Etiqueta: Política

Categories
Conferències i cursos

Viatge a la cara oculta del poder (1)

Aquest curs proposa una aproximació històrica al període contemporani a través de deu figures que han intentat influenciar i canviar els esdeveniments des de l’ombra del poder, però també un itinerari per diversos moments clau de la història: des de la França revolucionària de Talleyrand i la Rússia tsarista de Rasputin fins a l’Espanya franquista de Serrano Suñer o l’Alemanya de Himmler, passant pels Estats Units de Kissinger i de Brzezinski en diferents moments històrics o per trajectòries menys conegudes, com la de l’italià Licio Gelli, la de Qasem Soleimani o inclús la de Moshé Dayan. Una única dona, Eva Perón, completa aquesta visió panoràmica.  Deu biografies que han marcat una part de la història contemporània i, alhora, un apassionant viatge cap a les profunditats de la cara oculta del poder polític.

Curs de Gaudir UB; primer trimestre 2020. Deu sessions de dues hores cadascuna fet en línia pels condicionants de la pandèmia. El contingut de les sessions i el professorat  és el següent:

  1. Charles Maurice de Talleyrand, el gran supervivent de la Revolució Francesa (Dr. Daniel Roig).
  2. Rasputin, el místic del darrer tsarisme (Dr. José Manuel Rúa).
  3. Ramón Serrano Suñer, l’eminència gris de l’Espanya de Franco  (Dr. Daniel Roig).
  4. Heinrich Himmler, l’emperador de les SS (Dr. Alberto Pellegrini).
  5. Evita Perón, la mare dels descamisados  (Dra. Paola Lo Cascio).
  6. Moshé Dayan, l’heroi de la guerra dels Sis Dies (Dr. Òscar Monterde).
  7. Henry Kissinger, l’arquitecte de la Realpolitik  (Dra Carolina Rúa).
  8. Licio Gelli i les misterioses trames negres a Itàlia (Dr. Alberto Pellegrini).
  9. Zbigniew Brzezinski, el teòric del «gran tauler estratègic» (Dr. José Manuel Rúa).
  10. Qasem Soleimani, «l’home més fort de l’Orient Mitjà» (Dr. Òscar Monterde).

De cada personatge, faré una breu ressenya que us permeti una primera aproximació als continguts del curs i animar-vos a fer-ho en un futur i/o aprofundir-hi. En cadascuna de les entrades he inclòs, sense ànim de ser exhaustiu, alguns trets biogràfics bàsics, algunes referències al context històric i idees que permetin veure les aportacions, la rellevància o la influència de la persona en qüestió.

Charles Maurice de Talleyrand

Aquest personatge apassionant i polifacètic viu un període històric convuls i únic en la història de França i d’Europa. D’origen aristocràtic, neix a París el 2 de febrer de 1754. Els pares l’envien a fer carrera eclesiàstica i  amb poc més de vint-i-cinc anys serà Agent General Adjunt del Clergat, una mena de comptable gestor de les propietats de l’Església que en aquells moments representaven  un 8 % del territori francès.

En els anys següents la seva fortuna personal arriba a ser de les més importants del país. El 1788 és nomenat bisbe d’Autun, malgrat les reticències de la cúria, degut al caràcter dissolut i faldiller del jove bisbe. Quan a finals de 1788, el rei Lluís XVI convoca els Estats Generals davant la ruïnosa situació econòmica del regne, Talleyrand és elegit diputat estamental del Clergat. Quan es crea l’Assemblea Nacional, com a resposta revolucionària a l’immobilisme dels estaments privilegiats, ell és dels primers en passar-se a l’Assemblea. Els fets posteriors al 14 de juliol de 1789 portaran a l’Assemblea Constituent que abolirà l’Antic Règim (decrets d’agost de 1789), amb la fi dels privilegis feudals i la declaració dels Drets de l’Home (redactats per Talleyrand!).

Château de Chalais i interior d’una de les dependències on Talleyrand va passar la seva infantesa (chaterenlibre.fr) Catedral d’Autun seu del primer bisbat l’any 1788 (Wikipedia)

Fins l’any 1791 serà  molt actiu en l’Assemblea  Constituent (reforma fiscal, reforma administrativa, del Clergat, etc). L’any 1792 tindrà un paper diplomàtic important davant Anglaterra. Quan comença el període jacobí i el procés revolucionari es radicalitza, s’ho veu magre i demana permís (concedit per Danton) per marxar de França. S’embarcarà cap als Estats Units d’Amèrica, on en poc temps s’enriquirà de manera brutal i farà una vida ostentosa de despeses i dones.

Talleyrand, diputat del primer estat a les Corts Generals el 1789 (redhistoria.com) La declaracio dels drets de l’home del 1789 redactada per Talleyrand (blogs.sapiens.cat)

Amb la complicitat d’una antiga amant (Madame de Staël), tornarà a França el 1796 i marcarà la política internacional del Directori. Durant el període bonapartista serà un molt influent ministre d’afers exteriors, però lentament s’allunya de l’emperador i entre 1807 i 1811 es consuma la ruptura amb Napoleó. Després de la derrota de l’Imperi, ell actua com a representant de França en el primer Congrés de Viena. Els primers mesos de Lluís XVIII, serà el seu primer ministre. Després del breu retorn de Napoleó i la derrota definitiva a Waterloo es produeix la segona restauració monàrquica on Talleyrand tornarà a ser primer ministre i responsable dels afers exteriors. El segon congrés de Viena, extremadament dur amb França, originarà la seva retirada; viurà a París de forma luxosa durant molts anys. L’any 1830  intervé en el complot per a fer caure els Borbons i instaurar el que serà darrer rei dels francesos, Lluís Felip d’Orleans. De 1830 a 1834 fou ambaixador a Londres de la nova monarquia. Retornat a París, morí el 1838.

Personatge immoral, ambiciós, corrupte, però al mateix temps brillant, genial, molt intel·ligent, va participar en totes les estructures de poder, des de l’Antic Règim fins la darrera revolució orleanista. Sens dubte un dels personatges més importants i influents de la història contemporània francesa.

Grigori Yefímovich Rasputin

Rasputin va ser un místic rus amb una gran influència en els últims anys de la dinastia Románov. Va néixer a Pokróvskoye, un poblet de la Sibèria occidental a uns 300 km a l’est del Urals en el si d’una família camperola amb un cert grau de benestar. El sobrenom de Rasputin (eren freqüents en aquella època els sobrenoms entre la gent del camp)  significa “dissolut” i està molt relacionat amb la forma de vida llibertina que duia. En el seu lloc d’origen pretenia donar-se una aparença de Jesucrist i tenia fama de guaridor de malalties mitjançant l’oració, raó per la qual, i gràcies a una amiga de la tsarina anomenada Anna Výrubova, l’any 1905 va ser cridat al palau dels tsars per a tallar una hemorràgia del seu fill i hereu Alekséi Nikoláyevich Románov, que patia d’hemofília. El tsarevitx    efectivament va millorar —alguns investigadors sostenen que va ser mitjançant hipnosis— i la família Románov, especialment la tsarina Alexandra, va caure sota la influència d’aquest controvertit personatge.

A l’esquerra, Rasputin amb els seus fills Dimitri (dreta), Varvara (als braços) i Matriona o María (Bridgeman / Aci) Al centre, foto de 1912 on Rasputin imparteix la benedicció (Bridgeman / Aci)

El context de l’arribada de Rasputin a la cort és el de la derrota russa en la guerra contra el Japó, la primera revolució (1905) enmig de la guerra i un sistema en una intensa crisi social i política que es veurà immers en la Gran Guerra (1914 – 1918) que serà el catalitzador definitiu de la crisi final del tsarisme i el preludi de les revolucions de 1917.

