Categoria: Llibres

Categories
Llibres

Memòria i història republicana

El llibre que ara ressenyo és una obra pòstuma. En Josep Fontana (1931 – 2018) ens deixà ara farà set anys el 28 d’agost. Els materials que conformen aquesta publicació corresponen a una ingent quantitat d’apunts de cursos de post-grau que el doctor Fontana havia impartit a la Universitat Pompeu Fabra i que formen part dels arxius documentals de la UPF. L’historiador i editor Gonzalo Pontón (fundador d’Ed. Crítica i actual responsable de Pasado y Presente) ha estat l’encarregat de compilar i editar un gran volum de materials per a la confecció del llibre que ara estic presentant. Aquest no és, ni molt menys una simple agregació de dades sinó que Fontana fa, com ens té acostumats als seus lectors, una acurada reflexió i interpretació del període històric que va representar la Segona República. Aquesta feina d’immersió historiogràfica que fa el nostre autor no és a la mà de qualsevol, ja que només persones privilegiades poden narrar el passat d’una forma tan clara i compromesa, amb els ulls posats en el passat per a una bona comprensió del present i  per a millorar el futur.

Proclamació de la Segona República a la Plaça de Sant Jaume. 14 de abril de 1931, (EFE)

El llibre cobreix la història de la República Espanyola des del primer capítol, el triomf de la República, que es situa d’inici a les eleccions municipals del dia 12 d’abril de 1931, en el context del fracàs de la dictadura i de la monarquia compromesa amb ella  i amb el panorama de l’aliança contra la monarquia. El dotzè i penúltim capítol, la República a l’exili, clou el període posterior a la Guerra Civil amb la resistència guerrillera, la lluita clandestina i la difícil i atzarosa supervivència en un món en guerra i amb una posterior Guerra Freda que originà un món bipolar que de retruc donaria oxigen i vida a la dictadura franquista. Els capítols 3 i 4 introdueixen el context polític que hi havia a Espanya amb els partits polítics estatals d’esquerres i de dretes i la seva evolució al llarg del període i la Catalunya republicana amb el problema de l’estatut d’autonomia, el propi sistema de partits i els problemes del camp català.

Primer govern de la II República: asseguts d’esquerra a dreta, Alejandro Lerroux, Manuel Azaña, Niceto Alcalá Zamora, Julián Besteiro i Álvaro de Albornoz. Drets d’esquerra a dreta., Indalecio Prieto, Marcelino Domingo, Santiago Casares Quiroga, Fernando de los Ríos, Lluís Nicolau d’Olwer, Francisco Largo Caballero, José Giral i Diego Martínez Barrio. (elmundo.es)
El cinquè capítol desenvolupa la qüestió agrària i com evoluciona al llarg del període republicà, la (tímida) reforma del primer bienni, la “contrareforma” del bienni negre i la represa de la reforma durant el govern del Front Popular i durant la guerra; desenvolupa molt bé els problemes socials dels camperols i el problema del blat i dels interessos bladers lligats, tot especificant perfectament els interessos que hi confluïen al voltant de la reforma agrària i de com aquests interessos agraris s’incardinen al voltant del cop d’estat del 36.  Fontana defensa la idea que la por a la moderada i poc valenta reforma agrària per part dels grans propietaris i terratinents  no va ser el motiu principal del suport  i esclat de la guerra, sinó que la causa principal cal buscar-la en què el règim republicà permetia l’organització dels camperols i dels obrers en la defensa dels seus drets i que el trencament (o l’intent almenys) de les habituals relacions de submissió de les classes més subalternes, assegurada aquesta submissió secular pel paper repressiu i condicionant dels jutges, Guàrdia Civil i funcionaris, tot això seria el motiu de fons que faria que els propietaris agraris juguessin la carta d’eliminar de soca-rel el problema amb la violència desfermada amb el cop d’estat de juliol de 1936. Molt lligat amb tot això que acabem d’explicar el capítol sisè explica les revoltes socials durant el període republicà i el moviment obrer aglutinat a través de la UGT i la CNT.  

El capítol 7, la virada de la República explica l’arribada al poder després de les eleccions de novembre de 1933 dels partits de centre-dreta amb el suport de la dreta antirepublicana de la CEDA i els antecedents de la revolució d’octubre de 1934. Aquests anys van ser terribles per a les classes populars ja que es va produir una baixada dels salaris, una retallada dels drets sindicals, van quedar moltes terres sense conrear i es van acomiadar molts sindicalistes. A la Revolució d’Octubre, Fontana hi dedica cent pàgines, però no se centra només en els fets de Catalunya i Astúries, que també, sinó que fa una exhaustiva explicació  del clima de revolta, vaga general o insurrecció que esdevingué durant aquelles jornades, força estès, a la resta d’Espanya que ens donen una idea molt clara del gran malestar que hi havia al camp i entre la classe obrera i de l’extensió de les tensions socials i de la profunda fractura social existent.

El capítol novè, el pacte antirevolucionari, ens endinsa en el clima de brutal repressió que acompanyà l’anomenat Bienni Negre abans i, sobretot, després de l’octubre de 1934 amb l’entrada de la dreta antirepublicana de Gil Robles en el tou i corrupte pacte de govern encapçalat pel Partit Radical de Lerroux. En aquest sentit, quan les dretes entren al govern, la percepció de l’esquerra republicana i de l’esquerra obrera està molt clara: estan atents als moviments internacionals, al que passa a Àustria, Alemanya o França. La dictadura repressiva i anti-socialista del canceller Dollfuss a Àustria amb el qual s’emmiralla públicament Gil Robles que també serà convidat (i hi assistirà) al congrés del governant partit nacionalsocialista alemany d’Adolf Hitler. També els violents intents de l’extrema dreta francesa d’arribar al poder amb un intent de cop d’estat el febrer de 1934 serà un dramàtic toc d’atenció per a les esquerres espanyoles. Tot plegat constituirà a l’estat espanyol el naixement de l’antifeixisme amb la col·laboració de totes les esquerres i això afavorit per la postura  de la Komintern que a partir de l’any 1935 avalarà la lluita transversal contra l’amenaça feixista ben visualitzada per les esquerres. Interessant la reconstrucció historiogràfica del Front Popular que elabora un programa molt moderat amb l’amnistia pels presos d’octubre com a primer punt i un retorn a l’esperit reformista del Bienni Republicà-socialista de 1931 – 33.

