Repartiment: Cate Blanchett, Rose Byrne, Uzo Aduba, Margo Martindale
Creadora: Dahvi Waller
Es pot veure a: HBO
SINOPSI
Tema recurrent EL FEMINISME. La sèrie gira al voltant del moviment feminista estatunidenc als anys 70 sobre la igualtat dels drets de la Constitució dels Estats Units, que van intentar fer realitat amb L’Esmena de Igualtat de Drets (Equal Rights Amendment-ERA), un projecte que promovia la igualtat de drets en matèria de treball, divorci i propietat, entre homes i dones als Estats Units, i que es va aprovar a la Càmera de Representants l’any 1971. Ho havien de ratificar 38 estats (3/4 del total). La Càmera va establir un termini de 8 anys per tal d’arribar al total. No ho van aconseguir (van arribar a 35).
La resposta es troba en els punts febles que va saber explotar Phyllis Schlafly (Cate Blanchett), una dona conservadora, ambiciosa que va encapçalar el moviment antifeminista, oposant-se radicalment a l’Esmena i aprofitant aquesta possibilitat per fer carrera política.
Amb el lema STOP ERA, Phyllis Schlafly va liderar un nombrós grup de dones conservadores, l’estratègia de les quals era tergiversar els arguments de l’ERA. Consideraven que l’esmena arrossegaria a les dones a participar forçosament a l’exèrcit, perdent d’aquesta manera els privilegis com mestresses de casa, amenaçant la institució de la família tradicional.
La sèrie dóna espai a les altres protagonistes, les feministes insignes de l’època com Gloria Steinem, Betty Friedan o Shirley Chisholm combinant les històries personals i els errors com a col·lectiu. Dones en constant debat a vegades amb punts de vista polítics diferents.
COMENTARI
Una sèrie molt ben ambientada amb les protagonistes, les líders, molt ben caracteritzades. És un repàs històric sobre el feminisme a la dècada dels 70 als Estats Units i de rebot a Europa. Un passat molt recent que podem extreure lliçons molt vàlides per al feminisme d’avui.
Cate Blanchett en el personatge de Phyllis Schlafly, és impressionant com mostra la seva ambició política defensant posicions a les seves pròpies percepcions como dona. Transmet amb una expressivitat magistral les diferències entre discurs i pensament (un dels seus fills era homosexual), fa que l’espectador s’apropi al personatge al mateix temps que li provoca rebuig.
Cal destacar també la interpretació de la resta de protagonistes, doncs ressaltant la posició política et van obrint la part més personal i humana de cadascuna.
Agents internacionals encoberts del servei d’intel.ligència israelià juntament amb gent del poble etíop, utilitzant un antic hotel com a refugi i punt de concentració per acollir a milers de refugiats jueus negres d’Etiòpia, per traslladar-los a un món millor.
La pel.lícula es basa en fets reals, i es fa servir la reobertura d’un atrotinat hotel turístic abandonat en la costa de Sudan, per camuflar tota l’operació de fugida, d’éssers rescatats de la guerra civil, de les penúries i matances ètniques i religioses, i ser traslladats a Israel.
Dins de la improvisació i poca planifició estratègica de l’operació va ser tot un èxit, capaç d’alliberar a milers de refugitas d’una mort segura. Varen haver de patir persecucions i recorrer centenars de quilòmetres a través del desert, amb moltíssimes baixes, fins a poder ser traslladats, finalment en avió o vaixell fins a Israel. Els fets es remunten a més de quaranta anys, i el que la pel.lícula ens vol transmetre és que l’espectador agafi consciència sobre la dimensió del desastre humanitari dels refugiats en general, i dels jueus negres etíops en particular.
Avui dia aquesta comunitat i els seus descendents, tot i estar establerts dins de l’estat d’Israel, encara no estan ben integrats ni reconeguts dins de la comunitat jueva. Es consideren marginats, patint fortes discriminacions racials i suportant freqüentment violències policials.
La crítica menciona que la pel.lícula no aconsegueix treure tot el suc a la potent història real del que realment va succeir, i ens ofereix millors intencions que resultats. Així i tot, penso que és recomanable.
