Repartiment: Corinna Harfouch, Tom Schilling, Volkmar Kleinert, André Jung, Gudrun Ritter, Rainer Bock
Génere: Drama / Música
SINOPSI:
És el 60 aniversari de Lara, a qui no li falten motius per celebrar-ho: el seu fill Viktor ha de fer el concert de piano més important de la seva carrera. Ella va ser qui va projectar i va guiar la seva trajectòria musical, però porten diverses setmanes sense parlar i res sembla indicar que Lara serà benvinguda en el seu debut com a intèrpret professional.
Sense pensar-s’ho dues vegades, compra totes les entrades que queden a la venda i les distribueix entre tots els que es va trobant. Però com més s’esforça perquè la vetllada sigui un èxit, més es descontrola, tot i que Lara serà benvinguda en el seu debut com a intèrpret professional.
2019: Premis del Cinema Alemany: Nominada a millor pel·lícula
2019: Festival de Karlovy Vary: Premi especial de jurat, millor actriu (Harfouch)
2019: Festival de Valladolid – Seminci: Secció Oficial
COMENTARI:
Pel·lícula subtil, en part gràcies a la magnífica interpretació de la protagonista Corinna Harfouch.
Ofereix una visió meticulosa de la frustració i les formes de gestionar-la, amb unes relacions familiars complexes, però d’una objectivitat implacable.
Té molts personatges interessants. Amb moments molt poderosos i profunds.
Thomas Childers, especialista i estudiós de l’Alemania nazi, analitza els fets històrics, que varen propiciar l’evolució i creixement d’aquell règim, impregnant tota Alemanya, i causant finalment un canvi a tot Europa i a la resta del món. Thomas Childers mostra una visió de conjunt d’aquella tragèdia humana, que avui encara ens commou.
Molts alemanys han culpat a austríacs i bavaresos de ser la llavor del nazisme, amb especulacions no contrastades, que Adolf Hitler podia haver tingut algun gen jueu.
Sinopsi
El context històric i les circumstàncies que expliquen aquell nefast règim són, entre altres: la derrota a la Guerra Europea de 1914 – 1918, la caiguda del Kàiser, el comunisme bolxevic revolucionari, l’explosió de la revolució russa, els nacionalismes pangermanistes, la crisi de la dèbil democràcia de Weimar, el pacte ruinós del tractat de Versalles, el crac del 29, la curiosa paradoxa del partit NSDAP, que agrupava revolucionaris d’esquerra o conservadors de dretes (Heinrich Himmler), militars disgustats amb el tractat de Versalles (Hermann Göring), cínics profesors universitaris (Joseph Göbbels), ideòlegs (Alfred Rosenberg), i molts altres personatges execrables (Julius Streicher, Adolf Eichmann, Reinhard Heydrich, Rudolf Hess, Martin Bosmann).
El nexe d’unió serà Adolf Hitler, un caporal, a qui varen diagnosticar com un “psicòpata amb histèria” i que fou un desertor de l’exèrcit austríac. A partir del departament de propaganda del serveis secrets militars alemanys, comença la seva política activa. Aviat sorgeixen paraules com “volk, lebensraum, putsch, auschlunss” que justifiquen els fets.
Tot aquest conglomerat de personatges es va anar transformant en una organització política amb l’ajut dels porucs i conservadors empresaris alemanys com: Thyssen, Krupp, Vögler, Rosterg, Wolf-Dietrin i altres grups empresarials com: Basf, Bayer, Agfa, Opel, Siemens, Telefunken, Allianz, o sigui l’elit de la indústria i de les finances. Finalment, faran fora un petit grup d’esquerres – “La nit dels ganivets llargs” creant allò que tenien en comú, la simbiosi i l’odi existent entre el marxime i el capital financer del jueus.
Crearan una ideologia forta, l’antijudeisme – ” La nit dels vidres trencats” – una orgia de violència, incendis, pallisses, assassinats, saquejos. Són alguns exemples d’una barbàrie extrema. Per a la creació d’una raça ària superior no dubten a suprimir els altres partits i crear camps de concentració, per reduir, primer, els enemics polítics i després els jueus i altres races inferiors. Un intent de rentat de cara van ser els Jocs Olímpics de Berlín del 1936. I després l’annexió d’Àustria, l’invasió de Polònia – 1939 i Txecoslovàquia. La Guerra Mundial de 1939 a 1945, amb més de 60 mil·lions de morts i l’Holocaust amb més de 6 mil·lions de jueus assassinats.
Un llibre diferent a d’altres, que aconsegueix captivar el lector i invitar-lo a la reflexió.
El pare de Hitler era molt estricte i autoritari, ell un caràcter reservat, tímid, malaltís, marginat, sense amics, no els volia, ni tan sols els necessitava, a més tenia poc interès per les noies, evitava el contacte físic com donar la mà i es refugiava en la seva mare.
L’odi al marxisme, al bolxevisme, l’antisemitisme, van néixer a la gran Viena, que no es podia convertir en el gran Jerusalem d’Europa. Un jueu segueix sent un jueu hagi estat batejat o no. Tothom identificat com a jueu és un traidor. Els jueus ho controlen tot, la premsa, els bancs, el capital
Hitler és un gran manipulador, narcisista, que necessita envoltar-se d’indivius excèntrics i fanàtics i intel·ligents. És un personatge solitari, amb un odi extrem a la democràcia liberal. Va veure com en un mítin, el novembre de 1923, en una cerveseria, amb 34 anys i el seu discurs va provocar una autèntica revolta, el Pustch de Munic.
Childers dóna vida en aquest llibre als temps aterridors, des de l’ascens dels nazis fins la consolidació del seu poder, un cop arriben el 1932 a formar el partit polític més gran d’Alemanya, transformant la democràcia en un estat totalitari, iniciant la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust.
Ens analitza tots els fets històrics i la seva evolució. Es un llibre amb un poderós recordatori del què pot arribar a succeir quan ningú controla qui exerceix el poder.
Aquesta podria ser la nostra participació en un dels Sant Jordi més incerts dels que hem viscut mai, sobretot els darrers anys, perquè s’havia convertit quasi en una festa nacional. Per recordar un cop més que la cultura no és que sigui necessària, sinó que és del tot imprescindible, us proposarem uns quants llibres, alguns dels quals haurem llegit, i d’altres que formen part del desig. Recordeu que hi ha llibreries que poden vendre en línia, moltes, inclòs el projecte col·laboratiu Llibreries Obertes, i que així les ajudareu a passar aquests mesos de precarietat, i que sinó, podeu guardar les vostres tries per quan ens sigui permés passejar, sembla que el 23 de juliol. Però no abandoneu la lectura, possiblement un dels fets íntims que ens permetrà estar sempre acompanyats. I féu de l’abril el més del llibre i la rosa, li pesi a qui li pesi.
Recordeu també que a aquest mateix bloc, a l’apartat llibres del menú, ja hi ha algunes ressenyes, sobre llibres que ens han agradat.
