L’acció se situa al Caire, justament quan s’està escampant per diverses ciutats egípcies el moviment revolucionari dins d’un procés global a la regió conegut com a Primavera Àrab. És el dia 25 de gener de 2011, un dia que passarà a la història egípcia com el “dia de la ira”. Nombroses manifestacions recorren el país. És un procés de protestes i desobediència civil que a la capital aplega milers de manifestants. A la plaça Tahrir trobem entre els que demanen llibertat i la dimissió del dictador Hosni Mubarak molts dels personatges de la novel·la: en Mazen, jove sindicalista revolucionari que veu crèixer el seu amor per l’Asma conforme avancen els dies de la revolució. També hi trobem dos joves estudiants de medicina, el Khàled i la Dània que ajuden els ferits de la repressió. Ell és fill d’un xofer, i ella és filla del general Aswani, responsable màxim de la Seguretat de l’Estat. Un altre personatge important és l’Aixraf un cristià copte fracassat com a actor i molt amargat que té relacions apassionades amb la minyona Ikram i que és veurà arrossegat per la revolució.
Tots ells i molts més personatges encarnen les diverses facetes del país en un moment clau de la seva història recent: esperances, amor, hipocresia, repressió dura. Per les pàgines del llibre apareixen moments històrics de les setmanes i mesos que van portar a la dimissió de Mubarak i la resposta violenta de l’Estat i les institucions religioses integristes contra el moviment revolucionari.
Aquest llibre publicat el 2018 i traduït al català el març d’aquest any (Edicions de 1984), dins de la col·lecció Mirmanda, és un text de 500 pàgines que us atraparà des de la primera. La seva publicació a Egipte ha estat prohibida, ja que les autoritats militars, hereves dels fets contrarevolucionaris del 2011, mantenen un control absolut del que passa al país. El títol que pot sobtar d’entrada, prendrà ple sentit conforme aneu avançant la lectura. Amb aquest tercer títol d’Alaa Al Aswani (els anteriors són L’edifici Iaqubian i Chicago) acabo les entrades d’aquest autor. Les trobo molt recomanables i segur que en gaudireu.
Quan et diuen LA i darrera el cognom, ho sabem tots, vol dir que t’has fet un lloc important en la disciplina que t’ocupa. Ara hi tenim una certa afició, potser massa lleugera, però sí és cert que hi ha autors sobre els quals s’endevina des del principi que trepitjaran fort. Aquest és el cas de La Colombani.
Ho dic ara perquè ja li he llegit els dos llibres que ha publicat en poc temps. Es una narradora d’històries, que suposo ha decidit que siguin sempre les mateixes: les de dones, les de les vides del desastre, de la pobresa, de la desgraciada opulència, d’un mal destí, d’un mal lloc, d’una tria fallida. I, tot i així, cada un dels llibres és ben diferent. Un petit tresor que t’atrapa per la història i per com la narra. Si té un patró en l’argument, també el té en la disposició de l’espai i el temps. Els diversos personatges, que viuen històries diferents, sempre es troben finalment, sense saber-ho, per algun motiu del temps o l’espai, al·liats més que necessaris, però només ho sap el lector. És una tècnica que li resulta còmode i eficaç pel que persegueix, que no és més que ensenyar les diferents cares del coratge de les dones.
Una lectura àgil, desprovista de tota ampul·lositat, que utilitza els temps per anar endavant en el que interessa, sense descripcions que ens facin perdre el fil, va per feina. Suposo que aquests, i la tendresa i mala consciència que desprèn el que hi descriu, són motius suficients per haver estat traduida a desenes de llengües i anar enfilant una edició darrera l’altra.
En aquesta novel·la, Alaa al Aswani porta l’acció a Chicago, a la Universitat pública de la capital de l’Estat nord-americà d’Illinois. Aquí apareix un conjunt de personatges egipcis que estan lligats a la universitat: uns quants becaris, estudiants de doctorat o fins i tot professors d’origen egipci hi conviuen amb les contradiccions i les paradoxes que provoquen el xoc amb realitats socials tan diferents del seu país d’origen. Alguns fa temps que hi són, d’altres han vingut per espiar, n’hi ha que es casen amb dones occidentals, moltes dones àrabs s’apropen i s’adapten als nous models… Són als Estats Units, i el contrast entre el que són i el que hi troben es dispara.
L’edat dels personatges oscil·la entre els vint i els més de seixanta anys i responen als reptes de la vida nord-americana de diferents maneres. En un extrem es troba Ra’fat Thabit, un professor de medicina, que veu tot sobre Egipte com a “endarrerit” i que ha convertit l’ambició de la seva vida en ser un complet americà genuí. A l’altra hi ha Danana, el jove responsable de la Unió d’Estudiants Egipcis a Amèrica, que exerceix el paper d’estudiant aplicat mentre actua com a espia de la policia secreta egípcia. Altres personatges intenten de forma més honesta habitar el terreny mitjà. Hi ha Shaymaa, un metge amb talent d’origen humil que s’enamora d’un company estudiant i abandona gradualment els estrictes codis sexuals de la seva educació. I hi ha Nagi, un dissident malhumorat que abraça les llibertats sexuals d’Amèrica mentre aprofita totes les oportunitats per tramar la caiguda del règim egipci.
