Presentació del llibre de Amalia Rosado Orquín, en el Centre Cultural “La Model”de Barcelona
Espai Memorial – 21 de febrer de 2025
El llibre vol posar de manifest i difondre el fenomen de la deportació als camps d’extermini nazi i concretament el cas de les dones que han quedat oblidades i relegades a segon terme.
És imprescindible analitzar la deportació de la dona, des del vessant i la perspectiva de la discriminació de gènera.
L’estreta línia entre la vida i la mort, la violència, la repressió especifica que varen exercir sobre elles va ser molt més crua i inhumana que la soferta pels homes.
De la deportació i l’extermini femení espanyol, no ens han explicat la veritable història i la història que ens han explicat no és la veritable… A més, el tema de les espanyoles ha estat i encara és del tot desconegut, patint primer la repressió franquista i després la nazi.
Des de la ignorància, dubtosos fets van motivar-ne la deportació. Classificades i utilitzades com objectes d’abusos i vexacions sexuals i d’estudi, mai varen ser perdonades ni acceptades com a víctimes d’aquell horror. Pels vencedors de la Guerra Civil Espanyola continuaren sent presses republicanes.
Dones a Birkenau
Coneixem la història d’Anna Frank… però i la història de les nostres dones!!
Tenim l’obligació d’aportar coneixements a qui no en té, deixar-les al lloc que els hi correspon, valorar-ne la resistència i situar-les allà on es mereixen. El perill del totalitarisme d’avui no és res de nou. Les condemnem a la invisibilització. Tenim una perspectiva històrica que continuem ignorant.
Al cap de 80 anys de l’alliberament del camp d’Auschwitz, els darrers supervivents ens repeteixen que la història es torna a repetir. L’amnèsia ressuscita el passat, el desconeixement i la desmemòria neguen els fets de la dictadura franquista 50 anys després de la mort del dictador. El franquisme no acaba de marxa, els responsables de la dictadura han continuat mantenint els seus privilegis en la democràcia. Els actuals líders del franquisme, ens diuen que no es deuen obrir les ferides del passat. Una societat fallida i ignorant d’apostar per la memòria històrica desanimada i absent per la manca d’interès objectiva de la veritat, ens condueix a la ignorància històrica. Apostar per la memòria és apostar per les noves generacions.
Nens al dia de l’alliberació
L’auge de la ultradreta i les guerres d’Ucraïna i de Gaza marquen l’esdeveniment del 80è aniversari de l’alliberament per part de l’Exèrcit Roig, el 27 de gener del 1945 del camp de concentració i d’extermini nazi d’Auschwitz – la gran fàbrica de la mort de l’Holocaust que defineix com “el paradigma de la barbàrie nazi”, és un recordatori dels horrors que la humanitat és capaç de cometre.
El complex de camps d’Auschwitz, que ha esdevingut símbol de la Xoà [catàstrofe en hebreu] i de la industrialització de la mort a gran escala, xoca de ple amb la incongruència i vergonya del líder Netanyahu que no va assistir a l’aniversari de l’alliberament per evitar ser detingut pels crims de guerra i contra la humanitat comesos a Gaza, segons l’ordre d’arrest del Tribunal Penal Internacional. Aquesta commemoració també posa de manifest la polèmica salutació del multimilionari Elon Musk, durant el discurs d’investidura de Donald Trump. La memòria de l’Holocaust ha sigut i continua sent un camp de batalla polític. On la ultradreta continua banalitzant, relativitzant o negant l’Holocaust.
classificació
“Centenares de españolas perecieron en el infierno nazi. En su exilio como republicanas, muchas colaboraron con la Resistencia francesa, aunque apenas se les ha concedido el mérito de protagonistas en la lucha antifascista. Apresadas en la Francia ocupada, desde allí fueron trasladadas a los campos de concentración. Allí no solo experimentaron las mismas vejaciones y torturas que los hombres, sino que sufrieron violencias específicas: experimentación médica, violencia sexual y ataques a su maternidad separándolas de sus hijos. El catálogo de atrocidades que padecieron no tiene fin. Recopilando este calvario colectivo e íntimo, este libro describe la doble victimización sufrida por las españolas en el Holocausto contada por sus protagonistas. Tras su liberación con el fin de la Segunda Guerra Mundial, no pudieron regresar a España, y sus relatos se situaron en la sombra de las narrativas masculinas y del olvido impuesto en nuestro país durante la dictadura.“
Amalia Rosado Orquín, autora del llibre, periodista i doctora en “Estudios Interdisciplinares de Género por la Universitat Jaume I.” – Organitza: Amical de Mauthausen.
“Arbeit macht frei” [el treball et fa lliure]
Som la memòria que tenim i la responsabilitat que assumim. Sense memòria no existim, sense responsabilitat, potser ni mereixem existir.
“José Saramago”
Algunes de les principals empreses que van contribuir amb el tercer Reich, relacionades amb els camps de concentració:
Kodak, Bayer, Coca-Cola, Nestlé, IBM, BMW, Adidas, Volkswagen, Ford, entre moltes altres; van finançar i donar suport al règim nazi abans i durant la Segona Guerra Mundial amb la complicitat dels països aliats. Siemens i Hugo Boss van esclavitzar a milers de dones.
Una “guspira de memòria” és una de les espurnes que algú va recordant de les moltes coses que ha fet o li han passat a la vida. Però el crític, historiador de l’art, professor i gestor cultural Daniel Giralt-Miracle ens demostra que en té molta, de memòria acumulada i, sobretot, ben articulada. I per això n’ha publicat un llibre altament recomanable per a tothom qui estigui interessat en el món de les arts i de la cultura en un sentit ampli.
I és que el nostre home no solament ha sentit l’art, sinó que l’ha viscut molt intensament, i per això s’ha implicat en les seves diverses manifestacions des del punt de vista de la modernitat.
A partir de la influència decisiva del seu pare, l’il·lustrador, dissenyador gràfic i tipògraf Ricard Giralt Miracle -en aquest cas, sense guió- ha estat amic o ha tractat intensament els grans referents de les arts plàstiques, la crítica i el disseny entre nosaltres.
Ricard Daniel Miracle
Figures com Joan Brossa, Àlex Susanna, Vicenç Altaió, Xavier Corberó, Andreu Alfaro, André Ricard, Frederic Amat, Salvador Dalí, José Antonio Coderch, Ricard Bofill, Eduardo Chillida, Joan Miró, Antoni Clavé, Antoni Tàpies, Alexandre Cirici Pellicer, Yehudi Menuhin, Xavier Rubert de Ventós, Antoni Vila Casas, Rafael Tous, Jaume Plensa, Antonio López, Apel·les Fenosa, Josep Guinovart, Joan Margarit, Miquel Milà, Xavier Valls, Josep Ferrater Mora, Salvador Sunyer… I la llista podria allargar-se.
També ha tingut un paper rellevant en manifestacions, institucions o entitats com la Primavera Fotogràfica, l’Any Internacional Gaudí, la Fundació Caixa de Catalunya, l’Espai Gaudí del Centre Cultural Caixa Catalunya, el FAD, el MACBA, l’Escola Superior de Disseny i Enginyeria de Barcelona (ELISAVA), les revistes Nexus i Batik… A més d’haver estat un eficient cap del Servei d’Arts Plàstiques de la Generalitat.
Catalunya, Barcelona i la projecció internacional
En fi, és molt el que el Daniel, al llarg de sis dècades, ha aportat a l’ambient artístic, cultural i fins i tot acadèmic. També des del punt de vista de les institucions, per la col·laboració, singularment, amb el president Jordi Pujol o l’alcalde Pasqual Maragall, amb tot el sentit de país i de la seva capital que això significa. I per la projecció internacional, en definitiva, de l’art català.
Les guspires, habitualment, guspiregen, o sigui, ens van enlluernant a raigs. Però aquestes Guspires de memòria ho fan d’una manera intensa, plaent, harmoniosa i contínua. O sigui, són unes memòries amb tots els ets i uts.
Més informació
Vegeu l’article “L’art amable de Daniel Giralt-Miracle” de Joan M. Minguet a Núvol 23-11-2023 aquí . Daniel Giralt-Miracle publica ‘Guspires de memòria’ (Edicions 62), un llibre memorialístic que repassa una trajectòria de vàries dècades dedicada al món de l’art.
No és la primera vegada que algún autor tracta aquest tema, però sí és la primera que jo ho llegeixo, entre altres coses pel prestigi de l’autor i per la vessant històrica/cultural que presenta, la que a mi més em justifica una lectura de no ficció.
Com diu la ressenya del propi llibre, el silenci no és la falta de soroll, només; allò que molts anyorem mentre vivim, sobretot fora de casa. Aquest seria él més elemental dels desitjos. El silenci és la capacitat d’introspecció, de mirar cap a dins, de coneixement d’un mateix i de l’entorn.
L’autor aquí fa una cosa que atrapa, al menys a mi, i és viatjar des de la primera modernitat de l’home fins ara, a partir de moments, d’autors i obres que coneixem, però que mai els hi hem vist la perspectiva que ell ens ofereix. Tot plegat és un passeig per la història del pensament i dels fets. En realitat, el llibre de Corbin és una recopilació dels pensaments que sobre el silenci han generat altres pensadors o literats. El valor afegit de l’obra consisteix, precisament, en la síntesi que se’n duu a terme i, sobretot, en l’agrupació temàtica de les cites. L’autor reconeix, des de les primeres pàgines, que el seu treball sorgirà de la seva transcripció. I el lector entendrà el transcurs de la significació del concepte, precisament per qui ho havia advertit, i en quin moment. En el meu cas he reconegut aspectes d’autors que conec, però que no m’havia fixat mai en certes particularitats.
