Etiqueta: S. XX

Categories
Viatges i itineraris

Els Jardinets de Gràcia VI

                          El Modernisme sisena part

Creats en l’any 1929 en el context de l’Exposició Internacional de Barcelona, els Jardinets de Gràcia són un bulevard que enllaça el passeig de Gràcia amb el carrer Gran de Gràcia. Foren dissenyats per l’arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí, estan dedicats a l’escriptor català Salvador Espriu, que durant uns anys va viure en una de les cases situades enfront dels Jardinets.

Hi ha tres obres dedicades a grans personalitats de les lletres catalanes Joan Maragall, Pompeu Fabra i Salvador Espriu.

1  –  Placa de marbre blanc amb una figura femenina en relleu, obra de Josep Clara de l’any 1948, dedicada a la Lectura i a Pompeu Fabra, fill de l’antiga vila de Gràcia, per retre homenatge al lingüista creador de la gramàtica moderna de la llengua catalana.

Plaça homenatge a Pompeu Fabra

2  –  L’Empordà nova oda a Barcelona, escultura d’Ernest Maragall i Noble de l’any 1961, dedicada al seu pare, el poeta Joan Maragall i Gorina. Dues figures femenines ajagudes una davant de l’altra, una nua i l’altra amb una roba molt fina. Sense pedestal. Exemple de noucentisme tardà. Representen dues dones d’estil clàssic, que simbolitzen l’Empordà i Barcelona.

L’escultura es va traslladar al parc Cervantes en provocar crítiques per insinuar relacions lèsbiques. L’any 1985 fou reinstal·lada per l’alcalde Pasqual Maragall i Mira, net del poeta i nebot de l’escultor de l’obra.

 Nova oda a Barcelona
El Solc com ombra de l’obelisc

3  –  SOLC obra de Frederic Amat (2014): Barcelona homenatge a Salvador Espriu als jardins que porten el seu nom. Solc és una gran incisió de formigó al parterre central del jardí, que reprodueix la petjada que deixaria el monument a Francesc Pi i Margall de la Diagonal amb el Passeig de Gràcia, conegut amb el nom  de “El Llapis”. L’obelisc “testimoni erecte” d’una part de la nostra convivència que va coexistir durant anys al voltant del nostre procés i entorn històric.

Documentació: Meet Barcelona – els Jardinets de Gràcia/ Web de Barcelona – www.barcelona.cat

El Cinc d’Oros:  en realitat no és cap plaça. Abans de tenir un nom oficial el lloc era conegut com el cinc d’Oros. Hi havia un cercle gran en la intersecció del passeig de Gràcia amb la Diagonal, i cinc rotondes més petites en cada cantonada, que recordava la carta del cinc d’oros de la baralla, fins que es va aprovar el 1915 erigir un monument de la Primera República i a Francesc Pi i Maragall, sols va quedar en un projecte. Hi ha constància que les petites rotondes al voltant del cercle principal eren sis i no cinc.

Sis i cinc fanals
12 d’abril de 1936

Els sis fanals s’instal·len l’any 1909 davant  de les principals vies que allí conflueixen. El que desballesta el nom popular de Cinc d’Oros. Es varen retirar l’any 1957 i l’any 1985 s’instal·len, definitivament, a l’avinguda Gaudí.

L’Ajuntament republicà de 1931 va erigir a plaça el monument constituït per una columna de 19 metres d’alçada amb l’estàtua de la República, representada per la figura d’una jove nua símbol de la puresa i de la veritat i d’un medalló a la base en homenatge al president de la primera República Francesc Pi i Maragall. L’any 1936 va ser escenari de forts enfrontaments entre rebels i defensors partidaris de la República.

Amb la “caida de Barcelona” l’any 1939 l’ajuntament franquista va canviar el sentit del monument, convertint l’obelisc en símbol militar, retirant la República i el medalló. El símbol república serà substituït per un altre que simbolitza la “victoria de los heroicos soldados de España que liberaron de la tirania rojo-separatista la ciudad de Barcelona”, amb el conegut nom clandestí de “la plaza del loro”. Així mateix la Diagonal canvia per “Avd. del Generalísimo”.

Durant uns anys una àliga va coronar l’obelisc. Fins a la victòria aliada de la II Guerra Mundial, el règim franquista es veu obligat a retirar.la perquè recordava l’estètica del “filonazismo”.

Documentació i fotos estretes de : Singular historia de la plaza “Cinc d’Oros” de Edu García de 4 de novembre de 2014

L’any 2017 l’Ajuntament va recuperar el nom inicial de la plaça.

L’escultura de la plaça va instal·lar-se a la plaça Llucmajor l’any 1990, sense cap significat del seu origen republicà. L’any 2016 l’Ajuntament, finalment, canvia el nom de Llucmajor pel de  Plaça de la República, explicant el sentit de l’escultura. Ara amb dues places, la del Cinc d’Oros i la de la República,  queden enllaçades per una història que expressa el conflicte de “memorial de l’espai públic”.

Cinc d’Oros i el Palau Robert

Documentació: Singular història de la plaça  “Cinc d’Oros”, i text extret de la placa commemorativa situada enfront del Monument.

Palau Bertran –  foto Barcelofília
Convent i església de Pompeia – 1910

Palau Bertran situat entre el Passeig de Gràcia núm. 109 amb l’avinguda Diagonal núm. 446-448 i la Riera de Sant Miquel núm. 2 al costat del convent i de l’església de la Verge de Pompeia, Diagonal núm. 450, que és un conjunt monàstic construït entre el 1908 i el 1915 per Enric Sagnier Villavechia. Actualment és l’edifici o casa Seat.

Convent i església de Pompeia avui
Casa Bonaventura Ferrer
 núm.  113 Enfront del
SOLC: obra de Frederic Amat
Casa Joan Bertrand, núm. 115

Casa Bonaventura Ferrer, edifici modernista P.G.113, la façana principal té soterrani, planta baixa, planta noble, tres pisos i terrat, mentre que la façana que dona a la Riera de Sant Miquel núm. 6, hi ha sols planta i pis

Edifici projecte i obra de Pere Falqués i Urpí, l’any 1906 al mateix temps va realitzar el disseny i projecte dels Bancs i Fanals de tot el Passeig de Gràcia.

Casa Joan Bertrand, núm. 115 construïda l’any 1901 amb ornaments eclèctics i pintures femenines que representant les quatre estacions de l’any, que decorant l’eix central de l’edifici. L’any 2003 es va renovar interiorment tota la casa per transformar.la en apartaments turístics, respectant íntegrament la façana.

