Amèrica ens parla d’una família benestant de la burgesia catalana, que va fer fortuna a l’època dels ingenis sucrers a Cuba, amb el tràfic d’esclaus.
Els Xifré-Vidal es reuneixen a taula l’onze de setembre del 2021, per celebrar la Diada i l’aniversari del fill que estudia a Londres. Ell s’hi presenta amb la seva xicota….una noia negra.
A partir d’un dinar familiar merament banal, s’encetarà una batalla campal entre el cap de família (Joan Carreras) i la novia negra (Tamara Ndong) descendent d’esclaus.
El dinar familiar provocarà un viatge per tres segles que ha marcat la història de casa nostra..
La visita inesperada farà que res torni a ser igual.
Tamara Ndong (Kayla) a Amèrica
Comentari personal
Una història colpidora, hi vas entrant a través d’un humor agredolç, a poc a poc et va incomodant fins a plantejar-te si és lícit gaudir dels privilegis heretats d’un fosc passat.
Em va agradar moltíssim ! A través dels meus viatges a l’Àfrica, és un tema que sempre m’ha colpit. La diàspora de l’esclavatge, els indians al Maresme, a Barcelona; la doble moral, “El meu avi va anar a Cuba”, es parla poc de l’esclavisme, del colonialisme, dels errors i els crims comesos.
Amèrica, a banda de les magnífiques interpretacions, comença com una comèdia i t’acaba explotant a la cara.
El cap de família (Joan Carreras) i la novia negra (Tamara Ndong)
Nota final
Aquesta breu i personal ressenya, és in memoriam del nostre estimat Pep Bujosa, bon amic, gran crític de teatre i impulsor actiu i pacient d’aquest blog Gaudir la Cultura.
L’obra ofereix una visió completa de la societat del seu temps.
La seva major característica és la simplicitat, la ironia i la claredat. Escriptor conservador incansable, fumador empedreït, i inseparable de la seva boina negra. Segons ell, la vida és caòtica, irracional, injusta i les ànsies d’igualtat i de revolucions són un deliri.
En aquestes Pàgines Selectes, hi trobarem la descripció fidel d’homes cabdals de la vida catalana, assistirem enlluernats al desplegament prodigiós del paisatge de Catalunya, de la Mediterrània i especialment del seu Empordà, explorarem i ens endinsarem en una successió d’excel.lents relats i experiències marineres, tindrem visions i ambients d’altres països i costums, anècdotes culinàries per sucar.hi pa, i relats de diverses i banals temàtiques quotidianes
No era ni antirepublicà ni antimonàrquic, sinó un pragmàtic, que buscava una certa modernització de l’Estat.
Personatge intel·lectual, excèntric, controvertit, incomprès, individualista, asèptic, visionari, faldiller, excitant, polèmic i sense cap mena de dubtes: excel.lent escriptor i periodista.
Per què sóc conservador
“Si el diner es volatilitza i les dones passen i els homes s’esbraven i tendeixen al repapieig; si l’equilibri microbià de la nostra vida és tan precari i incert, si tot, pel mer fet d’existir, està destinat a la destrucció i a la ruïna, sé de tantes coses bones a penes n’existeix el record, i, de les més belles, ni el record existeix, si tot passa avall per la cantonada de la fugacitat i de l’oblit … ¿Com és possible de sospitar que hom pugui deixar de ser conservador? ¿La demència de la nostra fantasmagoria, no hauria de tenir un límit?”
Fumador empedreït
“L’home, en tant que forma part de la naturalesa, és un agent espontani, inconscient, dels seus impulsos destructors..
La seva llum és pobra i petita. Els homes no són pas iguals. Sovint són radicalment distints. Darrere de les més rosses i càndides faccions humanes sovint hi ha, endormiscada, una bèstia. Sovint l’home s’alia amb les forces destructores: es deleix per sumar-se, per oferir la seva sagacitat, la seva diabòlica invenció, a l’acceleració de la marxa devastadora de la naturalesa.“
Envers la memòria:
L’element vital de la cultura és la memòria, sobretot la memòria històrica. L’home en estat natural no té memòria: és una criatura que viu davant de la naturalesa en una posició passiva.
La memòria és dolorosa, trista, amarga. El passat, els morts, els nostres morts, l’experiència transmesa, el testimoniatge d’altres vides, la palpitació d’altres vides, els seus afanys, glòries i misèries…. Mantenir el testimoni d’aquestes coses és cultura.
Exili, dues cares…dues memòries…
Ens creiem que es tracta d’un concepte recent, però és un concepte ideològic, d’identitat, històric, cultural, genealògic… és l’esforç de certs grups humans per retrobar el seu passat i recuperar la seva història, i poder saber d’on venim i on anem. Pla fa moltes referències aquest estat. Per això molts actuen i treballen tan frenèticament, per fer taula rasa del passat i esborrar de la nostra memòria històrica tot allò que no interessa.
No és que Josep Pla creï un estil literari nou en la seva trajectòria. El seu relat no és un punt i a part en la seva producció com escriptor, sinó que és capaç, en un text curt condensà tot allò que vol dir i expressar, on altres necesitan més espai.
L’essència del seu relat recau en el fet que tots els trets principals, queden recollits i definits dins dels seus arguments i components personals com a escriptor.
Petit resum dels set llibres:
1 Retrats de passaport:
Una tria de perfils curts de personatges de diversa espècie, nacionals i estrangers, que Pla va conèixer, i que en unes breus pinzellades ens dona “petits-grans” trets i matisos de les seves personalitats. Com a exemple Buñuel, Dalí i Miró, un combat surrealista.
Luis Buñuel
“No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants”.
2 Alguns homenots:
Elabora uns retrats literaris de diversos personatges importants de la nostra història, cultura i societat catalana: Antoni Gaudí, Francesc A. Galí i Prat de la Riba.
Per exemple a través de Gaudí ens mostra els avatars de la construcció de la Sagrada Família.
Antoni Gaudí
“Gaudí és un dels catalans de volada més vasta que en la nostra història han existit….. com més s’eixampla la dimensió universal de Gaudí, amb més claredat va apareixent la seva arrel terrestre catalana, més explícitament es manifesta l’home d’aquest país.”
3 Cabotatge mediterrani:
Relats, anècdotes, anotacions i reflexions que va emprendre a fer un viatge per les costes del Mediterrani a través de França, Itàlia i Grècia.