En la lluita constant per l’equilibri entre el que determinen les arrels egípcies i els condicionants socials nord-americans cap dels personatges se’n surt. Els que s’allunyen massa de les seves arrels paguen un preu fort: l’única filla de Ra’fat Thabit s’enrotlla amb un drogodependent, mentre que Shaymaa renuncia a la seva virginitat amb un xicot que no té intenció de casar-se amb ella. Els que aposten per les seves identitats egípcies no surten millor parats: Danana, per exemple, s’enfonsa quan el seu professor descobreix que l’ha enganyat amb un projecte de recerca fraudulent. El to sovint lleuger de Chicago dissimula el pessimisme global per la seva visió de la realitat social i política d’Egipte.
Aquest llibre publicat per Edicions 1984 dins de la col·lecció Mirmanda, us atraparà en la seva lectura apassionant des de la primers pàgina. Jo us recomano la seva lectura després de L’edifici Iaqubian. Tot i que són trames totalment independents, és preferible l’aproximació a la realitat egípcia en primer lloc des de dintre del país, per després sortir i emmirallar-vos en una realitat antitètica com és la nord-americana.
Des de que vaig llegir/descobrir Estupor y temblores la meva adicció cap a la Nothomb ha anat en augment. Dotada d’un bé molt preuat, per a mi: la brevetat, la concisió, l’economia de la paraula, per defensar-ne la potència de cada una. Històries que molts podrien explicar, però mai escriure-les com ella. Deliberadament punyent, sempre t’enfronta a les passions humanes, i l’originalitat és com les presenta, i encara més com les resolt. Domina els temps sense gaire prejudicis, se’ls acomoda, igual que les descripcions, s’exten més o menys, però el que és segur és que mai, mai res decau.
Aquí hi ha venjança, justificada, si? Mai ho hauria de ser?
Us deixo l’entrevista que l’Anna Guitart li va fer el 2018 al programa Tot el temps del món
La protagonista de Boulder és una dona atreta per la solitud com per un imant. Es guanya la vida fent de cuinera en un buc, la situació perfecta: una cabina, l’oceà, moltes hores per encarar el buit i algun port on conèixer dones. Fins que una la reté, se l’emporta entre les quatre parets d’una casa i l’embarca en una gestació assistida d’una criatura. Què en farà, la maternitat, de l’amant coneguda en un bar? Què farà ella a la gàbia?
Dos anys després de Permagel i d’un viatge a través de mitja dotzena de llengües, l’obra d’Eva Baltasar torna a atracar entre nosaltres amb una heroïna com només sap crear-les ella: camuflada amb un nom geològic, el de les roques solitàries, i perfectament intractable, si no fos que caus als seus peus.
“Si pots conservar la capacitat de riure mentre contemples l’abisme, aquesta rialla serà una de les millors experiències de la teva vida.” Imma Monsó. (Club Editor)
Comentari personal:
Encara no he llegit Permagel, tot i que són molts els que me l’han recomanat; no trigaré a llegir-la, ja la tinc reservada a la llibreria. He començat aquesta trilogia pel segon llibre. He quedat impressionada pel personalíssim estil de l’autora. He llegit Boulder en només un día, m’he sentit atrapada per la narració ràpida i enèrgica dels pensaments d’aquesta dona solitària que es veu abocada a una maternitat no desitjada i que ens descriu, fil per randa, el seu desenamorament, la pèrdua de la passió i l’enfrontament al canvi de vida que repressenta un infant en les vides d’aquells que el porten al món. La novel·la està farcida d’imatges metafòriques molt potents i d’un vocabulari riquíssim que demostra les grans qualitats tècniques de l’autora. Pura poesia. La protagonista se sent aliena al vincle que estableixen mare i filla, ja des del primer moment de la gestació, i que acaba per ocupar-ho tot, deixant-la a ella exclosa i perduda.
Llenguatge poètic, frases curtes, vocabulari directe, alguns moments amb gran sentit de l’humor i un cert regust trist que et queda enganxat al cor al llegir les últimes frases del llibre: “…tinc un dolor que és com un gos. Jau en un racó i em llepa la ferida. La manté tendra i oberta, va fent. Navego i estic molt sola.”
Que algú de l’altra punta de la terra faci el cop de cap de venir a viure al teu país. Que et triï a tu per veí. Que faci créixer els seus fills en la teva llengua perquè estimin el que tu estimes. I que aquest algú que treballa en una perruqueria dotze hores al dia, sis dies a la setmana, amorrada als teus peus, a les teves mans i als teus cabells, tingui la generositat d’explicar-te el seu món.
