Comèdia francesa de l’any 1958, amb Jacques Tati com a productor, guionista, director i actor principal. És la seva primera pel·lícula en color i la tercera del seu repertori, després de Jour de fete de 1949 i de Les vacances de Monsieur Hulot de 1953. Segueix el mateix fil conductor de quatre de les seves sis pel·lícules: Monsieur Hulot personatge amable, extravagant, fumador de pipa, sempre amb la mateixa gavardina, sombrero i bastó. Ingenu, tímid, humil, atabalat, innocent, maldestre, inoportú però tendre, humà, amable, encantador i exageradament educat.
Sàtires simples, innocents i a la vegada inofensives, de burla còmica sense mala intenció. Diàlegs de fons que s’entenen perfectament sense dir res, amb sorolls que camuflen les paraules, actuacions necessàries per al contingut de la comèdia.
Monsieur Hulot és un personatge que ridiculitza les situacions corrents i vulgars amb ironia còmica, amb multitud d’escenes fora de context. Tot ell, alt i prim, de cames llarges, moviments exagerats i estridents, i amb gestos i posats estranys. Mestre de la mímica i d’expressions serioses amb un fort sentit de l’humor.
Jacques Tati és un excel·lent dominador dels gags, seguidor de les petjades dels mestres del cinema mut, com Buster Keaton, Laurel and Hardy, Chales Chaplin o Harold Lloyd, però també acabarà fent escola per a còmics posteriors com Peter Sellers, Dick van Dyke, Benny Hill o Rowan Atkinson.
Sinopsi
Mon oncle és una crítica a una nova societat ultramoderna que creix en una zona residencial burgesa, amb un excès de consum tecnològic robotoritzat i comandaments a distància. Un nou diseny arquitectònic, fred, impersonal, tancat entre murs, aïllat, no visible des de l’exterior que vol ser l’enveja dels veïns, familiars i coneguts.
El seu nebot, sempre avorrit i que no disfruta del seu entorn per por a trencar qualsevol estri o mecanisme. Fill d’un empresari industrial benestant, perdonavides, que està per damunt de la resta de mortals, superficial, prepotent i burgès; i de madame Arpel, germana de Mr. Hulot que sempre tracta d’integrar-lo en aquesta societat buida i moderna.
L’oncle viu modestament en el barri antic de la ciutat, en un edifici vell i atroninat, amb diferens nivells, i on a travès de les finestres, s’observa el recorregut, el laberint d’escales, passadissos i habitatges mal distribuïts que ha de traspasar, des de l’entrada fins a arribar a les seves golfes, on no és possible mantenir una intimitat, ni fugir de les mirades furtives i tafaneries de la resta de veïns.
Monsier Hulot és el nexe d’unió entre aquests dos mons tant diferents. Cada dia recull el nebot a l’escola i abans de portar-lo a casa seva, recorre el seu barri, que el vailet troba més senzil, acollidor i més proper. Aquí pot gaudir del carrer, córrer pels solars, embrutar-se, jugar, cridar, esbarallar-se amb els companys trapelles. Aquí descobreix la picaresca, comparteix berenars senzills i el bullici de l’anar i venir de la gent del barri. Aquest petit món és la seva alegria, el seu esbarjo on fuig de l’aïllament i de l’avorriment que envolta, l’altre món on viu confinat i sobreprotegit.
Resulta impossible explicar la quantitat d’escenes i situacions inversemblants, carregades d’humor. L’entrevista de treball. L’aldarull el primer dia de feina a l’empresa del cunyat. La festa a casa de la germana. La invitada que riu descaradament sense solta ni volta. L’entrada de la veïna, que confonen amb una venedora ambulant de catifes. Un jardí de disseny exclusiu, però gens funcional. La cuina atòmica amb gags espectaculars de mon oncle. Les diverses sequències dels gossos al carrer. El venedor de fruites i verdures del mercat ambulant. La plaça del poble on els veïns la fan petar. L’escombriaire que no fot brot i xerra com un lloro. La portera de l’escala. La canalla amagada que fa apostes per veure qui farà caure al primer vianant contra el fanal. La secretària de direcció extremadament ridiculitzada i còmica.
Infinitat de situacions simiesques, escenes satíriques i burlesques. Gags exclusius i divertits plens d’humor i de somriure obligat. Els diàlegs sovint no són necessaris, amb frases sense sentit o amb paraules soltes sense un context, prescindible i converses casuals.
La millor recomanacióés veure la pel·ícula i riure exageradament sense parar i sense complexos.
Filmografia bàsica
Jour de Fête (1949), Les Vacances de Mr. Hulot (1953), Mon Oncle (19589 , Playtime (1967), Trafic (1971), Parade (1974)
Premis Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa (1958) New York Film Critics Circle Award for Best Foreign Language Film Premi del Jurat del Festival de Cannes (1958)
El saberut del Carlos Boyero a la crítica de El País deia, ja fa un any, que de Clint Eastwood sempre se n’espera més. Si no és una figura retòrica, és una bestiesa, ras i curt. A no ser que creguis en el més enllà, del més enllà.