Corbin es refereix a la situació dels nostres dies, en què, d’una banda, baixa el llindar de tolerància al soroll i, d’altra banda, els mateixos que propicien aquest nou anhel de silenci el destrossen sistemàticament amb intensitats sonores fins ara desconegudes. Fins i tot parla de l’aprenentatge i de diferents disciplines per imposar-lo.
I francament és molt suggerent. Tot plegat incita a capbussar-se en altres dels seus llibres.
El darrer llibre de Paul Preston va aparèixer en la versió anglesa l’any 2024 (Perfidious Albion. Britain and the Spanish Civil War). La traducció al castellà a càrrec de Jordi Arnaud i Escudero per a Editorial Debate ha estat ràpida i la primera edició ha sortit al mercat el gener de 2025 amb el títol La pérfida Albión. El contradictorio papel británico en la guerra civil española. Sóc un fan de Preston, he llegit la majoria dels seus llibres publicats en castellà o català els darrers quinze anys i, la veritat és que em va faltar temps per comprar-ho i llegir-ho amb avidesa. Després de la lectura he de dir que no tenim davant una altra llibre de referència, es tracta d’una obra que desenvolupa un tema sobre qual hi ha algun referent anterior de valor com el llibre d’Enrique Moradiellos de 1996 de nom molt similar (La perfidia de Albión: el gobierno británico y la guerra civil española). En el cas que comento, Paul Preston desenvolupa el contradictori paper britànic en la Guerra Civil i ja en el pròleg fa referència al text de Moradiellos en esmentar el doble raser de la política britànica durant la Guerra Civil espanyola. En el primer capítol, molt proper a les meves expectatives prèvies a la lectura, s’explica el rol dels governs conservadors britànics (el de Stanley Baldwin i el de Neville Chamberlain) i la seva complicitat més o menys directa amb els rebels. Els diplomàtics presents a Espanya, des de l’ambaixador Henry Chilton al cònsol a Barcelona Norman King, enviaven escabrosos informes a Londres clarament decantats a favor dels rebels. Les pressions del govern de Baldwin i el seu ministre d’afers exteriors Anthony Eden sobre el govern francès de Léon Blum paralitzà totalment la dubitativa acció de suport francesa al legítim govern de la República i portaren a un impossible acord amb els tramposos governs de Hitler i Mussolini que signaren juntament amb els governs britànic i francès un inoperant Pacte de no intervenció que de fet impossibilità el dret legítim del govern de la República espanyola de comprar armes per a defensar-se d’una rebel·lió, amb la qual cosa hagué d’acudir a l’únic país que, amb condicions li subministrava armament que era la URSS de Stalin. Alemanys i italians aportaren al bàndol rebel armes i tropes sense cap mena de restricció i el comitè de seguiment del Pacte no va fer res per a impedir-ho.
D’esquerra a dreta: Stanley Baldwin (1867 – 1947) i Neville Chamberlain (1869 – 1940) “premiers” britànics durant la Guerra Civil , responsables de la No Intervenció i d’una política factual favorable als rebels espanyols (wikipedia.org) Norman King (1880 – 1967) un personatge molt influent en la negativa actitud britànica envers als governs republicans espanyols (npg.org.uk) Reunió entre Anthony Eden (1897 – 1977) ministre britànic d’afers exteriors, a la dreta de la imatge i Léon Blum (1872 – 1950) president de la República francesa, reunits l’estiu de 1936 (wikipedia.org)
El segon capítol sobre Lluís Companys explica les visions anglosaxones sobre el president de la Generalitat amb punts de vista aparentment oposats: alguns el descrivien com un gran estadista i altres parlaven d’ell com un oportunista sense cap mena d’escrúpols. Aquí la inicial aversió del cònsol Norman King ja venia augmentada des de l’any 1934 amb l’aprovació de la Llei de Contractes de Conreu i els posteriors fets d’octubre que acabaren amb l’empresonament de tot el govern català. Els informes de King eren particularment tòxics, partidistes, hostils i desqualificants per a la figura del president Companys. Evidentment, la diplomàcia britànica no va ser capaç d’entendre el paper de Companys i del seu govern per a restaurar l’ordre enmig del caos propiciat per la sublevació militar de juliol de 1936, tot passant per alt que Companys no era cap comparsa dels anarquistes i que amb la seva actuació els dies i setmanes posteriors al cop militar, Companys havia assegurat la continuïtat del poder de l’Estat.
En el tercer capítol, Preston analitza el suport indirecte i clandestí que el govern britànic donà als franquistes durant la campanya militar del nord i, concretament durant el setge feixista a Bilbao l’any 1937. En aquest cas, l’ambaixador Chilton va perpetuar la mentida franquista segons la qual Bilbao estava bloquejat i que, per tant, la Royal Navy, encarregada de la vigilància del Cantàbric segons el Comitè de No Intervenció, no podia defensar la marina mercant britànica que transportava aliments a l’assetjada i famèlica ciutat basca. Chilton, de vacances durant la guerra a Donibane Lohizune, en francès i oficialment Saint-Jean-de-Luz, creia de manera acrítica les informacions de l’oficial rebel i amic seu el comandant Julián Troncoso Sagredo que li passava la informació (tergiversada) que interessava a Franco i que els polítics britànics conservadors volien escoltar.
En el quart capítol Preston fa el contrast entre les voluntats i les implicacions pro-franquistes de la majoria tory en el govern i el sentiment a favor de la República espanyola d’una gran part de l’opinió pública britànica. Enfocat en els doctors Len Crome i Reginald Saxton, s’explica una part de les aportacions britàniques als serveis metges republicans i el paper clau que varen tenir metges i infermeres britànics per a mantenir ben alt el nivell dels sanitaris republicans en temps de guerra.
A l’esquerra Len Crome (1909 – 2001) metge britànic d’origen letó (Graham Stevenson) A la part superior dreta Reginald Saxton (1911 – 2004) metge britànic d’origen sudafricà (University of Brighton) A la part inferior dreta Norman Bethune (1890 – 1939) el metge canadenc heroi de la “Desbandá”, la tràgica fugida de Màlaga cap a Almeria, amb l’ambulància que utilitzà per ajudar els fugitius (El Independiente de Granada)
En el capítol cinquè s’aprofundeix en l’atrocitat comesa pels franquistes i els seus aliats italians i alemanys en la conquesta de Màlaga al gener de 1937; amb un comandament dirigit per Queipo de Llano i el general italià Mario Roatta i amb cobertura aèria de bombarders nazis i feixistes així com vaixells de guerra nazis i feixistes que per mar i aire assetjaven i bombardejaven les llarguíssimes columnes de refugiats que omplien la carretera de Màlaga a Almeria. Entre 3.000 i 5.000 persones foren assassinades d’aquesta manera per l’acció conjunta de l’aviació i la marina aliades de Franco. Preston narra aquí l’heroic paper del metge canadenc Norman Bethune que intervingué en suport dels refugiats i que posteriorment faria arribar a l’opinió pública mundial la realitat del que estava passant i la seva experiència personal durant la massacre.
En el sisè capítol es fa una anàlisi crítica del llibre de George OrwellHomenatge a Catalunya publicat l’abril de l’any 1938 i amb seguretat el llibre més venut sobre la Guerra Civil espanyola. Segons Preston, el llibre no constitueix cap exemple d’anàlisi fiable del context polític general de la guerra i, en concret, dels seus condicionants internacionals. El propi Orwell reconeixerà el desembre de 1938 dubtes o errors sobre el que havia escrit referent al dilema del moment entre revolució i guerra i quina era la prioritat per aconseguir la victòria. Preston explica i justifica amb fonts l’errònia interpretació que va fer Orwell i que aquest mateix reconeixerà temps més tard, sobre la postura del govern republicà durant la guerra sobre la prioritat de construir un estat normalitzat amb un exèrcit regular normal per tal de poder enfocar amb èxit la guerra contra els feixistes. Un dels motius que addueix Preston per a qüestionar el valor correcte de les apreciacions d’Orwell és el poc domini del castellà i del català que tenia i que probablement dificultava molt l’aproximació fina a la manera de pensar de la gent i al context cultural real en uns moments dificultosos i confusos com eren els mesos que va passar a Espanya on va viure una realitat parcial de la guerra a un front secundari com era el d’Osca i, posteriorment a Barcelona on seria testimoni dels fets de maig de 1937.
El setè i darrer capítol és un complement de l’anterior, ja que Preston pretén explicar les distorsions polítiques a que es veuen sotmesos els textos històrics sobre el conflicte espanyol. Aquí Preston focalitza quatre autors anglosaxons que han estat referents de la historiografia sobre la guerra civil. En concret, tres autors britànics (George Orwell, Gerald Brenan i Burnett Bolloten) i un estatunidenc (Herbert Southworth). De cadascun d’ells analitza la seva producció sobre a Guerra Civil i explica com la Guerra Freda, d’una manera o altra, modula o canvia el seu pensament i la seva producció o posicionament al voltant del conflicte espanyol. Preston arriba a la conclusió que tots ells en menor o major mesura van esdevenir, com ell diu, “guerrers de la Guerra Freda”, és a dir, que van mutar a posicions més o menys anticomunistes mediatitzades o no per interessos externs amb el fred conflicte que es va viure al món després de 1945.