Els següents edificis, fins a arribar a la Casa Fuster, han conservat façanes originals, que han sigut rehabilitats de forma integral, mantenint elements protegits. Les façanes dels propis edificis, que donen a la Riera de Sant Miquel, són menys ornamentals que les del passeig de Gràcia, estan definides com a façanes de galeries interiors de manzanes de l’Eixample, amb pilars singulars, bigues de fundició, vitralls i persianes de plecs verticals de fusta i altres enrotllables, típiques dels patis interiors. Edificis construïts l’1901, per l’arquitecte Leandre Serrallach i Mas(fou un dels mestres d’Antoni Gaudí). En el procés de rehabilitació i la unió de les cases s’han adaptat i adequant el seu interior als usos i necessitats actuals.

Esquerra la Casa Dolors Salvadò, al fons la Casa de les Punxes, a la dreta la Casa Francesc Avellana. Els fanals, avui estan situats en la Avd. Gaudí.

Casa Dolors Salvadó i Prim:

Romà Macaya i Gibert (1843-1923), industrial (1) és el propietari de la cruïlla que delimita el Passeig de Gràcia, Còrsega 312, Pau Claris i Argüelles (Diagonal -444), de 1477 metre quadrats, que donarà lloc a una de les illes més interessants de Barcelona. Els hereus de Dolors Salvadó i Prim, primera esposa de Romà Macaya i Sanmartí (fill de Romá Macaya i Gibert), projecta la construcció de l’edifici a càrrec de l’arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia, entre els anys 1908-1910, amb façana principal enfront de la plaça del Cinc d’Oros.

1913 – l’edifici més baix de l’Esquerra és el xalet Salamanca núm. 6  – A la dreta la casa Dolors Salvadò
Casa Comalat, façana del carrer Còrcega

Romà Macaya també va projectar la Casa Palau Macaya (1898), del passeig de Sant Joan núm. 108,  obra modernista de Josep Puig i Cadafalch. Serà la primera seu del Centre Cultura de la Fundació la Caixa.

En el núm. 442 de la Diagonal -façana principal – i el núm. 316 del carrer Còrsega amb Pau Claris, l’edifici modernista casa Colomat, dins de la mateixa illa.

Casa Rupert Garriga 1888 -1910. Casa xamfrà Passeig de Gràcia, 112 – amb carrer Còrsega, 321 /Avd Diagonal –  Edifici modernista d’Enric Sagnier i Villavecchia. Després de la guerra fou alterada per construir.hi dues plantes més, però en aquest cas la reforma es va procurar que fos l’adequada i no es va alterar massa amb l’obra original.

La Casa Rupert Garriga, enfront de l’Obelisc

Casa Lluís Ferrer i Vidal 1914-1940’s –  Passeig de Gràcia , 114 Xalet amb jardí, lamentablement molt modificada de resultes de l’última reforma on es varen remuntar dos pisos més, mutilant/eliminant la cúpula central. S’ha de destacar la gran tribuna del pis principal amb vitralls, que són els originals i la porta d’entrada amb l’escut familiar que presideix l’edifici, amb les inicials del nom del propietari.

Casa Lluís Ferrer anys vint

Els set xalets o cases del Marquès de Salamanca – P.G. 114-122 – des de C/Còrsega al C/ Bonavista, de planta quadrada amb jardí a la façana principal, planta i dos pisos.

Xalets Salamanca 1890’s

Foren un grup de set xalets eclèctics que va encarregar el marquès financer i polític José Salamanca a l’arquitecte Elies Rogent i Amat. Els seus negocis immobiliaris van donar nom al conegut barri aristocràtic de Madrid.

Cinc dels xalets estaven situats al passeig de Gràcia, un al carrer Còrsega i l’altre al carrer Bonavista.

Xalets any 1912

Xalet 1, PG. 112 del 1865 – enderrocat l’any 1908

Xalet 2, PG. 114, enderrocat per construir la Casa Ferrer Vidal l’any 1915

Xalet 3, PG. 116 l’edifici central de grup del passeig, enderrocat el 1928

Xalet 4, PG. 118 enderrocat 1929

Xalet 5, PG. 120 cantonada C/ Bonavista, va desaparèixer a mitjan any 1930.

Xalet Salamanca del carrer Còrsega al costat de la casa Rupert Garriga
 

Casa Rupert Garriga, al costat del Marquès de Salamanca PG. cantonada Diagonal – PG.112 /Còrsega -321

L’únic xalet que es conserva en el Carrer Bonavista

Xalet 6, situat al C/ Còrsega, 325 separat de la resta de xalets, per estar situat a la cantonada la Casa Rupert Garriga.

Xalet 7, Bonavista 2, és l’únic que encara es conserva, actualment amb el núm. 4 del carrer Bonavista.

Xalet núm. 7 C/ Bonavista
     Els xalets Salamanca a l’esquerra

La “joia de la corona”  dels jardinets

Casa Mariano Fuster 1908-1910

Casa Fuster: És el luxamodernista de Lluís Domènech i Montaner, construït l’any 1908, en el cor de Barcelona, encarregada pel pintor i industrial Mariano Fuster. La façana principal de l’edifici, avui convertit amb un elegant hotel de luxe, està en la corba a la important seqüència urbana del final del Passeig de Gràcia, 132……. Donant entrada al mateix barri de Gràcia i a l’icònic Hotel Casa Fuster. Entre els seus immillorables serveis, el Jazz Club on gaudir d’una experiència única.

Fotos i documentació: pròpies i de resums de: Pobles de Catalunya – Barcelona modernista i singular- Wikipedia – Vila de Gràcia/sud – Barcelofília

Categories
Viatges i itineraris

Torre Bellesguard

És l’obra més desconeguda i a l’hora espectacular, on aquest geni universal de l’arquitectura posa a prova les seves novadores idees, abans de construir la Sagrada Família.

És un espai sorprenent, entremig del modernisme i el gòtic amb la signatura i marca inconfusible d’Antoni Gaudí.

Construït en el que fora un Castell medieval, entre llums i colors, pedres i trencadissos, forja i maons, arbres i jardins amb unes vistes espectaculars que girant a sobre de la ciutat de Barcelona, pràcticament en els seus 360 graus.

És una declaració palpable de Gaudí envers la seva estimació a Catalunya.

Construeix aquesta Torre als inicis de 1900 i la finalitza el 1917 seguin les indicacions de la vídua de Jaume Figueres, com a residència d’estiueig.

És un lloc molt especial carregat de simbolisme i d’història. Primer va ser un poblat ibèric després va ser un entorn medieval on varen passar Jaume I el Conqueridor, Martí l’Humà i fins i tot el bandoler Serrallonga, sense oblidar  l’Històric 1714. Tot un ric passat cultural català.

En la seva construcció o reconstrucció cuidarà tot els aspectes que recorden la història com l’antic Palau i residència de Martí l’Humà, amb tota la seva càrrega simbòlica.

En efectuar les obres trobarà restes de l’antiga fortalesa del Castell, que mínimament conservarà.

