Viure 4 anys en un búnquer a la platja durant la postguerra
A la localitat de Sant Salvador (el Vendrell) a tocar de l’antic Sanatori Marítim de Sant Joan de Déu, avui convertit en Hotel, hi ha un petit espai natural – en recuperació – un hàbitat de moltes espècies d’ocells i d’aiguamolls, tocant a mar que formant un ecosistema, conegut com la platja de les Madrigueres.
En aquest espai de gran valor ecològic, s’hi suma la història d’un búnquer construït l’any 1937 pels republicans durant la Guerra Civil, com a defensa dels possibles atacs marítims de les tropes franquistes. Aquest niu de metralladores és testimoni de la memòria històrica i d’una família que hi va viure durant quatre anys de postguerra, arribats de Jaén.
Aquesta petita fortificació no va entrar mai en combat. Amb la victòria de les tropes rebels es va conservar durant tota de la II G.M. per si es produís un desembarcament aliat.
Un cop acabada la Guerra Civil, després, la Segona Guerra Mundial, bona part de les fortificacions construïdes per la República a partir de 1937, com a defensa de les costes, van quedar abandonades i ocupades per refugiats que fugien d’altres regions d’Espanya de la repressió franquista.
La Trinitat Casas Perín hi va viure, amb els seus pares i germans, i ens explica:
“La diada del Carme, el 16 de juliol de 1949, arribàrem al búnquer de les Madrigueres, la família de Eduardo Casas, la seva dona i quatre fills, fugin del poble de Marmolejo província de Jaén, desterrat per les seves idees republicanes com a perdedor d’una guerra, després de lluitar en el bàndol republicà, patir forts maltractaments, un consell de guerra i quatre anys de presó. S’instal·laren a raser del niu de metralladores, construït pels republicans el 1937, abandonat, des del 1945, i ensorrat en una platja de Catalunya a la recerca d’una millor vida.
Aquí hi vàrem viure els meus pares, l’Eduardo Casas Pastor i la Maria Perín Moreno, i els cinc germans (l’Olga, La Manuela, la Trinidad, l’Eduardo i el José Matías) durant els anys durs de postguerra. A finals de l’any 1950 hi va néixer el cinquè fill: José Matías”.
S’hi varen estar quatre anys, del 1949 al 1953. “Encara quedaven moltes batalles per lluitar i guanyar en aquesta “nova vida”.
José, Manolita i Trinidad Casas, al costat del búnquer on van viure del 1949 al 1953. Foto de Judith Casaprima Sagués 09-03-2022 3CAT
El Gernika i els poemes
Les tres espitlleres situades cara mar i als costats amb la porta posterior d’entrada estan tapiades. Aquesta antiga defensa militar va ser un espai de mort, per després esdevenir un lloc de vida. S’ha recuperat com a element de memòria històrica on, des de fa anys, s’hi va representar i pintar part del mural del Gernika de Picasso – símbol de denúncia de les atrocitats d’aquella guerra.
El Guernica ha suscitat nombroses i polèmiques interpretacions, una circumstància a la qual contribueix sense cap dubte la voluntària eliminació de la tela de qualsevol tonalitat aliena a la grisalla…
Des del desembre de 2021 aquest espai de natura, platja, oci i turisme, en algunes de les parets s’han reproduït part dels poemes escrits d’una de les germane. La Trinidad Casas Perin és l’autora del poemari – Escaleras al Mar – on posa fonaments a la memòria i evoca la infantesa viscuda amb la seva família en el búnquer de la platja de les Madrigueres, que: “malgrat totes les dificultats i les penúries, aquesta va ser per a nosaltres un espai de vida”.
“El ‘Gernika’ és un al·legat contra la barbàrie i el terror de la guerra, i si nosaltres vam venir aquí va ser a conseqüència d’aquesta. La guerra no s’acaba quan s’atura el foc, les seves conseqüències van molt més enllà, com estem veient ara a Ucraïna.”
La mare va traspassar el 1999, el pare el 2002. La germana gran, l’Olga, va morir el 2017, dos dels germans, la Manolita i el José sempre han viscut al Vendrell, la Trinidad a Barcelona i l’altre germà, l’Eduardo viu a Sevilla. La història de la família Casas- Perín queda definida en un dels plafons informatius.
Fotografies: Diari de Tarragona
Documentació: Panells situats enfront de l’antic niu de metralladores – 3CAT (4 anys en un bunker a la platja).
Les Planes és una estació de ferrocarril de la xarxa de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya de la línia que uneix Barcelona amb el Vallès, situada al barri de les Planes del districte de Sarrià – Sant Gervasi de Barcelona. Va ser inaugurada el 28 de novembre de 1916.
L’enginyer industrial Carles Emili Montañes (1) promotor de l’electrificació de la indústria catalana, projectar la línia de Sarrià fins a les Planes, i va convèncer l’industrial americà Frederick Stark Pearson perquè invertís en el projecte. Les obres es van iniciar el 1912 amb la construcció del túnel sota Vallvidrera, travessant la serralada de Collserola.
(1) Carles Emili Montañes, fou fundador de la Barcelona Traction, Light and Power i dels Ferrocarrils de Catalunya (1912), president de Ferrocarrils de Sarrià a Barcelona (1911), Governador Civil (1919) i diputat al Congrés dels Diputats (916-1923).
L’Estació:
Estació d’estil modernista tardà/català amb elements noucentistes va entrar en servei des de Sarrià fins al Vallès, travessant la serra de Collserola. És promoguda pel desenvolupament expansiu de ciutat jardí de famílies mitjanes de Barcelona tant per a viure-hi com per al lleure dominical i d’estiueig. En aquell moment les Planes no respon a cap nucli urbà de població, en espera que n’esdevingui un. Amb aquesta premissa es construeix aquest model l’estació per donar una mostra del tipus d’arquitectura que es pretenia construir, amb l’objectiu que representi i s’integri discretament entre la resta de construccions de la ciutat jardí, que s’espera que es vagin creant a tot el seu entorn. Afortunadament, aquestes urbanitzacions no es varen dur a terme, tan massivament com es pretenia i gràcies a això avui, podem gaudir d’un fantàstic parc de Collserola, accedint, precisament, des d’aquesta estació o des de la del Baixador de Vallvidrera.
L’edifici del viatger original és rectangular i consta de planta baixa, primera i golfes. Està rematat per una coberta de teula a quatre aigües amb generoses tribunes volades de fusta, la teulada que sobresurt respecte de la façana en un ràfec destacat en suspès per diversos permòdols que sostenen, damunt el seu pla horitzontal el cap de les bigues, escapçada en una de les cantonades per una esvelta torre mirador amb un coronament cònic molt angulat, que fa de reclam. Destaca també les obertures en arc de mig punt.
petita central sots-elèctrica
L’estació està concebuda a l’estil de les torres d’estiueig que estaven construint durant aquells anys a Vallvidrera. L’edifici és un dels més singulars arquitectònicament de tots els ferrocarrils de Catalunya.
A la planta baixa hi havia la sala d’espera i les dependències de venda de bitllets. El primer pis i les golfes estaven destinats a l’habitatge del cap d’estació, avui dia acullen una oficina del Parc Natural de Collserola. El vestíbul està decorat amb un fris de ceràmica blanca amb motius vegetals de color verd i blau.
Completen les instal·lacions de l’estació una sots-central elèctrica ubicada a la sortida de l’estació.
Ben aviat l’estació va ser envoltada de serveis de lleure per la població amb restaurants i dels populars “merenderos”. També s’hi van construir, primer, algunes torres modernistes i més endavant altres cases més senzilles d’autoconstrucció.
L’antic bar-restaurant l’Elèctric:
L’edifici més proper a l’estació és el bar restaurant l’Elèctric. Encara no hi havia ni tren quan, l’any 1912, el rei Alfons XIII va venir a Barcelona, entre altres coses, va inaugurar el restaurant que s’havia edificat, a tocar de la futura estació. Era un edifici singular per la seva època perquè la calefacció i la cuina funcionaven exclusivament amb l’electricitat, d’aquí el seu nom.
Amb la inauguració, l’any 1917, del tram les Planes – Sant Cugat, l’Elèctric es va tornar a inaugurar. La propietària de l’edifici era l’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company (1911-1952) – (més coneguda com “La Canadenca”). En fer fallida l’any 1952, l’empresa elèctrica fundada per Joan March, es va quedar l’edifici, la futura FECSA. Als anys 60, va quedar gairebé abandonat.
Entre els anys 1985 i 87, els veïns de la zona van reclamar l’ús públic de l’immoble. Després de la reconstrucció i remodelació de l’edifici l’any 2002 es va inaugurar el Centre Cívic l’Elèctric.
L’autoria de la construcció de l’estació i del restaurant no està clara del tot. Alguns indiquen que va ser projectat pel mateix arquitecte, Fernando Móner, altres es decanten més pel conegut arquitecte Ferran Romeu. També si ens fixem en l’estació superior del funicular de Vallvidrera obra de l’arquitecte Bonaventura Conill i Montobbio, veurem que hi ha força coincidències.
En creuar la passarel·la de vianants per damunt de la carretera, just a l’altra banda del pont davant del bosc d’alzines, baixant una escalinata hi ha un roure centenari amb un tronc i una copa extraordinari.
Just seguin el camí de baixa del roure centenari hi trobem un “merendero”, on poder gaudir d’un bon àpat, fer foc per fer una excel.lent calçotada o la graellada de torn.
Documentació: Faristol/ panell informatiu situats en la mateixa estació i en el centre cívic L’Elèctric – Pobles de Catalunya (estació de tren de les Planes).
Fotografies: Pròpies.
Breu història dels ferrocarrils:
Ferrocarrils de Catalunya (FCC– 1911), fou una companyia privada que uní Barcelona amb el Vallès, en ferrocarril, a través de la Serra de Collserola promoguda per la Barcelona Traction.
El Ferrocarril de Sarrià a Barcelona S.A. (FSB) va ser una empresa que, entre el 1874 i el 1977, va explotar el ferrocarril, conegut popularment com a tren de Sarrià. Aquest ferrocarril unia inicialment el recorregut des de la plaça de Catalunya de Barcelona amb l’antic municipi independent de Sarrià.
Estació de FSB – carrer Pelai 1898 – Foto: Barcelofília
L’any 1912 s’uneixen FSB i FCC, per unir el tram entre les Planes de Vallvidrera i les ciutats de Sant Cugat (1917), Terrassa (1919) i Sabadell (1922). Una llei especial del 7 de juny de 1912 autoritzava el govern espanyol a atorgar una concessió provisional a Ferrocarrils de Catalunya per construir i explotar la línia; el 20 de gener de 1913 el ministeri de foment li atorga la concessió definitiva.
Després de la Guerra Civil, l’any 1941, amb la nacionalització del ferrocarril a Espanya, FCC, FSB i les seves infraestructures no van passar a ser gestionades per RENFE, ja que la línia no era d’amplada ibèrica.
El 1977 FSB i FCC deixen d’operar per problemes econòmics, entren en fallida i les seves línies foren transferides provisionalment a FEVE – Ferrocarrils de Via Estreta. L’any 1979 la línia passa a ser explotada directament per Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya – FGC.
Estació de superfície de P. Catalunya de FSB – inauguració de línia fins a les Planes, 28 de novembre de 1916 – Foto. Irene Codina Sorolla Barcelofília
En el traçat del Tren de Sarrià i de les dues línies suburbanes cap al Vallès Occidental, cal destacar les sis estacions de la línia que acompanyen la xarxa ferroviària amb una arquitectura noucentista conscientment adaptada al suburbi jardí.
Estacions direcció Sant Cugat (1917): les Planes (1916) – la Floresta/Pearson (1925) – Valldoreix (1931). A Sant Cugat hi ha la bifurcació, direcció Terrassa (1919): Les Fonts (1920), direcció Sabadell (1922): Bellaterra 1930 – Sant Quirze del Vallès 1922.
Dia de la inauguració de l’estació – novembre 1916
Documentació: Arxiu Nacional de Catalunya [ANC], Fons 757 / Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Presentació del llibre de Amalia Rosado Orquín, en el Centre Cultural “La Model”de Barcelona
Espai Memorial – 21 de febrer de 2025
El llibre vol posar de manifest i difondre el fenomen de la deportació als camps d’extermini nazi i concretament el cas de les dones que han quedat oblidades i relegades a segon terme.
És imprescindible analitzar la deportació de la dona, des del vessant i la perspectiva de la discriminació de gènera.
L’estreta línia entre la vida i la mort, la violència, la repressió especifica que varen exercir sobre elles va ser molt més crua i inhumana que la soferta pels homes.
De la deportació i l’extermini femení espanyol, no ens han explicat la veritable història i la història que ens han explicat no és la veritable… A més, el tema de les espanyoles ha estat i encara és del tot desconegut, patint primer la repressió franquista i després la nazi.
Des de la ignorància, dubtosos fets van motivar-ne la deportació. Classificades i utilitzades com objectes d’abusos i vexacions sexuals i d’estudi, mai varen ser perdonades ni acceptades com a víctimes d’aquell horror. Pels vencedors de la Guerra Civil Espanyola continuaren sent presses republicanes.
Dones a Birkenau
Coneixem la història d’Anna Frank… però i la història de les nostres dones!!
Tenim l’obligació d’aportar coneixements a qui no en té, deixar-les al lloc que els hi correspon, valorar-ne la resistència i situar-les allà on es mereixen. El perill del totalitarisme d’avui no és res de nou. Les condemnem a la invisibilització. Tenim una perspectiva històrica que continuem ignorant.
Al cap de 80 anys de l’alliberament del camp d’Auschwitz, els darrers supervivents ens repeteixen que la història es torna a repetir. L’amnèsia ressuscita el passat, el desconeixement i la desmemòria neguen els fets de la dictadura franquista 50 anys després de la mort del dictador. El franquisme no acaba de marxa, els responsables de la dictadura han continuat mantenint els seus privilegis en la democràcia. Els actuals líders del franquisme, ens diuen que no es deuen obrir les ferides del passat. Una societat fallida i ignorant d’apostar per la memòria històrica desanimada i absent per la manca d’interès objectiva de la veritat, ens condueix a la ignorància històrica. Apostar per la memòria és apostar per les noves generacions.
Nens al dia de l’alliberació
L’auge de la ultradreta i les guerres d’Ucraïna i de Gaza marquen l’esdeveniment del 80è aniversari de l’alliberament per part de l’Exèrcit Roig, el 27 de gener del 1945 del camp de concentració i d’extermini nazi d’Auschwitz – la gran fàbrica de la mort de l’Holocaust que defineix com “el paradigma de la barbàrie nazi”, és un recordatori dels horrors que la humanitat és capaç de cometre.