Companys i el govern de la Generalitat empresonats després dels fets d’octubre de 1934 (wikipedia.org) L’antirrepublicà José María Gil Robles, ministre de defensa, envoltat de generals (muy interesante)

En el capítol desè, el Front Popular, és molt interessant la construcció que fa Fontana dels dies immediatament posteriors a les eleccions del 16 de febrer construint un hipotètic diàleg o de punts de vista diferents, entre els principals protagonistes d’aquells dies: el que era president del govern Portela Valladares, Azaña, Gil Robles, Martínez Barrio i el propi general Franco, implicat aleshores en els intents involutius que corrien; Fontana utilitza fonts molt diverses per a reconstruir de forma molt clara i entenedora aquells fets. En aquest capítol s’explica de forma profunda tots els aspectes de la conspiració (o conspiracions diverses), civils i militars que confluiran en l’alzamiento del 18 de juliol. La victòria electoral de les esquerres no va ser tolerada per les dretes que no volien esperar un nou cicle electoral  i van donar suport total a la rebel·lió militar

El capítol onzè, l’aixecament militar, fa un bon recorregut per la posada en escena del cop d’estat, fracassat parcialment i la guerra civil posterior, així com la derrota de la República.  El capítol dotzè, ja ha estat descrit més amunt, mentre que el tretzè i darrer, la cultura republicana fa una bona anàlisi interpretativa de les contribucions del règim en l’activitat educativa a través, sobretot de l’ensenyament i també de las presència de les avantguardes en aquella època, tot fent èmfasi en el fet que la política republicana era reformista força moderada i que no tenia res de revolucionària.

Les missions pedagògiques de la República i les biblioteques populars: un seriós intent dels governs d’esquerra d’atansar la cultura a un poble analfabet i desculturitzat (nuevatribuna.es)

Fontana no és objectiu, pren partit, és un home compromès amb el seu temps i antifranquista militant. Tot el llibre contagia la passió de l’autor  per a pensar històricament amb gran saviesa historiogràfica, i el seu compromís es veu clarament en la voluntat d’identificar-se amb les classes més subalternes, cosa pròpia de tota la historiografia  de Fontana. La presa de partit de l’autor queda molt palesa quan desmunta amb arguments historiogràfics la pobra justificació del general Mola i dels seus companys colpistes que abanderaven la pàtria en perill amb l’ús de la violència sanguinària per a presa del poder en la defensa dels seus interessos. Fontana denuncia les mentides i la manipulació  de molts historiadors que han volgut interpretar la Guerra Civil amb una pretesa (i falsa) objectivitat històrica, tot utilitzant frases com “tots van cometre errors”, “tots van ser culpables” o “va ser una guerra entre germans”.

Portada del diari La Voz de 17 de febrer de 1936

És una delícia, pels que som seguidors de Fontana, retrobar el seu estil irònic i sorneguer com quan parla de la “mala llet” del rei Alfons XIII o en la definició del corrupte radical Pich i Pon com un “xoriço”. Per a la interpretació del seu relat, el doctor Fontana utilitza un munt de treballs de la historiografia local, així com la premsa de l’època que estén la recerca a periòdics de tota Espanya, no únicament la premsa de Madrid o Barcelona. Incorpora testimonis dels polítics de primera fila, però també de sindicalistes, de dirigents del camp, etc. Importants són les aportacions de fonts d’origen militar, diplomàtic o policial. En aquest sentit, la visió que els governs dels països occidentals tenien de la realitat republicana era patètica; un dels diplomàtics importants com l’ambaixador dels Estats Units no entenia res, confonia els polítics i transmetia una visió profundament deformada del que estava passant a Espanya. Això passava amb altres representants de la diplomàcia. Tot això ajuda Fontana a situar i justificar una de les seves tesis més important i és que l’objectiu fonamental de la República va ser la construcció d’un règim democràtic amb reformes moderades insuficients en alguns camps com va ser el camp de la reforma agrària, polèmiques en el cas de la laïcitat de l’estat o importants en el terreny de la instrucció pública. En qualsevol cas, la dreta no va admetre cap reforma i va utilitzar des d’un bon inici tota mena de mitjans legals o il·legals per aturar-ho tot. La manca de valentia i determinació del règim en les respostes van provocar gran frustració. La gran quantitat de protagonistes del període estan molt ben retratats; molts provenien de la monarquia i altres eren nous en els fets. En tots ells Fontana utilitza com a font les biografies o les memòries.

Una crítica que jo faria al plantejament del llibre és, per a mi, l’insuficient tractament del problema territorial que és abordat de manera poc profunda així com el tema de la laïcitat i les relacions amb l’Església que van tenir força importància en el desenvolupament de tot plegat i aquí queden poc treballades. Malgrat això, el llibre de Josep Fontana és molt important ja que vindica el període republicà malgrat les insuficiències, errades o dubtes dels seus dirigents i pretén recuperar al segle XXI la memòria i els valors que en aquells moments estaven en joc, com un deure cívic envers aquells homes i dones.

Per acabar, explicar que el llibre es va publicar l’abril de 2025 per edicions de la UPF i el suport de la Diputació de Barcelona a cura de Gonzalo Pontón. Consta d’un pròleg a càrrec del propi Pontón i una nota introductòria de Josep Pich, l’actual director de la Càtedra Josep Fontana  de la UPF. El contingut s’articula en tretze capítols, com he explicat anteriorment, i tanca amb un epíleg que insta a la necessitat de recuperar la història i la memòria de la Segona República Espanyola. Una sinopsi bibliogràfica de vint pàgines i un índex amb el significat de les nombroses sigles que surten en el text, tanquen el llibre amb un total de 602 pàgines.    

