Categories
Llibres Viatges i itineraris

Pàgines selectes

Josep Pla  /  pàgines selectes 7

L’obra ofereix una visió completa de la societat del seu temps.

La seva major característica és la simplicitat, la ironia i la claredat. Escriptor conservador incansable, fumador empedreït, i inseparable de la seva boina negra. Segons ell, la vida és caòtica, irracional, injusta i les ànsies d’igualtat i de revolucions són un deliri.

En aquestes Pàgines Selectes, hi trobarem la descripció fidel d’homes cabdals de la vida catalana, assistirem enlluernats al desplegament prodigiós del paisatge de Catalunya, de la Mediterrània i especialment del seu Empordà, explorarem i ens endinsarem en una successió d’excel.lents relats i experiències marineres, tindrem visions i ambients d’altres països i costums, anècdotes culinàries per sucar.hi pa, i relats de diverses i banals temàtiques quotidianes

No era ni antirepublicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic, que buscava una certa modernització de l’Estat.

Personatge intel·lectual, excèntric, controvertit, incomprès, individualista, asèptic, visionari, faldiller, excitant, polèmic i sense cap mena de dubtes: excel.lent escriptor i periodista.

Per què sóc conservador

“Si el diner es volatilitza i les dones passen i els homes s’esbraven i tendeixen al repapieig; si l’equilibri microbià de la nostra vida és tan precari i incert, si tot, pel mer fet d’existir, està destinat a la destrucció i a la ruïna, sé de tantes coses bones a penes n’existeix el record, i, de les més belles, ni el record existeix, si tot passa avall per la cantonada de la fugacitat i de l’oblit … ¿Com és possible de sospitar que hom pugui deixar de ser conservador?  ¿La demència de la nostra fantasmagoria, no hauria de tenir un límit?”

Fumador empedreït

“L’home, en tant que forma part de la naturalesa, és un agent espontani, inconscient, dels seus impulsos destructors.. 

La seva llum és pobra i petita. Els homes no són pas iguals. Sovint són radicalment distints. Darrere de les més rosses i càndides faccions humanes sovint hi ha, endormiscada, una bèstia. Sovint l’home s’alia amb les forces destructores: es deleix per sumar-se, per oferir la seva sagacitat, la seva diabòlica invenció, a l’acceleració de la marxa devastadora de la naturalesa.

Envers la memòria:

L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és una criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva.

La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries…. Mantenir el testimoni d’aquestes coses és cultura.

Exili, dues cares…dues memòries…

Ens creiem que es tracta d’un concepte recent, però és un concepte ideològic, d’identitat, històric, cultural, genealògic… és l’esforç de certs grups humans per retrobar el seu passat i recuperar la seva història, i poder saber d’on venim i on anem. Pla fa moltes referències aquest estat. Per això molts actuen i treballen tan frenèticament, per fer taula rasa del passat i esborrar de la nostra memòria històrica tot allò que no interessa.

No és que Josep Pla creï un estil literari nou en la seva trajectòria. El seu relat no és un punt i a part en la seva producció com escriptor, sinó que és capaç, en un text curt condensà tot allò que vol dir i expressar, on altres necesitan més espai.

L’essència del seu relat recau en el fet que tots els trets principals, queden recollits i definits dins dels seus arguments i components personals com a escriptor.

Petit resum dels set llibres:

1  Retrats de passaport:

Una tria de perfils curts de personatges de diversa espècie, nacionals i estrangers, que Pla va conèixer, i que en unes breus pinzellades ens dona “petits-grans” trets i matisos de les seves personalitats. Com a exemple Buñuel, Dalí i Miró, un combat surrealista.

Luis Buñuel

“No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants”.

2 Alguns homenots:

Elabora uns retrats literaris de diversos personatges importants de la nostra història, cultura i societat catalana: Antoni Gaudí, Francesc A. Galí i Prat de la Riba.

Per exemple a través de Gaudí ens mostra els avatars de la construcció de la Sagrada Família.

Antoni Gaudí

“Gaudí és un dels catalans de volada més vasta que en la nostra història han existit….. com més s’eixampla la dimensió universal de Gaudí, amb més claredat va apareixent la seva arrel terrestre catalana, més explícitament es manifesta l’home d’aquest país.”

3 Cabotatge mediterrani:

Relats, anècdotes, anotacions i reflexions que va emprendre a fer un viatge per les costes del Mediterrani a través de França, Itàlia i Grècia.

Fou un viatger impenitent, però sempre torna al seu Empordà… en tornar al Mas Pla el 20 d’abril del 56 escriu:  “Tot s’ha acabat. Sento la llunyania d’Atenes….. He trobat el país immòbil, ensopit i deprimit. Tot sembla caure a sobre, però no acaba de caure res….”

4 L’Empordà:

Mas Pla

El Montgrí

Portlligat

És una aproximació als paisatges de l’Empordà, dels seus cels, la seva llum, de les seves postes de sol, del seu litoral i de les seves costes, de la seva història, de l’Empordà grec, de la seva romanització, de la seva època medieval, de les constants invasions franceses…. “La influència d’aquesta demència històrica sobre el vuitcentisme peninsular – i català especialment – fou importantíssima”

5 La cuina del Peix:

Com es pot arribar a escriure tant sobre el peix?

“El mar, com a medi vital, produeix formes i éssers espantosament desorbitats… de formes còsmiques i terribles….”

De sobres és prou coneguda la fascinació d’en Pla per la cuina i la gastronomia. A part de la descripció, abundant del “peix”, ens parla del secret de la llagosta, dels sonsos fregits, del bacallà, de les anguiles, les sopes de peix…. entre altres, i ens recorda que “ara que hi ha menys pescadors a la costa; ara que podem menjar cada dia peix congelat, convindria vetllar per la cuina del peix, respectar els principis, les tradicions, l’experiència tan antiga que divaga per aquests ribatges.”

En resum, un llibre per sucar.hi pa.

6  Relats de Mar:

Recull tres relats de la vida marinera i dels seus homes, abans de l’arribada de l’infernal turisme: El coral i els coralers, el naufragi del Cala Galiota i Pa i raïm.

De resultes del fatídic naufragi del Cala Galiota, i que a Cadaqués anava canviant la seva projecció turística, i com que “el català és un animal que s’enyora”, es crearà un restaurant anomenat “La Galiota”, com a record del pailebot naufragat.

“….. tot el que acabo d’escriure sobre el naufragi del Cala Galiota demostra que en la vida dels homes i de les dones es produeixen voltes i voltes, sempre insospitades, increïbles, i que tot el que passa en la vida – bo o dolent – és inqüestionable.”

“Cala Galiota”(Anális de un acontecimiento)

https://muse.jhu.edu/article/510118

El naufragi va forçar obrir el restaurant. El maleït covid, ha obligat a tancar.lo. Esperem que, encara que sigui perquè el català és un animal que s’enyora, pugui de nou reobrir la seva cuina i records…..