===============================================
A mí em fa molta il·lusió llegir el llibre Els Fundadors (Ara Llibres, 2020) de Raül Garrigassait, president de la Casa dels Clàssics, (que ja té a les mans el Premi Llibreter i el Premi Omnium Cultural del 2017 per Els estranys), perquè espero que m’expliqui els “intringolis” que va comportar la creació de la magnífica col·lecció Bernat Metge, un puntal per a la cultura catalana, nascuda durant els anys de la Mancomunitat. Aquí us deixo una crítica de Núvol. També incloc un vídeo d’Omnium de la sèrie a YouTube Literatura a domicili, una fantàstica iniciativa, on l’autor comenta el llibre amb el llibreter de Documenta Èric del Arco. Realment quan s’entra a dins de les coses és quan millor s’entenen. Recomanació de Mercè Bausili
_______________________________
D’entrada no és un llibre d’història de Catalunya convencional, sinó una selecció de 124 dates o episodis d’esdeveniments rellevants i significatius des de la Prehistòria fins als nostres dies. La data seleccionada podria ser l’expressió local catalana d’un fet, o d’un moviment o un fenòmen que va adquirir una certa rellevància i una projecció mundial en el passat. Cada episodi consta d’un títol, que és la data o el període; un subtítol, que descriu el tema principal; un paràgraf a mode de resum; el desenvolupament de l’episodi, que ocupa entre dues i set pàgines i unes referències bibliogràfiques molt clares i actualitzades. Cada episodi està redactat per un especialista. Consta de 9 capítols o períodes: la Prehistòria, els Temps antics, Alta Edat Mitjana, Baixa Edat Mitjana, l’Edat Moderna, el Segle XVIII, el Vuit-cents, el Nou-cents i els temps contemporanis. Cada període històric té una introducció d’unes 3 pàgines que emmarca els aspectes més rellevants del període. El llibre incorpora una breu biografia del director de l’obra, els assessors i el 98 autors dels episodis i acaba amb un índex general, molt útil amb la data, títol de l’episodi i autor. És recomanable per a persones amb curiositat històrica, cultural i social, per al públic general i també per a especialistes. Evidentment es pot llegir, tot seguit o bé per capítols o bé per dates o episodis. Recomanació de Joan Solé Camardons
Borja de Riquer (director)
Història Mundial de Catalunya
Edicions 62, 2018 Col·lecció: Llibres a l’Abast, 992 pàgines Podeu llegir-ne un fragment aquí
_______________________________
En els dos primers terços d’aquest llibre trobem idees que ja havien estat exposades en el seu anterior llibre, “Sapiens”. Yuval Noah Harari escriu amb un to amè que resulta molt entenedor i didàctic; escriu bé i s’agraeix que ens ajudi a reprendre el fil.
Ens va recordant, efectivament, les etapes per les quals ha anat passant l’evolució fins a arribar a l’homo sàpiens. El paper cabdal de la capacitat de la nostra espècie per associar-se per obtenir millors resultats i de com les creences col·lectives són les que possibiliten aquesta associació. Aquestes creences fictícies, aquestes xarxes intercol·lectives són laclau: religions animistes, politeistes, monoteistes, creences humanistes s’han anat succeint i encapçalant el repte de donar sentit a l’evolució.
Quan el centre de tot deixa de ser Déu i cedeix el lloc a l’home sembla que culmina el procés. Però quan la ciència, particularment la biologia, va demostrant que, per exemple, la llibertat d’elecció (de vot, de parella, de marca de cotxe) d’un individu depèn d’una sèrie de factors bioquímics i que les seves decisions obeeixen a impulsos deterministes o aleatoris, però no “lliures”. I quan la ciència comença a poder condicionar o manipular aquests factors, l’home comença a perdre el control absolut i cedeix poder a grans algoritmes que ell ha creat i que, progressivament, van ocupant l’espai que deixa vacant.
No cal veure-ho necessàriament com un perill, com una amenaça tipus film de Hollywood: els fàrmacs, la tecnologia aplicada a la sanitat, els metros sense conductor, la Roomba, el telèfon mòbil, Google, i un llarguíssim etcètera són exemples d’invents pensats per fer la vida més agradable a l’homo sàpiens que ocupa el centre i dóna sentit a tot. Però el futur podria anar donant tota la informació i tota la capacitat de decisió a aquests algoritmes fins a poder prescindir de l’home. La propera religió podria ser el dadisme (de dades).Harari no fa profecies. Esbossa hipòtesis i planteja contínuament interrogants.
(Ressenya de Lluís-Emili a nosaltresllegim.cat) Recomanació de Pilar Ordoñez
Yuval Noah Harari
Homo Deus. Una breu historia del demà Edicions 62 Col·lecció: Llibres a l’Abast: 576 pàgines Traductor: Esther Roig Giménez
__________________________________
El relat íntim –a voltes molt despullat– del nen que va ser Rafel Nadal, adquireix de seguida la volada d’un retrat familiar i d’un retrat social de la Girona de postguerra sota el franquisme viscut en el si de la petita burgesia de províncies que la família de l’autor representa a la ciutat de l’Onyar (un ambient, val a dir, fàcilment extrapolable a altres ciutats de províncies com, per exemple, Tarragona o Vic, també episcopals i reuniversitàries).
El volum evoca els ascendents paterns i materns (els Nadal de Cassà i els Farreras de Girona), el drama de la guerra esguerradora de somnis i, sobretot, les peripècies de la família Nadal Farreras formada pels pares, la baba Teresa i la llarga corrua dels 12 germans (Quim, Pep, Nando, Jordi, Manel, Rafel, Maite, Jaume, Toni, Anna, Mercè i Elena) a través d’un anecdotari faceciós sobre la convivència familiar i les inevitables divergències entre pares i fills derivades de l’autoritarisme dels uns i de la rebel·lia dels altres.
Quan érem feliços constitueix un exercici de gran sinceritat i confessió que comprèn referències tant a l’autodidactisme pràctic del pare, la formació intel·lectual de la mare o la companyia entranyable de la baba Teresa com a les estretors econòmiques o al conservadorisme moral i religiós dels pares, membres de l’Opus Dei. El llibre apunta experiències dures no exemptes de sofriment i llàgrimes: l’enyorament que passa el protagonista a l’internat del Collell durant cinc anys, la severitat paterna o la mort accidental del germà petit la revetlla de Sant Pere de 1991.
El balanç sentimental final, però, malgrat l’austeritat econòmica i la rigidesa de la moral familiar imperant a l’època, és la sensació d’haver estat feliç durant la infantesa buida de responsabilitats, de manera que l’obra recrea, a la rodorediana manera, el paradís de la infantesa, metaforitzat amb el somni que tenia de petit: que es quedava tancat de nit a la pastisseria Puig, de Girona. El final, amb el recordatori del 63è aniversari del casament dels pares, rebla l’agraïment i per tant l’homenatge als seus progenitors.
(Ressenya d’Antoni Pladevall a nosaltresllegim.cat) Recomanació de Pilar Ordóñez
Rafel Nadal
Quan érem feliços Edicions Destino, 2012 Col·lecció: L’àncora 416 pàgines
___________________________________
Caterina Albert, la nostra Víctor Català, va construir un personatge propi per poder-ne construir de ficticis. Aquí presento una biografia-assaig de la professora Margarida Casacuberta que de ben segur ens explicarà cóm va haver de treballar perquè les crítiques i l’acceptació dels lectors li fossin favorables, per poder continuar creant els mons que ens ha regalat, tan allunyats de la mal entesa literatura escrita per dones. Darrera d’un pseudònim va poder explicar la vida com era i com la vivia la persona, una dona amb unes dots literàries immenses, molt superiors a alguns dels seus contemporanis. Aquí us deixo un recull de crítiques aparegudes, que m’han fet encarregar el llibre immediatament. De totes maneres, aprofitant l’avinentesa voldria recordar que Club Editor ha publicat tots els seus Contes en tres volums, on hi trobareu en diversos episodis la mateixa potència que a Solitud i us deixaran la mateixa esgarrifança al clatell. Recomanació de Mercè Bausili
________________________________
Sinopsi:
Una impressionant narració feta a través del retrobament de l’autora amb diferents supervivents vint anys després del final de l’horror de les deportacions de la Segona Guerra Mundial. L’autora i les diferents protagonistes del relat, totes elles dones i totes marcades pel fet d’haver estat deportades com a preses polítiques al camp d’Auschwitz, es van retrobant al llarg del relat. És una obra feta de fragments. Un seguit de monòlegs dramàtics de cada protagonista rodejats de poemes. Cada monòleg expressa un Jo diferent amb una veu particular. Cada personatge recull els dilemes, les paradoxes i les problemàtiques del que vol dir sobreviure a Auschwitz. Cadascuna reviu el passat de manera diferent: amb la consciència tràgica de la impossibilitat de ser entesa, fins a la fugida endavant a través del matrimoni, la família, els fills. Amb la culpabilitat que comporta el fet d’haver sobreviscut (cal tenir en compte que sobreviure a Auschwitz no estava previst), fins al sentiment de responsabilitat moral d’haver d’escriure i testimoniar en nom de les que no van tornar (que són la immensa majoria). En tots els casos, és el retorn a una llibertat idealitzada des del captiveri que no es correspon amb el sofriment inhumà patit ni amb la realitat posterior a la guerra.
