Àmbit territorial de l’Alt Pirineu i Aran, comarca de la Baixa Cerdanya. Situat a uns 1200 mts d’altitud, i a menys de 5 kms. de Martinet, és el poble més meridional i de menor altitud del municipi de Lles de Cerdanya, actualment hi resideixen uns 30 habitants. Pertany al municipi de Lles, és al darrer replà del contrafort que davalla de la Tossa Plana de Lles.
Restes de l’antic castell de Travesseres, S. XIII – XIV dels vescomtes cerdans que fou cedit als de Castelbó.
El seu patró és Sant Jaume, i celebra la seva festa major el quart cap de setmana del mes de juliol. Amb unes vistes panoràmiques immillorables de la Serra del Cadí i de la Tossa d’Alp, és un dels paratges més apreciats de tota la Cerdanya amb estampes de postal. El municipi de Lles de Cerdanya, engloba cinc petites poblacions: Músser, Arànser, Viliella, Travesseres i Lles.
Les seves cases, pallers, eres i cors de bestiar, estan totalment rehabilitades, conservant tot el seu encant i construcció típica pirinenca. La seva encisadora quietud, transmet una tranquil.litat que ens arrossega a una pau que ens fa gaudir, encara més, de tota la seva bellesa que envolta la majestuosa panoràmica visual.
Molt a prop del balneari de Senilles, d’aigües miner-medicinals, que ja es coneixia l’any 1030, amb 5 fonts que brollen aigües, alcalines, silicatades, sulfuroses i ferruginoses.
Durant la guerra civil va ser requisat i transformat com hospital.
Visita obligada al poble de Músser i el poble de Viliella, amb l’església de Sant Sebastià, registrada com a bé cultural d’interès local.
Església de Sant Jaume, originàriament era d’estil romànic, que ha sofert nombroses modificacions, i actualment és inapreciable. Edifici de formes simples, de planta rectangular i cobert per una volta apuntada. És de pedra irregular, les dovelles de la porta, d’ull de bou, i finestres de pedra escairada. El campanar de coberta piramidal i quatre obertures. La diferent alçada i l’arc presbiteral separen la nau de l’altar perquè no es pot parlar que tingui un absis com a tal. A llevant trobem el cor de fusta a sota del qual està la porta. Probablement, és un edifici del S. XVIII. Els tres contraforts a la paret de migdia garanteixen l’estabilitat de l’edifici, molt condicionada pel pendent del terreny.
En el Museu Nacional d’Art de Catalunya es conserva la talla policromada, d’un Crist en Majestat originari de Sant Jaume de Travesseres. És un Crist vestit amb túnica, està coronat, però per sota s’endevinen els cabells. Presenta els ulls oberts i barba molt poc treballada, realment pintada, la creu pot no ser l’original. És una obra tardana no anterior al S. XIII, encara que obeeix a una tradició més arcaica.
És punt de partida ideal per realitzar senderisme, excursions i altres innumerables rutes d’alta muntanya: Estanys de la Pera, Tossa Plana, Cap de Rec, Barraca dels Esparvers, refugi de Prat Miró, Meranges, Estany i refugi de Malniu, Pic Negre, La Rabassa, Vall de Madriu. Pistes d’esquí de fons d’Arànser (ermita de Sant Cosme) i de Lles, amb rutes de marxa nòrdica.
A l’altra banda del Segre, Parc Natural Cadí-Moixeró. Molt a prop, també, del parc Olímpic del Segre, i del Principat d’Andorra.
Ruta de la Vall de la Llosa, on trobem les restes del castell de la Llosa i l’antiga ruta, contrabandista, que començava a Encamp, arribant al refugi de Montmalús – Andorra -, passant per la Barraca dels Esparvers, seguin la vera del riu de la Llosa, fins a Viliella (ermita de Sant Marc).
Entorn de gran capteniment i bellesa.
Caminar pels seus carrers de pedra, et transporten a altres èpoques.
Al bell mig de la natura, desprèn autèntic ADN pirinenc.
La Baixa Cerdanya, conjuntament amb l’Alta Cerdanya, formen el conjunt històric del Comtat de Cerdanya, dividit a favor de França, a conseqüència del Tractat dels Pirineus de 1659. Històricament, per la seguretat que oferia la regió tan muntanyosa, en l’Alta Edat Mitjana, vara ser una comarca molt poblada, a partir del S. XIII, s’inicia el seu retrocés demogràfic. El límit septentrional, en ple Pirineu, és una autèntica barrera muntanyosa amb cims de més de 2000 mts. Al nord els relleus muntanyosos de la Tossa Plana i el Puigpedrós la separen d’Andorra.
La recent visita de Mary O’Farrell a Barcelona, al CCCB, per presentar la seva darrera novela, un endinsament a les corts renaixentistes de la Florència del s. XVI, i que ve precedida de l’exitosa Hamnet, també una aproximació a personatges històrics remarcables, com Shakespeare, m’ha fet pensar en un excel·lent escriptor que va fer de la seva carrera un llegat enlluernador de novel·la històrica de la de veritat, aquella que mai es classificaria així.
Manuel Mújica Laínez és un narrador col·losal, com ho són els jardins manieristes que hi ha a Viterbo, els de Bomarzo, que van inspirar una de les millors novel·lesque es poden llegir per entendre què va significar el Renaixement, què es va abandonar i què es va incorporar, potser el moment més decisiu de la història i cultura europees. L’essencialitat del ser humà.
Home d’una cultura inabastable, ens ha deleitat amb molts llibresextraordinaris, i sempre molt peculiars, però Bomarzo (1962), el mateix any de Rayuela, és una fita que pocs autors han aconseguit. Es va inspirar per escriure-la en els jardins del castell dels Orsini (també conegut com el parc dels monstres), situats a Bomarzo, província de Viterbo, i que l’autor va visitar l’any 1958. Va ser tan fonda la impressió que li van causar les desmesurades escultures tallades a la roca que, en tornar d’Itàlia, es va dedicar en cos i ànima a la reconstrucció de la vida del seu creador: Pier Francesco Orsini, duc de Bomarzo.
És el mateix duc qui ens narra la seva vida, que transcorre entre 1510 i 1572. Una vida marcada per dues malformacions, una gepa i una coixesa a la cama dreta, i unes relacions amb els seus pares, germans i avis que contribueixen decisivament a formar la seva personalitat, que es caracteritzarà per la gelosia, la covardia, l’egoisme i la venjança. La narració abasta la totalitat de la vida del duc, des dels seus records d’infància i adolescència fins a la seva retirada, ja a la vellesa, a la soledat més absoluta, passant pels seus matrimonis, fills i altres famílies. Tot plegat, com ja hem dit, en ple segle XVI a Itàlia, en ple Renaixement. Per tant, seguirem les aventures de Pier Francesco Orsini per ciutats reals i mítiques alhora com Roma, Florència i Venècia, ens referirem a il·lustres cognoms com Farnese o Medicis, ens les veurem amb artistes com Cellini, Tiziano, Miquel Angel o Cervantes, o Paracels, reviurem la coronació com a emperador de Carles V o la batalla de Lepant. Tots personatges clau de la Història d’Europa. I tot això amanit amb traïcions, assassinats, guerres, llibertinatge, mags, alquimistes, religiositat, llegendes i creences paganes. La fi del feudalisme.
El tractament que ha rebut aquesta obra, a diferència de Rayuela, per exemple, no li fa els honors. Crec que és degut a un llenguatge d’una riquesa manierista, potser barroca i això no l’afavoreix en el moment que apareix, quan les literatures sudamericanes innoven i experimenten de forma intensiva i extensiva. Bomarzo és un llibre “entenimentat”, en aquest sentit. Insisteixo: És la història d’una fascinació.
Joaquín Soler Serrano, en un dels inoblidables programes de A Fondo, el va entrevistar i el resultat us l’incorporo, perquè queda palesa la talla de l’escriptor i de l’entrevistador, de tots dos.
Iniciem la ruta a la plaça de l’Àngel, per dirijir.nos al carrer Baixada de la Llibretaria, antiga via romana on hi havia la “Porta Principale Sinestra”; travessant a dreta i esquerra les antigues muralles de la ciutat. Ens situem al Mont Tàber, part de l’antic nucli de la ciutat. En aquest espai hi havia una de les quatre portes de la ciutat. D’aquesta sortia la Via Augusta, que anava a parar a les poblacions del Vallès i del Maresme.
El 10 de març de 1908 “Alfonso XIII”, i el llavors president Antonio Maura varen iniciar les obres d’obertura de la Via Laietana. L’objectiu d’aquesta reforma va ser unir el mar i la muntanya i que l’Eixample arribes al mar. Molta gent, inclòs Gaudí, van protestar per aquest projecte.
Fa més de cent anys, el rei agafa un mall i amb un lleu cop de maluc, tira part d’una paret del núm. 77 del carrer Ample. Iniciant les obres de construcció – el nom li ve dels laietans, poblat ibèric anterior als romans que es va assentar a prop de Barcelona -, dividint en dos el barri antic de la Ciutat. Es van enderrocar 2.199 habitatges, diversos palaus medievals, van desaparèixer 85 carrers i un total de 10.000 veïns, se’n van veure afectats, sense res a canvi. A més es va unir el carrer de la Princesa amb el carrer Ferran, per tenir una “via militar”, recta i directa, des de Montjuïc a la Ciutadella.
Via Laietana 1910
Al carrer Princesa i carrers circumdants, podem trobar edificis singulars; plaques de carrers originals, amb senyals de direcció, d’entrada i sortida de carros i carruatges; carrers en voltes, edificis amb balcons sobresortits d’amunt del carrer per guanyar espai. Com el carrer de Voltes de Coromines (1850).
En el núm. 7 del carrer Princesa, hi ha la botiga Arquinesia, que originalment era una barreteria (1900-1920), després va ser una camiseria i actualment és una botiga de perfums naturals. Manté el mobiliari original fet d’una sola peça, des de fa cent vint anys. A l’interior d’una de les portes de fusta d’un armari, hi ha uns anuncis, de fa noranta anys, de com la gent s’oferia per a treballar.
En el núm. 11, El Rei de la Màgia, fundada l’any 1881. És la botiga de màgia més antiga del món, i té una placa al carrer.
Carrer dels Cotoners, on hi havia comerciants que exposaven els seus productes a la planta baixa i tenien l’habitatge en dalt de la botiga. Avui podem veure els artesans treballant en aquests espais.
Les “carasses”, evidencien un dels temes controvertits de la ciutat catalana. La vinculació històrica amb la prostitució, conegudes com a “casa de barrets”, es varen instal.lar a la ciutat durant la guerra dels Segadors 1640.
Són figures de pedra que representant el cap d’un dimoni o sàtirs, fèmines, meduses, o rostres pecaminosos. Són elements arquitectònics que destaquen a les cantonades dels edificis on hi havia els “bordells” del S. XVII, com les del carrer Vigatans i carrer dels Mirallers.
Carrer Barra de Ferro – tancaven el carrer amb una barra de ferro, que va costar, el 22 /9/1688, 32 lliures i 12 sous.
En el núm. 5, el MEAM – Museu Europeu d’Art Modern – és el primer museu dedicat exclusivament a l’exposició i promoció d’art figuratiu contemporània – Palau Gomis del S. XVIII.
Carrer Banys Vells: en el núm. 2 restaurant La Habana Vieja, en el núm. 4, botiga d’art africà, amb un dipòsit d’oli, que es pot veure a través del vidre que hi ha a terra. En el carrer Grunyí moltes portes del S. XIX.
En el carrer Basea, es pot apreciar com va quedar de trinxat el carrer per l’obertura de la Via Laietana.
Núm. 13 del carrer Mirallers, placa on va néixer Francesc Pi i Margall. Segon president del govern de la Primera República Espanyola.
Arribem a la basílica de Santa Maria del Mar, d’estil gòtic català pur, coneguda per la “Catedral de la Ribera” o la “Catedral del Mar”. La construcció va començar el 25 de març de 1329 i finalitzar l’any 1383, a càrrec dels descarregadors del moll anomenats “bastaixos”.
Durant el juliol del 36 – guerra civil – l’interior va ser destruïda i cremada totalment.
Mereix una visita a part
Carrer Sombrerers, 23: Botiga “casa Gispert” (casa emblemàtica que projecte la seva llum a les parets de la imponent basílica de la Catedral del Mar, on venen tota mena de productes colonials: cafè, cacau, safrà, i una amalgama de fruits secs torrats amb llenya. Activitat que han mantingut fins al dia d’avui. Molt amablement ens han deixat visitar, i que inclou la joia de la corona: un forn de l’any 1851, data de la fundació de la botiga i amb un taulell d’una sola peça de fusta de noguera; en un ambient de quietud i tranquil.litat que contrasta, amb el bullici de la Via Laietana.
No va parar la seva activitat ni durant la malaurada guerra civil….. Això sí, durant la pandèmia van tancar una setmana.
Sortim per la rere botiga al carrer St. Antoni dels Sombrerers, davant el Rte. Zafra. Ens dirigim al carrer de Montcada, i observem els detalls de sota els balcons, i fer al final de la ruta visita al Xampanyet.
Carrer de les Mosques – el carrer més estret de Barcelona – Passeig del Born: carrer de les Voltes dels Tamborets, carrer de la Volta d’en Bufanalla i carrer de la Volta d’en Dusai. Al final vegem “El Born Centre de Cultura i Memòria” .
El carrer Montcada, és testimoni d’una sèrie de palaus medievals, renaixentistes, inclús barrocs, que ens obren les seves portalades, per endinsar.nos dins de sumptuosos patis amb tot de pedres venerables.
On els comtes catalans, gratificar als nobles i mercaders del comerç marítim, amb terrenys perquè construïssin aquestes cases senyorials i palaus típics del gòtic català. Habitatges estructurats al voltant d’un pati central al qual s’accedeix, a través d’una escalinata a la planta noble. Aquest indret és la mostra del més ric, poderós i gloriós, del que va ser el més noble i principal carrer de la Barcelona medieval.
Poden admirar els conservats palaus Aguilar, Meca o Baró de Castellet, seu del museu Picasso; el palau Cervelló i el palau barroc Dalmases, on visitar esplèndides galeries d’art i museus.
Fossar de les Moreres, … on no s’enterra cap traïdor !!
Lloc de concentració i manifestació reivindicativa independentista de la nit del 10 de setembre.
1977
En el mur de Sta. Maria del Mar, davant de la torxa, que mai s’apaga, del Fossar, es pot endevinar el lloc on hi havia el pont que comunicava el Palau Reial amb la basílica.
Darrere de la font gòtica de Santa Maria, s’accedeix a l’insòlit carrer de les Caputxes. El nom prové dels tallers de confecció de caputxes.
