L’hivern de 1930, en començar el mes de gener, el jove Mariano Lozano arriba amb la seva dona Joaquina a Casetas, un suburbi a l’extraradi de Saragossa. Obrirà una sastreria i, a més, ell que és músic clarinetista, porta l’encàrrec de formar una banda municipal. Les dures condicions de vida de l’època que acompanyen la jove parella ens endinsen en un temps complex de la història d’Espanya. Ens trobem en els moments finals de la dictadura de Primo de Rivera i l’arribada de l’anomenada “dictablanda” del general Dámaso Berenguer. A Casetas, una simple estació d’enllaç dels trens que circulen entrant o sortint de Saragossa, la població malviu enmig de la ignorància, l’analfabetisme i la submissió a unes estructures caciquils i corruptes que asfixien qualsevol possibilitat de progrés. A la novel·la apareix tot un seguit de personatges que configuraran el dur, lent i sovint dolorós naixement de la futura banda. Aquests personatges, molt ben descrits i molt entranyables, constituiran, una bona part del relat; són gent del poble, incultes, nobles, acostumats a les injustícies i a les penúries de tota mena. Personatges com el Badana, el Regañao, el Pintado, el Pericas, el Mudo o Bartolomé, entre d’altres, seran els que hauran de formar i cohesionar un grup de futurs músics que descobriran la música com quelcom que els pot donar un cert orgull de viure i de pertinença en un món injust i cruel amb les classes populars com el que es vivia en l’Espanya de la Restauració. La dedicació, el profund amor i la rectitud ètica i socialista de Mariano aconseguiran fer madurar un grup humà que semblava negat a qualsevol evolució. La superstició d’aquella societat rural, ancorada en la ignorància i la por seculars és representada per la Hilaria, a qui diuen la bruixa, persona excèntrica i solitària dotada d’un “do” per a guarir malalties i que és respectada i temuda per part del veïnat. Entre la Hilaria i el Mariano s’establirà una estranya relació entre la raó i la superstició que ens acompanyarà al llarg de l’obra. L’arribada dels nous temps republicans, amb les esperances i les incerteses guiaran la trama al tràgic final que pel nostre país va representar el cop d’estat militar i la posterior guerra civil de 1936.
Vaig llegir una novel·la d’aquest autor, Antonio Iturbe, fa uns quants anys: La bibliotecaria de Auschwitz (2012) i ara, fa pocs mesos, acaba de publicar aquesta darrera obra. Quan comences la lectura, en poques pàgines quedes atrapat i no la pots deixar. Els diàlegs entre els personatges baturros, nobles, brutots, molt reals, són sovint divertits; t’imagines les situacions i les vius amb la tendresa que l’autor sap transmetre. El personatge principal és entranyable i molt humà, un dels molts herois populars oblidats i anorreats per la terrible guerra civil i la repressió que hi portà. Els fets i la majoria dels personatges són reals i això dóna un gran valor a aquesta història que aconsegueix recuperar de l’oblit forçat per la por de moltes dècades de dictadura franquista, un grup de persones que van contribuir a una il·lusió col·lectiva escapçada cruelment.
L’edició és de Seix Barral de l’abril de 2024 amb un text de 410 pàgines i amb tapa tova. L’autor Antonio Iturbe(Saragossa, 1967), és un periodista, escriptor i professor, guanyador del Premi Biblioteca Breve 2017. Fundador i director de la revista cultural Librújula i col·laborador del suplement Cultura de La Vanguardia. La seva novel·la La bibliotecaria de Auschwitz (2012), ha estat publicada en 31 idiomes. Al Regne Unit va ser el llibre traduït més venut de l’any 2019.
Las cruzadas vistas por los árabes / Les croades vistes pels àrabs
Amin Maalouf (Beirut 1949- )
Alianza editorial. El libro de bolsillo / Edicions de 1984. Col·lecció butxaca
Imatge principal del blog: Miniatura d’una batalla de la Segona Croada (edició del segle xiv de la Història d’Ultramar de Guillem de Tir)
L’autor
Periodista franco-libanès, va estudiar amb els jesuïtes. Ha viscut amb una certa permanència, almenys a Egipte, al Líban, a França, a Estambul, a Etiòpia i a Vietnam, en aquests dos últims països fent de corresponsal.
Escriptor també de novel·les, té el premi Goncourt de 1993, Le rocher de Tanios i és premi de les lletres Príncep d’Astúries del 2010.
El llibre
Amb un títol molt atractiu, té una certa antiguitat -primera edició de 1989 va per la sexta reimpressió en castellà- però, segueix sent molt actual donada la situació política de l’Orient Mitjà. Són gairebé 400 pàgines independentment de les notes, fonts i una cronologia i mapes molt il·lustratius.
Es basa en historiadors i testimonis de les cròniques musulmanes de l’època. Són dos segles que van des de l’arribada dels primers croats el 1096 fins a la pèrdua per part d’ells de Sant Joan d’Acre el 1291.
Hi trobem moltes lluites internes dins els musulmans d’una banda i dins els cristians per una altra, també les aliances segons convenia entre musulmans i cristians per anar contra algú altre i demostrant que la religió no era l’únic motiu de discussió, realment era el poder el que interessava.
Pels cronistes emprats i per una evident simplificació lingüística, tots els invasors eren frany (francs o provinents de França). Els musulmans no estaven units i tot i que en molts casos eren família entre els dirigents, no hi havia solidaritat entre ells, estaven fragmentats tot i ser més nombrosos que els invasors. Igual succeí amb els occidentals a mida que varen passar els anys, les divisions i la disparitat d’interessos foren continues.