Segons les explicacions del guia, Gaudí fou una ruïna per les fortunes que l’encarregaven  les seves obres. Veurem al llarg de la visita, com el propietari a mesura que s’anava construint, a cada una de les plantes es reduïa el pressupost perdent monumentalitat, augmentant la senzillesa i la reducció de costos. A l’entrada i primera planta, les parets i les ornamentacions estan ben decorades i treballades, amb trencadissos ceràmics, vidrieres i finestres amb molta llum i els forjats de molts colors.

A les plantes superiors, sol hi ha parets pintades de blanc, ni rastre de llums, ni ceràmiques, ni forjats… senyal que a mesura que avancen les obres, malauradament no hi ha diners… finalment a les golfes, la construcció és de maó d’obra vista. Curiosament amb el fet de passar dels anys s’ha convertit amb l’estança més ben apreciada i admirada, igual que passarà amb l’edifici de la Pedrera. Cambra amb mínim material possible per a cobrir la superfície més gran, cuidant la llum i l’acústica.

La impressionant agulla de 34 metres d’alçada, finalitza amb un roser per sobre de la senyera, un xiprer i la corona comtal barcelonina símbol de la Renaixença i estàndard del poble català, amb la típica creu de Gaudí. Tota la construcció és un continu homenatge a Catalunya a la seva història i a les seves tradicions.

Tots els materials utilitzats són de l’entorn més proper, el que avui anomenem com a productes de “proximitat”.

L’edifici vist des de l’exterior és la figura amb el cap del dragó. El pinacle amb la creu figura la llança de Sant Jordi. A dos dels costats del terrat hi ha representat la cara del drac, en una li falta una de les fosses nasals.

Serrallonga fa servir aquest indret com a refugi i lloc de trobades. Al ser capturat i esquarterat en la plaça Reial, les seves restes varen ser repartides en els diversos indrets on varen tenir lloc les seves malifetes. Una cama, diu la llegenda, va anar a parar a Bellesguard. Gaudí coneixedor de la història del bandoler, en cada una de les portes d’entrada, en el pom o tirador i posar la forma d‘un fèmur en record del mític “Robin Hood” català.

Notes i apunts extrets del guia oficial de la visita efectuada el dia 18 d’abril      / Betevé.

Fotografies pròpies.

Torre Bellesguard – va passar aquí

Categories
Viatges i itineraris

El Modernisme del Passeig de Gràcia V

Cinquena part

Des del carrer Aragó fins a la Diagonal – costat dret – nombres parells

Casa Andreu Anglada:   passeig de Gràcia- Aragó, núm. 54. L’edifici arribava gairebé als cent anys de vida quan el 1977 va ser enderrocat i substituït per un nou immoble funcional d’oficines inaugurat el 1983, que combina marbre i vidre a la seva façana i que va ser la seu d’una entitat bancària, avui ja desapareguda.

Baixador i casa Andreu Anglada 1930
Casa Andreu Anglada de l’any 1878  davant de la sortida del baixador de l’estació de tren al mig del carrer Aragó, inaugurat el primer de juliol de l’any 1902.

Núm. 56 Passeig de Gràcia / Aragó, edifici clàssic-eclèctic amb influència de l’escola americana, que donen figura a la façana amb les seves dues columnes o torres cúbiques gegants que atorguen potència a les cantonades. L’any 1930 seu de la Química Cros, avui la marca Burberry.

Edifici Cross
Casa Anglada davant de l’edifici de la Societat Anònima Cross – anys 1960’s – amb el carrer Aragó ja tapat.

Casa Olano –anomenat el Elcano, núm. 60, construït 1880-85, entre mitgeres amb façana simètrica i d’ornamentació clàssica. L’escultura de Sebastià Elcano, a l’alçada del pis principal, dona pas a l’entrada de l’edifici vinculat al món basc, conegut, també com la Casa del Pirata. Va ser la seu del Govern Basc durant la Guerra Civil. Antonio Aguirre i Lluís Companys varen sortir junts d’aquesta casa cap a l’exili. Avui en els baixos la tenda de moda Replay.

L’any 1941 la botiga d’alta costura i venda de teixits Santa Eulàlia, que va néixer a la Rambla i després de molts canvis d’ubicació, es trasllada al Passeig de Gràcia núm. 60. Avui amb més de cent vuitanta anys d’història, la troben en el mateix Passeig de Gràcia, en el núm. 93.

l’escultura de Sebastià Elcano
Casa Olano

Casa Viuda Marfà.  Passeig de Gràcia, núm. 66 -xamfrà amb el carrer València. D’estil historicista, proper al modernisme, obra arquitectònica de Manuel Comas i Thos de l’any 1905, amb antiga entrada de carruatges i majestuosa i impressionant escalinata de marbre blanc. La primera planta gran galeria medieval amb arcs de mig punt i cristalleria emplomada. A les cantonades de l’edifici dues torres amb teulat de vessant a dues aigües. Es pot visitar l’entrada per ser l’Escola de Comunicació, Turisme i Empresa. Està  enfront de l’Hotel Majestic.

Hotel Majestic: Passeig de Gràcia, núm. 68 Inaugurat l’any 1918, fins a l’any 1940 amb el nom de Majestic Hotel d’Anglaterra.

Inicialment, l’Hotel estava en el núm. 18 del carrer Fontanella cantonada Portal de l’Àngel – antiga Casa Manuel Baixeres. El propietari, el Sr. Ércole Cacciami, després de vint anys, deixa l’hotel per les obres de  creació i remodelació de la recent plaça de Catalunya, per construir.ne un de nou al luxós Passeig de Gràcia, 68: el “Majestic Hotel Inglaterra”, actual Hotel Majestic.

Casa Joan Coma

Casa Joan Coma: Passeig de Gràcia, 74

(1904-1907) d’Enric Sagnier i Villavecchia.

El que destaca de l’edifici és la senyorial tribuna central de pedra al pis principal, els balcons de baranes de ferro forjat i les columnes guarnides amb motius florals. Mereix especial atenció el coronament de la façana. Tots aquests detalls d’un gran gust modernista, d’encant i sobrietat, van fer guanyar el premi del Concurs Anual d’Edificis Artístics de l’any 1908 organitzat per l’Ajuntament de Barcelona.

Entre les obres de Sagnier trobem l’edifici de la Caixa de Pensions de Barcelona, l’església de Nostra Senyora de Pompeià o la Casa Doctor Genové, de la Rambla, 77.

Cinema Savoy: núm. 86  (1935-2001), fou l’únic cinema a la vorera dels nombres parells del passeig.

La Pedrera – Casa Milà: -Passeig de Gràcia núm. 92- Provença – Antoni Gaudí – 1905 -1912… sols una petita pinzellada:

Fou l’últim edifici d’habitatges  construït per Gaudí entre 1905 i 1910 per a la família de Pere Milà i Camps, empresari tèxtil.
Ressalta la forma ondulada de la façana, les línies corbes on no hi ha cap paret mestra. Els amplis i asimètrics finestrals donen llum a l’interior. La forma de roca, amb els balcons de ferro forjat que figuren enfiladisses  la fan inconfusible.