El complex de camps d’Auschwitz, que ha esdevingut símbol de la Xoà [catàstrofe en hebreu] i de la industrialització de la mort a gran escala, xoca de ple amb la incongruència i vergonya del líder Netanyahu que no va assistir a l’aniversari de l’alliberament per evitar ser detingut pels crims de guerra i contra la humanitat comesos a Gaza, segons l’ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional. Aquesta commemoració també posa de manifest la polèmica salutació del multimilionari Elon Musk, durant el discurs d’investidura de Donald Trump. La memòria de l’Holocaust ha sigut i continua sent un camp de batalla polític. On la ultradreta continua banalitzant, relativitzant o negant l’Holocaust.
classificació
“Centenares de españolas perecieron en el infierno nazi. En su exilio como republicanas, muchas colaboraron con la Resistencia francesa, aunque apenas se les ha concedido el mérito de protagonistas en la lucha antifascista. Apresadas en la Francia ocupada, desde allí fueron trasladadas a los campos de concentración. Allí no solo experimentaron las mismas vejaciones y torturas que los hombres, sino que sufrieron violencias específicas: experimentación médica, violencia sexual y ataques a su maternidad separándolas de sus hijos. El catálogo de atrocidades que padecieron no tiene fin. Recopilando este calvario colectivo e íntimo, este libro describe la doble victimización sufrida por las españolas en el Holocausto contada por sus protagonistas. Tras su liberación con el fin de la Segunda Guerra Mundial, no pudieron regresar a España, y sus relatos se situaron en la sombra de las narrativas masculinas y del olvido impuesto en nuestro país durante la dictadura.“
Amalia Rosado Orquín, autora del llibre, periodista i doctora en “Estudios Interdisciplinares de Género por la Universitat Jaume I.” – Organitza: Amical de Mauthausen.
“Arbeit macht frei” [el treball et fa lliure]
Som la memòria que tenim i la responsabilitat que assumim. Sense memòria no existim, sense responsabilitat, potser ni mereixem existir.
“José Saramago”
Algunes de les principals empreses que van contribuir amb el tercer Reich, relacionades amb els camps de concentració:
Kodak, Bayer, Coca-Cola, Nestlé, IBM, BMW, Adidas, Volkswagen, Ford, entre moltes altres; van finançar i donar suport al règim nazi abans i durant la Segona Guerra Mundial amb la complicitat dels països aliats. Siemens i Hugo Boss van esclavitzar a milers de dones.
El darrer llibre de Paul Preston va aparèixer en la versió anglesa l’any 2024 (Perfidious Albion. Britain and the Spanish Civil War). La traducció al castellà a càrrec de Jordi Arnaud i Escudero per a Editorial Debate ha estat ràpida i la primera edició ha sortit al mercat el gener de 2025 amb el títol La pérfida Albión. El contradictorio papel británico en la guerra civil española. Sóc un fan de Preston, he llegit la majoria dels seus llibres publicats en castellà o català els darrers quinze anys i, la veritat és que em va faltar temps per comprar-ho i llegir-ho amb avidesa. Després de la lectura he de dir que no tenim davant una altra llibre de referència, es tracta d’una obra que desenvolupa un tema sobre qual hi ha algun referent anterior de valor com el llibre d’Enrique Moradiellos de 1996 de nom molt similar (La perfidia de Albión: el gobierno británico y la guerra civil española). En el cas que comento, Paul Preston desenvolupa el contradictori paper britànic en la Guerra Civil i ja en el pròleg fa referència al text de Moradiellos en esmentar el doble raser de la política britànica durant la Guerra Civil espanyola. En el primer capítol, molt proper a les meves expectatives prèvies a la lectura, s’explica el rol dels governs conservadors britànics (el de Stanley Baldwin i el de Neville Chamberlain) i la seva complicitat més o menys directa amb els rebels. Els diplomàtics presents a Espanya, des de l’ambaixador Henry Chilton al cònsol a Barcelona Norman King, enviaven escabrosos informes a Londres clarament decantats a favor dels rebels. Les pressions del govern de Baldwin i el seu ministre d’afers exteriors Anthony Eden sobre el govern francès de Léon Blum paralitzà totalment la dubitativa acció de suport francesa al legítim govern de la República i portaren a un impossible acord amb els tramposos governs de Hitler i Mussolini que signaren juntament amb els governs britànic i francès un inoperant Pacte de no intervenció que de fet impossibilità el dret legítim del govern de la República espanyola de comprar armes per a defensar-se d’una rebel·lió, amb la qual cosa hagué d’acudir a l’únic país que, amb condicions li subministrava armament que era la URSS de Stalin. Alemanys i italians aportaren al bàndol rebel armes i tropes sense cap mena de restricció i el comitè de seguiment del Pacte no va fer res per a impedir-ho.
D’esquerra a dreta: Stanley Baldwin (1867 – 1947) i Neville Chamberlain (1869 – 1940) “premiers” britànics durant la Guerra Civil , responsables de la No Intervenció i d’una política factual favorable als rebels espanyols (wikipedia.org) Norman King (1880 – 1967) un personatge molt influent en la negativa actitud britànica envers als governs republicans espanyols (npg.org.uk) Reunió entre Anthony Eden (1897 – 1977) ministre britànic d’afers exteriors, a la dreta de la imatge i Léon Blum (1872 – 1950) president de la República francesa, reunits l’estiu de 1936 (wikipedia.org)
El segon capítol sobre Lluís Companys explica les visions anglosaxones sobre el president de la Generalitat amb punts de vista aparentment oposats: alguns el descrivien com un gran estadista i altres parlaven d’ell com un oportunista sense cap mena d’escrúpols. Aquí la inicial aversió del cònsol Norman King ja venia augmentada des de l’any 1934 amb l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreu i els posteriors fets d’octubre que acabaren amb l’empresonament de tot el govern català. Els informes de King eren particularment tòxics, partidistes, hostils i desqualificants per a la figura del president Companys. Evidentment, la diplomàcia britànica no va ser capaç d’entendre el paper de Companys i del seu govern per a restaurar l’ordre enmig del caos propiciat per la sublevació militar de juliol de 1936, tot passant per alt que Companys no era cap comparsa dels anarquistes i que amb la seva actuació els dies i setmanes posteriors al cop militar, Companys havia assegurat la continuïtat del poder de l’Estat.
En el tercer capítol, Preston analitza el suport indirecte i clandestí que el govern britànic donà als franquistes durant la campanya militar del nord i, concretament durant el setge feixista a Bilbao l’any 1937. En aquest cas, l’ambaixador Chilton va perpetuar la mentida franquista segons la qual Bilbao estava bloquejat i que, per tant, la Royal Navy, encarregada de la vigilància del Cantàbric segons el Comitè de No Intervenció, no podia defensar la marina mercant britànica que transportava aliments a l’assetjada i famèlica ciutat basca. Chilton, de vacances durant la guerra a Donibane Lohizune, en francès i oficialment Saint-Jean-de-Luz, creia de manera acrítica les informacions de l’oficial rebel i amic seu el comandant Julián Troncoso Sagredo que li passava la informació (tergiversada) que interessava a Franco i que els polítics britànics conservadors volien escoltar.
En el quart capítol Preston fa el contrast entre les voluntats i les implicacions pro-franquistes de la majoria tory en el govern i el sentiment a favor de la República espanyola d’una gran part de l’opinió pública britànica. Enfocat en els doctors Len Crome i Reginald Saxton, s’explica una part de les aportacions britàniques als serveis metges republicans i el paper clau que varen tenir metges i infermeres britànics per a mantenir ben alt el nivell dels sanitaris republicans en temps de guerra.
A l’esquerra Len Crome (1909 – 2001) metge britànic d’origen letó (Graham Stevenson) A la part superior dreta Reginald Saxton (1911 – 2004) metge britànic d’origen sudafricà (University of Brighton) A la part inferior dreta Norman Bethune (1890 – 1939) el metge canadenc heroi de la “Desbandá”, la tràgica fugida de Màlaga cap a Almeria, amb l’ambulància que utilitzà per ajudar els fugitius (El Independiente de Granada)
En el capítol cinquè s’aprofundeix en l’atrocitat comesa pels franquistes i els seus aliats italians i alemanys en la conquesta de Màlaga al gener de 1937; amb un comandament dirigit per Queipo de Llano i el general italià Mario Roatta i amb cobertura aèria de bombarders nazis i feixistes així com vaixells de guerra nazis i feixistes que per mar i aire assetjaven i bombardejaven les llarguíssimes columnes de refugiats que omplien la carretera de Màlaga a Almeria. Entre 3.000 i 5.000 persones foren assassinades d’aquesta manera per l’acció conjunta de l’aviació i la marina aliades de Franco. Preston narra aquí l’heroic paper del metge canadenc Norman Bethune que intervingué en suport dels refugiats i que posteriorment faria arribar a l’opinió pública mundial la realitat del que estava passant i la seva experiència personal durant la massacre.
En el sisè capítol es fa una anàlisi crítica del llibre de George OrwellHomenatge a Catalunya publicat l’abril de l’any 1938 i amb seguretat el llibre més venut sobre la Guerra Civil espanyola. Segons Preston, el llibre no constitueix cap exemple d’anàlisi fiable del context polític general de la guerra i, en concret, dels seus condicionants internacionals. El propi Orwell reconeixerà el desembre de 1938 dubtes o errors sobre el que havia escrit referent al dilema del moment entre revolució i guerra i quina era la prioritat per aconseguir la victòria. Preston explica i justifica amb fonts l’errònia interpretació que va fer Orwell i que aquest mateix reconeixerà temps més tard, sobre la postura del govern republicà durant la guerra sobre la prioritat de construir un estat normalitzat amb un exèrcit regular normal per tal de poder enfocar amb èxit la guerra contra els feixistes. Un dels motius que addueix Preston per a qüestionar el valor correcte de les apreciacions d’Orwell és el poc domini del castellà i del català que tenia i que probablement dificultava molt l’aproximació fina a la manera de pensar de la gent i al context cultural real en uns moments dificultosos i confusos com eren els mesos que va passar a Espanya on va viure una realitat parcial de la guerra a un front secundari com era el d’Osca i, posteriorment a Barcelona on seria testimoni dels fets de maig de 1937.
El setè i darrer capítol és un complement de l’anterior, ja que Preston pretén explicar les distorsions polítiques a que es veuen sotmesos els textos històrics sobre el conflicte espanyol. Aquí Preston focalitza quatre autors anglosaxons que han estat referents de la historiografia sobre la guerra civil. En concret, tres autors britànics (George Orwell, Gerald Brenan i Burnett Bolloten) i un estatunidenc (Herbert Southworth). De cadascun d’ells analitza la seva producció sobre a Guerra Civil i explica com la Guerra Freda, d’una manera o altra, modula o canvia el seu pensament i la seva producció o posicionament al voltant del conflicte espanyol. Preston arriba a la conclusió que tots ells en menor o major mesura van esdevenir, com ell diu, “guerrers de la Guerra Freda”, és a dir, que van mutar a posicions més o menys anticomunistes mediatitzades o no per interessos externs amb el fred conflicte que es va viure al món després de 1945.
A la dreta, fotografia on es pot veure George Orwell (el més alt de tots) en el quarter Lenin de Barcelona on es formaven les milícies del POUM (Tot Barcelona) Caràtules de llibres que van ser, i són encara, obres de referència sobre el conflicte espanyol. Els autors i la seva trajectòria són analitzats per Preston en el darrer capítol del llibre
El llibre és rigorós com tots els treballs de Paul Preston, amb la seva facilitat habitual per a fer relats històrics de manera senzilla, amena i amb un ús de fonts molt diverses, adequades i ben triades. Queda clara com sempre la posició de l’autor que en fer l’anàlisi de la posició britànica separa clarament el rol de la majoria política conservadora del moment i altres sectors de la societat. El govern, la diplomàcia i els grups propers al poder estan davant d’un context polític i social on està prou estesa la comprensió o la mimesi amb l’onada feixista i autoritària que avançava per tota Europa i en una política internacional a la qual van arrossegar fàcilment al feble govern francès, en l’apaivagament, és a dir, en fer concessions als nazis, tot pensant que podrien fer-se seu el més “tou” feixisme italià. Les poques veus crítiques contra aquesta postura, bé a l’esquerra laborista o en la figura de Winston Churchill, situat aquest dins la pròpia majoria conservadora, no tindrien cap efecte real en una política exterior que feu molt mal al règim republicà espanyol. Per altra banda, l’opinió pública britànica i molt voluntaris d’esquerra si que es mobilitzaren de forma més o menys activa en defensa del govern legítim republicà. Els diversos assajos que formen el llibre (de fet cada capítol és una mena d’assaig independent de la resta), donen lloc a una obra una mica dispersa, sense un tancament clar en cap dels temes ni unes conclusions ben definides que com aquests i altres aspectes de la Guerra Civil ni estan ni estaran tancats en absolut en els propers anys.
El llibre és una edició en tapa dura de 284 pàgines, de les quals 231 són de text, 34 constitueixen les abundants i clares cites habituals en l’obra de Preston i la resta és un índex alfabètic.
Tal com vaig dir en el primer capítol, hi ha censades 125 cases-fàbrica. Impossible nomenar-les totes. Sols he fet referència a una petita part d’aquest gran patrimoni que hem de conservar i protegir. En aquest apartat faré una petita pinzellada en algunes de les més notables ubicades en Ciutat Vella per la seva notable rellevància. En especial, per raons personals, les situades en el carrer de la Reina Amàlia i en el seu entorn.
Casa Pau Llobera – Hotel Continental:
Antic convent de Sant Bonaventura any 1670. El 1836 el maquinista Louis Perrenod instal.la una foneria. El 1839 és venut a uns industrials, un d’ells, Pau Llobera instal.la una màquina de vapor per moure torns. El 1841 un hostaler compra l’edifici on tan sols es conserva l’estructura i l’antic claustre amb el nom de Fonda d’Orient. El 1882 va ser reformat de nou, el claustre avui és el Saló Comtal de l’Hotel. L’any 1925 passa a denominar.se Granja Orient. L’any 1929 nova reestructuració de la façana. El 1931 és convertir finalment en Hotel Orient. Durant la Guerra Civil és ocupat per la CNT i es destina a hospital militar i el soterrani a refugi antiaeri. Avui dia pertany a la cadena Atiram, situat a la Rambla dels Caputxins, 45-47 / carrer de la Unió.
Hotel Orient i façana de la casa-fàbrica del carrer de la Unió
En els núm. 3 – 5 del carrer de la Unió (es conserven les façanes de dues cases-fàbrica) hi ha uns comerços i habitatges que conserven el seu encant. L’edifici del núm. 10 millor conservat, avui convertit en un hostel.