Categories
Llibres

Dones de guerra

Entre un llibre i l’altre hi ha anys de diferència, de publicació i de la meva lectura. Clandestina és del 2022, i l’acabo de llegir, però no he pogut evitar pensar en l’altre Una mujer en Berlin, que vaig llegir acabat de sortir el 2005, em va deixar estabornida i va tenir diverses edicions. Segur que n’hi ha molts més que podria comparar, però el cap m’ha portat d’una crònica a l’altra, perquè així és com crec que s’han de qualificar.

Clandestina és la narració de les vivències d’una noia jueva, en el moment dels fets quasi encara adolescent, que explica cóm va viure a Berlín durant dels anys de la guerra, 1939-1945, esquivant tot el que ens podem imaginar i més. Per portar-nos aquí, primer explica la història de la seva família, els primers anys foscos, a partir de 1933 i cóm tot es precipita a partir del 1939. Si no fos que és un cas real, que la noia, ja dona, va decidir explixar-ho, seria del tot increïble. I hi ha una bona part del llibre que esperes arribar-hi per entendre cóm va poder ser així, i no d’una altra manera, de tantes altres maneres.

M’he descobert amb gestos d’incredulitat, d’admiració, de por mentre llegia aquesta part. El que crec que explica aquest llibre és que la protagonista comença a sentir els rigors de la maldat ideològica gairebé sense conèixer quina cosa és aquesta i encara menys el seu abast. Va decidir arrencar-se l’estrella groga, adquirir una identitat falsa, allunyar-se de la ciutat ocultant-se en llocs amb diferents persones, canvis continus de lloc i suportant realitats tremendament escabroses, escapant de batudes, denúncies i amb coratge i determinació, va decidir sobreviure.

Ho va aconseguir i així podem tenir aquest impressionant testimoni que va ser gravat pel fill de la protagonista, de Marie Jalowicz Simon, cinquanta anys després, poc temps abans de morir, aleshores va accedir a relatar la seva història. El seu fill, Hermann Simon, juntament amb l’escriptora Irene Stratenwerth, van publicar posteriorment aquestes memòries

Aquestes memòries, Una mujer en Berlin van tenir un fort impacte quan van sortir publicades el 1954 als USA, també a Alemanya, que van ser molt criticades. Aquí es va tardar a fer-ne una traducció, però Anagrama en va fer diverses edicions i fins i tot se’n va fer una pel.lícula, que no he vist. Jo crec que el rebombori va venir pel fet que no era una novel.la, no era un llibre d’història, eren fets reals i “anònims·. Vet aquí també, cóm es publiquen!

Berlín els dos primers mesos just després de l’entrada dels soviètics. Violacions, gana i desinformació. La narradora ens descriu la incertesa dia rere dia, però amb aquestes tres constants. Avui sabem què va passar després de la caiguda de Berlín: Què seria d’Alemanya, què va passar amb Hitler, quan acabaria la guerra…, però sobre aquelles persones que hi estaven atrapades, no. Només podien veure que la misèria i la ruïna els envoltava: sense aigua corrent, habitatge en condicions o subministraments de cap mena, només podien esperar, cuidar-se de les bombes i resignar-se a veure què feien els soviètics, que no eren en aquell moment més que una horda brutal, alcoholitzada i violadors en massa. Venjatius, imprevisibles i violents.

Qui ens ho explica passa por i fam constant, però aconsegueix mostrar-nos de manera desapassionada la seva realitat. Un contrast d’anada i tornada amb l’estil d’Anna Frank, un record dels altres heroismes de les guerres, de les conseqüències immediates de les accions dels homes que habitualment s’obliden. Potser per això La història ensenya, però no té alumnes, Antonio Gramsci

El que queda d’estiu només llegiré novel.les “d’amor y lujo”, paraula de Stone, que deia l’incombustible Jordi Tardà, i m’acomiado del blog, suposo que no per sempre, però a partir de setembre m’esperen altres tasques, a les que m’hi vull dedicar amb interès i aplicació.

Categories
Llibres

Edith Wharton, corresponsal

Immersa en la preparació d’un nou cicle de xerrades anual sobre literatura occidental, i ja fent incursions esbiaixades, vull dir poc imparcials, en els autors i autores que vull explicar bé, m’he saludat, mentre esmorzava, amb l’admirada senyora Wharton, i he pensat que no es coneix prou la seva faceta antibelicista.

Edith Wharton és una d’aquelles bèsties literàries, contemporània a un altre parell, Mark Twain i Henry James, i així convé explicar-los, que tothom n’ha sentit a parlar, que si s’expliquen, es fa de passada, (1), però que pocs coneixem de veritat. La seva bibliografia és per deixar aclaparat, però segur que té un bocinet per a gust de tothom.

Una de les novelistes, com els altres dos, més adaptades al cinema, una de les renovadores de la novela realista de finals del XIX i principis del XX, va ser una dona d’una consciència feminista, sense sorolls, però definitiva i una pacifista sense fisures. Polièdrica com poques.

Americana de naixement, viatgera decidida, Wharton estava a París quan va esclatar la Gran Guerra i va utilitzar els seus contactes no per allunyar-se de les zones de conflicte, sinó per acostar-se el més possible a la primera línia de combat. En una època on els corresponsals estrangers estaven vetats al front, ella va poder veure, escoltar, olorar totes aquestes infàmies i heroïcitats que desfilen a la macabra rutina de la batalla.

En aquests primers mesos de lluita, Wharton va emprendre mitja dotzena d’expedicions a les entranyes del conflicte. Les seves impressions van quedar recollides en una sèrie d’articles, publicats per la revista ‘Scribner’s’ i que més tard integrarien aquest ‘França combatent’.

Escrita com un quadern de bitàcola, submergeix el lector en els paisatges i les sensacions d’una nació llançada a la gola del malson. Wharton comença descrivint la noció d’irrealitat que impera en els prolegòmens bèl·lics, quan l’horror encara no ha conquerit l’inconscient del poble. Parla d’un París embellit pels capricis estivals, de cafeteries i teatres plens de vida. A escassos quilòmetres de distància es decideix el futur d’Europa, però l’única pista de la sang vessada són els funerals als Invàlids. Està decidida a explotar-nos a la cara els horribles contrastos.

