Categories
Cinema i sèries

L’ombra de la llei

Director: Dani de la Torre
Actors: Luis Tosar, Michelle Jenner

Barcelona 1921, submergida entre màfies pagades per empresaris de l’alta burgesia. Negocis il.legals, actes cada cop més violents, relacionats amb prostitució i pornografía infantil, burdels de luxe, contraband, alcohol i drogues. Amb el consentiment d’un cos de policia obertament prepotent i corrupte trobem una ciutat plena d’enfrontaments entre bàndols violents. La situación era la següent: organitzacions criminals, vida nocturna turbulenta i agitada, coaccions a comerciants i petites empreses obligats a pagar per una protecció mafiosa, ambient on regnava el vici, fortes pallisses, arribant a l’assassinat.


Un moviment obrer cansat de les injustícies i dels menyspreables abusos dels patrons amb sous i vida de misèria. Organitzacions obreres cada vegada més actives i motivades per fer front a tanta corrupció i impunitat per part de grans famílies i empreses, i començant amb dures vagues industrials i agrícoles, al que també afegim l’auge del moviment feminista.
Una societat cada vegada més descontenta i disgustada i un moviment anarquista creixent, van configurar un autèntic i apassionant polvorí en una època coneguda pel pistolerisme.


Amb fortes càrregues policials, on les autoritats varen contribuir encara més, amb mètodes més expeditius, com la famosa “ley de fugas” i gran repressió, per dur a terme grans canvis socials i polítics.
Una guerra soterrada, amb pistoles i assasinats als dos bàndols, sindicats i patronal. L’única diferència entre ells era que el pistolerisme de la patronal comptava amb el vist i plau de les autoritats.
Només l’any 1921 es van produir 117 atemptats amb 70 víctimes mortals.

Sinopsi
Anibal Uriarte, policia basc, de Madrid, és enviat a Barcelona, per descobrir l’assalt a un tren militar, proper al cop d’estat de Primo de Ribera. Entra en contacte amb els baixos fons, amb la corrupció tant empresarial com policial i dins del món anarquiste més radical.


Magnífiques escenes de la Barcelona antiga, recreada amb imatges molt acurades i properes a la realitat dels anys vint.
Molt bona l’ambientació històrica de la ciutat tals com la construcció de les torres del Moll de Barcelona, o de la Sagrada Familia, l’edifici de Correus i els seus voltants així com l’estacio de França.
En qualsevol cas, pel·lícula interessant, en ocasions un pèl exagerada, amb una excesiva semblança als tipus de gàngster de Chicago, tot i que el pistolerisme a la nostra ciutat era d’un caire diferent i molt més barruer. Tantmateix compta amb una bona ambientació fotogràfica, acurat vestuari i belles imatges de la ciutat. A tot això hem d’afegir una execel.lent interpretació per part del protagonistas, Luís Tosar i Michelle Jenner.
Benvinguda sigui, i que puguem gaudir de moltes pel.lícules més com aquesta.

Situació dels anys 20
 

El pistolerisme a la Barcelona dels anys vint, s’inicia el 4 de febrer de 1919, amb la vaga de la Canadenca, i dies més tard s’afegien e treballadors d’altres companyies, desembocant amb l’ocupació militar de Barcelona a finals de març.
La declaració del “lockout”, les repressions contra els sindicats i els obrers, amb forts enfrontaments violents per tota la ciutat amb una cinquantena de morts, en un sol mes.
Però es va aconseguir la fita de la jornada de vuit hores, això sí pagant un preu molt elevat.
Temps convulsos marcats per La llei de fugues, la supressió de la Mancomunitat de Catalunya al març de 1925.
Disbauxa i naixement del Barri Xinès al Raval i vida nocturna al Paral·lel, amb una oferta d’oci de les més importants del món.
La dictadura militar de Primo de Rivera, brutalment anticatalana – 1923 al 1930. Alfons XIII marxa a l’exili – 14 abril de 1931 i la proclamació de la II República. Aquell mateix any 1931, es va aprovar per primera vegada el sufragi femení, que va poder permetre el dret al vot de les dones a Espanya.
Els empresaris i industrials de Barcelona, entre el 1917 i 1923 i sota el regnat de Alfons XIII, contracten pistolers, per assassinar destacats sindicalistes i treballadors, creant els sindicats grocs per a frenar els moviments reivindicatius, dividir el món obrer i repel.lir el
moviment anarquista.
S’inicia l’anomenat pistolerisme amb l’objectiu d’eliminar dirigents sindicals i obrers com en Pau Sabater, Evelio Boal o Salvador Seguí, conegut com el noi del sucre, o Francesc Layret, advocat. Els anarquistes, varen assassinar Manuel Bravo, Francisco Maestre o Eduardo Dato.