Rasputin amb la família reial (computerhoy.com). : Era semianalfabet, no va rebre educació formal. En sabia un mica de teologia i havia llegit els pares de l’Església (Bridgeman/Aci). La sexualitat del místic era complicada i s’han escrit múltiples històries (Bridgeman/Aci)

Però tornem a Rasputin i al seu paper renovat a la cort després de la superació de la crisi per part del tsarevitx, cosa que els tsars interpreten com  un senyal diví: el poder de Rasputin a la cort es dispara durant els anys d’entreguerres. Les seves actituds dissolutes i extravagants li creen animadversions entre les elits properes a la família reial. Quan en plena guerra, l’estiu de 1915 el tsar Nicolau II deixa la capital per instal·lar-se al front i assumir directament el comandament de les tropes, el govern de la cort queda en mans de la tsarina (i de Rasputin): totes les decisions que es prenen són arbitràries, en funció dels al·lucinants criteris del monjo. Les múltiples conspiracions contra Rasputin progressen  a la tardor de 1916 i finalment un grup liderat pel príncep Yusúpov aconsegueix assassinar Rasputin el 30 de desembre de 1916 (segons el calendari gregorià).

“Jo el vaig destronar”. Caricatura de l’any 1917 on es fa al·lusió al tsar que havia abdicat aquell mateix any (Akg /Album)

Ramón Serrano Suñer  

Aquest personatge és crucial en la construcció del primer franquisme durant la guerra civil i els primers anys de la postguerra. El futur “cunyadíssim” neix el 12 de setembre de 1901 en el si d’una família benestant. Viu a Castelló i passa els estius a Gandesa on la família materna té la casa pairal. Estudia Dret a Madrid on esdevindrà líder estudiantil, és un assidu de l’Ateneo. A la facultat coneixerà i es farà amic de José Antonio Primo de Rivera. Acabarà la carrera (1923) i aviat aprovarà les oposicions d’advocat de l’Estat. Amb una beca (1924) viatjarà a Roma on coneixerà Mussolini i mostrarà simpaties pel feixisme. A la tornada, serà destinat a Saragossa. Aquí iniciarà la seva vida política i coneixerà Ramona (Zita) Polo, germana de Carmen Polo, la dona de Franco. Es casaran l’any 1931 amb José Antonio i el propi Franco com a testimonis. Durant els anys de la República, Serrano serà diputat per la Unión de Derechas de Zaragoza, integrada a la CEDA.

Els terribles mesos de 1936, entre presons i calamitats li van emblanquir el cabell de manera sobtada (enciclopedia.org) Entrevista amb Hitler, tot preparant Hendaia (setembre 1940) (twitter.com)

Quan es produeix el sollevament militar, Serrano es troba a Madrid; serà detingut i passarà moltes penes abans d’arribar a Salamanca, al quarter general del seu cunyat el febrer de 1937, on és rebut de manera freda. Malgrat tot, aquí començarà el seu paper crucial  en la construcció d’un estat totalitari dotat d’un mínim contingut jurídic: el decret d’unificació del nou partit únic, la llei d’Administració de l’Estat, el Fur del Treball (Fuero del Trabajo) i aspectes més socials com l’Auxili Social o l’ONCE, entre d’altres, són creacions seves des del seu càrrec de ministre de la governació durant la guerra civil. Serà el responsable  de l’atansament amb els països de l’Eix durant els primers anys de la segona guerra mundial en el seu nou càrrec de ministre d’afers exteriors (16 octubre 1940 – 3 setembre 1942). El canvi de signe de la guerra i les tensions entre els serranistas dins la Falange contra altres grups del règim (falangistes antiserranistes, monàrquics o l’Església), motivaran la seva caiguda i el progressiu allunyament polític de Franco.

Amb Himmler a Munic (setembre de 1940) (twitter.com). Amb Pétain després de passar per Bordighera per entrevistar-se amb Mussolini (febrer de 1941) (twitter.com).

La retirada del poder efectiu coincideix amb el moment en què comença a escriure les seves memòries. Serrano viu més de cent anys (fins el 2003) i en aquest temps tindrà ocasió d’edulcorar i manipular en molts aspectes els textos on explica el seu pas pel poder.

El ministre Serrano Suñer va ser amant de Sonsoles de Icaza (marquesa de Llanzol). De la relació va néixer una nena inscrita el 1942 com Carmen Díez de Rivera (el cognom del marquès). Aquesta nena posteriorment va tenir una història d’amor impossible amb un germanastre (fill de Serrano i Zita) de qui ella desconexia el parentiu. La nena Carmen fou posteriorment una de les “muses” de la transició amb Adolfo Suarez, però tot això ja són altres històries (twitter.com)

Heinrich Himmler

Aquest personatge amoral, amb una personalitat fosca, és un sinònim d’horror, inhumanitat i sadisme. Neix a Munic l’any 1900 en una família catòlica de classe mitjana, amb salut fràgil i físic poc atlètic. Serà mobilitzat l’any 1917, però l’armistici impedirà que entri en combat, cosa que li originarà una frustració personal de llarg termini. L’Alemanya de la seva infantesa i la seva adolescència, és una gran potència industrial no democràtica, amb fortes tensions socials i culturals. En aquests anys inicials del segle XX es difonen corrents místiques germàniques i noves idees sobre l’anomenat racisme científic i la supremacia de la raça ària s’estenen tot i que són minoritàries políticament.

El nen Heinrich (viquipedia.org). El jove Heinrich amb uniforme de les SA (gettyimages.es) . Himmler ja com a SS Reichsführer (wikiquote.org)

La derrota a la Gran Guerra és un trauma i una crisi de valors terrible. L’odi a Versalles i a tot el que representa revolució o subversió agrupa els partidaris de l’extrema dreta en societats secretes racistes com la societat Thule on es “formaran” futurs jerarques nazis com Rudolf Hess o Hans Frank. En aquests ambients tòxics neix políticament Adolf Hitler i el seu NSDAP, creat l’any 1919. Himmler s’afilia al partit l’any 1924, poc després del putsch de la cerveseria de novembre de 1923. Himmler hi participa en la intentona com a segon de Röhm. Era un jove fascinat per l’ocultisme, la mitologia germànica i lentament aprendrà a apreciar Hitler. Aviat serà dirigent de les SS (1925), en aquest moment controlades per les SA. En poc temps, teoritzarà i guanyarà autonomia en un grup selecte que s’anirà expandint. L’any 1929 serà el màxim dirigent (SS Reichsführer) de les SS. L’any 1933 compten amb 52.000 membres que són reclutats d’acord amb les teories racistes de Himmler. Un cop al poder el gener de 1933, les SS seran el factor principal de la repressió política. Durant els anys previs a la guerra es construeix l’imperi policíac en un entramat burocràtic, el RSHA,  que engloba la Gestapo i l’SD  del terrorífic Reinhard Heydrich. Les SS controlaran també el sistema de camps de concentració (Konzentration Lager), peça clau en un primer moment de la repressió política i de les futures deportacions, treball esclau i aniquilacions en massa.

Himmler i el SS Obergruppenführer Reinhard Heydrich que va ser el primer director del burocràtic complex policial RSHA o Oficina Central de Seguretat del Reich, format per la fusió del SD, la Gestapo i altres polícies. Heydrich va ser assassinat a Praga el 4 de juny de 1942 (picture-alliance/dpa/AP Photo)

El misticisme, les cerimònies rituals pangermanistes i els projectes delirants com, entre d’altres, la idea de crear un estat nazi, racialment pur i independent d’Alemanya a Borgonya o la colonització per soldats i pagesos de l’espai vital (el lebensraum dels escrits de Hitler) conquerit a l’est d’Europa, són algunes de les bestialitats històriques d’aquest assassí il·luminat. Cal afegir a la llista l’Holocaust, com a culminació d’un genocidi a gran escala.  La creació de cossos militars dins les SS (les Waffen SS), van portar a un inútil de l’estratègia militar com Himmler a comandar sectors del front amb resultats militars catastròfics. Al final de la guerra, Himmler va caure presoner de les tropes angleses, després de tot un seguit d’intents al·lucinants de negociar una pau separada. En ser reconegut, es va suïcidar el 23 de maig de 1945.

Esquerra : En aquesta casa situada al costat del llac Wannsee prop de Berlin es va decidir, en una conferència presidida per Heydrich, la “solució final” al problema jueu. Era el 22 de gener de 1942 (picture-alliance/dpa/AP Photo). Dreta: Andanes de “selecció” del camp d’extermini d’Auschwitz II (Birkenau) (picture-alliance/dpa/AP Photo)

Evita Perón

Aquesta dona és un dels grans mites de la història argentina. La seva curta vida (va morir amb 33 anys) a l’ombra del seu marit, el general Perón, però amb llum pròpia, l’ha transformat en un personatge de llegenda d’un país que mitifica els seus ídols com si fossin barreres que impedeixen en molts casos encarar el futur sense els lligams que representen aquests personatges com Evita, Gardel o Maradona.

