Etiqueta: S. XX

Categories
Viatges i itineraris

El Modernisme del Passeig de Gràcia V

Cinquena part

Des del carrer Aragó fins a la Diagonal – costat dret – nombres parells

Casa Andreu Anglada:   passeig de Gràcia- Aragó, núm. 54. L’edifici arribava gairebé als cent anys de vida quan el 1977 va ser enderrocat i substituït per un nou immoble funcional d’oficines inaugurat el 1983, que combina marbre i vidre a la seva façana i que va ser la seu d’una entitat bancària, avui ja desapareguda.

Baixador i casa Andreu Anglada 1930
Casa Andreu Anglada de l’any 1878  davant de la sortida del baixador de l’estació de tren al mig del carrer Aragó, inaugurat el primer de juliol de l’any 1902.

Núm. 56 Passeig de Gràcia / Aragó, edifici clàssic-eclèctic amb influència de l’escola americana, que donen figura a la façana amb les seves dues columnes o torres cúbiques gegants que atorguen potència a les cantonades. L’any 1930 seu de la Química Cros, avui la marca Burberry.

Edifici Cross
Casa Anglada davant de l’edifici de la Societat Anònima Cross – anys 1960’s – amb el carrer Aragó ja tapat.

Casa Olano –anomenat el Elcano, núm. 60, construït 1880-85, entre mitgeres amb façana simètrica i d’ornamentació clàssica. L’escultura de Sebastià Elcano, a l’alçada del pis principal, dona pas a l’entrada de l’edifici vinculat al món basc, conegut, també com la Casa del Pirata. Va ser la seu del Govern Basc durant la Guerra Civil. Antonio Aguirre i Lluís Companys varen sortir junts d’aquesta casa cap a l’exili. Avui en els baixos la tenda de moda Replay.

L’any 1941 la botiga d’alta costura i venda de teixits Santa Eulàlia, que va néixer a la Rambla i després de molts canvis d’ubicació, es trasllada al Passeig de Gràcia núm. 60. Avui amb més de cent vuitanta anys d’història, la troben en el mateix Passeig de Gràcia, en el núm. 93.

l’escultura de Sebastià Elcano
Casa Olano

Casa Viuda Marfà.  Passeig de Gràcia, núm. 66 -xamfrà amb el carrer València. D’estil historicista, proper al modernisme, obra arquitectònica de Manuel Comas i Thos de l’any 1905, amb antiga entrada de carruatges i majestuosa i impressionant escalinata de marbre blanc. La primera planta gran galeria medieval amb arcs de mig punt i cristalleria emplomada. A les cantonades de l’edifici dues torres amb teulat de vessant a dues aigües. Es pot visitar l’entrada per ser l’Escola de Comunicació, Turisme i Empresa. Està  enfront de l’Hotel Majestic.

Hotel Majestic: Passeig de Gràcia, núm. 68 Inaugurat l’any 1918, fins a l’any 1940 amb el nom de Majestic Hotel d’Anglaterra.

Inicialment, l’Hotel estava en el núm. 18 del carrer Fontanella cantonada Portal de l’Àngel – antiga Casa Manuel Baixeres. El propietari, el Sr. Ércole Cacciami, després de vint anys, deixa l’hotel per les obres de  creació i remodelació de la recent plaça de Catalunya, per construir.ne un de nou al luxós Passeig de Gràcia, 68: el “Majestic Hotel Inglaterra”, actual Hotel Majestic.

Casa Joan Coma

Casa Joan Coma: Passeig de Gràcia, 74

(1904-1907) d’Enric Sagnier i Villavecchia.

El que destaca de l’edifici és la senyorial tribuna central de pedra al pis principal, els balcons de baranes de ferro forjat i les columnes guarnides amb motius florals. Mereix especial atenció el coronament de la façana. Tots aquests detalls d’un gran gust modernista, d’encant i sobrietat, van fer guanyar el premi del Concurs Anual d’Edificis Artístics de l’any 1908 organitzat per l’Ajuntament de Barcelona.

Entre les obres de Sagnier trobem l’edifici de la Caixa de Pensions de Barcelona, l’església de Nostra Senyora de Pompeià o la Casa Doctor Genové, de la Rambla, 77.

Cinema Savoy: núm. 86  (1935-2001), fou l’únic cinema a la vorera dels nombres parells del passeig.

La Pedrera – Casa Milà: -Passeig de Gràcia núm. 92- Provença – Antoni Gaudí – 1905 -1912… sols una petita pinzellada:

Fou l’últim edifici d’habitatges  construït per Gaudí entre 1905 i 1910 per a la família de Pere Milà i Camps, empresari tèxtil.
Ressalta la forma ondulada de la façana, les línies corbes on no hi ha cap paret mestra. Els amplis i asimètrics finestrals donen llum a l’interior. La forma de roca, amb els balcons de ferro forjat que figuren enfiladisses  la fan inconfusible.

La planta principal era d’ús privat i la resta de pisos destinats a lloguer. Consta de sis plantes, un soterrani, unes golfes i un terrat amb xemeneies amb forma de soldats. Dos patis interiors, un circular i l’altre ovalat.

La Sra. Roser Segimon, compra als Ferrer-Vidal, un dels Xalets amb jardí, en el núm. 92 del passeig i l’enderroca perquè el seu marit Pere Milà, pugui complir la promesa feta a Antoni Gaudí, que coneix, després de veure i visitar la reforma de la Casa Batlló. Queda fascinat de l’obra efectuada i li encarrega la construcció de la seva pròxima residència, també en el mateix passeig, que amb el temps serà una de les joies de l’Arquitecte.

La Pedrera s’hauria de dir Casa Segimon, pel fet que la propietària era la Sra. Roser Segimon i Artells, nascuda a Reus, empresària i membre de la burgesia barcelonesa de l’època, que hi va viure fins a la seva mort l’any 1964.

Tot i que eren notables les desavinences amb Gaudí per la diferència de criteris en la construcció i decoració de l’edifici, fins al punt que van acabar querellant. A la mort d’Antoni Gaudí l’any 1926, la Sra. Segimon és desfer de bona part del mobiliari i decoració originals. Fins que la compra de la Pedrera per la Caixa d’Estalvis de Catalunya, es varen recuperar i restaurar molts dels elements decoratius.

Edifici propietat de  la Fundació Catalunya – La Pedrera, declarada Patrimoni Mundial l’any 1984 per la UNESCO.

És obligatori la seva visita, per descobrir la grandiositat i espectacularitat d’una més de les obres del “Geni”.

De les set obres més visitades del modernisme barceloní: Sagrada Família – Casa Batlló – La Pedrera – Casa Amatller – Palau de la Música – Hospital de la Santa Creu i Sant Pau – i Parc Güell, quatre són d’Antoni Gaudí i Cornet.