“A Cadaqués, arrendà una casa que tenia un balcó sobre la bahía, amb una vista fascinant, i vaig estar  uns quants dies amb un estat extremadament contemplatiu, on cada dia en feia més savi que ric, amb una solitud envejable. El peix tenia una gran qualitat, l’oli, les anxoves, el pa, el vi, els crustacis, els musclos, no tenien rival. Les tramuntanes eren fortes, de vegades no ens deixaven ni caminar, el clima era sec i……”

Cadaqués

7 Fer-la Petar:

Recull una sèrie de reflexions, en vint-i-tres textos de diverses temàtiques…….

Ens parla del matrimoni i dels amors, de l’alcohol i del tabac, del cinema i del futbol… és a dir  de totes aquelles coses que ens expliquem quan la fem petar després de treballar…

“En el nostre país hi ha molta gent que té gos; els pobres solen tenir gat; n’hi ha que no passarien per menys de tenir gat i gos; els rics solen ser afeccionats a la música de Wagner. Així, la nostra vida ha transcorregut entre gats, gossos i wagnerians.”

Sant Pere de Rodes Monells

Parlem una mica més de Josep Pla, per conèixer.lo millor:

Espia de Franco i dels aliats ????:

Encara és molt difícil aclarir si una persona, situada durant la guerra civil, en aquesta península, fou un traïdor o un patriota.

“La traïció és qüestió de dates”. Jo hi afegiria: “I de situació geogràfica”. Els que hem viscut la guerra civil ho sabem massa.

Petit relat, del llibre negre / quadern gris /manuscrit – inacabat o no – de la “Història de la Segona Repúbica”:

Un catalán de Franco: el libro negro de Josep Pla: “Història de la Segona República Espanyola”, manuscrit original català inacabat …

Quan va redacta per primera vegada “cuaderno”, tot just superava els vint anys. I quan ho va publicar, revisat, sobrepassava els seixanta.

“Parece una mala tarde de toros”: La Segunda República según Pla.

https://www.larazon.es/cultura/20201130/hl7mymhtv5corjgqpfuksat73u.html

La càtedra de la Universitat de Girona, que du el nom de l’escriptor empordanès, entre els papers personals de l’autor de “El cuaderno gris” apareix, l’escrit en català, de “la Història de la Segona República espanyola”.

Descobriment de les dones:

“Les dones solen descobrir.se en el moment posterior al matrimoni. De vegades es descobreixen abans. Hi ha una espècie d’homes que no les descobreixen mai. Cada u per allà on l’enfila.”

“He dit que era antifeminista. Afegiré que he estat atacat de voler tancar les dones a la cuina. Però jo no vull tancar ningú, encara que confesso que, a la cuina –sobretot si no és gaire moderna–, s’hi està molt bé. “

“Sóc un gran admirador de les dones del meu país. Crec que, generalment parlant, valen més que els homes” 

Reconeixeria que les dones el van fer dissortat, encara que la felicitat que va obtenir compensava tota la seva desgràcia,  ja que era millor ser feliç i desgraciat que no ser cap de les dues coses….

Misantrop empedreït, publicaria  unes 150 biografies. D’elles, ni una sola fa referència a cap dona. Solter solitari, incompatible per conviure amb una dona, guardava en secret un amor llunyà, impossible, obsessiu… bevia per suportar la malenconia….

L’obsessió eròtica per Aurora, un dels seus vuit amors, va ser la dona que li va mantenir viva la flama de l’erotisme, amb qui intercanviava cartes que sempre van arribar tard.

Aurora

Esperit de contradicció. Simpatitza amb el cop d’estat. Va ser el franquista més antifranquista. Catalanista hipercrític amb el seu país, un desencantat que mai arriba a encantar.se, un anarcoindividualista profundament conservador, que va avorrir la classe política, difícil d’integrar.se, solter, misogen, fumador i bevedor, cínic, escèptic…… sospitós als ulls dels seus amics franquistes que el qualifiquen de catalanista.

Part de la seva cronología:

– El 1919 comença a treballar com periodista.

– El 1921 és elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista

– El 1924, en publicar un article crític amb la política militar dels desenvolupaments en el protectorat espanyol del Marroc, pateix un procés militar que l’obliga a exiliar.se a París, des d’on conspira amb alguns dels principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Ribera.

– A finals del 1925, publica la seva segona obra “Rússia”, se’n acollit a la casa d’Andreu Nin. Pocs anys després de la Revolució Russa, visita Rússia, amb una mirada encisadora i neta de joventut, per obtenir una imatge més clara d’aquell país en construcció. Moscou és una “amanida de pebrots i tomàquets”, i el Kremlin li sembla que és “del millor que hi ha”.

– El 1927 torna a Espanya i comença relacions amb Francesc Cambó.

– Durant tot el període republicà – 1931 / 36 – és enviat a Madrid per Cambó com a cronista parlamentari, convertin.se amb corresponsal i observador directe del nou règim, relasionan.se amb les elits polítiques i culturals. És quan agafa certa simpatia per la República.

Pla al principi creu que la República pot consolidar.se com el model francès, però després, pels fets desencadenats posteriorment, manifesta que: “tot plegat és una bogeria frenètica i destructora”.

Cuando Josep Pla “disparó” contra la República:

https://www.elperiodico.com/es/ocio-y-cultura/20201202/inedito-pla-catalan-historia-segona-republica-8231378

Es comenta què va rebre diverses amenaces de mort. A principis de la guerra civil, amb un Madrid convuls fuig a Marsella amb la seva companya Adi i treballen en “el Servicio de Información de la Frontera Noroeste”, servei d’espionatge franquista finançat per Cambó.

– L’any 38 es desplacen a Biarritz i a Sant Sebastià.

Josep Pla i Adi Enberg

– El gener del 39 entra a Barcelona amb les tropes franquistes, i en el mes d’abril és  nomenat subdirector de “la Vanguardia”.

Superat pels esdeveniments polítics posteriors a la guerra civil i amb l’eminent amenaça d’una nova guerra mundial, s’autoexilia voluntàriament a Llofriu, on redescobreix la realitat més pròxima: el paisatge, la cuina, la pesca, la pagesia, el món dels artesans, la mar…. El seu Empordà

– Des de l’any 1939/40 fins a l’any 1951, ha de publicar les seves obres en castellà, període de total prohibició d’efectuar qualsevol publicació en llengua catalana.

– A mitjans dels anys 50 consolidarà el seu estil planià, al mateix temps que els antifranquistes  i nacionalistes el van marginar. No se li perdona el seu passat i el seu suport franquista, tot i el seu “acostament” (…??) a l’esquerra política – igual que a Salvador Dalí  – la cultura progressista li va negar el pa i la sal  dels premis literaris.