La planta principal era d’ús privat i la resta de pisos destinats a lloguer. Consta de sis plantes, un soterrani, unes golfes i un terrat amb xemeneies amb forma de soldats. Dos patis interiors, un circular i l’altre ovalat.

La Sra. Roser Segimon, compra als Ferrer-Vidal, un dels Xalets amb jardí, en el núm. 92 del passeig i l’enderroca perquè el seu marit Pere Milà, pugui complir la promesa feta a Antoni Gaudí, que coneix, després de veure i visitar la reforma de la Casa Batlló. Queda fascinat de l’obra efectuada i li encarrega la construcció de la seva pròxima residència, també en el mateix passeig, que amb el temps serà una de les joies de l’Arquitecte.

La Pedrera s’hauria de dir Casa Segimon, pel fet que la propietària era la Sra. Roser Segimon i Artells, nascuda a Reus, empresària i membre de la burgesia barcelonesa de l’època, que hi va viure fins a la seva mort l’any 1964.

Tot i que eren notables les desavinences amb Gaudí per la diferència de criteris en la construcció i decoració de l’edifici, fins al punt que van acabar querellant. A la mort d’Antoni Gaudí l’any 1926, la Sra. Segimon és desfer de bona part del mobiliari i decoració originals. Fins que la compra de la Pedrera per la Caixa d’Estalvis de Catalunya, es varen recuperar i restaurar molts dels elements decoratius.

Edifici propietat de  la Fundació Catalunya – La Pedrera, declarada Patrimoni Mundial l’any 1984 per la UNESCO.

És obligatori la seva visita, per descobrir la grandiositat i espectacularitat d’una més de les obres del “Geni”.

De les set obres més visitades del modernisme barceloní: Sagrada Família – Casa Batlló – La Pedrera – Casa Amatller – Palau de la Música – Hospital de la Santa Creu i Sant Pau – i Parc Güell, quatre són d’Antoni Gaudí i Cornet.

Casa Codina: Passeig de Gràcia núm. 94, d’inspiració floral, a la que no li donem gran atenció, per estar just al costat de la Pedrera. Construït l’any 1898 de la mà de l’arquitecte Antoni Rovira i Rabassa. L’edifici presenta una façana de disseny simètric que destaca pels seus grans finestrals. Cadascun d’ells s’acompanya d’una barana de pedra amb formes florals i vegetals que li proporciona una gran vitalitat al conjunt.

L’edifici contigu, també, va ser obra del mateix arquitecte, d’aquí la seva excepcional semblança.

Casas: Ramón Casas, núm. 96 – Codina, núm. 94 – Milà, núm. 92
Casa Ramón Casas
Vinçon – 1980 –  
Passeig de Gràcia, 96

Casa Ramón Casas: núm. 96. Casa estudio del pintor modernista Ramón Casas i Carbó, projectada en 1899 per l’arquitecte Antoni Rovira i Rabassa, de gran valor històric. Impressionant la façana revestida d’una pedra magníficament llaurada. És d’admirar els adorns dels balcons, especialment el corregut de la primera planta, així com el retoc de la decoració en la filera de les finestres de l’últim pis de l’edifici.

La porta principal amb dues fulles de fusta noble i forja,  està adornada amb metal·listeria daurada que dona una gran elegància.

L’any 1934 el jueu Enrique Levi i l’alemany Hugo Vinçon fundant l’empresa – Vinçon en el carrer de Rosselló – i un any més tard s’ajunta Jacint Amat.

Els Amat acabarien assumint la titularitat del negoci. Durant tota la seva existència mantindran sempre el nom del propietari inicial. L’any 1941 obra una botiga en els baixos de la Casa Casas i Carbó a tocar de la Pedrera.

passeig de Gràcia, 94 i 96

Amb el pas dels anys Vinçon esdevindria un referent barceloní de la modernitat aplicada a la decoració i el mobiliari de la llar. Serà una tenda singular amb molta història i emblemàtica de Barcelona, acabarà ocupant la planta baixa i el primer pis, que fou la residència del conegut pintor.

La família Amat va prendre la dolorosa decisió de tancar el negoci, fet que es va produir en els darrers dies del mes de juny de 2015.

Ramon Casas va finançar, entre altres col·laboradors, l’emblemàtic establiment Quatre Gats, de llarga tradició de tertúlies, sopars, exposicions, reunions d’artistes, velades literàries, musicals i d’espectacles diversos. On Picasso va exposar la seva primera mostra individual l’any 1900. La pesa més destacada de la col·lecció de Casas va estar decorant la paret principal del local diversos anys – l’autoretrat en què apareix paladejant sobre una bicicleta tàndem junt amb el seu íntim amic Pere Romeu, actualment exposat en el MNAC. L’arquitecte dels Quatre Gats fou Josep Puig i Cadafalch.

    Ramón Casas i Pere Romeu – els Quatre Gats
 la bicicleta Tàndem

Casa Jacint Esteva: 5 blocs en el passeig de Gràcia 104 -108. Edifici residencial construït (1930-1939) per l’arquitecte Pere Benavent de Barberà, classificat dins del racionalisme.

S’allunya de l’estètica dominant al passeig, oferint unes façanes nues, pràcticament sense ornamentació, amb uns aplacats de tons beix a la façana -pedra artificial-. Als angles del xamfrà sobresurten els dos eixos prismàtics de les tribunes. Dalt, tres arcs de mig punt.

Estèticament, s’alinea dins una concepció racionalista molt propera al denominat moviment modern.

(poblesdecatalunya.cat)

Racionalisme, nou moviment modern

Casa Francesc Avellana: 1899-1960’s. Edifici situat en la cruïlla del passeig de Gràcia amb Avd. Diagonal, construït l’any 1899 – fins 1960’s.

Construcció, efectuada originàriament abans dels famosos fanals modernistes de Pere Falqués, ni de l´obelisc de la República (1915), que després els franquistes transformaren amb la plaça que més tard la coneixem com el Cinc d’Oros.

Aquesta construcció original tenia cinc pisos d’alçada, amb tres balcons al cantó del passeig de Gràcia i cinc al costat de la Diagonal, per planta. Destacaven les dues tribunes de les cantonades coronades per unes cúpules i una cornisa de pedra molt treballada. La cornisa de pedra es desplegava per sobre de l’últim pis amb un frontó triangular sobre la façana de la Diagonal, completava la part superior de l’edifici.

Tots aquests elements varen ser esborrats per la febre de construccions afegides als edificis en l’època del porciolisme.

Molts habitatges van experimentar durant els anys 1950’s ”actes” vandàlics arquitectònicament parlant, afegint àtics i sobreàtics.

La lamentable remuntada aplicada en aquest edifici a començaments dels anys seixanta, afegint dos pisos més, varen despersonalitzar totalment la seva estructura.