Casa Codina: Passeig de Gràcia núm. 94, d’inspiració floral, a la que no li donem gran atenció, per estar just al costat de la Pedrera. Construït l’any 1898 de la mà de l’arquitecte Antoni Rovira i Rabassa. L’edifici presenta una façana de disseny simètric que destaca pels seus grans finestrals. Cadascun d’ells s’acompanya d’una barana de pedra amb formes florals i vegetals que li proporciona una gran vitalitat al conjunt.

L’edifici contigu, també, va ser obra del mateix arquitecte, d’aquí la seva excepcional semblança.

Casas: Ramón Casas, núm. 96 – Codina, núm. 94 – Milà, núm. 92
Casa Ramón Casas
Vinçon – 1980 –  
Passeig de Gràcia, 96

Casa Ramón Casas: núm. 96. Casa estudio del pintor modernista Ramón Casas i Carbó, projectada en 1899 per l’arquitecte Antoni Rovira i Rabassa, de gran valor històric. Impressionant la façana revestida d’una pedra magníficament llaurada. És d’admirar els adorns dels balcons, especialment el corregut de la primera planta, així com el retoc de la decoració en la filera de les finestres de l’últim pis de l’edifici.

La porta principal amb dues fulles de fusta noble i forja,  està adornada amb metal·listeria daurada que dona una gran elegància.

L’any 1934 el jueu Enrique Levi i l’alemany Hugo Vinçon fundant l’empresa – Vinçon en el carrer de Rosselló – i un any més tard s’ajunta Jacint Amat.

Els Amat acabarien assumint la titularitat del negoci. Durant tota la seva existència mantindran sempre el nom del propietari inicial. L’any 1941 obra una botiga en els baixos de la Casa Casas i Carbó a tocar de la Pedrera.

passeig de Gràcia, 94 i 96

Amb el pas dels anys Vinçon esdevindria un referent barceloní de la modernitat aplicada a la decoració i el mobiliari de la llar. Serà una tenda singular amb molta història i emblemàtica de Barcelona, acabarà ocupant la planta baixa i el primer pis, que fou la residència del conegut pintor.

La família Amat va prendre la dolorosa decisió de tancar el negoci, fet que es va produir en els darrers dies del mes de juny de 2015.

Ramon Casas va finançar, entre altres col·laboradors, l’emblemàtic establiment Quatre Gats, de llarga tradició de tertúlies, sopars, exposicions, reunions d’artistes, velades literàries, musicals i d’espectacles diversos. On Picasso va exposar la seva primera mostra individual l’any 1900. La pesa més destacada de la col·lecció de Casas va estar decorant la paret principal del local diversos anys – l’autoretrat en què apareix paladejant sobre una bicicleta tàndem junt amb el seu íntim amic Pere Romeu, actualment exposat en el MNAC. L’arquitecte dels Quatre Gats fou Josep Puig i Cadafalch.

    Ramón Casas i Pere Romeu – els Quatre Gats
 la bicicleta Tàndem

Casa Jacint Esteva: 5 blocs en el passeig de Gràcia 104 -108. Edifici residencial construït (1930-1939) per l’arquitecte Pere Benavent de Barberà, classificat dins del racionalisme.

S’allunya de l’estètica dominant al passeig, oferint unes façanes nues, pràcticament sense ornamentació, amb uns aplacats de tons beix a la façana -pedra artificial-. Als angles del xamfrà sobresurten els dos eixos prismàtics de les tribunes. Dalt, tres arcs de mig punt.

Estèticament, s’alinea dins una concepció racionalista molt propera al denominat moviment modern.

(poblesdecatalunya.cat)

Racionalisme, nou moviment modern

Casa Francesc Avellana: 1899-1960’s. Edifici situat en la cruïlla del passeig de Gràcia amb Avd. Diagonal, construït l’any 1899 – fins 1960’s.

Construcció, efectuada originàriament abans dels famosos fanals modernistes de Pere Falqués, ni de l´obelisc de la República (1915), que després els franquistes transformaren amb la plaça que més tard la coneixem com el Cinc d’Oros.

Aquesta construcció original tenia cinc pisos d’alçada, amb tres balcons al cantó del passeig de Gràcia i cinc al costat de la Diagonal, per planta. Destacaven les dues tribunes de les cantonades coronades per unes cúpules i una cornisa de pedra molt treballada. La cornisa de pedra es desplegava per sobre de l’últim pis amb un frontó triangular sobre la façana de la Diagonal, completava la part superior de l’edifici.

Tots aquests elements varen ser esborrats per la febre de construccions afegides als edificis en l’època del porciolisme.

Molts habitatges van experimentar durant els anys 1950’s ”actes” vandàlics arquitectònicament parlant, afegint àtics i sobreàtics.

La lamentable remuntada aplicada en aquest edifici a començaments dels anys seixanta, afegint dos pisos més, varen despersonalitzar totalment la seva estructura.

1899 – 1960  Casa Francesc Avellana
Casa Francesc Avellana, avui

Documentació: barcelofília  -Viquipèdia i visites

Fotos: pròpies – barcelofília – pinteresc

Categories
Llibres

La seducció per la sinceritat: Erri de Luca

Té captivat mig món. Els que el coneixen, el segueixen i l’esperen. Una mica com a Kallifatides, no en va són fills del Sud, de la Mediterrània, i porten una certa llum dins.

Avui parlar d’ell i de la seva obra potser ja seria innecessari, però com que quan el llegeixo sovint tinc papallones a l’estòmac, doncs li dedicaré aquí unes paraules per si poden servir a nous lectors. Feia temps que volia parlar d’ell, més que res perquè qui no el conegui, si és que hi ha algú, li aconsello que corri a buscar-ne un. Traduït arreu d’Europa, costa trobar una pàgina amb tota la seva obra en català i/o castellà, però al menys en tenim amb la disponibilitat, qui el pugui llegir en italià, que no se’n privi. A les Biblioteques de Barcelona se’l troba al complet.

La seva obra és la seva vida, però no en el sentit autobiogràfic més literal, no, és com l’engoleix, com la mastega, la digereix i te l’explica, se l’explica. Una senzillesa íntima i atordidora, que no fàcil, ompla les pàgines dels seus llibres. Llibres breus, que expliquen persones, no personatges. Sempre diu que para l’orella, que escolta, i que el que més li agrada és contraposar caràcters, situacions, mar i muntanya, aquí sí, literal. Els jocs infantils (a Nàpols s’aprenia abans a jugar a cartes que a llegir i escriure) li interessa molt la infatesa i, sobretot l’activisme en accions múltiples i molt diverses. A qui li agradi que li parlin de coses properes, amb la saviesa de l’edat i de la curiositat, que li recordin la pròpia experiència, que no ho dubti.

Una perla, vaja ….