Indiscutiblement, Pla té una visió i una realitat del món, molt particular, on reflecteix en la seva escriptura una necessitat, una força d’imposar un ordre, i un desig innegable de rebutjar la violència, la ferocitat i la destrucció existent del poder. Una força semblant al poder de “la Tramuntana”.

Conservador, provocador, individualista, liberal, pessimista, escèptic, interessat amb el poder, i amb un pensament i posició envers Catalunya i els catalans i de retruc d’Espanya i els espanyols, molt allunyat d’un molt ampli sector de la població, motivat pels seus pensaments, posicionaments polítics i actituds provocatives que el varen distanciar de tot el seu entorn.

Amb 80 anys, al principi de “la Transición” diu: “ La izquierda ha hecho siempre lo mismo: Su aberración de la realidad del país la mantiene, como siempre, en su ignorancia antidiluviana. Hablan mucho, pero no dicen nada…. Quieren ante todo ganar las elecciones y, una vez sentados en sus poltronas, hacer lo contrario de lo que han prometido”.

Tenia i continua tenint tota la raó, o no  !!

– Així i tot, l’any 1980, Josep Tarradellas li va imposar la ”Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya”.

– Mort el 23 d’Abril de 1981 (????? te co—-s)

Davant la casa on va neixer a Palafrugell

Algunes frases mitiques:

“Lo más parecido a un político español de izquierdas es un político español de derechas.”

“Las autoridades no son más que los inspectores del mantenimientom estable de la mierda”.

“És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. A la vista de la qual cosa, tothom opina.”

“La primera obligació d’un ciutadà no és la bandera, ni l’honor retòric, ni les frases grotesques. La primera obligació d’un ciutadà és mantenir el preu de la seva moneda – i com més alt sigui millor.”

“El que s’anomena l’orgull espanyol no és més que una vanitat gratuïta, trista, grotesca.”

Descripció de la península Ibèrica:

La difusió de la carta de la península Ibèrica ha donat a l’espanyol un hàbit visual –que s’ha enfortit a causa de la pèssima situació d’Espanya, perduda dins un cul-de-sac–, segons la qual Espanya és una unitat geogràfica, amb fronteres naturals i, per tant, una unitat política. Hi ha molts espanyols que no comprenen el fet de Portugal: amb més forta raó no podran comprendre mai el fet de Catalunya. L’existència de la nostra llengua, que no ha pogut ser engolida per la sonora, brillant i difusa llengua castellana, és un altre fet torbador. I encara ho és més el fet de la nostra voluntat, perquè tot gest d’audàcia genera, al voltant, incomoditats. Nosaltres dimitim, sense pensar-nos-hi gens, una història brillant, un passat ple de trons i llamps, una personalitat definida, encara que escrostonada….

https://www.facebook.com/watch/?v=1038855166461054

EL BAIX EMPORDÀ

Categories
Llibres

L’ocupació de Catalunya

Aquest llibre narra una de les pàgines més tristes de la història de Catalunya. El sots títol que podeu veure en color vermell en la caràtula del llibre, fa referència a la data de l’entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona, el dijous 26 de gener de 1939. Oriol Dueñas realitza un intens i rigorós viatge pels esdeveniments que van precedir la fatídica data i a les conseqüències immediates de la caiguda i ocupació total de Catalunya que es completa entre el 12 i el 13 de febrer.

El relat s’articula en tres parts; la primera (La desfeta) s’inicia el 27 de març de 1938 amb l’ofensiva de Llevant que propicià que el front de guerra entrés per primera vegada en terres catalanes, concretament a Massalcoreig, poble del Segrià prop de Lleida on les tropes del Cos de l’Exèrcit Marroquí comandades pel general Yagüe irromprien el dia 3 d’abril després que els dies anteriors la ciutat patís intensos i sagnants bombardejos aeris. Dos dies després, el 5 d’abril, els rebels derogaren l’Estatut d’Autonomia de Catalunya. L’ofensiva continuà cap al nord seguint les ribes del Segre i la Noguera Pallaresa fins la Vall d’Aran; l’ocupació de les centrals hidroelèctriques pirinenques privà d’energia elèctrica tota la Catalunya republicana. Al sud, l’ocupació s’estengué al llarg de la riba dreta de l’Ebre que no aconseguiren travessar en cap punt. La repressió s’inicia en les zones ocupades de manera immediata, tot sent el Pallars la zona on l’acarnissament va ser més gran. Després de l’interval que suposà la fracassada contraofensiva republicana de l’Ebre (25 de juliol fins el 16 de novembre de 1938), el col·lapse de l’exèrcit republicà ja no admetia interpretacions i l’ofensiva final feixista s’inicià el 23 de desembre amb el front completament trencat. En aquesta part del llibre es narren de manera detallada i dia a dia, els esdeveniments previs a la caiguda de Barcelona (des del dia 21 de gener fins el dia 25), tot utilitzant dades historiogràfiques i testimonis escrits de persones que visqueren aquells dies terribles. Es descriu la sortida del Parlament de Catalunya, l’evacuació d’infants i el paper de l’Ajuda Suïssa en aquesta evacuació. El dia 23 de gener es declara oficialment l’estat de guerra pel govern republicà que fins aleshores i formalment, estava en estat d’alarma. En aquests dies previs té lloc la sortida cap a l’exili de la majoria dels intel·lectuals catalans i del govern de la Generalitat; en concret Lluís Companys, acompanyat del president del Tribunal de Cassació Josep Andreu i Abelló, sortí el dia 24.  Els dies previs, els bombardejos aeris franquistes van ser intensos i van contribuir a una sortida caòtica de  centenars de milers de persones que abandonaren penosament  la ciutat camí de l’exili. Un aspecte interessant d’aquests dies previs a la caiguda, són els plans de destrucció de la ciutat, tot practicant una tàctica de terra cremada que no es van arribar a concretar. El darrer numero del DOGC (Diari Oficial de la Generalitat de Ctalunya) publicat el 25 de gener, ofereix informació curiosa i sorprenent en el dia previ a la desfeta. Per acabar aquesta part, esmentar l’assalt que part de la població feu la nit del 25 al 26 de gener als magatzems de queviures davant les penúries i la fam de dos anys i mig de guerra.

La segona part narra la caiguda: 26 de gener de 1939. La immensa pinça que  els cossos d’Exèrcit Marroquí i de Navarra van fer des del Baix Llobregat i pel Vallès occidental tot confluint en una ciutat que finalment es declarà oberta i no oferí cap mena de resistència. És interessant la manera com la població va rebre les forces d’ocupació que va anar per barris, des dels “suburbios” o barris populars on la gent els rebé amb indiferència, tensió i de manera hostil, als barris més benestants on hi havia gent que feia temps esperava l’arribada de las “fuerzas nacionales” o simplement respirava amb el final de les hostilitats. És molt detallada l’explicació de la manera com l’autodenominat l’Exèrcit d’Ocupació pren les diferents entitats i institucions de la ciutat. Així mateix, l’endemà 27 de gener i els dies posteriors són importants per explicar com la “nueva España Imperial” pren els ressorts del dia a dia: la premsa, els cinemes, el teatre i imposa la “lengua del imperio”. És remarcable el nou paper de l’Església, que ja des de l’endemà deixarà la seva empremta col·laboracionista amb les anomenades (i repetides) misses de campanya. El darrer apartat d’aquesta segona part narra els esdeveniments que tingueren lloc fins la completa ocupació del país el dia 13 de febrer de 1939.

