‘La pell és la frontera final entre el nostre cos i el buit, és la petita i fina línia que separa el ple del buit. M’interessa el cos com a lloc. Fins i tot quan no treballo la fina figura, el cos està present per la seva absència. Busco, com buscava José Ángel Valente, l’ànima, el concepte d’ànima que també intentava capturar Shakespeare’. Jaume Plensa. Montserrat, 2019
Desprès de la magnífica exposició del MACBA, la Galeria Senda inaugura una nova exposició de Jaume Plensa, La llarga nit, la qual cosa és molt d’agrair, si es té en compte que és un dels artistes vius més universals, tot i que sembla que aquí a alguns els costi valorar la seva obra, si ens comparem amb la difusió i estima que té arreu. El món acadèmic va intentar superar aquesta situació amb l’Honoris Causa que li va concedir la UAB el 2018. Plensa té obra repartida per tot el món, una obra que el defineix i li dona un segell únic i inconfusible. Barcelona té finalment quatre obres de l’artista, i alguna que s’ha quedat pel camí.
El títol d’aquesta ressenya és una apreciació molt personal de cóm m’arriba la seva obra. Monumental i íntima, conceptes sovint difícils d’acoblar. Darrerament la subtilesa és la seva carta de presentació més decidida. Ens convida al silenci i a la contemplació, aspectes paradigmàtics de la condició humana, que semblaria que hem abandonat.
Can Framis, Hospital Clínic, Palau de la Música, Plaça Angel Pestaña
A través de l’animació, el dibuix, el cinema, la música o el teatre, l’artista sud-africà William Kentridge ha construït una obra tentacular, que barreja tècniques i disciplines. La mostra és una oportunitat única per veure algunes de les obres més emblemàtiques de Kentridge: tapissos de gran format, la impactant instal·lació audiovisual More Sweetly Play the Dance i la sèrie completa dels onze curtmetratges d’animació Drawings for Projection. El CCCB és el primer lloc a Europa on s’estrena la darrera pel·lícula de Kentridge, City Deep (text CCCB).
“William Kentridge. El que no està dibuixat” CCCB
El CCCB organitza l’exposició de William Kentridge “El que no està dibuixat”. L’exposició presenta per primera vegada la sèrie completa d’onze pel·lícules d’animació Drawings for Projection, una sèrie que l’artista va iniciar l’any 1989 i que el va donar a conèixer internacionalment en el món de l’art. Kentridge va acabar City Deep, l’onzè film del projecte, durant el confinament i es pot veure per primer cop a Europa dins la mostra del CCCB. Els onze curtmetratges de la sèrie constitueixen una crònica crítica de la història sud-africana des de l’apartheid fins al present. Drawings for Projection són peces fetes amb una artesanal i laboriosa tècnica d’animació. Kentridge crea dibuixos amb carbonet i pastel que modifica esborrant, afegint i tornant a treballar els elements. Filma cada estadi del procés i el modifica contínuament, a vegades deixant al full «restes fantasmals» de les marques prèvies. Kentridge visualitza, d’aquesta manera, el pas del temps i l’estratificació de la memòria, un dels temes principals de la seva obra. Una altra de les obres més representatives de l’art i el procés creatiu de William Kentridge que es pot veure a l’exposició és More Sweetly Play the Dance, un espectacular fris en moviment de gairebé quaranta metres de llargada i vuit pantalles (text CCCB).
Fragment del fris More Sweetly Play the dance (CCCB)
Amb aquesta informació extreta de la pàgina web del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, podeu fer-vos una bona aproximació del que us podeu trobar en aquesta excel·lent exposició que no us deixarà indiferents de cap manera. Teniu de termini fins el 21 de febrer.
El curt període històric que analitza el llibre és d’una intensitat brutal. Estem a poques setmanes del final de la Primera Guerra Mundial i Alemanya està a punt de perdre-la. La data que l’autor (Sebastian Haffner) considera com a inici del procés, no de la revolució pròpiament dita, és el 29 de setembre de 1918. Però abans d’anar als fets revolucionaris cal situar el context històric.