Són característics els edificis que configuren un pas cobert sobre el carrer amb dobles arcades, els porxos sostinguts per columnes gòtiques octogonals i els balcons de ferro forjat amb rajoles. Aquestes senzilles construccions del segle XVIII són una bona mostra de com l’urbanisme es va desenvolupar a la ciutat. El creixement de Barcelona, limitat per muralles, va fer que s’hagués de construir de manera vertical i amb balcons que sobresurten a la façana.
La prolongació del carrer Pla de Palau rep el nom de Canvis Vells, en record de l’activitat dels canvis que s’hi feien a l’època medieval.
No podem passar per alt el restaurant del Passadís del Pep.
Carrer de l’Anisadeta, el més curt de Barcelona, amb 4 metres de longitud. Deu el seu nom a l’antic local on servien licor, que dona entrada al carrer Canvis Vells, i la plaça de la font de Santa Maria del Mar, que data de l’any 1403, cantonat carrer de l’Argenteria i carrer dels Abaixadors.
Carrer de les Trompetes, amb la botiga de cereals “El Flako”.
Carrer del Consolat del Mar, amb el monument encara no desballestat del tot – sols es va retirar l’estàtua, no el peu del monòlit, on diu: “gran naviero, senador vitalicio y primer marques de comillas”.
S’hi van deixar de posar “i gran esclavista”. La seva immensa fortuna va ser amb el negoci de negrer.
Josep M. Fradera -17 /03/2023, El País -, en el seu article de “La memòria, la ciutat i el país”, va escriure:
La ciutat no vol una plaça dedicada a algú que es va fer ric amb el tràfic d’esclaus. Però, així i tot, no s’ha d’oblidar que el negoci de comprar i vendre éssers humans sí que va ser una peça decisiva del complex colonial i de les relacions exteriors de l’economia espanyola…
…(i altre va dir) – “sintamos el orgullo por un pasado que ha trascendido nuestras fronteras”, com va afirmar Felip VI?.
Exaltar el passat no fa cap falta, pensar-hi sí que val la pena.
Edifici històric de la Llotja de Mar, amb l’Escola d’Arts i Oficis, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, i la Cambra de Comerç de Barcelona; també va ser seu de la Borsa de Barcelona.
Carrer dels Orgues, amb porxos, arcades i voltes, juntament amb el carrer Consolat del Mar, i la mencionada plaça del negrer Antonio López, des de l’any 1391 i durant mig segle es varen instal.lar els Encants – el que avui coneixem com a Fira de Bellcaire a la plaça de les Glòries Catalanes.
Seguim cap al carrer de les Panses on trobem altra carcassa que ens indica l’existència passada d’un bordell. Seguin de nou pel carrer dels Canvis Vells, fins a la plaça del Pla de Palau, on s’ubicava l’antic Palau Reial, que es va cremar totalment, i que es comunicava amb Santa Maria del Mar, per un pont que devia passar per avui carrer del Malcuinat, que peta al Fossar de les Moreres.
Passem per carrer del Rec, fins a arribar Al Born Centre de Cultura i Memòria (mereix una visita a part), on veiem els mástil de 1714 centímetres, que recorda l’any que la ciutat va caure sota la dominació de les tropes borbòniques.
Carrer de la Seca, antiga fàbrica de moneda i el Euskal Etxea Taberna, carrer dels Flassaders, amb l’Espai i la Fundació Joan Brossa, la plaça de Jaume Sabartés – amic i secretari de Pablo Picasso –obrir el museu seguim pel carrer Cremat Gran i xic i arribem al carrer de Montcada, carrer emblemàtic de palaus medievals amb els museus: Etnològic i de cultures del Món, museu Moco, el Palau Dalmases – antiga seu d’Òmnium Cultural -, i el museu Picasso, on Porcioles va acceptar obrir el museu al Palau Aguilar, núm. 15 del carrer de Montcada l’any 1963, però amb la condició que no es digués Picasso, a causa de les diferències polítiques existents entre el pintor i el règim franquista. Es va obrir amb el nom de Col.lecció Sabartés. Avui ocupa un espai de cinc grans centres i palaus al carrer de Montcada i voltants, amb més de 10.500 metres quadrats.
Finalitzem l’itinerari amb una copa de cava a el Xampanyet.
He segit la guia del treball fet per:
Isabel Angel
Montse Angel
Mª Jose López
Joan Carles Segarra
Marila Pérez
També ha col.laborat amb les fotografies el company Toni Gascón
Amb retocs, comentaris, correccions, fotografies i apunts de la meva “collita”.
View of the city from Park Guell in Barcelona, Spain with moving clouds.
Agafem el bus barri 116 a plaça Lesseps, districte de Gràcia, fins a arribar carrer d’Arnold Schönberg, al cap de munt del carrer Verdi on començarem l’itinerari fins a arribar al carrer d’Escorial. En ple barri de la Salut, entre el Carmel i la Rovira
A la segona meitat del S. XIX, en un entorn rural, es construeix la capella de la Mare de Déu de la Salut (1864), d’aquí el nom del barri. Encara que jo diria més, per referir-me al nom del barri: s’ha de tenir molt bones cames i “salut” per a moure’s i o accedir pel seu interior.
Comencem l’itinerari:
Baixada de Briz , 20-22. Can Sellent. Casa construïda el 1926 per l’arquitecte Salvador Valeri i Pupurull, per a ús personal, en la que va residir el compositor Arnold Schönberg, des de l’octubre de 1931 fins al juliol de 1932.
A la façana del carrer hi ha una placa commemorativa de la seva estada i les composicions musicals que hi va crear.
Núm. 319: Casa construïda el 1915, habitatge particular de l’actor Fermí Reixach i García. Actualment, hi viu la família del seu fill, que molt amablement, una jove molt simpàtica, ens va obrir les portes de casa seva, per poder admirar l’espai interior i la seva original decoració.
Núm. 268 i 270: Cases que, en les parets dels seus accessos, conserven una part del trencadís modernista.
Núm. 266: Casa amb un escut de les 4 barres (tapat durant el franquisme).
Al capdamunt de la Baixada de la Glòria hi ha un mirador esplèndid davant d’un carrer sense sortida.
Continuem per l’Adv. Del Coll del Portell fins al Mirador de Consol Casals i Genover (activista).
En aquest indret es troba una de les entrades al Parc Güell i es pot veure la part de darrere de La Miranda, seu d’una associació cultural i comunitària del barri de la Salut.
Passem pel Pas del Coll del Portell, i ens adonem del fort pendent i de la quantitat d’escales i de bones cames que hem de tenir per accedir a la Casa Vilaró, si hi pugem a peu.
En el núm. 67, Casa Vilaró, primera obra del moviment racionalista – 1929 – o coneguda com a Casa del Vaixell. El seu arquitecte fou Sixte Illescas i Mirosa. Membre del GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània).
Avui destinada a casa de lloguer de turisme de luxe.
Placeta de Montserrat Riera Moreno (mestra) Pedagoga vinculada a l’escola Heidi (avui Turó del Caragol) del barri de la Salut,
En el núm. 50, casa ocupada que té el sostre pintat de manera reivindicativa, amb el lema «Okupa y resiste».
Rambla de Mercedes núm. 3, edifici amb escales del tipus modernista, que era propietat d’una família Suïssa que després de la Guerra Civil es va intentar fer un Hotel i va quedar sense finalitzar.
El nom del carrer és definit per què, Mª de las Mercedes Güell i López era la filla gran d’Eusebi Güell i Bacigalupe (comte de Güell) i germana de Joan Antoni Güell i López (marquès de Comillas). També li dona nom al passatge i al carrer, que estan a tocar.
A l’Avd. Santuari de Sant Josep de la Muntanya, hi ha una altra porta d’entrada al Parc Güell, d’on es pot observar restes d’orificis, a la paret muntanya, que eren l’entrada de dues portes, actualment tapiades, d’un antic refugi de la guerra civil.
Carrer Olot: Des del més alt del carrer Olot, es pot veure l’entrada principal al Parc Güell – Parc Güell, conjunt arquitectònic que mereix una visita especial a part.
Anomenada tan sols com a “La Casa”. Estava previst que fos la caserna de la guàrdia civil, per protegir els 60/80 xalets que s’havien de construir en l’interior del Parc Güell i que tan sols se’n van construir dos – (la de l’Eusebi Güell i la del Dr. Martí Trias – els hereus són els únics que poden accedir amb cotxe dins del recinte. El 1906 el mateix Antoni Gaudí hi va tenir la seva residència).
La “Kasa de la Muntanya” de caserna a icona okupa.
En un lateral hi ha un gran mural d’una miliciana anarquista.
El nom del carrer és definit per Pere Alexandre de Larrard i de Llauder, que va ser comerciant de blat i de pesca noruega. Fou suplent de les Corts de Cadis, però no va arribar a ocupar mai la vacant. Propietari d’un palau al carrer Ample de Barcelona i d’un gran predi a la muntanya Pelada de Gràcia.
Santuari Sant Josep de la Muntanya
Construcció impulsada per la Beata Petra de San José (Ana Josefa Pérez Florido 1845-1906), que fou fundadora de la Congregació de les Mares de Desemparats i Sant Josep de la Muntanya.
L’edifici, gegantí, immens, fora de lloc, impressionant i d’estil neoromànic amb elements del modernisme, fou ideat per l’arquitecte Francesc Berenguer i Mestres, construït amb pedra de la mateixa muntanya Pelada i inaugurat el 20 d’abril de 1902. Des dels seus inicis ha estat un centre d’acollida de menors amb risc d’exclusió social.
Carrer Marianao, al final de la rambla Mercedes: On es troba la Font del Carbó que actualment – en reconstrucció -, és un espai cedit a l’entitat Masoveria Urbana de la Llar Alternativa (MULA) per fer activitats lúdiques i culturals a l’aire lliure.
Carrer Molist: al cap d’amunt del carrer, casa natal de la metgessa Dolors Aleu i Riera. Primera dona que va assolir el títol de llicenciada en medecina a l’estat Espanyol.
Acabà els estudis de medecina el 1879, però no va obtenir el permís per fer l’examen de llicenciatura fins tres anys després.
Al final de tot del carrer hi ha la Creu del Cottolengo.
Carrer del Pare Jacint Alegre, núm. 10. Edifici on es troba ubicada l’empresa Gestmusic, productora de continguts per a la televisió, que fou creada pels components del grup musical La Trinca.
Carrer de la Mare de Déu de la Salut núm. 44, cantonat carrer de l’Escorial, hi ha una petita capella que sols roman oberta el 8 de setembre, data de la diada de la Mare de Déu de les verges trobades. Santuari de la Mare de Déu de la Salut, que dona nom al barri.
En el núm. 32 del carrer de la Mare de Déu de la Salut, de l’any 1868, va néixer Pompeu Fabra i Poch.
Carrer de l’Escorial núm. 168. La Font de l’atzavara. Font pública que té com a ornamentació, a la part superior, les fulles d’una atzavara, les quals estan pintades de color verd. N’hi ha dues més a Barcelona, situades al carrer de Pau Clarís i a la plaça de Cardona.
Carrer de l’Escorial núm. 163. Parròquia de Sant Miquel dels Santsde Gràcia. És un exemple del noucentisme de postguerra.
L’Església es va voler recrear, l’any 1946, amb alguna versemblança amb el Vaticà.
Maria Schierbeck filla del cònsol de Dinamarca – German Schierlbeck – va fer donació d’una part important dels seus diners per a la construcció d’aquesta església i, per aquest motiu, és considerada mare fundadora de la parròquia.
L’escriptor Juan Marsé (Juan Faneca Roca), en la seva obra més autobiogràfica “Si te dicen que caí”, descriu que en la seva adolescència anava a jugar a unes ruïnes al costat d’una capella amb els seus amics i unes noies orfes del Carmel.
Sembla que l’indret descrit correspon a la part soterrada d’aquesta església, on es troba un espai dedicat a l’esmentat escriptor.
L’any 1938, en un recompte de refugis de la Generalitat de Catalunya, consta que hi havia un refugi de la guerra que era a tocar d’aquest indret.
En el soterrani de l’església, el mossèn, ens ensenya el racó dedicat a l’escriptor i l’entrada del refugi.
Visita guiada de la mà de Mn. Bruno Bérchez.
Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona IL3- UBPrograma Gaudir UB. Cursos pel plaer de saber.
Segon Trimestre 2022-2023, del 16 de gener al 31 de març.
Nom del Curs: Passejant, descobrim “més Barcelones”
Professor: Narcís Fradera Bota
Sisè itinerari: Passejada pel barri de La Salut.
Data dimecres 22 de febrer de 2023
L’elaboració del treball ha estat fet seguint el guió dels companys de curs: Montse Agell i Perramon, Lali Coll i Vallvé, i Josep Robert i Ferrer, amb petites aportacions, retocs, apunts i fotografies de la meva part.
Comencem pel carrer de la Creu Roberta. El barri d’Hostafrancs.
En l’edat mitjana, ja es coneixia el lloc, com el turó dels enforcats, del llatí «inter forcatos» o encreuament de camins, punt d’encontre entre vies que donaven entrada a Barcelona.
En aquest mateix turó si instal.là un dels cinc patíbuls de forques que existien a la ciutat on s’aplicava la pena de mort de forma habitual, i a més, aquesta estava en una de les entrades de la ciutat, i servia d’advertència i prova d’iniciació per a tots els nouvinguts del que podia passar a tots aquells que actuessin com malfactors. Dins de la ciutat n’eren quatre: la del Pla de Palau, la de la Boqueria, la de Sant Antoni i la del límit jurisdiccional de l’actual Creu Roberta. “La quinta forca”, es va instal.lar a fora muralles, i molt lluny per les distàncies de l’època, al turó de la Trinitat, entrant pel Pla de Montcada. Sent aquesta la més llunyana de la ciutat.
En el 1344, en el mencionat turó dels forcats si posa la creu del terme, que va ser coberta per un templet, d’aquí el nom de Creu Roberta.
La Creu Coberta i la carretera de Sants, va ser la variant de la Via Augusta.
Es coneixia durant l’edat mitjana com Camí Ral, i també per Via Morisca, en ser la que portava a terres musulmanes de la península, i que es dirigia a Madrid, passant pel Pont de Martorell.
Per què el nom d’Hostafrancs?
L’any 1840 quan el lleidatà Joan Corrades i Bosh, que era originari de la petita població d’Hostafrancs municipi de Plans de Sió, comarca de la Segarra, va construir un hostal a l’entrada a la ciutat. Per a quan els viatgers volien descansar o pernoctar un cop eren tancades les muralles de Barcelona, els hi deien: “ves a l’Hostal de franc”.
