Interessant visita a l’ANC, del nostre ben volgut i mai ben ponderat grup “Gaudir la Cultura” el passat dia 13 de març.
L’Arxiu Nacional de Catalunya és el principal dels arxius de la Generalitat de Catalunya, amb aplegar, gestionar, preservar i difondre els arxius i documents de “Terra Nostra”: de persones, famílies, institucions, empreses i entitats, que són el reflex de la Història i de la diversitat de la Societat Catalana. Així com facilitar l’accés als documents, la informació i oferir mitjans per a la recerca i el coneixement de les memòries individuals i col·lectives.
L’edifici construït l’any 1995, amb una superfície total de 17.700 metres, disposa de quatre blocs simètrics i un cos annex per a la recepció, classificació i primer tractament de tota la documentació rebuda.
Els documents d’origen públic ingressen a través de transferències periòdiques previstes per la normativa. La documentació d’origen privat, primerament, requereix una valoració, estudi, classificació prèvia d’interès, d’estat de conservació, d’ordenació i d’integritat. Pot ingressar en donació, a través d’un conveni de comodat o per via d’adquisició.
Els documents són sotmesos a un primer tractament en una sala equipada amb grans taulells, on es du a terme l’anàlisi visual, l’estat de conservació; la identificació i classificació de tipus de documents on s’agruparan en Fons segons el seu tipus i en funció de qui els ha produït. Fons Patrimonials, Familiars, Comercials, d’Associacions, Institucionals, Col·leccions, Biblioteques i d’arxius diversos o complementaris. Seguidament, els documents o materials s’arxiven en contenidors per la seva conservació i tractament de desinfeccions d’organismes nocius i s’efectua una anàlisi i descripció.
Caixes de documents de l‘Arxiu de Salamanca
Els dipòsits on es conserva la documentació estan situats a les quatre plantes superiors. Dipòsits de fotografia i d’audiovisuals, especialitzats amb baixa o molt baixa temperatura i amb humitat específiques. Dipòsits per a la documentació textual en format convencional, equipats amb prestatgeries mòbils i constants climàtiques controlades per ordinadors. Dipòsit de Topografia, format per prestatgeries especials verticals de grans dimensions i grans alçades. Altres de calaixeres planeres – horitzontals per emmagatzemar pergamins, cartells, plànols, mapes, gravats i dibuixos.
El laboratori de restauració i conservació. És l’àrea que controla la salut dels documents. Preservació i revisions periòdiques i continues de la il·luminació, control de plagues, qualitat de l’aire, temperatures i del control de la documentació que se cedeix per a exposicions. Restauració del material fotogràfic, dels pergamins o papers delicats, efectuant les intervencions necessàries i possibles de neteja estabilització i restitució en la mesura que sigui viable per la seva conservació i estat original.
Finalment, visitem la sala de consulta i reserva de documents. Una altra missió de l’Arxiu, amb aquest espai, és donar accés a tothom als documents. La ciutadania és l’autèntica propietària d’aquest Patrimoni. L’Arxiu ofereix una xarxa de consulta pública i gratuïta dels documents així com dels fons bibliogràfics i hemerogràfics.
El portal web Arxius en Línia ofereix lliurement l’accés a la documentació i amb molts casos, també, la visualització i descàrrega dels documents i d’imatges. Així com la reserva per fer la consulta presencial.
Ens comenten que està en projecte i aprovat la construcció de més edificis annexos amb més i millors dependències per l’ampliació de l’ANC.
Agraïts, pel servei i l’atenció rebuda per part de tot el personal de l’ANC, que en tot moment ens han donat tota mena d’explicacions, ens han guiat i ensenyat tot l’arxiu i dependències, animant-nos a gaudir i a fer servir molt més i sense excuses les seves, més ben dit, les nostres instal·lacions situades a:
Admetent el meu desconeixement, penso que un va a Salamanca a veure la universitat, les catedrals, la plaça major, l’església dels dominics, … en fi art plateresc, barroc. La sorpresa per mi va ser gran quan em vaig trobar amb una impressionant casa modernista que seguint la terminologia més europea allà denominen Art Nouveau y Art Déco. La Casa Lis és un antic palauet, construït sobre una part de la muralla i que per la façana posterior dona al riu. La façana és el més espectacular i l’arquitecte, Joaquin de Vargas, va jugar amb l’estètica de l’arquitectura del ferro i el suport de la casa aprofitant el desnivell del terreny.
Amb una restauració molt acurada que ha obtingut el Premio de las artes Castilla y León de l’any passat, hi trobem també un magnífic pati central igualment mostra de l’arquitectura del ferro.