Interessant entrevista entre Anibal i el “Ministro del Estado”, n’hi ha per sucar-hi pa.
Malauradament, en aquest país no aprenem, tant de les forces policials, armades, empresarials, així com de les corrupteles polítiques, ni de les borbóniques.

  • El general Silvestre se ha suicidado y el general Navarro ha sido apresado. El gobernador militar de Barcelona, vestidos de anarquistas, asaltaron el tren militar, para así culpar a estos del crimen cometido, y tener la excusa para que los militares intervengan en los atentados perpetuados en toda la ciudad. – Aún estamos a tiempo de intervenir y que no se produzca una matanza de inocentes.
  • Lo ocurrido en Anual, es un desastre,y puede ser algo fatídico para nuestro gobierno, nesesitamos desviar la atención de la opinion pública, en otros asuntos.
  • Si los militares se enfrentan contra los grupos anarquistas, esto podría acabar en una guerra civil. Va a morir mucha gente. Estaremos preparados para esto….
  • Cuando sea necesario, después, intervindremos con un golpe de estado para calmar la situación, y enderezar de nuevo al país
  • Es un asunto de estado, eso me dijeron hace unos años, estaban Vd, Berenguer y Navarro, ¿se acuerda señor ministro?
    Y Vds no hicieron nada, necesitaban una matanza, para que la opinión pública pensara que los rifeños eran unos salvajes, y así enviar más tropas. Aquello también era una cuestión de estado !!!
  • Hicimos lo mejor para el país….
  • Para el país o para Vds.
  • -¡ Capitán vigile ese tono !
    Su misión ha terminado, recoja sus cosas y vuelva de inmediato para Madrid.

El 10 de març de 1923 és assassinat Salvador Seguí, el Noi del sucre.
El 13 de setembre de 1923, el Capità General Primo de Rivera encapçala el cop d’estat, amb el suport de la majoria dels militars, de la burgesia catalana, dels terratinents andalusos i el general Martinez Anido ministre de la governació.


Malgrat tot i en mig d’ aquesta revolucció, es va inaugurar el metro el 31 de desembre de 1924 , i a finals de la dècada la culminació de l’ Exposició Internacional Universal de 1929, que va servir entre d’altres per urbanitzar la muntanya de Montjuic.

Categories
Cinema i sèries

Confessions

TÍTOL ORIGINAL: Kokuhaku (Confessions)

ANY: 2010

PAÍS: Japó

GUIÓ: Tetsuya Nakashima (novel·la: Kanae Minato)

MÚSICA: Toyohiko Kanebashi

FOTOGRAFIA: Masakazu Ato, Asushi Ozawa

GÈNERE: Thriller  psicològic

DURACIÓ: 106 min.

SINOPSI:

En un institut una professora s’acomiada dels seus alumnes i els confessa que la seva filla de quatre anys, que aparentment és va ofegar a la piscina del col·legi, en realitat va ser assassinada per dos estudiants d’aquesta mateixa classe, i els hi fa saber que ha posat en marxa una venjança.

COMENTARI:

És un thiller que reflecteix aquesta psicologia japonesa que estem acostumats a veure en diferents autors, intimista, molt precisa, ordenada i freda. Tot i que és una pel·licula cínica i anàrquica, la fotografia i la escenografia són impecables, el joc de la trama, els personatges i la venjança et manté en tensió fins al final.

Guanyadora com a millor pel·lícula, director i guió en els Premis de l’Acadèmia de Japó, i  seleccionada també per competir als Oscars com Millor Pel·lícula Estrangera. El 2010 és va presentar al Festival de Sitges.

Considerada per la crítica com una de les millors pel·lícules nipones del 2010, amb molt bona acollida del públic.

La podeu trobar a FILMIN – recomanable (una mica especial).