A la dreta, fotografia on es pot veure George Orwell (el més alt de tots) en el quarter Lenin de Barcelona on es formaven les milícies del POUM (Tot Barcelona) Caràtules de llibres que van ser, i són encara, obres de referència sobre el conflicte espanyol. Els autors i la seva trajectòria són analitzats per Preston en el darrer capítol del llibre
El llibre és rigorós com tots els treballs de Paul Preston, amb la seva facilitat habitual per a fer relats històrics de manera senzilla, amena i amb un ús de fonts molt diverses, adequades i ben triades. Queda clara com sempre la posició de l’autor que en fer l’anàlisi de la posició britànica separa clarament el rol de la majoria política conservadora del moment i altres sectors de la societat. El govern, la diplomàcia i els grups propers al poder estan davant d’un context polític i social on està prou estesa la comprensió o la mimesi amb l’onada feixista i autoritària que avançava per tota Europa i en una política internacional a la qual van arrossegar fàcilment al feble govern francès, en l’apaivagament, és a dir, en fer concessions als nazis, tot pensant que podrien fer-se seu el més “tou” feixisme italià. Les poques veus crítiques contra aquesta postura, bé a l’esquerra laborista o en la figura de Winston Churchill, situat aquest dins la pròpia majoria conservadora, no tindrien cap efecte real en una política exterior que feu molt mal al règim republicà espanyol. Per altra banda, l’opinió pública britànica i molt voluntaris d’esquerra si que es mobilitzaren de forma més o menys activa en defensa del govern legítim republicà. Els diversos assajos que formen el llibre (de fet cada capítol és una mena d’assaig independent de la resta), donen lloc a una obra una mica dispersa, sense un tancament clar en cap dels temes ni unes conclusions ben definides que com aquests i altres aspectes de la Guerra Civil ni estan ni estaran tancats en absolut en els propers anys.
El llibre és una edició en tapa dura de 284 pàgines, de les quals 231 són de text, 34 constitueixen les abundants i clares cites habituals en l’obra de Preston i la resta és un índex alfabètic.
El dia 30 de gener es va celebrar una jornada per reflexionar sobre la minorització lingüística a Europa, a partir de casos com el català, l’islandès o l’ucraïnès, especialment en un moment que s’està produint un auge dels nacionalismes autoritaris.
Autora: Montserrat Sendra Rovira
Poc ens podíem imaginar que l’arribada d’internet i la seva popularització ens comportarien uns canvis que afectarien tant en el nostre dia a dia.
La digitalització de les empreses, dels serveis, de l’administració, la dependència del comerç electrònic, la comunicació a l’instant, els sistemes de pagament, la desaparició del correu tradicional, el creixement exponencial del potencial mediàtic i comercial, la reducció de serveis presencials o les visites online… El matrimoni entre internet i el mòbil. Els canvis en els usos i costums. La desaparició dels rellotges, les agendes, les calculadores, màquines de fotografiar, despertadors, mapes, calendaris, ràdios, aparells de música, etc. El naixement de les xarxes socials, Facebook, Twitter, YouTube, Instagram, Spotify, WhatsApp i tantes altres, i no cal dir la revolució dels aparells audiovisuals amb l’ampli catàleg de pel·lícules, sèries, concerts, notícies i altres esdeveniments… per gaudir a l’instant, en qualsevol lloc, hora i situació. Hem passat de veure la televisió en blanc i negre d’un únic canal en grup en el cafè del barri, perquè era l’única del poble, a passar de forma individual a veure-ho en una micropantalla i escollir infinitat de programes des del llit !!!
Les 10 llengües més utilitzades representen el 76,9% (d’aquestes, les tres primeres: l’anglès el 25,9% – el xinès el 19,4% i el castellà el 7,9%, més de la meitat). Les altres set: àrab, indonesi, portuguès, francès, japonès, rus i l’alemany el 23,7%. La resta el 23,1%.
L’augment de les noves tecnologies permet una globalització econòmica i un creixent polític de consum digital atorgant a les llengües hegemòniques un elevat potencial de beneficis. Rellevant a la marginació a tots aquells parlants de les llengües minoritzades i minoritàries.
En tot aquest procés, si no espavilem, hi ha 21 llengües europees que arribaran a l’extinció digital.
Totes les minoritzades i minoritàries estan subjectes a una llengua i a un estat dominant. Són llengües de nacions sense estat – o que estan dominades per estats molt més potents – Són llengües de resistència, de lluita i de subsistència.
Hem de tenir en compte, que el mercat xinès entra amb molta força en els algoritmes per seduir/captar qualsevol de les variants/idiomes xinesos. Hi ha unes 125 ètnies amb el seu propi dialecte/llengua.
Serà una solució o un perill la intel·ligència artificial?
Avui, ja es pot doblar els continguts digitals a moltíssimes llengües automàticament de manera instantània i gratuïta… Elon Musk s’expressa en francès, amb fluïdesa, una llengua que no parla ni entén ni aprendrà mai, amb la seva corresponent entonació, pronunciació i el moviment de boca adient.
Resum del cas català
Es varen exposar estratègies, durant la jornada, de polítiques públiques orientades a promoure l’existència de les llengües Minoritzades i Minoritàries al món digital.
S’han de fer amplis esforços a engegar polítiques de normalització lingüística més potents. Les escoles i centres culturals han de fomentar l’ús del català a les xarxes. Crear beques específiques, cursos online per atreure a nous parlants, fòrums per resoldre dubtes i aplicacions d’intercanvis d’idiomes. Accions destinades a generar nous “influenciadors” que recompensin l’ús del català. Formació lingüística i suport tècnic, amb l’ajut dels mitjans de comunicació, creant noves vocacions que esperonin les xarxes a mantenir la nostra llengua i fomentar la nostra cultura.
L’ús de la nostra llengua és un deure col·lectiu de voler ser, de voluntat democràtica, legitima i de dret. No és una defensa local d’un dret individual. És un dret global col·lectiu per la defensa legítima de consciència de nació per defensar les nostres institucions i d’ordenació lingüística i jurídica com a poble. No ha de ser una lluita sinó una pràctica. Construir unes bases d’allò que volem ser i fer. Per saber d’on venim, què i qui som i a on volem anar.
El Cavall Bernat
S’ha d’insistir i lluitar en l’ús del català a les xarxes. La majoria d’aplicacions ja estan disponibles en la nostra llengua. El castellà com llengua dominant, afegeix molta pressió als usuaris catalanoparlants per ser la tercera llengua més utilitzada mundialment.
Els nous algoritmes disparant el català a les cerques, les hem de fer servir.La societat civil és imprescindible per incrementar l’ús del català al món digital.
Extracte de continguts: resum de notes recollides en el transcurs de la jornada, durant l’exposició i presentació de Raül Romeva, president de la Fundació Irla, economista, doble doctor en Relacions Internacionals i Ciències de l’Educació, escriptor, analista i polític català.
La minorització lingüística, els contextos en què es dona i les respostes de les comunitats de parlants a aquesta situació centra la jornada.
La història de la llengua catalana al llarg dels darrers tres segles és una història de resiliència.
Les cultures es transmeten als seus idiomes, i és del tot crucial que la comunitat nacional i internacional sigui conscient que els intents directes i indirectes de substituir el català pel castellà tenen implicacions culturals molt més greus que les purament lingüístiques.
Resum del cas ucraïnès
Rússia és el poderós estat nacionalista que actua amb duresa i repressió. El principal motiu i narrativa de l’actual conflicte bèl·lic i l’objectiu bàsic, és la consagració de l’antic imperi. Segons Putin es tracta d‘assolir la reunificació d’una nació dividida recuperant el territori i la llengua russa. La centralització d’una nació i llengua forta. – Putin és Rússia i Rússia és Putin!!!
Una vegada acabat el conflicte de la II G.M., les terribles situacions i conseqüències del primitiu i poderós missatge de l’opressor rus va ser oprimir al poble ucraïnès, obligant a la gent a canviar d’idioma per aconseguir feina i subsistir. El poble ucraïnès i la seva llengua es varen veure de nou relegats.
Amb la dissolució de la Unió Soviètica, l’any 1991 la Ucraïna independent fa possible un procés de transició favorable, convivint perfectament i sense problemes amb les dues llengües. Sols es parla el rus en les regions de Crimea i del Donbàs, territoris fronters amb Rússia.
Україна
La invasió sols aconsegueix l’efecte contrari. Ucraïna no vol saber res de la “mare pàtria” russa i del rus. Molts ucraïnesos que fugen de la zona ocupada i és desplaçant a la resta d’Ucraïna, deuen parlar l’ucraïnès si no volen ser rebutjats i ser objecte de tensions i d’odi a tot el que envolta la llengua i l’imperi rus.
Ucraïna, un front mental que busca la identitat de poble, de cultura, d’història i de resistència de la seva llengua, discriminant i menys preant un sentiment d’odi intens a tot el russòfon.
Abans de la guerra, el rebuig de l’idioma rus a Ucraïna era marginal, ha sigut la invasió que ha creat recels i odis genocides. El trist problema de com s’utilitza la llengua i la cultura com a armes de guerra; el virus de la diglòssia.
Hanna Perekhoda,
Extracte de continguts: resum de notes recollides en el transcurs de la jornada, durant l’exposició i presentació de Hanna Perekhoda, activista ucraïnesa i historiadora a la Université de Lausanne.
Resum del cas Islandès
Islàndia, illa nòrdica situada al sud del cercle polar àrtic, amb 390.000 hab. L’islandès és l’idioma oficial, amb més de mil anys d’història, molt més antic que el noruec i danès, però sí que ha estat subjugat i dominat per Noruega i Dinamarca. El 17 de juny de 1944, a través d’un referèndum és convertir en república independent.
Islàndia està molt pressionada per altres llengües. L’anglès ja supera a l’idioma oficial. El 13,5% de la població ha nascut a l’estranger, incloent-hi els fills de pares islandesos que viuen fora. El fenomen de la immigració creix any rere any. L’any 1994 el 2% era població immigrant, l’any 2024 el 17%. Els polonesos són el grup d’immigrants més nombrós, el 6% aporta el gruix de la mà d’obra.
Senderistes sota l’aurora boreal a Islàndia
A més de l’islandès, a escola, són obligatoris l’anglès i el danès. Seguidament, els més parlats són el polonès, tagal i tailandès, altres idiomes comuns són l’alemany, el noruec i el suec. Tota aquesta barreja incideix sociolingüísticament amb forts canvis culturals.
L’any 2009 és crear una legislació lingüística per protegir-lo com idioma oficial i és d’ús d’obligatori compliment, en el Parlament, Govern, administracions, centres públics i escoles.
Però és el mateix islandès qui prioritza l’anglès, relegant el seu idioma matern a segon terme. Tenen una paradoxa per protegir les arrels medievals del seu idioma i competir amb els altres cinc idiomes dominants producte de la immigració i del turisme. És necessari molts esforços i diners per posar-lo en pràctica. Com en els Estats Units, existeix un “spanglish”..
Verdaderament, tenen una autèntica torre de babel…
Ari Páll Kristinsson,
Extracte de continguts: resum de notes recollides en el transcurs de la jornada, durant l’exposició i presentació d’Ari Páll Kristinsson, professor d’investigació a l’Institut d’Estudis Islandesos Árni Magnússon.
És la terrible lluita entre dues llengües dins del mateix territori. Una d’elles rebutjada, inclús prohibida, per la més predominant que desplega una poderosa maquinària de poder, que per diverses raons, crea recels i odis genocides, responent sols al supremacisme lingüístic, quedant la més dèbil relegada a l’àmbit familiar, acceptant un procés de submissió.
Els idiomes poderosos arriben a dir, per exemple, els hispanoparlants: els castellans, bolivians, argentins, xilens, panamenys, mexicans entre molts altres, parlant el mateix idioma. Aquests mateixos diuen, en el cas del: balear, inclús del menorquí, del valencià o del català, per ridiculitzar-nos, infravalorar-nos i minimitzar-nos, que són diferents “dialectes” … Generant sempre un conflicte.
-Fets que derivant en una diglòssia digital-
Les llengües minoritzades tenen un brill d’esperança en internet. No existeixen fronteres, hi ha un gran espai poderós de difusió que permet la comunicació de parlants de diverses part del món per compartir el mateix idioma.
El català, amb 10 milions de parlants, és la 23ª llengua més utilitzada a internet, la 8ª més activa en blogs i la 15ª en Wikipedia. Hem d’aprofitar les noves estratègies tecnològiques i buscar el nostre espai de salvació dins del món digital. Les xarxes poden contribuir a la pervivència de les llegues no hegemòniques. Depèn de nosaltres. La riquesa dels idiomes és riquesa cultural que ens pertany!!!
Taula rodona: d’esquerra a dreta: Ari Páll Kristinsson, Rita Marzoa- periodista i moderadora, Hanna Perekhoda i Iñaki Irazabalbeitia.
La Fundació Irla, amb Raül Romeva presentador de la jornada i portaveu de la Fundació, en col·laboració de la Coppieters Foundation, amb Iñaki Irazabalbeitia expert en política lingüística, i el Ciemen amb el seu president David Minoves, han organitzat una jornada per analitzar la minorització lingüística a Europa, que va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans.
En el marc de la jornada, també s’ha presentat l’estudi Contra la diglòssia digital, elaborat per la sociolingüista Montserrat Sendra i editat per la Fundació Irla i Coppieters Foundation.
Documentació: resum de notes i d’anotacions recollides durant la jornada i de l’estudi contra la Diglòssia Digital elaborat per Montserrat Sendra i Rovira.
Aquest és un dels llibres als quals els premis els fan justícia. Limónov d'Emmanuel Carrère és una oportunitat per acostar-se a la trepidant vida d'un personatge estrambòtic i desconcertant a través de la prosa d'un molt bon escriptor. Un personatge real. Dit això, intentaré fer-ne una valoració sense desvetllar-ne massa l'entrellat.
Ja quan me’l van recomanar, em van posar la mel a la boca, per la manera com me’l van descriure, que em va deixar intrigada, però venint del Carrère, ja sabia jo que alguna sorpresa em tindria preparada.
A Limónov, un exhaustiu i trepidant treball de recerca, assistirem a diferents passatges no ficcionats de la vida real d’Eduard Savienko 1943-2020 (Limónov no és un personatge de ficció. Existeix i jo el conec, adverteix Carrère), un jove inexpert i incipient escriptor soviètic que s’ha de fer un forat al panorama nacional sortint dels baixos fons d’un poble ucraïnès. Així que, en aquestes condicions, no sent només poeta sinó també semblant-ho, en la seva joventut, Limónov va freqüentar els cercles clandestins de la dissidència a l’URSS, es va veure obligat a exiliar-se i va aterrar a Nova York, on va viure com un rodamón, va ser majordom d’un milionari i va escriure novel·les autobiogràfiques.
Allà, hi viu en una habitació d’hotel ronyós que té decorada amb fotos de Gaddafi, Charles Manson i una de si mateix vestit d’heroi nacional, amb Elena, una de les seves nòvies, nua als peus. Del treball com a majordom d’un home fastigosament ric, es planteja les diferències socials. Se’n va a París, serà allà on es faci famós com a escriptor gràcies a l’escandalosa novel·la sobre les seves aventures novaiorqueses (al més pur estil beatnik). De París va viatjar als Balcans a col·laborar amb la causa sèrbia i posteriorment va tornar a la Rússia postcomunista. A la tornada a Rússia funda un diari, el Limonka, que en rus vol dir granada, bomba de mà.
El Limonka serà l’arma propagandística del Partit Nacional Bolxevic, fundat per Limónov i il·legalitzat per Putin el 2005 i posteriorment autodissolt el 2010. Gràcies a un article publicat a Limonka el 2001, Limónov passarà un temps a la presó acusat de “terrorisme, organització d”una banda armada o participació en aquesta, adquisició transport, venda o emmagatzematge il·lícit d”armes de foc i incitació a activitats extremistes”. En aquest període Limónov va escriure diversos llibres. Va fundar un partit quan va sortir……
L’habilitat de Carrère s’estén a la seva capacitat per traçar un contundent retrat de l’URSS i la Rússia dels darrers cinquanta anys i alhora aventurar-se en una anàlisi força exhaustiva de la condició humana des dels condicionants interns i externs del protagonista. En aquest sentit, segurament Limónov sigui l’excusa que Carrère utilitza per dibuixar el retrat de l’època soviètica, i és que encara que el protagonista sigui Limónov hi ha un marc de fons que Carrère s’entesta a precisar.
Aquesta biografia novel·lada ha estat mereixedora del Premi Renaudot, del Premi de la Llengua Francesa el 2001 i del Prix des Prix 2011 (atorgat entre els guardonats dels vuit premis literaris francesos en aquell any) i del Premi FIL de Literatura en Llengües Romàniques el 2017.
És un llibre estrany, desconcertant, atípic perquè sovint has d’anar recordant que aquest individu és real, i creieu-me que a vegades costa.
N’acaben de fer una pel.lícula, encara no estrenada, a finals de febrer. Filmin ja la té preparada, però encara no està disponible
Emma Lira La luna sobre Roma Editorial Planeta (2024)
No acostumo a llegir massa llibres en castellà, però com que aquesta novel·la d’Emma Lira me la va regalar pel sant la meva filla Júlia, era de lectura obligada. Un llibre, La luna sobre Roma, de la madrilenya Emma Lira, molt plaent i que en dues de les grans cultures de l’Antiguitat, Roma i Egipte. La periodista i escriptora madrilenya descriu, amb gran riquesa de detalls, aquests mons, quan començava a existir l’Imperi romà i a Egipte s’acabava la dinastia ptolemaica, l’última sobirana de la qual va ser la mítica reina Cleòpatra.
Sabíeu que aquesta mandatària va tenir una filla anomenada Selene, fruit de la seva unió amb el conegut militar i polític romà Marc Antoni? Doncs jo no, us ho confesso. La història que es narra a La luna sobre Roma s’esdevé inicialment quan la noia tenia tan sols deu anys i estava disposada a morir abans de ser testimoni de com Egipte queia sota el poder de Roma.
Selene és dolorosament conscient que tot el pes de la dinastia ptolemaica recau sobre les espatlles dels seus últims hereus, ella i el seu germà Helios, els bessons sagrats, considerats deus pel seu poble.
Octavi, el futur emperador August, també ho sap, com sap que deixar aquests nens amb vida a Alexandria podria instigar una rebel·lió. Però el seu pla no tirarà endavant, i anys més tard Selene es casa amb Juba, rei de Numídia i Mauritània, a l’Àfrica Occidental i esdevé reina, com ho era Cleòpatra, la seva mare.
Lira, una periodista, i sobretot escriptora, de molt talent
Una història, doncs, molt interessant, ben escrita i plena de detalls, en un estil on abunden les frases complexes. És l’escriptura d’Emma Lira (Madrid, 1971), que va estudiar Periodisme a la Universidad Complutense i començà la seva carrera a Diario 16, exercint posteriorment com a redactora en cap a diferents publicacions.
Escriptora, amant de l’arqueologia i gran viatgera, com a narradora ens demostra la seva capacitat per crear ambients i, sobretot, personatges inoblidables. Per això, la seva trajectòria va ser reconeguda l’any 2013 com a finalista del Premio Fernando Lara amb Tras el agua grande, i posteriorment ha publicat Búscame donde nacen los dragos (2013), Lo que esconden las olas (2015), Espejismo, viaje al Oriente desaparecido (2018), Ponte en mi piel (2019) i El último árbol del paraíso (2020).
Ignoro si, com en cas de Selene, Emma Lira és prou coneguda a Catalunya. Potser no visito tantes llibreries, però a mi no em sonava de res. En tot cas, gràcies, Júlia, per haverme-la portat a casa.
