El llibre que us comento avui és basa en un edifici real que va ser construït el 1934 al centre de El Caire per un milionari armeni. En un principi, l’immoble va ser habitat per personatges de l’antiga classe dominant (anglesos, aristòcrates egipcis i milionaris jueus). Amb la revolució de Nasser, els membres de la burgesia militar i política van passar a ser els nous ocupants. De mica en mica, els trasters del terrat es van anar convertint en habitatges improvisats pels porters, criats i pagesos nouvinguts a la ciutat.
La novel·la transcorre centrada en aquest habitatge i en les vides de molts personatges que hi viuen. És descriuen els afanys, les riqueses i les misèries, la bellesa i la maldat, tots els mals i els temes considerats tabú que conformen el mosaic de la societat egípcia. El fanatisme de Taha, l’homosexualitat de Hatim, l’abús dels amos amb Butheina, el poder del Gran Home, la riquesa d’Azzam i la decadència del passat aristocràtic de Zaki. S’explica així a través de l’edifici la via destructiva del país. Històries d’amor, d’homosexualitat, de corrupció, fonamentalisme, etc., temes que reflecteixen la diversitat social de la capital egípcia.
Comentari
Aquest llibre va ser publicat l’any 2002 i durant quatre anys va ser la novel·la més llegida en el món àrab. La traducció catalana és del 2007 en la col·lecció Mirmanda d’edicions 1984. Fa dos anys, el mateix editor el treu en una edició de butxaca (320 pàgines i 9 €) en un format de lectura molt còmoda. El 2006 es va adaptar al cinema i la pel·lícula està protagonitzada pels actors més populars del cinema egipci. La podeu veure en YouTube en versió original amb subtítols en castellà. És una pel·lícula llarga (2 h i 40 m), molt fidel a l’obra literària i que val la pena veure-la després de la lectura del llibre.
Alaa al Aswani: activista polític i fundador del grup Kefaya
L’autor del llibre, Alaa al Aswani compaginava l’escriptura amb la seva professió de dentista (va tenir consulta a l’edifici Iaqubian), i és col·laborador habitual de nombrosos mitjans de comunicació. Hi ha un parell de llibres més que mereixen ser llegits i que comentaré en properes entrades: Chicago i Una república com si…, ambdós en la mateixa editorial (col·lecció Mirmanda, ed. 1984).
Sí, ja ho sé, vaig tard, tardíssim, qui se’n recorda ara? Molt bona, boníssima, però ara n’hi ha moltes més. I aquí és on vaig: aquesta sèrie va marcar un abans i desprès de moltes de les sèries que retraten els submons de la política, fins i tot els americans ho han revisat. Per això sembla que la ressucitaran el 2021, perquè en temps de tanta mediocritat i sense codis ètics resolutius, encara que sigui només a la ficció, necessitem personatges com Birgitte Nyborg.
Totes les televisions amb sèries pròpies porten anys mostrant els trasbalsos polítics a partir de visions diferents, algunes molt ben encertades, i en això els britànics en són uns mestres, però aquesta manera de presentar-nos els fets, ens recorda com sempre s’expressa el cinema nòrdic.
Hi ha honestedat, perquè es permet retratar les persones des d’angles diversos i sovint contradictoris; una certa falta de passió en mostrar els fets; un enfrontament a la moral luterana; no evita la duresa i la foscor, que van més enllà del clima; els personatges, els polítics i els mitjans, ciutadans tots, permeten que el poder els control·li, a canvi de control·lar-lo ells quan els convingui.
Seria llarg, i segurament incomplet o erroni, que ara volgués anomenar les moltes sèries que la van precedir i les que l’estan continuant. Només volia fer notar que ni els seus propis creadors van pensar mai que una cosa així pogués passar. La van posar en marxa pensant només en el públic danès, basada en històries i referents absolutament locals i ha creuat fronteres de tot el món. Això potser ens vol dir que, òbviament la política està globalitzada, si és clar, però amb molt matitsos, sobretot pels que la contemplem des del desgavell del Sud. El que no és homogeni és la mirada, cóm es posa el focus en allò que es vol explicar.
La cadena pública danesa DR (Dansmark Ràdio) es finança mitjançant el cànon que anualment paguen els ciutadans. No té publicitat i en conseqüència la seva estratègia de programació no obeeix a criteris comercials. Fins als anys 90 la ficció que es produïa eren sobretot enregistraments d’obres de teatre. Tot canvia amb l’arribada del nom clau per entendre la revolució allà viscuda en els últims anys. Es tracta d’Ingolf Gabold, un compositor musical, novel·lista i productor televisiu que entra el 1999 a dirigir el departament de Dramàtics i li dóna un gir radical. Un dels seus primers projectes és Rejseholdet, Unitat 1, que obté l’Emmy internacional en 2002. No és mal començament.
Una aportació clau de Gabold va ser servir de punt de trobada entre la indústria de cinema i la de la televisió, que fins aquell moment s’havien mogut en terrenys apartats. Es tractava de concedir al creador de cada sèrie un paper preponderant que sempre aportés una mirada reconeixible. L’equip havia de ser copartícip i lleial a aquest esperit. A Dinamarca és comú que cada projecte compti amb dos caps, un creatiu i un altre encarregat de la producció, que solen treballar junts establement. La cadena, segons el model de Gabold, cedeix una gran llibertat creativa a aquests equips. Finalment, el model que ha revolucionat la ficció europea des de Dinamarca es recolzava en un principi narratiu aportat pel propi Gabold. En diuen el “principi de les dues dimensions”. Consisteix a combinar l’argument base, amb bons detonants, desenvolupaments i finals, al costat d’una segona dimensió, que travessa de forma subterrània tota la història i que aporta una capa d’aprenentatge, ja sigui ètica o cultural. Una modèlica filosofia per entendre què vol dir fer televisió pública.
• Títol original: Verde acqua • Any: 1987 • Estat: Itàlia • Postfaci: Claudio Magris • Primera edició en català: febrer del 2010 • Traducció: Marta Hernández • Pàgines: 196 • Editorial: Minúscula (Barcelona) http://www.editorialminuscula.com
L’autora
Marisa Madieri (Fiume 1938 – Trieste 1996) va abandonar de petita la seva ciutat natal -esdevinguda des d’aleshores l’actual Rijeka, a Croàcia. La seva família es va instal·lar a Trieste, on l’autora va viure des de l’aleshores. Madieri va estudiar l’ensenyament secundari a Venècia i més tard es llicenciaria en llengües i literatures estrangeres a la Universitat de Florència.
Després de treballar durant alguns anys a Assicurazioni Generali, va ser professora a diversos liceus. A partir d’una primera operació pel càncer que patia, abandonà l’ensenyament i se centrà en activitats de voluntariat, especialment amb el Centro di aiuto alla vita, una organització de suport a dones embarassades d’inspiració catòlica i antiavortista.
Casada amb el reconegut escriptor i germanista Claudio Magris, amb el qual va tenir dos fills, malauradament va morir als 58 anys. Així es truncava el desplegament d’un talent literari del qual se’n podien esperar més bones sorpreses.
A més de Verd aigua, aquesta escriptora, tan vinculada a la costa adriàtica, va tenir temps de publicar La radura. Una favola (1992) i contes en antologies i revistes.
Comentaripersonal
Associar la qualitat de subtil a l’entorn social, més pròxim o més genèric, sembla una paradoxa, quan ben sovint la societat -les seves contradiccions, les seves impotències- ens decep, per grisa, frívola o esquerpa. Però s’escau del tot en aquest llibre de Marisa Madieri, que la crítica italiana definí en el seu moment com un petit clàssic contemporani.
Verd aigua, entre d’altres qualitats, excel·leix per l’aparent senzillesa com està escrit, amb una ànima que incorpora dures però preuades vivències. L’autora, en aquest subtil relat-diari -escrit durant la primera meitat dels anys 80 del segle XX-, ens impacta amb breus flaixos de gran intensitat, en els quals el passat ombrívol però, alhora, ple d’esperança li serveix per entendre el present que viu, d’una manera càlida, reflexiva i serena.
El fil conductor de l’obra és l’èxode dels italians de Fiume, ciutat que l’any 1947 es va incorporar a la República Socialista de Croàcia, dins l’antiga Iugoslàvia de Tito, i es va transformar amb la Rijeka d’avui. I és que arran de la derrota italiana a la Segona Guerra Mundial, la ciutat, com la regió de Dalmàcia i la península d’Ístria, on havien conviscut secularment poblacions d’orígens italians, eslaus i germànics, va ser incorporada a un altre bloc polític, tot i que en un règim i fins i tot un model que restarien ben aviat al marge de la influència soviètica. Un exili ben proper.
Com molta altra gent italiana de la regió, la família de Madieri abandonà Fiume i es refugià a Itàlia, a la ciutat de Trieste. A Verd aigua, l’escriptora hi retroba, en la seva memòria infantil i adolescent, els episodis -adés tràgics, adés còmics- d’un anys ben singulars. I també els rastres dels familiars i altres persones amb qui va créixer en l’ambient del camp de refugiats del Silos, “un paisatge vagament dantesc, un purgatori nocturn i boirós”. El territori, també mental i moral, que la va impulsar a viure.
