronel Perón l’any 1945 i pels seus orígens modestos va esdevenir el lligam entre ell i la fundació dels treballadors del seu partit “Justicialista” “Los Descamisados” (wikipedia.org).
L’Argentina on neix Eva Duarte l’any 1919 era un país que havia agafat importància en el context internacional la darreria del segle XIX i els inicis del segle XX. Es tractava d’una potència agro-ramadera exportadora que acumula capital per iniciar una ràpida industrialització, però la crisi de 1929 talla en sec aquest procés amb una contracció traumàtica del comerç exterior i una retirada dels capitals estrangers. L’any 1933 es firma l’acord Roca – Runciman que intenta garantir les exportacions de carn a canvi de concessions econòmiques a la Gran Bretanya. La crisi dels anys 30 porta la irrupció dels règims autoritaris, l’anomenada dècada infame enmig d’una lluita entre les elits tradicionals, partidàries de la dependència financera de la Gran Bretanya i els nous grups industrials més propers als Estats Units. En el cop d’estat de 1943 trobem un Juan Domingo Perón (1895 – 1974) amb un paper marginal, però que ràpidament guanyarà influència i en les eleccions de febrer de 1946, arribarà al poder amb el seu Partit Justicialista; iniciarà reformes socials, realitzarà nacionalitzacions, planificarà parcialment l’economia, afavorirà el paper de participació (i control) dels sindicats i, en els primers anys de la guerra freda no s’alinearà formalment. L’any 1949 dotarà al país d’una nova constitució.
Discurs d’Eva Perón davant d’una multitud de dones (wikipedia.org). Eva Perón i el general Franco durant la seva visita a l’Espanya franquista. Al fons Carmen Polo; les relacions entre ambdues dones van ser gèlides durant la visita (wikipedia.org)
Eva Duarte era filla il·legítima d’una dona pobre de províncies que va morir quan la nena tenia sis anys. Amb quinze anys es trasllada a Buenos Aires amb la il·lusió de convertir-se en actriu. Treballarà a la radio fent radionovel·les i coneixerà Perón que la dobla en edat, el gener de 1944. Aviat es casen i Evita (ja Perón) participa en la campanya electoral de 1946. La política transforma Evita que forma amb el seu marit una parella que contacta directament amb les masses desfavorides. És la veu dels “descamisados”. Visita l’Espanya de Franco (1947) a qui el peronisme dóna suport, com a ambaixadora personal enmig de grans banys de masses i en els anys següents tindrà una certa autonomia per aconseguir el vot femení en la nova constitució i es proposada pels sindicats peronistes per anar com a número dos en la llista presidencial a les eleccions de 1951. Tot quedarà tallat de soca-rel amb una leucèmia que li ocasionarà la mort el 26 de juliol de 1952. Aquí començarà el mite desfermat i molt argentí d’Evita.
Cliqueu aquí per anar a la segona part d’aquesta entrada
‘La pell és la frontera final entre el nostre cos i el buit, és la petita i fina línia que separa el ple del buit. M’interessa el cos com a lloc. Fins i tot quan no treballo la fina figura, el cos està present per la seva absència. Busco, com buscava José Ángel Valente, l’ànima, el concepte d’ànima que també intentava capturar Shakespeare’. Jaume Plensa. Montserrat, 2019
Desprès de la magnífica exposició del MACBA, la Galeria Senda inaugura una nova exposició de Jaume Plensa, La llarga nit, la qual cosa és molt d’agrair, si es té en compte que és un dels artistes vius més universals, tot i que sembla que aquí a alguns els costi valorar la seva obra, si ens comparem amb la difusió i estima que té arreu. El món acadèmic va intentar superar aquesta situació amb l’Honoris Causa que li va concedir la UAB el 2018. Plensa té obra repartida per tot el món, una obra que el defineix i li dona un segell únic i inconfusible. Barcelona té finalment quatre obres de l’artista, i alguna que s’ha quedat pel camí.