La claraboia que tanca el pati interior central
La casa feta construir per Miguel de Lis, industrial del cuiro de la ciutat, es va inaugurar el 1905. Posteriorment va tenir diferents propietaris fins que els anys 80 l’Ajuntament la va expropiar per salvar-la de la ruïna. Des del 1995 existeix la casa-museu que incorpora la donació de la immensa col·lecció d’arts decoratives de Manuel Ramos Andrade.
Ballarina de porcellana
Es tracta d’una interessant i extensa exposició d’Art Déco fonamentalment de peces de porcellana, esmalts, joies, bronzes policromats de figures femenines, vidres i llums de Gallé, mobles de gaspar Homar, pintures, escultures de Preiss i de Chiparus, joguets, nines de porcellana franceses i alemanyes.
Nina alemanya
En aquests moments hi ha també una exposició temporal del colombià Botero que si bé és relativament curta toca escultura, pintura, dibuixos i aquarel·les.
«Caballo y domador«. Fernando Botero. 1990. Óleo sobre lienzo. Colección Caixabank.
Des de plaça Catalunya fins al carrer Consell de Cent.
Costat dret – nombres parells
Comencem la visita davant l’edifici del Pascual i Pons, un tresor d’estil neogòtic al centre de Barcelona, Passeig de Gràcia, 2- 4 enfront de la plaça de Catalunya, amb Ronda Sant Pere núm. 1 (vegeu capítol: Edificis annexos a la Plaça – part VI de 2 de gener).
Casa Rocamora: representa un dels conjunts residencials més importants, imponents i espectaculars de l’anomenat Quadrat d’Or del passeig barceloní .
Construït entre 1914 i 1917 pels arquitectes Bassegoda. Es tracta d’un complex de tres edificis adjacents unificats per una façana de gran monumentalitat, que va des del xamfrà del carrer Casp fins a gairebé a tocar de la Gran Via. Estructura de cinc tribunes coronades per voltes peraltades. L’element més destacat del conjunt és la torrassa situada al vèrtex de la cantonada amb Casp, que trenca amb l’ordenació establerta a la manera d’un mirador cònic de planta circular amb pinacles dotant tot el conjunt d’un aire de fortalesa medieval.
Edifici del Passeig de Gràcia núm. 16, antiga Casa Enric Losada (1870’s – 1955), construïda a finals dels anys 1870, amb semisoterrani, un entresol i tres pisos. A la part central del terrat s’hi aixecava una torreta de dos pisos. Un acta terrorista va fer escatar una bomba el 22 de juliol de 1931, a l’entrada de l’edifici, que va destruir el cablejat del subsol de les connexions telefòniques.
1953
L’any 1952 el solar va passar a ser propietat de la “Secretaria General del Movimiento”. L’any 1955, es va enderrocar l’edifici per construir la seu central del “Banco Rural y Mediterráneo”, d’estil classista d’un color blanc esmorteït, sobri i auster. Destaquen les seves imponents columnes i frisos amb escenografies rurals/laborals, com signe de poder i prosperitat que veurem en molts edificis típics de les obres realitzades durant la dictadura.
Edifici actual on hi havia la “Terraza Martini”.
Entre el 1961 i el 1980, va acollir la famosa “Terraza Martini”, en el seu últim pis.
Casa Enric Losada 1905
Virgin, s’estableix en els baixos els anys 90, és la primera botiga a obrir els diumenges a tot el país.
Avui hi ha una macrotenda i en els seus pisos suites i apartaments turístics de luxe.
Espectacular cafè que estava situat al Passeig de Gràcia núm. 18, amb la privilegiada cantonada amb Gran Via: El Gran Cafè Torino. Conegut com el Palau del Vermut. Una verdadera obra mestra, dissenyat per tres dels més famosos arquitectes modernistes: Antoni Gaudí i Cornet, Josep Puig i Cadafach i Pere Falqués i Urpí. Inaugurat el 20 de setembre del 1902 i tancar les portes l’any 1911.
Va rebre el Premi al millor establiment comercial d’edificis artístics.
Flaminio Mezzalana, empresari i gerent italià de l’empresa Vermut Martini & Rossi, es va establir inicialment en el carrer d’Escudellers núm., 8. Avui encara es conserva en el mateix local el Grill Room-Bar.
L’actual edifici és l’antítesi del modernisme. Façana de panots de vidre i finestres que deixant veure les columnes, donant entrada la llum natural. Dissenyada per Josep Lluís Sert fa uns 90 anys.
Estava decorada interiorment per peces del noucentisme. Molt d’aquest mobiliari de disseny estan exposades al MNAC.
