Etiqueta: Literatura francesa

Categories
Llibres

La pesta i L’estrany

Per Josep Sauret

Dues novel·les d’Albert Camus

La Peste (en castellà, La peste), Albert Camus, traducció al castellà de Rosa Chacel, Edhasa, 1991. Primera edició en francès 1947


L’Étranger (en català, L’estrany), Albert Camus, traducció al català de Joan Fuster, edicions Proa 1981. Primera edició en francès 1942

Una lectura de Camús

M’ha semblat oportú donada la situació pandèmica en què estem, rellegir La Peste, llibre guardat a la lleixa des de feia molts anys.
Una de les coses que m’ha sorprès és el sermó que fa el pare Paneloux el diumenge a l’inici de la pesta. I el canvi d’opinió en el segon sermó ja en ple desenvolupament de la plaga. Els comentaris que fa m’han portat a rellegir també L’estrany i principalment la part en què el capellà vol acompanyar el protagonista Sr. Meursault abans de l’execució buscant-li el penediment i la reconciliació religiosa.
La publicació de L’estrany, feta en plena guerra mundial, és la primera novel·la de Camus. I la primera que es considera existencialista. L’obra no és extensa i està escrita emprant frases curtes, concretes i molt clares de significat. Hi trobem ja el que serà el seu pensament nihilista i existencialista. El protagonista, un home sòrdid, sembla que no té sentiments. Passa mecànicament per la vida d’una forma buida i sense sentit, tot sembla indiferent per ell.


“Llevar-se, tramvia, quatre hores de despatx o de fàbrica, àpat, tramvia, quatre hores de treball, àpat, son i dilluns dimarts dimecres dijous divendres i dissabte amb el mateix ritme…”


Es tracta d’un personatge que no té cap interès en progressar dins la seva feina, que no creu en l’amor, que no té cap sentiment quan mor la seva mare…
És una novel·la, al igual que trobarem a La Peste, angoixant, que es mou en un ambient opressiu, sufocant i sòrdid, calorós amb molta xafogor (recordem que l’acció es desenvolupa al mediterrani argelià). Els personatges son antiherois tots tenen el nihilisme del protagonista present dins l’engranatge social en què es mouen. Fins i tot el capellà sembla que actuï d’ofici, amb poca convicció. Meursault no el vol rebre i quan finalment es troben, el sacerdot li retreu que no vulgui escoltar-lo. També li recorda que ha pecat i que la justícia dels homes que li aplicaran no l’alliberarà. Li parla de la justícia divina, del penediment, conceptes que el protagonista no comprèn, ni vol entendre. El seu passotisme, diríem avui, el porta a no acceptar el pecat, la culpa i en conseqüència la justícia, cap de les dues (la humana i la divina) a què es refereix el sacerdot. El discurs del capellà és molt habitual en el catolicisme de l’època, amb el concepte de culpa i de pecat, molt presents. També la idea del càstig col·lectiu, la imatge patètica de l’azot diví. És el mateix que trobarem en el primer sermó del pare Paneloux a La Peste


“Los justos no temeran nada, però los malos tienen razón para temblar…Dios no es tibio…ha hecho que la plaga os visite como ha visitado otras ciudades de pecado desde que los hombres tienen historia…”


I en el segon sermó després de la mort per la pesta d’un nen, evidentment, innocent en què hi seguim trobant-hi el fatalisme present:

“El cristiano se abandonará a la voluntat divina aunque le sea incomprensible”


No obstant Camus també ens parla d’elements positius. El periodista que a punt d’evadir-se del confinament, decideix quedar-se per solidaritat, l’abnegada lluita del doctor Rieux i de tots els sanitaris junt amb els funcionaris per fer la seva tasca…
A La Peste hi trobem moltes similituds amb el que ha passat amb el Covid 19. La possiblement excessiva prudència de les autoritats en l’inici, el no saber gaire que fer, les polítiques poc clares, els confinaments, les gràfiques, els rebots, les seqüeles psicològiques…Ens pot ajudar a reflexionar sobre la repetició dels errors humans al llarg de la història.

Més informació


La plaga no és feta a la mesura de l’home i per tant ens diem que la plaga és irreal, que és un mal somni que passarà. Però no sempre passa, i, de mal somni en mal somni, són els homes els qui passen, i els humanistes en primer lloc, perquè no han pres cap precaució. Els nostres conciutadans no eren més culpables que d’altres; s’oblidaven de ser modestos, això és tot, i pensaven que tot era possible per a ells, cosa que suposava que les plagues eren impossibles. Continuaven fent negocis, projectaven viatges i tenien opinions. ¿Com haurien pogut pensar en la pesta, que suprimeix el futur, els desplaçaments i les discussions? S’imaginaven que eren lliures, i ningú no serà mai lliure en tant que hi haurà plagues.

  • “Traducció de La Pesta d’Albert Camus per Joan Fuster” per Enric Alforja. Document del mes, juny 1, 2020. Espai Joan Fuster
Diverses edicions de La pesta d’Albert Camús traduïda per Joan Fuster

Categories
Llibres

Dora Bruder

DORA BRUDER, és un relat biogràfic de Patrick Modiano publicat el 2 d’abril de 1997. És una biografia escrita per un novel·lista, s’ha definit com auto ficció combinant elements biogràfics amb paràmetres novel·lescos. El període d’Ocupació i la situació dels jueus a París, és un tema molt recorrent a l’obra de Modiano.

El desencadenant de la novel·la va ser quan Patrick Modiano al 1988 revisant unes pàgines del diari París-Soir del 31 de desembre de 1941, en plena ocupació nazi es publica un anunci: “Es busca una noia, Dora Bruder, 15 anys, 1,55 m, cara ovalada, ulls gris marro (…) Enviar qualsevol informació al Sr. I la Sra. Bruder, boulevard Ornano, 41, París”. És aquí on comença la investigació fascinat per l’anunci de la desaparició d’aquesta noia, ocorreguda en un barri que coneixia perfectament, eren els carrers de la seva infància i això fa que s’interessi pel destí de Dora Bruder. Durant la reconstrucció dels diferents elements de la vida d’aquesta noia, Modiano  identifica cada cop  més  la seva intimitat, amb la seva pròpia vida familiar, plena d’incògnites doloroses.

La narrativa de Patrick Modiano – Premi Nobel 2014 – fa que aquesta història relatada amb extraordinària habilitat estigui plena de esperança i vida. A través de la seva investigació pels diferents carrers i edificis de París, ens descriu els fanals, els aparadors, els cafès que s’il·luminen, la gent que s’afanya als carrers i estableix un lligam entre el París d’aleshores i el d’avui.

És una biografia, autobiografia i història col·lectiva que il·lumina l’ànima d’una època sòrdida a Europa.

Categories
Llibres

Un escriptor d’ofici

Pierre Lemaitre: la trilogia d’entreguerres

Que no és el mateix que l’ofici d’escriptor. Aquí va de tenir ofici. De saber explicar les coses de determinada manera, amb una intenció i tècnica elaborades, molt premeditades que assegurin l’efecte desitjat. I és possible que això es pugui aconseguir a partir de conrear diferents gèneres, i d’un talent innegable. Crec que aquest és el cas.

Pierre Lemaitre va tardar a escriure, ho va començar a fer ja de gran. Això pot no voler dir res, o pot indicar una necessitat de rigor i d’experiència. Ambdues qualitats s’uneixen per escriure tant novel·la negra com novel·la “històrica”, perquè el que ha fet amb la trilogia (Els fills del desastre) és explicar la història de la reiteració humana. I ho fa amb tècniques similars, la qual cosa el permet allunyar-se dels estereotips del gènere que conreï. Ras i curt, escriu sobre els errors i les mancances de la societat desenvolupada, sobre el fracàs del sistema. Sense estalviar-nos una mirada punyent, sense concessions.