L’Hotel també va ser una casa-fàbrica
Carrer del Carme: El seu nom prové de l’antic convent del Carme dels carmelites calçats. És un carrer ple d’història, amb quantitat d’edificis a visitar que va des de l’església de Betlem a la Rambla, fins a la plaça del Pedró, passant per la font de Santa Eulàlia, l’Hospital i Capella de Sant Llàtzer, l’antic Hospital de la Santa Creu, per on creua el passatge de l’Hospital amb l’antiga Escola Massana, la Reial Acadèmia de Medicina, el Teatre Anatòmic, el Col·legi de Cirurgia, la Biblioteca de Catalunya, i l’antiga casa de Convalescència que acull l’Institut d’Estudis Catalans.
En el carrer del Carme, núm. 46-48 i plaça Joan Amades, 51 el grup escolar Milà i Fontanals. I al llarg de tot el carrer, podem admirar aquests altres edificis d’interès:
Antic recinte de l’Hospital de la Santa Creu
Epifani Fortuny núm. 23 – Josep Vintró núm. 25 – Pau Vilaregut núm. 30 – Lluís Papiol núm. 31 – Jacint Compte núm. 53 – Antoni de Monasterio núm. 59 i Ca l’Erasme de Gònima núm. 106 (vegeu cap. I). Moltes d’elles d’estil neoclàssic i o d’estil modernista català, catalogades com a bé cultural d’interès local.
La casa Ramon de Martí és un edifici situat als carrers del Carme núm. 24 i de Montjuïc del Carme. L’any 1861 va fer construir un edifici de planta baixa i quatre pisos. L’any 1870 obertura d’uns magatzems. El 1885, l’indià Francesc Mitjans Canal efectua unes reformes d’estil modernista, en els baixos i s’inaugura el magatzem de la coneguda llenceria “El Indio”. Durant l’Exposició de 1929 fou un gran reclam comercial, amb revista pròpia dels seus dissenys.
L’any 1941 es va traspassar el negoci a la societat Baldà i Riera, finalment va tancar el 2015. L’edifici tot i estar catalogat com a patrimoni artístic i bé cultural d’interès local presenta símptomes d’un profund deteriorament.
Façana esgrafiada
carrer del Malnom
Carrer del Carme, 76: la façana conserva esgrafiats, falses finestres i elements arquitectònics de cortinatges i de figures humanes. Edifici molt deteriorat, enfront veiem el carrer del Malnom, més deteriorat si cap.
Com pot anomenar-se un carrer així?
Segurament el nom es deu al reflex d’un moment viscut de la seva història.
Quan es va tirar la muralla que passava per la Rambla per tal d’ampliar la ciutat de Barcelona, el Raval va passar a ser el lloc ideal per a enviar-hi tot allò que es considerava perillós, lleig o simplement antiestètic. És allà on s’enviaven els malalts, on vivia la gent més humil i també era freqüent la prostitució. Tothom apunta al fet que va ser aquesta última activitat econòmica la que es practicava en aquest carreró fosc sense sortida.
Doc: bdebarna.net
En el carrer d’en Botella, núm. 13, enfront de la Casa Alabau (vegeu cap I), el 14 de juny de 1939, en un edifici auster i senzill va néixer “ese niño del Raval – Manuel Vázquez Montalbán”.
Impregnat pel seu barri natal sempre va fer dures crítiques i cròniques de la seva ciutat atrotinada, tot i que la transformació que ha sofert el Raval ha vingut acompanyada d’un espectacular canvi de cultures, nacionalitats, religions, costums i condicions.
En l’entrada de l’edifici hi ha una placa en record de l’escriptor i periodista.
Casa de Manuel Vázquez Montalbán
Casa-fàbrica i passatge Bernardí Martorell:
Casa Martorell – façana del carrer Sant Rafael.
Interior del Passatge Bernardí Martorell
Entre el carrer de l’Hospital núm. 99 i el carrer de Sant Rafael, 18-20; conjunt arquitectònic catalogat com a bé cultural d’interès local. L’any 1824 el fabricant de teixits de cotó arrenda la casa-fàbrica, que anys més tard pot comprar.
L’any 1848 Bernardí Martorell encarrega i reestructura la casa-fàbrica per un conjunt de quatre escales de veïns amb 18 botigues, cinc pisos amb 24 habitacions i terrat, avui encara existents, que configuren l’estructura de l’actual passatge Martorell. L’estructura del carrer de l’Hospital fora enderrocada, la del carrer Sant Rafael encara es conserva. Tot el recinte catalogat com a bé cultural d’interès local. Hi visqueren diverses generacions dels Martorell.
Façana molt vistosa i ben conservada d’estil neoclassicisme – historicisme arquitectònic
La casa-fàbrica Comas:
L’estàtua va ser construïda per la foneria Comas i es va haver de muntar una bastida més alta que el mateix monument, obra de l’empresa “Torras Herrerias y Construcciones.” Fotografía: La Vanguardia.
La Foneria-carrer Sant Vicenç
Foneria Comas, edifici situat al carrer Ferlandina, 32 – Sant Vicenç, 30 – i la Paloma, 15 bis. L’any 1845 Josep Comas i Serrallonga construir una casa de planta baixa i dos pisos. La Foneria funcionà després de la seva mort i es va especialitzar amb estàtues de bronze com la del general Esparteo -1886- la del monument a Colon -Exposició Universal de 1888, o la del general Prim 1892. Avui en dia l’edifici està destinat a habitatges.
L’any 1855 l’empresari de foneria i maquinista Comas presenta un projecte per reformar una quadra i instal·lar una altra foneria, situada entre els carrers del Tigre núm. 27, el carrer de la Paloma i el carrer Sant Vicenç. Espai avui conegut com “La Paloma”.
Ambdós edificis estan catalogats com a bé del Patrimoni Industrial, Arquitectònic-Històric-Artístic del districte de Ciutat Vella. Una vegada va cessar la seva activitat industrial, l’any 1903, es va obrir com a Sala de Ball i de Festes. L’any 2007 va tancar. Avui encara manté el seu aspecte exterior com la nau industrial inicial. Setze anys més tard s’ha reobert, com a sala de festes, mantenint tota la seva essència.
La Foneria – al fons La Paloma
Interior de la Paloma – Foto: Metròpoli
La Paloma enfront de la Foneria – carrer Sant Vicenç
Un cop s’acabà l’activitat industrial, l’espai es convertí en la popular sala de ball La Paloma.
Casa-fàbrica Rupert-Laporta
És l’ampliació de l’antiga casa-fàbrica Rupert (1888-1910) de ronda Sant Antoni amb Valldonzella. Durant molts anys va ser la tenda estrella de la marca Electrodomèstics Miró.
L’edifici avui està en lluita per ofertes especulatives del gremi del totxo, tot i que és un espai patrimonial protegit per l’Ajuntament de Barcelona. Resta, com altres edificis emblemàtics de la Ciutat, pendent de què passarà…
Casa-fàbrica Rupert-Laporta – Situada enfront de l’antiga fàbrica de Cervesa.
Amb l’enderroc de les muralles, Louis Moritz inaugura la fàbrica l’any 1864 a la Ronda de Sant Antoni, 41 aprofitant les pedres de l’antiga muralla per la seva construcció. Després de la remodelació de l’any 2011, encara poder gaudir d’aquestes pedres en la planta baixa i en el refugi antiaeri.
Doc: moritz.com
Carrer de la Reina Amàlia:
Carrer de les Carretes
En el núm. 3 de Reina Amàlia, la casa-fàbrica Lloberas, amb estructura típica de casa-fàbrica de filats, patí interior de màquines, porta central d’arc de mig punt i amb la inscripció de la data de construcció de l’edifici “1839”. Actualment hi ha petits tallers i habitatges.
Al carrer de les Carretes, just a la part de darrere de la casa LLoberas existeix l’edifici del mateix any, que formaven part dels habitatges que pertanyerien a la fàbrica.
casa-fàbrica Lloberas
Documentació: barcelonaentremuralles.com
Casa Albert Prat
C/ de la Reina Amàlia, 6
Carrer de la Reina Amàlia núm. 6 – Casa-fàbrica de teixits Albert Prat.
En el núm. 10 el taller de construccions Pere Colomer, conjunt d’edificis -cases-fàbrica – entre el carrer de la Reina Amàlia núm. 10 i la Ronda de Sant Pau, núm. 46, avui finques enderrocades. L’any 1854, instal.la una màquina de vapor en una de les quadres. En el núm. 10 s’anunciava així: “Fundición de piezas de hierro y construcción de màquinas de vapor, molinos harineros y prensas de todas clases”.
La casa-fàbrica Sagrera: en el carrer Reina Amàlia, 11 – 11 bis. La façana principal, que donava al carrer, estava destinada als habitatges. Les quadres se situaven en el patí interior.
L’any 1838 el fabricant de filats de cotó Salvador Sagrera i Martorell sol·licitar permís per construir un edifici de planta baixa i tres pisos. El 1844 instal·lar una màquina de vapor. A principis del segle XXI, la casa fou “okupada”, (2002-2007) i molt deteriorada. Un cop desocupada i enderrocada s’hi han construït una promoció de nous habitatges.
Reina Amàlia 11 i 11 bis de nova construcció i l’antiga casa núm. 13
L’any 1840 Salvador Sagrera cedí una cessió de domini i és construir una altra casa-fàbrica en el núm. 13 de planta baixa i quatre pisos, seguin el mateix projecte que l’anterior.
Doc: wikipedia
La casa-fàbrica Sagrera
“I en aquest núm. 13 la casa dels meus avis paterns…”edifici d’habitatges que continua amb la mateixa estructura de finals del segle XIX. Fou la residència dels avis des d’inicis del segle XX. L’àvia despatxava en una parada de gallina del Mercat de Sant Antoni. El pare, per descomptat, va estudiar fins a acabar el batxillerat en la veïna Escola Pia de Sant Antoni, alternant els estudis amb el treball d’aprenent en una impremta-tipografia del carrer de la Cendra núm. 18-20. Passada la guerra civil torna a la feina d’impressor, on va arribar a cap de taller. El primer domicili de casats dels pares vara ser en aquest edifici.
Impremta carrer de la Cendra, 18-20
Carrer Cendra
Reina Amàlia núm. 13
Casa-fàbrica Tomàs Mestres,de filats i teixitsen el núm. 18.
Mercat de Sant Antoni
En el núm.30-32 existia la casa-fàbrica Torres i Bellbey: El fabricant de productes químics Jaume Torres i Bellbey, l’any 1859 demanar permís per instal·lar màquina de vapor. L’any 1860 es va presentar a l’Exposició Industrial de Barcelona amb les seves pròpies novetats. L’edifici es va enderrocar per a la construcció d’un bloc d’habitatges de Núñez i Navarro.
Casa Estruch, en el núm. 38 – 38 bis(vegeu cap. I)
Casa Dotres i Clavé del carrer Sant Pau, 116 i Reina Amàlia, 41 (vegeu cap.I).
I finalitzem la visita del carrer de la Reina Amàlia, enfront de l’antic monestir benedictí de Sant Pau del Camp. El nom del carrer Amàlia està dedicat en honor a Maria Josepa Amàlia de Saxònia, reina consort i tercera esposa de Ferran VII d’Espanya.
Altres llegats “menys” històrics:
No tot erenflors i violes ni bons costums, pas el contrari. El Raval de l’època preindustrial (1751-1900) era un dels barris més densos i degradats d’Europa, amb una esperança de vida limitada a causa de les llargues jornades laborals, tractes vexatoris, abusos i pèssimes condicions higièniques i de vida insalubres.Època plena d’infeccions plagues i epidèmies. D’una forta explotació laboral, revoltes socials, amb fortes repressions per part dels patrons i de càstigs exemplars a tots aquells que es manifesten i provocant aldarulls, acomiadaments, pallisses i detencions.
Reina Amàlia, memòria d’una presó oblidada:
Centre penitenciari, des de l’any 1839 al 1936. Començar a funcionar com a presidi municipal de correcció, d’homes i dones. Situat a l’actual plaça de Folch i Torres, just on es troba l’IES Milà i Fontanals al barri del Raval de Barcelona. Molt poca gent que viu a l’antic districte cinquè coneix la història d’aquest espai on les condicions dins dels murs eren extremes, la reclusió i el càstig eren exorbitants i les malalties es convertien en epidèmies mortals.
Plaça Folch i Torres – Institut Milà i Fontanals
La seva capacitat era d’unes 300 persones, però hi va haver confinats fins a 1500 presos que acollia indistintament homes, dones, infants i ancians. L’any 1904 obri la presó Model al carrer Entença i varen traslladar a tots els homes. La presó de dones o la Presó Vella, com se la va anomenar a partir del trasllat dels homes, va caure en el més estrepitós oblit. Els terres i les parets queien a trossos, les condicions de les preses eren del tot inhumanes, malvivien en condicions insalubres i deplorables.
L’envoltava el pati dels cordelers, on es feien les execucions públiques.
El dia de l’alçament militar de l’any 36, els anarquistes varen posar fi i enderrocar la que va ser la pitjor presó que ha existit a Barcelona.
Retrat de Ramon Casas de l’execució d’Aniceto Peinador al Pati dels Cordelers de la presó.
Els Corders. Un gremi maleït:
El Raval / C. Cendra
Els corders eren aquell gremi de mestres que es dedicaven a fer cordesque servien per a l’ús domèstic i naus comercials. Les sogues, també, s’utilitzaven per arrossegar i enforcar els condemnats. Sembla que aquest va ser un dels principals motius de la seva marginació social. L’exclusió social dels corders arribava fins a l’extrem de no permetre’ls assistir a les cerimònies religioses com a la resta dels feligresos.
Els condemnats que anaven a morir, seguien una ruta coneguda amb el nom de “Bòria avall”, l’actual carrer Corders, on tenien establertes les seves botigues al barri de la Ribera.
També hi havia fabricants de corders als voltants de l’actual plaça de Joaquim Folch i Torres, per la presència de la presó de dones…
Documentació: Històries de Barcelona.- Documentació: Tot Barcelona – vikipedia – metròpoli.
Gravat d’una execució a Tyburn Tree – Londres 1640
Documentació: La guia Srta. Alba Vendrell, professora d’Història de l’Art i membre de Tot Història Associació Cultural.
L’històric carrer dels Tallers comença fora de les muralles medievals i envoltada d’horts i terra de cultius. Gràcies al torrent de les rambles – l’aigua – per qüestions d’espai i salubritat si aposentaran carnissers, pelleters, corders/soguers, teixidors, forns de terrissers, artesans… per estar allunyats de zones poblades i de carrers estrets. Durant l’edat mitjana si varen establir els primers bordells de la ciutat. Carrer ple de misteris, llegendes, d’històries fosques, de bruixes, de jueus i gitanos.
