Etiqueta: Itineraris

10 de maig de 2022

Ens vàrem trobar poc després de les deu del matí i vàrem fer un itinerari clàssic amb parades. Us poso aquí a l’inici una imatge del plànol urbà per tal d’orientar, recordar o acompanyar la lectura.

PARADA 1: Som al Passeig de Mar (Passeig Manuel Puigvert):  Inici de l’itinerari)

Calella és un municipi de la comarca del Maresme. És coneguda com la capital turística de la Costa del Maresme i es caracteritza per ser una ciutat cosmopolita i alegre amb un clima típic del Mediterrani. Està situada a 50 km de Barcelona, a 50 km de Girona i a 6 km del Parc Natural Montnegre – Corredor. Calella està compresa entre els termes de Sant Pol de Mar i Pineda de Mar per la costa i Sant Cebrià de Vallalta cap al NW.

La configuració de la seva trama urbana, amb una gran zona de vianants i comercial —així com la disposició de 15 places, agradables espais verds i una gran oferta d’allotjament, fan de Calella una de les destinacions turístiques més importants del país.

Des de fa uns anys, s’ha endegat un procés ambiciós: esdevenir una ciutat de referència en el turisme esportiu, de salut, cultural i familiar. La clara aposta de la població per l’esport i la cultura es demostra en una àmplia oferta d’activitats esportives, culturals, artístiques, lúdiques i familiars promogudes per l’Ajuntament, així com en la gran varietat d’instal·lacions i disciplines esportives que es poden practicar a la ciutat.

Respecte al seu terme municipal:

Història

De l’edat antiga al segle XIV. El naixement de Calella. 

Les primeres restes que trobem a l’actual municipi de Calella, que daten dels segles I aC i I dC., corresponen a una vil·la romana coneguda com la vil·la del Roser, ja que se situen entorn del turó amb el mateix nom, prop de l’hospital de la ciutat.

_{Fotografies del jaciment al costat de la carretera NII i prop de l’hospital. No fem la visita ja que en aquests moments s’estan fent obres i tot està tapat de plàstic (viquipedia.org)}

No serà fins al segle XI quan trobarem dades que afirmen l’existència del veïnat de Capaspre. Aquest petit nucli s’integrava a la parròquia de Pineda de Mar i depenia del senyor del castell de Montpalau. Estava format per un reduït nombre de masies situades al capdamunt de la riera, amb una capella dedicada a Sant Quirze i Santa Julita.

El topònim de Calella apareix documentat des del principi del segle XII. En aquell moment, alguns veïns van construir les primeres cases de pescadors prop de la desembocadura de la riera. El document més antic que fa referència a Calella és el testament del Bisbe Bernat Umbert, redactat el 1101. Altres dates importants pel naixement de la ciutat són el 1327 (quan el vescomte Bernat II de Cabrera, senyor de Montpalau, donà el privilegi de tenir mercat, per fira, i la carta de poblament: “la pobla de la Calella”) i el 1338 (quan s’amplien els privilegis de mercat).

Aquests privilegis, confirmats el 1423 per Violant de Cabrera en nom del seu marit, i el 1426 pel mateix Bernat Joan de Cabrera, i el desenvolupament de la pesca, van afavorir el creixement urbà: durant el segle XV moltes famílies pageses del veïnat de Capaspre i de pobles veïns abandonen els masos i s’instal·len a la vila, que comptava amb una torre de defensa i una nova capella dedicada a Sant Elm.

L’edat moderna

Durant el s. XVI la ciutat va anar traçant el seu entramat urbà i, el 1525 el Papa hi autoritza construir una església. Tres anys després, s’inicien les obres del temple parroquial. Mentre durava la construcció, els calellencs rebien els sagraments a la capella de Sant Elm, dedicada a partir del segle XIX a Sant Quirze i a Santa Julita. El 1564 es consagra la nova església i el 1599 Gastó de Montcada, marquès d’Aitona i vescomte de Cabrera, atorga nous privilegis establint l’organització definitiva del consell municipal, representat per jurats i consellers, renovables anualment, i dividint els habitants en tres classes: acomodats, menestrals i jornaleres. A la dècada de 1570, Abraham Ortelius cartografia per primera vegada el nom de Calella en un mapa de la península. El 1586 Calella ja comptava amb un plànol urbà fet a escala.

Després d’un llarg període d’estancament a causa de les guerres i les epidèmies que assolaren el país durant el segle XVII, a partir del 1714, un cop acabada la guerra de Successió, la vila inicia un procés de creixement demogràfic i econòmic, passant dels 768 habitants del 1718 als 2.637 el 1787. Durant aquests anys, les tradicionals activitats agrícoles i pesqueres es van veure ampliades amb la construcció de vaixells. El darrer terç de segle, gràcies a la liberalització del comerç amb les colònies americanes, va ser l’època daurada del comerç ultramarí, que contribuí decisivament al desenvolupament industrial de tota la comarca. El 1790 ja hi havia més de 200 telers dedicats a la fabricació de mitges de seda i de cotó. A la fi del segle, molts nous carrers s’havien afegit al nucli inicial, mentre els grans eixos de desenvolupament eren el carrer de l’Església i el carrer de Jovara.

Els segles XIX i XX

Tot i les guerres i revolucions, l’activitat industrial (tèxtil) i el comerç transatlàntic mantenen la seva producció. A partir de 1854 s’inicia la construcció de grans vaixells i barques de pesca. El dia 1 d’agost de 1861 el tren arriba oficialment a Calella, tot i que ja feia parades a un baixador provisional des de 1859. La població començava un període de creixement des dels 3500 habitants el 1860 fins als 4316 de l’any 1900. La causa d’aquest creixement va ser la instal·lació de les primeres fàbriques mogudes a vapor, que va compensar el sotrac del comerç marítim causat per la pèrdua de les colònies.

Les primeres dècades del segle xx van ser una època d’esplendor per a la indústria calellenca, estroncada per la guerra civil. La davallada del sector tèxtil va anar paral·lela a l’espectacular desenvolupament del turisme, sobretot a partir dels anys seixanta. Aquest procés queda reflectit clarament en la demografia: un fort creixement entre 1900 i 1930, un estancament entre 1930 i 1960, i un creixement espectacular durant els anys seixanta i setanta.

En els anys 1970 i fins a la meitat dels anys 1990, va ser un destinació turística molt important per al turisme centreeuropeu (alemany, holandès, danès, anglès, francès), i així va ser coneguda popularment com a Calella dels Alemanys, ja que se n’arribà a triplicar la seva població en la temporada alta de turisme (que coincideix amb final de la primavera, l’estiu i el principi de tardor). Actualment s’ha ampliat la varietat turística, arribant a rebre visitants de pràcticament tots els països d’Europa. Durant aquesta època turística i especulativa es van fer autèntics disbarats (enderrocar cases precioses, com ara la Torre dels Anglesos).