El general Yagüe envoltat de tropa a la plaça Catalunya (naciodigital.cat) Tropes marroquines desfilant pel passeig de Gràcia (elperiodico.com) Missa de campanya a la plaça Catalunya. L’exaltació religiosa, des del primer moment (pinterest.es) La Vanguardia del dia 27 de gener ja “al servicio de España i del Generalísimo Franco” sota la direcció de Manuel Aznar i Josep Pla arribats a corre-cuita des de Sant Sebastià (lavanguardia.es) El nomenclàtor dels carrers i tots els senyals de catalanitat van desaparèixer i van ser perseguits (barcelofilia.blogspot.com) El camp de concentració d’Horta en l’actual recinte dels Llars Mundet ocupava els espais de l’actual facultat de Pedagogia i Ciències de l’Educació de la UB (beteve.cat)

La tercera part se centra en la postguerra: gana, por i repressió i sintetitza en el títol el que va venir a sobre els catalans: la contundent, inexorable i definitiva divisió entre vencedors i vençuts, les penúries, la gana i l’estraperlo i, sobretot, els complexos sistemes de repressió basats en la delació i les denúncies i amb quatre potes operatives: la columna d’ “Orden Público y Policía de Ocupación de Barcelona”, el “Servicio de Información y Policía Militar, SIPM”, el 19º “Tercio de la Guardia Civil” i l’anomenat “Rondín Antimarxista”. Tots ells s’abrandaran sobre la població presumptament desafecta, amb un seguit de camps de concentració i establiments penitenciaris que donarien lloc a la “Justicia de Franco” amb els consells de guerra sumaríssims i el Camp de la Bota com a escenari final dels horrors repressius. El final del capítol acaba amb la detenció i afusellament del president Companys.

El llibre comença amb un breu pròleg de l’Agustí Alcoberro,  director de la col·lecció Dies que han fet Catalunya (Editorial Rosa dels Vents) i una breu introducció a mode de síntesi del llibre i que dona pas a les tres parts de l’obra que acabo de sintetitzar. Una valoració final del que va representar aquella dolorosa i terrible derrota, dins del context internacional en què es va produir i l’abundant i acurada bibliografia, tanquen aquesta obra amb un total de 301 pàgines. L’Oriol Dueñas utilitza en el seu relat molts testimonis, dietaris i memòries de persones que van viure aquells tràgics fets des de punts de vista oposats, de l’alegria i prepotència dels vencedors o des del dolor i la por dels vençuts. La lectura és fàcil, amena, l’autor ha fet un important exercici que és el d’utilitzar un llenguatge proper que sense defugir del rigor, facilita la lectura a un públic ampli que vol aprofundir en aquesta dolorosa i transcendental pàgina de la nostra història contemporània.

Categories
Llibres

La vaga dels tramvies

L’1 de març de 1951, a Barcelona, milers de ciutadans es van negar a agafar els tramvies per protestar contra l’important augment dels preus dels bitllets que inicialment havia de produir-se a Madrid i Barcelona, però al final només es van mantenir a la Ciutat Comtal, cosa que va fer créixer el disgust i el greuge ciutadà. La dictadura va respondre tard i malament al desafiament social que tenia al davant. Com podia reprimir o castigar als que es negaven a fer ús d’un servei públic?

El llibre (Editorial Rosa dels Vents) ens parla dels dies anteriors i posteriors a la data simbòlica del primer de març i continua gairebé fins a mitjans de mes, ja que Barcelona viuria el dia 12 la primera vaga general, des de l’entrada i ocupació per l’exèrcit franquista el 26 de gener de 1939.

L’autor aporta una visió polièdrica de la realitat i del dia a dia barceloní a través de l’anàlisi de fonts molt diverses que permeten aproximar-nos de manera prou fiable a aquella realitat. La premsa diària proporciona prismes d’anàlisi amb lleugers matisos dintre de la monotonia franquista:  tota la premsa és franquista però amb punts de lleugera discrepància, la poca  que permetia un règim tan brutal com la dictadura. De tota manera, no era exactament la mateixa visió de La Vanguardia Española que la de Solidaridad Nacional, prototipicament falangista o la revista setmanal Destino que aportava un toc “liberal”, si es que aquí la paraula es pot escriure sense riure o plorar. Per completar la visió de la realitat s’utilitzen també publicacions afranquistes o directament de la clandestina i perseguida oposició antifranquista, així com múltiples testimonis que ens serveixen per situar-nos al llarg del relat.

En el primer capítol (La ciutat abans de les vagues) es fa una situació del context històric de la ciutat després d’una dècada de repressió, penúries econòmiques i fam. El dia a dia dels ciutadans eren les cartilles de racionament, el mercat negre (el famós estraperlo), les contínues restriccions elèctriques i la por. La Barcelona oficial, la nacional catòlica, vivia en els dies previs, la fe de la “Santa Misión” que eren els prolegòmens del futur Congreso Eucarístico que tindria lloc l’any següent al d’aquesta història i que havia de representar l’apogeu  místic d’aquella Espanya famolenca i reprimida.

El segon capítol (La vaga dels tramvies) és la part central del llibre i relata els dies previs i els immediatament posteriors al dia 1 de març. Sempre utilitzant fonts diverses es va construint un relat on els fulls volanders, les octavetes que cridaven a la protesta són una part important del creixement del malestar ciutadà. Es pot   constatar com és des de baix que es va formant la protesta, tot i que els dies previs els estudiants universitaris s’hi afegiran. És interessant seguir les picabaralles entre els grups falangistes catalans i les seves tensions en una guerra soterrada contra el governador civil Eduardo Baeza Alegría. Finalment el dijous 1 de març, els barcelonins fastiguejats i tips d’una vida miserable embolcallada de la por constant es neguen massivament a pujar als tramvies que van ocupats únicament pel conductor, el cobrador i una parella de la policia armada o algun falangista ben armat. La vaga es mantindrà fins diumenge quan les autoritats preveuen que la protesta decaigui; aquell dia al camp de les Corts es juga partit de lliga entre el Barça i el Racing de Santander. La companyia de tramvies va concentrar gran quantitat d’unitats al voltant del camp, però en una tarda de pluges intenses, el públic de manera callada  va tornar caminant sota l’aiguat.