En aquesta novel·la, Alaa al Aswani porta l’acció a Chicago, a la Universitat pública de la capital de l’Estat nord-americà d’Illinois. Aquí apareix un conjunt de personatges egipcis que estan lligats a la universitat: uns quants becaris, estudiants de doctorat o fins i tot professors d’origen egipci hi conviuen amb les contradiccions i les paradoxes que provoquen el xoc amb realitats socials tan diferents del seu país d’origen. Alguns fa temps que hi són, d’altres han vingut per espiar, n’hi ha que es casen amb dones occidentals, moltes dones àrabs s’apropen i s’adapten als nous models… Són als Estats Units, i el contrast entre el que són i el que hi troben es dispara.
L’edat dels personatges oscil·la entre els vint i els més de seixanta anys i responen als reptes de la vida nord-americana de diferents maneres. En un extrem es troba Ra’fat Thabit, un professor de medicina, que veu tot sobre Egipte com a “endarrerit” i que ha convertit l’ambició de la seva vida en ser un complet americà genuí. A l’altra hi ha Danana, el jove responsable de la Unió d’Estudiants Egipcis a Amèrica, que exerceix el paper d’estudiant aplicat mentre actua com a espia de la policia secreta egípcia. Altres personatges intenten de forma més honesta habitar el terreny mitjà. Hi ha Shaymaa, un metge amb talent d’origen humil que s’enamora d’un company estudiant i abandona gradualment els estrictes codis sexuals de la seva educació. I hi ha Nagi, un dissident malhumorat que abraça les llibertats sexuals d’Amèrica mentre aprofita totes les oportunitats per tramar la caiguda del règim egipci.
En la lluita constant per l’equilibri entre el que determinen les arrels egípcies i els condicionants socials nord-americans cap dels personatges se’n surt. Els que s’allunyen massa de les seves arrels paguen un preu fort: l’única filla de Ra’fat Thabit s’enrotlla amb un drogodependent, mentre que Shaymaa renuncia a la seva virginitat amb un xicot que no té intenció de casar-se amb ella. Els que aposten per les seves identitats egípcies no surten millor parats: Danana, per exemple, s’enfonsa quan el seu professor descobreix que l’ha enganyat amb un projecte de recerca fraudulent. El to sovint lleuger de Chicago dissimula el pessimisme global per la seva visió de la realitat social i política d’Egipte.
Aquest llibre publicat per Edicions 1984 dins de la col·lecció Mirmanda, us atraparà en la seva lectura apassionant des de la primers pàgina. Jo us recomano la seva lectura després de L’edifici Iaqubian. Tot i que són trames totalment independents, és preferible l’aproximació a la realitat egípcia en primer lloc des de dintre del país, per després sortir i emmirallar-vos en una realitat antitètica com és la nord-americana.
Molt content. Tothom ho ha dit, i ha de ser molt evident perquè només sortir del cinema ja ho vaig pensar per mi mateixa: això és Mark Twain. Més ho ha d’estar encara el director de Mud (2012) Jeff Nichols per la comparació. A Twain el considero un trapella intel·ligent i hàbil, que va saber aprofitar l’abundància descomunal de sensacions que es viuen al Sud dels Estats Units per ajudar als joves a fer-se grans. No en va és un referent dels aforismes poc convenients.
Amb un actor fetitx com és Michael Shannon, aquí li va donar el protagonisme a Matthew McConaughey, i la va encertar. I és que el guió és magnífic pels elements que el componen i cóm els treballa. Un thriller “humanista” on l’acció, el ritme i la sorpresa s’enllacen perfectament. L’originalitat és des d’on es mira l’argument que proposa, aquí està Twain. No vull desvelar res, només diré que és una pel·lícula sobre l’aprenentatge, les segones oportunitats, sobre la necessitat de conquerir la maduresa, sempre. I sempre amb la immensitat pertorbadora del Mississipí. Fang, sí, aigua i vida, també.
Repartiment: Harry Dean Staton, Nastassaja Kinski, Dean Stockwell, Aurore Clement, Hunter Carson
Gènere: Drama – Road movie.