PARADA 2: El Passeig de Mar (Passeig de Manuel Puigvert)

_{El contrast entre l’antiga estació de tren i la “moderna” que vàrem poder retratar durant la visita.}

Ens desplacem uns metres fins la balustrada del passeig:

El projecte de passeig s’estén entre els anys 1895 i 1904 any en què es va acabar de plantar l’última filera d’arbres. El seu gran impulsor fou l’alcalde Manuel Puigvert, del qual avui dia porta el nom. L’any 1927 i seguint la planificació de l’arquitecte Jeroni Martorell, fou remodelat amb la barana encara avui dia existent. Martorell projectà la urbanització del passeig de Mar, un ampli passeig separat de la platja per mitjà d’una balustrada de formigó ornada amb elements decoratius propis de l’època. Aquesta obra, que abarca la zona compresa entre la Casa de Pescadors i el carrer de Mar (Bartrina), es va realitzar per a delimitar el passeig de la platja i les vies del tren. Tant la balustrada, com els elements que la componen, són elements de caràcter neoclàssic que segueixen un esquema compositiu basat en el sistema de les proporcions. La balustrada i les escalinates es van realitzar amb motlles de fusta i argamassa de formigó armat de l’època en el qual com a àrid s’utilitzà arena de la mateixa platja.

_{El Passeig de Mar amb la balustrada (calellafilmoffice.cat) Enguany la severa poda dels plataners no proporciona massa ombra A la fotografia de la dreta podeu veure al final l’edifici vermellós que s’alça on hi havia una joia arquitectònica, cosa no diferent del que ha passat arreu del país}.

D’aquesta obra cal remarcar també la importància del drenatge amb canals de formigó i reixes de l’arbrat per una banda, i per l’altra, la gran diferència de cota existent entre el passeig i la platja, fent que la balustrada tingués realment sentit com element contenidor del passeig en relació a la platja; actualment, tant el sistema de drenatge, com aquesta funció de barana, han quedat totalment fora de context amb les modificacions que ha sofert el passeig al llarg dels anys.

Actualment hi ha un projecte de rehabilitar la balustrada.

PARADA 3: Can Dalmau (Habitatge privat)

Aquesta casa va ser construïda l’any 1920 seguint un estil noucentista – historicista. Jaume Dalmau Llibre, fabricant de gèneres de punt, amb fàbrica entre els carrers Cervantes, Jovara, Balmes i Clavé, fou alcalde de Calella entre els anys (1923-1929) i va fer possible sota la seva gestió, l’embelliment del passeig de Mar amb la balustrada i la compra de la finca de “Can Pelayo” per convertir-la en parc municipal. El seu pare, Jaume Dalmau, associat amb Joan Prat havien creat la fàbrica de gèneres de punt “Prat i Dalmau”, al carrer Jovara cantonada Indústria, que més tard passaria a ser la de “Vilaró i Llobet”.

_{Diverses fotografies on es veu Can Borràs. El monument a la Sardana en el passeig de Mar}

Aquest conjunt de casa i pavelló, obra de l’arquitecte Jeroni Martorell, es situa a l’extrem del carrer Jovara, mentre que el pavelló ho fa al carrer d’Anselm  Clavé com la majoria de cases d’aquest estil: Can Boix, Els Filipinos, Cals Menuts, Can Rosendo Llobet… La casa de planta rectangular de 7×20 m, amb semisoterrani, baixos, primer pis i terrat, té una estructura de tres crugies separadas la 1ª i 2ª per l’ escala. L’entrada es situa alineada amb l’escala; a la façana que dóna al carrer St. Pere i al pati trobem un annex en planta baixa, que queda ajuntat amb una terrassa de la primera planta.

El pavelló de planta rectangular de 7×13, amb dos crugies, sembla haver estat realitzat en dues fases: una primera, que fa cantonada amb una coberta que sobresurt a tres aigües (el pavelló pròpiament dit), i posteriorment la segona amb coberta plana (quan s’ habilita com a habitatge independent aquest conjunt). Aquest conjunt arquitectònic, presenta un estucat reticular, amb un sòcol de pedra a la casa, obertures en planta baixa amb arc de mig punt amb motllures, baranes amb balustres al terrat i les terrasses, columnes d’inspiració clàssica a la pèrgola del pati així com a la finestra en planta primera del pavelló… Destacar-ne de tot el conjunt, la coberta del pavelló de teula ceràmica vidriada, amb el ràfec sobresortint amb mènsules de fusta i el remat ceràmic inferior del mateix, així com les columnes i bigues per a la formació de la pèrgola, element molt repetit en altres cases d’igual factura.

PARADA 4: Estàtua home assegut i cases davant del pas per a vianants sobre la línia fèrria

Escultura “als savis”: una de les escultures que trobarem durant l’itinerari i que representa els “avis” o els “savis” que fan tertúlia per arreglar el món i que continuen reunint-se aquí fent tertúlies d’aquelles “arregladores”.

_{L’escultura dedicada als “savis“}

Can Macaya (La Torre) és un habitatge privat construït l’any 1895; és una casa d’estiueig amb un gran jardí, feta construir per l’indiano calellenc Lluís Macaya a finals del segle XIX. És un interessant edifici modernista de planta baixa, pis i golfes, amb cobertes de ràfec molt pronunciat, a dues aigües, façanes amb relleus horitzontals, motllures d’estuc i diversos elements de fusta i ceràmica. Cal destacar també el treball de forja de les baranes.

Les Cases de Rosendo Llobet són un habitatge privat d’estil historicista-neoclàssic, construïdes entre el 1918 i 1948. És un conjunt de casa i pavelló d’estil neoclàssic projectat també per Eusebi Bona i Puig per a Rosendo Llobet, fill de Josep Llobet Guri que, juntament amb el seu cosí Josep Guri Sabater, havien creat el gran empori industrial de gèneres de punt Vapor Vell (1884), Vapor Nou (1891) i Llobet Guri S.A.  Josep Llobet Guri, tingué quatre fills, Rosendo, Fèlix, Lluís i Josep. Rosendo tenia aquesta casa del carrer Jovara i la del costat, tocant amb “La Torre”. L’edificació principal consta d’una façana al carrer Jovara, i un petit pavelló en planta baixa a l’extrem oposat del pati, que dóna al carrer A. Clavé. Aquesta tipologia és molt repetida en d’altres cases d’aquestes característiques com són la de Can Boix, Cals Menuts, Els Filipinos o Can Dalmau.

_{A l’esquerra: La Torre de Can Macaya i la casa modernista de Rosendo Llobet de façana vermellosa que té obertura al Passeig de Mar. En el centre es veu el mateix, però en un primer pla de la casa de Rosendo Llobet A les dues fotos de la dreta es veuen el pavelló i l’entrada al pati de la casa de Rosendo Llobet i les altres dues construccions}

La casa, de grans dimensions, consta de planta baixa, pis, golfes i terrat i es separa d’un costat per tal de deixar un pas de servei amb accés independent des del carrer. L’escala, paral·lela al carrer Jovara, parteix la casa en dues parts juntament amb un lucernari. En la planta baixa trobem a peu de carrer un despatx, l’estudi i el vestíbul, i al darrera la sala d’estar i el porxo; a dalt les habitacions. Del costat que es separa de la mitgera s’hi enganxa un annex en planta baixa, destinat a gimnàs, cuines i d’ altres serveis menors juntament amb el soterrani. La façana queda composada de manera tripartita seguint un eix de simetria que forma l’ entrada i el balcó de la primera planta. Dividida en tres parts ben diferenciades,  trobem una planta baixa on les obertures d’ arc de mig punt, són embellides amb ornamentacions de pedra esculpida; una planta primera d’on sobresurt un potent balcó amb balustres, i les finestres de forma rectangular s’ emmarquen amb motllures de pedra; i les golfes per damunt un ràfec fictici de coberta, on la façana es revesteix de pissarra simulant ser coberta, sobresortint tres llanternes de forma arrodonida amb el mateix tractament. Del conjunt, cal destacar la gran alçada de planta baixa, el sòcol i la imponent porta d’entrada a la casa. Destacar també el pavelló de mateixa factura que la casa i la decoració de la mitgera a tot el pati. Aquí podríem parlar del temps de flors quan s’obren moltes cases i es decoren amb motius florals una de les quals és aquesta sovint.