L’autor amb base dels textos de les cròniques ens descriu acuradament les batalles, els setges, les intrigues entre els dos costats, que com hem dit, eren variables amb el temps. Ens explica molt les traïcions, els canvis de bàndol, la importància dels lideratges. Com que la nació musulmana era molt superior en cultura -medicina, ciència, tècnica,…- havia perdut combativitat i tenia la saviesa del pacte -en aquest cas viure sota un protectorat frany– , de la resignació, de deixar lliure circulació a persones i mercaderies -pagant eh!-
Hi trobem també, l’encara lluita actual, entre sunnites i xiïtes que ve del segle VII de discrepàncies dins la família del profeta. També el no saber recollir els fruits de les batalles guanyades, les guerres de successió quan mort algun cabdill,…
Explica l’aparició de Nur-ad-Din Mahmud segon fill de Zengi (Imad-ad-Din Zengi I) que el 1144 havia canviat la situació i reconquistat Edessa començant una recuperació musulmana. Nur-ad-Din és un home reservat, piadós i capaç de crear un aparell propagandístic com, el gihad (o la jihad) que aconseguí recuperar Damasc dels aliats del rei de Jerusalem i es convertí en un verdader líder. També recolzarà l’expedició de Xirkuh (Shirkuh en castellà), oncle del famós militar i soldà Saladí, a Egipte. Quan per fi aconsegueixen l’objectiu de fer-se els amos d’Egipte, Xirkuh mort i Saladí que ha participat en totes les campanyes serà nombrat el rei victoriós o soldà d’Egipte i de Síria.
Saladí que era ambiciós, bon guerrer i negociador, a base de victòries i pactes destacarà com la principal figura de l’Orient, serà el successor de Nur-ad-Din i aconseguirà unir, gràcies al aparell propagandístic heretat, als musulmans i conquerir Jerusalem el 1187 després de dominar Síria i aprofitar les disputes internes dels cristians.
Nur-ad-DinSaladí
Evidentment les croades no acaben aquí. Ricard Cor de Lleó rei d’Anglaterra intentarà reconquerir Jerusalem sense èxit, tot i que aconseguirà mantenir una zona costanera important i signar una pau de 5 anys. El 1192 morirà Saladí i per continuar la tradició musulmana hi haurà guerra civil per trobar un successor.
La guerra santa cada cop te menys raó de ser. Els musulmans han recuperat Jerusalem, el Rei Ricard torna a Anglaterra i deixa uns cristians debilitats amb Acre com a capital.
El 1218 comença una nova croada amb objectiu Egipte. Arribarà Frederic II de Hohenstaufen el rei més poderós d’occident. Parla i escriu àrab i tindrà bones relacions amb Al-Kamil, nebot de Saladí que finalment ha aconseguit el poder. Signen un acord en què es divideixen Jerusalem. El món musulmà s’indigna i ho considera una traïció. Durarà poc l’estada dels cristians a Jerusalem ja que en un cop de mà, el rei de Damasc An-Nasir Dawud la recupera.
Ricard d’AnglaterraFrederic II
Hi haurà encara una altra expedició comandada aquesta pel rei de França Lluís IX que serà fet presoner i al tornar a ser lliure reembarcarà amb les seves tropes.
Seguiran les invasions dels mongols descendents de Genguis Kan i les lluites internes en forma de cops d’estat i/o disputes per la descendència entre els diferents sobirans locals.
A poc a poc les ciutats dels frany minvaran i quedaran reduïdes a un conjunt rodejat per Mamelucs que son els nous dominadors de la zona, les seves fortaleses s’aniran desmantellant i el final, sense més ajuda europea, serà inevitable. Després de diferents pactes i treves parcials, el juny del 1291 cau Acre i els musulmans comencen a destruir totes les fortificacions costeres que podien servir als cristians per tornar.
Genet de la cavalleria mameluca segons un gravat de 1810Setge d’Acre 1291
En el llibre hi trobem un curt epíleg interesant en què enllaça l’autor la situació dels 200 anys de les creuades amb l’actual en què els àrabs que foren l’origen de la religió i culturalment estaven més avançats en l’època, ja havien perdut el control del seu destí. Els seus dirigents eren kurds, turcs,…àrabs culturalment però que en molts casos ni parlaven aquesta llengua. També, hi és present la incapacitat musulmana per crear institucions estables, per obrir-se a les idees que porten els europeus. Al final llança la idea que Orient segueix veient a Occident com un enemic natural i Israel seria l’actual estat dels croats.
En resum, un llibre molt detallat i documentat en què hi he trobat a faltar una introducció amb una contextualització de l’època en què passen els fets. Tot i que evidentment els motius de les expedicions a Terra Santa per part dels croats no les podien saber els relators musulmans que són les fonts emprades però sí la situació en què es trobaven els diferents reialmes-ciutats. Tampoc ens explica els motius de les croades des de l’òptica cristiana que podia haver-los indicat utilitzant altres texts encara que no fos l’objecte del llibre. De totes formes un llibre que ens permet reflexionar sobre un dels orígens de la situació actual a l’Orient Mitjà.
Ja fa temps que ho diuen de Pierre Lemaitre, i avui, que França s’enfronta a problemes que no sap ben bé com resoldre, voldria insistir en la seva lectura, per bé que meréixer l’equivalència a l’autor dels Mosqueters, o millor encara, del Comte de Montecristo ha de ser un aval pels lectors. Sobretot per aquells joves als quals ningú s’ha esmerçat a explicar-los bé quina és la seva història.
Jo fa temps que el segueixo perquè en ell es donen un parell de coses que el fan molt recomanable. Té una prosa viva, loquaç, tot i que de vegades s’entreté en allò que més li agrada, i no necessàriament ha de coincidir amb el lector, però sap mantenir l’atenció i explicar bones històries, i no sempre de la manera més “facilona”. Te enginy, molt i ens pica l’ullet de tant en tant, entrant a la narració, com qui no vol la cosa. Però el qualificatiu amb el que el defineixen li ve donat per cóm explica aquestes històries, el que en diriem la intrahistòria.