El nom es diu que prové dels tallers dels qui tallaven carn i dels tallers que feien les teules.
Segles més tard s’inicia la industrialització amb les primeres fàbriques de vapor com la Bonaplata i de terrisses com can Tarrés.
Un edifici peculiar que fou propietat d’ “Energia Eléctrica de Cataluña S.A.” (1911-1923) com podem veure amb el rètol que figura en la seva façana, situat en el carrer de Tallers amb Ramelleres. Una de les primeres companyies elèctriques de Catalunya. Des de fa temps convertit amb habitatges.
L’impremta i papereria Llenas al carrer Tallers 32 amb Jovellanos. Botiga tècnica amb encant, art, cultura i tradicions que resisteix el pas del temps.
“Energia Eléctrica de Cataluña S.A.”
L’Ovella Negra
Qui no ha estat o coneix, molt a prop de la Casa Magarola en el carrer de les Sitges núm. 5, l’Ovella Negra. Testimoni de tradicions, encreuament de cultures, emocions, tipisme i modernitat. Barreja entre el vell i el nou. Racó emblemàtic, ple de records i de nostàlgies. Antic i mític bar/taverna, amb bona música, àmplia selecció de cerveses i caves, lloc de culte i tradició. Al carrer del Bonsuccés núm. 7 el bar restaurant Julivert Meu. A principis de la dècada dels 70, dos estils contraposats, l’antítesi, el contrast de l’un de l’altre. La tasca del “progre” del revolucionari envers el local del “pijo”, del senyoret, del vestuari i les formes correctes, de les classes benestants i adinerades. Les contradiccions del progressisme inconformista, del naixement de la nova cultura en contradicció de la moderació i del conformisme.
Papereria – impremta Llenas
En el núm. 7 del carrer de Jovellanos, l’agost de 1888 diverses societats obreres que agrupaven a més de 5.000 treballadors van celebrar el Congrés Obrer de Barcelona, així va néixer la Unió General de Treballadors, un dels primers sindicats de classe d’Europa. (documentació: faristol informatiu situat enfront del núm. 7).
l’Ovella Negra
Carrer Jovellanos
El Julivert Meu
cocteleria Boadas
La Vanguardia
En el núm. 52-60, en l’any 1903 s’instal.la a l’antiga fàbrica de sabó “Morera Hermanos i Cia.”, la redacció la rotativa i els tallers de l’històric diari “La Vanguardia” que connectava amb el carrer Pelai, avui convertit amb hotel.
El carrer Tallers va ser durant dècades, paradís musical – discos de vinil / discos Castelló – i lloc d’esbarjo per a joves – cocteleria Boadas, en el núm. 1 / lloc de trobada d’escriptors, periodistes i d’artistes.
Carrer que uneix les Rambles amb la plaça de La Universitat. Ha sigut un carrer que es resisteix al pas dels anys, on es van mutant els negocis segons gira el vent. És un dels carrers més coneguts i amb molta activitat del centre de Barcelona. Avui amb botigues de moda “rockera”, “underground”, tendes “vintage” de “piercings”, tatuatges, camisetes de grups “heavys i punkis”…
Casa Magarola carrer Tallers: Félix i Francesc de Magarola, l’any 1756, establir una fàbrica d’indianes de teixits de cotó estampats al carrer Tallers 22 i 22 bis. L’any 1779 inicien una gran reforma transformant la casa-fàbrica amb una gran casa senyorial – palau neoclàssic, amb porta i entrada principal amb escala noble. Formada per tres cossos verticals amb planta baixa, tres pisos i golfes. La façana és de pedra de Montjuïc. En el patí central es conserven dues de les antigues quadres, avui està cobert per una estructura. Va acollir diverses entitats culturals durant bona part del segle passat. L’any 2002 es fan obres per adaptar-lo com apartaments de nivell.
Documentació: barcelonaentremuralles.com
Casa Magarola
Casa Tarrés: Carrer Tallers, 45. En aquest carrer hi ha constància que s’havien instal·lat tallers de terrisseria abans del 1350. No va ser fins a l’any 1841 que Antoni Tarrés i Bosch va instal·lar el seu taller en aquest solar, on construir tres cases, un pati interior, un gran hort, naus per teixir i elaborar ceràmiques, un forn i altres construccions relacionades amb la terrissa.
En el pati va acollir una important activitat productiva de terracota amb forns de gerres del segle XVII i una important producció de balustres, medallons, elements ornamentals i plafons ceràmics que es trobaran en la majoria d’edificis barcelonins de l’època. L’any 1852 es construeix un edifici planta baixa i quatre pisos, tres grans forns, enormes soterranis per emmagatzemar llenya i diferents edificis relacionats amb el vidrat de les ceràmiques. La casa-fàbrica que es destinarà per l’ampliació de la fabricació de ceràmica, realitzarà les millors terracotes de mitjans segle XIX. L’edifici serà malmès pels bombardejos de la Guerra Civil. Es reconstruirà l’any 1939.
Túnel del temps del passatge més genuí i emblemàtic del Raval.
Actualment, el conjunt de la casa-fàbrica són habitatges d’estil neoclàssic. L’interior de l’illa que formava part de la fàbrica fou enderrocat l’any 2003 i es fa servir com a camp de pràctiques pels estudiants d’Arqueologia de la veïna Facultat de Geografia i Història de la UB. Aquest solar s’adscriuria al “suburbium” de la romana Bàrcino, fora muralles, en concret a 645 metres de la porta nord-oest de la muralla, des d’on sortia en camí als actuals carrers dels Arcs i de Canuda fins a desembocar en l’actual carrer Tallers.
Les excavacions de la UB, té tres objectius:
Delimitar l’espai que ocupa el camp de pràctiques i l’antiga Casa de la Misericòrdia.
Completar de manera segura l’arquitectura de l’obrador del taller del ceramista Antoni Tarrés.
Conèixer amb precisió les diferents fases de l’obrador: la construcció de maons, les argiles, objectes ceràmics, adorns per façanes, la ceràmica vidriada i el seu gran talent per la decoració escultòrica en terracota.
En les campanyes d’excavació del taller d’Antoni Tarrés ha sigut possible configurar les diferents àrees funcionals de la terrissa:
Ubicació dels forns per coure les peces.
Basses de decantació per deixar reposar l’argila obtenir-ne diferents qualitats.¡¡
Molins per triturar l’argila d’on sortirà la pasta per fer els productes ceràmics i per moldre els elements minerals que formaren els vidriats de les peces i dipòsits i contenidors on es barrejava la pols d’aquestes minerals amb aigua.
Resta pendent més excavacions d’ubicacions d’altres forns i més dependències que no s’han pogut identificar.
Documentació: Universitat de Barcelona – Camp de pràctiques del grau d’arqueologia – Unitat de Cultura Científica i Innovació (UCC+I).
Casa-fàbrica Bonaplata: coneguda com El Vapor, l’any 1833 al carrer Tallers al costat de les velles muralles s’inicia el període de la indústria moderna amb maquinària de filar i telers mecànics. Va ser la primera empresa a fer servir la màquina de vapor com a força motriu a Catalunya i a tot l’estat espanyol.
Foto: Wikipedia / Demolició de la muralla – 1855 / Al fons la fàbrica Bonaplata
Amb l’arribada d’aquestes noves tècniques metal·lúrgiques l’agost de 1835, sorgeix un creixent malestar de la situació entorn la classe obrera, la fàbrica va ser assaltada, tirotejada i cremada, durant la bullanga per un grup d’obrers i gent marginada en contra de la mecanització, pel fet que les màquines els prendrien la feina.
Durant els anys 1836 i 37, es van reparar i ampliar les instal·lacions de la fàbrica i és comprar una segona màquina de vapor.
L’any 1855 després de diverses fusions, consorcis i creacions de noves societats, l’empresa catalana “La Maquinista Terrestre i Marítima” adquireix procedent de la liquidació, la societat Bonaplata.
Didàctica del patrimoni cultural /Catalunya m’agrada. cat
Foto: Betevé / Incendi de la fàbrica tèxtil de la família Bonaplata.
Documentació: Catalunya m’agrada.cat – Meet barcelona.cat
Carrer Tallers, núm. 77: dos atemptats en un mateix edifici.
foto: elnacional.cat – El Papus
Estat de l’atac terrorista 20-09-1977 foto: El nacional. cat
L’any 1973 neix i s’instal.la en aquest edifici, El Papus – Revista d’humor crític, agressiu, satíric i neurastènic, arremetia contra el feixismeen un moment de fortes reivindicacions socials. El 20 de setembre de 1977 va patir un atemptat, per part d’un grup d’extrema dreta anomenat triple A, en forma de maletí-bomba, causant la mort del conserge i 17 ferits de diversa gravetat. El silenci de les institucions i la impunitat dels terroristes foren el llegat de la tragèdia. Set anys més tard un altre atemptat, en aquest cas per part de Terra Lliure, fa esclatar un artefacte a les oficines del SOC, sense víctimes.
Documentació: faristol, espai de memòria
El papus – carrer Tallers 77
Plaça Castella:
Sant Pere Nolasc.
L’antic convent dels Pares Paüls de la Congregació de la Missió foren uns terrenys que envoltaven l’actual parròquia de Sant Pere Nolasc. L’edifici va acollir i canviar la seva funció en distintes ocasions: convent, monestir, hospital militar, baluard, fàbrica, caserna militar, magatzem i presó. Aquest espai avui el coneixem com a plaça Castella.
Finalitzada la Guerra Civil, l’hospital i durant anys, es va fer servir per acollir els presoners rojos que havien resultat ferits en els batallons de treballs forçosos, amb el patètic nom de “Depósito de Prisioneros de Guerra de Tallers”. La Vanguardia del dia 5 de febrer de 1939 comentava així: “Una solemne función religiosa, que con tonos de emocionante sencillez cerró el paréntesis antirreligioso y ateo de 30 meses de dominación soviética, devolviendo al ambiente del vetusto edificio el aire de cristiana caridad que centenariamente se había respirado siempre en este Centro Oficial”.
El desembre de 1942 l’hospital va quedar clausurat i tots els interns i el material sanitari va ser traslladat al nou Hospital Militar de Vallcarca.
L’espai va ser enderrocat i l’ajuntament franquista el dia 12 d’octubre de 1943 va batejar com a Plaza Castilla.
Documentació: Barcelofilia inventari de la Barcelona desapareguda.
façana casa-fàbrica C/ Tallers, 75 – Valldonzella
Casa modernista Balet i Nadal
Casa modernista Domènec Balet i Nadal, al carrer Tallers, 68 bis de l’any 1906. Planta baixa i tres pisos d’alçada, tres eixos verticals amb balcons individuals semicirculars de forja.
Façanes cases-fàbrica C/ Tallers 76 al 80
Finalitzem la visita a la plaça de la Universitat.
Documentació: Guia Srta. Alba Vendrell, professora d’Història de l’Art i membre de Tot Història Associació Cultural. / barcelonaentremuralles.com / Barcelofilia inventari de la Barcelona desapareguda.
L’Ajuntament de Barcelona ha promogut el Pla especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic i Artístic de Ciutat Vella per protegir 26 cases-fàbrica del Raval, construïdes a finals del segle XVIII i ben entrat el segle XIX, que incorporaven en un mateix conjunt l’ús productiu i l’habitatge i que explicant la transició del petit taller a la fàbrica de grans dimensions amb l’arribada de la màquina de vapor.
Petita casa-fàbrica del carrer Riereta, 1
Típica casa-fàbrica del Raval
La visita se centrarà en una petita part d’aquestes cases-fàbrica protegides del Raval, dins del districte de Ciutat Vella.
Hi ha censades unes 125 cases-fàbrica entre el barri del Raval i el de la Ribera -barri ple d’història- a llevant del Rec Comtal, al voltant de l’antic pla d’en Llull que englobà, també, el barri de Sant Pere, Santa Caterina i l’anomenat barri de Santa Maria del Mar, amb la seva monumental església gòtica.
Construïdes en el segle XVIII, es cataloguen com a elements industrials d’interès patrimonials, per així evitar el seu enderroc i conservar la seva tipologia d’edificació que es caracteritza en una sola peça la fàbrica i residència. La seva construcció és d’estil militar, totes elles uniformes i semblant als aquarteraments. Molts d’aquests edificis no van ser protegits, i s’han enderrocat per tosques iniciatives immobiliàries i especulatives.
Edifici del carrer de la Riereta 38 i 38 bis – Casa-fàbrica Gassó – d’aparença a les cases casernes d’estil militar.
La Barcelona emmurallada va buscar un espai fora muralles per donar resposta al creixement industrial, que ens arribà influenciat d’Anglaterra, per l’estampat de teles – les conegudes Indianes – juntament amb el comerç de l’aigua ardent. La zona del Raval, entre el Rec Comtal i el llac d’aigua dolça, un terreny que no estava ocupat massivament i que donava joc a crear una industrialització urbana, amb construccions d’una sola peça la fàbrica i l’habitatge entre hortes, convents i hospitals – Sant Pau del Camp, horta de les Bombes i carrer de les Tàpies on es va projectar els coneguts Camps de les Indianes, amb el creixement de la proto-indústria i la proto-burgesia.
(El terreny que trepitgem avui dia del Raval era zona pantanosa, conegut com el Cagalell -antiga llacuna d’aigua dolça i neta del neolític-, espai entre el carrer Hospital, església de Sant Pau del Camp, avinguda del Paral·lel, la Rambla i a poca distància de la línia de la costa – al costat de l’estàtua de Colon).
El Raval i el Cagalell, han sigut llocs bàsics per entendre, posteriorment, la formació de la Ciutat. (Consulta del mapa de les rieres del neolític – Paleo Barcino – La desapareguda llacuna del Raval: la Vanguardia).
De resultes del Decret de Nova Planta, després de la guerra de Successió, la resistència a la centralització, el procés/increment gradual recaptatori, les tensions socials i culturals, que pertorbaren les economies i la perduda de l’autonomia local, el creixement de les poblacions, la revolució industrial arreu, la demanada i el comerç de teixits – el coto, la llana – el comerç de l’aigua ardent, i les necessitats existents culminaren en moviments regionalistes/nacionalistes encaminats a crear noves iniciatives econòmiques i culturals en diverses parts del país. L’any 1736 és produir un fort creixement de població. L’any 1751 la creació de 34 empreses. El 1784 hi havia més de 80 fàbriques d’Indianes a Barcelona. El procés de blanqueig i assecat era molt llarg i complex que requeria grans espais, perquè les teles eren humitejades i esteses al sol, d’aquí el nom que denominem el “camp o prat d’indianes”.