A l’esquerra de la casa anterior i tocant a la Torre, trobem un altre habitatge privat que, a diferència de les del mateix estil, té la façana situada al carrer Anselm Clavé, i no al de Jovara, deixant a l’extrem oposat un petit magatzem en planta baixa.  La casa, d’estil modernista, disposa d’entrada i un gran finestral en planta baixa. Alineades al primer pis trobem dues balconeres amb un balcó corregut; a les golfes, trobem cinc finestretes, una al costat de l’altra. Les obertures, totes elles d’arc rebaixat, s’ornamenten amb motius neoclàssics esculpits a les llindes i als costats; la façana presenta un estucat color vermellós imitant l’obra vista que combinat amb els elements decoratius esculpits de pedra a les finestres, sòcol, balcó i cornisa la diferencien de la resta d’ edificacions d’aquest estil, no tan bellament decorades. Aquesta casa, d’estil modernista però que barreja elements neoclàssics, és anterior a la seva casa principal (Clavé, 98-100), tal i com es pot comprovar a les fotografies de l’època. Segurament Rosendo Llobet la comprà anys més tard, però no fou ell qui la manà construir, sinó que devia haver estat la casa d’algun “americano” de finals del segle passat.

Caminem pocs metres de la parada 4 i trobem un parell de cases més d’interès arquitectònic:

PARADA 5: Nous habitatges privats amb interès arquitectònic

La primera és Can Ballester (Can Saleta), amb data de construcció entre 1900-1932. Aquesta casa, és una de les cases modernistes més interessants i bellament decorades de Calella. Les obertures en façana es repeteixen sempre de manera imparell: així trobem un finestral en planta baixa tripartit, tres balconeres en planta primera amb un balcó corregut que sobresurt al centre, (en ambdós casos l’obertura central és de majors dimensions), i en planta segona una finestra correguda repartida amb cinc parts, formada per una filera d’ arquets. Aquestes obertures es realitzen amb arquets i columnes de regust clàssic i el conjunt es decora amb detalls ceràmics, particularment lluïts sota el balcó. És digne de remarcar també el ràfec de coberta, les baranes, les persianes de planta primera i sobretot, la petita torre que corona la teulada que forma una petita cúpula i caracteritza la casa. Restaurada fa uns anys, ha afegit un annex realitzat amb el mateix estil i acabats que la resta, destinat a garatge. Aquest annex era el petit pavelló en planta baixa de la casa del carrer Jovara 164.

També interessant són Els Filipinos, un habitatge privat construït el 1906, el nom del qual fa referència al país on havien fet fortuna els seus propietaris. Casa modernista entre mitgeres, composada per una edificació principal amb façana al carrer Jovara i un petit pavelló a l’extrem oposat del pati (això és el que nosaltres veiem des del passeig de Mar), que dóna al carrer A. Clavé. Aquesta tipologia és molt repetida en les cases d’aquestes característiques. La casa de 5,80 metres de façana i 20 de fondària, amb baixos, primer, segon pis i terrat, presenta una façana arrebossada amb motius florals esgrafiats i formes corbes, en els guardapols de les finestres i el coronament del terrat. Aquestes formes corbes també s’utilitzen en els emmarcaments de les obertures, característica formal d’un modernisme més avançat. En el pavelló posterior, es repeteixen aquestes característiques, remarcant aquí les flors ceràmiques que decoren la façana. Al centre de cada flor s’hi pot veure unes roses fetes d’esmalt de color grana.

Un altre pavelló és el de Cals Menuts. Aquesta casa era de Juli Pedemonte, un dels tres germans Pedemonte (Emilio, Juan i Juli)  que tenien la fàbrica de gèneres de punt al carrer Ànimes entre Bruguera i St. Antoni (“Pedemonte Hermanos”, després “Textil Calellense”). El seu pare Bonaventura Pedemonte, juntament amb el seu germà Juan, els quals eren descendents de l’italià Juan Pedemonte, que es va traslladà a Calella en la seva adolescència i es va casar amb una noia de la població, iniciant el negoci familiar de la indústria tèxtil. Casa modernista entre mitgeres, composada per una edificació principal, la casa, amb façana al carrer Jovara, i un petit pavelló en planta baixa a l’extrem oposat del pati, que dóna al carrer A. Clavé. Aquesta tipologia és molt repetida en les cases d’aquestes característiques.

_{Les dues primeres fotografies mostren Can Ballester. A la tercera fotografia es pot veure el pavelló que s’obre al passeig de Mar d’Els Filipinos. La fotografia de la dreta mostra el pavelló de Cals Menuts.}

PARADA 6: Can Borràs 

Propietat dels germans Borràs Cuadras i construïda l’any 1929, aquest edifici queda dividit interiorment en dues o tres particions segons assenyalen les diferents entrades i divisió vertical que trobem a les façanes, essent cada part d’un germà diferent. Cas atípic d’edificació en cantonada, tant per la seva morfologia, com per la seva distribució interior. L’any 1548 fou edificada una torre fortificada vora mar, com a defensa de la pirateria. Tal i com es pot veure al plànol de Simancas de 1582, la torre quedava emplaçada al final del carrer de mar, just on ara trobem el pas soterrani, al costat de la casa de Can Borràs.

Aquest edifici de línies academicistes, té una entrada per Bartrina i una altra entrada per Clavé, la qual es bifurca a dreta i esquerra. Les façanes composen les obertures sempre alineant les de planta baixa amb les del nivell superior. La façana a Bartrina centra l’entrada i una balconera al pis superior, deixant finestres a banda i banda; per A. Clavé l’altra entrada queda sota una galeria de tipus venecià, formada per uns arcs de mig punt recolzats sobre pilarets, que descansen sobre una barana decorada amb motius vegetals igual que l’espai intersticial entre els arcs, que sobresurt de tot el conjunt. Destacar-ne també l’estucat de color vermellós i els emmarcaments de finestres, així com les motllures que separen els pisos i el sòcol a base de ceràmica vidriada de color verd. 

PARADA 7: Sobre el pont de la Riera de Capaspre

Ens situem sobre el pont de la Rierra de Capaspre, la riera principal de Calella que aporta sediments al mar i obre una àmplia vall, l’anomenada vall d’en Guli. Si mirem cap el Montnegre, podem veure a l’esquerra l’amplia zona d’hotels que fins ben entrada la primera meitat del segle XX eren camps de conreu. A la dreta i mirant el carrer Anselm Clavé hi ha cases a diferents distàncies sobre la vorera. Abans de la construcció del passeig de mar, la línia de costa arribava a les vies de tren i amb ocasions dels temporals, l’aigua de mar podia arribar a les cases. La dinàmica litoral que aporta sediments de manera contínua i la construcció del passeig han canviat la fisionomia del passeig i del poble. Tornant a la riera, a ma dreta podem veure alguna de les cases del barri de Pekin que podrem observar amb deteniment en posteriors parades. Si mirem ara en direcció sud, podem veure la muntanya de Capaspre i dues de les construccions més emblemàtiques de Calella: El Far i Les Torretes.