Iniciem la ruta davant del Mercat d’Hostafrancs, obra de l’arquitecte Antoni Rovira i Trias, inaugurat l’any 1888, d’estructura d’orfebreria de ferro, típica dels mercats de finals del segle XIX, reformat diverses vegades al llarg del temps, tot i que ha mantingut la seva essència històrica. Té una superfície de 976,36 m2. És obra protegida com a bé d’interès cultural de la ciutat.
L’OAC Seu de Districte de Sans Montjuïc. Antiga Tinença d’Alcaldia d’Hostafrancs, construïda per Jaume Gustà i Bondia el 1895. L’edifici, amb la sala de plens modernista, amb elements eclèctics, destaca sobretot pels seus vitralls obra de Francesc Labarta, és també, obra protegida com a bé d’interès cultural. En el seu interior si guarden els Gegants i Capgrossos del Barri.
Continuem cap al carrer 26 de gener de 1641.
Coincideix amb la data de la fatídica entrada de ”los nacionales” a Barcelona per la Diagonal: 26 de gener de 1939, que va donar nom al carrer “26 de gener”. Un aniversari dramàtic. L’endemà el generalYagüe – cap del “Cuerpo del Ejército marroquí” – va celebrar una missa feixista commemorativa a la plaçade Catalunya.
Es diu que quan aquest “ Cuerpo “ va avançar del Marroc cap a Extremadura, als homes que trobaven pel camí els hi arrancaven la camisa i si veien qualsevol signe o senyal a l’espatlla que indiqués que havien disparat o usat una arma, els afusellaven.
Més endavant, quan la situació política va permetre canviar els noms dels carrers i eliminar els vestigis franquistes, els responsables de dur-ho a terme i la ciutadania van dir que no calia, ja que el que realment volien era modificar el nom per CARRER, 26 DE GENER DE 1641 aniversari de la batalla de Montjuïc durant la Guerra dels Segadors, on varen derrotar a les tropes de Felip IV i en què el 23 de gener, el llavors president de la Generalitat Pau Claris va anomenar a Lluís XIII de França Comte de Barcelona, desmarcant-se així de la monarquia espanyola. Els borbons varen enviar 30.000 soldats, per atacar i derrotar a les minses tropes que defensaven Montjuïc.
Anècdotes històriques:
Màrius Torres (1910-1942), poeta, escriptor i metge – “columna de ferro fusell trencat”. D’ell era el poema que figurava en la làpida que recordava els 1619 republicans afusellats, en el Camp de la Bota de Barcelona.
Màrius Torres expressa “La Ciutat Llunyana” tot el que va significar la desfeta del 1939:
“Ara que el braç potent de les fúries aterra
La ciutat d’ideals que volíem bastir.
Entre runes de somnis, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns : la terra no sabrà mai mentir”.
Juan Yagüe, el coronel, conegut com “el carnicero de Badajoz”, va entrar a Extremadura, l’agost de 1936, amb tres columnes de les tropes d’Àfrica, “legionarios y regulares” per reconduir la situació de la Llei de la Reforma Agrària, que es va concedir als agricultors; amb l’ordre directe de Franco de “propinar a las crueles turbas un mazazo rotundo y seco que las dejase inmóviles”. Es parla de més de 3.000 víctimes assassinades a la plaça de braus.
Yagüe i els seus cadàvers
Arribem a la plaça de la Vidriera. Dedicada a l’Agrupació Vidriera (1932-1992). Entitat cooperativa santsenca que es constituí a Barcelona amb seu social i fàbrica al carrer de Gayarre, núm. 59-77, amb la finalitat de millorarla condició social i econòmica dels seus associats i obtenir el millor rendiment del treball encomú sense afany de lucre. La cooperativa es dedicà a lafabricació de les manufactures pròpies de la indústria del vidre.
Seguim l’itinerari pel carrer Gayarre/Gavà, passem pel davant de Ca l’Anglès, amb els seus bons esmorzars de forquilla.
Quan arribem al núm. 32 (Cantonada amb carrer d’Alpens), hi trobem un aparthotel de temàtica ciclista. A la paret de la façana hi ha trossos de bicicleta com a elements decoratius que emergeixen del seu interior, tots de color vermell.
Al carrer d’Alpens, en el nº3 hi ha un petit teatre, amb aforament per 45 espectadors, la Sala FlyHard . És una sala gestionada per la mateixa companyia. El 2006 neix la productora teatral Flyhard Produccions i l’any 2010 obren la Sala Flyhard, on representen les seves pròpies obres, sempre a partir de textos de dramaturgs catalans contemporanis. Realment, el local, passa totalment desapercebut.
Entrem al barri de la Bordeta. Carrer d’Almeria. Al núm. 57 es troba l’Escola Proa. És un centre educatiu, d’iniciativa social, que va ser creada el 1966 per un grup de famílies del barri, vinculades a la Parròquia de Sant Medir, que volien pels seus fills una educació activa, en català i arrelada al país. En 1969-70 entra a formar part de la Fundació García Fossas. És un moviment associatiu de famílies d’alumnes que defensen el model educatiu d’escola pública (Escoles del SEPEC).
Seguim i arribem a la plaça de Can Muns on està situat el centre social del mateix nom, d’aspecte modern, amb un dispositiu que ofereix un servei integrat per a la salut, social i residencial. Francesc d’Assís Muns, va donar nom a aquesta plaça, antigament eren un conjunt de masies i camps de correu.
Carrer Rossend Arus: periodista i dramaturg (1845), maçó i republicà, amic de Francesc Pi i Maragall, a la seva mort (1891), va donar casa seva del passeig de Sant Joan a la ciutat de Barcelona, i la seva excepcional biblioteca especialitzada en l’anarquisme i la francmaçoneria.
Es va alliberar de la destrucció dels “nacionales” gràcies a un amic maçó i falangista que la va tapiar. En el seu interior s’hi troba una rèplica de l’Estàtua de la Llibertat, de 2 metres d’altura i porta allí 122 anys.
També Rovira y Virgili posseïa una gran biblioteca que va desaparèixer amb tots els seus llibres. Els franquistes feien llistes dels noms que trobaven de les fitxes dels seus lectors d’aquestes biblioteques particulars, que els hi servien per a trobar als seus titulars i lliurar les condemnes i afusellaments de tots ells. Moltes fitxes van anar a parar als arxius de Salamanca.
Una mica més endavant, en el Carrer Constitució núm 17 està l’Església de Sant Medir.
Sota la direcció del mossèn i músic Amadeu Oller i Berenguer, rector de Sant Medir des de l’any 1948, dona nom al Premi Amadeu Oller de poesia per poetes inèdits.
El dia 4 de setembre de 1960, essent rector de la parròquia (des del 1957) mossèn Josep Maria Vidal, s’inaugura el definitiu temple parroquial. A partir d’aquell moment, la parròquia va convertir-se en un pol dinamitzador polític, social i cultural de marcat caràcter progressista i catalanista, influent més enllà dels límits del barri de la Bordeta.
Als locals de Sant Medir s’hi reunien grups clandestins opositors del règim, on s’imprimien fulls ciclostilats i s’hi amagaven perseguits polítics de totes les tendències.
A l’església de Sant Medir, el 20 de novembre de 1964, en una assemblea on van participar uns 300 treballadors de sectors productius diferents, va néixer Comissions Obreres de Catalunya, sent Cipriano García un dels fundadors. Al replà d’accés a l’església, hi trobem una placa commemorativa de la Fundació de CCOO (20/novembre/1964).
A la torre de l’església de Sant Medir hi ha Ràdio Sants des de 1997.
Seguim pel carrer de la Constitució en el núm. 19 (cantonada amb el carrer de Mossèn Amadeu Oller) està Can Batlló. Antic recinte industrial emmurallat que albergava una colònia tèxtil. Antiga Fàbrica Joan Batlló.
El 1878 es va inaugurar la “Fábrica de Hilados y Tejidos de Algodón, Blanqueo, estampados y aprestos de Juan Batlló”. Can Batlló es va sumar a altres negocis tèxtils com el Vapor Vell, el Vapor Nou i la fàbrica Serra i Balet. Al seu voltant va anar sorgint una nova identitat de barri. Actualment, està en procés de reordenació urbanística, després de quaranta anys de lluita veïnal. El recinte mereix una visita a part. Algunes de les naus industrials estan catalogades com a bé d’interès local.
Antic rellotge que podem contemplar a l’entrada del recinte industrial, entrant pel carrer de Mossèn Amadeu Oller.
I arribem al Carrer Olzinelles, Aquí tenim divesos punts d’interès:
Pel trajecte anem veient algunes cases modernistes, com la que hi ha en el núm. 70.
Una Ludoteca en el núm. 113. Carrer de Juan Bravo, (Segles XV-XVI), regidor de Segòvia i un dels caps dels comuners: exèrcit format per milícia urbana, camperols i petita noblesa contra la política de Carles I. Va participar en la batalla de Villalar i va ser ajusticiat després de la derrota (1521).
En el núm. 78, del carrer Olzinelles, la Bomboneria Pons, elaboració artesanal i venda de bombons, xocolata, torró i mones de Pasqua amb un obrador fundat l’any 1960.
En el núm. 73, l’Escola Bressol Guinbó. La història de Guinbó comença l’any 1968, quan unes famílies del barri de la Bordeta —d’aquí el nom de guarderia infantil Bordeta (Guinbó)— van prendre la iniciativa, de crear una llar d’infants. L’escola bressol ocupa la planta baixa i el primer pis, mentre que a la resta està ubicat el Servei Educatiu de Sants-Montjuïc (l’EAP, CREDAC i CRP). En la 2ª planta està ubicat el CREDA Pere Barnils (Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius de Catalunya).
En el núm. 30 el Centre Social de Sants. Des de fa 15 anys està apuntalat perquè té problemes estructurals greus i només es pot utilitzar la planta baixa.
En el núm. 96 un altra casa modernista.
En el número 31 està La Lleialtat Santsenca, va ser una de les primeres cooperatives del barri de Sants, data de fundació el 22 d’octubre de 1891. L’edifici actual és de l’any 1928. L’any 39 va ser expropiat per la “falange”. L’any 1988 l’ajuntament va rehabilitar l’edifici per a gestió comunitària del barri.
A continuació el carrer d’Ibèria i la plaça d’Ibèria (coneguda popularment com la plaça del Violí),pel restaurant Can Violí.
Ara ens aturem a la plaça de Bonet i Muixí. On hi ha un Monument als Castellers de Sants. Es tracta d’un cercle gran i un altre de més petit, dins tots dos d’un quadrat dividit en quatre parts, a terra, conté gravades les petjades que farien els que fan pinya aixecant un quatre de vuit. Al voltant d’aquest quadrat hi ha ampolles d’aigua, sabates, roba i diversos objectes d’us quotidià, que figura que han deixat els membres del castell, abans d’aixecar-lo.
L’Església que es troba a la plaça és Santa Maria de Sants, és un temple d’estil neoclàssic que data de 1828. L’any 2022, s’hi inaugurà a la Capella de la Immaculada un columbari, on les primeres cendres que s’hi van dipositar foren les de la cantant santsenca Núria Feliu.
Un altre element històric important d’aquesta plaça és el que es coneix com a Refugi 819. Es tracta de les restes subterrànies d’un refugi antiaeri que els mateixos veïns de Sants van construir durant la Guerra Civil. Va ser redescobert l’any 2016 en una intervenció arqueològica prèvia a unes obres. En aquest moment no es pot visitar.
L’any 1984, Centre Cívic de Sants, antigues Cotxeres de Sants, és el major Centre Cívic de Barcelona. L’edifici va ser construït a finals del segle XIX – 1875 – per guardar tramvies i va mantenir la seva funció fins a 1968. El primer tramvia, que va circular per Barcelona, de tracció animal, var ser el que anava des del Pla de la Boqueria als Josepets.
Després del seu tancament i va haver.hi mobilitzacions veïnals reivindicatives que culminaren amb la reforma de les antigues cotxeres per adaptar-les a la seva nova funció de centre cívic.
Sortim de la plaça per passar pel Pas de Fructuós Gelabert (1874-1955). L’any 1897 construí, ell mateix,una càmera cinematogràfica, se’l considera el primer director i fundador del cinema català. Pioner del cinema espanyol amb “Riña en el café” (1897) i “Choque de 2 trasatlánticos” (1898).
Arribats al carrer de Sants núm. 78, trobem Fotografia Daguerre – 1916 -. Es tracta de la primera casa de fotografia a Barcelona. L’estudi encara és propietat de la tercera generació de la família Bonet -Tapia. A la façana de l’establiment hi ha col·locada una placa dedicada a Martí Bonet Berenguer (Guimerà 1882 – Barcelona 1960), fundador de l’estudi.
Seguim pel carrer, fins al núm. 74 on hi ha la Casa VivesPastisseria, d’elaboració artesanal des de 1825. A la cantonada del carrer de Salou núm.54 hi ha una casa modernista amb un mosaic molt interessant.
Seguim pel carrer de Riego, dedicat a Rafael del Riego y Flórez (Astúries 1785 – Madrid 1823), de família noble, militar i polític lliberal. L’1 de gener de 1820, sent tinent coronel, es va revoltar a Cabezas de San Juan (Sevilla) i posar fi a l’absolutisme de Fernando VII, donant pas a un règim constitucional.
Tres anys més tard, i després d’un judici, amb la restauració de l’absolutisme, el condemnaren a morir en el patíbul. La marxa que tocaven les seves tropes, va perdurar en la memòria col.lectiva popular i va donar el seu nom a l’himne adoptat per la II República, com himne nacional.
Arribem a la plaça d’Osca. Molta vida !!!
És una de les places més tradicionals del barri de Sants, rodejada d’edificacions típiques del segle XIX. Fins a l’any 1913 s’hi va ubicar el mercat de Sant fins a la seva ampliació i trasllat a la seva seu actual.
Tot i que antigament se l’havia conegut com a plaça Vella, el seu nom oficial ha anat variant al llarg dels anys: Plaça d’Isabel II i plaça del Mercat. Actualment, es manté el seu esperit popular, sent un lloc de trobada de gents. Tancada al tràfic i flanquejada per alts arbres, la plaça està poblada per bars i restaurants, que amb les seves terrasses fan les delícies dels amants de vermuts i menjars a cel obert.
En el carrer Premià es troben, en el núm. 14 Can Bauti, l’Arrosseria de Sants, en el núm. 18 Las Tres Mentiras i en el núm. 20 el Bar Cooperativa, Terra d’Escudella.
Si seguim pel carrer de Muntades arribem al Parc de l’Espanya Industrial, que està entre el barri de Sants i el d’Hostafrancs, tots dos en el districte de Sants-Montjuïc.