Precisament, del resultat de la seva experiència se’n desprèn una actitud valenta i una disposició generosa envers la vida. I és que “la mama esperava que les seves filles tindrien una vida diferent. Sempre ens va animar a estudiar i a aconseguir una posició independent. És gràcies a ella, a la seva actitud desafiant davant les dificultats, que totes dues vam tenir la possibilitat de completar els estudis i de triar nosaltres mateixos en relació amb la feina i en qualsevol altra circumstància”.
En paraules del seu amor, el gran Claudio Magris -a qui va dedicat el llibre-, “sens dubte, Verd aigua és ple de coses, de personatges, de la gran història i d’històries petites, d’esdeveniments picarescos i melancòlics, còmics i dramàtics; d’absorta meditació i de jovial alegria; d’abandó panteista a la plenitud de l’ésser i de desassossec dominat amb un valor impàvid; és un llibre contra l’oblit, per redimir el sofriment, per mostrar gratitud, per pietas, per amor”.
Us recomano, doncs, la lectura d’aquest llibre, que per a mi ha estat una descoberta gràcies a l’obsequi d’una bona amiga, ja que fins fa poc no sabia de l’existència de la Madieri -una de tantes llacunes culturals que tothom té, en major o menor mesura. Una escriptora malauradament d’obra escassa, però incorporada, per la seva subtilesa social i la seva sensibilitat narrativa, al corpus -alhora restringit i inacabable- de la millor literatura.
Inteligent, intuitiva i amb un afilat sentit de la llibertat, la pintora i poeta mexicana Carmen Mondragón, més coneguda en els cercles artístics com a Nahui Olin, va ser una artista excepcional, d’enorme carisma i sensualitat. Nascuda a Mèxic el 1893, va viure al Paris dels primers anys del segle XX, on va conèixer Georges Braque, Henri Matisse o Pablo Picasso, entre d’altres. Després de passar per San Sebastián, va submergir-se en la vida artística de Ciutat de Mèxic, a on va destacar per les seves idees feministes i la seva actitud provocadora i eclèctica, que la van portar a interessar-se no només per la poesia i la filosofia, sino també per les matemàtiques i les ciències exactes. (Planetadelibros)
Comentari:
En aquests temps de confinament, la Biblioteca Carles Rahola, de Girona, ens va fer arribar la proposta de suscriure’ns a un club de lectura virtual que pogués suplir a aquells clubs de lectura que havien quedat provisionalment suspesos fins a nova ordre. Vaig trobar que era una idea fantàstica i innovadora i no vaig dubtar a inscriure-m’hi. En concret, em vaig inscriure a un Club de Literatura i Art, magistralment coordinat per Glòria Guilera, i el llibre proposat va ser “La totalidad sexual del cosmos“, de Juan Bonilla. Ens van donar accés al llibre de forma electrònica i el xat es va fer amb el programa Tellfy. La sessió de debat entre els diferents membres del club crec que es farà a partir del 25 de maig, a través de videoconferència.
El llibre està estructurat en tres parts diferenciades, totes elles narrades per un narrador que no ens es desvetllat fins a la tercera part. La primera part ens explica la infància i els primers anys de juventut de Carmen Mondragón. Allà descobrim la precocitat de la nostra protagonista d’immensos ulls verds, els textos que escrivia als 10 anys, la relació amb el seus pares i la rebel·lia que la va caracteritzar durant tota la seva vida i que la va portar a prendre els camins menys fàcils. A la segona part ja veiem a la nova Carmen Mondragón, que ha decidit canviar el seu nom pel de Nahui Olin ( que significa “l’últim sol”, en llenguatge nadiu nahuatl), abandona al seu marit i va a viure amb el seu amant, el reconegut pintor Gerardo Murillo, Dr. Atl , com se’l coneixia popularment, que li dobla l’edat i amb el que viu una relació tempestuosa i extremadament intensa, tal i com queda recollit en els seus propis escrits. A aquesta etapa i a les immediatament posteriors corrresponen tots els retrats de Garduña i Weston que han arribat fins els nostres dies i que la converteixen en un personatge públic tremendament discutit.
Nahui Olin. Fotografia: Edward Weston
A la tercera part, el narrador ens desvetlla la seva identitat i ens descriu els últims anys de la diva, que ha envellit i malviu sola, enmig d’un munt de gats, intentant esgarrapar ajudes econòmiques i deixar rastres del seu record arreu, perquè aquell que decideixi restaurar la seva memòria vagi trobant pistes per fer-ho. Sens dubte, la tercera part del llibre és la que més m’ha agradat. És la mes trista i, per a mi, la més ben escrita i no cau en certes monotonies i repeticions que sí que trobem en alguna ocasió a les dues parts anteriors.
En la vida i en l’art de Carmen Mondragón trobem certes semblances amb una altra figura capdal del moviment feministe a Mèxic, Frida Kahlo; algunes de les seves pintures naïf tenen certes semblances. I resulta ben curiós el poc coneixement que, fora de Mèxic, ha tingut la figura de Nahui Olin, en contraposició a l’ampli reconeixement que ha obtingut Frida Kahlo.
Us adjunto algun dels articles que he trobat que parlen de la figura de Nahui Olin i que crec que poden ajudar a entendre-la en la seva enorme complexitat.
El desenllaç de l’obra ens parla del PSOE i la CEDA en els prolegòmens de la Guerra Civil amb l’ABANDONAMENT DEL LEGALISME. A primeres hores del dilluns 17 de febrer van arribar els primers resultats electorals. Tot indicava que es produiria una petita victòria numèrica del Front Popular que degut al sistema electoral donaria una àmplia majoria en escons. Aquests resultats van acabar de destruir els somnis de la CEDA d’imposar un estat corporatiu autoritari sense haver de recórrer a una guerra civil. Ja era tard per intentar anul·lar els efectes acumulatius i tòxics de la propaganda cedista.
En aquest gràfic es pot veure la distribució d’escons per forces polítiques (Font: Historia 4t ESO. Ed. Santillana)
Les oligarquies industrials i rurals ja estaven desviant el seu suport financer cap a les trames conspiradores. L’ambigüitat del PSOE sobre la República va ser un factor decisiu el 1936. Prieto continuava convençut de la necessitat de col·laborar dins del govern republicà però havia de fer front Largo Caballero i tot el seu seguici revolucionari; la seva política va impedir tant la revolució com un govern fort i, en canvi, va assegurar que hi hagués un govern republicà ineficaç mentre es preparava la conspiració.
Durant aquests primers dies després de les eleccions, Franco, el Cap d’Estat Major del Ministre Gil Robles, amb la connivència del seu superior va conspirar per tots els mitjans per tal que es declarés l’estat de guerra i s’impedís l’accés al poder del Front Popular. Altres generals s’hi afegiren a les maniobres de Franco, però Portela Valladares, el president en funcions, no accedí i el moviment es desinflà en no tenir el suport de la Guàrdia Civil, en mans d’un militar declaradament fidel a la República com era el general Pozas. Gil Robles que en l’organigrama d’aquesta trama havia de ser president del govern, va fer un darrer intent de convèncer Portela. La reunió no va servir i el primer ministre, espantat del que hi havia, va traspassar els poders a Azaña la tarda del 19 de febrer, sense esperar els tràmits parlamentaris. Azaña constituí a corre cuita un govern format només per republicans d’esquerra. Portela no informà Azaña de la conspiració i així Franco no va ser castigat amb les conseqüències futures que això tindria. Els preparatius colpistes continuaren i el seu treball es veuria facilitat per les possibles vacil·lacions del govern o per les previsibles i provocadores alteracions de l’ordre públic.
La majoria dels principals conspiradors eren dels anomenats africanistes. Tots ells amb una visió corporativista i elitista dins l’exèrcit i reaccionaris en el camp polític (Font: GoogleArts&Culture)
A les grans ciutats es restablí aviat la calma després de les manifestacions d’alegria postelectoral; no passà el mateix al camp del sud on els incidents continuats van provocar la fúria i l’alarma de la dreta. Els ajuntaments de dretes imposats el 1934 van ser substituïts pels consistoris d’esquerra triats el 1931. Mentrestant, la violència política de la dreta s’estenia arreu i, malgrat les crides de la premsa d’esquerres a no caure en la provocació feixista, moltes vegades aquesta violència era contestada per revenges des de l’esquerra. En aquest context el líder de la CEDA estava perfectament informat del desenvolupament de la conspiració. Els diputats cedistes continuaven utilitzant el Parlament només com a tribuna propagandística. Un problema que es va plantejar el mes d’abril va ser la continuïtat d’Alcalá – Zamora en la presidència. L’esquerra no li perdonava el fet que hagués facilitat l’entrada de la CEDA al govern a l’octubre de 1934 i a la CEDA estaven furiosos que no els havia donat el govern a finals de 1935. Aprofitant una maniobra jurídica en interpretar l’article 81 de la Constitució, l’esquerra va provocar el cessament del president i va obrir una crisi per substituir-lo. Això va crear certes expectatives d’enfortir la República. Probablement la millor opció era Azaña com a president i Prieto com a primer ministre; ells eren els dos únics polítics d’esquerra que podrien haver aturat les provocacions feixistes i les respostes des de l’esquerra. Tal com va anar tot, la destitució del president i la seva substitució per Azaña va donar lloc a que cap dels dos artífexs de la coalició controlés el govern.