Comentari:
Charlotte Delbo (1913 – 1985) és una escriptora francesa, nascuda a França filla d’emigrants italians. Destacà aviat pel seu activisme polític que la portà ben aviat a militar al Partit Comunista Francès. Durant l’ocupació nazi de França, ella i el seu marit formaren part de la Resistència. Desarticulat el grup i detinguts per la Gestapo el 1942, el seu home va morir afusellat i ella, amb un contingent de dones va ser deportada a Auschwitz després de passar per diversos camps de trànsit en l’anomenat Convoy du 24 janvier (el dia de l’any 1943 en què van ingressar al camp), amb un grup de 229 dones no jueves sinó presoneres polítiques. D’aquest grup en van sobreviure 49. Quan les SS van clausurar el complex d’Auschwitz – Birkenau el gener de 1945, les dones supervivents van ser traslladades al camp de Ravënsbruck, on van ser alliberades el maig de 1945.
Aquest llibre és el tercer volum de la trilogia Auschwitz et après i és va publicar traduït al català per Valèria Gaillard l’any 2019. Els dos primers títols: Cap de nosaltres tornarà i Un coneixement inútil s’han publicat enguany, en un únic volum coincidint amb el 75è aniversari de l’alliberament del camp d’Auschwitz. Us asseguro que la lectura d’aquest llibre us aportarà emocions intenses i us farà reflexionar sobre la nostra condició humana. Recomanació de Miquel Nistal
__________________________________
Autobiografia que ens explica el procés de l’aparició fulgurant del moviment nazi. L’autor ens presenta el descontentament social i humà, la repressió, els seus sentiments i emocions con alemany
Obra escrita el 1939, però que es va trobar i publicar després de la seva mort. La lluita entre l’Estat, el poderós, el Reich envers l’individu anònim, el pària, el feble, l’amenaçat, el jo. Les expectatives i perspectives que tenen els ciutadans alemanys en el Tercer Reich. La situació molt desesperada de l’individu de triar entre la dualitat de l’heroi membre del bloc nacionalsocialista, o el màrtit que pateix i que vol explicar al món el que està passant dins d’una Alemanya desconeguda. L’abans i el després entre el 1917 i 1933. Ell es considera una víctima ària del nazisme. Recomanació de Ferran Ballesté.
___________________________________
Con va dir, el Princep Lvov, cap del primer gabinet Provisional, juny de 1917: “Si Rússia hagués estat beneïda amb una veritable aristocràcia terratinent, com Anglaterra, que va tenir la decència humana de tractar als pagesos com a persones en comptes de com a gossos ….. llavors potser les coses podien haver estat diferents.
Tot va canviar de cop a l’enderrocar el vast i anquilosat imperi rus, Un imperi autocràtic que durant més de tres segles els Romànov van ostentar per sotmetre a la seva població. Amb els bolxevics al poder, el canvi va ser brutal. En un país tan extens les diverses revolucions, guerres internes, sublevacions, hambrunes, persecucions en mig de la Gran Guerra, varen propiciar una profunda transformació amb un curt període de temps i una reacció en cadena arreu del món.
Aquí us deixo un document de l’Editorial Crítica on podreu veure l’index al complet. Recomanació de Ferran Ballesté.
_________________________________
Humor i etnografia, que semblaven actituds davant la realitat i el “altre” impossibles de connectar, ja que afecten a la qüestió del racisme i l’eurocentrisme, troben una solució exemplar: es burla dels negres (no sols dels aculturats dels quals el ridícul és patent, sinó dels nadius “FETEN”, comparant-los, no poques vegades amb elements o situacions absurdes per al nostre context europeu, però la comparació no resulta ofensiva ni degradant: se situa una mena d’entre-deux que té una clara funció de respecte dins la ironia.
La principal forma d’ironia, amb tot, cau sempre sobre l’autor mateix, en forma d’interrogant, que serveix per desvetllar realitats. I, en aquest sentit, el principal objecte és Barley mateix, i son mostres de la seva ridiculització alguns passatges supercòmics de tot el llibre: com l’aventura de la seva extracció dental, els seus primers passos amb la grossa prostituta, o les seves dificultats lingüístiques amb les tonalitats “ dowayo” origen de situacions socials veritablement compromeses.
Aquesta ironia desvetlladora, carregada de saviesa humana i radicalment antropològica, encara que tampoc l’hagin practicat fins ara els mateixos antropòlegs, converteix Barley en un veritable exemple per a la professió, i com hàbil penetrador de la capacitat d’altres cultures (i d’altres ments en general), de l’única manera que això pot fer-se: amb humor, amb cautela i confiant pacientment en la sort.
Part del text extret del pròleg de “El Antropólogo Inocente”
De tot això sorgeix aquest llibre, que tinc moltes ganes de llegir, i que m’han recomanat diferents guies de l’Àfrica, perquè poques vegades s’hauran vist reunits, en un llibre d’antropologia, un cúmul tal de situacions divertides, referides amb inimitable humor i gràcia, com les que Nigel Barley ofereix de la seva feina de camp entre els dowayos, realitzada el 1978. Recomanació de Montse Fernández
_____________________________________
No me’n puc estar de recomanar-vos un llibre que vaig llegir fa temps. És una novel·la de l’escriptora Maria Barbal, editada per primera vegada fa un munt d’anys, el 2005 per Columna editorial i que probablement molts de vosaltres ja coneixeu. El títol és «País Íntim» (Premi Prudenci Bertrana 2005). País Íntim ha estat la millor de les lectures que he fet d’aquesta autora, Carrer Bolívia, Mel i metzina, Pedra de tartera i Càmfora.
Una gran novel·la, d’una immensa profunditat tant pel que fa als personatges i la seva evolució personal com a la seva relació amb les circumstancies que els envolta (fets històrics, evolució politicosocial, formes de vida, entorns geogràfics i socials i relacions humanes). Em va impressionar la introspecció del personatge (Rita) i com aconsegueix desgranar els seus sentiments i els de la seva mare (Teresa). La novel·la adquireix una gran intensitat gràcies el diàleg constant que manté la protagonista amb la seva mare, un diàleg només d’una part, un diàleg sense resposta. Al costat, una serie de personatges que serveixen de contrapunt: el pare, l’avia, el germà i la Veva, a Barcelona, que representa tot el que la protagonista no troba en la seva mare i que serà la seva gran referència. Aquí us deixo l’enllaç a una crítica de bibarnabloc.cat
També cal destacar al vocabulari, sobre tot els qualificatius que la mare dedica a la seva filla segons les circumstancies: TREZAPETS ( qui té resposta per tot), MOQUELI (mocosa, que posa cullerada en la conversa dels grans), FARMACA ( dona deixada i bruta, li diu a la seva filla quan la troba llegint o jugant en lloc d’ajudar), ORCA (esquerpa, aquí assigna tots els defectes en una paraula, persona rebutjable) i altres. Alguns d’aquests qualificatius els he trobat a AÏNA Vocabulari temàtic del Pallarès. I a qui interessi o tingui curiositat en la parla del Pallarès pot cerca en aquest enllaç. Recomanació de Salvador Duran.