Hi ha un bon pessic de la Xina de la Wenling, aquí dins. Un bon pessic de la província de Zhejiang, d’on va venir un dia de fa deu anys. Però hi ha més perfums d’arreu, en aquesta casa de manicures, esquilades i permanents. Hi ha jubilades de Gràcia, joves tossudes, una embarassada enamorada, llàgrimes de la guerra del Vietnam, productes de cosmètica francesos, injustícies forjades a Amèrica i racisme ben empeltat.
Per això n’hi diuen ca la Wenling: perquè la modèstia de fora amaga una autèntica reserva d’humanitat, un catalitzador que arrenca confidències, desenterra tragèdies i fa esclatar riallades. Un centre d’intercanvi d’afectes que fa tant servei al barri com l’ambulatori, l’escola o el mercat.
I tibant tot el llibre de dalt a baix, el regal d’una amistat. Perquè aquesta novel·la també celebra el trencar el gel, el mirar als ulls, el començar una conversa. Perquè és possible transformar el lost in translation en unes ganes boges de fer-se entendre. (Grup62)
Comentari personal:
L’autora d’aquest llibre, de ben segur, que per a tots vosaltres és un rostre familiar. Gemma Ruiz Palà fa molts anys que és el rostre estilós i el verb fàcil que ens fa arribar, des de TV3, les cròniques de les estrenes i de la vida cultural catalana. La qualitat de la seva feina va ser la que em va fer comprar el llibre. Tenia curiositat per veure com escrivia aquella persona que era capaç de encabir una bona crítica en molt poques frases i amb un llenguatge molt acurat i entenedor. Ha sigut una grata sorpresa. El llenguatge en què està escrita aquesta novel·la m’ha sorprès molt gratament. No és gens fàcil escriure tan bé un llibre util·litzant a vegades frases tan gramaticalment incorrectes i, alhora, tan carregades de significat. L’autora ens reprodueix literalment les converses de perruqueria amb la Wenling i amb això aconsegueix una forma directa de comunicació. Tots hem sentit parlar el castellà tal i com el parla la Wenling, tots podem identificar fàcilment els marcats trets durs i autoritàris de la fonologia xinesa en les seves converses. A tall d’exemple:
“I què estàs llegint, Wenling? ¡Yo no puede! Des que viu aqui no ha obert un sol llibre, cap ni un, em confessa. Les raons es donen la mà l’una amb l’altra fins que l’encerclen i l’acorralen. Una feina de nou a nou de dilluns a dissabte, dos fills petits, un marit, una casa, cap trista estona per ella sola, pocs llibres en mandarí a l’abast… No cal dir res més. I encongeix les espatlles: Tú suerte, con libros cabeza siempre piensa cosa nueva, siempre aprende, yo solo trabajo. I em torna el llibre.”
Així són tots els diàlegs de la novel·la, així és com ens anem endinsant en la vida de la Wenling, la vida d’algú que no va tenir altre remei que deixar enrera el seu món per intentar reconstruir-se en el nostre. Gemma Ruiz aprofita també per intercalar diferents històries que ens remeten al rebuig i menyspreu que han rebut arreu del món algunes de les onades migratòries més conegudes: col.laboradors sudvietnamites dels Estats Units en l’evacuació quan es va donar per perduda la Guerra del Vietnam, els milers de treballadors xinesos que van construir la primera línea de ferrocarril que creuava el país de punta a punta, que no van rebre l’agraïment del que eren mereixedors i dels seus problemes per poder sobreviure en un país que els hi negava la feina i l’estada. I també les històries de les àvies , les “àvies-ciment“, encarregades de pujar i cuidar les criatures que sovint han de ser deixades enrera; i les petites històries de les dones que frequenten la perruqueria i han de fer front a la lluita diària de les dones per sobreviure i ser elles mateixes, en un món que no les valora ni les reconeix com a éssers lliures, tot això explicat en clau feminista i reivindicativa.
Una novel·la deliciosa que ens fa repensar les nostres relacions de poder amb aquells que ja formen part de les nostres vides i als que , massa sovint, ignorem.
EX LIBRIS – Un documental excepcional com funciona la Biblioteca Pública de Nova York. Disponible a Filmin.
Ex Libris: The New York Public Library és una pel·lícula documental sobre la Biblioteca Pública Nova York, magistralment dirigida per Frederick Wiseman, premi FIPRESCI de la Crítica Internacional al Festival de Venècia al 2017. És amor per la cultura i rotunda defensa de la comunitat, segons Wiseman “la biblioteca és la més democràtica de les institucions”. Allà tothom és benvingut totes les races, ètnies i classes socials, tots son participants actius del dia a dia a la biblioteca, tothom és important, tothom té un paper, petit o gran, en la vida d’aquesta biblioteca, és un exemple inspirador del Servei Públic, representa el contrari que Trump, la preocupació pels altres, l’atenció a la diversitat, l’ajuda a immigrants, juga un paper com agent social de la ciutat, a través dels seus programes educatius.