Enfrontaments i atemptats a la primavera de 1936 (Font:RTVE)
Al carrer els incidents i batusses entre falangistes i comunistes o entre japistes (JAP o Juventudes de Acción Popular) i socialistes eren contínues. Evidentment, la creació d’una atmosfera de caos i desordre només beneficiava la dreta catastrofista. Al Parlament, els discursos de la dreta eren incendiaris i provocadors i l’ambigüitat dels dos principals líders de la dreta, Calvo Sotelo i Gil Robles eren deliberadament ambigus. Durant la primavera milers de membres de la JAP es van passar a la Falange. El creixent suport de la CEDA a la violència de la dreta venia del fet d’adonar-se’n que els mètodes legals ja no eren útils per defensar els interessos materials de l’oligarquia terratinent. En sentit contrari la FNTT havia augmentat enormement la militància durant la primera meitat de 1936 i les presses dels nous dirigents no admetien dilacions en les reformes del camp. Es van ocupar terres, sobretot les provinents de desnonaments anteriors, es van fer vagues, però, en general durant aquests mesos de primavera la conducta dels dirigents sindicals va ser força continguda, tenint en compte la resposta violenta i repressiva de molts propietaris. Aquests ja no confiaven en la CEDA i van girar els ulls als militars conspiradors.
Cerimònia de presa de possessió de Manuel Azaña l’11 de maig de 1936 (Font: flickr.com)
En un clima terrible, l’11 de maig Azaña va arribar a la presidència de la República i va demanar que Prieto fos el seu president del govern; aquest tenia plans per accelerar la reforma agrària i per lluitar contra els conspiradors militars i els feixistes violents, però les lluites internes dins del partit li ho van impedir.
Largo Caballero i el sector caballerista embarrancats en la idea de la revolució i amb recels personals de molts anys, s’hi oposaren a Prieto com a primer ministre i aquest acceptà la decisió del partit, en aquell moment majoritària. Azaña va ser substituït per Casares Quiroga en la presidència del govern i aquest es va envoltar d’un equip ministerial ple d’incapaços. Casares es negava a creure els informes reals de la conspiració militar que anava avançant.
Gil Robles es mantenia públicament al marge del complot, però la realitat era que la seva implicació era molt gran, fins i tot a nivell econòmic (mig milió de pessetes del fons electoral de la CEDA van ser cedits per Gil Robles a Mola, el «director» del cop). També va actuar sobre el coronel Yagüe, amic íntim de Franco, per tal que l’ajudés a resoldre els «dubtes» que aquest últim tenia per participar en el cop. Un amic proper de Gil Robles havia estat el contacte amb el coronel Galarza de la UME i «técnico» de la conspiració. Aquest va ser qui va contactar Gil Robles amb Mola. El quadre que pintaven en seu parlamentària Gil Robles i Calvo Sotelo del desordre i la revolució comunista era exagerat. De fet, el PCE amb l’estratègia marcada per la Komintern estava per l’estabilitat del govern i les reformes. Va ser precisament el cop d’estat el que va provocar la revolució i l’ascens dels comunistes a unes posicions polítiques rellevants que no tenien.
Nota de premsa amb els assassinats del tinent de la Guàrdia d’Assalt José Castillo i de José Calvo Sotelo (12 i 13 de juliol de 1936). Fotos de Castillo i imatges de l’enterrament de Castillo i del dipòsit de cadàvers amb el cos de Calvo Sotelo
Largo Caballero estava convençut de la inutilitat del reformisme, però entre la teoria i la pràctica hi havia tota una vida de gradualisme pragmàtic. L’any 1936 va continuar actuant com ho havia fet sempre, és a dir, preocupat sobretot per la consolidació i predomini de la UGT. En els discursos deia el que els obrers volien sentir, però més enllà de la retòrica hi havia ben cosa cosa. Els recels constants i mutus amb la CNT seguiren al llarg d’aquest primers mesos del 1936. Tot i el soroll de sabres constant i públic, no es va avançar en la preparació de l’única arma que disposaven els treballadors que era la vaga general revolucionària. La resposta obrera al cada vegada més proper alçament militar tenia molt d’espontani i poc organitzat. Això suggereix que els preparatius anteriors de cara a la revolució havien estat escassos. Amb el cop d’estat involutiu, els socialistes es veieren atrapats en un doble dilema. Prieto creia que un govern reformista fort era l’única resposta als perills que venien a sobre. Mentrestant, Largo aspirava a un govern exclusivament socialista i un moviment obrer totalment ugetista. Aquesta profunda divisió d’opinions unida als ressentiments personals, paralitzava tota l’acció política socialista. Això seria una rèmora important en els propers anys de la República.
Epíleg
Les divisions dins del moviment socialista es profunditzaren de manera amarga durant la guerra civil. El PSOE seria eclipsat pel Partit Comunista, de la mateixa manera que la CEDA acabaria sent absorbida per la Falange. Quan es produí la sublevació, sense cap preparació, Largo Caballero ordenà la UGT que declarés una vaga general indefinida; això va ser un desastre i en les ciutats on va triomfar el cop va representar un bany de sang de les bases socialistes. Allà on no va triomfar es produí un col·lapse de les institucions republicanes i els treballadors van ocupar els espais de poder vacants. Semblava doncs que els auguris de Largo s’acomplien i el 4 de setembre de 1936, es formà un govern d’unitat dels treballadors sota la presidència del propi Largo Caballero. Aviat, però, la necessitat de coordinar de manera eficaç els esforços de guerra l’obligaren a reconstruir l’estat burgés col·lapsat i a utilitzar els mecanismes de repressió d’aquest estat per contenir l’espontaneïtat revolucionària dels primers mesos de la guerra. Un cop aconseguida aquesta transformació, el propi Largo va ser apartat per una nova coalició de prietistes, republicans i comunistes sota la presidència de Juan Negrín. Les purgues internes continuaren durant la guerra i en l’exili de la postguerra. Largo seria capturat pels alemanys el 1943 i ingressat en un camp de concentració moriria a poc d’acabada la segona guerra mundial havent retornat, això si, als seus orígens reformistes. Prieto, també a l’exili, va arribar al paroxisme de la seva política pragmàtica quan el 1947 negocià amb Gil Robles una aliança antifranquista.
Les bases de la CEDA es van integrar en el camp rebel. Alguns diputats van tenir la desgràcia de caure en camp republicà i foren morts. Gil Robles, que no es volia tacar directament de sang les mans, va passar a Biarritz on va tenir un paper clau de coordinació en l’adquisició d’armes, subministraments i ajut econòmic pels facciosos; tot això amb una discreció exquisida. Va visitar la zona rebel en nombroses ocasions, però cada vegada les reticències dels militars eren eloqüents. A partir de l’1 d’octubre de 1936 quan Franco es va convertir en el Cap de l’Estat rebel, el futur polític de Gil Robles al «Nou Estat» franquista va acabar, tot i que ell mai no va qüestionar el lideratge del Caudillo. La CEDA va ser dissolta, els seus funcionaris absorbits pel Movimiento i la majoria dels seus quadres hi formaren part. Les futures memòries de Gil Robles seran un intent esquizoide de presentar-se simultàniament com a demòcrata i mostrar tot el que havia fet pel triomf del moviment rebel. L’estat franquista que s’estava construint continuà sent l’instrument de l’oligarquia tradicional. L’estructura agrària del nou estat seria la tradicional d’abans de la República, pràcticament sense canvis fins a finals del anys seixanta.
Per a tancar l’anàlisi d’aquest sistema polític de l’època (cal recordar novament que hi havia d’altres conflictes a l’Espanya dels anys 30 que no tractem aquí), es pot resumit tot dient que la classe obrera estava fermament decidida a introduir reformes importants i que l’oligarquia s’hi va oposar amb totes les seves forces, primer amb el legalisme i, quan aquesta via fracassà, amb el catastrofisme violent que acabà imposant, en un bany de sang, l’estat corporatiu i reaccionari tan desitjat.
Per saber més de Paul Preston
L’Instituto Cervantes de Londres va organitzar un cicle de trobades anomenat «Ciclo de Grandes Hispanistas Británicos». El 5 de maig de 2015 van entrevistar el professor Paul Preston (Liverpool, 1946) autor de diverses obres sobre la Història Contemporània d’Espanya. Preston és doctor en història per la Universitat d’Oxford i catedràtic d’Història Contemporània espanyola i director del Centre Cañada Blanch per a l’Estudi de l’Espanya Contemporània a la London School of Economics (Universitat de Londres). Després de Raymond Carr i Hugh Thomas, és un dels principals autors britànics que dediquen el seu esforç a l’estudi de la història recent espanyola, especialment la Segona República i la Guerra Civil. Segurament, el seu punt de partida professional és precisament el llibre que hem ressenyat: «La destrucción de la democracia en España», la tesi doctoral de Preston, posteriorment reeditada.
L’entrada dels aliats el 25 d’agost de 1944 pels Champs Elysées de Paris engegava una de tantes postguerres com les que viuria Europa, s’iniciava la reconstrucció i l’assoliment de nou de la identitat d’un país que la tenia força malmesa. Però pel que fa al que ens ocupa, a la música popular més concretament, França va viure un moment d’afirmació nacional, que no voldria simplificar definint-la com a patriòtica, però que sí va representar la culminació d’alguna cosa que ja s’havia estat gestant durant el període d’entreguerres, i que es va caracteritzar per un “savoir-faire” culturalment encomiable, tot barrejant la música més autòctona amb allò que des de feia anys anava arribant des de l’altre cantó de l’Atlàntic: el jazz. D’altra banda la vitalitat cultural del moment es va veure recolzada per aquesta necessitat de reafirmació, i la música i la poesia en van ser dos dels seus màxims exponents. El reconeixement als grans poetes, tant als clàssics com als vanguardistes d’inicis del segle XX, i l’apropament als nous valors va ser un fet extensament viscut.