_{Fotografia superior: El Capaspre des del pont de la Riera; podem distingir al cim de la muntanya les dues Torretes. Inferior esquerre: en el monticle inferior de la muntanys es pot veure el Far i una gran grua que feia reparacions del recent desprendiment de roques. Inferior centre: dues fotografies d’inicis del segle XX que mostren com els temporals arribaven a la via del tren i pràcticament a les cases. Inferior dreta: la riera des del pont; es pot veure a l’esquerra de la foto la zona d’hotels, la riera completament coberta i a la dreta les cases de Pekín.}

El far de Calella és un edifici municipal obert al públic com a aula museu. Es troba situat al cim d’un promontori d’uns 50 metres d’altitud. Al lloc on ara hi ha el far, hi havia hagut una antiga torre de guaita defensada per un canó de ferro, que vigilava i protegia les costes dels perills dels atacs dels pirates algerians i que va ser enderrocada per a la seva construcció. L’actual edifici està classificat com a far de tercer ordre. Una R.O. de 9 d’octubre de 1856 va arrencar els treballs d’edificació del far, que finalment, sota la direcció de l’enginyer Marià Parellada, va poder ser inaugurat el dia 15 de desembre de 1859 i, segons Domènec Mir, el seu cost fou de 127.000 rals (poc més de 180 €). 

_{Dues vistes del Far de Calella (pinterest.com)}

Edifici en planta baixa, de forma rectangulari proporcions simètriques, amb dos petits patis interiors i una torre per a l’aparell òptic. En un principi, la llanterna era alimentada amb oli a pressió i, més tard, el combustible va ser substituït per parafina i petroli. L’any 1927 fou electrificat, l’aparell òptic es va millorar i es canvià per un altre procedent de les illes Medes, avui dia encara en servei amb petites modificacions. Actualment, la llum del far assoleix una distància d’unes 35 milles i és conegut a les cartes de navegació per les seves llampades, 3 i 2, cada 30 segons. Calella va negociar amb l’Autoritat Portuària per poder gestionar el seu far com a mínim durant 25 anys.  A conseqüència d’aquests importants gestions el juny del 2011, l’Ajuntament va inaugurar una gran aula-museu i centre d’interpretació per donar a conèixer la història de les comunicacions a partir de tres elements: el far i la senyalització marítima;  les torretes i l senyalització òptica; les campanes i la senyalització acústica. També disposa d’una sala polivalent d’uns 200 metres quadrats.  

Les Torretes són antigues torres de telegrafia òptica. A mitjans del segle XIX van ser construïdes al cim del Capaspre dues torres destinades a la transmissió de senyals òptics, que formaven part d’un sistema de comunicacions basat en una cadena de torres, algunes d’elles d’origen medieval. El sistema de telegrafia òptica funcionava mitjançant banderes i boles de colors, d’acord amb una complexa codificació.  Les torres de Calella constituïen una estació intermèdia entre la torre dels Encantats de Caldetes i les de Malgrat i Blanes, a l’altre costat. Van ser edificades al 1848, una, i la segona, més alta, el 1857. La més antiga, voltada d’un fossar i amb nombroses espitlleres, era servida per soldats, i tenia fonamentalment funcions de caràcter militar, mentre que la segona tenia finalitats comercials.  De planta quadrada, amb dos pisos o nivells i terrat cadascuna, d’estil neoclàssic, i construïdes a base de murs de maçoneria amb la mateixa pedra de la zona, maó massís en la formació d’obertures, espitlleres i el terrat, i fusta en la formació dels pisos i els aparells de telegrafia.

PARADA 8: Panoràmica sobre les escales que porten a la carretera. 

Pugem les escales del final del passeig que porten a la carretera NII. Podem veure des d’aquí la panoràmica de la platja llarga, el passeig de mar i, caminant uns metres en direcció a Sant Pol, les caletes que el Capsapre forma per procés erosiu (Rocapins, la Vinyeta i Roca Grossa), el que a Calella diuen “les Roques“.

_{Diferents imatges de Calella i de les Roques i les petites cales}

PARADA 9: Caminem fins les escales de la piscina i anem a l’esquerra de la piscina

Hem vist prèviament algunes de les obres de Jeroni Martorell a Calella. Expliquem ara algunes coses de la seva vida i obra.

Jeroni Martorell i Terrats (1876 -1951) :

Fill d’una família d’arrel calellenca, amb casa pairal situada a l’antic carrer de Mar (avui Bartrina), va estudiar el batxillerat i la carrera a Barcelona, obtenint el títol d’arquitecte l’any 1903. Molt documentat i especialitzat en l’antiga arquitectura clàssica, especialment la d’estil romànic, fou distingit amb predilecció pel mestre Josep Puig i Cadafalch. Inicià la seva carrera immers en el corrent estilístic modernista, però aviat evolucionà cap els nous postulats del noucentisme, sota la influència del moviment secessionista vienès. Acabada la carrera, i després d’un llarg viatge d’estudis per l’estranger, guanyà el concurs per a la construcció de l’escola Industrial de Sabadell (1907-10) i el de la Caixa d’estalvis a la mateixa ciutat (1905-15), una de les seves obres més ben aconseguides. Va dirigir la restauració de diverses esglésies, la de Calella, Sant Just i Pastor, i la del Pi a Barcelona, esglésies romàniques com les de Terrassa, Montblanc, la restauració del monestir de Poblet, i la de la Casa dels Canonges a Barcelona…; també va realitzar diversos projectes de grups escolars arreu de Catalunya. Arquitecte director del Servei de Conservació de Monuments a la Diputació Provincial de Barcelona (1915); soci de la “Real Acadèmia de San Fernando”; vocal assessor tècnic de l’associació de la ciutat… Va guardar especial estima per Calella, d’on fou arquitecte municipal durant molts anys i on va dirigir les reformes i embelliment de la ciutat: Parc Dalmau, barana ornamental del Passeig Puigvert, edificis del Mercat, Biblioteca, Escorxador, Can Dalmau.

Al costat de la piscina municipal, trobem l’antic escorxador i torre de l’aigua. Construcció noucentista, coetània del mercat i la biblioteca, projectada l’any 1927 per Jeroni Martorell. Aquest edifici ha sofert diverses modificacions i reformes per incrementar-ne la seva capacitat al llarg del temps i actualment acull les instal·lacions del gimnàs de la piscina municipal. Compost per una nau de planta rectangular allargada, acabat amb una coberta a dues aigües amb cavalls de fusta i lluernaris que sobresurten de la mateixa, cal destacar-ne la forma en que s’acaben les finestres, simulant formes corbes d’influència modernista que es repeteixen a les finestres de la biblioteca i en el coronament de la façana del mercat; els guardapols són també aquí de ceràmica vidriada de color verd. Al costat de l’Escorxador trobem una torre de proveïment d’aigua, molt semblant a la del Mercat. 