El títol d’aquesta ressenya és una apreciació molt personal de cóm m’arriba la seva obra. Monumental i íntima, conceptes sovint difícils d’acoblar. Darrerament la subtilesa és la seva carta de presentació més decidida. Ens convida al silenci i a la contemplació, aspectes paradigmàtics de la condició humana, que semblaria que hem abandonat.
Can Framis, Hospital Clínic, Palau de la Música, Plaça Angel Pestaña
A través de l’animació, el dibuix, el cinema, la música o el teatre, l’artista sud-africà William Kentridge ha construït una obra tentacular, que barreja tècniques i disciplines. La mostra és una oportunitat única per veure algunes de les obres més emblemàtiques de Kentridge: tapissos de gran format, la impactant instal·lació audiovisual More Sweetly Play the Dance i la sèrie completa dels onze curtmetratges d’animació Drawings for Projection. El CCCB és el primer lloc a Europa on s’estrena la darrera pel·lícula de Kentridge, City Deep (text CCCB).
“William Kentridge. El que no està dibuixat” CCCB
El CCCB organitza l’exposició de William Kentridge “El que no està dibuixat”. L’exposició presenta per primera vegada la sèrie completa d’onze pel·lícules d’animació Drawings for Projection, una sèrie que l’artista va iniciar l’any 1989 i que el va donar a conèixer internacionalment en el món de l’art. Kentridge va acabar City Deep, l’onzè film del projecte, durant el confinament i es pot veure per primer cop a Europa dins la mostra del CCCB. Els onze curtmetratges de la sèrie constitueixen una crònica crítica de la història sud-africana des de l’apartheid fins al present. Drawings for Projection són peces fetes amb una artesanal i laboriosa tècnica d’animació. Kentridge crea dibuixos amb carbonet i pastel que modifica esborrant, afegint i tornant a treballar els elements. Filma cada estadi del procés i el modifica contínuament, a vegades deixant al full «restes fantasmals» de les marques prèvies. Kentridge visualitza, d’aquesta manera, el pas del temps i l’estratificació de la memòria, un dels temes principals de la seva obra. Una altra de les obres més representatives de l’art i el procés creatiu de William Kentridge que es pot veure a l’exposició és More Sweetly Play the Dance, un espectacular fris en moviment de gairebé quaranta metres de llargada i vuit pantalles (text CCCB).
Fragment del fris More Sweetly Play the dance (CCCB)
Amb aquesta informació extreta de la pàgina web del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, podeu fer-vos una bona aproximació del que us podeu trobar en aquesta excel·lent exposició que no us deixarà indiferents de cap manera. Teniu de termini fins el 21 de febrer.
El curt període històric que analitza el llibre és d’una intensitat brutal. Estem a poques setmanes del final de la Primera Guerra Mundial i Alemanya està a punt de perdre-la. La data que l’autor (Sebastian Haffner) considera com a inici del procés, no de la revolució pròpiament dita, és el 29 de setembre de 1918. Però abans d’anar als fets revolucionaris cal situar el context històric.
L’Alemanya imperial, el Reich de Bismarck, s’havia construït sobre la base d’una unificació des de dalt: L’aristocràcia i l’alta burgesia havien edificat un immens edifici industrial fort i temut a l’exterior, però amb greus mancances estructurals internes. L’omnipotència del kàiser i la indefinició dels límits del poder executiu de la Cancelleria contrasten amb un legislatiu (el Reichstag) buit de contingut. Durant les primeres dècades del govern de Bismarck, l’obrerisme alemany encarnat més tard pel Partit Socialdemòcrata (SPD) havia estat perseguit. A partir de 1890, l’SPD, a l’igual que altres partits burgesos com el Zentrum catòlic o el liberal Partit Popular Progressista (FVP), s’integren en el sistema. El partit (amb August Bebel i Wilhelm Liebknecht, el pare de Karl, el futur espartaquista) ha anat evolucionant cap a posicions reformistes, malgrat que la militància segueix confiant en una futura revolució social. Durant l’anomenat període Guillemí (1890 – 1914), el partit esdevé el més votat i al 1912 és el més fort del sistema, malgrat que la seva participació en el poder sigui pràcticament nul·la. L’internacionalisme formal de l’SPD es posa en crisi quan s’inicia la Gran Guerra. En aquests moments és un partit del sistema i vota favorablement els pressupostos de guerra; només una minoria s’hi oposa i vota en contra (96 diputats socialdemòcrates voten a favor i només 14 ho fan de manera negativa). Al llarg de la guerra, això provocarà una escissió amb la formació d’un minoritari partit “independent” (l’USPD).
