Categoria: Cinema i sèries

Categories
Cinema i sèries Llibres

La syndicaliste

Títol original: La syndicaliste  (Un blanco fácil)

Any: 2022

Durada: 122 min.

País: França

Direcció: Jean-Paul Salomé

Guió: Fadette Drouard, Jean-Paul Salomé

Intèrprets: Isabelle Huppert, Grégory Gadebois, Alexandra Maria Lara, Francois-Xavier demaison, Pierre Deladonchamps, Marian Foïs, Gilles Cohen, Yvan Attal

Llibre original: Caroline Michel-Aguirre: La syndicaliste

Sinopsi

És la història real de Maureen Kearney, representant sindical d’una potència nuclear multinacional francesa (Areva). Kearney es va convertir en la principal denunciant o alertadora com es diu ara, denunciant acords d’alt secret que van sacsejar el sector nuclear francès. Sola contra el món, va lluitar amb totes les seves forces i sempre amb bons arguments contra ministres del govern i líders de la indústria per informar de l’escàndol i defensar més de 50.000 llocs de treball. La seva vida va fer un tomb quan va ser assaltada violentament a casa seva.

Opinió personal

Un bon thriller trepidant, amb canvis de guió fins al final i una més que excel·lent interpretació d’Isabel Hupper. La protagonista pateix un doble o triple assetjament, com a sindicalista, com a dona, i un tercer més amagat, com a filla d’immigrants irlandesos i professora d’anglès, aquest darrer aspecte, no mostrat a la pel·lícula. Un bon film francès, potser massa centrat en aquest assetjament, que deixa en segon pla, la corrupció política i social que hi ha al darrera. Probablement, perquè segueix el guió del llibre d’assaig  d’investigació publicat por Caroline Michel-Aguirre i que conegué a través d’una piulada.

Isabelle Huppert (a la dreta) mai havia fet tal mimetisme per encarnar el seu personatge (Maureen Kearney, a l’esquerra). /Guy Ferrandis. Le Parisien

Més informació

Sandra M Ríos:  Reseña “La Syndicaliste” (Un blanco fácil) – El inaudito caso político de Maureen Kearn.  Cine Vista blog. El podeu llegir aquí

Pegoña Piña:  “Un blanco fácil denuncia el violento uso que hace el poder de las fórmulas machistas”. Público 7-06-2023. El podeu llegir aquí

Categories
Cinema i sèries

El Duc de Wellington

Títol original: The Duke (El Duque)

Any: 2021

Durada: 96 min.

País: Gran Bretanya

Direcció: Roger Michell

Guió: Richard Bean, Clive Coleman

Intèrprets: Jim Broadbent; Helen Mirren, Fioon Witehead Matteu Goode

On es pot veure: Netflix

Sinopsi

El 1961, Kempton Bunton, un taxista de 60 anys, robà el retrat del duc de Wellington, de Francisco de Goya, de la National Gallery de Londres. Va ser el primer i continua sent l’únic robatori de la història d’aquesta galeria nacional. Kempton va enviar notes de rescat dient que tornaria la pintura a condició que el govern invertís més en la cura dels ancians. El que va passar a continuació es va convertir en una petita llegenda. Basada en fets reals.

Comentari personal

Una comèdia britànica, simpàtica i entretinguda, el mèrit més important de la qual és la magnífica interpretació de Jim Broadbent i  de Helen Mirren. La història és previsible, fins al final, que té un gir inesperat. 

A banda de la pel·lícula em va interessar la història del retrat del Duc de Wellinton a càrrec de Francisco de Goya. Trobareu un història curiosa: El dia que Goya pudo matar al Duque de Wellington en aquest enllaç del web Historia de Aragón. El retrat no li va agradar gens al duc. La veritat és que el duc, potser no surt molt afavorit a parer seu, però la seva ànima altiva es veu!

El duc de Wellington. Francisco de Goya (1746–1828). 21 d’agost de 1961: robat

De fet sembla que el nacionalisme britànic està molt cofoi d’aquest militar que derrotà a Napoleó a les batalles de Vitoria i de Waterloo. Ben bé que tots els nacionalismes d’estat s’assemblen. El mariscal de camp Arthur Wellesley es considerat com una de les principals figures militars i polítiques del segle XIX. No sé si wikipèdia exagera: El duc de Wellington es considerat com un dels herois més aclamats de la història del Regne Unit. La seva fama iguala o fins i tot supera figures tan grandioses com el vicealmirall Lord Nelson, Winston Churchill o el també mariscal de camp Bernard Montgomery.