Fou un viatger impenitent, però sempre torna al seu Empordà… en tornar al Mas Pla el 20 d’abril del 56 escriu: “Tot s’ha acabat. Sento la llunyania d’Atenes….. He trobat el país immòbil, ensopit i deprimit. Tot sembla caure a sobre, però no acaba de caure res….”
4 L’Empordà:
Mas Pla
El Montgrí
Portlligat
És una aproximació als paisatges de l’Empordà, dels seus cels, la seva llum, de les seves postes de sol, del seu litoral i de les seves costes, de la seva història, de l’Empordà grec, de la seva romanització, de la seva època medieval, de les constants invasions franceses…. “La influència d’aquesta demència històrica sobre el vuitcentisme peninsular – i català especialment – fou importantíssima”
5 La cuina del Peix:
Com es pot arribar a escriure tant sobre el peix?
“El mar, com a medi vital, produeix formes i éssers espantosament desorbitats… de formes còsmiques i terribles….”
De sobres és prou coneguda la fascinació d’en Pla per la cuina i la gastronomia. A part de la descripció, abundant del “peix”, ens parla del secret de la llagosta, dels sonsos fregits, del bacallà, de les anguiles, les sopes de peix…. entre altres, i ens recorda que “ara que hi ha menys pescadors a la costa; ara que podem menjar cada dia peix congelat, convindria vetllar per la cuina del peix, respectar els principis, les tradicions, l’experiència tan antiga que divaga per aquests ribatges.”
En resum, un llibre per sucar.hi pa.
6 Relats de Mar:
Recull tres relats de la vida marinera i dels seus homes, abans de l’arribada de l’infernal turisme: El coral i els coralers, el naufragi del Cala Galiota i Pa i raïm.
De resultes del fatídic naufragi del Cala Galiota, i que a Cadaqués anava canviant la seva projecció turística, i com que “el català és un animal que s’enyora”, es crearà un restaurant anomenat “La Galiota”, com a record del pailebot naufragat.
“….. tot el que acabo d’escriure sobre el naufragi del Cala Galiota demostra que en la vida dels homes i de les dones es produeixen voltes i voltes, sempre insospitades, increïbles, i que tot el que passa en la vida – bo o dolent – és inqüestionable.”
El naufragi va forçar obrir el restaurant. El maleït covid, ha obligat a tancar.lo. Esperem que, encara que sigui perquè el català és un animal que s’enyora, pugui de nou reobrir la seva cuina i records…..
“A Cadaqués, arrendà una casa que tenia un balcó sobre la bahía, amb una vista fascinant, i vaig estar uns quants dies amb un estat extremadament contemplatiu, on cada dia en feia més savi que ric, amb una solitud envejable. El peix tenia una gran qualitat, l’oli, les anxoves, el pa, el vi, els crustacis, els musclos, no tenien rival. Les tramuntanes eren fortes, de vegades no ens deixaven ni caminar, el clima era sec i……”
Cadaqués
7 Fer-la Petar:
Recull una sèrie de reflexions, en vint-i-tres textos de diverses temàtiques…….
Ens parla del matrimoni i dels amors, de l’alcohol i del tabac, del cinema i del futbol… és a dir de totes aquelles coses que ens expliquem quan la fem petar després de treballar…
“En el nostre país hi ha molta gent que té gos; els pobres solen tenir gat; n’hi ha que no passarien per menys de tenir gat i gos; els rics solen ser afeccionats a la música de Wagner. Així, la nostra vida ha transcorregut entre gats, gossos i wagnerians.”
Sant Pere de Rodes Monells
Parlem una mica més de Josep Pla, per conèixer.lo millor:
Espia de Franco i dels aliats ????:
Encara és molt difícil aclarir si una persona, situada durant la guerra civil, en aquesta península, fou un traïdor o un patriota.
“La traïció és qüestió de dates”. Jo hi afegiria: “I de situació geogràfica”. Els que hem viscut la guerra civil ho sabem massa.
Petit relat, del llibre negre / quadern gris /manuscrit – inacabat o no – de la “Història de la Segona Repúbica”:
Un catalán de Franco:el libro negro de Josep Pla:“Història de la Segona República Espanyola”, manuscrit original català inacabat …
Quan va redacta per primera vegada “cuaderno”, tot just superava els vint anys. I quan ho va publicar, revisat, sobrepassava els seixanta.
“Parece una mala tarde de toros”: La Segunda República según Pla.
La càtedra de la Universitat de Girona, que du el nom de l’escriptor empordanès, entre els papers personals de l’autor de “El cuaderno gris” apareix, l’escrit en català, de “la Història de la Segona República espanyola”.
Descobriment de les dones:
“Les dones solen descobrir.se en el moment posterior al matrimoni. De vegades es descobreixen abans. Hi ha una espècie d’homes que no les descobreixen mai. Cada u per allà on l’enfila.”
“He dit que era antifeminista. Afegiré que he estat atacat de voler tancar les dones a la cuina. Però jo no vull tancar ningú, encara que confesso que, a la cuina –sobretot si no és gaire moderna–, s’hi està molt bé. “
“Sóc un gran admirador de les dones del meu país. Crec que, generalment parlant, valen més que els homes”
Reconeixeria que les dones el van fer dissortat, encara que la felicitat que va obtenir compensava tota la seva desgràcia, ja que era millor ser feliç i desgraciat que no ser cap de les dues coses….
Misantrop empedreït, publicaria unes 150 biografies. D’elles, ni una sola fa referència a cap dona. Solter solitari, incompatible per conviure amb una dona, guardava en secret un amor llunyà, impossible, obsessiu… bevia per suportar la malenconia….
L’obsessió eròtica per Aurora, un dels seus vuit amors, va ser la dona que li va mantenir viva la flama de l’erotisme, amb qui intercanviava cartes que sempre van arribar tard.
Aurora
Esperit de contradicció. Simpatitza amb el cop d’estat. Va ser el franquista més antifranquista. Catalanista hipercrític amb el seu país, un desencantat que mai arriba a encantar.se, un anarcoindividualista profundament conservador, que va avorrir la classe política, difícil d’integrar.se, solter, misogen, fumador i bevedor, cínic, escèptic…… sospitós als ulls dels seus amics franquistes que el qualifiquen de catalanista.
Part de la seva cronología:
– El 1919 comença a treballar com periodista.