Amb el Grasset al 3/24

Amb l’Anna Guitart a Tot el Temps del Món

Categories
Llibres

La Història segons Magris: El Danubi

Llegir Claudio Magris és com travessar un carrer de la seva natal Trieste, mentre hi passa la Bora, un vent huracanat que fa que la gent s’hagi d’agafar allà on sigui, més ben dit a les cordes preparades a tal fí. Jo, quan hi vaig estar, feia uns dies magnífics d’estiu. Escoltar-lo a ell en directe també t’interpel·la, és vehement.

El Danubi, un dels llibres més venerats de Magris, és com una enciclopèdia. No és fàcil, ell és un intel·lectual, dels de veritat, un humanista, també de soca-rel, i és tanta la informació que aporta, que quan l’acabes tens la sensació que has descobert i après moltes claus de la història d’Europa. Es pot considerar dins l’immensa bona literatura de viatges que tenim a l’abast, i, si volem, només de viatgers del segle XX, n’hi ha per triar i remenar. El Danubi és una aposta més que segura. És un clàssic. I, com part de l’obra de Magris, el tenim molt ben traduït.

Es pot considerar també com un llibre de relats, però quins relats! cada un d’ells està vinculat a un espai geogràfic de la ruta que Magris va fer l’any 1984 amb una colla d’amics al llarg dels 3.000 km. que el Danubi transcorre per l’Europa central, la Mitteleuropa, com s’anomena. A més, cada un d’aquests trossets de riu estan emparentats amb personatges diversos, antagònics, però importants: Céline, Elisabeth de Baviera, Mengele, Mauthausen, el Cafe Zentral de Viena, Lukacs, Elias Canetti, entre molts altres; i encara més amb les grans ciutats com Viena, Bratislava, Budapest, la Transilvània, Bucarest, entre altres.

Es un llibre per viatjar, potser d’una manera diferent. Hi ha molta tradició, molta saviesa en tot el seu recorregut. És com si la Història s’hagués quedat enganxada en el llot de les voreres del riu.

Categories
Llibres

Música en la oscuridad

L’hivern de 1930, en començar el mes de gener, el jove Mariano Lozano arriba amb la seva dona Joaquina a Casetas, un suburbi  a l’extraradi de Saragossa. Obrirà una sastreria i, a més, ell que és músic clarinetista, porta l’encàrrec de formar una banda municipal. Les dures condicions de vida de l’època que acompanyen la jove parella  ens endinsen en un temps complex de la història d’Espanya. Ens trobem en els moments finals de la dictadura de Primo de Rivera i l’arribada de l’anomenada “dictablanda” del general Dámaso Berenguer.  A Casetas, una simple estació d’enllaç dels trens que circulen entrant o sortint de Saragossa, la població malviu enmig de la ignorància, l’analfabetisme i la submissió a unes estructures caciquils i corruptes que asfixien qualsevol possibilitat de progrés. A la novel·la apareix tot un seguit de personatges que configuraran el dur, lent i sovint dolorós naixement de  la futura banda. Aquests personatges, molt ben descrits i molt entranyables, constituiran, una bona part del relat; són gent del poble, incultes, nobles, acostumats a les injustícies i a les penúries de tota mena. Personatges com el Badana, el Regañao, el Pintado, el Pericas, el Mudo o Bartolomé, entre d’altres, seran els que hauran de formar i cohesionar un grup de futurs músics que descobriran la música com quelcom que els pot donar un cert orgull de viure i de pertinença en un món injust i cruel amb les classes populars com el que es vivia en l’Espanya de la Restauració. La dedicació, el profund amor i la rectitud ètica i socialista de Mariano aconseguiran fer madurar un grup humà que semblava negat a qualsevol evolució. La superstició d’aquella societat rural, ancorada en la ignorància i la por seculars és representada per la Hilaria, a qui diuen la bruixa, persona excèntrica i solitària dotada d’un “do” per a guarir malalties i que és respectada i temuda per part del veïnat. Entre la Hilaria i el Mariano s’establirà una estranya relació entre la raó i la superstició que ens acompanyarà al llarg de l’obra. L’arribada dels nous temps republicans, amb les esperances i les incerteses guiaran la trama al tràgic final que pel nostre país va representar el cop d’estat militar i la posterior guerra civil de 1936.

Vaig llegir una novel·la d’aquest autor, Antonio Iturbe, fa uns quants anys: La bibliotecaria de Auschwitz (2012) i ara, fa pocs mesos, acaba de publicar aquesta darrera obra. Quan comences la lectura, en poques pàgines quedes atrapat i no la pots deixar. Els diàlegs entre els personatges baturros, nobles, brutots, molt reals, són sovint divertits; t’imagines les situacions i les vius amb la tendresa que l’autor sap transmetre. El personatge principal és entranyable i molt humà, un dels molts herois populars oblidats i anorreats per la terrible guerra civil i la repressió que hi portà.  Els fets i la majoria dels personatges són reals i això dóna un gran valor a aquesta història que aconsegueix recuperar de l’oblit forçat per la por de moltes dècades de dictadura franquista, un grup de persones que van contribuir a una il·lusió col·lectiva escapçada cruelment.

L’edició és de Seix Barral de l’abril de 2024 amb un text de 410 pàgines i amb tapa tova. L’autor Antonio Iturbe (Saragossa, 1967), és un periodista, escriptor i professor, guanyador del Premi Biblioteca Breve 2017. Fundador i director de la revista cultural Librújula ​ i col·laborador del suplement Cultura de La Vanguardia. La seva novel·la La bibliotecaria de Auschwitz (2012), ha estat publicada en 31 idiomes. Al Regne Unit va ser el llibre traduït més venut de l’any 2019.  

Categories
Llibres

I si Primo de Rivera hagués salvat l’edició en català?

                        Joan Alcaraz

100 anys de l’Editorial Barcino

La Nadala. Any 57

Fundació Carulla (2023)

Què estem dient, que el dictador Miguel Primo de Rivera -dur, com qualsevol altre dictador- va afavorir l’expansió dels llibres en la nostra llengua? Doncs no exactament, és clar, però anem a pams. Aquella dictadura -a diferència, al cap d’uns anys, de la de Franco– no es va plantejar ella mateixa com a plenament despietada o brutal. I això, per vàries raons: per la feblesa del seu origen respecte a Catalunya, pel menyspreu que el dictador sentia per qualsevol manifestació intel·lectual -la considerava, d’una banda, elitista, i per això mateix poc perillosa-, per la relativa tolerància que aplicava als llibres -ben diferent de la del franquisme- i, finalment, perquè realitzacions com la de l’Editorial Barcino, la Revista de Catalunya o la Fundació Bernat Metge -entre d’altres- van sorgir com iniciatives privades envers les quals la dictadura, inicialment, es va mantenir distant.

També cal dir que aquestes iniciatives van aparèixer en un moment adequat: suprimida la Mancomunitat de Catalunya i prohibits alguns partits polítics, calia continuar amb un impuls privat respecte a la línia de culturalització i sensibilització catalanista que havia endegat aquella institució com a primer pas vers l’autogovern.