Fotografia d’Eva Duarte (wikipedia.org) Eva es va casar amb el coronel Perón l’any 1945 i pels seus orígens modestos va esdevenir el lligam entre ell i la fundació dels treballadors del seu partit “Justicialista” “Los Descamisados” (wikipedia.org).

L’Argentina on neix Eva Duarte l’any 1919 era un país que havia agafat importància en el context internacional la darreria del segle XIX i els inicis del segle XX. Es tractava d’una potència agro-ramadera exportadora que acumula capital per iniciar una ràpida industrialització, però la crisi de 1929 talla en sec aquest procés amb una contracció traumàtica del comerç exterior i una retirada dels capitals estrangers. L’any 1933 es firma l’acord Roca – Runciman que intenta garantir les exportacions de carn a canvi de concessions econòmiques a la Gran Bretanya. La crisi dels anys 30 porta la irrupció dels règims autoritaris, l’anomenada dècada infame enmig d’una lluita entre les elits tradicionals, partidàries de la dependència financera de la Gran Bretanya i els nous grups industrials més propers als Estats Units. En el cop d’estat de 1943 trobem un Juan Domingo Perón (1895 – 1974) amb un paper marginal, però que ràpidament guanyarà influència i en les eleccions de febrer de 1946, arribarà al poder amb el seu Partit Justicialista; iniciarà reformes socials, realitzarà nacionalitzacions, planificarà parcialment l’economia, afavorirà el paper de participació (i control) dels sindicats i, en els primers anys de la guerra freda no s’alinearà formalment. L’any 1949 dotarà al país d’una nova constitució.

Discurs d’Eva Perón davant d’una multitud de dones (wikipedia.org). Eva Perón i el general Franco durant la seva visita a l’Espanya franquista. Al fons Carmen Polo; les relacions entre ambdues dones van ser gèlides durant la visita (wikipedia.org)

Eva Duarte era filla il·legítima d’una dona pobre de províncies que va morir quan la nena tenia sis anys. Amb quinze anys es trasllada a Buenos Aires amb la il·lusió de convertir-se en actriu. Treballarà a la radio fent radionovel·les i coneixerà Perón que la dobla en edat,  el gener de 1944. Aviat es casen i Evita (ja Perón) participa en la campanya electoral de 1946. La política transforma Evita que forma amb el seu marit una parella que contacta directament amb les masses desfavorides. És la veu dels “descamisados”. Visita l’Espanya de Franco (1947) a qui el peronisme dóna suport, com a ambaixadora personal enmig de grans banys de masses i en  els anys següents tindrà una certa autonomia per aconseguir el vot femení en la nova constitució i es proposada pels sindicats peronistes per anar com a número dos en la llista presidencial a les eleccions de 1951. Tot quedarà tallat de soca-rel amb una leucèmia que li ocasionarà la mort el 26 de juliol de 1952. Aquí començarà el mite desfermat i molt argentí d’Evita.

Cliqueu aquí per anar a la segona part d’aquesta entrada

Categories
Cinema i sèries

Chicago Seven

És un thriller judicial del director i guionista Aaron Sorkin, amb un gran treball interpretatiu dels seus actors, amb poderoses escenes i profunds diàlegs.
Judici celebrat el 1969, a 7 acusats jutjats de conspirar en contra de la seguretat nacional i incitació als disturbis, després dels trastorns històrics dels assassinats de Martin Luther King i de Robert F. Kennedy, en el decurs d’una manifestació, en principi pacifica, en contra de la guerra del Vietnam, davant de l’hotel Hilton on se celebrava el congrés del partit demòcrata.
Aquest drama de l’agost del 68, portarà una escalada de grans conflictes socials, que passaran a formar part d’una època de grans canvis i revolucions economicosocials.
És tan potent, real, autèntic, cru, emotiu, la decadència del sistema, on la violació dels drets constitucionals i humans, la impunitat racial, el drama social, el moviment feminista, el món hippie, ens transporta a moviments que succeeixen en l’actualitat en moltes ciutats del nostre entorn, anomenat, “democràtic”.

La pel·lícula ens mostra, un treball, on la parcialitat del jutge, la impunitat policial, els perjudicis racials, feministes i xenòfobs de tota mena, amaga una situació impune d’una violència policial, emparada per un sistema judicial totalment polititzat, i de quan absurd són els càrrecs imputats, sols per tenir unes idees diferents i del tot pacifiques, que mostren i fan una estranya sensació que actualment estem vivint en el nostre entorn més pròxim.
Una incitació i reflexió a la defensa d’uns ideals d’igualtat i contra la injustícia. Una anàlisi profunda sobre la perversió d’un sistema corrupte, que no vol deixar el control ni el poder.

Després de l’enviat per un company, via whats App, que va ser el motivador per a veure la pel.lícula, va re.enviar el següent escrit d’un twittero:

  • “El juicio de los 7 de Chicago”, sería una gran metáfora de la causa contra Sánchez y Cuixart de no ser porque una metáfora no puede ser literal.
  •  “Processing the Proces”, by Aaron Sorkin.
  • Se te cae la baba viendo a Frank Langella clavar a Manuel Marchena.

L’autocrítica dels EEUU, no ens deixa mai de sorprendre. Molt tenim per apendre !!!

Categories
Llibres

M (I)

El hijo del siglo

Antonio Scurati aborda en aquesta obra la tasca d’explicar de manera exhaustiva com es va produir el sorgiment del feixisme després de la Primera Guerra Mundial. No es tracta d’un assaig històric clàssic, sinó d’un llibre en forma de novel·la que des d’una estructura literària d’aparent ficció relata els fets històrics amb un rigor exquisit. No hi ha cites a l’us, tal com esperem trobar en un assaig, però darrera de cada paràgraf del text que anem llegint es pot albirar una feina de documentació històrica excel·lent: tot el que es llegeix és rigorosament històric i es va endinsant en un llarg i cru procés de naixement i posterior creixement d’un engendre monstruós que de manera imparable va assimilant i transformant la realitat del llavors Regne d’Itàlia.

El període que descriu comença el 23 de març de 1919 a la piazza San Sepolcro de Milà amb l’acte fundacional dels Fasci Italiani de Combattimento amb un grup reduït d’antics veterans de la passada guerra (els Arditi o Osados, en la traducció castellana), alguns futuristes, elements ultranacionalistes o procedents de l’esquerra intervencionista favorable a la intervenció d’Itàlia a la passada guerra, com era el cas del propi Benito Mussolini, protagonista central d’aquesta història: tot plegat poc més d’un centenar de persones. D’allà sortirà la presentació del Manifesto dei Fasci italiani di combattimento, una barreja de reformes polítiques i socials, així com reclamacions nacionalistes i progressistes que en pocs mesos evolucionarà a posicions d’ultradreta i reaccionàries. El llibre acaba el 3 de gener de 1925 amb el discurs del Duce davant del Parlament italià on assumeix personalment l’assassinat del líder socialista Giacomo Matteotti i s’inicia formalment la dictadura feixista.