La pel·lícula examina com aquesta llegendària institució ha continuat amb les seves activitats habituals, comprar i prestar llibres, un lloc per a acadèmics i estudiosos i a la vegada s’ha adaptat a la revolució digital.
Visita la seu principal, un edifici neoclàssic al cor de Manhattan, i les diferents seus que la biblioteca té per tot Nova York, cadascuna amb necessitats i realitats social diferents, i com la institució s’hi implica activament. Ens mostra un retrat de la ciutat amb un ambient de llibertat i lliure pensament. El resultat és el de la biblioteca como un ésser viu, el propòsit de la qual no és acumular coneixement sinó transmetre’l.
Els responsables de la biblioteca cada any organitzen el programa en que invertiren les ajudes que reben de l’Ajuntament de la ciutat i les donacions privades. Un programa que destaca que el coneixement no sigui elitista, que ningú quedi exclòs, polítiques a seguir amb els sense llar. S’imparteixen classes extraescolars per infants i joves, classes d’anglès per immigrants o utilitzar l’ordinador, classes de ball, concerts, clubs de lectura, conferències, formació laboral per aturats, etc.
Les biblioteques son imprescindibles per la nostra societat, son molt importants, i aquest documental ens ho ensenya i ens ho recorda. Aquí al nostre país a casa nostra, en tenim una molt bona xarxa de biblioteques que cada vegada s’impliquen més en promoure activitats i serveis, som nosaltres els que també hem de tenir el compromís de saber gaudir i aprofitar aquest be social que tenim. Ara en aquest període de confinament, segur que molts de nosaltres les trobem a faltar. Esperem que en aquesta situació que estem vivint i en les mesures sanitàries de seguretat que calguin, les biblioteques puguin obrir les seves portes.
El Projecte Afrovaca ha estat des del seu inici un grup de treball. Avui dia, ja és una entitat social d’ajut al desenvolupament a Burkina Faso. Han estat més de quinze anys d’experiència molt gratificants, aprenentatge, anhels i feina, colze a colze amb els coordinadors locals i els pagesos, amb el desig de compartir i millorar les condicions de vida i els sistemes de producció de base a les comunitats camperoles de Burkina Faso. Desenvolupament endogen per a respondre als reptes locals.
El projecte representa, a casa nostra, l’oportunitat de sensibilitzar i donar a conèixer la realitat a les nostres comunitats de treball. No té personal remunerat ni a Burkina Faso, ni tampoc a Espanya. La pràctica totalitat dels recursos econòmics es destina a la cooperació rural en aquell país africà.
Què fem:
El projecte Afrovaca promou la financiació de bous de tir o vaques de cria a famílies camperoles sense prou recursos, a Burkina Faso, a l’Àfrica Occidental.
Mapa de Burkina Faso. Fotografia Viatges Banoa
El projecte està establert a les poblacions rurals a Barkunduba-Gandaogó, Kokologho, Donsin, Bingo, Bazoulé, Tanguin de Bingo i Dougoumató. Excepte l’última població, que es troba a la província d’Houet, la resta es troba a l’altiplà mossi, ben bé a la zona central del país, a una distància entre 35-60 Kms. de la capital, Ouagadougou. Són poblacions netament rurals, formades principalment per pagesos de l’ètnia mossi i per pastors i ramaders seminòmades del poble peul.
El fet de llaurar amb bous permet una millor optimització dels recursos i facilita la autosuficiència alimentària, tan en entredit sobretot en anys de sequera, cada cop mes recurrent. En paraules del propis beneficiaris, la incorporació dels bous i els seus beneficis en les tasques agrícoles els hi permet sortir del cercle de la pobresa.
En paraules de Fidel Tapsoba (camperol a Donsin) “Qui té un bou no pot dir que és pobre, no ho és….no, no és pobre”
Fotografies: Quim Arnal
La possibilitat d’augmentar els rendiments de la terra té una incidència directa en l’alimentació, nutrició i supervivència familiar, així com en la capitalització econòmica dels productors, tan necessària per impulsar millors condicions de vida en tots els seus àmbits. Alguns productors, ens assenyalen (a les enquestes de autoavaluació realitzades) un augment mitjà de la productivitat de fins a un 65 %, desprès de la introducció del conreu de tir.
Fotografies: Quim Arnal
La proposta principal del projecte és apostar per la via de proporcionar un bou o una vaca, recolzar els productors i les seves organitzacions, per acabar millorant les collites, l’alimentació i el finançament dels pagesos. Aquesta aposta arrenca el 2002 de la mà d’en Yeddam Bassième, que es va convertir en el principal valedor d’aquesta via com a primer beneficiari del projecte.
Poc desprès, en un temps curt, es van crear quatre grups Afrovaca, molt actius i compromesos, que entenen el projecte com una cosa molt pròpia i beneficiosa per al camperol i per al camp africà.