– El 1921 és elegit diputat de la Mancomunitat de Catalunya per la Lliga Regionalista
– El 1924, en publicar un article crític amb la política militar dels desenvolupaments en el protectorat espanyol del Marroc, pateix un procés militar que l’obliga a exiliar.se a París, des d’on conspira amb alguns dels principals opositors catalanistes a la dictadura de Primo de Ribera.
– A finals del 1925, publica la seva segona obra “Rússia”, se’n acollit a la casa d’Andreu Nin. Pocs anys després de la Revolució Russa, visita Rússia, amb una mirada encisadora i neta de joventut, per obtenir una imatge més clara d’aquell país en construcció. Moscou és una “amanida de pebrots i tomàquets”, i el Kremlin li sembla que és “del millor que hi ha”.
– El 1927 torna a Espanya i comença relacions amb Francesc Cambó.
– Durant tot el període republicà – 1931 / 36 – és enviat a Madrid per Cambó com a cronista parlamentari, convertin.se amb corresponsal i observador directe del nou règim, relasionan.se amb les elits polítiques i culturals. És quan agafa certa simpatia per la República.
Pla al principi creu que la República pot consolidar.se com el model francès, però després, pels fets desencadenats posteriorment, manifesta que: “tot plegat és una bogeria frenètica i destructora”.
– Es comenta què va rebre diverses amenaces de mort. A principis de la guerra civil, amb un Madrid convuls fuig a Marsella amb la seva companya Adi i treballen en “el Servicio de Información de la Frontera Noroeste”, servei d’espionatge franquista finançat per Cambó.
– L’any 38 es desplacen a Biarritz i a Sant Sebastià.
Josep Pla i Adi Enberg
– El gener del 39 entra a Barcelona amb les tropes franquistes, i en el mes d’abril és nomenat subdirector de “la Vanguardia”.
Superat pels esdeveniments polítics posteriors a la guerra civil i amb l’eminent amenaça d’una nova guerra mundial, s’autoexilia voluntàriament a Llofriu, on redescobreix la realitat més pròxima: el paisatge, la cuina, la pesca, la pagesia, el món dels artesans, la mar…. El seu Empordà
– Des de l’any 1939/40 fins a l’any 1951, ha de publicar les seves obres en castellà, període de total prohibició d’efectuar qualsevol publicació en llengua catalana.
– A mitjans dels anys 50 consolidarà el seu estil planià, al mateix temps que els antifranquistes i nacionalistes el van marginar. No se li perdona el seu passat i el seu suport franquista, tot i el seu “acostament” (…??) a l’esquerra política – igual que a Salvador Dalí – la cultura progressista li va negar el pa i la sal dels premis literaris.
Indiscutiblement, Pla té una visió i una realitat del món, molt particular, on reflecteix en la seva escriptura una necessitat, una força d’imposar un ordre, i un desig innegable de rebutjar la violència, la ferocitat i la destrucció existent del poder. Una força semblant al poder de “la Tramuntana”.
Conservador, provocador, individualista, liberal, pessimista, escèptic, interessat amb el poder, i amb un pensament i posició envers Catalunya i els catalans i de retruc d’Espanya i els espanyols, molt allunyat d’un molt ampli sector de la població, motivat pels seus pensaments, posicionaments polítics i actituds provocatives que el varen distanciar de tot el seu entorn.
Amb 80 anys, al principi de “la Transición” diu: “ La izquierda ha hecho siempre lo mismo: Su aberración de la realidad del país la mantiene, como siempre, en su ignorancia antidiluviana. Hablan mucho, pero no dicen nada…. Quieren ante todo ganar las elecciones y, una vez sentados en sus poltronas, hacer lo contrario de lo que han prometido”.
Tenia i continua tenint tota la raó, o no !!
– Així i tot, l’any 1980, Josep Tarradellas li va imposar la ”Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya”.
– Mort el 23 d’Abril de 1981 (????? te co—-s)
Davant la casa on va neixer a Palafrugell
Algunes frases mitiques:
“Lo más parecido a un político español de izquierdas es un político español de derechas.”
“Las autoridades no son más que los inspectores del mantenimientom estable de la mierda”.
“És molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. A la vista de la qual cosa, tothom opina.”
“La primera obligació d’un ciutadà no és la bandera, ni l’honor retòric, ni les frases grotesques. La primera obligació d’un ciutadà és mantenir el preu de la seva moneda – i com més alt sigui millor.”
“El que s’anomena l’orgull espanyol no és més que una vanitat gratuïta, trista, grotesca.”
Descripció de la península Ibèrica:
La difusió de la carta de la península Ibèrica ha donat a l’espanyol un hàbit visual –que s’ha enfortit a causa de la pèssima situació d’Espanya, perduda dins un cul-de-sac–, segons la qual Espanya és una unitat geogràfica, amb fronteres naturals i, per tant, una unitat política. Hi ha molts espanyols que no comprenen el fet de Portugal: amb més forta raó no podran comprendre mai el fet de Catalunya. L’existència de la nostra llengua, que no ha pogut ser engolida per la sonora, brillant i difusa llengua castellana, és un altre fet torbador. I encara ho és més el fet de la nostra voluntat, perquè tot gest d’audàcia genera, al voltant, incomoditats. Nosaltres dimitim, sense pensar-nos-hi gens, una història brillant, un passat ple de trons i llamps, una personalitat definida, encara que escrostonada….
Títol: L’au de Minerva (Un dietari de 1994 i 1995)
Autor: Oriol Pi de Cabanyes
Editorial: Afers, Catarroja (2022)
Dietari
Per poc que el conegueu, sabreu que Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) és un escriptor i articulista -a més de càrrec institucional- de dilatada trajectòria i sòlida cultura, reflectides en diversitat de gèneres.
Entre les seves obres, a més de les pròpiament literàries, hi ha volums de viatges, reflexions de filosofia política, llibres de temàtica artística i històrica, assaigs… El seu darrer llibre publicat és La cultura que ens salva i altres escrits (2021), del qual ja vaig fer una ressenya per a Gaudir la Cultura.
