L’etiqueta “Història” no és sinònim de “passat” sinó que fa referència a l’estudi que intenta explicar les raons d’allò que ha passat. És millor reservar el terme per a llibres d’Història o escrits per a historiadors. Es pot posar “Memòria” o “Política” o el període històric.
UNA HISTÒRIA CULTURAL DEL LLIURE PENSAMENT CATALÀ (1868-1923)
335 pàg. – Editorial Afers – 2018
El lliure pensament català és un dels moviments socials més desconeguts de la nostra història contemporània, malgrat que va ser un dels més rellevants i influents durant el Sexenni Democràtic (1868-1874) i la Restauració borbònica (1874-1923). Aquest llibre l’analitza des d’una perspectiva d’història cultural i presta atenció a les seves estructures organitzatives, al seu permanent activisme anticlerical i a les confluències que generà amb diferents espiritualitats alternatives i moviments socials i polítics. Maçons, republicans, anarquistes, espiritistes i, fins i tot, alguns protestants, teòsofs o socialistes participaren d’alguna manera en tot el magma de tendències que s’integraren al moviment lliurepensador. En el marc d’una societat majoritàriament catòlica, l’activisme lliurepensador contribuí decisivament a construir noves identitats anticlericals que es mobilitzaren amb múltiples objectius: combatre la influència de l’Església en el món educatiu i en les consciències femenines, construir cosmovisions alternatives al creacionisme o secularitzar els ritus. Òbviament, no foren tasques fàcils i generaren una autèntica «guerra cultural» contra un catolicisme que pretenia mantenir la seva posició dominant.
El lliure pensament va ser un moviment repulsiu per a les forces conservadores i catòliques, però també mal vist per alguns sectors pregressistes i esquerrans, perquè trencava les solidaritats de classe, desviava els obrers de la lluita contra el capital,
Tanmateix, moviments que no eren contraris al sufragi femení, es van mostrar contraris a retardar-lo fins que la voluntat de la dona deixés d’estar sotmesa a l’Esglèsia.
Amb la caiguda de la Primera República i l’inici de la Restauració, l’Esglèsia va recuperar la seva influència política i l’Estat va legislar favorablement als seus interessos i va afermar la seva posició com a potència simbólica en la societat, tornant a tenir el monopoli de la gestió de naixements, matrimonis i enterraments
Al llarg dels dos mandats, 2015-2017 i 2018-2020, he estat ponent coordinador de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès. El dia 16 de novembre vaig presentar el darrer acte La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte que ja podeu veure en vídeo.
La Guerra dels Segadors: inici i fi d’un conflicte: Antoni Simon, Pere Cristòfol i Àngel Casals. Presenta Joan Solé Camardons. Ateneu Barcelonès, 16-11-20
Amb aquest article vull acomiadar-me d’aquest càrrec entre els amics i les amigues que em coneixeu i /o que llegiu aquest Blog, com ja ho he fet amb els socis i les sòcies de l’Ateneu Barcelonès. No és un comiat trist, continuaré com a coordinador de la Tertúlia Amics de la Història i espero que podrem reprendre les nostres tertúlies a partir de gener, quan la Covid ens deixi. A més, en Narcís Argemí que, també, és membre de Gaudir la Cultura, agafa el relleu com a ponent de la Secció d’Història, i tindrà tot el nostre suport.
Un balanç quantitatiu
En aquest sis anys, la Secció d’Història ha organitzat o bé ha acollit 93 actes. El balanç provisional, sense haver tancat, encara, les dades de 2020, suposen una assistència de més de 6.550 persones, que representa una mitjana de 70 persones, per acte. Quant a les visualitzacions, dels 60 vídeos fan un total de més de 28.000 visualitzacions, amb una mitjana de 467 visualitzacions per vídeo. El format dels actes ha estat: la conferència emmarcada en un cicle temporal o temàtic, la conferència singular, el debat, la commemoració, l’homenatge a persones o institucions i el cine fòrum.
A més, l’any 2015, un grup de socis i sòcies de l’Ateneu vàrem crear, amb una periodicitat mensual, la Tertúlia Amics de la Història, que ha dut a terme 32 tertúlies. Les podeu consultar a l’apartat “Tertúlies” del Blog d’Història.
Jordi Roca Vernet “Barcelona. Enginy de la revolució liberal. Exaltats, milicians i conspiradors”
Tots els actes tenen un informació complementària, sovint amb un resum, bibliografia o altres dades de les persones conferenciants o tertulianes alBlog d’Història [https://historia.ateneubcn.cat/], que vàrem iniciar el 2015 i que hem anat ampliant en continguts. A més, durant l’any 2020, en haver-se hagut de reduir l’activitat presencial, per raó de l’emergència sanitària, s’han preparat 6 reculls de recursos en línia. Us convidem a visitar i a subscriure-us al Blog d’Història. Només, heu d’anotar el vostre correu electrònic.
Les persones que hi han participat i les que trobarem a faltar
Al llarg d’aquests sis anys, han participat 150 persones conferenciants i 40 convidades a la Tertúlia Amics de la Història. A totes i a tots els agraïm la seva participació i el seu interès. A títol de record i d’homenatge, anotem una referència a les persones conferenciants i convidades que ens han deixat:
Josep Maria Benaul i Berenguer, historiador sabadellenc, professor de la Universitat de Barcelona, que va participar en el cicle sobre Grups i classes socials a Catalunya, amb la conferència que ens consta que va preparar amb molta cura, per la dificultat de trobar informació rellevant sobre el tema: Dels menestrals a la petita burgesia catalana. Una aproximació des de la manufactura.
Pep Bujosa, matemàtic i docent, que havia participat recentment a la Tertúlia Amics de la Història, crític de teatre de qui podeu llegir-ne els darrers articles al Blog Gaudir la Cultura , a l’apartat: El racó del Pep: In memoriam.
Tinc un bon record i un gran agraïment per a tot l’equip de la Secció, totes les sòcies i els socis d’Història i per a totes les persones membres de la Comissió de Cultura i per al personal de l’Ateneu. També, per a tota la Junta, especialment amb les persones vocals amb qui he tingut més contacte, i amb el seu president, Jordi Casassas, que ha presentat diversos actes de la Secció d’Història. Finalment, el meu agraïment a aquelles persones amb qui he discrepat subtilment o obertament, però que malgrat tot, m’han ajudat a continuar.
A mode de conclusió
El balanç de totes aquestes activitats l’ha de poder fer cada ateneista. Com a ponent coordinador de la Secció d’Història, aspiraria a millorar-ne el contingut, l’assistència en directe de sòcies i socis i de públic en general i, també, incrementar la difusió dels vídeos. Crec que cal continuar potenciant els cicles d’Història propis de la Secció i, també, els cicles intersectorials, amb la participació d’altres seccions de l’Ateneu. També, es podrien potenciar les activitats anomenades de “Memòria Democràtica” i, almenys una vegada a l’any, seria molt interessant, en aquests moments que vivim, programar una activitat, en col·laboració amb altres entitats memorialístiques, com es va fer recentment amb l’acte: La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria. D’altra banda, recomanaria contactar, novament, amb entitats acadèmiques recercadores i amb entitats i revistes de divulgació històrica. La recerca històrica ha de poder arribar a un gran públic, sense perdre el seu rigor intrínsec.
“La nostra Memòria Democràtica. Via Laietana, d’espai de tortura a espai de memòria”. Gemma Domènech, Josep Cruanyes i Agustí Alcoberro. Ateneu Barcelonès, 22-10-20.
Finalment, caldria pensar en crear i desenvolupar nous formats (jornades, concursos, sortides, recorreguts, crítica de sèries sobre història, cine fòrum, debats amb joves historiadores i historiadors i periodistes, entre molts altres), per divulgar i arribar a persones joves i, en general, a un públic que, actualment, pot veure la “Història” com una cosa del passat, sense gaire atractiu, en lloc de tenir-la com a un referent per millorar la construcció del seu futur.
Barcelona, 22 de novembre de 2020
Joan Solé Camardons
Ponent de la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès (2015-2020)
Fundador i coordinador de la Tertúlia Amics de la Història
El curt període històric que analitza el llibre és d’una intensitat brutal. Estem a poques setmanes del final de la Primera Guerra Mundial i Alemanya està a punt de perdre-la. La data que l’autor (Sebastian Haffner) considera com a inici del procés, no de la revolució pròpiament dita, és el 29 de setembre de 1918. Però abans d’anar als fets revolucionaris cal situar el context històric.