És la cantonada de referència de la rellotgeria internacional, han passat per aquesta façana la rellotgeria/joieria Roca – Tous – Rolex, i actualment Swatch.
Edifici on se situava el xalet Ricard. Passeig de Gràcia, 20
Casa o Xalet Ricard: actual núm. 20 del Passeig de Gràcia. Palauet de Frederic Ricard i Gibert (1830-1883), construcció de l’any 1862. Va ser una de les primeres cases-palauets-xalets, amb reixat i jardinet a peu de carrer, amb aire aristocràtic que es va construir al passeig, quan pràcticament l’Eixample d’Ildefons Cerdà, es trobava en plànols. El xalet es mantindrà fins als principis dels anys 80, que s’enderroca per l’actual edifici de pisos. Frederic Ricart, aleshores, ja és el marquès de Santa Isabel, i es trasllada al Passeig de Sant Joan núm. 39-41, on es coneix com: el Palau del marquès de Santa Isabel, que encara el podem admirar.
Podem dividir els xalets del passeig amb dos grups: els de la façana a peu de carrer i el jardí al darrere: Palau Samà, Palau Marcet o el Palau Robert. I els del segon grup, amb un reixat i jardí a peu de carrer, com les cases de la Vídua Galofré, els xalets del Marqués de Salamanca i la casa Ferrer-Vidal.
Malauradament, sols en quedant dos, el Palau Robert, l’únic que es conserva amb el jardí i l’altra el Palau Marcet – fins fa poc el cinema Comèdia -, però sense el jardí que desapareixia amb la construcció de l’Hotel “Avenida Palace”.
Documentació: AMCB (Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona) – ICC (Institut Cartogràfic de Catalunya) – MNAC (Museu Nacional d’Art de Catalunya).
En el passatge Maria Canals, on es troba el Nacional, hi ha un espai modernista de 3.000 metres quadrats on anteriorment va arribar a haver-hi: un cafè, l’antic teatre Espanyol, una fàbrica-taller de pells i un garatge de vehicles. Actualment és un espai gastronòmic a visitar.
A banda i banda hi ha la Casa Pere Llibre – passeig de Gràcia, 24-, d’estil neomudéjar de l’any 1872, d’ús residencial, obra de Domènec i Nadal.
El 1890 després de patir un incendi, Pere Bassegoda i Mateu el va reconstruir.
Casa Antoni i Marc Rocamora
Casa Pere Llibre
Passeig de Gràcia, núm. 24
I en el núm. 26 la Casa Antoni i Marc Rocamora – 1911 -d’estil sobri-modernista, amb decoració floral, balcons de ferro forjat i línies ondulades. Obra dels germans Bonaventura i Joaquim Bassegoda, constructors de la Casa Rocamora a tocar de la plaça de Catalunya, totes dues amb més d’un segle d’esplendor.
Casa Víctor Blajot, núm. 32, d’estil eclèctic, és un dels pocs edificis que es conserven a Catalunya, del mestre d’obres Rafael Guastavino.
Façana interior Casa Blajot
Quan l’edifici es va inaugurar, el 13 de març de 1881, l’arquitecte Guastavino ja havia fugit cap als Estats Units, amb els diners provinents d’una estafa de pagarés, que li impossibilitava tornar a Espanya.
És important, en aquesta fase del modernisme, la recuperació de la Volta Catalana. Aquest prestigiós Mestre d’obres, va construir la fàbrica Batlló del carrer Urgell i a Vilassar de Dalt el Teatre de la Massa, amb una volta de 17 metres.
Des de 1881, atès el fort escàndol d’estafes, va residir a Nova York, on agafa fama internacional pel disseny del sistema de construcció de les voltes catalanes tradicional de la zona mediterrània.
Entre les seves obres destaquem: Grand Central Station, la Catedral de “San Juan el Divino”, el Museu Amèrica d’Història Natural, l’Església de San Bartolomé – en la Cinquena Avinguda -, Hospital Mont Sinaí i les voltes de l’estació fantasma de City Hall de Manhattan.
Una volta catalana, a Nova YorK – estació fantasma. Avui en desús del metro de City Hall – Manhattan. (Foto Google)
En els seus baixos va acollir des de l’any 1943 fins al 1995 la sastreria Gales, actualment hi ha la prestigiosa botiga “Adolfo Dominguez”.
Albert Rusiñol i Prats, germà de Santiago Rusiñol i Prats, l’any 1920, trasllada el Circulo Ecuestre, situat a la Casa Girona de la plaça de Catalunya, al Passeig de Gràcia, 38-40.