Aquests i molts altres aspectes editorials i culturals s’expliquen en la interessantíssima Nadala -en el seu any 57- que va publicar fa uns mesos la Fundació Carulla a propòsit del centenari d’una editorial tan mítica com emblemàtica, la Barcino https://www.editorialbarcino.cat/. Un segell impulsat des de l’inici per un editor, Josep Maria de Casacuberta, definit al recull com “l’oportuníssim centaure”.

Casacuberta esmerçà en l’editorial els actius del patrimoni familiar en col·laboració amb la seva dona, Dolors Hostalrich. Filòleg i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, com a editor impulsà ben aviat (1924) l’emblemàtica col·lecció “Els Nostres Clàssics” per tal de difondre l’obra dels autors catalans medievals, el primer volum de la qual va ser Lo somni, de Bernat Metge (1399). El criteri d’edició era divulgatiu, no científic com s’havia fet fins aleshores. Tot seguit vindrien la “Col·lecció Popular Barcino” (1925), la col·lecció “Enciclopèdia Catalunya” i la “Col·lecció Sant Jordi” (1926).

Després de la Guerra Civil, l’ímpetu de Casacuberta es va veure, òbviament, entrebancat en sec, però no aturat del tot. Ja el mateix any 1939 va trobar una enginyosa manera d’afirmar-se contra l’adversitat publicant el volum dedicat a Catalunya de Recuerdos y bellezas de España, de Pau Piferrer. El 1950, Barcino va acollir la segona època de les “Publicacions de La Revista”, que Josep Maria López Picó havia conduït abans del conflicte militar, amb la inclusió d’autors contemporanis dels Països Catalans, El 1951, s’inaugurava la “Biblioteca Folklòrica Barcino”. El 1953, naixia la “Biblioteca Verdagueriana”. El 1956, els “Manuals Lingüístics Barcino” per a l’ensenyament de la llengua a estrangers. El 1957, la “Col·lecció Tramuntana”, per acollir autors de la Catalunya pirinenca i ultrapirinenca…

Un formidable no parar

Josep Maria de Casacuberta continuava, al llarg dels anys, tenint idees per cobrir àrees desateses. El 1959, la Barcino iniciava una “Biblioteca Renaixença” per a estudis sobre aquest període. El 1962, la “Biblioteca Geogràfica Barcino”. El 1965, la “Biblioteca Filològica Barcino”. El 1971, encara, va engegar una “Biblioteca Algueresa”, amb textos d’autors catalanòfons de l’illa sarda. Però l’emblemàtic editor ja tenia 74 anys i no es podia esperar que, amb el seu únic esforç individual i poca ajuda econòmica, l’editorial continués expandint-se.

Josep Maria Casacuberta
Lluís Carulla

Afortunadament, va aparèixer aleshores el mecenatge de la Fundació Carulla-Font (ara Fundació Carulla ) per alliberar el nostre centaure de les servituds econòmiques i administratives de l’empresa, però no de la seva direcció cultural.  En la nova etapa, Barcino continua enriquint aquesta gran herència, tot incorporant obres fora de col·lecció, com Natura, ús o abús (1976) o la monumental Flora dels Països Catalans (1984-2001).

A la mort de Casacuberta, el 1985, es fa càrrec de la direcció editorial Amadeu-J. Soberanes, que crea una nova col·lecció, la “Biblioteca Baró de Maldà”, per a textos posteriors a l’Edat Mitjana (avui, “Els Nostres Clàssics-Autors Moderns”).

Ara mateix, lo somni, que diria Bernat Metge, continua viu. L’any 2005, la direcció editorial va passar a mans de Joan Santanach, i el 2019, d’Oriol Magrinyà. I han nascut noves col·leccions, com la ”Biblioteca Barcino” (2004), “Tast de Clàssics (2011), o “Imprescindibles. Biblioteca de Clàssics Catalans (2021), on Joanot Martorell apareix al costat de Josep Maria de Sagarra, o Bartomeu Rosselló-Pòrcel a l’ensems amb Dolors Monserdà. O la col·lecció “Mirades”, de lectures actuals dels clàssics de la nostra tradició. I més col·leccions, en col·laboració amb altres institucions.

La Nadala que comentem -i que es pot llegir, clar, en qualsevol moment de l’any- explica tota aquesta trajectòria emblemàtica d’una manera tan pedagògica com plaent, amb bons articles i algunes interessants entrevistes. Que Miguel Primo de Rivera, el seu també nefast fill José Antonio i el tant o més  sinistre Francisco Franco descansin (no, gens) en pau. L’edició en català, la llengua i la cultura que li donen sentit han estat, són i seran capaces de sobreviure als seus il·lustres (no, gens) torturadors, assassins i/o enterradors.

Índex de la Nadala 2023

Catalunya: 1924-1939. Jordi Casassas, historiador.

El món editorial català entre el 1924 i el 1939. Manuel Llanas, professor emèrit del departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i la Literatura, UVic.

Sobre les espatlles dels clàssics. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.

Josep M. de Casacuberta. L’oportuníssim centaure. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.

Lo Somni de Bernat Metge. Lola Badia, filòloga.

La fermesa d’un segle de feina indefallent. Jordi Llavina, filòleg i escriptor.

Pompeu Fabra, el seny ordenador de la llengua catalana. Jordi Llavina, filòleg i escriptor.

Una ment enciclopèdica. Una editorial total. Miquel Desclot, escriptor i traductor català.

Sobreviure una dictadura. Carles Santacana, catedràtic d’Història Contemporània de la UB.

Les peripècies per publicar en català durant el franquisme. Jordi Manent, filòleg i historiador.

Entrevista a Jordi de Casacuberta “El meu oncle sabia que l’interès del país era promocionar i expandir la llengua”. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.

Difondre els clàssics i fer país. Joan Esculies, escriptor i periodista.

Entrevista a Jordi Carulla “Casacuberta sabia que amb Carulla es garantia la continuïtat de l’editorial”. Joan Esculies, escriptor i periodista.

Me’ls vaig fer meus. Josep Vallverdú, escriptor, poeta, dramaturg, filòleg i traductor.

El Consell Assessor de l’Editorial Barcino. Carles Duarte, escriptor, lingüista i poeta.

Els clàssics de Barcino. Anna Fernàndez-Clot, filòloga, investigadora i professora a la Universitat de Barcelona.

Clàssics per a tothom. Joan Santanach, filòleg i editor.

Traduir els meus. Raül Garrigasait, escriptor i traductor.

Les clàssiques i els clàssics. Empar Moliner, escriptora i periodista.

Els clàssics de la cuina catalana. Una aproximació històrica. Rosa Montoriol, historiadora.

La lectura dels clàssics a les aules del segle XXI. Sílvia Caballeria i M. Carme Codina, professores de llengua i literatura de secundària i batxillerat.