Comença a continuació el seu intrèpid périple. Busca el rastre de la baralla, persegueix l’aroma de la pólvora, la por i la sepultura. A Argonne i Alsàcia, a Lorena i els Vosges, l’escriptora descobreix l’empremta de la guerra. I revela un ventall d’impactes anímics: des de la incertesa i el terror fins al coratge i l’èpica.

A la narració de Wharton conviuen l’amarg retrat de la destrucció i l’exaltació de la causa francesa. L’autora escriu que, de trista manera, la guerra enforteix l’esperit de persones anònimes: “Es tracta d’un meravellós exemple de la rapidesa amb què la determinació és capaç de modelar el rostre humà […] Ara tots ells, per insignificant que sigui la seva comesa, participen en la consumació d’una gran tasca. I ho saben”.

Wharton va aconseguir infiltrar-se al cor de la batalla, tant en el pla material com emocional, despullant els pensaments dels implicats a través de les seves pròpies reflexions. Al final del conflicte, Wharton va ser condecorada amb la Creu de la Legió d’Honor, però la seva autèntica recompensa és la permanència de ‘França combatent’ a les prestatgeries. El seu testimoniatge de la Gran Guerra, vital i introspectiu, ha transcendit el temps.

(1) El senyor Mark Twain hauria de ser lectura obligatòria o molt recomenada per als nostres nens i nenes en edat lectora; a l’allunyada EGB ho era. Haurien de gaudir d’unes pàgines, que els farien protagonistes d’aventures de tota mena, i que, sobretot, els formarien en valors, i molt possiblement com a bons lectors posteriors.

Categories
Llibres

El barman del Ritz

Aquesta novel·la ha estat per a mi, una gran troballa. La lectura és d’un nivell d’addicció tan gran que no la pots deixar i, en aquests moments de tanta caloria ambiental i uns termòmetres que perden el mercuri de tan alts com estan, us asseguro que tindreu unes hores d’autèntic gaudi. Jo ho he passat molt bé i us l’aconsello molt. És dels llibres que tenen la difícil virtut d’enganxar-te i transportar-te a una trama i uns personatges que t’atrapen de l’inici al final de l’acció.

Us faig cinc cèntims sobre l’argument de la novel·la: la història d’un barman mític i real, en Frank Meier que va ser un aclamat i reconegut elaborador i dissenyador de còctels i tota mena de begudes en el Gran Hotel Ritz de París. L’acció comença el 13 de juny de 1940 quan les tropes de la Wehrmacht estan a les portes de la capital declarada ciutat oberta i amb la derrota francesa ja evident. Per l’hotel Ritz i pel famós bar que dirigeix el nostre protagonista, hi passarà l’alta oficialitat de l’exèrcit d’ocupació, de les SS i de la Gestapo, així com molts dels habituals hostes que compartiran parcialment l’edifici, les instal·lacions de l’hotel i els serveis del famós barman. L’acció continua al llarg dels quatre anys que va durar l’ocupació nazi i al llarg d’aquest temps hi assistirem a l’evolució dels diferents protagonistes, molts d’ells personatges històrics, i veurem com el món antic de l’aristocràcia i l’alta burgesia parisenca i europea que utilitzava habitualment l’hotel va desapareixent en un context marcat per la col·laboració amb els ocupants o amb el règim de Vichy i amb les intrigues d’espionatge i de repressió al voltant de l’heterogeni grup humà que comparteix els vins, xampanys i còctels del protagonista.

Per acabar, algunes dades tècniques lligades a l’edició del llibre. L’original es va publicar a França l’any 2024 i l’èxit va estar tan aclaparador, que en pocs mesos n’havia venut més de 300.000 exemplars. A l’estat espanyol, l’edició ha estat de Galaxia Gutenberg amb una traducció al castellà d’Adolfo García Ortega. El llibre consta de 396 pàgines de text amb força diàlegs, però amb reflexions molt potents que aprofundeixen en un dilema que pels nostres veïns francesos és encara roent i és el paper nacional / individual desenvolupat durant l’ocupació nazi. L’autor Philippe Collin és periodista i productor en France Inter, autor d’assajos i guionista de còmics; també és autor de pòdcasts dedicats a Léon Blum, Napoleó, Simone de Beauvoir, Philippe Pétain i la Resistència. El bàrman del Ritz és la seva primera novel·la.

Categories
Llibres

Les PERSPECTIVES de Binet

Aquest autor, des de que va aparèixer a la palestra del mercat literari, no deixa de donar sorpreses. Des d’aquell memorable HHhH, Premi Goncourt del 2010, èxit rotund, traduït arreu, i passat a la gran pantalla, fins el que presento ara, té l’objectiu i la facilitat de narrar un fet històric conegut i estudiat àmpliament, i convertir-lo en una narració de misteri. (De fet a les biblioteques els seus lllibres hi tenen també, i a més, aquesta classificació). I és que tu coneixes els fets, saps què passarà i cóm, i tot i així, et manté allà enganxat esperant un desenllaç que ja tens present. S’ha d’escriure molt bé, s’ha de tenir molt d’ofici.

A Perspectives, potser els fets que narra no són tan coneguts, i hi afegeix una certa veritat literària, però allà estem, a passar pàgines. Només d’encarrilar el prefaci ja ens adverteix per on ens portarà, i és que la primera sorpresa és cóm li arriben a ell de forma ben casual “els materials” que “l’obliguen” a escriure aquest llibre. Ens fa una presentació de personatges, tots verídics, dels llocs, dels fets… i apa, que vagin fent, que es vagin presentant… la Florència del XVI i alguns dels seus protagonistes més significatius, tots enllaçats per l’art, la literatura, la política, els territoris, la religió, l’heretgia, els llinatges… i, sí, semblen corresponsals que ens posen al dia d’uns esdeveniments, per cert, gens anecdòtics. Fa servir una mena de gènere epistolar, en el qual tots els personatges ens aproximen a la seva visió dels fets. (1) I es clar, quins personatges i quins fets!. Ell mateix diu que li va canviar l’opinió que tenia de certs artistes o personalitats florentines, desprès de tenir a les mans aquest tresor, i no li trec la raó. Són altres perspectives.