Categories
Cinema i sèries Música

La professora de piano

La imagen tiene un atributo ALT vacío; su nombre de archivo es foto-la-profesora-de-piano.jpg

País: Alemanya

Director: Jan Ole Gerster

Repartiment: Corinna Harfouch, Tom Schilling, Volkmar Kleinert, André Jung, Gudrun Ritter, Rainer Bock

Génere: Drama / Música

SINOPSI:

És el 60 aniversari de Lara, a qui no li falten motius per celebrar-ho: el seu fill Viktor ha de fer el concert de piano més important de la seva carrera. Ella va ser qui va projectar i va guiar la seva trajectòria musical, però porten diverses setmanes sense parlar i res sembla indicar que Lara serà benvinguda en el seu debut com a intèrpret professional.

Sense pensar-s’ho dues vegades, compra totes les entrades que queden a la venda i les distribueix entre tots els que es va trobant. Però com més s’esforça perquè la vetllada sigui un èxit, més es descontrola, tot i que Lara serà benvinguda en el seu debut com a intèrpret professional.

    2019: Premis del Cinema Alemany: Nominada a millor pel·lícula

   2019: Festival de Karlovy Vary: Premi especial de jurat, millor actriu (Harfouch)

    2019: Festival de Valladolid – Seminci: Secció Oficial

COMENTARI:

Pel·lícula subtil, en part gràcies a la magnífica interpretació de la protagonista Corinna Harfouch.

Ofereix una visió meticulosa de la frustració i les formes de gestionar-la, amb unes relacions familiars complexes, però d’una objectivitat implacable.

Té molts personatges interessants. Amb moments molt poderosos i profunds.

Categories
Cinema i sèries

Rescat al Mar Roig

Agents internacionals encoberts del servei d’intel.ligència israelià juntament amb gent del poble etíop, utilitzant un antic hotel com a refugi i punt de concentració per acollir a milers de refugiats jueus negres d’Etiòpia, per traslladar-los a un món millor.

La pel.lícula es basa en fets reals, i es fa servir la reobertura d’un atrotinat hotel turístic abandonat en la costa de Sudan, per camuflar tota l’operació de fugida, d’éssers rescatats de la guerra civil, de les penúries i matances ètniques i religioses, i ser traslladats a Israel.

Dins de la improvisació i poca planifició estratègica de l’operació va ser tot un èxit, capaç d’alliberar a milers de refugitas d’una mort segura. Varen haver de patir persecucions i recorrer centenars de quilòmetres a través del desert, amb moltíssimes baixes, fins a poder ser traslladats, finalment en avió o vaixell fins a Israel. Els fets es remunten a més de quaranta anys, i el que la pel.lícula ens vol transmetre és que l’espectador agafi consciència sobre la dimensió del desastre humanitari dels refugiats en general, i dels jueus negres etíops en particular.

Avui dia aquesta comunitat i els seus  descendents, tot i estar establerts dins de l’estat d’Israel, encara no estan ben integrats ni reconeguts dins de la comunitat jueva. Es consideren marginats, patint fortes discriminacions racials i suportant freqüentment violències policials.

La crítica menciona que la pel.lícula no aconsegueix treure tot el suc a la potent història real del que realment va succeir, i ens ofereix millors intencions que resultats. Així i tot, penso que és recomanable.

Director:  Gideon Raff

Actors:     Cris Evans

                 Michael K. Williams

                 Ben Kinsley

                 Haley Bennett

                 Greg Kinnear

Categories
Cinema i sèries

Mark Twain està content

Molt content. Tothom ho ha dit, i ha de ser molt evident perquè només sortir del cinema ja ho vaig pensar per mi mateixa: això és Mark Twain. Més ho ha d’estar encara el director de Mud (2012) Jeff Nichols per la comparació. A Twain el considero un trapella intel·ligent i hàbil, que va saber aprofitar l’abundància descomunal de sensacions que es viuen al Sud dels Estats Units per ajudar als joves a fer-se grans. No en va és un referent dels aforismes poc convenients.

Amb un actor fetitx com és Michael Shannon, aquí li va donar el protagonisme a Matthew McConaughey, i la va encertar. I és que el guió és magnífic pels elements que el componen i cóm els treballa. Un thriller “humanista” on l’acció, el ritme i la sorpresa s’enllacen perfectament. L’originalitat és des d’on es mira l’argument que proposa, aquí està Twain. No vull desvelar res, només diré que és una pel·lícula sobre l’aprenentatge, les segones oportunitats, sobre la necessitat de conquerir la maduresa, sempre. I sempre amb la immensitat pertorbadora del Mississipí. Fang, sí, aigua i vida, també.