L’Espanya Industrial, Societat Anònima Fabril i Mercantil, va ser una empresa tèxtil fundada el 28 de gener de 1847 a Madrid per la família igualadina Muntadas. A causa de la crisi financera del 1848, es trasllada al barri de Sants l’any 1851.
El 1880 donava treball a 2.500 persones. L’any 1972 l’empresa es trasllada a Mollet del Vallès, tancant l’any 1981.
L’any 1985, després d’una sèrie de reivindicacions veïnals, el solar de l’antiga fàbrica es destinà a la construcció d’habitatges i a la creació de l’actual parc.
L’Espanya Industrial va ser sempre una de les fàbriques més modernes, dedicada al filat, teixit i estampat de cotó, amb una famosa producció de panys i paper d’enquadernar. A més de les instal·lacions industrials comptava amb diversos equipaments per als seus treballadors, com: guarderia, menjador social, instal·lacions esportives, etc. L’Espanya Industrial era coneguda amb el nom del “Vapor Nou” en contraposició al nom que rebia l’altre gran indústria tèxtil instal·lada en l’antic municipi de Sants, el “Vapor Vell”.
El parc s’inspira en els quatre elements primordials: aigua, terra, foc i aire.
Es conserva l’edifici de les oficines de l’antiga fàbrica, la Casa del Mig, que actualment és un casal juvenil. Aquest edifici és, junt amb l’arc monumental d’accés, l’únic que resta de l’antiga fàbrica tèxtil.
En el recinte del parc hi ha nou torres i diverses escultures: la més important és El Drac d’Andrés Nagel (1987), té una alçada de 7 metres i pesa unes 150 tones.
Tors de Dona, d’Enric Casanovas – 1947
Arribem a la plaça de Joan Pelegrí (El Pele), Dedicada a Joan Pelegrí i Partegàs, metge, historiador i pedagog. Dugué a terme una tasca cívica i pedagògica al Centre Montserrat-Xavier i a l’Escola Tècnica Professional d’Hostafrancs, de la qual fou un dels fundadors el 1940.
Molt a prop trobem, la plaça d’Herenni (plaça dels gitanos). La presència dels gitanos al barri d’Hostafrancs va lligada a la industrialització de Barcelona. D’aquí són originaris els gitanos catalans, des de l’època de Carlos III.
Carrer de Béjar, núm. 36 hi ha l’Espai refugi per Ucraïna: Ukrainian Center, en el núm.33 “El Rebost d’Hostafrancs”, un altre restaurant recomanat, i en el núm.53 el Cine Zumzeig, cinema cooperatiu i participatiu amb una programació en versió original i altres activitats culturals.
Endinsats a l’Eixample Esquerre, arribem al Parc de Joan Miró (abans Parc de l’Escorxador– traslladat a Mercabarna). On destaca l’escultura de Joan Miró, “Dona i Ocell”
L’any 1968 l’Ajuntament de Barcelona va suggerir a Joan Miró la realització d’un mural ceràmic per donar la benvinguda als visitants que arribessin per aire des de l’Aeroport. Un cop inaugurat Miró vaproposar la creació de dues obres més, una pensada pels viatgers que arribaven a la ciutat permar i una pels que arribaven per terra. La primera es va concretar amb el Mosaic del Pla de l’Os, el paviment ceràmic que es pot veure al Pla de la Boqueria; la segona havia de ser una esculturade seixanta metres que aniria situada al Parc de Cervantes, on la carretera nacional es convertiaen la Diagonal, però aquesta finalment va ser desestimada. Segons sembla, el projecte de Donai Ocell es va inspirar en aquesta obra. Que és finalment la que dona la benvinguda als viatgers que arriben per terra.
Va ser l’última obra de grans proporcions del polifacètic Joan Miró. L’obra va ser inaugurada el 1983, sense la presència de l’autor a causa dels greus problemes de salut que patia, morint mesos després de la inauguració i a l’edat de noranta anys.
En aquest mateix parc, s’instal.laren provisionalment el Parc de Bombers l’any 2010, “fins al 2013”. …… (????)
La majoria de la redacció, comentaris i fotografies han sigut efectuats pels companys del curs: Marina Heras, Fàtima Salazar i d’en Toni Gascón. També ha col.laborat en algunes de les fotografies el company, Joaquim Ros.
He afegit part de la redacció, comentaris, fotografies i petits retocs de la meva “collita”.
Nom del curs: “Passejant, descobrim més Barcelones”.
Carretera de Ribes, al seu pas pel barri del Clot – 1925
Institut de Formació Contínua de la Universitat de Barcelona.
IL3-UB Programa Gaudir UB.
Cursos pel Plaer de Saber. Segon Trimestre 2022-2223 del 16 de Gener al 31 de Març.
Temàtica: Ciències Socials i Economia.
Nom del curs: Passejant, descobrim “més Barcelones”.
Professor: Narcís Fradera Bota.
Primer Itinerari : Pel Barri del Clot. Dia 18/01/2023
Comencem l’itinerari a la controvertida i mai ben valorada Plaça de les Glòries Catalanes. D’ença que tinc memòria he viscut no sé quantes innovacions, modificacions, remodelacions…… obres, obres i més obres…..
Punt on conflueixen les tres vies més importants de la ciutat : La Diagonal, la Gran Via i la Meridiana. Amb més de 150 anys d’història.
Rodejada per alguns dels dissenys arquitectònics més emblemàtics de Barcelona.
Si mirem cap a la muntanya, la imponent Sagrada Família. A l’esquerra l’edifici en forma de panteó, del Teatre Nacional de Catalunya, i a pocs metres de la plaça la Torre Glòries, antiga torre Agbar, on des dels 125 mts d’alçada i amb els 360 graus podem observar un espectacular mirador amb tot Barcelona als teus peus i el cel a l’abast de la mà. Un gratacel que és la porta d’entrada del districte tecnològic, conegut com a 22@.
En aquest mateix projecte urbanístic hi ha la seu del Disseny Hub Barcelona, amb el seu Museu, edifici conegut amb el sobrenom de la Grapadora. Més al fons la nova ubicació dels nous Encants Vells – Mercat Fira de Bellcaire “Els Encants”, d’obligada visita. Mercat brocanter on es dona sortida a tots aquells articles que ja no és possible trobar i oferir-los per altres canals comercials. D’una estructura moderna amb mòduls inclinats d’acer inoxidable que reflecteixen la llum i el paisatge urbà del seu interior.
El nom del projecte guanyador de l’espai de la vegetació de la nova plaça correspon a Canòpia Urbana. Actualment, just, al mig de la plaça s’identifiquen unes columnes de ciment que suportaven una passarel.la, que era un mirador per poder mostrar al públic les obres de remodelació de les actuals i enèsimes obres….
En cada reurbanització – en cada bugada es perd un llençol – podem recordar que en la part central de l’antic Tambor de la plaça hi havia el Monument al Metre. L’any 1992, durant els Jocs Olímpics, l’Ajuntament de Dunkerque va regalar a la ciutat de Barcelona, la mesura de l’arc del meridià terrestre que va des de Dunkerque a Barcelona passant per París. Actualment, es troba arraconat i cobert amb un plàstic a la cantonada del carrer del Dos de Maig.
Continuant la visió cap al nord i més lluny es retalla la silueta de Sagrada Família. Més proper a nosaltres tenim l’Institut d’ensenyament secundari Salvador Espriu, i just al costat observem l’antiga Farinera del Clot, ara Centre Cultural.
Finalitzem el cercle de 360º amb l’antiga fàbrica Hispano Olivetti.
L’àrea que avui ocupa l’actual plaça de les Glòries Catalanes ha estat des de sempre un lloc de pas en la sortida natural de Barcelona cap al Vallès i el Maresme. La Via Augusta romana ja travessava aquest indret.
A mitjan segle XIX, mentre la ciutat maldava per enderrocar les muralles, “la Compañía de Caminos de Hierro del Norte” va construir la línia Barcelona-Granollers que, sortint de l’Estació de França. L’any 1852 ja travessava de nord a sud la futura plaça. Aquesta fita va ser de gran importància perquè el pas del ferrocarril va hipotecar durant molts anys el desenvolupament urbanístic del voltant de les Glòries.
Alguns anys més tard, el Pla Cerdà (1859), va imaginar el centre de la futura ciutat a la cruïlla de la Gran Via, la Meridiana i la Diagonal, la malla ortogonal del seu pla va topar amb les vies del tren i el va obligar a forçar-la en un gest estrany.
El 13 de maig de 1919, la plaça es va inaugurar oficialment. L’ any 1928, els Encants, que des d’aleshores van esdevenir una singularitat de la plaça, es van instal·lar en un racó del costat muntanya com un element més de desolat paisatge de la plaça amb contorns mal definits per les fàbriques farineres i la fàbrica de paraigües de Pío Rupert o els nombrosos tallers, coberts i instal·lacions vinculats a les companyies de ferrocarril.
Durant la República (1935), s’aprova el soterrament de les vies i la urbanització de l’entorn. Amb l’esclat de la Guerra Civil només es va arribar a executar un tram de la Meridiana, i durant la contesa bèl·lica els túnels ja iniciats van servir de refugis antiaeris al veïnat.
Durant els anys quaranta la transformació de les Glòries es va estancar: les autoritats franquistes van prioritzar la urbanització del futur carrer de Guipúscoa en detriment de la continuació de la Gran Via cap al Besòs. L’únic fet remarcable va ser la construcció de les modernes instal·lacions de la Hispano-Olivetti.
L’any 1953 es va aprovar l’avantprojecte de reforma de la plaça, que preveia regular l’incipient flux de trànsit rodat mitjançant una anella elevada per sobre de les línies del ferrocarril.
1961 – 1972
L’any 1973 la plaça era travessada per dos ramals viaris elevats i una passarel·la per a vianants d’estructura tesada que salvava l’anella entre els Encants i la sortida del metro, i que el 1975 va guanyar un prestigiós premi europeu de construccions metàl·liques.
El projecte olímpic del 1992 preveia transformar-la en una de les portes d’entrada a Barcelona. En el marc de les obres que es duien a terme amb l’objectiu de millorar la ciutat per a l’esdeveniment olímpic, el desgavell viari dels anys setanta es va substituir per la doble anella (que allotjava un aparcament). Tres anys més tard, es va iniciar el projecte del Bosquet dels Encants, a la confluència Gran Via, Meridiana i Castillejos.
L’any 2003 l’Ajuntament va impulsar la constitució d’una comissió de seguiment del projecte de remodelació de les Glòries, amb participació de l’Ajuntament i d’entitats veïnals.
A partir del 2008 es va iniciar la progressiva desconstrucció de l’anella amb el desmantellament del tambor i de l’aparcament i entre el 2009 i el 2010 va començar la construcció del Museu del Disseny i dels Nous Encants, dos equipaments d’escala metropolitana i arquitectura singular que es van afegir a L’Auditori i el Teatre Nacional de Catalunya, construïts vint anys abans amb motiu del perllongament de l’avinguda Meridiana.
Ens dirigim cap a La Farinera, ara reconstruïda, i en visitem la planta baixa. La part antiga, de totxana, és del segle XIX. Els arquitectes han sabut compaginar l’obra antiga amb el disseny modern. Sortint de La Farinera observem el terra on es dibuixa un cercle format amb llambordes que podria ser un record a aquest tipus de pavimentació dels carrers de Barcelona ara en desús, però quan s’aixequen carrers se’n troben sota l’asfalt com actualment passa en les obres del carrer Consell de Cent.
Abans de finalitzar la visita a la plaça de les Glòries en Narcís ens recorda que el nom complet és el de plaça de les Glòries Catalanes i abans de la remodelació de la plaça en el seu interior s’hi trobaven 12 columnes que representaven les 12 Glòries (El mas i la terra, La pau i la treva de Déu, El dret català, L’art romànic, El llibre del Consolat de Mar, L’arquitectura gòtica, La industrialització, La Renaixença, L’aportació catalana a la ciència i a la tècnica, El modernisme, La lluita per la llibertat i la justícia i El restabliment de l’autogovern).
Ens encaminem cap a l’entrada del carrer del Clot, des de la Meridiana, enfront de la gasolinera, qui no recorda, els que tenim certa edat l’edifici de la Renault l’emblemàtic 4/4, penjat a la façana.
A tocar de la gasolinera, podem contemplar una filera de cases unifamiliars de planta baixa i pis, construïdes el 1837 i habitades pels obres de la RENFE, de l’Olivetti… i que formen part del patrimoni de la ciutat, de manera que la seva rehabilitació ha de seguir fil per randa la normativa marcada per l’Ajuntament. Com anècdota, l’actriu Sílvia Munt va néixer en una d’aquestes cases.
Del mateix punt estant i dirigint la mirada cap a l’avinguda Meridiana ens adonem d’un edifici alt grisós amb els finestrals recoberts d’un entramat vertical on i té la seu el Centre Cívic Martinenc. En la seva planta baixa destaca la imatge mural de Martí de Tours, que dona nom al districte de Sant Martí. S’explica la llegenda de Martí oferint a un captaire mig nu la meitat de la seva capa.
Sortint del centre cívic Martinenc topem amb la façana d’un edifici modernista, l’edifici Sabadell, obra de l’arquitecte Josep Masdéu i Puigdemasa. Hi ha molts edificis modernistes escampats per la ciutat que són desconeguts. El modernisme no està representat només amb els edificis més emblemàtics del passeig de Gràcia sinó que n’hi ha molts més.
Edifici Sabadell
Travessem de nou la Meridiana i ens dirigim al carrer Joan I on a la placa podem llegir: Joan I rei de Catalunya i Aragó. En Narcís ens fa adonar de l’error atès que nosaltres, els catalans no hem tingut mai rei propi, i per tant la inscripció hi hauria dit: Joan I rei de la corona d’Aragó i comte de Barcelona.
Baixant pel mateix carrer a mà esquerra hi ha un curiós i popular bar de tapes anomenat Unicaso. El carrer Joan I ens adreça cap al carrer del Clot, on de nou admirem bells edificis modernistes força desconeguts.
Caminem uns passos cap a l’esquerra i ens adrecem al carrer Coronel Sanfeliu –
Fill predilecte de Sant Martí de Provençals.
El primer carrer a mà esquerra, tot baixant pel carrer del Coronel Sanfeliu, s’anomena Carrer Washington en honor del primer president dels EAU.
Continuant per aquest estret carrer topem amb la plaça i l’edifici del Mercat del Clot. Hi entrem i veiem altre cop a la seva cara nord-oriental i en alçada la imatge del patró del barri, Sant Martí de Tours, i a sota la llegenda del Sant.