Ara ens ofereix dos anys -1994 i 1995- d’un dietari discontinu les primeres notes del qual van iniciar-se el 20 de novembre del 1975, dia que va morir, agonitzant al llit, el general Franco. Un jorn clarament disruptiu, que marcava un canvi de temps, tot i que encara, prop de mig segle després, el canvi definitiu no hagi culminat del tot…
El títol del llibre fa referència al saber, simbolitzat en l’au nocturna de la deessa grecoromana Atenea-Minerva, que comença la seva activitat pensativa quan els raigs del sol ja s’han fos en la penombra. Inspirat en el seu vol, Pi de Cabanyes ens desplega la que és, per a mi, una de les darreres lectures que més m’han agradat.
En aquesta obra de l’autor vinculat a la històrica Masia d’en Cabanyes, de Vilanova i la Geltrú, podem trobar-hi, sobretot:
Referents, històrics i contemporanis (entre els quals, singularment, Joan Fuster i Josep Pla):
“Josep Pla i Joan Fuster eren tots dos aus nocturnes. Tots dos van vetllar molt en la fosca, es digui el que es digui de l’espionatge o la camisa blava, per la continuïtat d’una llengua i una cultura que són la més genuïna expressió de la terra”.
“Benvolgut Oriol Pi de Cabanyes,
“Perdona que no t’hagi contestat més d’hora la data de venir a Sueca que em proposes. (…).
“M’han dit que vens a demanar-me un pròleg. Deixa-ho córrer. He fet tants pròlegs, que ja entro en el nivell de la inflació. Els meus pròlegs, de més a més, ja estan molt mirats. No són ni prou marxistes, ni prou estructuralistes, ni prou idiotes, perquè puguin agradar els nens universitaris, i ja pots imaginar-te quins. Ara: si vens a parlar del PSAN, per exemple, ens divertirem molt. I si es tracta de passar l’estona, millor encara. (…).
“Teu,
Joan Fuster
“Penso sovint en Pla, sempre tan preocupat per si seria llegit un cop difunt. Me l’afiguro sempre com un galiot, com un esforçat de la ploma. És així com el retrata -a París, el 1920- el meu besoncle Enric-Cristòfol Ricart: “escrivia fins a la matinada, sovint fins al matí (…), els articles més àgils i fluids li costaven una nit sencera d’escriure”.
L’au de Minerva d’Oriol Pi de Cabanyes
Interpretacions del sentit de país:
“Els jesuïtes parlaven en castellà encara que fossin catalanoparlants. I per a mi tots aquests signes van començar a ser l’indici que, per sota de les estructures més rígides, hi havia alguna deu que maldava per poder-se manifestar. Als jesuïtes vaig anar-me tornant catalanista, antifranquista, a través d’aquestes tan imprecises sensacions de la pell, es pot dir que intuïtivament, visceralment”.
“El comte Arnau encarna perfectament bé, a mi em sembla, l’esperit de Catalunya. De vegades som una ànima en pena, que conspira. D’altres vegades semblem voler ser -com ell- a tot arreu, estirant més el braç que la màniga”.
“Aquest país sembla condemnat per l’abundància d’estúpids, per la curtesa de mires i per la nimietat. I així com la política és dominada pel dèficit d’estratègia i per l’excés de tàctica de baixa volada, la cultura es fa ridículament petita, parasitària, insignificant. Massa manefles fan passadissos i grimpen a cops de colze, repartint credencials de qualitat per petits interessos personals. Hi ha massa càndids i massa malvats que ni fan ni deixen fer”.
Reflexions sobre la condició humana:
“Hi ha llocs als quals mai no s’ha de tenir la temptació de tornar. Perquè ja no existeixen. Els llocs no són pel que són físicament, sinó per un conjunt de circumstàncies imponderables que, passat el temps, ja no es poden repetir. Allò que un dia hem viscut és, per fortuna, irrepetible. La realitat no és mai objectiva: és una vivència subjectiva. I la vida una (re)creació constant”.
“Estic per la independència. De la societat en relació a l’estat. De la cultura en relació a la política. De l’àmbit privat en relació a l’àmbit públic. I viceversa. És a dir: estic per la interdependència. O sigui: per una cultura del contracte i del pacte. Per una cultura que s’oposi a la cultura de la violació i la intromissió. Més encara: per una cultura que modifiqui, en bé, la natura, que no en sigui subalterna”.
“La felicitat, si existeix, és un estat d’esperit, una vivència de la beatitud, un benésser. O una sensació passatgera, sovint tan efímera com un orgasme. L’èxtasi permanent no és cosa d’aquest món, és un impossible. La felicitat absoluta és una entelèquia.
En la vida mortal, la plena felicitat, és inabastable. Pretendre la felicitat és causa d’infelicitat. Per això perseguir-la tan obstinadament comporta tantes desgràcies”.
Notes mediambientals i de natura:
“El crepuscle dibuixa un cel rosat, d’aquarel·la. Al meu pas, el mussol es deixa caure a la manera segons costum (s’enfuig, a vol rasant, fins a la part més fosca). Per sota dels ceps he vist també, zigzaguejant, una llebre. Fa sec. Els rostolls exhalen, encara, el perfum de la sega”.
“El gat és l’animal que la cultura egípcia va sacralitzar perquè protegia la conservació del gra contra rates i ratolins. Però la tradició jueva el considera un animal poc fiable. De “gat”, que és mot que no existeix en arameu, no en surt cap a les Sagrades Escriptures…”
“Parapetat darrere els vidres del menjador, observo una garsa, altiva, picotejant per la gespa: la llarga cua, le negror com brilla, el plomatge blavís, el ventre blanc… Són malparides, aquestes aus, llestíssimes. Ens sotgen. Saben quan entrem i sortint, ens coneixen tots els sons, tots els moviments”.
Proximitat a l’Acadèmia Sueca com a director de la Institució de les Lletres Catalanes (per la possibilitat que un escriptor o escriptora en català puguin obtenir, algun dia, el Premi Nobel de Literatura):
“El 25 d’abril d’aquell 1989 vam organitzar una conferència de Knut Ahnlund -a la seu del Col·legi de Periodistes- sobre “El Premi Nobel: història i actualitat”. Aleshores Birgitta Trotzig encara no era de l’Acadèmia. Com tampoc no ho és encara, però aviat ho pot ser, Per-Olov Enquist, el dramaturg que també hem tingut entre nosaltres, home altíssim, interessat a reflexionar sobre l’esport. Ni tampoc Lasse Soderberg, que ha vingut per aquí moltes vegades”.