L’Alemanya imperial, el Reich de Bismarck, s’havia construït sobre la base d’una unificació des de dalt: L’aristocràcia i l’alta burgesia havien edificat un immens edifici industrial fort i temut a l’exterior, però amb greus mancances estructurals internes. L’omnipotència del kàiser i la indefinició dels límits del poder executiu de la Cancelleria contrasten amb un legislatiu (el Reichstag) buit de contingut. Durant les primeres dècades del govern de Bismarck, l’obrerisme alemany encarnat més tard pel Partit Socialdemòcrata (SPD) havia estat perseguit. A partir de 1890, l’SPD, a l’igual que altres partits burgesos com el Zentrum catòlic o el liberal Partit Popular Progressista (FVP), s’integren en el sistema. El partit (amb August Bebel i Wilhelm Liebknecht, el pare de Karl, el futur espartaquista) ha anat evolucionant cap a posicions reformistes, malgrat que la militància segueix confiant en una futura revolució social. Durant l’anomenat període Guillemí (1890 – 1914), el partit esdevé el més votat i al 1912 és el més fort del sistema, malgrat que la seva participació en el poder sigui pràcticament nul·la. L’internacionalisme formal de l’SPD es posa en crisi quan s’inicia la Gran Guerra. En aquests moments és un partit del sistema i vota favorablement els pressupostos de guerra; només una minoria s’hi oposa i vota en contra (96 diputats socialdemòcrates voten a favor i només 14 ho fan de manera negativa). Al llarg de la guerra, això provocarà una escissió amb la formació d’un minoritari partit “independent” (l’USPD).
Si l’objectiu del partit era augmentar la influència a través del Parlament i així arribar al poder, la guerra era una oportunitat: per primera vegada eren necessaris. Durant els anys de guerra, l’Alt Comandament Alemany era qui manava de facto, absolutament i dictatorial al país: Von Hindenburg i, sobretot Ludendorff amb ma de ferro, dirigien el país. El malestar social per la guerra havia donat lloc a importants protestes i vagues l’any 1917 i el gener de 1918: La repressió del moviment obrer va ser brutal; malgrat tot l’organització dels treballadors en forma de consells seria de molta utilitat posteriorment. Els treballadors eren massivament socialdemòcrates i el paper dels dirigents del SPD era indiscutible en aquests moments.
Erich Ludendorff (1865-1937). Principal responsable de la dictadura militar i de la “cessió” de poders al Parlament (Font: Viquipèdia).
El dia 29 de setembre de 1918 és, a ulls de l’autor, una data clau en la història d’Alemanya. Ludendorff era l’autèntic poder de la dictadura militar. Personificava la nova classe burgesa que durant la guerra i de mica en mica, havia anat arraconant l’alta aristocràcia. El dia 29 va exigir que es sol·licités una demanda d’armistici urgent, en 24 hores. El seu únic objectiu va ser “administrar la derrota” per salvar l’exèrcit i el seu honor. Per tal que l’oferta de pau fos acceptada per part dels aliats, aquesta havia de provenir de qui sempre havia defensat els acords de pau, o sigui, la majoria parlamentària. Per tal que la majoria ho acceptés, l’esquer va ser la promesa de reforma de la constitució per donar lloca a un règim parlamentari. Els famosos 14 punts de Wilson serien, en aquell moment, l’inici de les negociacions de pau: el poder enverinat pels partits de la majoria parlamentària (el SPD n’era el més important) i l’exèrcit que sortia de tot plegat indemne, com si la cosa de la derrota no anés amb ells. En els dies següents es produeix la dimissió del canceller imperial i arriben diversos comunicats de Wilson on s’endureixen de manera progressiva les condicions de l’armistici. Després del tercer comunicat de Wilson era evident la necessitat d’abdicació del kàiser. Calia anticipar-se, així ho pensaven el nou canceller, el príncep Max de Baden i l’home fort del SPD, Friedrich Ebert. El mes d’octubre fou un període d’ambigüitat: entre la guerra i la pau, entre la dictadura militar i la democràcia parlamentària, entre l’Imperi del kàiser i la revolució. El dia 5 d’octubre s’informa a la població de la imminent derrota i el 25 d’octubre es produeix el sobtat canvi constitucional en què el nou govern (amb l’SPD formant-ne part) depèn directament del Parlament.
Friedrich Ebert (1871 – 1925), dirigent socialdemòcrata i un dels principals protagonistes d’aquesta història (Font: Viquipèdia) Maximilian de Baden (1867-1929), va se l’últim cancellera imperial d’Alemanya (Font: Viquipèdia)
Al final, la revolució no va venir per la “qüestió del kàiser” sinó per un acte desesperat del comandament de la Marina. Un grup d’oficials pretén, en un acte d’honor esbojarrat fer la flota de guerra a la mar per una darrera batalla contra els britànics. La tropa s’amotina i es nega a embarcar-s’hi. És el dia 30 d’octubre i aquest és el primer acte de la revolució, feta no contra el govern, sinó a favor del nou govern amb presència socialdemòcrata. En els dies següents el motí s’escampa i el dia 4 de novembre es formen els primers comitès de mariners. El govern envia el diputat de l’SPD Gustav Noske a parlar amb els mariners sollevats. Els mariners entusiasmats, anomenen governador Noske en el benentès que la direcció socialdemòcrata és al darrera de la revolució tan esperada durant dècades. Noske, Ebert i la direcció del partit estan en contra del moviment revolucionari, però fan un doble joc. La rebel·lió i la formació de consells i soldats s’estén com una taca d’oli arreu. Aquest moviment era socialdemòcrata, no era ni bolxevic, ni espartaquista. Els líders de la molt minoritària “Unió espartaquista” dins encara de l’USPD i precursora del futur partit comunista (KPD), eren a la presó o acabaven de sortir-ne (és el cas de Rosa Luxemburg o de Karl Liebknecht) i es posa al davant com a canceller a Friedrich Ebert que seria qui en els propers mesos ofegaria la revolució que ara li donava el poder. Per altra banda, el procés avança i el moviment revolucionari aconsegueix el dia 9 de novembre l’abdicació de Guillem II, es proclama la República. Els delegats revolucionaris triats pels consells d’obrers i soldats creen, per la seva banda, un “consell de comissaris del poble”, un govern revolucionari amb Ebert al capdavant. Ebert i els dirigents socialdemòcrates juguen a revolucionaris, però no volen la revolució. Es crea doncs, un consell de comissaris paritari amb tres membres del SPD i tres del USPD. Els treballadors continuen confiant en el partit per a tirar endavant la revolució.
Mariners amotinats a Kiel (octubre – novembre de 1918 (Font: Viquipèdia). Soldats revolucionaris onejant la bandera roja a la porta de Brandenburg a Berlín el 9 de novembre de 1918 (Font: Viquipèdia).
El que havia passat a Alemanya entre el 4 i el 9 de novembre, en contra de la voluntat de la direcció del SPD, és que s’havien creat dos fronts polítics clars. El pla teixit per Ludendorff havia donat el poder als socialdemòcrates i els seus aliats burgesos, només per carregar les seves responsabilitats de la derrota militar, mentre el poder real quedava en mans dels militars. Tots aquests plans van ser escombrats per l’acció espontània dels obrers i soldats. La direcció de l’SPD feia un doble joc que va quedar al descobert en les properes setmanes.
A l’Alemanya de novembre de 1918 no hi havia cap amenaça bolxevic. No existia el partit capaç de crear-la. Liebknecht i Luxemburg no van tenir un partit organitzat i molt dèbil fins el 30 de desembre de 1918 quan els espartaquistes formaren el KPD (Partit comunista), molt minoritari i amb pocs suports dins el moviment revolucionari. Les bases obreres buscaven la unitat d’acció entre SPD i els independents de l’USPD, però responien molt dèbilment a les crides insurreccionals dels espartaquistes: la revolució alemanya era socialdemòcrata.
Mentrestant Ebert, sempre en contacte amb l’Alt Comandament Militar, es prepara per aixafar la revolució; compten amb tropes regulars als afores de Berlín i amb aquestes tropes intenten ocupar la ciutat. Els soldats fidels a la revolució i els obrers guanyen aquesta primera batalla. Ebert i el govern abandonen la ciutat. La traïció està consumada. Cal una força bruta que sigui capaç d’aixafar la revolució: aquí el paper de Noske, sense escrúpols, és important: es posa d’acord amb el comandament militar i es recluten i entrenen seccions de tropa i oficials vinguts del front occidental, els Freikorps, tropes fortament decantades cap a l’extrema dreta, però la formació d’aquests mercenaris requereix temps. Ebert i els militars organitzen l’atac amb les poques tropes fiables no revolucionàries que hom disposa a Berlín. El dia 9 de gener de 1919 aquesta tropa heterogènia entra a l’assalt a la ciutat utilitzant foc de metralladores i artilleria. El comitè, dominat pels delegats revolucionaris i no pels membres del recentment format KPD, no té cap estratègia per a fer front a l’entrada de les tropes. Els delegats prenen una sèrie de decisions polítiques revolucionàries (en absolut bolxevics): volen la unitat dels partits socialistes i l’abolició de l’antic estat feudal-burgès. La batalla sagnant suposa la derrota de la revolució, no preparada, sense lideratges. El 12 de gener es completa l’ocupació de tots els centres de poder.