En sortir del mercat hi ha un espai quadrangular que és com una ampliació de la mateixa plaça però amb un nom diferent, plaça de Font i Sagué que fou un geòleg i introductor de l’espeleologia a Catalunya. Sortint de la plaça a la cruïlla amb el carrer del Clot advertim una pastisseria molt reconeguda al barri.
Pastisseria La Palma
Carrer Rossend Nobas, de grans records de la meva infantesa.
On més tard tornarem……
Travessem el carrer del Clot i fem cap el carrer de la Séquia Comtal. En el número 2 s’hi troba un edifici que en podríem dir curiós.
Si no recordo malament, hi havia una antiga comissaria de policia (dels grisos), on entre altres coses, també, si feien els carnets d’identitat…… (???)
Seguint aquest carrer arribem a la cruïlla de l’Avd Meridiana amb el carrer d’Aragó, on identifiquem una escultura singular formada per dues “Pajarites”. És un monument homenatge a l’anarquista aragonès Ramón Acín afusellat pels franquistes l’any 1936.
El conjunt escultòric és una rèplica inaugurada el 4 de maig de 1991, de les idèntiques que es van instal.lar el 1929 al parc municipal d’Osca, que va realitzar el mateix Acin.
Un duplicat de la mateixa escultura tanca l’altre extrem del carrer d’Aragó amb el carrer de Bilbao. Milers de ciutadans hi passen cada dia sense imaginar.se quin drama si amaga..
A la seva esposa, catalana, Conchita Monrás, la mataren solament per ser la dona. A les seves filles d’11 i 13 anys i de noms Sol i Katia, la dictadura les va obligar a canviar de noms per “unos mucho más católicos: Marisol y Ana María”
En el mateix carrer Aragó a mà esquerra direcció Besòs destaca una església que va ser cremada el 19 de juliol de l’any 1936 finalitzant la reconstrucció el 1954. És l’església de Sant Martí del Clot assentada a la plaça del Canonge Rodó, que fou el rector durant 36 anys. També arribar a ser canonge de la Seu de Barcelona, i primer responsable del temple de la Sagrada Família.
A l’altre costat del carrer la Placeta de Marconi, Premi Nobel de Física i inventor de la ràdio. Continuem direcció de mar, però de seguida girem a la dreta prenent novament el carrer que ens fa d’eix de la passejada, el carrer del Clot. El nostre guia-conductor ens fa adonar que hi ha edificis que sobresurten i altres edificats més enrere que la línia de la vorera. Això és a causa dels diferents plans urbanístics que han anat dissenyant la fesomia dels carrers.
Arribem a una cantonada amb el nom de carrer Rafael Capdevila, que domina la cantonada, anteriorment era una sucursal de La Caixa. Just davant s’observa l’antiga fàbrica de paraigües, J Budesca on hi destaca el seu nom i logotip fets en mosaic.
Entrem al carrer mencionat i tot just a la dreta ens trobem amb el Centre Cultural Islàmic Català de Barcelona. Demanem autorització per visitar l’espai i el porter hi accedeix amb la col·laboració d’una jove musulmana, amb el seu característic mocador islàmic o hijab, que és qui ens acompanya. Ens descalcem i visitem la sala de la mesquita que és al soterrani.
Sortint del centre religiós encarem de nou el carrer del Clot direcció carrer de les Escoles fins a arribar a una gran plaça: el Parc del Clot on abans de ser soterrada radicava l’estació del Clot dels ferrocarrils de la RENFE. Amb una visió general hi despunten una mena de columnes de totxana, restes de l’edificació antiga.
La mirada cap al fons i a l’est es dirigeix a la torre del rellotge de l’ajuntament del districte de Sant Martí, on després anirem.
Caminem uns passos, direcció sud i ens dirigim al carrer de Rossend Nobas on hi ha la casa mare de la seu dels castellers de Barcelona. En el número 37 d’aquest carrer s’hi ubica el Passatge Robacols tancat per una porta de ferro. Una dona molt amable, a instàncies d’en Narcís, ens permet l’entrada al passatge. Entrem en un món entre antic, decadent i romàntic. Carreró curt no massa endreçat, però que val molt la pena de visitar. Les cases són del segle XIX i es conserven en el seu estat original.
Sortim del passatge i penetrem en el Parc del Clot travessant-lo per un pas elevat. Al fons sud despunta un frontó. És un dels poquíssim frontons lliures de Barcelona. El parc presenta depressions i alturons, però abans era tot pla perquè com hem dit era l’antiga estació del tren. Entre nosaltres i el rellotge de l’Ajuntament s’alça una gran xemeneia, record del temps de la industrialització.
Caminant pel pont arribem a l’altre extrem, la plaça de Joan Casanelles. Aquest personatge fou un parlamentari del Parlament de Catalunya abans de la guerra del 1936 i posteriorment al 1984 va ser de nou elegit parlamentari (essent l’únic diputat del Parlament de Catalunya que ho va ser abans i després de la guerra). Aquesta plaça és adjacent en el seu vèrtex sud amb la Plaça Valentí Almirall seu de l’Ajuntament del districte de Sant Martí . Valentí Almirall que morí l’any 1904 és un dels pares fundadors del catalanisme modern i ponent del Memorial de Greuges presentat a Alfons XII.
A la façana, al costat esquerre de la porta de l’Ajuntament s’hi veu una placa commemorativa d’una gesta dels Castellers de Barcelona. Ens hi endinsem i aturem per contemplar la font de les granotes, que descansa al mateix vestíbul de l’edifici consistorial.
Sortim de la casa gran i enfront nostre es troba ubicada una escola el nom de la qual, Escola Casas, al carrer Sant Joan de Malta, ret homenatge a Camila Casas la propietària de l’edificació que havia pertanyut en un temps molt pretèrit a l’Ordre dels Cavallers de Malta. Aquí parlem del desastre que representà en l’àmbit educatiu amb l’arribada del feixisme. El model educatiu de la República mai més s’ha recuperat a casa nostra. La qualitat de l’ensenyament va caure amb picat, amb la repressió franquista.
Josep Godai i Casals (1881-1936), arquitecte i historiador “menys perdre el temps a l’escola privada i entreu a la pública”. Entren 1917 i 1923 va edificar els grups escolars de Baixeras, Lluís Vives, La Farigola de Vallcarca, el Grup Escolar Pere Vila, Institut Pau Claris, Ramon Llull, Milà i Fontanals, l’escola Lluïsa Cura i l’Escola del Mar, l’edifici d’estil clàssic abarrocat de “Correos y Telégrafos” a Barcelona, i dissenya el Pavelló de Barcelona per a l’Exposició Internacional del 1929. Va ser estret col.laborador de Josep Puig i Cadafalch.
Recordar, també, a Antoni Benaiges i Nogués, el mestre que va prometre el mar (Mont-roig 1903 – Villafranca Montes de Oca 1936), mestre molt involucrat en el món de la pedagogia i política república. Està documentat el seu assassinat per “elementos de las milicias falangistas, el 25 de julio de 1936”, tot just començar la guerra civil…..
A l’escola finalitza a la instructiva passejada.
Molts dels comentaris i fotografies han sigut efectuats pels companys de curs: José Luis Fernández Bosch i Neus Camps Cura, que s’han ocupat de les fotografies i Neus Camps Cura i Antoni Codina Barreras, de la redacció.
Sant Joan Despí és un municipi del Baix Llobregat, situat a 17 km del centre de Barcelona, amb una població de 34.000 habitants (2021). Compta amb diversos equipaments importants, com la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la Ciutat Esportiva Joan Gamper, del FC Barcelona, així com un conjunt extraordinari d’edificis modernistes, en particular de l’arquitecte Josep Maria Jujol.
Josep Maria Jujol i Gibert (1879 – 1949) fou un arquitecte, dibuixant, dissenyador i pintor modernista català, deixeble i col·laborador de Gaudí. Fou, durant 20 anys, arquitecte municipal de Sant Joan Despí, on hi ha bona part dels habitatges que va construir.
Comencem el nostre recorregut a l’estació del tren de Sant Joan Despí.
A la mateixa plaça que s’obre davant de l’estació, crida l’atenció un magnífic edifici modernista, amb formes arrodonides i cúpules de trencadís de colors. És la Torre de la Creu, també anomenada Casa dels Ous.
La Torre de la Creu va ser un encàrrec, com a casa d’estiueig, de Josefa Romeu i Grau, al seu nebot Josep Maria Jujol. La construcció va començar el 1913 i va finalitzar el 1916, després d’una interrupció deguda a la Primera Guerra Mundial.
L’edifici està format a base de la intersecció de cinc cilindres de diferents diàmetres i alçades i en el teulat destaquen les cúpules i xemeneies de mosaics de vidre trencat. Una creu de ferro forjat corona el punt més alt i li dona nom.
En els últims anys, l’edifici, propietat de l’Ajuntament de Sant Joan Despí, s’ha dedicat a usos diversos, i actualment és una de les seus de l’Àrea de Formació Complementària de la UB.
Al costat de la Torre de la Creu, destaquen dues altres cases modernistes, Vil·la Elena i Vil·la José, també conegudes com a Cases Auriga o Cases Anzizu, en record del promotor de l’obra.
Vil·la Elena i Vil·la José són totes dues obra de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell, i van ser construïdes el 1910. Ambdues mostren influències islàmiques en les finestres i altres elements. Estan envoltades per un jardí amb un tancament d’obra, decorat amb pedra i trencadís.
Baixem pel Passeig de Canalies fins a la cantonada amb el Passeig del Canal, on trobem un cartell explicatiu del Canal de la Infanta, que discorria pel traçat d’aquest passeig.
El Canal de la Infanta (així anomenat en honor de la Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón, cunyada del rei Ferran VII) va ser una canalització de 17,4 km, construïda entre 1817 i 1821, per portar les aigües, procedents del riu Llobregat, des de Molins de Rei fins al barri de la Marina de Sants, amb l’objectiu d’implantar la tècnica del regadiu a les terres fèrtils que disposaven del conreu de secà, augmentant així la seva productivitat (passant d’una collita anual a tres o inclús quatre) i ampliar la varietat dels cultius.
A partir dels anys 50 del segle passat, la transformació progressiva del territori recorregut pel canal, cap a un ús urbà i industrial, va provocar la disminució de les terres de regadiu així com el deteriorament de la qualitat de l’aigua, fets que van provocar la caiguda en desús del canal i la seva pràctica desaparició.
A l’altre costat del Passeig del Canal, veiem un bonic mural, d’estètica noucentista i temàtica pagesa.
Continuem baixant pel carrer de Baltasar d’Espanya i girem a la dreta per Rius i Taulet, seguint pel carrer de les Torres, deixant a la dreta una casa, en el núm.2, amb un bonic escut a la façana, de l’any 1925.
Al núm. 12 del mateix carrer trobem el portal del taller del manyà Josep Oliver (1889 – 1966), col·laborador habitual de Jujol.
És una porta treballada amb ferro i vidres de colors. Al bell mig destaca una serp que serveix d’agafador i que amenaça intencionadament un gall dindi amb la cua oberta.
Seguint pel carrer de les Torres, a la cantonada amb el carrer Cor de la Flora, hi trobem la Torre Concepció, un edifici noucentista de 1932, obra de Salvador Sellés.
Continuem fins al carrer següent (Jacint Verdaguer), per on girem a esquerra. A la cantonada amb el Carrer del Llobregat hi trobem diversos edificis destacats.
La Casa Jujol (Jacint Verdaguer, 31), construïda el 1932 pel mateix arquitecte. En un solar relativament petit va construir dos habitatges, un per a la seva pròpia residència i l’altre per llogar.
La decoració de la casa està feta a base d’esgrafiats en un intens color blau, amb motius de flames i amb la inscripció “Déu hi sia” sobre la porta.
Just davant, la Torre Serra-Xaus (1927), projectada per Jujol com a habitatge unifamiliar, però al cap dels anys convertida en dos habitatges separats.
Just al davant, al núm. 28-30, la Casa Engràcia Viñas (1911), obra de l’arquitecte Ignasi Mas i Morell. La façana està decorada amb pedra i trencadís, i destaca també la fornícula o nínxol de forma triangular, dins la qual hi ha una imatge de la Moreneta.
Al centre de la vila, la masia de Can Negre, del 1680, ha esdevingut un dels edificis més emblemàtics de Sant Joan Despí, gràcies a la intervenció que va realitzar Josep Maria Jujol.
Pere Negre i Engracia Baler, propietaris de la masia, demanaren la reforma per adaptar-la a un nou ús i el d’estiueig. Entre els anys 1915 i 1930, la reforma incorpora tot l’enginy, creativitat, colors, textures i simbologies religioses singulars.
La casa es pot visitar. A l’interior, destaca el següent:
Planta Baixa: On actualment hi ha les sales d’exposicions, es trobava el celler i la cuina. L’actual recepció era el menjador de la casa, que donava pas al despatx on la família tenia un retaule dedicat a Santa Tecla. L’arquitecte va crear un tancament per protegir la pintura; les portes gravades tenen un sistema mecànic que permet deixar visible el retaule sense que les portes toquin les parets. Molt amablement l’encarregada de la recepció ens va mostrar el mecanisme.
Escales: La gran remodelació i la construcció d’una tercera planta, va suposar l’allargament de l’escala, que a partir dels colors blaus, blancs i altres decoracions, simbolitza una ascensió al cel, cada vegada que s’accedeix a les golfes.
Capella: Predominen les formes vegetals i les imatges del cel estrellat, que evoquen l’entrada al paradís celestial, en un ambient neobarroc. El llum que presideix l’espai central, li dona lleugeresa a un material pesat com és el ferro forjat.
Habitació dels ocells: Sala i alcova. Zona de planta quadrada decorada amb pintures murals que reprodueixen un claustre gòtic, amb fons de colors blaus, on pinta diferents ocells a la part superior.
Carrossa: L’interior d’aquesta estança, orientada al sol, permet la circulació d’aire. Aquest element sostingut recorda a un carruatge, amb seients festejadors enfrontats, típics de l’època.
Golfes: El nou espai que crea Jujol, li permet poder aixecar el sostre de la capella, creant a més un magatzem i rebost i aconseguint molta més alçada a aquests dos espais.
Sortim per el Torrent d’en Negre fins al carrer del Bon Viatge. Davant nostre hi trobem la Ermita de Santa Maria del Bon Viatge, un edifici protegit dins del Patrimoni Arquitectònic Català, enfonsat amb relació al nivell viari, per culpa de les múltiples inundacions. Resta tancada tor l’any excepte per Nadal, que s’exposa el Pessebre.
Existeix documentació des de 1262, on els viatgers paraven per demanar a la Verge un Bon Viatge.