SINOPSI
Un home camina pel desert de Texas sense recordar qui és, fa 4 anys que ha desaparegut, el troben inconscient i el metge avisa al seu germà, que el va a buscar. Al seu germà l’ajuda a recordar com era la seva vida abans, quan i el per què va abandonar a la seva dona i el seu fill. Conforme va recuperant la memòria es planteja refer la seva vida.
COMENTARI
Pel·lícula meravellosa que en el seu dia, fa anys la vaig veure, em va impactar i ara he tornat a recuperar-la. Ha estat un plaer, un conjunt d’emocions tant visuals com intimistes.
Per a mi té tots els components perfectament coordinats la música, la localització, la fotografia i els actors.
Les imatges de tota la pel·lícula estudiades d’una manera sublim, la il·luminació dels espais tan exteriors com interiors, la coordinació dels colors, l’harmonia minimalista dels detalls, per exemple el fotograma de les sabates, la llum de la cabina a través d’un mirall translúcid que se sobreposen les imatges…i tot això envoltat de la banda sonora.!!
És un pel·lícula melancòlica i tendra amb una sensibilitat a flor de pell, te tots el ingredients per gaudir una bona estona. La recomano.
EX LIBRIS – Un documental excepcional com funciona la Biblioteca Pública de Nova York. Disponible a Filmin.
Ex Libris: The New York Public Library és una pel·lícula documental sobre la Biblioteca Pública Nova York, magistralment dirigida per Frederick Wiseman, premi FIPRESCI de la Crítica Internacional al Festival de Venècia al 2017. És amor per la cultura i rotunda defensa de la comunitat, segons Wiseman “la biblioteca és la més democràtica de les institucions”. Allà tothom és benvingut totes les races, ètnies i classes socials, tots son participants actius del dia a dia a la biblioteca, tothom és important, tothom té un paper, petit o gran, en la vida d’aquesta biblioteca, és un exemple inspirador del Servei Públic, representa el contrari que Trump, la preocupació pels altres, l’atenció a la diversitat, l’ajuda a immigrants, juga un paper com agent social de la ciutat, a través dels seus programes educatius.
La pel·lícula examina com aquesta llegendària institució ha continuat amb les seves activitats habituals, comprar i prestar llibres, un lloc per a acadèmics i estudiosos i a la vegada s’ha adaptat a la revolució digital.
Visita la seu principal, un edifici neoclàssic al cor de Manhattan, i les diferents seus que la biblioteca té per tot Nova York, cadascuna amb necessitats i realitats social diferents, i com la institució s’hi implica activament. Ens mostra un retrat de la ciutat amb un ambient de llibertat i lliure pensament. El resultat és el de la biblioteca como un ésser viu, el propòsit de la qual no és acumular coneixement sinó transmetre’l.
Els responsables de la biblioteca cada any organitzen el programa en que invertiren les ajudes que reben de l’Ajuntament de la ciutat i les donacions privades. Un programa que destaca que el coneixement no sigui elitista, que ningú quedi exclòs, polítiques a seguir amb els sense llar. S’imparteixen classes extraescolars per infants i joves, classes d’anglès per immigrants o utilitzar l’ordinador, classes de ball, concerts, clubs de lectura, conferències, formació laboral per aturats, etc.
Les biblioteques son imprescindibles per la nostra societat, son molt importants, i aquest documental ens ho ensenya i ens ho recorda. Aquí al nostre país a casa nostra, en tenim una molt bona xarxa de biblioteques que cada vegada s’impliquen més en promoure activitats i serveis, som nosaltres els que també hem de tenir el compromís de saber gaudir i aprofitar aquest be social que tenim. Ara en aquest període de confinament, segur que molts de nosaltres les trobem a faltar. Esperem que en aquesta situació que estem vivint i en les mesures sanitàries de seguretat que calguin, les biblioteques puguin obrir les seves portes.
Portada del llibre del 2005 de Doris Kearns Goodwin Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. Gravat d’AH Ritchie.