El següent capítol (La vaga general) explica la manera com es va convocar i desenvolupar la vaga del dia 12 de març. En aquest sentit, el paper de les forces d’oposició clandestina va ser minsa o inexistent i sembla ser que tot va sortir de l’assemblea convocada a la seu de la CNS, la central nacionalsindicalista a la Via Laietana on alguns falangistes díscols i/o elements obrers de la catòlica HOAC haurien recollit el clima que possibilitaria l’acció de protesta. Cal esmentar que la vaga es va estendre per diferents poblacions de la província. La resposta violenta del règim durant tot el cicle de protestes (des de mitjans de febrer fins al 15 de març) va ser contundent: centenars de detinguts, i un nombre indeterminat de morts i ferits; la mort del nen de 5 anys Juan Moreno Ruiz quan la policia efectuà “disparos al aire” és un bon exemple de la brutalitat policial. Malgrat tot, el moviment de protesta aconseguí de manera ràpida l’anul·lació de la pujada de les tarifes i el desconcert i les pors entre els dirigents franquistes.

El quart capítol (“Teniamos razón”. Els franquistes passen comptes) ens explica la recomposició després dels fets de totes les forces del règim i com la premsa tanca files entorn de la dictadura. Tot i així, hi van haver conseqüències internes: la dimissió i substitució de l’alcalde de la ciutat, el baró de Terrades, per el mediocre i gris Antonio María Simarro, així com el cessament del governador civil Baeza que serà substituït pel dur general Felipe Acedo Colunga. El govern va intentar posar ordre dins les files sempre turbulentes dels falangistes locals. La premsa elogià de manera exagerada i amb un descarat autobombo la resposta “súblime” que les autoritats havien donat a la crisi originada per elements externs i infiltrats dels enemics d’Espanya.

Un curt epíleg (Els comunistes (confessen) que només van fer propaganda) explica les caigudes, en dates immediatament posteriors als fets, de molts elements clandestins del PSUC, l’enemic per antonomàsia del règim, i de com a través de les tortures bestials a què van ser sotmesos, la policia social se n’assabentà del paper (o millor dit de la manca de paper) dels comunistes i de la resta de l’oposició clandestina en les protestes del mes de març.

Una breu conclusió (Després de març de 1951), unes Notes acurades i els Agraïments finals clouen l’obra, tot plegat 340 pàgines de lectura amena que ens pot servir per recordar, posar en ordre i conèixer de forma profunda uns fets històrics molt propers en l’imaginari col·lectiu que representen un punt d’inflexió en la monotonia de la dura postguerra.

Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Barcelona, 1962). És professor titular d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), director de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer (Fundació Carles Pi i Sunyer) i membre del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF, adscrit al Centre d’Estudis de les Èpoques Franquista i Democràtica, UAB-CEFID). És membre del Consell Científic del Museu Memorial de l’Exili (MUME La Jonquera). Especialista en l’exili català de 1939 i el primer franquisme a Catalunya, les seves darreres publicacions sobre aquestes matèries són: Exiliats, proscrits, deportats (Barcelona, Ed. Empúries, 2006); 1939 (Barcelona, Península, 2007); Una burgesia sense ànima. El franquisme i la traïció catalana (Barcelona, Empúries, 2010); L’any que va caure París. Aliadòfils i franquistes catalans l’estiu de 1940 (Barcelona, La Magrana, 2010); Contra els catalans franquistes. Lletres de batalla de l’exili i la clandestinitat  (Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montser­rat, 2014); Fer-se franquista. Guerra civil i postguerra del periodista Carles Sentís (1936-1946) (Palma, Lleonard Muntaner, Editor, 2015); i, amb Mireia Capdevila, Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) (Barcelona, L’Avenç, 2017). (Extret de: https://www.lleonardmuntanereditor.cat)

Categories
Cinema i sèries

El silencio de otros


Any: 2018
Durada: 95 min.
Direcció: Almudena Carracedo i Robert Bahar
Guió: Almudena Carracedo i Robert Bahar
Música: Leonardo Heiblum i Jacobo Lieberman
Fotografia: Almudena Carracedo
Repartiment: Dotzenes de testimonis i de víctimes del franquisme
Productora: Coproducció España, Estados Unidos, Francia i Canadá; Semilla Verde Productions, Lucernam Films, American Documentary POV, Independent Television Service, Latino Public Broadcasting (LPB), El Deseo
Sinopsi: El silencio de otros és un documental que revela la lluita silenciada de les víctimes del llarg règim del general Franco, que continuen buscant justícia fins als nostres dies. Filmat al llarg de sis anys, la pel·lícula segueix a les víctimes i els supervivents del règim franquista a mesura que organitzen l’anomenada “querella argentina” i confronten un “pacte de l’oblit” sobre els crims que van patir.

El meu comentari
Qui més qui menys hem vist algun documental sobre la Guerra civil i el franquisme. De fet és un gènere amb força predicament. Hem localitzat almenys un centenar de títols des que en 1963 Mourir à Madrid, dirigida per Frédéric Rossif, inicià aquesta temàtica documental. Vegeu la nostra llista amb 98 títols a IMDb Documentals sobre la Guerra civil i el franquisme des de 1963.


El silencio de otros podríem dir que és un documental de recerca-acció amb una base intimista, directe i emocionalment precís que toca diversos aspectes de la memòria democràtica: la repressió, les fosses comunes, la corrupció policial, el robatori de nens per part del franquisme, tot al voltant de la dita querella argentina contra els crims del franquisme.

He de confessar que no havia vist la pel·lícula quan es va estrenar i que ara quan l’he vista, m’ha colpit i emocionat, tot i que la majoria dels fets, per no dir tots, són coneguts per una part de la població que ha viscut el franquisme i totalment desconeguts o volgudament oblidats per una altra part que ha volgut mal enterrar aquests mateixos fets.

“El Mirador de la Memoria”, el monument a les víctimes de la Guerra Civil a la vall del Jerte


El documental va enllaçant diverses històries personals, amb els propis protagonistes que ara ploren, després es reivindiquen i algun cop celebren petites victòries de reconciliació amb la història. En total, les dades oficials compten que hi ha més de 120.000 víctimes exhumades en 2.591 fosses que es troben repartides al llarg del territori espanyol. Andalusia, Aragó i Astúries són les comunitats amb un major nombre de fosses identificades. Moltes d’aquestes fosses són a sota d’edificis emblemàtics i sobretot als vorals de les carreteres, com una de les que surten a la pel·lícula al poble de Buenaventura, on van deixar a la mare de Maria Martín el 21 de setembre de 1936. Més de 70 anys després, Maria seguia posant flors a la cuneta, en el punt quilomètric on hi ha la seva mare.