Mussolini envoltat de camises negres durant la “Marcia su Roma” (octubre de 1922)

L’estructura de l’obra és senzilla: cada part del llibre és un any cronològic (de 1919 a 1924) i la seqüència dels fets presentats també és puntualment cronològica dins de cada any. Els capítols són àgils, de dues o tres pàgines només, amb un estil literari molt directe. Cada capítol és conduït per diferents personatges, el més important dels quals és sense dubte Mussolini, però hi ha un seguit de corifeus que marquen el sentit repulsiu i tràgic del feixisme i que encapçalen alguns capítols. Alguns són esquadristes, és a dir, dirigents dels seguidors del feixisme organitzats de manera paramilitar per a la persecució i eliminació violenta dels adversaris polítics com ara Italo Balbo, Leandro Arpinati, Amerigo Dumini, Nicola Bombacci o Cesare Rossi, entre d’altres. Un personatge important en els dos primers anys de la història és Gabriele D’annunzio, poeta i militar ultranacionalista que tindrà un paper important en la definició del primer feixisme. Algunes de les moltes dones amants de Mussolini també són reflectides en diferents moments de la història, especialment Margherita Sarfatti, l’aristòcrata jueva que va tenir un paper important en els anys previs a la guerra i en els immediatament posteriors on succeeix aquesta història. Al final de cada capítol, es presenten documents històrics, notes, informes policials, cartes, diaris íntims; molt sovint hi ha algunes entrades de la premsa italiana del moment, de Il Popolo d’Italia el diari feixista del qual era director el futur Duce, Avanti, diari socialista o d’altra premsa catòlica o de la burgesia liberal. Aquestes breus entrades ajuden a contextualitzar i a emfatitzar el que estem llegint. Al final del llibre hi ha un petit glossari que descriu els principals personatges de la història: feixistes, simpatitzants i afins, socialistes, comunistes, liberals, catòlics així com els parents, amics i amants que van apareixent i conduint el relat

El llibre és el primer d’una futura trilogia que s’endinsa en la història d’un home i, a través d’ell en tota una època. Aquest individu, excessiu, violent, narcisista, mancat totalment d’escrúpols, encapçala l’inici d’una època en la que va arrossegar a una societat sencera. És un llibre llarg (827 pàgines), de lectura apassionant i obligada per entendre (i no oblidar) l’horror que va suposar el feixisme.

Categories
Cinema i sèries

Rescat al Mar Roig

Agents internacionals encoberts del servei d’intel.ligència israelià juntament amb gent del poble etíop, utilitzant un antic hotel com a refugi i punt de concentració per acollir a milers de refugiats jueus negres d’Etiòpia, per traslladar-los a un món millor.

La pel.lícula es basa en fets reals, i es fa servir la reobertura d’un atrotinat hotel turístic abandonat en la costa de Sudan, per camuflar tota l’operació de fugida, d’éssers rescatats de la guerra civil, de les penúries i matances ètniques i religioses, i ser traslladats a Israel.

Dins de la improvisació i poca planifició estratègica de l’operació va ser tot un èxit, capaç d’alliberar a milers de refugitas d’una mort segura. Varen haver de patir persecucions i recorrer centenars de quilòmetres a través del desert, amb moltíssimes baixes, fins a poder ser traslladats, finalment en avió o vaixell fins a Israel. Els fets es remunten a més de quaranta anys, i el que la pel.lícula ens vol transmetre és que l’espectador agafi consciència sobre la dimensió del desastre humanitari dels refugiats en general, i dels jueus negres etíops en particular.

Avui dia aquesta comunitat i els seus  descendents, tot i estar establerts dins de l’estat d’Israel, encara no estan ben integrats ni reconeguts dins de la comunitat jueva. Es consideren marginats, patint fortes discriminacions racials i suportant freqüentment violències policials.

La crítica menciona que la pel.lícula no aconsegueix treure tot el suc a la potent història real del que realment va succeir, i ens ofereix millors intencions que resultats. Així i tot, penso que és recomanable.

Director:  Gideon Raff

Actors:     Cris Evans

                 Michael K. Williams

                 Ben Kinsley

                 Haley Bennett

                 Greg Kinnear

Categories
Cinema i sèries Llibres

L’edifici Iaqubian

Sinopsi

El llibre que us comento avui és basa en un edifici real que va ser construït el 1934 al centre de El Caire per un milionari armeni.
En un principi, l’immoble va ser habitat per personatges de l’antiga classe dominant (anglesos, aristòcrates egipcis i milionaris jueus).  Amb la revolució de Nasser, els membres de la burgesia militar i política van passar a ser els nous ocupants. De mica en mica, els trasters del terrat es van anar convertint en habitatges improvisats pels porters, criats i pagesos nouvinguts a la ciutat.

La novel·la transcorre centrada en aquest habitatge i en les vides de molts personatges que hi viuen. És descriuen els afanys, les riqueses i les misèries, la bellesa i la maldat, tots els mals i els temes considerats tabú que conformen el mosaic de la societat egípcia. El fanatisme de Taha, l’homosexualitat de Hatim, l’abús dels amos amb Butheina, el poder del Gran Home, la riquesa d’Azzam i la decadència del passat aristocràtic de Zaki. S’explica així a través de l’edifici la via destructiva del país. Històries d’amor, d’homosexualitat, de corrupció, fonamentalisme, etc., temes que reflecteixen la diversitat social de la capital egípcia.

Comentari

Aquest llibre va ser publicat l’any 2002 i durant quatre anys va ser la novel·la més llegida en el món àrab. La traducció catalana és del 2007 en la col·lecció Mirmanda d’edicions 1984. Fa dos anys, el mateix editor el treu en una edició de butxaca (320 pàgines i 9 €) en un format de lectura molt còmoda. El 2006 es va adaptar al cinema i la pel·lícula està  protagonitzada pels actors més populars del cinema egipci. La podeu veure en YouTube en versió original amb subtítols en castellà. És una pel·lícula llarga (2 h i 40 m), molt fidel a l’obra literària i que val la pena veure-la després de la lectura del llibre.

Alaa al Aswani: activista polític i fundador del grup Kefaya

L’autor del llibre, Alaa al Aswani compaginava l’escriptura amb la seva professió de dentista (va tenir consulta a l’edifici Iaqubian), i és col·laborador habitual de nombrosos mitjans de comunicació. Hi ha un parell de llibres més que mereixen ser llegits i que comentaré en properes entrades: Chicago i Una república com si…, ambdós en la mateixa editorial (col·lecció Mirmanda, ed. 1984).

Categories
Cinema i sèries

Borgen: tots s’hi volen acostar

Sí, ja ho sé, vaig tard, tardíssim, qui se’n recorda ara? Molt bona, boníssima, però ara n’hi ha moltes més. I aquí és on vaig: aquesta sèrie va marcar un abans i desprès de moltes de les sèries que retraten els submons de la política, fins i tot els americans ho han revisat. Per això sembla que la ressucitaran el 2021, perquè en temps de tanta mediocritat i sense codis ètics resolutius, encara que sigui només a la ficció, necessitem personatges com Birgitte Nyborg.

Totes les televisions amb sèries pròpies porten anys mostrant els trasbalsos polítics a partir de visions diferents, algunes molt ben encertades, i en això els britànics en són uns mestres, però aquesta manera de presentar-nos els fets, ens recorda com sempre s’expressa el cinema nòrdic.

Hi ha honestedat, perquè es permet retratar les persones des d’angles diversos i sovint contradictoris; una certa falta de passió en mostrar els fets; un enfrontament a la moral luterana; no evita la duresa i la foscor, que van més enllà del clima; els personatges, els polítics i els mitjans, ciutadans tots, permeten que el poder els control·li, a canvi de control·lar-lo ells quan els convingui.

Seria llarg, i segurament incomplet o erroni, que ara volgués anomenar les moltes sèries que la van precedir i les que l’estan continuant. Només volia fer notar que ni els seus propis creadors van pensar mai que una cosa així pogués passar. La van posar en marxa pensant només en el públic danès, basada en històries i referents absolutament locals i ha creuat fronteres de tot el món. Això potser ens vol dir que, òbviament la política està globalitzada, si és clar, però amb molt matitsos, sobretot pels que la contemplem des del desgavell del Sud. El que no és homogeni és la mirada, cóm es posa el focus en allò que es vol explicar.

La cadena pública danesa DR (Dansmark Ràdio) es finança mitjançant el cànon que anualment paguen els ciutadans. No té publicitat i en conseqüència la seva estratègia de programació no obeeix a criteris comercials. Fins als anys 90 la ficció que es produïa eren sobretot enregistraments d’obres de teatre. Tot canvia amb l’arribada del nom clau per entendre la revolució allà viscuda en els últims anys. Es tracta d’Ingolf Gabold, un compositor musical, novel·lista i productor televisiu que entra el 1999 a dirigir el departament de Dramàtics i li dóna un gir radical. Un dels seus primers projectes és Rejseholdet, Unitat 1, que obté l’Emmy internacional en 2002. No és mal començament.