Xemeneia de la Companyia de Filats de Cotó, Santaló Germans i Cia – Fabricació d’Indianes.
L’estampador d’indianes. Gravat de P.P. Moles i P.P. Montanyà inclòs en un pagaré a la fàbrica d’indianes de Joaquim Espalter i Rosás i Cia. Barcelona 1802 – AHCB.
Aquest moviment va anar en augment fins a l’any 1856, que a conseqüència de l’arribada del vapor és produir un canvi econòmic important. Canvis d’orientació, de reestructuració i d’ubicació de les empreses; situant-les fora de les ciutats i barris habitables. Les fàbriques es construeixen i es traslladen fora de Barcelona, a Sant Martí, Gràcia… amb la creació de les noves Colònies Tèxtils, res a veure amb les cases-fàbrica.
L’any 1832 al carrer Tallers s’instal·la la primera indústria moderna, la fàbrica de vapor dels germans Bonaplata. L’any 1803 ja tenien un negoci d’Indianes a Barcelona mateix, la primera de Catalunya i d’Espanya.
Foto:arquitecturacatalana.cat, d’autor desconegut. Es pot veure el baluard dels Tallers acabat d’enderrocar. Al fons, a la dreta la fàbrica Bonaplata. 1856
S’han protegit, un conjunt d’edificis a partir d’uns estudis detallats del seu valor patrimonial-històric/artístic i amb una tipologia industrial molt característica. Molts dels quals s’han conservat amb gran integritat. Altres, unes 17, s’han protegit parcialment i han sofert importants modificacions, atès el seu estat original. En tots aquests edificis protegits, no si permet construir-hi més metres quadrats de nova edificació, s’han de conservar tots els espais diàfans, es condiciona tot allò que perjudiqui i alteri el valor de l’edifici, i s’estableix que els espais industrials dels interiors dels patis d’illa no es modifiquin, sols és permès la seva conservació i manteniment, no es pot efectuar cap mena d’alteració en els espais diàfans industrials ni en planta baixa dels edificis que comportin alteracions del seu estat original, per preservar el seu valors original i la seva tipologia.
Típic interior del pati/quadra de les cases fàbrica. Foto “La Vanguardia”: La recuperada Can 60.
Tots aquells altres edificis, que hagin d’efectuar modificacions, rehabilitacions, demolicions o altres transformacions, a part dels que estan catalogats, estan subjectes a un estudi previ per protegir-los, per si fossin objecte d’interès com a conjunt patrimonial històric.
Al marge d’aquestes 26 cases-fabrica, l’Ajuntament ha suspès 38 llicències d’edificis a punt de ser enderrocats i s’han efectuat estudi d’altres 64 per si són d’interès històric.
Segons la història a finals del segle XVIII, aquest despertar fabril, Barcelona trobà un espai deshabitat fora muralles ple d’horts i convents…, per acollir la creixent industrialització urbana. En aquest espai tan singular és on comença tanta història, molt abans que el Poble Nou es convertís en el “Manchester Català”.
És al Raval on comença la nostra memòria industrial i obrera, les arrels del nostre progrés social, justament en aquest embrionari activisme sindical i associatiu de Ciutat Vella.
Novecento: el gran fresc italià de Bertolucci
Les que han sobreviscut, ara son patrimoni urbanístic de la ciutat.
Un altre patrimoni que ha heretat la Ciutat ha sigut reconvertir les antigues fàbriques tèxtils en equipaments públics, com Can Batlló o la Fabra i Coats.
Es tracta de prevenir perdudes molt significatives a causa del deteriorament a mans d’especuladors immobiliaris i d’economies submergides. No es tracta de fossilitzar barris sencers sinó de recuperar part de la nostra història carregada de vivències per saber d’on venim, i preservar el valor total del conjunt i poder-ho explicar i entendre-ho.
Casa- fàbrica Mir C/ Om, 10 els balcons estan dividits en dos habitatges, que ens dona idea de les petites dimensions dels pisos.
LaRuta:
El punt de trobada va ser a la plaça de Raquel Meller i la primera visita, al carrer de l’Om, 10 antiga Casa fabrica Mir, d’estil neoclàssic, d’una tipologia arquitectònica que combinava l’ús de l’habitatge- la casa- amb l’ús industrial – la quadra, i un pati quadrat interior on s’organitzaven les activitats productives.
Segimon Mir l’any 1779 construeix una Casa-fàbrica de grans dimensions de 40 metres de façana i de cinc plantes d’alçada, de composició simètrica amb un únic portal central de doble alçada que donava entrada accés a les instal·lacions interiors. Anys més tard – 1832 – s’hi instal.la la foneria de Louis Perrenod, en paral·lel a la fàbrica “El Vapor” del carrer de Tallers. L’any 1850 s’hi instal.la la societat “Barcelonesa de Bronces y otros Metales”.
Xemeneia és l’únic element que queda de l’antiga fàbrica de vapor Santaló -Torrens, situada als jardins de Sant Pau del Camp – carrer de les Tàpies.
L’any 1797 els germans Pere i Joan Santaló fundant la societat destinada a la fabricació i comercialització d’indianes, amb la casa-fàbrica en un dels terrenys de les Hortes inferiors de Sant Pau, que arribarà a ser una de les més importants i de més llarga trajectòria de la ciutat. L’any 1832 es lloga les instal·lacions als germans Pau i Carles Torres, que crearan una fàbrica de teixits, amb la nova tecnologia del Vapor.
Casa-fàbrica Santaló-Torrens, C/ de les Tàpies – carrer de l’Hort de Sant Pau, a tocar de l’antic Monestir – Avui dia aquests antics magatzems i les seves instal·lacions estan destinades al “Banc de Recursos Mancomunats de Ciutat Vella”.
Casa fabrica Santaló Torrens 1894 – Documentació: barcelonaentremuarlles.com Foto: Gaietà Barraquer i Roviralta.
Casa-fàbrica Nadal, l’any 1782, Antoni Nadal compra uns horts, amb casa i sínia als voltants del monestir de Sant Pau del Camp, abans de l’obertura del carrer de les Tàpies, que limitava entre el carrer Nou i el carreró de les Hortes de Sant Pau. Magatzems de planta baixa i pis de 5200 metres quadrats amb un breu disseny de façana i petites finestres i grans portalades de pedra amb arc rebaixat i ull de bou d’influències de l’Escola d’Enginyers Militars, avui carrer de les Tàpies 3, 5 i 7, i el núm. 6 del mateix carrer amb 50 metres de façana i 22 de profunditat.
El nom del carrer de les Tàpies ve de l’existència d’una tàpia que separava les cases de les hortes de fora muralles.
Casa-fàbrica Nadal – carrer de les Tàpies 3,5 i 7
Indianes Antoni Nadal
L’any 1794, Antoni Nadal comença a edificar al carrer Nou, cases de quatre plantes i tres escales destinades a habitatges de caràcter residencial per operaris i l’edifici del carrer de les Tàpies destinat a magatzems.
Avui el núm. 7 és una residència d’estudiants i caserna de la policia.
Can Ricart: antiga casa-fàbrica de filats de cotó, més tard el 1835 és construir i sol·licitar permís per instal·lar la màquina de vapor i a partir d’aleshores s’amplià la seva activitat al tissatge. Situada entre els carrers de Sant Oleguer, de les Tàpies i de Sant Pau del Raval, conservada parcialment. Avui hi ha el Centre Esportiu Municipal Can Ricart.
CEM Can Ricart
La casa-fàbrica Gassó és un conjunt d’edificis situats al carrer de Sant Pau, 84 i de la Riereta 37 – 37 bis parcialment conservats. De construcció purament d’estil militar.
Casa-fàbrica Gassó
Antoni Bonaventura Gassó i Borrull, important comerciant dedicat a la importació i exportació de mercaderies, va comprar l’any 1898 uns extensos terrenys situats a les antigues hortes de Sant Pau i construir un edifici de planta baixa, entresol i tres pisos a la cantonada dels carrers de Sant Pau i de la Riereta. L’any 1804, Gassó va construir un segon edifici de planta baixa i quatre pisos al carrer de Sant Pau, actual núm. 80.
Durant el bombardeig de la ciutat l’any 1842 dut a terme pel general Baldomero Espartero, duc de la Victòria, la fàbrica, com d’altres de la zona, queda bastant malmesa.
Casa-fàbrica Valentí – 1798, conjunt de dos edificis situats al carrer de la Riereta, 24 i 24 bis al Raval, l’any 1870 és produir un incendi, i és sol·licitar permís per instal·lar-hi un generador de vapor i la corresponent xemeneia.
Josep Valentí i Martí casat amb Ignàsia Colom i Tarrés, que estava emparentada amb Salvador Bonaplata i Corriol – un dels germans de la pionera empresa Bonaplata del carrer Tallers, famosa per ser la primera fàbrica de vapor de la península – 1832.
L’aparició d’aquesta nova maquinària i malgrat l’oposició de la gent, el barri del Raval es va omplir de vapors, molts es van ubicar en antics convents i cases-fàbrica. S’inicien moviments hostils, forts enfrontaments i protestes fins a provocar l’incendi de la fàbrica Bonaplata. Els obrers tenien por de perdre la feina. Fou el punt de partida de la revolució industrial a Catalunya.
Casa-fàbrica Tous
Casa Tous
Casa-fàbrica Tous, carrer de la Riereta, 35. L’any 1833 Nicolas Tous i Soler construir la casa-fàbrica de teixits i filats; avui s’ha convertit en un conjunt de lofts de disseny de luxe articulat en concepte d’habitatges de coliving – cinquanta apartaments d’estil industrial novaiorquès – que comparteixen espais comuns en ple Raval de Barcelona.
La Casa-Fàbrica Torruella – Can Seixanta: Construïda entre 1832 i 1833, per Magí Torruella, amb una superfície de 5.500 metres quadrats, l’Ajuntament ha comprat l’antic recinte fabril per preservar el patrimoni industrial i la memòria obrera de la ciutat. Ha projectat la rehabilitació, a través de diversos col·lectius “Salvem Can 60”, Fundació Tot Raval i Sostre Cívic, per poder efectuar equipaments i habitatges públics en règim de cessió d’ús gestionada mitjançant una cooperativa.
Documentació: La Vanguardia.
Can seixanta
Carrer de la Riereta 18, 20 i 22
És exemple de la tipologia de cases-fàbrica que barreja els usos industrials i d’habitatge en un context preindustrial i d’evolució dels models fabrils del teixit industrial urbà dels segles XVIII i XIX. La finalitat de la intervenció de l’administració, és valorar el patrimoni passat de la ciutat aprofitant la seva arquitectura i riquesa patrimonial del conjunt i reestructurar el seu contingut adaptant-lo a les noves necessitats del barri.
El sobrenom de Can 60 bé de la suma dels números que ocupa la fàbrica en el carrer de la Riereta 18, 20 i 22, l’altra teoria és conegut pel desgavell organitzatiu, de descuit i el desordre existent en el procés productiu… es deia que era un total “caos”!!
Foto: Ramón Sales-BCNRO
Can 60
Casa-fàbrica Torruella
foto: El Periódico-pati interior
Salvem el recinte històric fabril de Ciutat Vella Can 60
Cases–fàbrica del carrer de l’Aurora
Casa-fàbrica Lloberas: Francesc Lloberas i Gelpí va obtenir la cessió d’un terreny, on faria construir la casa-fàbrica en els carrers Riereta núm. 13 i de l’Aurora núm. 14 bis del Raval de Barcelona. Edifici catalogat com a bé del Patrimoni Arquitectònic Històric-Artístic al districte de Ciutat Vella, també s’incorporen al Patrimoni Industrial del Raval, la casa-fàbrica Balius, carrer de l’Aurora/ Riereta núm. 11 i 11 bis, veïna de la casa-fàbrica Terrés -any 1840 – amb dues d’estil neoclassicista.
Casa-fàbrica Lloberas C/ Riereta, 13
El Sr. Lloberas, l’any 1829, va tenir una primera fàbrica al carrer de la Cera. Amb l’obertura del carrer de la Reina Amàlia construir, l’any 1839, una nova fàbrica de teixits i una segona casa al carrer de les Carretes, que dotaven de l‘habitatge a la fàbrica del carrer de la Reina Amàlia. L’any 1842, obrí un altra fàbrica de filats al carrer Riereta amb el cos de la fàbrica al carrer de l’Aurora.
Avui en dia encara existeix, amb bon estat de conservació, magatzems, tallers i habitatges.
En el núm. 11, bis del carrer de l’Aurora, entre els anys 1978-1983, acollí el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona –CIFB; la seva façana vara ser una de les icones de renovació del barri del Raval. Alguns autors exposats foren Louis Daguerre, Robert Frank, Oriol Maspons, Xavier Miserachs o Cornell Capa – germà del famós Robert Capa. L’exposició inicial fou inaugurada per Agustí Centelles, conegut fotoperiodista de les més famoses fotografies de la Guerra Civil. Hi ha una placa commemorativa a l’entrada de l’edifici.
Documentació: MACBA
Cases–fàbrica del carrer de l’Aurora núm. 11 – 12 i 12 bis
Casa-fàbrica Domènech: edifici situat al carrer de l’Aurora,12, catalogat com a bé del patrimoni Arquitectònic Històric-Artístic del districte de Ciutat Vella incorporat al Patrimoni Industrial del Raval com a Fàbriques i Cases Fàbrica. L’any 1841 el fabricant de teixits de cotó Josep Domènech i Farnés construeix edifici d’habitatges de planta i quatre pisos enfront del carrer l’Aurora. A l’interior hi ha dues quadres de doble murs i pilars de càrrega, com a zona industrial.
Casa Dotres i Clavé-C/ R. Amàlia
Part de la façana original que sobresurt de la casa-fàbrica Dotres i Clavé al C/ Reina Amàlia, 41.
Fàbrica Dotres i Clavé: Situada al carrer de Sant Pau, 116. L’any 1833, arran d’una amnistia tornen a Catalunya dos exiliats progressistes perseguits per Ferran VII, Gaspar Dotres i Miquel Clavé. Compren unes hortes de grans dimensions on construeixen el cos principal de la fàbrica amb la façana enfront del Monestir. La façana principal del carrer Sant Pau cantonada amb Reina Amàlia és l’únic que es conserva.
Casa Dotres i Clavé C/ Sant Pau, 116
Sant Pau del Camp: Monestir benedictí romànic molt ben conservat. Els primers documents daten de l’any 977, tot i que en la làpida de la tomba de Guifré II hi ha inscrit la data de l’any 911, a qui s’atribueix la creació del Monestir. En estar fora muralles, va ser atacat moltes vegades. El 985 les tropes d’Almanzor el varen destruir quasi per complet. A partir d’aquesta data és convertir sols en església.