Les cases Maristany i Salisachs, són enderrocades, per construir la nova seu, ocupant tota la façana del Passeig de Gràcia des del carrer Consell de Cent fins al carrer Diputació. El luxe dominava les estances majestuoses, amb un gran vestíbul renaixentista. Piscina construïda en un fossar a estil terme romana; cambres de bany, gimnàs, perruqueria, billars, esgrima. Sales de juntes, d’exposicions, lectura i de jocs.
Tota la seva plenitud aristocràtica i d’esplendor, va ser estroncada amb l’esclat de la Guerra Civil, que canviarà la seva funcionalitat, per ser ocupat, pels sindicats i pel PSUC, convertint l’edifici com a Casal Carles Marx.
“Circulo Ecuestre” – 1920
L’any 1939, amb l’entrada de les tropes franquistes, l’edifici és ocupat per la “Falange Española Tradicionalista y de las JONS”, fins als anys 50 que va ser enderrocat i construir l’edifici actual, com seu del “Banco Hispano Americano”.
Frederic Marès esculpir les tres portes d’entrada amb frisós verticals i relleus que representant figures d’obrers com signe de la força del treball, de l’activitat del progrés i dels valors de la unitat i del poder del nou règim.
Avui aquestes tres monumentals portes són l’entrada de la cadena “Hong Kong Mandarín Oriental Hoteles”.
passeig de Gràcia núm. 34 – 36 edifici sobre edifici :dos pis nous
Documentació: Apunts i comentaris extrets de la visita efectuada amb la guia local Srta. Alba del centre cívic Pere Pruna. – Barcelofília – La Barcelona Oblidada.
Fotografies: pròpies – Barcelofília i de “la Barcelona de antes”.
Des de plaça Catalunya fins al carrer Consell de Cent
Costat esquerra – nombres senars
L’actual passeig era l’antic camí de Bàrcino a Castrum Octavianum (el Castell d’Octavià – és un dels noms històrics mítics de Sant Cugat) en el S. XV, conegut com el camí de Jesús, que franquejava el Monestir franciscà de Jesús. (ubicat en els avui carrers Passeig de Gràcia – Aragó, Consell de Cent, Diputació i Pau Clarís)
Primer fou lloc de pas i d’esbarjo: cafès, restaurants, jardins, atraccions… després residencia de la burgesia catalana, amb grans construccions modernistes. A mitjan segle passat seu de les entitats bancàries. Avui dia s’instal·len les principals marques de moda i cadenes hoteleres.
Comencem la visita davant l’edifici del núm. 1 del Passeig on hi havia el Gran Hotel Colon (vegeu La Plaça de Catalunya Cap. V del 30 de novembre de 2023).
Casa Francesc Simon: edifici d’habitatges, del passeig de Gràcia núm. 3
El 1912, Francesc Simon i Font, un dels fundadors de l’editorial Montaner i Simon, construir un edifici de planta baixa, soterrani i quatre pisos, segons el projecte de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà. Més tard, s’afegia una tribuna al primer pis i dues als extrems dels pisos superiors, així com un àtic amb golfes.
2024
(vegeu: l’edifici Montaner i Simon i Palau Montaner part V “El Quadrat d’OR” i la Torre Simon de la vila de Gràcia C/ Mare de Déu de la Salut, 17-19)
Una botiga del Passeig de Gràcia amaga una cambra cuirassada d’un vell banc: “Banco Comercial de Barcelona / Banco Central”.
Palau Samà: La Casa Salvador Samà coneguda també com a Palau Samà o del Marquès de Marianao va ser una de les primeres edificacions de mitjan segle XIX. Situat Gran Via- passeig de Gràcia, núm. 11.
Festa interior del Palau Samà
La família Samà estava vinculada a l’explotació d’esclaus a Cuba i coneguda, també, pel Parc Sama de Reus- 1881.
Palau d’estil medieval, amb soterrani, pels serveis, planta i primer pis. El segon pis era per a lloguer, que s’accedia per unes escales independents. Edifici de molt luxe que s’hi celebraven grans festes de les famílies benestants de la ciutat. Algunes de les residències, s’asfaltaven el seu petit tros de carrer. Els carrers estaven plens de fang a causa de les obres constants; d’aquí el sobrenom de “Can Fanga” que s’anomena avui dia als barcelonins.
P.G núm. 11-antic Palau Samà
Palau Samà
L’any 1935 s’enderroca l’edifici. Obres interrompudes durant la Guerra Civil. L’any 1942 es construeix el “Banco Vitalicio”, d’arquitectura d’estil franquista. Sent el primer gratacel de la ciutat – 21 plantes – fins a mitjans dels anys 70.