Una aportació clau de Gabold va ser servir de punt de trobada entre la indústria de cinema i la de la televisió, que fins aquell moment s’havien mogut en terrenys apartats. Es tractava de concedir al creador de cada sèrie un paper preponderant que sempre aportés una mirada reconeixible. L’equip havia de ser copartícip i lleial a aquest esperit. A Dinamarca és comú que cada projecte compti amb dos caps, un creatiu i un altre encarregat de la producció, que solen treballar junts establement. La cadena, segons el model de Gabold, cedeix una gran llibertat creativa a aquests equips. Finalment, el model que ha revolucionat la ficció europea des de Dinamarca es recolzava en un principi narratiu aportat pel propi Gabold. En diuen el “principi de les dues dimensions”. Consisteix a combinar l’argument base, amb bons detonants, desenvolupaments i finals, al costat d’una segona dimensió, que travessa de forma subterrània tota la història i que aporta una capa d’aprenentatge, ja sigui ètica o cultural. Una modèlica filosofia per entendre què vol dir fer televisió pública.

Categories
Cinema i sèries Llibres

Team of rivals. Un equip de rivals

Portada del llibre del 2005 de Doris Kearns Goodwin Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. Gravat d’AH Ritchie.

Text de Pep Martí Vallverdú

Un “equip de rivals” per als Estats Units… i per a tot arreu

Els Estats Units elegiran el proper 3 de novembre el seu president, així com un terç del Senat i la totalitat de la Cambra de Representants. Executiu i legislatiu seran renovats i el país viu ja la campanya electoral, enmig de l’excepcionalitat que suposa la pandèmia, que ha sacsejat especialment la societat nord-americana, desconcertada davant un enemic que aquest cop no sap com abatre. El Partit Demòcrata està teixint l’equip amb el qual intentarà desplaçar de la Casa Blanca Donald Trump, aquest personatge que ha trencat gairebé tots els cànons de la política clàssica.
A hores d’ara -els propers mesos seran llargs-, tot indica que Joe Biden, polític veterà que ho ha estat quasi tot en la política dels Estats Units, serà el candidat oficial demòcrata a competir amb Trump. De moment, ha de respondre les acusacions -que ell nega de forma radical- d’una antiga assistent, Tara Reade, que assegura que va ser agredida per l’aleshores senador el 1993. Pocs creuen que l’acusació tingui base, però Biden ja ha hagut de defensar-se. De moment, els focus estan posats en quina persona designarà Biden per ser candidat a la vicepresidència i com serà la seva administració. Si guanya.
Diversos periodistes i analistes li han aconsellat que s’envolti d’un equip consistent i han esmentat el “Team of rivals”, un llibre que ja és un clàssic per entendre la política nord-americana. L’equip de rivals és el títol d’un estudi de l’escriptora i historiadora Doris Kearns Goodwin sobre la presidència d’Abraham Lincoln. Goodwin va analitzar com Lincoln, un dels grans herois de la democràcia nord-americana, va formar el seu govern després de ser elegit el 1860. Sorprenent tothom, va integrar bona part dels seus rivals dins del Partit Republicà -ben poc a veure amb l’actual- per forjar una administració molt potent que va ser capaç d’afrontar una Guerra Civil.


Un llibre d’història amb grapa literària


El llibre de Goodwin arranca el maig del 1860, quan quatre homes que competeixen per la nominació republicana (Abraham Lincoln, Edward Bates, William Henry Seward i Salmon Chase) esperen l’encontre amb el seu destí mentre s’inicia la Convenció Republicana que es reuneix a Chicago. A partir d’aquí, l’autora rememora la trajectòria d’aquests personatges en els anys anteriors. Goodwin perfila el camí que va portar un jove legislador com Lincoln a Washington i com va prendre decisions agosarades. Explica com es va oposar a la guerra amb Mèxic (1846-48), que considerava inconstitucional, malgrat que era molt popular i la seva actitud va ser considerada políticament suïcida per alguns amics seus. Goodwin subratlla aquí el coratge i l’autoconfiança com a elements de lideratge.
Team of Rivals, escrit amb grapa literària i aprofundiment en la psicologia dels protagonistes, s’endinsa en els anys cinquanta del segle XIX, quan els Estats Units es debaten entorn el tema de l’esclavitud, amb un Lincoln alineat amb els abolicionistes, però no pas amb el sector més radical d’aquests, sinó en els que volen mantenir com sigui la unió entre nord i sud. Després, el llibre retorna a la Convenció republicama, amb la sorprenent elecció de Lincoln com a candidat i el seu triomf posterior a les eleccions presidencials.
La segona part de l’obra mostra el Lincoln estadista que condueix la federació en els anys tràgics de la Guerra Civil, i fins a la victòria sobre els confederats. I que sap ser també líder del partit, oferint als seus rivals interns càrrecs rellevants a l’administració, amb Seward, el gran derrotat, com a secretari d’Estat (com Obama amb Hillarry Clinton). El viatge de Goodwin -on sempre és present l’admiració pel biografiat- conclou a la Petersen House, l’edifici on Lincoln agonitza després de ser tirotejat en el Teatre Ford. La frase de Stanton, el secretari de la Guerra, ressona a la sala mortuòria: “Ara ell ja pertany als segles”. Goodwin aporta un sòlid aparell crític, ja que el seu treball és fruit de la consulta d’arxius personals (amb el fons de Lincoln en primer lloc) i de la premsa de l’època, i aporta més de 700 notes.

De Lincoln a Biden


Doris Kearns Goodwin va saber trobar la clau de l’èxit de Lincoln: un lideratge ambiciós, però alhora amb un fons honest, astut, però per aconseguir grans ideals (la pervivència de la Unió, l’abolició de l’esclavitud), calculador però mirant a llarg termini. Un lideratge fet de poc orgull i molta empatia amb els adversaris. Per això, quan Barack Obama va ser candidat a la Casa Blanca el 2008, va dir que havia estat un dels llibres de capçalera de la seva campanya. Alguns comentaristes van atribuir a aquesta lectura que el primer president negre dels EUA escollís a la seva gran rival, Hillary Clinton, com a secretària d’Estat. I al mateix Biden, un altre contrincant intern, com a vicepresident.
Ara molts aconsellen a Biden formar un altre equip de rivals. Potser aquesta hauria de ser una lectura per a molts aspirants al lideratge, en èpoques com l’actual, en què es noten a faltar qualitats líders segurs d’ells mateixos i, per això mateix, menys mesquins que la mitjana, més capaços de sumar diferències en ideals d’alta volada, disposats a saber perdre algun cop sense que això sigui una afrenta i amb prou sagacitat per conviure amb altres talents. Si mirem a moltes entitats del nostre entorn, quantes executives, consells d’administració o juntes de govern funcionen realment com un equip de rivals en lloc de ser una claca de cortesans o un niu de víbores?
L’escriptora Doris Kearns Goodwin sap del que parla. Va conèixer de prop el poder i la Casa Blanca treballant-hi a finals dels seixanta, quan allí hi vivia Lyndon Johnson. Un polític amb talent que va aconseguir grans coses, com avançar en els drets de la minoria negra, però que va quedar atrapat a la guerra del Vietnam. També ell va intentar formar el seu “equip de rivals”. Però no és fàcil i a vegades el millor talent topa amb massa entrebancs. Goodwin, però, ens proposa pensar-hi. El seu Team of Rivals” és una bona guia per dissenyar bons equips de lideratge.

Lincoln vist per Steven Spielberg


Lincoln és una pel·lícula estatunidenca de l’any 2012 dirigida per Steven Spielberg i interpretada per Daniel Day-Lewis i Sally Field. El Guió de Tony Kushner està basat en el llibre de Doris Kearns Goodwin. Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln.
La pel·lícula narra els últims anys de la vida del President dels Estats Units, Abraham Lincoln, i els seus esforços per a ratificar la tretzena esmena de la Constitució dels Estats Units, que abolia l’esclavitud. En 1865, mentre la Guerra Civil Americana s’apropa a la seva fi, el president Abraham Lincoln proposa una esmena que prohibeixi l’esclavitud als Estats Units. No obstant, això planteja un gran dilema: si la pau arriba abans que s’aprovi l’esmena, el Sud tindrà poder per rebutjar-la i mantenir l’esclavatge; si la pau arriba després, desenes de milers de persones seguiran morint al front. En una carrera contra rellotge per aconseguir els vots necessaris, Lincoln s’enfronta a la major crisi de consciència de la seva vida.