Fa uns dies vaig retornar al darrer llibre de la trilogia sobre els fills del desastre, una trilogia d’entreguerres, que m’havia deixat encallada a la darrera tercera part feia temps. I me l’empasso. I quan s’acaba, que no s’acaba, es clar, què es va acabar l’estiu del 1940 a França?, res, tot estava començant i tot es tindria que refer. Doncs resulta que tots els personatges de TOTA la trilogia van existir, d’una manera o altra són històries que li van arribar, que les va seguir i que les ha trabat, i de quina manera! quan he llegit l’epíleg: una breu descripció dels personatges i dels fets que van viure, un cop acabada la novel·la, els agraïments als informadors orals o escrits, i la documentació consultada, també he quedat trabada. Quina alegria m’ha donat veure la seriositat, el rigor i el respecte amb que alguns treballen l’entreteniment. (Per contra a la subcultura televisiva que ens està envaint). Chapeau Monsieur Lemaitre! Maintenant je pars pour Les Années Glorieuses, une Tétralogie !!!
Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània
Hem acabat d’editar els apunts de les vuit sessions del curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930), promogut per la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, dirigit per Jordi Roca Vernet, i amb els apunts de cada sessió preparats per Miquel Nistal, a partir de cada ponència. També, ha comptat amb l’assessorament de Jordi Casassas. Qui signa aquesta crònica l’ha coordinat.
El Curs tenia per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.
Nota: Podeu consultar la imatge i la font als enllaços anteriors.
XI Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana
Divendres dia 5 de juliol vaig assistir per onzena vegada a la Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana. El subtítol “De la sensibilització al canvi d’hàbits lingüístics” emmarca perfectament la finalitat de la Jornada. Des de fa uns anys es duu a terme a l’Ateneu, això fa que jugui a casa i em permet retrobar-me amb joves i grans col·legues i amigues de política lingüística i dels serveis lingüístics d’arreu dels Països Catalans.
A més de les paraules inicials de les institucions representades a la Jornada, la ponència principal anà a càrrec de Marina Massaguer, seguida de dues taules rodones. La primera sobre idees, arguments i discursos per al canvi lingüístic i la segona sobre recursos i tècniques per al manteniment i creixement del català en els usos interpersonals. Per als qui portem més de 40 anys en aquest àmbit professional, tot ens ressona i tot es nou. Bona feina!
Taula 1 Taula 2
Taula 1. Experiències de sensibilització: idees, arguments i discursos: Eva Rodríguez, Dídac Carbasa, Llorenç Roviras, Xesca Oliver, Maria Antònia Montagut, Alà Baylac-Ferrer. Modera: Oriol Canals.
Taula 2. Actuacions per al canvi d’hàbits en els usos interpersonals: Ferran Suay, Jordi de Bofarull, Marina Gay, Alba Travé. Modera: Vanessa Bretxa.
Aquí teniu l’enllaç a la pàgina web de l’XI Jornada sobre Llengua i Societat als Territoris de Parla Catalana. De la sensibilització al canvi d’hàbits lingüístics. Hi trobareu també l’enregistrament de la sessió i les diferents presentacions dels ponents.
Ni Una, Ni Gran, Ni Lliure
Dinem amb Andreu Mayayo, catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona i entre molts d’altres temes, em recomana, el darrer llibre de Nicolàs Sesma: Ni una, ni grande, ni libre. La dictadura franquista (1939-1977). Barcelona: Editorial Crítica, 2024, 760 pàg. Adapto i resumeixo al català la sinopsi de l’editorial. “Res no ha marcat tant la nostra història recent com la dictadura franquista. Ni segueix tan present a l’Espanya actual. Ni una, ni grande, ni libre ens ofereix el primer relat complet i actualitzat d’aquesta història, pensat tant per als qui van viure aquells anys com per als que vulguin redescobrir i entendre aquell episodi decisiu. Ens trobem davant d’una història de la dictadura el protagonisme de la qual ja no recau exclusivament en el general Francisco Franco, sinó en tota la ciutadania i que, sobretot, posa definitivament en qüestió el mite d’una Espanya singularment diferent. Nicolás Sesma, professor de la Universitat Grenoble Alpes, recull les millors aportacions de la historiografia internacional per posar-les al servei d’una reinterpretació ambiciosa i multidimensional. A més, mereixen la mateixa atenció la immediata postguerra i la dècada dels setanta, les desfilades de la victòria i els XXV Anys de Pau, l’autarquia i el desenvolupisme, la classe política i l’oposició antifranquista, l’estraperlo i la cultura del consum, els marginats i les noves classes mitjanes. Tot això acompanyat de referències i fites culturals –des de la literatura i el cinema fins a la novel·la gràfica i l’art pop, que acompanyen una narració divulgativa i brillant, emmarcada en un context interpretatiu internacional. Se’ns ofereix així una lectura de la dictadura franquista a través del prisma del segle XXI per a joves i grans”.
Què estem dient, que el dictador Miguel Primo deRivera -dur, com qualsevol altre dictador- va afavorir l’expansió dels llibres en la nostra llengua? Doncs no exactament, és clar, però anem a pams. Aquella dictadura -a diferència, al cap d’uns anys, de la de Franco– no es va plantejar ella mateixa com a plenament despietada o brutal. I això, per vàries raons: per la feblesa del seu origen respecte a Catalunya, pel menyspreu que el dictador sentia per qualsevol manifestació intel·lectual -la considerava, d’una banda, elitista, i per això mateix poc perillosa-, per la relativa tolerància que aplicava als llibres -ben diferent de la del franquisme- i, finalment, perquè realitzacions com la de l’Editorial Barcino, la Revista de Catalunya o la Fundació Bernat Metge -entre d’altres- van sorgir com iniciatives privades envers les quals la dictadura, inicialment, es va mantenir distant.
També cal dir que aquestes iniciatives van aparèixer en un moment adequat: suprimida la Mancomunitat de Catalunya i prohibits alguns partits polítics, calia continuar amb un impuls privat respecte a la línia de culturalització i sensibilització catalanista que havia endegat aquella institució com a primer pas vers l’autogovern.
Aquests i molts altres aspectes editorials i culturals s’expliquen en la interessantíssima Nadala -en el seu any 57- que va publicar fa uns mesos la Fundació Carulla a propòsit del centenari d’una editorial tan mítica com emblemàtica, la Barcino https://www.editorialbarcino.cat/. Un segell impulsat des de l’inici per un editor, Josep Maria de Casacuberta, definit al recull com “l’oportuníssim centaure”.