PARADA 10: Riera davant del carrer Jovara

El carrer Jovara o carrer llarg. Quatre idees de la història del barri de Pekin: El Barri de Pekin de Calella se singularitza per tenir uns senyals identitaris propis. Sovint es diu que és una Calella dins Calella. La dita popular ‘No gaire, de Calella i pekinaire’, referma aquesta doble pertinença. Qualificatius propis que marquen ja una personalitat, com el de ‘catrà’. Un mot que s’aplicava al jovent, especialment del barri, que amb l’arribada del turisme a Calella (anys 50-60), es dedicà a anar al darrera d’estrangeres per seduir-les (el compositor calellenc, Jordi Feliu, fa la sardana ‘Els catrans de Calella’, en què es reconeix aquesta figura). Són només dues mostres dels trets diferencials dels pekinaires.

PARADA 11: La llopa de Calella 

Una llegenda local de la primera meitat del s. XX parla de la Llopa de Calella. Aquesta història verídica comença quan un pagès del poble, en Francesc Coll, conegut com en Quico de ca l’Urrel·li, va explicar una tarda a la taverna del poble que havia vist un llop vagarejant per les seves terres. Alarmats, els calellencs van decidir organitzar una batuda per capturar-lo i poder viure tranquils. Un cop morta la bèstia i quan tot el poble en parlava, va aparèixer una dona, tota angoixada, que vivia en un mas entre Sant Pol i Calella. Buscava la seva gossa, de raça pastor alemany, que s’havia perdut feia poc. El temut llop va resultar ser la gossa de la senyora Montaner, que havia estat morta per la seva aparença i per la ignorància de la gent. Així és com aquesta gossa va entrar a formar part de la llegenda i història de Calella.

PARADA 12: Plaça  de l’Ajuntament

Des de la Riera entrem pel carrer Barcelona, girem pel Colom i veiem les cases del barri de Pekin. Girem a la dreta pel carrer de la Riera i arribem a la plaça de l’Ajuntament:

El nucli urbà de Calella va començar a configurar-se a partir de la carta de poblament atorgada pel vescomte Bernat II de Cabrera, senyor de Montpalau, el 1338. Les primeres cases s’agruparen a l’entorn de la plaça, on s’hi celebrava el mercat (el Mercadal), i on discorria el vell camí públic de la costa (any 1327). Dels fogatges de 1497 i 1515 podem deduir que el nucli urbà era habitat per unes quaranta famílies, en una època en que les successives epidèmies, les guerres i les condicions socials de la pagesia dificultaven el creixement demogràfic. Aquests són alguns dels edificis més importants de l’època:

Entrant a la plaça de l’ajuntament pel carrer de la Riera trobem Can Galceran (Can Giol) un habitatge privat (n 2 en el mapa inferior). Al produir-se el creixement de la vil·la cap a mar i cap a llevant i no cap a ponent al tenir la barrera de la riera a prop, aquesta casa conserva fins ben entrat el segle XIX unes dimensions i unes característiques morfològiques que no trobem en cap altra cas, com són la lliça i el molí, elements diferencials que la caracteritzen. Els noms de Monet, Ço, i Galceran entre altres foren les famílies que al llarg del temps habitaren aquesta casa i li donaren nom, essent el darrer propietari, Albert Giol i Galceran (1858-1945), investigador i historiador local, qui li donà el definitiu.

_{Fotografia de Can Giol de les primeres dècades del segle XX. En el centre, fotografia actual de Can Giol. Al costat, detall de la finestra central de la casa Diverses fotografies del grup a la plaça de l’ajuntament: darrera el nostre grup, l’edifici de l’ajuntament i al fons de la plaça Can Giol.}

Iniciada la seva construcció el 1430, fou engrandida en dates posteriors mitjançant diferents compres de terrenys, podent considerar-se la totalitat  com a una obra dels segles XV – XVI. Casa pairal de forma quasi quadrada amb baixos, primera planta i segona planta sota teulada i coberta a dues aigües. Amb estructura interna tipus basílica catalana, es composa de tres naus, essent la central de major amplada en planta baixa i pis originalment. Amb la façana principal orientada a llevant, cap a la plaça del mercadal, composada amb un portal adovellat (15 dovelles), centrat amb una finestra gòtica amb escut i un matacà defensiu al mateix eix i una entrada lateral que donava al celler. A la part posterior anant cap a la riera, trobem la lliça i l’antic molí, dels quals encara se’n conserven alguns vestigis. La tipologia dels elements decoratius de la façana, d’estil gòtic tardà amb detalls renaixentistes, fa pensar que la casa va ser obrada o reformada durant el segle XVI. Les dues finestres gòtiques estan formades per dos arquets conopials units en una mena de capitell penjat, sense columneta central, i emmarcats per un motllurat rectangular delimitat per unes figuretes esculpides a banda i banda dels arcs. La finestra central és completada per un escut.

_{Mapa de la plaça de l’ajuntament i els carrers adjacents amb els edificis que tenen significació arquitectònica i/o històrica}

El Mercadal, número 1 en el mapa, era el lloc de mercat des del 1338 fins el començament del segle XX. Fou el primer nucli de la població, i s’hi feia el mercat tots els dimecres (dia dedicat al déu “Mercuri”, patró de mercaders i caminants) i durant segles, els deu dies de la fira de l’Ascensió (del diumenge anterior al dijous de l’Ascensió fins el dimarts següent). La seva data concreta depèn de la Pasqua i oscil·la entre el 30 d’abril i el 25 de maig.

_{Les dues cases, gairebé bessones que ocupen l’antiga Casa Roger. A la dreta, fotografia de la plaça on podem veure Can Campaneria a l’esquerra de la imatge, Can Salvador en el frontal de la imatge i a la dreta de la imatge el blanc edifici de l’ajuntament vell (petstravel)}

A l’esquerra de la plaça venint de Can Giol, trobem Can Campaneria (antiga casa Roger) n 3 en el mapa. Ocupava el solar de les dues cases actuals. Era l’antiga casa dels batlles naturals del terme al segle XVI i després Marquesos de Llupià. El més singular era una torre forta independent de la casa i unida per un pont de fusta, que es trobava al davant de la casa, sota l’actual carrer i en part plaça. 

L’Ajuntament Vell (s. XIX), n 5 en el mapa, és un edifici municipal obert al públic, actualment com a sala de conferències i exposicions. Originàriament, va ser el primer hostal de la vila a la baixa Edat Mitjana, edificat sobre un terreny de la família Fogassot i després va passar a ser fleca i carnisseria i altres utilitats del comú. Encara en resta una part d’aquella època:  és la bonica portalada de pedra, de punt rodó que donava pas a la vella carnisseria.

_{Façana blanca de l’Ajuntament Vell a l’esquerra de la primera imatge. Placa dedicada als castells i que marca la tradició castellera de la ciutat Tres instantànies de l’Ajuntament Vell amb el Mastegamosques. Font de la plaça dedicada a la mare de la Teresa}

La història d’en Mastegamosques va estretament lligada a en Quirze i la Minerva. Es va estrenar amb els primers gegants, l’any 1935. Va patir la mateixa sort que ells i també es va donar per desaparegut a l’esclatar la Guerra Civil. Del mateix constructor Narcís Legarés, representa un bufó vestit de color vermell i verd amb cascavells i amb un espolsador a les mans. El ballet dels gegants el descriu així: “I en Mastegamosques tot movent ses nines tosques, va davant marcant-li el pas”. Gràcies a aquest fragment del ballet dels gegants i també d’algunes fotos, es pot deduir com aquest capgròs originàriament movia els ulls. L’actual va ser inaugurat el 16 de setembre de 2002 conjuntament amb la parella de gegants. També va ser construït per en Toni Mujal.

