Título original: Utvandrarna Any: 2021 Durada: 148 min. País: Suècia Direcció: Erik Poppe Guió: Anna Bache-Wiig, Siv Rajendram. Novela: Vilhelm Moberg Música: Johan Söderqvist Fotografia: John Christian Rosenlund Repartiment: Gustaf Skarsgård, Sofia Helin, Tove Lo, Lisa Carlehed, Laurence Kinlan, Díana Bermudez, Ola Normelli, Pedram Hajigholi, Kerstin Linden, Adrian Taheri, Paul Cimpoieru, Stefan Cronwall, Christian Kinell, James Longshore Productora: Coproducción Suècia-Nova Zelanda-Dinamarca-Noruega; Film I Väst, Tre Vänner Produktion AB Gènere: Sèrie de TV. Drama | Immigració. Segle XIX. Remake. Minisèrie de TV Sinopsi: Basada en el llibre de Vilhelm Moberg (publicat el 1949), que representa algunes persones que van emigrar de Suècia als Estats Units al segle XIX, i una nova versió de la pel·lícula homònima de 1971.
La sèrie relata l’odissea d’una família sueca que el 1849 marxa del seu poble natal per trobar una vida millor a l’Amèrica del Nord, a Minnesota, on hi ha terres fèrtils i un futur més esperançador per als seus fills. Els protagonistes mostren les penúries i la valentia dels homes i dones que van formar part de l’onada migratòria que, a mitjans del segle XIX, van abandonar Suècia per anar als Estats Units. “La vida humana és un fi en ella mateixa”, diu un rètol abans de la primera imatge. És una cita de Vilhelm Moberg que el director utilitza per anunciar-nos que el que veurem és senzillament un retall de vida.
Els tres capítols mostren les tres etapes del procés: la marxa, el viatge i l’assentament en un nou país. I de fons, el dolor permanent. La nostàlgia, la por i l’angoixa. La singularitat d’Els emigrants (Los emigrantes) no rau en l’epopeia quilomètrica per creuar l’Atlàntic sinó en el viatge emocional, especialment el de la protagonista i mare de la família. El guió recorre repetidament al record per exemplificar les dificultats d’adaptació, els dubtes de la decisió. Mostra els conflictes matrimonials que provoca el canvi, i s’allunya d’un relat idíl·lic sobre l’èpica de l’aventura familiar. La sèrie és hàbil explicant com sovint la fidelitat al lloc d’origen, la negativa a renunciar a la identitat, també pot escanyar. I això conforma una de les trames més interessants. Les imposicions religioses de la comunitat sueca que neix a Minnesota intenta aïllar-los dels costums de la terra on han arribat. El temor a modificar la cultura apresa per assumir noves maneres de veure i entendre el món provoca en la protagonista dilemes constants. Això permet fer entreveure el missatge més actual: el drama de l’emigració, la importància de mantenir la identitat, però també la voluntat d’adaptar-se.
Els Emigrants (Los emigrantes) és una sèrie en què el viatge i l’arribada són més interessants que el desenllaç, un punt decebedor i amb un tribut a la maternitat una mica passat de rosca o desconcertant. Però condensa amb delicadesa una realitat històrica que entreté els espectadors que prefereixin gaudir més dels matisos que de l’acció.
El llibre és una història del capitalisme. La referència al setè de cavalleria és deguda al paral·lelisme que estableix l’autor entre el general Custer, guanyador de nombroses batalles contra els indis nadius de nord-Amèrica, però que finalment va perdre la darrera a Little Bighorn, on va resultar mort. De la mateixa manera planteja que la deriva del capitalisme actual, liderat pels Estats Units, s’ha anat adaptant i superant en tot moment les crisis que ha tingut però que comença a donar símptomes de decadència.
Al llarg del llibre, Alfons Durán-Pich fa un recorregut cronològic i molt interessant sobre l’evolució i desenvolupament del capitalisme, fins els nostres dies.
Parteix del fet que el dret a la propietat privada, consagrat durant l’Imperi Romà, és el requisit essencial, legitimat com a “Dret Natural”. I sosté que el capitalisme té tant de “natural” com els “drets de propietat”, és a dir, res. Sorgeix amb el pas de produir per utilitzar a produir per intercanviar.
El protocapitalisme, entès com a acumulació de bens, el comencem a trobar entre els segles XI al XV . Va ser a les ciutats on el comerç comença a fomentar la transformació de matèries primeres en productes. Això agafaria molta més volada amb el comerç marítim especialment a partir del descobriment d’Amèrica.
Al segle XVI els holandesos creen la borsa d’Amsterdam. A partir d’aquí l’Estat agafa protagonisme i és qui garanteix la legalitat de les transaccions. El capitalisme comença a apropiar-se de les institucions de l’Estat i les utilitza segons la seva conveniència.
Resulta interessant la reflexió que fa sobre per què el capitalisme es va desenvolupar millor dins l’àmbit del protestantisme. Els protestants veien la feina ben feta com una responsabilitat davant de Déu, mentre que els catòlics veien el treball com un càstig diví.
Durant la Il.lustració la teoría económica dominant, el mercantilisme, consistía en augmentar exportacions i reduir importacions per acumular or.
Adam Smith va teoritzar el principi del lliure mercat i que sense intervenció externa, el mercat s’autoregula. Com va dir Kant, no hi ha res tan pràctic com una bona teoria.
El tràfic d’esclaus cap a Amèrica va aportar grans capitals a Europa que van permetre l’esclat de la revolució industrial, que va contribuir a l’expansió del capitalisme.
Bé, el llibre va avançant amb Smith, Ricardo, Malthus i els seus crítics com Marx, Bakunin o Proudhon. Quan arribem al segle XX, als Estats units comencen a veure’s, especialment en la indústria automobilística, noves formes de gestió, orientades al consumidor.
Després dels desastres de la primera guerra mundial va ser Keynes qui va aportar una nova visió, que qüestionava el dogma de la no intervenció de l’Estat.
Amb la segona guerra mundial, el complex militar-industrial es va constituir en la columna vertebral del nou capitalisme nord-americà.
Més endavant Milton Friedman i els seus epígons, els Chicago Boys van impregnar el món amb una ideologia econòmica radical que es podria resumir en que “el govern és dolent, el mercat és bo”. A partir d’aquest moment va agafar volada la revolució conservadora capitanejada per Reagan i Thatcher. I a partir de 1989, amb la caiguda de la URSS va arribar la globalització, el “pelotazo”, la desregulació, la crisi del 2008 i en general la socialització de les pèrdues i la privatització del beneficis.