(1) M’ha recordat, tot i que no hi té res a veure, l’August de John Williams.

Categories
Internet i blogs amics Llibres

Els bibliòfils

La rata de biblioteca, de Carl Spitzweg, 1850.

Aquesta imatge és una de les més conegudes si parlem de bibliofilia, grans bibilioteques, col.leccionistes, potser tot allò que té a veure amb l’estima pel paper vell, antic, valuós, rar, etc… aquests personatges “rars i curiosos” la passió dels quals pels llibres és infinita.

Com no podia ser d’una altra manera hi ha diverses pàgines web, blogs, etc. que en parlen, però n’he triat un de molt ben fet i en català, per donar a conèixer aquest món, que és immens i quasi inexpugnable, a qui us vingui de gust saber-ne alguna cosa més.

El seu autor s’autodenomina biblioaprenent i això ja demostra una actitud d’alerta, perquè sempre se’n pot aprendre més, de tot. És un blog molt ben fet, sobretot pels que hem treballat sempre posant ordre, perquè està escrupulosament estructurat en els diferents apartats o categories. Us animo a explorar-les.

M’ha ajudat, i encara ho fa, a mantenir la meva pàgina sobre les llibreries de Barcelona, i jo humilment li aporto alguna llibreria més, quan la trobo, que ell pot referenciar al seu blog. Aquest sentit d’alerta que deia és molt exigent a l’hora de mantenir vius i actualitzats blogs com els nostres, i no sempre s’hi arriba. Ell sí, per això us convido que hi passeu una bona estona, segur que us sorprendrà. Per exemple

Unes imatges colpidores són aquelles que mostren persones que rescaten llibres de les destrosses a llibreries, biblioteques, o a particulars, per les guerres, les ideologies, el vandalisme o les catàstrofes naturals, segur que són bibliòfils en potència, o biblioaprenents.

Categories
Conferències i cursos Llibres

Españolas en los campos nazis

                                 

Presentació del llibre de Amalia Rosado Orquín, en el Centre Cultural “La Model”de Barcelona

Espai Memorial – 21 de febrer de 2025

El llibre vol posar de manifest i difondre el fenomen de la deportació als camps d’extermini nazi i concretament el cas de les dones que han quedat oblidades i relegades a segon terme.

És imprescindible analitzar la deportació de la dona, des del vessant i la perspectiva de la discriminació de gènera.

L’estreta línia entre la vida i la mort, la violència, la repressió especifica que varen exercir sobre elles va ser molt més crua i inhumana que la soferta pels homes.

De la deportació i l’extermini femení espanyol, no ens han explicat la veritable història i la història que ens han explicat no és la veritable… A més, el tema de les espanyoles ha estat i encara és del tot desconegut, patint primer la repressió franquista i després la nazi.

Des de la ignorància, dubtosos fets van motivar-ne la deportació. Classificades i utilitzades com objectes d’abusos i vexacions sexuals i d’estudi, mai varen ser perdonades ni acceptades com a víctimes d’aquell horror. Pels vencedors de la Guerra Civil Espanyola continuaren sent presses republicanes.

Dones a Birkenau

Coneixem la història d’Anna Frank… però i la història de les nostres dones!!

Tenim l’obligació d’aportar coneixements a qui no en té, deixar-les al lloc que els hi correspon, valorar-ne la resistència i situar-les allà on es mereixen. El perill del totalitarisme d’avui no és res de nou. Les condemnem a la invisibilització. Tenim una perspectiva històrica que continuem ignorant.

Al cap de 80 anys de l’alliberament del camp d’Auschwitz, els darrers supervivents ens repeteixen que la història es torna a repetir. L’amnèsia ressuscita el passat, el desconeixement i la desmemòria neguen els fets de la dictadura franquista 50 anys després de la mort del dictador. El franquisme no acaba de marxa, els responsables de la dictadura han continuat mantenint els seus privilegis en la democràcia. Els actuals líders del franquisme, ens diuen que no es deuen obrir les ferides del passat. Una societat fallida i ignorant d’apostar per la memòria històrica desanimada i absent per la manca d’interès objectiva de la veritat, ens condueix a la ignorància històrica. Apostar per la memòria és apostar per les noves generacions.

Nens al dia de l’alliberació

L’auge de la ultradreta i les guerres d’Ucraïna i de Gaza marquen l’esdeveniment del 80è aniversari de l’alliberament per part de l’Exèrcit Roig, el 27 de gener del 1945 del camp de concentració i d’extermini nazi d’Auschwitz – la gran fàbrica de la mort de l’Holocaust que defineix com “el paradigma de la barbàrie nazi”, és un recordatori dels horrors que la humanitat és capaç de cometre.

El complex de camps d’Auschwitz, que ha esdevingut símbol de la Xoà [catàstrofe en hebreu] i de la industrialització de la mort a gran escala, xoca de ple amb la incongruència i vergonya del líder Netanyahu que no va assistir a l’aniversari de l’alliberament per evitar ser detingut pels crims de guerra i contra la humanitat comesos a Gaza, segons l’ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional. Aquesta commemoració també posa de manifest la polèmica salutació del multimilionari Elon Musk, durant el discurs d’investidura de Donald Trump. La memòria de l’Holocaust ha sigut i continua sent un camp de batalla polític. On la ultradreta continua banalitzant, relativitzant o negant l’Holocaust.

classificació

“Centenares de españolas perecieron en el infierno nazi. En su exilio como republicanas, muchas colaboraron con la Resistencia francesa, aunque apenas se les ha concedido el mérito de protagonistas en la lucha antifascista. Apresadas en la Francia ocupada, desde allí fueron trasladadas a los campos de concentración. Allí no solo experimentaron las mismas vejaciones y torturas que los hombres, sino que sufrieron violencias específicas: experimentación médica, violencia sexual y ataques a su maternidad separándolas de sus hijos. El catálogo de atrocidades que padecieron no tiene fin.
Recopilando este calvario colectivo e íntimo, este libro describe la doble victimización sufrida por las españolas en el Holocausto contada por sus protagonistas. Tras su liberación con el fin de la Segunda Guerra Mundial, no pudieron regresar a España, y sus relatos se situaron en la sombra de las narrativas masculinas y del olvido impuesto en nuestro país durante la dictadura.“

Amalia Rosado Orquín, autora del llibre, periodista i doctora en “Estudios Interdisciplinares de Género por la Universitat Jaume I.” – Organitza: Amical de Mauthausen.
 