Està a Movistar i Filmin.

Categories
Cinema i sèries

Paris, Texas

  • Títol: PARIS, TEXAS
  • Any: 1984
  • Direcció: Wim Wenders
  • Guió: Sam Shepard
  • Música: Ray Cooder
  • Direcció fotografia: Robby Müller
  • País: Alemanya
  • Repartiment: Harry Dean Staton, Nastassaja Kinski, Dean Stockwell, Aurore Clement, Hunter Carson
  • Gènere: Drama – Road movie.

SINOPSI

Un home camina pel desert de Texas sense recordar qui és, fa 4 anys que ha desaparegut,  el troben inconscient i el metge avisa al seu germà, que el va a buscar. Al seu germà l’ajuda a recordar com era la seva vida abans, quan i el per què va abandonar a la seva dona i el seu fill. Conforme va recuperant la memòria es planteja refer la seva vida.

COMENTARI

Pel·lícula meravellosa que en el seu dia, fa anys la vaig veure, em va impactar i ara he tornat a recuperar-la. Ha estat un plaer, un conjunt d’emocions tant visuals com intimistes.

Per a mi té tots els components perfectament coordinats la música, la localització, la fotografia i els actors.

Les imatges de tota la pel·lícula estudiades d’una manera sublim, la il·luminació dels espais tan exteriors com interiors, la coordinació dels colors, l’harmonia minimalista dels detalls, per exemple el fotograma de les sabates, la llum de la cabina a través d’un mirall translúcid que se sobreposen les imatges…i tot això envoltat de la banda sonora.!!

És un pel·lícula melancòlica i tendra amb una sensibilitat a flor de pell, te tots el ingredients per gaudir una bona estona. La recomano.

Categories
Cinema i sèries

Quan una història esdevé la Història

Es tracta de la pel·lícula Sunshine (1999) d’István Szabó, un director hongarès amb una filmografia força espaiada, i amb clàssics com Mephisto o Coronel Redl.

En un format clàssic, pel que fa a la manera d’explicar una història, s’enfronta al repte de portar a la pantalla tot un segle de l’evolució de la societat hongaresa amb un actor, Ralph Fiennes, que fa tres personatges d’una mateixa família al llarg d’aquests cents anys, el segle XX. Com moltes altres pel·lícules, agafa una història familiar i ens presenta tots els esdeveniments que es donaran al llarg del segle passat, però cóm ho fa? Per a mi aquí està la importància: No té por del metratge, dura 3 hores justes; el fil cronológic és lineal, sense experiments, com qui agafa un llibre d’història i segueix l’esdevenir de l’Imperi Austro-Hongarès, millor dit d’una família dins d’aquella maquinària de poder i d’identitat; el fil argumental es veu enriquit pel fet que un mateix actor desenvolupi tres personatges, que representen el llinatge d’aquesta família jueva que mostra sempre les seves pròpies semblances, les millors i les pitjors; d’un detallisme historiogràfic buscat, sembla que lluiti per no caure en la nostalgia, que podria provocar el record dels enormes canvis pels quals Hongria ha passat durant el segle XX.

Una pel·lícula que al seu dia va agradar molt als qui agrada el cinema d’autor, i els acosta a realitats poc conegudes, als qui valoren un esforç ingent, quasi enciclopèdic, per copçar el procès històric d’un temps i d’un país, amb un cinema ben fet i responsable. A l’alçada de les narracions de Joseph Roth, Arthur Schnitzler i tants altres. Desprès l’oblit. Una llàstima.

Categories
Cinema i sèries Llibres

Les soeurs Brontë / Les germanes Brontë


Fitxa tècnica

  • Títol original: Les soeurs Brontë
  • Any: 1979
  • Durada: 115 min.
  • País: França
  • Direcció: André Téchiné
  • Guió: Pascal Bonitzer, André Téchiné
  • Música: Philippe Sarde
  • Fotografia: Bruno Nuytten
  • Repartiment: Isabelle Adjani, Isabelle Huppert, Marie-France Pisier, Pascal Greggory, Patrick Magee, Jean Sorel
  • Productora: France 3 (FR 3) / Action Films / Gaumont

Sinopsi

En l’Anglaterra victoriana les tres germanes Emily, Charlotte i Anne Brönte i el seu germà Branwell són fills d’un pastor anglicà que s’ha quedat vidu. Les tres germanes mostren un excepcional talent literari. Les seves vivències i experiències són narrades a partir dels records de Charlotte, especialment de la seva trobada amb el gran escriptor William Thackeray (1811-1863), el més notable competidor de Charles Dickens.