Casacuberta esmerçà en l’editorial els actius del patrimoni familiar en col·laboració amb la seva dona, Dolors Hostalrich. Filòleg i membre de l’Institut d’Estudis Catalans, com a editor impulsà ben aviat (1924) l’emblemàtica col·lecció “Els Nostres Clàssics” per tal de difondre l’obra dels autors catalans medievals, el primer volum de la qual va ser Losomni, de Bernat Metge (1399). El criteri d’edició era divulgatiu, no científic com s’havia fet fins aleshores. Tot seguit vindrien la “Col·lecció Popular Barcino” (1925), la col·lecció “Enciclopèdia Catalunya” i la “Col·lecció Sant Jordi” (1926).
Després de la Guerra Civil, l’ímpetu de Casacuberta es va veure, òbviament, entrebancat en sec, però no aturat del tot. Ja el mateix any 1939 va trobar una enginyosa manera d’afirmar-se contra l’adversitat publicant el volum dedicat a Catalunya de Recuerdos y bellezas de España, de Pau Piferrer. El 1950, Barcino va acollir la segona època de les “Publicacions de La Revista”, que Josep Maria López Picó havia conduït abans del conflicte militar, amb la inclusió d’autors contemporanis dels Països Catalans, El 1951, s’inaugurava la “Biblioteca Folklòrica Barcino”. El 1953, naixia la “BibliotecaVerdagueriana”. El 1956, els “Manuals LingüísticsBarcino” per a l’ensenyament de la llengua a estrangers. El 1957, la “Col·lecció Tramuntana”, per acollir autors de la Catalunya pirinenca i ultrapirinenca…
Un formidable no parar
Josep Maria de Casacuberta continuava, al llarg dels anys, tenint idees per cobrir àrees desateses. El 1959, la Barcino iniciava una “Biblioteca Renaixença” per a estudis sobre aquest període. El 1962, la “Biblioteca Geogràfica Barcino”. El 1965, la “Biblioteca Filològica Barcino”. El 1971, encara, va engegar una “Biblioteca Algueresa”, amb textos d’autors catalanòfons de l’illa sarda. Però l’emblemàtic editor ja tenia 74 anys i no es podia esperar que, amb el seu únic esforç individual i poca ajuda econòmica, l’editorial continués expandint-se.
Josep Maria CasacubertaLluís Carulla
Afortunadament, va aparèixer aleshores el mecenatge de la Fundació Carulla-Font (ara Fundació Carulla ) per alliberar el nostre centaure de les servituds econòmiques i administratives de l’empresa, però no de la seva direcció cultural. En la nova etapa, Barcino continua enriquint aquesta gran herència, tot incorporant obres fora de col·lecció, com Natura, ús o abús (1976) o la monumental Flora dels PaïsosCatalans (1984-2001).
A la mort de Casacuberta, el 1985, es fa càrrec de la direcció editorial Amadeu-J. Soberanes, que crea una nova col·lecció, la “Biblioteca Baró de Maldà”, per a textos posteriors a l’Edat Mitjana (avui, “Els NostresClàssics-Autors Moderns”).
Ara mateix, lo somni, que diria Bernat Metge, continua viu. L’any 2005, la direcció editorial va passar a mans de Joan Santanach, i el 2019, d’OriolMagrinyà. I han nascut noves col·leccions, com la ”Biblioteca Barcino” (2004), “Tast de Clàssics (2011), o “Imprescindibles. Biblioteca de Clàssics Catalans (2021), on Joanot Martorell apareix al costat de Josep Maria de Sagarra, o Bartomeu Rosselló-Pòrcel a l’ensems amb Dolors Monserdà. O la col·lecció “Mirades”, de lectures actuals dels clàssics de la nostra tradició. I més col·leccions, en col·laboració amb altres institucions.
La Nadala que comentem -i que es pot llegir, clar, en qualsevol moment de l’any- explica tota aquesta trajectòria emblemàtica d’una manera tan pedagògica com plaent, amb bons articles i algunes interessants entrevistes. Que Miguel Primo de Rivera, el seu també nefast fill José Antonio i el tant o més sinistre Francisco Franco descansin (no, gens) en pau. L’edició en català, la llengua i la cultura que li donen sentit han estat, són i seran capaces de sobreviure als seus il·lustres (no, gens) torturadors, assassins i/o enterradors.
El món editorial català entre el 1924 i el 1939. Manuel Llanas, professor emèrit del departament de Filologia i Didàctica de la Llengua i la Literatura, UVic.
Sobre les espatlles dels clàssics. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.
Josep M. de Casacuberta. L’oportuníssim centaure. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.
Lo Somni de Bernat Metge. Lola Badia, filòloga.
La fermesa d’un segle de feina indefallent. Jordi Llavina, filòleg i escriptor.
Pompeu Fabra, el seny ordenador de la llengua catalana. Jordi Llavina, filòleg i escriptor.
Una ment enciclopèdica. Una editorial total. Miquel Desclot, escriptor i traductor català.
Sobreviure una dictadura. Carles Santacana, catedràtic d’Història Contemporània de la UB.
Les peripècies per publicar en català durant el franquisme. Jordi Manent, filòleg i historiador.
Entrevista a Jordi de Casacuberta “El meu oncle sabia que l’interès del país era promocionar i expandir la llengua”. Faust Ripoll, tècnic lingüístic de la Universitat d’Alacant.
Difondre els clàssics i fer país.Joan Esculies, escriptor i periodista.
Entrevista a Jordi Carulla “Casacuberta sabia que amb Carulla es garantia la continuïtat de l’editorial”. Joan Esculies, escriptor i periodista.
Me’ls vaig fer meus. Josep Vallverdú, escriptor, poeta, dramaturg, filòleg i traductor.
El Consell Assessor de l’Editorial Barcino.Carles Duarte, escriptor, lingüista i poeta.