Foto: Viquepèdia – pati interor casa Estruch
Casa Estruch
Casa-fàbrica Estruch: Pere Estruch era propietari d’uns terrenys, amb casa d’habitatges i dues quadres industrials emplaçades al voltant d’un pati central, que serviran de base per la construcció de la nova casa-fàbrica de teixits de cotó. L’any 1846 es construeix una gran parcel·la amb 46 metres de façana, entre els carrers de la Reina Amàlia i el camí de ronda de la Muralla de Terra, al costat de la Porta de Sant Pau. La casa segueix la tipologia de casa-fàbrica segons els criteris de l’època, la cantonada amb el carrer de Sant Pau farà les funcions d’habitatge pels directius i contramestres i la fàbrica pròpiament dita en el núm. 38 i 38 bis del carrer de la Reina Amàlia.
Anys més tard es construeix la xemeneia per convertir-se amb fàbrica de vapor. Des de l’exterior a través de l’entrada principal de l’edifici la podem veure.
Amb motiu de la construcció d’un edifici de nova planta, l’any 2013, queden al descobert restes neolítiques. Els treballs arqueològics realitzats han permès recuperar nombrosos materials ceràmics, que han fet possible localitzar i ampliar molta informació de restes de l’època prehistòrica del neolític i del bronze en ple barri del Raval.
Casa-fàbrica Alabau: catalogada com a bé cultural d’interès local. Francesc Alabau i Forns ric teixidor de seda, propietari d’una fàbrica d’indianes en el núm. 16 i 16 bis del carrer Botella, ajuntar tres cases equipades amb 12 telers, que en fer les reformes pertinents van quedar una sola unitat amb una façana esgrafiada. Actualment està en procés de rehabilitació integral.
Rehabilitació de la casa Alabau Carrer d’en Botella, 16
Casa Ca l’Erasme
La casa-fàbrica Gònima, coneguda popularment com a Ca l’Erasme, (1746-1821). És un edifici senyorial d’estil neoclàssic amb una façana austera i un interior decorat amb valuoses pintures murals mitològiques. Era un conjunt d’edificis de planta baixa entresol i de tres pisos amb 12 escales dedicat a habitatges i a la fabricació de teixits estampats o indianes, del qual sobresurt la casa-palau del propietari, situada al carrer del Carme, 106 catalogada com a bé cultural d’interès local.
Edifici molt afectat pels bombardejos durant la Guerra Civil espanyola; així i tot, es conserva la casa Palau. L’interior es va veure completament modificat per a encabir-hi habitatges de lloguer. Encara es poden veure restes originals de pintures d’estil barroc. S’ha conservat la sala, o saló principal, amb important decoració pictòrica, en el sostre hi ha un fresc amb una escena del carro d’Apol·lo i diversos plafons murals, on s’explica la història de David.
Foto: Meet-barcelona
Casa-fàbrica construïda en horitzontal, amb finestres i balcons molt grans en comparació a la resta d’edificis de l’època, situada enfront de l’església de Sant Llàtzer. Sembla una casa de les futures colònies tèxtils que apareixeran a les riberes dels rius en diverses conques a tot Catalunya.
Casa Ca l’Erasme
Documentació: Guia Alba Vendrell, professora d’Història de l’Art i membre de Tot Història Associació Cultural. / Ajuntament de Barcelona – Espais recobrats / Betevé / La Vanguardia / barcelonaentremuralles.com / Meet Barcelona / Open House Barcelona / Omnium.cat – fenciutatvella.com / MACBA / museuhistoriaciutat.cat / “les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Quaderns d’Història, Ajuntament de Barcelona.
Fotografies pròpies a excepció de les quals anomeno.
Es plantegen a l’inici tres qüestions clau per a l’autor. La primera, que en la complexitat de la guerra provocada per revoltats i traïdors a la República, el nacionalisme espanyol, radical, violent, antiquat, integrista, empeltat del catolicisme més reaccionari i contrareformista, va ser un element clau en la confecció del programa feixista espanyol i la definició de l’objectiu central de la guerra contra Catalunya i els catalans amb un programa de nacionalització espanyola, un programa d’entrada contra l’obrerisme, el reformisme democràtic, les vies revolucionàries (comunistes, anarquistes o socialistes), contra el laïcisme i el lliure pensament; en definitiva, un programa contra la Il·lustració del segle XVIII i la seva herència universal. La segona és que de feixistes, o franquistes o falangistes catalans, n’hi va haver, potser no molts, però prou importants per a tenir-los en compte. De fet, l’any 1939, des de l’exili o la clandestinitat ja se’n feien llistes de catalans franquistes i de vencedors nostrats. La tercera, segons observava l’ideòleg falangista Dionisio Ridruejo, que en certs sectors de la societat catalana, pesava més la consciència de classe, de pertinença a un grup social que l’esperit nacional; tot això determinat per la por, el pànic a la revolució a l’estiu de 1936. Els sectors burgesos catalans eren predominantment (n’hi havia també de l’extrema dreta monàrquica, carlina o falangista) catalanistes en diferents graus i orientacions. Aquests sectors es van haver d’acomodar a la nova realitat que portà la victòria dels rebels: de l’exili a la clandestinitat pels més liberals o esquerranosos, fins el silenci o la col·laboració pels propers a la Lliga.
Aquí trobem un dels motius clau del fracàs del projecte de nacionalització forçada del franquisme. Ni va aconseguir la feixistització (aquest concepte no apareix en el diccionari de la RAE) de la societat ni tampoc l’espanyolització. En l’alineament de sectors de la societat burgesa va pesar més la situació del context europeu del moment que no pas les soflames i la retòrica militarista, catòlica i nacionalista radical del nou règim triomfant. En el llibre es recull i se’n parla de personatges que més que franquistes per convenciment van ser catalans de 1939, arrossegats per l’esprit du temps al voltant de 1939 i amb els canvis de la crisi dels trenta, la guerra mundial i el canvi radical de 1945. En aquests sacsejos hi trobem la “gent d’ordre” catalanista, regionalista, monàrquica o republicana conservadora: uns volien un retorn al passat d’ordre i de seguretat, altres aspiraven a una carrera pública amb els que manaven o d’altres creien en els nous tempos feixistes i la seva derivada nacionalista i imperialista. Per això els catalans del 1939 van ser molts i molt diferents.
L’autor situa com a punt de partida el moment històric de l’Europade Munic de 1938 quan el continent està abocat a la guerra i la penúltima genuflexió de les democràcies liberals davant de Hitler amb la “mediació” del Duce aconsegueix allargar l’agonia d’un continent que aviat s’agenollarà definitivament davant del dictador nazi. Ens expliquen com van viure la conferència de Munic els catalans (els franquistes, els antifranquistes i els resignats) encara amb la guerra d’Espanya ben viva. Quan cau París en mans alemanyes el juny de 1940 ja feia més d’un any que la dictadura s’havia abatut sobre Catalunya amb el suport dels catalans espanyolistes d’extrema dreta, els carlins o tradicionalistes, els catalanistes regionalistes de la liquidada Lliga i del difús món catòlic més o menys conservador durament castigat per la revolució. El canvi durant aquest període serà dràstic.
Per entendre millor el llibre i la història que hom explica, cal situar-nos a Burgos en plena guerra civil l’any 1937 on un grup de catalans provinents de sectors falangistes o de la dreta més radicalitzada creen la revista Destino, que es convertirà en setmanari i òrgan dels falangistes catalans de FET y de las JONS. Entre els creadors i col·laboradors hi ha gent de procedència diversa com Ignacio Agustí o Carles Sentís que venien del catalanisme cultural i periodístic durant l’etapa republicana o Juan Ramón Masoliver del tradicionalisme feixistitzat o els germans José María i Jaime Ruiz Manent que no tenien un recorregut polític previ, però que renegaven de la democràcia republicana. Altres com Martí de Riquer i Josep Vergés tenien uns orígens similars als germans Manent. El que tenien en comú tots aquests joves a Burgos era formar part de la dreta espanyolista, en alguns casos provinents del catalanisme moderat conservador. De tots ells, les ànimes de Destino, eren Ignacio Agustí, Josep Vergés i Jaime Ruiz Manent. Juntament amb aquests hi havia els autèntics “camisas viejas” entre els que podem citar José María Fontana, José Ribas Seva, Carlos Trías o Mariano Calviño. L’any 1938, encara a Burgos, Destino valorava el context de Munic a Europa amb duríssimes crítiques a la Societat de Nacions i amb una línia de descrèdit general de la democràcia, tal com feia l’extrema dreta per tota Europa i una valoració extrema del líder a imitar, Adolf Hitler, gran patriota i defensor d’unes reivindicacions justes (els Sudets de Txecoslovàquia) segons la revista.
Les idees franquistes a la Catalunya de 1939 partien d’una revolta militar i eclesiàstica contra el reformisme social, la democràcia, les cultures liberals i obreristes, contrarevolucionària i antiliberal; un enfrontament de classe instigat per grups de poder que es veien amenaçats pels projectes republicans als que s’havien de sumar les ambicions recatolitzadores de l’Església. En la inicial revolta militar hi havia dues idees clau: a) La lluita contra el “comunisme” i b) un programa radical de nacionalització espanyola, el que implicava una renacionalització autoritària de les masses que en el context europeu dels anys trenta volia dir una feixistització en sentit totalitari de les masses espanyoles. Per englobar-ho (i simplificar-ho) tot, aviat s’encunyarà el famós concepte de “rojo – separatista”, degut en primera instància al periodista i publicista franquista Maximiano García Venero, conegut pel seu pseudònim Tresgallo de Souza. Aquests seran doncs els “enemigos de España”.
Amb aquest discurs radical – integrista – espanyolista, molts catalans de dretes, catalanistes o regionalistes que havien fugit o s’havien amagat durant la guerra, apareixien ara com a sospitosos a la “Nueva España”. El discurs feixistitzat de l’embrionari nacionalcatolicisme serà molt important per tal de culpabilitzar també les dretes burgeses catalanes. Ja durant l’any 1937 (a més de les tòxiques i violentes intervencions radiofòniques de Queipo de Llano des de Sevilla), van aparèixer al diari ABC de la capital andalusa tres articles del periodista Antonio Martínez Tomás titulats “El enemigo”, “Catalanes y catalanistes” i “La España nacional. Un precursor” on parlava de la necessitat de renacionalització (espanyola, clar) que tenien els catalans i que els catalanistes i els catalans (aquí per a l’autor la diferència és difusa) eren un dels objectius centrals del nou règim en construcció. Els “técnicos” de la Lliga, aquí englobava la burgesia propera al regionalisme en general, eren sospitosos i eren un enemic del qual el nou estat s’havia de protegir. Aquest periodista serà la mà dreta del Comte de Godó en la propera etapa franquista de La Vanguardia Española.
L’entrada de les tropes nacionals en territori català amb l’abolició, de moment nominal, de l’odiat Estatut d’Autonomia, la primavera de 1938, donarà lloc a tot un seguit de legislació sobre qüestions nacionals i de normalització del discurs espanyolista amb la conversió de tot plegat en norma jurídica. Hi sortirà l’obligatorietat dels noms de persona en castellà i la prohibició de l’ús del català en l’àmbit social, econòmic, polític, públic. Per a dur a terme aquestes i moltes altres mesures d’espanyolització calien els que vindrien de fora en el primer règim d’ocupació, alguns de coneguts com ara el primer governador civil de Barcelona Wenceslao González Oliveros, Luís de Galinsoga que serà director de La Vanguardia Española per designació del govern durant vint anys fins a la seva sortida l’any 1959 en el conegut cas Galinsoga o Luys Santa Marina (així escrivia el seu nom que d’origen era Luís Santamarina), entre d’altres càrrecs, nomenat director, en acabar la guerra, del diari Solidaridad Nacional. Evidentment, calien col·laboradors, podríem dir nostrats, com ara Ferran Valls i Taberner, Josep Maria Tallada, Santiago Nadal o Ignacio Agustí. En el món acadèmic català també n’hi havia de disposats a la defensa de la Nueva España: Pere Font i Puig, Gonzalo del Castillo, Manuel de Montoliu o Josep Maria Millàs i Vallicrosa.
A l’esquerra Wenceslao González Oliveros (1890 – 1965) governador civil de Barcelona i que va destacar per un anticatalanisme ferotge. De Barcelona va passar a presidir el terrible “Tribunal de Responsabilidades Políticas” (Catedráticos Humanidades UC3M) A la dreta retall de premsa de “Solidaridad Nacional” de 13 d’abril de 1939 (elnacional.cat)
L’1 de gener amb l’ofensiva final sobre Catalunya en marxa, el periodista falangista i catòlic Manuel Aznar, publica les declaracions de Serrano Suñer sobre el “programa de actuación inmediata” a Catalunya: aquí plantejava què fer amb Catalunya, amb els “buenos catalanes”, els que havien guanyat la guerra des del seu propi bàndol, dels que havien rebut o rebrien les tropes triomfants, els que es quedaven a casa o els que anaven cap a l’exili. Les respostes a la premsa del moment no deixaven dubtes. Mossèn José Montagut Roca escrivia que s’havia d’actuar amb rigor i sense miraments i parlava que el “castellano se debía imponer dentro y fuera de las aulas, en la escuela y en la Universidad, en la jurisdicción sagrada y en la propaganda oral y escrita” i això s’havia de fer obligant i reprimint el que fos necessari. Li demanava a Serrano una proposta clara, concisa i pragmàtica. L’home del cuñadísimo a Barcelona, era el nou governador civil Wenceslao González Oliveros que tindria una importància cabdal el primer any de franquisme a Catalunya. El seu objectiu escrit era culminar la nacionalització d’Espanya incloent-hi les províncies rebels del nord i del nord-est. Per tal d’implementar-ho, utilitzava la repressió política i econòmica amb un ús quotidià de l’extorsió i del xantatge contra els que anomenava “caballeros de la Lliga”: multes, amb publicitat a la premsa a comerciants, botiguers, fabricants amb expedients i judicis. La cerimònia de possessió del càrrec, el juliol de 1939 va congregar una munió de càrrecs franquistes i molts catalans convençuts, convertits o reconvertits a la causa. El procés de nacionalització implicava un desmantellament total i immediat del sistema cultural català de manera integral. La venjança i l’amenaça contra els burgesos catalans era ben explícita, ja que eren, en el discurs dominant, una gent poc fiable; l’amenaça s’estenia, per descomptat, a les restes del moviment obrer organitzat. Una frase del seu discurs és ben clara: “No se puede olvidar que España se alzó con tanta o mayor fiereza contra los estatutos desmembradores que contra el comunismo”. Introdueix la metàfora mèdico-quirúrgica: “la putrefacción se ha de extirpar quirúrgicamente”.