Als francesos sempre els ha agradat el jazz, ja des dels inicis. Debussy en va quedar fascinat i en més d’una ocasió es va prendre alguna llicència. Tot el món de les varietés, amb personatges tan legendaris com la Mistinguett, hereu del de les operetes parisenques i vieneses, també des de molt al principi va festejar amb els compassos del ragtime, aquella música dels inicis del jazz. Els famosos anys 20 francesos van fer de pont facilitant el coneixement dels músics i els corrents nord-americans. I l’acordió i els vals mussette, per exemple, o els “Chansonniers” ja no només s’escoltaven a ritme del vals o de polca anteriors, sinó que incorporaven el fox-trott i el xarleston i la bogeria que aquest va representar. Només ens cal recordar icones molt diferents en estil ja del temps anteriors i coetanis de la guerra: Josefine Baker, Tino Rossi, Maurice Chevalier, Charles Trénet o la grandiosa Edith Piaf, o fins i tot Luis Mariano, per citar només alguns dels intèrprets més coneguts pel gran públic no francès, que amb molts d’altres van ser els mestres, o si més no els precursors, de tota una generació de músics, cantants, actors, que arribats els anys 50 i 60 van conformar La Chanson, un panorama únic amb uns signes d’identitat remarcablement francesos, i que a casa nostra en molts casos coneixeriem gràcies a la “Nova Cançó” i als seus pioners “Els 16 jutges”.
El jazz a l’Alemanya nazi ja havia representat un signe de rebel·lió i escoltar-ne era un perillós repte. Perquè pels europeus el jazz sempre va ser sinònim de desinhibició; per això després del 45 s’escoltaven les grans orquestres o els intèrprets més significats, que anaven a Paris des dels EEUU atrets per l’èxit que se’ls garantia. Tot i així, a la França de l’existencialisme, el jazz es va tornar més intimista, van proliferar les jazz cava que s’agrupaven per zones urbanes molt concretes, freqüentades per intel·lectuals, que mentre consumien grans quantitats de tabac i alcohol i discutien sobre quin hauria de ser el seu paper dins la política i la cultura, escoltaven les inquietants notes d’un saxo i les veus ja en francès que versionaven les balades de les grans dames negres.
Col·lecció de discos del segell Gitanes:Jazz in Paris. Publicada fa pocs anys, recollint les gravacions de jazz fetes a França a partir del final de la II Guerra Mundial.
Era l’època de l’existencialisme de Sartre i de Camus, les contundents i provocadores afirmacions de Simone de Beauvoir i Herbert Marcuse. Del moviment hippie, que s’estava extenent per tot Europa i que propugnava una altra manera de viure, obertament antibel·licista, com a resultat de la guerra del Vietnam i de la massacre que va representar. Dels grans concerts a l’aire lliure, de la guitarra de Jimmy Hendrix, però també de la portentosa veu d’Elvis Presley i dels “efectes” del rock’n roll, acabant per la “desinvoltura” i el fenòmen dels Beatles. De la seducció de personatges com el Che Guevara i de la confiança en règims com el de Cuba i Xina. Va ser el moment de la mini faldilla, de les pastilles anti-baby, del dràstic canvi en el comportament sexual de les dones, d’alguns capellans compromesos amb la lluita obrera i de la Vespa, una moto italiana, urbana, lleugera i assequible, i del tot terreny 2CV de la Citroën. A França les inquietuds socials dels obrers i dels estudiants en contra del govern conservador del general De Gaulle, van desembocar en els fets del maig del 68, que durant uns dies van posar en entredit, segons alguns en perill, les institucions polítiques del país. Després el desencís.
Quin paper jugava el cantautor francès en tot aquest conglomerat d’esdeveniments? En primer lloc cal dir que hem començat a parlar d’uns inicis l’any 1945, i cal tornar a recordar que una certa manera de sentir França i d’expressar-la musicalment, com ja hem dit, venia de lluny, de tota la tradició de les varietés, del cabaret, del music hall, del teatre d’avantguarda, etc… El que va provocar la postguerra és que tots aquests ideals passesin a formar part de l’ideari col·lectiu: es feia necessari recuperar la confiança en un país, sentir-se de nou portador d’una certa manera de pensar i viure, no en va s’idealitzà tot el moviment de la Resistència. I això exactament és el que van començar a fer, a partir dels 50 els que pujaven a dalt de les tarimes dels cafès i les jazz caves, com la famosa Boussole, avui un restaurant, o dels nombrosos cabarets com Le lapin agile, ajudats per una guitarra o un piano vertical. Es van anar guanyant el públic explicant-los la vida quotidiana, ridiculitzant el poder, rascant la dura capa que amagava els sentiments més íntims. Versionaven poetes, adaptaven cançons tradicionals i creaven versions pròpies. De les caves de Saint Germain-des-Près a les grans sales de concert van passar pocs anys. Les discogràfiques aviat es van interessar per la majoria d’ells i en molts casos en feien un llançament molt important per tot Europa. A Espanya van ser absolutament ignorats, i a Catalunya, tot i ser coneguts i estimats per un públic molt minoritari, majoritàriament universitari, van representar una alenada d’intel·ligència i bon gust.
Seguidament inclourem uns pocs noms, només alguns dels més significatius del moment, o simplement els que més m’agraden, i en podeu llegir la biografia i escoltar-los una mica. De fet n’hi ha molts més, alguns d’ells amb molt d’èxit comercial per Europa i Amèrica, com seria el cas de Charles Aznavour o Gilbert Becaud. Els que figuren aquí van conviure amb els cantants de l’anomenada “cançó lleugera”, sorgits també entre els 50 i els anys 60, els quals ja competien amb la cançó anglosaxona, però aquests, la música i la poesia dels quals he intentat posar en valor i en context, es van mantenir dins d’una línea molt autòctona pel que fa als temes, als textos, als poetes que els inspiraven i a la manera d’enfocar la música, això sí, sempre amb una pinzellada de la blue note que els va captivar a partir de 1945.
S’inclou la pàgina de la RFI Musique (fons escrit i sonor) i un recull a YouTube
André KerteszRobert CapaHenri Cartier BressonRobert DoisneauAgència MagnumWilly Ronis
Si heu arribat fins aquí espero que molts ho hagueu recordat amb un somriure i altres, els més joves, haureu après una mica d’història, de la música i de les persones.
La repressió després d’octubre de 1934: El Govern de la Generalitat empresonat (Font: elnacional.cat). Largo Caballero a la presó (Font: memoriahistorica.org). Dues imatges de la repressió a Astúries (Font:memoriahistorica.org).
El relat continua amb la CEDA al poder (1934 – 1935) titulat LA VIA LEGAL CAP A L’ESTAT CORPORATIU. L’amplitud de la repressió de l’octubre revolucionari representava per a Gil Robles l’èxit de la seva tàctica legalista. Ara, amb l’oposició empresonada i parcialment desarticulada, confiava que una propaganda hàbil li proporcionaria l’èxit electoral i el poder. Els apologistes de Gil Robles defensen les seves conviccions democràtiques en el fet que no va aprofitar la repressió per a fer-se amb el poder. La realitat és que la situació no era tan clara. Només a Astúries, els miners havien aconseguit lluitar i derrotar per dues vegades columnes de l’exèrcit dotades amb artilleria pesada i suport aeri. Per tant no era gens clara la possibilitat de fer-se amb tot el país. El que si que tenia clar la CEDA és que la política de repressió havia de ser molt severa. Inclús militars de dretes com Fanjul, Franco i Goded públicament demanaven càstigs severs; Gil Robles els notificà que ell no s’hi oposaria a un cop, però les condicions objectives en aquell moment no ho permetien.
Joaquín Fanjul, un dels responsables de la facciosa i conspiradora UME, posteriorment responsable del cop d’estat del 1936 a Madrid, detingut després del fracàs, jutjat, condemnat a a mort i afusellat (Font: alamy.es) Manuel Goded, militar reaccionari i conspirador conspicu. El juliol de 1936 volà des de Mallorca per a fer-se càrrec de la insurrecció a Barcelona. Fou detingut, jutjat, condemnat a mort i executat (Font: wikipedia.org)
El tan lloat legalisme de Gil Robles era el resultat de la impossibilitat d’una acció alternativa. Per tant la CEDA va tornar al possibilisme i al gradualisme. Això si, una feina principal en el Ministeri, de la Guerra del que Gil Robles n’era el responsable, va ser depurar-lo d’elements «indesitjables»: els militars republicans (Hernández Saravia, Riquelme, Hidalgo de Cisneros i altres) van ser apartats i substituïts per generals conspiradors com Fanjul o Franco, responsable de l’Acadèmia Militar, bressol de militars reaccionaris. En secret es va establir un pla de rearmament de l’Exèrcit per tal de tenir-lo preparat quan calgués el cop militar i la futura repressió interna. El nou govern comptava amb cinc ministres de la CEDA amb un poder ascendent i un Partit Radical que es desintegrava gradualment. La JAP i molts polítics cedistes ja no demanaven reformar la constitució, sinó fer-ne una de nova per un «Nou Estat» on els poders del Parlament fossin dràsticament retallats, un executiu lliure de controls i un consell econòmic que dirigís una economia corporativa.