Els clàssics de Barcino. Anna Fernàndez-Clot, filòloga, investigadora i professora a la Universitat de Barcelona.
Clàssics per a tothom. Joan Santanach, filòleg i editor.
Traduir els meus. Raül Garrigasait, escriptor i traductor.
Les clàssiques i els clàssics. Empar Moliner, escriptora i periodista.
Els clàssics de la cuina catalana. Una aproximació històrica.Rosa Montoriol, historiadora.
La lectura dels clàssics a les aules del segle XXI. Sílvia Caballeria i M. Carme Codina, professores de llengua i literatura de secundària i batxillerat.
En defensa del patrimoni literari dramàtic català. Jaume Comas, actor i historiador.
Construcció i reconstrucció nacional des dels llibres. Xavier Diez, escriptor i historiador.
Sense papers. Irene Rodrigo, escriptora i divulgadora literària.
Mirar amb nous ulls els clàssics. Mercè Gil, graduada en Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona.
La nova història de la literatura catalana. Mercè Gil, graduada en Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona.
Molt més que clàssics, clàssics i molt més. Irisi Llop, doctora en Estudis Lingüístics, Literaris i Culturals i crítica i professora d’Estudis Literaris.
Amor pels clàssics. Màrius Serra, escriptor i periodista.
Barcino o la voluntat de ser.Àlex Susanna, escriptor, poeta i promotor cultural.
Josep Puy i Juanico Miquel Almirall i Queralt. Memòries, 1939-1940. Resistir i sobreviure en els camps de concentració francesos Col·lecció Àmfora Fundació Torre del Palau, Terrassa (2024)
Aquest llibre ens posa a l’abast les memòries de dos anys històricament decisius (1939 i 1940) del terrassenc Miquel Almirall, nascut l’any 1915 a la cocapital del Vallès Occidental, on va morir el 2002. L’historiador local -i excompany meu de batxillerat i COU- Josep Puy les ha recollit, introduït extensament i anotat -amb un pròleg de Raül Romeva, actual president de la Fundació Josep Irla– en un volum que constitueix una nova i valuosa contribució a la memòria històrica de Terrassa i de Catalunya.
Josep Puy, autor de “Miquel Almirall i Queralt. Memòries 1939-1940”
La gran aportació de l’obra és, singularment, la minuciosa descripció de les lamentables condicions de vida en què van resistir i sobreviure els exiliats catalans i espanyols als camps de concentració francesos. Poques vegades l’he vist tan ben explicada com a les valuoses memòries d’Almirall, un dels exponents, des de Terrassa, de l’Esquerra Republicana històrica, també destacat artista plàstic i després funcionari de la UNESCO des de París.
Miquel Almirall Miquel a la seva taula de treball a la UNESCO. Paris 1965 (Imatge extreta de l’Ateneu Terrassenc)
Fa anys havia conegut igualment aquestes malaurades vivències a les cartes que el poeta Agustí Bartra envià a Pere Vives, un amic seu també exiliat i internat, entre d’altres, a camps com el d’Agde, dit “dels catalans” -la majoria dels seus refugiats ho eren- i el més digne de tots aquells sinistres espais.
Monument commemoratiu del camp d’AgdeAgustí Bartra
I recordo, igualment, haver percebut del tot assenyalada la situació en la resposta que em donà un altre exiliat i més tard prestigiós i també polèmic periodista esportiu, Josep Morera Falcó, en una entrevista que vaig fer-li l’any 1979 al mític setmanari egarenc Al Vent, també reproduïda al meu llibre Terrassencs Terrassenques (1982): “Els francesos, jo crec que es van portar amb nosaltres com uns veritables…francesos”. Més clar i català…
Miquel Almirall, primer a l’esquerraMiquel Almirall
Quan Miquel Almirall, ja força gran, va tornar a Terrassa des de l’exili parisenc, vaig tenir l’honor de conèixer-lo i de poder-lo tractar, en un context polític ben interessant. S’apropaven, l’any 1979, les primeres eleccions municipals de la democràcia, i nosaltres, els militants a la ciutat de l’avui històric -no estic parlant de l’ultradretà FNC actual- Front Nacional de Catalunya, vam formar una coalició amb Esquerra Republicana de Catalunya i el petit i desaparegut Partit Socialdemòcrata de Catalunya. Les trobades les fèiem en una petita part de les dependències de la històrica Casa del Poble, que després tornaria a ser requisada per ordre governativa i encara avui, escandalosament, no retornada als seus legítims propietaris, l’ERC local.
La Casa del Poble a Terrassa
L’Almirall que jo vaig conèixer aleshores era un cavaller pausat i dolç, de veu trèmula, ple de dignitat -el llibre ho dóna a entendre clarament- i artífex de la memòria històrica. D’una memòria de la qual, els anomenats progres a l’època -i que ens crèiem gairebé menjar-nos el món-, no en sabíem gran cosa, però que després, progressivament, hem anat descobrint.
Aquest llibre sobre la vida d’aquest destacat egarenc revela novament el sentit nacional i la determinació patriòtica d’Esquerra Republicana de Catalunya. Un partit que, els darrers anys, ha estat sovint criticat des d’altres sectors de l’independentisme, fins i tot mitjançant adjectius -ben desagradables- com botiflers o traïdors. Podem votar-los o no -jo ho he fet, però no sempre; podem estar més o menys d’acord amb les seves estratègies, però ningú no té dret a posar nacionalment en qüestió el partit dels presidents de la Generalitat Francesc Macià, Lluís Companys o Josep Irla, o, del Parlament, Heribert Barrera. Ningú no pot acusar-los d’anar contra la causa de Catalunya, ni abans, ni ara -tot i que tornin a tenir un moment complicat- ni, no cal dir, en el futur.