Maria Barbal
País íntim
Barcelona. Editorial Columna, 2005 1a edició
______________________________________
Les nostres recomanacions no són necessàriament novetats.Us convidem, com sempre a fer-nos comentaris, i a proposar també els vostres llibres, així el ventall serà més ampli. Moltes gràcies
No poden renunciar a la sàtira, càustica, en contra dels que van portar a Alemanya a la Guerra, antics veterans de guerra ferits en l’orgull. Els que acabaran propiciant el rearmament del partit nazi. Grosz en el Conte d’Hivern a partir d’un poema de Heine, interpela a la consciencia crítica, no evoca, planteja, renuncia a les emocions i estats d’anims, apel·la al sentit crític: La nova objectivitat el 1925 bàsicament la conformen 4 artistes, Grosz, Dix i els germans De Chirico, troben un vocabulari propi, una mirada freda i allunyada, abandonen la causticitat, per mostar-se en ple desencís de la vida moderna.
A Manheim fan una exposició col·lectiva el 1925. Alemanya està sortint des del 1924 de la gran inflació anterior. Hi haurà una depuració formal per les urgències de l’època. Otto Dix havia estat reclutat a la 1a guerra, i el 1924 publica una col·lecció de gravats sobre l’experiència de la seva davallada als inferns, la cultura i el progrès als serveis de la barbàrie més pre-cultural. Alemania és una nació reformista luterana barroca amb molta iconografia, alguna de la qual agafa i ensenya, com ho farà amb Goya, les deformitats, les mutilacions resultants, és el que serà posteriorment l’hiperrealisme americà.
Les avantguardes ara ja són històriques, les que havien trencat amb l’academiscisme. Al moment de Weimar intenten superar l’escapisme experimental i adolescent de l’expressionisme. Maten la generacó anterior. A Alemania hi havia el primer règim constitucionalista, hi ha una mira més de crítica, es deixen els refinaments per obrir les consciències, prou d’evasives i d’onanisme, prou de recrear les interioritats. La cosa material, la perceptible és la que interessa. Uns artistes poc artístics, sense floritures formals. La nova objectivitat vol ser eficaç retornant a les coses concretes i explicar-les.
Es diu que el segle XIX no s’acaba fins 1918, perquè representa la fi de tots els imperis que es conservàven fins llavors: Prussia, Austro-Hongria i Russia. Aquell horror latent, larvat, aquella sordidesa tenen una voluntat educativa, volen il·luminar les consciències. Otto Dix ho fa al Tríptic de la Guerra. Explicar el què passa a la pintura és propi de la tradició cristiana. L’artista amb consciència crítica de la societat, ilumina i rescata els racons per mostrar-los. Un tercer en discòrdia serà John Heartfield i els seus collages a ilustracions de revistes i diaris ofereix un llenguatge molt esmolat, vinculat als dadaistes alemanys, radicals i sarcàtics. El 1923 Hitler es va visible a una cafeteria a Munic de nom Bürgerbräukeller on vol iniciar una marxa cap al poder com havia fet Mussolini abans, però de moment fracassa.
Maz Beckmann llençarà una mirada descarnada sobre l’empobriment de la societat. Llàpis negre, línies negres, famílies i presagis de la nit dels vidres trencats de 1938, ja ho contempla entre 1919 i 1933 de Weimar. Bertold Brecht i Kurt Weill amb les seves creacions escèniques del 1917, 1928, 1930 mostren a la literatura, la música, al cabaret una societat sota la lupa de la nova objectivitat literària. Brecht fa un teatre èpic molt modern, sense evasió, sense disbauxa, només cal despertar la consciència de l’espectador.
A l’Alemania de Weimar, l’arquitectura i el cinema aspiraven a l’obra d’art total, com a síntesi de la resta d’arts. Aquesta envergadura del concepte permetria redissenyar el que seria l’obra d’art del Reich, desprès que aquest s’acabés. No és res més que la sintetització que Weimar perseguia de totes les arts.
La recaiguda en formes superades en l’art i la protesta conviuen. L’Expressionisme durant l’època de Weimar ja és més madur, ja pot veure l’art com un sustent moral per arribar a les classes més desafavorides. Arribem a una fusió entre l’art i la vida, entre les formes més nobles de l’art penetrades per les formes més vives de l’art popular. Alternen crítica, protesta i utopia, però hi ha un comú denominador, no retornar a les formes artistiques ja sedimentades amb una actitud moral per actuar a favor dels marginats a partir de solucions rupturistes i modernes.
Bruno Taut arquitecte obsessionat pel material vidre, amb edificis als Alps, que buscava l’efecte de la llum natural sobre les parets, i s’ajudava amb vidre i mosaics. Les primeres avantguardes amb Kandinski i Mondrian seguiran aquesta línia. Espiritualisme esotèric, fins i tot, en contra del positivisme imperant, agnòstics i teosòfics. Rudolf Steiner, gran estudiós de Goethe procura per la filosofia de la llum, dels interiors dels gòtics, de les pedres precioses, de l’or, dels mosaics bizantins, dels manuscrits il·luminats, tot això és nuclear en aquest arquitecte i filòsof. S’han de prendre responsabilitats administratives per fer barriades de nova construcció a Berlin: com la cabana del tio Tom a la ferradura “Hufeisensiedlung” de 1925 de Taut. Es la nova objectivitat dissenyant per als mes desfavorits, racionalista i molt propera a Le Corbusier, sense cites al passat i amb color viu, com Mondrian. Un estil depurat sense maquillatge, sense embellir res. Important Erich Mendelshon l’arquitecte que va fer la Torre Einstein a Postdam 1920. Altres edificis destinats al teixit de la vida diària durant Weimar, per exemple el Cinema Universum 1928 a Berlín, els grans magatzems Schocken 1926 a Stuttgart, tots ells edificis de caràcter industrial dels primers anys 20 de Weimar. Peter Behrens amb la fàbrica de l’AEG, amb ell treballarien Mies Van der Rohe, Walter Gropius, Adolf Meyer i Le Corbusier, qui va ser una gran influència pels creadors de la Bauhaus al 1919, per Gropius.
Aquest moviment tan consolidat i tan imitat és el projecte més gran de la modernitat, la més gran aportació de Weimar a abolir les diferències entre l’art i l’artesania. Les disciplines, els professors, els estudiants buscaven socialitzar-ho perquè estiguessin al mateix nivell. Aviat es trasllada a Dessau sota la batuta de Gropius sota el principis: funcional, no retòric, no passat, tot ascètic i veraç, sense camuflar res. Es construeixen sota aquests principis les cases dels professors: Kandinski, Mies Van der Rohe, Klee, Moholy-Nagy, fins i tot Wittgenstein dissenya la casa de la seva germana a Viena. Tots ells beuran de les avantguardes russes formant part de les moltes avantguardes del segle XX.
La Bauhaus comptava amb els antecedents de la Viena de 1900 dels arquitectes Wagner i Loos organitzats en els tallers vienesos, també de l’Escola de Glasgow 1890 i de les Arts and Crafts de William Morris de 1865, on hi ha un ideal per l’Edat Mitjana, perquè encara no havia arribat el capitalisme en les seves formes més primigènies. Tots contra la lletjor, contra la immoralitat de la vida contemporània, per dignificar els artesans, la vida, la vivenda, ambdòs tan precàries com a resultat de la revolució industrial: unificar l’art i la vida. L’art no ha de ser un consol, ni una compensació personal, ni un passatemps, ni una aventura aillada, ni tancat als museus o a les biblioteques; ha d’incidir directament en la vida de les persones, fins a que se’l confongui, per dignificar-la. Totes les vanguardes pretenen el mateix. Això es veu en els vestuaris de Oscar Schehmer, en els interiors i el mobles. Es l’expressió de l’expressionisme finalment amb un caràcter concret i pràctic. Es l’antropologia i la sociologia artístiques posades en una utopia realitzada.