Segons J. S. Mills, “Es fan rics mentre dormen, sense treballar, sense arriscar. I si algú de nosaltres es fa ric mentre dorm, d’on creu que procedeix aquesta riquesa?…del fruit de la feina dels altres“.
La Guerra Freda que durant quaranta anys va enfrontar els Estats Units i la Unió Soviètica, va incidir d’una manera o una altra en gairebé totes les nacions del planeta. També va marcar una part important de la nostra trajectòria vital; de fet des del nostre naixement i fins ja entrada la vida adulta, aquest conflicte o, més aviat, la forma de relació internacional que suposava la Guerra Freda, ens acompanyà i condicionà més o menys la nostra visió del món. Ara que analitzem el procés amb una certa perspectiva històrica, forma part de molts dels cursos de formació que com a aficionats a la història anem fent els darrers anys des que “Gaudim” la història o la cultura en el sentit més holístic del terme gaudir: Revolucions més o menys oblidades, guerres del període, dictadors, subalterns poderosos o llibres més o menys condicionants de la història, ens han acompanyat i ho continuaran fent probablement en els propers trimestres, cursos o conferències. Durant els anys de durada no hi va haver cap lloc del món on les dues superpotències no ficaren el nas per tal de preservar els seus interessos polítics, econòmics o militars. La Guerra Freda va estendre la hostilitat per tot arreu i va convertir el món en un immens camp de batalla; però a diferència del que havia passat en altres pugnes històriques, els Estats Units (EUA) i la Unió Soviètica (URSS) mai no arribaren a l’enfrontament militar directe; donaren suport als enemics del seu oponent (els soviètics als vietnamites, els nord-americans als afganesos), però la por mútua a la destrucció total que implicava l’ús de l’armament nuclear els va dissuadir, tot i que no faltaren moments on la tensió als portà gairebé al suïcidi col·lectiu. La Guerra Freda suposà un enfrontament ideològic entre dues concepcions antagòniques del món i, per tal d’imposar els seus criteris, no dubtaren a desestabilitzar països, envair-los, provocar cops d’estat, etc.
La partició d’Alemanya i les noves fronteres de Polònia, amb la nova línia de separació germano-polaca Oder- Neisse que movia la frontera alemanya a l’oest i assignava a Polònia la Prússia Oriental, amb la sortida al mar soviètica de Kaliningrad (Koenigsberg) que es van pactar a la conferència de Yalta, el 4 de febrer de 1945 (historia.nationalgeographic.com.es)
Imatge de la conferència de Potsdam de juliol-agost de 1945 amb Atlee, Truman i Stalin (wikipedia.org)
L’autor descriu el llarg procés, no tan sols com un conflicte permanent que en alguns moments es troba a la ratlla del precipici nuclear, sinó com un sistema global de relacions internacionals, una manera nova de concebre la realitat que visquérem al llarg de la segona meitat del segle XX. Assistim no només a un relat cronològic, sinó a una història global del segle que ens dona claus per entendre de quina manera les conseqüències de tot allò defineixen el nostre present. La lectura analítica ens ajuda a entendre que el conflicte va ser en extrem cruent i sagnant i que zones àmplies del planeta varen quedar devastades com a conseqüència dels enfrontaments (Corea, Indoxina, Angola, Etiòpia, Afganistan, entre d’altres). El relat que està profusament documentat, té la virtut de passar constantment del marc macro a la focalització concreta d’un lloc o un personatge sense abandonar en cap moment la realitat mundial de l’estudi. Diferents situacions geopolítiques formen els antecedents contextuals: la crisi territorial i global d’uns imperis europeus que perderen la seva posició hegemònica en tot el planeta, el model capitalista americà que oferia modernitat, progrés i estabilitat a partir de la crisi econòmica de 1890 i el resultat de la primera guerra mundial que anticipava la preponderància del model americà. La URSS es postula ja al final de la Gran Guerra i la Guerra Civil Russa i, sobretot, en resultar victoriosa després de la Segona Guerra Mundial com una força de primer ordre, dominadora militar de part de l’Europa oriental i central i amb una important ascendència ideològica en els moviments comunistes de tota Europa; el socialisme soviètic es postulava com l’alternativa al lliure mercat liberal i globalitzat americà. Acabada la segona guerra mundial, l’arribada a la independència de les diferents colònies europees per tot el món originaran el Tercer Món, concepte que sovint serà engolit pels interessos de les superpotències en la seva confrontació per la primacia.
Imatge dels presidents nord-americans de la Guerra Freda (Truman, Eisenhower, Kennedy, Johnson, Nixon, Ford, Carter, Reagan i Bush pare) (timetoast.com) Alguns dels personatges més rellevants del període: a l’esquerra, Gorbatxov, Fidel Castro i Tito. A la dreta: Margareth Thatcher, Kennedy, Kissinger i Reagan (emol.com) Secretaris del PCUS i presidents de la URSS durant la Guerra Freda: Stalin, Khrusxov, Bréjnev, Andrópov, Txernenko i Gorbatxov (timetoast.com)
De manera genèrica, la Guerra Freda es divideix en tres grans blocs que segueixen la línia evolutiva dels diferents capítols del llibre: una primera fase (1945 – 1959), un segona fase (1960 – 1969) i la darrera fase (1970 – 1991). Aquests tres blocs que evolucionen cronològicament al llarg del llibre, incardinen capítols específics sobre zones regionals concretes, com ara el tretzè (La guerra freda i Amèrica Llatina), el setzè (La Guerra Freda i Índia) o el dissetè (Voràgines a l’Orient Mitjà). Els primers capítols fan un molt bon retrat dels inicis del conflicte, dels pactes i conferències del final de la guerra l’any 1945 i les conseqüències immediates del trencament de la gran aliança al final de la guerra; és molt rellevant l’estudi de com s’interpreten de diferent manera els acords finals de la guerra (Yalta, Potsdam…) i la situació a finals dels 40 i de la dècada dels 50 a Europa, sense dubte el primer escenari per importància del conflicte. Les confrontacions armades de la primera fase a Àsia (Corea, Indoxina), posaran en marxa les estratègies defensives i de contenció. En els anys seixanta, s’arriba a l’extrem de les tensions político-diplomàtiques i a uns nivells extrems d’escalada armamentística. L’arribada de nous lideratges a la Unió Soviètica són molt ben detallades en relació a la repercussió que la sortida de l’estalinisme va provocar en el conflicte. S’analitza de forma prou detallada la irrupció del Tercer Món, sempre en el context del món bipolar que s’estava constituint, amb la Indonèsia de Sukarno, el jove estat Indi de Nehru o les tensions que la Iugoslàvia de Tito va suposar en el marc europeu. Es fa un especial esment de les característiques i conseqüències de la política intervencionista de les diferents administracions nord-americanes així com dels principis que promogueren la distensió militar i la cohabitació en el món bipolar. La tercera fase analitza, a partir de 1970, les contradiccions del sistema internacional a la llum del conflicte sinó-soviètic, del gir diplomàtic de l’administració Nixon en les relacions amb la Xina, i de com la complexitat de les relacions entre diferents actors fa que hi hagi una certa tendència a la multipolaritat dins del sistema creat en les darrers dècades. S’estudia la inestabilitat de l’Orient Mitjà, la crisi energètica i altres conflictes també lligats a la Guerra Freda en altres parts del món, com ara l’intervencionisme dels EUA en la política de l’Amèrica Llatina. Cal esmentar com l’autor explica i detalla el canvi progressiu de les mentalitats en les dècades de 1970 i 1980 que conduiran de manera imparable a la resolució final. Els darrers capítols fan un repàs de com la distensió va fracassar, el retorn de la carrera armamentística, els conflictes africans dels anys 70 i 80, Afganistan i l’emergència de l’escenari geoestratègic europeu i els canvis en les polítiques financeres que suposaren el nou conservadorisme de l’administració Reagan. Les figures de Bréjnev i de Gorbatxov reben capítols sencers on s’explica la importància d’ambdós en les alteracions doctrinals i estructurals de la URSS.