“Em truca en Josep Palau Fabre, a qui he fet arribar un plec lacrat convidant-lo a la paella a casa amb Knut Ahnlund, el secretari del comitè Nobel de l’Acadèmia Sueca. Quedem que ja quedarem. “Ja et trucaré jo -em diu-. Ja saps que soc molt sord, i si em truquessis tu no et sentiria”. Entesos”.
“Anem al ¨”xiringuito” de la platja de Sant Gervasi a menjar un arròs amb Kjell A. Johanson, un dels més influents periodistes culturals de Suècia. És un tipus altíssim, corpulent, desmanegat. (“Tots aquests nòrdics semblen crus”, li havia sentit dir a la Maria Aurèlia). És un dels poquíssims hispanistes suecs, escriu al Dagens Nyether, que és com La Vanguardia de Suècia. Li demano que em parli d’Arthur Lundkvist, l’hispanista de l’Acadèmia, que sempre es va negar a considerar Espriu”.
I, en referència al tema lingüístic, un darrer -però no pas menor- detall: no sabeu la infinitat de cerques d’Optimot que he hagut de fer tot llegint L’au de Minerva! Buscant la significació d’un nom, un verb, un adjectiu… Una prova més, si s’escau, del nivell cultural d’en Pi de Cabanyes, que es demostra a bastament en aquesta obra i en les que vindran.
Asseguda al seient del mig del darrere del cotxe, curull d’indicadors d’estabilitat familiar (un catàleg rebregat i esgrogueït de Media Markt, un paraigua plegable a terra, bosses de súper entatxonades a la guantera per si la nena vomités…) veig, en un instant precís d’aquesta tarda, que el meu estimat i jove marit s’enamorarà de la noia que ara seu al meu seient, al seu costat. Ell no ho sap, encara, que se n’enamorarà. La noia, tampoc. Només jo. Ho sé. Sé que se n’enamorà com es va enamorar de mi, i no en tinc cap dubte. Cau una pluja de peixateria.
Primeres línies de la novel·la
Podem pensar que la desimboltura que li és pròpia, i prejudicis lectors, que es podrien confondre amb una certa banalitat, seran la línia de la novel·la, i res més lluny d’això.
La Moliner era per a mi força desconeguda, però la insistència de les ressenyes i crítiques d’abans de Sant Jordi em van fer picar. I va ser una picadura, encara que sembli que no pugui ser, molt agradable i diria, benefactora.
Sap escriure, sí, amb la desimboltura de qui està gaudint del que fa, amb un llenguatge ric i punyent, torrentós; però el més important, sap organitzar el què vol dir, el text i la trama. El llibre, en aquest sentit, és una peça de rellotgeria, i funciona amb precisió suïssa.
No vull revelar res. L’argument és molt actual, reiteratiu, si tenim en compte com ha estat i està d’emprat a la narrativa: la parella, els fills, la professió, la família, els amics, etc. cóm ho vivim, cóm ho gestionem ara i aquí; però el que enganxa, si se’m permet l’expressió, és que ella ho planteja com una novel·la de misteri, des del inicis, i el camí per arribar a esbrinar-ho és la descripció d’una vida, d’unes vides en uns llocs i uns espais que ens són comuns, o no tant, això cadascú ho sabrà ben aviat.
Una mirada diferent a la vida i obra de Víctor Català/Caterina Albert.
Fitxa artística
Autoria: Anna Maria Ricart a partir de Víctor Català
Direcció: Carme Portaceli
Intèrprets: Ferran Carvajal, Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrrubia, Rosa Renom, Manel Sans i Anna Ycobalceta
Carme Portaceli ha inaugurat la seva primera temporada com a directora artística del Teatre Nacional de Catalunya, amb un espectacle que ret homenatge a Víctor Català.
Caterina Albert, obligada a camuflar-se sota un pseudònim masculí, Víctor Català, per evitar els escàndols els judicis i prejudicis. La Víctor Català va ser una dona, i autora revolucionària, amb un compromís feminista on l’escriptora Caterina Albert a través dels seus contes i escrits ens detalla amb un llenguatge sublim i molt descriptiu, el patriarcat i el masclisme de la societat catalana els primers cinquanta anys del segle XX.
Carme Portaceli i Anna Maria Ricart posen en escena el retrat de Víctor Català/Caterina Albert, en què, des del llit, explicarà a un jove periodista records de la seva vida, alternant fragments d’algunes de les seves obres literàries des de la mirada i la personalitat d’una dona, d’una artista de qui se sap ben poca cosa perquè ella, Caterina Albert, no va voler que se’n sabés més. Ella prenia les seves decisions fora de les convencions i els condicionaments socials de l’època. La seva ànsia de llibertat , de ser sempre ella mateixa, la porta a mantenir-se apartada del món
Una proposa molt recomanable per començar la temporada de Teatre.
Una interpretació magnífica i una molt bona posta en escena.
La Víctor C. al TNC la podeu veure fins al 7 de noviembre.
La darrera novel·la de Xavier Bosch, La dona de la seva vida, té una doble trama, la història d’una família, especialment els tres germans Estrada Vilalta i el cas dels robatoris de nens que es va produir fins ben entrada la democràcia. També, hi ha una trama secundària sobre robatoris de llibres. Original ho és!
Les dues trames principals es corresponen també amb els dos registres de l’autor: el periodista d’investigació i el novel·lista que ens fa viure o reviure l’amor, en aquest cas fraternal. A parer meu, la part més reeixida són els diàlegs entre els entrevistats i el periodista entrevistador. Es nota l’experiència i el domini que l’autor té sobre els mitjans, televisió i premsa. Ell mateix, quan encara dirigia el programa Àgora, de TV3 va fer un programa sobre els nadons robats. En aquell moment, va conèixer de primera mà sis testimonis. Nou anys després cap no ha pogut trobar la seva família original.
Quant a la trama dels robatoris, i especialment el seu desenllaç, potser li falta una mica d’enjòlit a la part final, una mica previsible o potser és la meva impressió personal. Tot i així, he de confessar que m’agrada molt la manera d’escriure de Xavier Bosch: frases curtes, diàlegs molt reeixits, sentències brillants que voldries memoritzar, escenaris urbans i paisatges naturals, bons llibres de referència i cançons i músiques ben triades per a escenes singulars.