Durant Weimar hi ha un esclat del cinema com de cap altra art, de fet ve de l’idea d’art total que ja propugnava Wagner com síntesi de les arts, sobretot ho serà amb el cinema parlat. El cinema feia grans promeses i creava entusiames, i grans recels, com els de Baudelaire amb la fotografia, que la veia només com una indústria mai com un art. Hi ha una unificació de petits empresaris del cinema en la UFA, promoguda pels grans empresaris del metall, els mateixos que desprès del 1933 donarien suport a Hitler (L’ordre del dia d’Eric Vuillard). De les moltes pel·lícules que es van produir destacarem Gabinet Dr. Caligari del 1920, Metropolis del 1927, Gent en diumenge del 1930. El 1933 al congrès del Partit Nacional Socialista a Nuremberg Leni Riefensthal es convertirà en la cineasta del règim que haurà begut directament de tot aquest cinema, com desprès ho faran el Neorealisme italià i la Nouvelle Vague francesa.
El 1937 es farà l’exposició de l’art degenerat on tots aquests artistes sorgits de l’expressionisme, del dadaisme, etc. se’ls va prohibir exposar, la llista inclou quasi una vintena de grans noms que avui omplen els museus de tot el món. El 1938 es farà el mateix amb la música degenerada a Dusseldorf.
Thomas Mann amb el Doktor Faustus, escrita a l’exili d’EEUU el 1943, intenta explicar els orígens socials i ideològics del nazisme: a part de les conseqüències del tractat de Versalles i els militars ressentits i humiliats que encara queden, hi ajuden també l’individualime romàntic alemany, l’exaltació de tota una mitologia nacional ajudada per la poesia, la música de Wagner i la filosofia de Nietszche. És una visió des d’un exili primerenc i divers, que mai va refer.
Naixement de la modernitat. La República de Weimar
L’Expressionisme anterior a aquesta dècada és un moviment radical que empeny a les posteriors reaccions artístiques que es donaran a Europa. Estripar contractes perquè s’és capaç de plasmar el que representava la Gran Guerra. Un cop acabada, Otto Dix que l’havia feta, decideix emprendre una actitud més crítica, més beligerant amb els resultats: la nova objectivitat
L’Impressionisme havia omplert l’aparició del s. XX, la darrera exposició és de 1886, i havia estat un moviment en competència amb l’Academicisme pompier més ranci i vell. És una avantguarda que genera contradiccions i afeccions fortes. Per primer cop ens fan mirar el quadre de lluny per rebre les impressions. Surt al carrer, poc estudi interior i capta el que la natura i la vida ofereixen. Ho exprimeix i sorpren. Plasmació artística d’una manera de “veure” el món o d’estar a món. Es positivista i materialista en cóm la projecta. Un moment en que hi ha grans avenços en òptica que queden reflectits als quadres. Es l’art de la locomotora, de les estacions de tren, de l’avanç científic. En les altres arts: poesia, música i narrativa no és només positiu, materialista i tecnològic, però sempre persegueix la impressió, l’impacte que es produeix en el lector.
En canvi l’Expressionisme surt de dins cap a fora, ens transmet un estat interior que es projecta cap a fora i impregnarà el món exterior com a conseqüència de la Guerra. Arribarà als artistes de Weimar com una pantalla de projecció de l’ànima: la incomoditat, l’angoixa, la tragèdia i molts matisos de la revolta. El món com una pantalla on projectar l’interès en l’home i la seva ànima, descregut del progrès, la tecnologia, la modernitat. Una gran nit de l’esser humà esquinçat per les tensions que comporta viure al món modern i en guerra, oposat en tot a l’Impressionisme. També el món nòrdic de Strinberg i Munch i finalment Bergman. Les boires i les soledats i la primera cinematografia sueca. També és l’hereu de Nietszche i Alemanya se’n nodreix, també de Munch, en un règim pseudo medieval de l’Emperador, per això xiscla i protesta.
A Dresden surt el primer estat d’ànim, de les males maneres, una visió estomacal. Fins i tot els paisatges finals són viscerals, emotius, incendiats i encara més torturats. Ja ho va fer Van Gogh per impregnar-ho tot d’emoció. La figura de Jesús serveix perquè es vegi cap on ens ha portat el progrès. Artistes com James Ensor i Georges Rouault són pintors religiosos que fan pensar en la catàstrofe. Pintors com Monet segueixen ja només com individus i també nodreixen Weimar.
Mario de Michelis en el seu estudi de les avantguardes parla de la protesta expressionista. Hi ha materials quasi genètics que circularan durant l’època de Weimar: contradiccions del món, un clam que es resolt en la inoperància, l’autopunició que no proposa res, només es lamenta, l’Elektra de Richard Strauss és un exemple.
Kurt Pinthus recull el 1919 tot allò que es reuneix durant l’Expressionisme. Tot el contrari del que va dir Voltarire al seu Candide: vivim en el millor dels mons possibles. Pels expressionistes no cal tenir fidelitat al que l’ull veu aparentment, s’ha de descriure la incomoditat, el desconcert i la ferida que la mirada recull. A la fí ja no són tan representatius del moment i deixen passar a una nova generació, com anys més tard ho farà Picasso desprès del Guernica, amb Warhol.
La Capital artística del Judgenstil (modernisme alemany) havia estat Munic. Der Blauer Reiter serà un grup que formaran Kandinski i Klee el 1911 amb una necessitat d’evasió de l’esperit, d’alliberament del món material, de negació del dolor, de cerca de la natura, el refugi és la interioritat, l’esperit alliberat de tot el mundà, fins i tot els interesa l’ocultisme i l’hinduïsme. Kandinski era amic de Schoenberg, que deia que el Dadà era una deriva cap a la musicalitat, i parlava de les seves capacitats expressives. Afirma que la música és un art molt superior a la paraula, un principi molt alemany, a les cartes creuades entre ells dos. El 1912 Kandimski escriu l’Espiritualitat en l’art i parla d’una pintura sense objectes. El primer impuls és també expressionista tot i que es replega molt més en l’esperit. Proposen una humanitat només espritual, Kandinski es desempallega de tot els materials del món. En canvi, Paul Klee impugna el món, també, però no trenca el món material per l’espiritual, aquí ambdos es troben, per això deixen el figuratiu per l’abstracte, per l’atreviment, però amb una certa candidesa.
Weimar demanarà un art més compromés, sense tanta queixa, amb crítica social més explícita, un art més combatiu sense tants inferns personals, més col·lectiu. Desertors, refugiats i exiliats de tot Europa estaven a Zuric, també Tristan Tzara i el mateix Lenin. Allà hi ha el bressol del Dadaisme que passarà a Alemanya. Per Zuric també transitarà el tren que des de Alemanya portarà Lenin a Rússia.
El 1916, molt diferent del 1914, els joves ja no veuen el final de la Guerra, perquè ja s’havien fet les grans invasions i fixen els traçats de les trinxeres. Han de cridar contra la bogeria i la desraó. L’Expressionisme continuarà com a moviment artístic. Els Dadas es preguntaran on han portat la cultura? No és un moviment literari, ni cultural, ho fa esclatar tot, és anti tot, comencen les performances. En una lleteria de Zuric, neix el Cabaret Voltaire actua com una caixa de ressonància de la bogeria que hi ha fora. Faran poemes i quadres com si no passés res? Aquesta és l’única mostra possible de seny, amplificar el sense sentit, és l’única coherència i també ensenyar la bogeria en la qual la cultura s’ha precipitat.
Es traslladen a Berlin i Colònia Sophie Tauber, Hans Arp, Hannah Höch fan obres de les deixalles, acumulatives, de patchwork, materials anti-artistícs, sense retòrica: paper, fusta, cartrò. Kurt Schwitters arreplega en una nau tot els materials més antiartístics, antiraó, antiestètic, neix el fotomuntatge, la hibridació. Marx Ernst ho reconverteix en una proposta artística i plàstica amb el collage, que esdevindrà definitivament tècnica pictòrica. Inventa la paraula Merz que ho defineix. La Merzbau serà el seu dipòsit.