D’aquest creador de 90 anys en fa molts que en gaudim d’obres molt personals, magníficament executades. I aquesta n’és una, sens dubte. Una pel·lícula plena de capes amb una interpretació encertadíssima d’un personatge crepuscular i desencisat, està radiant en la seva autenticitat, en el seu punt ingenu, o tot el contrari. Una road movie, potser, però també la decadència d’un món que ens hem autoimposat.
No l’havia vista en el seu moment, i no puc estar més contenta d’haver-ho fet. Potser la repetiré. M’apassiona aquest cinema que et demana estar pels mínims detalls.
The fish and I és un curtmetratge de 1’39”, i l’original de sis minuts, dirigit per l’iranià Babak Habibifar que també n’és el productor i el protagonista. L’obra fou rodada el 2014, recorda talment el millor cinema mut i ens deixa un missatge subliminal sobre la importància que representa la vida dels altres, per minúscula que sigui.
Una història simple i senzilla, que ens transmet l’angoixa i la tensió, d’un home cec que desesperat tracta de salvar la vida del seu peix. En un enginy visual, en el millor del seu talent com a cineasta, en blanc i negre, ens envia un potent missatge, que no ens deixa indiferents, a través d’unes imatges plenes de tendresa, de patiment, compassió, afecte i també d’amor.
Enguany se celebren els 46 anys de la Revolució dels Clavells, que va esfondrar la dictatura política a Portugal, instaurada des del 1926. Aquesta Revolució és coneguda en portuguès com a 25 de Abril (25 d’abril) o Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells). L’alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar (el Movimento das Forças Armadas o MFA), la majoria dels quals eren capitans que havien participat en la guerra colonial.
Revolució dels Clavells 25 d’abril de 1974, Portugal
Grândola, vila morena és una preciosa i tendra cançó en portuguès de Zeca (José) Afonso, per sempre més associada a la Revolució dels clavells, ja que, en ser emesa radiofònicament, el Movimento das Forças Armadas (MFA) la va utilitzar com a senyal per a començar el cop d’estat contra la dictadura, el 25 d’abril de 1974.
A les 12h i 20 minuts de la matinada del dia 25 d’abril de 1974, Grândola, vila morenasonà en el programa Limite de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava la bona marxa de l’operació i l’avanç de les forces organitzades pel MFA. El primer senyal, tocat una hora i mitja abans, a les 22:55 h, del dia 24 d’abril, fou la cançó E depois do adeus, cantada per Paulo Carvalho.
Grândola, vila morena
Grândola, vila morena Terra da fraternidade O povo é quem mais ordena Dentro de ti, ó cidade Dentro de ti, ó cidade O povo é quem mais ordena Terra da fraternidade Grândola, vila morena Em cada esquina um amigo Em cada rosto igualdade Grândola, vila morena Terra da fraternidade Terra da fraternidade Grândola, vila morena Em cada rosto igualdade O povo é quem mais ordena À sombra duma azinheira Que já não sabia a idade Jurei ter por companheira Grândola a tua vontade Grândola a tua vontade Jurei ter por companheira À sombra duma azinheira Que já não sabia a idade
Traducció en català
Grândola, vila morena, Terra de fraternitat. El poble és qui més mana dins de tu, oh ciutat. Dins de tu, oh ciutat, el poble és qui més mana. Terra de fraternitat, Grândola, vila morena. A cada cantonada un amic, a cada rostre igualtat. Grândola, vila morena, Terra de fraternitat Terra de fraternitat, Grândola, vila morena. A cada rostre, igualtat, el poble és qui més mana. A l’ombra d’una alzina de la qual ja no sabia l’edat vaig jurar tenir per companya, Grândola, la teva voluntat. Grândola, la teva voluntat vaig jurar tenir per companya a l’ombra d’una alzina de la qual ja no sabia l’edat
Lluís Llach va dedicar la seva cançó Abril 74 a la Revolució portuguesa, a la qual hi ha un fragment inoblidable dedicat a aquest fet històric: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n’he fet soldat”. Tota una generació de joves dels 70 va revoltar-se amb els fets de Lisboa, Vietnam, Xile o París.
La pel·lícula Capitães de abril de 2000, de123 minuts, dirigida per María de Medeiros i guió d’Ève Deboise i María de Medeiros, també, com a protagonista principal aquesta Revolució.
L’argument narra gairebé tot el que va ocórrer des del 24 al 25 d’abril de 1974, a Portugal, successos que van provocar la caiguda de la dictadura salazarista. Aquest fet converteix la pel·lícula gairebé en un documental, perquè reflecteix allò que va passar durant la Revolució dels Clavells. Tot i que segons va declarar la directora Maria de Medeiros van haver d’inventar alguna cosa, per donar-li un toc més dramàtic a la pel·lícula. A més de descriure el succés històric, a la pel·lícula se li afegeix una història d’amor, pròpia d’algunes pel·lícules basades en successos reals històrics.
També, podeu llegir un article a la revista Sàpiens, La Revolució dels Clavells, hora a hora aquí, amb les 17 hores que van derrocar la dictadura més llarga d’Europa.
Caldria recordar a Fèlix Cucurull, un altres dels homes pont entre Catalunya i Portugal, a la seva obra “Dos pobles ibèrics”. Salvador Bennassar, a Vilaweb, el 23 d’abril de 2017, feia una crònica de les relacions entre ambdós països, arran de la reedició d’aquesta obra Dois povos ibèricos. Portugal & Catalunha.