En defensa del patrimoni literari dramàtic català. Jaume Comas, actor i historiador.

Construcció i reconstrucció nacional des dels llibres. Xavier Diez, escriptor i historiador.

Sense papers. Irene Rodrigo, escriptora i divulgadora literària.

Mirar amb nous ulls els clàssics. Mercè Gil, graduada en Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona.

La nova història de la literatura catalana. Mercè Gil, graduada en Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona.

Molt més que clàssics, clàssics i molt més. Irisi Llop, doctora en Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals i crítica i professora d’Estudis Literaris.

Amor pels clàssics. Màrius Serra, escriptor i periodista.

Barcino o la voluntat de ser. Àlex Susanna, escriptor, poeta i promotor cultural.

Categories
Llibres

Miquel Almirall, l’Esquerra històrica des de Terrassa

Joan Alcaraz

Josep Puy i Juanico
Miquel Almirall i Queralt. Memòries, 1939-1940.
Resistir i sobreviure en els camps de concentració francesos
Col·lecció Àmfora
Fundació Torre del Palau, Terrassa (2024)

Aquest llibre ens posa a l’abast les memòries de dos anys històricament decisius (1939 i 1940) del terrassenc Miquel Almirall, nascut l’any 1915 a la cocapital del Vallès Occidental, on va morir el 2002. L’historiador local -i excompany meu de batxillerat i COU- Josep Puy les ha recollit, introduït extensament i anotat -amb un pròleg de Raül Romeva, actual president de la Fundació Josep Irla– en un volum que constitueix una nova i valuosa contribució a la memòria històrica de Terrassa i de Catalunya.

Josep Puy, autor de “Miquel Almirall i Queralt. Memòries 1939-1940”

La gran aportació de l’obra és, singularment, la minuciosa descripció de les lamentables condicions de vida en què van resistir i sobreviure els exiliats catalans i espanyols als camps de concentració francesos. Poques vegades l’he vist tan ben explicada com a les valuoses memòries d’Almirall, un dels exponents, des de Terrassa, de l’Esquerra Republicana històrica, també destacat artista plàstic i després funcionari de la UNESCO des de París.

Miquel Almirall Miquel a la seva taula de treball a la UNESCO. Paris 1965 (Imatge extreta de l’Ateneu Terrassenc)

Fa anys havia conegut igualment aquestes malaurades vivències a les cartes que el poeta Agustí Bartra envià a Pere Vives, un amic seu també exiliat i internat, entre d’altres, a camps com el d’Agde, dit “dels catalans” -la majoria dels seus refugiats ho eren- i el més digne de tots aquells sinistres espais.

Monument commemoratiu del camp d’Agde
Agustí Bartra

I recordo, igualment, haver percebut del tot assenyalada la situació en la resposta que em donà un altre exiliat i més tard prestigiós i també polèmic periodista esportiu, Josep Morera Falcó, en una entrevista que vaig fer-li l’any 1979 al mític setmanari egarenc Al Vent, també reproduïda al meu llibre Terrassencs Terrassenques (1982): “Els francesos, jo crec que es van portar amb nosaltres com uns veritables…francesos”. Més clar i català…

Miquel Almirall, primer a l’esquerra
Miquel Almirall

Quan Miquel Almirall, ja força gran, va tornar a Terrassa des de l’exili parisenc, vaig tenir l’honor de conèixer-lo i de poder-lo tractar, en un context polític ben interessant. S’apropaven, l’any 1979, les primeres eleccions municipals de la democràcia, i nosaltres, els militants a la ciutat de l’avui històric -no estic parlant de l’ultradretà FNC actual- Front Nacional de Catalunya, vam formar una coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i el petit i desaparegut Partit Socialdemòcrata de Catalunya. Les trobades les fèiem en una petita part de les dependències de la històrica Casa del Poble, que després tornaria a ser requisada per ordre governativa i encara avui, escandalosament, no retornada als seus legítims propietaris, l’ERC local.

La Casa del Poble a Terrassa

L’Almirall que jo vaig conèixer aleshores era un cavaller pausat i dolç, de veu trèmula, ple de dignitat -el llibre ho dóna a entendre clarament- i artífex de la memòria històrica. D’una memòria de la qual, els anomenats progres a l’època -i que ens crèiem gairebé menjar-nos el món-, no en sabíem gran cosa, però que després, progressivament, hem anat descobrint.

Aquest llibre sobre la vida d’aquest destacat egarenc revela novament el sentit nacional i la determinació patriòtica d’Esquerra Republicana de Catalunya. Un partit que, els darrers anys, ha estat sovint criticat des d’altres sectors de l’independentisme, fins i tot mitjançant adjectius -ben desagradables- com botiflers o traïdors. Podem votar-los o no -jo ho he fet, però no sempre; podem estar més o menys d’acord amb les seves estratègies, però ningú no té dret a posar nacionalment en qüestió el partit dels presidents de la Generalitat Francesc Macià, Lluís Companys o Josep Irla, o, del Parlament, Heribert Barrera. Ningú no pot acusar-los d’anar contra la causa de Catalunya, ni abans, ni ara -tot i que tornin a tenir un moment complicat- ni, no cal dir, en el futur.

Nevers, Miquel Almirall, 1943
Categories
Llibres

La postal. Anne Berest

Déu-n’hi-do per on ens porta aquesta investigació tardana, molt tardana, dels orígens i destins d’una família francesa jueva. Dic tardana perquè la seva autora, la besneta dels investigats, s’hi posa tard, desprès d’anys d’haver rebut a casa els seus pares una postal anònima amb el noms, i res més, dels quatre familiars capturats i assassinats pels nazis a Auswitz el 1942. La que provoca aquesta indagació, en un principi es pensa domèstica, és la filla de l’autora, que un dia li pregunta a la seva àvia, si ella és jueva, i l’àvia li diu que sí. La pregunta ve perquè a l’institut malparlen dels jueus. Es a dir, ni la nena coneixia els seus orígens, ni l’autora havia tingut necessitat de treballar-los. A casa no se’n parlava, tot i haver rebut aquella postal, sense sentit?

D’històries similars n’hi ha d’altres, però aquesta té una retranca especial, precisament, perquè ens demostra com d’amagat portem el passat mal resolt. Quan l’autora decideix, davant de la provocadora conversa amb la qual l’enfronta la seva filla, emprende la cerca i captura d’uns fets que, tot i que els eren coneguts, mai havien decidit esbrinar-los, no pensa en escriure un llibre. És el que va descobrint que li sembla publicable, de fet ella és escriptora de professió. I així neix La Postal. França té un passat complicat amb els jueus, i amb una època i uns fets concrets. I sembla que ara hi bufen uns aires massa noltàlgics i perillosos.