L’Expressionisme és tan controvertit que es pregunta si encara té sentit desprès d’haver assumit les conseqüències de Versailles, amb tota la divagació que implica davant de les dificultats reals que travessa Alemanya.
Georg Grosz i Otto Dix ja desenvolupen un art molt arrelat en les vicissituds de l’Alemanya posterior a la 1a Guerra. El quadre Metròpolis de Grosz expresa ja el vertígen, la velocitat. L’American way of life els causa admiració per la modernitat en contra dels vestigis de la vella Europa. A Itàlia i Russia serà el Futurisme. Era la síncope de l’experiència, ensenyar el dinamisme, la velocitat, que també marcarà als alemanys, a partir d’una exposició a Milà el 1912.
La UFA, són els famosos i productius estudis cinematogràfics als suburbis de Berlin, anomenats la nova Babilonia, que produiran quantitat de pel·lícules, algunes per mostrar al front, algunes de les quals esdevindran clàssics de la història del cinema: Metròpolis (1927) de Frizt Lang, Amanecer (1927) de F.W. Murnau, L’àngel blau (1930) de Josef von Sternberg, la primera pel·lícula parlada de Marlene Dietrich, Los herederos felices i Amoríos (1933) de Max Ophüls. Posteriorment també es dedicaran a l’anomenat cinema de muntanya on destacarà la musa i impulsora visual del nazisme Leni Riefenstahl.
Naixement de la modernitat. La República de Weimar
Kurfürstendamm de George Grosz, 1925. Museo Thyssen-Bornemisza. Madrid
Breu resum del Curs a la Casa Elizalde, 2019
Si una cosa caracteritza el període d’entreguerres és que l’Art a Europa esdevé de masses, menys restrictiu. Existeix una promiscuïtat entre l’art més exquisit i el més tronat. Es dona un aiguabarreig entre totes les disciplines. Extravagància crispada en un no res d’histèria col·lectiva i la disbauxa en el pitjor sentit. Des de dins es mina la democràcia aprofitant la permissivitat que ella permet i la destrossen. Llibres com El Café sobre el volcán o La Alemania de Weimar ens ho expliquen de forma diàfana.
L’anomenada Escola de Frankfurt ja alertava que pel·lícules com el Gabinet del Doctor Caligari eren un presagi, a través de la hipnosi d’un nen, del que faria Hitler amb tot un poble fins a portar-lo a l’abisme.
Tot comença el 1918 quan l’emperador austrohongarès i el Kàiser alemany perden una guerra que preveien de dies, on s’hi va amb una brutal experimentació, l’aviació, les armes químiques i els gasos, i genera milions de morts civils. Europa fumeja ruïnes. L’armistici de 1919 del tractat de Versalles es firma acceptant grans deutes molt gravosos. Alemanya com Estat s’havia constituït a finals del s. XIX liderada per l’estament militar prussià: un conglomerat marcat per la consciència militar. El sentiment de la derrota de la guerra, de la humiliació comença amb aquestes hipoteques que minarien el règim republicà. Les autoritats civils van signar precipitadament per no fer passar vergonya a la milícia prussiana.
L’onada revolucionària de Rússia, en plena propagació d’idees filosòfiques i consignes revolucionàries, troba una llavor a Alemanya en unes revoltes al 1919 i el Káiser ha de dimitir, el mateix agost de 1919 es promou una constitució i es proclama la I República amb el nom d’una ciutat inspirada en els preceptes de l’antiga Grècia: petita, pròspera, cortesana, humanista i integradora, que reunia gran nombre d’intel·lectuals: Weimar.
Paral·lelament hi ha una inflació desbordada i insurreccions per la davallada del marc, quan finalment s’estabilitza i permet el desenvolupament d’aquest esperit de modernitat sobretot a Berlin, que es manifestarà amb espectacles molt diferents, i en l’art en general, i permetrà als berlinesos sentir-se moderns, cosmopolites, agosarats i avançats. La Bauhaus el 1919 és una d’aquestes expressions. El cinema expressionista, el teatre de Brecht, la música de Kurt Weill. La música s’allunya de la del s. XIX, de Wagner, de l’òpera en general, entra amb força el jazz i la música popular pren els locals, hi ha una hibridació entre les arts que es converteixen en l’art de la societat de masses.
L’art fins el moment tenia 3 peus: la imitació, la bellesa i el plaer estètic. Tatarkievich en la seva Gran teoria de l’art ho resumeix així. Fins aquell moment a l’art se li demanava que produís plaer. A Viena al 1900 ja estava caient la representació de la realitat, crisis de la imitació, el primer peu.
La cultura de la Rússia revolucionària ha desenvolupat, per exemple, les arts gràfiques i el cartellisme, els mobles es simplificaven, entre el concepte de la utilitat que erosionava el del plaer estètic, utilitat que se li atribuïa a l’artesania, que mai es va considerar art. Els constructivisme uneix les dues actituds: plaer i utilitat, que es tornen indiferenciables. La Bauhaus ho recull considerant la creació com una revolució integral amb una nova concepció de l’espai. A Berlin s’esmicola la bellesa, la de sempre, la que havia dictat Grècia. El colpiment, la commoció, la bellesa i l’harmonia de les coses s’hibriden amb la cultura popular. Així ho buscarà el cinema. L’art i la bellesa han d’entrar a la quotidianitat de les persones, segon i tercer peus.
La República de Weimar, amb una certa recuperació, però desprès amb el Crac del 29 entra en una crisi i incertesa econòmiques que promouen que es venguin a la societat que la pateix eslògans fàcils, magnètics fins que Hindenburg posa l’Estat en mans del canceller Hitler el 1933, desprès que s’hagués anat atribuint poder durant tots els anys de la crisi del deute.
Berlín : desenvolupament de l’art a través d’una ciutat i la seva evolució cultural
Quan Europa es torna urbana a partir del progrès del Renaixement, Paris, Bolonia, Florència representen la fermentació i l’intercanvi d’idees i el progrès es manifesta al llarg del Quattrocento. Florència en el Renaixement i Roma en el Barroc plasmen en l’espai el que en realitat succeix en el temps. Els moviments culturals en una societat laica van d’Est a Oest, a conseqüència de la precarietat que deixa la II Guerra mundial la capitalitat de Paris passa a New York, és una gran fuga de cervells.
La República de Weimar comença amb grans llasts i amb brots revolucionaris (espartaquistes), els quals s’aclaparen amb l’assassinat de Rosa Luxemburg el 1919. Es quan es firma la pau i es redacta un primer text per a la nova Alemania que s’erigiria en la nova República a la ciutat de Weimar. Fins el 1924 hi ha una gran inflacio i a partir d’aleshores una paulatina recuperació econòmica i sobretot una gran efervescència cultural fins el Crac del 29, fet que desencadena una oposició interna a la democràcia, que prové dels ofesos per la derrota i el llast de la 1a Guerra Mundial fins i tot de l’esperit de la pròpia unificació alemanya de 1881.
Berlín és el gran exponent de la nova república de Weimar. Es el focus de la cultura d’una megalòpolis. Ciutat desenfrenada, empori econòmic que atreia igualment empresaris i artistes, fugats del comunisme rus i una gran comunitat jueva benestant i culta. Cines, teatres, restaurants, cabarets, grans parcs, i avingudes, botigues de tot, disseny de l’ultima fornada. Cal recordar les exposicions universals que eren per promoure el comerç entre països, i que afegien coneixement.