Déu-n’hi-do per on ens porta aquesta investigaciótardana, molt tardana, dels orígens i destins d’una família francesa jueva. Dic tardana perquè la seva autora, la besneta dels investigats, s’hi posa tard, desprès d’anys d’haver rebut a casa els seus pares una postal anònima amb el noms, i res més, dels quatre familiars capturats i assassinats pels nazis a Auswitz el 1942. La que provoca aquesta indagació, en un principi es pensa domèstica, és la filla de l’autora, que un dia li pregunta a la seva àvia, si ella és jueva, i l’àvia li diu que sí. La pregunta ve perquè a l’institut malparlen dels jueus. Es a dir, ni la nena coneixia els seus orígens, ni l’autora havia tingut necessitat de treballar-los. A casa no se’n parlava, tot i haver rebut aquella postal, sense sentit?
D’històries similars n’hi ha d’altres, però aquesta té una retranca especial, precisament, perquè ens demostra com d’amagat portem el passat mal resolt. Quan l’autora decideix, davant de la provocadora conversa amb la qual l’enfronta la seva filla, emprende la cerca i captura d’uns fets que, tot i que els eren coneguts, mai havien decidit esbrinar-los, no pensa en escriure un llibre. És el que va descobrint que li sembla publicable, de fet ella és escriptora de professió. I així neix La Postal. França té un passat complicat amb els jueus, i amb una època i uns fets concrets. I sembla que ara hi bufen uns aires massa noltàlgics i perillosos.
Tot plegat m’ha empés a llegir el llibre, per les bones crítiques que ha tingut arreu, i també en escoltar l’autora explicar el seu periple. A més que, tinc una amiga i ex-companya de feina, gran lectora, que quan recomana alguna cosa se li ha de fer cas, no falla mai. I sí, llegint s’entenen més les coses, les que es fan i les que no, i el perquè.
No puc, ni dec desvetllar res. Apassionant com ho relata, com s’ho troba al damunt i com tira d’imaginació fins que se’n surt. Hi ha dos aspectes interessants: la trama per si mateixa, de narrativa de misteri i alhora la repercussió emocional que els fets causen a l’autora, i de retruc als lectors, òbviament. No va de la guerra, no va de política, no va sobre els episodis bèlics, no va dels errors tàctics, ni dels personatges que els van protagonitzar, no! va de cóm les persones s’enfronten als fets, i això, sovint, no ho saps fins que t’hi trobes. El que s’explica és la Història de tants sers anònims. En això la literatura hi té un gran paper, sort en tenim.
Un fet similar es va donar amb la descoberta a dalt d’un altell del manuscrit de la Suite Francesa d’Irene Nemirovsky, escrit des de l’immediatesa de la invasió. Una escriptora tan aplaudida abans de la Guerra, i tan oblidada desprès, fins que les filles, que havien estat acollides pel seu editor francès, ho recuperen, i les editorials d’arreu la retornen a la vida literària. Va ser un rellançament molt celebrat. Les editorials que es dediquen a això, i n’hi ha moltes a casa nostra, haurien de tenir un suport incontestable.
Un dels llibres més premiats darrerament, amb el Pulitzer, i el National Book Award, el mateix any 2017, i per la crítica i el públic.
Un llibre que explica la fugida dels esclaus afroamericans de les plantacions sudistes, cap al nord, cap als estats abolicionistes, o fins i tot al Canadà. Aquí la síntesi. Però cóm fugen?, com s’hi atreveixen?, qui els ho facilita?, què i qui troben quan hi arriben?, què els espera? què era la llei dels esclaus fugitius i els seus rastrejadors?
Fotografia d’un un plànol de les plantacions. Està a Laura Plantation a Louisiana, hi veus la magnitud del terror.
Devastador. Escrit des d’una objectivitat i rigor admirables, per un autor clarament hereu d’aquella novel·la americana que va marcar el camí de la modernitat. Explicada amb els detalls quotidians, racials i racistes, però precisament per això molt significatius. Com la barbàrie i l’alta societat van conviure. Com la culpa no apareix mai, enlloc, tot i les sòlides creences religioses. El que explica aquest llibre, la història oficial no ho ha explicat mai, o no així, o, si més no, hi ha passat de puntetes. El llibre entra d’una manera quasi física, orgànica dins la vida, la de tots. D’una metàfora en farà una història més que real. A partir, entre altres, de les cròniques dels propis ex-esclaus, pot referir-se a diferents moments històrics.
La literatura i el cinema han mostrat abastament l’Holocaust de la II Guerra Mundial, però aquest no tant. Ara recordo el llibre de la Toni Morrison, Premi Nobel 1993, Beloved, una autora que també va voler explicar la negritud.
Colson Whitehead té una quantitat i qualitat de premis, a l’edat actual de 54 anys, que alguna cosa volen demostrar. Ha fet diverses visites a Barcelona i les seves entrevistes sempre et posen davant d’una persona molt senzilla al tracte i al diàleg, amb una professionalitat evident. Ha de ser un plaer anar a les seves classes. Com ho va ser per mi escoltar-lo en dues ocasions al CCCB. Us deixo la gravació de l’entrevista (no us la perdeu) que li va fer la Llucia Ramis, amb motiu del llibre que ens ocupa, durant el Kosmopolis 2017.
Però el que a mi m’ha posat davant del teclat per fer aquest breu resum és la minisèrie del mateix nom, en la qual l’autor del llibre és el guionista, cosa que em va fer decidir. Igual, o més, que el llibre et deixa clavat a la cadira, possiblement per aquesta falta d’informació que patim sobre els fets. Francament m’ha deixat extenuada.
Geoffrey Parker (Nottingham 1943- ). Historiador britànic deixeble de John H. Elliot, que ha treballat molt l’Espanya dels segles XVI i XVII i d’una forma especial Felip II i Flandes. Catedràtic de les Universitats americanes de Illinois, Yale i Ohaio i abans de la Columbia Britànica (Canadà) i St. Andrews (Escòcia)
El llibre
Estudi molt complet. Ben documentat amb fons primàries i referències a molts altres treballs. El llibre detalla molt bé les conspiracions els diferents i minuciosos plans per les batalles, els personatges, els seus llinatges,… explica amb detall la problemàtica que es produeix amb la mort en edat jove d’alguns reis o prínceps futurs reis. Llibre irregular atès que tracta temes amb molta profunditat i d’altres els obvia. Té una bona cronologia que engloba el món que afectava a Felip II 1527(1558)-1598 i un índex que inclou noms i conceptes.