Al 2003, neix pròpiament el projecte Afrovaca o Boeufs pour l’Àfrique.
Al llarg dels anys, els projecte s’ha sustentat amb l’entrega i el bon fer dels coordinadors locals, així com dels mateixos beneficiaris. La seva feina, voluntària i no remunerada, consisteix en una feina presencial i de suport a les comunitats que integren el grup. D’altra banda, aquesta tasca es planteja des de la participació, la gestió dels grups de beneficiaris i la presa de decisions de manera comunitària: Qui rep un bou?, per què?, en quin ordre?… Són algunes de las qüestions a resoldre per als grups Afrovaca locals.
Grups locals Afrovaca:
BINGO –MPSF (província de Boulkiemdé)
BINGO-GAREE (província de Boulkiemde)
KOKOLOGHO (província de Boulkiemdé)
BAZOULÉ (província de Kadiogo)
TANGUIN DE BINGO (província de Boulkiemdé)
DONSIN (província de Boulgou)
GANDAOGO-WARKUNDUBÀ (província de Ganzourgou)
El primer bou del projecte va ser en benefici de Bassieme Yeddam, al qual considerem el “grand frère” de la resta de membres Afrovaca
Associació Afrovaca a Barcelona
És una petita organització, degudament constituïda des de l’any 2018, després d’un llarg període com a grup de treball. Elabora, coordina i duu a terme el projecte. La seva tasca és la d’explicar i sensibilitzar sobre la situació del camp africà, organitzar trobades i activitats, finançar les campanyes anuals, etc…
L’activitat es centra en bona part a Catalunya. També coordina a nivell general el projecte (Burkina-Espanya), alhora que recolza iniciatives d’ajuda i desenvolupament a les zones rurals on treballem habitualment.
Col·laboradors:
Col·laboradors, amics, finançadors, que fan possible la realitat d’aquest projecte. Hi ha persones a títol personal, famílies compromeses, altres associacions que ens donen suport, empreses, etc.
Com treballem:
El projecte Afrovaca és una cooperació duta a terme per les agrupacions locals amb el suport del grup de l’Associació Afrovaca Barcelona. És un projecte, per tant, molt local, que és viscut com quelcom molt propi pels seus protagonistes, els pagesos. La part principal és la de finançar animals de tir o de cria, microcrèdits com accions de suport al món rural.
Al mateix temps intentem crear un marc de difusió i sensibilització sobre la difícil realitat econòmica d’aquestes zones rurals i ens brindem la possibilitat d’ajudar a transformar aquesta realitat de manera endògena, sostenible.
En paral·lel als bous, en algunes comunitats de pastors i ramaders, el projecte finança vaques de cria. Això passa a Barkundubá i Gandaogó, a on la seva població majoritària es d’origen “peul”, poble ramader. En aquest cas, els beneficiaris són persones, famílies, que van perdre tot el seu patrimoni durant les grans sequeres de finals del segle XX. Molts van perdre fins a l’última res i, des d’aleshores, es van veure obligats a sedenteritzar-se i practicar l’agricultura. En aquests casos, el pla de desenvolupament econòmic familiar gira al voltant de la llet i la cria.
Els grups locals fan una tasca permanent de suport, supervisió i transferència de coneixements. Fan la feina del dia a dia amb les comunitats camperoles de les que formen part. No hi ha retribucions ni càrrecs tècnics. Les decisions i el treball es prenen en grup, de manera comunitària. Els beneficiaris es comprometen a formar part d’aquests grups i sobretot al bon ús i finalitat dels bous obtinguts. Per això signen un contracte d´us de cinc anys de vigència.
Els candidats a obtenir un bou o una vaca en benefici han de ser degudament reconeguts per la comunitat: persones íntegres, sense altra possibilitat d’aconseguir un animal fora del projecte.
La família Afrovaca no té una forma d’organització única, cada grup gestiona les seves particularitats i adopta múltiples formes associatives i d’autogestió.
A Espanya (Associació Afrovaca Barcelona)
Realitzem tan accions de coordinació com de creació de petits projectes en paral·lel, que reforcin l’entramat aconseguit a les comunitats rurals de treball (bancs de cereals, gestió de crisi alimentària, empoderament local, etc…). Fem xerrades, conferències de divulgació, tan de la realitat camperola com del projecte en sí. Duem a terme algunes activitats ja clàssiques dins de la nostra programació, com son el Cine-Vaca o el Teatre-Vaca. Cerquem el finançament necessari a partir de donacions, bons d’ajut, o venda de productes. El nostres pressupostos comporten un principi de sostenibilitat i eficàcia: més pot ser menys o a l’inrevés. Els recursos econòmics obtinguts són utilitzats pràcticament al 100 % a la cooperació rural. No generen despeses d’infraestructura, ni de persones, ni a Burkina, ni a Espanya.