Text de Pep Martí Vallverdú
Un “equip de rivals” per als Estats Units… i per a tot arreu
Els Estats Units elegiran el proper 3 de novembre el seu president, així com un terç del Senat i la totalitat de la Cambra de Representants. Executiu i legislatiu seran renovats i el país viu ja la campanya electoral, enmig de l’excepcionalitat que suposa la pandèmia, que ha sacsejat especialment la societat nord-americana, desconcertada davant un enemic que aquest cop no sap com abatre. El Partit Demòcrata està teixint l’equip amb el qual intentarà desplaçar de la Casa Blanca Donald Trump, aquest personatge que ha trencat gairebé tots els cànons de la política clàssica. A hores d’ara -els propers mesos seran llargs-, tot indica que Joe Biden, polític veterà que ho ha estat quasi tot en la política dels Estats Units, serà el candidat oficial demòcrata a competir amb Trump. De moment, ha de respondre les acusacions -que ell nega de forma radical- d’una antiga assistent, Tara Reade, que assegura que va ser agredida per l’aleshores senador el 1993. Pocs creuen que l’acusació tingui base, però Biden ja ha hagut de defensar-se. De moment, els focus estan posats en quina persona designarà Biden per ser candidat a la vicepresidència i com serà la seva administració. Si guanya. Diversos periodistes i analistes li han aconsellat que s’envolti d’un equip consistent i han esmentat el “Team of rivals”, un llibre que ja és un clàssic per entendre la política nord-americana. L’equip de rivals és el títol d’un estudi de l’escriptora i historiadora Doris Kearns Goodwin sobre la presidència d’Abraham Lincoln. Goodwin va analitzar com Lincoln, un dels grans herois de la democràcia nord-americana, va formar el seu govern després de ser elegit el 1860. Sorprenent tothom, va integrar bona part dels seus rivals dins del Partit Republicà -ben poc a veure amb l’actual- per forjar una administració molt potent que va ser capaç d’afrontar una Guerra Civil.
Un llibre d’història amb grapa literària
El llibre de Goodwin arranca el maig del 1860, quan quatre homes que competeixen per la nominació republicana (Abraham Lincoln, Edward Bates, William Henry Seward i Salmon Chase) esperen l’encontre amb el seu destí mentre s’inicia la Convenció Republicana que es reuneix a Chicago. A partir d’aquí, l’autora rememora la trajectòria d’aquests personatges en els anys anteriors. Goodwin perfila el camí que va portar un jove legislador com Lincoln a Washington i com va prendre decisions agosarades. Explica com es va oposar a la guerra amb Mèxic (1846-48), que considerava inconstitucional, malgrat que era molt popular i la seva actitud va ser considerada políticament suïcida per alguns amics seus. Goodwin subratlla aquí el coratge i l’autoconfiança com a elements de lideratge. Team of Rivals, escrit amb grapa literària i aprofundiment en la psicologia dels protagonistes, s’endinsa en els anys cinquanta del segle XIX, quan els Estats Units es debaten entorn el tema de l’esclavitud, amb un Lincoln alineat amb els abolicionistes, però no pas amb el sector més radical d’aquests, sinó en els que volen mantenir com sigui la unió entre nord i sud. Després, el llibre retorna a la Convenció republicama, amb la sorprenent elecció de Lincoln com a candidat i el seu triomf posterior a les eleccions presidencials. La segona part de l’obra mostra el Lincoln estadista que condueix la federació en els anys tràgics de la Guerra Civil, i fins a la victòria sobre els confederats. I que sap ser també líder del partit, oferint als seus rivals interns càrrecs rellevants a l’administració, amb Seward, el gran derrotat, com a secretari d’Estat (com Obama amb Hillarry Clinton). El viatge de Goodwin -on sempre és present l’admiració pel biografiat- conclou a la Petersen House, l’edifici on Lincoln agonitza després de ser tirotejat en el Teatre Ford. La frase de Stanton, el secretari de la Guerra, ressona a la sala mortuòria: “Ara ell ja pertany als segles”. Goodwin aporta un sòlid aparell crític, ja que el seu treball és fruit de la consulta d’arxius personals (amb el fons de Lincoln en primer lloc) i de la premsa de l’època, i aporta més de 700 notes.