Mapa dels blocs l’any 1980: en blau fosc, els països de l’OTAN i en blau més clar els aliats dels EUA. En vermell fosc, els països del Pacte de Varsòvia i en vermell, els aliats de la URSS. En gris, els països no alineats. Els punts vermells indiquen països amb guerrilles procomunistes actives i els punts blaus, països amb guerrilles anticomunista actives (viquipedia.org)
Una darrera cita de l’autor és un bon resum de les tesis de l’obra: “Per tant, la Guerra Freda tenia relació sobretot amb l’ascens i la consolidació del poder dels Estats Units. Però també tenia a veure amb moltes altres coses: amb la derrota del comunisme d’estil soviètic i amb la victòria, a Europa, d’una forma de consens democràtic que havia arribat a institucionalitzar-se a través de la Unió Europea. A la Xina, va significar una revolució política i social que va dur a terme el Partit Comunista de la Xina. A Amèrica Llatina va suposar l’augment de la polarització de les societats a banda i banda de les línies divisòries ideològiques de la Guerra Freda. Aquest llibre pretén mostrar la rellevància de la Guerra Freda entre el capitalisme i el socialisme a escala mundial, en totes les seves varietats, i de vegades amb totes les seves confuses incoherències. Per tractar-se d’una història en un sol volum, aquest llibre només pot esgarrapar la superfície d’uns esdeveniments complicats. Però haurà complert amb la seva finalitat si aconsegueix incitar al lector a explorar més a fons la forma en què la Guerra Freda va fer del món el que és avui dia”.
El mur de Berlín construït l’any 1961 fou un punt d’inflexió en la Guerra Freda (historiata.wordpress.com) La caiguda del mur el 8 de novembre de 1989 representà el final de la Guerra Freda (elperiodico.cat)
El concepte d’història mundial tal com es contempla al títol, implica una visió incardinada, interrelacionada i necessàriament complexa del que estava succeint a tot el món durant els cent anys (de la crisi de 1890 com a antecedent directe, fins al col·lapse de la Unió Soviètica l’any 1991) que aborda l’estudi. L’autor, a la llum d’aquesta complexitat, descriu, interpreta i treu conclusions. Una feina feixuga des del moment en què les dades historiogràfiques són immenses i, aparentment, amb poca relació causal. El relat, en general, és una seqüència cronològica, però no sempre, ja que en endinsar-se en un determinat conflicte o subconflicte, necessàriament cal tirar enrere en el temps per entendre correctament les caracteristiques del context. Aquest contínu passar de la visió macro de tota la successió del conflicte en el temps a les visions micro que focalitzen temes o personatges concrets, és, per a mi, una cosa molt rica i al mateix temps et deixa un cert regust de pensar que determinat aspecte o determinat conflicte no estan suficientment desenvolupats. El llibre s’estructura en un apartat introductori, vint-i-dos capítols, una conclusió final, un apartat de criteris i agraïments, les notes finals i un índex analític. Un total de 739 pàgines, editat per Galaxia Gutenberg l’any 2018 i traduït de manera molt bona per Irene Cifuentes de Castro i Alejandro Pradera Sánchez.
Caràtula del llibre en l’edició de Galaxia Gutenberg. L’historiador noruec Odd Arne Westad (herder.com.mx)
Odd Arne Westad és catedràtic de Relacions Estats Units-Àsia a l’Escola de Govern John F. Kennedy de la Universitat d’Harvard. Ha publicat més de quinze llibres sobre història internacional moderna i contemporània, entre els quals destaquen The Global Cold War, guanyador del premi Bancroft, i Restless Empire. És coautor de History of the World. El professor Westad va publicar aquest llibre que ressenyem, en anglès, l’any 2017 amb el títol The Cold War: A World History a l’editorial Basic Books de Nova York.
Al llarg de tres generacions d’una mateixa família (la família Sackler), Patrick Radden Keefe construeix un llarg i apassionant relat periodístic que ens endinsa en la manera en què els Sackler amassaran una de les més grans fortunes del món des de la indústria farmacèutica i sobretot amb la comercialització de productes derivats opiacis venuts com a analgèsics, el més emblemàtic dels quals és l’OxyContin. Aquest fàrmac precursor de la morfina està relacionat amb l’anomenada crisi dels opioides que al llarg dels darrers vint anys ha causat una devastació sanitària important als Estats Units amb milions de persones que han desenvolupat addiccions i gairebé mig milió de morts.
Els tres germans Sackler als anys cinquanta /Ed. del Periscopi)
El llibre està estructurat en tres parts. La primera part (El patriarca), és la història dels tres germans Sackler (Arthur, Mortimer i Raymond) fills d’una parella de jueus centreeuropeus que emigren als EUA la primera dècada del segle XX. Els tres germans estudiaran Medicina i s’especialitzaran en psiquiatria. L’Arthur, el més gran dels tres, crearà juntament amb els germans, un imponent holding d’empreses lligades al món farmacèutic i destacarà com un precursor en el desenvolupament exitós d’un màrqueting de vendes agressiu i sense escrúpols de productes farmacològics com no s’havia vist mai. La filantropia i el col·leccionisme seran trets diferencials de la família. En tot l’entramat d’empreses creades, la gallina dels ous d’or serà Purdue Pharma.