Es plantegen a l’inici tres qüestions clau per a l’autor. La primera, que en la complexitat de la guerra provocada per revoltats i traïdors a la República, el nacionalisme espanyol, radical, violent, antiquat, integrista, empeltat del catolicisme més reaccionari i contrareformista, va ser un element clau en la confecció del programa feixista espanyol i la definició de l’objectiu central de la guerra contra Catalunya i els catalans amb un programa de nacionalització espanyola, un programa d’entrada contra l’obrerisme, el reformisme democràtic, les vies revolucionàries (comunistes, anarquistes o socialistes), contra el laïcisme i el lliure pensament; en definitiva, un programa contra la Il·lustració del segle XVIII i la seva herència universal. La segona és que de feixistes, o franquistes o falangistes catalans, n’hi va haver, potser no molts, però prou importants per a tenir-los en compte. De fet, l’any 1939, des de l’exili o la clandestinitat ja se’n feien llistes de catalans franquistes i de vencedors nostrats. La tercera, segons observava l’ideòleg falangista Dionisio Ridruejo, que en certs sectors de la societat catalana, pesava més la consciència de classe, de pertinença a un grup social que l’esperit nacional; tot això determinat per la por, el pànic a la revolució a l’estiu de 1936. Els sectors burgesos catalans eren predominantment (n’hi havia també de l’extrema dreta monàrquica, carlina o falangista) catalanistes en diferents graus i orientacions. Aquests sectors es van haver d’acomodar a la nova realitat que portà la victòria dels rebels: de l’exili a la clandestinitat pels més liberals o esquerranosos, fins el silenci o la col·laboració pels propers a la Lliga.
Aquí trobem un dels motius clau del fracàs del projecte de nacionalització forçada del franquisme. Ni va aconseguir la feixistització (aquest concepte no apareix en el diccionari de la RAE) de la societat ni tampoc l’espanyolització. En l’alineament de sectors de la societat burgesa va pesar més la situació del context europeu del moment que no pas les soflames i la retòrica militarista, catòlica i nacionalista radical del nou règim triomfant. En el llibre es recull i se’n parla de personatges que més que franquistes per convenciment van ser catalans de 1939, arrossegats per l’esprit du temps al voltant de 1939 i amb els canvis de la crisi dels trenta, la guerra mundial i el canvi radical de 1945. En aquests sacsejos hi trobem la “gent d’ordre” catalanista, regionalista, monàrquica o republicana conservadora: uns volien un retorn al passat d’ordre i de seguretat, altres aspiraven a una carrera pública amb els que manaven o d’altres creien en els nous tempos feixistes i la seva derivada nacionalista i imperialista. Per això els catalans del 1939 van ser molts i molt diferents.
L’autor situa com a punt de partida el moment històric de l’Europade Munic de 1938 quan el continent està abocat a la guerra i la penúltima genuflexió de les democràcies liberals davant de Hitler amb la “mediació” del Duce aconsegueix allargar l’agonia d’un continent que aviat s’agenollarà definitivament davant del dictador nazi. Ens expliquen com van viure la conferència de Munic els catalans (els franquistes, els antifranquistes i els resignats) encara amb la guerra d’Espanya ben viva. Quan cau París en mans alemanyes el juny de 1940 ja feia més d’un any que la dictadura s’havia abatut sobre Catalunya amb el suport dels catalans espanyolistes d’extrema dreta, els carlins o tradicionalistes, els catalanistes regionalistes de la liquidada Lliga i del difús món catòlic més o menys conservador durament castigat per la revolució. El canvi durant aquest període serà dràstic.
Per entendre millor el llibre i la història que hom explica, cal situar-nos a Burgos en plena guerra civil l’any 1937 on un grup de catalans provinents de sectors falangistes o de la dreta més radicalitzada creen la revista Destino, que es convertirà en setmanari i òrgan dels falangistes catalans de FET y de las JONS. Entre els creadors i col·laboradors hi ha gent de procedència diversa com Ignacio Agustí o Carles Sentís que venien del catalanisme cultural i periodístic durant l’etapa republicana o Juan Ramón Masoliver del tradicionalisme feixistitzat o els germans José María i Jaime Ruiz Manent que no tenien un recorregut polític previ, però que renegaven de la democràcia republicana. Altres com Martí de Riquer i Josep Vergés tenien uns orígens similars als germans Manent. El que tenien en comú tots aquests joves a Burgos era formar part de la dreta espanyolista, en alguns casos provinents del catalanisme moderat conservador. De tots ells, les ànimes de Destino, eren Ignacio Agustí, Josep Vergés i Jaime Ruiz Manent. Juntament amb aquests hi havia els autèntics “camisas viejas” entre els que podem citar José María Fontana, José Ribas Seva, Carlos Trías o Mariano Calviño. L’any 1938, encara a Burgos, Destino valorava el context de Munic a Europa amb duríssimes crítiques a la Societat de Nacions i amb una línia de descrèdit general de la democràcia, tal com feia l’extrema dreta per tota Europa i una valoració extrema del líder a imitar, Adolf Hitler, gran patriota i defensor d’unes reivindicacions justes (els Sudets de Txecoslovàquia) segons la revista.
Les idees franquistes a la Catalunya de 1939 partien d’una revolta militar i eclesiàstica contra el reformisme social, la democràcia, les cultures liberals i obreristes, contrarevolucionària i antiliberal; un enfrontament de classe instigat per grups de poder que es veien amenaçats pels projectes republicans als que s’havien de sumar les ambicions recatolitzadores de l’Església. En la inicial revolta militar hi havia dues idees clau: a) La lluita contra el “comunisme” i b) un programa radical de nacionalització espanyola, el que implicava una renacionalització autoritària de les masses que en el context europeu dels anys trenta volia dir una feixistització en sentit totalitari de les masses espanyoles. Per englobar-ho (i simplificar-ho) tot, aviat s’encunyarà el famós concepte de “rojo – separatista”, degut en primera instància al periodista i publicista franquista Maximiano García Venero, conegut pel seu pseudònim Tresgallo de Souza. Aquests seran doncs els “enemigos de España”.
Amb aquest discurs radical – integrista – espanyolista, molts catalans de dretes, catalanistes o regionalistes que havien fugit o s’havien amagat durant la guerra, apareixien ara com a sospitosos a la “Nueva España”. El discurs feixistitzat de l’embrionari nacionalcatolicisme serà molt important per tal de culpabilitzar també les dretes burgeses catalanes. Ja durant l’any 1937 (a més de les tòxiques i violentes intervencions radiofòniques de Queipo de Llano des de Sevilla), van aparèixer al diari ABC de la capital andalusa tres articles del periodista Antonio Martínez Tomás titulats “El enemigo”, “Catalanes y catalanistes” i “La España nacional. Un precursor” on parlava de la necessitat de renacionalització (espanyola, clar) que tenien els catalans i que els catalanistes i els catalans (aquí per a l’autor la diferència és difusa) eren un dels objectius centrals del nou règim en construcció. Els “técnicos” de la Lliga, aquí englobava la burgesia propera al regionalisme en general, eren sospitosos i eren un enemic del qual el nou estat s’havia de protegir. Aquest periodista serà la mà dreta del Comte de Godó en la propera etapa franquista de La Vanguardia Española.
L’entrada de les tropes nacionals en territori català amb l’abolició, de moment nominal, de l’odiat Estatut d’Autonomia, la primavera de 1938, donarà lloc a tot un seguit de legislació sobre qüestions nacionals i de normalització del discurs espanyolista amb la conversió de tot plegat en norma jurídica. Hi sortirà l’obligatorietat dels noms de persona en castellà i la prohibició de l’ús del català en l’àmbit social, econòmic, polític, públic. Per a dur a terme aquestes i moltes altres mesures d’espanyolització calien els que vindrien de fora en el primer règim d’ocupació, alguns de coneguts com ara el primer governador civil de Barcelona Wenceslao González Oliveros, Luís de Galinsoga que serà director de La Vanguardia Española per designació del govern durant vint anys fins a la seva sortida l’any 1959 en el conegut cas Galinsoga o Luys Santa Marina (així escrivia el seu nom que d’origen era Luís Santamarina), entre d’altres càrrecs, nomenat director, en acabar la guerra, del diari Solidaridad Nacional. Evidentment, calien col·laboradors, podríem dir nostrats, com ara Ferran Valls i Taberner, Josep Maria Tallada, Santiago Nadal o Ignacio Agustí. En el món acadèmic català també n’hi havia de disposats a la defensa de la Nueva España: Pere Font i Puig, Gonzalo del Castillo, Manuel de Montoliu o Josep Maria Millàs i Vallicrosa.