Categories
Cinema i sèries Internet i blogs amics Música

25 d’abril de 1974. La Revolució dels clavells

Enguany se celebren els 46 anys de la Revolució dels Clavells, que va esfondrar la dictatura política a Portugal, instaurada des del 1926. Aquesta Revolució és coneguda en portuguès com a 25 de Abril (25 d’abril) o Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells). L’alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar (el Movimento das Forças Armadas o MFA), la majoria dels quals eren capitans que havien participat en la guerra colonial.

Revolució dels Clavells 25 d’abril de 1974, Portugal

Grândola, vila morena és una preciosa i tendra cançó en portuguès de Zeca (José) Afonso, per sempre més associada a la Revolució dels clavells, ja que, en ser emesa radiofònicament, el Movimento das Forças Armadas (MFA) la va utilitzar com a senyal per a començar el cop d’estat contra la dictadura, el 25 d’abril de 1974.

Podeu escoltar la cancó

Zeca Afonso – Grândola, Vila Morena

I també la podeu escoltar aquí: https://open.spotify.com/track/4YTZhbzc5dV87hhup8HVuo

A les 12h i 20 minuts de la matinada del dia 25 d’abril de 1974, Grândola, vila morena sonà en el programa Limite de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava la bona marxa de l’operació i l’avanç de les forces organitzades pel MFA. El primer senyal, tocat una hora i mitja abans, a les 22:55 h, del dia 24 d’abril, fou la cançó E depois do adeus, cantada per Paulo Carvalho.

Grândola, vila morena

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade
Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade
Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade		Traducció en català

Grândola, vila morena,
Terra de fraternitat.
El poble és qui més mana
dins de tu, oh ciutat.
Dins de tu, oh ciutat,
el poble és qui més mana.
Terra de fraternitat,
Grândola, vila morena.
A cada cantonada un amic,
a cada rostre igualtat.
Grândola, vila morena,
Terra de fraternitat
Terra de fraternitat,
Grândola, vila morena.
A cada rostre, igualtat,
el poble és qui més mana.
A l’ombra d’una alzina
de la qual ja no sabia l’edat
vaig jurar tenir per companya,
Grândola, la teva voluntat.
Grândola, la teva voluntat
vaig jurar tenir per companya
a l’ombra d’una alzina
de la qual ja no sabia l’edat
Grândola, vila morena

Molts recordem com una flor vermella, el clavell, va ser el símbol pacifista i contrari a tota violència, que ja tenia els seus precedents en la manifestació del 1967 a Washington, contra la guerra al Vietnam, mentre que a Xile s’havia produït l’onze de setembre 1973 el cop d’estat de Pinochet i a Espanya l’assassinat de Salvador Puig Antich i la primera malaltia de Franco.

Lluís Llach va dedicar la seva cançó Abril 74 a la Revolució portuguesa, a la qual hi ha un fragment inoblidable dedicat a aquest fet històric: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n’he fet soldat”. Tota una generació de joves dels 70 va revoltar-se amb els fets de Lisboa, Vietnam, Xile o París.

Podeu escoltar Abril 74 de Lluís Llach aquí

Album Viatge a Itaca que inclou Abril 74

La pel·lícula Capitães de abril de 2000, de123 minuts, dirigida per María de Medeiros i guió d’Ève Deboise i María de Medeiros, també, com a protagonista principal aquesta Revolució.

L’argument narra gairebé tot el que va ocórrer des del 24 al 25 d’abril de 1974, a Portugal, successos que van provocar la caiguda de la dictadura salazarista. Aquest fet converteix la pel·lícula gairebé en un documental, perquè reflecteix allò que va passar durant la Revolució dels Clavells. Tot i que segons va declarar la directora Maria de Medeiros van haver d’inventar alguna cosa, per donar-li un toc més dramàtic a la pel·lícula.
A més de descriure el succés històric, a la pel·lícula se li afegeix una història d’amor, pròpia d’algunes pel·lícules basades en successos reals històrics.

També, podeu llegir un article a la revista Sàpiens, La Revolució dels Clavells, hora a hora aquí, amb les 17 hores que van derrocar la dictadura més llarga d’Europa.

Caldria recordar a Fèlix Cucurull, un altres dels homes pont entre Catalunya i Portugal, a la seva obra “Dos pobles ibèrics”. Salvador Bennassar, a Vilaweb, el 23 d’abril de 2017, feia una crònica de les relacions entre ambdós països, arran de la reedició d’aquesta obra Dois povos ibèricos. Portugal & Catalunha.

Finalment, també podeu llegir l’entrevista a Raquel Varela, a Esquerra diari.cat, el 22 de maig de 2019, on diu que: “La Revolució dels clavells és una de les més importants del segle XX”.
És historiadora i investigadora de l’Institut d’Història Contemporània, de la Nova Universitat de Lisboa i està especialitzada en la història del moviment obrer portuguès. És autora, entre altres, del llibre “La història del poble en la revolució portuguesa 1974-1975”.

Categories
Cinema i sèries

Casablanca

Director: Michael Curtiz  –  1942

Actors: Humphrey Bogart – Ingrid Bergman – Paul Henreid i Claude Rains

Més que una sinopsi tractaré de fer un resum dels comentaris, anècdotes, frases, diàlegs, opinions, punts de vista i situacions que he recollit en un cinefòrum virtual que comparteixo amb grup d’amics i coneguts, amants de la història, de la bona lectura i aficionats al cinema.

Un cop per setmana, per tal de desestressar-nos de l’angoixa i patiment d’aquest maleït COVID -19, veiem una peli, que després comentem, gràcies a les noves tecnologies. Dono per suposat que tothom l’ha vist alguna vegada o un munt i sap de memòria la trama. Si més no ha taral·larejar la seva cançó As Time Goes Byun un munt de cops. La música és de Max Steiner, conegut per la banda sonora d’Allò que el vent s’endugué

Segons American Film Institute és la tercera pel·lícula més gran de tots els temps. Basada en l’obra de teatre Everybody come’s to Rick’s, conserva la mateixa banda sonora. Amb un fragment de la seva melodia ens bé la imatge romàntica d’aquests dos grans actors Bogard i Bergman. També es diu que és la segona cançó més famosa del cinema     

Vuit nominacions i tres Oscars: a la millor pel·lícula, millor director i millor guió adaptat. Algunes idees del nostre cinefòrum:

  • No és solament una història d’amor en blanc i negre.
  • És una pel·lícula senzillament màgica que esdevé imprescindible per qualsevol cinèfil.
  • Una pel·lícula romàntica. Dos mites que varen construir una obra immortal. Un trio amorós. Un quartet d’actors innegables. I cinc guionistes, que escrivien durant el rodatge les escenes i els diàlegs.
  • El mateix Michael Curtiz va ser seleccionat entre diversos directors.
  • Una gran quantitat de modificacions i plena d’improvisacions.
  • Amb un guió barreja de polític, romàntic i melodramàtic, ningú pensava que arribaria a ser un mite, un clàssic.
  • Dues actuacions genials, que finalment amb un gran guió, Rick Blaine i Ilsa Lund varen marcar tota una moda, un comportament i unes tendències.
  • Un trio amorós amb sorpresa i un desmesurat final
  • Diàlegs amb respostes de doble sentit.
  • Uns estupends, meravellosos i inoblidables diàlegs.
  • Un vestuario elegantíssim per tractar-se d’exiliats.
  • Posats i primers plans de perdonavides
  • Barrets i gavardines que causarian furor. Al més pur estil “yankees”.
  • Personatges que fumen i beuen tothora.
  • Grans actors  secundaris (Peter Lorre i Sydeny Greenstreet)
  • El ritme i potència del cant de la Marsellesa, ofegant els cants dels militars nazis

Una acció que es mou entre un heroi idealista solitari i fugitiu, unes dones submises, uns policies corruptes, uns nazis bastant educats, contrabandistes aprofitats, traficants, estraperlistes i estafadors. Escenes èpiques, mundanes i tràgiques. Un antiheroi, malvat, fred i canalla, que a partir d’aquesta interpretació va tocar el cel. Una Ingrid, que interpreta un personatge d’una construcció buida, tendra, càlida, indecisa i angelical.