Retrat de Felip II (1565) de Sofonisba Anguissola. Oli sobre llenç. (Museu del Prado)
El contingut
En base a la història d’aquells anys i que ens explica, respon la pregunta que es fa en la introducció sobre l’estratègia que tenia Felip II en les seves decisions polítiques. Un rei que va governar 42 anys, que només va tenir 6 mesos tranquils sense cap guerra i que Castella va fer 4 fallides de pagament.
Una possibilitat que apunta l’autor sobre l’estratègia és que mai n’hi va haver (almenys escrita en un document) i que el testament polític de Carles I va seguir vigent durant tot el període en què va governar el seu fill com a pla estratègic. En el testament es demanava una llarga pau basada en pactes, favors,… i mantenir els territoris heretats.
França sempre es va sentir envoltada del poder espanyol, Flandes, el Franc-Comtat (o Comtat de Borgonya), Anglaterra durant un temps… i en conseqüència a part de les seves guerres internes de religió, sempre va ser un enemic de Felip II.
Una frase del llibre que donen idea del tarannà del rei i de l’opinió de l’autor que la cita al respecte de la ideologia reial.
Pongo a Dios por testigo que nunca moví guerra para ganar más reinos, sinó para conservarlos en religión y paz (Carta al comte duc d’Olivares de Felip II)
Així, no va voler fer cas a la Junta Magna quan recomanava amb insistència l’expansió de l’imperi a la Xina i al Japó.
Felip II va ser un rei totalment absolutista situat en un imperialisme messiànic i això junt amb la lentitud de les comunicacions degudes a la magnitud de l’imperi i les distàncies entre els diferents regnes, va frenar moltes decisions preses amb retard. Va substituir les lentes reunions amb la Junta, els Consejos, i els ministres per informes, teòricament per guanyar temps. Ho volia saber tot i prendre les decisions. Tenia amplia i bona informació en tots els àmbits però amb retard.
No donà autonomia als seus governadors i subordinats però va seleccionar bé als que havien de complir les seves ordres. Feia de senyor, de ministre i de secretari de manera que molts cops la decisió que prenia ja era equivocada doncs les circumstàncies havien evolucionat.
Va viatjar poc en proporció a la magnitud dels reialmes, dels temes i de la necessitat que tenia de conèixer-los in situ. Els enormes problemes immediats no li permetien pensar en el llarg termini i l’estratègia coherent amb la monarquia mundial que governava.
La defensa de la fe catòlica era el seu principal motor tot i els desacords amb el Papa, junt amb la ingerència amb la jerarquia eclesiàstica pels nomenaments de càrrecs. La unió amb Portugal el segon motor, tot i que sembla que un cop aconseguida no va saber explotar els enormes potencials guanys. Mantenir Flandes sempre va ser un interrogant.
En el segle XVI hi ha grans canvis en l’art de la guerra. Defensen millor les muralles baixes i gruixudes en forma d’estrella i rodejades de fossar. Això implica més cost per ambdós bàndols, necessitat d’exèrcits més grans per mantenir setges. Guanyar les guerres cada cop és més difícil i costós.
Països Baixos
El 50% població era urbana, tenien un govern no centralitzat mentre s’incrementava els partidaris del luteranisme. Aquesta regió sempre fou deficitària econòmicament. Espanya no va permetre cap tolerància religiosa incrementant la Inquisició. Retard en la presa de decisions, es va mantenir el govern per control remot fins l’últim detall (intent d’ inventar el treball a distància amb comunicacions precàries). El 1566 hi va el duc d’Alba amb un intent de finançar l’exèrcit amb l’alcabala (impost sobre vendes), lògicament nous problemes. Apareixen els mendigos del mar (protestants exiliats en general) ajudats per francesos. Hi ha intents d’assassinar a Guillermo d’Orange. El Rei surt dels països baixos el 1559 i ja no hi torna. El 1573 arriba Lluís de Requesens i intenta la pau. El 1575 hi ha una altra fallida de pagaments i Juan d’ Àustria cedeix a les peticions per aconseguir pau ja que no hi ha diners per mantenir l’exèrcit, els Estats generals reunificats tindran poder per determinar la futura organització política i religiosa. El 1577 torna la guerra fins 1609. El 1648 reconeixement de la independència de 7 províncies de les 17 que formaven els Països Baixos.
Anglaterra
La Reforma canvià les aliances internacionals. Els Països Baixos volen la pau amb Anglaterra un dels seus principals socis comercials. Hi ha pressions del Papa per envair Anglaterra. El 1570 es produeix l’excomunió d’Isabel II en una Anglaterra inestable. Hi ha un intent de substituir-la per Maria Estuardo d’Escòcia que executaran el 1587. En el temps es parla de possibles casaments de Felip amb les dues. Hi ha fracassos reiterats amb les relacions degut a donar prioritat als problemes del sud d’Europa i als Països Baixos.
Per fi el 1585 després d’anys de dubtes i que Drake hagués desembarcat a Galícia, Felipe II accepta conquistar Anglaterra. El pla era que l’armada espanyola (comandada per el Marqués de Santa Cruz) que portava els aprovisionaments es trobés en la zona del canal amb l’armada que venia dels Països Baixos (comandada pel Duque de Parma) amb el gros de l’exèrcit de Flandes que havia que desembarcar a l’altre costat del pas de Calais. Els propòsits varen fracassar més que per les tempestes que també, pels dubtes, les ordres i contraordres de Felip II que varen confondre als comandaments. També per la casi nul·la comunicació entre els caps de les dos flotes que no aconseguiren ajuntar- les a part de les causes esmentades per la manca de port en la zona a desembarcar i conquerir. Evidentment, els vaixells anglesos també varen fer la seva feina en aquest camp al no permetre gràcies a la seva artilleria el clàssic abordatge de les seves embarcacions. Un altre motiu del fracàs seria tenir els anglesos tripulacions i vaixells (que maniobraven més ràpid i amb el casc més baix que els permetia un millor tret artiller) més adaptats a les condicions del mar atlàntic que els espanyols i en conseqüència la superioritat numèrica de les tropes espanyoles no es va poder posar de manifest. Tampoc va servir de res la diplomàcia que amb èxit havia aconseguit neutralitzar a tots els qui podien ajudar a Isabel II.