De Lincoln a Biden
Doris Kearns Goodwin va saber trobar la clau de l’èxit de Lincoln: un lideratge ambiciós, però alhora amb un fons honest, astut, però per aconseguir grans ideals (la pervivència de la Unió, l’abolició de l’esclavitud), calculador però mirant a llarg termini. Un lideratge fet de poc orgull i molta empatia amb els adversaris. Per això, quan Barack Obama va ser candidat a la Casa Blanca el 2008, va dir que havia estat un dels llibres de capçalera de la seva campanya. Alguns comentaristes van atribuir a aquesta lectura que el primer president negre dels EUA escollís a la seva gran rival, Hillary Clinton, com a secretària d’Estat. I al mateix Biden, un altre contrincant intern, com a vicepresident. Ara molts aconsellen a Biden formar un altre equip de rivals. Potser aquesta hauria de ser una lectura per a molts aspirants al lideratge, en èpoques com l’actual, en què es noten a faltar qualitats líders segurs d’ells mateixos i, per això mateix, menys mesquins que la mitjana, més capaços de sumar diferències en ideals d’alta volada, disposats a saber perdre algun cop sense que això sigui una afrenta i amb prou sagacitat per conviure amb altres talents. Si mirem a moltes entitats del nostre entorn, quantes executives, consells d’administració o juntes de govern funcionen realment com un equip de rivals en lloc de ser una claca de cortesans o un niu de víbores? L’escriptora Doris Kearns Goodwin sap del que parla. Va conèixer de prop el poder i la Casa Blanca treballant-hi a finals dels seixanta, quan allí hi vivia Lyndon Johnson. Un polític amb talent que va aconseguir grans coses, com avançar en els drets de la minoria negra, però que va quedar atrapat a la guerra del Vietnam. També ell va intentar formar el seu “equip de rivals”. Però no és fàcil i a vegades el millor talent topa amb massa entrebancs. Goodwin, però, ens proposa pensar-hi. El seu Team of Rivals” és una bona guia per dissenyar bons equips de lideratge.
Lincoln vist per Steven Spielberg
Lincoln és una pel·lícula estatunidenca de l’any 2012 dirigida per Steven Spielberg i interpretada per Daniel Day-Lewis i Sally Field. El Guió de Tony Kushner està basat en el llibre de Doris Kearns Goodwin. Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. La pel·lícula narra els últims anys de la vida del President dels Estats Units, Abraham Lincoln, i els seus esforços per a ratificar la tretzena esmena de la Constitució dels Estats Units, que abolia l’esclavitud. En 1865, mentre la Guerra Civil Americana s’apropa a la seva fi, el president Abraham Lincoln proposa una esmena que prohibeixi l’esclavitud als Estats Units. No obstant, això planteja un gran dilema: si la pau arriba abans que s’aprovi l’esmena, el Sud tindrà poder per rebutjar-la i mantenir l’esclavatge; si la pau arriba després, desenes de milers de persones seguiran morint al front. En una carrera contra rellotge per aconseguir els vots necessaris, Lincoln s’enfronta a la major crisi de consciència de la seva vida.
El saberut del Carlos Boyero a la crítica de El País deia, ja fa un any, que de Clint Eastwood sempre se n’espera més. Si no és una figura retòrica, és una bestiesa, ras i curt. A no ser que creguis en el més enllà, del més enllà.
D’aquest creador de 90 anys en fa molts que en gaudim d’obres molt personals, magníficament executades. I aquesta n’és una, sens dubte. Una pel·lícula plena de capes amb una interpretació encertadíssima d’un personatge crepuscular i desencisat, està radiant en la seva autenticitat, en el seu punt ingenu, o tot el contrari. Una road movie, potser, però també la decadència d’un món que ens hem autoimposat.
No l’havia vista en el seu moment, i no puc estar més contenta d’haver-ho fet. Potser la repetiré. M’apassiona aquest cinema que et demana estar pels mínims detalls.
Pels amants i romàntics del bàsquet, no hi ha ningú més gran que el mític Michael Jordan , dels Chicago Bulls. Tot un atleta, en el més ampli sentit de la paraula, sovint falten adjectius per descriure tan brillant, espectacular, acrobàtic i talentós atleta.
A Netflix des del 10 d’abril, podem gaudir d’una sèrie documental que promet. Consta de 10 capítols. Fins avui ja es poden veure els dos primers.