Finalment, també podeu llegir l’entrevista a Raquel Varela, a Esquerra diari.cat, el 22 de maig de 2019, on diu que: “La Revolució dels clavells és una de les més importants del segle XX”. És historiadora i investigadora de l’Institut d’Història Contemporània, de la Nova Universitat de Lisboa i està especialitzada en la història del moviment obrer portuguès. És autora, entre altres, del llibre “La història del poble en la revolució portuguesa 1974-1975”.
Pels amants i romàntics del bàsquet, no hi ha ningú més gran que el mític Michael Jordan , dels Chicago Bulls. Tot un atleta, en el més ampli sentit de la paraula, sovint falten adjectius per descriure tan brillant, espectacular, acrobàtic i talentós atleta.
A Netflix des del 10 d’abril, podem gaudir d’una sèrie documental que promet. Consta de 10 capítols. Fins avui ja es poden veure els dos primers.
El primer capítol ens explica flash-backs des dels seus inicis del mascle alfa de l’esport mundial. Unes pinzellades de la seva època com a universitari de Carolina del Nord, campió estudiantil de primer any, el 1982. Després la seva incorporació com professional al Draft de la NBA de 1984:
First Round Draft Order:
1.- Houston: escull a Hakeen Abdul Olajuwon
2.- Portland: escull a Sam Bowie
3.- Chicago: escull a Michael Jordan
Escenes de partits contra Milwaukee, que pràcticament, ell solet amb el seu esperit lluitador, remunta un partit que es perdia al tercer quart de 85 a 76, i que acaba guanyant per 110 a 116. O el play-offs contra el Boston Celtics, molt disputadíssim, que acaba perdent els Bulls, on un Larry Bird diu: A star is born, de sobte l’entrada d’un principiant, explota en el seu primer any, 29 octubre 1984. Sense cap mena de dubte Jordan va posar Chicago al món.
També es parla entre altres, de Jerry Krause, gerent, l’arquitecte, creador i destructor de la dinastia Bulls, o de Phil Jackson entrenador, amb el record absolut d’onze títols NBA, i del president i/o propietari del club, el multimilionari Jerry Reinsdorf
En el segon episodi, dedicat a l’altra estrella, eclipsada en un segon lloc, Scottie Pippen. De família nombrosa i molt humil. Amb gran esforç de superació física va passar en poc temps de fer 1,78 m a superar els 2 metres. D’ell Jordan diu que és el millor escuder, el millor company, el més fidel amic i l’ésser més humil per excel·lència. Sense ell, resultaria impossible d’haver arribat tan lluny i aconseguir tants títols i rècords, individuals i col·lectius.
Scottie Pippen, guanya sis anells amb Jordan. Dennis Rodman, Ron Harper, Horace Grant, en guanyen tres. Toni Kukoc, únic jugador que guanya tres anells amb Jordan i tres copes d’Europa amb el Jugoplastika de Split.
Air Jordan considerat el millor jugador de bàsquet de tots els temps, després de jugar 13 temporades, en dues ocasions, en el Chicago Bulls: Rookie debutant de l’any, 5 MVP (Most Valuable Player), 6 anells NBA, 10 cops millor quintet, 14 cops All-Star, dues vegades guanyador del Concurs de Mates de la NBA, atleta del segle, màxim anotador de la història, dos ors olímpics, un com el novell universitari més popular del món, Los Angeles 1984, l’altre amb el Drean Team de Barcelona 92, que va reunir per primera vegada els atletes i estrelles professionals de la lliga nord-americana (NBA).
El millor equip de la història, de la mà de Magic Johnson, Larry Bird, Scottie Pippen, Charles Barkley, Karl Malone i Clyde Drexler, per nomenar-ne només uns quants de l’elit del Dream Team.
Any: 2018 Durada: 162 min. País: Dinamarca Direcció: Bille August Guió: Anders Frithiof August, Bille August Basat en la novel·la d’Henrik Pontoppidan Música: Lorenz Dangel Fotografia: Dirk Brüel Repartiment: Esben Smed (Per), Katrine Greis-Rosenthal (Jakobe)
Sinopsi
A finals del segle XIX, Peter Sidenius és un jove ambiciós d’una família luterana a Jutlàndia a l’Oest de Dinamarca, que marxa a la capital danesa de Copenhaguen per estudiar enginyeria, rebel·lant-se contra el seu rígid pare clergue. Entra en contacte amb els cercles intel·lectuals d’una família jueva benestant i sedueix la filla gran, Jakobe, contrapunt de la figura de Per, com es fa dir ell mateix. Per concep un projecte d’enginyeria a gran escala que inclou la construcció d’una sèrie de canals a la seva Jutlàndia natal. Quan sembla que Per és a punt de fer realitat els seus somnis, el seu orgull i el seu passat retornen…
Esben Smed (Per), Katrine Greis-Rosenthal(Jakobe)
La meva ressenya
El film traduït al castellà com a Per el Afortunado i Afortunate Man en anglès està basat en la novel·la Lykke–Per en vuit volums, 1898-1904, d’Henrik Pontoppidan, escriptor danès, premi Nobel de Literatura l’any 1917 per les seves descripcions autèntiques de la vida actual a Dinamarca. Les tres principals novel·les d’Henrik Pontoppidan analitzen el món de les idees i les creences religioses de principis del segle xx, atacant amb enorme fúria l’entorn de l’ortodòxia teològica en el qual Pontoppidan havia estat criat i que odiava amb tot el cor. L’objectiu de l’autor en aquestes grans i voluminoses novel·les va ser crear un quadre creïble i ajustat de la realitat danesa del temps que li va tocar viure.