Segons l’autor no s’ha de treure mèrits al govern anglès que dins els seus mitjans (tenien també escassos recursos econòmics) es va preparar a consciència per l’eventual batalla marina i desembarcament, sent capaç de desbaratar els plans espanyols.
El rei després de sentir que Déu l’havia abandonat i sofrir una certa depressió va tornar a fer plans per la defensa del catolicisme a Anglaterra que no varen seguir ja que començaren problemes en altres llocs. A França Enric de Navarra havia guanyat als catòlics, hi havia un nou aixecament a Holanda, el problema d’Antonio Pérez i l’Aragó i finalment, la salut del rei que era dolenta i s’acostava el seu fi.
Amèrica i colònies portugueses
L’autor en parla molt poc, sembla que l’estratègia per la primera era extreure recursos i que arribessin a Castella, per la segona mantenir la situació encara que costes diners
Els governs i les persones que els formen tendeixen a pensar en termes de pèrdues i guanys i no en actius assumint més riscos per evitar pèrdues que per obtenir guanys.
Felip II havia sumat a les seves possessions heretades l’imperi portuguès i Filipines que costaven més que els ingressos que aportaven a la corona. Havia perdut el títol d’emperador del Sacre imperi romà. Sembla que sense saber-ho va aplicar la prospect theory.
Algunes causes per no poder mantenir l’imperi
Per problemes de recursos es feien guerres amb pocs mitjans que només encoratjaven als enemics i es perdien els recursos esmerçats sense resultats.
L’Imperi estava dispers, sense llengua, ni moneda, ni lleis, ni institucions, ni plans de defensa, ni sistema econòmic comuns. Excessius fronts oberts en tot moment.
Poca empatia de Castella i el rei amb els altres territoris, no consideraven els seus posicionaments, prepotència. Considerar que els interessos d’Espanya i de Déu eren els mateixos.
Impostos al creixement industrial, aranzels interiors, expulsió dels moriscos, encunyació de moneda de coure sobre valorada.
Conclusió
Un llibre amè que analitza amb molt detall (exemple la descripció de la flota espanyola i anglesa en la batalla d’Anglaterra) alguns aspectes de la política exterior de Felip II (a Europa) i deixa de banda d’altres tan o més importants (Amèrica i colònies portugueses). Interessant per certs aspectes de la política europea del rei, per veure com actuava respecte als seus consellers, per les relacions amb els Papes i amb altres monarquies,…
Ens trobem davant d’un llibre insòlit, per ben diferent. Una obra que recopila, en edició facsímil, els exemplars de Per Catalunya, una revista que va ser l’òrgan de premsa del Front Nacional de Catalunya, organització creada a París l’any 1940 -en el context de la immediata postguerra- com a aglutinant del combat catalanista, antifranquista i, en definitiva, democràtic.
Per Catalunya, núm. 14, 25 de desembre de 1945
L’obra aplega tots els números que es van publicar de Per Catalunya -títol que remet a les darreres paraules del president Lluís Companys abans d’ésser afusellat a Montjuïc– entre 1945 i 1959, primer en la clandestinitat i després a l’exili. És resultat del treball d’arxiu de Robert Surroca -veterà dirigent del Front- i d’un estudi de l’historiador Agustí Barrera -també vinculat a la formació. S’acompanya d’un pròleg del també historiador Fermí Rubiralta i d’un recull, a càrrec de Pere Vilella, de les opinions de diversos analistes i historiadors sobre el paper referencial de la publicació.
Robert SurrocaAgustí Barrera
Un arbre de sòlides arrels
L’obra, en paraules de Rubiralta, “contribueix a situar tal com correspon el sobiranisme actual dins el combat general de l’independentisme històric”. Efectivament, l’FNC -desaparegut l’any 1990- és el pare, per no dir l’avi, de totes les formacions que després han lluitat per la independència de Catalunya: el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), el PSAN provisional, el Bloc Català de Treballadors (BCT), Independentistes dels Països Catalans (IPC), Moviment de Defensa de la Terra (MDT), Moviment d’Unificació Marxista (MUM), Nacionalistes d’Esquerres (NE) i encara d’altres. Fins arribar als actuals Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) -el partit més veterà del país-, Junts, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), el Moviment d’Esquerres de Catalunya (MESCat), Demòcrates, Reagrupament… Una gran florida alliberadora a partir de la saba aportada per un arbre de sòlides arrels, partidari, a més de la independència, del socialisme democràtic.
Entre l’abril del 1945 i el gener del 1947, Per Catalunya publicà clandestinament la gens menyspreable xifra de vint-i-quatre números. Per desgràcia, les expectatives d’una derrota del franquisme a partir de la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial no s’acompliren, amb el consegüent desencant, des de l’interior del país i l’exili, de molts lluitadors. Dos d’ells, la parella d’artistes i també militants del Front formada per Manuel Viusà i Gertrudis Galí, van reprendre la publicació des de París, entre els anys 1954 i 1959. L’esperit del combat persistia, de la mateixa manera que la necessitat d’alliberar Catalunya és persistent…
A nivell personal, el Front Nacional de Catalunya tindrà sempre tot el meu reconeixement. Vaig militar-hi des del 1976 al 1979 adquirint, d’aquesta manera, la meva identitat independentista, la qual, afegida a la meva condició de socialista democràtic, s’ha mantingut al llarg els anys. Són dos elements indestriables: llibertat per a les persones i els pobles, i igualtat per al conjunt de la gent del món.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.