Just davant de l’ermita trobem l’Església de Sant Joan Baptista , originalment una església romànica del S. XII, ampliada el S. XVI, amb una façana neoclàssica de finals del S. XIX. Va ser destrossada durant la guerra civil, excepte el campanar. La seva reconstrucció fou a càrrec de l’arquitecte Josep María Ayxelà i Tartas, i la direcció artística, no cal dir-ho, a càrrec de Josep Maria Jujol. Les dues talles romàniques originals varen desaparèixer durant el 1936.
Tornem a baixar pel carrer Jacint Verdaguer i girem a la dreta pel carrer del Mig, fins a l’Ajuntament, on veiem un mosaic a la façana amb l’estació nº 13 del Via Crucis. Girem pel carrer Frederic Casas fins al carrer Major, on es dona per finalitzada la ruta, davant de la biblioteca Mercè Rodoreda.
Tot seguit varen seguir fins a arribar al Parc de la Torreblanca, situat entre els termes de Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Sant Feliu del Llobregat, al costat de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, del FC Barcelona. Al cor del parc, el magnífic jardí romàntic de finals del S. XIX ens introdueix en un món ple d’encant i misteri.
1. Pel barri del Clot 2. Ruta per Hostafrancs 3. Passejada pel Born 4. Per Sant Joan Despí 5. Passejada pel barri dels Indians 6. Passejada pel barri de La Salut 7. Del monestir de Pedralbes a la plaça de Pius XII 8. Passejada per Horta 9. Passejada per l’Eixample 10. Ruta pel barri vell d’Esplugues
Professorat
Narcís Fradera, professor jubilat de geografia i història
Títol:Caminant sense fronteres. De Sant Petersburg a Barcelona i Sant Jaume de Compostel·la; i d’Islàndia a Malta
Autor: Josep Maria Aymà
Tushita edicions (Sant Celoni, 2022)
Caminant sense fronteres
Singular i apassionant, el llibre que ara us presentem, per no dir que extraordinari. El seu autor, el sociolingüista Josep Maria Aymà, ja jubilat, no s’ha retirat, en canvi, de l’ofici de caminaire. De fet, s’ha dedicat tota la vida als viatges arreu del món, l’excursionisme -sobretot al senderisme)-, les marxes de resistència i les curses per muntanya.
Com a membre del Comitè de Senders de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, va fer ingressar aquesta organització a l’European Ramblers Association, l’organització continental del senderisme, i també va promoure, l’any 1991, el Congrés d’aquesta organització a Montserrat.
Un cop jubilat, ha realitzat el seu projecte de travessar Europa d’est a oest i de nord a sud, que és el que ens presenta a Caminant sense fronteres. Vinculat des de sempre amb el Club Muntanyenc Sant Cugat, ha promogut els anomenats Passeigs per Collserola que, després d’un quart de segle, han dut milers de persones a compartir matinals dominicals per conèixer la natura, la cultura que se’n desprèn i fer amistat i salut a tocar de casa.
L’autor ens proposa de viatjar a peu per poder veure de prop la realitat dels països mitjançant els seus entorns naturals i urbans; tenir l’esperança fixada en el revolt, perquè el caminaire sempre espera veure el lloc més bonic davant seu; rebre la felicitat d’albirar el lloc d’arribada sovint des de lluny, semblant al que devia ser l’alegria del pelegrí en veure les punxes de les catedrals o els campanars de les esglésies; sentir-se recompensat per l’esforç; experimentar el retorn a la naturalesa…
Josep Maria Aymà
En definitiva, la Transeuropa que viurem en aquestes pàgines -que s’acompanyen de nombrosos QR- ens permet comprendre la identitat de cada país a partir de descripcions dels paisatges i les poblacions per on passa el caminaire, notes artístiques, reflexions històriques i sociològiques… Tota una filosofia vital expressada, singularment, en la darrera part de l’obra.
“No competeixo ni m’interessen els rècords –diu Aymà; només la cultura i l’esport. (…). Per mi, l’important no és ni tan sols arribar, sinó passar-ho bé, fruir de la cursa, de la gent, de l’ambient, del bé que et sents”. I és que “caminar és descobrir a cada moment una il·lusió”.
En poques paraules, per poc que us agradi conèixer el planeta us encisarà aquest llibre, recorregut a peu per molts indrets d’Europa i amb altres referències al món.
Més informació
Aymà: ‘Caminar no és només posar un peu davant de l’altre’. Podcast Cugat Mèdia el 24/feb/15 Sant Cugat A Fons aquí
Del pròleg del llibre a càrrec de Miquel Jaumot i Bisbalaquí
L’obra ofereix una visió completa de la societat del seu temps.
La seva major característica és la simplicitat, la ironia i la claredat. Escriptor conservador incansable, fumador empedreït, i inseparable de la seva boina negra. Segons ell, la vida és caòtica, irracional, injusta i les ànsies d’igualtat i de revolucions són un deliri.
En aquestes Pàgines Selectes, hi trobarem la descripció fidel d’homes cabdals de la vida catalana, assistirem enlluernats al desplegament prodigiós del paisatge de Catalunya, de la Mediterrània i especialment del seu Empordà, explorarem i ens endinsarem en una successió d’excel.lents relats i experiències marineres, tindrem visions i ambients d’altres països i costums, anècdotes culinàries per sucar.hi pa, i relats de diverses i banals temàtiques quotidianes
No era ni antirepublicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic, que buscava una certa modernització de l’Estat.
Personatge intel·lectual, excèntric, controvertit, incomprès, individualista, asèptic, visionari, faldiller, excitant, polèmic i sense cap mena de dubtes: excel.lent escriptor i periodista.
Per què sóc conservador
“Si el diner es volatilitza i les dones passen i els homes s’esbraven i tendeixen al repapieig; si l’equilibri microbià de la nostra vida és tan precari i incert, si tot, pel mer fet d’existir, està destinat a la destrucció i a la ruïna, sé de tantes coses bones a penes n’existeix el record, i, de les més belles, ni el record existeix, si tot passa avall per la cantonada de la fugacitat i de l’oblit … ¿Com és possible de sospitar que hom pugui deixar de ser conservador? ¿La demència de la nostra fantasmagoria, no hauria de tenir un límit?”
Fumador empedreït
“L’home, en tant que forma part de la naturalesa, és un agent espontani, inconscient, dels seus impulsos destructors..
La seva llum és pobra i petita. Els homes no són pas iguals. Sovint són radicalment distints. Darrere de les més rosses i càndides faccions humanes sovint hi ha, endormiscada, una bèstia. Sovint l’home s’alia amb les forces destructores: es deleix per sumar-se, per oferir la seva sagacitat, la seva diabòlica invenció, a l’acceleració de la marxa devastadora de la naturalesa.“
Envers la memòria:
L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és una criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva.
La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries…. Mantenir el testimoni d’aquestes coses és cultura.
Exili, dues cares…dues memòries…
Ens creiem que es tracta d’un concepte recent, però és un concepte ideològic, d’identitat, històric, cultural, genealògic… és l’esforç de certs grups humans per retrobar el seu passat i recuperar la seva història, i poder saber d’on venim i on anem. Pla fa moltes referències aquest estat. Per això molts actuen i treballen tan frenèticament, per fer taula rasa del passat i esborrar de la nostra memòria històrica tot allò que no interessa.
No és que Josep Pla creï un estil literari nou en la seva trajectòria. El seu relat no és un punt i a part en la seva producció com escriptor, sinó que és capaç, en un text curt condensà tot allò que vol dir i expressar, on altres necesitan més espai.
L’essència del seu relat recau en el fet que tots els trets principals, queden recollits i definits dins dels seus arguments i components personals com a escriptor.
Petit resum dels set llibres:
1 Retrats de passaport:
Una tria de perfils curts de personatges de diversa espècie, nacionals i estrangers, que Pla va conèixer, i que en unes breus pinzellades ens dona “petits-grans” trets i matisos de les seves personalitats. Com a exemple Buñuel, Dalí i Miró, un combat surrealista.
Luis Buñuel
“No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants”.
2 Alguns homenots:
Elabora uns retrats literaris de diversos personatges importants de la nostra història, cultura i societat catalana: Antoni Gaudí, Francesc A. Galí i Prat de la Riba.
Per exemple a través de Gaudí ens mostra els avatars de la construcció de la Sagrada Família.
Antoni Gaudí
“Gaudí és un dels catalans de volada més vasta que en la nostra història han existit….. com més s’eixampla la dimensió universal de Gaudí, amb més claredat va apareixent la seva arrel terrestre catalana, més explícitament es manifesta l’home d’aquest país.”
3 Cabotatge mediterrani:
Relats, anècdotes, anotacions i reflexions que va emprendre a fer un viatge per les costes del Mediterrani a través de França, Itàlia i Grècia.
Fou un viatger impenitent, però sempre torna al seu Empordà… en tornar al Mas Pla el 20 d’abril del 56 escriu: “Tot s’ha acabat. Sento la llunyania d’Atenes….. He trobat el país immòbil, ensopit i deprimit. Tot sembla caure a sobre, però no acaba de caure res….”
4 L’Empordà:
Mas Pla
El Montgrí
Portlligat
És una aproximació als paisatges de l’Empordà, dels seus cels, la seva llum, de les seves postes de sol, del seu litoral i de les seves costes, de la seva història, de l’Empordà grec, de la seva romanització, de la seva època medieval, de les constants invasions franceses…. “La influència d’aquesta demència històrica sobre el vuitcentisme peninsular – i català especialment – fou importantíssima”
5 La cuina del Peix:
Com es pot arribar a escriure tant sobre el peix?
“El mar, com a medi vital, produeix formes i éssers espantosament desorbitats… de formes còsmiques i terribles….”
De sobres és prou coneguda la fascinació d’en Pla per la cuina i la gastronomia. A part de la descripció, abundant del “peix”, ens parla del secret de la llagosta, dels sonsos fregits, del bacallà, de les anguiles, les sopes de peix…. entre altres, i ens recorda que “ara que hi ha menys pescadors a la costa; ara que podem menjar cada dia peix congelat, convindria vetllar per la cuina del peix, respectar els principis, les tradicions, l’experiència tan antiga que divaga per aquests ribatges.”
En resum, un llibre per sucar.hi pa.
6 Relats de Mar:
Recull tres relats de la vida marinera i dels seus homes, abans de l’arribada de l’infernal turisme: El coral i els coralers, el naufragi del Cala Galiota i Pa i raïm.
De resultes del fatídic naufragi del Cala Galiota, i que a Cadaqués anava canviant la seva projecció turística, i com que “el català és un animal que s’enyora”, es crearà un restaurant anomenat “La Galiota”, com a record del pailebot naufragat.
“….. tot el que acabo d’escriure sobre el naufragi del Cala Galiota demostra que en la vida dels homes i de les dones es produeixen voltes i voltes, sempre insospitades, increïbles, i que tot el que passa en la vida – bo o dolent – és inqüestionable.”
El naufragi va forçar obrir el restaurant. El maleït covid, ha obligat a tancar.lo. Esperem que, encara que sigui perquè el català és un animal que s’enyora, pugui de nou reobrir la seva cuina i records…..
“A Cadaqués, arrendà una casa que tenia un balcó sobre la bahía, amb una vista fascinant, i vaig estar uns quants dies amb un estat extremadament contemplatiu, on cada dia en feia més savi que ric, amb una solitud envejable. El peix tenia una gran qualitat, l’oli, les anxoves, el pa, el vi, els crustacis, els musclos, no tenien rival. Les tramuntanes eren fortes, de vegades no ens deixaven ni caminar, el clima era sec i……”
Cadaqués
7 Fer-la Petar:
Recull una sèrie de reflexions, en vint-i-tres textos de diverses temàtiques…….
Ens parla del matrimoni i dels amors, de l’alcohol i del tabac, del cinema i del futbol… és a dir de totes aquelles coses que ens expliquem quan la fem petar després de treballar…
“En el nostre país hi ha molta gent que té gos; els pobres solen tenir gat; n’hi ha que no passarien per menys de tenir gat i gos; els rics solen ser afeccionats a la música de Wagner. Així, la nostra vida ha transcorregut entre gats, gossos i wagnerians.”
Sant Pere de Rodes Monells
Parlem una mica més de Josep Pla, per conèixer.lo millor:
Espia de Franco i dels aliats ????:
Encara és molt difícil aclarir si una persona, situada durant la guerra civil, en aquesta península, fou un traïdor o un patriota.
“La traïció és qüestió de dates”. Jo hi afegiria: “I de situació geogràfica”. Els que hem viscut la guerra civil ho sabem massa.
Petit relat, del llibre negre / quadern gris /manuscrit – inacabat o no – de la “Història de la Segona Repúbica”:
Un catalán de Franco:el libro negro de Josep Pla:“Història de la Segona República Espanyola”, manuscrit original català inacabat …
Quan va redacta per primera vegada “cuaderno”, tot just superava els vint anys. I quan ho va publicar, revisat, sobrepassava els seixanta.
“Parece una mala tarde de toros”: La Segunda República según Pla.
La càtedra de la Universitat de Girona, que du el nom de l’escriptor empordanès, entre els papers personals de l’autor de “El cuaderno gris” apareix, l’escrit en català, de “la Història de la Segona República espanyola”.
Descobriment de les dones:
“Les dones solen descobrir.se en el moment posterior al matrimoni. De vegades es descobreixen abans. Hi ha una espècie d’homes que no les descobreixen mai. Cada u per allà on l’enfila.”
“He dit que era antifeminista. Afegiré que he estat atacat de voler tancar les dones a la cuina. Però jo no vull tancar ningú, encara que confesso que, a la cuina –sobretot si no és gaire moderna–, s’hi està molt bé. “
“Sóc un gran admirador de les dones del meu país. Crec que, generalment parlant, valen més que els homes”
Reconeixeria que les dones el van fer dissortat, encara que la felicitat que va obtenir compensava tota la seva desgràcia, ja que era millor ser feliç i desgraciat que no ser cap de les dues coses….
Misantrop empedreït, publicaria unes 150 biografies. D’elles, ni una sola fa referència a cap dona. Solter solitari, incompatible per conviure amb una dona, guardava en secret un amor llunyà, impossible, obsessiu… bevia per suportar la malenconia….
L’obsessió eròtica per Aurora, un dels seus vuit amors, va ser la dona que li va mantenir viva la flama de l’erotisme, amb qui intercanviava cartes que sempre van arribar tard.
Aurora
Esperit de contradicció. Simpatitza amb el cop d’estat. Va ser el franquista més antifranquista. Catalanista hipercrític amb el seu país, un desencantat que mai arriba a encantar.se, un anarcoindividualista profundament conservador, que va avorrir la classe política, difícil d’integrar.se, solter, misogen, fumador i bevedor, cínic, escèptic…… sospitós als ulls dels seus amics franquistes que el qualifiquen de catalanista.