Sols queda com a testimoni, de l’antiga Casa Samà, la Font de marbre que estava situada a l’entrada i que es conserva dins de l’actual botiga de moda.
Palau Marset, Passeig de Gràcia, 13. Obra de Tiberi Sabater i Carné l’any 1887, projecta un edifici de tres pisos l’alçada a quatre vents envoltada de jardins, d’estil eclèctic, d’aire afrancesat on sobresortia l’escalinata central que donava entrada al saló principal, com a residència unifamiliar particular de Frederic Marset.
Palau Marset
Font Wallace enfront del palau Marset
L’any 1934 es va transformar com a teatre, conservant la façana original, i l’any 1960 finalment convertit en el cinema “Comedia”.
La construcció de l’hotel “Avenida Palace”, i la reconstrucció de la sala de cinema van ser els causants de la desaparició dels jardins. Malauradament, l’actual cinema i l’antiga sala amb llotges i una potent façana clàssica exterior va tancar les portes (14 gener 2024).
Una de les dotze fonts Wallace, que es varen instal.lar a la Ciutat, amb motiu de l’Exposició Universal de 1888.
Casa Vidal Ribas – passeig de Gràcia, 19 (1863-1960), Palauet neoclàssic amb planta baixa i dos pisos. Una de les primeres construccions del passeig. Era un edifici als quatre vents i amb un jardí a la part posterior. L’any 1932 s’instal·la la seu de la Lliga Regionalista. S’enderroca en els anys 1960’s, i l’any 1963 es construeix el “Banco Exterior de España”.
Casa Vidal Ribas
Xalet Ortembach 1934
Xalet de Cèsar Ortembach i Janer: 1899-1950’s, conegut aristòcrata.
Coneguda foto d’un ramat a la cruïlla Diputació – Passeig de Gràcia, amb el xalet al fons – 1920’s Foto: Diputació de Barcelona Frederic Juandó
El xalet era d’estil renaixentista francès i tenia tres alçades: semisoterrani, planta baixa i pis principal. A la façana hi destacava una elegant tribuna arrodonida situada en un del vèrtex i coronada per un cupulí. La finca era just al costat de la Casa Vidal Ribas (número 19 del passeig de Gràcia) i, com s’ha dit, feia cantonada amb el carrer Diputació, que acabava de ser obert uns quants anys abans provocant l’enderroc de les cases veïnes que obstruïen el pas del carrer.
Avui els dos edificis son seu de la “Borsa de Barcelona”.
Imatge de la Casa Vidal Ribas i del Xalet Cèsar Ortembach quan hi havia les oficines del Barça – 1930’s. Fotos: Josep Branguli.
Edifici de la Unió i el Fènix
L’au Fènix
Edifici de la Unió i el Fènix, passeig de Gràcia, 21. Majestuós edifici de planta baixa i sis pisos, situat estratègicament en el xamfrà, d’estructura semicircular, amb una gran cúpula, coronada per un jove despullat damunt de la mitològica au Fènix.
Obre d’Eusebi Bona i Puig, i escultures de Frederic Marès de l’any 1927/1931. És edifici protegit – Bé Cultural d’Interès Local.
Amb un jardí en el pati interior, una font central, umbracle i terrassa de més de 300 metres quadrats. Edifici situat enfront del luxós hotel Mandarin, dins de l’anomenat Quadrat d’Or i molt a prop de la Mansana de la Discòrdia, del modernisme daurat burgès.
Casa Malagrida
Casa Malagrida, núm. 27. Palauet unifamiliar i joia d’estil modernista, dissenyada entre el 1905 i el 1908, que va fer construir la família Malagrida, dedicada al món tèxtil, amb façana de grans finestrals, gran tribuna, cúpula senyorial i balcons amb baranes de ferro que són una autèntica meravella, dominant tot el Passeig. Revestida de marbres, fusteries nobles i vidrieres emplomades, marqueteria, sostres i acabats modernistes. Vuit habitacions, quatre suites, despatx, biblioteca, amplis salons, cuina i completament equipada d’altres serveis. A més espaiós pàrquing que dona cabuda a quatre cotxes, amb ascensor que trasllada els vehicles des del soterrani a l’exterior per a la Rambla de Catalunya.
Cases de la Vídua Galofré: Passeig de Gràcia núm. 29 – 33 (1867-1913). Cases projectades l’any 1867 per l’arquitecte Antoni Valls i Galí, davant la Casa Lleó Morera. Eren quatre cases adossades, amb jardí davanter, i amb la planta baixa aixecada per sobre del nivell del carrer, estil anglès, donant llum als soterranis.