Els seus llibres, aquest darrer n’és un exemple, són llibres il·lustrats (en més d’un sentit de la paraula). M’he entretingut a anotar alguns objectes i indrets citats en el llibre. He comptat almenys, nou hotels i restaurants, una vintena d’indrets urbans reals, una dotzena de paisatges naturals, mitja dotzena llarga de títols de llibres citats, a més d’altres objectes singulars, transports i molts personatges històrics. Permeteu-me per tant, que il·lustri aquesta breu ressenya amb un recull, no exhaustiu, d’imatges extretes d’Internet i que m’han suggerit directament els noms propis i els objectes singulars que apareixen en el llibre com a escenaris i també com a personatges objecte.
Restaurants i hotels Entre els restaurants, les cafeteries i els hotels destaquen: Maison Kammenzell, Caffè Garibaldi, Relais des Trois Mas, La Glace, Pipper’s Tavern, Restaurant Le Clou, Restaurant Tres Molinos, Cafeteria Casa Mimosa. A més del Karaoke Nessum Dorma, que no l’he trobat documentat com a lloc públic.
Edificis i indrets urbans
Els principals indrets urbans: Cementiri de Sant Gervasi; Casa Beethoven, Església del Monestir de Pedralbes; Palau d’Europa del Consell d’Europa; Campanar de Sant Esteve de Tordera; Pont de Bassano; Teatro Olímpico (Vicenza); Castell de Marostica; carrers del barri de Norrebro, (Copenhaguen); plaça de Gutenberg (Estrasburg); plaça Duc de Medinaceli; casa palauet al passeig Marítim de Sitges; Experimentarium (Copenhaguen); Gatwick Airport, que es poden veure en les imatges.
També són escenaris de la novel·la o almenys referenciats: Muntanya Russa del Tibidabo, estació de Sants, estació del Camp de Tarragona, casa a Vallvidrera, Bowling Pedralbes, quatre clíniques (Madrid, Tarragona, Vall d’Hebron, Hospital Clínic BCN), La Central del carrer Mallorca, casa a la Vall de Bianya, casa del carrer Santaló, Biblioteca de Catalunya, etc.
PENTAX ImageICementiri de Sant Gervasi, Casa Beethoven, Església del Monestir de Pedralbes, Palau d’Europa del Consell d’Europa, Campanar de Sant Esteve de Tordera, Pont de Bassano, Teatro Olímpico (Vicenza), Castell de Marostica, Carrers del Barri de Norrebro, (Copenhaguen), Plaça de Gutenberg (Estrasburg), Plaça Duc de Medinaceli, casa palauet al passeig Marítim de Sitges, Experimentarium (Copenhaguen), Gatwick Airport
Paisatges
Els paisatges naturals més destacats: Gran Canyon, Amalfi (Itàlia), Coco Cay (Bahames), Font de la Deu, Aiguamolls de la Moixina, Cirerers en Flor (Japó), Besiers, Petite Venice Canal Colmar, Torrent Fondo (Montserrat), Selva d’Irati, Embassament d’Irabia.
Gran Canyon, Amalfi (Itàlia), Coco Cay (Bahames), Font de la Deu, Aiguamolls de la Moixina, Cirerers en Flor (Japó), Besiers, Petite Venice Canal Colmar, Torrent Fondo (Montserrat), Selva d’Irati, Embassament d’Irabia
Alguns dels objectes singulars: una pashmina vermella; un anell amb maragda de joieria Masriera; el bouquet amb peònies, roses blanques i anemones amb el botó negre al mig; el piano vertical; tres bíblies antigues. Alguns d’aquests objectes singulars tenen un breu protagonisme. D’altres poden ser un guarniment literari: rellotge del Mc Donald de l’estació de Sants; carpeta blava escolar; una pilota de tenis Wilson; un rellotge TAG Heuer; la revista Science, etc.
Una pashmina vermella; un anell amb maragda de joieria Masriera; el bouquet amb peònies, roses blanques i anemones amb el botó negre al mig; el piano vertical; tres bíblies antigues
Personatges Els personatges històrics que apareixen són entre altres: Fred Astaire i Ginger Rogers, Las Madres de la Plaza de Mayo, Stephen Curry, Doctor Eduardo Vela a les imatges extretes d’Internet. També són citats: Truman Capote, Einstein vist per Andy Warhol, Mileva Maric, Thomas Man, Karen Blixen, Evelyn Waugh, etc.
Fred Astaire i Ginger Rogers, Las Madres de la Plaza de Mayo, Stephen Curry, Doctor Eduardo Vela
Entre els mitjans de transport: Ducati, Renault Laguna, DC9 Alitalia, Royal Caribbean Cruises, AVE.
Ducati, Renault Laguna, DC9 Alitalia, Royal Caribbean Cruises
Alguns dels llibres referenciats: Return to Brideshead, Memòries d’Africa, La Muntanya màgica, Diari d’Anna Frank
Deixo pel final la música que s’escolta o que escolten els personatges. Gira, il mondo gira, Sul ponte di Bassano,El Hound Dog, La Traviata,Ave Maria, Fígaro, Morgen. Ranxeres de Jorge Negrete, Crocodile Rock.
Els títols dels capítols Cadascun dels títols del capítols, són una descripció d’un moment o una sensació singular. Vegeu-ne alguns exemples:
Hi ha silencis que criden
La catedral color d’aram
Unes hores que van durar anys
La mel portà les mosques
D’aquesta dutxa no en sortiràs sec
Les abraçades d’home fan soroll
Qui no ho sap tot, no sap res
He vist científics que creuen en Déu
Espigolant sentències bosc(h)anes:
Una sabata descriu, amb discreció, el currículum d’una persona. Al fons d’un armari, un parell de sabates són un llibre de memòries.
Quina murga que no hi hagi un vol directe a Estrasburg.
La gent de postguerra no s’arronsa.
La Daria tenia els ulls lladres. Et mirava i t’ho prenia tot, la vida pública, la vida privada i, si badaves, també la vida secreta.
Com aconseguir, però, que no existeixin les coses que han passat? Als dotze anys no sabia la contesta. Als quaranta-quatre, amb la mare morta i enterrada, tampoc.
Som les pors que hem vençut.
En resum, us recomano aquesta novel·la, ben escrita, amb referències culturals nostres i d’arreu, on Xavier Bosch un cop més, despulla l’ànima humana, amb tendresa i sensibilitat, això sí. Ah! i també descobrireu per què les pedres fan el salt de granota quan reboten a l’aigua.