Més informació

Sílvia Colomé: “Per què un taxista jubilat va robar un Goya de la National Gallery?” La Vanguardia. 26-07-2021. El podeu llegir aquí

Categories
Cinema i sèries

Empire of light

Aquest és el títol original (El imperio de la luz en castellà) de la darrera pel·lícula de Sam Mendes on el director és a més l’únic guionista. La trama se situa en un poble de la costa sud d’Anglaterra als anys 80 del segle XX. Una gran part de l’acció té lloc en un cinema dels d’abans: les grans sales que acompanyaven la nostra joventut i que tristament han anat desapareixent. En el cinema hi treballen la Hilary (Olivia Colman) i l’Stephen (Micheal Ward). La Hilary és una dona de mitjana edat amb problemes mentals que estableix una relació poc habitual amb l’Stephen, un noi jove de raça negra. La relació és el centre de la trama que s’enriqueix amb les aportacions dels companys del cinema i el gerent interpretat pell reconegut actor Colin Firth, que té un paper secundari però important a la trama.

En les tres imatges superiors es poden veure tres fotogrames de la pel·lícula. En la fotografia inferior és veu un moment del rodatge amb els dos protagonistes principals Olivia Colman i Micheal Ward amb el director Sam Mendes (filmaffinity)

El centre del film és el cinema, en el context de la societat neoconservadora i racista de la Gran Bretanya thatcheriana. Aquí és desenvolupen les complexes relacions humanes dels diferents personatges amb moments molt intensos i amb un fons final d’esperança. Val molt la pena tot i que no és una pel·lícula que hagi començat amb èxit comercial, però sovint els bons productes cinematogràfics passen desapercebuts en una societat com la nostra que viu a gran velocitat i moltes vegades no para atenció en la bona creació artística a la gran pantalla.

Categories
Cinema i sèries

Bridges

Els Ponts de Madison

Clint Eastwood i Meryl Streep  (1995)

Qui no l’ha vista !!! Una de les millors pel.lícules romàntiques dels anys 90.

No és una pel.lícula d’adulteri, d’infidelitat, d’aventures amoroses, sinó de somnis no complerts, d’emocions contingudes… de tota una vida de sacrificis, que enfronta tota persona amb el “ser” o el “volgué ser”. On l’excitació trenca la monotonia.

És l’alliberament social profund d’una trobada breu amorosa on no es podran retrobar més en aquell pont. Allà on han viscut el seu amor intensament, en contrast a l’amor conjugal. Tots portem una vida sense color.

No està interpretada per a dos joves guapos adolescents, sinó per a dos actors madurs impressionants. És un viatge emocional interpretat per a dos monstres del cinema.

No hi ha acció, no hi ha efectes especials, ni muntatges extres, ni decorats, sols la passió envolta la pel.lícula.

Clint Eastwood és l’antítesi del seu paper d’home dur. On trenca, per primera vegada, amb tot allò en què ens tenia acostumats, al tipus de pel.lícules a base de cops de puny , trets, pistoles i acció.  Però a “Bridges” aconsegueix la situació, la perspectiva, el sentiment femení perfecte, de tot aquest drama.

Meryl Streep, una dona, que durant uns dies, es veu capaç de donar “rienda suelta” a la passió, que estava endormiscada en el seu interior. Ho “broda”, amb una interpretació magistral, perfecte. On busca la seva felicitat, però on encara, pesa més les imposicions socials, i es palpen les limitacions d’una mestressa de casa. Una vegada més les seves emocions, els seus desitjos, els seus somnis, no importen. No pot saltar-se les normes bàsiques d’aquesta societat. Ella ens deixa sense paraules.

 “Només ho diré una vegada, mai ho he dit abans, hi ha certeses que només es presenten una vegada a la vida”…..

Ahir la vaig tornar a veure. Mai està de més tornar a vibrar amb aquest clàssic romàntic. O serà que m’estic fent gran….

“Els vells somnis eren bons. No es van complir, però m’alegro d’haver-los tingut”.