Si l’objectiu del partit era augmentar la influència a través del Parlament i així arribar al poder, la guerra era una oportunitat: per primera vegada eren necessaris. Durant els anys de guerra, l’Alt Comandament Alemany era qui manava de facto, absolutament i dictatorial al país: Von Hindenburg i, sobretot Ludendorff amb ma de ferro, dirigien el país. El malestar social per la guerra havia donat lloc a importants protestes i vagues l’any 1917 i el gener de 1918: La repressió del moviment obrer va ser brutal; malgrat tot l’organització dels treballadors en forma de consells seria de molta utilitat posteriorment. Els treballadors eren massivament socialdemòcrates i el paper dels dirigents del SPD era indiscutible en aquests moments.
Erich Ludendorff (1865-1937). Principal responsable de la dictadura militar i de la “cessió” de poders al Parlament (Font: Viquipèdia).
El dia 29 de setembre de 1918 és, a ulls de l’autor, una data clau en la història d’Alemanya. Ludendorff era l’autèntic poder de la dictadura militar. Personificava la nova classe burgesa que durant la guerra i de mica en mica, havia anat arraconant l’alta aristocràcia. El dia 29 va exigir que es sol·licités una demanda d’armistici urgent, en 24 hores. El seu únic objectiu va ser “administrar la derrota” per salvar l’exèrcit i el seu honor. Per tal que l’oferta de pau fos acceptada per part dels aliats, aquesta havia de provenir de qui sempre havia defensat els acords de pau, o sigui, la majoria parlamentària. Per tal que la majoria ho acceptés, l’esquer va ser la promesa de reforma de la constitució per donar lloca a un règim parlamentari. Els famosos 14 punts de Wilson serien, en aquell moment, l’inici de les negociacions de pau: el poder enverinat pels partits de la majoria parlamentària (el SPD n’era el més important) i l’exèrcit que sortia de tot plegat indemne, com si la cosa de la derrota no anés amb ells. En els dies següents es produeix la dimissió del canceller imperial i arriben diversos comunicats de Wilson on s’endureixen de manera progressiva les condicions de l’armistici. Després del tercer comunicat de Wilson era evident la necessitat d’abdicació del kàiser. Calia anticipar-se, així ho pensaven el nou canceller, el príncep Max de Baden i l’home fort del SPD, Friedrich Ebert. El mes d’octubre fou un període d’ambigüitat: entre la guerra i la pau, entre la dictadura militar i la democràcia parlamentària, entre l’Imperi del kàiser i la revolució. El dia 5 d’octubre s’informa a la població de la imminent derrota i el 25 d’octubre es produeix el sobtat canvi constitucional en què el nou govern (amb l’SPD formant-ne part) depèn directament del Parlament.