Tot plegat m’ha empés a llegir el llibre, per les bones crítiques que ha tingut arreu, i també en escoltar l’autora explicar el seu periple. A més que, tinc una amiga i ex-companya de feina, gran lectora, que quan recomana alguna cosa se li ha de fer cas, no falla mai. I sí, llegint s’entenen més les coses, les que es fan i les que no, i el perquè.

No puc, ni dec desvetllar res. Apassionant com ho relata, com s’ho troba al damunt i com tira d’imaginació fins que se’n surt. Hi ha dos aspectes interessants: la trama per si mateixa, de narrativa de misteri i alhora la repercussió emocional que els fets causen a l’autora, i de retruc als lectors, òbviament. No va de la guerra, no va de política, no va sobre els episodis bèlics, no va dels errors tàctics, ni dels personatges que els van protagonitzar, no! va de cóm les persones s’enfronten als fets, i això, sovint, no ho saps fins que t’hi trobes. El que s’explica és la Història de tants sers anònims. En això la literatura hi té un gran paper, sort en tenim.

Un fet similar es va donar amb la descoberta a dalt d’un altell del manuscrit de la Suite Francesa d’Irene Nemirovsky, escrit des de l’immediatesa de la invasió. Una escriptora tan aplaudida abans de la Guerra, i tan oblidada desprès, fins que les filles, que havien estat acollides pel seu editor francès, ho recuperen, i les editorials d’arreu la retornen a la vida literària. Va ser un rellançament molt celebrat. Les editorials que es dediquen a això, i n’hi ha moltes a casa nostra, haurien de tenir un suport incontestable.

Categories
Arts plàstiques Viatges i itineraris

Per què Chicago?

Auditorim Chicago de Louis Sullivan, 1889

Casa Robie de Frank Lloyd Wright, 1908

77 west wacker drive de Ricardo Bofill, 1992

Aquest article sobre l’incendi de 1871 ens situa en el moment que la ciutat ha de revertir els criteris de construcció que l’havien devastada, i així engegar una nova manera d’urbanitzar la metròpoli dels gratacels, dels grans gratacels, que esdevindran la seva identitat i el punt neuràlgic de formació dels nous arquitectes i enginyers.

Les fotografies que encapçalen l’escrit són un dels paradigmes dels canvis que es van produir a Chicago, i dels seus protagonistes més destacats: Louis Sullivan i l’Escola de Chicago i l’alumne díscol Frank Lloyd Wright.

L’Escola de Chicago neix, doncs, d’una necessitat imperiosa d’aprofitar l’arquitectura del ferro que Europa ja feia servir, i que permetia pujar pisos, i així superar l’encariment del sol urbà, reduir costos, i donar espai a tots els que s’havien quedat sense casa o negoci, i a l’enorme arribada de població. Els ascensors elèctrics van ser els aliats perquè aquestes construccions proliferessin a un ritme trepidant sobretot en el període d’entreguerres. Sullivan, que també va estudiar a Paris, va emprar un estil molt propi, racionalista, els temps ho demanaven, amb reminiscències del Modernisme, el Romànic i el Gòtic en l’ornamentació.

Frank Lloyd Wright va treballar amb Sullivan durant sis anys, procedent de l’equip d’un altre arquitecte a qui considerava massa convencional. Però aviat va començar a anar per les seves. La seva primera obra en solitari va ser la Charnley House de Chicago (1892), a la qual va seguir, una mica més tard, tota una sèrie d’habitatges unifamiliars que tenen en comú el caràcter compacte i l’austeritat decorativa, en oposició a l’eclecticisme de l’època. En aquestes primeres realitzacions d’arquitectura domèstica, conegudes com a prairies houses o «cases de les praderies», hi són presents algunes de les constants de la seva obra, com la concepció predominantment horitzontal, l’espai interior organitzat a base de dos eixos que es creuen i la prolongació del sostre a ales que formen pòrtics.

Chicago, avui, és una classe a l’aire lliure d’història de l’arquitectura contemporània, on conviuen des d’alguns, molt pocs, edificis d’abans de l’incendi, amb els de l’Escola de Chicago, un estil ja clàssic, la renovació de l’art decó, que va emplenar d’edificis i arts decoratives la ciutat, i ara, els dissenys més agosarats. Tots li han donat una emprempta de modernitat, risc i delectació difícils de trobar. I això la ciutat ho sap, ho explota i, el més important, ho cuida.

Chicago també és molt coneguda pel jazz que s’hi fa, des de que a principis del segle XX arribaven esclaus fugint de les plantacions del Sud, cap els estats del Nord que eren abolicionistes. El ferrocarril subterrani n’és un bon exponent. Això li ha donat un segell especial, amb el revoltim de l’estil New Orleans i el dels blancs de la ciutat que s’hi van afegir immediatament.

Aquesta visita l’he feta amb els Amics del MNAC, que, com sempre, han fet una tria dels llocs i les rutes impecable. La companyia de persones interessades en la història i les arts de la ciutat també ha estat molt profitosa. Un plaer tot plegat.

Home Insurance Building de William Le Baron Jenney, acabat el 1891, considerat el primer gratacels perquè va ser construït amb ferro i acer.

Chicago Board of Trade Building, de Holabird & Root, 1930

Categories
Viatges i itineraris

 L’Escola Industrial i Can Batlló La Bordeta

               Cap. IV bis        La nissaga Batlló – El Modernisme del Passeig de Gràcia     

Pere Batlló i Bisbal, teixidor de Vacarisses, es trasllada i instal.la la seva primera fàbrica tèxtil a Olot a començaments del segle XIX. Es casa amb Margarida Barrera i Quatrecases i tingueren 15 fills.

Com industrial tèxtil l’any 1822 compra una fàbrica en el carrer de la Riereta confluència amb Sant Rafael, al barri del Raval. Pere Batlló i Bisbal posa al capdavant del negoci al seu primogènit Jacint Batlló i Barrera (1803 – 1866) que va tenir una filla: Margarida Batlló i Dachs (1826/27 ?? -1883).

Autora: Guillamet, Eva Copyright: © Diputació de Barcelona Crèdits: Eva Guillamet / Diputació de Barcelona 2016 Recinte Escola Industrial, Area C. Compte d’Urgell, 187, Barcelona

Can Batlló a l’Eixample

Feliu Batlló i Barrera, es va casar amb la seva neboda Margarida Batlló  i Dachs – filla del seu germà i primogènit de la nissaga Jacint Batlló i Barrera – que junt amb el seu germà Joan van construir i liderar Can Batlló a l’Eixample, on van exercir les funcions d’administradors fins a la marxa de Joan l’any 1876. L’any 1978 en morir Feliu, els seus cinc fills van heretar la fàbrica del carrer d’Urgell – Enric, Àngel, Frederic, Pia i Dolors Batlló i Batlló.

https://www.diba.cat/web/recintes/la-historia-de-l-escola-industrial

En un moment de forta inestabilitat – 1879 -, a conseqüència de fortes vicissituds i de crisi interna, de manifestacions i d’unes condicions amb forts problemes laborals, del bloqueig del cotó als ports americans, de durs enfrontaments , separacions i fusions familiars, d’incendis provocats i fins i tot d’assassinats…, es va recórrer a grans acomiadaments. La família Batlló es veu oblida a tancar la fàbrica durant llargues temporades, així i tot, es va presentar a l’Exposició Universal del 1888 i guanyar la medalla d’argent del certament tèxtil.