La segona part (La dinastia), és la història de la segona i tercera generacions dels Sackler, fins els nostres dies. Al llarg del text assistirem al creixement de la fortuna de la família fins a extrems impressionants amb la comercialització d’un analgèsic, l’OxyContin, dels problemes de salut pública que això comportarà, del blindatge absolut de la família (mitjançant advocats, directius o polítics) contra les veus que s’alcen arreu del país com a conseqüència de l’alarma sanitària i social que provoquen els opioides receptats de manera massiva a partir del final del segle passat i el començament del segle XXI.
Seu de Purdue Pharma a Connecticut, EUA (plantadoce.com) L’analgèsic protagonista, l’OxyContin (elpais.com)
La tercera part (El llegat) estén el relat fins pràcticament el dia d’avui. Veurem l’evolució dels membres d’aquesta família, així com d’alguns dels principals directius de Purdue enmig d’una societat que qüestiona i intenta que es persegueixin els presumptes delictes que l’activitat dels Sackler ha originat al llarg de molts anys. Un curt Epíleg que situa l’estat de la qüestió en el moment de l’edició del llibre i uns Annexos que expliquen quines són les fonts de documentació, centenars de cites finals i un índex, tanquen el llibre. Un total de 711 pàgines en les quals s’hi inclouen més de 50 de cites i índex. L’edició (Edicions del Periscopi), és molt acurada amb una molt bona traducció al català de Ricard Gil.
L’anterior llibre de l’autor, del qual podeu llegir la ressenya en aquest mateix blog, (No diguis res), ha estat un gran èxit editorial i una de les millors aproximacions periodístiques per descriure i ajudar a entendre el problema polític d’Irlanda del Nord. Em van regalar aquest llibre que us acabo de ressenyar i, d’entrada, em va fer una mica de mandra, ja que és um llibre gruixut i la temàtica em quedava una mica llunyana. Quan portava dues pàgines llegides JA ESTAVA ENGANXAT. És una lectura addictiva, com el primer relat documental sobre l’IRA. Si la comenceu, no la podreu deixar i, a més, n’aprendreu molt d’un tema i una societat (l’americana) que és propera i molt distant alhora.
Akal pensamiento crítico 2020. Primera edició 2019, 191 pàgines
L’autor tot un referent intel·lectual de l’esquerra durant els últims anys, es declara marxista i defensa el socialisme democràtic de mercat, entenent com a tal una forma radical de democràcia econòmica que segons ell, és la millor forma en què es pot transformar el capitalisme en la seva versió neoliberal que tenim.
Erik Olin Wright (1947-2019) sociòleg estatunidenc, membre destacat del marxisme analític
Estem davant d’un llibre que pretén ser el resum de les teories i ensenyances que l’autor va impartir durant més de quaranta anys a la universitat de Wisconsin i en diferents conferències i llibres.
Wright considera que anar contra el capitalisme només pels interessos de classe ha fracassat en el passat i té encara menys recorregut en el futur degut a la complexitat d’aquests interessos, a les preocupacions morals de les persones i a la necessitat de tenir clar el sistema que volem.
Partint dels ideals de la revolució francesa liberté,egalité, fraternité, hi incorpora conceptes més actuals, democràcia, equitat i comunitat-solidaritat. Al no aconseguir, el capitalisme implementar aquests ideals, considera que derivaran en la fi del neoliberalisme actual.
Donat que no veu factible destruir el capitalisme amb una revolució violenta tradicional, es decanta cap a desmantellar-lo i/o domesticar-lo. Creu que mitjançant reformes dirigides per l’Estat es pot arribar al socialisme democràtic. De fet, s’anava per aquest camí després de la Segona guerra mundial (la socialdemocràcia) fins l’aparició del neoliberalisme que dona prioritat a l’individu enfront al col·lectiu. En conseqüència l’Estat deixa de protegir les persones vulnerables, redueix els béns públics i no corregeix les activitats econòmiques destinades a obtindre el màxim benefici.
En aquest punt ens parla de tres tipus de transformacions, rupturistes, simbiòtiques (canvis en les regles del sistema) i intersticials (deriven de l’efecte acumulat de les regles existents) optant per combinar-les de manera que el capitalisme s’erosioni introduint espècies emancipadores de activitat econòmica no capitalista en el sistema.
Es tracta de crear regles de joc noves que desplacin el capitalisme de la seva funció econòmica dominant de manera que amb la col·laboració de l’Estat passem del poder econòmic com a primordial dominador de la societat al poder social. Un poder social equivalent a una democràcia econòmica en què tan les inversions com la producció estan controlades per institucions que permeten a les persones comunes decidir col·lectivament que fer. Proposa doncs, organitzar democràticament les activitats econòmiques.
Defineix també els principals components del socialisme democràtic:
La renda bàsica universal que dóna seguretat i elimina vulnerabilitat.
L’economia de mercat cooperativa amb totes les seves àmplies formes i ajudada amb institucions de crèdit públiques especialitzades.
L’economia social i solidària que inclou activitats i organitzacions econòmiques tipus bancs de temps, monedes locals, cuines solidàries, intercanvis de feines agrícoles,…
Aconseguir la democratització real de les empreses capitalistes amb lleis de salari mínim, sanitat, seguretat,…
Que la banca sigui una empresa de servei públic.
Que l’Estat aprovisioni de béns i serveis, no com en les burocràcies centralitzades sinó tipus biblioteca en què la demanda crea l’oferta.
Aconseguir la producció entre iguals tipus Wikipèdia en què es produeix i distribueix un producte de valor per la població a un cost ínfim.
Arribar a l’eliminació dels drets de propietat intel·lectual fomentant les llicències d’accés obert.
L’accés a aquest socialisme democràtic el proposa aprofitant les contradiccions internes autodestructives de l’Estat (exemples: les desigualtats creixents en renda i salut, les bombolles especulatives,…) també hi veu oportunitats en el escalfament global, en els canvis tecnològics i en noves formes de participació ciutadana buscant actors col·lectius, substituint els individuals, capaços de portar a bon fi l’acció política
En resum, un llibre fet per un intel·lectual que tot i declarar-se marxista accepta els fracassos de la teoria inicial (per exemple no ha augmentat la homogeneïtzació de la classe treballadora). És un llibre utòpic, tal com ha de ser una de les característiques del pensament d’un intel·lectual, que a part d’anar contra el neoliberalisme dona pautes per avançar en la socialdemocràcia que considera que anava pel bon camí per arribar al socialisme democràtic. Aquest, entre altres coses, ha d’alliberar al marxisme del domini exercit per la ideologia soviètica.
Finalment, recordar que la base del seu pensament és l’evolució dels principis de la Revolució francesa cap als valors més actuals d’igualtat/equitat, democràcia/llibertat i comunitat/solidaritat i que la implementació d’aquests ideals emancipadors anticapitalistes, sempre amb la col·laboració de l’Estat, ens portarà a allò que defineix com socialisme democràtic.