Un dels personatges importants del relat és Ignacio Agustí (Ignasi durant els anys de la República quan escrivia en català), que com altres catalans col·laborava i dirigia Destino a Burgos, la revista creada per falangistes catalans i serà copropietari de la futura edició a Barcelona. Va ser un dels importants teoritzadors del desastre del catalanisme i totalment entregat a la construcció nacional espanyola des de Catalunya, de manera total i incondicional. Entre altres, coses, l’any 1939 era Cap Provincial de Premsa i Propaganda. Quan Destino es publica a Barcelona, canvia el nom per Destino. Política de Unidad i es converteix en setmanari, amb Josep Vergés, Juan Ramón Masoliver i ell mateix com a copropietaris. En el grup editorial i redactor inicial a Barcelona trobem també Joan Teixidor, Eugenio Nadal i Xavier Montsalvatge entre d’altres.
Un dels objectius bàsics dels primers moments era el control absolut dels principals àmbits de la cultura de la ciutat. Així, la Universitat de Barcelona, sotmesa des del primer moment a una brutal depuració, tindrà com a rector el catedràtic de Dret Canònic Francisco Gómez del Castillo, el més feixista que hi hagi hagut mai. Al capdavant de la Biblioteca Central (abans Biblioteca de Catalunya) hi haurà l’historiador i numismàtic Felipe Mateu i en els principals museus, falangistes destacats amb uniforme, com Javier de Salas al Museu d’Art o Martín Almagro al Museu d’Arqueologia amb la indissimulada missió de destruir tota l’obra prèvia de Pere Bosch i Gimpera. A l’Ateneu Barcelonès hi entrarà tot un seguit d’elements en general força feixistitzats, tal com manava el moment; cal destacar el president, l’esmentat anteriorment Luys Santa Marina, conseller nacional de FET y de las JONS. Aquest home era un pèssim escriptor, periodista i funcionari (era també director de Solidaridad Nacional) i va estar molt sobre representat en els primers anys del nou règim.
Entre els falangistes catalans, n’hi havia de primera fornada (els anomenats “camisas viejas”) i d’altres (la majoria) que s’havien anat incorporant al llarg de la guerra o al final, però tots tenien les mateixes obsessions per la revolució nacionalsindicalista i les denúncies de la plutocràcia, autòctona o universal. Entre la diversitat que incloïa el moviment franquista hi havia també els tradicionalistes, les dretes catalanes monàrquiques o no (ben menystingudes en general pels falangistes autèntics pel fet de ser burgesos, tot i que molts d’aquests falangistes també ho eren), els arribats a darrera hora al falangisme. El món catòlic, especialment Acció Catòlica i el món de Montserrat també estava en el punt de mira dels puristes falangistes ja que el seu espanyolisme no quedava, als seus ulls, totalment explicitat. El discurs falangista de 1939 -1940 a casa nostra era nítidament nacionalista espanyolista, amb un odi remarcat per la “vella política” i els grups que li havien donat suport i una malfiança total pels funcionaris depurats, ja que això portava a la reaparició en l’escenari polític dels antics lligaires. La tasca de control social i polític que volien fer a Catalunya era immens i aviat va quedar clar que no tenien prou gent per a un control efectiu del país; podien manar i de fet ho feien, però mai no serien ni majoritaris ni hegemònics.
El llibre recull un fet, ja a l’any 1940 que excità molt els ànims dels falangistes catalans. Va ser una conferència a Madrid de l’antiga mà dreta de Cambó i exministre de la restauració borbònica Joan Ventosa i Calvell. Tot i que la conferència comptava amb la presència d’alguns dels més importants jerarques franquistes, encapçalats pel propi Serrano Suñer, l’emprenyada entre els falangistes (en particular dels catalans) va ser general ja que veien Ventosa com un liberal i sospitós pel seu passat.
La nova agenda cultural dels franquistes catalans en els primers anys del nou règim passava per adoctrinar, tot actuant en tres àmbits: les institucions culturals, l’estructura de formació falangista i el món universitari. L’activitat conferenciant i propagandista va ser frenètica en aquesta primera etapa i els “adoctrinadors” passaven de l’acadèmia del SEU (el falangista Sindicato Español Universitario), als cursos de formació per a falangistes a les associacions religioses, d’explicar poesia a l’Ateneu a teoritzar sobre l’Edat Mitjana hispànica davant els militars, tot amb una confusió volguda entre culturització i adoctrinament. Una gran quantitat d’homes (tots homes amb les excepcions castellanes de Mercedes Sanz-Bachiller, vídua d’Onésimo Redondo o de Pilar Primo de Rivera, la germana del “ausente”) de diferents generacions que abastaven la diversitat del feixisme hispànic en aquells moments: catòlics, borbònics o carlins, falangistes, antics regionalistes o ex-republicans de dretes, seran els encarregats d’aquesta tasca que volia contribuir a la formació de la Nueva España. Els personatges més importants, i dels quals en el llibre s’ofereixen detalls de les seves intervencions o escrits en aquest sentit adoctrinador són: Ferran Valls i Taberner, Pedro Font i Puig, Eduardo Pérez Angulo, Octavio Pérez Vitoria, Josep Maria Pi i Sunyer, Martín Almagro, Josep Maria Millàs i Vallicrosa, Felipe Mateu i Llopis, Guillermo i Fernando Díaz Plaja, René Llanas de Niubó, José Bonet del Río, José Bernabé Oliva, Alfonso Sala, Aurelio Joaniquet, Pedro Gual Villalbí, Antonio M. Simarro, Manuel Vela Jiménez, Luys Santa Marina, Miguel Utrillo, Diego Martínez Pastor, Mossèn Pedro Lisbona, Mossèn Llorenç Riber i Mossèn Josep Vives.
A l’esquerra Luys Santa Marina (1898 – 1980) pseudònim de l’escriptor i periodista falangista Luis Gutiérrez Santamarina, molt important en els primers anys de franquisme a Catalunya (Fundación Nacional) En el centre Ferran Valls i Taberner (1888 – 1942) fou una de les veus més importants en la publicística franquista en hiels primers anys de la postguerra (Enciclopedia.cat) A la dreta Josep Maria Tallada (1884 – 1946) economista i antic regionalista afiliat al partit únic franquista l’any 1936; passà de postures modernitzadores a postulats reaccionaris durant els anys d’aquest estudi (Enciclopedia.cat)
L’AteneuBarcelonès, capgirat de dalt a baix, serà un gran centre d’activisme d’aquesta “nova” intel·lectualitat. De la primera Junta Directiva el febrer de 1939 encara amb el règim d’ocupació, presidida d’urgència pel vell tinent general Ignacio Despujol (oncle de Joan Ventosa) es passarà al mes de maig a la substitució de Despujol per Luys Santa Marina en un acte solemne amb la participació del gran factòtum teòric del feixisme espanyol, Ernesto Giménez Caballero. En el llibre es fa un repàs ampli i comentat de les conferències i actes més importants dels primers anys (1939 – 1940), dominats per l’ortodòxia falangista i espanyolista nacional catòlica on apareixen els membres de les dretes feixistitzades l’any 1939, tot explicant el projecte feixista catòlic, molt més ampli del que es pensaven els falangistes. Citem els títols d’algunes d’aquestes conferències i el nom dels conferenciants: “Economía y destino de España” de l’economista Román Perpiñá Grau (18 d’octubre de 1939). “El concepto cristiano del Trabajo y del capital” del jesuïta Joaquín Azpiazu (30 d’octubre de 1939). “El Judaísmo, valor revolucionario” de René Llanas de Niubó, amb un antisemitisme delirant en els seus continguts (també a l’octubre de 1939).
Una part interessant del llibre és l’anàlisi del revisionisme, és a dir, la revisió i reescriptura del passat, que es va fer en aquests primers moments des de posicions post-regionalistes, en concret a través de dues figures clau en aquells primers moments: Ferran Valls i Taberner i Josep Maria Tallada. Aquestes persones, provinents de les files lligaires, representaven una intel·lectualitat necessària, aportant una visió nacionalista espanyolista radical i un antiliberalisme ferotge. Les seves aportacions anaven en el sentit d’intentar suplantar el cos cultural de la societat catalana anterior a 1939, omplir l’espai deixat per la intel·lectualitat a l’exili, represaliada o silenciada i de tenir molt en compte les disputes internes en el camp feixista espanyol.
A l’esquerra, Ignacio Agustí (1913 – 1974), antic militant de la Lliga i col·laborador de La Veu de Catalunya, era un desl propietaris de “Destino”, tot repudiant el catalanisme i defensant postures radicalment espanyolista i franquista (El Periódico) En el centre Juan Ramón Masoliver (1910 – 1987), un dels fundadors de “Destino” a Burgos on treballà a la “Delegación de Prensa y Propaganda” A la dreta Josep Vergés (1910 – 2001) un dels principals editors catalans de la postguerra i també incorporat a la zona sollevada a Burgos, a la foto amb Josep Pla (1897 – 1981)(lletres.net)
La ingent tasca descrita la van dur a terme diferents elements com ara els falangistes que hi havien entrat amb les tropes a Barcelona (el cas de Luys Santa Marina), excatalanistes refugiats en el bàndol franquista impregnats del feixisme que imperava per tota Europa (el cas dels dos personatges que hom parlarem una mica endavant), joves catòlics ambiciosos fugits de la revolució o monàrquics d’extrema dreta. Tots aquests publicistes faran acte de presència ben aviat a través de la premsa: el falangista Solidaridad Nacional, la Vanguardia Española codirigida entre febrer i abril de 1939 per Manuel Aznar i Josep Pla que, a través de Pla va obrir les portes a les col·laboracions de Valls i Taberner i Tallada, el diari carlí El Correo Catalán, el diari propietat de Miquel MateuDiario de Barcelona (a partir de 1940) o el setmanari Destino. Política de Unidad que apareixerà a l’estiu d’aquell any. El revisionisme anava en una doble direcció, per una banda explicar tot allò que havia dut al desastre de 1936 (o potser abans des del 14 d’abril de 1931) o que arrencava del maleït segle XIX (o potser des del 1789) i, per altra banda, cap on anava la societat a partir de gener o abril de 1939.
Ferran Valls i Taberner havia estat enquadrat disciplinadament a la Lliga molt proper a Francesc Cambó, però simultàniament cada cop més distant conforme avançava el temps republicà; aquest allunyament quedaria palès en les seves activitats franquistes durant la guerra (Misión cultural española que el Generalísimo Franco envió a América del Sur en otoño de 1937). Ell és responsable de tota la síntesi sobre el revisionisme sobretot en l’encunyament de l’expressió i el llarg article “la falsa ruta” que recull el paper històric de la burgesia catalana, els seus errors i els seus “extravíos” que identificava amb el nacionalisme català. Ferran Valls acumulà càrrecs i molta influència intel·lectual en els primers anys de la postguerra, però la seva vida va quedar truncada de manera sobtada l’any 1942. Josep Maria Tallada, economista i membre de la Lliga Regionalista també aniria cap a posicions cada cop més feixistitzades durant la guerra que passaria en el bàndol nacional on s’afiliaria a FET y de las JONS (afiliació que Ferran Valls no faria, i es ventava de no militar-hi). Un important article seu a La Vanguardia Española, aniria en el sentit crític de Valls: “Revisión de conductas. La inconsciencia de la burguesía”. Sense dubte, els articles i escrits de Vall i Taberner i de Tallada significaven una introducció teòrica de la “Nueva España” des de Catalunya i a Catalunya.
A l’esquerra, Eugenio Nadal (1917 – 1944). És curiosa la frase de Josep Pla que podeu trobar a la pàgina 415 del llibre: “La mort d’Eugenio Nadal fou molt trista, però fou un gran bé pel setmanari. La sortida de Masoliver fou positiva. L’eliminació d’Ignasi Agustí […] fou indescriptiblement excel·lent. Agustí no és més que un enorme, indescriptible ignorant […] com a escriptor és risible i il·legible […]” (Album Online)A la dreta les primeres juntes directives de l’Ateneu Barcelonès l’any 1939 amb el general Despujol com a representant de les forces d’ocupació i Santamarina que serà president durant molts anys. Si mireu la composició de les juntes, podreu trobar molts del protagonistes d’aquesta història (foto de l’autor de la vitrina de l’Ateneu Barcelonès)
Un personatge important en aquesta història i a qui Vilanova dedica un capítol és Eugenio Nadal, una de les grans promeses de la nova intel·lectualitat feixista a Barcelona. De molt jove ja formava part de l’extrema dreta conservadora i monàrquica (com tota la seva família després de la dictadura de Primo de Rivera) en una família burgesa on crearan un mini partit, Derecha Catalana. Arrel dels Fets d’octubre de 1934, la mare i els germans s’afilien a la Comunión Tradicionalista. El discurs ideològic d’Eugenio Nadal era molt confús i farà política amb el seu germà Santiago a Barcelona i a Burgos després d’iniciada la guerra. Els dos germans s’aniran feixistitzant de manera radical amb el temps amb el catolicisme com a eina troncal juntament amb l’espanyolisme. A la tornada a Barcelona, Eugenio serà una de les plomes que escriuran el primer número de Destino. Política de Unidad, el mes de juny de 1939 juntament amb els tres propietaris del setmanari Ignacio Agustí, Josep Vergés i Juan Ramón Masoliver i altres col·laboradors com Xavier Montsalvatge o Joan Teixidor. La revista reapareguda amb un nom nou després dels primers anys de Burgos, es convertirà en el referent literari del primer feixisme espanyol i la seva contribució a la construcció doctrinària del “Nuevo Estado” a Catalunya, a partir del catolicisme i la tradició immemorial, és a dir, el nacionalisme sincrètic com una forma singular de feixisme nacional.
A partir de 1941, Josep Pla que s’havia incorporat a Destino. Política de Unidad després de la seva sortida de La Vanguardia Española, ja n’estava tip de l’”estilo” falangista del setmanari i dels continguts espanyolistes i feixistoides dels articles d’Eugenio Nadal. Probablement l’Eugenio es devia sentir interpel·lat per la crítica implícita (o de vegades explícita) que apareixia en els articles de Pla. El fet és que en pocs anys quedà palès el fracàs rotund de l’aposta literària i intel·lectual del falangisme a Catalunya. L’incomprensible argot del (en paraules àcides de Pla) “genio de la literatura hispànica” (en referència a Eugenio Nadal) i la total manca d’arrelament en la tradició literària catalana del maximalisme patriòtic falangista, motivaran que, a partir de 1945, Eugenio Nadal (mort de manera ràpida per un càncer l’any anterior), només serà recordat per oferir el seu cognom (el nom no) a un premi literari.