Epostracisme: Per què les pedres fan el salt de granota quan reboten a l’aigua?
Impressionant. Només puc començar d’aquesta manera, i només jo sé el plaer que experimento quan llegeixo així.
Toni Sala té diverses virtuts i característiques com escriptor, però a mi, la que m’enganxa, la que em sorpren és com planteja una trama des del principi, sense concessions a les previsibles bones costums, les literàries també, i com la desenvolupa amb una escriptura visceral, sense ambatges, punyent, on la complexitat de la trama es veu amparada per una llengua intensa, d’una construcció precisa, però també acollidora. Domina perfectament els temps, els de les descripcions també, allà és on em sembla que hi és més ell, allà on s’entreté és veuen els seus interesos literaris, i humans, potser. Gran respecte pel lector, al que suposa adult i al qui demana que l’acompanyi, no gaire res més, i el viatge pot ser de vertigen.
Vaig començar per Persecució, i va ser tal la descoberta, que vaig llegir Els Nois, vaig veure que això anava seriosament, i tot just fa uns dies acaba de sortir la darrera Una família, només diré: impecable, honest.
Penso que ens n’hem de felicitar i molt, moltíssim. Les crítiques també ho segueixen dient i cel.lebrant, els lectors ja l’esperarem, crec que és el millor premi al que es pot optar.
Feminisme i identitat. Un manifest valent i necessari
Es la història i el rerefons profund de la religió, de l’origen i motius de portar el vel per part de les dones islàmiques, però sense oblidar que fa no tants anys a la nostra societat, a la nostra cultura, les dones havien de dur, obligatòriament, la mantellina en tots els actes religiosos.
En tots els seus llibres explica històries de supervivència, l’adaptació al nou món, els desajustos constants que provoquen les contradiccions entre la fe i la llibertat. Són cent trenta pàgines que és devoren en un no res. No és una novel.la, és un cop de puny en tota la cara a l’actual societat patriarcal i masclista.
S’instrumentalitza en col.lectius feministes el “glamour” del vel, sent els únics beneficiaris els mascles.
S’han d’acabar en totes aquestes estupideses, que a més provoquen irritacions als ofesos radicals prohoms religiosos (de totes les religions), que reclamen i que a més fan bandera, de tenir una dona amb vel en un parlament, donen mostra de llibertat i democràcia, quan el que fan és sotmetre a la dona en una grollera i falsa escenografia de submissió.
El relat de Najat,crec que ens mostra l’experiència viscuda en primera persona de la seva història, i que si més no ha de donar a les joves adolescents una nova visió a partir d’ara: “el que ningú, mai més, parli per elles”.
Ens parla de l’Islam, dins de les noves xarxes socials, del supremacisme radical islàmic, que es considera millor que altre. Ser musulmà és sempre ser millor en qualsevol lloc.
Del problema d’identitat dels immigrants musulmans, entre tradició i cultura o entre democràcia i igualtat, es tria tradició i cultura (la musulmana). Les dones estan doblament discriminades, xenofòbia musulmana, i pel fet de ser dona. No té llibertat, tampoc sexual, ni poder econòmic, ni social, ni de possessió, ni d’elecció de vestimenta.
El llibre és una reflexió de la idea social i un manifest personal. Enfoca molt bé el tema musulmà i la discriminació de la dona. Reduir la llibertat és un problema polític molt greu. El purisme i l’esnobisme d’esquerres, està del tot equivocat, el fet de voler portar a l’escola l’islam, també. L’escola pública ha de ser laica. El primer pas és que la religió s’ha de fer fora de l’escola, ha de desaparèixer de l’ensenyança obligatòria. No s’ha de permetre cap símbol religiós, dins de l’escola.
Enfrontar.se a la teva pròpia cultura, a la teva comunitat és molt difícil, en certa ocasió a Viladrau, en venir l’imam de Vic, varen obligar totes les dones marroquines a posar.se el vel, que és símbol de total submissió, i va dir: “ Mentre ells passegen el gos, nosaltres tenim fills. No hem de fer absolutament res. D’aquí a uns anys tindrem moltíssims més fills que ells, i la batalla la guanyarem nosaltres – l’Islam”. La força radicalitzada de l’Imam és brutal.
Les dretes i el masclisme està pujant de forma perillosa, i en part és gràcies a la immigració i la cultura musulmana i sud-americana.
L’autora manifesta: si em poso amb els homes he de semblar més racista que feminista, perquè he de mantenir la meva virginitat i formes, mentre que el meu germà no ha de fer.ho!. El feminisme és una lluita, és un problema de poder, una lluita d’igualtat. No hi ha discriminació més bèstia que la de gènere. Les normes no estan gens clares. Escoles que segreguen per sexe, la instauració i obligació del vel…etc.
La llibertat no es tria, el problema de gènere està molt arrelat dins de la societat occidental – la violència de gènera – No pot ser que les dones cobrin el 20% menys que els homes. Això passa per sobre de qualsevol construcció cultural. Qualsevol capitalisme té contradiccions fonamentals entre capital i treball. Opressió home/dona està entroncada en tota societat i continua sent una assignatura pendent. L’estat ha de ser molt clar en aquests temes, i s’ha de legislar des del principi, igual que les influències dels mitjans de comunicació, és l’abús de poder que va en totes direccions; les lleis han de ser molt clares, començant per les organitzacions sindicals.
Cultura, ideologia, identitat, perjudicis culturals, tradicions, concepció home-dona, masclisme original estructural…. És un efecte sols cultural?, o també econòmic?…. No forma part del mitjà de producció del sistema.
A l’Islam o a l’Àfrica negra, l’explotació d’esclaves sexuals és en l’àmbit particular, en l’àmbit familiar, no en l’àmbit públic – harems.
A Europa hi ha molta hipocresia,…. com que som més rics, som més demòcrates. A l’Islam el vel és explotació….. però i aquí ??… les sabates de taló què?.., i els llavis pintats?.
Existeixen infinitat de contradiccions culturals i de diferències de classe, els temes del socialisme, del feminisme, l’ecologia, etc… La protecció de les dones musulmanes…. Estan protegides de veritat ?, o estan protegides perquè són propietat ?.
No pot ser que qualsevol dret estigui controlat per un estat. Fins on s’han de respectar els costums culturals, religioses ancestrals ?… no poden existir indecisions polítiques.
Va existir l’islamisme progressista, però el finançament del terrorisme islàmic ha estat la causa de la reculada, juntament amb la hipocresia occidental, que ha fet possible aquest islamisme occidental. Molts musulmans al seu país, no anaven a la mesquita, i ara aquí són autèntics fidels islamistes.
• Títol: T’has endut l’olor dels til·lers • Autor: Jaume Puig Ustrell • Any: 2020 • Pàgines: 200 • Editorial: El Cep i la Nansa, edicions (Vilanova i la Geltrú) http://www.elcepilanansa.com
L’autor
Jaume Puig Ustrell (Terrassa, 1945) ha estat enginyer industrial i és un ciutadà sensible a la cultura, singularment a la música. L’any 1973 es casaria amb la reconeguda -i ara enyorada- actriu egarenca de teatre i de populars sèries televisives en català Àngels Poch, morta d’un càncer el mes de març del 2015. Escriptor esporàdic de pensaments fins ara inèdits, T’has endut l’olor dels til·lers és el seu primer llibre publicat. Una irrupció en el panorama literari per treure-s’hi el barret i que, per tant, és desitjable que tingui continuïtat. Del seu pas per la prestigiosa Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, Jaume Puig n’ha obtingut les eines necessàries per tal de donar reeixida forma artística al que prèviament havia estat un dietari personal, ben segur que molt dolorós d’escriure.
Jaume Puig Ustrell
Comentari
Diferent, singular, colpidor, valent, extraordinari i d’altres adjectius se li podrien acudir a una lectora o un lector sota l’impacte immediat d’haver acabat un llibre com T’has endut l’olor dels til·lers. Però, més enllà del que aquesta adjectivació pugui expressar, cal dir que el text de Jaume Puig Ustrell ha de ser, tant com es pugui, rescatat del gavadal de tanta novetat literària. Amb l’objectiu de preservar les traces de la gran actriu que el va inspirar i de destacar la bona ploma que ens posa de nou, tan sensiblement, la seva memòria a l’abast. I és que Jaume Puig fa una formidable contribució al gènere, tan preuat, que n’hem convingut a dir literatura del jo. En aquest cas, es tracta d’un jo sofrent, d’algú que s’adona que la parella que de jove escollí com a companya de vida -i amb la qual ha tingut un fill i una filla- se’n va d’aquest món d’una manera inexorable, a uns encara joves 66 anys. Ens deixa el seu cos, clar, perquè és ben cert que cap persona no mor del tot mentre tingui qui la recorda, oimés quan, com en el cas d’Àngels Poch, qui se’n va ha gaudit, molt merescudament, de l’admiració col·lectiva. ¿Quins són aquests til·lers d’aroma tan fragant, dibuixats també a la bella portada que ens fan a mans les vilanovines edicions d’El Cep i la Nansa, un dels segells editorials ben consolidats més enllà de Barcelona? Són els arbres que la parella protagonista podia veure a la plaça que donava a la seva finestra familiar. I que conserven un perfum que, per intens, fresc i poètic -com el títol del volum- que sigui, ja no té el concurs de l’Àngels…
Àngels Poch
El llibre del Jaume Puig constitueix un repte per l’equilibri entre un dolor gairebé irracional i la raó conceptual que s’esforça en vèncer-lo. I ho aconsegueix plenament en la mesura que l’autor -darrera del qual hi ha, no cal dir, una persona- pateix, però qui el llegeix en pot gaudir. No hi ha cap contradicció, en això, perquè la malaltia i la mort de tants éssers propers i el dol posterior que comporten constitueixen experiències poc -o gens- agradables però que enriqueixen, ni que sigui des de l’extrema fragilitat, el coneixement de la condició humana. Per fer una mica més suportable el dolor i vívida l’enyorança que sent per la seva estimada, l’autor introdueix al text la descripció d’alguns objectes d’ús molt personal vinculats a l’Àngels que, d’una manera alhora punyent i delicada, ens la tornen a atansar. D’aquesta manera, la trenca, l’abric negre, el vestit blau o el penjoll de plata constitueixen peces emblemàtiques d’un itinerari vital que la mort, en bifurcar-lo, ha gairebé destruït… però no del tot. I és que -insistim-hi- aquest llibre i la semblança compartida que conté tornen a fer nostra una ànima, una sensibilitat i un talent que perduraran, tot vencent l’oblit. Us convido, doncs, a sentir negre sobre blanc -i també des del lila del preciós envoltori que llueix el volum- l’olor d’aquest til·lers. Si heu estat recentment de dol, podreu percebre-la d’una manera intensa. I si hi esteu encara, us obrirà la finestra cap a la plaça de la vida i la contemplació d’uns arbres que us faran retrobar, novament, la llum del sol.
El nen Goriet (Gregori) és qui guia el relat. Estem en un poblet indeterminat del Maestrat, a les muntanyes a finals dels anys quaranta i principis dels cinquanta del segle passat. La població rural, molt disseminada per molts massos més o menys aïllats, viu la lluita irregular entre el maquis i la Guàrdia Civil. Els pares del nen són masovers. De la muntanya baixen els guerrillers que sovint passen pel mas on busquen aixopluc. Els civils també utilitzen el mas com a punt de partida de la seva cruel repressió contra els guerrillers i de manera indiscriminada contra la pobre i atemorida població rural.
Els guerrillers del maquis compten amb la complicitat material i sentimental de la filla del mas, la Teresa, i les reticències de la mare, que ha vist com el seu marit era una víctima més de la violència de la Guàrdia Civil. La novel·la segueix l’evolució del nen protagonista, en primera persona, i de la seva família, dividida i sacsejada per les lluites entre guerrillers i guàrdies.
Martí Domínguez és doctor en Biologia, entomòleg i especialista en lepidòpters. Actualment és professor de periodisme a la Universitat i dirigeix Mètode, una excel·lent revista de difusió de la investigació de la Universitat de València. L’any passat va publicar l’esperit del temps. (llegiu la ressenya que el nostre amic Pep va fer el passat més de febrer) que ha rebut el Premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any 2019.
La novel·la que ens ocupa és una lectura apassionant i utilíssima per entendre una part de la nostra història recent menystinguda i oblidada. La trobareu en edició de butxaca d’editorial Proa (328 pàgines) per poc menys de nou euros i us asseguro que us endinsareu en un relat intens que no podreu deixar fins al final.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.