Implantació (el joc era il·legal aleshores) de la ruleta anomenada “Straperlo” (acrònim dels seus creadors Strauss, Perle i Lowann). La seva entrada als casinos es va fer a canvi de sucoses comissions a polítics com Lerroux i altres radicals. La paraula estraperlo a la postguerra s’associaria a l’amplíssim mercat negre(Font: lavanguardia.org i descubrirlahistoria.com)
La tàctica de Gil Robles era provocar la corrosió lenta del sistema; en aquesta tàctica el Partit Radical era el vehicle utilitzat per aproximar-se lentament al poder, però l’eficàcia d’aquest procediment va saltar pels aires en revelar-se públicament la corrupció dels radicals. El mes d’octubre de 1935 va esclatar l’escàndol de l’estraperlo que va esquitxar de ple Lerroux i el seu partit. La crisi que es va produir amb la dimissió de Lerroux feia perillar la maniobra de Gil Robles per arribar al poder, ja que l’alternativa d’Alcalá – Zamora era o oferir la presidència del govern a Gil Robles o convocar eleccions. El president era molt reticent a la primera opció en considerar, amb raó, que Gil Robles no oferia garanties democràtiques. Gil Robles, en aquest moment tenia dues alternatives: recolzar i ajudar a un cop d’estat que estava en preparació i del qual n’estava ben informat o buscar una via que li permetés seguir al govern. Va intentar les dues coses alhora: va buscar el suport de Cambó i la Lliga a un govern presidit per ell amb les restes dels partit radical i això no va reeixir. Per altra banda va establir contactes amb el general Fanjul que tenia el suport dels militars reaccionaris i colpistes de la UME per a fer un cop d’estat. Gil Robles li va dir que si l’exèrcit creia oportú fer un cop de força ell no s’hi oposaria: Aquesta via tampoc va tirar endavant ja que alguns militars clau com Franco, Varela o Goded no ho tenien clar. La conclusió era que la via catastrofista encara no estava prou preparada. El president Alcalá – Zamora va nomenar el 13 de desembre de 1935 a Portela Valladares com a nou president del govern amb l’esperança que formés una coalició àmplia. El nou govern no va funcionar i es van convocar eleccions.
Propaganda de la CEDA als carrers de Madrid (Font: gaceta.es); propaganda tremendista antimarxista (Font: lapaseata.net); demanant el vot per a les candidatures monàrquiques (Font: timetoart.com)
L’estratègia electoral cedista era formar un front antirevolucionari el més ample possible, comptant amb el suport actiu de l’Església. El front havia d’atraure des dels radicals fins els monàrquics més extremistes i hauria d’incloure les classes patronals, mercantils i industrials. Les negociacions no van oferir excessives dificultats excepte amb els nacionalistes bascos que anaren a les eleccions en solitari. A Catalunya sorgí una coalició estrambòtica amb la CEDA, els radicals, els carlistes i la Lliga units en un front de llei i ordre, En moltes províncies s’aconseguí la coalició amb els radicals de Portela i en altres no. La despesa electoral en propaganda va ser molt abundant i grans fortunes com Juan March abocaren diners sense aturador. La propaganda era apocalíptica, entre el bé i el mal, entre la supervivència o la destrucció amb un contingut virulent i fals.
Propaganda del Front d’Ordre Català Font: elnacional.cat
Les eleccions es celebraren el 16 de febrer de 1936 i donaren la victòria al Front Popular malgrat que la dreta guanya 750.000 respecte les darreres eleccions, degut al transvasament de vots dels radicals que pràcticament van desaparèixer. L’esquerra, en aquest cas unida, augmentà però en un milió els seus votants. A la vista dels resultats, la dreta va canviar sense cap problema a tàctiques més violentes. Des de molts sectors de la dreta cedista es convenceren ràpidament de la necessitat d’assegurar per mitjans violents el que era inabastable a través de la persuasió. La via legalista va acabar amb les eleccions de febrer.
Tot el procés posterior a la insurrecció d’octubre, amb la repressió, radicalització i la formació del Front Popular, s’explica en el capítol EL SOCIALISME EN TENSIÓ. Els socialistes més destacats estaven o empresonats o a l’exili els darrers mesos de 1934. Prieto aconseguí escapar del país. La majoria del comitè revolucionari i l’executiva de la UGT era a la presó. Prieto, des de l’exili sol·licita al partit l’assumpció de responsabilitats. Largo, des de la presó, s’hi oposà i negà (també ho va fer en el posterior judici) la seva participació en els fets. En bona part això era penosament cert: els caballeristes no havien pres cap mesura que contribuís a l’èxit del moviment revolucionari i a més s’havien retirat deixant orfes de direcció les bases que creien realment en la revolució. Els fets d’octubre s’havien de convertir en un mite de la història socialista i aquest mite, pel desistiment caballerista, quedava en mans dels prietistes. Culminava així la divisió del partit entre prietistes i caballeristes que s’aniria accentuant en els següents mesos. Durant aquest temps Prieto es decantà una altra vegada i de forma definitiva pel reformisme i amb el suport dels miners asturians i els metal·lúrgics bascos i amb una majoria de l’executiva esperava reconstruir la República seguint els paràmetres del primer bienni. Largo Caballero, malgrat les seves vacil·lacions de l’octubre es va decantar de manera progressiva cap a postures revolucionàries, com a mínim a nivell retòric i amb el suport dels comunistes que s’havien apropiat, en exclusiva i sense raó, de l’empremta revolucionària de l’octubre asturià.
El VII Congrés de la Internacional Comunista va significar un canvi brusc en l’estratègia comunista. Podeu escoltar un discurs de representants caballeristes del PSOE
L’anàlisi de la realitat política de Prieto era perfecta i això descol·locà les derives revolucionàries i bolxevitzants de Largo Caballero. Però en aquest punt, els comunistes sortiren en la seva ajuda. El 2 de juny de 1935, el VII Congrés de la Komintern havia canviat la línia estratègica dels comunistes i propugnava la creació d’un front popular ampli de totes les forces antifeixistes. Els comunistes demanaren obertament la unió amb el PSOE. Els joves bolxevitzants estaven encantats, però Largo Caballero no: el moviment obrer l’havia de controlar ell i els passos dels comunistes semblaven anar en la via d’apropiar-se’n; per altra banda tampoc era partidari de col·ligar-se amb els republicans d’esquerres. El 14 de novembre, Azaña va fer al PSOE la proposta formal d’aliança electoral. Es van reunir les executives de les tres organitzacions, la JS, la UGT i el partit. El propi Largo, decidit a no tornar a cometre l’error de 1933, va acceptar la coalició.
Desfilada a Ponferrada de les Joventuts Socialistes Unificades (Font: astorgaredaccion.com). Al llarg de la primavera de 1936 culminà la unificació de les joventuts socialista i comunista, de fet una radicalització i una absorció a les tesis comunistes (Foto: twitter.com)
Els radicals de la JS ho acceptaren en la línia que marcava al Komintern, però un sector de la joventut, també caballerista, s’hi oposà i això va ser un anticip de les futures divisions dins d’aquest sector a la Guerra Civil. Largo va insistir que la coalició s’havia d’estendre a altres organitzacions obreres, inclòs el PCE: estava disposat a que no quedés enfortit el sector prietista del partit. Prieto va respondre de manera dura assenyalant l’excessiu pes que els comunistes podien tenir en el pacte i que l’autonomia que tenia la JS era contraria a la tradició del moviment socialista. La Komintern va haver d’enviar un representant a la Model de Madrid per convèncer Largo Caballero de les bondats del Front Popular.
Míting d’Azaña a Bilbao (Font: elpais.es) Míting d’Azaña a València (Font: publico.es)
Azaña, tot i no tenir cap participació en els fets d’octubre, havia estat detingut a Barcelona i ingressat en un vaixell presó. Finalment quedà en llibertat sense càrrecs i convertit en una figura emblemàtica d’una part de l’esquerra. Un cop en llibertat començà un llarg procés de reconstrucció dels dividits grups republicans que confluïren el mes d’abril de 1935 en una sèrie de condicions per reeditar la coalició amb els socialistes del primer bienni. Prieto, per la seva banda, demanava una àmplia coalició per la defensa de la República, del moviment socialista i per l’alliberament dels presos polítics. Els caballeristes, en especial la JS cada cop més radicalitzada, atacaven les postures reformistes de Prieto i defensaven de forma cada cop més oberta la via revolucionària. A principis de maig, Fernando de los Ríos horroritzat per les profundes divisions en el moviment havia proposat una reunió del comitè nacional del PSOE per a solucionar les diferències. El comitè, el mes de maig, abordà sense cap compromís final la submissió de la JS a la disciplina del partit i les negociacions per a formar una futura coalició amb els republicans a la qual els caballeristes n’eren reticents. No és clar de quina manera les divisions es reflectien a la base, però el record de l’octubre asturià, l’existència de milers de presoners polítics i la conducta revengista de la dreta, asseguraven una resposta massiva a favor de la unitat i la defensa de la República progressista.