Part de la seva cronología:
– El 1919 comença a treballar com periodista.
– El 1921 és elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista
– El 1924, en publicar un article crític amb la política militar dels desenvolupaments en el protectorat espanyol del Marroc, pateix un procés militar que l’obliga a exiliar.se a París, des d’on conspira amb alguns dels principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Ribera.
– A finals del 1925, publica la seva segona obra “Rússia”, se’n acollit a la casa d’Andreu Nin. Pocs anys després de la Revolució Russa, visita Rússia, amb una mirada encisadora i neta de joventut, per obtenir una imatge més clara d’aquell país en construcció. Moscou és una “amanida de pebrots i tomàquets”, i el Kremlin li sembla que és “del millor que hi ha”.
– El 1927 torna a Espanya i comença relacions amb Francesc Cambó.
– Durant tot el període republicà – 1931 / 36 – és enviat a Madrid per Cambó com a cronista parlamentari, convertin.se amb corresponsal i observador directe del nou règim, relasionan.se amb les elits polítiques i culturals. És quan agafa certa simpatia per la República.
Pla al principi creu que la República pot consolidar.se com el model francès, però després, pels fets desencadenats posteriorment, manifesta que: “tot plegat és una bogeria frenètica i destructora”.
– Es comenta què va rebre diverses amenaces de mort. A principis de la guerra civil, amb un Madrid convuls fuig a Marsella amb la seva companya Adi i treballen en “el Servicio de Información de la Frontera Noroeste”, servei d’espionatge franquista finançat per Cambó.
– L’any 38 es desplacen a Biarritz i a Sant Sebastià.
Josep Pla i Adi Enberg
– El gener del 39 entra a Barcelona amb les tropes franquistes, i en el mes d’abril és nomenat subdirector de “la Vanguardia”.
Superat pels esdeveniments polítics posteriors a la guerra civil i amb l’eminent amenaça d’una nova guerra mundial, s’autoexilia voluntàriament a Llofriu, on redescobreix la realitat més pròxima: el paisatge, la cuina, la pesca, la pagesia, el món dels artesans, la mar…. El seu Empordà
– Des de l’any 1939/40 fins a l’any 1951, ha de publicar les seves obres en castellà, període de total prohibició d’efectuar qualsevol publicació en llengua catalana.
– A mitjans dels anys 50 consolidarà el seu estil planià, al mateix temps que els antifranquistes i nacionalistes el van marginar. No se li perdona el seu passat i el seu suport franquista, tot i el seu “acostament” (…??) a l’esquerra política – igual que a Salvador Dalí – la cultura progressista li va negar el pa i la sal dels premis literaris.
Indiscutiblement, Pla té una visió i una realitat del món, molt particular, on reflecteix en la seva escriptura una necessitat, una força d’imposar un ordre, i un desig innegable de rebutjar la violència, la ferocitat i la destrucció existent del poder. Una força semblant al poder de “la Tramuntana”.
Conservador, provocador, individualista, liberal, pessimista, escèptic, interessat amb el poder, i amb un pensament i posició envers Catalunya i els catalans i de retruc d’Espanya i els espanyols, molt allunyat d’un molt ampli sector de la població, motivat pels seus pensaments, posicionaments polítics i actituds provocatives que el varen distanciar de tot el seu entorn.
Amb 80 anys, al principi de “la Transición” diu: “ La izquierda ha hecho siempre lo mismo: Su aberración de la realidad del país la mantiene, como siempre, en su ignorancia antidiluviana. Hablan mucho, pero no dicen nada…. Quieren ante todo ganar las elecciones y, una vez sentados en sus poltronas, hacer lo contrario de lo que han prometido”.
Tenia i continua tenint tota la raó, o no !!
– Així i tot, l’any 1980, Josep Tarradellas li va imposar la ”Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya”.
– Mort el 23 d’Abril de 1981 (????? te co—-s)
Davant la casa on va neixer a Palafrugell
Algunes frases mitiques:
“Lo más parecido a un político español de izquierdas es un político español de derechas.”
“Las autoridades no son más que los inspectores del mantenimientom estable de la mierda”.
“És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. A la vista de la qual cosa, tothom opina.”
“La primera obligació d’un ciutadà no és la bandera, ni l’honor retòric, ni les frases grotesques. La primera obligació d’un ciutadà és mantenir el preu de la seva moneda – i com més alt sigui millor.”
“El que s’anomena l’orgull espanyol no és més que una vanitat gratuïta, trista, grotesca.”
Descripció de la península Ibèrica:
La difusió de la carta de la península Ibèrica ha donat a l’espanyol un hàbit visual –que s’ha enfortit a causa de la pèssima situació d’Espanya, perduda dins un cul-de-sac–, segons la qual Espanya és una unitat geogràfica, amb fronteres naturals i, per tant, una unitat política. Hi ha molts espanyols que no comprenen el fet de Portugal: amb més forta raó no podran comprendre mai el fet de Catalunya. L’existència de la nostra llengua, que no ha pogut ser engolida per la sonora, brillant i difusa llengua castellana, és un altre fet torbador. I encara ho és més el fet de la nostra voluntat, perquè tot gest d’audàcia genera, al voltant, incomoditats. Nosaltres dimitim, sense pensar-nos-hi gens, una història brillant, un passat ple de trons i llamps, una personalitat definida, encara que escrostonada….
Dones de l’època victoriana davant del Gran Canyon – Getty Images
Quan varem parlar del Grand Tour que havien fet Elles, des del segle XVIII fins ben entrat el XX, ja varem apuntar que, malgrat definir-la generalment com una època fosca, durant el regnat de la reina Victòria es van donar certes condicions que van esperonar les dones britàniques a prendre iniciatives “arriscades” que podrien marcar els inicis de la modernitat, tot això naturalment amb l’ajut d’una industrialització creixent, i que també va fer estralls en la vida dels més oprimits.
De la coneguda com l’època victoriana en podriem ressaltar molts aspectes, i precisament molts gens negatius, al contrari del que es vol afirmar de forma general i poc acurada. I un d’aquests i ben paradigmàtic és que davant de l’opressió en les costums que constrenyien el comportament femení, hi va haver força reacció per part d’unes dones valentes, que no estaven disposades a seguir el joc que la societat els imposava.
Ens fixarem en les dones viatgeres d’aquesta època. Per què el viatge? Qui eren? Cóm ho van poder fer? A on anaven?
Durant segles, no va estar ben vist que una dona viatgés sense estar acompanyada per una dama de companyia, un tutor o un marit. Viatjar sola significava córrer un gran risc, no només per a la seva integritat física, sinó per a la seva imatge social i fins i tot moral. La llibertat de conèixer i d’explorar més enllà del món que els havia estat assignat es considerava perillós, una aventura que li podria proporcionar coneixements i companyies no adequats. A les dones se’ls negava l’oportunitat de moure’s soles pel món i no se’ls permetia una participació activa a la vida pública, política o empresarial, forçant-les a cultivar els seus sentiments i habilitats en privat i a sobrevalorar l’amor romàntic i convenient per sobre de qualsevol altra cosa, ja que aquesta era l’única via d’escapament per abandonar la llar familiar, i, amb sort, poder sortir del seu entorn acompanyant els seus marits.
Les viatgeres victorianes, autèntiques pioneres que van lluitar contra tota mena d’obstacles i prejudicis per poder fer allò que realment volien: descobrir el món que hi havia més enllà de la conservadora Anglaterra. Les que aquí destacarem són algunes d’aquestes excepcions que es van alliberar de l’encotillament i els lligams que restringien el moviment de les dones. Al pròleg del llibre de Mary Morris The Illustrated Virago Book of Women Travellers, ja amb diferents edicions, fa un interessant símil entre l’estreta cotilla de les dones occidentals i els peus lligats de les dones orientals. Ambdues limitades per respirar socialment i poder moure’s amb llibertat.
De tota manera, no podem esperar les mateixes experiències de viatge reflectides per una dona que per un home de l’època, de fet hi ha menys obres sobre viatges escrites per dones; la manera d’assimilar els nous coneixements, la manera d’adaptar-se a les diferents cultures, les pors a patir algun tipus d’agressió física, el rebutg social i el despertar no només intel·lectual sinó físic de moltes, fan que tots els testimonis recollits, ja sigui directament o com a inspiració per a un poema o una novel·la, siguin especialment valuosos per les percepcions i complexes emocions que ens mostren.
Ja a l’època es van editar “manuals” d’ajuda a les viatgeres, la qual cosa demostra que no era un fet menor. Uns llibres de recomanacions de tot tipus per aquelles intrèpides aventureres. Si fóssim una anglesa de finals del XIX, Hints to Lady Tavellers no podria faltar al nostre equipatge. Escrit per Lillias Campbell Davidson el 1889, aquíen deixo unes primeres pàgines de l’original, del que va ser el primer manual de viatge dirigit específicament a dones, amb consells pràctics perquè s’animessin a sortir a fer de turista.
I ara passo a fer un resum, la redacció del qual segueix el mateix to i estil que l’original.
1.VIATJA LLEUGERA D’EQUIPATGE Viatjar seria la més gran de les dites si no fos pel que pesen la maleta i els baguls ; especialment quan no tens criades que et portin la càrrega. Per alleugerir, es recomana no portar més que una bossa de viatge o un maletí amb allò bàsic. Si calgués passar la nit al ferrocarril o al vaixell, no t’oblidis la bata de franel·la, ja que dormir amb la roba del dia resulta molt incòmode i el vestit se t’arruga. Hi ha qui es desvestix i es cobreix directament amb les mantes del tren, un procedir del tot desaconsellable per antihigiènic i imprudent. Emporta’t un xal gran per tapar-te, un coixí de plomes per als peus i una gorra de llana o de seda, així podràs treure’t el barret, perquè és impossible tenir un somni reparador amb el barret posat. Convé endur-se una banyera portàtil. Encara que molts establiments ja en disposen per un càrrec extra, et serà difícil trobar-les quan surtis dels camins habituals. Agafa un joc de tovalloles, perquè les subministrades als hotels no es caracteritzen per la seva suavitat precisament. Afegeix una pastilla de sabó i una esponja; glicerina per hidratar cutis i mans, que s’esquerden molt viatjant, i llet agra per a les cremades solars.
2.LA FARMACIOLA D’EMERGÈNCIESMai no surtis de casa sense una ampolla de brandi per als refredats. Recordeu-vos de les pastilles de càmfora per prevenir refredats, de l’acònit homeopàtic: les flors de camomila, l’oli d’oliva, les gases de calèndula, l’àrnica… I, per últim però no menys important, els caramels de menta per al mareig i les sals aromàtiques per als desmais.
3.CONTROLA LA DIETASempre que les circumstàncies ho permetin, evita els menjars massa copiosos o poc saludables en ruta. D’acord amb el sentit comú i l’autoritat mèdica, els vins són el millor aliment per al viatger. Fuig dels brioixos, limita’t a pudins i mata el cuquet amb galetes salades i sandvitxos. Important: no et descuidis de l’obridor, podries trobar-te en seriosos problemes sense aquest instrument, que fa d’una tasca impossible una cosa senzilla. El vi pren-lo amb molta moderació, i els licors, ni tastar-los. Substitueix-los per cafè, xocolata calenta, llimonada casolana o te.
4.M’EMPORTO L’ASSISTENTA? Les criades resulten generalment inútils al moment de la veritat, i pitjor que inútils en situacions d’emergència. Així que no et molestis a emportar-te-les amb tu al tren. Si insisteixes que t’acompanyin, desafia les convencions socials i que viatgin al teu mateix vagó de primera classe, doncs encara et seran més inútils si van al seu pertinent passatge de tercera.
5.ARREGLADA PERÒ INFORMAL Està en joc l’orgull de la nació: de tu depèn que les angleses siguin les pitjor vestides del planeta o no, així que para atenció. Una vestimenta sense adornaments pretensiosos i un comportament seriós protegiran la teva dignitat encara que viatgis sola. Per descomptat, els pantalons queden totalment fora de lloc. Els enagos blancs són inadequats per viatjar. Tria colors foscos. A l’estiu serà necessari un guardapols de seda grisa o marró, que arribi fins a la vora del vestit i puguis cordar-te de dalt a baix. Pel que fa al calçat, les botes són molt millors que les sabates; preferiblement les que es lliguen amb cordons.
6.ALERTA AMB ELS LLADRESGuarda part dels teus diners a la butxaca secret que hauràs confeccionat als enagos a aquest efecte, reservant una suma petita per a despeses imprevistes a la butxaca del vestit. La resta de lliures lliureu-les al vostre acompanyant, i que sigui ell qui s’encarregui d’efectuar els pagaments.
7. CAL DEIXAR PROPINA?No, encara que el xofer del carro te la demani. Aquesta demanda no se sustenta sota cap fonament legal, per desgraciada que sigui la seva vida .
8.NO MOLESTIS AL TEU COMPANY DE VIATGESi viatges amb escorta o acompanyant, no l’has d’incordiar amb preguntes contínues del tipus “Per on anem?”, “Quan arribem?”. És un comportament ofensiu i impropi que fa del viatge una mica tediós. Si t’avorreixes, contempla el paisatge o llegeix, però no siguis primmirada, deixa el teu company tranquil i no interfereixis en les seves disposicions i plans.
9.ALLOTJAMENT S’encarregarà sempre el teu acompanyant (que per això li has fet entrega dels diners abans). El més aconsellable per triar un hostal confortable és deixar-se guiar per recomanacions fonamentades en les experiències personals d’amics i coneguts. Ès preferible buscar una habitació moblada, així t’estalviaràs transportar els teus propis estris.Les casolanes solen ser honestes, però no així les serventes. Val més no sotmetre-les a la temptació i guardar amb clau qualsevol pertinença de valor.Mai et fiquis en un llit aliè sense assegurar-te que ha estat degudament ventilat, ja que tothom sap els efectes mortals que tenen els llençols humits per a una dama. Si viatgeu en solitari, informeu el patró perquè, a l’hora de dinar, us porti del braç al restaurant; però allibera’l d’aquesta obligació si et quedessis més d’una nit. Demana a un cambrer que exerceixi la funció d’escorta, així evitaràs la vergonya de creuar la sala sola. Un cop a taula, demana els plats que vulguis en veu baixa; sigues ràpida i resolta en la teva decisió, i no aturis al maître canviant cada dos per tres la teva elecció.