Can Salvador (s. XIV-XV) n 4 en el mapa, ocupa la posició més septentrional de la plaça. Casa pairal del segle XIV. Segons el registre d’escriptures, l’any 1341 ja existia la Casa dels Salvador de Plaça, essent engrandida en èpoques posteriors per successives compres de terrenys annexes. Aquesta casa pot ser considerada com una de les primeres que formaren l’actual nucli urbà de Calella al voltant del mercadal.

La casa té una edificació principal de planta; consta de planta baixa, primera i segona o sota teulada, amb coberta a tres aigües i la façana principal orientada a migjorn amb un portal centrat amb arc rebaixat i finestra gòtica al damunt transformada en balcó. Originàriament, la casa hauria tingut una estructura interna de basílica catalana per la simetria dels buits de façana, amb tres naus o crugies  -sent la central la de major amplada- amb planta baixa i pis; el portal centrat amb arc adovellat de punt rodó, i una finestra gòtica en el mateix eix. La coberta devia haver estat a dues aigües, fet que demostra la diferència material entre la paret dels baixos i primera planta amb la de segona planta sota teulada que es va aixecar anys més tard. La quarta crugia, amb entrada independent, sembla un engrandiment de la casa destinat a celler o altres usos secundaris; el punt d’inflexió que fa la façana posterior a pati així ens ho demostra. A la cantonada d’aquesta quarta crugia, però, trobem les mènsules de suport d’un matacà defensiu, situat a l’entrada del carrer que donava a mar; això ens fa pensar que la formació de la segona planta sota teulada i la coberta a tres aigües que comprenia les quatre crugies, es va fer en un curt espai de temps d’ençà la construcció primigènia de la casa, (abans de l’any 1582).

La família Salvador forma, a partir de finals del segle XVII i fins a mitjans del segle XIX, una important nissaga d’apotecaris i botànics que fan expedicions i herboritzacions per Catalunya, Espanya i molts llocs da l’Europa meridional. Les seves importants col·leccions d’herbaris van ser localitzades després de molts anys i, des de mitjans del segle XX, formen part destacada de l’Institut Botànic. Actualment, després d’una reforma completa, ha esdevingut la seu de la biblioteca pública “Can Salvador de la Plaça”.

PARADA 13: Carrer de les Escoles Pies

Aquesta parada la vàrem suprimir per tal d’economitzar temps, però la incloc pel seu interès. Museu Arxiu Municipal Josep M. Codina i Bagué (s.XVI-XVII), n 8 en el mapa. És un edifici municipal obert al públic, tot i que el dia de la visita només obria en horari de tarda. El Museu Arxiu de Calella és ubicat en un gran casal del segle XVI – XVII, -on hi ha el museu– i un altre edifici que dóna al carrer Bartrina, -on hi ha l’arxiu-. Ambdues ales s’integren a través d’un pati, on es celebren tota mena d’activitats culturals.

Casa pairal de planta rectangular que conserva el portal adovellat de punt rodó i les mènsules que sostenien el matacà de defensa. Estaria formada originàriament per un cos de planta baixa, primera planta, (segona sota teulada) amb coberta a dues aigües i estructura amb dues crugies, essent la d’entrada de major amplada, amb dues parts. Entre els anys 1639-1669 es van realitzar les obres d’annexió de tot el conjunt, aixecant la segona planta restant, refent la coberta unitària, i formalitzant les finestres amb llinda recta, brancals i ampits de pedra actuals. Interiorment, només es conserven les parets interiors de càrrega de l’edifici original; la resta ha estat totalment modificada.

El carrer de la Pansa (tal com s’anomenava antigament el carrer Escoles Pies) fou paral·lelament amb el carrer de Mar (Bartrina) un dels dos eixos de creixement de la vil·la cap a la platja. El nom del carrer de la Pansa recorda la indústria d’assecar raïm a que es dedicaven els que allí vivien. L’edifici era la casa de l’hereu March, antiga nissaga calellenca i també allotjà el Consell de la ciutat a principis del segle XVIII. Durant molts anys fou la presó i se la conegué per “can Liro” fins que, ben entrat el segle XX, passà a ser el Museu Arxiu de la ciutat.

_{Façana de l’Arxiu municipal amb la porta adovellada i, a la part superior, les mènsules que devien suportar el matacà (costadebarcelonamaresme.cat) Fotografia de la façana (viquipedia.org) Peces de la indústria tèxtil (arxiudecalella.org) La Farmacia Barri a l’Arxiu municipal (costadebarcelonamaresme.cat)}

L’origen del museu data de 1959, tot i que no s’obrí al públic fins el 1979. Des d’aleshores, el fons del museu s’ha anat engruixint fins arribar a comptar amb més de 15.000 objectes i documents. Al seu interior, també s’hi troba la farmàcia Barri, d’estil modernista, que es va traslladar al museu en la seva totalitat i la pinacoteca Gallar, de gran valor artístic. L’arxiu històric municipal també emplaçat a l’edifici, compta amb un important fons documental nodrit de les aportacions municipals i de diverses entitats i famílies calellenques. Actualment porta el nom de Josep M. Codina i Bagué, fundador i primer director del museu-arxiu de Calella.

PARADA 14: Carrer de Francesc Bartrina 

En el carrer Bartrina trobem dos edificis amb forta càrrega històrica: La Capella de Sant Quirze  (s. XV), n 11 en el mapa, que només obre al públic per celebracions especials i concerts. Els perills de la mar van portar a l’edat mitjana a la devoció a Sant Elm, patró dels navegants i per això, en acabar el segle XIV, la vil·la tenia una capella dedicada a aquest sant, vora la platja, amb un magnífic retaule i un sacerdot beneficiat.  Aquest primitiu edifici va ser habilitat com a parròquia el 1528, any de l’emancipació eclesiàstica de Pineda, per tal d’administrar els sagraments mentre es construïa la nova església de Santa Maria i Sant Nicolau, servei que va tornar a fer entre 1747 i 1755 quan s’esfondrà el temple parroquial.

La confraria del Santíssim s’establí per primera vegada a Calella l’any 1543, dins el temple de Sant Elm. El nou temple parroquial no va ser consagrat fins el 30 de novembre de 1564. Fins el 1819, la Universitat de Calella (autoritats de la parròquia i municipi) es reunia dins del petit temple. La capella també fou utilitzada un quants anys com a escola.  El mes de març de 1820, els patrons de Calella Sant Quirze i Santa Julita, són acollits a la capella de Sant Elm degut a l’esfondrament de l’ermita situada a la riera de Capaspre. Els sants són col·locats a l’altar major i el retaule gòtic es trasllada a la capella lateral. Des d’aleshores la capella és anomenada de Sant Quirze (el 16 de juny de 1668, els calellencs havien rebut solemnement unes relíquies dels seus sants). L’any 1936 la capella és saquejada i incendiada. La reconstrucció aixecaria més la capella, refent el coronament de la façana principal, obrint les finestres de la façana lateral i fent de nou la coberta i interior del temple.