Avui l’ocupant dos edificis de diferent alçada i el que fa cantonada, amb el carrer Consell de Cent núm. 33, estava destinat a les Escoles de les Dames Negres, projectat per l’arquitecte Sagnier entre 1913 i 1916. Anys més tard es van afegir dos pisos, procurant respectar elements de l’edifici original. Avui l’ocupa un aparthotel Safestay.
Cases adossades – Anys 1880’s
A l’esquerra: la cúpula de la Casa Malagrida núm. 27 – en els núm. 29 i 31 hi havia les antigues Cases Vídua Galofré, i a la cantonada, en el núm. 33 l’antic edifici de les Escoles de les Dames Negres.
Quan el preu del pam quadrat a tot l’Eixample va començar a pujar com l’escuma, molts dels propietaris varen decidir enderrocar els palauets, i aixecar edificis de pisos, en règim de lloguer, i ells es reservaren el principal, que sense dubte era el més gran, luxós i millor decorat, amb tribunes i grans finestrals.
L’especulació i el rendiment dels diners sempre fou, és i serà prioritari.
Documentació: Apunts i comentaris extrets de la visita efectuada amb la guia local Srta. Alba del centre cívic Pere Pruna. – Barcelofília – La Barcelona Oblidada.
Fotografies: pròpies – Barcelofília i de “la Barcelona de antes”.
Agustí Pons Catòlics, comunistes i cia. Intel·lectuals catalans i Guerra Freda Edicions de 1984 (2024)
Agustí Pons
D’antuvi, haig de dir que, obsessionat com sóc perquè els títols d’una obra siguin bons i, sobretot, penetrants, crec que el d’aquest llibre no ho és prou, tot i que potser la combinació de títol i subtítol resulta suficientment informativa del que anem a llegir. Feta aquesta precisió, també penso que l’obra és excel·lent i molt adequada, en els seus continguts, al llarg període que abasta del segle XX: el 1947, dos anys després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, i el 1991, any de dissolució de la Unió Soviètica.
Una època anomenada freda perquè, per fortuna, entre les dues potències dominants, els Estats Units i l’URSS, s’aconseguí evitar uns mals que haguessin estat terrorífics per als humans. Tot i així, l’ambient era prou escalfat: la revolta d’Hongria (1956), la Primavera de Praga (1968), la crisi dels míssils a Cuba (1962), la guerra del Vietnam (1955-1975)… I, enmig de tot això, el paper de les tendències sobretot progressistes a l’interior de cada país. Concretat a Catalunya, singularment, en l’evolució del sector més innovador del catolicisme -a l’empara del Concili Vaticà II- i la lluita del comunisme que acabaria esdevenint, en bona part, eurocomunisme, amb l’aportació singular del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)
La Primavera de Praga, un dels escenaris decisius de la Guerra Freda
Dos àmbits que van saber establir punts de contacte, a partir del lema d’un dels referents de l’època, Alfonso Carlos Comín: “Cristianos en el Partido, comunistas en la Iglesia” Ed. Laia, 1977. Aquesta conjunció i molts altres aspectes d’interès els explica molt bé el conegut periodista i escriptor Agustí Pons , autor, entre altres obres, de les biografies de Joan Triadú, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Nèstor Luján, Raimon Noguera i Salvador Espriu. I cal fer notar que Pons dedica el seu llibre a la figura d’Ángel Pestaña, un dirigent anarcosindicalista que l’any 1920 va anar a Moscou i no va entendre’ns amb els dirigents comunistes.
He parlat de Comín, però pel llibre també desfilen altres intel·lectuals essencials de l’època: el filòsof Manuel Sacristán, l’escriptor i polític Jordi Solé Tura, l’editor i escriptor Xavier Folch, l’escriptora Teresa Pàmies, l’escriptor Manual Vázquez Montalbán, el poeta Francesc Vallverdú… Tots ells i elles vinculats al PSUC, un partit que en aquells anys era, sobretot, “el partit”, també com a principal impulsor de l’Assemblea de Catalunya. Hi apareixen igualment els anomenats “companys de viatge” dels anteriors, com Josep Maria Castellet, Ricard Salvat, Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joaquim Molas o Antoni Tàpies, a més d’altres referents, com Joan Triadú.