1899 – 1960  Casa Francesc Avellana
Casa Francesc Avellana, avui

Documentació: barcelofília  -Viquipèdia i visites

Fotos: pròpies – barcelofília – pinteresc

Categories
Llibres

La seducció per la sinceritat: Erri de Luca

Té captivat mig món. Els que el coneixen, el segueixen i l’esperen. Una mica com a Kallifatides, no en va són fills del Sud, de la Mediterrània, i porten una certa llum dins.

Avui parlar d’ell i de la seva obra potser ja seria innecessari, però com que quan el llegeixo sovint tinc papallones a l’estòmac, doncs li dedicaré aquí unes paraules per si poden servir a nous lectors. Feia temps que volia parlar d’ell, més que res perquè qui no el conegui, si és que hi ha algú, li aconsello que corri a buscar-ne un. Traduït arreu d’Europa, costa trobar una pàgina amb tota la seva obra en català i/o castellà, però al menys en tenim amb la disponibilitat, qui el pugui llegir en italià, que no se’n privi. A les Biblioteques de Barcelona se’l troba al complet.

La seva obra és la seva vida, però no en el sentit autobiogràfic més literal, no, és com l’engoleix, com la mastega, la digereix i te l’explica, se l’explica. Una senzillesa íntima i atordidora, que no fàcil, ompla les pàgines dels seus llibres. Llibres breus, que expliquen persones, no personatges. Sempre diu que para l’orella, que escolta, i que el que més li agrada és contraposar caràcters, situacions, mar i muntanya, aquí sí, literal. Els jocs infantils (a Nàpols s’aprenia abans a jugar a cartes que a llegir i escriure) li interessa molt la infatesa i, sobretot l’activisme en accions múltiples i molt diverses. A qui li agradi que li parlin de coses properes, amb la saviesa de l’edat i de la curiositat, que li recordin la pròpia experiència, que no ho dubti.

Una perla, vaja ….

Amb el Grasset al 3/24

Amb l’Anna Guitart a Tot el Temps del Món

Categories
Llibres

La Història segons Magris: El Danubi

Llegir Claudio Magris és com travessar un carrer de la seva natal Trieste, mentre hi passa la Bora, un vent huracanat que fa que la gent s’hagi d’agafar allà on sigui, més ben dit a les cordes preparades a tal fí. Jo, quan hi vaig estar, feia uns dies magnífics d’estiu. Escoltar-lo a ell en directe també t’interpel·la, és vehement.

El Danubi, un dels llibres més venerats de Magris, és com una enciclopèdia. No és fàcil, ell és un intel·lectual, dels de veritat, un humanista, també de soca-rel, i és tanta la informació que aporta, que quan l’acabes tens la sensació que has descobert i après moltes claus de la història d’Europa. Es pot considerar dins l’immensa bona literatura de viatges que tenim a l’abast, i, si volem, només de viatgers del segle XX, n’hi ha per triar i remenar. El Danubi és una aposta més que segura. És un clàssic. I, com part de l’obra de Magris, el tenim molt ben traduït.

Es pot considerar també com un llibre de relats, però quins relats! cada un d’ells està vinculat a un espai geogràfic de la ruta que Magris va fer l’any 1984 amb una colla d’amics al llarg dels 3.000 km. que el Danubi transcorre per l’Europa central, la Mitteleuropa, com s’anomena. A més, cada un d’aquests trossets de riu estan emparentats amb personatges diversos, antagònics, però importants: Céline, Elisabeth de Baviera, Mengele, Mauthausen, el Cafe Zentral de Viena, Lukacs, Elias Canetti, entre molts altres; i encara més amb les grans ciutats com Viena, Bratislava, Budapest, la Transilvània, Bucarest, entre altres.

Es un llibre per viatjar, potser d’una manera diferent. Hi ha molta tradició, molta saviesa en tot el seu recorregut. És com si la Història s’hagués quedat enganxada en el llot de les voreres del riu.

Categories
Llibres

Música en la oscuridad

L’hivern de 1930, en començar el mes de gener, el jove Mariano Lozano arriba amb la seva dona Joaquina a Casetas, un suburbi  a l’extraradi de Saragossa. Obrirà una sastreria i, a més, ell que és músic clarinetista, porta l’encàrrec de formar una banda municipal. Les dures condicions de vida de l’època que acompanyen la jove parella  ens endinsen en un temps complex de la història d’Espanya. Ens trobem en els moments finals de la dictadura de Primo de Rivera i l’arribada de l’anomenada “dictablanda” del general Dámaso Berenguer.  A Casetas, una simple estació d’enllaç dels trens que circulen entrant o sortint de Saragossa, la població malviu enmig de la ignorància, l’analfabetisme i la submissió a unes estructures caciquils i corruptes que asfixien qualsevol possibilitat de progrés. A la novel·la apareix tot un seguit de personatges que configuraran el dur, lent i sovint dolorós naixement de  la futura banda. Aquests personatges, molt ben descrits i molt entranyables, constituiran, una bona part del relat; són gent del poble, incultes, nobles, acostumats a les injustícies i a les penúries de tota mena. Personatges com el Badana, el Regañao, el Pintado, el Pericas, el Mudo o Bartolomé, entre d’altres, seran els que hauran de formar i cohesionar un grup de futurs músics que descobriran la música com quelcom que els pot donar un cert orgull de viure i de pertinença en un món injust i cruel amb les classes populars com el que es vivia en l’Espanya de la Restauració. La dedicació, el profund amor i la rectitud ètica i socialista de Mariano aconseguiran fer madurar un grup humà que semblava negat a qualsevol evolució. La superstició d’aquella societat rural, ancorada en la ignorància i la por seculars és representada per la Hilaria, a qui diuen la bruixa, persona excèntrica i solitària dotada d’un “do” per a guarir malalties i que és respectada i temuda per part del veïnat. Entre la Hilaria i el Mariano s’establirà una estranya relació entre la raó i la superstició que ens acompanyarà al llarg de l’obra. L’arribada dels nous temps republicans, amb les esperances i les incerteses guiaran la trama al tràgic final que pel nostre país va representar el cop d’estat militar i la posterior guerra civil de 1936.

Vaig llegir una novel·la d’aquest autor, Antonio Iturbe, fa uns quants anys: La bibliotecaria de Auschwitz (2012) i ara, fa pocs mesos, acaba de publicar aquesta darrera obra. Quan comences la lectura, en poques pàgines quedes atrapat i no la pots deixar. Els diàlegs entre els personatges baturros, nobles, brutots, molt reals, són sovint divertits; t’imagines les situacions i les vius amb la tendresa que l’autor sap transmetre. El personatge principal és entranyable i molt humà, un dels molts herois populars oblidats i anorreats per la terrible guerra civil i la repressió que hi portà.  Els fets i la majoria dels personatges són reals i això dóna un gran valor a aquesta història que aconsegueix recuperar de l’oblit forçat per la por de moltes dècades de dictadura franquista, un grup de persones que van contribuir a una il·lusió col·lectiva escapçada cruelment.