Sigui com fos, en els primers mesos de 1939 es produí a Barcelona una autèntica foguerada, una explosió d’entusiasme en la producció intel·lectual i periodística, tota plena de manifestacions, reflexions, declaracions d’intencions i “adhesiones inquebrantables” dels feixistes catalans, és a dir, de les dretes feixistitzades, de catòlics traumatitzats, d’oportunistes i venjatius espanyols, nacionalistes radicals, conservadors urbans i rurals, tradicionalistes també feixistitzats i de gent d’ordre” ressorgida o retornada a casa. Entre aquesta gent que publicava en la premsa franquista del moment trobem: Josep Pla, Josep Maria Tallada, Ferran Valls i Taberner, Carles Sentís, Martí de Riquer, Guillermo i Fernando Díaz Plaja, Ignacio Agustí, Joan Teixidor, José Bernabé Oliva, Martín Almagro, Félix Ros, Javier de Salas, el canonge Montagut, Miguel Utrillo, Carles Fages de Climent o mossèn Josep Sanabra. A continuació es fa un petit comentari d’algunes d’aquestes persones, sempre situat en el context d’aquell complicat any: Joan Teixidor era un escriptor catòlic i catalanista que a partir de l’estiu de 1939 s’encarregava de les pàgines culturals de Destino. Política de Unidad; també escrivia a Solidaridad Nacional amb un estil falangista ranci i carregant contra les avantguardes artístiques i polítiques del republicanisme derrotat. Josep Pla també escrigué molt en aquells moments d’eufòria i alleujament personal amb gran explosió verbal. Pla entra a Barcelona amb les tropes ocupants el 26 de gener de 1939, conjuntament amb el periodista castellà Manuel Aznar i immediatament es fan càrrec de La Vanguàrdia a la qual canvien el nom de la capçalera; entre febrer i juliol acolliran al rotatiu la doctrina oficial i espanyolista, cròniques apocalíptiques sobre els “rojos”, consignes propagandístiques, etc. S’hi inclouran en aquests mesos col·laboracions radicals de Carles Sentís, Pedro Gual Villalbí i Josep Maria Junoy. També hi col·laboraven a la nova La Vanguardia Española alguns elements provinents del regionalisme com Ferran Valls, amb el seu article paradigmàtic La falsa ruta o Josep Maria Tallada. En el llibre s’analitzen alguns articles de Josep Pla en aquests mesos per entendre el moment i el moment i situació de l’escriptor.
Carles Sentís deixarà una petjada important en la construcció del discurs del franquisme, amb el seu famós ¿”Fins Cataloniae”? El “fin” de la película de gánsteres, simplementeoretorno. Nos han dejado documentos en piedra. Miguel Utrillo i altres col·laboradors publicaven a Solidaridad Nacional la sèrie d’articles Fantasmones rojos on assenyalaven i culpabilitzaven directament amb noms i cognoms personatges catalans de la vida quotidiana en una mena de delació pública; aquesta estratègia també la seguia Carles Sentís. Un home provinent de la gent d’ordre traumatitzada per la guerra, la revolució i els anys anteriors republicans era Carles Fages de Climent que, com Pla i Teixidor carregaven contra la pèrdua – robatori del patrimoni artístic i històric dut a terme pels “rojo – separatistas”. Molta gent va participar en aquests primers moments apoteòsics fundacionals. Per a uns, l’entusiasme va durar mesos, però d’altres van mantenir la flama de la foguera ben encesa.
La cloenda o epíleg del llibre se centra en estudiar la manera com va acabar en el temps la foguerada feixistitzant que afectà bona part de la intel·lectualitat o simplement dels publicistes que col·laboraven amb el franquisme des dels primers moments de l’ocupació. En concret, l’autor es centra en el devanir d’un dels propietaris de la nova revista Destino (l’any 1944 havia perdut la segona part del nom i recuperava el seu nom original), Ignacio Agustí. L’anomenat “esprit du temps” havia anat canviant i a la revista havien anat entrant certs aires nous que coexistien amb el franquisme recalcitrant i “inquebrantable”. A l’alçada de 1957, la propietat era doble, per una banda Josep Vergés reconvertit a posicions grises dins d’aquell franquisme imperant i per altre banda un Ignacio Agustí fidel representant (ho serà fins a la seva mort l’any 1974) en les postures més franquistes ancorades en l’any 1939 sense cap mena de concessió o evolució als nous temps. Dins dels setmanari hi havia d’altres que com Josep Pla tenien una visió més oberta de tot plegat i aquests convivien amb altres més clarament aperturistes com Néstor Luján o, fins i tot, Josep Maria Espinàs. El cas és que l’any 1957 culminà un llarg procés pel qual Ignacio Agustí sortí de la propietat i de la redacció, tal com s’explica en el llarg epíleg. La revista Destino tindria una darrera i curta vida quan la comprà Jordi Pujol l’any 1974, però aquesta és una altra història.
Aquest llibre omple un bon espai en el coneixement de la més immediata postguerra a Catalunya. Una gran part de la intel·lectualitat catalana va marxar a l’exili o va quedar sotmesa a l’ostracisme i a la depuració política que de manera ferotge es va desencadenar conforme l’exèrcit d’ocupació s’anava assentant al territori. Però un nombre no gens menyspreable de catalans, alguns acompanyant l’exèrcit franquista o a Calalunya estant, van col·laborar de forma entusiasta, per motivacions diverses, amb l’ocupant: eren les dretes catalanes del moment.
L’autor utilitza un llenguatge, proper i àgil per explicar aquests fets. El text intercala de manera sistemàtica testimonis o relats, fragments d’articles o altres documents de l’època amb una acurada i molt treballada selecció, que són molt útils per entendre com devia ser aquell moment crític i hiperideologitzat així com la psicologia dels protagonistes en el “tercer año triunfal” i de “la Victoria” oa l’immediat any 1940 a casa nostra. Al llarg de la narració van apareixent els personatges catalans imbuïts de l’esperit dominant en aquells moments on els feixismes europeus semblaven no tenir aturador i on tot era acceptable per tal de situar-se en bona posició en els moments de la formació del nou estat naixent. He trobat, des del meu punt de vista, un epíleg excessivament llarg que fa una hipèrbole en el temps per centrar-se en la manera com el primer franquisme català es va adaptant al signe dels temps i va eliminant els darrers vestigis de la foguerada feixistitzant que havia intentat, sense èxit finalment, substituir el paradigma cultural del nostre país per unes formes més liberals que xocaven frontalment amb les totalitàries maneres de 1939. Malgrat l’extensió, l’epíleg està ben resolt i, en general, el llibre és una lectura apassionant pels qui ens interessa la història contemporània del nostre país i, en concret, aquest aspecte de la intel·lectualitat franquista a casa nostra en èpoques molt primerenques de la dictadura franquista.
El llibre és editat per La Campana, el setembre de 2024, consta de 526 pàgines, de les quals 496 són de text; s’acompanya un índex onomàstic i notes bibliogràfiques fins el total de 526 pàgines.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962) és professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer) i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF). És autor, entre d’altres, d’Una burgesia sense ànima (2010), Nazis a Barcelona (2017) o La vaga dels tramvies (Rosa dels Vents, 2021).
Reconstruir un país com a condemna. Els destacaments penals a Catalunya durant la postguerra. El cas de la carretera de Pont d’Espia a Coll de Jou
Dilluns 3 febrer de 2025 a les 17h a la sala Pompeu Fabra de l’Ateneu Barcelonès
A càrrec de Nil Boix Besora, arqueòleg i historiador i d’Oriol Dueñas, historiador i autor d’Els esclaus de Franco.
Presenta: Josep Sauret, historiador i ateneista
Inscripció a: amicsdelahistoria2015@gmail.com
Els batallons de treballadors
Per a Oriol Dueñas Iturbe, historiador i autor de “Els esclaus de Franco”, les autoritats franquistes van deixar molt clar des d’un primer moment quins havien de ser els principals objectius que havien de tenir els batallons de treballadors. Aquests objectius, que van ser exposats en un reglament per al règim interior d’aquelles unitats, aprovat pel mateix general Franco el 23 de desembre del 1938, van quedar definits de la següent manera: “Els batallons de treballadors tindran com a objectius principals: la compensació de la càrrega originada per la sustentació dels presoners, la de contribuir a la reparació dels danys i destrosses perpetrats per les hordes marxistes i la d’aconseguir la correcció del presoner.”
Les principals feines que van realitzar tots aquells batallons de treballadors van ser de reconstrucció de ponts i de la xarxa ferroviària, així com la fortificació de la frontera pirinenca. A part d’aquestes destinacions n’hi va haver d’altres de més específiques, com ara les feines de càrrega i descàrrega, la recuperació de materials de guerra, la d’enterrament de soldats morts en combat, la participació en la reconstrucció de diferents poblacions que havien quedat malmeses i els treballs d’obertura del túnel de Vielha.
Treballs forçats a la carretera de Coll de Nargó des d’El pont d’Espia fins a Perles, 1943
Els treballs forçats durant el franquisme a través del cas de la carretera L-401
La carretera L-401, que uneix les comarques del Solsonès i l’Alt Urgell passant per Odèn, és avui una infraestructura essencial per a la mobilitat de la zona. Tanmateix, el seu traçat de 40,9 quilòmetres executat entre 1942 i 1956 amaga una història vinculada a la postguerra franquista i als treballs forçats que es van implementar arreu d’Espanya durant els primers anys de la dictadura. Aquesta carretera és un exemple d’un extens entramat d’infraestructures com carreteres, ponts, ferrocarrils o pantans que, van ser construïdes per presoners republicans per reparar els estralls materials de la Guerra Civil. Aquest patrimoni, fruit d’una política de reconstrucció marcada per la repressió, continua formant part del nostre dia a dia com a infraestructures que utilitzem habitualment.
El disseny de la carretera L-401 va ser concebut durant la Segona Guerra Mundial per reforçar la defensa militar del Pirineu, motivat per la por de les autoritats franquistes a una possible invasió estrangera. Els primers vuit quilòmetres d’aquesta carretera, des del pont d’Espia fins a Perles, van ser construïts per una colònia penitenciària que, l’estiu de 1943, va arribar a allotjar uns 500 presoners. Aquests treballadors forçats, condemnats per les seves responsabilitats polítiques durant la 2a República, participaven en un programa de redempció de penes que commutava anys de condemna per dies de treball, però els exposava a un aïllament físic total i a unes condicions de treball molt dures.
Solsona acullí les I Jornades sobre Treballs Forçats. Consell Comarcal del SolsonèsExcavació d’un dels barracons, 2024
Aquesta carretera està sent objecte d’estudi d’una projecte interdisciplinari que pretén recuperar i difondre la memòria històrica vinculada a la seva construcció i a les persones que hi van treballar. Promogut pel Consell Comarcal del Solsonès, el Centre d’Estudis Lacetans i altres entitats com l’EUROM, el projecte combina fonts orals, documentals i intervencions arqueològiques per aprofundir en el coneixement d’aquest episodi de la història recent. Tanmateix, aquest projecte no només busca aprofundir en la història local del Solsonès, sinó també integrar-la dins un relat més ampli de memòria històrica, posant de manifest com el franquisme va utilitzar la repressió per sostenir el seu sistema, i donar a conèixer el llegat material que perviu, connectant-lo amb altres projectes similars desenvolupats arreu d’Espanya. L’exemple de la carretera L-401 es presenta, doncs, com un punt de partida per introduir la geografia de destacaments i colònies penals franquistes establerts a Catalunya com a espais de repressió i treballs forçats.
Nil Boix i Besora
Solsoní nascut a Barcelona (1997). Arqueòleg i historiador. Estudiant predoctoral en Història Contemporània a la Universitat de Barcelona, amb beca FPU, especialitzat en conflictivitat social i diplomàcia al segle XIX. És investigador principal del projecte “Carreteres de memòria”, que estudia la construcció de la carretera L-401 amb mà d’obra forçada durant el franquisme.
Oriol Dueñas Iturbe
Professor lector de la UB, doctor en Història Contemporània (UB), tècnic de gestió de l’àrea de continguts del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Tesi doctoral: “La gran destrucció. Els danys de la guerra i la reconstrucció de Catalunya desprès de la Guerra Civil (1937-1957”), 2013. Especialista en la Guerra Civil, l’exili i la repressió franquista, és autor de diversos llibres i articles, entre els que destaquen: La violència dels uns i dels altres. La repressió durant la guerra i la postguerra a Olesa de Montserrat 1936-1945 (2007); Els esclaus de Franco (2008), conjuntament amb Queralt Solé, El jutge dels cementiris clandestins.Josep Maria Bertran de Quintana (1884-1960) (2012); La gran destrucció. Els danys de la Guerra Civil a Catalunya 1936-1957. (2016); La Ocupació de Catalunya, (2022)
Una minisèrie de quatre episodis, realitzada amb el màxim rigor històric, que recupera una figura clau en les transformacions polítiques i econòmiques de la Europa contemporània de finals de la Guerra Freda.
Alfred Herrhausen, fou el president i portaveu únic del Deutsche Bank i en part impulsor de les noves directrius econòmiques que regirien a Alemanya, a Europa i a una bona part del mon.
La ficció arrenca amb un mal son del protagonista que es veu com a víctima d’un atac terrorista, provocat per el clima de por que estan vivint, en aquella època, les figures de poder a la República Federal d’Alemanya.
Herrhausen declara que creu que s’hauria de condonar el deute als països pobres. Això va provocar un terrabastall en els mercats financers mundials de l’època. El motiu d’aquesta apreciació és que ell creu que això facilitarà el mantenir les dinàmiques financeres capitalistes en un futur mercat global.
Herrhausen es presenta com un visionari para la economia alemanya, impulsant la digitalització del Deutsche Bank, la preocupació per la crisi mediambiental, per la unitat d’Alemanya i apropant-se a la Unió Soviètica per facilitar la perestroika. En aquest aspecte va tenir més pes que no pas el canceller Helmut Kohl.
Una imatge de la minisèrie ‘Herrhausen, el banquer i la bomba’. Filmin
La sèrie te un plantejament de “thriller” polític, intercalant les negociacions d’àmbit econòmic del protagonista amb les preparacions d’un proper atemptat per part d’una cèl·lula de la RAF (Fracció de l’Exercit Roig) a Beirut, amb les escoltes telefòniques i espionatges de la Stasi i la CIA. L’atemptat contra Alfred Herrhausen es va produir unes setmanes després de la caiguda del Mur de Berlín, per tant degut a l’eufòria d’aquest fet històric el crim va quedar en segon terme, una mica oblidat.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.