Friedrich Ebert (1871 – 1925), dirigent socialdemòcrata i un dels principals protagonistes d’aquesta història (Font: Viquipèdia) Maximilian de Baden (1867-1929), va se l’últim cancellera imperial d’Alemanya (Font: Viquipèdia)
Al final, la revolució no va venir per la “qüestió del kàiser” sinó per un acte desesperat del comandament de la Marina. Un grup d’oficials pretén, en un acte d’honor esbojarrat fer la flota de guerra a la mar per una darrera batalla contra els britànics. La tropa s’amotina i es nega a embarcar-s’hi. És el dia 30 d’octubre i aquest és el primer acte de la revolució, feta no contra el govern, sinó a favor del nou govern amb presència socialdemòcrata. En els dies següents el motí s’escampa i el dia 4 de novembre es formen els primers comitès de mariners. El govern envia el diputat de l’SPD Gustav Noske a parlar amb els mariners sollevats. Els mariners entusiasmats, anomenen governador Noske en el benentès que la direcció socialdemòcrata és al darrera de la revolució tan esperada durant dècades. Noske, Ebert i la direcció del partit estan en contra del moviment revolucionari, però fan un doble joc. La rebel·lió i la formació de consells i soldats s’estén com una taca d’oli arreu. Aquest moviment era socialdemòcrata, no era ni bolxevic, ni espartaquista. Els líders de la molt minoritària “Unió espartaquista” dins encara de l’USPD i precursora del futur partit comunista (KPD), eren a la presó o acabaven de sortir-ne (és el cas de Rosa Luxemburg o de Karl Liebknecht) i es posa al davant com a canceller a Friedrich Ebert que seria qui en els propers mesos ofegaria la revolució que ara li donava el poder. Per altra banda, el procés avança i el moviment revolucionari aconsegueix el dia 9 de novembre l’abdicació de Guillem II, es proclama la República. Els delegats revolucionaris triats pels consells d’obrers i soldats creen, per la seva banda, un “consell de comissaris del poble”, un govern revolucionari amb Ebert al capdavant. Ebert i els dirigents socialdemòcrates juguen a revolucionaris, però no volen la revolució. Es crea doncs, un consell de comissaris paritari amb tres membres del SPD i tres del USPD. Els treballadors continuen confiant en el partit per a tirar endavant la revolució.
Mariners amotinats a Kiel (octubre – novembre de 1918 (Font: Viquipèdia). Soldats revolucionaris onejant la bandera roja a la porta de Brandenburg a Berlín el 9 de novembre de 1918 (Font: Viquipèdia).
El que havia passat a Alemanya entre el 4 i el 9 de novembre, en contra de la voluntat de la direcció del SPD, és que s’havien creat dos fronts polítics clars. El pla teixit per Ludendorff havia donat el poder als socialdemòcrates i els seus aliats burgesos, només per carregar les seves responsabilitats de la derrota militar, mentre el poder real quedava en mans dels militars. Tots aquests plans van ser escombrats per l’acció espontània dels obrers i soldats. La direcció de l’SPD feia un doble joc que va quedar al descobert en les properes setmanes.
A l’Alemanya de novembre de 1918 no hi havia cap amenaça bolxevic. No existia el partit capaç de crear-la. Liebknecht i Luxemburg no van tenir un partit organitzat i molt dèbil fins el 30 de desembre de 1918 quan els espartaquistes formaren el KPD (Partit comunista), molt minoritari i amb pocs suports dins el moviment revolucionari. Les bases obreres buscaven la unitat d’acció entre SPD i els independents de l’USPD, però responien molt dèbilment a les crides insurreccionals dels espartaquistes: la revolució alemanya era socialdemòcrata.
Mentrestant Ebert, sempre en contacte amb l’Alt Comandament Militar, es prepara per aixafar la revolució; compten amb tropes regulars als afores de Berlín i amb aquestes tropes intenten ocupar la ciutat. Els soldats fidels a la revolució i els obrers guanyen aquesta primera batalla. Ebert i el govern abandonen la ciutat. La traïció està consumada. Cal una força bruta que sigui capaç d’aixafar la revolució: aquí el paper de Noske, sense escrúpols, és important: es posa d’acord amb el comandament militar i es recluten i entrenen seccions de tropa i oficials vinguts del front occidental, els Freikorps, tropes fortament decantades cap a l’extrema dreta, però la formació d’aquests mercenaris requereix temps. Ebert i els militars organitzen l’atac amb les poques tropes fiables no revolucionàries que hom disposa a Berlín. El dia 9 de gener de 1919 aquesta tropa heterogènia entra a l’assalt a la ciutat utilitzant foc de metralladores i artilleria. El comitè, dominat pels delegats revolucionaris i no pels membres del recentment format KPD, no té cap estratègia per a fer front a l’entrada de les tropes. Els delegats prenen una sèrie de decisions polítiques revolucionàries (en absolut bolxevics): volen la unitat dels partits socialistes i l’abolició de l’antic estat feudal-burgès. La batalla sagnant suposa la derrota de la revolució, no preparada, sense lideratges. El 12 de gener es completa l’ocupació de tots els centres de poder.