                      “Arbeit macht frei” [el treball et fa lliure]

Som la memòria que tenim i la responsabilitat que assumim. Sense memòria no existim, sense responsabilitat, potser ni mereixem existir.   

                                                                                   “José Saramago”

Algunes de les principals empreses que van contribuir amb el tercer Reich, relacionades amb els camps de concentració:

Kodak, Bayer, Coca-Cola, Nestlé, IBM, BMW, Adidas, Volkswagen, Ford, entre moltes altres; van finançar i donar suport al règim nazi abans i durant la Segona Guerra Mundial amb la complicitat dels països aliats. Siemens i Hugo Boss van esclavitzar a milers de dones.

Moltes d’aquestes empreses amb la boca molt petita han demanat perdó, però moltes altres encara no…

Fonts: · Koester, Roman; “Hugo Boss, 1924-1945”.

Documentació: resum anotacions de la presentació del llibre – Diari ARA – RTVE – 3 CAT

Fotos: pròpies – i de France 24 – ag. EFE

Categories
Arts plàstiques Llibres

Daniel Giralt-Miracle, un dels cracs sèniors de les arts

Joan Alcaraz

Daniel Giralt-Miracle

Guspires de memòria. Una vida dedicada a l’art

Edicions 62 (2023)

Una “guspira de memòria” és una de les espurnes que algú va recordant de les moltes coses que ha fet o li han passat a la vida. Però el crític, historiador de l’art, professor i gestor cultural Daniel Giralt-Miracle ens demostra que en té molta, de memòria acumulada i, sobretot, ben articulada. I per això n’ha publicat un llibre altament recomanable per a tothom qui estigui interessat en el món de les arts i de la cultura en un sentit ampli.

I és que el nostre home no solament ha sentit l’art, sinó que l’ha viscut molt intensament, i per això s’ha implicat en les seves diverses manifestacions des del punt de vista de la modernitat.

A partir de la influència decisiva del seu pare, l’il·lustrador, dissenyador gràfic i tipògraf Ricard Giralt Miracle -en aquest cas, sense guió- ha estat amic o ha tractat intensament els grans referents de les arts plàstiques, la crítica i el disseny entre nosaltres.

Ricard Daniel Miracle

Figures com Joan Brossa, Àlex Susanna, Vicenç Altaió, Xavier Corberó, Andreu Alfaro, André Ricard, Frederic Amat, Salvador Dalí, José Antonio Coderch, Ricard Bofill, Eduardo Chillida, Joan Miró, Antoni Clavé, Antoni Tàpies, Alexandre Cirici Pellicer, Yehudi Menuhin, Xavier Rubert de Ventós, Antoni Vila Casas, Rafael Tous, Jaume Plensa, Antonio López, Apel·les Fenosa, Josep Guinovart, Joan Margarit, Miquel Milà, Xavier Valls, Josep Ferrater Mora, Salvador Sunyer… I la llista podria allargar-se.

També ha tingut un paper rellevant en manifestacions, institucions o entitats com la Primavera Fotogràfica, l’Any Internacional Gaudí, la Fundació Caixa de Catalunya, l’Espai Gaudí del Centre Cultural Caixa Catalunya, el FAD, el MACBA, l’Escola Superior de Disseny i Enginyeria de Barcelona (ELISAVA), les revistes Nexus i Batik… A més d’haver estat un eficient cap del Servei d’Arts Plàstiques de la Generalitat.

Catalunya, Barcelona i la projecció internacional

En fi, és molt el que el Daniel, al llarg de sis dècades, ha aportat a l’ambient artístic, cultural i fins i tot acadèmic. També des del punt de vista de les institucions, per la col·laboració, singularment, amb el president Jordi Pujol o l’alcalde Pasqual Maragall, amb tot el sentit de país i de la seva capital que això significa. I per la projecció internacional, en definitiva, de l’art català.

Les guspires, habitualment, guspiregen, o sigui, ens van enlluernant a raigs. Però aquestes Guspires de memòria ho fan d’una manera intensa, plaent, harmoniosa i contínua. O sigui, són unes memòries amb tots els ets i uts.

Més informació

Vegeu l’article “L’art amable de Daniel Giralt-Miracle” de Joan M. Minguet a Núvol 23-11-2023 aquí . Daniel Giralt-Miracle publica ‘Guspires de memòria’ (Edicions 62), un llibre memorialístic que repassa una trajectòria de vàries dècades dedicada al món de l’art.

Categories
Llibres

Història del silenci

No és la primera vegada que algún autor tracta aquest tema, però sí és la primera que jo ho llegeixo, entre altres coses pel prestigi de l’autor i per la vessant històrica/cultural que presenta, la que a mi més em justifica una lectura de no ficció.

Com diu la ressenya del propi llibre, el silenci no és la falta de soroll, només; allò que molts anyorem mentre vivim, sobretot fora de casa. Aquest seria él més elemental dels desitjos. El silenci és la capacitat d’introspecció, de mirar cap a dins, de coneixement d’un mateix i de l’entorn.