_{Capella de Sant Quirze i Santa Julita (calellafilmoffice.cat) Interior de la capella. L’ofici de la “festa petita” el mes de juny es fa sempre en aquesta petita església sota la presidència de la Secretària de l’Ajuntament (calellafilmoffice.cat)}

Pel que fa a l’arquitectura, es tracta d’un edifici d’una sola nau de planta rectangular amb una capella lateral al costat de la sagristia, formant una reculada de l’edificació. Són visibles quatre pilars que sostenen arcs amb punt d’ametlla dividint la nau en tres parts. Teulada a una vessant perpendicular a la façana principal al carrer de Mar (avui Bartrina) amb portal adovellat d’arc rodó, campanar d’espadanya i una fornícula central amb imatge dels sants. L’interior de l’església és il·luminat per tres finestres d’arc de mig punt, situades a la façana lateral. El seu altar major havia estat presidit per un magnífic retaule gòtic, acompanyat per sant Nin i sant Non, patrons dels pagesos, destruït el 1936. També sembla que, cap el 1450, un mariner calellenc va oferir a sant Elm un valuós exvot consistent en una “coca votiva” (nau en miniatura), actualment conservada al museu marítim de Rotterdam.

Al costat de l’esglèsia trobem Can Bartrina, n 12 en el mapa. L’edifici pren el nom de la família Bartrina, procedent de Barcelona, que enllaçà durant el segle XIX amb la família Roca, dipositària de tots els drets patrimonials de la casa Prim, de Calella, descendents de les cases Coma de Capaspre, Bataller i March de la Riera, una de les més antigues nissagues calellenques.

La casa pairal de la família però, era la del costat (Bartrina 22-24), on va néixer i morir l’il·lustre advocat i polític Francesc d’Assís Bartrina i Roca. La casa que estem descrivint fou comprada i restaurada per ser destinada a una filla de F. Bartrina quan aquesta es va casar, i actualment és propietat d’Anna Maria Morros, una néta. De la casa pairal dels segles XIV-XV, tan sols se’n conserven la façana i la torre de defensa. La resta de l’edifici és fruit d’una reconstrucció de caire historicista efectuada els anys 20 per l’ arquitecte Sellés, per encàrrec de la familia Bartrina-Morros.

_{Can Bartrina en segon terme, al costat de la capella de Sant Quirze i Santa Julita (viquipedia.org) Detall de la Torre de defensa de Can Bartrina (monumentalnet.org)}

Edifici de planta rectangular amb primera planta sota teulada i coberta a una vessant. La façana, simètrica i equilibrada, es caracteritzà pel ràfec pronunciat de la coberta recolzat sobre mènsules, el portal adovellat de punt rodó, amb un escut al damunt, i un finestral tardogòtic, bellament esculpit igual que la finestra de la torre, situada al mateix nivell. Cal destacar la torre de defensa rectangular que s’aixeca dues plantes per sobre de la casa, amb cantoneres de pedra i coronada amb un matacà del qual només en resten les mènsules que el sostenien.

Cal senyalar que la casa pairal primigènia hauria tingut una estructura de basílica catalana amb tres crugies, la central de major amplada, tal i com reflexa la façana; una segona planta sota teulada i una coberta a dues aigües sense el ràfec tant sobresortint, fruit de la restauració dels anys 20. El conjunt, juntament amb la torre de defensa, quedaria completat el segle XVI. També cal senyalar que la finestra de la torre, que és similar a la de l’entrada, s’afegí en la reconstrucció dels anys 20 al igual que les mènsules que sostenen el ràfec de coberta. Interiorment, trobem una casa senyorial de principis de segle, de la qual podem destacar-ne la majestuositat de l’escala de fusta d’accés a la primera planta, els terres, els banys i el mobiliari originals de l’època.

PARADA 15: Plaça de l’Església

Caminem un escàs centenar de metres i arribem a l’Església Parroquial de Sta. Maria i S. Nicolau,  n 15 en el mapa. Fins el segle XVI, Calella va ser integrada dins la parròquia de Pineda de Mar i no va ser fins l’any 1525 que obtingué del papa Climent VII la butlla que li atorgava el dret a constituir-se en parròquia independent. El 1528  van ser adquirits els terrenys per a la construcció del nou temple, encomanat al mestre d’ obres barceloní Pere Suaris el 1539. Mentre els calellencs construïen el temple nou, anaven a rebre els sagraments dins la capella de sant Elm. 

Posteriorment l’obra fou confiada al constructor Antoni Mateu, que al mateix temps edificava l’església de sant Martí d’Arenys. La seva mort prematura va obligar a contractar el famós escultor i mestre d’obres Jean de Tours, que va morir a Calella el 1563 deixant l’obra inacabada. Finalment, s’encarregà l’enllestiment del temple als mestres Joan Soler, calellenc, i Perris Rohat, francès resident a Mataró. Sembla que les obres van acabar-se ben de pressa, ja que la nova església va ser consagrada el 1564. El 1747 s’esfondra el campanar provocant la destrucció del temple, que va ser reconstruït de bell nou el 1755 i ampliat a partir de 1785 amb un transsepte o creuer, i amb la capella dels Dolors, segons el projecte de Josep Morató de Vic.

L’església va ser parcialment destruïda de nou el 1936 i refeta entre 1940 i 1951, segons el projecte de Jeroni Martorell.

_{Fotografies de l’interior del temple anteriors a la Guerra Civil Les dues darreres fotos mostren l’estat del temple després de la destrossa pràcticament total que va patir-ne es pot observar a la darrera foto l’ensorrament total de la coberta}

La planta de l’església té forma de creu llatina, d’una nau, amb creuer i absis poligonal, seguint el model barroc derivat de Sant Felip Neri de Barcelona. Nau amb cinc trams de volta, dos dels quals –els braços del creuer- desiguals; la intersecció d’ aquest és coberta amb una cúpula semicircular. Entre els contraforts de la nau central s’obren quatre capelles a cada costat, per sobre de les quals hi ha el trifori. Un entaulament corre sobre les pilastres al voltant del temple, recolzant l’inici de la volta. El temple és il·luminat per la rosassa gran de la façana principal i dues finestres a cada costat de la nau.

_{Diverses fotografies de l’església parroquial de Calella}

La façana té un esquema de tres cossos amb tester semicircular i laterals decreixents, portada arquitravada amb frontó trencat, fornícula i rosassa central. La portada d’estil barroc, obra de Jean de Tours, anomenada dels Apòstols, consta d’un retaule de pedra del segle XVI, estil plateresc, ocupats els intercolumnis per nínxols amb les testes dels dotze apòstols. A la fornícula hi ha sant Nicolau de Bari, sota l’advocació del qual juntament amb la de santa Maria va ser consagrada la nova parròquia. L’església es completa amb un campanar de base quadrada, amb cos superior octogonal.

Agafem ara el carrer de l’Església, autèntic pulmó comercial de Calella, fins el carrer Sant Josep. Girarem per Sant Josep a l’esquerra i pujarem fins creuar  el carrer de Sant Jaume (la carretera N-II) fins el Parc Dalmau. Abans de creuar la carretera, a la dreta podrem veure el Mercat Municipal, també obra de Jeroni Martorell.