Karl Liebknecht (1871-1919) i Rosa Luxemburg (1870-1919), membres de la Lliga espartaquista i fundadors del Partit Comunista Alemany (KPD). Font: wftucentral.org Agrupacions dels Cossos Francs (Freikorps), avantguarda del terro a partir de 1919 (Font: nationalww2museum.org)
El dia 14 de gener les formacions militars del Freikorps (més de 20.000 homes) entren per l’est de Berlín i ocupem els barris obrers amb Gustav Noske al capdavant. Aquí comença una repressió i un pillatge brutals que tindran la culminació l’endemà amb la detenció, tortura i assassinat dels líders espartaquistes Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. El dia 19 de gener es celebren eleccions a l’Assemblea Nacional i el resultat restableix la majoria del govern provisional (SPD 38 %, el Zentrum 19 % i el Partit Demòcrata Alemany (provenia del FVP anomenat anteriorment, 18 %). Ebert es va sentir segur, per a ell aquests resultats esborraven tot el que havia passat entre el 9 de novembre i el 19 de gener, com si no hagués succeït res.
Els fets de gener representen l’inici formal de la guerra civil. Ebert i Noske, amb els Freikorps ben formats (entre 200.000 i 400.000 homes en total) organitzen una sagnant guerra que provocarà milers de víctimes i que eliminarà de manera sistemàtica les resistències revolucionàries per tot el país. L’estranya coalició de socialdemòcrates i futurs nazis (havien reclutat els precursors de les futures SS i SA). La “pacificació” del territori (de Bremen, a la conca del Ruhr, després Turíngia i així successivament). El lloc on la revolució va tenir més durada i arrelament va ser Baviera; aquí els consells revolucionaris comptaven amb un lideratge clar: Kurt Eisner un intel·lectual i un socialdemòcrata a qui la guerra va decantar cap a l’USDP. El febrer de 1918 havia organitzat vagues i el 1919 va fer la revolució a Munic. El procés va durar i amb un cert èxit fins i tot després de les eleccions del 19 de gener que van donar el triomf als populars bavaresos (l’actual CSU) amb 66 escons (sobre 180), el SPD amb 61 i el partit d’Eisner a qui no preocupaven en absolut els comicis amb 3 escons. Semblava que s’establia un conflicte entre el parlament regional (Landtag) i el seu govern de coalició (SPD – BVP) amb el consell revolucionari, però de manera abrupta tot es va precipitar: el matí del dia 21 Eisner va ser assassinat. El Landtag es va dissoldre pel pànic. L’única autoritat que quedava més o menys intacta eren els consells. Van seguir setmanes d’inestabilitat i tensió amb una República de consells que no acabava d’instaurar-se. Es van produir situacions complexes amb enfrontaments pel poder i tot va acabar amb la intervenció dels Freikorps prussians enviats per Noske que van ofegar en sang l’experiència bavaresa el mes de maig de 1919.
Kurt Eisner (1867-1919) el líder indiscutible de la Revolució bavaresa (Font: Viquipèdia). Eugene Leviné (1883 – 1919) líder comunista que després de la mort d’Eisner es va fer temporalment amb el control de la República Soviètica de Baviera al front d’un grup bolxevic. Al mes de maig, els Freikorps entraren a Munic a sang i fetge i assassinaren més de 700 persones. Leviné fou detingut, condemnat en consell de guerra i afusellat (Font: Viquipèdia).