Isabelle Adjani, Isabelle Huppert i Marie-France Pisier a Les soeurs Brontë (1979)
(Las hermanas Brontë)

Comentari personal

D’entrada, recordar que aquest film té ja 41 anys i que es pot veure a Filmin. Seria millor parlar de la Família Brontë, el pare i el germà Branwell, tots ells amb un gran talent artístic o intel·lectual. No és un biografia de les tres germanes Brontë, sinó una història familiar al voltant del germà Branwell.

Painting of Brontë sisters.png
Anne, Emily i Charlotte Brontë retratades pel seu germà Branwell (1834). Branwell queda entre les seves germanes, gairebé invisible, darrera d’elles.

El film mostra molt bé l’atmosfera de l’autora de Cims borrascosos (en l’original anglès Wuthering Heights) l’única novel·la d’Emily Brontë, publicada per la primera vegada l’any 1847, un any abans de la mort de l’autora. També reflecteix el món de Jane Eyre la primera novel·la publicada per Charlotte Brontë, el 16 d’octubre de 1847, així com Agnes Grey l’obra escrita i publicada en 1847 per Anne Brontë.

Us recomano l’article d’Ángeles Caso 13/09/2015 “El extraño caso de las hermanas Brontë“, en el seu momemt, un avançament editorial de la seva novel·la Todo ese fuego.

També us recomano la crítica d’Irian Hallstatt “… y el Hermano Brontë” a Fillmaffiny amb qui coincideixo força.

Per a mi el millor del film és la fotografia, l’ambientació i el paissatge. La fotografia és tan sublim que converteix molts plans en quadres de Caravaggio en moviment, amb una excel·lent atmosfera mortuòria que s’aconsegueix amb aquest magistral ús del tenebrisme i el clarobscur. El guió, és poc reeixit i la interpretació correcta, però a parer meu, els falta força i vivacitat als personatges.

Isabelle Adjani, Isabelle Huppert i Marie-France Pisier a Les soeurs Brontë (1979)

Més informació sobre les Brontë

Podeu consultar una selecció de les seves millors obres aquí a càrrec de Víctor Balcells a Escribien.com.

També podeu fer un cop d’ull a les adaptacions al cinema d’obres de Charlotte Brontë aquí.

Jane Eyre, dirigida per Cary Joji Fukunaga

I aquí podeu veure les adaptacions al cine de la novel·la d’Emily Brontë Wuthering Heights i Cumbres borrascosas en la seva versió espanyola.

Wuthering Heights, dirigida per
Peter Kosminsky
Categories
Cinema i sèries

Mon Oncle

De Jacques Tati

 El personatge Mr. Hulot

Comèdia francesa de l’any 1958, amb Jacques Tati com a productor, guionista, director i actor principal. És la seva primera pel·lícula en color i la tercera del seu repertori, després de Jour de fete de 1949 i de Les vacances de Monsieur Hulot  de 1953. Segueix el mateix fil conductor de quatre de les seves sis pel·lícules: Monsieur Hulot personatge amable, extravagant, fumador de pipa, sempre amb la mateixa gavardina, sombrero i bastó. Ingenu, tímid, humil, atabalat, innocent, maldestre, inoportú però tendre, humà, amable, encantador i exageradament educat.

Sàtires simples, innocents i a la vegada inofensives, de burla còmica sense mala intenció. Diàlegs de fons que s’entenen perfectament sense dir res, amb sorolls que camuflen les paraules, actuacions necessàries per al contingut de la comèdia.

Monsieur Hulot és un personatge que ridiculitza les situacions corrents i vulgars amb ironia còmica, amb multitud d’escenes fora de context. Tot ell, alt i prim, de cames llarges, moviments exagerats i estridents, i amb gestos i posats estranys. Mestre de la mímica i d’expressions serioses amb un fort sentit de l’humor.

Jacques Tati és un excel·lent dominador dels gags, seguidor de les petjades dels mestres del cinema mut, com Buster Keaton, Laurel and Hardy, Chales Chaplin o Harold Lloyd, però també acabarà  fent escola per a còmics posteriors com Peter Sellers, Dick van Dyke, Benny Hill o Rowan Atkinson.