Les tensions entre prietistes i caballeristes continuaren durant els mesos següents en que es va elaborar el programa electoral del Front Popular. És impossible saber com es repartien els suports a Prieto o Largo Caballero entre les bases del moviment socialista; el que està clar és que els bolxevitzants feien molt soroll. La confecció de les llistes electorals suggereix que els caballeristes tenien menys suports del que semblava.
L’anomenat bienni negre i la polarització creixent es desenvolupen en el capítol LA POLÍTICA DE REPRESÀLIES. Entre 1931 i 1933, la coalició republicana – socialista havia intentat crear una República socialment progressista; en el context de forta depressió econòmica internacional era impensable que es poguessin resoldre els greus problemes econòmics i socials heretats. En el context de l’oposició de 1934, una part creixent de la UGT i de la Joventut Socialista, amb el suport força temerari de Largo Caballero estaven perdent les esperances que la democràcia burgesa permetés establir una justícia social mínima. La desil·lusió socialista era proporcional al creixement de la CEDA. A les eleccions de novembre de 1933, la victòria del centredreta va ser clara, ja que dels 8.535.200 vots emesos, 3.365.700 van ser per a partits de dretes, 2.051.500 per a partits de centre i 3.118.000 per als partits d’esquerra, però el repartiment d’escons segons la llei electoral afavorí els partits de centre i dreta. Així la CEDA obtingué 115 escons i el Partit Radical de Lerroux 104. Els antics partits de la majoria governamental, ara separats, sumaren uns escassos 99 escons. La resta d’escons es repartien entre diferents partits de dreta no legalista (90 escons), ERC (24 escons), la Lliga Catalana (24 escons), el PNB amb 11, els galleguistes amb 9 escons i el PCE amb un solitari escó conformaven el Parlament.
Alcalá – Zamora presideix el primer govern d’Alejandro Lerroux (Font: academiacolecciones.com
El president Alcalá – Zamora no volgué fer l’encàrrec de govern a la CEDA, partit que qüestionava la legalitat republicana i fou Lerroux l’encarregat de formar govern. Els socialistes no van acceptar els resultats, tot presentant dubtes i proves (autèntiques) de manipulació i frau en molts districtes del sud. Malgrat els resultats, Gil Robles era lluny de poder constituir el seu anhelat i publicitat «Nou Estat» i el sistema corporatiu de caire feixistitzant que tanta por feia a l’esquerra: Contemporitzant, es decidí per donar suport al govern de Lerroux. Les exigències de Gil Robles eren: a) Amnistia pels condemnats de la Sanjurjada, 2) Revisió de la legislació religiosa i 3) Revisió i modificació de tots els decrets de caire social aprovats a l’anterior bienni. Els radicals es van girar cap a la dreta amb una mancança de postures polítiques clares i coherents que van fer mal a la República. Era un partit ple de corruptes que veien el poder com un fi en si mateix, com una manera d’accedir a prebendes.
Entre la Joventut Socialista hi havia la convicció que l’única resposta al feixisme era la revolució social. L’executiva de la UGT, encara en mans de Besteiro, era hostil a qualsevol aventurisme revolucionari. Largo, i en aquest cas coincidia amb Prieto, no aprovava l’immobilisme del sector besteirista. De tota manera l’oratòria revolucionària dels socialistes era limitada i quan la CNT va promoure una de les seves insurreccions armades el moviment socialista no va participar-hi, tot i que cada vegada entre més militants sindicals joves creixia l’entusiasme irresponsable cap a la via revolucionària. Durant aquest període es produí un augment de la brutalitat de la Guàrdia Civil com a conseqüència del nomenament de governadors civils conservadors, així com un seguit de decrets que limiten o anul·len l’obra social del primer bienni progressista.
En aquests primers mesos de 1934 es produeixen canvis en les executives del partit i del sindicat que passen a estar controlats per Largo, així com la JS en mans del seguidors més radicals. Immediatament es disposen a preparar un moviment revolucionari en forma de moltes instruccions a les organitzacions provincials. El fervor revolucionari no s’estén per les províncies i , per tant, la resposta de moltes agrupacions del partit o seccions del sindicat són febles. Cal dir també que les activitats del propi comitè revolucionari mai no van anar més enllà de la pura retòrica. Durant la primera part de l’any la UGT es va llençar a una sèrie de vagues sectorials que van cremar les energies del sindicat sense focalitzar el que pretesament era principal objectiu estratègic.
Ricardo Samper, president del govern successor de Lerroux el 1934 (Font: buscabiografias.com)Rafael Salazar Alonso ministre de la Governació dels governs de Lerroux i Samper (Font: artehistoria.com)
Mentrestant, Gil Robles s’anava atansant lentament al seu objectiu d’arribar al poder legalment amb discursos que mostraven la seva aversió per la República i l’admiració pel corporativisme feixista en mítings multitudinaris on les agressives joventuts el rebien amb crits de Jefe! Jefe!. Es va anar revocant la legislació religiosa de 1931 – 1933, es va redactar una llei d’amnistia dels delictes de la dictadura i el cop de Sanjurjo. Això va provocar una crisi de govern amb la dimissió de Lerroux i la substitució per un altre radical ineficaç, Ricardo Samper. Una ofensiva parlamentària dels agraris i la CEDA va acabar amb la derogació de la llei de termes municipals i el desistiment total dels jornalers del camp. La resposta de la FNTT va ser tèbia degut al caràcter reformista dels seus dirigents, però les bases arrossegaren el sindicat a la vaga amb un seguit de peticions en absolut revolucionàries. El moviment vaguista es feu el juny de 1934, de forma pacífica, però amb forts preparatius repressius per part del violent i reaccionari ministre de la Governació Salazar Alonso. Les seves mesures van ser ràpides i sense pietat contra l’esquerra en general. La situació de repressió del moviment obrer va ser tan intens que es va tornar a la situació miserable dels anys 20.
Els socialistes, en la figura de Largo Caballero, promogueren les Aliances Obreres com a resposta a les mesures contrarevolucionàries del govern que buscaven la unió operativa dels diversos components del moviment obrer cosa que no aconseguiren en una gran d’Espanya per la negativa de la CNT a participar-hi i per la dubtosa qualitat revolucionària dels dirigents socialistes que entenien l’Aliança més com un sistema de controlar el moviment obrer allà on no eren majoritaris que com un mecanisme revolucionari real. Aquest va ser el cas de Catalunya on la CNT desconfiava de la via revolucionària del PSOE. Únicament a Astúries es constituí una Aliança Obrera amb un cert grau d’unitat.
A Catalunya durant aquests mesos de govern del centredreta, l’existència de la Generalitat era un petit blindatge contra les mesures reaccionàries de Madrid, però l’estiu de 1934, el govern d’Esquerra havia aprovat la llei de contractes de conreu, una llei progressista que possibilitava la compra de terreny als arrendataris que haguessin treballat les terres un mínim de 18 anys. La Lliga, en nom dels grans terratinents, ho impugnà i el Tribunal de Garanties Constitucionals, en mans de la dreta desautoritza el govern d’esquerra, cosa que des de l’esquerra, es va viure com un ultratge.
El capítol AMENACES RETÒRIQUES, RESPOSTA REAL, explica els fets de la insurrecció d’octubre de 1934. La principal paradoxa de tot és el paper d’Indalecio Prieto que pren una posició revolucionària més aviat per una desesperació essencial i en contra de les seves conviccions democràtiques. Prieto va col·laborar amb el moviment, però el comitè coordinador del partit, sindicat i joventuts era un caos, tot es va fer de mala manera, a la llum pública, donant publicitat al que es feia i, per tant, permetent que la policia s’anticipés. Només a Astúries la classe obrera local va disposar d’armes i explosius. Hi ha nombroses evidències de la manca de serietat i de convicció revolucionària per part dels caballeristes, tot i que la retòrica bolxivitzant, sobretot a la JS, era molt sorollosa. El moment triat per iniciar la insurrecció havia de coincidir amb l’entrada de la CEDA al govern. En aquells moments, finals de setembre de 1934, Largo controlava les principals seccions del moviment, però hi ha poques coses que suggereixin que els seus moviments buscaven realment una revolució autèntica. En els moments previs a l’entrada de la CEDA al govern, les amenaces revolucionàries de Largo Caballero eren una mena de farol, tot pensant que el president Alcalá – Zamora no ho autoritzaria, dissoldria el Parlament i convocaria eleccions. Aquest joc perillós va acabar en forma de nyap i finalment es va anar a una insurrecció ni preparada ni realment desitjada.
Dos escrits a El Socialista el setembre de 1933 on es pot veure la retòrica molt esquerranosa i radical de Largo Caballero
L’actuació del govern durant l’estiu fou de reprimir intensament els preparatius, cosa no difícil tenint en compte l’excessiva visualització que els socialistes feien de tot plegat. Prieto va proposar en una reunió del comitè nacional del partit que la radicalitzada executiva es manifestés públicament a favor dels compromisos revolucionaris. Va guanyar la votació, però Largo que no va assistir a la reunió per estar malalt, va rebutjar la votació i va presentar la dimissió com a president del partit (no li fou acceptada). Això pot demostrar lo lluny que Largo Caballero estava realment dels bolxevitzants del partit.