L’edició és de Seix Barral de l’abril de 2024 amb un text de 410 pàgines i amb tapa tova. L’autor Antonio Iturbe (Saragossa, 1967), és un periodista, escriptor i professor, guanyador del Premi Biblioteca Breve 2017. Fundador i director de la revista cultural Librújula ​ i col·laborador del suplement Cultura de La Vanguardia. La seva novel·la La bibliotecaria de Auschwitz (2012), ha estat publicada en 31 idiomes. Al Regne Unit va ser el llibre traduït més venut de l’any 2019.  

Categories
Llibres

I si Primo de Rivera hagués salvat l’edició en català?

                        Joan Alcaraz

100 anys de l’Editorial Barcino

La Nadala. Any 57

Fundació Carulla (2023)

Què estem dient, que el dictador Miguel Primo de Rivera -dur, com qualsevol altre dictador- va afavorir l’expansió dels llibres en la nostra llengua? Doncs no exactament, és clar, però anem a pams. Aquella dictadura -a diferència, al cap d’uns anys, de la de Franco– no es va plantejar ella mateixa com a plenament despietada o brutal. I això, per vàries raons: per la feblesa del seu origen respecte a Catalunya, pel menyspreu que el dictador sentia per qualsevol manifestació intel·lectual -la considerava, d’una banda, elitista, i per això mateix poc perillosa-, per la relativa tolerància que aplicava als llibres -ben diferent de la del franquisme- i, finalment, perquè realitzacions com la de l’Editorial Barcino, la Revista de Catalunya o la Fundació Bernat Metge -entre d’altres- van sorgir com iniciatives privades envers les quals la dictadura, inicialment, es va mantenir distant.

També cal dir que aquestes iniciatives van aparèixer en un moment adequat: suprimida la Mancomunitat de Catalunya i prohibits alguns partits polítics, calia continuar amb un impuls privat respecte a la línia de culturalització i sensibilització catalanista que havia endegat aquella institució com a primer pas vers l’autogovern.

Aquests i molts altres aspectes editorials i culturals s’expliquen en la interessantíssima Nadala -en el seu any 57- que va publicar fa uns mesos la Fundació Carulla a propòsit del centenari d’una editorial tan mítica com emblemàtica, la Barcino https://www.editorialbarcino.cat/. Un segell impulsat des de l’inici per un editor, Josep Maria de Casacuberta, definit al recull com “l’oportuníssim centaure”.

Casacuberta esmerçà en l’editorial els actius del patrimoni familiar en col·laboració amb la seva dona, Dolors Hostalrich. Filòleg i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, com a editor impulsà ben aviat (1924) l’emblemàtica col·lecció “Els Nostres Clàssics” per tal de difondre l’obra dels autors catalans medievals, el primer volum de la qual va ser Lo somni, de Bernat Metge (1399). El criteri d’edició era divulgatiu, no científic com s’havia fet fins aleshores. Tot seguit vindrien la “Col·lecció Popular Barcino” (1925), la col·lecció “Enciclopèdia Catalunya” i la “Col·lecció Sant Jordi” (1926).

Després de la Guerra Civil, l’ímpetu de Casacuberta es va veure, òbviament, entrebancat en sec, però no aturat del tot. Ja el mateix any 1939 va trobar una enginyosa manera d’afirmar-se contra l’adversitat publicant el volum dedicat a Catalunya de Recuerdos y bellezas de España, de Pau Piferrer. El 1950, Barcino va acollir la segona època de les “Publicacions de La Revista”, que Josep Maria López Picó havia conduït abans del conflicte militar, amb la inclusió d’autors contemporanis dels Països Catalans, El 1951, s’inaugurava la “Biblioteca Folklòrica Barcino”. El 1953, naixia la “Biblioteca Verdagueriana”. El 1956, els “Manuals Lingüístics Barcino” per a l’ensenyament de la llengua a estrangers. El 1957, la “Col·lecció Tramuntana”, per acollir autors de la Catalunya pirinenca i ultrapirinenca…

Un formidable no parar

Josep Maria de Casacuberta continuava, al llarg dels anys, tenint idees per cobrir àrees desateses. El 1959, la Barcino iniciava una “Biblioteca Renaixença” per a estudis sobre aquest període. El 1962, la “Biblioteca Geogràfica Barcino”. El 1965, la “Biblioteca Filològica Barcino”. El 1971, encara, va engegar una “Biblioteca Algueresa”, amb textos d’autors catalanòfons de l’illa sarda. Però l’emblemàtic editor ja tenia 74 anys i no es podia esperar que, amb el seu únic esforç individual i poca ajuda econòmica, l’editorial continués expandint-se.

Josep Maria Casacuberta
Lluís Carulla

Afortunadament, va aparèixer aleshores el mecenatge de la Fundació Carulla-Font (ara Fundació Carulla ) per alliberar el nostre centaure de les servituds econòmiques i administratives de l’empresa, però no de la seva direcció cultural.  En la nova etapa, Barcino continua enriquint aquesta gran herència, tot incorporant obres fora de col·lecció, com Natura, ús o abús (1976) o la monumental Flora dels Països Catalans (1984-2001).

A la mort de Casacuberta, el 1985, es fa càrrec de la direcció editorial Amadeu-J. Soberanes, que crea una nova col·lecció, la “Biblioteca Baró de Maldà”, per a textos posteriors a l’Edat Mitjana (avui, “Els Nostres Clàssics-Autors Moderns”).

Ara mateix, lo somni, que diria Bernat Metge, continua viu. L’any 2005, la direcció editorial va passar a mans de Joan Santanach, i el 2019, d’Oriol Magrinyà. I han nascut noves col·leccions, com la ”Biblioteca Barcino” (2004), “Tast de Clàssics (2011), o “Imprescindibles. Biblioteca de Clàssics Catalans (2021), on Joanot Martorell apareix al costat de Josep Maria de Sagarra, o Bartomeu Rosselló-Pòrcel a l’ensems amb Dolors Monserdà. O la col·lecció “Mirades”, de lectures actuals dels clàssics de la nostra tradició. I més col·leccions, en col·laboració amb altres institucions.

La Nadala que comentem -i que es pot llegir, clar, en qualsevol moment de l’any- explica tota aquesta trajectòria emblemàtica d’una manera tan pedagògica com plaent, amb bons articles i algunes interessants entrevistes. Que Miguel Primo de Rivera, el seu també nefast fill José Antonio i el tant o més  sinistre Francisco Franco descansin (no, gens) en pau. L’edició en català, la llengua i la cultura que li donen sentit han estat, són i seran capaces de sobreviure als seus il·lustres (no, gens) torturadors, assassins i/o enterradors.

Índex de la Nadala 2023

Catalunya: 1924-1939. Jordi Casassas, historiador.

El món editorial català entre el 1924 i el 1939. Manuel Llanas, professor emèrit del departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i la Literatura, UVic.