Karl Liebknecht (1871-1919) i Rosa Luxemburg (1870-1919), membres de la Lliga espartaquista i fundadors del Partit Comunista Alemany (KPD). Font: wftucentral.org Agrupacions dels Cossos Francs (Freikorps), avantguarda del terro a partir de 1919 (Font: nationalww2museum.org)
El dia 14 de gener les formacions militars del Freikorps (més de 20.000 homes) entren per l’est de Berlín i ocupem els barris obrers amb Gustav Noske al capdavant. Aquí comença una repressió i un pillatge brutals que tindran la culminació l’endemà amb la detenció, tortura i assassinat dels líders espartaquistes Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht. El dia 19 de gener es celebren eleccions a l’Assemblea Nacional i el resultat restableix la majoria del govern provisional (SPD 38 %, el Zentrum 19 % i el Partit Demòcrata Alemany (provenia del FVP anomenat anteriorment, 18 %). Ebert es va sentir segur, per a ell aquests resultats esborraven tot el que havia passat entre el 9 de novembre i el 19 de gener, com si no hagués succeït res.
Els fets de gener representen l’inici formal de la guerra civil. Ebert i Noske, amb els Freikorps ben formats (entre 200.000 i 400.000 homes en total) organitzen una sagnant guerra que provocarà milers de víctimes i que eliminarà de manera sistemàtica les resistències revolucionàries per tot el país. L’estranya coalició de socialdemòcrates i futurs nazis (havien reclutat els precursors de les futures SS i SA). La “pacificació” del territori (de Bremen, a la conca del Ruhr, després Turíngia i així successivament). El lloc on la revolució va tenir més durada i arrelament va ser Baviera; aquí els consells revolucionaris comptaven amb un lideratge clar: Kurt Eisner un intel·lectual i un socialdemòcrata a qui la guerra va decantar cap a l’USDP. El febrer de 1918 havia organitzat vagues i el 1919 va fer la revolució a Munic. El procés va durar i amb un cert èxit fins i tot després de les eleccions del 19 de gener que van donar el triomf als populars bavaresos (l’actual CSU) amb 66 escons (sobre 180), el SPD amb 61 i el partit d’Eisner a qui no preocupaven en absolut els comicis amb 3 escons. Semblava que s’establia un conflicte entre el parlament regional (Landtag) i el seu govern de coalició (SPD – BVP) amb el consell revolucionari, però de manera abrupta tot es va precipitar: el matí del dia 21 Eisner va ser assassinat. El Landtag es va dissoldre pel pànic. L’única autoritat que quedava més o menys intacta eren els consells. Van seguir setmanes d’inestabilitat i tensió amb una República de consells que no acabava d’instaurar-se. Es van produir situacions complexes amb enfrontaments pel poder i tot va acabar amb la intervenció dels Freikorps prussians enviats per Noske que van ofegar en sang l’experiència bavaresa el mes de maig de 1919.
Kurt Eisner (1867-1919) el líder indiscutible de la Revolució bavaresa (Font: Viquipèdia). Eugene Leviné (1883 – 1919) líder comunista que després de la mort d’Eisner es va fer temporalment amb el control de la República Soviètica de Baviera al front d’un grup bolxevic. Al mes de maig, els Freikorps entraren a Munic a sang i fetge i assassinaren més de 700 persones. Leviné fou detingut, condemnat en consell de guerra i afusellat (Font: Viquipèdia).
L’Assemblea Nacional, per evitar el caos de Berlín es va reunir a Weimar el dia 5 de febrer per elaborar una nova constitució republicana. El SPD va continuar governant amb la “coalició de Weimar”, la mateixa coalició que l’octubre passat havia recolzat el govern del príncep Max de Baden. Però ara la realitat era molt diferent: les classes burgeses i feudals havien recuperat la seva seguretat, després d’utilitzar l’SPD per carregar-li la capitulació i sufocar la revolució. Des de mitjans de 1919, amb l’arribada del tractat de París, l’onada de les dretes va ser imparable. Els socialdemòcrates esdevingueren “els criminals de novembre”, els “polítics renegats” que havien “apunyalat l’exèrcit alemany per l’esquena”. Aquesta dreta crescuda intentarà un cop d’Estat el març de 1920 (putsch de Kapp, von Lüttwitz i Ludendorff!!) que fracassarà per la resposta contundent dels propis treballadors revolucionaris que, reprimits i traïts anteriorment pels seus dirigents de l’SPD, van permetre amb la seva acció la continuïtat del règim de Weimar. Les noves eleccions del juny de 1920 van passar factura al SPD: dels dotze milions i mig de vots va passar a sis milions i la pèrdua de la majoria absoluta de la coalició de Weimar per sempre més. El moment estel·lar de l’SPD, esperat durant mig segle havia arribat i s’havia esfumat. I fins ara. L’USPD acabaria desapareixent i els seus integrants acabarien o bé en l’SPD o en el KPD. Durant els anys de la República de Weimar, les relacions entre socialdemòcrates i comunistes van ser hostils i impossibles, cosa que va facilitar l’ascens dels nazis al poder. Però aquesta és una altra història.
COMENTARI FINAL
Sebastian Haffner (1907 – 1999) és un dels autors alemanys més importants per entendre aspectes clau de la història alemanya de la primera meitat del segle XX. Casat amb una dona d’origen jueu, abandona el país l’any 1938, després de la Kristallnacht i s’instal·la a Londres. L’any 1954 retorna al seu país. Aquest llibre és publicat l’any 1968 i reeditat el 1979; aquesta segona edició és la que ha estat traduïda al català per Montserrat Franquesa i publicada per Edicions de 1984. És un llibre curt (190 pàgines) però molt intens i detallat en els fets que narra. En la seva lectura, trobareu respostes a la interpretació d’una època de la història alemanya i europea no massa ben coneguda i que condicionarà el futur d’Alemanya, d’Europa i de l’esquerra política europea fins al final de la guerra freda.
Sovint, en veure una bona adaptació cinematogràfica de la BBC, de la RAI o de Merchant Ivory Productions d’un fet històric o d’una novel·la ens plantejàvem com a espectadors, quin ha estat el tractament de la història i la literatura catalanes al cinema? Quina Història i quines històries s’han transmès del nostre país? És cinematogràficament acceptable? Quines obres literàries s’han adaptat al cinema? Quins personatges són els més (mal)tractats?
Per respondre aquestes i altres preguntes, d’entrada vam confeccionar una primera llista de pel·lícules de temàtica històrica sobre Catalunya. Després, la vam ampliar a tot l’àmbit lingüístic i, a més, aviat vam veure que una bona part de les pel·lícules eren adaptacions al cinema d’obres literàries. També, hi vam afegir tots els documentals i les sèries antigues o actuals. Amb tot això vam preparar una Base de Dades d’Història i Literatura Catalanes al Cinema, de caràcter instrumental i d’ús intern que posteriorment hem fet pública, en una versió abreujada, al web Internet Movie Database (IMDb), amb el títol: Treatment of Catalan History and Literature in Cinema i que podeu consultar-la i jugar-hi en aquesta adreça: http://www.imdb.com/list/ls020564110/. Aquesta llista pública IMDb consta actualment de 255 títols, tot i que hem localitzat 16 títols més, la majoria registrats a CatalansFilms & TV ja estrenats i 8 títols més sense estrenar, que fan un total de 279 títols. Naturalment, és una llista selectiva, no exhaustiva, que pot ampliar-se periòdicament.
Què hi trobareu a Història i Literatura Catalanes al Cinema IMDb?
La llista de films, documentals i sèries sobre Història i Literatura Catalanes al Cinema, inclou: a) Films amb un marcat gènere històric. “Victòria ! La gran aventura d’un poble” (1983) b) Biografies de personatges catalans. “El coronel Macià” (2006) c) Adaptacions d’obres literàries catalanes. “La plaça del diamant” (1982), “El senyor Esteve” (1948) d) Reportatges i documentals amb una mirada històrica, especialment sobre Catalunya. “Informe general sobre unas cuestiones de interés para una proyección pública (1977). e) Sèries sobre història de Catalunya i d’arreu dels Països Catalans. “La saga dels Rius” (1976–1977), “Temps de silenci” (2001–2002), “Arnau” (1994)
Per a cada títol, a més de les dades pròpies d’IMBd, hi trobareu informació sobre els apartats següents: gènere(s), tractament cinematogràfic, època històrica, títol original, guionista, una breu sinopsi i, en alguns casos, especialment en films de l’Edat Mitjana, una ressenya cinematogràfica. A més, d’aquesta informació en català, també trobareu, a la fitxa IMDb altres informacions en anglès (direcció, intèrprets, durada, gènere, nota, votacions populars, etc.)
Gènere principal i subgèneres
Hem fet una categorització ad hoc amb 14 gèneres: drama, documental, històric, biografia, comèdia, reportatge, aventures, entre altres. Un film pot classificar-se en més d’un gènere, per això hem fet una segona categoria de gènere o subgènere que inclou, també, si es tracta d’una adaptació cinematogràfica d’una obra literària (novel·la o teatre). Els dos gèneres més freqüents són el documental (72) i el drama (66). Per tant, les dades ens indiquen que una bona part de la Història i la Literatura Catalanes al Cinema, tenen o bé un format de documental, o bé es tracta d’una pel·lícula del gènere drama.
En tercer i quart lloc trobem la biografia (41) i el gènere històric pròpiament dit (38). És a dir, que gairebé la tercera part dels títols són pròpiament històrics o biogràfics.
Altres gèneres més minoritaris són les 10 comèdies i els 6 films d’aventures.
Un mostra de reportatges que sovint costen de diferenciar del documentals:
Adaptacions literàries
A més del gènere principal, la majoria de films poden classificar-se en altres gèneres o subgèneres i, també, poden ser adaptacions d’obres literàries. En total, com a gènere secundari, hi ha 62 títols basats o directament adaptats d’obres literàries, per tant, gairebé la quarta part dels títols són adaptacions cinematogràfiques. Aquest sembla ser un tret característic del cinema sobre Història i Literatura Catalanes, especialment, a partir de la transició dita democràtica. Terra baixa té quatre adaptacions (1907, 1951, 1954 i 2011); Joan Serrallonga ha estat adaptat en tres ocasions (1910, 1949 i 2008); El senyor Esteve en tres (1929 i 1950 i 1984); El Cafè de la Marina en dues (1933 i 2014); La ferida lluminosa també en dues (1956 i 1997) i Laia, també, dues vegades (1972 i 2016).
Tractament cinematogràfic
El tractament cinematogràfic és la informació clau per entendre la mirada de qui dirigeix l’obra. Com (mal)tracta el tema en el marc històric. Els possibles tractaments que hem establert són: a. Dramatització: La Història s’empra com a paisatge per a un argument que, en realitat, podria desenvolupar-se en qualsevol altre període històric. b. Documentalisme: Es descriuen fets històrics, després d’un treball de recerca i d’anàlisi. c. Hagiografia: El protagonisme del fet biogràfic supera el temps històric amb el què es relaciona el film. d. Recreació dramatitzada: Quan resulta molt evident la intenció de plasmar un temps o uns fets històrics reals, cercant, no solament la versemblança, sinó també l’objectivitat històrica, mitjançant la inclusió d’opinions de persones expertes en el tema tractat. e. Costumisme: Similar a la dramatització, però, amb la diferència de presentar una exageració evident a l’hora de recrear l’època escollida, mitjançant els elements perifèrics de la narració, és a dir, decorats, vestuari, attrezzo, entre altres. f. Descriptiu informatiu: Reportatge o noticiari i altres produccions informatives que il·lustren, sense una anàlisi prèvia, els fets històrics. g. Metahistòric: Els fets històrics són utilitzats com a escenaris reflexius i es transcendeixen. No s’ha de confondre amb el documental, atès que, mentre aquest descriu fets, el metahistòric els reflexiona.
Una de les primeres conclusions que podem extreure, és que gairebé a una tercera part de les obres analitzades, el tractament principal és la dramatització (79), és a dir, que utilitzen la Història com a mer paisatge o escenari, però, que podria tenir lloc en un altre moment o en l’actualitat. També, és molt destacable el tractament documentalista (54). La hagiografia és el tercer tractament més freqüent, amb 50 títols. Mentre que el quart tipus és la recreació dramatitzada (43). El costumisme (14), el tractament purament descriptiu (9) o la reflexió metahistòrica (6) són molt menys presents. En resum, podem dir que en la Història i Literatura Catalanes en el Cinema hi ha dos tipus d’obres: les que podem anomenar globalment com a Dramaficció (dramatització, hagiografia i costumisme) i les obres de Docureflexió (documental, recreació dramatitzada, reportatge i metahistòric). D’una manera similar a la literatura, podem parlar per tant, de cinema ficció, sovint presentat com a realista o històric que és majoritari (143 obres de 255) i un segon tipus d’obres de cinema de no ficció, d’una llarga tradició i cada vegada més freqüent, amb una presència notable (112 títols). Dins de cada bloc, el drama, la biografia i el documental són els gèneres més habituals. Per tant, la Història de temàtica catalana és presenta principalment, tot i que no exclusivament com un cinema ficció i per tant d’entreteniment, però també, cada vegada amb altres formats de no ficció.
Personatges i biografies
Ja hem vist que la biografia com a gènere principal té una presència notable (41) i que el tractament hagiogràfic és encara més notable (50 títols). En total hem comptabilitzat 61 títols de temàtica biogràfica global o parcial. Encara que no totes les biografies són hagiogràfiques, ni tots els tractaments hagiogràfics corresponen a una biografia global. No sempre són biografies completes, sinó que poden ser, només, d’una època del personatge.
Encapçalen la llista de personatges biografiats, amb 4 títols: Gaudí (1960, 1974, 1984 i 1989) i el President Companys (1979, 2011, 2015 i 2015). Amb 3 títols trobem: Jaume I (1986, 1994 i 2009), Pau Casals (1964, 2012 i 2017), Colom (1916, 2003 i 2011), Prim (1931 i 2014 i 2014) i el Timbaler del Bruc (1948, 1981 i 2010). I amb 2 títols Macià (2006 i 2011), Verdaguer (2002 i 2019), Dalí i Gala (1991, 2003), els Borja (2006 i 2011), Quico Sabaté (1964 i 1975). Altres personatges amb un títol: Ramon Llull, Monturiol, Comte Arnau, Ermessenda, Durruti, Carles Príncep de Viana, Tirant lo Blanc, Martí Pol, Puig Antich, Vicent Ferrer i Mercè Rodoreda. El segle XIX amb 15 títols que biografien a 7 personatges diferents i l’Edat Mitjana amb 10 títols que biografien a 6 personatges, els Borja i els comtes fundadors de la dinastia catalana, són les dues èpoques a les quals el gènere biogràfic i el tractament hagiogràfic és més intensiu, com hem destacat al nostre article “L’edat mitjana catalana al cinema” , publicat dins de Revista de Catalunya, núm. 309 (2020), pàgines 161-178.
Època històrica
Hem establert 9 èpoques: Edat Romana, Edat Mitjana, Edat Moderna, Segle XIX, 1900–1930, II República i Guerra Civil, Franquisme, Transició i Democràcia i Segle XXI. A més del Recorregut històric que pot abastar més d’una època històrica. Fins al segle XIX hem determinat plantejar la periodicitat per períodes històrics, ja que, normalment, l’imaginari cinematogràfic s’ha servit del telescopi per a mirar el passat a l’hora d’elaborar els guions; per contra, a l’hora de representar els segles XX i XXI, per proximitat temporal, s’ha emprat la detallada mirada de la lupa, creant un ric mosaic de temàtiques.
El període més tractat cinematogràficament és La II República i la Guerra Civil. Només sobre Catalunya hem localitzat, almenys, 47 títols. A banda d’aquest tractament de l’àmbit català, també, hem preparat una altra base de dades específica The Spanish Civil War and the post-war period, amb més de 383 títols que es poden consultar a la llista IMDb http://www.imdb.com/list/ls049060090/ El segon període més tractat és la Transició i Democràcia, amb 41 títols i a continuació la Dictadura Franquista (38 films). El període 1900-1930 amb 35 títols, El Segle XIX amb 33 i l’Edat Mitjana amb 26. Tanquen la llista L’Edat Moderna amb 11, El Segle XXI (9) i l’Època Romana, amb un sol títol. El Recorregut històric té 14 films que abracen diverses èpoques.
Pel·lícules més votades segons IMDb
Una de les funcionalitats de l’aplicació IMDb és que permet als usuaris registrats, fer i alimentar una llista de pel·lícules que l’usuari ha vist o vol veure. I, també, pot fer una valoració entre 1 i 10 punts per a cada film. Amb aquesta informació hem confeccionat una llista dels títols seleccionats més vistos (més votats) i també una nota valorativa. D’entrada, dir-vos que aquest rànquing té per a nosaltres un valor purament instrumental per analitzar les dades. Una altra consideració és que IMDb, com a tota la xarxa Internet, hi ha milers d’usuaris d’arreu del món, per tant, no s’està votant una llista tancada, sinó els milers d’obres de tots tipus, gèneres i llengües. Dit això, no hauria de sorprendre que la primera i segona obra més votades (The Borgias i Knightfall), siguin dues sèries de cinema històric d’aventures, que només tangencialment tracten el tema que ens ocupa. La valencianitat dels Borja, per dissort, és una anècdota a peu de pàgina. El mateix passa amb Knihtfall, títol que hem recollit en aquesta llista, perquè al primer episodi es fa referència a que la filla del rei de França vol casar-se amb el rei de Catalunya, una dada que despertà una desfermada controvèrsia entre historiadors, alguns dels quals empraren despectivament el terme independentista per a qualificar la sèrie. La tercera pel·lícula més vista pels usuaris d’IMDb (El Cid) és una superproducció d’Anthony Mann, que, a manera de western, explica les aventures de Rodrigo Díaz de Vivar. Malgrat que va comptar amb l’assessoria històrica de Ramón Menéndez Pidal, l’alteritat dels fets històrics resultà curiosament rellevant, quant a la relació d’aquest aventurer amb els territoris catalans, que fou premeditadament omesa, atès que no es fa cap menció a l’etapa d’El Cid a Saragossa, a les ordres d’Al-Muqtadir, i a les diferències mantingudes amb el comte Berenguer Ramon II. És per això que, més enllà de considerar-lo un simple film d’entreteniment, atenent l’any de realització, l’elecció d’Espanya com a lloc de rodatge i el suport prestat pel dictador Franco, “El Cid” s’ha de visionar en clau política, un heroi que després de lluitar per la seva independència, se sotmet a la voluntat del rei Alfons. La quarta posició és per Terra i Llibertat (1995), un film britànic dirigit per Ken Loach, amb més de 10.000 vots populars i una valoració mitjana de 7,6. La pel·lícula narra la història de David Carr, un treballador a l’atur i membre del Partit Comunista de la Gran Bretanya que decideix anar a lluitar a la Guerra Civil espanyola en el bàndol republicà. Un film que, donat el seu èxit, ajudà a incrementar noves produccions sobre el tema. La cinquena pel·lícula més votada pels usuaris d’IMDb és Pa negre (2010), escrita i dirigida pel mallorquí Agustí Villaronga i basada en la novel·la homònima d’Emili Teixidor. De fet, la pel·lícula és una adaptació no d’una, sinó, de diverses novel·les de l’escriptor: Pa negre, Retrat d’un assassí d’ocells iSic transit Gloria Swanson.
La resta de pel·lícules que tenen més de 1.000 vots a IMDb són: Salvador (Puig Antich), sobre la vida i l’execució de l’anarquista i antifeixista Puig Antich; La catedral del mar, adaptació de la novel·la històrica d’Ildefonso Falcones sobre la vida a Barcelona durant el segle XIV; Behold a Pale Horse (Y llegó el día de la venganza), basada en la novel·la d’Emeric Pressburger inspirada en Quico Sabaté, l’anarquista i maqui català; Soldados de Salamina, pel·lícula realitzada pel director i guionista David Trueba, basada en la novel·la homònima de l’escriptor Javier Cercas, ambientada en la Guerra Civil espanyola; Los Borgia una pel·lícula dirigida el 2006 pel director espanyol Antonio Hernández que va ser pensada com a llargmetratge de cinema i també, en una versió més llarga, com a sèrie per a la televisió i interpretada per Lluís Homar; i finalment El Mar, una pel·lícula dirigida per Agustí Villaronga, basada en la novel·la homònima de l’escriptor mallorquí Blai Bonet.
Per raons d’espai, deixem per a un segon lliurament l’anàlisi dels documentals.
Antonio Scurati aborda en aquesta obra la tasca d’explicar de manera exhaustiva com es va produir el sorgiment del feixisme després de la Primera Guerra Mundial. No es tracta d’un assaig històric clàssic, sinó d’un llibre en forma de novel·la que des d’una estructura literària d’aparent ficció relata els fets històrics amb un rigor exquisit. No hi ha cites a l’us, tal com esperem trobar en un assaig, però darrera de cada paràgraf del text que anem llegint es pot albirar una feina de documentació històrica excel·lent: tot el que es llegeix és rigorosament històric i es va endinsant en un llarg i cru procés de naixement i posterior creixement d’un engendre monstruós que de manera imparable va assimilant i transformant la realitat del llavors Regne d’Itàlia.
El període que descriu comença el 23 de març de 1919 a la piazza San Sepolcro de Milà amb l’acte fundacional dels Fasci Italiani de Combattimento amb un grup reduït d’antics veterans de la passada guerra (els Arditi o Osados, en la traducció castellana), alguns futuristes, elements ultranacionalistes o procedents de l’esquerra intervencionista favorable a la intervenció d’Itàlia a la passada guerra, com era el cas del propi Benito Mussolini, protagonista central d’aquesta història: tot plegat poc més d’un centenar de persones. D’allà sortirà la presentació del Manifesto dei Fasci italiani di combattimento, una barreja de reformes polítiques i socials, així com reclamacions nacionalistes i progressistes que en pocs mesos evolucionarà a posicions d’ultradreta i reaccionàries. El llibre acaba el 3 de gener de 1925 amb el discurs del Duce davant del Parlament italià on assumeix personalment l’assassinat del líder socialista Giacomo Matteotti i s’inicia formalment la dictadura feixista.
Mussolini envoltat de camises negres durant la “Marcia su Roma” (octubre de 1922)
L’estructura de l’obra és senzilla: cada part del llibre és un any cronològic (de 1919 a 1924) i la seqüència dels fets presentats també és puntualment cronològica dins de cada any. Els capítols són àgils, de dues o tres pàgines només, amb un estil literari molt directe. Cada capítol és conduït per diferents personatges, el més important dels quals és sense dubte Mussolini, però hi ha un seguit de corifeus que marquen el sentit repulsiu i tràgic del feixisme i que encapçalen alguns capítols. Alguns són esquadristes, és a dir, dirigents dels seguidors del feixisme organitzats de manera paramilitar per a la persecució i eliminació violenta dels adversaris polítics com ara Italo Balbo, Leandro Arpinati, Amerigo Dumini, Nicola Bombacci o Cesare Rossi, entre d’altres. Un personatge important en els dos primers anys de la història és Gabriele D’annunzio, poeta i militar ultranacionalista que tindrà un paper important en la definició del primer feixisme. Algunes de les moltes dones amants de Mussolini també són reflectides en diferents moments de la història, especialment Margherita Sarfatti, l’aristòcrata jueva que va tenir un paper important en els anys previs a la guerra i en els immediatament posteriors on succeeix aquesta història. Al final de cada capítol, es presenten documents històrics, notes, informes policials, cartes, diaris íntims; molt sovint hi ha algunes entrades de la premsa italiana del moment, de Il Popolo d’Italiael diari feixista del qual era director el futur Duce, Avanti, diari socialista o d’altra premsa catòlica o de la burgesia liberal. Aquestes breus entrades ajuden a contextualitzar i a emfatitzar el que estem llegint. Al final del llibre hi ha un petit glossari que descriu els principals personatges de la història: feixistes, simpatitzants i afins, socialistes, comunistes, liberals, catòlics així com els parents, amics i amants que van apareixent i conduint el relat
El llibre és el primer d’una futura trilogia que s’endinsa en la història d’un home i, a través d’ell en tota una època. Aquest individu, excessiu, violent, narcisista, mancat totalment d’escrúpols, encapçala l’inici d’una època en la que va arrossegar a una societat sencera. És un llibre llarg (827 pàgines), de lectura apassionant i obligada per entendre (i no oblidar) l’horror que va suposar el feixisme.
Kyle Harper, ens ofereix una nova visió de la decadència i de la caiguda de l’Imperi Roma. Del paper determinant que el canvi climàtic i les malalties infeccioses varen ser decisives en la seva fatal ruïna i desaparició. Un punt de vista molt diferent de com ens han explicat la història. Ens condueix a una reflexió, a una nova forma de veure la història que podem enllaçar amb els problemes recents del nostre present. S’ha de tenir en compte les fortes variacions del clima, el canvi meteorològic del planeta com a factor essencial en l’esdevenir de la història i de l’aventura humana. El curs de les malalties, hambrunes, epidèmies, sequeres…. en el transcurs del temps, i les conseqüents turbulències que varen influir en els canvis polítics, socials i econòmics, que a la vegada varen provocar, també, canvis alimentaris.
S’han de tenir en compte les nefastes conseqüències de l’expansió i conquestes de nous pobles i territoris, portades a terme per les legions, i l’explotació dels esclaus transportats en pèssimes condicions…. propagant noves malalties al retornar a Roma. Així com la corresponent influència de les grans concentracions de població a les ciutats (Roma va arribar al milió d’habitans), amb els problemes derivats de la higiene, salubritat, neteja i contagi de malalties del tot desconegudes,… plagues, tifus, lepra, colera, pesta antonina, etc….
Tot aquest farcell de circunstàncies i la mateixa estructura de l’Imperi, que connectava amb tot el món conegut, a través del comerç, (els romans varen arribar a l’India i a la Xina), i de les legions amb les seves conquestes, els moviments de població, (animals, esclaus, i nous aliments– p.e. cereals), van donar joc a una alta capacitat pandèmica i a fortes malalties contagioses….
Una plaga produïda per un fort exèrcit inexpugnable ferotje i invisible… al què és impossible combatre, derrotar i vèncer.
En la majoria de llibres d’història se’ns diu que el problema de Roma, del seu fracàs o caiguda de l’Imperi, va ser perquè l’Estat gastava massa, que tenia una estructura i un sistema polític molt gran i caòtic, que per culpa del despotisme dels seus emperadors, el farragós sistema burocràtic, juntament amb les guerres internes dels lideratjes militars, l’expasió del territori, i de les amenaces externes varen fer inviable la continuïtat i supervivència del monstre.
Però hi ha una nova teoria: el canvi climàtic i la verola, van ser el causant més plausible del monumental desastre.
Gràcies als estudis dels últims anys, als registres de pedres rupestres, ossos humans pel seu format i cicatrius, dents, etc… hi ha proves de la salut, malalties, dietes, biografies biològiques, gens, moviments migratoris (d’humans i botànics), que demostren juntament amb el canvi climátic i la força de la naturalesa (l’Optim Climàtic Romà / Holocens), i òbviament, també per raons bèl·liques, polítiques i econòmiques, que varen ser els causants de la desaparició i de la destrucció de Roma.
Com diu Harper : Els gèrmens són molt més mortífers que els germànics”
P.D. Avui hi tormen a ser…Un altre cop hem passat del que ens diu la història. No aprenem.
Thomas Childers, especialista i estudiós de l’Alemania nazi, analitza els fets històrics, que varen propiciar l’evolució i creixement d’aquell règim, impregnant tota Alemanya, i causant finalment un canvi a tot Europa i a la resta del món. Thomas Childers mostra una visió de conjunt d’aquella tragèdia humana, que avui encara ens commou.
Molts alemanys han culpat a austríacs i bavaresos de ser la llavor del nazisme, amb especulacions no contrastades, que Adolf Hitler podia haver tingut algun gen jueu.
Sinopsi
El context històric i les circumstàncies que expliquen aquell nefast règim són, entre altres: la derrota a la Guerra Europea de 1914 – 1918, la caiguda del Kàiser, el comunisme bolxevic revolucionari, l’explosió de la revolució russa, els nacionalismes pangermanistes, la crisi de la dèbil democràcia de Weimar, el pacte ruinós del tractat de Versalles, el crac del 29, la curiosa paradoxa del partit NSDAP, que agrupava revolucionaris d’esquerra o conservadors de dretes (Heinrich Himmler), militars disgustats amb el tractat de Versalles (Hermann Göring), cínics profesors universitaris (Joseph Göbbels), ideòlegs (Alfred Rosenberg), i molts altres personatges execrables (Julius Streicher, Adolf Eichmann, Reinhard Heydrich, Rudolf Hess, Martin Bosmann).
El nexe d’unió serà Adolf Hitler, un caporal, a qui varen diagnosticar com un “psicòpata amb histèria” i que fou un desertor de l’exèrcit austríac. A partir del departament de propaganda del serveis secrets militars alemanys, comença la seva política activa. Aviat sorgeixen paraules com “volk, lebensraum, putsch, auschlunss” que justifiquen els fets.
Tot aquest conglomerat de personatges es va anar transformant en una organització política amb l’ajut dels porucs i conservadors empresaris alemanys com: Thyssen, Krupp, Vögler, Rosterg, Wolf-Dietrin i altres grups empresarials com: Basf, Bayer, Agfa, Opel, Siemens, Telefunken, Allianz, o sigui l’elit de la indústria i de les finances. Finalment, faran fora un petit grup d’esquerres – “La nit dels ganivets llargs” creant allò que tenien en comú, la simbiosi i l’odi existent entre el marxime i el capital financer del jueus.
Crearan una ideologia forta, l’antijudeisme – ” La nit dels vidres trencats” – una orgia de violència, incendis, pallisses, assassinats, saquejos. Són alguns exemples d’una barbàrie extrema. Per a la creació d’una raça ària superior no dubten a suprimir els altres partits i crear camps de concentració, per reduir, primer, els enemics polítics i després els jueus i altres races inferiors. Un intent de rentat de cara van ser els Jocs Olímpics de Berlín del 1936. I després l’annexió d’Àustria, l’invasió de Polònia – 1939 i Txecoslovàquia. La Guerra Mundial de 1939 a 1945, amb més de 60 mil·lions de morts i l’Holocaust amb més de 6 mil·lions de jueus assassinats.
Un llibre diferent a d’altres, que aconsegueix captivar el lector i invitar-lo a la reflexió.
El pare de Hitler era molt estricte i autoritari, ell un caràcter reservat, tímid, malaltís, marginat, sense amics, no els volia, ni tan sols els necessitava, a més tenia poc interès per les noies, evitava el contacte físic com donar la mà i es refugiava en la seva mare.
L’odi al marxisme, al bolxevisme, l’antisemitisme, van néixer a la gran Viena, que no es podia convertir en el gran Jerusalem d’Europa. Un jueu segueix sent un jueu hagi estat batejat o no. Tothom identificat com a jueu és un traidor. Els jueus ho controlen tot, la premsa, els bancs, el capital
Hitler és un gran manipulador, narcisista, que necessita envoltar-se d’indivius excèntrics i fanàtics i intel·ligents. És un personatge solitari, amb un odi extrem a la democràcia liberal. Va veure com en un mítin, el novembre de 1923, en una cerveseria, amb 34 anys i el seu discurs va provocar una autèntica revolta, el Pustch de Munic.
Childers dóna vida en aquest llibre als temps aterridors, des de l’ascens dels nazis fins la consolidació del seu poder, un cop arriben el 1932 a formar el partit polític més gran d’Alemanya, transformant la democràcia en un estat totalitari, iniciant la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust.
Ens analitza tots els fets històrics i la seva evolució. Es un llibre amb un poderós recordatori del què pot arribar a succeir quan ningú controla qui exerceix el poder.
Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog, editor i activista (Alella, 1859 – Barcelona, 1909), va ser, com sabreu, fundador de l’Escola Moderna i impulsor del racionalisme pedagògic. El seu prestigi internacional contribuí a l’expansió, sobretot a Europa i a Amèrica del Nord i del Sud, d’institucions educatives inspirades en una cultura radicalment laïcista i tendencialment llibertària, per la qual cosa Ferrer va ser molt combatut pels sectors conservadors i benestants.
Jutjat com a principal responsable dels mítics esdeveniments de la Revolució de 1909, coneguda com a Setmana Tràgica, en els quals no havia tingut una participació directa, fou sentenciat a mort i executat el 13 d’octubre d’aquell any. Però la influència d’aquest destacat republicà, anarquista i membre de la francmaçoneria ha perdurat en el temps i s’ha convertit en símbol -un entre tants- de les arbitrarietats de la in-Justícia en la Història…
Us enllaço la sèrie de quatre articles que he publicat recentment sobre Ferrer i Guàrdia al digital www.elrepublica.cat, el darrer dels quals escrit a partir de l’accés a la Causa seguida contra aquest referent de la pedagogia, el progrés i la llibertat.
Vista de Barcelona durant la Setmana Tràgica, amb esglésies i altres edificis cremant.
Cal dir que, com assenyala Josep Termes al volum VI de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar, “a l’Escuela Moderna tot l’ensenyament es feia en castellà, perquè [Ferrer] com a bon maçó filoanarquista creia que el català era casolà i no feia cosmopolita”. Però tan cert és això com que, a començaments del segle XX, la llengua vehicular de l’ensenyament i la societat a Catalunya no era encara el català. I és que l’Institut d’Estudis Catalans s’havia fundat el 1907, tot just dos anys abans que el nostre home fos afusellat; les Normes ortogràfiques de Pompeu Fabra són del 1913, i la Mancomunitat de Catalunya no veuria la llum fins l’any següent.
• Títol original: Verde acqua • Any: 1987 • Estat: Itàlia • Postfaci: Claudio Magris • Primera edició en català: febrer del 2010 • Traducció: Marta Hernández • Pàgines: 196 • Editorial: Minúscula (Barcelona) http://www.editorialminuscula.com
L’autora
Marisa Madieri (Fiume 1938 – Trieste 1996) va abandonar de petita la seva ciutat natal -esdevinguda des d’aleshores l’actual Rijeka, a Croàcia. La seva família es va instal·lar a Trieste, on l’autora va viure des de l’aleshores. Madieri va estudiar l’ensenyament secundari a Venècia i més tard es llicenciaria en llengües i literatures estrangeres a la Universitat de Florència.
Després de treballar durant alguns anys a Assicurazioni Generali, va ser professora a diversos liceus. A partir d’una primera operació pel càncer que patia, abandonà l’ensenyament i se centrà en activitats de voluntariat, especialment amb el Centro di aiuto alla vita, una organització de suport a dones embarassades d’inspiració catòlica i antiavortista.
Casada amb el reconegut escriptor i germanista Claudio Magris, amb el qual va tenir dos fills, malauradament va morir als 58 anys. Així es truncava el desplegament d’un talent literari del qual se’n podien esperar més bones sorpreses.
A més de Verd aigua, aquesta escriptora, tan vinculada a la costa adriàtica, va tenir temps de publicar La radura. Una favola (1992) i contes en antologies i revistes.
Comentaripersonal
Associar la qualitat de subtil a l’entorn social, més pròxim o més genèric, sembla una paradoxa, quan ben sovint la societat -les seves contradiccions, les seves impotències- ens decep, per grisa, frívola o esquerpa. Però s’escau del tot en aquest llibre de Marisa Madieri, que la crítica italiana definí en el seu moment com un petit clàssic contemporani.
Verd aigua, entre d’altres qualitats, excel·leix per l’aparent senzillesa com està escrit, amb una ànima que incorpora dures però preuades vivències. L’autora, en aquest subtil relat-diari -escrit durant la primera meitat dels anys 80 del segle XX-, ens impacta amb breus flaixos de gran intensitat, en els quals el passat ombrívol però, alhora, ple d’esperança li serveix per entendre el present que viu, d’una manera càlida, reflexiva i serena.
El fil conductor de l’obra és l’èxode dels italians de Fiume, ciutat que l’any 1947 es va incorporar a la República Socialista de Croàcia, dins l’antiga Iugoslàvia de Tito, i es va transformar amb la Rijeka d’avui. I és que arran de la derrota italiana a la Segona Guerra Mundial, la ciutat, com la regió de Dalmàcia i la península d’Ístria, on havien conviscut secularment poblacions d’orígens italians, eslaus i germànics, va ser incorporada a un altre bloc polític, tot i que en un règim i fins i tot un model que restarien ben aviat al marge de la influència soviètica. Un exili ben proper.
Com molta altra gent italiana de la regió, la família de Madieri abandonà Fiume i es refugià a Itàlia, a la ciutat de Trieste. A Verd aigua, l’escriptora hi retroba, en la seva memòria infantil i adolescent, els episodis -adés tràgics, adés còmics- d’un anys ben singulars. I també els rastres dels familiars i altres persones amb qui va créixer en l’ambient del camp de refugiats del Silos, “un paisatge vagament dantesc, un purgatori nocturn i boirós”. El territori, també mental i moral, que la va impulsar a viure.
Precisament, del resultat de la seva experiència se’n desprèn una actitud valenta i una disposició generosa envers la vida. I és que “la mama esperava que les seves filles tindrien una vida diferent. Sempre ens va animar a estudiar i a aconseguir una posició independent. És gràcies a ella, a la seva actitud desafiant davant les dificultats, que totes dues vam tenir la possibilitat de completar els estudis i de triar nosaltres mateixos en relació amb la feina i en qualsevol altra circumstància”.
En paraules del seu amor, el gran Claudio Magris -a qui va dedicat el llibre-, “sens dubte, Verd aigua és ple de coses, de personatges, de la gran història i d’històries petites, d’esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d’absorta meditació i de jovial alegria; d’abandó panteista a la plenitud de l’ésser i de desassossec dominat amb un valor impàvid; és un llibre contra l’oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietas, per amor”.
Us recomano, doncs, la lectura d’aquest llibre, que per a mi ha estat una descoberta gràcies a l’obsequi d’una bona amiga, ja que fins fa poc no sabia de l’existència de la Madieri -una de tantes llacunes culturals que tothom té, en major o menor mesura. Una escriptora malauradament d’obra escassa, però incorporada, per la seva subtilesa social i la seva sensibilitat narrativa, al corpus -alhora restringit i inacabable- de la millor literatura.
El desenllaç de l’obra ens parla del PSOE i la CEDA en els prolegòmens de la Guerra Civil amb l’ABANDONAMENT DEL LEGALISME. A primeres hores del dilluns 17 de febrer van arribar els primers resultats electorals. Tot indicava que es produiria una petita victòria numèrica del Front Popular que degut al sistema electoral donaria una àmplia majoria en escons. Aquests resultats van acabar de destruir els somnis de la CEDA d’imposar un estat corporatiu autoritari sense haver de recórrer a una guerra civil. Ja era tard per intentar anul·lar els efectes acumulatius i tòxics de la propaganda cedista.
En aquest gràfic es pot veure la distribució d’escons per forces polítiques (Font: Historia 4t ESO. Ed. Santillana)
Les oligarquies industrials i rurals ja estaven desviant el seu suport financer cap a les trames conspiradores. L’ambigüitat del PSOE sobre la República va ser un factor decisiu el 1936. Prieto continuava convençut de la necessitat de col·laborar dins del govern republicà però havia de fer front Largo Caballero i tot el seu seguici revolucionari; la seva política va impedir tant la revolució com un govern fort i, en canvi, va assegurar que hi hagués un govern republicà ineficaç mentre es preparava la conspiració.
Durant aquests primers dies després de les eleccions, Franco, el Cap d’Estat Major del Ministre Gil Robles, amb la connivència del seu superior va conspirar per tots els mitjans per tal que es declarés l’estat de guerra i s’impedís l’accés al poder del Front Popular. Altres generals s’hi afegiren a les maniobres de Franco, però Portela Valladares, el president en funcions, no accedí i el moviment es desinflà en no tenir el suport de la Guàrdia Civil, en mans d’un militar declaradament fidel a la República com era el general Pozas. Gil Robles que en l’organigrama d’aquesta trama havia de ser president del govern, va fer un darrer intent de convèncer Portela. La reunió no va servir i el primer ministre, espantat del que hi havia, va traspassar els poders a Azaña la tarda del 19 de febrer, sense esperar els tràmits parlamentaris. Azaña constituí a corre cuita un govern format només per republicans d’esquerra. Portela no informà Azaña de la conspiració i així Franco no va ser castigat amb les conseqüències futures que això tindria. Els preparatius colpistes continuaren i el seu treball es veuria facilitat per les possibles vacil·lacions del govern o per les previsibles i provocadores alteracions de l’ordre públic.
La majoria dels principals conspiradors eren dels anomenats africanistes. Tots ells amb una visió corporativista i elitista dins l’exèrcit i reaccionaris en el camp polític (Font: GoogleArts&Culture)
A les grans ciutats es restablí aviat la calma després de les manifestacions d’alegria postelectoral; no passà el mateix al camp del sud on els incidents continuats van provocar la fúria i l’alarma de la dreta. Els ajuntaments de dretes imposats el 1934 van ser substituïts pels consistoris d’esquerra triats el 1931. Mentrestant, la violència política de la dreta s’estenia arreu i, malgrat les crides de la premsa d’esquerres a no caure en la provocació feixista, moltes vegades aquesta violència era contestada per revenges des de l’esquerra. En aquest context el líder de la CEDA estava perfectament informat del desenvolupament de la conspiració. Els diputats cedistes continuaven utilitzant el Parlament només com a tribuna propagandística. Un problema que es va plantejar el mes d’abril va ser la continuïtat d’Alcalá – Zamora en la presidència. L’esquerra no li perdonava el fet que hagués facilitat l’entrada de la CEDA al govern a l’octubre de 1934 i a la CEDA estaven furiosos que no els havia donat el govern a finals de 1935. Aprofitant una maniobra jurídica en interpretar l’article 81 de la Constitució, l’esquerra va provocar el cessament del president i va obrir una crisi per substituir-lo. Això va crear certes expectatives d’enfortir la República. Probablement la millor opció era Azaña com a president i Prieto com a primer ministre; ells eren els dos únics polítics d’esquerra que podrien haver aturat les provocacions feixistes i les respostes des de l’esquerra. Tal com va anar tot, la destitució del president i la seva substitució per Azaña va donar lloc a que cap dels dos artífexs de la coalició controlés el govern.
