Etiqueta: S. XX

Imatge principal: La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902 de Ramon Casas entre 1899 i 1902 a Barcelona i que actualment està exposada al Museu de la Garrotxa d’Olot. Casas es va inspirar en les detencions d’anarquistes després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous a Barcelona contra la processó del Corpus, el 7 de juny de 1896, i que va culminar en el Procés de Montjuïc.

“La violència no és una força atàvica pròpia de pobles primitius sinó que és un factor que creix i s’accelera amb la industrialització, la urbanització i la modernitat en general. Catalunya, com a societat moderna és també una societat violenta, com ho és tot Europa. No eren els alemanys durant el primer terç del segle XX, la societat amb més formació científica i filosòfica d’Europa? No van ser els nazis, el grup social més violent?”. Jordi Casassas, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, ens feu aquestes reflexions en el marc de la presentació del curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930).

La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha programat aquest curs Aula Ateneu que dirigeix Jordi Roca Vernet, doctor en Història (UAB), professor agregat de la UB i coordinador del Màster d’Història Contemporània i Món Actual (UB). Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història és el coordinador tècnic i contacte entre l’alumnat i els serveis administratius de l’Ateneu Barcelonès.

El curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) té per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.

Aquest curs Aula Ateneu consta de vuit sessions que descriuen i expliquen els principals esdeveniments emmarcats en el període històric corresponent. Cada sessió consta d’un apartat de context històric, una cronologia i a continuació una descripció del fenomen que expliqui també les causes, les conseqüències i els actors principals individuals o col·lectius.
El curs té una periodicitat setmanal, del 3 d’abril al 29 de maig, matí d’11 a 13 h. El preu és de 60 € per als socis de l’Ateneu i de 120 € per als no socis.

Jordi Roca Vernet presentà les vuit sessions o períodes històrics, tot comentant vuit imatges que il·lustren cada període. Els textos són del ponent respectiu de cada sessió.

Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823)

Dimecres 3 d’abril, 11-13 h. Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la Universitat de Barcelona i director del curs.

Tracta de la primera etapa de la Revolució Liberal a Catalunya que mostren com els orígens del liberalisme a Catalunya es troben en la crisi política de la monarquia desencadenada arran de la Guerra del Francès. L’esclat de la guerra provocà que la violència afectés tant a les autoritats establertes d’una societat en crisi com a les noves autoritats napoleòniques. Sorgí un nou règim polític basat en la legitimitat de les juntes i un procés constituent. Després, amb el pronunciament de 1820 i la proclamació de la Constitució de 1812, s’accelerà el ritme polític, provocant una ruptura política en clau social i cultural.

Els liberals empraren els seus coneixement sobre història i constitucions catalanes per interpretar la Constitució, fet que va permetre el desenvolupament de propostes polítiques liberals ben diferenciades. Durant el Trienni Liberal les principals ciutats catalanes del litoral es convertiren en un terreny fèrtil per a unes transformacions revolucionàries d’un abast inaudit, que toparen amb les resistències de les zones més empobrides de l’interior de Catalunya i suscitaren una guerra civil.

El ressò dels canvis s’estengué per Europa i Amèrica despertant l’interès de liberals d’arreu per participar en aquell moment revolucionari. La por del contagi revolucionari arribà a centre Europa i en particular a França, que impulsà la invasió de la monarquia per restaurar el poder de Ferran VII, establint una monarquia típica de la Restauració. La invasió de les tropes franceses donà continuïtat a la guerra civil, que assolí unes cotes de violència extraordinària. Els eclesiàstics tingueren un protagonisme destacat ja que foren víctimes i botxins, i s’inicià un martirologi que connectava amb els màrtirs eclesiàstics morts durant la Guerra del Francès. S’havia iniciat així una guerra cultural que dividia la societat catalana, però que compartien la voluntat de mobilitzar la població contra els seus enemics, i ho feren emprant els mateixos recursos.

Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina (1833-1840)

Dimecres 10 d’abril, 11-13 h. Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (UB)

El 25 de juliol de 1835 una massa enfurismada, conformada per individus de les classes populars de Barcelona, sortí de la plaça de toros d’El Torín a crits de «Mueran los frailes!», donant peu a la voràgine insurreccional de violència anticlerical, antifiscal, antisenyorial i luddita coneguda com les bullangues de Barcelona (1835-1837).