Sinopsi

Mon oncle és una crítica a una nova societat ultramoderna que creix en una zona residencial burgesa, amb un excès de consum tecnològic robotoritzat i comandaments a distància. Un nou diseny arquitectònic, fred, impersonal, tancat entre murs, aïllat, no visible des de l’exterior que vol ser l’enveja dels veïns, familiars i coneguts.

El seu nebot, sempre avorrit i que no disfruta del seu entorn per por a trencar qualsevol estri o mecanisme. Fill d’un empresari industrial benestant, perdonavides, que està per damunt de la resta de mortals, superficial, prepotent i burgès; i de madame Arpel, germana de Mr. Hulot que sempre tracta d’integrar-lo en aquesta societat buida i moderna.

L’oncle viu modestament en el barri antic de la ciutat, en un edifici vell i atroninat, amb diferens nivells, i on a travès de les finestres, s’observa el recorregut, el laberint d’escales,  passadissos i habitatges mal distribuïts que ha de traspasar, des de l’entrada fins a arribar a les seves golfes, on no és possible mantenir una intimitat, ni fugir de les mirades furtives i tafaneries de la resta de veïns.

Monsier Hulot és el nexe d’unió entre aquests dos mons tant diferents. Cada dia recull el nebot a l’escola i abans de portar-lo a casa seva, recorre el seu barri, que el vailet troba més senzil, acollidor i més proper. Aquí pot gaudir del carrer, córrer pels solars, embrutar-se, jugar, cridar, esbarallar-se amb els companys trapelles. Aquí descobreix la picaresca, comparteix berenars senzills i el bullici de l’anar i venir de la gent del barri. Aquest petit món és la seva alegria, el seu esbarjo on fuig de l’aïllament i de l’avorriment que envolta, l’altre món on viu confinat i sobreprotegit.

Resulta impossible explicar la quantitat d’escenes i situacions inversemblants, carregades d’humor. L’entrevista de treball. L’aldarull el primer dia de feina a l’empresa del cunyat. La festa a casa de la germana. La invitada que riu descaradament sense solta ni volta. L’entrada de la veïna, que confonen amb una venedora ambulant de catifes. Un jardí de disseny exclusiu, però gens funcional. La cuina atòmica amb gags espectaculars de mon oncle. Les diverses sequències dels gossos al carrer. El venedor de fruites i verdures del mercat ambulant. La plaça del poble on els veïns la fan petar. L’escombriaire que no fot brot i xerra com un lloro. La portera de l’escala. La canalla amagada que fa apostes per veure qui farà caure al primer vianant contra el fanal. La secretària de direcció extremadament ridiculitzada i còmica.

Infinitat de situacions simiesques, escenes satíriques i burlesques. Gags exclusius i divertits plens d’humor i de somriure obligat. Els diàlegs sovint no són necessaris, amb frases sense sentit o amb paraules soltes sense un context, prescindible i converses casuals.

La millor recomanació és veure la pel·ícula i riure exageradament sense parar i sense complexos.

Filmografia bàsica

Jour de Fête  (1949), Les Vacances de Mr. Hulot    (1953), Mon Oncle (19589 , Playtime (1967), Trafic  (1971), Parade  (1974)

Premis
Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa (1958)
New York Film Critics Circle Award for Best Foreign Language Film
Premi del Jurat del Festival de Cannes (1958)

Més informació Mon oncle Mi tío

Categories
Cinema i sèries

Mula = The Mule

Pòster de la pel·lícula

El saberut del Carlos Boyero a la crítica de El País deia, ja fa un any, que de Clint Eastwood sempre se n’espera més. Si no és una figura retòrica, és una bestiesa, ras i curt. A no ser que creguis en el més enllà, del més enllà.

D’aquest creador de 90 anys en fa molts que en gaudim d’obres molt personals, magníficament executades. I aquesta n’és una, sens dubte. Una pel·lícula plena de capes amb una interpretació encertadíssima d’un personatge crepuscular i desencisat, està radiant en la seva autenticitat, en el seu punt ingenu, o tot el contrari. Una road movie, potser, però també la decadència d’un món que ens hem autoimposat.

No l’havia vista en el seu moment, i no puc estar més contenta d’haver-ho fet. Potser la repetiré. M’apassiona aquest cinema que et demana estar pels mínims detalls.