Estereotips que representen la submissió de la dona i la figura femenina molt feble. Totes les pel·lícules d’aquesta època reflecteixen les dones amb aquest perfil de sotmetiment i fidelitat al marit. La posició femenina davant l’autoritarisme masclista. 

Una de les poques excepcions d’aquesta època, segurament és el paper de  Scarlett O’Hara en “Allò que el vent s’endugué”, on la força de la protagonista principal – Vivien Leigh – recau en el paper de la dona.

Solament per veure les expressions dels seus rostres, els sentiments que afloren, les emocions que transmeten, l’energia que desprenen, val la pena veure aquet referent del cinema mundial.

Els anhels de llibertat, l’ambient de corrupció, els ideals humanitaris, el poder dels uniformes i el fanatisme de partit, posen en qüestió entre allò bèl·lic i l’amorós.

Victor Laszlo, amb el seu posat de galà captivador i seductor, es contraposa amb la d’un líder de la resistència txeca antinazi, buscat per la temuda Gestapo.

La imatge un xic corrupte del prefecte de policia, Louis Renault, responsable del protectorat de la França lliure, sobresurt com un abusador comdemnable, que finalment queda perdonat, en l’última escena, com a personatge simpàtic.  Fins i tot s’ha especulat en l’existència d’un missatge gai, arran de les relacions i comentaris entre el capità Renault, Rick, el pianista cantant de color Sam, que sempre apareix darrera Bogard (Dooley Wilson) i o amb el petit estafador Ugarte (Peter Lorre), que mor abatut en mig d’una batuda.

Molts dels actors que treballen com a extres, són jueus, exiliats o refugiats, amb la idea de posar els Estats Units com a conciliadora mundial. Tots aquests personatges estan caracteritzats d’una forma pintoresca, satírica, estereotips que reflecteixen les diverses nacionalitats. Els marroquins com a comerciants i venedors ambulants, els italians soldats un pel ridiculitzats, uns gendarmes francesos sense gaire autoritat, uns soldats alemanys nazis engominats, exiliats de diverses nacionalitats que busquen refugi, hongaresos com a cambrers. També es fa referència a Espanya amb la participació de Rick, com a membre de les Brigades internacionals durant la guerra civil.

Tot i que els nazis mai varen ocupar Casablanca, els EUA havien de demostrar la seva superioritat internacional a través de la propaganda hollywoodiana, volien ocupar un punt estratègic al Nord d’Àfrica durant la II Guerra Mundial i tenir un accés fàcil d’entrada a Europa. Hem de pensar que el desembre de 1941 Pearl Harbor va ser atacat per l’exèrcit japonès, entrant de forma automàtica dins del conflicte bèl·lic. El maig del 42, es va rodar la pel.lícula i s’estrena l’agost d’aquell mateix any.

Pel·lícula indispensable, per entendre el bon cinema. Per descomptat que avui en dia ha quedat desfasada tècnicament i es noten els falsos decorats, però manté una bona fotografia. Emmarcada en plena segona Guerra Mundial, es considerada com una gran producció.

S’ha de situar entre una de les millors pel·lícules de  la història de Hollywood, com altres que no es poden deixar de veure: Intolerancia -1916, Lo que el viento se llevo – 1939, Ciudadano Kane -1941, Por quien doblan las campanas – 1943, Arsenico por compasion – 1944, Vértigo 1958, Con faldas y a lo loco -1959, Ben Hur– 1959, Lawrence de Arabia -1962, 2001,Una Odisea en el espacio -1968, per posar, sols uns exemples.

Pel·lícules que formen els pilars de la història del cinema que han creat escola, i que evidentment tenen detractors, però si més no han superat el pas del temps amb molt èxit.

Obra mestra que es mou entre el “bon vivre”, l’idealisme, la felicitat, les idees de partit, les nacionalitats i els nacionalismes, el racisme, la corrupció, i vagament la sexualitat

Amb un pressupost de 950.000 $ i 102 minuts de durada, està rodada gairebé íntegrament en els estudis de Hollywood, excepte l’arribada del comandant Strasser, que es va filmar a l’aeroport Van Nuys de Los Angeles.

Després de l’èxit assolit la gent que visitava Casablanca, volia conèixer els llocs emblemàtics, “Rik’s Club” i el “Blue Parrot”. Els responsables turístics de la ciutat varen haver de construir les reproduccions dels dos locals.

La indecisió d’Ilsa, en escollir entre dos amors: l’humanitari idealista i compromés políticament ó bé el seductor, pragmàtic, cínic i amb un fort ego.

Ella enamorada de Bogart, l’abandona a la gare París, per fugir de l’ocupació nazi, quan se n’assabenta que el seu marit, Víctor, está viu i s’ha escapat d’un camp de concentració. L’amor va mès enllà. Prevaleix la fidelitat, l’estima, el sentiment i la honestitat.

Sempre ens quedarà París (‘We’ll always have Paris‘)

És un de les sis cites o frases cèlebres al costat de Toca-la, Sam. Toca ‘As Time Goes By’.

L’imatge de Rick Blaine dur, entabanador, que no arrisca la seva vida ni la seva posisió per res del món, es desmunta, quan una jove esposa, li demana auxili perquè no tenen diners suficients per obtenir el salconduit. El seu marit està intentant guanyar-los mentre juga a la ruleta, quan més aviat està perdent tots els seus estalvis. Un Rick sentimental o potser justicier manipula el joc, i li fa guanyar prou per poder pagar el preu abusiu que li demana el prefecte de policia.

Hi ha escenes en què Bogard, en ser més baixet, el fan seure en cadires més altes, o esta pujat en pla superior a Bergman. Una dona no estava ben vist estèticament, que fos més alta que la seva parella.

L’escena final, on no se sap amb qui dels dos marxarà. Es el lliurament, la renúncia absoluta per saldar les idees, el desig, l’angoixa, la fidelitat, el compromís, la dignitat, les vides de molts éssers humans que estan en joc.

Un Bogard carregat de simbolisme. El típic guanyador “made in USA”. Mata a l’oficial nazi. Es queda veure marxar l’avió. No sols és un sentimental a més és un patriota.

S’acaba amb la famosa frase:

 «Louis, em penso que això és el començament d’una gran amistat.» ‘Louis, I think this is the beginning of a beautiful friendship’

Casablanca (pel·lícula)

Encara que alguns vam haver de sentir-la com:

“ Creo que este es el comienzo de una gran amistat ”

Quant a les nacionalitat dels actors i actrious i el seu paper:

  • Humphrey Bogart –  Rick Blaine – nord-americà guanyador
  • Ingrid Bergman – Ilsa Lund – sueca
  • Paul Henreid – Victor Laszlo – imperi austrohongarès – representa un exiliat txec
  • Claude Rains – Louis Renault – britànic – representa l’oficial francès
  • Dooley Wilson – Sam – afroamericà -pianista
  • Conrad Veit – Heinrich Strassr – alemany – oficial nazi
  • Peter Lorre – petit estafador –jueu austrohongarès, de parla yidish
  • Sydney Greenstreet – Signor Ferreri – anglès – representa el cap de la màfia i contrabandista
  • Madeleine Lebeau –Yvonne – francesa – coneguda per la famosa escena “Vive la France” i el cant de la Marsellesa, proscrita a tot França durant l’ocupació.
Categories
Cinema i sèries

Paths of Glory

La trama de la pel·lícula és la selecció, el judici i l’execució de tres soldats elegits aleatòriament, acusats d’insubordinació i covardia enfront de l’enemic, com a càstig i escarment a les faltes comeses per tot el regiment. Està inspirada, en part, en fets reals.

Fins el 1975, no es va poder projectar en territori francès. Aqui un senyor baixet i amb bigoti, la va prohibir i fins onze anys després de la seva mort, no es va poder veure al cinema. També va ser prohibida a Suïssa, Marroc i Canadà, entre molts altres països.

Imatge: Cartell de Camins de glòria.