L’Alemanya imperial, el Reich de Bismarck, s’havia construït sobre la base d’una unificació des de dalt: L’aristocràcia i l’alta burgesia havien edificat un immens edifici industrial fort i temut a l’exterior, però amb greus mancances estructurals internes. L’omnipotència del kàiser i la indefinició dels límits del poder executiu de la Cancelleria contrasten amb un legislatiu (el Reichstag) buit de contingut. Durant les primeres dècades del govern de Bismarck, l’obrerisme alemany encarnat més tard pel Partit Socialdemòcrata (SPD) havia estat perseguit. A partir de 1890, l’SPD, a l’igual que altres partits burgesos com el Zentrum catòlic o el liberal Partit Popular Progressista (FVP), s’integren en el sistema. El partit (amb August Bebel i Wilhelm Liebknecht, el pare de Karl, el futur espartaquista) ha anat evolucionant cap a posicions reformistes, malgrat que la militància segueix confiant en una futura revolució social. Durant l’anomenat període Guillemí (1890 – 1914), el partit esdevé el més votat i al 1912 és el més fort del sistema, malgrat que la seva participació en el poder sigui pràcticament nul·la. L’internacionalisme formal de l’SPD es posa en crisi quan s’inicia la Gran Guerra. En aquests moments és un partit del sistema i vota favorablement els pressupostos de guerra; només una minoria s’hi oposa i vota en contra (96 diputats socialdemòcrates voten a favor i només 14 ho fan de manera negativa). Al llarg de la guerra, això provocarà una escissió amb la formació d’un minoritari partit “independent” (l’USPD).
Si l’objectiu del partit era augmentar la influència a través del Parlament i així arribar al poder, la guerra era una oportunitat: per primera vegada eren necessaris. Durant els anys de guerra, l’Alt Comandament Alemany era qui manava de facto, absolutament i dictatorial al país: Von Hindenburg i, sobretot Ludendorff amb ma de ferro, dirigien el país. El malestar social per la guerra havia donat lloc a importants protestes i vagues l’any 1917 i el gener de 1918: La repressió del moviment obrer va ser brutal; malgrat tot l’organització dels treballadors en forma de consells seria de molta utilitat posteriorment. Els treballadors eren massivament socialdemòcrates i el paper dels dirigents del SPD era indiscutible en aquests moments.
Erich Ludendorff (1865-1937). Principal responsable de la dictadura militar i de la “cessió” de poders al Parlament (Font: Viquipèdia).
El dia 29 de setembre de 1918 és, a ulls de l’autor, una data clau en la història d’Alemanya. Ludendorff era l’autèntic poder de la dictadura militar. Personificava la nova classe burgesa que durant la guerra i de mica en mica, havia anat arraconant l’alta aristocràcia. El dia 29 va exigir que es sol·licités una demanda d’armistici urgent, en 24 hores. El seu únic objectiu va ser “administrar la derrota” per salvar l’exèrcit i el seu honor. Per tal que l’oferta de pau fos acceptada per part dels aliats, aquesta havia de provenir de qui sempre havia defensat els acords de pau, o sigui, la majoria parlamentària. Per tal que la majoria ho acceptés, l’esquer va ser la promesa de reforma de la constitució per donar lloca a un règim parlamentari. Els famosos 14 punts de Wilson serien, en aquell moment, l’inici de les negociacions de pau: el poder enverinat pels partits de la majoria parlamentària (el SPD n’era el més important) i l’exèrcit que sortia de tot plegat indemne, com si la cosa de la derrota no anés amb ells. En els dies següents es produeix la dimissió del canceller imperial i arriben diversos comunicats de Wilson on s’endureixen de manera progressiva les condicions de l’armistici. Després del tercer comunicat de Wilson era evident la necessitat d’abdicació del kàiser. Calia anticipar-se, així ho pensaven el nou canceller, el príncep Max de Baden i l’home fort del SPD, Friedrich Ebert. El mes d’octubre fou un període d’ambigüitat: entre la guerra i la pau, entre la dictadura militar i la democràcia parlamentària, entre l’Imperi del kàiser i la revolució. El dia 5 d’octubre s’informa a la població de la imminent derrota i el 25 d’octubre es produeix el sobtat canvi constitucional en què el nou govern (amb l’SPD formant-ne part) depèn directament del Parlament.
Friedrich Ebert (1871 – 1925), dirigent socialdemòcrata i un dels principals protagonistes d’aquesta història (Font: Viquipèdia) Maximilian de Baden (1867-1929), va se l’últim cancellera imperial d’Alemanya (Font: Viquipèdia)
Al final, la revolució no va venir per la “qüestió del kàiser” sinó per un acte desesperat del comandament de la Marina. Un grup d’oficials pretén, en un acte d’honor esbojarrat fer la flota de guerra a la mar per una darrera batalla contra els britànics. La tropa s’amotina i es nega a embarcar-s’hi. És el dia 30 d’octubre i aquest és el primer acte de la revolució, feta no contra el govern, sinó a favor del nou govern amb presència socialdemòcrata. En els dies següents el motí s’escampa i el dia 4 de novembre es formen els primers comitès de mariners. El govern envia el diputat de l’SPD Gustav Noske a parlar amb els mariners sollevats. Els mariners entusiasmats, anomenen governador Noske en el benentès que la direcció socialdemòcrata és al darrera de la revolució tan esperada durant dècades. Noske, Ebert i la direcció del partit estan en contra del moviment revolucionari, però fan un doble joc. La rebel·lió i la formació de consells i soldats s’estén com una taca d’oli arreu. Aquest moviment era socialdemòcrata, no era ni bolxevic, ni espartaquista. Els líders de la molt minoritària “Unió espartaquista” dins encara de l’USPD i precursora del futur partit comunista (KPD), eren a la presó o acabaven de sortir-ne (és el cas de Rosa Luxemburg o de Karl Liebknecht) i es posa al davant com a canceller a Friedrich Ebert que seria qui en els propers mesos ofegaria la revolució que ara li donava el poder. Per altra banda, el procés avança i el moviment revolucionari aconsegueix el dia 9 de novembre l’abdicació de Guillem II, es proclama la República. Els delegats revolucionaris triats pels consells d’obrers i soldats creen, per la seva banda, un “consell de comissaris del poble”, un govern revolucionari amb Ebert al capdavant. Ebert i els dirigents socialdemòcrates juguen a revolucionaris, però no volen la revolució. Es crea doncs, un consell de comissaris paritari amb tres membres del SPD i tres del USPD. Els treballadors continuen confiant en el partit per a tirar endavant la revolució.