Una desena de revoltes què, precedides i acompanyades per aixecaments com la matança de frares de Madrid (1834), els motins anticlericals de Saragossa (1835) i els sollevaments de Reus, Poblet i -entre altres poblacions- Santes Creus (1835), il·lustren l’agitació politicosocial d’una dècada, la de 1830, únicament comparable al període 1930-1940. Per a comprendre-la, en aquesta sessió analitzarem la Primera Guerra Carlina (1833-1839/40) en la seva dimensió política i cultural, posant especial èmfasi en l’estudi dels discursos i les eines d’aquests per a propagar-se. Tot, a través d’una pregunta, eren revolucionàries les bullangues?

El quadre representa els fets esdevinguts a la Rambla durant la bullanga del 5 d’agost de 1835: l’arrossegament del cadàver del mariscal Pere Nolasc Bassa i la seva crema en la foguera feta amb els papers de l’arxiu de la delegació de policia. Una part important dels revoltats eren estibadors del port i així ho reflecteix la seva indumentària. Van armats amb pistoles, fusells i sabres. Un personatge amb indumentària burgesa intenta plantar cara. A l’esquerra, un gos famolenc. Ambientació nocturna.

El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843

Dimecres 17 d’abril, 11-13 h. Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora (Universitat de Barcelona)

La Jamància és el darrer episodi de la Revolució Liberal a Catalunya i el més radical pel que fa al a la ruptura amb l’autoritat governamental. Com a tal, fou el resultat de la resta d’experiències revolucionàries de la primera meitat del segle XIX —especialment les bullangues del període 1835-1842—, però també de la repressió i persecució del liberalisme que aquestes havien desencadenat.

La tardor de 1843, el progressisme barceloní endegà una alternativa en la construcció de l’Estat liberal, que passava per una organització del poder més descentralitzada que inclogués una participació més efectiva de les classes populars. Les contínues decepcions dels seus homòlegs a nivell estatal dugueren el progressisme barceloní a refermar-se en la via revolucionària, que es materialitzà entre el setembre i el novembre de 1843, quan es produí un alçament a la ciutat i s’hi formà una junta revolucionària sobirana que trencà, efectivament i institucionalment, amb el poder preestablert.

Text que acompanya la imatge […] “Vista de la Ciutadela atacada por la Jamancia”. “[…] A consecuencia de un plan convinado por la titulada Junta de armamento y de defensa fue atacada la Ciudadela en la madrugada del 6 de Octubre ultimo [1843]. Cerca de dos mil hombres cubrian una estensa linea y hacian continuas descargas aparentando un ataque que era protegido por diez piezas de artillería que jugaban contra dicha fortaleza […]

Política i conflictivitat a la Catalunya de mitjan segle XIX (1844-1859)

Dimecres 24 d’abril, 11-13 h. Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor associat (UB)

El període 1844-1859 és un dels períodes menys coneguts de la història contemporània catalana, però és un dels més importants perquè durant aquests anys es van posar les bases l’estat liberal centralista.

La divisió cronològica en etapes polítiques (dècada moderada, bienni progressista, segona etapa moderada) serveix per emmarcar les noves i les velles tensions, derivades de la lenta fi de l’Antic Règim i el crispat infantament del nou model liberal industrialista. En aquest procés juguen un paper cabdal els cops d’estat, els capitans generals, els estats de setge, les limitacions dels drets i de les llibertats ciutadanes, els aixecaments carlins, les vagues obreres, el bandidatge, la criminalitat social, les epidèmies i una efímera revifalla dels somnis colonials.

La Batalla del Pasteral, a la riba del riu Ter a l’altura del poble del Pasteral, en el terme municipal de la Cellera de Ter, fou el principal fet d’armes de la Guerra dels Matiners a Catalunya. La batalla tingué lloc els dies 26 i 27 de gener del 1849 i significà la darrera batalla en la qual participà el líder carlí Ramon Cabrera, que hi fou ferit.