Els tres llibres, sobre els quals no vull desvelar la línia argumental, tot i que s’han explicat arreu, formen una novel·la èpica sobre les grandeses i les misèries d’una societat aixafada pels esdeveniments d’una Història, els ressons de la qual encara avui ens interpel·len.

Com a escriptor de la sèrie protagonitzada per l’inspector Camille Verhoeven, molts dels entesos en diuen, com a resum, que ha estat una alternativa o la més important competidora a les sèries nòrdiques. El que està clar és que es tracta d’un enfocament més des del quotidià, la qual cosa ens posa en alerta permanent.

Un d’aquells casos que no fa falta el bombardeig editorial i mediàtic. El boca orella fa la seva feina, i alguns crítics, dels que saben gaudir, també. No en va el mateix Lemaitre diu que la La literatura no fa més que posar un mirall davant la nostra pobra humanitat.

Documents addicionals

Incorporo entrevistes, de La Vanguardia i de El Cultural i del programa de RTVE “Página dos” amb motiu de l´obtenció del Premi Goncourt.

Sèrie de Netflix Recursos inhumanos de la novel·la del mateix nom

Pel·lícula Nos vemos allá arriba de la primera novela de la trilogia del mateix títol, a Filmin

Categories
Llibres

L’ordre del dia

Éric Vuillard en l’Ordre del dia, premi Goncourt 2017, ens relata uns fets poc coneguts i també les interioritats, que varen succeir, amb l’annexió i ocupació de l’Alemanya nazi a Àustria. Les mentires, la represió pura i dura, el poder de la por i altres mecanismes que varen dur a terme els nazis en l’inici de la segona Guerra Mundial, i que encara ressonen a dia d’avui.

Vuillard narra, a mode d’una pel·lícula, com Hitler com a canceller alemany, Hermann Goering, president del Reischstag, i Hjalman Schach ministre d’economia i director del Reischsbank, sol·liciten i presionen, a vint-i-quatre prohoms, que són l’elit de les finances i de la indústria alemanya, perquè financiïn el Partit Nazi a les properes eleccions de 1933. Goering, els hi diu: “Si el Partit nazi obté la majoria en aquestas eleccions, serán les últimes en els próxims cent anys”.

El discurs de Hitler, curt i contundent, es va reduir a dir-los: es tracta de posar fi a un govern i a un règim feble, allunyar les amenaces comunistes i bolxevics, suprimir els sindicats, instaurar l’ordre, crear llocs de treball, i aconseguir importants beneficis. Hitler, enllesteix en mitja hora aquesta reunió, i queda Goering al capdevant ,que pren la paraula: “El Partit nazi no te calés…I ara senyors, passin per caixa…”

Aquestes empreses germàniques, moltes d’elles, es van enriquir a base d’explotació, de mà d’obra barata i de presoners de guerra i varen fer unes fortunes impresionants, i avui en dia, encara en actiu, continuen sent empreses punteres.

En 1958, un grup de jueus de Brooklyn, varen sol·licitar una disculpa i una reparació a totes aquelles empreses beneficiàries, de la brutal explotació. Hem de pensar que són empreses capdevanteres, en el món de l’acer, del carbó, la metarl·lúrgia, la indústria farmacèutica i tecnologica, etc… I que després de anys de negociacions i de comentaris antisemites van arribar a un acord: es van comprometre a abonar mil dos-cents cinquanta dolars a cada supervivent. Encara que molts d’ells no varen cobrar mai.

És destacable com Vuillard ens relata l’incident de Lord Halifax, al ser invitat a Berlin, per a conèixer personalmnet a Hitler, i quan el va confondre, amb un criat al veure el ridícul personatge. També hi va poder constatar l’odi envers els comunistes i els bolxevics russos, les seves intencions d’annexionar-se Àustria, d’ocupar Txecoslovàquia i Polònia, així com el seu gran sentiment antisemita.