L’autor aquí fa una cosa que atrapa, al menys a mi, i és viatjar des de la primera modernitat de l’home fins ara, a partir de moments, d’autors i obres que coneixem, però que mai els hi hem vist la perspectiva que ell ens ofereix. Tot plegat és un passeig per la història del pensament i dels fets. En realitat, el llibre de Corbin és una recopilació dels pensaments que sobre el silenci han generat altres pensadors o literats. El valor afegit de l’obra consisteix, precisament, en la síntesi que se’n duu a terme i, sobretot, en l’agrupació temàtica de les cites. L’autor reconeix, des de les primeres pàgines, que el seu treball sorgirà de la seva transcripció. I el lector entendrà el transcurs de la significació del concepte, precisament per qui ho havia advertit, i en quin moment. En el meu cas he reconegut aspectes d’autors que conec, però que no m’havia fixat mai en certes particularitats.

Corbin es refereix a la situació dels nostres dies, en què, d’una banda, baixa el llindar de tolerància al soroll i, d’altra banda, els mateixos que propicien aquest nou anhel de silenci el destrossen sistemàticament amb intensitats sonores fins ara desconegudes. Fins i tot parla de l’aprenentatge i de diferents disciplines per imposar-lo.

I francament és molt suggerent. Tot plegat incita a capbussar-se en altres dels seus llibres.

Categories
Llibres

La Gran Bretanya a la Guerra Civil Espanyola

El darrer llibre de Paul Preston va aparèixer en la versió anglesa l’any 2024 (Perfidious Albion. Britain and the Spanish Civil War). La traducció al castellà a càrrec de Jordi Arnaud i Escudero per a Editorial Debate ha estat ràpida i la primera edició ha sortit al mercat el gener de 2025 amb el títol La pérfida Albión. El contradictorio papel británico en la guerra civil española. Sóc un fan de Preston, he llegit la majoria dels seus llibres publicats en castellà o català els darrers quinze anys i, la veritat és que em va faltar temps per comprar-ho i llegir-ho amb avidesa. Després de la lectura he de dir que no tenim davant una altra llibre de referència, es tracta d’una obra que desenvolupa un tema sobre qual hi ha algun referent  anterior de valor com el llibre d’Enrique Moradiellos de 1996 de nom molt similar (La perfidia de Albión: el gobierno británico y la guerra civil española). En el cas que comento, Paul Preston desenvolupa el contradictori paper britànic en la Guerra Civil i ja en el pròleg fa referència al text de Moradiellos en esmentar el doble raser de la política britànica durant la Guerra Civil espanyola. En el primer capítol, molt proper a les meves expectatives prèvies a la lectura, s’explica el rol dels governs conservadors britànics (el de Stanley Baldwin i el de Neville Chamberlain) i la seva complicitat més o menys directa amb els rebels. Els diplomàtics presents a Espanya, des de l’ambaixador Henry Chilton al cònsol a Barcelona Norman King, enviaven escabrosos informes a Londres clarament decantats a favor dels rebels. Les pressions del govern de Baldwin i el seu ministre d’afers exteriors Anthony Eden sobre el govern francès de Léon Blum paralitzà totalment la dubitativa acció de suport francesa al legítim govern de la República i portaren a un impossible acord amb els tramposos governs de Hitler i Mussolini que signaren juntament amb els governs britànic i francès un inoperant Pacte de no intervenció que de fet impossibilità el dret legítim del govern de la República espanyola de comprar armes per a defensar-se d’una rebel·lió, amb la qual cosa hagué d’acudir a l’únic país que, amb condicions li subministrava armament que era la URSS de Stalin. Alemanys i italians aportaren al bàndol rebel armes i tropes sense cap mena de restricció i el comitè de seguiment del Pacte no va fer res per a impedir-ho.

D’esquerra a dreta: Stanley Baldwin (1867 – 1947) i Neville Chamberlain (1869 – 1940) “premiers” britànics durant la Guerra Civil , responsables de la No Intervenció i d’una política factual favorable als rebels espanyols (wikipedia.org) Norman King (1880 – 1967) un personatge molt influent en la negativa actitud britànica envers als governs republicans espanyols (npg.org.uk) Reunió entre Anthony Eden (1897 – 1977) ministre britànic d’afers exteriors, a la dreta de la imatge i Léon Blum (1872 – 1950) president de la República francesa, reunits l’estiu de 1936 (wikipedia.org)

El segon capítol sobre Lluís Companys explica les visions anglosaxones sobre el president de la Generalitat amb punts de vista aparentment oposats: alguns el descrivien com un gran estadista i altres parlaven d’ell com un oportunista sense cap mena d’escrúpols. Aquí la inicial aversió del cònsol Norman King ja venia augmentada des de l’any 1934 amb l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreu i els posteriors fets d’octubre  que acabaren amb l’empresonament de tot el govern català. Els informes de King eren particularment tòxics, partidistes, hostils i desqualificants per a la figura del president Companys. Evidentment, la diplomàcia britànica no va ser capaç d’entendre el paper de Companys i del seu govern per a restaurar l’ordre enmig del caos propiciat per la sublevació militar de juliol de 1936, tot passant per alt que Companys no era cap comparsa dels anarquistes i que amb la seva actuació els dies i setmanes posteriors al cop militar, Companys havia assegurat la continuïtat del poder de l’Estat.

En el tercer capítol, Preston analitza el suport indirecte i clandestí que el govern britànic donà als franquistes durant la campanya militar del nord i, concretament durant el setge feixista a Bilbao l’any 1937. En aquest cas, l’ambaixador Chilton va perpetuar la mentida franquista  segons la qual Bilbao estava bloquejat i que, per tant, la Royal Navy, encarregada de la vigilància del Cantàbric segons el Comitè de No Intervenció, no podia defensar la marina mercant britànica que transportava aliments a l’assetjada i famèlica ciutat basca. Chilton, de vacances durant la guerra a Donibane Lohizune, en francès i oficialment Saint-Jean-de-Luz, creia de manera acrítica les informacions de l’oficial rebel i amic seu el comandant Julián Troncoso Sagredo que li passava la informació (tergiversada) que interessava a Franco i que els polítics britànics conservadors volien escoltar.