Erik Olin Wright(1947-2019) fue Vilas Distinguished Professor de Sociología en la Universidad de Wisconsin. Autor de multitud de libros, entre los que destacan Clase, crisis y Estado (Siglo XXI de España, 1983) y Clases (Siglo XXI de España, 1994), dirigió asimismo Real Utopias, un proyecto iniciado en 1991 que explora una amplia gama de propuestas y modelos para un cambio social radical. Les darreres obres més recents en castellà són: Comprender las clases sociales (Akal, 2020) i Construyendo utopías reales (Akal, 2014)
Erik Olin Wright (1947-2019). DossierSin Permiso: “Sobre mis últimas semanas”, “La Renta Básica como proyecto socialista” i “Sociología y epistemología de las utopías reales: una conversación con Erik Olin Wright”
Gènere: Documental, espionatge, terrorisme, política i documental sobre història
Versió original en anglès, subtitulada en català i en castellà
Es pot veure a Filmin
Interesant documental que malauradament ens explica que la corrupció, el nepotisme, les portes giratòries, … no són cosa exclusiva de l’estat espanyol. En aquest cas es tracta dels Estats Units d’Amèrica i d’un cas que hauria pogut evitar la mort de moltes persones.
Sinopsi
Al final de la guerra freda, un matemàtic de l’Agència de Seguretat Nacional dels Estats Units (NSA) va rebre l’encàrrec de liderar un equip per crear un revolucionari programa de vigilància. Es tractava de vigilar els moviments de la Unió Soviètica, el potencial enemic en aquell moment. Varen denominar al programa Thin Thread i havia de ser capaç d’interceptar qualsevol senyal electrònica, filtrar-la per objectius i oferir-ne els resultats en temps real (pensem que un míssil tarda 30 minuts a travessar l’oceà). Per no tenir problemes legals s’havia de fer sense envair la privacitat dels ciutadans nord-americans.
Al passar de l’era analògica a la digital i de les dades a les metadades (dades sobre les dades) amb el desenvolupament d’internet, cada cop era més important conèixer les connexions entre persones i com es creen les relacions entre elles. Ja no es tractava d’espiar a l’exèrcit enemic solament. Havia entrat en escena el terrorisme.
El sistema creat era molt bo però tenia dos problemes: el desenvolupament era intern de l’administració (no hi participaven empreses creades per ex membres d’aquesta) i en conseqüència era molt barat. Convenia més externalitzar feines o tot el programa per poder generar més despesa.
Tres setmanes abans de l’atemptat de les Torres Bessones, el programa es va suspendre. Després de l’11 de setembre, comença la política de vigilància massiva de les comunicacions privades dels ciutadans i el matemàtic i part del seu equip abandona o l’acomiaden de la NSA. Amb el cínic argument que és millor gestionar la infelicitat de 5 persones (els acomiadats) que de 500 (els de les empreses sobredimensionades que desenvolupen el nou programa denominat Trai-Blazer)
El Thin Thread hauria pogut evitar l’atac terrorista al World Trade Center i, no només això, ja que també podria haver acabat amb l’acumulació innecessària de dades que impedeix als governs del món ser realment efectius en la lluita contra el terrorisme.
Conclusió personal
Tot això ens porta a pensar en la necessitat dels contrapoders reals, que funcionin, en democràcia. La persona humana sempre o gairebé sempre, busca l’enriquiment personal a través del poder. És evident que en camps en què es mouen molts diners com el que presenta la pel·lícula de la defensa nacional, és relativament fàcil a base de diferents organismes i d’empreses creades per antic personal de l’administració, buscar el benefici personal i no el de la societat que la paga. És un tema que com ens explica el documental no tenen resolt ni en un dels països més democràtics del món.
Després del col·lapse econòmic derivat de la crisi de l’any 2008-2011 que va afectar també la seva ciutat en la zona rural de Nevada, Fern (Francès McDormand), una dona vídua sense fills, al volant de la seva camioneta s’embarca en un viatge cap al mig oest nord-americà per explorar una vida fora de la societat convencional, com a nòmada moderna, de vegades en grup, de vegades en solitari.
La pel·lícula ens ensenya gent sense casa però que pot tenir llar, perquè la llar és dins de cadascú, com ho mostra el tatuatge d’una de les companyes de Fern al seu braç a l’estil del filòsof que assegurava que allà on s’estigués bé, allò era la pàtria.
Fotogrames de la pel·licula. A la part inferior dreta, fotografia de la directora Chloé Zhao(hollywoodreporter.com)
És un treball que alterna els espais interiors i exteriors amb encert; treballa la sensació de llibertat dels paisatges amb la intimitat de les caravanes de nous nòmades, a l’estil d’un western modern, o les habitacions amb molt de gust i caliu humà. Igualment, mostra d’una forma excel·lent els moments de companyonia i els de solitud; i cadascun d’ells té la virtut d’anar construint els personatges i fonamentar més la història. A nivell interpretatiu, Frances McDomand està superba, duent a terme una gesticulació i expressivitat corporal continguda molt apropiada al tema i a la direcció de Chloé Zhao adaptant la novel·la de Jessica Bruder País nómada. La resta de l’equip interpretatiu és tan bo que no saps si actuen o són persones reals explicant i vivint la seva historia. Trobareu altres coses en aquest film: els paisatges, la fotografía, la música. No us la perdeu en la gran pantalla que sembla que torna amb nosaltres.
Drama basat en la novel.la del mateix nom, guanyadora del premi Pulitzer, de Jhon Steinbeck – premi Nobel de Literatura – que la va escriure indignat per les condicions de les víctimes de la Gran Depressió, fervent valedor del pensament ecològic, crític amb el capitalisme i fent costat a les reformes del president Roosevelt, el New Deal, a favor de la classe treballadora, de la dignitat humana i dels drets civils. Obra molt polèmica i transgressora dins la seva època, escrita el 1939. – Autor, també, de Ratones y hombres, La perla i Al Este delEdén –
John Steinbeck, Premi Nobel de Literatura de 1962, i el 1964 el president Lyndon B. Johnson, atorgà a l’escriptor la Medalla presidencial de la Llibertat.
Pel.lícula dirigida per John Ford el 1940 i interpretada per un jove Henry Fonda en el paper de Tom Joad – nominat a l’oscar al millor actor-.
La pel.lícula és d’un blanc i negre d’ombres molt fosques apocalíptiques, que terroritzant.
Emfatitzes i et submergeixes dins de la tragèdia, amb escenes molt llargues i lentes que t’impressionen, desanimant, i omplen de tristesa.
Els milers de persones que travessant la famosa ruta 66, per efectuar centenars de Kms. amb vells trastos atrotinats – avui en dia és la interestatal més famosa i turística del món – per arribar a la “tierra prometida”, que molts no veuran, i altres quedaran defraudats amb la impotència d’observar la Gran maquinària capitalista i les brutals forces policials repressives.
Sinopsis:
Tom torna a casa després de quatre anys de presó, però la seva il.lusió per arribar es torna frustració, en veure abandonada totes les terres i cases. És el fill gran d’una família de parcers, que després de molts anys, la sequera ha destruït tots els camps de cultiu deixant-los improductius per a properes collites. Tots ells es veuen obligats a fugir, a emigrar a altres llocs per escapar de la fam, de la misèria i de la pobresa extrema.
Enfront tan desesperada situació, emprenen viatge a Califòrnia, on han sentit a dir que hi ha treball per a tothom i ben pagat. Durant el viatge, travessen infinitat de penúries, desgracies i sofriments.
Resum i comentari:
Gran obra mestre de John Ford, de dues hores de durada, segurament és la pel.lícula que reflecteix millor el període de La Gran Depressió Americana, que va des del 1929 fins a la II G.M. Ens mostra una desesperada i cruenta crònica social i econòmica durant els anys vint. Una vigorosa, lírica i a la vegada poètica, d’espectacular i brillant narrativa, on posa de manifest la figura del matriarcat, encarnada per la força i la tenacitat de la mare (Jane Darwell, guanyadora d’un oscar, a la millor actriu de repartiment), per mantenir unida la família i la lluita per la supervivència. On es veu la colpidora escena on ha de deixar-ho tot, cremar tots els seus records i enterrar totes les seves il.lusions. Ens posa de manifest els lligams que envolten i mantenen unida la família, que es basen i sustenten en la figura de la mare.
El drama de la innocència perduda. El desastre ecològic. L’erosió i desertització de la terra. La perduda de la fe.
El tribunal dels Estats Units va acusar John Ford d’incitar i promulgar el comunisme per fer referències a les injustícies i reflecteix les grans diferències socials, que deien no ser certes, de la gent esbrellant.se per un maleït tros de pa sec, o per un miserable jornal per treballar i aconseguir unes monedes. Va instigar un gran debat referit als drets humans, també es va acusar el president Roosevelt de comunista, quan era tot el contrari. Com en moltes altres ocasions, la pel.lícula a Espanya no es va projectar fins a l’any 1982, en època de Felipe González. I això que parlava de la immigració interna d’un mateix país i no com avui en dia que les grans corrents migratoris són del Pròxim Orient i d’Àfrica.
És la tempesta perfecta, és conjugant elements de poder. Les sorprenents i dures imatges dels especuladors terratinents sense escrúpols que obliguen a deixar les terres. La miserable paga que oferien per recollir les fruites amb jornades interminables. On els desgraciats bracers es varen deixar la pell per a travessar la famosa Ruta 66 en cerca d’una millor vida, i que molts anys després els turistes i viatgers la recorren per plaer. Les antigues terres productives arrancades als indis, i donades als agricultors inexperts, que arrenquen les plantes autòctones, donant lloc a la falta d’humitat, provocant un canvi ecològic d’irremeiable desertització, obligant la gent a marxar i així especular. La crisi del diumenge negra 1935. Factors menyspreables de racisme, manca de solidaritat social. No es fa res per ajudar als camperols. La mala gestió dels governs, els interessos econòmics. L’elevada mortalitat infantil, fluctuacions dels preus, els salaris miserables….., lliga molt amb el present… els refugiats de Lesbos i els milers de naufragis i rescats de pàteres al Mediterrani.
S’ha de mencionar a l’actor John Carradine en el paper de exreverend Casy, que ha deixat de creure en els romanços religiosos.
Ens mostra una altra imatge d’EAU, una altra Amèrica profunda, i no la terra promesa i d’oportunitats, que sempre ens han venut. Hi ha una altra Amèrica de terres molt allunyada de les costes marítimes molt més riques. El centre és molt pitjor, igual que la nostra meseta hispànica. EUA es debat entre el social i l’individualisme. El rebuig a l’immigrant, al desconegut, al pària, al foraster. Malauradament aquest fet social continua vigent avui en dia.
John Ford, utilitza un humor crític brutal, pitjor que l’humor britànic, el relat de la mort dels fills, que han mort feliços amb el ventre inflat. L’escena dels dos gasoliners, vestits de blanc immaculat, i dient “aquesta gent no és humana”… humor negre molt àcid, irònic, punyent.
La lluita de l’home enfront l’estat tot poderós, que li preocupa més els morts que els vius. Estructures empresarials impersonals, no saps qui és el qui et fa fora de casa teva, de les teves terres de conreu, no saps qui és el propietari. És una pel.lícula d’una vigència actual impressionant. (avui, els fons immobiliaris, d’inversió, els call centers anònims, fons voltors, corporacions internacionals,…. marqui l’un, premi el tres… per seguir identifiquis amb el seu…. ).
El famós mite de la terra promesa. La figura de la mare pal de paller per preservar la unitat de la família. El mite del fill pròdig. La visió d’un canvi tecnològic aterridor, desesperant, aclaparador i de desesperança profunda…, el tractor, les potents màquines agrícoles, els bars i paradors de carreteres, els primers autoserveis, els grans moviments de població, dintre d’una societat que estava completament anquilosada.
El poder d’autocrítica de la societat nord-americana, sobresurt una vegada més. És una societat amb molts defectes, però ja voldríem tenir a Europa en general i a en particular a la nostra “Unidaz de España” un poder tan crític i alhora tan necessari i constructiu com el de la societat americana.
Pel.lícula molt recomanable, tant pels amants del cinema clàssic, com per a qualsevol altre ésser humà, perquè ens mostra les penúries i calamitats a les quals es veuen obligats la gent que ha d’emigrar a la recerca d’una millor vida, de les desigualtats, dels tractes vexatoris que s’han de suportar.
En la pel.lícula apareixen: la radicalització blanca, la música afro-americana, el “melting pot” (perquè una societat heterogènia es faci més homogènia), l’expulsió dels parcers de les terres, l’obligació d’emigrar en cerca de millors condicions de vida, les conseqüències de la Gran Depressió, el desastre del Dust Bowl (el desastre ecològic), la punyent travessa de la famosa ruta 66 (avui principal new tourist fashion route), el Crac del 29, el New Deal (la política intervencionista de F.D. Roosevelt), els parcers atrapats per les plagues, els campaments infrahumans dels desplaçats, l’explotació obrera, “els esquirols”, les vagues violentes, les segregacions dels forçosos immigrants, i com no les revoltes racials i els inicis dels moviments pels drets civils…
– “Es una toma de conciencia obrera/sindical que se adquiere a fuerza de palos, de hambre y de sufrimientos”.
– “És la mirada de l’explotació humana per aquells que ostentant el poder i la riquesa…..”
No es pot canviar tot allò al que t'enfrontes, però res es pot canviar fins que no t'hi enfrontes. James Baldwin 1924-1987
Els afroamericans havien suportat segles d’esclavitud i la lluita per l’abolició. El final de l’esclavitud no havia portat la terra promesa que molts havien imaginat. En canvi, la supremacia blanca es va restaurar ràpidament, legalment i violentament al Nou Sud, on vivien el noranta per cent dels afroamericans. A partir del 1890, els afroamericans van emigrar cap al nord en gran nombre. Aquesta gran migració va acabar traslladant centenars de milers d’afroamericans del sud rural al nord urbà. Molts van descobrir que havien compartit experiències comunes en les seves històries passades i també ara les seves circumstàncies presents incertes.
Les lleis de Jim Crow van portar molts afroamericans a esperar una nova vida al nord. Els grups racistes i els delictes d’odi fan alarmar les famílies afroamericanes del sud profund. La promesa de posseir terres no s’havia materialitzat. La majoria dels negres treballaven com a parcers atrapats en un cicle interminable de deutes. A la dècada de 1890, una plaga de morrut va danyar la collita de cotó a tota la regió, augmentant la desesperació. Tots aquests factors van servir per empènyer els afroamericans a buscar millors vides. L’economia del nord en auge va forjar l’atracció. Les feines industrials eren nombroses i els propietaris de fàbriques buscaven mà d’obra barata arreu. Aqui va aparèixer la necessitat d’uniformitat amb l’anomenat melting pot no només dirigit als afroamericans, sinó als immigrants d’altres tradicions culturals. Era l’americanització dels que volien viure allà, una assimilació a canvi de la renúncia de les seves arrels. Molts cognoms van ser canviats per acostar-se més a l’anglès, i va propiciar el sentit de comunitat local.
Malauradament, els habitants del nord no van acollir els afroamericans amb els braços oberts. Tot i que els sistemes legals dels estats del nord no eren tan obstruccionistes cap als drets afroamericans, el prejudici entre la població estava molt arrelat. Els treballadors blancs es van queixar que els afroamericans inundaven el mercat laboral i baixaven els salaris. La majoria dels nous immigrants es van trobar segregats a la pràctica en barris marginals urbans. El més gran d’ells va ser Harlem. En lloc de rebolcar-se en la compassió de si mateixos, els desposseïts van experimentar una explosió d’orgull cultural. Era el moment d’una celebració cultural. De fet, la cultura afroamericana va renéixer al Renaixement de Harlem o Harlem Renaissance a Nova York. Escriptors, actors, artistes i músics van glorificar les tradicions afroamericanes i, alhora, en van crear de noves.
L’escriptor més prolífic del Renaixement de Harlem va ser Langston Hughes. Hughes va desestimar les influències dels poetes blancs i va escriure amb el metre rítmic del blues i el jazz. Claude McKay va instar els afroamericans a defensar els seus drets en els seus versos poderosos. Jean Toomer va escriure obres de teatre i contes, així com poemes, per plasmar l’esperit del seu temps. Els editors de llibres aviat se’n van adonar i van patrocinar molts d’aquests talents. Zora Neale Hurston es va fer notar ràpidament amb la seva novel·la, Els seus ulls estaven mirant Déu, potser l’escriptora menys compromesa però d’un èxit aclaparador. La música va conèixer la prosa en forma de comèdia musical. Sovint, la producció de Shuffle Along de 1921 s’atribueix a l’inici del moviment. L’actor Paul Robeson va captivar el públic amb les seves memorables representacions escèniques.
Cap aspecte del Harlem va donar forma a Amèrica i a tot el món com el jazz. El jazz va ignorar moltes convencions musicals amb els seus ritmes sincopats i els seus solos instrumentals improvisats. Milers d’habitants de la ciutat van acudir nit rere nit per veure els mateixos artistes. La improvisació significava que no hi hauria dues actuacions iguals. Harlem tenia el famós Cotton Club i comptava amb el talent de Duke Ellington, entre altres. La joventut ballava Lindy Hop al Savoy. Jelly Roll Morton i Louis Armstrong van atreure a un públic enorme, els nord-americans blancs i afroamericans van viure la febre del jazz. Cantants com Bessie Smith i Billie Holiday van popularitzar la veu del blues i el jazz, també demostrant el valor de la comunitat i denunciant la radicalització blanca. Harlem era un gran altaveu de reivindicació.
Les constants dificultats que van afrontar els afroamericans al sud profund i al nord urbà van ser greus. Calia que l’entorn de la nova ciutat nord-americana apropés algunes de les ments més grans del moment. Harlem va proporcionar grans obres que d’una altra manera podrien haver estat perdudes o mai produïdes. Els resultats van ser fenomenals. Els artistes del Harlem van transformar, sens dubte, la cultura afroamericana. Però l’impacte en tota la cultura nord-americana va ser igual de fort. Per primera vegada, l’Amèrica blanca no podia apartar la vista.
El final de l’auge creatiu de Harlem va començar amb la caiguda borsària del 1929 i la gran depressió. Va anar aguantant fins que la llei seca va acabar el 1933, cosa que va significar que els patrons blancs ja no buscaven l’alcohol il·legal als clubs de la zona alta. El 1935, molts residents de Harlem havien passat a buscar feina. Van ser substituïts pel flux continu de refugiats del sud, molt necessitats d’ajuda pública. El Harlem Race Riot de 1935 o El motí de Harlem de 1935 va tenir lloc el 19 de març. Ha estat descrit com el primer motí racial “modern” a Harlem, perquè es va cometre principalment contra la propietat en lloc de contra les persones, i va esclatar després de la detenció d’un jove lladre, la qual cosa va causar tres morts, centenars de ferits i milions de dòlars en danys materials. El motí va ser un motiu de mort per al Renaixement de Harlem. Una època daurada per a artistes, escriptors i músics afroamericans. Va donar a aquests artistes orgull i el control de com representar l’experiència negra en la cultura nord-americana i va preparar el terreny per al moviment pels drets civils.
Mapa històric detallat de Harlem, que inclou una història pictòrica dels seus residents més famosos i llocs culturals importants.
I ara és quan em refereixo de forma inquestionable a James Baldwin. El seu entorn i les seves urgències apareixen en aquest documental del 2016, fet a partir d’un text inacabat del propi Baldwin I’m not your negro, a Filmin i a Netflix, sorgit desprès dels assassinats de Malcolm X, Martin Luther King, Medgar Evers, que explica el racisme als USA i la necessària lluita pels drets dels afroamericans. El documental no inclou cap frase que no sigui de Baldwin: ell és el guionista als crèdits. Les imatges mesclen abundant material d’arxiu i inclouen algunes entrevistes i debats amb l’escriptor, així com imatges recents de les batusses de Ferguson i Baltimore o de la presa de possessió d’Obama el 2009. A través del relat de James Baldwin, el documental és el testimoni definitiu que la segregació no es limita a les fronteres sudistes, així com tampoc és un fenomen que s’hagi de “subscriure” al passat. El que explica és el mateix Moviment i els esdeveniments més importants, des de Montgomery fins a Nova York passant per Los Angeles. L’eco de les revoltes de llavors arriba fins avui creant constants ponts entre el passat americà i un present ple de qüestions no resoltes. El valor del documental és que condensa el valor de la filmografia documental entorn del Moviment dels Drets Civils i la constant interpel·lació al present més immediat
Nascut ja al Harlem que hem descrit i en un entorn molt humil va tenir la sort de tenir una mestra, la mestra, que aviat va veure les qualitats que un adolescent apuntava. També va tenir com a company de classe el gran fotògraf Richard Avedon i l’escriptor Countee Cullen com a professor. El seu interès per la literatura va aparéixer aviat i el seu esperit crític també el va acompanyar, tot i no anar a la Universitat, com a conseqüència de la mort del seu padrastre i dels vuit germans que s’havia d’ajudar. Va fer tota mena de feines, però també l’assitència als cercles del Greenwich Village on l’escriptor Richard Wrigth va endevinar el talent que podia sorgir, i li va aconseguir una beca per escriure la primera novel.la, (al llarg de la seva vida va guanyar la prestigiosa Beca Guggenheim i la Beca de la Fundació Ford), i poder viatjar per primer cop a Paris, on coneixerà els existencialistes, més concretament Jean Paul Sartre amb qui el va unir un fort lligam. Per tant, l’autoexili va ser una cura, de la qual Baldwin va sorgir enfortit, i molt capaç d’enfrontar-se el problema de ser negre als Estats Units. Això era 1948 i Paris no era una festa, just havia acabat la II Guerra Mundial i estava tot per reescriure, però sí una potència intelectual i política.
El seu vincle amb França ja no es va trencar mai més. N’era un assidu. Quan a Estats Units notava una pressió que l’adoloria massa, en marxava. La seva homosexualitat i el seu compromís amb el moviments pels drets dels afroamericans representaven una càrrega duríssima. Va viure els darrers anys, fins el 1987, a Saint-Paul-de-Vence, a la Provença, una residència que rebia un fluxe constant de visites d’artistes de tota mena i de tots els continents. Les seves estades allà li van esperonar encara més el seu compromís amb la lluita social. Coetani i col.aborador d’altres liders, i successor de les reivindicaions de William Edward Burghardt Du Bois, Baldwin es va comprometre amb el moviment afroamericà pels drets civils.
La seva obra és un conjunt de novel.la, conte i assaig que té un fil conductor: la lluita pels drets civils dels afroamericans. Harlem serà, necessàriament, un dels nuclis conceptuals d’aquest narrador, l’estigma d’aquest barri queda en moltíssims dels personatges que habiten els textos de Baldwin. Fill d’un predicador, figura severa que va deixar marca, aquesta experiència vital es transforma en literatura, i la dominant ombra paterna apareix en contes i novel·les, unes vegades exposada directament i altres de manera simbòlica. No és Baldwin escriptor les obres del qual segueixin una línia de desenvolupament única. És a dir, en la concepció de la seva literatura procura explorar al mateix temps diversos nivells de significat. Els seus personatges negres podran patir a causa de la discriminació racial, però alhora tenen conflictes sorgits de la seva condició humana. Com Henry James havia influit en ell, tal com ho reconeixia, ell ho va fer abastament en les generacions posteriors, sobretot en la gran novelista de la negritud, la contundent i reconeguda Toni Morrison.
I per copçar la seva fortalesa i el seu compromís ens situem a l’any 1965, debat a la televisió entre ell i William F. Buckley on es pot gaudir d’un discurs immens de Baldwin ple d’arguments ètics i intelectuals, amb una esplèndida retòrica, en front del supremacisme més ranci i només visceral del seu oponent. Aquest discurs encara avui és motiu d’estudi.
És un thriller judicial del director i guionista Aaron Sorkin, amb un gran treball interpretatiu dels seus actors, amb poderoses escenes i profunds diàlegs. Judici celebrat el 1969, a 7 acusats jutjats de conspirar en contra de la seguretat nacional i incitació als disturbis, després dels trastorns històrics dels assassinats de Martin Luther King i de Robert F. Kennedy, en el decurs d’una manifestació, en principi pacifica, en contra de la guerra del Vietnam, davant de l’hotel Hilton on se celebrava el congrés del partit demòcrata. Aquest drama de l’agost del 68, portarà una escalada de grans conflictes socials, que passaran a formar part d’una època de grans canvis i revolucions economicosocials. És tan potent, real, autèntic, cru, emotiu, la decadència del sistema, on la violació dels drets constitucionals i humans, la impunitat racial, el drama social, el moviment feminista, el món hippie, ens transporta a moviments que succeeixen en l’actualitat en moltes ciutats del nostre entorn, anomenat, “democràtic”.
La pel·lícula ens mostra, un treball, on la parcialitat del jutge, la impunitat policial, els perjudicis racials, feministes i xenòfobs de tota mena, amaga una situació impune d’una violència policial, emparada per un sistema judicial totalment polititzat, i de quan absurd són els càrrecs imputats, sols per tenir unes idees diferents i del tot pacifiques, que mostren i fan una estranya sensació que actualment estem vivint en el nostre entorn més pròxim. Una incitació i reflexió a la defensa d’uns ideals d’igualtat i contra la injustícia. Una anàlisi profunda sobre la perversió d’un sistema corrupte, que no vol deixar el control ni el poder.
Després de l’enviat per un company, via whats App, que va ser el motivador per a veure la pel.lícula, va re.enviar el següent escrit d’un twittero:
“El juicio de los 7 de Chicago”, sería una gran metáfora de la causa contra Sánchez y Cuixart de no ser porque una metáfora no puede ser literal.
“Processing the Proces”, by Aaron Sorkin.
Se te cae la baba viendo a Frank Langella clavar a Manuel Marchena.
L’autocrítica dels EEUU, no ens deixa mai de sorprendre. Molt tenim per apendre !!!
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.