Maria Martín que amb 81 anys visita l’indret on hi ha les restes de la seva mare


El film ha guanyat una trentena de premis i ha tingut un munt de bones crítiques de professionals i també del públic. Podeu llegir-ne algunes recollides a Filmaffinity

Un film absolutament recomanable, dur emocionalment, però en absolut venjatiu. Un punt més de la nostra Memòria democràtica.

Categories
Llibres

La sega

El nen Goriet (Gregori) és qui guia el relat. Estem en un poblet indeterminat del Maestrat, a les muntanyes a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta del segle passat. La població rural, molt disseminada per molts massos més o menys aïllats, viu la lluita irregular entre el maquis i la Guàrdia Civil. Els pares del nen són masovers. De la muntanya baixen els guerrillers que sovint passen pel mas on busquen aixopluc. Els civils també utilitzen el mas com a punt de partida de la seva cruel repressió contra els guerrillers i de manera indiscriminada contra la pobre i atemorida població rural.

Els guerrillers del maquis compten amb la complicitat material i sentimental de la filla del mas, la Teresa, i les reticències de la mare, que ha vist com el seu marit era una víctima més de la violència de la Guàrdia Civil. La novel·la segueix l’evolució del nen protagonista, en primera persona, i de la seva família, dividida i sacsejada per les lluites entre guerrillers i guàrdies.

Martí Domínguez és doctor en Biologia, entomòleg i especialista en lepidòpters. Actualment és professor de periodisme a la Universitat i dirigeix Mètode, una excel·lent revista de difusió de la investigació de la Universitat de València. L’any passat va publicar l’esperit del temps. (llegiu la ressenya que el nostre amic Pep va fer el passat més de febrer) que ha rebut el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2019.

La novel·la que ens ocupa és una lectura apassionant i utilíssima per entendre una part de la nostra història recent menystinguda i oblidada. La trobareu en edició de butxaca d’editorial Proa (328 pàgines) per poc menys de nou euros i us asseguro que us endinsareu en un relat intens que no podreu deixar fins al final.

Categories
Conferències i cursos Internet i blogs amics

Històries de Barcelona (Ateneu Barcelonès)

Imatge principal. “Portrait du vieux Cerdà (Ildefons Cerdà), auteur de l’Eixample” Artista: Ramón Martí Alsina (1826–1894); Col·lecció Ateneu Barcelonès, 1878, Tècnica: oli sobre tela; dimensions 142 × 114 cm. Exposat a la Biblioteca de l’Ateneu Barcelonès.

Barcelona i les seves històries

No hi ha cap dubte que la ciutat de Barcelona és un punt de referència nacional, hispànic i europeu en molts àmbits històrics, culturals, literaris o artístics. Podem dir que Barcelona “està de moda” i d’alguna manera “marca la moda”. 

Barcelona ha estat i és escenari i marc d’innombrables fets històrics transcendents i de fets quotidians; ciutat de personatges cèlebres i de persones anònimes; d’un ric patrimoni urbanístic i artístic; de burgesos i de menestrals; d’industrials i d’obrers; i de burgeses i de treballadores. Tots i cadascun d’aquests àmbits tenen les seves històries de Barcelona, són la història a Barcelona

L’Ateneu Barcelonès al bell mig de la ciutat, ha estat en alguns casos testimoni i observador d’algunes d’aquestes històries. 

La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès va programar i dur a terme el primer semestre de 2018 el Cicle Històries de Barcelona, amb sis conferenciants amb perfils ben diferenciats, que ens endinsen amb les seves narratives i anàlisis en diverses històries en el marc de la ciutat de Barcelona.

El temes tractats són ben diversos: Barcelona i el tràfic d’esclaus; Cerdà i l’Eixample; El doctor Robert i el Tancament de caixes; El Barri gòtic; Dones barcelonines; Els nazis a Barcelona. Ara podeu tornar a veure per You Tube, cinc d’aquestes sis conferències. Malauradament la darrera no es va poder enregistrar per raons tècniques.  També podeu accedir a un text resum de la conferència al Blog de la secció d’Història. 

Presenta les conferències Joan Solé Camardons, ponent de la secció d’Història (2015-2020). 

Barcelona i el tràfic atlàntic d’esclaus, amb Martín Rodrigo Alharilla, historiador i professor titular d’Història Contemporània del Departament d’Humanitats de la UPF i coordinador editor de Les bases colonials de Barcelona 1765-1968. 28 de maig 2018. Més informació aquí.

Ildefons Cerdà i l’Eixample de Barcelona, Lluís Permanyer, periodista, cronista de Barcelona i autor de l’obra L’Eixample. 150 anys d’Història. 14 de maig 2018. Més informació aquí 

El doctor Robert i el Tancament de Caixes amb Enric Calpena, periodista,  historiador,  dirigeix i presenta el programa de divulgació històrica En guàrdia, a Catalunya Ràdio i  autor de Barcelona, una biografia,16 d’abril 2018.  Més informació aquí

El Barri Gòtic de Barcelona invent o reconstrucció? amb Dani Cortijo, historiador, guia de la ciutat de Barcelona, autor de l’obra Històries de la Història de Barcelona i creador del blog Altres Barcelones ,19 de març 2018. Més informació aquí

Dones de Barcelona. Històries barcelonines, amb Elisenda Albertí, escriptora, editora i autora de Dones de Barcelona, històries i llegendes barcelonines des del segle IV fins al segle XIX; Decidides, 7 dones contracorrent; i Compromeses, 8 dones excepcionals. 26 de febrer 2018. Més informació aquí

Nazis a Barcelona. La 2ª guerra mundial i la ciutat. Francesc Vilanova, historiador, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona i coautor de Nazis a Barcelona. 5 de març. Més informació aquí. No es disposa del vídeo perquè no es va poder enregistrar per raons tècniques.

Franquisme i amistats nazis (1939-1945) 

Autor del text: Francesc Vilanova

Entre 1939 i 1945, entre la fi de la Guerra Civil espanyola i l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la presència de representants de l’Alemanya Nazi i de la Itàlia feixista a Catalunya de la postguerra va ser reiterada. El règim franquista, malgrat la seva neutalitat oficial en la guerra europea, va tenir un gran interès a mostrar la seva coincidència ideològica i política amb les dictadures de Hitler i Mussolini en l’intent de construir una “Nova Europa” totalitària.

Les visites del cap de les SS, Heinrich Himmler, i del gendre de Mussolini, el comte Ciano, van ser el moments més destacats d’aquesta presència dels “amics” nazi-feixistes.

Nazis_Barna_Visita-comte-Ciano-Barcelona-Rambla_1799830194_40990583_900x596

Imatge: Visita del comte Ciano a Barcelona al seu pas per la Rambla / Brangulí / ANC

Al costat d’aquests dos episodis, però trobem un entramat de visites diplomàtiques, militars i acadèmiques i tot un seguit d’esdeveniments socials i culturals, centrats sobretot a la ciutat de Barcelona, que van comptar amb els suport de les autoritats franquistes locals i la complicitatde la premsa barcelonina de l’època.