10.PER A DONES QUE VIATJEN SOLES Quan arribis a una ciutat desconeguda, fes-te amb un mapa i una guia de viatge, per no caminar preguntant tota l’estona adreces. Tot i que les viatgeres independents solen ser objecte de consideració i amabilitat per part dels homes, i un cavaller de debò sempre estarà disposat a ajudar-te. Si es donés el cas de topar-te amb un maleducat al tren o al vaixell, baixa’t el vel i dóna-li l’esquena, fes com si llegissis o mira per la finestra. Una conducta circumspecta és la manera més segura d’espantar la impertinència. Per evitar situacions violentes, busca seient amb una altra dama o prop d’un home d’edat avançada. Si el teu company circumstancial de viatge iniciés una conversa, no el despatxis. Aquestes familiaritats són les pròpies del viatge i no afectaran gens la teva bona imatge; però tampoc intimes gaire, sigues prudent. Recordeu que només els homes estan habilitats per iniciar diàleg amb una dama, mai a la inversa. Veuràs com n’és d’agradable el costum continental d’intercanviar reverències amb cada estrany que entra al vagó, i com de desagradable és per a la cordialitat humana reprendre les mirades fredes i repulsives que es fan servir a les illes britàniques.
11.ELS PERILLS DEL VIATGE Cert que, sovint, es mira les viatgeres amb curiositat, si no temor, desconfiança o hostilitat; però viatjar no comporta més riscos que un ball de la London Season. L’aplom i les maneres són la millor salvaguarda davant de situacions espinoses. I, per sort, aplom i compostura ja no són virtuts alienes a les dames. No obstant això, sempre que hi hagi un home al teu costat, deixa’l fer, no intervinguis; només hauràs d’actuar per tu mateixa si no trobes cap gentleman a prop. En cas de naufragi, oblida’t de les joies: l’aprovisionament de queviures és prioritari. Busca una armilla salvavides; si no en trobessis (els subministraments són negligentment escassos de vegades), procura’t qualsevol objecte de fusta lleugera, que serà la teva salvació de no haver-hi suficients bots per a tota la tripulació. En l’hipotètic cas que el teu tren o el teu carruatge perdessin el control, saltar per la finestra no és la solució correcta. L’únic pla viable és romandre a bord, agafar-se fort i esperar amb sobrietat el moment de bolcar. Tot i que la pràctica totalitat d’accidents ferroviaris es deuen a equipatges mal subjectes que contusionen els caps dels passatgers. Per preveure aquests sinistres, col·loca les teves pertanyències pesades sota el seient. No anticipis desgràcies i allunya’t de les teves inseguretats; només així podràs gaudir del viatge.
12. DEIXA ELS TEUS PREJUDICIS A CASA Mai ridicultzis ni riguis dels costums i menjars estrangers, per rares que semblin. Si a Alemanya et serveixen la carn amb melmelada o el boví cru, o a Itàlia et donen els pèsols amb beina, o a França t’ofereixen filet de cavall i anques de granota… no facis cap comentari i reprimeix gestos de repugnància.Tracta d’adaptar els teus gustos a la nova gastronomia, i si de debò et resulta impossible, aparta del plat els productes que et disgustin, però fes-ho ràpid i amb dissimulació. Els millors viatgers són els que mengen gat a la Xina i oli de peix a Groenlàndia, els que fumen pipa de sepiolita a Alemanya, els que cacen perdius a la Gran Bretanya, els que porten turbant a Turquia i els que munten elefant a l’Índia.
He avisat del to, i de les obvietats, que també comporta una intenció absolutament protectora i sosté la vulnerabilitat i fragilitat de les dones, de vegades fa somriure, si no ens fixem cóm n’era de classista la societat. Tot plegat sembla una contradicció: tot i així, que surtin de casa, que coneguin, que s’arrisquin. El llibre de fet també està ple dels consells de les pròpies dones que ja havien viatjat abans de la publicació d’aquest llibre, al 1889.
Arribats aquí en podrem descriure nomès algunes de les més rellevants, i també les que han tingut més notorietat. Intentaré facilitar la seva bibliografia, si més no la que està disponible.
La vida de la reformadora Flora Tristán va ser rescatada de l’oblit el 1925, quan es va publicar la seva obra Tour de France, un informe sobre la seva campanya sobre els drets dels treballadors francesos a les zones industrials. La seva primerenca mort de febres tifoides va frenar el seu somni de creació d’un sindicat universal de treballadors que inclogués entre els seus punts fundacionals la igualtat de drets de les dones. El seu llarg viatge en solitari al Perú, per qüestions familiars, va significar el despertar polític i reivindicatiu de l’escriptora, com ella mateixa reflecteix a la seva obra Peregrinations of a Pariah. Va plasmar aquestes experiències en aquest magnífic llibre de viatges, publicat el 1838.
La que seria l’àvia de l’artista Paul Gaugin, va protagonitzar un dels fets que més rius de tinta van fer córrer a la crònica social dels diaris francesos: quan la llei de divorci encara era il·legal a França, Flora es va separar del seu marit, l’empresari André Chazal. Va recuperar el nom de soltera i va entaular una lluita per la custòdia dels seus tres fills. L’enfrontament va poder acabar en tragèdia, ja que Chazal, que rebutjava el protagonisme polític i social de la seva ja exdona, el va disparar per l’esquena ferint-la de gravetat. Els jutjats li van concedir la custòdia dels seus fills, la van declarar legalment divorciada, i van condemnar André a 17 anys de presó
Com el seu fill Anthony Trollope, l’autora britànica va ser una prolífica escriptora de novel·les, arribant a publicar-ne un total de 34; però, al contrari que el seu fill, mai no va rebre el reconeixement ni la fama que ell va aconseguir. El seu gran èxit va ser el llibre inspirat pels seus viatges pels Estats Units, Domestic Manners of the Americans, on de forma irònica i des d’un punt de vista molt britànic feia un retrat de la nova societat nord-americana, els seus costums i caràcter, centrant-se molt especialment a l’entorn rural. Independentment de l’atac mordaç, l’obra mostra una profunda preocupació pel paper que la dona representa dins de l’àmbit familiar i públic, arribant a lamentar allò que ella defineix literalment com el “la lamentable insignificància de la dona americana”. Va ser un best-seller.
Encara que Frances Trollope ha rebut menys atenció de la que se li ha prestat al seu fill A.nthony, a l’entorn acadèmic els crítics assenyalen que compta amb una capacitat intel·lectual i una habilitat literària equiparable a la seva profunda humanitat, a la seva consciència feminista ia la participació de la dona en activitats públiques. A les seves novel·les, expressa les preocupacions morals i ètiques del seu temps. Les seves narracions, en les quals barreja ficció i realitat, tracta nombrosos problemes socials com ara les clàusules de bastardia, les lleis injustes, l’explotació infantil a les fàbriques, l’abolició de l’esclavatge, la corrupció de l’església i els drets de la dona. Era ferma defensora que les novel·les serveixen per conscienciar la societat i provocar canvis i reformes socials que ajudin a protegir dones i nens.
Mentre que la majoria de les viatgeres britàniques sentien la necessitat de mostrar el seu descobriment de la llibertat a través de les seves novel·les i escrits sobre viatges, podríem dir que el viatge d’Amelia va ser en sentit contrari, ja que va començar a viatjar quan ja era considerada una escriptora de prestigi entre el públic i la crítica.
Des de molt jove va demostrar un talent excel·lent per a la poesia i la novel·la, publicant diversos dels seus escrits a través de diaris i revistes i aconseguint l’èxit amb novel·les com Barbara’s History, i sobretot amb Lord Buckenbury, de la qual es van arribar a fer 15 reedicions. D’esperit inquiet, va decidir viatjar a Egipte en companyia d’uns amics i va quedar immediatament fascinada pel poble i la cultura egípcia. Els seus viatges a Egipte els va documentar al seu llibre A Thousand Miles Up the Nile, un èxit massiu de vendes, amb el qual va començar una conscienciació social per la protecció dels tresors i monuments egipcis i la reivindicació d’un turisme responsable i respectuós amb les cultures que visitava. Els darrers anys de la seva vida, Edwards va deixar de banda la literatura per dedicar-se en cos i ànima a l’egiptologia i el col·leccionisme, col·laborant amb diverses associacions arqueològiques i convertint-se en una erudita sobre el tema. Però ni tan sols la seva nova passió va fer que el seu afany per viatjar i conèixer noves cultures disminuís, emprenent un nou viatge per les regions més desconegudes i inaccessibles del Tirol, que va plasmar a la seva obra Untrodden Peaks and unfrequented Valleys: A midsummer Ramble in the Dolomites, on aconsegueix transmetre’ns cadascuna de les sensacions que les cultures centre europees causaven a la seva educació victoriana britànica
La vida de Mary Kingsley reflecteix, potser, l’estereotip de la viatgera victoriana més que qualsevol altre, perquè hi són presents gairebé tots els tòpics de l’època.
Filla de l’escriptor George Kingsley i neboda del novel·lista i reformador Charles Kingsley, va ser una nena inquieta que, malgrat la seva escassa formació, devorava els volums de la biblioteca paterna. Les seves ànsies de viatjar i conèixer altres mons es van veure frenades per la invalidesa de la seva mare i l’obligació de tenir-ne cura. Però Mary no va deixar mai de somiar amb viatges a cultures exòtiques, molt diferents dels tours que oferien les agències de vacances britàniques, i, quan els seus pares van morir, es va sentir prou alliberada i forta per embarcar-se en els seus propis projectes. Així va començar el seu somni africà. A més de l’exòtic que resultava una indefensa dona victoriana convivint amb les tribus africanes, enfrontant-se als perills de la selva, la prosa plena d’humor de Mary Kingsley va captivar els britànics que seguien amb inusitat interès les experiències de la viatgera en canoa pel riu Ogooué sent atacada pels cocodrils, encarant-se amb els lleopards; el descobriment del canibalisme i la seva escalada a la muntanya Camerun, per una ruta que mai havia seguit un altre europeu. Els seus descobriments els va reflectir al seu llibre Travels in West Africa, amb què li va rendir homenatge al seu pare, ja que d’alguna manera sentia que ella estava finalitzant la feina que ell havia començat. Però més enllà de l’esperit aventurer, Mary va desenvolupar un gran esperit reivindicatiu, lluitant pels drets dels indígenes africans a conservar la seva pròpia idiosincràsia, sense que els missioners intentessin canviar els seus costums i creences, cosa que li va portar grans crítiques dels sectors eclesiàstics.
La prestigiosa Royal Geographical Society va oferir per primera vegada un lloc a una dona com a reconeixement al seu gran treball sobre cultures i viatges per tot el món. Aquesta dona era l’escriptora britànica Isabella Bird.
Aquesta viatgera incansable, de fort i excèntric caràcter, es va criar sota la conservadora educació del seu pare, un vicari anglès amb qui va recórrer múltiples parròquies de tot el país. Fins als 40 anys es va veure relegada a tasques casolanes i a la cura dels seus pares malalts; però van ser les seves pròpies, forts dolors cervicals i insomni crònic, el que van propiciar que comencés a viatjar, ja que els doctors li van recomanar sortir de la freda Anglaterra a la recerca de llocs més càlids.
Va començar els seus viatges acompanyada de la seva germana Hanny, però aviat es va adonar que el caràcter conservador de la seva germana frenava els seus instints aventurers, per la qual cosa va decidir emprendre les seves aventures; va viatjar a Austràlia, Hawaii i als Estats Units. Fascinada pel mig oest va publicar el seu exitós A Lady’s Life in the Rocky Mountains. Però aviat, es va veure necessitada de conèixer altres cultres molt més exòtiques per a una anglesa i va triar Àsia com el seu proper destí, visitant el Japó, la Xina, Malasya i Singapur. A les darreres etapes de la seva vida, aquesta dona sempre inquieta va estudiar medicina i es va establir a l’Índia acceptant la proposta de matrimoni del Doctor Bishop.
Exploradora, escriptora, fotògrafa, alpinista, etnògrafa, espia, geògrafa, administradora política, diplomàtica i arqueòloga. Va néixer a Anglaterra, filla gran d’un matrimoni d’alt llinatge i molt, molt adinerat. La seva mare va morir quan ella només tenia tres anys i això va fer que Gertrude fos especialment propera al seu pare i anys més tard a la seva madrastra Florence, una jove escriptora de llibres infantils.
Gertrude va créixer rica i intel·ligent, tant és així que després d’estudiar al Queen’s College de Londres, el seu pare va accedir a enviar-la a la Universitat d’Oxford, una cosa molt poc comuna a l’època. Aquí va estudiar història moderna i es va convertir en la segona dona a passar un examen de grau. És clar que aquest va ser només un reconeixement informal; Oxford no va donar cap títol universitari a una dona fins al 1920. Als 24 anys Gertrude es va llançar al món. Aquí resumirem, però va marxar a Pèrsia (avui Iran) i va seguir per Mesopotàmia, Turquia, Síria, Palestina, Líban, Aràbia i Egipte. Com a alpinista també va arribar al cim de les Muntanyes Rocalloses i Els Alps. Durant les seves travesses va fer fotos amb una càmera Kodak, va escriure llibres i centenars d’articles de premsa.
Generalment Gertrude va triar viatjar sense companyia d’occidentals, només amb guies i escortes locals. Es desplaçava amb un munt de baguls que portaven fins a una banyera desplegable, vestits i una elegant vaixella anglesa. Bell mai es va vestir com a home (com altres viatgeres de l’època) i fins i tot es va negar a fer servir pantalons. El 1907 va dirigir una excavació al jaciment bizantí de Binbirkilise, a Anatòlia, al costat de l’arqueòleg escocès William Mitchell Ramsay. Després, enmig d’una expedició arqueològica va conèixer el seu amic i col·lega T.E. Lawrence, més conegut com el famosíssim Lawrence d’Aràbia.
La seva carrera arqueològica es va interrompre per la I Guerra Mundial, llavors el Regne Unit va requerir els seus serveis per a l’Arab Intelligence Bureau of the British Army al Caire, i Gertrude es va convertir en una agent indispensable per negociar amb els xeics del Golf Pèrsic. És a dir, es va transformar en espia. Aquí la història és menys coneguda per raons òbvies, però el que sí que sabem és que Bell va participar activament en la creació de l’Estat de l’Iraq i va defensar fortament la seva independència. Com que tenia una bona relació amb el Rei Faisal I, es va quedar vivint allà i treballant com a arqueòloga. Va fundar el Museu Arqueològic de Bagdad, al qual va donar la seva pròpia col·lecció de peces.
Gertrude Bell va morir a Bagdad el juliol de 1926, als 57 anys. Va deixar una carta demanant que cuidessin el seu gos i un vetllador ple de flascons de somnífers buits. Va ser enterrada en aquesta ciutat amb un multitudinari funeral.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.