També relata els incidents de l’incendi del Reischtag, l’inaguració del camp de Dachau, l’esterilització dels malats mentals, l’argumentació del racisme, la justificació de l’existència d’una raça ària superior, o la nit dels gavinets llargs. Entre aquests moments, sobresurt les diverses entrevistes corruptes entre Hitler i el canceller austríac Schuschinnigg, així com l’escridassada monumemtal que li diu: “Només hi ha un argument per convèncer: la por!”

Contrasta amb un moment esperpèntic com és l’entrada dels panzers nazis, en territori austríac. O bé el sopar entre Ribbentrop i el premier Chamberlain, tractant de minimitzar l’abusiu tractat de Versalles i de les seves consecqüencies socials i económiques.

Finalment, Vuillard fa un retrat psicològic del Führer que diu que atreia els altres amb una immensa força magnética, i després els repel·lia amb tanta violència, que obria un abisme impenetrable.

Categories
Llibres

(Sidonie – Gabrielle Colette): Colette

Colette 1873-1954
Fotografia Vanity Fair

Voldria recordar una dona que en vida va ser famosa per moltes i diverses raons, però la que ens hauria de convocar a tots aquests dies seria la seva escriptura i les conseqüències que va tenir. Perquè a partir de l’obra podem entrar en una biografia convulsa, dificil, valenta, llampant. Aquesta trajectòria vital la podem llegir en articles com aquest de La Vanguardia o aquest altre de El Periódico, o a la Wiki.

Però l’escriptora, la professional, la que va vendre i va escandalitzar. Per què va entrar a l’Academia Goncourt i la va poder presidir? Per què França la va acomiadar amb funerals d’Estat, desprès que l’Esglèsia li negués les exèquies, si tant va incomodar tothom?

El Paris 1900 estava decidit a deixar-se emportar per uns nous aires, que venien també de tot Europa en un moment de progrès generalitzat, necessitava i volia una “rebolcada”. La ciutat s’havia transformat gràcies a Haussmann i a nombrosos avenços científics i industrials i crida molta població d’arreu; els moviments artístics es despleguen amb certa llibertat; el concepte de l’oci es generalitza, la modernitat irromp amb força.

Es en aquest context que ella hi va arribar amb un francès provincià i un marit 14 anys més gran que ella, Willy, que la feia servir de negre per a escriure el que li publicaven, com a crític musical i redactor de ressenyes tafaneres, diferents diaris de la ciutat. Ella l’acompanyava als salons literaris, on va coneixer Proust, exercia d’esposa, i, el més important, anava prenent mides a la societat que l’envoltava. Se n’adona de les seves pròpies habilitats i comença a escriure la sèrie de Claudine, uns records de la infantesa protagonitzats per una nena rebel, que finalment aconsegueix signar ella amb el nom triat: Colette. Té un èxit aclaparador, cosa que comporta beneficis econòmics, per la qual cosa comença a escriure sense parar, amb la pressió del marit i de les pobres finances que aquest havia malgastat. El 1907 la venda de més de 500.000 exemplars corrabora que Colette havia descrit l’adolescent moderna. Una barreja d’inocència i perversitat. És un explosiu que agrada i escandalitza alhora.

A partir d’aquest moment comença un cami de rebelia i sobretot de provocació. Desprès del divorci lluita pels drets d’autor de les obres que havia escrit pel marit. Era individualista i vivia per ella, pel plaer i la felicitat, mai es va afirmar com obertament feminista, però va fer una cosa que no havia fet mai una dona encara: posar la seva vida com a model, sense embuts. La seva extensa obra recorre aquests camins, amb més o menys intensitat. Le blé en herbe, Les vrilles de la vigne, Le képi, La chatte, Duo, Julie de Carneilhan són potser les obres més destacades sorgides del moment posterior al divorci del segon marit, on es concentra durant 9 anys a escriure intensament, sempre reafirmant-se com escriptora i com a dona que volia fer de la vida, la seva vida.