El 26 de setembre Gil Robles va obrir la crisi retirant la confiança al govern, cosa que va provocar la dimissió de Samper l’1 d’octubre. Després dels tràmits oportuns Alcalà – Zamora encarregà Lerroux de formar un nou govern amb la inclusió de tres ministres de la CEDA. L’elecció d’aquests ministres va ser una provocació en tota regla i els socialistes estaven convençuts que el nou gabinet consolidaria la tendència cap a un govern autoritari i reaccionari. De los Ríos va fer un darrer intent davant Alcalá per tal que inclogués els socialistes al govern i convoqués eleccions. La negativa de la Presidència va provocar la crida a la vaga general revolucionària per part del moviment socialista. Les conseqüències reals d’això van ser: l’existència durant dotze hores d’una república catalana independent, una vaga general poc exitosa a Madrid, la presa d’alguns ajuntaments al sud del país i l’establiment d’una comuna de treballadors a Astúries que es mantingué dues setmanes. Durant els fets, els líders socialistes frenaren l’ímpetu revolucionari dels seus seguidors. A Madrid no havien acceptat els ajuts donats per trotskistes i anarquistes i les poques armes que tenien no es van distribuir. Tot va propiciar la ràpida repressió de l’exèrcit. El ministre de la Guerra, Diego Hidalgo, havia nomenat el general Franco com a assessor tècnic, en previsió dels fets les setmanes anteriors a la insurrecció i això facilità l’arribada a Astúries de les tropes africanes sota el comandament directe del sanguinari tinent coronel Yagüe que iniciaren atacs d’artilleria pesada i bombardejos aeris les conques mineres. Les tropes africanes desencadenaren una repressió ferotge; quan les tropes van entrar a Gijón i Oviedo feren moltes execucions sumàries.
A Catalunya l’oposició de la CNT a l’Aliança Obrera, deixà la iniciativa en mans d’ERC en forma d’una declaració d’Estat Català dins la República Federal Espanyola pel president Companys que donava resposta a les demandes populars d’acció contra el govern central i que alhora impediria la revolució. L’acció va ser reprimida d’una forma força continguda pel general Batet. El posicionament moderat de Batet no va ser oblidat pels militars colpistes del 36 que no dubtaren a afusellar-lo per tebi i no implicat.
Declaració de l’Estat Català el 6 d’octubre de 1934
Tot el govern català va ser empresonat. Les presons es van omplir de militants obrers fins i tot en llocs on no hi va haver moviment revolucionari, les Cases del Poble foren tancades, la premsa socialista prohibida i 116 ajuntaments socialistes foren clausurats. La CEDA sol·licità i aconseguí reimplantar la pena de mort. Les detencions es van fer a escala massiva.
Podeu continuar llegint la següent entrada d’aquest article.
El següent capítol, BARRICADES CONTRA LA REFORMA, analitza la constitució de l’anomenada dreta legalista entre 1931 i 1933. La constitució de la nova República agafà les classes dirigents del país desorganitzades, però de cap manera inermes. La dreta aviat donaria resposta al nou règim de dues maneres diferents: per una banda els monàrquics alfonsins i els carlistes pretenien de bon inici enderrocar la República amb mitjans de violència insurreccional, utilitzant com a vector i ariet l’exèrcit, era l’anomenada estratègia «catastrofista». A l’altre costat se situaven els més pragmàtics que, a curt termini, acceptaven el nou marc democràtic; tot i així van provocar reaccions desmesurades de molts sectors agraris que lentament hi confluïren, intentant fer-se amb la República per, a continuació, buidar-la de tot contingut reformista. Aquesta línia estratègica és anomenada «legalista accidentalista» i era seguida per sectors catòlics amb una bona xarxa de propaganda caracteritzada per una bona barreja de religió i reacció. Ja en els primers mesos del nou règim, sectors catòlics s’agruparen per constituir un nou grup, Acción Nacional (AN), amb un jove advocat emergent, José María Gil Robles; les connexions entre aquests grups i els monàrquics són fortes i evidents des d’un bon inici.
El catolicisme en política: L’Asociación Católica Nacional de Propagandistas (ACNP) fundada el 1909 (Font: Iberlibro.com). Fundadors de l’ACNP en una foto de 1909 (Font: ACdP). Primera pàgina d’un exemplar del diari El Debate de la ACNP i expressió de propaganda de la dreta catòlica (Font: Fundación Univ. San Pablo CEU). Angel Herrera Oria, fundador de l’ACNP i un dels ideòlegs de l’accidentalisme dretà (Font: laicismo.org)
Les reformes iniciades per la nova coalició republicana – socialista, en el camp militar (la coneguda com llei Azaña) acceleren els moviments d’insurrecció a les casernes. Les tímides reformes agràries van produir reaccions desmesurades en molts grups agraris, sobretot terratinents, que lentament confluïren en l’AN. La bel·licosa propaganda dirigida a un públic rural semi-analfabet i políticament immadur, era deliberadament provocadora. El missatge unia el conservadorisme social amb la religió i un ordre social basat en la Monarquia i l’Església. Malgrat tot, les eleccions constituents de juny de 1931 són un fracàs per a la dreta accidentalista. Els projectes constitucionals són presentats per la premsa catòlica com un revolucionarisme violent i el laïcisme com un satànic assalt a la religió. En un ambient de propaganda cada cop més demagògic, el moviment canvià el seu nom l’abril de 1932 per Acción Popular (AP). La tàctica parlamentària d’AP al Parlament, amb el suport dels anomenats «agraris», era d’obstruccionisme permanent als debats de la reforma agrària i de l’Estatut català.
Logo d’Acción Popular (Font: Viquipedia). José Maria Gil Robles (Font: Real Academia de la Historia). Pasquí electoral d’AP (Font: bivaldi.gva.es)
Per la seva banda, els «catastrofistes» avançaven en els preparatius d’un cop militar el mes d’agost, mal organitzat i ben resolt i desarticulat per part del govern. La «Sanjurjada», moviment insurreccional que implicà sectors de l’exercit i de la dreta més irredempta, era perfectament conegut per Gil Robles i altres dirigents d’Acció Popular que malgrat tot, no van donar suport al cop d’estat per motius purament estratègics i no de defensa de la República, per la qual sentien gairebé tots una repugnància absoluta. La potent premsa lligada a AP, lloava cada cop més les fites del feixisme italià. A finals de febrer de 1933 se celebrà a Madrid un congrés per intentar unificar els diferents sectors de dreta regionals en un únic partit de masses: va néixer la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) que aglutinava catòlics, agraris, monàrquics tàcticament legalistes i altres elements més o menys reaccionaris, amb un ideari «en defensa dels principis de la civilització cristiana i per una reforma de la constitució, sobretot en els camps de la religió, l’educació i la propietat».
Durant la resta de l’any 1933, la CEDA va propagar el descontentament vers la República en els cercles agraris de petits i (sobretot) grans terratinents. La potent xarxa de premsa i els nombrosos mítings explicaven de forma repetitiva que la solució del problema agrari era augmentar les forces de l’ordre i adoptar els mètodes utilitzats a Itàlia pels feixistes contra l’anarquia. L’ambigüitat de Gil Robles en la defensa de la democràcia republicana era molt evident, sobretot a ulls dels dirigents i militants del moviment obrer que identificaven Gil Robles amb el moviment catòlic austríac de Dollfuss amb el qual coincidien en l’autoritarisme, el corporativisme protofeixista i l’antimarxisme. L’ascens de Hitler al poder (gener de 1933), era un lloc d’emmirallament per la premsa propera a la CEDA i motius d’horror absolut entre els partits de l’esquerra obrera. El final abrupte de la coalició republicana – socialista el darrer trimestre de l’any 1933 portà a unes eleccions el mes de novembre a les quals la dreta es presentà unida en coalicions entre els legalistes de la CEDA i sectors monàrquics i altres fervorosament antirepublicans amb un programa mínim molt extrem: 1) revisió de la legislació laica i socialitzant de la República, 2) Defensa dels interessos del camp i 3) Una amnistia pels condemnats pel cop d’estat de Sanjurjo.
En el capítol DEMOCRÀCIA SOCIAL I CONFLICTE SOCIAL es fa una revisió del primer bienni republicà amb el PSOE al poder (1931 – 1933). Tot i les diferències d’anàlisi entre els dirigents sobre el paper de la República, tres ministres socialistes (Prieto, De los Ríos i Largo) formaren part del primer govern de l’anomenada conjunció republicana – socialista. Creien que seguiria un període de democràcia formal burgesa, els dirigents socialistes pensaven que el nou règim permetria una millora de les condicions socials dins de l’ordre econòmic existent.
Primer govern republicà-socialista (1931-1933)
Aquesta visió idíl·lica del paper de la República quedaria bloquejada entre les demandes populars de canvis socials ràpids i la fortíssima resistència al canvi de les classes que ho posseïen tot. De moment el PSOE es comprometé amb la defensa de la República. La feina legislativa d’aquest primer període incloïa decrets que afectaven el miserable món rural, com el d’arrendaments rurals, el de condicions laborals dels jornalers del camp o el decret de termes municipals. Es van introduir també els jurats mixtes, per arbitrar els conflictes laborals al camp i també (en teoria) la jornada de vuit hores. Aquestes reformes, en absolut revolucionàries, fetes des del ministeri de Treball en mans de Largo, van causar pànic entre els terratinents i van motivar una autèntica croada dels poderosos mitjans propagandístics de la dreta que aconseguiren, de manera insidiosa i exagerant la realitat, que una majoria de petits propietaris rurals del camp castellà fessin seu el discurs distorsionador de la realitat dels grans terratinents que no els afavoria pas, ja que aquells també eren sovint víctimes de les pressions i males pràctiques dels grans propietaris.