                                                                         Robert Kinkaid

Categories
Cinema i sèries

La Sala Phenomena

Sala de cinema Phenomena

Fa ja uns quants anys parlar d’una sala com aquesta a Barcelona, no tindria res d’especial, perquè n’hi havia d’altres de les mateixes característiques. Però avui, haver conservat una sala de barri (l’antic cinema Nàpols) i dotar-lo dels avenços tècnics més enfurismats (la web ho detalla tant pel que fa a so com a imatge) i conservar una pantalla com un camp de futbol i amb un teló, és una proesa, és una meravella.

L’equip que s’hi va atrevir, ja fa uns anys, el 2014, tenien molt clar què volien oferir, calia saber si hi hauria públic tan cinèfil i purista per emplenar un cinema d’aquestes dimensions. El temps ens ha dit que quan les coses es fan ben fetes i amb criteri, i també un cert risc, poden sortir bé. I així és. Els que hi anem perquè volem que funcioni, sempre sortim enfortits, encara més convençuts, que una pantalla gran, un só magnífic, la VOSE, un aforament ampli i còmode ens retorna al cinema que tant bé explicava el Terenci.

La programació és molt diversa, hi ha estrenes i hi ha reposicicions, cicles etc. de manera que sempre pots trobar-hi alguna peli per descobrir o per recordar.

Ben restaurat, recordant els cinemes dels anys 30, amb un personal molt eixerit, és un reclam per a aquells que vulguin que les histories els entrin per tots els sentits. Aneu-hi, s’ho mereixen, i repetireu.

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics

Una història contemporània d’Europa a través del cinema

The Filmin Times: La Història contemporània d’Europa a través del cinema

Accés: www.thefilmintimes.com

Per als amics i amants de la història i del cinema, el web The Filmin Times és un recurs digital de films que mostren i expliquen la història contemporània d’Europa a través del cinema.

El web té diferents seccions: personatges, un mapa per països, una línia del temps per períodes i un apartat amb una selecció d’alguns dels principals esdeveniments de la història contemporània europea.

Cada dia (o almenys un cop a la setmana) hi ha una pel·lícula tractada com si fos un esdeveniment històric, amb un titular i una breu descripció del fet. Aquesta setmana de març semblaria lògic alguna referència al dia internacional de les dones i a la revolució feminista. No hem trobat res. Sí que hi ha una referència a l’execució de Salvador Puig Antich.

El anarquista Salvador Puig Antich “El Metge”, es ejecutado.

SALVADOR (PUIG ANTICH)(2006) /

Última víctima del garrote vil en España. El anarquista y militante de la lucha antifascista ha sido clave para poner en jaque a la dictadura franquista. A Antich, apodado “El Metge”, se le acusa del asesinato del subinspector de la guardia civil, Francisco Anguas Barragán, fallecido durante la detención del anarquista.

No hem sabut trobar la versió catalana d’aquest web. És una llàstima perquè justament Filmin té una versió catalana https://www.filmin.cat/ que podria alimentar aquest web.

Selecció per períodes cinematogràfics:

Índex de diferents corrents artístiques en en cine europeu. The Filmin Times

Selecció per esdeveniments històrics europeus:

Llista incompleta d’alguns del esdeveniments més rellevants de la història contemporània d’Europa a través del cine. The Filmin Times

Selecció per protagonistes de la història contemporània europea:

Llista d’alguns dels protagonistes de la història contemporània europea a través del cinema. The Filmin Times

Un exemple: Stefan Zweig

Si cliquem “Personatges” i després Stefan Zweig apareix una breu nota que traduïda al català diu: Stefan Zweig va ser un reconegut escriptor i activista social austríac. Durant tota la vida, Zweig va lluitar fermament contra el fervent nacionalisme que germinava a l’Europa d’entreguerres. Aquest va ser el període en què la seva figura es va popularitzar, amb la publicació de grans novel·les com “Carta a una desconeguda” o “La confusió dels sentiments. Durant l’època del Tercer Reich, des de l’exili, va publicar la seva gran obra mestra, “Novel·la d’escacs”, una crítica mordaç cap als cruels mètodes de la Gestapo.

A continuació hi ha tres imatges sobre tres films al voltant de Stefan Zweig i les seves obres: La promesa (2014); Adiós a Europa (2016); The Royal Game (2021)

Cada pel·lícula té un breu context històric, una sinopsi, una fitxa tècnica i altres aspectes (personatges, bibliografia bàsica, país, etc.)