Enfrontaments i atemptats a la primavera de 1936 (Font:RTVE)
Al carrer els incidents i batusses entre falangistes i comunistes o entre japistes (JAP o Juventudes de Acción Popular) i socialistes eren contínues. Evidentment, la creació d’una atmosfera de caos i desordre només beneficiava la dreta catastrofista. Al Parlament, els discursos de la dreta eren incendiaris i provocadors i l’ambigüitat dels dos principals líders de la dreta, Calvo Sotelo i Gil Robles eren deliberadament ambigus. Durant la primavera milers de membres de la JAP es van passar a la Falange. El creixent suport de la CEDA a la violència de la dreta venia del fet d’adonar-se’n que els mètodes legals ja no eren útils per defensar els interessos materials de l’oligarquia terratinent. En sentit contrari la FNTT havia augmentat enormement la militància durant la primera meitat de 1936 i les presses dels nous dirigents no admetien dilacions en les reformes del camp. Es van ocupar terres, sobretot les provinents de desnonaments anteriors, es van fer vagues, però, en general durant aquests mesos de primavera la conducta dels dirigents sindicals va ser força continguda, tenint en compte la resposta violenta i repressiva de molts propietaris. Aquests ja no confiaven en la CEDA i van girar els ulls als militars conspiradors.
Cerimònia de presa de possessió de Manuel Azaña l’11 de maig de 1936 (Font: flickr.com)
En un clima terrible, l’11 de maig Azaña va arribar a la presidència de la República i va demanar que Prieto fos el seu president del govern; aquest tenia plans per accelerar la reforma agrària i per lluitar contra els conspiradors militars i els feixistes violents, però les lluites internes dins del partit li ho van impedir.
Largo Caballero i el sector caballerista embarrancats en la idea de la revolució i amb recels personals de molts anys, s’hi oposaren a Prieto com a primer ministre i aquest acceptà la decisió del partit, en aquell moment majoritària. Azaña va ser substituït per Casares Quiroga en la presidència del govern i aquest es va envoltar d’un equip ministerial ple d’incapaços. Casares es negava a creure els informes reals de la conspiració militar que anava avançant.
Gil Robles es mantenia públicament al marge del complot, però la realitat era que la seva implicació era molt gran, fins i tot a nivell econòmic (mig milió de pessetes del fons electoral de la CEDA van ser cedits per Gil Robles a Mola, el «director» del cop). També va actuar sobre el coronel Yagüe, amic íntim de Franco, per tal que l’ajudés a resoldre els «dubtes» que aquest últim tenia per participar en el cop. Un amic proper de Gil Robles havia estat el contacte amb el coronel Galarza de la UME i «técnico» de la conspiració. Aquest va ser qui va contactar Gil Robles amb Mola. El quadre que pintaven en seu parlamentària Gil Robles i Calvo Sotelo del desordre i la revolució comunista era exagerat. De fet, el PCE amb l’estratègia marcada per la Komintern estava per l’estabilitat del govern i les reformes. Va ser precisament el cop d’estat el que va provocar la revolució i l’ascens dels comunistes a unes posicions polítiques rellevants que no tenien.
Nota de premsa amb els assassinats del tinent de la Guàrdia d’Assalt José Castillo i de José Calvo Sotelo (12 i 13 de juliol de 1936). Fotos de Castillo i imatges de l’enterrament de Castillo i del dipòsit de cadàvers amb el cos de Calvo Sotelo
Largo Caballero estava convençut de la inutilitat del reformisme, però entre la teoria i la pràctica hi havia tota una vida de gradualisme pragmàtic. L’any 1936 va continuar actuant com ho havia fet sempre, és a dir, preocupat sobretot per la consolidació i predomini de la UGT. En els discursos deia el que els obrers volien sentir, però més enllà de la retòrica hi havia ben cosa cosa. Els recels constants i mutus amb la CNT seguiren al llarg d’aquest primers mesos del 1936. Tot i el soroll de sabres constant i públic, no es va avançar en la preparació de l’única arma que disposaven els treballadors que era la vaga general revolucionària. La resposta obrera al cada vegada més proper alçament militar tenia molt d’espontani i poc organitzat. Això suggereix que els preparatius anteriors de cara a la revolució havien estat escassos. Amb el cop d’estat involutiu, els socialistes es veieren atrapats en un doble dilema. Prieto creia que un govern reformista fort era l’única resposta als perills que venien a sobre. Mentrestant, Largo aspirava a un govern exclusivament socialista i un moviment obrer totalment ugetista. Aquesta profunda divisió d’opinions unida als ressentiments personals, paralitzava tota l’acció política socialista. Això seria una rèmora important en els propers anys de la República.
Epíleg
Les divisions dins del moviment socialista es profunditzaren de manera amarga durant la guerra civil. El PSOE seria eclipsat pel Partit Comunista, de la mateixa manera que la CEDA acabaria sent absorbida per la Falange. Quan es produí la sublevació, sense cap preparació, Largo Caballero ordenà la UGT que declarés una vaga general indefinida; això va ser un desastre i en les ciutats on va triomfar el cop va representar un bany de sang de les bases socialistes. Allà on no va triomfar es produí un col·lapse de les institucions republicanes i els treballadors van ocupar els espais de poder vacants. Semblava doncs que els auguris de Largo s’acomplien i el 4 de setembre de 1936, es formà un govern d’unitat dels treballadors sota la presidència del propi Largo Caballero. Aviat, però, la necessitat de coordinar de manera eficaç els esforços de guerra l’obligaren a reconstruir l’estat burgés col·lapsat i a utilitzar els mecanismes de repressió d’aquest estat per contenir l’espontaneïtat revolucionària dels primers mesos de la guerra. Un cop aconseguida aquesta transformació, el propi Largo va ser apartat per una nova coalició de prietistes, republicans i comunistes sota la presidència de Juan Negrín. Les purgues internes continuaren durant la guerra i en l’exili de la postguerra. Largo seria capturat pels alemanys el 1943 i ingressat en un camp de concentració moriria a poc d’acabada la segona guerra mundial havent retornat, això si, als seus orígens reformistes. Prieto, també a l’exili, va arribar al paroxisme de la seva política pragmàtica quan el 1947 negocià amb Gil Robles una aliança antifranquista.
Les bases de la CEDA es van integrar en el camp rebel. Alguns diputats van tenir la desgràcia de caure en camp republicà i foren morts. Gil Robles, que no es volia tacar directament de sang les mans, va passar a Biarritz on va tenir un paper clau de coordinació en l’adquisició d’armes, subministraments i ajut econòmic pels facciosos; tot això amb una discreció exquisida. Va visitar la zona rebel en nombroses ocasions, però cada vegada les reticències dels militars eren eloqüents. A partir de l’1 d’octubre de 1936 quan Franco es va convertir en el Cap de l’Estat rebel, el futur polític de Gil Robles al «Nou Estat» franquista va acabar, tot i que ell mai no va qüestionar el lideratge del Caudillo. La CEDA va ser dissolta, els seus funcionaris absorbits pel Movimiento i la majoria dels seus quadres hi formaren part. Les futures memòries de Gil Robles seran un intent esquizoide de presentar-se simultàniament com a demòcrata i mostrar tot el que havia fet pel triomf del moviment rebel. L’estat franquista que s’estava construint continuà sent l’instrument de l’oligarquia tradicional. L’estructura agrària del nou estat seria la tradicional d’abans de la República, pràcticament sense canvis fins a finals del anys seixanta.
Per a tancar l’anàlisi d’aquest sistema polític de l’època (cal recordar novament que hi havia d’altres conflictes a l’Espanya dels anys 30 que no tractem aquí), es pot resumit tot dient que la classe obrera estava fermament decidida a introduir reformes importants i que l’oligarquia s’hi va oposar amb totes les seves forces, primer amb el legalisme i, quan aquesta via fracassà, amb el catastrofisme violent que acabà imposant, en un bany de sang, l’estat corporatiu i reaccionari tan desitjat.
Per saber més de Paul Preston
L’Instituto Cervantes de Londres va organitzar un cicle de trobades anomenat «Ciclo de Grandes Hispanistas Británicos». El 5 de maig de 2015 van entrevistar el professor Paul Preston (Liverpool, 1946) autor de diverses obres sobre la Història Contemporània d’Espanya. Preston és doctor en història per la Universitat d’Oxford i catedràtic d’Història Contemporània espanyola i director del Centre Cañada Blanch per a l’Estudi de l’Espanya Contemporània a la London School of Economics (Universitat de Londres). Després de Raymond Carr i Hugh Thomas, és un dels principals autors britànics que dediquen el seu esforç a l’estudi de la història recent espanyola, especialment la Segona República i la Guerra Civil. Segurament, el seu punt de partida professional és precisament el llibre que hem ressenyat: «La destrucción de la democracia en España», la tesi doctoral de Preston, posteriorment reeditada.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.