L’Assemblea Nacional, per evitar el caos de Berlín es va reunir a Weimar el dia 5 de febrer per elaborar una nova constitució republicana. El SPD va continuar governant amb la “coalició de Weimar”, la mateixa coalició que l’octubre passat havia recolzat el govern del príncep Max de Baden. Però ara la realitat era molt diferent: les classes burgeses i feudals havien recuperat la seva seguretat, després d’utilitzar l’SPD per carregar-li la capitulació i sufocar la revolució. Des de mitjans de 1919, amb l’arribada del tractat de París, l’onada de les dretes va ser imparable. Els socialdemòcrates esdevingueren “els criminals de novembre”, els “polítics renegats” que havien “apunyalat l’exèrcit alemany per l’esquena”. Aquesta dreta crescuda intentarà un cop d’Estat el març de 1920 (putsch de Kapp, von Lüttwitz i Ludendorff!!) que fracassarà per la resposta contundent dels propis treballadors revolucionaris que, reprimits i traïts anteriorment pels seus dirigents de l’SPD, van permetre amb la seva acció la continuïtat del règim de Weimar. Les noves eleccions del juny de 1920 van passar factura al SPD: dels dotze milions i mig de vots va passar a sis milions i la pèrdua de la majoria absoluta de la coalició de Weimar per sempre més. El moment estel·lar de l’SPD, esperat durant mig segle havia arribat i s’havia esfumat. I fins ara. L’USPD acabaria desapareixent i els seus integrants acabarien o bé en l’SPD o en el KPD. Durant els anys de la República de Weimar, les relacions entre socialdemòcrates i comunistes van ser hostils i impossibles, cosa que va facilitar l’ascens dels nazis al poder. Però aquesta és una altra història.
COMENTARI FINAL
Sebastian Haffner (1907 – 1999) és un dels autors alemanys més importants per entendre aspectes clau de la història alemanya de la primera meitat del segle XX. Casat amb una dona d’origen jueu, abandona el país l’any 1938, després de la Kristallnacht i s’instal·la a Londres. L’any 1954 retorna al seu país. Aquest llibre és publicat l’any 1968 i reeditat el 1979; aquesta segona edició és la que ha estat traduïda al català per Montserrat Franquesa i publicada per Edicions de 1984. És un llibre curt (190 pàgines) però molt intens i detallat en els fets que narra. En la seva lectura, trobareu respostes a la interpretació d’una època de la història alemanya i europea no massa ben coneguda i que condicionarà el futur d’Alemanya, d’Europa i de l’esquerra política europea fins al final de la guerra freda.
Bauhaus, una nueva era és una sèrie de Filmin que repassa el naixement d’aquesta escola dins el context de l’Alemania de Weimar. Un centre artístic i ideológic, que malgrat la brevetat dels seus inicis, ha estat posteriorment i arreu un referent per a la vertebració de nous conceptes arquitectònics, estètics, urbanístics i sociològics a tot el món contemporani.
La sèrie explica, a partir d’una entrevista al seu fundador, Walter Gropius en el seu exili als USA, cóm neix una idea d’una necessitat, totes les contradicions que els seus membres han de superar, per donar-li forma i contingut. Però el que més valoro és cóm ens explica l’enfrontament de les dues Alemania simultàniament, la que va fer possible l’obertura cap un nou concepte de societat, amb una gosadia mai vista fins aleshores, i que convivia amb aquella que va decidir destruir qualsevol intent de millores socials i de canvis profunds en la vida dels seus ciutadans.
Tot i centrar-se en el procés de creació de l’Escola, incidint en el que representava en aquell moment, és evident que el context històric ho envolta amb prou determinació perquè, amb petites pinzellades molt ben posades, ens situem en uns fets i situacions que malauradament tots intuirem.
En aquest bloc hi ha un article, en tres parts, Berlin ens faria moderns, que també parla de la situació artística d’Alemania durant aquesta època.