No he pogut llegir la novel·la, per tant, no puc fer cap comparació amb el film, tot i així la seva durada de més de 2 hores i 40 minuts, fa pensar que permetria fer una sèrie. Efectivament, la primera part del film discorre com una descripció de la societat burgesa danesa enfront de la misèria de les classes subalternes. La segona part en canvi, les emocions afloren amb tota la seva força i segurament falta més temps per dibuixar millor els canvis emocionals dels personatges que poden semblar sobtats i poc versemblants. Però descriure i entendre la vida dels personatges de Pontoppidan no és fàcil.
La interpretació de Per, un home complex i torturat, que fa Esben Smed és més que correcta amb força matisos, sempre amb una mirada entre gèlida, penetrant i a vegades absent. El seu contrapunt és Jakobe, personatge que a mesura que avança pren més força i troba el seu camí en la canviant societat danesa i europea de finals del segle XIX i inicis del XX en allò que ha vingut a ser la modernitat de la societat europea.
Un detall personal, la semblança entre la mirada de l’actor Esben Smed i l’escriptor Henrik Pontoppidan potser és una casualitat o m’ho sembla a mi?
Els paisatges danesos són un gran complement de l’estat anímic dels personatges, mentre que l’escenografia és molt detallada tan en la rica societat burgesa com en la paupèrrima societat urbana i rural.
En general, una bona pel·lícula per veure amb calma i per conèixer millor la nostra societat europea més enllà dels nostres països veïns. Finalment, també et fa pensar que l’obra original té ja més de cent de vida mentre que les nostres emocions no han evolucionat gaire més. Segurament és una característica de la bona literatura.
Quan ja havia acabat la ressenya he vist a IMDb que hi ha una sèrie de TV de 2018-2019 de 4 capítols amb el títol A Fortunate Man dirigit i interpretat pels mateixos actors principals. Probablement és posterior a la pel·lícula rodada el 2018.
Casament jueu de la filla petita de la família benestant que acull Per
Actors: Humphrey Bogart – Ingrid Bergman – Paul Henreid i Claude Rains
Més que una sinopsi tractaré de fer un resum dels comentaris, anècdotes, frases, diàlegs, opinions, punts de vista i situacions que he recollit en un cinefòrum virtual que comparteixo amb grup d’amics i coneguts, amants de la història, de la bona lectura i aficionats al cinema.
Un cop per setmana, per tal de desestressar-nos de l’angoixa i patiment d’aquest maleït COVID -19, veiem una peli, que després comentem, gràcies a les noves tecnologies. Dono per suposat que tothom l’ha vist alguna vegada o un munt i sap de memòria la trama. Si més no ha taral·larejar la seva cançó As Time Goes Byun un munt de cops. La música és de Max Steiner, conegut per la banda sonora d’Allò que el vent s’endugué
Segons American Film Institute és la tercera pel·lícula més gran de tots els temps. Basada en l’obra de teatre Everybody come’s to Rick’s, conserva la mateixa banda sonora. Amb un fragment de la seva melodia ens bé la imatge romàntica d’aquests dos grans actors Bogard i Bergman. També es diu que és la segona cançó més famosa del cinema
Vuit nominacions i tres Oscars: a la millor pel·lícula, millor director i millor guió adaptat. Algunes idees del nostre cinefòrum:
No és solament una història d’amor en blanc i negre.
És una pel·lícula senzillament màgica que esdevé imprescindible per qualsevol cinèfil.
Una pel·lícula romàntica. Dos mites que varen construir una obra immortal. Un trio amorós. Un quartet d’actors innegables. I cinc guionistes, que escrivien durant el rodatge les escenes i els diàlegs.
El mateix Michael Curtiz va ser seleccionat entre diversos directors.
Una gran quantitat de modificacions i plena d’improvisacions.
Amb un guió barreja de polític, romàntic i melodramàtic, ningú pensava que arribaria a ser un mite, un clàssic.
Dues actuacions genials, que finalment amb un gran guió, Rick Blaine i Ilsa Lund varen marcar tota una moda, un comportament i unes tendències.
Un trio amorós amb sorpresa i un desmesurat final
Diàlegs amb respostes de doble sentit.
Uns estupends, meravellosos i inoblidables diàlegs.
Un vestuario elegantíssim per tractar-se d’exiliats.
Posats i primers plans de perdonavides
Barrets i gavardines que causarian furor. Al més pur estil “yankees”.
Personatges que fumen i beuen tothora.
Grans actors secundaris (Peter Lorre i Sydeny Greenstreet)
El ritme i potència del cant de la Marsellesa, ofegant els cants dels militars nazis
Una acció que es mou entre un heroi idealista solitari i fugitiu, unes dones submises, uns policies corruptes, uns nazis bastant educats, contrabandistes aprofitats, traficants, estraperlistes i estafadors. Escenes èpiques, mundanes i tràgiques. Un antiheroi, malvat, fred i canalla, que a partir d’aquesta interpretació va tocar el cel. Una Ingrid, que interpreta un personatge d’una construcció buida, tendra, càlida, indecisa i angelical.