Barcelona en revolució 1868-1873

Dimecres 08 de maig, 11-13h. Ponent: Marició Janué, historiadora i professora agregada (UPF)

El setembre de 1868 un pronunciament a Cadis donà inici a una revolució política a Espanya que deixà pas a un règim respectuós amb les llibertats individuals, i amb un sistema electoral regit pel sufragi universal masculí, inèdit fins al moment. En el moment de la Revolució de 1868, Barcelona era la ciutat més gran d’Espanya després de Madrid, la més important des del punt de vista del desenvolupament econòmic, i la capital de la província més populosa de l’Estat.

La nova circumstància política va permetre l’eclosió de noves publicacions, fulls volanders, bans, fullets polítics, així com una major riquesa política i ideològica de les discussions a les diferents institucions de poder i la generació d’una important documentació entre les diverses autoritats i organismes polítics. Això permet esbrinar, amb una disposició de fonts inusual en etapes anteriors, si hi havia llavors a Catalunya projectes alternatius d’estructuració de l’Estat, quins eren aquests projectes, els seus portaveus i els sectors de la societat catalana que representaven. Així mateix, aprofundir en la caracterització dels polítics que optaren per prendre part en el moviment, en l’anàlisi de l’ideari de les diferents tendències polítiques que el recolzaren, en la representativitat de què uns i altres gaudien en la societat catalana i espanyola i en la seva actitud davant els principals conflictes econòmics, socials i polítics que tenien lloc al Principat.

El Sexenni Revolucionari constitueix un moment clau en què es posen de manifest les creixents contradiccions entre els interessos dels grups socials catalans i la política governamental, que s’anaren aguditzant al llarg del segle XIX. En el fracàs polític en què culminà el període, hi jugà un paper destacat la particular forma “centralista” com s’havia articulat l’Estat liberal espanyol, i les consegüents dificultats d’integració d’una societat “perifèrica” com la catalana, però alhora més desenvolupada econòmicament.

La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica

Dimecres 15 de maig, 11-13 h. Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic (UPF)

L’impacte dels esdeveniments que van afectar a bona part de Catalunya entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909 van ser tan rellevants que es transformaren en una fita biogràfica, ja que els que els van viure parlaven d’abans i de després de la “setmana tràgica”. Tanmateix, no tothom recordava aquells dies com una tragèdia, negra, penosa o bàrbara, ja que tant per als liberals com per les diferents tendències republicanes i obreristes era una setmana vermella, és a dir, revolucionària, així com també gloriosa, perquè consideraven que era digna de lloança. Alguns, com els redactors del setmanari humorístic Papitu, afirmaven que van ser uns dies alegres, ja que davant de la impossibilitat de sortir de casa, especialment a la ciutat de Barcelona, s’hauria incrementat la natalitat.

El conflicte es va iniciar amb una vaga general en contra de la guerra que enfrontava les tropes espanyoles amb les cabiles –l’organització tribal dels pobles del Rif– dels voltants de Melilla. Els esdeveniments de la darrera setmana de juliol de 1909 es van transformar en algunes llocs de Catalunya en un moviment anticlerical, però també en un intent de revolució republicana. Autors vinculats a opcions ideològiques molt dispars, com l’anarquista Leopoldo Bonafulla –pseudònim que ocultava Joan Baptista Esteve–, el socialista Josep Compasada, el periodista de tendència liberal José Brissa, el reaccionari, antic rector de la Universitat d’Oñate, Modesto H. Villaescusa qualificaven aquells esdeveniments de revolucionaris.

Que els coneguem majoritàriament com a “Setmana tràgica”, possiblement, es deu a l’estudi de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall de 1963 titulat: Maragall i la Setmana Tràgica, i la magnífica investigació de la professora nord-americana Joan Connelly Ullman, The Tragic Week: a study of Anti-Clericalism in Spain de 1968. De fet, la darrera setmana de juliol de 1909 és un referent de la història política espanyola del segle XX, en què s’entrecreuen política colonial i moviment antiimperialista, la pugna entre clericals i anticlericals, el fracàs del projecte de Maura de regenerar el sistema polític de la Restauració o règim del 76 i l’intent de revolució republicana més rellevant fins a la proclamació de la segona República el 14 d’abril de 1931; una revolució republicana que, en certa manera, ha estat infravalorada per la historiografia.