El primer capítol ens explica flash-backs des dels seus inicis del mascle alfa de l’esport mundial. Unes pinzellades de la seva època com a universitari de Carolina del Nord, campió estudiantil de primer any, el 1982. Després la seva incorporació com professional al Draft de la NBA de 1984:
First Round Draft Order:
1.- Houston: escull a Hakeen Abdul Olajuwon
2.- Portland: escull a Sam Bowie
3.- Chicago: escull a Michael Jordan
Escenes de partits contra Milwaukee, que pràcticament, ell solet amb el seu esperit lluitador, remunta un partit que es perdia al tercer quart de 85 a 76, i que acaba guanyant per 110 a 116. O el play-offs contra el Boston Celtics, molt disputadíssim, que acaba perdent els Bulls, on un Larry Bird diu: A star is born, de sobte l’entrada d’un principiant, explota en el seu primer any, 29 octubre 1984. Sense cap mena de dubte Jordan va posar Chicago al món.
També es parla entre altres, de Jerry Krause, gerent, l’arquitecte, creador i destructor de la dinastia Bulls, o de Phil Jackson entrenador, amb el record absolut d’onze títols NBA, i del president i/o propietari del club, el multimilionari Jerry Reinsdorf
En el segon episodi, dedicat a l’altra estrella, eclipsada en un segon lloc, Scottie Pippen. De família nombrosa i molt humil. Amb gran esforç de superació física va passar en poc temps de fer 1,78 m a superar els 2 metres. D’ell Jordan diu que és el millor escuder, el millor company, el més fidel amic i l’ésser més humil per excel·lència. Sense ell, resultaria impossible d’haver arribat tan lluny i aconseguir tants títols i rècords, individuals i col·lectius.
Scottie Pippen, guanya sis anells amb Jordan. Dennis Rodman, Ron Harper, Horace Grant, en guanyen tres. Toni Kukoc, únic jugador que guanya tres anells amb Jordan i tres copes d’Europa amb el Jugoplastika de Split.
Air Jordan considerat el millor jugador de bàsquet de tots els temps, després de jugar 13 temporades, en dues ocasions, en el Chicago Bulls: Rookie debutant de l’any, 5 MVP (Most Valuable Player), 6 anells NBA, 10 cops millor quintet, 14 cops All-Star, dues vegades guanyador del Concurs de Mates de la NBA, atleta del segle, màxim anotador de la història, dos ors olímpics, un com el novell universitari més popular del món, Los Angeles 1984, l’altre amb el Drean Team de Barcelona 92, que va reunir per primera vegada els atletes i estrelles professionals de la lliga nord-americana (NBA).
El millor equip de la història, de la mà de Magic Johnson, Larry Bird, Scottie Pippen, Charles Barkley, Karl Malone i Clyde Drexler, per nomenar-ne només uns quants de l’elit del Dream Team.
Actors: Humphrey Bogart – Ingrid Bergman – Paul Henreid i Claude Rains
Més que una sinopsi tractaré de fer un resum dels comentaris, anècdotes, frases, diàlegs, opinions, punts de vista i situacions que he recollit en un cinefòrum virtual que comparteixo amb grup d’amics i coneguts, amants de la història, de la bona lectura i aficionats al cinema.
Un cop per setmana, per tal de desestressar-nos de l’angoixa i patiment d’aquest maleït COVID -19, veiem una peli, que després comentem, gràcies a les noves tecnologies. Dono per suposat que tothom l’ha vist alguna vegada o un munt i sap de memòria la trama. Si més no ha taral·larejar la seva cançó As Time Goes Byun un munt de cops. La música és de Max Steiner, conegut per la banda sonora d’Allò que el vent s’endugué
Segons American Film Institute és la tercera pel·lícula més gran de tots els temps. Basada en l’obra de teatre Everybody come’s to Rick’s, conserva la mateixa banda sonora. Amb un fragment de la seva melodia ens bé la imatge romàntica d’aquests dos grans actors Bogard i Bergman. També es diu que és la segona cançó més famosa del cinema
Vuit nominacions i tres Oscars: a la millor pel·lícula, millor director i millor guió adaptat. Algunes idees del nostre cinefòrum:
No és solament una història d’amor en blanc i negre.
És una pel·lícula senzillament màgica que esdevé imprescindible per qualsevol cinèfil.
Una pel·lícula romàntica. Dos mites que varen construir una obra immortal. Un trio amorós. Un quartet d’actors innegables. I cinc guionistes, que escrivien durant el rodatge les escenes i els diàlegs.
El mateix Michael Curtiz va ser seleccionat entre diversos directors.
Una gran quantitat de modificacions i plena d’improvisacions.
Amb un guió barreja de polític, romàntic i melodramàtic, ningú pensava que arribaria a ser un mite, un clàssic.
Dues actuacions genials, que finalment amb un gran guió, Rick Blaine i Ilsa Lund varen marcar tota una moda, un comportament i unes tendències.
Un trio amorós amb sorpresa i un desmesurat final
Diàlegs amb respostes de doble sentit.
Uns estupends, meravellosos i inoblidables diàlegs.
Un vestuario elegantíssim per tractar-se d’exiliats.
Posats i primers plans de perdonavides
Barrets i gavardines que causarian furor. Al més pur estil “yankees”.
Personatges que fumen i beuen tothora.
Grans actors secundaris (Peter Lorre i Sydeny Greenstreet)
El ritme i potència del cant de la Marsellesa, ofegant els cants dels militars nazis
Una acció que es mou entre un heroi idealista solitari i fugitiu, unes dones submises, uns policies corruptes, uns nazis bastant educats, contrabandistes aprofitats, traficants, estraperlistes i estafadors. Escenes èpiques, mundanes i tràgiques. Un antiheroi, malvat, fred i canalla, que a partir d’aquesta interpretació va tocar el cel. Una Ingrid, que interpreta un personatge d’una construcció buida, tendra, càlida, indecisa i angelical.
Estereotips que representen la submissió de la dona i la figura femenina molt feble. Totes les pel·lícules d’aquesta època reflecteixen les dones amb aquest perfil de sotmetiment i fidelitat al marit. La posició femenina davant l’autoritarisme masclista.
Una de les poques excepcions d’aquesta època, segurament és el paper de Scarlett O’Hara en “Allò que el vent s’endugué”, on la força de la protagonista principal – Vivien Leigh – recau en el paper de la dona.
Solament per veure les expressions dels seus rostres, els sentiments que afloren, les emocions que transmeten, l’energia que desprenen, val la pena veure aquet referent del cinema mundial.
Els anhels de llibertat, l’ambient de corrupció, els ideals humanitaris, el poder dels uniformes i el fanatisme de partit, posen en qüestió entre allò bèl·lic i l’amorós.
Victor Laszlo, amb el seu posat de galà captivador i seductor, es contraposa amb la d’un líder de la resistència txeca antinazi, buscat per la temuda Gestapo.
La imatge un xic corrupte del prefecte de policia, Louis Renault, responsable del protectorat de la França lliure, sobresurt com un abusador comdemnable, que finalment queda perdonat, en l’última escena, com a personatge simpàtic. Fins i tot s’ha especulat en l’existència d’un missatge gai, arran de les relacions i comentaris entre el capità Renault, Rick, el pianista cantant de color Sam, que sempre apareix darrera Bogard (Dooley Wilson) i o amb el petit estafador Ugarte (Peter Lorre), que mor abatut en mig d’una batuda.
Molts dels actors que treballen com a extres, són jueus, exiliats o refugiats, amb la idea de posar els Estats Units com a conciliadora mundial. Tots aquests personatges estan caracteritzats d’una forma pintoresca, satírica, estereotips que reflecteixen les diverses nacionalitats. Els marroquins com a comerciants i venedors ambulants, els italians soldats un pel ridiculitzats, uns gendarmes francesos sense gaire autoritat, uns soldats alemanys nazis engominats, exiliats de diverses nacionalitats que busquen refugi, hongaresos com a cambrers. També es fa referència a Espanya amb la participació de Rick, com a membre de les Brigades internacionals durant la guerra civil.
Tot i que els nazis mai varen ocupar Casablanca, els EUA havien de demostrar la seva superioritat internacional a través de la propaganda hollywoodiana, volien ocupar un punt estratègic al Nord d’Àfrica durant la II Guerra Mundial i tenir un accés fàcil d’entrada a Europa. Hem de pensar que el desembre de 1941 Pearl Harbor va ser atacat per l’exèrcit japonès, entrant de forma automàtica dins del conflicte bèl·lic. El maig del 42, es va rodar la pel.lícula i s’estrena l’agost d’aquell mateix any.