Escola del Treball

Veien que el negoci tocava a la seva fi, aquesta branca de la família, l’Enric, L’Àngel i la Pia Batlló, que van dirigir can Batlló des de la mort del seu pare, van optar per invertir en el sector immobiliari. Definitivament tancant Can Batlló del carrer Urgell  l’any 1889 i  posterior venda l’any 1895 a la Diputació de Barcelona.

Tot el conjunt tèxtil es reconvertirà l’any 1908 en l’Escola Industrial de Barcelona. El recinte depèn íntegrament de la Diputació de Barcelona, obra de l’arquitecte Rafael Guastavino i Moreno. Catalogat bé cultural d’interès local, sent els edificis més representatius, el cos central de l’entrada principal, l’edifici del Rellotge, l’Escola d’Arts i Oficis, la Residència d’Estudiants i la Capella.

Albert Einstein visità Barcelona i Can Batlló-L’escola Industrial el febrer de 1923.

Actualment, és Escola d’Estudis Superiors de Postgrau, Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), Institució Educativa, Escola professional de Tallers d’Arts i Oficis. Totes aquestes escoles estan formades per un conjunt d’edificis situats dins del recinte que engloba quatre mançanes del districte, tot ell ballat entre els carrers Comte d’Urgell, Viladomat, Rosselló i París.

Paranimf Escola Industrial

L’entrada al recinte és de lliure accés, però per gaudir d’una visita més amplia del magnífic exemple d’arquitectura industrial modernista, s’organitzen visites guiades – (informació a la pàgina web de la Diputació de Barcelona).

Tots tres germans van encarregar la construcció dels seus edificis a l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas. La primera va ser la Casa Pia Batlló a Rambla Catalunya, 17 cantonada Gran Via, seguida de la Casa d’Àngel Batlló al carrer Mallorca, 253 – 257 i per últim la Casa d’Enric Batlló al passeig de Gràcia, 75.

Casa Pia Batlló, Rambla Catalunya, 17 cantonada Gran Via de les Corts Catalanes (1891-1895), catalogada com a bé cultural d’interès local. D’estil modernista Català, de tres plans de façana. Els grans pilars de la planta baixa serveixen de basament del balcó que dona presència a l’edifici i gran espectacularitat a tota la façana principal, on reposa una gran tribuna. L’àtic format per una galeria d’arcs sobre pilastres. També destacant una rica ornamentació, de motius d’éssers mitològics i escenes florals.

                                                      Casa Pia Batlló 1900’s

Durant la Guerra Civil, part de l’edifici fou ocupat  per L’Estat Català, i en els seus baixos l’establiment i conegut cafè “El Oro del Rhin” (1924-1969).

              Casa Pia Batlló – Rambla Catalunya, 17 / Gran Via

Casa Àngel Batlló  C/ Mallorca, 253- 255 – 257 (1891-1896). Edifici eclèctic amb influència modernista de grans dimensions. Són tres cases idèntiques de planta baixa i cinc pisos. En l’últim pis una balconada ressegueix horitzontalment el conjunt de tot  l‘edifici, donat un aire unitari. Està a tocar amb l’edifici del seu germà Enric.

Casa Àngel Batlló – carrer Mallorca 253 – 257

Casa Enric Batlló: P.G. núm. 75 palauet neogòtic, d’arquitectura eclèctica modernista, avui és un luxós hotel de 5 estrelles i en els seus baixos la prestigiosa Rolex (1891-1896). Edifici d’obra vista, amb ceràmica, pedra i balcons de ferro forjat, catalogat com a bé cultural d’interès local.

Casa Enric Batlló – passeig de Gràcia, 75

Can Batlló a la Bordeta – Can Joan Batlló

Joan Batlló i Barrera arran de l’escissió amb el seu germà Feliu, l’any 1878 amb companyia dels seus tres nebots, fills del matrimoni Domènec – Sunyol, crea la fàbrica Can Batlló de la Bordeta: Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló, que va ser la competència de la del carrer Urgell. Joan Batlló i Barrera mori sense descendència l’any 1892 i els seus nebots (fills del seu germà Domènec), Romà i Domènec Batlló i Sunyol varen continuar amb el negoci com a: Sobrinos de Juan Batlló. 

Fabrica Juan Batlló y Sobrinos – Sans

L’altre nebot Rufí i Sunyol es va casar amb la seva cosina Dolors Batlló i Batlló, filla petita del seu oncle Feliu Batlló i Barrera.

L’any 1900 varen guanyar el gran premi de l’Exposició de París. Durant la guerra del 14 / 18, fan un gran creixement industrial. En esclatar la guerra civil s’exilien a França i l’empresa va funcionar amb un director provisional.

       Vista aèria de tot el recinte, abans del seu actual deteriorament
              Avui Centre de Formació d’Adults de l’Hospitalet – CFA

Finalment, l’any 1943 va ser venuda al personatge Julio Muñoz Ramonet, un amant de l’ostentació, entabanador, faldiller, áfalagador, defraudador… que va crear un gran imperi de l’estraperlo, l’especulació i la corrupció,un vividor amb el suport del règim franquista.

Morir l’any 1991. Anys més tard el jutge Baltasar Garzón va destapar tots els seus negocis corruptes i fraudulents.

Per la ciutat corria la frase: “En el cielo Dios y en La Bordeta Muñoz”. Dins del seu patrimoni, va disposar entre altres del Palau Robert i de l’Hotel Ritz…

Actualment, dins del procés urbanístic del barri de la Bordeta es porten a terme reivindicacions per recuperar i fer possible la creació d’espais i equipaments veïnals, creant diverses entitats socioculturals de tota mena per ubicar-les dins de Can Batlló

Can Batlló – vista des de la Gran Via – enfront de l’edifici de la Campana
Actual deteriorament

Malauradament, l’estat de conservació de tot el recinte és molt penós. Estan en curs diversos projectes i propostes de nous equipaments per la transformació i millora de zones esportives, socioculturals i d’allotjaments per a gent gran i altres col·lectius. Biblioteca popular, tallers cívics, d’arts escèniques i espai socials.

Comissió / reivindicació veïnal – Activem la Rehabilitació de Can Batlló:

Taller d’infraestructures:   “Aquest taller neix l’11 de juny de 2011 amb la finalitat d’adequar els espais de Can Batlló per usos veïnals.

El Taller està format per veïns i veïnes, professionals d’oficis i aprenents.