Mariners amotinats a Kiel (octubre – novembre de 1918 (Font: Viquipèdia). Soldats revolucionaris onejant la bandera roja a la porta de Brandenburg a Berlín el 9 de novembre de 1918 (Font: Viquipèdia).
El que havia passat a Alemanya entre el 4 i el 9 de novembre, en contra de la voluntat de la direcció del SPD, és que s’havien creat dos fronts polítics clars. El pla teixit per Ludendorff havia donat el poder als socialdemòcrates i els seus aliats burgesos, només per carregar les seves responsabilitats de la derrota militar, mentre el poder real quedava en mans dels militars. Tots aquests plans van ser escombrats per l’acció espontània dels obrers i soldats. La direcció de l’SPD feia un doble joc que va quedar al descobert en les properes setmanes.
A l’Alemanya de novembre de 1918 no hi havia cap amenaça bolxevic. No existia el partit capaç de crear-la. Liebknecht i Luxemburg no van tenir un partit organitzat i molt dèbil fins el 30 de desembre de 1918 quan els espartaquistes formaren el KPD (Partit comunista), molt minoritari i amb pocs suports dins el moviment revolucionari. Les bases obreres buscaven la unitat d’acció entre SPD i els independents de l’USPD, però responien molt dèbilment a les crides insurreccionals dels espartaquistes: la revolució alemanya era socialdemòcrata.
Mentrestant Ebert, sempre en contacte amb l’Alt Comandament Militar, es prepara per aixafar la revolució; compten amb tropes regulars als afores de Berlín i amb aquestes tropes intenten ocupar la ciutat. Els soldats fidels a la revolució i els obrers guanyen aquesta primera batalla. Ebert i el govern abandonen la ciutat. La traïció està consumada. Cal una força bruta que sigui capaç d’aixafar la revolució: aquí el paper de Noske, sense escrúpols, és important: es posa d’acord amb el comandament militar i es recluten i entrenen seccions de tropa i oficials vinguts del front occidental, els Freikorps, tropes fortament decantades cap a l’extrema dreta, però la formació d’aquests mercenaris requereix temps. Ebert i els militars organitzen l’atac amb les poques tropes fiables no revolucionàries que hom disposa a Berlín. El dia 9 de gener de 1919 aquesta tropa heterogènia entra a l’assalt a la ciutat utilitzant foc de metralladores i artilleria. El comitè, dominat pels delegats revolucionaris i no pels membres del recentment format KPD, no té cap estratègia per a fer front a l’entrada de les tropes. Els delegats prenen una sèrie de decisions polítiques revolucionàries (en absolut bolxevics): volen la unitat dels partits socialistes i l’abolició de l’antic estat feudal-burgès. La batalla sagnant suposa la derrota de la revolució, no preparada, sense lideratges. El 12 de gener es completa l’ocupació de tots els centres de poder.
Karl Liebknecht (1871-1919) i Rosa Luxemburg (1870-1919), membres de la Lliga espartaquista i fundadors del Partit Comunista Alemany (KPD). Font: wftucentral.org Agrupacions dels Cossos Francs (Freikorps), avantguarda del terro a partir de 1919 (Font: nationalww2museum.org)
El dia 14 de gener les formacions militars del Freikorps (més de 20.000 homes) entren per l’est de Berlín i ocupem els barris obrers amb Gustav Noske al capdavant. Aquí comença una repressió i un pillatge brutals que tindran la culminació l’endemà amb la detenció, tortura i assassinat dels líders espartaquistes Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. El dia 19 de gener es celebren eleccions a l’Assemblea Nacional i el resultat restableix la majoria del govern provisional (SPD 38 %, el Zentrum 19 % i el Partit Demòcrata Alemany (provenia del FVP anomenat anteriorment, 18 %). Ebert es va sentir segur, per a ell aquests resultats esborraven tot el que havia passat entre el 9 de novembre i el 19 de gener, com si no hagués succeït res.
Els fets de gener representen l’inici formal de la guerra civil. Ebert i Noske, amb els Freikorps ben formats (entre 200.000 i 400.000 homes en total) organitzen una sagnant guerra que provocarà milers de víctimes i que eliminarà de manera sistemàtica les resistències revolucionàries per tot el país. L’estranya coalició de socialdemòcrates i futurs nazis (havien reclutat els precursors de les futures SS i SA). La “pacificació” del territori (de Bremen, a la conca del Ruhr, després Turíngia i així successivament). El lloc on la revolució va tenir més durada i arrelament va ser Baviera; aquí els consells revolucionaris comptaven amb un lideratge clar: Kurt Eisner un intel·lectual i un socialdemòcrata a qui la guerra va decantar cap a l’USDP. El febrer de 1918 havia organitzat vagues i el 1919 va fer la revolució a Munic. El procés va durar i amb un cert èxit fins i tot després de les eleccions del 19 de gener que van donar el triomf als populars bavaresos (l’actual CSU) amb 66 escons (sobre 180), el SPD amb 61 i el partit d’Eisner a qui no preocupaven en absolut els comicis amb 3 escons. Semblava que s’establia un conflicte entre el parlament regional (Landtag) i el seu govern de coalició (SPD – BVP) amb el consell revolucionari, però de manera abrupta tot es va precipitar: el matí del dia 21 Eisner va ser assassinat. El Landtag es va dissoldre pel pànic. L’única autoritat que quedava més o menys intacta eren els consells. Van seguir setmanes d’inestabilitat i tensió amb una República de consells que no acabava d’instaurar-se. Es van produir situacions complexes amb enfrontaments pel poder i tot va acabar amb la intervenció dels Freikorps prussians enviats per Noske que van ofegar en sang l’experiència bavaresa el mes de maig de 1919.
Kurt Eisner (1867-1919) el líder indiscutible de la Revolució bavaresa (Font: Viquipèdia). Eugene Leviné (1883 – 1919) líder comunista que després de la mort d’Eisner es va fer temporalment amb el control de la República Soviètica de Baviera al front d’un grup bolxevic. Al mes de maig, els Freikorps entraren a Munic a sang i fetge i assassinaren més de 700 persones. Leviné fou detingut, condemnat en consell de guerra i afusellat (Font: Viquipèdia).
L’Assemblea Nacional, per evitar el caos de Berlín es va reunir a Weimar el dia 5 de febrer per elaborar una nova constitució republicana. El SPD va continuar governant amb la “coalició de Weimar”, la mateixa coalició que l’octubre passat havia recolzat el govern del príncep Max de Baden. Però ara la realitat era molt diferent: les classes burgeses i feudals havien recuperat la seva seguretat, després d’utilitzar l’SPD per carregar-li la capitulació i sufocar la revolució. Des de mitjans de 1919, amb l’arribada del tractat de París, l’onada de les dretes va ser imparable. Els socialdemòcrates esdevingueren “els criminals de novembre”, els “polítics renegats” que havien “apunyalat l’exèrcit alemany per l’esquena”. Aquesta dreta crescuda intentarà un cop d’Estat el març de 1920 (putsch de Kapp, von Lüttwitz i Ludendorff!!) que fracassarà per la resposta contundent dels propis treballadors revolucionaris que, reprimits i traïts anteriorment pels seus dirigents de l’SPD, van permetre amb la seva acció la continuïtat del règim de Weimar. Les noves eleccions del juny de 1920 van passar factura al SPD: dels dotze milions i mig de vots va passar a sis milions i la pèrdua de la majoria absoluta de la coalició de Weimar per sempre més. El moment estel·lar de l’SPD, esperat durant mig segle havia arribat i s’havia esfumat. I fins ara. L’USPD acabaria desapareixent i els seus integrants acabarien o bé en l’SPD o en el KPD. Durant els anys de la República de Weimar, les relacions entre socialdemòcrates i comunistes van ser hostils i impossibles, cosa que va facilitar l’ascens dels nazis al poder. Però aquesta és una altra història.
COMENTARI FINAL
Sebastian Haffner (1907 – 1999) és un dels autors alemanys més importants per entendre aspectes clau de la història alemanya de la primera meitat del segle XX. Casat amb una dona d’origen jueu, abandona el país l’any 1938, després de la Kristallnacht i s’instal·la a Londres. L’any 1954 retorna al seu país. Aquest llibre és publicat l’any 1968 i reeditat el 1979; aquesta segona edició és la que ha estat traduïda al català per Montserrat Franquesa i publicada per Edicions de 1984. És un llibre curt (190 pàgines) però molt intens i detallat en els fets que narra. En la seva lectura, trobareu respostes a la interpretació d’una època de la història alemanya i europea no massa ben coneguda i que condicionarà el futur d’Alemanya, d’Europa i de l’esquerra política europea fins al final de la guerra freda.
Bauhaus, una nueva era és una sèrie de Filmin que repassa el naixement d’aquesta escola dins el context de l’Alemania de Weimar. Un centre artístic i ideológic, que malgrat la brevetat dels seus inicis, ha estat posteriorment i arreu un referent per a la vertebració de nous conceptes arquitectònics, estètics, urbanístics i sociològics a tot el món contemporani.
La sèrie explica, a partir d’una entrevista al seu fundador, Walter Gropius en el seu exili als USA, cóm neix una idea d’una necessitat, totes les contradicions que els seus membres han de superar, per donar-li forma i contingut. Però el que més valoro és cóm ens explica l’enfrontament de les dues Alemania simultàniament, la que va fer possible l’obertura cap un nou concepte de societat, amb una gosadia mai vista fins aleshores, i que convivia amb aquella que va decidir destruir qualsevol intent de millores socials i de canvis profunds en la vida dels seus ciutadans.
Tot i centrar-se en el procés de creació de l’Escola, incidint en el que representava en aquell moment, és evident que el context històric ho envolta amb prou determinació perquè, amb petites pinzellades molt ben posades, ens situem en uns fets i situacions que malauradament tots intuirem.
En aquest bloc hi ha un article, en tres parts, Berlin ens faria moderns, que també parla de la situació artística d’Alemania durant aquesta època.
Antonio Scurati aborda en aquesta obra la tasca d’explicar de manera exhaustiva com es va produir el sorgiment del feixisme després de la Primera Guerra Mundial. No es tracta d’un assaig històric clàssic, sinó d’un llibre en forma de novel·la que des d’una estructura literària d’aparent ficció relata els fets històrics amb un rigor exquisit. No hi ha cites a l’us, tal com esperem trobar en un assaig, però darrera de cada paràgraf del text que anem llegint es pot albirar una feina de documentació històrica excel·lent: tot el que es llegeix és rigorosament històric i es va endinsant en un llarg i cru procés de naixement i posterior creixement d’un engendre monstruós que de manera imparable va assimilant i transformant la realitat del llavors Regne d’Itàlia.
El període que descriu comença el 23 de març de 1919 a la piazza San Sepolcro de Milà amb l’acte fundacional dels Fasci Italiani de Combattimento amb un grup reduït d’antics veterans de la passada guerra (els Arditi o Osados, en la traducció castellana), alguns futuristes, elements ultranacionalistes o procedents de l’esquerra intervencionista favorable a la intervenció d’Itàlia a la passada guerra, com era el cas del propi Benito Mussolini, protagonista central d’aquesta història: tot plegat poc més d’un centenar de persones. D’allà sortirà la presentació del Manifesto dei Fasci italiani di combattimento, una barreja de reformes polítiques i socials, així com reclamacions nacionalistes i progressistes que en pocs mesos evolucionarà a posicions d’ultradreta i reaccionàries. El llibre acaba el 3 de gener de 1925 amb el discurs del Duce davant del Parlament italià on assumeix personalment l’assassinat del líder socialista Giacomo Matteotti i s’inicia formalment la dictadura feixista.
Mussolini envoltat de camises negres durant la “Marcia su Roma” (octubre de 1922)
L’estructura de l’obra és senzilla: cada part del llibre és un any cronològic (de 1919 a 1924) i la seqüència dels fets presentats també és puntualment cronològica dins de cada any. Els capítols són àgils, de dues o tres pàgines només, amb un estil literari molt directe. Cada capítol és conduït per diferents personatges, el més important dels quals és sense dubte Mussolini, però hi ha un seguit de corifeus que marquen el sentit repulsiu i tràgic del feixisme i que encapçalen alguns capítols. Alguns són esquadristes, és a dir, dirigents dels seguidors del feixisme organitzats de manera paramilitar per a la persecució i eliminació violenta dels adversaris polítics com ara Italo Balbo, Leandro Arpinati, Amerigo Dumini, Nicola Bombacci o Cesare Rossi, entre d’altres. Un personatge important en els dos primers anys de la història és Gabriele D’annunzio, poeta i militar ultranacionalista que tindrà un paper important en la definició del primer feixisme. Algunes de les moltes dones amants de Mussolini també són reflectides en diferents moments de la història, especialment Margherita Sarfatti, l’aristòcrata jueva que va tenir un paper important en els anys previs a la guerra i en els immediatament posteriors on succeeix aquesta història. Al final de cada capítol, es presenten documents històrics, notes, informes policials, cartes, diaris íntims; molt sovint hi ha algunes entrades de la premsa italiana del moment, de Il Popolo d’Italiael diari feixista del qual era director el futur Duce, Avanti, diari socialista o d’altra premsa catòlica o de la burgesia liberal. Aquestes breus entrades ajuden a contextualitzar i a emfatitzar el que estem llegint. Al final del llibre hi ha un petit glossari que descriu els principals personatges de la història: feixistes, simpatitzants i afins, socialistes, comunistes, liberals, catòlics així com els parents, amics i amants que van apareixent i conduint el relat
El llibre és el primer d’una futura trilogia que s’endinsa en la història d’un home i, a través d’ell en tota una època. Aquest individu, excessiu, violent, narcisista, mancat totalment d’escrúpols, encapçala l’inici d’una època en la que va arrossegar a una societat sencera. És un llibre llarg (827 pàgines), de lectura apassionant i obligada per entendre (i no oblidar) l’horror que va suposar el feixisme.
Thomas Childers, especialista i estudiós de l’Alemania nazi, analitza els fets històrics, que varen propiciar l’evolució i creixement d’aquell règim, impregnant tota Alemanya, i causant finalment un canvi a tot Europa i a la resta del món. Thomas Childers mostra una visió de conjunt d’aquella tragèdia humana, que avui encara ens commou.
Molts alemanys han culpat a austríacs i bavaresos de ser la llavor del nazisme, amb especulacions no contrastades, que Adolf Hitler podia haver tingut algun gen jueu.
Sinopsi
El context històric i les circumstàncies que expliquen aquell nefast règim són, entre altres: la derrota a la Guerra Europea de 1914 – 1918, la caiguda del Kàiser, el comunisme bolxevic revolucionari, l’explosió de la revolució russa, els nacionalismes pangermanistes, la crisi de la dèbil democràcia de Weimar, el pacte ruinós del tractat de Versalles, el crac del 29, la curiosa paradoxa del partit NSDAP, que agrupava revolucionaris d’esquerra o conservadors de dretes (Heinrich Himmler), militars disgustats amb el tractat de Versalles (Hermann Göring), cínics profesors universitaris (Joseph Göbbels), ideòlegs (Alfred Rosenberg), i molts altres personatges execrables (Julius Streicher, Adolf Eichmann, Reinhard Heydrich, Rudolf Hess, Martin Bosmann).
El nexe d’unió serà Adolf Hitler, un caporal, a qui varen diagnosticar com un “psicòpata amb histèria” i que fou un desertor de l’exèrcit austríac. A partir del departament de propaganda del serveis secrets militars alemanys, comença la seva política activa. Aviat sorgeixen paraules com “volk, lebensraum, putsch, auschlunss” que justifiquen els fets.
Tot aquest conglomerat de personatges es va anar transformant en una organització política amb l’ajut dels porucs i conservadors empresaris alemanys com: Thyssen, Krupp, Vögler, Rosterg, Wolf-Dietrin i altres grups empresarials com: Basf, Bayer, Agfa, Opel, Siemens, Telefunken, Allianz, o sigui l’elit de la indústria i de les finances. Finalment, faran fora un petit grup d’esquerres – “La nit dels ganivets llargs” creant allò que tenien en comú, la simbiosi i l’odi existent entre el marxime i el capital financer del jueus.
Crearan una ideologia forta, l’antijudeisme – ” La nit dels vidres trencats” – una orgia de violència, incendis, pallisses, assassinats, saquejos. Són alguns exemples d’una barbàrie extrema. Per a la creació d’una raça ària superior no dubten a suprimir els altres partits i crear camps de concentració, per reduir, primer, els enemics polítics i després els jueus i altres races inferiors. Un intent de rentat de cara van ser els Jocs Olímpics de Berlín del 1936. I després l’annexió d’Àustria, l’invasió de Polònia – 1939 i Txecoslovàquia. La Guerra Mundial de 1939 a 1945, amb més de 60 mil·lions de morts i l’Holocaust amb més de 6 mil·lions de jueus assassinats.
Un llibre diferent a d’altres, que aconsegueix captivar el lector i invitar-lo a la reflexió.
El pare de Hitler era molt estricte i autoritari, ell un caràcter reservat, tímid, malaltís, marginat, sense amics, no els volia, ni tan sols els necessitava, a més tenia poc interès per les noies, evitava el contacte físic com donar la mà i es refugiava en la seva mare.
L’odi al marxisme, al bolxevisme, l’antisemitisme, van néixer a la gran Viena, que no es podia convertir en el gran Jerusalem d’Europa. Un jueu segueix sent un jueu hagi estat batejat o no. Tothom identificat com a jueu és un traidor. Els jueus ho controlen tot, la premsa, els bancs, el capital
Hitler és un gran manipulador, narcisista, que necessita envoltar-se d’indivius excèntrics i fanàtics i intel·ligents. És un personatge solitari, amb un odi extrem a la democràcia liberal. Va veure com en un mítin, el novembre de 1923, en una cerveseria, amb 34 anys i el seu discurs va provocar una autèntica revolta, el Pustch de Munic.
Childers dóna vida en aquest llibre als temps aterridors, des de l’ascens dels nazis fins la consolidació del seu poder, un cop arriben el 1932 a formar el partit polític més gran d’Alemanya, transformant la democràcia en un estat totalitari, iniciant la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust.
Ens analitza tots els fets històrics i la seva evolució. Es un llibre amb un poderós recordatori del què pot arribar a succeir quan ningú controla qui exerceix el poder.
Marina Espasa va dir al diari Ara: Si hi ha llibres que fan lectors de per vida, aquest n’és un. I justa la fusta. És com una fuetada, però tot i així t´hi agafes sabent que aquest manual de supervivència al qual t´enfrontes, no tindrà compassió del lector.
Escrita amb un estudiat distanciament, amb una deliberada fredor de glacera Agota Kristof ens presenta la vida d’aquests bessons en tres novel·les, que s’editen juntes (Libros del Asteroide i Amsterdam) perquè es necessiten, com es necessiten ells. Amb una tècnica difícil de descriure en poques paraules, perquè és francament notòria, i també molt fàcil d’assimilar, estem davant d’una història portentosa i cruel. Guerra, postguerra, dictadura, guerra freda, la identitat i la misèria humana descrites des d’un allunyament precís i també concís, és important. Demolidora i addictiva. Hi ha moments que s’ha d’agafar aire, però resulta una lectura fabulosa i molt sorprenent.
Li responc que provo d’escriure històries reals però que, en un moment donat, la història esdevé insuportable precisament pel seu realisme, i que, aleshores, em veig forçat a canviar-la. Li dic que provo d’explicar la meva història, però que no puc, no sóc prou valent, que és massa dolorosa per a mi […]
Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog, editor i activista (Alella, 1859 – Barcelona, 1909), va ser, com sabreu, fundador de l’Escola Moderna i impulsor del racionalisme pedagògic. El seu prestigi internacional contribuí a l’expansió, sobretot a Europa i a Amèrica del Nord i del Sud, d’institucions educatives inspirades en una cultura radicalment laïcista i tendencialment llibertària, per la qual cosa Ferrer va ser molt combatut pels sectors conservadors i benestants.
Jutjat com a principal responsable dels mítics esdeveniments de la Revolució de 1909, coneguda com a Setmana Tràgica, en els quals no havia tingut una participació directa, fou sentenciat a mort i executat el 13 d’octubre d’aquell any. Però la influència d’aquest destacat republicà, anarquista i membre de la francmaçoneria ha perdurat en el temps i s’ha convertit en símbol -un entre tants- de les arbitrarietats de la in-Justícia en la Història…
Us enllaço la sèrie de quatre articles que he publicat recentment sobre Ferrer i Guàrdia al digital www.elrepublica.cat, el darrer dels quals escrit a partir de l’accés a la Causa seguida contra aquest referent de la pedagogia, el progrés i la llibertat.
Vista de Barcelona durant la Setmana Tràgica, amb esglésies i altres edificis cremant.
Cal dir que, com assenyala Josep Termes al volum VI de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, “a l’Escuela Moderna tot l’ensenyament es feia en castellà, perquè [Ferrer] com a bon maçó filoanarquista creia que el català era casolà i no feia cosmopolita”. Però tan cert és això com que, a començaments del segle XX, la llengua vehicular de l’ensenyament i la societat a Catalunya no era encara el català. I és que l’Institut d’Estudis Catalans s’havia fundat el 1907, tot just dos anys abans que el nostre home fos afusellat; les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra són del 1913, i la Mancomunitat de Catalunya no veuria la llum fins l’any següent.
El llibre que us comento avui és basa en un edifici real que va ser construït el 1934 al centre de El Caire per un milionari armeni. En un principi, l’immoble va ser habitat per personatges de l’antiga classe dominant (anglesos, aristòcrates egipcis i milionaris jueus). Amb la revolució de Nasser, els membres de la burgesia militar i política van passar a ser els nous ocupants. De mica en mica, els trasters del terrat es van anar convertint en habitatges improvisats pels porters, criats i pagesos nouvinguts a la ciutat.
La novel·la transcorre centrada en aquest habitatge i en les vides de molts personatges que hi viuen. És descriuen els afanys, les riqueses i les misèries, la bellesa i la maldat, tots els mals i els temes considerats tabú que conformen el mosaic de la societat egípcia. El fanatisme de Taha, l’homosexualitat de Hatim, l’abús dels amos amb Butheina, el poder del Gran Home, la riquesa d’Azzam i la decadència del passat aristocràtic de Zaki. S’explica així a través de l’edifici la via destructiva del país. Històries d’amor, d’homosexualitat, de corrupció, fonamentalisme, etc., temes que reflecteixen la diversitat social de la capital egípcia.