La seva bibliografia té poca disponibilitat a les llibreries, però al Catàleg de la Xarxa de Biblioteques Municipals n’hi ha una bona representació. Una bona biografia editada per Siruela és aquesta.

L’any 2018 se li va dedicar una pel·lícula, una biografia o biopic, que malgrat recórrer bé la seva vida i donar-ne una idea general, va tenir un mal encert en la tria de la protagonista, és el meu parer, aquí us ho explica FilmAffinity.

Tot i així no hem d’oblidar les adaptacions de Gigi: primer a Broadway, el 1951 interpretada per Audrey Hepburn, que va poder conèixer en vida a Colette; i la Gigi de Vincente Minelli (1958) una pel·lícula molt manierista, gràcies a l’estètica de Cecil Beaton, però que ha esdevingut un clàssic dels teatres de tot el món.

Colette 1873-1954
Fotografia XLSemanal.com
Categories
Teatre

Només la fi del món

Cartell La Perla 29

Descripció: La Companyia La Perla 29 presenta Només la fí del món de Jean-Luc Lagarce (1957-1995) traduïda per Ramon Vila dirigida per Oriol Broggi i interpretada per: Muntsa Alcañiz, Clàudia Benito, Màrcia Cisteró, Sergi Torrecilla i David Vert.

Comentaris: Difícil, molt difícil de comentar. Es veu i es percep la intenció de l’autor, sobretot si es coneix la seva biografia. Però l’obra està plena d’alts i baixos, no tant argumentals sinó per la distribució dels temps, també es pot atribuir a una decisió de la direcció. En tot cas, hi ha un recurs que es fa feixuc, que ho ralentitza massa, en excès, i és que una mateixa idea es repeteix de moltes maneres i en diferents moments de l’obra, recurs recurrent en molts novel·listes contemporanis. També fluctuacions de la intensitat argumental, una mica muntanya russa. El que sí cal ressaltar és la interpretació, la qualificaria de filigrana. Difícil de recomanar, quasi dues hores d’immensa tristesa, d’una falta de comunicació, que acabarà amb tot. En tot cas cal saber què es va a veure.

http://www.laperla29.cat/portfolio/nomes-la-fi-del-mon/?id=25

Categories
Llibres

Las lealtades de Delphine de Vigan

Descripció: En el centre d’aquesta novel·la hi ha un nen de 12 anys, Théo, fill de pares separats. El pare amb depressió i la mare carregada d’odi. En Théo es refugia en l’alcohol com a válvula d’escapament. Una professora detecta el perill al que s’enfontra Théo i que la fa recordar fets del seu propi passat.  Tots els personatges d’aquesta novel.la són éssers ferits, marcats per demonis íntims, per la soledat, les mentides, els secrets I els propis enganys. Éssers que només es poden salvar amb les lleialtats invisibles que ens vinculen els uns als altres, però aquestes lleialtats també poden convertir-se en l’impediment per volar cap a un futur millor.

Crítica:

Aquesta novel.la m’ha agradat especialment per la facilitat amb la que es capaç d’endinsar-nos en la problemàtica de la ment adolescent. Construeix un relat curt, concís i que t’atrapa des del començament.

“Una narración precisa, rigurosa, casi austera. De ahí nace la belleza áspera de esta novela conmovedora, concienzuda y contenida” (Télérama).

“Una novela estremecedora. Impresiona su talento para explorar las psiques adolescentes” (Corinne Renou-Nativel, La Croix).

Narrada con fuerza y ritmo. No puedes para de leer hasta el desesperado último giro” (Anthony Cummins,The Daily Mail).

Altres llibres de la mateixa autora: Res s’oposa a la nit (basada en la pròpia història de l’autora, amb una infància difícil) i Basada en fets reals, amb una versió cinematogràfica de Roman Polanski a Netflix, Basada en hechos reales.