Tot plegat va deixar un testimoni gràfic molt impactant que el llibre Nazis a Barcelona. L’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) recupera per primer cop de forma sistemàtica, amb materials procedents de diversos arxius històrics. Una esplendor feixista, propiciada per les noves autoritats, que només va desaparèixer quan la guerra europea es va anar decantant a favor de les democràcies.

Nazis a Barna_Paranimf-Universitat-Barcelona-Llibre-Alemany

Imatge: Vista del Paranimf de la Universitat de Barcelona, seu de l’Exposició del Llibre Alemany / Col·lecció Merletti / IEFC

Vegeu també l’article de Sílvia Marimon al diari ARA 21/05/2017 “Una investigació destapa la Barcelona que va estimar els nazis

Nazis_Barna_Al-Teatre-Tivoli-Barcelona_

Imatge: La celebració del desè aniversari de l’arribada dels nazis al poder al 31 de gener del 1943 al Teatre Tívoli de Barcelona / Col·lecció Merletti / IEFC

Categories
Llibres

Un poble traït (i 2)

Publicitat telemàtica del diari ara.cat .

El franquisme: corrupció i terror (1945-1969) relata els esforços de Franco i la propaganda del règim per a reescriure el seu paper a la Segona Guerra Mundial, amb un munt de mentides sobre l’actuació del dictador i la ficció del seu rol com a defensor de la neutralitat espanyola. En acabar la guerra, Franco va saber defensar-se dels Aliats amb una astúcia que fa difícil subestimar la seva intel·ligència política. En política interior va intentar consolidar els tres suports: l’Església, l’Exèrcit i la Falange i en política exterior subratllava els elements catòlics i monàrquics del seu règim, tot presentant-ho com una cosa genuïnament espanyola. Mentre, la repressió continuava i la situació social era terrible. En aquest context les possibilitats de corrupció eren gairebé il·limitades. L’autarquia va enfonsar l’economia i les elits del règim s’enriquien. La família del Caudillo va fer un salt en els nivells de corrupció després que la filla Carmen (Nenuca) es casés amb el que seria marqués de Villaverde l’any 1950. La nova situació geoestratègica del règim deguda a la guerra freda (el famós «centinela de occidente»), juntament amb el pla d’estabilització de 1959 van salvar el país de la imminent fallida econòmica. La llei de successió convertí la dictadura en una monarquia i el període acaba l’any 1969 amb la proposta a les Corts de Joan Carles com a futur successor del dictador.

https://www.ara.cat/videos/entrevistes/Entrevista-dAntoni-Bassas-Paul-Preston_3_1598870104.html

En aquest enllaç podreu veure una entrevista que Antoni Bassas va fer a Paul Preston el 20/6/2016 durant la seva estada a Barcelona per ser investit Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. L’entrevista comença amb el tema del Brexit que en aquells moments era molt mediàtic. La resta de l’entrevista fa al·lusions constants als temes del llibre ressenyat que en aquells moments estava escrivint

La llarga marxa cap a la democràcia (1969-1982); la decadència física de Franco anirà augmentant ostensiblement fins la seva mort. El nomenament de Vicente Enrique y Tarancón al capdavant de l’Església espanyola és el senyal del distanciament del Vaticà respecte del règim. L’oposició política s’organitza lentament i els moviments populars i obrers sobretot al voltant de les Comissions Obreres controlades pel PCE i el PSUC suposen un problema al qual el règim respon amb la repressió de sempre. Moviments armats com ETA, el FRAP i el GRAPO tensionen amb els seus atemptats les contradiccions del franquisme. En aquests anys terminals els franquistes es van dividir entre els anomenats «aperturistes», els tecnòcrates grisos anomenats «continuistes» i els ultres o «immobilistes» intransigents. Els caps militars i de la policia i la Guàrdia Civil, els falangistes radicals, i el cercle familiar de Franco es van unir fins el final formant l’anomenat «búnquer». La mort de Carrero Blanco en atemptat d’ETA el 20 de desembre de 1973, va representar la lluita entre les diferents camarilles per la successió al front del consell de ministres. En morir Franco el 20 de novembre de 1975, Joan Carles de Borbó es converteix en rei i els diversos sectors del capitalisme espanyol expressen al rei el desig de desfer-se’n dels mecanismes polítics del franquisme. Comença la Transició, llarg procés polític que implicarà una reforma de les estructures del règim, pactada entre els aperturistes i l’oposició. El compromís democràtic del monarca era dèbil a ulls de molts observadors i el poder del búnquer i, sobretot, de les forces armades era molt gran. Això provocarà diversos intents involutius que culminaran en el no reeixit cop d’estat del 23 de febrer de 1981. L’entrada d’Espanya a l’OTAN, el retrocés de l’incipient estat de les les autonomies i l’arribada del PSOE al poder l’octubre del 1982 marcaran el final d’aquest període. A partir d’ara caldria enfrontar-se amb problemes socials i econòmics a llarg termini, a les divisions relacionades amb el llegat de la Guerra Civil, les hostilitats entre el nacionalisme espanyol i les perifèries i el llast permanent de la corrupció.

El darrer període de l’Espanya contemporània: consolidació i crisi de la democràcia espanyola (1982-2014) comença amb la llarga hegemonia dels governs del PSOE des del 1982 fins el 1996. L’aparell de l’Estat i l’economia heretades pel govern de Felipe González necessitaven reformes urgents. La idea de base era la necessitat d’introduir mesures d’austeritat i de tolerància amb elements del franquisme. El pragmatisme dels socialistes els va portar a consentir el terrorisme d’Estat contra ETA. Tot i així es va erradicar lentament el colpisme dins les forces armades, un procés de reconversió industrial va acabar (per privatització o tancament) amb les empreses que integraven el franquista INI. L’èxit econòmic dels primers anys va culminar amb l’adhesió a la CEE (gener 1986). També va resoldre, amb la permanència definitiva després d’un polèmic referèndum, l’ambigua posició del PSOE sobre l’OTAN. Els èxits econòmics es van veure tacats per dos grans problemes no resolts: el terrorisme i la corrupció. La resposta va ser continuar utilitzant el terrorisme d’Estat (els GAL) com ja havien fet els governs de dreta postfranquistes. Nombroses funcionaris i polítics socialistes van ser jutjats i condemnats i l’ombra de la sospita incloïa al famós senyor X (o sigui, el propi González) al capdamunt de la cadena d’assassinats i extorsions. El cas de corrupció de Juan Guerra (germà del vicepresident del govern Alfonso) va ser el primer (1989) en esquitxar els socialistes i va ser el detonant que va impulsar els periodistes a investigar-ne més. Els casos es van estendre per Andalusia (subsidis del PER o els ERO fraudulents, entre d’altres). Un cas important va ser el de Filesa, Malesa i Time Export (entre 1988 i 1991), empreses fictícies que desviaven fons il·legals (prop de 1000 milions de les antigues pessetes) per finançar irregularment el partit. El Partit Popular (l’oposició de la dreta postfranquista), també va estar implicat en una doble comptabilitat fraudulenta, però el cas va caure perquè les escoltes telefòniques presentades com a prova es van anul·lar pel Tribunal Suprem.