La vaga en contra de la guerra es va transformar en algunes poblacions catalanes en un moviment anticlerical més interessat en la destrucció d’edificis i símbols catòlics que en l’assassinat dels religiosos/es. En canvi, durant la Guerra Civil, van atacar tant els edificis i els símbols, com a les persones.

Els principals líders republicans barcelonins es van negar a encapçalar-ho. La seva negativa a liderar el moviment revolucionari ha generat diverses interpretacions. Els republicans lerrouxistes eren el principal partit entre el proletariat barceloní i Joan Connelly Ullman defensa la tesi que els seus principals dirigents haurien optat per transformar la vaga general en una rebel·lió anticlerical, per evitar l’inici d’una veritable revolució que podia resultar molt perillosa per als seus interessos, si no triomfava.
En canvi, Josep Benet, Joaquim Romero-Maura o Joan Baptista Culla sostenen que els organitzadors de la vaga general van buscar el suport dels lerrouxistes, però aquests, de la mateixa manera que van fer els republicans catalanistes, no van voler assumir la responsabilitat de dirigir el moviment revolucionari, de manera que la vaga general es va transformar en un moviment acèfal i caòtic, en què va esclatar el moviment anticlerical. En canvi, la recerca que vaig dur a terme, conjuntament amb David Martínez Fiol, remarca la rellevància de l’intent fracassat de revolució republicana.

El rastre de les destruccions, és a dir, les ferides físiques de la revolució fracassada de 1909 van desaparèixer ràpidament, ja que els edificis incendiats van ser reparats i/o reconstruïts, així com les vies del ferrocarril, les línies telegràfiques, els paviments arrencats i la il·luminació pública destruïda. Els detinguts van acabar sent indultats i els cinc executats van caure en l’oblit, excepte el pedagog i dirigent revolucionari Francesc Ferrer i Guàrdia. Les ferides gangrenades van ser les doctrinals, ja que el moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com a les dretes reaccionàries, discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolució de juliol, va ser l’intent més rellevant de proclamar la República abans que la tornessin a instaurar el 14 d’abril de 1931, alhora que, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard.

La Vaga de la Canadenca 1919

Dimarts 21 de maig, 11-13 h. Ponent: Teresa Abelló Güell, historiadora i professora titular (UB)

A finals de març de 1919, Barcelona va quedar paralitzada per la vaga dels treballador de l’empresa Barcelona Traction, Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca, la principal proveïdora d’electricitat a la ciutat i bona part de de les poblacions veïnes. Si van dilucidar moltes coses: condicions laborals, el paper dels sindicats recent reestructurats com agents socials, etc. A la fi, el conflicte va afectar milers de treballadors i va ser la mobilització obrera més important de les que s’havien produït fins aquell moment a l’estat espanyol.
Al llarg de la sessió parlarem de: a) de l’enfortiment de l’obrerisme i l’aire revolucionari que es respirava aquells anys; afavorits per factors de naturalesa tant externa (la revolució russa i l’onada d’agitació que commogué Europa després de la primera Guerra Mundial) com interna (crisi de l’Estat monàrquic constitucional definitivament oberta el 1917); b) la dinàmica de la vaga; i c) els resultats contraposats, que van culminar amb la consecució jornada de vuit hores i l’enfrontament social.

El fets de Prats de Molló (1926)

Dimecres 29 de maig, 11-13 h. Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la Universitat de Barcelona

Un dels fets més emblemàtics de la història contemporània de Catalunya és l’intent de revolta armada que protagonitzà Francesc Macià en la tardor de 1926. El seu objectiu era alliberar Catalunya per tal de proclamar la independència i, de pas, afavorir la caiguda també de la dictadura de Primo de Rivera. La seva detenció a Prats de Molló per la Gendarmerie francesa, amb uns 120 militants independentistes, desencadenà una campanya internacional de gran ressò.
Aquesta projecció mundial de la causa catalana beneficià el lideratge de Macià i del seu projecte polític tant en l’oposició catalanista a la dictadura com a la més àmplia de l’antiprimoriverisme espanyol.
En la sessió també hi haurà espai per la descripció dels esdeveniments en el seu context internacional així com per la reflexió sobre l’estat de la qüestió bibliogràfica i interpretativa d’aquells esdeveniments.