Josep BenetJ.M.CastelletM. SacristanAlfonso Carlos Comín
En definitiva, ni el nostre país ni l’Estat espanyol podien quedar al marge de la Guerra Freda. És ben clar que la prolongació de la dictadura franquista es correspon, en gran mesura, amb les necessitats logístiques i militars dels Estats Units i els seus aliats europeus. En l’àmbit de la cultura, les dues potències guanyadores de la Segona Guerra Mundial van intentar influir en el món convuls de l’època mitjançant, singularment, dues organitzacions internacionals d’escriptors: el Congrés per a la Llibertat de la Cultura pel que fa als EUA i el Consell Mundial de la Pau en relació a l’URSS.
L’ombra allargada de Lenin
L’autor comença parlant de Vladímir Ílitx Lenin perquè és ben clar que, amb ell -i a partir de la doctrina de Marx-, el comunisme començà a influir decisivament en la marxa del món. Però passarien els anys i també quedaria clar que considerar-se marxista no volia dir, necessàriament, ni ser ben bé comunista -tot i les singulars posicions els euros- ni donar suport al règim soviètic, malgrat haver-hi referents que mai van abjurar d’aquest suport.
A Catalunya, l’evolució del PSUC, l’herència del qual, a partir d’uns quants canvis, han assumit els Comuns, es relliga també amb la trajectòria dels catòlics més avançats -o cristians, com jo prefereixo dir-ne-, tot i que aquests, actualment, hagin perdut pistonada. Queda lluny, posem per cas, l’exemple de Josep Benet, que havia militat a Unió Democràtica i els darrers anys de la seva vida s’aproximà al PSUC. I és que ja no som als temps de la Caputxinada (1966) ni de la Tancada d’Intel·lectuals a Montserrat (1970). I encara sort del pontificat reformista -no pas revolucionari- del papa Francesc.
En definitiva, Catòlics, comunistes i cia. és una obra molt interessant, que ens remet a un passat proper que ha conformat, en una mesura important i ben significativa, les nostres vides.
La Mennulara, de Simonetta Agnello Hornby, ens torna, un segle després, a la Sicília del Gatopardo: aquí segueixen els senyors i els criats, i, al seu voltant, la gent que, temorosa, xiuxiueja sense parar i creu saber «tota la veritat». Però els temps han canviat, i aquesta gent no tem tant els poderosos d’abans com aquesta nova llei del silenci que s’imposa quan treu el cap la fugissera presència de la màfia. Introduint-se en aquest ambient, Agnello Hornby ha convertit la seva primera novel·la en tot un esdeveniment literari a Itàlia, i ha obtingut el reconeixement immediat dels lectors, la crítica i altres escriptors.
El 23 de setembre de 1963, al poble sicilià de Roccacolomba, mor la Mennulara, així cridada per haver estat en la seva infantesa una bella recollidora d’ametlles. La resta de la seva vida, fins al dia mateix de la seva mort, la va dedicar a servir amb lleialtat als acabalats senyors Alfallipe. Però cóm s’explica que amb el temps esdevingués administradora dels béns dels seus amos? I per què aquests es resisteixen al principi a complir les seves últimes voluntats? Al poble no triguen a deslligar-se les xafarderies: uns la maleeixen, altres la veneren. Com a peces d’un trencaclosques, les veus van donant forma a la imatge fragmentada de la Mennulara, per compondre a poc a poc l’esplèndid retrat d’una dona inoblidable. I mentre es desvetlla el misteri que l’envolta, la seva figura emergeix, poderosa, en un univers rural i opressiu, en aparença immòbil, on lluiten un passat que es resisteix a morir i una modernitat que mai no acaba d’arribar.
Història brillant, explicada des de dins. Per a incondicionals de la palpitant Itàlia profunda, que ja no ho és tant, afortunadament, o no?
Un viatge l’any passat per anar a veure l’antològica de Vermeer al Rijkmuseum d’Amsterdam, em va donar l’oportunitat de conéixer aquesta autora. A la pregunta, o afirmació, sobre la meva total desconeixença d’autors actuals del Països Baixos, em van posar al davant una autora versàtil, però que explica un temps i uns llocs que sempre m’han agradat, que sovint m’hi capbusso quan necessito desesperadament moments de bellesa i intimitat. El segle XVII flamenc, com el XVI italià.
Simone Van Der Vlugt, versàtil perquè, com altres autors, conrea gèneres diversos, a part del que a mi m’ha interessat: la novel·la juvenil i el thriller, és poc coneguda a casa nostra, però traduïda com perquè l’hagi pogut llegir en tres de les seves “novel·les històriques”, com tan desafortunadament en diuen ara. Ella el que fa és recrear, explicar, posar llum a uns fets, una època o unes circumstàncies, fet pel qual s’ha de saber molta història, sobretot cultural i de la vida privada, com van fer els grans Duby i Ariès de forma memorable posant llum a uns aspectes mai encara tractats, i que l’editorial Taurus ha reeditat un cop més.