El degoteig dels casos de corrupció i el desgast polític, entre d’altres motius, van possibilitar la l’arribada al govern del PP de l’adust José Maria Aznar el març de 1996. Les dues legislatures seguides de govern d’Aznar (la segona amb majoria absoluta) es van caracteritzar per la privatització dels grups industrials o de serveis que encara quedaven en el sector públic i, sobretot a partir de l’any 2000, per una centralització progressiva de les estructures de l’estat i un distanciament polític i social de Catalunya. La gestió opaca i amb mentides de la informació després d’uns atemptats islamistes l’11 de març de 2004 a Madrid va motivar la pèrdua de les eleccions generals i el retorn del PSOE al poder amb José Luís Rodríguez Zapatero. Durant el seu mandat, des de Catalunya es va presentar un nou Estatut d’Autonomia (2006) que després de ser aprovat per les Corts Generals i sancionat en referèndum va ser recorregut pel PP. Quatre anys després, el Tribunal Constitucional anul·la bona part dels articles de l’Estatut i això inicia una sèrie de protestes polítiques multitudinàries que qüestionen l’encaix de Catalunya a l’Estat.

La crisi econòmica global (2007-2012) colpeja Espanya, motiva la caiguda del govern socialista (2011) i l’arribada al govern, amb una àmplia majoria absoluta, del PP sota la presidència de Mariano Rajoy, que amb polítiques d’austeritat fortament conservadores i recentralitzadores, aguditzen els problemes socials i les demandes independentistes des de Catalunya. Els darrers anys surten a la llum i, finalment arriben als tribunals, múltiples casos de corrupció lligats a l’època d’Aznar al govern (cas Bárcenas, múltiples fraus immobiliaris lligats a la llei del sòl, cas Gurtel, entre molts d’altres). La corrupció esquitxa Convergència i Unió, la coalició nacionalista de govern a Catalunya i al seu anterior president Jordi Pujol. Per últim, la Casa Reial, veu el processament de la filla del rei (Cristina de Borbó) i el seu marit (Iñaki Urdangarín) per conductes corruptes. El propi rei Joan Carles està implicat en suborns, tràfic d’influences i cobrament de comissions il·lícites; tot això surt a la llum pública com a conseqüència d’un accident del monarca en una cacera il·legal d’elefants (abril de 2012), on era acompanyat per la seva amant. Això i un deteriorament acusat de la seva salut portà a la seva abdicació el 19 de juny de 2014. El seu fill Felip VI, serà el nou monarca en una situació molt complexa.

Comentari:

Es tracta d’un llibre de 776 pàgines, de les quals el text pròpiament dit n’ocupa 607. L’apartat de notes és molt exhaustiu, com és habitual en els llibres de Preston, amb gairebé 140 pàgines i multitud de cites bibliogràfiques. A continuació una pàgina d’agraïments i un índex alfabètic completen l’obra.

Llibre de lectura apassionant que atrapa totalment. El fil conductor és ben bé una hipòtesi de treball que Preston confirma amb multitud de dades: el considerar la incompetència de la classe dirigent espanyola com el principal obstacle per a la cohesió social i el progrés del país i com al llarg de les dècades, els principals actors socials del relat històric, és a dir, les elits econòmiques, tant agràries com industrials, l’Església catòlica i l’exèrcit de forma molt sovint coordinada, defensen aferrissadament i gairebé sense límits els seus privilegis, el que provoca endarreriment econòmic, conflictes socials i tensions territorials. Al llarg dels anys es va passant del pessimisme gairebé crònic a moments d’optimisme, sovint fugaços, ja que la resposta de les elits, amb diferents nivells en funció del context, sempre acaba sent de defensa total del seu estatus amb molt poques concessions. Evidentment la història no es repeteix mai, però dissortadament les voltes cícliques que va fent, són massa semblants.

Podeu anar a la primera part d’aquesta ressenya

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics

L’home més perillós d’Europa, Otto Skorzeny a Espanya

Font: Filmoteca de Catalunya

Ahir dimarts es va presentar a la Filmoteca aquest documental coproduït per QUINDROP, RTVE i IB3. En acabar el passi, es va fer un interessant cinefòrum amb els directors i guionistes (Pablo Azorín i Pedro de Echave) i l’historiador Joan Buades. Aquest proper dissabte dia 14 de març podreu veure el documental: tve2 (20,30 en castellà) IB3 (21,40 en català). Ara ho podeu veure en YouTube.

Otto Skorzeny va ser el nazi predilecte de Hitler. Membre de les SS en el Leibstandarte Adolf Hitler (la guàrdia pretoriana del Führer), va ser el responsable de l’escamot que va alliberar Mussolini després de la seva destitució i arrest com a conseqüència del cop d’estat de Badoglio a l’estiu de 1943. Nazi convençut, Skorzeny té altres sonores intervencions durant la guerra. Quan es produeix la capitulació és detingut, jutjat i enviat a un camp de presoners d’on fugirà de forma fàcil i inexplicable. Passarà a Espanya i aquí serà acollit pel règim franquista. Al llarg dels quasi trenta anys fins la seva mort, col·laborarà en la xarxa d’evasió de molts nazis cap a Sud-amèrica, s’enriquirà amb el règim franquista, tindrà un paper destacat en nombroses i tèrboles maniobres especulatives i d’espionatge a favor de tota mena de països (Estats Units, Egipte i, increïblement, Israel).

Otto Skorzeny (font: wikipedia.org)

El film és el resultat d’una investigació en diversos arxius com ara el del mateix Skorzeny o d’informes elaborats per la CIA i els serveis d’intel·ligència britànics.També inclou entrevistes a historiadors i investigadors, així com a la seva única filla. La història d’aquest individu sense escrúpols i les seves connexions amb la dictadura franquista s’expliquen en aquest excel·lent documental. Malgrat tot encara hi ha moltes preguntes sense resposta.

Categories
Cinema i sèries

Mientras dure la guerra

Descripció: Ja era hora de poder veure una bona pel·lícula sobre la Guerra civil (1936-1939). No és una pel·lícula biogràfica de l’escriptor i rector de la Universitat de Salamanca, Miguel de Unamuno, sinó un retrat d’una guerra des de la perspectiva dels intel·lectuals. Amenábar se serveix de la figura del rector, amb totes les contradiccions d’Unamuno, per desballestar i enfonsar els arguments d’un règim i la postura dels que tenien més veu.

Crítica: El cinèfil