PARADA 16: Parc Dalmau

El Parc Dalmau conegut popularment ara com “Els pins”. Creat el 1928 i conegut anteriorment com “els pins de Can Pelayo”, una finca privada comprada per a ús públic per l’alcalde Dalmau de Calella. Aquesta és una de les obres que Jeroni Martorell projectà com arquitecte municipal. D’aquest espai, arquitectònicament destacaríem per una banda, les obres efectuades en obra vista, com són les bancades del Pati de l’Ós, la Font dels Lleons, o els murets i escales que conformen diferents espais enjardinats i per una altra, el sistema de recollida d’aigües amb canals, reixes i d’altres elements. La font dels Lleons, és un clar exemple d’aquesta arquitectura en obra vista, i detalls ceràmics, amb parts arrebossades, que trobem arreu del parc i que el caracteritzen.

_{De passeig pel Parc Palmau}

Amb una extensió aproximada de 18,4 hectàrees és un magnífic espai natural amb jardins i boscos i lloc on se celebra cada any l’aplec de la sardana, l’aplec pairal de Catalunya i el més important de tots els que es fan actualment.

Si voleu escoltar una sardana en un aplec al Pati de l’Ós, aquí us envio aquest regal: El record de Calella, preciosa sardana, la composició de la qual també té una petita història que tindrem temps de comentar.

Calella ha declarat bé cultural d’interès local el refugi antiaeri del Parc Dalmau. El refugi està situat en un racó d’una de les esplanades del parc on ara es gronxen els infants i amaga molta història.  El cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936 del general Franco contra la legalitat representada pel govern de la República, va comportar l’esclat de la Guerra Civil i un dels factors més importants en el decurs del conflicte fou la guerra aèria. En indrets com aquest, la població civil va protegir-se dels bombardejos que es van patir durant el conflicte armat per part de l’exèrcit franquista amb l’ajut de l’aviació de Mussolini i  Hitler, els seus aliats.

Pel condicionament de l’espai, l’Ajuntament va demanar una subvenció de 12.000 euros a la Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat per poder desenvolupar el projecte. Es tracta  d’un refugi de galeries i túnels que  estan excavats directament a la roca i s’endinsen a la muntanya. Aquest espai encara és recordat per molts calellencs que el van haver d’utilitzar quan les bombes queien sobre la ciutat. 

PARADA 17: La fàbrica Llobet 

Ens enfilem dins del Parc uns cent metres en direcció nord-est i veurem en perspectiva la fàbrica Llobet:

La Fàbrica Llobet i Guri és un edifici municipal obert al públic. Cap a la fi del segle XIX s’instal·laren a Calella les primeres fàbriques tèxtils mogudes per vapor: la més important va ser la que fundaren Josep Llobet i Guri i Josep Guri i Sabater i que va comercialitzar la prestigiosa marca “El Faro de Calella”. Aquest edifici, de grans dimensions, va arribar a tenir entre 1500 i 2000 treballadors, va ser construït a finals del anys vint i va entrar en funcionament el 1930. L’arquitecte, Eusebi Bona i Puig (Begur 1890 – Barcelona 1972), fou catedràtic de l’Escola d’Arquitectura (1922-1960). Del 1920 al 1925 col·laborà amb Francesc de P. Nebot en la transformació de la Torre Güell de Barcelona en l’actual Palau de Pedralbes. Típic representant del monumentalisme, evolucionà des de l’historicisme de la “Unión i el Fènix” (1930) a la major austeritat del “Banco Español de Crédito” (1942-1947), ambdós edificis a Barcelona. Fou l’arquitecte de la família Llobet Guri, pels quals projectà la nova fàbrica de la carretera, i les cases dels seus fills.

Pel que fa a l’edifici, aquest està estructurat en dues grans naus (amb soterrani, planta baixa, pis i sota coberta) separades per dos patis amb un cos central d’unió destinat a la càrrega i descàrrega. A un lateral, un cos paral·lel a la carretera té com annex la sala de calderes. La façana principal, d’inspiració clàssica, s’ordena simètricament transmetent una contundent impressió de solidesa. Actualment és propietat de l’Ajuntament de Calella, i al seu interior s’hi allotgen diverses entitats i dependències municipals. Tot i així,  degut a les seves grans dimensions i per tal de poder aprofitar els espais adequadament,  l’Ajuntament està elaborant un pla d’usos per aquestes instal·lacions.

_{La Fabrica Llobet – Guri, vista des de la carretera NII (bencatfilmcomission.com) Detall de l’entrada (radiocalellatv.cat) El museu del Turisme annex a l’edific (consha.es) Visió de la fàbrica Llobet des del Parc Dalmau}

Actualment s’utilitzen força espais dels tres edificis municipals, s’hi troben les seus de diverses entitats calellenques així com també els estudis de Ràdio Calella i Calella TV, l’Escola de Música Can Llobet i l’escola El Far; hi ha dues naus de grans dimensions, una amb columnes i una altra sense columnes, que serveixen per a esdeveniments diversos com ara balls de carnaval, festivals de dansa, concerts i recitals, teatre, desfilades de moda, exposicions, etc., magatzems municipals, tallers de la brigada d’obres de l’ajuntament, també hi ha magatzems de les entitats de la ciutat que ho necessiten. A la cantonada amb el carrer Sant Pere s’hi ubica el Museu del Turisme. Les instal·lacions esportives de la Fàbrica Llobet inclouen unes instal·lacions de tennis taula i un “boulder” (rocòdrom). A la planta baixa de l’edifici que dóna al carrer de les Ànimes, durant tres cursos hi ha estat l’Escola Universitària del Maresme i s’hi impartien els estudis de Diplomatura en Turisme. Avui aquests espais es dediquen a seminaris i altres activitats de la mateixa escola.

Ara desfem el camí fins al carrer Sant Josep, travessem novament la carretera i continuem  fins el carrer Església i acabem el nostre itinerari a la Sala Mozart. 

La Sala Mozart és un cafè, cinema, teatre i centre musical de la localitat de Calella, fundat el primer de juliol de 1896 per la família Salom. En l’actualitat, el cinema és titularitat de l’Ajuntament.  En paraules d’Arcadi Lluís Salom, nét del fundador del cafè, l’establiment no està ubicat en una àrea comercial, com gairebé tots els cines d’ara, no has d’agafar el cotxe per arribar-hi, sinó que es manté, com sempre, al carrer més cèntric de la població, oferint una programació regular cada dia. L’Arcadi diu que la documentació de què disposa li permet afirmar que el Mozart és el cine més antic d’Espanya. 

_{Fent el vermut a la Sala Mozart}

Des dels seus orígens fins ara, la Sala Mozart no ha perdut la seva essència. El dia que es va inaugurar es va fer una sarsuela i de cinema se’n fa, que consti per escrit, des de 1904. Els darrers espectacles fets a Can Salom també són una sarsuela, com la “Leyenda del beso” que es va fer abans de Nadal i projeccions de cinema. Per tant, amb totes les distàncies que hi ha, la programació segueix sent la mateixa que fa més d’un segle enrere. L’Arcadi us explicarà amb detall la història de Can Salom.

En acabat vàrem anar a dinar al passeig de Mar. En arribar al restaurant ens vàrem trobar amb la sorpresa d’un detall personalitzat que una molt amiga de la Teresa i jo ens havia deixat a cada cadira. La jornada va continuar amb un llarg àpat i una encara més llarga sobretaula.