Berlín s’anexiona altres poblacions que seran suburbis de la ciutat, la més gran perimetralment d’Europa on conviuen tots els estils arquitectònics, i on el lleure de masses es manifesta en recintes tancats per fer esport, parcs d’atraccions com el famòs Luna Park, a imatge de Coney Island, és la cultura de l’oci massificat. És l’esperit capitalista per racionalitzar les produccions, les cadenes, els horaris, les vacances, el rendiment. L’oci és un component del treball, per optimitzar-lo. Disciplinat tot, com ho està a la fàbrica. 1927Sinfonia d’una gran ciutat
En la situació que queda la classe mitjana el 1929 es veu com es gestava el desastre (fotografies d’August Sander), o el llibre de Sigfried Krakauer Los empleados, on estudia la gent que alimenta aquestes formes vitals: art i cultura inseparables de la cultura de masses, que reclamen aquells que no tenen la formació per gaudir de la gran cultura. Cultura d’evasió, amb formes escèniques, sobretot, que tenen aquest component de superficialitat, un públic nou, una massa, no una elit. Es el moment de l’èxit total dels grans magatzems i del avanços tècnics que s’aliaran per facilitar aquesta massificació: la fotografia, el cinema i la ràdio, així es dona una metamorfosi profunda de la cultura de l’espectacle.
Al anys de Weimar l’entreteniment popular i la massificació del recursos culturals no estaven renyits amb una qualitat sovint exquisida. Tot i que s’emporten per davant la bella aparença, i el sentit de l’art ja no és diferent de la cultura de masses.
Éric Vuillard en l’Ordre del dia, premi Goncourt 2017, ens relata uns fets poc coneguts i també les interioritats, que varen succeir, amb l’annexió i ocupació de l’Alemanya nazi a Àustria. Les mentires, la represió pura i dura, el poder de la por i altres mecanismes que varen dur a terme els nazis en l’inici de la segona Guerra Mundial, i que encara ressonen a dia d’avui.
Vuillard narra, a mode d’una pel·lícula, com Hitler com a canceller alemany, Hermann Goering, president del Reischstag, i Hjalman Schach ministre d’economia i director del Reischsbank, sol·liciten i presionen, a vint-i-quatre prohoms, que són l’elit de les finances i de la indústria alemanya, perquè financiïn el Partit Nazi a les properes eleccions de 1933. Goering, els hi diu: “Si el Partit nazi obté la majoria en aquestas eleccions, serán les últimes en els próxims cent anys”.
El discurs de Hitler, curt i contundent, es va reduir a dir-los: es tracta de posar fi a un govern i a un règim feble, allunyar les amenaces comunistes i bolxevics, suprimir els sindicats, instaurar l’ordre, crear llocs de treball, i aconseguir importants beneficis. Hitler, enllesteix en mitja hora aquesta reunió, i queda Goering al capdevant ,que pren la paraula: “El Partit nazi no te calés…I ara senyors, passin per caixa…”
Aquestes empreses germàniques, moltes d’elles, es van enriquir a base d’explotació, de mà d’obra barata i de presoners de guerra i varen fer unes fortunes impresionants, i avui en dia, encara en actiu, continuen sent empreses punteres.
En 1958, un grup de jueus de Brooklyn, varen sol·licitar una disculpa i una reparació a totes aquelles empreses beneficiàries, de la brutal explotació. Hem de pensar que són empreses capdevanteres, en el món de l’acer, del carbó, la metarl·lúrgia, la indústria farmacèutica i tecnologica, etc… I que després de anys de negociacions i de comentaris antisemites van arribar a un acord: es van comprometre a abonar mil dos-cents cinquanta dolars a cada supervivent. Encara que molts d’ells no varen cobrar mai.
És destacable com Vuillard ens relata l’incident de Lord Halifax, al ser invitat a Berlin, per a conèixer personalmnet a Hitler, i quan el va confondre, amb un criat al veure el ridícul personatge. També hi va poder constatar l’odi envers els comunistes i els bolxevics russos, les seves intencions d’annexionar-se Àustria, d’ocupar Txecoslovàquia i Polònia, així com el seu gran sentiment antisemita.
També relata els incidents de l’incendi del Reischtag, l’inaguració del camp de Dachau, l’esterilització dels malats mentals, l’argumentació del racisme, la justificació de l’existència d’una raça ària superior, o la nit dels gavinets llargs. Entre aquests moments, sobresurt les diverses entrevistes corruptes entre Hitler i el canceller austríac Schuschinnigg, així com l’escridassada monumemtal que li diu: “Només hi ha un argument per convèncer: la por!”
Contrasta amb un moment esperpèntic com és l’entrada dels panzers nazis, en territori austríac. O bé el sopar entre Ribbentrop i el premier Chamberlain, tractant de minimitzar l’abusiu tractat de Versalles i de les seves consecqüencies socials i económiques.
Finalment, Vuillard fa un retrat psicològic del Führer que diu que atreia els altres amb una immensa força magnética, i després els repel·lia amb tanta violència, que obria un abisme impenetrable.
Ahir dimarts es va presentar a la Filmoteca aquest documental coproduït per QUINDROP, RTVE i IB3. En acabar el passi, es va fer un interessant cinefòrum amb els directors i guionistes (Pablo Azorín i Pedro de Echave) i l’historiador Joan Buades. Aquest proper dissabte dia 14 de març podreu veure el documental: tve2 (20,30 en castellà) IB3 (21,40 en català). Ara ho podeu veure en YouTube.
Otto Skorzeny va ser el nazi predilecte de Hitler. Membre de les SS en el Leibstandarte Adolf Hitler (la guàrdia pretoriana del Führer), va ser el responsable de l’escamot que va alliberar Mussolini després de la seva destitució i arrest com a conseqüència del cop d’estat de Badoglio a l’estiu de 1943. Nazi convençut, Skorzeny té altres sonores intervencions durant la guerra. Quan es produeix la capitulació és detingut, jutjat i enviat a un camp de presoners d’on fugirà de forma fàcil i inexplicable. Passarà a Espanya i aquí serà acollit pel règim franquista. Al llarg dels quasi trenta anys fins la seva mort, col·laborarà en la xarxa d’evasió de molts nazis cap a Sud-amèrica, s’enriquirà amb el règim franquista, tindrà un paper destacat en nombroses i tèrboles maniobres especulatives i d’espionatge a favor de tota mena de països (Estats Units, Egipte i, increïblement, Israel).
Otto Skorzeny (font: wikipedia.org)
El film és el resultat d’una investigació en diversos arxius com ara el del mateix Skorzeny o d’informes elaborats per la CIA i els serveis d’intel·ligència britànics.També inclou entrevistes a historiadors i investigadors, així com a la seva única filla. La història d’aquest individu sense escrúpols i les seves connexions amb la dictadura franquista s’expliquen en aquest excel·lent documental. Malgrat tot encara hi ha moltes preguntes sense resposta.
L’autor, especialista en la historia contemporània d’Alemanya, és una de les veus més autoritzades en el tema de l’Holocaust. És una obra de síntesi, però també d’anàlisi ja que reuneix, interpreta i sobretot avalua, les principals interpretacions que la historiografia ha fet sobre els principals dilemes que planteja el genocidi dels jueus. Hayes, basant-se en multitud de proves historiogràfiques, fa la seva interpretació i en molts casos s’aparta dels paradigmes considerats fins ara.
L’estructura de l’obra presenta els diferents capítols en forma de preguntes que donaran resposta als principals dilemes que s’hi aborden. Els primers analitzen els dos protagonistes principals: L’objectiu: Perquè els jueus? Els atacants: Perquè els alemanys? L’origen de l’antisemitisme que situa històricament com una conseqüència de l’emancipació dels jueus a Europa de resultes de la Revolució Francesa i de l’esbiaixat desenvolupament i comprensió social de la ciència al llarg del segle XIX. En relació als atacants, Alemanya no era ni molt menys el país més antisemita d’Europa, però s’hi van donar unes condicions històriques concretes que van possibilitar l’arribada al poder d’un partit degenerat que va posar en pràctica els principis antisemites. Un sentiment comú de poble assetjat i traït per nombrosos enemics externs i interns, un dels quals eren els jueus. L’actitud victimista va tornar els alemanys molt receptius a un discurs simplista com el de Hitler. Malgrat tot, l’antisemitisme no va ser, ni de bon tros, el motiu principal de l’ascens dels nazis al poder.