Pel·lícula indispensable, per entendre el bon cinema. Per descomptat que avui en dia ha quedat desfasada tècnicament i es noten els falsos decorats, però manté una bona fotografia. Emmarcada en plena segona Guerra Mundial, es considerada com una gran producció.
Pel·lícules que formen els pilars de la història del cinema que han creat escola, i que evidentment tenen detractors, però si més no han superat el pas del temps amb molt èxit.
Obra mestra que es mou entre el “bon vivre”, l’idealisme, la felicitat, les idees de partit, les nacionalitats i els nacionalismes, el racisme, la corrupció, i vagament la sexualitat
Amb un pressupost de 950.000 $ i 102 minuts de durada, està rodada gairebé íntegrament en els estudis de Hollywood, excepte l’arribada del comandant Strasser, que es va filmar a l’aeroport Van Nuys de Los Angeles.
Després de l’èxit assolit la gent que visitava Casablanca, volia conèixer els llocs emblemàtics, “Rik’s Club” i el “Blue Parrot”. Els responsables turístics de la ciutat varen haver de construir les reproduccions dels dos locals.
La indecisió d’Ilsa, en escollir entre dos amors: l’humanitari idealista i compromés políticament ó bé el seductor, pragmàtic, cínic i amb un fort ego.
Ella enamorada de Bogart, l’abandona a la gare París, per fugir de l’ocupació nazi, quan se n’assabenta que el seu marit, Víctor, está viu i s’ha escapat d’un camp de concentració. L’amor va mès enllà. Prevaleix la fidelitat, l’estima, el sentiment i la honestitat.
Sempre ens quedarà París (‘We’ll always have Paris‘)
És un de les sis cites o frases cèlebres al costat de Toca-la, Sam. Toca ‘As Time Goes By’.
L’imatge de Rick Blaine dur, entabanador, que no arrisca la seva vida ni la seva posisió per res del món, es desmunta, quan una jove esposa, li demana auxili perquè no tenen diners suficients per obtenir el salconduit. El seu marit està intentant guanyar-los mentre juga a la ruleta, quan més aviat està perdent tots els seus estalvis. Un Rick sentimental o potser justicier manipula el joc, i li fa guanyar prou per poder pagar el preu abusiu que li demana el prefecte de policia.
Hi ha escenes en què Bogard, en ser més baixet, el fan seure en cadires més altes, o esta pujat en pla superior a Bergman. Una dona no estava ben vist estèticament, que fos més alta que la seva parella.
L’escena final, on no se sap amb qui dels dos marxarà. Es el lliurament, la renúncia absoluta per saldar les idees, el desig, l’angoixa, la fidelitat, el compromís, la dignitat, les vides de molts éssers humans que estan en joc.
Un Bogard carregat de simbolisme. El típic guanyador “made in USA”. Mata a l’oficial nazi. Es queda veure marxar l’avió. No sols és un sentimental a més és un patriota.
S’acaba amb la famosa frase:
«Louis, em penso que això és el començament d’una gran amistat.» ‘Louis, I think this is the beginning of a beautiful friendship’
“ Creo que este es el comienzo de una gran amistat ”
Quant a les nacionalitat dels actors i actrious i el seu paper:
Humphrey Bogart – Rick Blaine – nord-americà guanyador
Ingrid Bergman – Ilsa Lund – sueca
Paul Henreid – Victor Laszlo – imperi austrohongarès – representa un exiliat txec
Claude Rains – Louis Renault – britànic – representa l’oficial francès
Dooley Wilson – Sam – afroamericà -pianista
Conrad Veit – Heinrich Strassr – alemany – oficial nazi
Peter Lorre – petit estafador –jueu austrohongarès, de parla yidish
Sydney Greenstreet – Signor Ferreri – anglès – representa el cap de la màfia i contrabandista
Madeleine Lebeau –Yvonne – francesa – coneguda per la famosa escena “Vive la France” i el cant de la Marsellesa, proscrita a tot França durant l’ocupació.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.