Malgrat la feina parlamentària reformista, els mecanismes reals de fer complir la legislació eren gairebé inexistents, amb la qual cosa el boicot dels grans terratinents i cacics era fàcil de fer i això exasperava i radicalitzava les masses de camperols famèlics. Si en els primers mesos del nou règim l’afiliació a la FNTT, la branca sindical del camp de la UGT, va anar pujant de manera imparable, el rol reformista dels seus dirigents i la radicalitat de les masses motivà per una banda, un cert desplaçament cap a la CNT i, sobretot, una resposta moltes vegades no controlada de les bases socialistes. Els incidents i vagues al camp van ser reprimits per una Guàrdia Civil que continuava el seu paper històric de defensa del caciquisme i que reprimia de manera violenta tots els intents de protesta al camp. A finals de l’any 1931, les tensions dins del govern republicà, els pobres resultats immediats de les reformes, els disturbis i revoltes al carrer i al camp, revivaren les lluites dins del moviment socialista i es qüestionà la continuïtat en el govern. S’imposaren momentàniament, per diferents motius, les tesis reformistes i continuà la coalició.
La vida rural als anys 30: Pobresa i marginació (Font: centrodeestudiosandaluces.com)Treballadors del camp als anys 30 (Font: centrodeestudiosandaluces.com)
Les tensions dins del partit i el sindicat continuaren i l’entusiasme desinteressat per la República començà a cedir en mantenir-se en un govern que aparentment gastava més energia en la repressió que no pas en l’efectivitat de les reformes socials. L’insurreccionisme de la CNT en aquests anys no ajudava gens i les bases socialistes no sempre tenien en compte les perspectives a llarg termini. Malgrat tot, la FNTT i el conjunt de la UGT continuaven apostant per la moderació. Davant de l’aixecament del general Sanjurjo el 10 d’agost la UGT, amb moderació, va instar els seus militants a no deixar el lloc de treball. El fracàs de la revolta va donar l’empenta definitiva per a l’aprovació de la Llei de Reforma Agrària que, tot i ser limitada, va significar la declaració de guerra total dels terratinents a la República. De fet, l’oposició de les dretes a la llei i el creixement del feixisme a l’estranger va influir en el suport de Largo Caballero a la col·laboració amb els republicans. És aquí quan començà el procés de radicalització de Largo, com una resposta a l’estat d’ànim de la base socialista i no com un convenciment real del fet revolucionari.
La Guàrdia Civil a Casas Viejas (Font: Eldiario.es)Cadàvers apilats després de la repressió (Font:Viquipedia)
Els fets de Casas Viejas (Cadis) el 8 de gener de 1933, on s’havia produït una vaga anarquista que va ser reprimida de forma horrible per la Guàrdia Civil i els guàrdies d’assalt amb el resultat de més de vint morts, alguns d’ells cremats vius, van mostrar de manera brutal als socialistes el preu de la col·laboració en el poder, mentre dins la coalició de govern, els radicals de Lerroux s’atansaven cada cop més als grups de la dreta republicana i els radicals socialistes s’escindien en dos grups. Dins del moviment socialista el debat deixava aflorar novament les discrepàncies internes. Segons Besteiro, encara al cim del poder de la UGT, si els socialistes no haguessin tractat de defensar la classe treballadora amb el suport de l’Estat, no haguessin provocat la burgesia perquè tombés cap al feixisme i deia que calia abandonar el govern. L’opinió de Largo Caballero era diferent: la República era amenaçada pel feixisme i no creia en el desistiment sinó que calia prendre la iniciativa, tot recuperant el contacte amb la base que havia perdut des que era al ministeri; comença doncs un període de recuperació en públic d’un radicalisme de fonaments purament retòrics per part de Largo. En el debat també intervingué Prieto que amb un discurs més moderat on assenyalava els errors de comparar l’Espanya de 1933 amb la situació de la Rússia de 1917 i, tot i acceptar les postures teòriques del radicalisme, rebutjava la noció que s’hagués de produir un canvi dràstic a la política del partit. Al llarg dels mesos d’estiu de 1933, el radicalisme verbal de Largo va anar augmentant i finalment el va portar a participar, de forma poc entusiasta en la insurrecció de 1934. La coalició de govern es va trencar el setembre de 1933 i el país va anar a unes eleccions el mes de novembre on els socialistes es presentaren en solitari; en un sistema electoral majoritari a dues voltes, pensat per afavorir les coalicions electorals, la decisió socialista va ser nefasta i els resultats portaren els partits de govern del primer bienni a l’oposició.
Les eleccions de novembre de 1933 van ser les primeres amb vot femení (Font:ccma.cat)Aquestes eleccions donaren lloc a l’anomenat “Bienni negre” (Font: sapients.cat)
Enguany se celebren els 46 anys de la Revolució dels Clavells, que va esfondrar la dictatura política a Portugal, instaurada des del 1926. Aquesta Revolució és coneguda en portuguès com a 25 de Abril (25 d’abril) o Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells). L’alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar (el Movimento das Forças Armadas o MFA), la majoria dels quals eren capitans que havien participat en la guerra colonial.
Revolució dels Clavells 25 d’abril de 1974, Portugal
Grândola, vila morena és una preciosa i tendra cançó en portuguès de Zeca (José) Afonso, per sempre més associada a la Revolució dels clavells, ja que, en ser emesa radiofònicament, el Movimento das Forças Armadas (MFA) la va utilitzar com a senyal per a començar el cop d’estat contra la dictadura, el 25 d’abril de 1974.
A les 12h i 20 minuts de la matinada del dia 25 d’abril de 1974, Grândola, vila morenasonà en el programa Limite de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava la bona marxa de l’operació i l’avanç de les forces organitzades pel MFA. El primer senyal, tocat una hora i mitja abans, a les 22:55 h, del dia 24 d’abril, fou la cançó E depois do adeus, cantada per Paulo Carvalho.
Grândola, vila morena
Grândola, vila morena Terra da fraternidade O povo é quem mais ordena Dentro de ti, ó cidade Dentro de ti, ó cidade O povo é quem mais ordena Terra da fraternidade Grândola, vila morena Em cada esquina um amigo Em cada rosto igualdade Grândola, vila morena Terra da fraternidade Terra da fraternidade Grândola, vila morena Em cada rosto igualdade O povo é quem mais ordena À sombra duma azinheira Que já não sabia a idade Jurei ter por companheira Grândola a tua vontade Grândola a tua vontade Jurei ter por companheira À sombra duma azinheira Que já não sabia a idade
Traducció en català
Grândola, vila morena, Terra de fraternitat. El poble és qui més mana dins de tu, oh ciutat. Dins de tu, oh ciutat, el poble és qui més mana. Terra de fraternitat, Grândola, vila morena. A cada cantonada un amic, a cada rostre igualtat. Grândola, vila morena, Terra de fraternitat Terra de fraternitat, Grândola, vila morena. A cada rostre, igualtat, el poble és qui més mana. A l’ombra d’una alzina de la qual ja no sabia l’edat vaig jurar tenir per companya, Grândola, la teva voluntat. Grândola, la teva voluntat vaig jurar tenir per companya a l’ombra d’una alzina de la qual ja no sabia l’edat
Lluís Llach va dedicar la seva cançó Abril 74 a la Revolució portuguesa, a la qual hi ha un fragment inoblidable dedicat a aquest fet històric: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n’he fet soldat”. Tota una generació de joves dels 70 va revoltar-se amb els fets de Lisboa, Vietnam, Xile o París.
La pel·lícula Capitães de abril de 2000, de123 minuts, dirigida per María de Medeiros i guió d’Ève Deboise i María de Medeiros, també, com a protagonista principal aquesta Revolució.
L’argument narra gairebé tot el que va ocórrer des del 24 al 25 d’abril de 1974, a Portugal, successos que van provocar la caiguda de la dictadura salazarista. Aquest fet converteix la pel·lícula gairebé en un documental, perquè reflecteix allò que va passar durant la Revolució dels Clavells. Tot i que segons va declarar la directora Maria de Medeiros van haver d’inventar alguna cosa, per donar-li un toc més dramàtic a la pel·lícula. A més de descriure el succés històric, a la pel·lícula se li afegeix una història d’amor, pròpia d’algunes pel·lícules basades en successos reals històrics.
També, podeu llegir un article a la revista Sàpiens, La Revolució dels Clavells, hora a hora aquí, amb les 17 hores que van derrocar la dictadura més llarga d’Europa.
Caldria recordar a Fèlix Cucurull, un altres dels homes pont entre Catalunya i Portugal, a la seva obra “Dos pobles ibèrics”. Salvador Bennassar, a Vilaweb, el 23 d’abril de 2017, feia una crònica de les relacions entre ambdós països, arran de la reedició d’aquesta obra Dois povos ibèricos. Portugal & Catalunha.
Finalment, també podeu llegir l’entrevista a Raquel Varela, a Esquerra diari.cat, el 22 de maig de 2019, on diu que: “La Revolució dels clavells és una de les més importants del segle XX”. És historiadora i investigadora de l’Institut d’Història Contemporània, de la Nova Universitat de Lisboa i està especialitzada en la història del moviment obrer portuguès. És autora, entre altres, del llibre “La història del poble en la revolució portuguesa 1974-1975”.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.