En resum, The Filmin Times és un web per a les persones interessades en el cinema i la història europea; i que confiem que amb el temps anirà creixent en continguts i també amb una versió en llengua catalana.

Categories
Cinema i sèries

The Fabelmans

Per als qui el director Steven Spielberg ens ha fet passar grans moments davant les grans pantalles, aquesta pel·lícula és una més, una altra meravella, una injecció de saber, d’humilitat, de passió pel que es fa, de vida. Obviament la seva. Sembla un exercici de cloenda, esperem que no sigui així, seria una llàstima. Amb un guionista de prestigi, com és Tony Kushner, s’han embrancat en una biografia també molt cinematogràfica.

Parlem de passió, d’una addicció, d’un impuls. Sembla que només així, i amb una dosi enorme de talent, es pot arribar a dominar un llenguatge tan universal. Parlem també de l’entorn, de la família, de les circumstàncies que ajuden i també les que són una pedra a la sabata. Només cal treure-se-la. Això, tot això és el que li passa a un nen, i més tard a un adolescent, que un dia de 1952 entra per primera vegada a un cinema. I aquí comença una aventura sobretot vital, i més tard professional i econòmica, que ha fet de Spilberg un dels directors més envejats. Sí, li va costar molt, es va guanyar abans el públic i la crítica que el reconeixement dels factotums de la indústria cinematogràfica. La seva joventut i l’amplitud de públic a qui dirigia les pel·lícules, li van posar també moltes pedres a les sabates.

Una bona història, una història explicada per ell i per a nosaltres. Amb la senzillesa que sembla que tot sigui fàcil, una de les seves millors característiques, i un record de cóm la infantesa ens pot dictar un camí, i s’ha de saber escoltar. L’enginy, la tenacitat, i les circumstàncies faran la resta.

Categories
Cinema i sèries

Tár, quan una gran interpretació no serveix

“Se muestra absolutamente convencida de su propia importancia, a través tanto de sus dimensiones como de su afectada puesta en escena o sus pesados simbolismos. (…) ninguna película tan simplista y manipuladora debería permitirse tamañas ínfulas” 

Nando Salvá: El Periódico

“El enorme trabajo de Blanchett consigue que el espectador pase por alto la rimbombante y estirada puesta en escena de Todd Field para deleitarse con una solista entregada a la pompa de su personaje.” 

Elsa Fernández-Santos: El País

Tot i així hi ha crítiques que la defensen com una pel·lícula d’autor, hipnòtica, que defineix l’esplendor i la caiguda fulgurants d’una directora d’orquestra, i que en mans del director resulta novedosa i reveladora. A mi em sembla, ampulosa, mal explicada, que s’exedeix en les omisions, o en les suposicions, que no enriqueixen la trama, i que fan que l’espectador s’allunyi del personatge. Si es volia explicar el món del divisme musical, les seves complicades personalitats, el poder d’uns i la claudicació dels altres, no calia embadurnar-ho de falsa solemnitat, de tantes galindaines. Sort n’hi ha d’ella.

El que sí que em sembla que li dona un valor, és el poder que en essència, aquí estaria la clau, l’essència de cóm la música viu dins d’aquells que la practiquen, i més a aquests nivells de paroxisme, per alguns, de genialitat per a d’altres. També és artificiós en això, tot i que per mí és el més important de la narració. Podria haver decidit mostrar el talent, l’esforç, el fracàs, l’orgull, la foscor, els aplaudiments, l’oblit….. de la gent que s’entrega a una passió tan complexa com és la música. Crec que ens parlen més dels esportistes d’èlit. I així ens va.

Categories
Cinema i sèries

Stonehouse

Minisèrie de tres capítols a FILMIN. Britànica, True Crime, amb un humor que s’ha de processar, i sobretot, està basada en fets reals, que jo no recordava, era molt petita encara, però que demostra que hi ha gent per tot, i en política encara més.

La forma com els britànics aborden els escàndols polítics és sempre alliçonadora, i en aquest cas el to de comèdia li dona un toc surrealista que no l’abandona mai, deixant a l’espectador alhora entre embadalit i desconcertat davant d’aquest personatge. Es realment meritori el treball de Matthew Macfadyen, un habitual de les sèries i pel·licules d’època britàniques, el millor Mr Darcy que Jane Austen hauria imaginat per Orgull i prejudici al cinema. El va fer realment entranyable.