Estereotips que representen la submissió de la dona i la figura femenina molt feble. Totes les pel·lícules d’aquesta època reflecteixen les dones amb aquest perfil de sotmetiment i fidelitat al marit. La posició femenina davant l’autoritarisme masclista.
Una de les poques excepcions d’aquesta època, segurament és el paper de Scarlett O’Hara en “Allò que el vent s’endugué”, on la força de la protagonista principal – Vivien Leigh – recau en el paper de la dona.
Solament per veure les expressions dels seus rostres, els sentiments que afloren, les emocions que transmeten, l’energia que desprenen, val la pena veure aquet referent del cinema mundial.
Els anhels de llibertat, l’ambient de corrupció, els ideals humanitaris, el poder dels uniformes i el fanatisme de partit, posen en qüestió entre allò bèl·lic i l’amorós.
Victor Laszlo, amb el seu posat de galà captivador i seductor, es contraposa amb la d’un líder de la resistència txeca antinazi, buscat per la temuda Gestapo.
La imatge un xic corrupte del prefecte de policia, Louis Renault, responsable del protectorat de la França lliure, sobresurt com un abusador comdemnable, que finalment queda perdonat, en l’última escena, com a personatge simpàtic. Fins i tot s’ha especulat en l’existència d’un missatge gai, arran de les relacions i comentaris entre el capità Renault, Rick, el pianista cantant de color Sam, que sempre apareix darrera Bogard (Dooley Wilson) i o amb el petit estafador Ugarte (Peter Lorre), que mor abatut en mig d’una batuda.
Molts dels actors que treballen com a extres, són jueus, exiliats o refugiats, amb la idea de posar els Estats Units com a conciliadora mundial. Tots aquests personatges estan caracteritzats d’una forma pintoresca, satírica, estereotips que reflecteixen les diverses nacionalitats. Els marroquins com a comerciants i venedors ambulants, els italians soldats un pel ridiculitzats, uns gendarmes francesos sense gaire autoritat, uns soldats alemanys nazis engominats, exiliats de diverses nacionalitats que busquen refugi, hongaresos com a cambrers. També es fa referència a Espanya amb la participació de Rick, com a membre de les Brigades internacionals durant la guerra civil.
Tot i que els nazis mai varen ocupar Casablanca, els EUA havien de demostrar la seva superioritat internacional a través de la propaganda hollywoodiana, volien ocupar un punt estratègic al Nord d’Àfrica durant la II Guerra Mundial i tenir un accés fàcil d’entrada a Europa. Hem de pensar que el desembre de 1941 Pearl Harbor va ser atacat per l’exèrcit japonès, entrant de forma automàtica dins del conflicte bèl·lic. El maig del 42, es va rodar la pel.lícula i s’estrena l’agost d’aquell mateix any.
Pel·lícula indispensable, per entendre el bon cinema. Per descomptat que avui en dia ha quedat desfasada tècnicament i es noten els falsos decorats, però manté una bona fotografia. Emmarcada en plena segona Guerra Mundial, es considerada com una gran producció.
Pel·lícules que formen els pilars de la història del cinema que han creat escola, i que evidentment tenen detractors, però si més no han superat el pas del temps amb molt èxit.
Obra mestra que es mou entre el “bon vivre”, l’idealisme, la felicitat, les idees de partit, les nacionalitats i els nacionalismes, el racisme, la corrupció, i vagament la sexualitat
Amb un pressupost de 950.000 $ i 102 minuts de durada, està rodada gairebé íntegrament en els estudis de Hollywood, excepte l’arribada del comandant Strasser, que es va filmar a l’aeroport Van Nuys de Los Angeles.
Després de l’èxit assolit la gent que visitava Casablanca, volia conèixer els llocs emblemàtics, “Rik’s Club” i el “Blue Parrot”. Els responsables turístics de la ciutat varen haver de construir les reproduccions dels dos locals.
La indecisió d’Ilsa, en escollir entre dos amors: l’humanitari idealista i compromés políticament ó bé el seductor, pragmàtic, cínic i amb un fort ego.
Ella enamorada de Bogart, l’abandona a la gare París, per fugir de l’ocupació nazi, quan se n’assabenta que el seu marit, Víctor, está viu i s’ha escapat d’un camp de concentració. L’amor va mès enllà. Prevaleix la fidelitat, l’estima, el sentiment i la honestitat.
Sempre ens quedarà París (‘We’ll always have Paris‘)
És un de les sis cites o frases cèlebres al costat de Toca-la, Sam. Toca ‘As Time Goes By’.
L’imatge de Rick Blaine dur, entabanador, que no arrisca la seva vida ni la seva posisió per res del món, es desmunta, quan una jove esposa, li demana auxili perquè no tenen diners suficients per obtenir el salconduit. El seu marit està intentant guanyar-los mentre juga a la ruleta, quan més aviat està perdent tots els seus estalvis. Un Rick sentimental o potser justicier manipula el joc, i li fa guanyar prou per poder pagar el preu abusiu que li demana el prefecte de policia.