Bancs Solidaris
En els últims anys s’han creat alguns Bancs Solidaris a partir dels grups de dones dels nostres grups Afrovaca. En tenim dos a Bingo i un altre a Donsin. La seva gestió recau exclusivament en dones, amb una tresorera al capdavant. Els microcrèdits que es concedeixen son atorgats al col·lectiu femení. Encara que administren petites quantitats, els resultats són molt satisfactoris, gràcies a la contínua rotació dels diners rebuts, que es retornen al final de cada campanya anual. Aquests bancs fomenten l’ampliació constant d’ajudes a noves beneficiaries i la seva influència a zones més amplies de l’àmbit social.
Microcrèdits
Els microcrèdits i els bancs solidaris tenen un efecte directe sobre les condicions de vida de les famílies, al seu dia a dia, i afavoreixen la participació i l’apoderament dels grups de dones Afrovaca en la gestió del desenvolupament endogen de les seves comunitats.
Les persones que es beneficien dels microcrèdits, ara mateix, superen la xifra de 200 dones, any darrera any. El compromís des del nostre país és el d’anar refinançant els bancs solidaris. Moltes d’aquestes dones, són també beneficiaries directes dels bous, o vaques adjudicats.
Filosofia
El projecte Afrovaca comparteix la filosofia del afropositivisme. Tot i els molts mals que pateix el continents africà, la seva gent, sobretot a l’àmbit rural, aconseguirà l’autosuficiència alimentària a base del seu desenvolupament endogen.
Lluita per la dignitat i la justícia social igualitària. Alerta i actua sobre els desastres del canvi climàtic, les sequeres i la desertificació, la insuficiència alimentària, i l’especulació sobre terra, aigua i collites.
Els camperols són protagonistes, actors clau del seu propi desenvolupament econòmic. El projecte Afrovaca creu en la sostenibilitat, en la implantació ponderada de tècniques adaptades en harmonia amb la realitat local i les seves circumstàncies, en el petit productor empoderat, en el seu finançament i en la millora de les seves condicions de vida.
Cronologia
2001- Es financia la primera vaca a Wasá. Bassiem Yeddam, promotor intel·lectual de la idea que donarà peu posteriorment al projecte Afrovaca.
2002 – S’incorporen com a beneficiaris: Saidou Kabré, Yéro Zongo i Issaka Zongo. Tots quatre es converteixen en coordinadors locals del projecte.
Yèro Zongo, un dels 4 coordinadors del Projecte Afrovaca. Fotografia: Quim Arnal.
2004 – Es crea grup a Donsin i a Barkundubà, amb Paul Tapsoba i Adam Diallo al capdavant respectivament.
2008 – Es construeix el Centre de Développement Paysan, a Bingo, de la mà d’ Arquitectes sense Fronteres-Espanya.
2009 – Es comença a donar forma a tres Bancs Solidaris
2012 – Banoa Viatges es compromet amb un turisme solidari i posa en marxa “Proyecto Afrovaca, una mirada distinta sobre el Sahel”. Viatge que permet participar “in situ” del projecte i conèixer la realitat d’aquestes zones rurals de Burkina Faso.
Ruta de viatges Banoa.
2013 – Es realitza i s’estrena el documental “Si yo tuviera una vaca…” (clicant a l’enllaç podreu veure el documental) (Norma Nebot) de Boogabpp Films. Grup nou a Bazoule, amb Simón i Françoise Campaoré com a coordinadors.
2014 – Mor el coordinador de Kokologho, SaÏdou Kabré. La coordinació recau a títol familiar.
2016 – Mor el coordinador de Bingo, Isaaka Zongo. La coordinació queda pendent d’adjudicar.
2018 – L’1 de gener d’aquest any, el projecte ha beneficiat amb un toro, bou o vaca a 247 famílies.
Desafiaments del futur
Construcció d’un banc de cereals a Bingo a fí de poder pal·liar els efectes de les crisis alimentàries, que cada cop són més recurrents degut al canvi climàtic. Jornades d’empoderament local de la gran família Afrovaca. Seguir fent comunitat, per afrontar el futur, el seus reptes i l’evolució del projecte.
Proverbis:
“Si alguien te frota la espalda, entonces frótate tú la cara”. Proverbi burkinès.
“La mano del que da siempre està encima del que recibe”. Proverbi burkinés.
“El contenido de un cacahuete es suficiente para que dos amigos lo puedan compartir”Proverbi burkinés.
“Es aquel que está caído quien sabe enseñar cómo ponerse en pie”. Proverbi burkinés.
“La amistad es una traza en la arena; si paras de hacerla, desaparece”. Proverbi burkinés.
“Si la perdiz se lanza a volar, su hijo no se quedarà en tierra”. Proverbi burkinés.
“El calzón de hoy vale más que el pantalón de mañana”. Proverbi burkinés.
“Vale más sufrir moliendo que no tener nada que moler”. Proverbi burkinés.