Sobre les espatlles dels clàssics. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.

Josep M. de Casacuberta. L’oportuníssim centaure. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.

Lo Somni de Bernat Metge. Lola Badia, filòloga.

La fermesa d’un segle de feina indefallent. Jordi Llavina, filòleg i escriptor.

Pompeu Fabra, el seny ordenador de la llengua catalana. Jordi Llavina, filòleg i escriptor.

Una ment enciclopèdica. Una editorial total. Miquel Desclot, escriptor i traductor català.

Sobreviure una dictadura. Carles Santacana, catedràtic d’Història Contemporània de la UB.

Les peripècies per publicar en català durant el franquisme. Jordi Manent, filòleg i historiador.

Entrevista a Jordi de Casacuberta “El meu oncle sabia que l’interès del país era promocionar i expandir la llengua”. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.

Difondre els clàssics i fer país. Joan Esculies, escriptor i periodista.

Entrevista a Jordi Carulla “Casacuberta sabia que amb Carulla es garantia la continuïtat de l’editorial”. Joan Esculies, escriptor i periodista.

Me’ls vaig fer meus. Josep Vallverdú, escriptor, poeta, dramaturg, filòleg i traductor.

El Consell Assessor de l’Editorial Barcino. Carles Duarte, escriptor, lingüista i poeta.

Els clàssics de Barcino. Anna Fernàndez-Clot, filòloga, investigadora i professora a la Universitat de Barcelona.

Clàssics per a tothom. Joan Santanach, filòleg i editor.

Traduir els meus. Raül Garrigasait, escriptor i traductor.

Les clàssiques i els clàssics. Empar Moliner, escriptora i periodista.

Els clàssics de la cuina catalana. Una aproximació històrica. Rosa Montoriol, historiadora.

La lectura dels clàssics a les aules del segle XXI. Sílvia Caballeria i M. Carme Codina, professores de llengua i literatura de secundària i batxillerat.

En defensa del patrimoni literari dramàtic català. Jaume Comas, actor i historiador.

Construcció i reconstrucció nacional des dels llibres. Xavier Diez, escriptor i historiador.

Sense papers. Irene Rodrigo, escriptora i divulgadora literària.

Mirar amb nous ulls els clàssics. Mercè Gil, graduada en Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona.

La nova història de la literatura catalana. Mercè Gil, graduada en Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona.

Molt més que clàssics, clàssics i molt més. Irisi Llop, doctora en Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals i crítica i professora d’Estudis Literaris.

Amor pels clàssics. Màrius Serra, escriptor i periodista.

Barcino o la voluntat de ser. Àlex Susanna, escriptor, poeta i promotor cultural.

Categories
Llibres

Miquel Almirall, l’Esquerra històrica des de Terrassa

Joan Alcaraz

Josep Puy i Juanico
Miquel Almirall i Queralt. Memòries, 1939-1940.
Resistir i sobreviure en els camps de concentració francesos
Col·lecció Àmfora
Fundació Torre del Palau, Terrassa (2024)

Aquest llibre ens posa a l’abast les memòries de dos anys històricament decisius (1939 i 1940) del terrassenc Miquel Almirall, nascut l’any 1915 a la cocapital del Vallès Occidental, on va morir el 2002. L’historiador local -i excompany meu de batxillerat i COU- Josep Puy les ha recollit, introduït extensament i anotat -amb un pròleg de Raül Romeva, actual president de la Fundació Josep Irla– en un volum que constitueix una nova i valuosa contribució a la memòria històrica de Terrassa i de Catalunya.

Josep Puy, autor de “Miquel Almirall i Queralt. Memòries 1939-1940”

La gran aportació de l’obra és, singularment, la minuciosa descripció de les lamentables condicions de vida en què van resistir i sobreviure els exiliats catalans i espanyols als camps de concentració francesos. Poques vegades l’he vist tan ben explicada com a les valuoses memòries d’Almirall, un dels exponents, des de Terrassa, de l’Esquerra Republicana històrica, també destacat artista plàstic i després funcionari de la UNESCO des de París.

Miquel Almirall Miquel a la seva taula de treball a la UNESCO. Paris 1965 (Imatge extreta de l’Ateneu Terrassenc)

Fa anys havia conegut igualment aquestes malaurades vivències a les cartes que el poeta Agustí Bartra envià a Pere Vives, un amic seu també exiliat i internat, entre d’altres, a camps com el d’Agde, dit “dels catalans” -la majoria dels seus refugiats ho eren- i el més digne de tots aquells sinistres espais.

Monument commemoratiu del camp d’Agde
Agustí Bartra

I recordo, igualment, haver percebut del tot assenyalada la situació en la resposta que em donà un altre exiliat i més tard prestigiós i també polèmic periodista esportiu, Josep Morera Falcó, en una entrevista que vaig fer-li l’any 1979 al mític setmanari egarenc Al Vent, també reproduïda al meu llibre Terrassencs Terrassenques (1982): “Els francesos, jo crec que es van portar amb nosaltres com uns veritables…francesos”. Més clar i català…

Miquel Almirall, primer a l’esquerra
Miquel Almirall

Quan Miquel Almirall, ja força gran, va tornar a Terrassa des de l’exili parisenc, vaig tenir l’honor de conèixer-lo i de poder-lo tractar, en un context polític ben interessant. S’apropaven, l’any 1979, les primeres eleccions municipals de la democràcia, i nosaltres, els militants a la ciutat de l’avui històric -no estic parlant de l’ultradretà FNC actual- Front Nacional de Catalunya, vam formar una coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i el petit i desaparegut Partit Socialdemòcrata de Catalunya. Les trobades les fèiem en una petita part de les dependències de la històrica Casa del Poble, que després tornaria a ser requisada per ordre governativa i encara avui, escandalosament, no retornada als seus legítims propietaris, l’ERC local.

La Casa del Poble a Terrassa

L’Almirall que jo vaig conèixer aleshores era un cavaller pausat i dolç, de veu trèmula, ple de dignitat -el llibre ho dóna a entendre clarament- i artífex de la memòria històrica. D’una memòria de la qual, els anomenats progres a l’època -i que ens crèiem gairebé menjar-nos el món-, no en sabíem gran cosa, però que després, progressivament, hem anat descobrint.

Aquest llibre sobre la vida d’aquest destacat egarenc revela novament el sentit nacional i la determinació patriòtica d’Esquerra Republicana de Catalunya. Un partit que, els darrers anys, ha estat sovint criticat des d’altres sectors de l’independentisme, fins i tot mitjançant adjectius -ben desagradables- com botiflers o traïdors. Podem votar-los o no -jo ho he fet, però no sempre; podem estar més o menys d’acord amb les seves estratègies, però ningú no té dret a posar nacionalment en qüestió el partit dels presidents de la Generalitat Francesc Macià, Lluís Companys o Josep Irla, o, del Parlament, Heribert Barrera. Ningú no pot acusar-los d’anar contra la causa de Catalunya, ni abans, ni ara -tot i que tornin a tenir un moment complicat- ni, no cal dir, en el futur.