Una tercera pregunta fa referència a l’escalada de la resposta violenta en el temps. Hi ha consens historiogràfic en què el procés va ser gradual , que no hi havia un pla preconcebut d’extermini massiu i que la guerra de conquesta a l’est d’Europa va posar masses de població jueva sota el domini nazi i això va accelerar paulatinament la resposta violenta i progressivament més sistemàtica. L’aniquilació va ser ràpida i total. El motiu és bàsicament “tècnic”, ja que conforme masses de població jueva eren disponibles en ocupar la Wehrmacht grans territoris, la forma d’aniquilació en massa s’havia de perfeccionar (de les bales al gas). Quant el motiu dels perpetradors, Hayes aporta una motivació nova diferent de l’existent en les dades historiogràfiques: l’odi no és una condició preexistent sinó que hauria estat un mecanisme d’autodefensa i justificació dels perpetradors: no mataven perquè odiessin els jueus sinó que els odiaven perquè els havien de matar.
Un altre punt a tractar és el motiu pel qual els jueus no es van rebel·lar més sovint. Alguns autors com Hannah Arendt han abordat aquesta qüestió tot acusant els Consells Jueus de col·laborar en les deportacions. Hayes es nega a donar resposta immediata a aquesta pregunta sense analitzar quin era el marge real dels jueus i analitza les múltiples variables que hi intervenien per arribar a la conclusió que poc més del que van fer es podia fer. Tot seguit, l’autor qüestiona i dona resposta a diverses afirmacions que es fan entorn a l’Holocaust com ara si els aliats podrien haver intervingut de manera activa aturant les matances, si els alemanys van desviar molts recursos per executar l’extermini o la creença molt estesa que els principals perpetradors van eludir la responsabilitat en acabar la guerra.
Un dels punts importants és el qüestionament argumentat en oposició a les tesis de Zygmunt Bauman sobre si l’holocaust es pot enquadrar dins de la modernitat. La idea que subsisteix després de l’exposició de Hayes és que la modernitat no ens fa immunes sobre la maldat. Un altre pregunta que planteja Hayes és la diferència de supervivència entre la població jueva dels diferents països ocupats; Hayes aporta dades interessants respecte l’antisemitisme preexistent en les diverses societats i el grau de col·laboració (explícit o implícit) d’aquestes societats amb els perpetradors nazis. El darrer mite que desmenteix Hayes és la negació de l’Holocaust, idea ridículament absurda però que algunes ments obtuses i intransigents encara plantegen.
Comentari final:
Quan en una classe d’història dels cursos Gaudir UB, el professor Alberto Pellegrini va citar aquest assaig com un dels millors que s’han publicat sobre l’Holocaust, la veritat és que em va faltar temps per llegir-lo amb avidesa i passió. S’han escrit prop de 16.000 llibres sobre el tema, i aquest no dona més informació de la que els múltiples llibres han aportat, sinó que sobretot busca explicacions i aborda i desmunta mites estesos, alguns inclús en gent de rigor acadèmic. És un llibre totalment recomanable, de lectura fàcil, quan hi entres no el pots deixar.
Acabo amb una cita resumida de l’autor: “L’Holocaust no va ser un fet misteriós; va ser l’obra de persones que es movien per motius i febleses habituals entre els éssers humans. Una vegada la persecució va agafar impuls, no va haver-hi manera de detenir-la sense la mort de milions de persones. Potser cap altre procés històric, confirma millor el dificilíssim advertiment recollit per un proverbi alemany que condensa el sentit d’aquest llibre: Wehret donin Anfängen (“No ho deixeu créixer!”)”.
Descripció L’esperit del temps va fer que un metge austríac s’interessés pel desenvolupament de les teories darwinistes. L’esperit del temps va fer que pensés a aplicar els estudis sobre el comportament animal al progrés de l’espècie humana. L’esperit del temps va fer que posés les seves investigacions al servei d’una política. L’esperit del temps el va convertir en un puntal de les teories que fonamentaven les pràctiques nazis. L’esperit del temps el va situar en el front de l’Est en la guerra contra els russos. L’esperit del temps no va impedir que a principis dels setanta aquest científic nazi rebés el Premi Nobel de Medicina. Una novel·la que reflexiona sobre les foscors més inquietants de la naturalesa humana. Ha obtingut el premi Òmnium de novel·la del 2019.
Mar Vila / ACN. Diari ARA
Martí Domínguez és doctor en Biologia, professor de Periodisme de la universitat de València i director de la revista científica Mètode. Escriu a diferents mitjans de comunicació, com ara El Temps, La Vanguardia, Ara i El País. Una part dels seus articles està aplegada als reculls Peiximinuti i Bestiari. Ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Periodisme per la seva tasca com a director de la revista Mètode. Com a novel·lista, és autor de Les confidències del comte de Buffon, guanyadora dels premis Andròmina, Crexells i de la Crítica de la Universitat de València; El secret de Goethe, premi Prudenci Bertrana i de la Crítica de la Universitat de València; El retorn de Voltaire, que va rebre el premi Josep Pla; El fracassat, sobre els pintors Cézanne i Pissarro; La sega i L’assassí que estimava els llibres.
Comentari Aquesta és una novel·la que es presenta com una falsa autobiografia, molt ben documentada, d’un científic nazi austríac. En cap moment surt el seu nom, però sens dubte es tracta del etòleg Konrad Lorenz, premi Nobel de medicina l’any 1973, compartit amb Nikolaas Tinbergen i Karl von Frisch, pels seus descobriments referents a l’organització dels patrons individuals i socials del comportament.
El científic, un nacionalsocialista convençut, fa uns estudis sobre la barreja animal de diferents races. Arriba a la conclusió que quan s’engendren individus híbrids, aquests empitjoren l’espècie. Amb el seu vist-i-plau, els nazis apliquen aquests resultats per a justificar l’eugenèsia i l’extermini d’aquells individus que poden empitjorar la raça ària, considerada la raça superior. Però, a més, participa activament, a Postdam, en el procés de selecció, sense fer gaires preguntes sobre el destí que tindran aquelles persones que són rebutjades per no ser prou pures per reproduir-se.
En bona part de la novel·la es descriu amb força detall, i amb xifres, els mètodes emprats per fer aquesta macabra selecció. Ell, com molts altres científics que apareixen amb noms i cognoms, es deixen portar per L’esperit del temps, terme emprat per l’escriptor Ernst Jünger, creient que és un sacrifici inevitable per arribar a un món molt millor, el seu, promès per la ideologia dominant.
En un moment de la novel·la, el protagonista es justifica així:
Els científics alemanys som apolítics. No ens interessen aquestes qüestions, tan sols la ciència
El seu interlocutor li contesta:
Els científics alemanys sou la reencarnació del personatge de Faust! Com ell, heu venut l’ànima al diable!
Finalment, després d’haver estat presoner dels russos, s’incorpora a la vida acadèmica i científica del país, com molts d’altres col·legues, i, fins i tot, arriba a guanyar el Nobel. La seva justificació és que Tot el que férem estava en l’esperit del temps.
Aclaparadora lectura que fa reflexionar sobre la capacitat del ser humà per justificar vertaderes atrocitats, quan dona suport al poder que els possibilita créixer personalment i professionalment i sobre la readaptació d’aquells còmplices de la barbàrie a la nova vida de la postguerra. Alemanya tampoc no va tancar prou bé la porta.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.