Antonio Scurati aborda en aquesta obra la tasca d’explicar de manera exhaustiva com es va produir el sorgiment del feixisme després de la Primera Guerra Mundial. No es tracta d’un assaig històric clàssic, sinó d’un llibre en forma de novel·la que des d’una estructura literària d’aparent ficció relata els fets històrics amb un rigor exquisit. No hi ha cites a l’us, tal com esperem trobar en un assaig, però darrera de cada paràgraf del text que anem llegint es pot albirar una feina de documentació històrica excel·lent: tot el que es llegeix és rigorosament històric i es va endinsant en un llarg i cru procés de naixement i posterior creixement d’un engendre monstruós que de manera imparable va assimilant i transformant la realitat del llavors Regne d’Itàlia.
El període que descriu comença el 23 de març de 1919 a la piazza San Sepolcro de Milà amb l’acte fundacional dels Fasci Italiani de Combattimento amb un grup reduït d’antics veterans de la passada guerra (els Arditi o Osados, en la traducció castellana), alguns futuristes, elements ultranacionalistes o procedents de l’esquerra intervencionista favorable a la intervenció d’Itàlia a la passada guerra, com era el cas del propi Benito Mussolini, protagonista central d’aquesta història: tot plegat poc més d’un centenar de persones. D’allà sortirà la presentació del Manifesto dei Fasci italiani di combattimento, una barreja de reformes polítiques i socials, així com reclamacions nacionalistes i progressistes que en pocs mesos evolucionarà a posicions d’ultradreta i reaccionàries. El llibre acaba el 3 de gener de 1925 amb el discurs del Duce davant del Parlament italià on assumeix personalment l’assassinat del líder socialista Giacomo Matteotti i s’inicia formalment la dictadura feixista.
Mussolini envoltat de camises negres durant la “Marcia su Roma” (octubre de 1922)
L’estructura de l’obra és senzilla: cada part del llibre és un any cronològic (de 1919 a 1924) i la seqüència dels fets presentats també és puntualment cronològica dins de cada any. Els capítols són àgils, de dues o tres pàgines només, amb un estil literari molt directe. Cada capítol és conduït per diferents personatges, el més important dels quals és sense dubte Mussolini, però hi ha un seguit de corifeus que marquen el sentit repulsiu i tràgic del feixisme i que encapçalen alguns capítols. Alguns són esquadristes, és a dir, dirigents dels seguidors del feixisme organitzats de manera paramilitar per a la persecució i eliminació violenta dels adversaris polítics com ara Italo Balbo, Leandro Arpinati, Amerigo Dumini, Nicola Bombacci o Cesare Rossi, entre d’altres. Un personatge important en els dos primers anys de la història és Gabriele D’annunzio, poeta i militar ultranacionalista que tindrà un paper important en la definició del primer feixisme. Algunes de les moltes dones amants de Mussolini també són reflectides en diferents moments de la història, especialment Margherita Sarfatti, l’aristòcrata jueva que va tenir un paper important en els anys previs a la guerra i en els immediatament posteriors on succeeix aquesta història. Al final de cada capítol, es presenten documents històrics, notes, informes policials, cartes, diaris íntims; molt sovint hi ha algunes entrades de la premsa italiana del moment, de Il Popolo d’Italiael diari feixista del qual era director el futur Duce, Avanti, diari socialista o d’altra premsa catòlica o de la burgesia liberal. Aquestes breus entrades ajuden a contextualitzar i a emfatitzar el que estem llegint. Al final del llibre hi ha un petit glossari que descriu els principals personatges de la història: feixistes, simpatitzants i afins, socialistes, comunistes, liberals, catòlics així com els parents, amics i amants que van apareixent i conduint el relat
El llibre és el primer d’una futura trilogia que s’endinsa en la història d’un home i, a través d’ell en tota una època. Aquest individu, excessiu, violent, narcisista, mancat totalment d’escrúpols, encapçala l’inici d’una època en la que va arrossegar a una societat sencera. És un llibre llarg (827 pàgines), de lectura apassionant i obligada per entendre (i no oblidar) l’horror que va suposar el feixisme.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.