A l’esquerra Wenceslao González Oliveros (1890 – 1965) governador civil de Barcelona i que va destacar per un anticatalanisme ferotge. De Barcelona va passar a presidir el terrible “Tribunal de Responsabilidades Políticas” (Catedráticos Humanidades UC3M) A la dreta retall de premsa de “Solidaridad Nacional” de 13 d’abril de 1939 (elnacional.cat)
L’1 de gener amb l’ofensiva final sobre Catalunya en marxa, el periodista falangista i catòlic Manuel Aznar, publica les declaracions de Serrano Suñer sobre el “programa de actuación inmediata” a Catalunya: aquí plantejava què fer amb Catalunya, amb els “buenos catalanes”, els que havien guanyat la guerra des del seu propi bàndol, dels que havien rebut o rebrien les tropes triomfants, els que es quedaven a casa o els que anaven cap a l’exili. Les respostes a la premsa del moment no deixaven dubtes. Mossèn José Montagut Roca escrivia que s’havia d’actuar amb rigor i sense miraments i parlava que el “castellano se debía imponer dentro y fuera de las aulas, en la escuela y en la Universidad, en la jurisdicción sagrada y en la propaganda oral y escrita” i això s’havia de fer obligant i reprimint el que fos necessari. Li demanava a Serrano una proposta clara, concisa i pragmàtica. L’home del cuñadísimo a Barcelona, era el nou governador civil Wenceslao González Oliveros que tindria una importància cabdal el primer any de franquisme a Catalunya. El seu objectiu escrit era culminar la nacionalització d’Espanya incloent-hi les províncies rebels del nord i del nord-est. Per tal d’implementar-ho, utilitzava la repressió política i econòmica amb un ús quotidià de l’extorsió i del xantatge contra els que anomenava “caballeros de la Lliga”: multes, amb publicitat a la premsa a comerciants, botiguers, fabricants amb expedients i judicis. La cerimònia de possessió del càrrec, el juliol de 1939 va congregar una munió de càrrecs franquistes i molts catalans convençuts, convertits o reconvertits a la causa. El procés de nacionalització implicava un desmantellament total i immediat del sistema cultural català de manera integral. La venjança i l’amenaça contra els burgesos catalans era ben explícita, ja que eren, en el discurs dominant, una gent poc fiable; l’amenaça s’estenia, per descomptat, a les restes del moviment obrer organitzat. Una frase del seu discurs és ben clara: “No se puede olvidar que España se alzó con tanta o mayor fiereza contra los estatutos desmembradores que contra el comunismo”. Introdueix la metàfora mèdico-quirúrgica: “la putrefacción se ha de extirpar quirúrgicamente”.
Un dels personatges importants del relat és Ignacio Agustí (Ignasi durant els anys de la República quan escrivia en català), que com altres catalans col·laborava i dirigia Destino a Burgos, la revista creada per falangistes catalans i serà copropietari de la futura edició a Barcelona. Va ser un dels importants teoritzadors del desastre del catalanisme i totalment entregat a la construcció nacional espanyola des de Catalunya, de manera total i incondicional. Entre altres, coses, l’any 1939 era Cap Provincial de Premsa i Propaganda. Quan Destino es publica a Barcelona, canvia el nom per Destino. Política de Unidad i es converteix en setmanari, amb Josep Vergés, Juan Ramón Masoliver i ell mateix com a copropietaris. En el grup editorial i redactor inicial a Barcelona trobem també Joan Teixidor, Eugenio Nadal i Xavier Montsalvatge entre d’altres.
Un dels objectius bàsics dels primers moments era el control absolut dels principals àmbits de la cultura de la ciutat. Així, la Universitat de Barcelona, sotmesa des del primer moment a una brutal depuració, tindrà com a rector el catedràtic de Dret Canònic Francisco Gómez del Castillo, el més feixista que hi hagi hagut mai. Al capdavant de la Biblioteca Central (abans Biblioteca de Catalunya) hi haurà l’historiador i numismàtic Felipe Mateu i en els principals museus, falangistes destacats amb uniforme, com Javier de Salas al Museu d’Art o Martín Almagro al Museu d’Arqueologia amb la indissimulada missió de destruir tota l’obra prèvia de Pere Bosch i Gimpera. A l’Ateneu Barcelonès hi entrarà tot un seguit d’elements en general força feixistitzats, tal com manava el moment; cal destacar el president, l’esmentat anteriorment Luys Santa Marina, conseller nacional de FET y de las JONS. Aquest home era un pèssim escriptor, periodista i funcionari (era també director de Solidaridad Nacional) i va estar molt sobre representat en els primers anys del nou règim.
Entre els falangistes catalans, n’hi havia de primera fornada (els anomenats “camisas viejas”) i d’altres (la majoria) que s’havien anat incorporant al llarg de la guerra o al final, però tots tenien les mateixes obsessions per la revolució nacionalsindicalista i les denúncies de la plutocràcia, autòctona o universal. Entre la diversitat que incloïa el moviment franquista hi havia també els tradicionalistes, les dretes catalanes monàrquiques o no (ben menystingudes en general pels falangistes autèntics pel fet de ser burgesos, tot i que molts d’aquests falangistes també ho eren), els arribats a darrera hora al falangisme. El món catòlic, especialment Acció Catòlica i el món de Montserrat també estava en el punt de mira dels puristes falangistes ja que el seu espanyolisme no quedava, als seus ulls, totalment explicitat. El discurs falangista de 1939 -1940 a casa nostra era nítidament nacionalista espanyolista, amb un odi remarcat per la “vella política” i els grups que li havien donat suport i una malfiança total pels funcionaris depurats, ja que això portava a la reaparició en l’escenari polític dels antics lligaires. La tasca de control social i polític que volien fer a Catalunya era immens i aviat va quedar clar que no tenien prou gent per a un control efectiu del país; podien manar i de fet ho feien, però mai no serien ni majoritaris ni hegemònics.
El llibre recull un fet, ja a l’any 1940 que excità molt els ànims dels falangistes catalans. Va ser una conferència a Madrid de l’antiga mà dreta de Cambó i exministre de la restauració borbònica Joan Ventosa i Calvell. Tot i que la conferència comptava amb la presència d’alguns dels més importants jerarques franquistes, encapçalats pel propi Serrano Suñer, l’emprenyada entre els falangistes (en particular dels catalans) va ser general ja que veien Ventosa com un liberal i sospitós pel seu passat.
La nova agenda cultural dels franquistes catalans en els primers anys del nou règim passava per adoctrinar, tot actuant en tres àmbits: les institucions culturals, l’estructura de formació falangista i el món universitari. L’activitat conferenciant i propagandista va ser frenètica en aquesta primera etapa i els “adoctrinadors” passaven de l’acadèmia del SEU (el falangista Sindicato Español Universitario), als cursos de formació per a falangistes a les associacions religioses, d’explicar poesia a l’Ateneu a teoritzar sobre l’Edat Mitjana hispànica davant els militars, tot amb una confusió volguda entre culturització i adoctrinament. Una gran quantitat d’homes (tots homes amb les excepcions castellanes de Mercedes Sanz-Bachiller, vídua d’Onésimo Redondo o de Pilar Primo de Rivera, la germana del “ausente”) de diferents generacions que abastaven la diversitat del feixisme hispànic en aquells moments: catòlics, borbònics o carlins, falangistes, antics regionalistes o ex-republicans de dretes, seran els encarregats d’aquesta tasca que volia contribuir a la formació de la Nueva España. Els personatges més importants, i dels quals en el llibre s’ofereixen detalls de les seves intervencions o escrits en aquest sentit adoctrinador són: Ferran Valls i Taberner, Pedro Font i Puig, Eduardo Pérez Angulo, Octavio Pérez Vitoria, Josep Maria Pi i Sunyer, Martín Almagro, Josep Maria Millàs i Vallicrosa, Felipe Mateu i Llopis, Guillermo i Fernando Díaz Plaja, René Llanas de Niubó, José Bonet del Río, José Bernabé Oliva, Alfonso Sala, Aurelio Joaniquet, Pedro Gual Villalbí, Antonio M. Simarro, Manuel Vela Jiménez, Luys Santa Marina, Miguel Utrillo, Diego Martínez Pastor, Mossèn Pedro Lisbona, Mossèn Llorenç Riber i Mossèn Josep Vives.
A l’esquerra Luys Santa Marina (1898 – 1980) pseudònim de l’escriptor i periodista falangista Luis Gutiérrez Santamarina, molt important en els primers anys de franquisme a Catalunya (Fundación Nacional) En el centre Ferran Valls i Taberner (1888 – 1942) fou una de les veus més importants en la publicística franquista en hiels primers anys de la postguerra (Enciclopedia.cat) A la dreta Josep Maria Tallada (1884 – 1946) economista i antic regionalista afiliat al partit únic franquista l’any 1936; passà de postures modernitzadores a postulats reaccionaris durant els anys d’aquest estudi (Enciclopedia.cat)
L’AteneuBarcelonès, capgirat de dalt a baix, serà un gran centre d’activisme d’aquesta “nova” intel·lectualitat. De la primera Junta Directiva el febrer de 1939 encara amb el règim d’ocupació, presidida d’urgència pel vell tinent general Ignacio Despujol (oncle de Joan Ventosa) es passarà al mes de maig a la substitució de Despujol per Luys Santa Marina en un acte solemne amb la participació del gran factòtum teòric del feixisme espanyol, Ernesto Giménez Caballero. En el llibre es fa un repàs ampli i comentat de les conferències i actes més importants dels primers anys (1939 – 1940), dominats per l’ortodòxia falangista i espanyolista nacional catòlica on apareixen els membres de les dretes feixistitzades l’any 1939, tot explicant el projecte feixista catòlic, molt més ampli del que es pensaven els falangistes. Citem els títols d’algunes d’aquestes conferències i el nom dels conferenciants: “Economía y destino de España” de l’economista Román Perpiñá Grau (18 d’octubre de 1939). “El concepto cristiano del Trabajo y del capital” del jesuïta Joaquín Azpiazu (30 d’octubre de 1939). “El Judaísmo, valor revolucionario” de René Llanas de Niubó, amb un antisemitisme delirant en els seus continguts (també a l’octubre de 1939).
Una part interessant del llibre és l’anàlisi del revisionisme, és a dir, la revisió i reescriptura del passat, que es va fer en aquests primers moments des de posicions post-regionalistes, en concret a través de dues figures clau en aquells primers moments: Ferran Valls i Taberner i Josep Maria Tallada. Aquestes persones, provinents de les files lligaires, representaven una intel·lectualitat necessària, aportant una visió nacionalista espanyolista radical i un antiliberalisme ferotge. Les seves aportacions anaven en el sentit d’intentar suplantar el cos cultural de la societat catalana anterior a 1939, omplir l’espai deixat per la intel·lectualitat a l’exili, represaliada o silenciada i de tenir molt en compte les disputes internes en el camp feixista espanyol.
A l’esquerra, Ignacio Agustí (1913 – 1974), antic militant de la Lliga i col·laborador de La Veu de Catalunya, era un desl propietaris de “Destino”, tot repudiant el catalanisme i defensant postures radicalment espanyolista i franquista (El Periódico) En el centre Juan Ramón Masoliver (1910 – 1987), un dels fundadors de “Destino” a Burgos on treballà a la “Delegación de Prensa y Propaganda” A la dreta Josep Vergés (1910 – 2001) un dels principals editors catalans de la postguerra i també incorporat a la zona sollevada a Burgos, a la foto amb Josep Pla (1897 – 1981)(lletres.net)
La ingent tasca descrita la van dur a terme diferents elements com ara els falangistes que hi havien entrat amb les tropes a Barcelona (el cas de Luys Santa Marina), excatalanistes refugiats en el bàndol franquista impregnats del feixisme que imperava per tota Europa (el cas dels dos personatges que hom parlarem una mica endavant), joves catòlics ambiciosos fugits de la revolució o monàrquics d’extrema dreta. Tots aquests publicistes faran acte de presència ben aviat a través de la premsa: el falangista Solidaridad Nacional, la Vanguardia Española codirigida entre febrer i abril de 1939 per Manuel Aznar i Josep Pla que, a través de Pla va obrir les portes a les col·laboracions de Valls i Taberner i Tallada, el diari carlí El Correo Catalán, el diari propietat de Miquel MateuDiario de Barcelona (a partir de 1940) o el setmanari Destino. Política de Unidad que apareixerà a l’estiu d’aquell any. El revisionisme anava en una doble direcció, per una banda explicar tot allò que havia dut al desastre de 1936 (o potser abans des del 14 d’abril de 1931) o que arrencava del maleït segle XIX (o potser des del 1789) i, per altra banda, cap on anava la societat a partir de gener o abril de 1939.
Ferran Valls i Taberner havia estat enquadrat disciplinadament a la Lliga molt proper a Francesc Cambó, però simultàniament cada cop més distant conforme avançava el temps republicà; aquest allunyament quedaria palès en les seves activitats franquistes durant la guerra (Misión cultural española que el Generalísimo Franco envió a América del Sur en otoño de 1937). Ell és responsable de tota la síntesi sobre el revisionisme sobretot en l’encunyament de l’expressió i el llarg article “la falsa ruta” que recull el paper històric de la burgesia catalana, els seus errors i els seus “extravíos” que identificava amb el nacionalisme català. Ferran Valls acumulà càrrecs i molta influència intel·lectual en els primers anys de la postguerra, però la seva vida va quedar truncada de manera sobtada l’any 1942. Josep Maria Tallada, economista i membre de la Lliga Regionalista també aniria cap a posicions cada cop més feixistitzades durant la guerra que passaria en el bàndol nacional on s’afiliaria a FET y de las JONS (afiliació que Ferran Valls no faria, i es ventava de no militar-hi). Un important article seu a La Vanguardia Española, aniria en el sentit crític de Valls: “Revisión de conductas. La inconsciencia de la burguesía”. Sense dubte, els articles i escrits de Vall i Taberner i de Tallada significaven una introducció teòrica de la “Nueva España” des de Catalunya i a Catalunya.
A l’esquerra, Eugenio Nadal (1917 – 1944). És curiosa la frase de Josep Pla que podeu trobar a la pàgina 415 del llibre: “La mort d’Eugenio Nadal fou molt trista, però fou un gran bé pel setmanari. La sortida de Masoliver fou positiva. L’eliminació d’Ignasi Agustí […] fou indescriptiblement excel·lent. Agustí no és més que un enorme, indescriptible ignorant […] com a escriptor és risible i il·legible […]” (Album Online)A la dreta les primeres juntes directives de l’Ateneu Barcelonès l’any 1939 amb el general Despujol com a representant de les forces d’ocupació i Santamarina que serà president durant molts anys. Si mireu la composició de les juntes, podreu trobar molts del protagonistes d’aquesta història (foto de l’autor de la vitrina de l’Ateneu Barcelonès)
Un personatge important en aquesta història i a qui Vilanova dedica un capítol és Eugenio Nadal, una de les grans promeses de la nova intel·lectualitat feixista a Barcelona. De molt jove ja formava part de l’extrema dreta conservadora i monàrquica (com tota la seva família després de la dictadura de Primo de Rivera) en una família burgesa on crearan un mini partit, Derecha Catalana. Arrel dels Fets d’octubre de 1934, la mare i els germans s’afilien a la Comunión Tradicionalista. El discurs ideològic d’Eugenio Nadal era molt confús i farà política amb el seu germà Santiago a Barcelona i a Burgos després d’iniciada la guerra. Els dos germans s’aniran feixistitzant de manera radical amb el temps amb el catolicisme com a eina troncal juntament amb l’espanyolisme. A la tornada a Barcelona, Eugenio serà una de les plomes que escriuran el primer número de Destino. Política de Unidad, el mes de juny de 1939 juntament amb els tres propietaris del setmanari Ignacio Agustí, Josep Vergés i Juan Ramón Masoliver i altres col·laboradors com Xavier Montsalvatge o Joan Teixidor. La revista reapareguda amb un nom nou després dels primers anys de Burgos, es convertirà en el referent literari del primer feixisme espanyol i la seva contribució a la construcció doctrinària del “Nuevo Estado” a Catalunya, a partir del catolicisme i la tradició immemorial, és a dir, el nacionalisme sincrètic com una forma singular de feixisme nacional.
A partir de 1941, Josep Pla que s’havia incorporat a Destino. Política de Unidad després de la seva sortida de La Vanguardia Española, ja n’estava tip de l’”estilo” falangista del setmanari i dels continguts espanyolistes i feixistoides dels articles d’Eugenio Nadal. Probablement l’Eugenio es devia sentir interpel·lat per la crítica implícita (o de vegades explícita) que apareixia en els articles de Pla. El fet és que en pocs anys quedà palès el fracàs rotund de l’aposta literària i intel·lectual del falangisme a Catalunya. L’incomprensible argot del (en paraules àcides de Pla) “genio de la literatura hispànica” (en referència a Eugenio Nadal) i la total manca d’arrelament en la tradició literària catalana del maximalisme patriòtic falangista, motivaran que, a partir de 1945, Eugenio Nadal (mort de manera ràpida per un càncer l’any anterior), només serà recordat per oferir el seu cognom (el nom no) a un premi literari.
Sigui com fos, en els primers mesos de 1939 es produí a Barcelona una autèntica foguerada, una explosió d’entusiasme en la producció intel·lectual i periodística, tota plena de manifestacions, reflexions, declaracions d’intencions i “adhesiones inquebrantables” dels feixistes catalans, és a dir, de les dretes feixistitzades, de catòlics traumatitzats, d’oportunistes i venjatius espanyols, nacionalistes radicals, conservadors urbans i rurals, tradicionalistes també feixistitzats i de gent d’ordre” ressorgida o retornada a casa. Entre aquesta gent que publicava en la premsa franquista del moment trobem: Josep Pla, Josep Maria Tallada, Ferran Valls i Taberner, Carles Sentís, Martí de Riquer, Guillermo i Fernando Díaz Plaja, Ignacio Agustí, Joan Teixidor, José Bernabé Oliva, Martín Almagro, Félix Ros, Javier de Salas, el canonge Montagut, Miguel Utrillo, Carles Fages de Climent o mossèn Josep Sanabra. A continuació es fa un petit comentari d’algunes d’aquestes persones, sempre situat en el context d’aquell complicat any: Joan Teixidor era un escriptor catòlic i catalanista que a partir de l’estiu de 1939 s’encarregava de les pàgines culturals de Destino. Política de Unidad; també escrivia a Solidaridad Nacional amb un estil falangista ranci i carregant contra les avantguardes artístiques i polítiques del republicanisme derrotat. Josep Pla també escrigué molt en aquells moments d’eufòria i alleujament personal amb gran explosió verbal. Pla entra a Barcelona amb les tropes ocupants el 26 de gener de 1939, conjuntament amb el periodista castellà Manuel Aznar i immediatament es fan càrrec de La Vanguàrdia a la qual canvien el nom de la capçalera; entre febrer i juliol acolliran al rotatiu la doctrina oficial i espanyolista, cròniques apocalíptiques sobre els “rojos”, consignes propagandístiques, etc. S’hi inclouran en aquests mesos col·laboracions radicals de Carles Sentís, Pedro Gual Villalbí i Josep Maria Junoy. També hi col·laboraven a la nova La Vanguardia Española alguns elements provinents del regionalisme com Ferran Valls, amb el seu article paradigmàtic La falsa ruta o Josep Maria Tallada. En el llibre s’analitzen alguns articles de Josep Pla en aquests mesos per entendre el moment i el moment i situació de l’escriptor.
Carles Sentís deixarà una petjada important en la construcció del discurs del franquisme, amb el seu famós ¿”Fins Cataloniae”? El “fin” de la película de gánsteres, simplementeoretorno. Nos han dejado documentos en piedra. Miguel Utrillo i altres col·laboradors publicaven a Solidaridad Nacional la sèrie d’articles Fantasmones rojos on assenyalaven i culpabilitzaven directament amb noms i cognoms personatges catalans de la vida quotidiana en una mena de delació pública; aquesta estratègia també la seguia Carles Sentís. Un home provinent de la gent d’ordre traumatitzada per la guerra, la revolució i els anys anteriors republicans era Carles Fages de Climent que, com Pla i Teixidor carregaven contra la pèrdua – robatori del patrimoni artístic i històric dut a terme pels “rojo – separatistas”. Molta gent va participar en aquests primers moments apoteòsics fundacionals. Per a uns, l’entusiasme va durar mesos, però d’altres van mantenir la flama de la foguera ben encesa.
La cloenda o epíleg del llibre se centra en estudiar la manera com va acabar en el temps la foguerada feixistitzant que afectà bona part de la intel·lectualitat o simplement dels publicistes que col·laboraven amb el franquisme des dels primers moments de l’ocupació. En concret, l’autor es centra en el devanir d’un dels propietaris de la nova revista Destino (l’any 1944 havia perdut la segona part del nom i recuperava el seu nom original), Ignacio Agustí. L’anomenat “esprit du temps” havia anat canviant i a la revista havien anat entrant certs aires nous que coexistien amb el franquisme recalcitrant i “inquebrantable”. A l’alçada de 1957, la propietat era doble, per una banda Josep Vergés reconvertit a posicions grises dins d’aquell franquisme imperant i per altre banda un Ignacio Agustí fidel representant (ho serà fins a la seva mort l’any 1974) en les postures més franquistes ancorades en l’any 1939 sense cap mena de concessió o evolució als nous temps. Dins dels setmanari hi havia d’altres que com Josep Pla tenien una visió més oberta de tot plegat i aquests convivien amb altres més clarament aperturistes com Néstor Luján o, fins i tot, Josep Maria Espinàs. El cas és que l’any 1957 culminà un llarg procés pel qual Ignacio Agustí sortí de la propietat i de la redacció, tal com s’explica en el llarg epíleg. La revista Destino tindria una darrera i curta vida quan la comprà Jordi Pujol l’any 1974, però aquesta és una altra història.
Aquest llibre omple un bon espai en el coneixement de la més immediata postguerra a Catalunya. Una gran part de la intel·lectualitat catalana va marxar a l’exili o va quedar sotmesa a l’ostracisme i a la depuració política que de manera ferotge es va desencadenar conforme l’exèrcit d’ocupació s’anava assentant al territori. Però un nombre no gens menyspreable de catalans, alguns acompanyant l’exèrcit franquista o a Calalunya estant, van col·laborar de forma entusiasta, per motivacions diverses, amb l’ocupant: eren les dretes catalanes del moment.
L’autor utilitza un llenguatge, proper i àgil per explicar aquests fets. El text intercala de manera sistemàtica testimonis o relats, fragments d’articles o altres documents de l’època amb una acurada i molt treballada selecció, que són molt útils per entendre com devia ser aquell moment crític i hiperideologitzat així com la psicologia dels protagonistes en el “tercer año triunfal” i de “la Victoria” oa l’immediat any 1940 a casa nostra. Al llarg de la narració van apareixent els personatges catalans imbuïts de l’esperit dominant en aquells moments on els feixismes europeus semblaven no tenir aturador i on tot era acceptable per tal de situar-se en bona posició en els moments de la formació del nou estat naixent. He trobat, des del meu punt de vista, un epíleg excessivament llarg que fa una hipèrbole en el temps per centrar-se en la manera com el primer franquisme català es va adaptant al signe dels temps i va eliminant els darrers vestigis de la foguerada feixistitzant que havia intentat, sense èxit finalment, substituir el paradigma cultural del nostre país per unes formes més liberals que xocaven frontalment amb les totalitàries maneres de 1939. Malgrat l’extensió, l’epíleg està ben resolt i, en general, el llibre és una lectura apassionant pels qui ens interessa la història contemporània del nostre país i, en concret, aquest aspecte de la intel·lectualitat franquista a casa nostra en èpoques molt primerenques de la dictadura franquista.
El llibre és editat per La Campana, el setembre de 2024, consta de 526 pàgines, de les quals 496 són de text; s’acompanya un índex onomàstic i notes bibliogràfiques fins el total de 526 pàgines.
Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962) és professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer) i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF). És autor, entre d’altres, d’Una burgesia sense ànima (2010), Nazis a Barcelona (2017) o La vaga dels tramvies (Rosa dels Vents, 2021).
És tanta l’admiració que sento per la feina que fan aquests editors, que vull tornar a parlar d’ells, perquè això sí que és fer país, això és normalitzar, això és eixamplar la cultura, això és no rendir-se. I posar el català literari al seu lloc.
La idea d’aquesta entrada, s’origina potser quan el Reis Mags em porten Les afinitats electivesdeGoethe, llibre que quan estudiava no vaig acabar de llegir sencer, sabent que era capdal per entendre moltes coses, i no només literàries. Però un recent capbuçament meu per intentar explicar bé les interioritats dels Romàntics, que tan malament s’han explicat, m’ha exigit recuperar-lo. I puc confirmar el que un dia em va dir un professor: és el millor que va escriure J.W. Goethe. Possiblement aquesta afirmació tan rotunda és perquè és una filigrana enormement actual. L’hauria d’haver llegit sencer i amb calma, és prescriptiu, però que bé s’aprecien certs arguments quan ets gran i portes unes quantes lectures i decepcions a la motxilla!
I, obviament, l’editorial triada va ser aquesta, els Reis ho saben tot!. No podia ser d’una altra manera. Aquí tornem al concepte del llibre com objecte, com acompanyant segur d’una bona lectura, calmada i plaent, per tant l’edició ha de ser físicament impecable: bon relligat, bon paper, tipus nets, tintatge polit, marges generosos i interlineat airòs. Això, que pot semblar obvi, no és gens freqüent, sobretot si pensem com editen alguns, pel consum ràpid i voraç.
Però el que s’hauria de ressaltar, sobretot, és cóm es fa la tria de títols, de traductors i prologuistes, en fi, els editors. Ignoro els criteris de selecció del fons, hi ha un sac ple de clàssics per triar, però endevino cóm ho fan amb els traductors, una de les feines més arriscades que hi ha.
Sovint ens diuen que hem d’agafar els clàssics sense por, i és més que cert, i les traduccions en poden tenir la clau, ens hi ajudaran, i molt. La traducció ha de ser fidel, sí, i ho ha de traspassar tot de forma fluida i adaptar-se a la nova llengua, com si no hi hagués cap dificultat. Però hi ha aspectes que no són només filològics, s’han de transferir idees, sentiments, emocions, locucions, frases fetes i un munt de modalitats que han de fer el trànsit sense sotracs ni perdre un brí de l’original, de la idea que l’autor hi va abocar. I aquí l’editorial hi té un punt fort, molt fort. Les traduccions són eminents, premiades, algunes, en fí, de traca i mocador. La meva experiència reiterada amb Orgull i Prejudici i ara amb el senyor Goethe és reconfortant, sovint em descobreixo esbufegant, quan m’ho diuen tan ben dit, i per a mi sola. La propera serà Middlemarch, amb molta temperància.
El personatge principal, la Yeonghye, a conseqüència d’uns malsons pertorbadors, deixa de menjar carn. Tanmateix, això és només l’inici de la seva transformació. Aquest canvi radical és vist i narrat de forma consecutiva per tres persones de la seva vida fins ara rutinària i anodina: el seu marit, el seu cunyat i la seva germana. La història, tal com acabo de dir, s’explica en tres parts: La vegetariana, La taca mongòlica i Flames verdes. La primera part és narrada pel marit de Yeonghye, el senyor Cheong, en primera persona. La segona part és en tercera persona i se centra en el cunyat de la protagonista (el seu nom no hi apareix) i la tercera part roman en impersonal tercera persona, però se centra en la seva germana, la Inhye, que parla esporàdicament en temps present. La metamorfosi de la Yeonghye no respon ni a preferències vegetals ni a instints suïcides. No és només un canvi en la dieta nutricional. És una dona que s’ha deslligat de tot el que implica l’animal humà, la seva violència, el seu canibalisme i la seva intolerància, fins a convertir-se en un ésser completament vegetal.
El llibre és, des del meu punt de vista, una bona novel·la; potser no acaba d’omplir les expectatives que m’havia fet abans de la lectura, però crec que us agradarà quan el llegiu. És possible que una de les raons de l’èxit de la novel·la sigui el desconeixement general que tenim de la cultura oriental i de la seva literatura i el fet que ens traslladem a mons que, fins i tot propers, són prou estranys com per a oferir-nos un sentiment de contrast, d’incomoditat que xoca amb la nostra mentalitat occidental. En La vegetariana, Han Kang porta aquesta incomoditat a un extrem, capaç de regirar l’estómac del lector més dur i, no obstant això, ho fa d’una forma melodiosa, dolça, característica d’aquesta literatura oriental que de vegades, més que narrar, deixa que l’acció discorri suaument com una taca d’oli que llisca sobre l’aigua. La Yeonghye, una dona anodina, que sempre s’ha ajustat al seu paper de dona submisa i atenta envers el seu marit —cruel pot resultar la manera com ell parla d’ella, gairebé despectivament, com si es tractés de poc més que un moble del saló—. Quan un dia, decideix deixar de menjar carn, hi ha alguna cosa que des del seu entorn familiar és percebut com una ofensa a les tradicions.
La vegetariana és una novel·la forta i feble alhora. Forta en el seu contingut i feble, més aviat delicada, en la seva forma. No ofereix respostes i et deixa més dubtes pel camí sobre les quals caldria pensar: des del trencament dels esquemes tradicionals socials als mínims drets humans, des de la figura de la dona en la societat al concepte de la bogeria. De tota manera, és una novel·la que no et deixa indiferent, encara que ha creat ja tantes expectatives (penso en el meu cas) que és possible que el seu impacte sigui menor del que aconseguiria si es pogués sense preconcepcions inicials.
Han Kang (Gwangju, Corea del Sud, 1970) és Premi Nobel de Literatura 2024. Va escriure aquest llibre l’any 2007. L’edició catalana és de La Magrana l’any 2024, amb una bona traducció de Mihwa Jo i Raimon Blancafort. La novel·la consta de 204 pàgines.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.