Hi ha escenes en què Bogard, en ser més baixet, el fan seure en cadires més altes, o esta pujat en pla superior a Bergman. Una dona no estava ben vist estèticament, que fos més alta que la seva parella.
L’escena final, on no se sap amb qui dels dos marxarà. Es el lliurament, la renúncia absoluta per saldar les idees, el desig, l’angoixa, la fidelitat, el compromís, la dignitat, les vides de molts éssers humans que estan en joc.
Un Bogard carregat de simbolisme. El típic guanyador “made in USA”. Mata a l’oficial nazi. Es queda veure marxar l’avió. No sols és un sentimental a més és un patriota.
S’acaba amb la famosa frase:
«Louis, em penso que això és el començament d’una gran amistat.» ‘Louis, I think this is the beginning of a beautiful friendship’
“ Creo que este es el comienzo de una gran amistat ”
Quant a les nacionalitat dels actors i actrious i el seu paper:
Humphrey Bogart – Rick Blaine – nord-americà guanyador
Ingrid Bergman – Ilsa Lund – sueca
Paul Henreid – Victor Laszlo – imperi austrohongarès – representa un exiliat txec
Claude Rains – Louis Renault – britànic – representa l’oficial francès
Dooley Wilson – Sam – afroamericà -pianista
Conrad Veit – Heinrich Strassr – alemany – oficial nazi
Peter Lorre – petit estafador –jueu austrohongarès, de parla yidish
Sydney Greenstreet – Signor Ferreri – anglès – representa el cap de la màfia i contrabandista
Madeleine Lebeau –Yvonne – francesa – coneguda per la famosa escena “Vive la France” i el cant de la Marsellesa, proscrita a tot França durant l’ocupació.
Mini sèrie de TV(2020) de 6 episodis basats en fets reals
Guionistes: Michel Gaztambide i Alejandro Hernández
Direcció: Mariano Barroso
Sinopsi
La Linea Invisible ens explica l’origen d’ETA, un període de la història recent d’Espanya molt poc conegut.
El 7 de juny de 1968 el líder d’ETA Txabi Etxebarrieta, amb 25 anys, creuava la línia invisible assassinant a la primera víctima de l’organització terrorista ETA, José Antonio Pardines, guàrdia civil de trànsit. Poc després Txabi Etxebarrieta era abatut per la guàrdia civil, va ser el primer terrorista en matar i el primer en morir en la història d’ETA. Conseqüència d’això els companys de Etxebarrieta van avançar l’assassinat de Melitón Manzanas, torturador i cap de la policia social, que ja havien planificat.
Etxebarrieta era un noi físicament fràgil, intel·lectualment despert, amb formació universitària i poeta.
Barroso es va centrar més en la part humana dels personatges, tenint en compte les motivacions personals que mouen a uns i altres.
Comentari
No és un documental és una ficció, una descripció molt objectiva d’uns fets històrics. Narra l’inici de les motivacions, tant d’un grup de joves idealistes responsables dels inicis d’ETA, com de la repressió imperant al franquisme, representada per Melitón Manzanas.
Ambientada magistralment als anys 60, Barroso mostra tots els personatges al marge de les seves conviccions polítiques. Els mostra com a persones en els seus ambients familiars, amb les seves parelles, que tenen les seves pròpies contradiccions i dubtes, sobretot per part dels joves idealistes, per part de la representació del franquisme que ja estava més consolidat.
La trama de la pel·lícula és la selecció, el judici i l’execució de tres soldats elegits aleatòriament, acusats d’insubordinació i covardia enfront de l’enemic, com a càstig i escarment a les faltes comeses per tot el regiment. Està inspirada, en part, en fets reals.
Fins el 1975, no es va poder projectar en territori francès. Aqui un senyor baixet i amb bigoti, la va prohibir i fins onze anys després de la seva mort, no es va poder veure al cinema. També va ser prohibida a Suïssa, Marroc i Canadà, entre molts altres països.
Imatge: Cartell de Camins de glòria.
Sinopsi
Primera Guerra Mundial (1914-1918). En 1916, a França, el general Boulard ordena la conquesta d’una inexpugnable posició alemanya i encarrega aquesta missió a l’ambiciós general Mireau. L’encarregat de dirigir l’atac serà el coronel Dax. La presa del turó resulta un infern, i el regiment emprèn la retirada cap a les trinxeres. L’alt comandament militar, irritat per la derrota, decideix imposar al regiment un terrible càstig que serveixi d’exemple als altres soldats.
Primer acte. El fracàs
Al front de guerra, de 1916, un batalló de l’exèrcit francès rep l’ordre de prendre i conquerir una posició alemanya inexpugnable anomenat El turó de les formigues. El coronel Dax – Kirk Douglas – comanda l’atac suïcida. L’acció finalitza sense conquerir-lo.
Davant tal indignació el general Paul Mireau, responsable de l’operació, ordena bombardejar als seus propis soldats per amagar la seva incapacitat per dirigir la batalla. Ordre, que el capità de la bateria no accepta sinó és per escrit. El general irritat per la derrota i per ser incapaç d’assumir la seva responsabilitat, ordena formar un consell de guerra per rebel·lió i covardia.
