Categoria: Llibres

Categories
Llibres

Libres i pandèmia, sembla que s’entenen

Doncs sembla que sí. És evident que no només és l’efecte de la pandèmia, que ha posat de manifest l’important que és saber gestionar els nostres sentiments i inquietuds, i s’ha descobert que els llibres ajuden, la cultura en general pel que té de desafiament, o de consol, a vegades.

Hi ha unes ganes, que ja venen de lluny, de personalitzar les botigues, en general, en front d’una altra que busca tot el contrari. I moltes llibreries estan apostant per aquesta primera actitud. L’acte de triar un llibre, quan no se sap quin es vol, i es vol remenar, pot esdevenir apassionant o tota una frustració. Aquí és on entra la figura de la llibreria eficient, i del llibreter eficaç. D’aquí que moltes busquin una certa especialització en temes o suports, que organitzin tota classe d’actes per atraure lectors, veïns i passavolants. Es allò del món líquid que necessita agafar una certa consistència, múscul, i això és el que s’esta fent, moltes que ja hi són des de fa anys i totes les noves que entren al camp de batalla davant Jeff Bezos.

El sorgiment encadenat de llibreries és, doncs, cíclic. Entre el 2013 i el 2014 van néixer, amb pocs mesos de diferència, la No Llegiu, la Memòria, l’Ona de Gràcia, La Impossible i La Calders. I, des d’aleshores, cada poc temps la xarxa de llibreries ha sumat nous projectes com La Temerària, l’Obaga, La Carbonera, El Gat Pelut, La Inexplicable, La Tribu i la Sendak, entre moltíssimes altres. Al llarg d’aquest temps també n’hi ha que han tancat –des de les històriques Catalonia i Canuda fins a la Negra i Criminal, El 2019, 12 llibreries es van donar d’alta al gremi i sis van donar-se de baixa, mentre que el 2018 se’n van sumar nou i en van marxar set.

Hi ha hagut certament un canvi generacional, i a més a més des de fa uns anys la Universitat de Barcelona ofereix un Postgrau en Llibreria que prepara per saber portar un negoci. Desprès el temps i la clientela diran si s’ha encertat.

Ara, quedem a l’espera de la inauguració de la Finestres, un projecte que Barcelona es mereix.

Transfereixo del bloc Llibreries de Barcelona les darreres entrades.

Categories
Llibres

Dolor de l’escriptura, plaer de la lectura

Per Joan Alcaraz

• Títol: T’has endut l’olor dels til·lers
• Autor: Jaume Puig Ustrell
• Any: 2020
• Pàgines: 200
• Editorial: El Cep i la Nansa, edicions (Vilanova i la Geltrú)
http://www.elcepilanansa.com

L’autor

Jaume Puig Ustrell (Terrassa, 1945) ha estat enginyer industrial i és un ciutadà sensible a la cultura, singularment a la música.
L’any 1973 es casaria amb la reconeguda -i ara enyorada- actriu egarenca de teatre i de populars sèries televisives en català Àngels Poch, morta d’un càncer el mes de març del 2015.
Escriptor esporàdic de pensaments fins ara inèdits, T’has endut l’olor dels til·lers és el seu primer llibre publicat. Una irrupció en el panorama literari per treure-s’hi el barret i que, per tant, és desitjable que tingui continuïtat.
Del seu pas per la prestigiosa Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, Jaume Puig n’ha obtingut les eines necessàries per tal de donar reeixida forma artística al que prèviament havia estat un dietari personal, ben segur que molt dolorós d’escriure.

Jaume Puig Ustrell

Comentari

Diferent, singular, colpidor, valent, extraordinari i d’altres adjectius se li podrien acudir a una lectora o un lector sota l’impacte immediat d’haver acabat un llibre com T’has endut l’olor dels til·lers. Però, més enllà del que aquesta adjectivació pugui expressar, cal dir que el text de Jaume Puig Ustrell ha de ser, tant com es pugui, rescatat del gavadal de tanta novetat literària. Amb l’objectiu de preservar les traces de la gran actriu que el va inspirar i de destacar la bona ploma que ens posa de nou, tan sensiblement, la seva memòria a l’abast.
I és que Jaume Puig fa una formidable contribució al gènere, tan preuat, que n’hem convingut a dir literatura del jo. En aquest cas, es tracta d’un jo sofrent, d’algú que s’adona que la parella que de jove escollí com a companya de vida -i amb la qual ha tingut un fill i una filla- se’n va d’aquest món d’una manera inexorable, a uns encara joves 66 anys. Ens deixa el seu cos, clar, perquè és ben cert que cap persona no mor del tot mentre tingui qui la recorda, oimés quan, com en el cas d’Àngels Poch, qui se’n va ha gaudit, molt merescudament, de l’admiració col·lectiva.
¿Quins són aquests til·lers d’aroma tan fragant, dibuixats també a la bella portada que ens fan a mans les vilanovines edicions d’El Cep i la Nansa, un dels segells editorials ben consolidats més enllà de Barcelona? Són els arbres que la parella protagonista podia veure a la plaça que donava a la seva finestra familiar. I que conserven un perfum que, per intens, fresc i poètic -com el títol del volum- que sigui, ja no té el concurs de l’Àngels…

Àngels Poch

El llibre del Jaume Puig constitueix un repte per l’equilibri entre un dolor gairebé irracional i la raó conceptual que s’esforça en vèncer-lo. I ho aconsegueix plenament en la mesura que l’autor -darrera del qual hi ha, no cal dir, una persona- pateix, però qui el llegeix en pot gaudir. No hi ha cap contradicció, en això, perquè la malaltia i la mort de tants éssers propers i el dol posterior que comporten constitueixen experiències poc -o gens- agradables però que enriqueixen, ni que sigui des de l’extrema fragilitat, el coneixement de la condició humana.
Per fer una mica més suportable el dolor i vívida l’enyorança que sent per la seva estimada, l’autor introdueix al text la descripció d’alguns objectes d’ús molt personal vinculats a l’Àngels que, d’una manera alhora punyent i delicada, ens la tornen a atansar. D’aquesta manera, la trenca, l’abric negre, el vestit blau o el penjoll de plata constitueixen peces emblemàtiques d’un itinerari vital que la mort, en bifurcar-lo, ha gairebé destruït… però no del tot. I és que -insistim-hi- aquest llibre i la semblança compartida que conté tornen a fer nostra una ànima, una sensibilitat i un talent que perduraran, tot vencent l’oblit.
Us convido, doncs, a sentir negre sobre blanc -i també des del lila del preciós envoltori que llueix el volum- l’olor d’aquest til·lers. Si heu estat recentment de dol, podreu percebre-la d’una manera intensa. I si hi esteu encara, us obrirà la finestra cap a la plaça de la vida i la contemplació d’uns arbres que us faran retrobar, novament, la llum del sol.

Categories
Llibres

Paisajes literarios, un llibre que encara no he llegit

Però que ho faré quan acabi la pila que s’esta esperant. I si el poso aquí és perquè es tracta d’uns tipus de llibres que acompanyen, perquè els vas llegint a mossegades, més curtes o més llargues, i sempre et remeten a quelcom que ja coneixes i que forma part de la teva vida com a lector. Són llibres que intenten obrir un calaix de la memòria.

Per tant no faré jo el resum, sinó que em valdré del que han fet, i molt bé com sempre, a l’Escola de Llibreria. Al final teniu la possibilitat de veure’n unes pàgines.

https://fima.ub.edu/edl/ca/paisajes-literarios-de-john-sutherland

Categories
Llibres

La veu dels oblidats: El raïm de la ira

De la mateixa manera que el jazz es determinant en tota la música posterior, en la novel.la contemporània hem d’anar a buscar els orígens més immediats en figures com la que ens ocupa, i tota una generació d’escriptors nordamericans, que van donar nom al que s’ha anomenat com la GNA o Gran Novel.la Americana. Es recupera l’antiga etiqueta encunyada a la fi del segle XIX, que de manera una mica endogàmica, però amb operativitat pedagògica i amb molta empenta, tracta de respondre a la pregunta: quina novel·la ens explica a nosaltres (als americans dels Estats Units)?. Un calaix en el qual entrarien des de Moby Dick, i Les aventures de Huckleberry Finn fins a les més recents de l’època d’Obama. I aquí la llista és immensa i en majúscules, sobretot per l’enorme talent que s’hi agrupa.

El segle XX demana modernitat, i el món de la cultura en general passa per una estètica exigent, però que no defuig l’èxit comercial. Dos americans ja havien descrit cóm tenia que ser la novel·la americana més genuïna, el lexicògraf Noah Webster (recordeu el gran diccionari) el 1783, i John William de Forest, el 1868 desprès de tres anys de finalitzada la Guerra Civil en un context de renovació política i social. Literàriament el segle XIX havia quedat enrere amb Henry James i Edith Wharton, per citar-ne només dos, però recordem que ambdós ja havien assolit el compromís de que la novel·la, tot i parlar de qüestions americanes, ha de poder ser transportada a altres latituds, abastable des de visions més generals, ha de ser autoreflexiva, exemplar, crítica per millorar, realista, seriosa, si cal èpica, i de gran exigència formal.

A principis del segle XX aquella exigència esdevé una responsabilitat més enllà de la literatura. La vida ja no té disseny, es desplega sense control, i les circumstàncies ho arrosseguen tot. El somni de Jefferson està anquilosat i s’estan creant asimetries importants, fet pel qual es necessari buscar un impacte social i artístic sobre l’establishment literari, un nou desplegament d’un projecte vital, de millora, un projecte intel·lectual, un concepte moral sòlid. Si aquest desplegament és reeixit, l’acompanyarà l’èxit social i l’econòmic, aquí tenim la clau de volta de tot el que vindrà.

La creació de l’escola d’adults és americana. En qualsevol moment et pots formar. Aquí comença l’idea de l’ascensor social, que serà una constant en les novel·les de l’època. La modernitat ja està a Europa molt a principis del XX, excepte a les illes britàniques, on els victorians encara tenen ressò, però els transatlàntics no la van portar a New York fins al 1913 i només amb un Cezanne, que va comprar el Metropolitan. Aquests innovadors van peregrinar a França, a Paris, on, per exemple, el cubisme i els ballets russos del Diaghilev, van regirar-ho tot. Quan la modernitat s’instal·la sòlida i definitivament als USA anys desprès, s’acaba aquesta génération perdue, tal com els va batejar Gertrude Stein. Representen perfectament la forma de viure i de pensar de la joventut nord-americana, desenganyada dels grans ideals després de la tragèdia de la Primera Guerra Mundial. Una joventut que es lliura al jazz, a la dansa, a l’alcohol, a la vida bohèmia i noctàmbula. Són els feliços anys vint, que es tancaran amb un altre fet històric desgraciat: la caiguda de la Borsa de Nova York el 1929. Insolents, innovadors, exigents que trepitgen fort, arrogants. Dos Passos deia que a un escriptor li ha de ser permès tot, sempre que tingui qualitat i nivell. Aquesta era una premissa de tots els que varen pujar a aquest tren. Tots van coincidir, però, en la seva visió crítica de la guerra i de l’opulenta societat americana. William Faulkner, John Dos Passos, Ernest Hemingway, Scott Fitzgerald i John Steinbeck són potser els membres més destacats d’aquesta generació perduda. John Steinbeck (1902-1964) comparteix moltes caracterìstiques de les atribuïdes a aquest grup en el qual cal enquadrar. Les seves circumstàncies biogràfiques el converteixen en una figura capdal del nou realisme social americà.

La modernitat per Joyce, Faulkner o Virginia Woolf, per exemple, es interioritzar un nou concepte de la vida, una nova visió de l’art. No els importa el públic, i no és un problema d’elitisme, sinó d’utopia. El públic ja és prou madur per llegir-los, han de poder fer-ho. Pensem que el canvi de vida del pas del XIX al XX va ser immens. Ja no es podia explicar la nova manera de viure i de relacionar-se amb les cotilles del segle anterior. S’havien d’ajustar les formes artístiques a la vida contemporània, si la vida s’havia tornat més àgil, més moguda, la novel·la també. Si la vida s’havia tornat complicada, l’art també, el text també. Ezra Pound va fer famosa una frase… Make It New.

Es considerava que la literatura s’havia convertit en mecànica, opaca, grisa. Un quadre posat al mateix lloc durant anys, ja no el veu ningú. Es tracta doncs de prendre contacte amb la realitat bàsica, sovint urbana. Són tants els imputs d’aquesta complexitat que a la consciència humana li costa copsar el que l’envolta, només ho pot fer de forma fragmentada, intermitent. S’havia de tallar el cordó umbilical amb els romàntics i el realistes, que havien fet un ús selectiu de la tradició que els hi havia arribat. La pressió que rebia un individu del XIX venia d’un món extern i d’un altre intern, separats. En canvi ara la realitat impacta i el carrer entra a les cases.

Al segle XIX un germà d’Henry James, William James, va escriure un tractat de principis de psicologia. És el que es va anomenar el flux de la consciència. Així és com ho experimentem, però quan volem expressar el pensament, ho passem per un sedàs, per un embut, ho articulem. Es un riu contingut per la riba. En canvi, el pensament per si mateix és desordenat, caòtic, tumultuós, d’aquí sorgirà el monòleg interior modern. Calcar per a la literatura com ens funciona el pensament és la ruptura amb el XIX. Seria el que ara en diríem la realitat líquida, on tot t’assetja. T.S. Elliot ho va fer a La terra xorca, el 1922.

La innovació molestava i sovint marginava, però un seguit d’editorials veuen que la innovació també pot ser un gran negoci. Recordem que molts d’aquests escriptors van ser reconeguts en vida com a mestres, la qual cosa els dona una força social important, els quals tenen consciència de figura pública que té responsabilitats i l’èxit no els aclapara gaire, el que fan és pujar més el llistó, són bons professionals. I alguns d’ells amb Pulitzer i Nobel.

Tot això per parlar de Steinbeck i les famoses “uvas de la ira”… sí, si Steinbeck no hagués viscut aquest canvi profund, si no s’hi hagués agafat amb convicció, ara no tindriem el llibre, aquest no.

John Steinbeck va escriure l’estiu de 1936, per encàrrec del diari The San Francisco News, set reportatges sobre l’emigració a Califòrnia dels grangers de l’Oest Mitjà arruïnats per una sequera bíblica, que, inexplicablement, estaven inèdits a Espanya. Ara els ha rescatat Llibres de l’Asteroide en una acurada edició.

Si El raïm de la ira (escrita el 1939) és l’obra que millor encarna la seva preocupació social, aquest recuperat recull es pot considerar la seva versió en miniatura. Aquests reportatges, escrits amb un estil nu i clar, permeten mirar a “El raïm …” com alguna cosa més que una novel·la. Posen en evidència que Steinbeck va beure directament, no tan sols de la seva pròpia experiència (va ser recol·lector de fruita en la seva joventut), sinó dels personatges i els casos reals que va conèixer per escriure aquests textos, que són periodístics sense perdre per això l’alè de la bona literatura. El que havia de guanyar el Nobel el 1962 ja coneixia el gust de l’èxit després de l’aparició de Tortilla Flat, el 1935. I el 1936, poc abans d’elaborar els reportatges, va publicar Una lluita incerta, en la qual relatava una vaga de jornalers en una granja de Califòrnia.

El Tom Joad protagonista de El raïm de la ira (per sempre associat a la cara turmentada d’Henry Fonda en la pel·lícula de John Ford de 1940) va poder ser qualsevol (o una barreja de diversos) d’aquells milers d’immigrants d’Oklahoma, Kansas o Texas, coneguts com okies, que van perdre les seves granges per la pressió combinada de la Gran Depressió, les catastròfiques tempestes de pols que van destruir les terres de cultiu i la voracitat dels bancs. Steinbeck els va conèixer mentre es documentava per als seus reportatges amb l’ajuda de Tom Collins, director d’un campament d’acollida (inspirador clar del Jim Rawley del raïm …) en el qual es tractava a aquests “vagabunds de la collita” com a éssers humans. Més enllà dels seus límits, els okies eren considerats com brutes i ignorants bèsties de càrrega de les que no es podia prescindir, però a les quals es menyspreava i maltractava impunement.

Califòrnia, el paradís de la fruita, la terra promesa per a aquells desheretats havia estat ja el destí de milers d’immigrants xinesos, filipins i mexicans als quals es va explotar sense pietat i als que es va acabar expulsant quan van començar a donar mostres de rebel·lió o, si més no, de voler organitzar-se per defensar els seus drets. Era fàcil mirar a una altra banda quan les víctimes no eren nord-americans de soca-rel. Però ser blancs i ciutadans d’Estats Units no va salvar els okies, que també van haver de suportar salaris de misèria, condicions infrahumanes de vida, odi i marginació. Això va ser el que Steinbeck va posar per escrit, en el reportatge i la novel·la, i el que Woody Guthrie va cantar, després de pujar amb la seva guitarra al sostre d’un tren rumb a Califòrnia. Tot plegat va inspirar una cançó al Boss Springsteen The Ghost of Tom Joad, que també va versionar Elvis Costello. El fantasma de Tom Joad no ha abandonat aquesta terra.

Hereu del naturalisme, la prosa de Steinbeck té un fort component al·legòric i espiritual, i se sustenta en l’ interès de l’autor pels desafavorits de tot tipus, de manera que una part de la crítica l’ha acusat d’excessiu sentimentalisme i fins i tot de cert exercici didàctic més o menys encobert. Era el naturalisme europeu, fonamentat en la base filosòfica del determinisme històric. El raïm de la ira va desencadenar grans polèmiques en el pla polític i en la crítica, ja que va ser acusat de socialista i pertorbador social, tot i ser considerada la seva obra més reeixida. El 1940, va rebre el Premi Pulitzer, però el seu èxit no va estar lliure de controvèrsia: les idees polítiques de Steinbeck, crític amb el capitalisme i a favor de les reformes de Franklin D. Roosevelt per afavorir la classe treballadora, li van implicar la condemna del sector conservador, sobretot en el seu propi estat. La Junta de Supervisors del Comtat de Kern va prohibir el llibre a les escoles i biblioteques públiques finançades pel comtat a l’agost de 1939. Aquesta prohibició va durar fins a gener de 1941. El boicot que va rebre va ser tan gran, que va arribar a témer per la seva vida. L’edifici victorià en què va néixer l’escriptor avui és el National Steinbeck Center, la major atracció turística de Salinas. Les famílies que alimentaven fogueres amb exemplars de El raïm de la ira van acabar donant milers de dòlars per a la construcció d’aquest museu dedicat a la memòria de l’escriptor, que atrau 100.000 visitants a l’any des seva inauguració, el 1998. «Als fills i els néts dels terratinents sobre els quals va escriure Steinbeck els ha costat força temps valorar l’herència de l’escriptor», va dir Kim Greer, directora del centre. I segueix «La vall té el mateix aspecte que quan ell vivia, encara importem la mà d’obra i els immigrants segueixen en el més baix de l’escala social; la diferència és que els seus fills poden estudiar i abandonar el camp». En aquesta mateixa línia de desencontres amb la seva gent calia inscriure la reacció negativa de la crítica nord-americana quan li va ser concedit el Premi Nobel de Literatura, el 1962. No van valorar prou les seves obres ni la seva transcendència. Això xocava amb l’entusiasme que va suscitar el premi entre els treballadors que havien patit la gran depressió. Per això la dreta va arribar a acusar-lo de filocomunista i la premsa més reaccionària es negava a reconèixer els seus mèrits literaris. No obstant això, a la fi de la seva vida, per donar suport al president Lyndon B. Johnson i ser partidari de la guerra del Vietnam, la seva aura d’esquerrà va baixar molts punts davant els progressistes dels anys seixanta. Però el desdeny dels grans crítics d’aquell moment contrasta avui amb l’èxit popular de Steinbeck, gairebé 60 anys després de rebre el Nobel. Tot i aquesta incomprensió que van patir la seva obra i la seva pròpia persona entre els lectors americans, Steinbeck va deixar disposat que, al morir, les seves cendres fossin dipositades al cementiri de Monterrey, encara que ell va morir a Nova York, un 20 de desembre de 1968.

La novel·la es va adaptar com a pel·lícula dirigida el 1940 per John Ford, protagonitzada per Henry Fonda, entre altres.

Aquí deixo una ressenya que descriu l’obra de manera breu i didàctica publicada al NEA.

Categories
Llibres

Por

De Stefan Zweig

Resum:

Una jove burgesa, esposa, mare de dos fills, de família perfecta i vida meravellosa però … sempre hi ha un, però….., inicia una relació amb un jove, un tan bohemi, per sortir de la rutina. El terror de ser descoberta pel seu marit, de perdre tot el que posseeix que tant necessita i valora, la sumirà en un tempestuós malson.

Por és una excel.lent novel.la curta, intensa, valenta, que es llegeix d’una tirada plena d’angoixes, de sentiments, d’intrigues, i molt colpidora tenint en compte l’any i l’època avançada en el seu temps en què va ser escrita -1913-, amb un final tan sorprenent per a la protagonista com per al lector.….

Comentari:

Crec que no és una relació frenètica de desig sexual, més aviat és una relació on per unes estones, la Irene, s’oblida de la seva insubstancial vida.

El terror, la por a ser descoberta pel seu marit arran del xantatge d’una dona marginal, que descobreix la seva infidelitat i posició social, la sotmet a un cruel insomni i canvis de comportament.

L’autor aconsegueix transmetre tota l’angoixa, i sofriment d’una dona que, finalment, aconsegueix apreciar el que té, justament quan està a punt de perdre-ho tot. Enganxa des de la primera línia, et fa entrar al relat… i aconsegueix encomanar la sensació i el sentiment de la protagonista des de l’inici.

Afloren manifestacions de crítica social, el desig o la necessitat de saber que a la vida hi ha alguna cosa més que la rutina quotidiana i avorrida d’aquesta burgesia autocomplaent.

Ens parla d’una infidelitat un tan superficial, però ens mostra les pors i ens explica els motius. Subtilment ens endinsa escenes d’alta tensió, que compliquen i augmenten el suspens i la intriga. La història és bastant simple, però ens retrata una frívola classe social i el procés on la por i el patiment es van apoderant de la protagonista.

La veritable por li impedeix demanar perdó i pregar ser perdonada.

Fritz, el marit li diu: “La por és pitjor que el càstig, perquè aquest està determinat, més que no pas la terrible indeterminació, l’espantosa eternitat de l’espera”.  Pàg. 80

Categories
Arts plàstiques Llibres Música Teatre

Harlem, Baldwin i els drets civils

No es pot canviar tot allò al que t'enfrontes, però res es pot canviar fins que no t'hi enfrontes.    James Baldwin 1924-1987

Els afroamericans havien suportat segles d’esclavitud i la lluita per l’abolició. El final de l’esclavitud no havia portat la terra promesa que molts havien imaginat. En canvi, la supremacia blanca es va restaurar ràpidament, legalment i violentament al Nou Sud, on vivien el noranta per cent dels afroamericans. A partir del 1890, els afroamericans van emigrar cap al nord en gran nombre. Aquesta gran migració va acabar traslladant centenars de milers d’afroamericans del sud rural al nord urbà. Molts van descobrir que havien compartit experiències comunes en les seves històries passades i també ara les seves circumstàncies presents incertes.

Les lleis de Jim Crow van portar molts afroamericans a esperar una nova vida al nord. Els grups racistes i els delictes d’odi fan alarmar les famílies afroamericanes del sud profund. La promesa de posseir terres no s’havia materialitzat. La majoria dels negres treballaven com a parcers atrapats en un cicle interminable de deutes. A la dècada de 1890, una plaga de morrut va danyar la collita de cotó a tota la regió, augmentant la desesperació. Tots aquests factors van servir per empènyer els afroamericans a buscar millors vides. L’economia del nord en auge va forjar l’atracció. Les feines industrials eren nombroses i els propietaris de fàbriques buscaven mà d’obra barata arreu. Aqui va aparèixer la necessitat d’uniformitat amb l’anomenat melting pot no només dirigit als afroamericans, sinó als immigrants d’altres tradicions culturals. Era l’americanització dels que volien viure allà, una assimilació a canvi de la renúncia de les seves arrels. Molts cognoms van ser canviats per acostar-se més a l’anglès, i va propiciar el sentit de comunitat local.

Malauradament, els habitants del nord no van acollir els afroamericans amb els braços oberts. Tot i que els sistemes legals dels estats del nord no eren tan obstruccionistes cap als drets afroamericans, el prejudici entre la població estava molt arrelat. Els treballadors blancs es van queixar que els afroamericans inundaven el mercat laboral i baixaven els salaris. La majoria dels nous immigrants es van trobar segregats a la pràctica en barris marginals urbans. El més gran d’ells va ser Harlem. En lloc de rebolcar-se en la compassió de si mateixos, els desposseïts van experimentar una explosió d’orgull cultural. Era el moment d’una celebració cultural. De fet, la cultura afroamericana va renéixer al Renaixement de Harlem o Harlem Renaissance a Nova York. Escriptors, actors, artistes i músics van glorificar les tradicions afroamericanes i, alhora, en van crear de noves.

L’escriptor més prolífic del Renaixement de Harlem va ser Langston Hughes. Hughes va desestimar les influències dels poetes blancs i va escriure amb el metre rítmic del blues i el jazz. Claude McKay va instar els afroamericans a defensar els seus drets en els seus versos poderosos. Jean Toomer va escriure obres de teatre i contes, així com poemes, per plasmar l’esperit del seu temps. Els editors de llibres aviat se’n van adonar i van patrocinar molts d’aquests talents. Zora Neale Hurston es va fer notar ràpidament amb la seva novel·la, Els seus ulls estaven mirant Déu, potser l’escriptora menys compromesa però d’un èxit aclaparador. La música va conèixer la prosa en forma de comèdia musical. Sovint, la producció de Shuffle Along de 1921 s’atribueix a l’inici del moviment. L’actor Paul Robeson va captivar el públic amb les seves memorables representacions escèniques.

Cap aspecte del Harlem va donar forma a Amèrica i a tot el món com el jazz. El jazz va ignorar moltes convencions musicals amb els seus ritmes sincopats i els seus solos instrumentals improvisats. Milers d’habitants de la ciutat van acudir nit rere nit per veure els mateixos artistes. La improvisació significava que no hi hauria dues actuacions iguals. Harlem tenia el famós Cotton Club i comptava amb el talent de Duke Ellington, entre altres. La joventut ballava Lindy Hop al Savoy. Jelly Roll Morton i Louis Armstrong van atreure a un públic enorme, els nord-americans blancs i afroamericans van viure la febre del jazz. Cantants com Bessie Smith i Billie Holiday van popularitzar la veu del blues i el jazz, també demostrant el valor de la comunitat i denunciant la radicalització blanca. Harlem era un gran altaveu de reivindicació.

Les constants dificultats que van afrontar els afroamericans al sud profund i al nord urbà van ser greus. Calia que l’entorn de la nova ciutat nord-americana apropés algunes de les ments més grans del moment. Harlem va proporcionar grans obres que d’una altra manera podrien haver estat perdudes o mai produïdes. Els resultats van ser fenomenals. Els artistes del Harlem van transformar, sens dubte, la cultura afroamericana. Però l’impacte en tota la cultura nord-americana va ser igual de fort. Per primera vegada, l’Amèrica blanca no podia apartar la vista.

El final de l’auge creatiu de Harlem va començar amb la caiguda borsària del 1929 i la gran depressió. Va anar aguantant fins que la llei seca va acabar el 1933, cosa que va significar que els patrons blancs ja no buscaven l’alcohol il·legal als clubs de la zona alta. El 1935, molts residents de Harlem havien passat a buscar feina. Van ser substituïts pel flux continu de refugiats del sud, molt necessitats d’ajuda pública. El Harlem Race Riot de 1935 o El motí de Harlem de 1935 va tenir lloc el 19 de març. Ha estat descrit com el primer motí racial “modern” a Harlem, perquè es va cometre principalment contra la propietat en lloc de contra les persones, i va esclatar després de la detenció d’un jove lladre, la qual cosa va causar tres morts, centenars de ferits i milions de dòlars en danys materials. El motí va ser un motiu de mort per al Renaixement de Harlem. Una època daurada per a artistes, escriptors i músics afroamericans. Va donar a aquests artistes orgull i el control de com representar l’experiència negra en la cultura nord-americana i va preparar el terreny per al moviment pels drets civils.

Mapa històric detallat de Harlem, que inclou una història pictòrica dels seus residents més famosos i llocs culturals importants.

I ara és quan em refereixo de forma inquestionable a James Baldwin. El seu entorn i les seves urgències apareixen en aquest documental del 2016, fet a partir d’un text inacabat del propi Baldwin I’m not your negro, a Filmin i a Netflix, sorgit desprès dels assassinats de Malcolm X, Martin Luther King, Medgar Evers, que explica el racisme als USA i la necessària lluita pels drets dels afroamericans. El documental no inclou cap frase que no sigui de Baldwin: ell és el guionista als crèdits. Les imatges mesclen abundant material d’arxiu i inclouen algunes entrevistes i debats amb l’escriptor, així com imatges recents de les batusses de Ferguson i Baltimore o de la presa de possessió d’Obama el 2009. A través del relat de James Baldwin, el documental és el testimoni definitiu que la segregació no es limita a les fronteres sudistes, així com tampoc és un fenomen que s’hagi de “subscriure” al passat. El que explica és el mateix Moviment i els esdeveniments més importants, des de Montgomery fins a Nova York passant per Los Angeles. L’eco de les revoltes de llavors arriba fins avui creant constants ponts entre el passat americà i un present ple de qüestions no resoltes. El valor del documental és que condensa el valor de la filmografia documental entorn del Moviment dels Drets Civils i la constant interpel·lació al present més immediat

Nascut ja al Harlem que hem descrit i en un entorn molt humil va tenir la sort de tenir una mestra, la mestra, que aviat va veure les qualitats que un adolescent apuntava. També va tenir com a company de classe el gran fotògraf Richard Avedon i l’escriptor Countee Cullen com a professor. El seu interès per la literatura va aparéixer aviat i el seu esperit crític també el va acompanyar, tot i no anar a la Universitat, com a conseqüència de la mort del seu padrastre i dels vuit germans que s’havia d’ajudar. Va fer tota mena de feines, però també l’assitència als cercles del Greenwich Village on l’escriptor Richard Wrigth va endevinar el talent que podia sorgir, i li va aconseguir una beca per escriure la primera novel.la, (al llarg de la seva vida va guanyar la prestigiosa Beca Guggenheim i la Beca de la Fundació Ford), i poder viatjar per primer cop a Paris, on coneixerà els existencialistes, més concretament Jean Paul Sartre amb qui el va unir un fort lligam. Per tant, l’autoexili va ser una cura, de la qual Baldwin va sorgir enfortit, i molt capaç d’enfrontar-se el problema de ser negre als Estats Units. Això era 1948 i Paris no era una festa, just havia acabat la II Guerra Mundial i estava tot per reescriure, però sí una potència intelectual i política.

El seu vincle amb França ja no es va trencar mai més. N’era un assidu. Quan a Estats Units notava una pressió que l’adoloria massa, en marxava. La seva homosexualitat i el seu compromís amb el moviments pels drets dels afroamericans representaven una càrrega duríssima. Va viure els darrers anys, fins el 1987, a Saint-Paul-de-Vence, a la Provença, una residència que rebia un fluxe constant de visites d’artistes de tota mena i de tots els continents. Les seves estades allà li van esperonar encara més el seu compromís amb la lluita social. Coetani i col.aborador d’altres liders, i successor de les reivindicaions de William Edward Burghardt Du Bois, Baldwin es va comprometre amb el moviment afroamericà pels drets civils.

La seva obra és un conjunt de novel.la, conte i assaig que té un fil conductor: la lluita pels drets civils dels afroamericans. Harlem serà, necessàriament, un dels nuclis conceptuals d’aquest narrador, l’estigma d’aquest barri queda en moltíssims dels personatges que habiten els textos de Baldwin. Fill d’un predicador, figura severa que va deixar marca, aquesta experiència vital es transforma en literatura, i la dominant ombra paterna apareix en contes i novel·les, unes vegades exposada directament i altres de manera simbòlica. No és Baldwin escriptor les obres del qual segueixin una línia de desenvolupament única. És a dir, en la concepció de la seva literatura procura explorar al mateix temps diversos nivells de significat. Els seus personatges negres podran patir a causa de la discriminació racial, però alhora tenen conflictes sorgits de la seva condició humana. Com Henry James havia influit en ell, tal com ho reconeixia, ell ho va fer abastament en les generacions posteriors, sobretot en la gran novelista de la negritud, la contundent i reconeguda Toni Morrison.

I per copçar la seva fortalesa i el seu compromís ens situem a l’any 1965, debat a la televisió entre ell i William F. Buckley on es pot gaudir d’un discurs immens de Baldwin ple d’arguments ètics i intelectuals, amb una esplèndida retòrica, en front del supremacisme més ranci i només visceral del seu oponent. Aquest discurs encara avui és motiu d’estudi.

Categories
Llibres

Montaigne

De Stefan Zweig

Segons Montaigne: L’objecte buscat és el coneixement d’un mateix, l’avaluació del seu propi judici, així com els seus costums i manies més secretes. Il.luminar el seu propi retrat. El coneixement d’un mateix i explorar els enigmes de la nostra pròpia condició, de les nostres misèries, vanitats, però sempre des de la dignitat.  

Davant les preocupacions domèstiques, les propietats, fortuna, i control de l’administració del patrimoni heretat, es vol desempallegar, per a separar-se d’aquesta llosa que el lliga i l’obsessiona, per preservar la seva llibertat individual i de pensament.

Zweig amenaçat pels esdeveniments d’Europa, el drama del nazisme i de la guerra, busca refugi i explicacions per mantenir-se fora de la brutal situació dels que, incondicionalment segueixen enlluernats dins d’una nebulosa, les doctrines i les idees dels que arrasant per aconseguir el poder, sense sospesar el perill que representa perdre la teva pròpia independència.

Com ens manifesta el crític en la contraportada, el text de Zweig sobre Montaigne “no és un estudi fred destinat a especialistes, sinó una obra emocionada i vibrant dirigida al públic habitual de l’autor”

L’esperança de Montaigne, també es va fer patent en Zweig, en voler concebre una nova aurora per a Europa.

On es qüestiona les seves pròpies paraules, estats d’ànim i opinions, envoltades per les angoixants brutalitats i successos que arrasen el món en aquell moment.

Zweig amb el seu pensament subtilesa i art literari, s’identifica amb Montaigne i ens projecta la seva pròpia autobiografia, convidant-nos a seguir lluitant en el pensament, la investigació i el diàleg.

La religió no va ser gaire important en la seva educació. En una entrevista va dir:

“Ma mare i mon pare eren jueus només per un accident de naixement.”

Tal com diu altre crític:

“És un relat de la seva pròpia obsessió” –  “Un assaig recomanable, un aperitiu subtil, per un gran banquet intel.lectual”

Ens deixa aquest llibre/obra inacabada, desencantat, avorrit i deprimit sobre el seu futur i el del seu país, el 22 de febrer de 1942, desesperat pels esdeveniments que envolten el futur d’Europa i de la seva cultura, ell i la seva esposa se suïciden, en creure que el nazisme acabaria per estendre’s per tot el planeta.

Deixa una nota escrita:

“Crec que és millor finalitzar en un bon moment i de peu una vida en la qual la tasca intel.lectual va significar el goig més pur i la llibertat personal el bé més preuat sobre la Terra.”

“Allò que ha estat pensat en llibertat mai no pot limitar la llibertat d’altri.”   –   S. Zweig.

Categories
Llibres

La Laie, 40 anys

Laie 40 anys: un pròleg
Llibre commemoratiu, el qual aniran publicant a la seva web

El llibre, enquadernat en tela de color blau marí, és d’un disseny sobri i elegant. S’obre amb un text, que atribuirem a aquest equip que m’he inventat, on es fa un repàs ràpid i sense nostàlgia a aquests quaranta anys, per parlar del present i reflexionar sobre el futur amb ironia, serietat i sense escarafalls. Me n’ha agradat l’optimisme i realisme: és una delícia llegir com el seu autor anònim explica la revolució que el món digital, Internet i Amazon han significat, però com també aquest gran trasbals ha proporcionat unes eines magnífiques al món del llibre que li han permès sobreviure als canvis amb bona salut. Paraules de Josep Cots, el llibreter fundador de Documenta.

Així doncs primer hi ha un pròleg, ja publicat. A continuació, hi ha vint articles d’amics destacats que han compartit aquesta aventura com a clients i cada un va acompanyat per una il·lustració molt actual i exquisida. Els diferents autors pertanyen al món del llibre i la cultura i suposo que reflecteixen aproximadament les diferents seccions que formen la llibreria. La tercera i última part del llibre es la més personal i arriscada: la Biblioteca Laie consisteix en la tria de quaranta llibres, un per any. Han tingut l’encert de no fer-ho en forma de llista avorrida, sinó que a la pàgina dreta hi ha les dades del llibre amb un petit resum del seu contingut i, a la pàgina esquerra, la reproducció de la seva coberta. Així, la selecció agafa una força i una vivacitat entranyables.

Com explica el mateix Cots, ell es va haver d’espabilar, quan cinc anys desprès de la inauguració de Documenta a Cardenal Casañas, va obrir la Laie, com aquesta ho va tenir que fer quan va arribar La Central. Així funciona una ciutat que es vol viva.

Feu molt bona feina.

Per molts anys

Categories
Llibres

CAMINAR

Caminants que no dubtem en sortir i desenvolupar, en solitari, confessions internes que ens obliguin a aflorar els nostres pensaments. Caminades camp a través per  boscos, prats i rius, que constitueixen el centre de la nostra vida i motor de totes les nostres reflexions, i constatar que la natura sense convencions, és la font de tota la nostra energia.

A part de tots els avantatges físics, que caminar és molt sa, que és molt aconsellable per les nostres articulacions, que és el mètode de traslladar-se més barat…. hem d’afegir una altra al pla més personal, el mental….

Com Thoreau ens comenta i desenvolupa, la seva lluita  amb els seus elements desfermats de la natura, el cant a la llibertat de l’home. La crida  a connectar-se de nou amb la natura i abandonar els negocis, les preocupacions i els lligams per posar-se a caminar i no tenir una casa concreta però sentir-se com a casa a tot arreu.