Sinopsi

Primera Guerra Mundial (1914-1918). En 1916, a França, el general Boulard ordena la conquesta d’una inexpugnable posició alemanya i encarrega aquesta missió a l’ambiciós general Mireau. L’encarregat de dirigir l’atac serà el coronel Dax. La presa del turó resulta un infern, i el regiment emprèn la retirada cap a les trinxeres. L’alt comandament militar, irritat per la derrota, decideix imposar al regiment un terrible càstig que serveixi d’exemple als altres soldats.

Primer acte. El fracàs

Al front de guerra, de 1916, un batalló de l’exèrcit francès rep l’ordre de prendre i conquerir una posició alemanya inexpugnable anomenat El turó de les formigues. El coronel Dax – Kirk Douglas – comanda l’atac suïcida. L’acció finalitza sense conquerir-lo.

Davant tal indignació el general Paul Mireau, responsable de l’operació, ordena bombardejar als seus propis soldats per amagar la seva incapacitat per dirigir la batalla. Ordre, que el capità de la bateria no accepta sinó és per escrit. El general irritat per la derrota i per ser incapaç d’assumir la seva responsabilitat, ordena formar un consell de guerra per rebel·lió i covardia.

Segon acte. La selecció

S’han de seleccionar tres homes, un de cada companyia, per declarar-los culpables de rebel·lió, desacatament i traïció davant de l’enemic, mentre es tapa l’error del fracàs estrepitós d’una operació suïcida, ordenada per uns comandaments militars que defugen tota tàctica i estratègia militar.

En un escamot de reconeixement, un tinent envia a una mort segura un dels dos soldats que l’acompanyen. Fuig atemorit i el deixa morir. Més tard, aquest mateix tinent serà un dels oficials que seleccionarà un dels tres caps de turc. Per descomptat escull a l’altre company que havia sobreviscut.

Tercer acte. El judici

El film, posa de manifest l’autoritat sense discussions del poder dels galons, dintre de l’escalofó i  de la jerarquia militar. Només prevalen la rígida disciplina, l’ordeno i mando i deixa de banda els valors i els sentiments humans.

Tres soldats innocents són jutjats com a represàlia a l’atac fallit de tota la companyia, davant d’un consell de guerra sumaríssim, on només s’hi pot esperar la pena màxima. Els fets han de servir d’exemple i escarment per a qualsevol acte d’indisciplina. Les ordres s’han de complir. El judici és una paròdia ridícula i burlesca. No s’accepten  proves, ni testimonis, no hi ha taquígrafs, ni interrogatoris, sols s’exposa el punt de vista, gens objectiu, del fiscal, sense tenir en compte les proves ni els testimonis que podria aportar la defensa del coronel Dax, per permetre una mínima llum d’esperança i suavitzar o commutar la pena.

La paraula del general Mireau és la prova definitiva, més que suficient. La sentència està dictada abans de concloure l’esperpéntic escenari. A molts ens ha fet recordar un altre judici televisat fa pocs mesos.

El cap de l’estat major George Broulard, amb tarannà paternal, manté en tot moment falses esperances d’imparcialitat per aparentar que es tracta d’un judici just. De fet, amaga una falsa bondat que resulta ser molt més perillosa e hipòcrita que la figura del general Mireau. L’únic que realment desitja és que s’executi la pena i serveixi d’escarment per a la resta, davant de tal vil i deshonrosa traïdoria cap a la pàtria.

Resulta esfereïdor i dantesc el recorregut dels presos travessant el pati, des de la caserna fins al patíbul, amb la patètica imatge del capellà castrense.  Celebrada l’execució, Broulard diu: “Hem hagut d’afusellar aquests homes. Ho comprén oi, coronel Dax? L’exèrcit no es pot permetre posar-se’l en dubte per cap concepte. L’execució ha sigut perfecta”

La meva ressenya

El film té seqüències en terra de ningú, que mai abans cap altre director s’atreví a fer. La càmera de Kubrick, que és un perfeccionista, filma al costat de l’actor Douglas les escenes, mentre esperona els seus homes a seguir avançant. Veure sortir les tropes de les trinxeres, la massacre dels soldats, els projectils i el front enemic, que no se’l veu en cap moment, són escenes d’un realisme i brutalitat esfereïdores (i realment, tal com es roden  les escenes i la seva perfecció, l’enemic no fa cap falta que es vegi).

L’èpica de la guerra, el fals sentit de l’honor, la dignitat militar, la bandera com arma política i de poder; l’amenaça del cervell reptilià, la gènesi de la violència per la violència basada en la por i el terror, sols impulsa allò més vil de l’ésser humá.

En només 86 minuts, poques pel.lícules de guerra han relatat les seqüències de terror d’una manera tan realista i dantesca. Tot això, a més sentir el que els fa dir als militars, capellans i jutges. La seva falta d’intel.ligència, de tàctica, d’estratègia i on només  preval la força bruta. S’utilitza la carn de canó dels pobres soldats, per a conquerir un miserable turó. Es tracta només de percentatges, si surten de les trinxeres les baixes seran un 10%, en terra de ningú el 30%, i en conquerir la posició un 40%.

Stanley Kubrick

Els amants de Stanley Kubrick vàrem tenir l’oportunitat de gaudir, al CCCB l’Exposició Stanley Kubrick 24 octubre 2018 – 31 març 2019 amb les seves 16 pel·lícules, amb petits fragments, explicacions, tècniques, efectes especials, crítiques, objectes, materials, imatges, fotografies, projeccions i fins i tot projectes de guions i pel.lícules inacabades. Un d’aquests projectes no realitzats va aconseguir com a obra pòstuma Steven Spielberg.

Stanley Kubrick, neix al Bronx (N.Y. 26.07.1928 – R.U. 07.03.1999) de família jueva acomodada, amb coeficient intel·lectual d’intel·ligència molt per sobre de la mitjana. Mal estudiant i indisciplinat. Falta a classe tot sovint i treu molt males notes. Va morir d’un infart una setmana després de la seva última pel.licula “Eyes Wide Shut”.  Considerat com un dels més influents cineastes del segle XX. És un mestre, un monstre, la seva trajectòria va marcar tota una època, genera tot mena de controvèrsies, de debats socials, polítics, científics i artístics.

Obsessiu amb la tècnica, detallista amb la història, amb connotacions plenes de simbolisme, i amb una forta càrrega ideològica a favor dels drets humans. Un frase coneguda del seu antimilitarisme: “El patriotisme ès l’últim refugi dels covards”.

Autoretrat de Stanley Kubrick amb una càmera Leica III

Kubrick és director, productor, guionista i fotògraf, que pateix censures i prohibicions pels seus contiguts polèmics, per les seves crítiques, antibel·licistes, en contra de la guerra, l’estratègia, la megalomania, l’impuls autodestructiu inherent a l’ésser humà. Guanyador de molts premis, amb aquest film clàssic, va entrar en el grup dels grans directors. Les seves pel·lícules, en moltes ocasions, tenen un fort transfons filosòfic, en què mostra com l’ésser humà no és capaç de focalitzar les coses realment importants.

La seva última esposa, l’única dona que surt a la pel·lícula, és l’actriu Christiane Harlan que protagonitza l’escena final cantant una èpica cançó alemanya carregada de simbolisme i de sentiments.

De la seva extensa filmografia podem destacar pel·lícules com: 2001 A Space Odyssey, A Clockwork Orange, La naranja mecánica, Spartacus, Espartac, Full metal jacket, Alguien voló sobre el nido del cuco.

Kirk Douglas més que un actor

Kirk Douglas, que ens va deixar aquest passat mes de febrer als 103 anys, era també de procedència jueva i de família molt humil. Gran actor amb destacades interpretacions i protagonista principal de la majoria de pel·lícules de la seva extensa filmografía: Espartac, El loco del pelo rojo, 20.000 leguas de viaje submarino, Ulises. A Camins de glòria, té una memorable actuació en el paper del coronel Dax i realitza una de les seves millors interpretacions. Com a productor va finançar una tercera part del pressupost de la pel·lícula, a través de la seva pròpia productora Bryna, nom que va posar en memòria a la seva mare.

Les darreres pel.lícules antibél·liques de les que teníem referència eren de la primera Guerra Mundial. No va ser fins acabada la guerra de Vietnam, que no es varen a tornar a produir aquests tipus de films.

Podeu trobar més informació i imatges a: