Etiqueta: Cursos

LES REVOLUCIONS OBLIDADES (1 de 3)

Post author Per Miquel Nistal
Post date 2 Abril 2022
4 comentaris a LES REVOLUCIONS OBLIDADES (1 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (2 de 3)

Cliqueu aquí per anar a REVOLUCIONS OBLIDADES (3 de 3)

Aquest curs, organitzat pel Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, ofereix una aproximació a deu revolucions dels segles XIX i XX que, tot i ser menys conegudes que altres grans revolucions i, fins i tot, haver estat sovint oblidades de la memòria col·lectiva van resultar decisives per forjar la contemporaneïtat.

Cliqueu

Insurreccions com, per exemple, les de 1848 o les de la primera postguerra a Alemanya i Hongria, així com la Revolució Meiji al Japó o les revolucions de Mèxic i Egipte, van modificar de forma determinant el panorama geopolític d’aquell moment: van trencar equilibris i van obrir el camí a profundes transformacions polítiques, socials i econòmiques. La intenció del curs és, doncs, rescatar aquestes revolucions de l’oblit i destacar-ne la importància per entendre la nostra història recent. El programa del curs (segon trimestre del curs 2021-22) és el següent:

1. La revolució de Kemal Atatürk i el naixement de Turquia (Prof: Daniel Roig)

2. El naixement d’un nou país: la revolució americana (Prof: Alberto Pellegrini)

3. La revolució Meiji i la construcció del Japó modern (Prof: Paola Lo Cascio)

4. “¡Tierra y libertad!” La revolució mexicana (Prof: Perla Dayana Massó)

5. La primera revolució proletària? La Comuna de París (Prof: José Manuel Rúa)

6. La revolució desconeguda d’Etiòpia (Prof: Perla Dayana Massó)

7. La revolució d’Iran i el triomf de Khomeini (Prof: Òscar Monterde)

8. Les revolucions de la primera postguerra: Alemanya i Hongria (Prof: José Manuel Rúa)

9. L’any dels miracles: les revolucions europees de 1848 (Prof: Alberto Pellegrini)

10. Els “oficials lliures” i la revolució d’Egipte de 1952 (Prof: Òscar Monterde)

A continuació faré una ressenya, sessió a sessió, de cadascun dels processos històrics descrits, tot fent èmfasi de manera resumida en els principals fets, esdeveniments o interpretacions que permeten una ràpida aproximació als temes tractats. Si us pot servir de ganxo per incorporar-vos a posteriors edicions del curs o simplement com un petit viatge intel·lectual per ajudar-vos a entendre millor el complex món on vivim, hauré vist acomplert l’objectiu d’aquestes entrades del blog. Penseu que cada història és un tot per si mateix i que es poden llegir per separat.

La revolució de Kemal Atatürk i el naixement de la República de Turquia

Tot i que la revolució kemalista i el naixement de la nova República turca s’emmarca històricament entre l’any 1922-23 i l’any de la mort de Mustafà Kemal el 1938, el procés històric cal ampliar-lo als darrers anys de l’imperi Otomà i acompanyar-lo de l’evolució personal d’aquest personatge considerat el pare de la nova Turquia.

_{Mustafà Kemal amb grau de capità (viquipedia.com) Els vilayet de l’Imperi Otomà: en vermell Salònica (viquipedia.com) El CUP (Joves Turcs) tenia com a primer objectiu retaurar la constitució de 1878 (viquipedia.com)}

Mustafà Kemal neix l’any 1881 a la regió de Salònica, en aquells moments una de les províncies de l’Imperi Otomà. L’anomenat al llarg del segle XIX «malalt d’Europa», és una monarquia absoluta, hereditària, multiètnica i multiconfessional, amb el soldà Abdul Hamid II (1876 – 1909) exercint el poder religiós i temporal del decadent imperi. L’any 1876 es dota d’una constitució i els anys següents es veuran un seguit d’intents de reforma per modernitzar el país que no reeixiran. En aquest context i en el sí d’una família musulmana d’avantpassats eslaus, neix Mustafà Kemal a Salònica. Aviat entrarà a l’Escola Militar i els darrers anys del segle XIX i primeries del segle XX, seguirà una brillant carrera militar per diferents vilayets (províncies otomanes) des de Monestir, Constantinoble, Damasc o Macedònia. Aviat consolidarà les seves posicions polítiques progressistes i revolucionàries i formarà part d’una de les principals organitzacions clandestines, el Comitè de la Unió i el Progrés (CUP); aquesta gent coneguda a l’Imperi com els «unionistes», a Europa se’ls coneixerà com els «Joves Turcs».

_{Mustafà Kemal a Tripoli durant la Guerra de Líbia l’any 1912 (viquipedia.com) Mapa de les guerres balcàniques (1912- 13): es pot apreciar la pèrdua territorial, les franges en el mapa indiquen el repartiment territorial en contra dels otomans (buxaweb.cat)}

La coneguda com a revolució dels Joves Turcs comença amb un cop d’estat a les guarnicions de Macedònia a l’estiu de 1908 que s’anirà estenen per l’Imperi i que compta, a més del CUP, amb els liberals, republicans, socialistes i altres minories. El programa preveu la restauració de la Constitució, la modernització i les reformes en sentit secularitzador, la reversió de les constants humiliacions internacionals i una nova orientació en la política interna. Aquesta clau interna poc definida serà motiu de desavinences i, en part, del fracàs del moviment. En clau internacional tot anirà pitjor als Balcans: declaració d’independència de Bulgària (5 d’octubre de 1908), annexió de Bòsnia i Hercegovina per part de l’Imperi Austrohongarès (6 d’octubre de 1908), mobilització de tropes per part del serbis, inici de les revoltes nacionalistes a Albània i augment del malestar italià per les seves ambicions territorials al nord d’Àfrica. Tot desembocarà en els anys següents en la guerra contra Itàlia (1912) i en les dues guerres dels Balcans (1912 – 13) que seran un desastre pels otomans amb el naixement d’Albània com a estat independent, l’expansió de Grècia al N i al NE amb l’ocupació de Salònica, l’annexió de Kosovo i part de Macedònia per Sèrbia i una nova frontera entre Bulgària i l’Imperi Otomà.

_{La guerra greco – turca (1919 -1922): el mapa mostra les principals batalles i moviments de tropes a la península d’Anatòlia (wikipedia.org) Kemal durant la guerra l’any 1921 (lasegundaguerra.org) Tropes gregues en el front (lasegundaguerra.org) Bombardeig i evaquació grega del port d’Esmirna l’any 1922 (bbc.com)}

Mustafà Kemal viurà aquests anys movent-se pels diferents teatres de guerra, guanyant prestigi militar, allunyant-se cada cop més de la línia governamental i evolucionant políticament cap a un nacionalisme laic i occidentalitzant. Entremig de les dues guerres balcàniques tindrà lloc un nou cop d’estat autoritari, ultranacionalista i pangermànic per part del CUP que expulsa els liberals del govern. Aquest nou govern serà qui introduirà l’Imperi a la Gran Guerra al costat dels Imperis Centrals (11 de novembre de 1914). Els resultats de la guerra seran nefastos pels otomans i el genocidi armeni va ser un element d’extrema terbolesa per al futur. L’armistici de Mudros (Octubre de 1918) posa fi a la guerra i deixa l’imperi en mans de les tropes francobritàniques vencedores. La derrota portarà a un canvi en la política exterior que serà pro-britànica amb un govern (Ferit Paixà) enfrontat amb els nacionalistes turcs. Grècia, atiada pel posicionament de Lloyd George a favor de l’expansió hel·lènica a Anatòlia, atacarà Turquia (estiu de 1920) i progressarà militarment dins la península d’Anatòlia. Aquí entra en escena Mustafà Kemal que reunirà tropes i farà la guerra al mateix temps al govern de Ferit (guerra civil) i als grecs (guerra grec-turca). Després d’una cruenta guerra de més de dos anys les tropes kemalistes expulsaran els grecs d’Anatòlia i en el tractat de Lausana (juliol de 1923) fixaran les fronteres entre Grècia i Turquia i procediran a immensos desplaçaments de població d’origen grec i turc a ambdós costats del mar Egeu, una penosa neteja ètnica avalada per la comunitat internacional.

_{Kemal, ja convertit en president de la República de Turquia (viquipedia.com) Fotografia de les primeres 18 dones elegides com a parlamentàries a les eleccions de 1935 (viquipedia.com) Composició al·legòrica de la revolució turca amb Atatürk vetllant i conduint el procés (viquipedia.com)}

A partir de 1923, els canvis introduïts per Kemal modificaran de manera transcendental la vida turca: s’abolirà el califat, es prohibiran els partits polítics, tot iniciant un culte a la personalitat de Kemal, anomenat ara Atatürk (el pare dels turcs), es reformarà per llei la vestimenta civil, s’adoptaran el calendari gregorià i l’alfabet llatí, un nou codi civil proclamarà la igualtat entre homes i dones i s’encararà una llarga llista de reformes que intentaran modernitzar la nova República de Turquia en sentit laic i occidentalitzant.

El naixement d’un nou país: La revolució americana

Els antecedents d’aquest complex procés històric els trobem en l’establiment a partir del segle XVII d’un seguit de colònies britàniques al llarg de la costa est de Nord-Amèrica: els 25.000 habitants de 1640 aniran augmentant progressivament i durant el segle XVIII tot ocupant progressivament nous territoris en direcció sud, territoris més fèrtils i de millor qualitat en general del que ocupaven altres potències colonials.

_{La primera expedició britànica va ser la la de Walter Raleigh (1585-90), a l’illa de Roanoke (wikipedia.org) Gravat del Harvard College fundat el 1636: des d’un començament la societat colonial va ser molt instruïda (hupd.harvard.edu) Imatge del “Gran despestar“, època d’extraordinària difusió de les idees il·lustrades i liberals (biteproject.com)}

L’estructura política de cadascuna de les 13 colònies ja incloïa a mitjans del segle XVIII una assemblea colonial, una mena de Cambra baixa que proposava lleis i que era elegida per sufragi universal masculí (sense dubte en aquest moment era la societat més democràtica del món). Es tractava d’una societat individualista i pragmàtica molt instruïda, amb els índexs d’alfabetització més alts del món, la qual cosa facilitarà l’entrada i difusió de les idees il·lustrades i liberals. L’estructura social i econòmica era ja diversificada: les colònies del nord eren de petits propietaris agrícoles i altres dedicats al comerç, molt puritans. En el centre hi havia els grans ports (Nova York i Filadèlfia), gent dedicada al comerç i l’artesania i amb gran tolerància religiosa. Al sud predominaven les grans i mitjanes hisendes agrícoles (arròs, tabac, sucre, cotó), amb una estructura social semblant a l’aristocràcia agrària britànica; serà sobretot en aquestes zones on durant la segona meitat del segle XVIII, l’arribada d’esclaus negres serà molt important. Els indis autòctons formaven un grup molt heterogeni que van suposar un fre a l’expansió dels colons cap a l’oest. La devastació entre els indis durant els segles XVII i XVIII va ser molt important.

*_{Nord-Amèrica 1750 (abans de la guerra dels nou anys): es poden apreciar quines eren les zones disputades entre les corones francesa i britànica (WPClipart.com)}*

Un punt d’inflexió important és la Guerra dels Nou Anys (1756 – 1763), un conflicte mundial que afectarà les colònies americanes i que guanyarà Gran Bretanya en la seva lluita contra França i els seus aliats. La victòria tindrà repercussions en les colònies americanes: per una banda expulsarà França de Nord-Amèrica i per altra la Corona britànica establirà la Proclamation line, els Apalatxes com a límit expansiu a l’est dels colons i també tot un seguit de taxes (impostos) consecutius a les colònies (calia pagar les despeses de la guerra). La resposta de les colònies és institucional: es neguen a pagar si no tenen representació política: «No taxation without representation». Les postures es van radicalitzant i la violència esclata. La resposta britànica són més impostos i els colons organitzen l’anomenat Boston Tea Party. La reacció britànica és histèrica: tanquen el port de Boston i atorguen als colons francesos (Quebec Act) l’enorme territori del Quebec, cosa que indigna els colons britànics que convoquen el Primer Congrés Continental a Filadèlfia (setembre de 1774) que nega la competència del Parlament britànic, declara el boicot del productes britànics i encarrega als parlaments de cada colònia l’assumpció de govern i la formació de milícies armades.

_{“Sons of Liberty“, grup dirigit per Samuel Adams va protagonitzar diverses revoltes antibritàniques com l’assalt de la residència del governador de Massachusetts (1765) (history.com) El “Boston Tea Party” (1773), colons disfressats d’indis ven llençar tot el carregament de tea d’un vaixell a les aigües del port de Boston (timetoast.com) Quadre sobre el I Congrés Continental (lhistoria.com) A la dreta: La Carpenter’s Hall, Philadelphia, seu del I Congrés Continental (wikiwand.com)}

A partir d’aquí es desencadena la guerra amb les primeres batalles (Lexington i Concorde, abril de 1775). Un Segon Congrés Continental a Filadèlfia (juny de 1776), proclama la independència dels estats, comença a elaborar un projecte de confederació i crea un exèrcit amb George Washington com a cap suprem; malgrat tot faran una darrera proposta al Regne Unit, l’anomenada «petició de la branca d’olivera». La resposta britànica és negativa i duríssima. El 4 de juliol de 1776, es fa pública la Declaració d’independència de la Confederació (text de Thomas Jefferson), un text fonamental de la història, tot reconeixent la igualtat, el dret a la vida, a la llibertat, a la recerca de felicitat, tot assumint els principis liberals.

_{Thomas Paine publica el 1776 “Common Sense”, un breu pamflet republicà i antimonàrquic on defensa la independència, l’aixecament armat i la igualtat amb un enorme èxit, 100.000 còpies en 3 mesos (wikipedia.org) George Washington serà elegit comandant del nou exèrcit creat en el I Congrés (wikipedia.org) Thomas Jefferson, autor del text de la Declaració d’Independència (wikipedia.org) Declaració d’Independencia dels Estats Units d’Amèrica, títol oficial és “The unanimous declaration of the thirteen United States of America” (wikipedia.org)}

França i Espanya reconeixeran la independència i declararan la guerra a la Gran Bretanya. La seva aportació serà decisiva en el futur triomf dels americans. La guerra tindrà diverses fases i s’estendrà fins a la decisiva batalla de Yorktown (1781). En la pau de Paris (1783), Gran Bretanya reconeixerà la independència de la Confederació i es produirà al nou repartiment colonial de Nord-amèrica amb l’entrada novament de França i Espanya. A parir d’aquest moments es redactaran les Constitucions del diferents estats, en clau liberal i s’assistirà a una primera fase (1783 – 1789), el «període crític» on es podrà constatar que la Confederació no acaba de funcionar, ja que el govern no té assignades ni clares les competències. Els federalistes aniran guanyant influència i a la Convenció de Filadèlfia (1787), elaboraran un projecte de Constitució que assegura un govern federal fort moderat per un president (George Washington, per unanimitat que només farà dos mandants de vuit anys en total), amb un Parlament bicameral. La declaració de Drets (Bill of Rights) de 1791 assegurarà les llibertats individuals contra el poder del govern central. Després del període presidencial de Washington, el següent president fou John Adams (1797 – 1801) el mandat del qual es caracteritzà per un cert retrocés en les llibertats revolucionàries. La presidència de Jefferson (1801 – 1809), significà un nou aprofundiment en la democratització de la vida publica dels Estats Units. Dos temes important quedaven pel futur: la colonització i expansió cap a l’oest i l’abordatge del problema de l’esclavitud, però això és una altra història.

La revolució Meiji i la construcció del Japó modern

El procés històric que porta el Japó a la modernitat parteix d’un cop d’estat l’any 1868 rep el nom de revolució / restauració Meiji i és un llarg procés que acaba amb el Shogunat Tokugawa, tot reafirmant la primacia de l’emperador Mitsuhito que es dirà Meiji Tennō que significa “culte a la regla”. No es tracta de fet d’una revolució en sentit estricte, ja que no hi ha cap canvi dinàstic, però si que durant els anys Meiji fins el 1912 es produeix un canvi polític que desplaça el poder cap a una oligarquia modernitzador que en molts aspectes reprodueix els canvis liberals occidentals. Es pot dir que es restaura el poder de l’emperador i al mateix temps es produeix un canvi revolucionari que afecta el poder de nous grups dirigents i de manera profunda els hàbits econòmics i socials de l’imperi.

_{Tokugawa Ieyasu va ser el fundador nidel clan i del shogunat que porta el seu cognom a inicis del segle XVII (viquipedia.org) Estructura piramidal de les classes socials de l’època Tokugawa. Les contradiccions i desequilibris del sistema s’accelerarien al llarg del segle XIX (comunidadumbria.com) Mapa feudal del Japó amb els diferents Shogun i Daimyô (pinterest.es)}

Per entendre bé el procés cal tirar enrere en el temps i situar-nos en l’Imperi Tokugawa que des de l’any 1600 s’imposa militarment en lluites entre diferents senyors feudals i implanta un nou domini de tipus també feudal que s’establirà al Japó al llarg de 250 anys. L’estructura social estamental de l’època Tokugawa era molt complexa com es pot veure en la figura superior.

L’emperador com a figura merament representativa ocupava el cim; el territori era dividit en Shogun o territoris feudals, a la cort de cada Shogunat hi havia classes guerreres: els Daimyô, els Samurai i els soldats, després els camperols i, en la base, els artesans i comerciants, poc considerats socialment. La rígida societat anirà experimentant canvis amb el temps. Els samurai, que no podien posseir terres, deixaran la seva funció militar i s’aniran desplaçant cap a les ciutats on acabaran assumint funcions administratives o burocràtiques amb una pèrdua de poder adquisitiu que els farà dependents dels comerciants, situats molt per sota de la piràmide estamental. Aquest grup serà el fonamental en la revolució Meiji.

_{Retrat de Mutsuhito conegut pel seu nom pòstum com Meiji Tennō, va regnar des de 1867 fins la seva mort l’any 1912 (viquipedia.org) La Missió Iwakura fou una missió diplomàtica japonesa enviada a Gran Bretanya pels oligarques Meiji a partir de 1871. Va ser important en el procés de modernització del Japó. El cap de l’ambaixada és vestit a la japonesa (wikipedia.org) Fotografia d’una altra de les missions japoneses per Europa al darrer quart del segle XIX (wikipedia.org) Quadre que mostra l’arribada dels “vaixells negres” del comodor Perry al port de Nagasaki l’any 1853 (shutterstock.com)}

A partir de 1830 les contradiccions del sistema afloren i el fan entrar en crisi. N’hi haurà motius interns (desastres naturals, fragmentació de poder, revoltes camperoles, problemes financers dels Shogun, etc) i externs (pressió de les potències colonials europees per l’obertura dels ports japonesos al comerç, feblesa diplomàtica i militar, etc). L’entrada en escena dels Estats Units (1853) farà els Shogun encara més conscients de la inferioritat japonesa i crearan divisions entre les classes militars (els daimiô) sobre la conveniència o no de modernitzar el país. Les lluites internes entre els daimiô, els afebliran i tot plegat conduirà a un cop d’estat (1868) que derrotarà i apartarà als Shogun i imposarà una aliança entre els samurai i una part dels terratinents rics. Aquests imposaran el nou sistema (Meiji): centralitzat, amb la figura preeminent de l’emperador Mitsuhito, amb la derrota definitiva del Shogunat, amb tot un seguit de reformes socials, com ara la instrucció obligatòria o un nou model de gènere, amb la dona subordinada però incorporada a la producció a temps parcial i econòmiques com una reforma fiscal, la unificació monetària o la reforma agrària basada en l’impuls de la petita agrària la introducció d’alguns models occidentals, sobretot pel que fa al nou exèrcit nacional renovat, potent i fet a “la francesa”. Es faran fortes inversions industrials amb el capital obtingut amb les expropiacions fetes als Shogun i també en infraestructures com el ferrocarril.

_{Visió supremacista de Rússia mostrant la seva suposada superioritat sobre els japonesos en l’inici de la guerra (amazon.com) Gravat de la guerra: la superioritat japonesa va ser total (alamy.es) El tractat de Portsmouth va ser un acord de pau signat el 5 de setembre de 1905 a la drassana naval de Portsmouth, a Kittery, Maine, Estats Units, que va posar fi oficialment a la guerra russo-japonesa. El president Theodore Roosevelt va rebre el premi Nobel de la pau Premi pels seus esforços en la intermediació del pacte (greelane.com).}

La modernització es farà sense democratitzar cap estructura. La construcció de l’estat – nació japonès es farà sobre la base de la preeminència de l’estat per sobre de tot. D’aquí emergirà amb el tombant del segle XX una nova nació guerrera que demostrarà la seva potència en la guerra russo-japonesa (1904-1905) amb una victòria nipona abassegadora. El paper neocolonialista del nou Japó del segle XX començava com a culminació de la restauració Meiji.

¡Tierra y Libertad! La revolució mexicana

La revolució mexicana va ser la primera revolució del segle XX. Per a entendre-la cal revisar el passat colonial: quan els espanyols hi arriben, la població és de 25.000.000 milions d’habitants; poc més d’un segle més tard la població s’ha reduït fins a un milió. Al llarg del segle XVIII i XIX es produeix un important creixement demogràfic. Tres-cents anys de política colonial han donat lloc a un país fortament desigual amb un problema social bàsic que és la propietat i els usos de la terra. Els antecedents immediats de la revolució els hem de buscar en l’anomenat «Porfiriat». El general Porfirio Díaz arriba al poder com a conseqüència de la revolta de Tuxtepec (1876) i es mantindrà com a president en eleccions mitjançant eleccions tèrboles fins l’any 1911. Durant els dos primers mandats (1876 – 1884) es modernitza la indústria, es fomenten les inversions internacionals (EUA), es creen noves hisendes, però augmenten la injustícia i les desigualtats amb masses de desposseïts de terres. El ferrocarril que es construeix en aquests anys serveix com a suport per a la política extractiva de la inversió estatunidenca en mines i terres. Durant les darreres dècades del segle XIX, el règim tecnòcrata de Díaz envelleix, la concentració de la riquesa és tal que una part de la burgesia es veu fora de l’accés al poder i les condicions de la pagesia i del proletariat de les fàbriques són inhumanes.

_{Porfirio Díaz (1830 – 1915) va ser un personatge molt controvertit en la història de Mèxic (infobae.com) Els germans Flores Magón, opositors anarquistes al Porfiriat van utilitzar per primera Vegada l’expressió ¡Tierra y libertad! (wikipedia.org) Francisco I. Madero (biografiasyvidas.com) El pla de San Luís, era una crida a l’aixecament del poble en contra la reelecció de Porfirio Díaz (sufragioefectivonoreeleccion.weebly.com)}

En aquest context sorgeixen grups d’oberta oposició a Díaz: durant els primers anys del nou segle hi ha oposició liberal, obrerista lligada l’anarquisme (d’aquí sortirà per primera vegada el lema ¡Tierra y libertad!») o fins i tot un Partit Nacional Antireeleccionista (1909) que afirmava l’oposició a què Porfirio es presentés a la reelecció, tot i que el propi Díaz havia manifestat en unes deliberacions al Pearson’s Magazine (1908) la seva voluntat de no optar a la reelecció presidencial. El seu oponent serà Francisco I. Madero que serà detingut i empresonat per la policia del règim. Díaz tornarà a guanyar fraudulentament les eleccions i Madero fugirà de la presó i des de l’exili als EUA promourà el pla de San Luís de Potosí, una crida a la insurrecció armada que motivarà un aixecament en el nord del país d’un grup de fins a 40.000 homes comandats entre d’altres per Pascual Orozco i Doroteo Arango (Francisco “Pancho” Villa”) i en el sud d’un altre grup comandat per Emiliano Zapata.

_{Pascual Orozco (1882 – 1913) (biografiasyvida.com) Emiliano Zapata (1879 – 1919)(biografiasyvida.com) Doroteo Arango, Pancho Villa (1878 – 1923) (biografiasyvida.com) Villa i Zapata en el palau presidencial a Ciutat de Mèxic el desembre de 1914 (infob ae.com)}

El 25 de maig de 1911, Porfirio Díaz, renunciarà i marxarà a l’exili a París. El seu successor interí serà Francisco León de la Barra, mentre que Madero, des dels Estats Units, es reivindica com a president i les contradiccions entre els revoltats del nord i del sud es fan paleses, ja que Zapata no veu en el pla de Potosí la solució al problema de la terra. Malgrat tot, Madero negocia amb Villa i Zapata el final del conflicte a canvi de la seva presidència. Madero hi accedirà el novembre de 1911, amb un desconeixement profund de la realitat del país: intentarà mantenir l’estructura social, política i econòmica demanant el retorn a casa dels milicians i topant amb Zapata sobre la redistribució de les terres que, segons Madero, ha de portar al Congrés per a la discussió i aprovació. La discrepància entre Madero i Zapata serà molt forta i aquest darrer farà públic el “Plan de Ayala“, molt radical, que exigeix la devolució de les terres robades per les hisendes i la renúncia de Madero. Al mateix temps, Pascual Orozco, en el nord, fa públic el “Plan de Chihuahua” que tampoc reconeixerà Madero i exigirà reformes socials; Orozco havia vençut i apartat Villa de la direcció de la insurgència en el nord. Orozco serà derrotat per l’exèrcit maderista comandat per Victoriano Huerta. Aquest es farà amb el poder total després de trair i assassinar Madero en uns fets que passaren a la història com la desena tràgica (9-18 de febrer de 1913). Huerta representa un cop contrarevolucionari.

_{Victoriano Huerta (1854 – 1916) general contrarevolucionari i traidor tindrà un paper important en la desena tràgica (wikipedia.org) Les dues instantànies següents mostren moments de les lluites i repressió de “La desena tràgica” (wikipedia.org)}

A l’estat de Coahuila, s’alçarà contra Huerta el governador Venustiano Carranza que tindrà el suport dels EUA i unirà tots els grups guerrillers (del nord i del sud) contra Huerta amb l’anomenat “Plan de Guadalupe“; Zapata no reconeixerà aquest pla i continuarà la lluita amb objectius propis. Huerta desapareixerà de l’escenari i les forces opositores reconeixeran Carranza; es farà una convenció a Aguas Calientes on es reconeixerà el Plan de Ayala i les forces de Villa i Zapata entraran a Ciutat de Mèxic. per intentar imposar el Plan de Ayala. Carranza no ho acceptarà i fugirà a Veracruz on instaurarà un govern alternatiu amb suport dels EUA. En aquest ambient de dos governs, les forces de Carranza derrotaran Villa i recuperen terreny. El govern de Carranza aprovarà una constitució (1917) progressista, laica, avançada, que serà un model per a altres constitucions en tot el món. El govern de Carranza pacificarà el país i eliminarà Villa i Zapata (1919). El procés violent no acaba però, i l’any 1920, el ministre de la guerra Álvaro Obregón, es solleva i assassina Huertas.

_{La Constitució mexicana de 1917 va ser un referent progressista i avançat per a molts països durant les dècades següents (caracteristicas.co) Venustiano Carranza (1859 – 1920) va derrocar el govern dictatorial de Huerta i va protagonitzar la segona etapa de la revolució mexicana (wikipedia.org) Álvaro Obregón (1880 – 1928) va acabar amb deu anys de violència revolucionaria durant la seva presidència; malgrat això, ell mateix acabaria assassinat (biografiasyvida.com)}

La repercussió del moviment revolucionari mexicà s’estendrà en els anys següents per Llatinoamèrica i el paper dels EUA i la geopolítica dels seus interessos comercials seran un futur on la capacitat sobirana de molts estats quedarà subordinada a aquests interessos neocolonials.

Etiquetes Cursos, Història, Mundial

Establiments singulars

La Frivé

Treball en paper de Carla Busquets en venda a la Llibreria Ona

Els japonesos són uns experts en l’estampació de paper, amb tipologies ben diferents com el whasi, ogura, chiyogami, katazome… i la seva influència ha estat arreu imitada i reconeguda.

Al barri de Sant Andreu hi ha la Carla Busquets, una artista que treballa el paper i amb el paper, utilitzant diferents tècniques, antigues o no, per a diverses finalitats. La Frivé és una botiga i un taller per aprendre, també. Un lloc per fer regals i per fer-se regals, (només amb una visita podrem fer-nos una idea de les possibilitats del suport) i sobretot per saber valorar la feina feta amb cura, amb gust i amb l’objectiu de reciclar, d’aquí que ens ofereixi, entre altres, la restauració i l’enquadernació per estalviar-nos llençar.

______________________________________________

Aquí teniu una petita mostra, Aquí la localització

Etiquetes Art, Barcelona, Cursos, Disseny

Conferències i cursos

Viatge a la cara oculta del poder (i 2)

Post author Per Miquel Nistal
Post date 10 gener 2021
2 comentaris a Viatge a la cara oculta del poder (i 2)

Cliqueu aquí per anar a la primera part d’aquesta entrada

Moshé Dayan

El futur responsable de l’exèrcit israelià durant la guerra dels sis dies, neix l’any 1915 a Degania en el que era el primer quibuts gestionat per colons jueus. Els seus pares havien arribat a Palestina procedents d’Ucraïna. El jove Moshé era un granger que lluitava pel projecte colonial sionista. Aviat participà en els escamots nocturs especials en defensa del quibuts, expulsant la població autòctona i en unitats conjuntes britànic-jueves per reprimir les revoltes àrabs de finals dels anys trenta. Aquests escamots es transformaran lentament per originar la Haganà, la milícia clandestina jueva. Durant la segona guerra mundial Dayan participa amb les tropes britàniques a l’Orient Mitjà. L’any 1947 Dayan és cap de l’estat Major de la Haganà i l’ONU, condicionada per l’horror de la recent Shoah, resol la partició de la Palestina britànica en dos estats. La Haganà es dedica en aquests temps a lluitar i expulsar els palestins que es resisteixen a marxar dels territoris assignats als jueus. Durant la guerra àrab-israeliana de 1948, el pla Dalet de l’Alt Comandament hebreu atorgava a la Haganà una funció clau: autodefensa, neteja ètnica? No hi ha acord total en la historiografia. La Haganà es convertiria en el futur exèrcit de l’estat (el Tsahal) i Dayan ràpidament escalaria posicions de comandament.

*_{Un grup de refugiats palestins abandona Galilea a finals de 1948 (wikipedia.org)}*

L’any 1953 Dayan crea la Unitat 101 que es dedica a fer batudes sistemàtiques per les fronteres. El mes d’octubre tropes d’aquesta unitat comandades per Ariel Sharon ataquen el poble de Qibya i causen 69 morts. Entre l’any 1959 i 1964, Dayan serà ministre d’Agricultura i posteriorment ministre de Defensa; serà el màxim impulsor de la tendència dels generals israelians (Dayan, Rabbín i Sharon) a marcar l’agenda política.

_{A la Guerra de 1967, Israel va prendre el control de les zones ombrejades del Sinaí egipci, dels Alts del Golan de Síria i dels territoris palestins de Cisjordània, Jerusalem Est i la Franja de Gaza (laNaksa) Avions de guerra egipcis destruïts a la pista de vol després d’un atac de la força aèria israeliana el 5 de juny de 1967, contra camps d’aviació aèria al començament de la Guerra dels Sis Dies (Getty Images).}

Un dels moments clau de la seva vida política serà la guerra del sis dies (juny de 1967) i la gran victòria que provoca eufòria nacional; la resposta serà la política dels fets consumats, o sigui, consolidar els guanys militars a base del control i el càstig col·lectiu. La guerra del Yom Kippur (1973) donarà lloc a una certa reorientació política de l’estat d’Israel respecte els seus veïns àrabs. Si cedeixen amb Egipte, podran consolidar els altres territoris (la franja de Gaza, els Alts del Golan i Cisjordània). Dayan defensarà com a ministre d’Afers Exteriors del govern de Menahem Beguín davant l’ONU (1977) la política d’apropament a Egipte. L’any 1981 Dayan va formar un nou partit, Telem, que proposava la cessió incondicional i unilateral dels territoris ocupats, però un càncer de colon va acabar amb la seva vida aquest mateix any.

*_{Dayan amb el president Ànwar El Sadat l’any 1977. S’estava negociant la pau bilateral entre Egipte i Israel (viquipedia.org). L’acord definitiu es signara a}*_{Camp David}*_{, entre el propi Sadat i el primer ministre Menahem Beguín, en presència de Jimmy Carter (pinterest.es)}*

Henry Kissinger

Kissinger va néixer a Fürth, Alemanya, l’any 1923 en una família jueva que es veié obligada a emigrar als Estats Units per la persecució nazi. Instal·lats a Nova York, el jove Heinz canvia el nom a Henry i estudia a Harvard on arribarà a fer el doctorat en relacions internacionals i serà catedràtic. Enmig dels seus estudis és mobilitzat per la guerra el 1943, però no anirà al front, sinó que treballarà en tasques de contra-intel·ligència. L’encarregaran missions de desnazificació després de la guerra. Reincorporat a la vida civil a Harvard serà director de programes internacionals, seminaris sobre defensa i seguretat fins els anys 70. Els càrrecs que marcaran Kissinger i que mostraran la seva influència en el marc geopolític són el de Conseller de Seguretat Nacional (1969 – 1975) i el de Secretari d’Estat (1973 – 1977).

Amb l’administració Nixon, Kissinger afrontarà la difícil decisió de com sortir d’una guerra inútil i sagnant. L’anomenada “vietnamització” de la guerra coincidirà amb els bombardejos més indiscriminats i unes negociacions de pau que li valdran el Premi Nobel de la Pau juntament amb el negociador nord-vietnamita, Le Duc Tho que renunciarà al premi. L’acord de pau no impediran la victòria final de les forces comunistes.

_{Kissinger amb Mao Zedong. La diplomàcia del “pingpong” seria el precedent de les noves relacions amb la República Popular de Xina (wikipedia.org). La Guerra del Yom Kippur (octubre de 1973) va ser la darrera gran guerra entre àrabs i israelians. Finalment, després de la sorpresa de l’ofensiva àrab inicial, Estats Units ajudaria incondicionalment a Israel (abc.es).}

Kissinger protagonitzarà també un canvi de rumb de la diplomàcia nord-americana amb el desgel i apropament a la Xina per aprofundir en l’aïllament del règim soviètic. És Kissinger qui ho inicia en un viatge secret a Beijing i una entrevista amb Zhou Enlai (juliol 1971) per preparar el viatge de Nixon l’any següent. Tot i que la voluntat de Kissinger era buscar l’aliança xinesa de cara a la guerra de Vietnam, l’estratègia no va funcionar. Una de les implicacions més nefastes de Kissinger va ser el disseny i desplegament de l’Operació Còndor (1975 i següents), un pla per coordinar accions i donar suport a dictadures del Con Sud (Xile, Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai, Bolívia i altres). En el cas de Xile, per exemple, la CIA desestabilitza el règim de Salvador Allende, s’implica directament en el sagnant cop d’estat del general Pinochet i després coordina i donar suport al seu manteniment. Cosa similar va passar amb el règim dictatorial de Videla i la Junta Militar Argentina l’any 1976.

_{Kissinger amb Pinochet. El suport actiu a la violenta intervenció en el cop d’estat de Xile és un tema que persegueix Kissinger fins l’actualitat: “No té sentit parlar d’això” o “Tot és fals” són comentaris de Kissinger (viquipedia.org) Kissinger amb Videla: les recomanacions de Kissinger a la futura junta militar, referint-se a la intervenció: “S’ha de fer ràpid, bé, contundent” (papelitos.com.ar)}

Des dels anys 80 fins l’actualitat, Kissinger es mostra molt actiu en política internacional. L’any 1982 crea una molt influent consultoria (Kissinger Associates). Manté relacions i contactes amb diferents administracions presidencials (des de Bush fill i Obama fins a Trump).

Licio Gelli

La història d’aquest home és paral·lela a moltes de les turbulències polítiques de la Itàlia de la segona meitat del segle XX. Parlar de Gelli és parlar de la maçoneria, de les conspiracions més o menys certes, de les trames negres, de clavegueres polítiques i econòmiques, de connexions amb la Màfia, de negocis tèrbols amb el Vaticà i moltes coses més.

*_{A la dreta de la fotografia, Gelli amb uniforme feixista als anys 30 (Misterid’Italia). A la segona fotografia amb els atributs maçònics de la P2 (viquipedia.org)}*

Gelli neix en una família toscana humil (Pistoia 1919). Serà voluntari (feixista) a la Guerra Civil Espanyola i durant la Segona Guerra Mundial serà l’encarregat de transportar l’or del rei Pere II de Iugoslàvia a Itàlia (acabada la guerra i reintegrat l’or, es veu que mancaven 12 tones que van desaparèixer). Col·labora amb Mussolini a la república de Saló, però fa un doble joc, ja que actua com a enllaç amb els nazis, però també treballa per la resistència partisana. En acabar la guerra és assenyalat com a feixista toscà però els partisans parlen bé d’ell: no pateix cap mena de represàlia.

_{A l’esquerra: emblema de la Lògia Propaganda Due (P2) (viquipedia.org). En el centre, notícia de premsa sobre l’intent de cop d’estat de 1970, el cop Borghese (viquipedia.org) A la dreta alguns dels implicats en el cop, el general Rodolfo Graziani i a la seva esquema el princep Junio Valerio Borghese (corrieredelasera}₎

La postguerra italiana és socialment i política, molt complexa. Gelli continua col·laborant amb els serveis secrets i es dedica a l’activitat industrial que li porta a relacionar-se amb el poder. L’any 1963 entra a la maçoneria (lògia Hod) i aviat entrarà a la lògia més important d’Itàlia, l’anomenada Propaganda Due (P2) que controlarà totalment a partir de 1970: serà la base del seu poder, tot controlant dossiers reservats dels serveis secrets. Estarà relacionat amb un intent de cop d’estat feixista (Cop Borghese el desembre de 1970) i tindrà un paper important en l’estratègia de la tensió (1969-1980). Les connexions internacionals de la P2 seran d’alt nivell, sobretot a Llatinoamèrica, i estarà implicat en nombrosos cops militars involutius. El poder mediàtic de Gelli i la P2 seran tan grans que acabaran controlant una majoria de la premsa escrita nacional.

*_{Roberto Calvi, poderós financer italià vinculat a la Banca Vaticana, a la Màfia i a la lògia maçònica “P2” (Criminalia)}*

Grans escàndols financers apareixen lligats a personatges propers a Gelli com el banquer mafiós Michele Sindona i el president del Banco Ambrosiano Roberto Calvi i les seves obscures i delictives relacions amb la Banca Vaticana. Gelli ho coordina tot, té lligams amb la criminalitat organitzada i té fosques relacions amb alguns dels atemptats més sanguinaris de la ultradreta italiana als anys setanta i vuitanta.

_{Després de la publicació en premsa de les llistes de membres de la P2 l’any 1981, es creen comissions parlamentàries per investigar el tema (}*_{trentaminuti)}*

A començament dels 80 es publica la llista de membres (sembla ser que incompleta) de la P2, la qual cosa provoca un xoc públic colossal i una gran indignació nacional, per la quantitat de personatges públics del més alt nivell de la vida política i econòmica italiana i internacional implicats i de com determinaven i controlaven els ressorts del poder. Gelli va acabar la seva vida amb relativa comoditat (morí el 2015), mostrant la seva admiració per un dels polítics de la P2 al poder (Silvio Berlusconi) i reconeixent-se fins al final com un feixista.

Zbigniew Brzezinski

Aquest personatge de nom i cognoms impossibles és una peça clau per entendre el final de la Guerra Freda en un moment en què la política exterior nord-americana passa de la contenció de Nixon i Ford a una fase ofensiva que comença amb el president Jimmy Carter (1977 – 1981) i el seu flamant Conseller de Seguretat Nacional Zbigniew Brzezinski i acabarà amb els mandats de Ronald Reagan (1981 – 1989). És una paradoxa aparent que una administració demòcrata com la de Carter, seguís una línia dura en política exterior i això només s’explica amb la personalitat i orígens del seu conseller Brzezinski.

_{Zbigniew Brzezinski en els seus anys com a Conseller de Seguretat Nacional (viquipedia.org). En el centre, fotografia de Brzezinski a finals dels 90 (spiegel.de). Zbigniew Brzezinski, Jimmy Carter i Cyrus Vance. Brzezinski era un “falcó”, polític dur dins el Partit demòcrata i va marcar la línia política de Carter (globalresearch.ca)}

Zbigniew Brzezinski (1928) és nascut a Varsòvia en una família aristocràtica que marxa del país quan es produeix la invasió nazi (1939). Exiliats a Canadà, Zbigniew farà el doctorat a Harvard amb una tesi de títol suggestiu pensant en el futur que li esperava: “Com el leninisme porta a l’estalinisme”. És especialista en relacions internacionals de la URSS, professor a Columbia i Harvard i membre de molts lobbies de poder (Trilateral, Grup Bidelberg) fins el gener de l’any 1977 quan entra en el govern Carter com a Conseller. Un càrrec de nomenament presidencial i de més influència que els Secretaris d’Estat o de Defensa. Brzezinski té relació directa i diària amb Carter i no ha de retre comptes al grup demòcrata del Congrés. Passa sovint que la línia política de la Secretaria d’Estat (Cyrus Vance) i la del Conseller són oposades i Carter sempre s’acaba inclinant per la política dura de Brzezinski.

_{A la imatge esquerra Khomeini el líder de la Revolució Iraniana de 1979: “Què dimonis és un aiatol·là? va dir el vicepresident Mondale en conèixer els fets revolucionaris; Brzezinski era partidari de la intervenció militar en suport del Shah (viquipedia.org) A la dreta Ossama Bin Laden, lider d’Al-Qaida: els orígens d’aquest terrorisme islàmic van ser finançats per l’administració Carter (viquipedia.org)}

Estats Units havia passat, en política exterior, de la teoria de la contenció i la Doctrina Truman (1947) a la teoria del dominó i la coexistència pacífica de Kennedy i Khrusxov (als anys seixanta). Quan Carter arriba al poder signa els acords de desarmament nuclear SALT II (inicis de 1979), però la invasió d’Afganistan per la URSS (desembre de 1979) ho canvia tot. Bruscament es passa de la distensió a l’escalfament de la Guerra Freda, amb boicots mutus (jocs olímpics de Moscou i, posteriorment Los Angeles) i intervenció nord-americana de suport als mujahidins afganesos (tot i que aquesta intervenció és anterior en sis mesos a la invasió soviètica). La diplomàcia de Brzezinski incorporà en aquest joc brut a tercers països (Aràbia Saudita i Pakistan) i a mig termini aquesta política conduirà a la potenciació del wahhabisme i al terrorisme islàmic, alimentat i finançat en els seus inicis pels propis americans. En declaracions posteriors Brzezinski no se’n penedeix de res.

_{Dos dels llibres de Brzezinski: “The Grand Chessboard” (1997) defensa que el centre del món és Euràsia, que l’enemic a batre en aquest control és Rússia (mirar la data de publicació per contrastar la hipòtei de Brzezinski) A la dreta, portada de “Strategic Vision” (2012) on un Brzezinski pragmàtic explica que “nosaltres som l’alternativa al caos” i que cal un “pacte equilibrat entre Rússia, Europa i nosaltres”}

Allunyat de la primera línia política (1982), Brzezinski torna a l’activitat acadèmica, les conferències i a l’activitat literària on ha publicat molts llibres de geoestratègia mundial. Va morir el maig de 2017 als 89 anys.

Qasem Soleimani

El darrer personatge del curs és Qasem Soleimani, comandant iranià a l’ombra, molt influent en la política iraniana de les darreres dècades i a qui podem recordar com a víctima d’un atemptat amb drons organitzat per l’administració Trump el mes de gener de 2019 a l’aeroport de Bagdad. Començo pel final, per tal de situar el personatge en l’actualitat més recent, però cal fer una petita ressenya històrica d’aquest personatge.

*_{Qasem Solaimani, General Major de la Guàdia revolucionària Islàmica (viquipedia.org)}*

Qasem Soleimani va néixer l’11 de març de 1957 a Qanat al Malek a la província iraniana de Kerman en una família de terratinents. El règim del Xa Mohammad Reza Pahlavi, serà derrocat l’any 1979 en l’anomenada revolució dels aiatol·làs que crearan la Guàrdia revolucionària islàmica a la qual Qasem Soleimani s’hi inscriu des de molt jove. Durant la guerra Iran – Iraq (1980 – 1988) Soleimani s’anirà formant i a principis dels 90 és comandant general de la Guàrdia Revolucionària de Kerman i el 1998 serà el comandant de les forces QUDS, una divisió responsable principalment d’operacions militars clandestines i extraterritorials. Durant les dècades posteriors QUDS serà un element clau en la lluita d’Iran per la influència a l’Orient Mitjà i aquesta pretensió de lideratge en aquest marc territorial provocarà friccions constants i creixents amb els interessos nord-americans: al Líban amb el partit xiïta pro iranià Hesbol·là i la intervenció militar durant la guerra civil l’any 2006, a Iraq, on la inestabilitat creada per la invasió nord-americana de 2003 facilita les lluites sectàries; en aquest context Soleimani intenta consolidar el poder xiïta a l’Iraq.

Soleimani rebent l’Ordre de Zulfikar de mans d’Ali Khamenei (viquipedia.org)

L’any 2011 Qasem Soleimani és nomenat General Major pel líder suprem Ali Khamenei. Des d’aquest alt càrrec intervindrà a la guerra de Síria, tot formant i finançant grups d’influència iraniana en una complexa guerra en la qual se superposen molts conflictes diferents, l’acció de molts grups i de països exteriors (del Golf, Estats Units, Rússia i Turquia). Els grups formats per Soleimani intervindran a favor del govern d’Al Àssad, assessoraran el partit pro iranià Hesbol·là i es veuran immersos en foscos episodis de repressió i matances.

*_{Qasem Soleimani llegint l’Alcorà durant una ceremònia (viquipedia.org)}*

En el moment que es produeix l’assassinat, Soleimani és un home poderós i influent. La mort provoca un profund daltabaix en la societat iraniana i les declaracions de venjança des de les autoritats del règim són cridaneres. En aquests moments posteriors a l’atemptat, l’abatiment d’un Boeing 737 ucraïnès per un míssil iranià, el desmentit de la responsabilitat iraniana, la posterior confirmació de la seva autoria, les brutals respostes repressives del règim a les manifestacions indignades de l’oposició interna davant les mentides governamentals van apaivagar la resposta de venjança contra l’atemptat.

*_{Servei funerari multitudinari a la plaça Azadi de Teheran (viquipedia.org) Esmail Ghaani , el succesor de Soleimani com a comandant de la Força QUDS (viquipedia.org)}*

Etiquetes Cursos, Història, Política, S. XX

Conferències i cursos

Viatge a la cara oculta del poder (1)

Post author Per Miquel Nistal
Post date 9 gener 2021
4 comentaris a Viatge a la cara oculta del poder (1)

Aquest curs proposa una aproximació històrica al període contemporani a través de deu figures que han intentat influenciar i canviar els esdeveniments des de l’ombra del poder, però també un itinerari per diversos moments clau de la història: des de la França revolucionària de Talleyrand i la Rússia tsarista de Rasputin fins a l’Espanya franquista de Serrano Suñer o l’Alemanya de Himmler, passant pels Estats Units de Kissinger i de Brzezinski en diferents moments històrics o per trajectòries menys conegudes, com la de l’italià Licio Gelli, la de Qasem Soleimani o inclús la de Moshé Dayan. Una única dona, Eva Perón, completa aquesta visió panoràmica. Deu biografies que han marcat una part de la història contemporània i, alhora, un apassionant viatge cap a les profunditats de la cara oculta del poder polític.

Curs de Gaudir UB; primer trimestre 2020. Deu sessions de dues hores cadascuna fet en línia pels condicionants de la pandèmia. El contingut de les sessions i el professorat és el següent:

Charles Maurice de Talleyrand, el gran supervivent de la Revolució Francesa (Dr. Daniel Roig).
Rasputin, el místic del darrer tsarisme (Dr. José Manuel Rúa).
Ramón Serrano Suñer, l’eminència gris de l’Espanya de Franco (Dr. Daniel Roig).
Heinrich Himmler, l’emperador de les SS (Dr. Alberto Pellegrini).
Evita Perón, la mare dels descamisados (Dra. Paola Lo Cascio).
Moshé Dayan, l’heroi de la guerra dels Sis Dies (Dr. Òscar Monterde).
Henry Kissinger, l’arquitecte de la Realpolitik (Dra Carolina Rúa).
Licio Gelli i les misterioses trames negres a Itàlia (Dr. Alberto Pellegrini).
Zbigniew Brzezinski, el teòric del «gran tauler estratègic» (Dr. José Manuel Rúa).
Qasem Soleimani, «l’home més fort de l’Orient Mitjà» (Dr. Òscar Monterde).

De cada personatge, faré una breu ressenya que us permeti una primera aproximació als continguts del curs i animar-vos a fer-ho en un futur i/o aprofundir-hi. En cadascuna de les entrades he inclòs, sense ànim de ser exhaustiu, alguns trets biogràfics bàsics, algunes referències al context històric i idees que permetin veure les aportacions, la rellevància o la influència de la persona en qüestió.

Charles Maurice de Talleyrand

Aquest personatge apassionant i polifacètic viu un període històric convuls i únic en la història de França i d’Europa. D’origen aristocràtic, neix a París el 2 de febrer de 1754. Els pares l’envien a fer carrera eclesiàstica i amb poc més de vint-i-cinc anys serà Agent General Adjunt del Clergat, una mena de comptable gestor de les propietats de l’Església que en aquells moments representaven un 8 % del territori francès.

En els anys següents la seva fortuna personal arriba a ser de les més importants del país. El 1788 és nomenat bisbe d’Autun, malgrat les reticències de la cúria, degut al caràcter dissolut i faldiller del jove bisbe. Quan a finals de 1788, el rei Lluís XVI convoca els Estats Generals davant la ruïnosa situació econòmica del regne, Talleyrand és elegit diputat estamental del Clergat. Quan es crea l’Assemblea Nacional, com a resposta revolucionària a l’immobilisme dels estaments privilegiats, ell és dels primers en passar-se a l’Assemblea. Els fets posteriors al 14 de juliol de 1789 portaran a l’Assemblea Constituent que abolirà l’Antic Règim (decrets d’agost de 1789), amb la fi dels privilegis feudals i la declaració dels Drets de l’Home (redactats per Talleyrand!).

*_{Château de Chalais i interior d’una de les dependències on Talleyrand va passar la seva infantesa (chaterenlibre.fr) Catedral d’Autun seu del primer bisbat l’any 1788 (Wikipedia}*)

Fins l’any 1791 serà molt actiu en l’Assemblea Constituent (reforma fiscal, reforma administrativa, del Clergat, etc). L’any 1792 tindrà un paper diplomàtic important davant Anglaterra. Quan comença el període jacobí i el procés revolucionari es radicalitza, s’ho veu magre i demana permís (concedit per Danton) per marxar de França. S’embarcarà cap als Estats Units d’Amèrica, on en poc temps s’enriquirà de manera brutal i farà una vida ostentosa de despeses i dones.

*_{Talleyrand, diputat del primer estat a les Corts Generals el 1789 (redhistoria.com) La declaracio dels drets de l’home del 1789 redactada per Talleyrand (blogs.sapiens.cat)}*

Amb la complicitat d’una antiga amant (Madame de Staël), tornarà a França el 1796 i marcarà la política internacional del Directori. Durant el període bonapartista serà un molt influent ministre d’afers exteriors, però lentament s’allunya de l’emperador i entre 1807 i 1811 es consuma la ruptura amb Napoleó. Després de la derrota de l’Imperi, ell actua com a representant de França en el primer Congrés de Viena. Els primers mesos de Lluís XVIII, serà el seu primer ministre. Després del breu retorn de Napoleó i la derrota definitiva a Waterloo es produeix la segona restauració monàrquica on Talleyrand tornarà a ser primer ministre i responsable dels afers exteriors. El segon congrés de Viena, extremadament dur amb França, originarà la seva retirada; viurà a París de forma luxosa durant molts anys. L’any 1830 intervé en el complot per a fer caure els Borbons i instaurar el que serà darrer rei dels francesos, Lluís Felip d’Orleans. De 1830 a 1834 fou ambaixador a Londres de la nova monarquia. Retornat a París, morí el 1838.

Personatge immoral, ambiciós, corrupte, però al mateix temps brillant, genial, molt intel·ligent, va participar en totes les estructures de poder, des de l’Antic Règim fins la darrera revolució orleanista. Sens dubte un dels personatges més importants i influents de la història contemporània francesa.

Grigori Yefímovich Rasputin

Rasputin va ser un místic rus amb una gran influència en els últims anys de la dinastia Románov. Va néixer a Pokróvskoye, un poblet de la Sibèria occidental a uns 300 km a l’est del Urals en el si d’una família camperola amb un cert grau de benestar. El sobrenom de Rasputin (eren freqüents en aquella època els sobrenoms entre la gent del camp) significa “dissolut” i està molt relacionat amb la forma de vida llibertina que duia. En el seu lloc d’origen pretenia donar-se una aparença de Jesucrist i tenia fama de guaridor de malalties mitjançant l’oració, raó per la qual, i gràcies a una amiga de la tsarina anomenada Anna Výrubova, l’any 1905 va ser cridat al palau dels tsars per a tallar una hemorràgia del seu fill i hereu Alekséi Nikoláyevich Románov, que patia d’hemofília. El tsarevitx efectivament va millorar —alguns investigadors sostenen que va ser mitjançant hipnosis— i la família Románov, especialment la tsarina Alexandra, va caure sota la influència d’aquest controvertit personatge.

_{A l’esquerra, Rasputin amb els seus fills Dimitri (dreta), Varvara (als braços) i Matriona o María (Bridgeman / Aci) Al centre, foto de 1912 on Rasputin imparteix la benedicció (Bridgeman / Aci)}

El context de l’arribada de Rasputin a la cort és el de la derrota russa en la guerra contra el Japó, la primera revolució (1905) enmig de la guerra i un sistema en una intensa crisi social i política que es veurà immers en la Gran Guerra (1914 – 1918) que serà el catalitzador definitiu de la crisi final del tsarisme i el preludi de les revolucions de 1917.

_{Rasputin amb la família reial (computerhoy.com). : Era semianalfabet, no va rebre educació formal. En sabia un mica de teologia i havia llegit els pares de l’Església (Bridgeman/Aci). La sexualitat del místic era complicada i s’han escrit múltiples històries (Bridgeman/Aci)}

Però tornem a Rasputin i al seu paper renovat a la cort després de la superació de la crisi per part del tsarevitx, cosa que els tsars interpreten com un senyal diví: el poder de Rasputin a la cort es dispara durant els anys d’entreguerres. Les seves actituds dissolutes i extravagants li creen animadversions entre les elits properes a la família reial. Quan en plena guerra, l’estiu de 1915 el tsar Nicolau II deixa la capital per instal·lar-se al front i assumir directament el comandament de les tropes, el govern de la cort queda en mans de la tsarina (i de Rasputin): totes les decisions que es prenen són arbitràries, en funció dels al·lucinants criteris del monjo. Les múltiples conspiracions contra Rasputin progressen a la tardor de 1916 i finalment un grup liderat pel príncep Yusúpov aconsegueix assassinar Rasputin el 30 de desembre de 1916 (segons el calendari gregorià).

*_{“Jo el vaig destronar”. Caricatura de l’any 1917 on es fa al·lusió al tsar que havia abdicat aquell mateix any (Akg /Album)}*

Ramón Serrano Suñer

Aquest personatge és crucial en la construcció del primer franquisme durant la guerra civil i els primers anys de la postguerra. El futur “cunyadíssim” neix el 12 de setembre de 1901 en el si d’una família benestant. Viu a Castelló i passa els estius a Gandesa on la família materna té la casa pairal. Estudia Dret a Madrid on esdevindrà líder estudiantil, és un assidu de l’Ateneo. A la facultat coneixerà i es farà amic de José Antonio Primo de Rivera. Acabarà la carrera (1923) i aviat aprovarà les oposicions d’advocat de l’Estat. Amb una beca (1924) viatjarà a Roma on coneixerà Mussolini i mostrarà simpaties pel feixisme. A la tornada, serà destinat a Saragossa. Aquí iniciarà la seva vida política i coneixerà Ramona (Zita) Polo, germana de Carmen Polo, la dona de Franco. Es casaran l’any 1931 amb José Antonio i el propi Franco com a testimonis. Durant els anys de la República, Serrano serà diputat per la Unión de Derechas de Zaragoza, integrada a la CEDA.

_{Els terribles mesos de 1936, entre presons i calamitats li van emblanquir el cabell de manera sobtada (enciclopedia.org) Entrevista amb Hitler, tot preparant Hendaia (setembre 1940) (twitter.com)}

Quan es produeix el sollevament militar, Serrano es troba a Madrid; serà detingut i passarà moltes penes abans d’arribar a Salamanca, al quarter general del seu cunyat el febrer de 1937, on és rebut de manera freda. Malgrat tot, aquí començarà el seu paper crucial en la construcció d’un estat totalitari dotat d’un mínim contingut jurídic: el decret d’unificació del nou partit únic, la llei d’Administració de l’Estat, el Fur del Treball (Fuero del Trabajo) i aspectes més socials com l’Auxili Social o l’ONCE, entre d’altres, són creacions seves des del seu càrrec de ministre de la governació durant la guerra civil. Serà el responsable de l’atansament amb els països de l’Eix durant els primers anys de la segona guerra mundial en el seu nou càrrec de ministre d’afers exteriors (16 octubre 1940 – 3 setembre 1942). El canvi de signe de la guerra i les tensions entre els serranistas dins la Falange contra altres grups del règim (falangistes antiserranistes, monàrquics o l’Església), motivaran la seva caiguda i el progressiu allunyament polític de Franco.

*_{Amb Himmler a Munic (setembre de 1940) (twitter.com). Amb Pétain després de passar per Bordighera per entrevistar-se amb Mussolini (febrer de 1941) (twitter.com)}*_.

La retirada del poder efectiu coincideix amb el moment en què comença a escriure les seves memòries. Serrano viu més de cent anys (fins el 2003) i en aquest temps tindrà ocasió d’edulcorar i manipular en molts aspectes els textos on explica el seu pas pel poder.

_{El ministre Serrano Suñer va ser amant de Sonsoles de Icaza (marquesa de Llanzol). De la relació va néixer una nena inscrita el 1942 com Carmen Díez de Rivera (el cognom del marquès). Aquesta nena posteriorment va tenir una història d’amor impossible amb un germanastre (fill de Serrano i Zita) de qui ella desconexia el parentiu. La nena Carmen fou posteriorment una de les “muses” de la transició amb Adolfo Suarez, però tot això ja són altres històries (twitter.com)}

Heinrich Himmler

Aquest personatge amoral, amb una personalitat fosca, és un sinònim d’horror, inhumanitat i sadisme. Neix a Munic l’any 1900 en una família catòlica de classe mitjana, amb salut fràgil i físic poc atlètic. Serà mobilitzat l’any 1917, però l’armistici impedirà que entri en combat, cosa que li originarà una frustració personal de llarg termini. L’Alemanya de la seva infantesa i la seva adolescència, és una gran potència industrial no democràtica, amb fortes tensions socials i culturals. En aquests anys inicials del segle XX es difonen corrents místiques germàniques i noves idees sobre l’anomenat racisme científic i la supremacia de la raça ària s’estenen tot i que són minoritàries políticament.

*_{El nen Heinrich (viquipedia.org). El jove Heinrich amb uniforme de les SA (gettyimages.es) . Himmler ja com a SS Reichsführer (wikiquote.org)}*

La derrota a la Gran Guerra és un trauma i una crisi de valors terrible. L’odi a Versalles i a tot el que representa revolució o subversió agrupa els partidaris de l’extrema dreta en societats secretes racistes com la societat Thule on es “formaran” futurs jerarques nazis com Rudolf Hess o Hans Frank. En aquests ambients tòxics neix políticament Adolf Hitler i el seu NSDAP, creat l’any 1919. Himmler s’afilia al partit l’any 1924, poc després del putsch de la cerveseria de novembre de 1923. Himmler hi participa en la intentona com a segon de Röhm. Era un jove fascinat per l’ocultisme, la mitologia germànica i lentament aprendrà a apreciar Hitler. Aviat serà dirigent de les SS (1925), en aquest moment controlades per les SA. En poc temps, teoritzarà i guanyarà autonomia en un grup selecte que s’anirà expandint. L’any 1929 serà el màxim dirigent (SS Reichsführer) de les SS. L’any 1933 compten amb 52.000 membres que són reclutats d’acord amb les teories racistes de Himmler. Un cop al poder el gener de 1933, les SS seran el factor principal de la repressió política. Durant els anys previs a la guerra es construeix l’imperi policíac en un entramat burocràtic, el RSHA, que engloba la Gestapo i l’SD del terrorífic Reinhard Heydrich. Les SS controlaran també el sistema de camps de concentració (Konzentration Lager), peça clau en un primer moment de la repressió política i de les futures deportacions, treball esclau i aniquilacions en massa.

_{Himmler i el SS Obergruppenführer Reinhard Heydrich que va ser el primer director del burocràtic complex policial RSHA o Oficina Central de Seguretat del Reich, format per la fusió del SD, la Gestapo i altres polícies. Heydrich va ser assassinat a Praga el 4 de juny de 1942}_{(picture-alliance/dpa/AP Photo)}

El misticisme, les cerimònies rituals pangermanistes i els projectes delirants com, entre d’altres, la idea de crear un estat nazi, racialment pur i independent d’Alemanya a Borgonya o la colonització per soldats i pagesos de l’espai vital (el lebensraum dels escrits de Hitler) conquerit a l’est d’Europa, són algunes de les bestialitats històriques d’aquest assassí il·luminat. Cal afegir a la llista l’Holocaust, com a culminació d’un genocidi a gran escala. La creació de cossos militars dins les SS (les Waffen SS), van portar a un inútil de l’estratègia militar com Himmler a comandar sectors del front amb resultats militars catastròfics. Al final de la guerra, Himmler va caure presoner de les tropes angleses, després de tot un seguit d’intents al·lucinants de negociar una pau separada. En ser reconegut, es va suïcidar el 23 de maig de 1945.

_{Esquerra : En aquesta casa situada al costat del llac Wannsee prop de Berlin es va decidir, en una conferència presidida per Heydrich, la “solució final” al problema jueu. Era el 22 de gener de 1942 (picture-alliance/dpa/AP Photo). Dreta: Andanes de “selecció” del camp d’extermini d’Auschwitz II (Birkenau)} _{(picture-alliance/dpa/AP Photo)}

Evita Perón

Aquesta dona és un dels grans mites de la història argentina. La seva curta vida (va morir amb 33 anys) a l’ombra del seu marit, el general Perón, però amb llum pròpia, l’ha transformat en un personatge de llegenda d’un país que mitifica els seus ídols com si fossin barreres que impedeixen en molts casos encarar el futur sense els lligams que representen aquests personatges com Evita, Gardel o Maradona.

_{Fotografia d’Eva Duarte (wikipedia.org) Eva es va casar amb el coronel Perón l’any 1945 i pels seus orígens modestos va esdevenir el lligam entre ell i la fundació dels treballadors del seu partit “Justicialista” “Los Descamisados” (wikipedia.org).}

L’Argentina on neix Eva Duarte l’any 1919 era un país que havia agafat importància en el context internacional la darreria del segle XIX i els inicis del segle XX. Es tractava d’una potència agro-ramadera exportadora que acumula capital per iniciar una ràpida industrialització, però la crisi de 1929 talla en sec aquest procés amb una contracció traumàtica del comerç exterior i una retirada dels capitals estrangers. L’any 1933 es firma l’acord Roca – Runciman que intenta garantir les exportacions de carn a canvi de concessions econòmiques a la Gran Bretanya. La crisi dels anys 30 porta la irrupció dels règims autoritaris, l’anomenada dècada infame enmig d’una lluita entre les elits tradicionals, partidàries de la dependència financera de la Gran Bretanya i els nous grups industrials més propers als Estats Units. En el cop d’estat de 1943 trobem un Juan Domingo Perón (1895 – 1974) amb un paper marginal, però que ràpidament guanyarà influència i en les eleccions de febrer de 1946, arribarà al poder amb el seu Partit Justicialista; iniciarà reformes socials, realitzarà nacionalitzacions, planificarà parcialment l’economia, afavorirà el paper de participació (i control) dels sindicats i, en els primers anys de la guerra freda no s’alinearà formalment. L’any 1949 dotarà al país d’una nova constitució.

_{Discurs d’Eva Perón davant d’una multitud de dones (wikipedia.org). Eva Perón i el general Franco durant la seva visita a l’Espanya franquista. Al fons Carmen Polo; les relacions entre ambdues dones van ser gèlides durant la visita (wikipedia.org)}

Eva Duarte era filla il·legítima d’una dona pobre de províncies que va morir quan la nena tenia sis anys. Amb quinze anys es trasllada a Buenos Aires amb la il·lusió de convertir-se en actriu. Treballarà a la radio fent radionovel·les i coneixerà Perón que la dobla en edat, el gener de 1944. Aviat es casen i Evita (ja Perón) participa en la campanya electoral de 1946. La política transforma Evita que forma amb el seu marit una parella que contacta directament amb les masses desfavorides. És la veu dels “descamisados”. Visita l’Espanya de Franco (1947) a qui el peronisme dóna suport, com a ambaixadora personal enmig de grans banys de masses i en els anys següents tindrà una certa autonomia per aconseguir el vot femení en la nova constitució i es proposada pels sindicats peronistes per anar com a número dos en la llista presidencial a les eleccions de 1951. Tot quedarà tallat de soca-rel amb una leucèmia que li ocasionarà la mort el 26 de juliol de 1952. Aquí començarà el mite desfermat i molt argentí d’Evita.

Cliqueu aquí per anar a la segona part d’aquesta entrada

Etiquetes Cursos, Història, Política, S. XX

Conferències i cursos Galeries i museus

Quan la Cultura té vocació de servei públic. CCCB

Post author Per Mercè Bausili
Post date 23 Abril 2020
1 comentari a Quan la Cultura té vocació de servei públic. CCCB

Parlar del Centre de Cultura Contemporània (CCCB), per mi és quasi una obligació, un deure que hi tinc per la quantitat d’hores que hi he passat passejant, mirant, escoltant, per les moltes finestres que m’ha obert i les curiositats que ha satisfet. Des de 1994, amb una direcció convençuda de Josep Ramoneda, Barcelona guanya un espai multidisciplinar gran per l’espai que ocupa i per l’ambició de vol que s’imposa, culturalment parlant. I crec que ho ha aconseguit amb escreix, és dels llocs de la Ciutat on sempre hi haurà alguna activitat de primer nivell, per satisfer interessos ben diferents.

Voldria destacar la funció que deia de servei públic, no només per les activitats que es programen, sinó perquè aquestes, un cop acabades, es posen a les xarxes en obert per al públic en general. Aquesta és una característica que honora i obliga les institucions que tenen voluntat de servei als ciutadans que les paguen. El CCCB ha sortit sempre de les seves parets sense rebaixar mai el nivell d’exigència.

Aqui he fet un recull per temàtiques dels seus arxius visuals i sonors. No tots estan arxivats sota una línia comú, per tant podeu cercar també a l’arxiu digital:

Kosmopolis, la festa literària

Debats

Biennal Ciutat Oberta

Blog CCCB Veus

Public Space

Xcèntric cinema al CCCB

I nstitut d’Humanitats àudio i vídeo

Soy càmara

L’art d’explicar històries

CCCBEducació

CCCBLab

Gandules

Etiquetes Barcelona, Cursos, Fonts informatives, Llibreries, Museus, Recursos digitals

Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (i III)

Post author Per Mercè Bausili
Post date 28 Març 2020
Sense comentaris a Berlín ens faria moderns (i III)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

Cafè Bürgerbräukeller i Otto Dix, Carrer de Praga (1920)

_____________________________

No poden renunciar a la sàtira, càustica, en contra dels que van portar a Alemanya a la Guerra, antics veterans de guerra ferits en l’orgull. Els que acabaran propiciant el rearmament del partit nazi. Grosz en el Conte d’Hivern a partir d’un poema de Heine, interpela a la consciencia crítica, no evoca, planteja, renuncia a les emocions i estats d’anims, apel·la al sentit crític: La nova objectivitat el 1925 bàsicament la conformen 4 artistes, Grosz, Dix i els germans De Chirico, troben un vocabulari propi, una mirada freda i allunyada, abandonen la causticitat, per mostar-se en ple desencís de la vida moderna.

A Manheim fan una exposició col·lectiva el 1925. Alemanya està sortint des del 1924 de la gran inflació anterior. Hi haurà una depuració formal per les urgències de l’època. Otto Dix havia estat reclutat a la 1a guerra, i el 1924 publica una col·lecció de gravats sobre l’experiència de la seva davallada als inferns, la cultura i el progrès als serveis de la barbàrie més pre-cultural. Alemania és una nació reformista luterana barroca amb molta iconografia, alguna de la qual agafa i ensenya, com ho farà amb Goya, les deformitats, les mutilacions resultants, és el que serà posteriorment l’hiperrealisme americà.

Les avantguardes ara ja són històriques, les que havien trencat amb l’academiscisme. Al moment de Weimar intenten superar l’escapisme experimental i adolescent de l’expressionisme. Maten la generacó anterior. A Alemania hi havia el primer règim constitucionalista, hi ha una mira més de crítica, es deixen els refinaments per obrir les consciències, prou d’evasives i d’onanisme, prou de recrear les interioritats. La cosa material, la perceptible és la que interessa. Uns artistes poc artístics, sense floritures formals. La nova objectivitat vol ser eficaç retornant a les coses concretes i explicar-les.

Es diu que el segle XIX no s’acaba fins 1918, perquè representa la fi de tots els imperis que es conservàven fins llavors: Prussia, Austro-Hongria i Russia. Aquell horror latent, larvat, aquella sordidesa tenen una voluntat educativa, volen il·luminar les consciències. Otto Dix ho fa al Tríptic de la Guerra. Explicar el què passa a la pintura és propi de la tradició cristiana. L’artista amb consciència crítica de la societat, ilumina i rescata els racons per mostrar-los. Un tercer en discòrdia serà John Heartfield i els seus collages a ilustracions de revistes i diaris ofereix un llenguatge molt esmolat, vinculat als dadaistes alemanys, radicals i sarcàtics. El 1923 Hitler es va visible a una cafeteria a Munic de nom Bürgerbräukeller on vol iniciar una marxa cap al poder com havia fet Mussolini abans, però de moment fracassa.

Maz Beckmann llençarà una mirada descarnada sobre l’empobriment de la societat. Llàpis negre, línies negres, famílies i presagis de la nit dels vidres trencats de 1938, ja ho contempla entre 1919 i 1933 de Weimar. Bertold Brecht i Kurt Weill amb les seves creacions escèniques del 1917, 1928, 1930 mostren a la literatura, la música, al cabaret una societat sota la lupa de la nova objectivitat literària. Brecht fa un teatre èpic molt modern, sense evasió, sense disbauxa, només cal despertar la consciència de l’espectador.

A l’Alemania de Weimar, l’arquitectura i el cinema aspiraven a l’obra d’art total, com a síntesi de la resta d’arts. Aquesta envergadura del concepte permetria redissenyar el que seria l’obra d’art del Reich, desprès que aquest s’acabés. No és res més que la sintetització que Weimar perseguia de totes les arts.

La recaiguda en formes superades en l’art i la protesta conviuen. L’Expressionisme durant l’època de Weimar ja és més madur, ja pot veure l’art com un sustent moral per arribar a les classes més desafavorides. Arribem a una fusió entre l’art i la vida, entre les formes més nobles de l’art penetrades per les formes més vives de l’art popular. Alternen crítica, protesta i utopia, però hi ha un comú denominador, no retornar a les formes artistiques ja sedimentades amb una actitud moral per actuar a favor dels marginats a partir de solucions rupturistes i modernes.

Bruno Taut arquitecte obsessionat pel material vidre, amb edificis als Alps, que buscava l’efecte de la llum natural sobre les parets, i s’ajudava amb vidre i mosaics. Les primeres avantguardes amb Kandinski i Mondrian seguiran aquesta línia. Espiritualisme esotèric, fins i tot, en contra del positivisme imperant, agnòstics i teosòfics. Rudolf Steiner, gran estudiós de Goethe procura per la filosofia de la llum, dels interiors dels gòtics, de les pedres precioses, de l’or, dels mosaics bizantins, dels manuscrits il·luminats, tot això és nuclear en aquest arquitecte i filòsof. S’han de prendre responsabilitats administratives per fer barriades de nova construcció a Berlin: com la cabana del tio Tom a la ferradura “Hufeisensiedlung” de 1925 de Taut. Es la nova objectivitat dissenyant per als mes desfavorits, racionalista i molt propera a Le Corbusier, sense cites al passat i amb color viu, com Mondrian. Un estil depurat sense maquillatge, sense embellir res. Important Erich Mendelshon l’arquitecte que va fer la Torre Einstein a Postdam 1920. Altres edificis destinats al teixit de la vida diària durant Weimar, per exemple el Cinema Universum 1928 a Berlín, els grans magatzems Schocken 1926 a Stuttgart, tots ells edificis de caràcter industrial dels primers anys 20 de Weimar. Peter Behrens amb la fàbrica de l’AEG, amb ell treballarien Mies Van der Rohe, Walter Gropius, Adolf Meyer i Le Corbusier, qui va ser una gran influència pels creadors de la Bauhaus al 1919, per Gropius.

Aquest moviment tan consolidat i tan imitat és el projecte més gran de la modernitat, la més gran aportació de Weimar a abolir les diferències entre l’art i l’artesania. Les disciplines, els professors, els estudiants buscaven socialitzar-ho perquè estiguessin al mateix nivell. Aviat es trasllada a Dessau sota la batuta de Gropius sota el principis: funcional, no retòric, no passat, tot ascètic i veraç, sense camuflar res. Es construeixen sota aquests principis les cases dels professors: Kandinski, Mies Van der Rohe, Klee, Moholy-Nagy, fins i tot Wittgenstein dissenya la casa de la seva germana a Viena. Tots ells beuran de les avantguardes russes formant part de les moltes avantguardes del segle XX.

La Bauhaus comptava amb els antecedents de la Viena de 1900 dels arquitectes Wagner i Loos organitzats en els tallers vienesos, també de l’Escola de Glasgow 1890 i de les Arts and Crafts de William Morris de 1865, on hi ha un ideal per l’Edat Mitjana, perquè encara no havia arribat el capitalisme en les seves formes més primigènies. Tots contra la lletjor, contra la immoralitat de la vida contemporània, per dignificar els artesans, la vida, la vivenda, ambdòs tan precàries com a resultat de la revolució industrial: unificar l’art i la vida. L’art no ha de ser un consol, ni una compensació personal, ni un passatemps, ni una aventura aillada, ni tancat als museus o a les biblioteques; ha d’incidir directament en la vida de les persones, fins a que se’l confongui, per dignificar-la. Totes les vanguardes pretenen el mateix. Això es veu en els vestuaris de Oscar Schehmer, en els interiors i el mobles. Es l’expressió de l’expressionisme finalment amb un caràcter concret i pràctic. Es l’antropologia i la sociologia artístiques posades en una utopia realitzada.

Durant Weimar hi ha un esclat del cinema com de cap altra art, de fet ve de l’idea d’art total que ja propugnava Wagner com síntesi de les arts, sobretot ho serà amb el cinema parlat. El cinema feia grans promeses i creava entusiames, i grans recels, com els de Baudelaire amb la fotografia, que la veia només com una indústria mai com un art. Hi ha una unificació de petits empresaris del cinema en la UFA, promoguda pels grans empresaris del metall, els mateixos que desprès del 1933 donarien suport a Hitler (L’ordre del dia d’Eric Vuillard). De les moltes pel·lícules que es van produir destacarem Gabinet Dr. Caligari del 1920, Metropolis del 1927, Gent en diumenge del 1930. El 1933 al congrès del Partit Nacional Socialista a Nuremberg Leni Riefensthal es convertirà en la cineasta del règim que haurà begut directament de tot aquest cinema, com desprès ho faran el Neorealisme italià i la Nouvelle Vague francesa.

El 1937 es farà l’exposició de l’art degenerat on tots aquests artistes sorgits de l’expressionisme, del dadaisme, etc. se’ls va prohibir exposar, la llista inclou quasi una vintena de grans noms que avui omplen els museus de tot el món. El 1938 es farà el mateix amb la música degenerada a Dusseldorf.

Thomas Mann amb el Doktor Faustus, escrita a l’exili d’EEUU el 1943, intenta explicar els orígens socials i ideològics del nazisme: a part de les conseqüències del tractat de Versalles i els militars ressentits i humiliats que encara queden, hi ajuden també l’individualime romàntic alemany, l’exaltació de tota una mitologia nacional ajudada per la poesia, la música de Wagner i la filosofia de Nietszche. És una visió des d’un exili primerenc i divers, que mai va refer.

Otto Dix Triptic de la Guerra, 1932 Gemäldegalerie Alte Meister, Dresde

===========================================

Etiquetes Alemanya, Cursos, Estètica, Moviments socials, S. XX

Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (II)

Post author Per Mercè Bausili
Post date 28 Març 2020
1 comentari a Berlín ens faria moderns (II)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

L’Expressionisme anterior a aquesta dècada és un moviment radical que empeny a les posteriors reaccions artístiques que es donaran a Europa. Estripar contractes perquè s’és capaç de plasmar el que representava la Gran Guerra. Un cop acabada, Otto Dix que l’havia feta, decideix emprendre una actitud més crítica, més beligerant amb els resultats: la nova objectivitat

L’Impressionisme havia omplert l’aparició del s. XX, la darrera exposició és de 1886, i havia estat un moviment en competència amb l’Academicisme pompier més ranci i vell. És una avantguarda que genera contradiccions i afeccions fortes. Per primer cop ens fan mirar el quadre de lluny per rebre les impressions. Surt al carrer, poc estudi interior i capta el que la natura i la vida ofereixen. Ho exprimeix i sorpren. Plasmació artística d’una manera de “veure” el món o d’estar a món. Es positivista i materialista en cóm la projecta. Un moment en que hi ha grans avenços en òptica que queden reflectits als quadres. Es l’art de la locomotora, de les estacions de tren, de l’avanç científic. En les altres arts: poesia, música i narrativa no és només positiu, materialista i tecnològic, però sempre persegueix la impressió, l’impacte que es produeix en el lector.

En canvi l’Expressionisme surt de dins cap a fora, ens transmet un estat interior que es projecta cap a fora i impregnarà el món exterior com a conseqüència de la Guerra. Arribarà als artistes de Weimar com una pantalla de projecció de l’ànima: la incomoditat, l’angoixa, la tragèdia i molts matisos de la revolta. El món com una pantalla on projectar l’interès en l’home i la seva ànima, descregut del progrès, la tecnologia, la modernitat. Una gran nit de l’esser humà esquinçat per les tensions que comporta viure al món modern i en guerra, oposat en tot a l’Impressionisme. També el món nòrdic de Strinberg i Munch i finalment Bergman. Les boires i les soledats i la primera cinematografia sueca. També és l’hereu de Nietszche i Alemanya se’n nodreix, també de Munch, en un règim pseudo medieval de l’Emperador, per això xiscla i protesta.

A Dresden surt el primer estat d’ànim, de les males maneres, una visió estomacal. Fins i tot els paisatges finals són viscerals, emotius, incendiats i encara més torturats. Ja ho va fer Van Gogh per impregnar-ho tot d’emoció. La figura de Jesús serveix perquè es vegi cap on ens ha portat el progrès. Artistes com James Ensor i Georges Rouault són pintors religiosos que fan pensar en la catàstrofe. Pintors com Monet segueixen ja només com individus i també nodreixen Weimar.

Mario de Michelis en el seu estudi de les avantguardes parla de la protesta expressionista. Hi ha materials quasi genètics que circularan durant l’època de Weimar: contradiccions del món, un clam que es resolt en la inoperància, l’autopunició que no proposa res, només es lamenta, l’Elektra de Richard Strauss és un exemple.

Kurt Pinthus recull el 1919 tot allò que es reuneix durant l’Expressionisme. Tot el contrari del que va dir Voltarire al seu Candide: vivim en el millor dels mons possibles. Pels expressionistes no cal tenir fidelitat al que l’ull veu aparentment, s’ha de descriure la incomoditat, el desconcert i la ferida que la mirada recull. A la fí ja no són tan representatius del moment i deixen passar a una nova generació, com anys més tard ho farà Picasso desprès del Guernica, amb Warhol.

La Capital artística del Judgenstil (modernisme alemany) havia estat Munic. Der Blauer Reiter serà un grup que formaran Kandinski i Klee el 1911 amb una necessitat d’evasió de l’esperit, d’alliberament del món material, de negació del dolor, de cerca de la natura, el refugi és la interioritat, l’esperit alliberat de tot el mundà, fins i tot els interesa l’ocultisme i l’hinduïsme. Kandinski era amic de Schoenberg, que deia que el Dadà era una deriva cap a la musicalitat, i parlava de les seves capacitats expressives. Afirma que la música és un art molt superior a la paraula, un principi molt alemany, a les cartes creuades entre ells dos. El 1912 Kandimski escriu l’Espiritualitat en l’art i parla d’una pintura sense objectes. El primer impuls és també expressionista tot i que es replega molt més en l’esperit. Proposen una humanitat només espritual, Kandinski es desempallega de tot els materials del món. En canvi, Paul Klee impugna el món, també, però no trenca el món material per l’espiritual, aquí ambdos es troben, per això deixen el figuratiu per l’abstracte, per l’atreviment, però amb una certa candidesa.

Weimar demanarà un art més compromés, sense tanta queixa, amb crítica social més explícita, un art més combatiu sense tants inferns personals, més col·lectiu. Desertors, refugiats i exiliats de tot Europa estaven a Zuric, també Tristan Tzara i el mateix Lenin. Allà hi ha el bressol del Dadaisme que passarà a Alemanya. Per Zuric també transitarà el tren que des de Alemanya portarà Lenin a Rússia.

El 1916, molt diferent del 1914, els joves ja no veuen el final de la Guerra, perquè ja s’havien fet les grans invasions i fixen els traçats de les trinxeres. Han de cridar contra la bogeria i la desraó. L’Expressionisme continuarà com a moviment artístic. Els Dadas es preguntaran on han portat la cultura? No és un moviment literari, ni cultural, ho fa esclatar tot, és anti tot, comencen les performances. En una lleteria de Zuric, neix el Cabaret Voltaire actua com una caixa de ressonància de la bogeria que hi ha fora. Faran poemes i quadres com si no passés res? Aquesta és l’única mostra possible de seny, amplificar el sense sentit, és l’única coherència i també ensenyar la bogeria en la qual la cultura s’ha precipitat.

Es traslladen a Berlin i Colònia Sophie Tauber, Hans Arp, Hannah Höch fan obres de les deixalles, acumulatives, de patchwork, materials anti-artistícs, sense retòrica: paper, fusta, cartrò. Kurt Schwitters arreplega en una nau tot els materials més antiartístics, antiraó, antiestètic, neix el fotomuntatge, la hibridació. Marx Ernst ho reconverteix en una proposta artística i plàstica amb el collage, que esdevindrà definitivament tècnica pictòrica. Inventa la paraula Merz que ho defineix. La Merzbau serà el seu dipòsit.

L’Expressionisme és tan controvertit que es pregunta si encara té sentit desprès d’haver assumit les conseqüències de Versailles, amb tota la divagació que implica davant de les dificultats reals que travessa Alemanya.

Georg Grosz i Otto Dix ja desenvolupen un art molt arrelat en les vicissituds de l’Alemanya posterior a la 1a Guerra. El quadre Metròpolis de Grosz expresa ja el vertígen, la velocitat. L’American way of life els causa admiració per la modernitat en contra dels vestigis de la vella Europa. A Itàlia i Russia serà el Futurisme. Era la síncope de l’experiència, ensenyar el dinamisme, la velocitat, que també marcarà als alemanys, a partir d’una exposició a Milà el 1912.

La UFA, són els famosos i productius estudis cinematogràfics als suburbis de Berlin, anomenats la nova Babilonia, que produiran quantitat de pel·lícules, algunes per mostrar al front, algunes de les quals esdevindran clàssics de la història del cinema: Metròpolis (1927) de Frizt Lang, Amanecer (1927) de F.W. Murnau, L’àngel blau (1930) de Josef von Sternberg, la primera pel·lícula parlada de Marlene Dietrich, Los herederos felices i Amoríos (1933) de Max Ophüls. Posteriorment també es dedicaran a l’anomenat cinema de muntanya on destacarà la musa i impulsora visual del nazisme Leni Riefenstahl.

===============================================

Etiquetes Alemanya, Cursos, Estètica, Moviments socials, S. XX

Arts plàstiques Cinema i sèries Llibres Música Teatre

Berlín ens faria moderns (I)

Post author Per Mercè Bausili
Post date 27 Març 2020
3 comentaris a Berlín ens faria moderns (I)

Naixement de la modernitat. La República de Weimar

Kurfürstendamm de George Grosz, 1925. Museo Thyssen-Bornemisza. Madrid

Breu resum del Curs a la Casa Elizalde, 2019

Si una cosa caracteritza el període d’entreguerres és que l’Art a Europa esdevé de masses, menys restrictiu. Existeix una promiscuïtat entre l’art més exquisit i el més tronat. Es dona un aiguabarreig entre totes les disciplines. Extravagància crispada en un no res d’histèria col·lectiva i la disbauxa en el pitjor sentit. Des de dins es mina la democràcia aprofitant la permissivitat que ella permet i la destrossen. Llibres com El Café sobre el volcán o La Alemania de Weimar ens ho expliquen de forma diàfana.

Resum d’uns fets : 1919-1933 República de Weimar.

L’anomenada Escola de Frankfurt ja alertava que pel·lícules com el Gabinet del Doctor Caligari eren un presagi, a través de la hipnosi d’un nen, del que faria Hitler amb tot un poble fins a portar-lo a l’abisme.

Tot comença el 1918 quan l’emperador austrohongarès i el Kàiser alemany perden una guerra que preveien de dies, on s’hi va amb una brutal experimentació, l’aviació, les armes químiques i els gasos, i genera milions de morts civils. Europa fumeja ruïnes. L’armistici de 1919 del tractat de Versalles es firma acceptant grans deutes molt gravosos. Alemanya com Estat s’havia constituït a finals del s. XIX liderada per l’estament militar prussià: un conglomerat marcat per la consciència militar. El sentiment de la derrota de la guerra, de la humiliació comença amb aquestes hipoteques que minarien el règim republicà. Les autoritats civils van signar precipitadament per no fer passar vergonya a la milícia prussiana.

L’onada revolucionària de Rússia, en plena propagació d’idees filosòfiques i consignes revolucionàries, troba una llavor a Alemanya en unes revoltes al 1919 i el Káiser ha de dimitir, el mateix agost de 1919 es promou una constitució i es proclama la I República amb el nom d’una ciutat inspirada en els preceptes de l’antiga Grècia: petita, pròspera, cortesana, humanista i integradora, que reunia gran nombre d’intel·lectuals: Weimar.

Paral·lelament hi ha una inflació desbordada i insurreccions per la davallada del marc, quan finalment s’estabilitza i permet el desenvolupament d’aquest esperit de modernitat sobretot a Berlin, que es manifestarà amb espectacles molt diferents, i en l’art en general, i permetrà als berlinesos sentir-se moderns, cosmopolites, agosarats i avançats. La Bauhaus el 1919 és una d’aquestes expressions. El cinema expressionista, el teatre de Brecht, la música de Kurt Weill. La música s’allunya de la del s. XIX, de Wagner, de l’òpera en general, entra amb força el jazz i la música popular pren els locals, hi ha una hibridació entre les arts que es converteixen en l’art de la societat de masses.

L’art fins el moment tenia 3 peus: la imitació, la bellesa i el plaer estètic. Tatarkievich en la seva Gran teoria de l’art ho resumeix així. Fins aquell moment a l’art se li demanava que produís plaer. A Viena al 1900 ja estava caient la representació de la realitat, crisis de la imitació, el primer peu.

La cultura de la Rússia revolucionària ha desenvolupat, per exemple, les arts gràfiques i el cartellisme, els mobles es simplificaven, entre el concepte de la utilitat que erosionava el del plaer estètic, utilitat que se li atribuïa a l’artesania, que mai es va considerar art. Els constructivisme uneix les dues actituds: plaer i utilitat, que es tornen indiferenciables. La Bauhaus ho recull considerant la creació com una revolució integral amb una nova concepció de l’espai. A Berlin s’esmicola la bellesa, la de sempre, la que havia dictat Grècia. El colpiment, la commoció, la bellesa i l’harmonia de les coses s’hibriden amb la cultura popular. Així ho buscarà el cinema. L’art i la bellesa han d’entrar a la quotidianitat de les persones, segon i tercer peus.

La República de Weimar, amb una certa recuperació, però desprès amb el Crac del 29 entra en una crisi i incertesa econòmiques que promouen que es venguin a la societat que la pateix eslògans fàcils, magnètics fins que Hindenburg posa l’Estat en mans del canceller Hitler el 1933, desprès que s’hagués anat atribuint poder durant tots els anys de la crisi del deute.

Berlín : desenvolupament de l’art a través d’una ciutat i la seva evolució cultural

Quan Europa es torna urbana a partir del progrès del Renaixement, Paris, Bolonia, Florència representen la fermentació i l’intercanvi d’idees i el progrès es manifesta al llarg del Quattrocento. Florència en el Renaixement i Roma en el Barroc plasmen en l’espai el que en realitat succeix en el temps. Els moviments culturals en una societat laica van d’Est a Oest, a conseqüència de la precarietat que deixa la II Guerra mundial la capitalitat de Paris passa a New York, és una gran fuga de cervells.

La República de Weimar comença amb grans llasts i amb brots revolucionaris (espartaquistes), els quals s’aclaparen amb l’assassinat de Rosa Luxemburg el 1919. Es quan es firma la pau i es redacta un primer text per a la nova Alemania que s’erigiria en la nova República a la ciutat de Weimar. Fins el 1924 hi ha una gran inflacio i a partir d’aleshores una paulatina recuperació econòmica i sobretot una gran efervescència cultural fins el Crac del 29, fet que desencadena una oposició interna a la democràcia, que prové dels ofesos per la derrota i el llast de la 1a Guerra Mundial fins i tot de l’esperit de la pròpia unificació alemanya de 1881.

Berlín és el gran exponent de la nova república de Weimar. Es el focus de la cultura d’una megalòpolis. Ciutat desenfrenada, empori econòmic que atreia igualment empresaris i artistes, fugats del comunisme rus i una gran comunitat jueva benestant i culta. Cines, teatres, restaurants, cabarets, grans parcs, i avingudes, botigues de tot, disseny de l’ultima fornada. Cal recordar les exposicions universals que eren per promoure el comerç entre països, i que afegien coneixement.

Berlín s’anexiona altres poblacions que seran suburbis de la ciutat, la més gran perimetralment d’Europa on conviuen tots els estils arquitectònics, i on el lleure de masses es manifesta en recintes tancats per fer esport, parcs d’atraccions com el famòs Luna Park, a imatge de Coney Island, és la cultura de l’oci massificat. És l’esperit capitalista per racionalitzar les produccions, les cadenes, els horaris, les vacances, el rendiment. L’oci és un component del treball, per optimitzar-lo. Disciplinat tot, com ho està a la fàbrica. 1927 Sinfonia d’una gran ciutat

En la situació que queda la classe mitjana el 1929 es veu com es gestava el desastre (fotografies d’August Sander), o el llibre de Sigfried Krakauer Los empleados, on estudia la gent que alimenta aquestes formes vitals: art i cultura inseparables de la cultura de masses, que reclamen aquells que no tenen la formació per gaudir de la gran cultura. Cultura d’evasió, amb formes escèniques, sobretot, que tenen aquest component de superficialitat, un públic nou, una massa, no una elit. Es el moment de l’èxit total dels grans magatzems i del avanços tècnics que s’aliaran per facilitar aquesta massificació: la fotografia, el cinema i la ràdio, així es dona una metamorfosi profunda de la cultura de l’espectacle.

Al anys de Weimar l’entreteniment popular i la massificació del recursos culturals no estaven renyits amb una qualitat sovint exquisida. Tot i que s’emporten per davant la bella aparença, i el sentit de l’art ja no és diferent de la cultura de masses.

==================================================

Etiquetes Alemanya, Cursos, Estètica, Moviments socials, S. XX

Arts plàstiques Viatges i itineraris

Paris 1900 (I)

Aquest és un molt breu resum d’un curs que vaig rebre l’any 2018, amb el mateix títol, dins del programa de Gaudir UB.

La ciutat moderna

Una de les primeres transformacions que es dona és la de Notre Dame. Després de la Revolució Francesa, la catedral va ser robada, saquejada i mutilada. Amb l’adveniment de l’Imperi Napoleònic (el mateix Napoleó es va coronar Emperador allà) es va produir un moviment per fer resorgir l’antic esplendor de la catedral perquè a l’època romàntica la catedral es va apreciar amb uns altres ulls. Sota aquesta nova llum s’inicia un programa de restauració de la catedral al 1844, liderat pels arquitectes Eugène Viollet-le-Duc i Jean-Baptiste-Antoine Lassus, que es va allargar durant vint-i-tres anys.

El Neoclassicisme de Napoleó i els pintors al servei de l’Imperi cauran en devallada. Perquè l’Impressionisme i el Realisme també són moviments literaris i les revistes i els diaris són propagadors de les noves tendències artístiques. Recordem que a finals del XIX la novel·la a França és de consum tan popular que el paper amb el qual s’editen cada cop escasseja més, i es torna més fràgil. Són alguns dels precedents, però també molt important ho és que per primer cop es desmarca de Roma i de l’Academia, i s’erigeix en capital de la modernitat. Hi tenen molt a veure l’experimentació que es feia als Salons oficials anualment, on apareix la figura del crític d’art que fa de pont entre l’artista o els seu mecenes i els clients. Els Salons són molt àgils en la seva preparació i es faran molts anys. Els artistes ja van a Paris en lloc de Roma: Casas, Russinyol, Picasso, Utrillo, i Montmartre es converteix en un lloc d’oci que també desenvolupa una arquitectura pròpia.

La Revolució Industrial serà motor econòmic, la burgesia, la nova classe social enriquida per la indústria, que té la necessitat d’edificis moderns amb ornamentació rica i luxosa, i això transformarà la ciutat amb establiments diversos, un mobiliari urbà… El context històric està marcat efectivament per la revolució industrial. Hi ha nous rics que volen competir, per demostrar el que tenen a l’aristocràcia de sempre. Així en resulten edificis luxosos, la moda, la joieria, l’art en general i espais d’oci que proliferen també amb l’electricitat. La diferència amb l’art vigent és que partien de l’historicisme, calia recuperar el passat, i així cada país fa el seu, te un segell propi. Amb la modernitat deixen aquest historicisme i es centren amb la natura, comencen a descomposar la forma, com fent un anàlisis botànic, la influència nova del Japó, i en general de les arts de països “exòtics” promou una creativitat amb la línia corba, perquè la natura és inesgotable. El coup de fouet serà la nova línia i els motius florals el repertori més extens.

Hotel Tassel,Victor Horta, Brussel·les – Vitrall de Jacques Grüber, Nancy

Londres, 1851

Fou la Primera Exposició Universal del món. En plena era victoriana i amb l’objectiu: demostrar la supremacia d’Anglaterra com el país capdavanter de la indústria en el món. Va ser una experiència en tots els sectors de la metal·lúrgia, tèxtil, mecànica i transport ferroviari, i en la qual s’hi va implicar personalment el rei Albert de Saxònia-Coburg Gotha, el marit de la Reina Victòria.

Crystal Palace (1850-1851) de Joseph Paxton
Ubicació: Hyde Park (Londres)

Ferro: començat a utilitzar en la construcció des del segle XVIII: ponts metàl·lics.
Vidre: novetat. A partir de la segona meitat del segle XIX es va utilitzar en les estacions de
ferrocarril.

EXPOSICIONS UNIVERSALS
• Londres: 1851, 1862
• París: 1855, 1867, 1878, 1889, 1900…
• Viena: 1873
• Filadèlfia: 1876
• Sidney: 1879
• Melbourne: 1880
• Amsterdam: 1883
• Anvers: 1885
• Barcelona: 1888
• Chicago: 1893

Paris, 1889

Efectivament les Exposicions Universals esdevindran els grans aparadors i es posaran cada cop més reptes: la torre Eiffel n’és un, que va tenir molts detractors, un d’ells Émile Zola. Va ser l’edifci més alt del món fins la construcció de l’Empire State. Eiffel inicia la Torre el 28 de gener de 1887 i la finalitza el 31 març 1889. Alçada: 324 m. Pes total: 10.100 tones. Hi viu a dins i rep moltes visites de científics, entre ells la d’Edison. Persones com ells seran un gran exponent de la Revolució Industrial, en el seu desenvolupament i la fe en el coneixement científic, que engloba, simbolitza i inicia la mirada de l’ésser humà cap al progrés i la modernitat. Aquestes grans manifestacions es promouen amb la intenció de reunir en una única ciutat la representació de diferents països: a nivell científic, tècnic, industrial i artístic.

Paris, 1900

Cotxes, estacions de tren, properes a les exposicions universals, metro. Samuel Bing posa un stand, n’hi diu Art Décoratif, amb una cinta mòbil que transportava els visitants, Picasso i Casas en van ser dos. Els estats feien concursos previs per escollir quins artistes hi enviaven, l’art es fa oficial i els artistes tenen una plataforma que els permet seguir desprès.

El Metro de Paris crea 6 línies de 1900 a 1911. La primera és de 1863, tot i que la primera al món és la de Londres, i desprès Chicago. Concursos per fer un Métropolitain molt modern. Apareix Héctor Guimard que crea un estil propi amb moltes innovacions tècniques i estètiques alhora. 167 entrades de metro, crea una tendència a tot Europa, Viena ho copia. En aquests moments en queden 88 actualment a Paris, que mantenen el nom de l’arquitecte en un lloc visible. Va arribar a crear una empresa de mòdul de ferro en sèrie, per fer balcons, baranes, fanals, bancs. Era combinar la tècnica amb l’estètica, sempre amb formes ondulades, arrodonides properes a la natura. Es la funcionalitat de l’estètica. L’electricitat hi encaix, i s’exporta als USA i a Mèxic. El 1880 hi ha els primers banys públics a Londres i el 1905 al costat de la Madéleine. La ciutat ja comença a tenir serveis públics i d’higiene.

La Parisienne : una dependenta de 120 anys neix a l’Exposició de 1900. I desenvolupa un arquetip de ciutat, de dona, de societat.

Aquesta imatge té un atribut alt buit; el nom de fitxer és imagen-10.png

El 14 d’abril de 1900, el president Emile Loubet és el primer a passar per sota les seves faldilles. Després, durant 212 dies de bogeria, 50 milions de pretendents i envejosos. La Parisienne és una estàtua i es deu al martell de Paul Moreau-Vauthier. Vesteix un sortida de ball blau de Paquin House. Es va instal·lar damunt de la porta monumental de l’Exposició Universal.

Aquest pavelló parisenc, avui destruït, i la dona Parisienne és el primer que considerem entre els plaers i les novetats del segle que arriba. La seva modernitat alimenta tots els debats. La seva nova toilette en particular. No es desvia massa dels cànons? Aquí el clàssic drapejat a l’antiga ja està emmagatzemat en els armaris de la història. Amb ella, és tot l’esperit francès que encarna i triomfa. El seu missatge? És aquí, en aquests bancs del Sena, on pren tanta importància la moda, aquesta quinta essència inefable de la civilització.

Entre els estands de l’exposició, la popular revista de moda victoriana La Mode Illustrée ofereix un número per fer a casa el vestit de la figura. El chic parisenc és així -almenys vol fer-ho creure- a l’abast de totes les carteres. L’estereotip neix sota el pretext de no ofendre a les nacions autocràtiques convidades i anuncia un futur galant.

Per descomptat, aquest naixement va ser precedit per una gestació. Les cases de moda del carrer de la Paix ja van atraure un món cosmopolita i ric, que van imitar les noies. És l’últim, semi-elegante, mig descarades, com ara la duquessa de Guermantes que, amb els mitjans dels mil·lionaris del districte, d’aquesta Nova Europa, que va crear aquest “el que els provincians mai tindran”. La cristal·lització d’aquesta encantadora fantasia que arribaria de nou a la Belle Epoque es va gestar durant part del segle XIX. Des de Balzac, bàsicament. Aquest moviment va ser ajudat per artistes com Achille Deveria, Jean Béraud, Antonio de La Gandara o Henri Boutet. Per descomptat, els diaris també van col·laborar, aprofitant la vena. Revistes com Femina o Les Modes descriuen com a personatge d’aventures aquesta silueta de ritme viu, seductora, inseparable del paisatge de la capital, especialment els Grands Boulevards. Els seus lectors segueixen “Nos Parisiennes en voiture”, “La Parisienne et le Métropolitain” o “La Parisienne au Grand-Prix” …

Arsène Houssaye,
“Quelques opinions avancées sur la Parisienne”

És una època d’extraordinària fascinació pels sentits, el París de finals de segle XIX va ser testimoni de la florida d’un fenomen conegut com “sinestèsia”, literalment “sensació conjunta”. Pintors, músics, poetes, dramaturgs i fins i tot creadors de perfums, van assumir per les seves disciplines qualitats específiques d’esferes artístiques alienes amb la intenció d’aconseguir, per exemple, una pintura musical o una música conformada amb paraules.

Jocs Olímpics de Paris de 1900

El Govern francès no els va recolzar, per això van tenir lloc en el marc de l’Exposició Universal, i per aquest motiu van durar més de cinc mesos, de l’14 de maig a el 28 d’octubre sent, per tant, l’edició olímpica més llarga. L’exigència de fer-lo coincidir amb l’Exposició Universal per atraure més públic, va fer que el programa “esportiu” inclogués modalitats que no ho eren massa. El caos era tal que molts participants no van ser conscients que estaven participant en uns Jocs, sinó actuant en exhibicions dins de l’Exposició Universal.

Van participar únicament 24 països, amb 22 dones i 975 homes

Importants també aquests enllaços

http://parismuseescollections.paris.fr/es/parcours-thematiques/paris-en-el-1900

http://www.expositions-universelles.fr/1900-porte-binet.html

https://en.wikipedia.org/wiki/La_Parisienne_(Renoir_painting)

http://www.arthurchandler.com/paris-1900-exposition/

Paris 1900 (i II)

Etiquetes Cursos, Estètica, Moviments socials, París, S. XX

Conferències i cursos Llibres

Deu llibres que van canviar el món contemporani (i 2)

Post author Per Miquel Nistal
Post date 10 Març 2020
3 comentaris a Deu llibres que van canviar el món contemporani (i 2)

Les «tesis d’abril» de Vladímir Ílitx Uljanov, Lenin

Les “tesis d’abril” són una sèrie de punts redactats per Vladímir Ilitx Uliànov (Lenin) l’abril del 1917 a la tornada de l’exili. Feia pocs mesos de l’inici del període revolucionari rus amb la revolució de febrer i la situació social i política a l’Imperi tsarista era d’una inestabilitat total. L’alt comandament alemany va decidir portar Lenin des del seu exili a Suïssa fins a Petrograd amb la creença que els bolxevics apartarien Rússia de la guerra. Les tesis van ser exposades en un discurs pronunciat al Palau Taride el 4 d’abril de 1917. Aquest opuscle cal situar-lo en un context molt determinat, però tindrà serioses repercussions a la resta del món. No és l’obra més important de Lenin, però si la que tindrà més conseqüències futures.

A l’assemblea del Congrés de Soviets de 4 d’abril Lenin inclou aquests punts en un “Informe de les tasques que ha de fer el proletariat”. Les tesis seran publicades en el diari Pravda el 7 d’abril. Lenin defensa que la guerra és imperialista i que cal superar l’etapa burgesa de la revolució russa i avançar de manera immediata cap a l’etapa proletària, la qual cosa implicava retirar tot suport al govern provisional sorgit de la revolució de febrer. Tot i que els bolxevics són minoritaris en els soviets, el seu eslògan “Pau, pa i terra” els farà guanyar ràpidament adeptes entre els soldats, els obrers i els camperols.

Lenin va haver de persuadir la majoria dels bolxevics dirigents, entre els quals Stalin i Lev Kàmenev, partidaris d’un procés polític més lent i gradual durant el qual s’hauria de donar suport al govern provisional de Aleksandr Kérenski. Convençut de la necessitat que els obrers prenguessin el poder, Lenin va llançar la famosa consigna “Tot el poder per als soviets!”, que va esdevenir tot un programa d’acció a la Rússia revolucionària.

L’any 1988 la RAI i altres televisions europees va produir una minisèrie titulada El tren de Lenin interpretada per Ben Kingsley que narra el viatge de Lenin i els seus companys d’exili en un tren segellat protegit per tropes alemanyes des de Suïssa i a través d’Alemanya fins a Rússia on tenen lloc els fets d’abril.

“El tren de Lenin” dirigida per Damiano Damiani i interpretada per
Ben Kingsley com a Lenin

Mein Kampf

Aquest llibre indigerible i detrític va ser, i continua sent, un best-seller de vendes. L’any 2016 es van alliberar els drets d’autor que eren propietat de l’estat de Baviera. El mes de gener d’aquell any, l’Institut d’Història Contemporània de Munic publica una edició crítica del llibre que durant 35 setmanes se situa a les llistes de llibres de no ficció més venuts: més de 85.000 exemplars!!

Hitler va dictar Mein Kampf (La meva lluita) a Emil Maurice (el seu xòfer) i amb l’ajut de Rudolf Hess, durant la seva curta estada a la presó de Landsberg, després del fracassat putsch de la Bürgerbräukeller a Munic el novembre de 1923. Es publicà en dos volums els anys 1925 i 1926 amb un títol inicial impossible: «Quatre anys i mig de lluita contra la mentida, l’estupidesa i la covardia». El seu editor va modificar el títol.
El primer llibre és un relat autobiogràfic, des del seu naixement fins a la formació del Partit Nazi, de difícil lectura. El segon volum, poc estructurat, exposa de manera confusa i repetitiva els objectius polítics, la ideologia, l’antisemitisme, el paper de la raça i la política exterior on s’explica el lebensraum o expansió a l’est. Aquesta segona part plena de digressions, és encara més difícil de llegir que la primera.
El llibre conté molts errors en múltiples detalls i això s’acompanya de falsificacions conscients i volgudes per l’autor en la seva biografia, des de l’afiliació política de son pare que no correspon a la realitat, passant per la distorsionada versió de la seva joventut a Viena o del panegíric del seu heroisme al front occidental, entre d’altres.
Inicialment és un fracàs editorial: fins el 1928 se n’han venut 28.000 exemplars. El 1930 s’edita una edició popular unificant els dos volums en un de sol i les vendes comencen a augmentar fins l’any 1933, quan els nazis arriben al poder, que es ven un milió d’exemplars. Entre 1933 i 1945 el llibre és de compra pràcticament obligatòria; tothom en té a casa: els recent casats, els soldats, fins i tot els cecs. A finals de 1944 es comptabilitzen dotze milions i mig de còpies.
Després de la guerra els drets del llibre són propietat del govern de Baviera i es prohibeix la publicació. Diplomàtics alemanys intenten prohibir (no sempre amb èxit) la publicació en altres països. A l’Orient mitjà és fàcil d’adquirir actualment. També s’ha intentat frenar, sense resultats, la difusió a través de les xarxes d’Internet.

Primera edició del llibre “Mein Kampf” d’Adolf Hitler, juliol de 1925. Una exposició del Museu històric alemany de Berlín

Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre)

Aquest llibre, Els condemnats de la terra (Les damnés de la terre) es publica l’any 1961 poc després de la mort del seu autor Frantz Fanon (1925-1961), nascut a la Martinica, descendent per part paterna d’esclaus de les plantacions de sucre i de mare d’origen alsacià.

Podem entroncar aquest llibre i el seu autor en la lluita contra el colonialisme que caracteritza les primeres dècades després de la segona guerra mundial. Fanon és un militant molt actiu en la lluita per la descolonització. El seu primer llibre, Pell negra, màscares blanques (Peau noire, masques blancs), escrit el 1952, és una denúncia del racisme colonial francès: «Ser colonitzat és més que ser subjugat físicament, és ser-ho també culturalment».
Fanon, metge psiquiatra de formació, s’estableix a Algèria el 1953 on treballa com a cap del Servei de Psiquiatria de l’hospital de Bilda-Joinville a Algèria.

Quan el 1954 esclata la revolució, s’afilia al FLN i participa activament en la lluita per la independència, patint nombroses represàlies per part de l’administració colonial francesa fins que el 1961 mor de leucèmia.
El títol del llibre fa referència a la primera estrofa de La Internacional. Vegeu la versió en català de Maria Aurèlia Capmany: els damnats de la terra.

La Internacional
Amunt els damnats de la terra!
Amunt els qui pateixen fam!
La força pel dret és vençuda,
s’acosta el bell temps de la pau.

El text és un diagnòstic profund del sentit de la colonització d’Algèria i d’Àfrica en el seu conjunt. La colonització és, sobretot, psicològica i els negres han de ser actius en el desenvolupament d’una perspectiva pròpia. La violència és l’única via de resposta a l’opulència europea fet sobre la sang dels esclaus. Independència no és alliberament, ja que les noves elits africanes imiten Europa i marquen el nou neocolonialisme. Defensa que en aquestes societats postcolonials amb un món agrari molt potent, cal un partit fort unificat dins d’una ortodòxia marxista. Els condemnats de la terra (Les Dammés de la terre) han inspirat moviments d’alliberament anticolonialista durant més de quatre dècades del segle XX.

“Los condenados de la tierra” amb pròleg de Jean-Paul Sartre

El llibre roig de Mao Zedong

El llibre roig de Mao Zedong o Petit llibre roig és com a Occident es va conèixer el llibre publicat pel govern de la República Popular de la Xina “Citacions del President Mao” el 1964. La nova república es proclama el 1949 en un context de guerra freda; malgrat això, el conflicte entre les dues potències comunistes (la URSS i la Xina) s’accentua a finals de la dècada dels 50. Els xinesos volen aplicar el seu model comunista propi i en les relacions exteriors s’enfronten al continuisme soviètic, ja que ells, en oposició a la URSS donen suport a tota mena de moviments d’alliberament postcolonials.
El gran problema interior de la nova república és la reforma agrària que no acaba de funcionar. La resposta del règim a finals dels 50 és el Gran Salt Endavant un intent radical de centralitzar l’economia i col·lectivitzar el camp amb mesures econòmiques amb poc sentit. Això provoca l’allunyament definitiu entre la URSS i la Xina enmig d’acusacions mútues sobre «l’aventurisme i sectarisme xinès» o el «revisionisme soviètic i la política massa tova amb Occident». El Gran Salt Endavant fracassa i això qüestiona seriosament el lideratge de Mao. Aquest, amb el suport de l’exèrcit (Lin Biao) i dels joves, reacciona de manera insòlita contra els dissidents. Comença així la Revolució Cultural l’any 1966. Les purgues són tan intenses que el propi Mao haurà de frenar el moviment davant del perill de la desaparició de quadres dirigents.
El llibre cal situar-lo en aquest context. Té les característiques d’un best-seller (és un dels llibres més venuts de la història): és omnicomprensiu, portable en edició de butxaca, carregat de simbolisme, exòtic, indueix l’ascetisme, és assertiu en èpoques d’incipients incerteses. El llibre recull 427 cites de Mao recollides per Lin Biao i agrupades en 33 capítols. Va ser important en la mobilització juvenil de 1968, en l’evolució de la revolució cubana, el Vietnam i com a element important en la crisi del comunisme soviètic. Critica les estructures tradicionals, la societat de consum i defensa l’activisme com a valor revolucionari.
En el seu moment va representar l’esperança d’un socialisme no burocràtic com el soviètic i va aparèixer com l’única alternativa per a molts d’aquells que no simpatitzaven amb el capitalisme.

El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial

Per entendre aquest llibre cal situar-se al final de la Guerra Freda, el cop definitiu de la qual va ser el col·lapse i dissolució de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques l’any 1991. En un mar d’autocomplaença per la suposada victòria occidental, s’arriba a afirmar que el món és al final de la història, que la derrota del comunisme suposa el triomf definitiu de la ideologia neoliberal i que l’única opció política vàlida és el liberalisme democràtic, entès com a pensament únic. Aquestes són les tesis defensades per Francis Fukuyama l’any 1992.

Per respondre i aprofundir en aquestes teories Samuel P. Huntington en una conferència del mateix any desenvolupa una teoria, Xoc de civilitzacions que més tard (1996) publicarà en forma de llibre titulat El xoc de civilitzacions i la reformulació de l’ordre mundial (The Clash of Civilizations and the Remaking of World Order en l’anglès original).

Segons Huntington, la fi del món bipolar ha generat una lluita entre diferents civilitzacions. Adverteix que les diferències ideològiques i religioses entre civilitzacions se superposen perillosament a la lluita pels recursos energètics i l’hegemonia política i militar. El món està format per vuit grans civilitzacions (una de les quals segons ell seria l’occidental cristiana) i les diferències ideològiques i religioses entre aquestes se superposen perillosament a la lluita pels recursos energètics i l’hegemonia política i militar.

Els fets geopolítics dels inicis del segle XXI (les guerres a l’Orient Mitjà, els múltiples conflictes disseminats arreu i el terrorisme islamista) poden fer suggerent la teoria de Huntington, però la seva concepció de la “civilització occidental” de la qual parteixen les seves anàlisis és, superficial i fragmentària, tot negligint la influència de la civilització jueva. Alguns autors com Edward Said critiquen Huntington parlant de «xoc d’ignoràncies» i que el suposat xoc entre Occident i l’Islam és una simplificació absurda.

Etiquetes Cursos, Història, Llibres, Mundial