Formem part de l’assemblea veïnal que fa possible la gestió dels diferents espais de Can Batlló.

Tothom està convidat a participar, sigui esporàdicament o quotidianament.

La feina és en règim de treball col·lectiu no remunerat.

Salut i barri

Contacte: infraestructures.cb@gmail “

“El govern Collboni no vol rehabilitar ni una sola nau de l’associació de Can Batlló en aquest mandat, no som la seva prioritat…”

(Can Batlló espai comunitari i veïnal autogestionat  – can Batlló:  https://canbatllo.org)

­­­­­­­­­­­­­­­

Es diu que tot i compartir el cognom Batlló, aquesta branca olotina de Can Batlló de la Bordeta i de Can Batlló, actual Escola Industrial, no estava vinculada amb l’industrial Josep Batlló i Casanovas (1855-1934) de la famosa i coneguda casa Batlló del Passeig de Gràcia, 43, obra d’Antoni Gaudí i Cornet. Aquest Josep Batlló i Casanovas estava casat amb Amalia Godó i Belaunzarán filla de Bartolome Godó fundador de La Vanguardia.

Fàbrica Batlló Sans a finals del S. XIX

Documentació: barcelonaentremuralles.com  – casafabricabatllo –  Viquipedia – escenahistòrica.cat  –  época dels batllo – personatges real joan batllo i barrera – Escola Industrial: de complex tèxtil a fábrica del coneixament – totbarcelona – majoriaelvaporvell – Los años convulsos de la fabrica Batlló – La Vanguardia  visites

Fotos: Pinterest i propies.

Ampliació de la nissaga

Categories
Viatges i itineraris

El Modernisme del Passeig de Gràcia IV

Quarta part

                       Des del carrer Aragó fins a la Diagonal – costat esquerre – nombres senars:

Salón Rosa: Fou un dels establiments més elegants del passeig, situat en el núm. 55 (1932-1974). Local idoni per reunions socials i empresarials, per celebracions familiars de les classes benestants: noces, batejos i comunions. L’any 1974, s’enderroca i s’instal.la el “Boulevard Rosa”, d’on va heretar el nom.

Passeig de Gràcia, núm.57 Publi Cinema (1932-2005)

Passeig de Gràcia, núm. 69 Cine Fantasio (1931-20019)

Passeig de Gràcia, núm. 71 Drugstore (1967-1992)

Casa Enric Batlló – Psg. De Gràcia. 75

Casa Enric Batlló: P.G. núm. 75 palauet neogòtic, avui luxós hotel de 5 estrelles i en els seus baixos la prestigiosa Rolex

                                      Veure el Cap. IV-bis: La Nissaga Batlló.

Casa Josep Borràs: núm. 77 

L’edifici fou reformat dos cops, l’any 1911 i el 1929 per l’arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrens. La façana es realça al llarg de quatre pisos. En el cos central del pis principal hi ha unes escenografies a cada costat de la finestra central i per sobre s’aixequen quatre columnes amb capitells corintis. En els seus laterals els balcons amb baranes de ferro forjat.

En l’última reforma l’arquitecte i afegir un altre pis.

També, va projectar i dissenyar, la seu del “Banco de España”, l’edifici de “Telefónica” de la plaça de Catalunya, el cinema “Coliseum” i la reforma del “Palacio Real de Pedralbes “.

Avui edifici Toyo Ito  

Casa Vídua Almirall: núm. 83  (1900-1959) entre C/ Mallorca i C/ Provença, enfront de la Casa Milà.

Casa Vídua Almirall
1900 – 1959                       

Obra de l’arquitecte Josep Doménech i Estapà, que encarrega Josefa Trius i Rodó, després de la mort del seu marit Ramon Almirall, conegut empresari tèxtil. Edifici de quatre pisos d’alçada, amb dues vistoses columnes en forma de pic que coronaven els extrems de la façana.

La poca sensibilitat del valor patrimonial històric i artístic, amb vista al creixement especulatiu immobiliari, l’any 1960 s’enderroca per la construcció d’un bloc d’oficines d’estil desenvolupista (1962-2008) anomenat “Edificio Europa”.

Avui l’ocupa un edifici d’apartaments, obre de l’arquitecte japonès Toyo Ito (2009), amb una façana sinuosa de làmines ondulades d’acer, inspirada amb la Pedrera. Aquest arquitecte va projectar l’any 2010, el portal d’accés al sector firal de l’Hospitalet, amb les Torres Porta Fira, de 110 metres d’alçada, inspirades amb les torres Venecianes de la plaça d’Espanya.

Passeig de Gràcia núm. 93. – cantonat passatge de la Concepció: Edifici propietat de “Pontegadea” (Amancio Ortega), que ha rehabilitat i afegit els dos últims pisos. Un pis per ús personal, i l’altre per l’allotjament els directius d’Inditex  que visitant la ciutat.

En els baixos, la tenda de luxe més famosa de moda per dona i home, amb complements dels més importants dissenyadors internacionals, fundada l’any 1843: Santa Eulàlia.    

Edifici on estava situat el frontó Condal
del 1941 al 1948
Foto: Barcelofília

Frontó Condal:

L’agost de l’any 1941, va ser inaugurat en el núm. 105 del passeig de Gràcia, (1941-1948) en l’espai situat darrere de l’edifici, tocant amb el jardí del Palau Robert, un frontó que disposava d’una pista de trenta metres i un aforament per a 1500 persones, amb oficina d’apostes, vestidors, sanitaris i una graderia de dues alçades.

Frontó Condal C/ Rosselló-Balmes – 1896-1924
Foto: Barcelofília

L’antic frontó va estar actiu entre el 1896 i el 1924, en el xamfrà del carrer Balmes-Rosselló, fins que el solar va ser adquirit pels Jesuïtes. Actualment l’edifici pertany a l’UPF.

Palau Robert: P.G. núm. 107 / Diagonal: construït entre 1898 i 1903, com a residència privada del marquès, empresari, financer i polític Robert Robert i Surís. És un dels últims xalets aristocràtics que resten actualment, conjuntament amb el Palau Marcet, antic cinema Comèdia, tot i que és l’únic que conserva el seu jardí. D’estil neoclàssic de forma cúbica amb les façanes de pedres extretes del Massís de Montgrí, d’on era originari.

L’any 1936, fou la Conselleria de Cultura de la Generalitat republicana, en plena Guerra Civil. Acabat el conflicte, la família Robert va recuperar de nou el Palau. Després passar per diversos propietaris i finalment el maig del 1981 va ser adquirit per la Generalitat de Catalunya amb el nom de Palau Robert Centre d’Informació de Catalunya, com a recinte d’exposicions, concerts i altres activitats.

Documentació: La Barcelona Oblidada.- barcelonapaseodegracia.com – Barcelofilia  i  visites

Fotos: Wikipedia – Barcelofilia – pròpies