En el quart capítol Preston fa el contrast entre les voluntats i les implicacions pro-franquistes de la majoria tory en el govern i el sentiment a favor de la República espanyola d’una gran part de l’opinió pública britànica. Enfocat en els doctors Len Crome i Reginald Saxton, s’explica una part de les aportacions britàniques als serveis metges republicans i el paper clau que varen tenir metges i infermeres britànics per a mantenir ben alt el nivell dels sanitaris republicans en temps de guerra.

A l’esquerra Len Crome (1909 – 2001) metge britànic d’origen letó (Graham Stevenson) A la part superior dreta Reginald Saxton (1911 – 2004) metge britànic d’origen sudafricà (University of Brighton) A la part inferior dreta Norman Bethune (1890 – 1939) el metge canadenc heroi de la “Desbandá”, la tràgica fugida de Màlaga cap a Almeria, amb l’ambulància que utilitzà per ajudar els fugitius (El Independiente de Granada)

En el capítol cinquè s’aprofundeix en l’atrocitat comesa pels franquistes i els seus aliats italians i alemanys en la conquesta de Màlaga al gener de 1937; amb un comandament dirigit per Queipo de Llano i el general italià Mario Roatta i amb cobertura aèria de bombarders nazis i feixistes així com vaixells de guerra nazis i feixistes que per mar i aire assetjaven i bombardejaven les llarguíssimes columnes de refugiats que omplien la carretera de Màlaga a Almeria. Entre 3.000 i 5.000 persones foren assassinades d’aquesta manera per l’acció conjunta de l’aviació i la marina aliades de Franco. Preston narra aquí l’heroic paper del metge canadenc Norman Bethune que intervingué en suport dels refugiats i que posteriorment faria arribar a l’opinió pública mundial la realitat del que estava passant i la seva experiència personal  durant la massacre.

En el sisè capítol es fa una anàlisi crítica del llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya publicat l’abril de l’any 1938 i amb seguretat el llibre més venut sobre la Guerra Civil espanyola. Segons Preston, el llibre no constitueix cap exemple d’anàlisi fiable del context polític general de la guerra i, en concret, dels seus condicionants internacionals. El propi Orwell reconeixerà el desembre de 1938 dubtes o errors sobre el que havia escrit referent al dilema del moment entre revolució i guerra i quina era la prioritat per aconseguir la victòria. Preston explica i justifica amb fonts l’errònia interpretació que va fer Orwell i que aquest mateix reconeixerà temps més tard,  sobre la postura del govern republicà durant la guerra sobre la prioritat  de construir un estat normalitzat amb un exèrcit regular normal per tal de poder enfocar amb èxit la guerra contra els feixistes. Un dels motius que addueix Preston per a qüestionar el valor correcte de les apreciacions d’Orwell és el poc domini del castellà i del català que tenia i que probablement dificultava molt l’aproximació fina a la manera de pensar de la gent i al context cultural real en uns moments dificultosos i confusos com eren els mesos que va passar a Espanya on va viure una realitat parcial de la guerra a un front secundari com era el d’Osca i, posteriorment a Barcelona on seria testimoni dels fets de maig de 1937.

El setè i darrer capítol és un complement de l’anterior, ja que Preston pretén explicar les distorsions polítiques a que es veuen sotmesos els textos històrics sobre el conflicte espanyol.   Aquí Preston focalitza quatre autors anglosaxons que han estat referents de la historiografia sobre la guerra civil. En concret, tres autors britànics (George Orwell, Gerald Brenan i Burnett Bolloten) i un estatunidenc (Herbert Southworth). De cadascun d’ells analitza la seva producció sobre a Guerra Civil i explica com la Guerra Freda, d’una manera o altra, modula o canvia el seu pensament i la seva producció o posicionament al voltant del conflicte espanyol. Preston arriba a la conclusió que tots ells en menor o major mesura  van esdevenir, com ell diu, “guerrers de la Guerra Freda”, és a dir, que van mutar a posicions més o menys anticomunistes mediatitzades o no per interessos externs amb el fred conflicte que es va viure al món després de 1945.

A la dreta, fotografia on es pot veure George Orwell (el més alt de tots) en el quarter Lenin de Barcelona on es formaven les milícies del POUM (Tot Barcelona) Caràtules de llibres que van ser, i són encara, obres de referència sobre el conflicte espanyol. Els autors i la seva trajectòria són analitzats per Preston en el darrer capítol del llibre

El llibre és rigorós com tots els treballs de Paul Preston, amb la seva facilitat habitual  per a fer relats històrics de manera senzilla, amena i amb un ús de fonts molt diverses, adequades i ben triades. Queda clara com sempre la posició de l’autor que en fer l’anàlisi de la posició britànica separa clarament el rol de la majoria política conservadora del moment i altres sectors de la societat.  El govern, la diplomàcia i els grups propers al poder estan davant d’un context polític i social on està prou estesa la comprensió o la mimesi  amb l’onada feixista i autoritària que avançava per tota Europa i en una política internacional a la qual van arrossegar fàcilment al feble govern francès, en l’apaivagament, és a dir, en fer concessions als nazis, tot pensant que podrien fer-se seu el més “tou” feixisme italià. Les poques veus crítiques contra aquesta postura, bé a l’esquerra laborista o en la figura de Winston Churchill, situat aquest dins la pròpia majoria conservadora, no tindrien cap efecte real en una política exterior que feu molt mal al règim republicà espanyol. Per altra banda, l’opinió pública britànica i molt voluntaris d’esquerra si que es mobilitzaren de forma més o menys activa en defensa del govern legítim republicà. Els diversos assajos que formen el llibre (de fet cada capítol és una mena d’assaig independent de la resta), donen lloc a una obra una mica dispersa, sense un tancament clar en cap dels temes ni unes conclusions ben definides que com aquests i altres aspectes de la Guerra Civil ni estan ni estaran tancats en absolut en els propers anys.

El llibre és una edició en tapa dura de 284 pàgines, de les quals 231 són de text, 34 constitueixen les abundants i clares cites habituals en l’obra de Preston i la resta és un índex alfabètic.