Etiqueta: S. XX

Resum d’un curs amb el mateix títol fet a la llibreria La Central de Barcelona (del carrer Mallorca), impartit per Sam Abrams

El gener de 1868 es publica al diari The Nation, les deficiències que s’observen en el que es voldria anomenar com la Gran Novel·la Americana. Des de feia anys es perseguia aquest cànon, que demanava una narrativa que estès a l’abast de tothom, èpica i de qualitat, crítica si cal, que potenciés els valors americans. Sempre, en les ocasions de feblesa, no agrada la imatge que es projecta dels EEUU, el Crac del 29, Bush, Irak, Obama, etc. Forrest Wallace i Jonathan Frazen serien els darrers que s’han considerat mereixedors d’anar per aquesta línia.

ASSENTAMENTS

Al segle XVI Florida i Califòrnia són espanyoles, i al XVII arriben per l’Est els holandesos, els francesos i els anglesos que ben aviat ho dominen tot. A Virginia hi arriben 100 persones, que a la volta del vaixell que els portava provisions des d’Europa no ha quedat ni rastre.

La primera colònia coneguda és de 1607, són 105 persones que funden Jamestown, al cap de 10 anys són 6.000. En aquesta colònia transcorre la història de la Pocahontas. El capità Smith vol gent espavilada, pencaire: l’emprenedor. El 1620 funden Plymouth (d’aquí venen les tradicions del dia d’acció de gràcies i se’ls anomena pilgrims, del llatí peregrinus). Més que emprenedors són persones que busquen la llibertat religiosa, volen anar lluny per viure tranquils, són utòpics. El 1620 es prohibeix evangelitzar els indis. Firmen tractats de pau amb 35 tribus indígenes. No prosperen gaire en població i no fan gaire anuncis a Anglaterra perquè no vinguin més anglesos a progressar.

A Boston el 1630 arriben unes 1000 persones en 11 vaixells, en 10 anys són 200.000, sí que anuncien a Anglaterra l’èxit de la colònia, d’una pau religiosa i dels progressos, fet pel qual venen més britànics.

LITERATURA S.XVII

La literatura del segle XVII surt d’aquí:

• Cròniques, sobre anades i vingudes i assentaments
• Literatura íntima i confessional, dietaris, memòries, biografies, descripció de la vida en un ambient nou
• L’alta literatura, que serà sempre poesia de tradició religiosa. El teatre estarà prohibit fins el segle XVIII, perquè es considera superficial i poc educatiu, sense valors.

Anne Bradstreet al 1640, es pot considerar la primera poesia americana. De la colònia de Boston, una noia que als 18 anys ha estat educada gràcies a la visió oberta del seu pare que tenia una bona biblioteca. Té un punt de vista masculí, utilitza la retòrica, és barroca com els llibres que ha llegit anglesos. Està ben integrada a la comunitat i l’observa, i el poetitza, per exemple un incendi a casa seva. Es una presa de consciència de la realitat que es viu a partir de la literatura encara europea. Va ser un best seller igual que ho seria Little Women de Louise Marie Alcott el 1868.

Aquest segle XVII es caracteritza per la presa de consciència de l’entorn nou i de cóm els habitants el modifiquen i el fan seu, lluny ja de la metròpoli. Cada cop més es vol abandonar el barroquisme i la retòrica, perquè la creença religiosa la troba ampul·losa, discordant, massa música, el que importa és l’entorn la lletra i ja una nova modalitat de la llengua, o sigui, el missatge. En aquest context apareix la Bíblia King James, traduïda de nou per treure-li tota l’artificiositat.

LITERATURA S.XVIII

El segle XVIII es caracteritza per voler agafar llibertat política d’Anglaterra. Les colònies paguen de forma estrepitosa impostos per costejar la bancarrota del rei. El 1654, contenint els francesos més enllà dels Grans Llacs. El rei volia ampliar els territoris britànics, finalment els francesos cauen i es retiren. Els indis havien pactat amb els francesos, i ara els britànics no saben lluitar contra els indis. El últim Mohicà (1826) de James Fenimore Cooper, explica aquests fets. Les represàlies cap els colons es concreten en prohibir les importacions.

Els fets de les massacres de Boston de 1770

Franklin un bon negociador i pactista es convenç que no hi ha remei amb les relacions amb la metròpoli, tot i intentar-ho fins el 1775. El 1776 es fa la declaració d’Independència i el 1781 es rendeixen i marxen. El 1782 signen la pau en el Tractat de Paris. El 1787 es redacta la Constitució dels EEUU.

El 1788 ja es comença a pensar en una literatura assagística, ideològica, sorgida del nou govern. El 1766 Thomas Paine ja havia redactat el Common Sense, on ja es parlava de la necessitat de la Independència. Franklin, Jefferson i Adams van apostar clarament per una literatura nacional.

Dins d’aquesta independència mental que s’anava apoderant dels ciutadans, apareix el 1783 el lexicògraf Noah Webster i expressa que Amèrica també s’ha d’independitzar literàriament. El 1806 publica el primer diccionari encara parlant del anglès.

LITERATURA SEGLE XIX

El 1828 apareix el famós diccionari An American Dictionary of the English Language. El procès polític i el cultural tenien que anar plegats. Personatges com Washington Irving fent d’ambaixador a Espanya, per exemple, cantaven les excel·lències del nous país arreu. De fet la novel·la del Mohicà ja era genuïnament americana, a Europa no hi havia indis.

Ralph Waldo Emerson des de Harvard el 1837 rebutja el Canon heretat. Demana una literatura més competitiva, de més alta qualitat. Denuncia les deficiències dels intel·lectuals americans. Massa compartimentats, plagiaris, auto complaents, retirats de la realitat, llibrescos, indolents. Demana exigència, rigor, originalitat, treball, poca ironia, contacte amb la realitat. D’aquí surten La lletra Escarlata, Moby Dick, Walden i Les fulles d’herba. No han demanat unitat, o uniformitat. Són molt diferents les obres. Costa molt treure l’idea de que ells poden abastir-se de cultura. A partir de 1830 ja estudien la seva pròpia literatura.

El 1850 Emily Dickinson coneix Emerson i revoluciona la poesia americana, amb aquestes característiques que demana Emerson. Tardaran 100 anys a entendre-la.

El 1861 arriba la Guerra Civil. L’esclavitud s’agafa com arma política. La unió del país era un tema pendent des del segle XVIII, faltava aclarir la llibertat dels Estats i la distribució de poders. Al Sud hi havia grans latifundis, que no podien viure només de l’agricultura, fet pel qual exigien mà d’obra gratuïta. Quan Jefferson redacta la Independència, hi ha la premissa d’alliberar tothom, internament als negres, també. Al Sud hi ha interessos territorials per damunt dels del país. Exclouen aquesta frase i així queden els “nous territoris”. Jefferson havia comprat Louisiana a Napoleó, que estava arruïnat per la campanya de Rússia. El Sud anava contra la col·lectivitat i fa trontollar l’equilibri polític entre el govern federal i els Estats del Sud. El cotó només s’exporta a Anglaterra, a les grans fàbriques tèxtils, en lloc de vendre’l per la resta del país, que els hi discuteix l’esclavisme. El Sud crea una secessió i fractura totals. Moneda, lleis, president, ambaixades a Europa.

La unificació al final intenta resoldre les ferides, però la identitat? Lincoln parla del perdó, d’ajuts federals, personal per auxiliar la devastació. Quan és assassinat el succeeix el vicepresident Johnson, que no ho entén gens així, sinó com un càstig.

El 1868, tres anys desprès de la guerra apareix John William de Forest tornant a parlar de la GNA en aquest context de renovació política i social.  Escriu un assaig sobre la novel·la a gran escala i la lliga des de les teories de Webster, la novel·la tot i parlar de qüestions americanes ha de poder ser transportada a altres latituds, abastable des de visions més generals, ha de ser autoreflexiva, exemplar, crítica per millorar, realista, seriosa. Regala 12.000 Ha per crear universitats. El segle XIX es persegueix crear cultures unificades, desprès de la destrossa de la guerra i es construeixen les fronteres. No seria fins el 1850 que San Francisco i Los Angeles no s’inclourien a la Unió. El 1869 el ferrocarril uneix l’est amb l’oest.

De 1836 a 1914 arriben 36 milions d’immigrants que han d’assimilar-se a una cultura anglosaxona, blanca, protestant i mascle.  Això provocarà una gran expansió i un creixement desaforat, sobretot a les ciutats, que es desenvolupen i canvien molt ràpidament. Els controls d’immigració de l’Illa d’Ellis no poden preveure les orientacions polítiques que arriben d’arreu (per exemple l’anarquisme que representaran Sacco i Vanzetti). Per això es despleguen un seguit de lleis que protegeixen el sistema i que alhora el mantenen viu, actiu, que s’acomodi als canvis per poder-los controlar. Però això provocarà anquilosament. La culpa de l’amenaça ve d’Europa. Els USA tenen les comportes obertes i els barris s’omplen d’ideologies, costums i identitats, i es transformen en gregaris, i sospitosos.

Tot i així, no volen perdre el contacte amb els orígens que els van acollir. Cal conservar la terra primigènia. Es un tema constitutiu de la pròpia cultura. El segle XIX havia estat el temple de la Natura, sobretot pels protestants, que la col·locaven desprès de l’idea de Déu. Roosevelt crea els Parcs Nacionals, els aterra la superpoblació. “Nosaltres vam ser de la terra abans que la terra fos nostra” al discurs de presa de possessió de Kennedy. Per això fan la Llei Seca, perquè intenten anar contra el monopoli que lògicament és un niu de corrupció, perquè l’alcohol era un negoci sota poques mans. S’afavoreix el vot de la dona, certes idees de justícia social, per revifar la democràcia, promouen  mesures com: el vot secret (abans era de color), lleis de consultes i referèndums, la societat civil pot demanar derogar les lleis, les eleccions primàries directes, elecció directa dels senadors, impostos federals a més dels estatals…

Els principis del somni americà de Jefferson: Dret a la vida, a la llibertat i a la consecució de la felicitat, aquest sí que era un il·lustrat de debò!!! Ell ja volia abolir l’esclavitud (va alliberar els seus propis esclaus) però es va trobar amb afirmacions com que els esclaus no tenien dret a la llibertat i a la vida, perquè no tenien ànima. Es va tardar quasi un segle a fer-ne una llei d’abolició.

Es interessant reflectir com s’expressava el dret a la llibertat, que sorgeix de la creació d’un país de “forma natural” (també un concepte molt il·lustrat) tal com ho van concebre Washington, Franklin i Jefferson: dret a la mobilitat, a desplegar un projecte vital  i original dins dels paràmetres de la llei, dret a la formació i al desenvolupament moral i intel·lectual personal. Els individus s’autogovernen perquè saben què han de fer. Governar és administrar els bens públics, el ciutadans ja faran la seva feina, el govern nomes cal que administri els impostos. No us sona Rousseau?

El segle XX demana modernitat, i en el món de la cultura en general passa per una estètica exigent i no defuig l’èxit comercial. Dos americans ja havien escrit de cóm tenia que ser la novel·la americana més genuïna, el lexicògraf Noah Webster (recordeu el gran diccionari) el 1783, i John William de Forest, el 1868 desprès de tres anys de finalitzada la Guerra Civil en un context de renovació política i social. Literàriament el segle XIX havia quedat enrere amb Henry James i Edith Wharton, per citar-ne només dos, però recordem que ambdós ja havien assolit el compromís de que la novel·la, tot i parlar de qüestions americanes, ha de poder ser transportada a altres latituds, abastable des de visions més generals, ha de ser autoreflexiva, exemplar, crítica per millorar, realista, seriosa, si cal èpica, i de gran exigència formal.

A principis del segle XX aquella exigència esdevé una responsabilitat més enllà de la literatura. La vida no té disseny, es desplega sense control, i les circumstàncies ho arrosseguen tot. El somni de Jefferson està anquilosat i s’estan creant asimetries importants, fet pel qual es necessari buscar un impacte social i artístic sobre l’establishment literari, un nou desplegament d’un projecte vital, de millora, un projecte intel·lectual, un concepte moral sòlid. Si aquest desplegament és reeixit, t’acompanyarà l’èxit social i l’econòmic, aquí tenim la clau de volta de tot el que vindrà. La creació de l’escola d’adults és americana. En qualsevol moment et pots formar.

Aquí comença l’idea de l’ascensor social, que serà una constant en les novel·les de l’època. Dos Passos, entre altres, explicarà, denunciarà, recriminarà… la involució del somni americà, de l’ideal.

Dos Passos era fill natural d’un personatge molt benestant, el qual no el va reconèixer, però li va proporcionar una educació exquisida, tot i que rebutjava els luxes, la seva formació va ser d’elit, es va graduar a Harvard, i li va permetre viatjar moltíssim, no perquè fugís de res, sinó perquè s’ho podia permetre i era força hiperactiu. Quan repasses on va estar, i no com a turista, és millor comptar a on no va estar. Participà en la 1a i 2a Guerres Mundials amb diferents ocupacions. I es va vincular seriosament amb la República Espanyola i a la Guerra Civil, fet pel qual, al final, va canviar les seves opcions polítiques d’una manera tan dràstica, que li va valer un rebuig fins i tot als USA, per adoptar tendències molt d’extrema dreta, a causa de l’assassinat d’un amic seu.

De totes maneres literàriament des dels inicis va mostrar postures compromeses amb la necessitat d’escriure per explicar el que l’envoltava, amb recorregut, era conscient que estaven endegant la modernitat, i tenia una exigència formal i artística alhora que una sensibilitat social i moral que el van portar a expressar les seves idees polítiques i culturals. Així el propi Sartre en un assaig del 1938 en parlava com el millor escriptor de l’època. Dos Passos deia que a un escriptor li ha de ser permès tot, sempre que tingui qualitat i nivell. Aquesta era una premissa de tots els que varem pertànyer a la generació perduda, tal com els va batejar la Gertrude Stein. S’ha de recordar que aquesta accepció, la Stein la va descriure en francès, no en anglès, li va esbotzar primer a un mecànic que no li volia arreglar el cotxe abans que a d’altres que estaven a la cua, i el significat passa per rebel, contrariat amb l’establishment, que vol escandalitzar, que vol molestar. Insolents, innovadors, exigents que trepitgen fort, arrogants.

La modernitat ja està a Europa molt a principis del XX, excepte a les illes britàniques, on els victorians encara tenen ressò, però els transatlàntics no la van portar a New York fins al 1913 i només amb un Cezanne. Aquests innovadors van peregrinar a França, a Paris, on, per exemple, el cubisme i els ballets russos del Diaghilev, van regirar-ho tot. Quan la modernitat s’instal·la sòlida i definitivament als USA anys desprès, s’acaba aquesta génération perdue.

Dos Passos hi va anar, i també va anar a Madrid on va conèixer, entre altres, a Pio Baroja i Juan Ramón Jiménez, el qual havia també sacsejat amb l’Ultraisme la poesia del 98. Dos Passos, com la resta d’intel·lectuals americans de l’època, viu en llibertat, amb sentiments positius i negatius alhora, com tots aquells que des del segle XVIII no es volen sentir vigilats des de la política. A Espanya va tenir un paper important, juntament amb Hemingway i Lilian Hellman, on van filmar un documental.

Va incorporar la tècnica de la imatge mòbil, tret directament del cinema i del cubisme, dels collages i dels fotomuntatges. Són representacions polièdriques de la realitat, fins a fer-ne una imatge plana. Per a ells el concepte d’art modern era sinònim de dificultat, i el text també ho havia de ser, sobretot formalment. La complexitat i percepció d’una nova realitat, perquè la realitat canviava i de pressa. Aquest és un factor cabdal, tendeixen a voler acaparar-la en la seva totalitat, encara que la mostrin dividida en parts.

L’alta modernitat per Joyce, Faulkner o Virginia Woolf, per exemple, es interioritzar un nou concepte de la vida, una nova visió de l’art. No els importa el públic, i no és un problema d’elitisme, sinó d’utopia. El públic ja és prou madur per llegir-los, han de poder fer-ho. Pensem que el canvi de vida del pas del XIX al XX va ser immens. Ja no es podia explicar la nova manera de viure i de relacionar-se amb les cotilles del segle anterior. S’havien d’ajustar les formes artístiques a la vida contemporània, si la vida s’havia tornat més àgil, més moguda, la novel·la també. Si la vida s’ha tornat complicada l’art també, el text també. Ezra Pound va fer famosa una frase… Make It New.

Es considerava que la literatura s’havia tornat mecànica, opaca, grisa. Un quadre posat al mateix lloc durant anys, ja no el veu ningú. Es tracta doncs de prendre contacte amb la realitat bàsica, sovint urbana. Són tants els imputs d’aquesta complexitat que a la consciència humana li costa copsar el que l’envolta, només ho pot fer de forma fragmentada, intermitent. S’havia de tallar el cordó umbilical amb els romàntics que havien fet un ús selectiu de la tradició que els hi havia arribat. La pressió que rebia un individu del XIX venia d’un món extern i d’un altre intern, separats. En canvi ara la realitat impacta i el carrer entra a les cases.

Dos Passos està entre dues tendències de la mateixa modernitat. Hemingway i Scott Fitzgerald no practicaven una complexitat textual extrema, però carregaven el text de significat, precisió, brevetat i alt contingut simbòlic.  En canvi Joyce i Faulkner són molt més complexos formalment. Per a tots ells la novel·la és una eina de canvi.

Dos Passos coneixia molt bé la música de Schonberg, Stravinski i Poulenc, per exemple, i els seus referents literaris anteriors els podríem trobar en La fira de les vanitats, Tom Jones o Tristam Shandy. Al segle XIX un germà d’Henry James, William James, va escriure un tractat de principis de psicologia. Es el que es va anomenar el flux de la consciència. Així és com ho experimentem, però quan volem expressar el pensament, ho passem per un sedàs, per un embut, ho articulem. Es un riu contingut per la riba. El pensament per si mateix és desordenat, caòtic, tumultuós, d’aquí sorgirà el monòleg interior modern. Calcar per a la literatura com ens funciona el pensament és la ruptura amb el XIX. Seria el que ara en diríem la realitat líquida, on tot t’assetja. T.S. Elliot ho va fer a La terra xorca, el 1922.

La innovació molestava i sovint marginava, però un seguit d’editorials veuen que la innovació també pot ser un gran negoci. Recordem que molts d’aquests escriptors van ser reconeguts en vida com a mestres, la qual cosa els dona una força social important, els quals tenen consciència de figura pública que té responsabilitats i l’èxit no els aclapara gaire, el que fan és pujar més el llistó, són bons professionals.

De 1880 a 1890 es creen les grans ciutats i el seu desenvolupament serà vertiginós. Al món tot està lligat, també com un caos, però s’ha de saber endreçar, no pentinar la realitat, servir-te’n i t’has espavilar. Aquí entre en joc l’ascensor social. Els anys 20 van ser els de la gran expansió, en Gatsby ho certifica, fins la depressió del 29.

Els que arriben a l’Illa d’Ellis comencen a entrar en aquest eixam, el qual els engolirà, segur, ara, potser si segueixen els ideals de Jefferson podran reeixir i aconseguir l’èxit, sense saber encara quines conseqüències tindrà en la seva felicitat. A no ser que es pensi que èxit i felicitat és la mateixa cosa. I aquí entren “els moderns” i els diuen que estan una mica equivocats, però no els deurien fer gens de cas.