Comentari
Aquest llibre va ser publicat l’any 2002 i durant quatre anys va ser la novel·la més llegida en el món àrab. La traducció catalana és del 2007 en la col·lecció Mirmanda d’edicions 1984. Fa dos anys, el mateix editor el treu en una edició de butxaca (320 pàgines i 9 €) en un format de lectura molt còmoda. El 2006 es va adaptar al cinema i la pel·lícula està protagonitzada pels actors més populars del cinema egipci. La podeu veure en YouTube en versió original amb subtítols en castellà. És una pel·lícula llarga (2 h i 40 m), molt fidel a l’obra literària i que val la pena veure-la després de la lectura del llibre.
Alaa al Aswani: activista polític i fundador del grup Kefaya
L’autor del llibre, Alaa al Aswani compaginava l’escriptura amb la seva professió de dentista (va tenir consulta a l’edifici Iaqubian), i és col·laborador habitual de nombrosos mitjans de comunicació. Hi ha un parell de llibres més que mereixen ser llegits i que comentaré en properes entrades: Chicago i Una república com si…, ambdós en la mateixa editorial (col·lecció Mirmanda, ed. 1984).
Sí, ja ho sé, vaig tard, tardíssim, qui se’n recorda ara? Molt bona, boníssima, però ara n’hi ha moltes més. I aquí és on vaig: aquesta sèrie va marcar un abans i desprès de moltes de les sèries que retraten els submons de la política, fins i tot els americans ho han revisat. Per això sembla que la ressucitaran el 2021, perquè en temps de tanta mediocritat i sense codis ètics resolutius, encara que sigui només a la ficció, necessitem personatges com Birgitte Nyborg.
Totes les televisions amb sèries pròpies porten anys mostrant els trasbalsos polítics a partir de visions diferents, algunes molt ben encertades, i en això els britànics en són uns mestres, però aquesta manera de presentar-nos els fets, ens recorda com sempre s’expressa el cinema nòrdic.
Hi ha honestedat, perquè es permet retratar les persones des d’angles diversos i sovint contradictoris; una certa falta de passió en mostrar els fets; un enfrontament a la moral luterana; no evita la duresa i la foscor, que van més enllà del clima; els personatges, els polítics i els mitjans, ciutadans tots, permeten que el poder els control·li, a canvi de control·lar-lo ells quan els convingui.
Seria llarg, i segurament incomplet o erroni, que ara volgués anomenar les moltes sèries que la van precedir i les que l’estan continuant. Només volia fer notar que ni els seus propis creadors van pensar mai que una cosa així pogués passar. La van posar en marxa pensant només en el públic danès, basada en històries i referents absolutament locals i ha creuat fronteres de tot el món. Això potser ens vol dir que, òbviament la política està globalitzada, si és clar, però amb molt matitsos, sobretot pels que la contemplem des del desgavell del Sud. El que no és homogeni és la mirada, cóm es posa el focus en allò que es vol explicar.
La cadena pública danesa DR (Dansmark Ràdio) es finança mitjançant el cànon que anualment paguen els ciutadans. No té publicitat i en conseqüència la seva estratègia de programació no obeeix a criteris comercials. Fins als anys 90 la ficció que es produïa eren sobretot enregistraments d’obres de teatre. Tot canvia amb l’arribada del nom clau per entendre la revolució allà viscuda en els últims anys. Es tracta d’Ingolf Gabold, un compositor musical, novel·lista i productor televisiu que entra el 1999 a dirigir el departament de Dramàtics i li dóna un gir radical. Un dels seus primers projectes és Rejseholdet, Unitat 1, que obté l’Emmy internacional en 2002. No és mal començament.
Una aportació clau de Gabold va ser servir de punt de trobada entre la indústria de cinema i la de la televisió, que fins aquell moment s’havien mogut en terrenys apartats. Es tractava de concedir al creador de cada sèrie un paper preponderant que sempre aportés una mirada reconeixible. L’equip havia de ser copartícip i lleial a aquest esperit. A Dinamarca és comú que cada projecte compti amb dos caps, un creatiu i un altre encarregat de la producció, que solen treballar junts establement. La cadena, segons el model de Gabold, cedeix una gran llibertat creativa a aquests equips. Finalment, el model que ha revolucionat la ficció europea des de Dinamarca es recolzava en un principi narratiu aportat pel propi Gabold. En diuen el “principi de les dues dimensions”. Consisteix a combinar l’argument base, amb bons detonants, desenvolupaments i finals, al costat d’una segona dimensió, que travessa de forma subterrània tota la història i que aporta una capa d’aprenentatge, ja sigui ètica o cultural. Una modèlica filosofia per entendre què vol dir fer televisió pública.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.