Segon acte. La selecció
S’han de seleccionar tres homes, un de cada companyia, per declarar-los culpables de rebel·lió, desacatament i traïció davant de l’enemic, mentre es tapa l’error del fracàs estrepitós d’una operació suïcida, ordenada per uns comandaments militars que defugen tota tàctica i estratègia militar.
En un escamot de reconeixement, un tinent envia a una mort segura un dels dos soldats que l’acompanyen. Fuig atemorit i el deixa morir. Més tard, aquest mateix tinent serà un dels oficials que seleccionarà un dels tres caps de turc. Per descomptat escull a l’altre company que havia sobreviscut.
Tercer acte. El judici
El film, posa de manifest l’autoritat sense discussions del poder dels galons, dintre de l’escalofó i de la jerarquia militar. Només prevalen la rígida disciplina, l’ordeno i mando i deixa de banda els valors i els sentiments humans.
Tres soldats innocents són jutjats com a represàlia a l’atac fallit de tota la companyia, davant d’un consell de guerra sumaríssim, on només s’hi pot esperar la pena màxima. Els fets han de servir d’exemple i escarment per a qualsevol acte d’indisciplina. Les ordres s’han de complir. El judici és una paròdia ridícula i burlesca. No s’accepten proves, ni testimonis, no hi ha taquígrafs, ni interrogatoris, sols s’exposa el punt de vista, gens objectiu, del fiscal, sense tenir en compte les proves ni els testimonis que podria aportar la defensa del coronel Dax, per permetre una mínima llum d’esperança i suavitzar o commutar la pena.
La paraula del general Mireau és la prova definitiva, més que suficient. La sentència està dictada abans de concloure l’esperpéntic escenari. A molts ens ha fet recordar un altre judici televisat fa pocs mesos.
El cap de l’estat major George Broulard, amb tarannà paternal, manté en tot moment falses esperances d’imparcialitat per aparentar que es tracta d’un judici just. De fet, amaga una falsa bondat que resulta ser molt més perillosa e hipòcrita que la figura del general Mireau. L’únic que realment desitja és que s’executi la pena i serveixi d’escarment per a la resta, davant de tal vil i deshonrosa traïdoria cap a la pàtria.
Resulta esfereïdor i dantesc el recorregut dels presos travessant el pati, des de la caserna fins al patíbul, amb la patètica imatge del capellà castrense. Celebrada l’execució, Broulard diu: “Hem hagut d’afusellar aquests homes. Ho comprén oi, coronel Dax? L’exèrcit no es pot permetre posar-se’l en dubte per cap concepte. L’execució ha sigut perfecta”
La meva ressenya
El film té seqüències en terra de ningú, que mai abans cap altre director s’atreví a fer. La càmera de Kubrick, que és un perfeccionista, filma al costat de l’actor Douglas les escenes, mentre esperona els seus homes a seguir avançant. Veure sortir les tropes de les trinxeres, la massacre dels soldats, els projectils i el front enemic, que no se’l veu en cap moment, són escenes d’un realisme i brutalitat esfereïdores (i realment, tal com es roden les escenes i la seva perfecció, l’enemic no fa cap falta que es vegi).
L’èpica de la guerra, el fals sentit de l’honor, la dignitat militar, la bandera com arma política i de poder; l’amenaça del cervell reptilià, la gènesi de la violència per la violència basada en la por i el terror, sols impulsa allò més vil de l’ésser humá.
En només 86 minuts, poques pel.lícules de guerra han relatat les seqüències de terror d’una manera tan realista i dantesca. Tot això, a més sentir el que els fa dir als militars, capellans i jutges. La seva falta d’intel.ligència, de tàctica, d’estratègia i on només preval la força bruta. S’utilitza la carn de canó dels pobres soldats, per a conquerir un miserable turó. Es tracta només de percentatges, si surten de les trinxeres les baixes seran un 10%, en terra de ningú el 30%, i en conquerir la posició un 40%.
Stanley Kubrick
Els amants de Stanley Kubrick vàrem tenir l’oportunitat de gaudir, al CCCB l’Exposició Stanley Kubrick24 octubre 2018 – 31 març 2019 amb les seves 16 pel·lícules, amb petits fragments, explicacions, tècniques, efectes especials, crítiques, objectes, materials, imatges, fotografies, projeccions i fins i tot projectes de guions i pel.lícules inacabades. Un d’aquests projectes no realitzats va aconseguir com a obra pòstuma Steven Spielberg.
Stanley Kubrick, neix al Bronx (N.Y. 26.07.1928 – R.U. 07.03.1999) de família jueva acomodada, amb coeficient intel·lectual d’intel·ligència molt per sobre de la mitjana. Mal estudiant i indisciplinat. Falta a classe tot sovint i treu molt males notes. Va morir d’un infart una setmana després de la seva última pel.licula “Eyes Wide Shut”. Considerat com un dels més influents cineastes del segle XX. És un mestre, un monstre, la seva trajectòria va marcar tota una època, genera tot mena de controvèrsies, de debats socials, polítics, científics i artístics.
Obsessiu amb la tècnica, detallista amb la història, amb connotacions plenes de simbolisme, i amb una forta càrrega ideològica a favor dels drets humans. Un frase coneguda del seu antimilitarisme: “El patriotisme ès l’últim refugi dels covards”.
Autoretrat de Stanley Kubrick amb una càmera Leica III
Kubrick és director, productor, guionista i fotògraf, que pateix censures i prohibicions pels seus contiguts polèmics, per les seves crítiques, antibel·licistes, en contra de la guerra, l’estratègia, la megalomania, l’impuls autodestructiu inherent a l’ésser humà. Guanyador de molts premis, amb aquest film clàssic, va entrar en el grup dels grans directors. Les seves pel·lícules, en moltes ocasions, tenen un fort transfons filosòfic, en què mostra com l’ésser humà no és capaç de focalitzar les coses realment importants.
La seva última esposa, l’única dona que surt a la pel·lícula, és l’actriu Christiane Harlan que protagonitza l’escena final cantant una èpica cançó alemanya carregada de simbolisme i de sentiments.
Kirk Douglas, que ens va deixar aquest passat mes de febrer als 103 anys, era també de procedència jueva i de família molt humil. Gran actor amb destacades interpretacions i protagonista principal de la majoria de pel·lícules de la seva extensa filmografía: Espartac, El loco del pelo rojo, 20.000 leguas de viaje submarino, Ulises. ACamins de glòria, té una memorable actuació en el paper del coronel Dax i realitza una de les seves millors interpretacions. Com a productor va finançar una tercera part del pressupost de la pel·lícula, a través de la seva pròpia productora Bryna, nom que va posar en memòria a la seva mare.
Les darreres pel.lícules antibél·liques de les que teníem referència eren de la primera Guerra Mundial. No va ser fins acabada la guerra de Vietnam, que no es varen a tornar a produir aquests tipus de films.
Minisèrie de TV (2020). 4 episodis. Unorthodox relata en els seus quatre episodis la vida d’Esther Shapiro (Shira Haas), una adolescent de 17 anys que pertany a una comunitat de jueus ortodoxes de Brooklyn, New York. Després del seu matrimoni concertat amb Yanky (Amit Rahav), un jove de 19 anys, l’Esther veurà com la seva vida canvia radicalment al veure’s supeditada a qualsevol decissió del seu marit. Però, al quedar-se embarassada, prén el valor de reprendre el contacte amb la seva mare, que viu a Berlín i de qui la varen separar als 3 anys d’edat. La jove aconsegueix fugir a la capital alemanya per començar una nova vida, però el seu marit decideix seguir-la per intentar que torni a la seva comunitat.
Comentari:
La minisèrie Unorthodox s’ha convertit en un altre del títols que durant aquest perìode de confinament està tenint un èxit inesperat a Netflix. És la primera producció de la plataforma rodada, pràcticament en la seva totalitat, en ídix (yiddish: idioma judeoalemany de les comunitats jueves asquenazis). La ficció està inspirada lliurement en l’autobiografia de l’escriptora Deborah Feldman (Unorthodox: The Scandalous Rejection of My Hasidic Roots), la qual cosa implica que gran part del que es narra està basat en fets reals. Feldman era una jueva religiosa que pertanyia a la comunitat Satmar de Williamsburg, Brooklyn, i que, després de ser criada i educada sota les estrictes regles ultraortodoxes, va decidir trencar un pacte que li portava massa patiment, deixant enrera una asfixiant forma de vida i un matrimoni arreglat. Les normes religioses de vestimenta d’aquesta comunitat són tan estrictes que fins i tot estan escrites amb cartells en alguns locals, recordant constantment el que s’ha de fer i el que no està permés fer. Les dones no poden utilitzar mitges que tinguin el mateix color que la pell ni cantar en veu alta. Han de rapar-se i cobrir el seu cap amb una perruca després de casar-se, accedir a tenir sexe amb els seus marits cada divendres, vestir prendes que tapin el coll i portar faldilles que no pugin de l’alçada dels genolls. Els pares mai poden llegir llibres laics i no hi pot haver accés a Internet a cap part de la casa. Aquesta comunitat és una resposta a la Segona Guerra Mundial. Originària de la ciutat de Satmar, a Hungria, es va formar amb supervivents de l’Holocaust que es van mudar a Brooklyn per fundar una comunitat tancada, utilitzant la seva llengua materna, el yiddish, per aconseguir mantindra-la viva. La comunitat té la seva pròpia flota d’ambulàncies, policies voluntaris, autobusos escolars i un sistema d’escoles privades. És un “micro-món” dintre de la ciutat de New York. El carrer principal del barri és Lee Avenue.
A l’estar inspirada lliurement en l’autobiografia de Feldman, la sèrie es prén moltes llicències respecte a la seva font, de fet, la protagonista es diu Esther Shapiro en lloc de ser anomenanda com l’autora. I també s’han canviat les circumstàncies de la seva arribada a Berlín (Feldman ja hi va arribar com a escriptora reconeguda, mentre que Esther Shapiro hi arriba com a desconeguda). De totes maneres, tant la sèrie com l’autobiografia, posen de manifest com per a una dona és doblement complicat sortir d’aquestes comunitats religioses tant opressives, al dependre económicament dels homes.
Hi ha vàries escenes particularment impactants a la sèrie, em quedo amb dues d’elles: la cerimònia del casament i la cara de satisfacció de la protagonista la primera vegada que s’emprova uns pantalons texans.
La sèrie està dirigida per Maria Schrader. La teniu disponible a la plataforma Netflix.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.