Nevers, Miquel Almirall, 1943
Categories
Llibres

La postal. Anne Berest

Déu-n’hi-do per on ens porta aquesta investigació tardana, molt tardana, dels orígens i destins d’una família francesa jueva. Dic tardana perquè la seva autora, la besneta dels investigats, s’hi posa tard, desprès d’anys d’haver rebut a casa els seus pares una postal anònima amb el noms, i res més, dels quatre familiars capturats i assassinats pels nazis a Auswitz el 1942. La que provoca aquesta indagació, en un principi es pensa domèstica, és la filla de l’autora, que un dia li pregunta a la seva àvia, si ella és jueva, i l’àvia li diu que sí. La pregunta ve perquè a l’institut malparlen dels jueus. Es a dir, ni la nena coneixia els seus orígens, ni l’autora havia tingut necessitat de treballar-los. A casa no se’n parlava, tot i haver rebut aquella postal, sense sentit?

D’històries similars n’hi ha d’altres, però aquesta té una retranca especial, precisament, perquè ens demostra com d’amagat portem el passat mal resolt. Quan l’autora decideix, davant de la provocadora conversa amb la qual l’enfronta la seva filla, emprende la cerca i captura d’uns fets que, tot i que els eren coneguts, mai havien decidit esbrinar-los, no pensa en escriure un llibre. És el que va descobrint que li sembla publicable, de fet ella és escriptora de professió. I així neix La Postal. França té un passat complicat amb els jueus, i amb una època i uns fets concrets. I sembla que ara hi bufen uns aires massa noltàlgics i perillosos.

Tot plegat m’ha empés a llegir el llibre, per les bones crítiques que ha tingut arreu, i també en escoltar l’autora explicar el seu periple. A més que, tinc una amiga i ex-companya de feina, gran lectora, que quan recomana alguna cosa se li ha de fer cas, no falla mai. I sí, llegint s’entenen més les coses, les que es fan i les que no, i el perquè.

No puc, ni dec desvetllar res. Apassionant com ho relata, com s’ho troba al damunt i com tira d’imaginació fins que se’n surt. Hi ha dos aspectes interessants: la trama per si mateixa, de narrativa de misteri i alhora la repercussió emocional que els fets causen a l’autora, i de retruc als lectors, òbviament. No va de la guerra, no va de política, no va sobre els episodis bèlics, no va dels errors tàctics, ni dels personatges que els van protagonitzar, no! va de cóm les persones s’enfronten als fets, i això, sovint, no ho saps fins que t’hi trobes. El que s’explica és la Història de tants sers anònims. En això la literatura hi té un gran paper, sort en tenim.

Un fet similar es va donar amb la descoberta a dalt d’un altell del manuscrit de la Suite Francesa d’Irene Nemirovsky, escrit des de l’immediatesa de la invasió. Una escriptora tan aplaudida abans de la Guerra, i tan oblidada desprès, fins que les filles, que havien estat acollides pel seu editor francès, ho recuperen, i les editorials d’arreu la retornen a la vida literària. Va ser un rellançament molt celebrat. Les editorials que es dediquen a això, i n’hi ha moltes a casa nostra, haurien de tenir un suport incontestable.

Categories
Arts plàstiques Viatges i itineraris

Per què Chicago?

Auditorim Chicago de Louis Sullivan, 1889

Casa Robie de Frank Lloyd Wright, 1908

77 west wacker drive de Ricardo Bofill, 1992

Aquest article sobre l’incendi de 1871 ens situa en el moment que la ciutat ha de revertir els criteris de construcció que l’havien devastada, i així engegar una nova manera d’urbanitzar la metròpoli dels gratacels, dels grans gratacels, que esdevindran la seva identitat i el punt neuràlgic de formació dels nous arquitectes i enginyers.

Les fotografies que encapçalen l’escrit són un dels paradigmes dels canvis que es van produir a Chicago, i dels seus protagonistes més destacats: Louis Sullivan i l’Escola de Chicago i l’alumne díscol Frank Lloyd Wright.

L’Escola de Chicago neix, doncs, d’una necessitat imperiosa d’aprofitar l’arquitectura del ferro que Europa ja feia servir, i que permetia pujar pisos, i així superar l’encariment del sol urbà, reduir costos, i donar espai a tots els que s’havien quedat sense casa o negoci, i a l’enorme arribada de població. Els ascensors elèctrics van ser els aliats perquè aquestes construccions proliferessin a un ritme trepidant sobretot en el període d’entreguerres. Sullivan, que també va estudiar a Paris, va emprar un estil molt propi, racionalista, els temps ho demanaven, amb reminiscències del Modernisme, el Romànic i el Gòtic en l’ornamentació.

Frank Lloyd Wright va treballar amb Sullivan durant sis anys, procedent de l’equip d’un altre arquitecte a qui considerava massa convencional. Però aviat va començar a anar per les seves. La seva primera obra en solitari va ser la Charnley House de Chicago (1892), a la qual va seguir, una mica més tard, tota una sèrie d’habitatges unifamiliars que tenen en comú el caràcter compacte i l’austeritat decorativa, en oposició a l’eclecticisme de l’època. En aquestes primeres realitzacions d’arquitectura domèstica, conegudes com a prairies houses o «cases de les praderies», hi són presents algunes de les constants de la seva obra, com la concepció predominantment horitzontal, l’espai interior organitzat a base de dos eixos que es creuen i la prolongació del sostre a ales que formen pòrtics.

Chicago, avui, és una classe a l’aire lliure d’història de l’arquitectura contemporània, on conviuen des d’alguns, molt pocs, edificis d’abans de l’incendi, amb els de l’Escola de Chicago, un estil ja clàssic, la renovació de l’art decó, que va emplenar d’edificis i arts decoratives la ciutat, i ara, els dissenys més agosarats. Tots li han donat una emprempta de modernitat, risc i delectació difícils de trobar. I això la ciutat ho sap, ho explota i, el més important, ho cuida.

Chicago també és molt coneguda pel jazz que s’hi fa, des de que a principis del segle XX arribaven esclaus fugint de les plantacions del Sud, cap els estats del Nord que eren abolicionistes. El ferrocarril subterrani n’és un bon exponent. Això li ha donat un segell especial, amb el revoltim de l’estil New Orleans i el dels blancs de la ciutat que s’hi van afegir immediatament.

Aquesta visita l’he feta amb els Amics del MNAC, que, com sempre, han fet una tria dels llocs i les rutes impecable. La companyia de persones interessades en la història i les arts de la ciutat també ha estat molt profitosa. Un plaer tot plegat.

Home Insurance Building de William Le Baron Jenney, acabat el 1891, considerat el primer gratacels perquè va ser construït amb ferro i acer.

Chicago Board of Trade Building, de Holabird & Root, 1930