Una altra sèrie recent que li és molt propera Un escándalo muy inglés del 2018 dirigida per Stephen Frears. I quan es busquen les misèries de l’aristocràcia també hi ha Un escándalo muy británico del 2021 d’Anne Sewitsky.

Categories
Cinema i sèries Música

The Banshees of Inisherin

Títol original: The Banshees of Inisherin

Altres títols: Almas en pena en Inisherin; Los espíritus de la isla (a Hispanoamèrica)

Durada: 114 min; 2022. Regne Unit

Direcció: Martin McDonagh

Guió: Martin McDonagh

Repartiment: Colin Farrell, Brendan Gleeson, Kerry Condon, Barry Keoghan …

Sinopsi

Ambientada en una illa de la costa oest d’Irlanda, The Banshees of Inisherin segueix dos amics de tota la vida, Padraic (Colin Farrell) i Colm (Brendan Gleeson), que es troben en un impàs quan Colm decideix inesperadament posar fi a la seva amistat. Confós, i amb el suport de la seva germana Siobhan (Kerry Condon) i el jove problemàtic Dominic (Barry Keoghan), Padraic s’esforça per reparar la relació, negant-se a acceptar un no per resposta. Però, els seus esforços repetits només enforteixen la determinació del seu antic amic i quan Colm li dona un ultimàtum, els esdeveniments s’intensifiquen ràpidament, amb conseqüències impactants.

La meva ressenya

Dimecres passat vam anar a veure The Banshees of Inisherin amb la meva filla i tres dies després encara hi dono voltes. No sé si passarà com una obra d’art, però, et fa pensar, sense ser només un drama i et fa riure sense ser només una comèdia.

D’entrada, el títol s’ha traduït aquí per Almas en pena  en Inisherin i a Hispanoamèrica per Los espíritus de la isla. Un cop d’ull a la wikipèdia ens diu que les banshees són “esperits femenins que, segons la llegenda, apareixen a una persona per anunciar amb els seus plors o crits la mort d’un parent proper”. Alguna cosa d’això està latent a la pel·lícula.

Collin Farrell i la seva burra enana

Un segon tema és el context històric i la data exacta que apareix en un calendari de 1923, en plena Guerra (in)civil a Irlanda que es va lliurar entre dos grups irlandesos oposats, el Govern irlandès provisional pro-tractat i l’IRA anti-tractat, sobre el Tractat anglo-irlandès  (establiment de l’Estat Lliure d’Irlanda, una entitat independent del Regne Unit, però, dins de l’Imperi britànic). Al llarg de la pel·lícula és mencionat almenys tres vegades, però sempre com un problema o tema llunyà. De fet se senten les canonades i es parla d’execucions entre els dos bàndols.

Als personatges ja descrits en la sinopsi: Padraic (Colin Farrell); Colm (Brendan Gleeson); la germana de Padraic lectora i mediadora, Siobhan (Kerry Condon); el jove problemàtic Dominic (Barry Keoghan); caldria afegir-hi, el pare del jove que és un policia dèspota i estúpid; el taverner; el capellà i la vella dona espectre. Tots meravellosament interpretats. Quina diferència amb la majoria de la interpretacions sobreactuades d’actors hispànics. Un altre personatge clau, és la burra enana.

L’encisador i màgic paisatge irlandès, de fet els paisatges naturals i també els recreats, com la taverna dalt de tot del penya-segat, que es va haver de construir; però qui no s’hi prendria una bona cervesa o un bon whisky irlandès? La banda sonora de Carter Burwell  inquietant i rítmica combina folk irlandès amb música búlgara.

Padraic (Colin Farrell) i Colm (Brendan Gleeson)

Algunes crítiques que he llegit, creuen que la història és excessiva i exagerada com a metàfora de la guerra civil i de l’estupidesa humana, i segurament tenen part de raó, però és un conte, qui es creu els contes? I en canvi ens avisen d’allò que ha passat i que pot tornar a passar.

Efectivament, la meva reflexió va per aquí. Com un desesperançat pot portar a un bon jan, una  intel·lectual, un noi problemàtic, a la seva pròpia desesperació, la fugida o la mort. Hi podem fer res? L’estupidesa humana sempre és malvada. Com l’aturem?