S’ha de caminar com un camell, perquè és l’animal que “rumia”, al mateix temps que camina, evitant, sempre, les zones més poblades i denses, i fugir de persones obsessionades a fer-se riques i acumular més propietats.

La defensa del món salvatge com hipòtesis de futur i d’esperança. Només allò que no està domesticat ni controlat pot ser interessant o fructífer.

També advoca  per la construcció d’una Societat per a la difusió de la Ignorància Útil. Amb quin home val més tractar, amb el que no sap res, i sap que no sap res, o amb el que realment en sap alguna cosa, però es pensa que ho sap tot?

Henry David Thoreau  1817 – 1862

I acaba dient: No podem permetre’ns no viure el present. Beneït sigui aquell que no perd ni un instant de la vida que passa recordant el passat. Si no sentim el cant del gall als corrals del nostre entorn, ens anem quedant enrere, ens estem rovellant i quedant antiquats en les nostres feines, costums i pensaments.

  • Com observa Marina Espasa, per a Thoreau sortir a estirar les cames no era un exercici qualsevol, ni una forma saludable de contrarestar el sedentarisme. La cosa anava molt més enllà. “Caminar, en el sentit profund que li dóna l’escriptor nord-americà, és dirigir-nos als boscos salvatges que la mà de l’home encara no ha pogut domesticar i buscar-hi allò que hem perdut com a espècie a còpia de fer-nos cultes i civilitzats: l’instint, el pensament elevat, l’heroisme i la llibertat”.
  • Caminar és una activitat física, això és evident, però és alhora una activitat reflexiva i espiritual -“el projecte i l’aventura del dia”, deia Thoreau- que ajuda la ment a alliberar-se i a tenir pensaments de més alta volada.

Reflexions que he llegit:

– Un cant d’amor a la natura profundament original i avançat al seu temps.

– Caminar, crea els únics espais possibles de la nostra llibertat.

– Estar sempre caminant a peu per paratges, com més inhòspits millor.

– Tots som urbanites encara que no visquem a ciutat. Sabem què vol dir estar domesticats?

– Caminar com escriure, és una pràctica solitària, autoreflexiva i de dispersió.

– Es camina a soles perquè dos ja és multitud.

– Passejar és un acte de subversió. Mentre caminem, sense rumb fix, no treballem, no produïm, no consumim. Ens neguem a obeir les regles. Com a molt parlem amb un altre, xerrades insubstancials que no aporten res de res  a la gran maquinària econòmica.

És una potent reflexió filosòfica en què ens descriu la necessitat de trencar convencionalismes i afirmacions, que ens hem creat com a fites de vida, de l’obsessió pragmàtica del capitalisme devorador. Hem de pensar amb el controlats que estem, amb els geolocalitzadors que ens hem creat. Que a més de forma voluntària, ens reafirmem en el nostre propi autocontrol, GPS’s, mòbils i altres aparells de comunicació i control que ens hem creat. Ens hem transformat en eines de les nostres pròpies eines, a canvi de creure que estem més i millors informats i protegits…..

L’oci increïble de què som capaços de gaudir, queda relegat a l’oblit i a la repressió moral i física….. Les caminades d’avui en dia s’han d’enfrontar a contaminacions i perills inhumans i col.lectius indescriptibles, per situar-nos per ser els primers a arribar a unes fites que no ens porten a cap lloc. Sols aconseguim inquietuds, ansietats, estrès i nerviosismes sense compensacions de cap mena … Per tenir i aconseguir un destí predeterminat per la mateixa societat. 

El realment vital és CAMINAR com a mostra de la lliure pràctica de la nostra pròpia voluntat de fer front, impugnar i anul.lar la injusta divisió d’aquesta barbarà civilització.

Llibre que us recomano, seguin els consells del nostre estimat company de Gaudir la Cultura J. R.

Categories
Llibres

El fill del xofer

Jordi Amat

Edicions 62 – 2020 – 161 pàg.

Si no fos perquè el que explica és cert, aquest llibre es podria llegir com una bona obra de ficció. Es tracta d’una mena de biografia sobre el periodista Alfons Quintà. 

El seu pare va ser una persona propera a Josep Pla pel fet de tenir vehicle propi i estar disposat a acompanyar-lo on calgués, d’aquí el títol del llibre. Al voltant de Pla es movien intel.lectuals i polítics, entre els que destaquen Jaume Vicens Vives i Josep Tarradellas.

És impressionant la carta que Alfons Quintà, amb 16 anys, li escriu a Josep Pla intentant fer-li xantatge. Aquí, ja s’intueix la deriva del personatge.

Jordi Amat en fa un esbós psicològic, mostrant-lo com a obsessiu, rancuniós, assetjador i capaç de qualsevol cosa per aconseguir els seus objectius. En definitiva, una persona tòxica per a tot el seu entorn personal i professional.

Com una crònica, va resseguint la trajectòria de Quintà en paral.lel a l’actualitat política del moment, especialment el cas Banca Catalana i el llançament de TV3.

Va saber treure profit dels seus contactes, adquirits en la joventut al voltant de Pla, i de les informacions de les que disposava com a periodista incisiu i infatigable.

Va exercir de delegat d’El País a Catalunya, va ser el primer director de TV3, va ser el director del diari El Observador (un dia us explicaré una anècdota personal amb Quintà en la presentació d’aquest diari que es va fer a l’Ateneu Barcelonès) i finalment va acabar escrivint articles al Diari de Girona.

El final, penso que ja el coneixeu, un daltabaix que va segar d’un tret la vida de la dona de qui s’estava separant i va acabar amb el suïcidi del protagonista.