“Una sola mano no recoge harina”. Proverbi burkinés.
“Sentarse sin hacer nada no elimina la espina del pie”. Proverbi burkinés.
“Lo que es difícil es Bueno, lo fàcil no da provecho”. Proverbi Mossi.
“Hay que cavar los pozos hoy para apagar la sed de mañana”. Proverbi Peul.
“El préstamo es el primer nacido de la pobreza”. Proverbi Peul.
La cultura del Mill
Burkina Faso és un país sahelià, predominantment rural, on bona part de la població es dedica al sector primari. És un país de pagesos i ramaders, a la zona de la cultura del mill, cereal que esdevé producte essencial de subsistència.
Tradicionalment, el cultiu s’ha practicat a mà, amb aixada, i amb la participació de tots el membres disponibles de la unitat familiar, gran família i veïnatge.
A diferència d’altres països de la regió, la introducció de la força animal al conreu està a uns nivells molt inferiors. Avui dia, amb els canvis sociològics i la minva dels rendiments agrícoles per la falta de pluges i nutrients a la terra, es fa insostenible el conreu sense suport animal.
La cultura del mill, amb les seves peculiaritats regionals, esdevé cada cop mes difícil d’harmonitzar amb les necessitats bàsiques dels camperols. És un cultiu primordial, intrínsecament lligat a les societats locals, però la seva viabilitat requereix de la introducció de millores tècniques i tecnològiques, finançament, organització i gestió de l’agricultura, formació i accions de pes, per pal·liar els actuals impactes climàtics.
En el poc que portem de segle, s’han patit desacostumades sequeres de força magnitud: el 2005, el 2012, el 2017, amb la fam que comporten.
Danza Wamba
Fotografies: Quim Arnal i Associació Afrovaca
Es la dansa tradicional dels Mossi, poble que ocupa la major part de Burkina Faso. Temps enrere, es reservava per a les cerimònies d’entronització o per als funerals. Avui dia, acompanya als casaments i d’altres festes populars, amb l’objectiu de divertir i honorar els convidats.
El coronavirus també infecta Internet i les nostres comunicacions a la xarxa (Font: Marqueting directo)
D’epidèmies i pandèmies se n’han produït moltes al llarg de la història i més que se’n produiran dissortadament. Aquests assots de la humanitat sempre s’havien lligat a càstigs divins: la influència històrica de la religió i la capacitat de fer por a la gent per controlar-la és ben coneguda en temps passats. De tota manera, encara queden individus peculiars: Atanasius Schneider, bisbe auxiliar d’Astana (Kazakhstan), considera que l’actual epidèmia del Covid-19 és “sens dubte” una “intervenció divina per a castigar i purificar el món pecador i també l’Església”. D’integristes i falsos il·luminats en trobem a totes les religions i així els jihadistes interpreten la pandèmia global en clau ideològica, fent una narrativa del virus com a càstig diví contra el mal absolut (encarnat pels ateus, apòstates i croats). Potser aquestes pautes d’interpretació tenen pocs seguidors a les xarxes culturalment properes a nosaltres, però hi ha d’altres peculiaritats i foteses que hi circulen i que alguns de nosaltres no sabem si refusar o no.
La irrupció del coronavirus (SARS-Cov2, és el seu nom científic) ha donat lloc a una llarga sèrie de teories conspiratives. En un primer moment quan l’epidèmia feia estralls a la Xina, alguns la consideraven com una arma utilitzada per Trump en la seva guerra comercial amb la Xina. Posteriorment han sortit altres teòrics que giren la truita i consideren els xinesos responsables, amb el virus fabricat per ells, de l’atac i afebliment de les economies occidentals. Altres teòrics, complementaris dels anteriors parlen de virus produïts artificialment mitjançant bioenginyeria en una mena de conspiració global amb múltiples ramificacions, malgrat la quantitat d’evidències científiques que avalen l’origen natural.
De tota manera, només cal anar uns quants anys enrere per trobar ments preclares que van trobar que el culpable de la pandèmia de grip A (H1N1) de 2009 era el G8 que ho va utilitzar com un pretext per desviar l’atenció mundial de la greu crisi mundial que arribava.
Un altre camp de gurus pandèmics el trobem en els profetes que van «predir» ja fa molts anys el que passaria, com la novel·la de l’any 1981 de l’escriptor Dean Koontz.També són curioses les profecies dels Testimonis de Jehovà que troben la clau de l’actual coronavirus en l’Evangeli de Mateu i els possibles senyals de la fi del món. Sempre que hi ha alguna catàstrofe, surt d’alguna manera l’inefable Nostradamus amb les seves metàfores predictives que també tenen un cert recorregut.
Les dates i els fets indicats no concorden amb la realitat, però l’autor d’aquest fake que circula per la xarxa vincula una aparent casualitat amb alguna casuística indefinida
Però com que les pandèmies es van produint al llarg del temps, de seguida surten gurus que adapten o tersiversen les dates (no certes del tot si cerquem una mica a Internet) i les epidèmies, a una suposada casualitat casuística que ens porta a pensar que tot està perdut (a propòsit d’això, mireu una imatge superior que també corre per les xarxes aquests dies). Hi ha també els que responsabilitzen la tecnologia 5G com a inductora de la pandèmia. L’origen seria un vídeo (viral) d’un suposat doctor anomenat Thomas Cowan que explica les pandèmies cícliques que es donen al món i les relaciona amb l’electrificació del planeta.
En aquests minuts finals de la conferència Thomas Cowan correlaciona l’electrificació del planeta amb algunes pandèmies. Confon (o no) correlació de fets amb causalitat. Però malgrat tot, això s’ha viralitzat a les xarxes (YouTube.es)
Una derivada final a la que la majoria mirem amb esperança és la cerca d’una vacuna eficaç. Hi ha nombrosos grups a escala mundial treballant en xarxa més o menys connectada per trobar fàrmacs que suposin un autèntic control global de la pandèmia. Però hi ha un conjunt de recalcitrants que tenen una visió oposada de la majoria i que són una amenaça per a la tan desitjada immunitat de grup: els antivacunes que veuen la realitat de forma molt esbiaixada respecte de la majoria, tal com podem veure en aquests gràfics força eloqüents. De moment, en referència al coronavirus, s’estan calladets, però en un futur, segur que (no) actuaran com cal.
Aquests gràfics senzills expliquen molt bé la fal·làcia de l’evidència incompleta. Consisteix a citar dades individuals que semblen confirmar la veritat d’una posició i a la vegada s’ignora una gran quantitat d’evidències de casos relacionats que poden contradir la proposició (Font: Foro Económico Mundial)
Aquests dies de confinament, segur que rebeu i envieu multitud de missatges i de referències de pàgines web de diferents temes. Aquest matí, algú m’ha enviat unes figures que es movien de manera sincronitzada. No podia deixar de mirar-les. M’he quedat hipnotitzat per la bellesa i per la serenor que em transmetien. Aquesta primera imatge n’és una mostra. Si la cliqueu entendreu el que us estic explicant.
He cercat una mica per la xarxa i he trobat que el seu autor és Andreas Wannerstedt, un dissenyador suec que ja fa anys que es dedica a crear aquests món idíl·lics i platònics, on els objectes materials es belluguen, seguint un mètode, en ordre, però enganyant les lleis físiques més elementals. Quins pensaments m’han vingut al cap! I quina tranquil·litat! Ja sé que la realitat és ben diferent, però, encara que només sigui per uns moments, deixem-nos portar per la bellesa i per l’harmonia, sense complicacions.
Feu clic a sobre de la imatge i connecteu el so
A la seva pàgina web llegim:
Andreas Wannerstedt és un artista i director d’art amb seu a Estocolm, que elabora escultures úniques en 3D i animacions fascinants. Les imatges d’Andreas són alhora sofisticades i capritxoses, amb formes geomètriques senzilles i lúdiques en composicions equilibrades, juntament amb textures orgàniques i paletes de colors que harmonitzen. Les seves animacions perfectament sincronitzades han estat sovint qualificades de “estranyament satisfactòries”, ja que l’efecte general evoca una sensació estranyament hipnotitzadora que fa que l’espectador es relaxi i que sigui meditatiu. Tot i que les seves animacions es basen vagament en comportaments del món real, sovint trenquen els límits de les toleràncies, la fricció i la gravetat, permetent infinits moviments ordenats.
Durant els darrers 14 anys ha estat treballant per encàrrec de marques reconegudes com Google, Omega, Swarovski, Dropbox, Adidas, Ikea, Spotify, Absolut Vodka, Red Bull, Squarespace, etc. Les seves animacions han fascinat milions de espectadors de tot el món. Destaca el treball fet a Vice, Behance Network, Designboom, Stash Magazine, Fubiz, Vimeo Staff-Pick, 9gag, UNILAD, VT, Huffington Post, Business Insider, LAD Bible, FWA, Designcollector i Mindsparkle Mag, entre d’altres.
Feu clic a sobre de la imatge i connecteu el so
Encara que l’art és purament digital, Wannerstedt va declarar que regularment les seves idees inicials sorgeixen d’objectes del món real, als que després els dona un gir lleugerament abstracte, on les coses desafien la gravetat i la fricció, fins a cert punt.
A vegades n’hi ha prou amb veure la imatge d’un bell objecte d’interior, o fins i tot només una textura, per inspirar-me i visualitzar diferents tipus d’animacions que podrien donar vida a la composició. Tan aviat com em sorgeix una idea, començo a fer alguns esbossos, abans de començar a treballar en el meu programari 3D per fer alguns models ràpids.
Feu clic a sobre de la imatge i connecteu el so
Relaxeu-vos, gaudiu-ne i cuideu-vos! Ens en sortirem!
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.