Recollint l’herència de la novel·la victoriana, que tan bé es va explicar a ella mateixa, i com fan tots els que en saben i no pretenen engatussar el lector, ella treballa a partir de valors universals i els reprodueix a la petita escala d’una ciutat, d’una època molt concreta, d’uns oficis, d’unes creences, d’uns costums, d’unes convencions. I així, crea un microcosmos carregat de detalls, que et permeten entrar-hi i gaudir de l’essència d’aquell món quasi domèstic i vital, de formes de vida que han configurat un relat que ha arribat fins els nostres dies, i que a alguns ens segueix lligant a certes lectures.
Devot com sóc de la cançó melòdica de caire romàntic-entre molts altres gèneres musicals-, no havia anat encara mai a escoltar un dels meus ídols, el famós italià del sud -també albanès d’adopció- que és Al Bano http://www.albanocarrisi.eu/, i em creia que, als seus 80 anys, seria difícil que tornés a Barcelona, on va actuar, la darrera vegada, en fa deu. Per això, quan em van dir que venia aquest dia de Sant Josep, vaig córrer a comprar l’entrada. Vaig pensar: “O ara, o mai!”. I no serà, precisament, per la salut d’Albano Carrisi, el seu nom com a ciutadà, que demostra que musicalment, físicament i anímicament es troba en plenes facultats.
Amb una banda formada a base de piano, violí, guitarra, baix i bateria, i amb l’acompanyament de dues noies que feien a voltes de coristes i a voltes de dansarines, el concert, en un TeatreColiseumhttps://www.balanaenviu.com/teatre/teatre-coliseum totalment ple, va adquirir, des dels compassos inicials, una força impressionant. Al Bano, un tenor dotat del millor esperit romàntic, demostra que, als seus anys, no solament sap moure’s per l’escenari, sinó que conserva tota la potència de la seva gran veu, una veuarra, com se sol dir. No és estrany que, durant set dècades, hagi venut més de 165 milions de discos a tot el món.
Un dels temes que interpreta el de la Puglia, que va projectar-se inicialment des de Milà, és l’emblemàtic Caruso, de Lucio Dalla. Doncs bé, n’he escoltat totes les versions que he trobat i ningú la canta millor que Al Bano, començant pels famosos tenors Luciano Pavarotti i Andrea Bocelli, i seguint per cantants coneguts com Adamo, Julio Iglesias o la belga-canadenca Lara Fabian, a més del propi Dalla. Creieu-me, no hi ha color…
Al Bano Carrissi: “Caruso”
Força, domini i empatia
Però la força d’Al Bano no és solament la veu. És l’esperit romàntic, el domini de l’escena, l’empatia amb el públic. Dedicat en part, durant els darrers anys, a la criança i venda de vins, el celebrat Albano Carrisi també ha passat, a la vida, per un estat d’angoixa tan important com la malaurada desaparició, durant anys, de la seva filla Ylenia. La mare era la nordamericana Romina Power, que compartiria força temps amb el cantant els escenaris d’arreu del món. Precisament Al Bano, com a creient que és, havia arribat a dir que, degut a la situació, “sento que Déu m’ha abandonat”. Potser ara la desaparició de la noia ja no li fa un mal tan intens, en la mesura que ha pogut saber que Ylenia, presumptament, s’hauria suïcidat als Estats Units.
Un jove Al Bano amb la seva parella i habitual acompanyant, Romina Power
Abillat amb el seu habitual barret panamà, que li dissimula l’edat, a més de Caruso, i com que la gira actual a l’Estat espanyol es diu “É la mia vita”, el concert es desenvolupà amb temes com el mític Volare que interpretava Domenico Modugno, Mattino, Nostalgia caniglia, Azzurro -en homenatge a Adriano Celentano-, Amanda è libera, Sharazan, Sempre sempre, l’Ave Maria de Bach, Felicità… En fi, dues hores i mitja -també amb les breus intervencions del fill Yari i la filla Jasmine- per tal de posar-nos a l’abast tota una vida d’èxits que, és evident, perdurarà en el temps.
Ara, el 18 de maig, tinc previst d’anar a sentir -en aquest cas, per tercera vegada- Adamo al Palau de la Música, en el marc del Festival Mil·leni. Ai, l’esperit romàntic!
Concert organitzat en el marc del festival Barnasants. Centre Artesà Tradicionàrius (Barcelona
10 de març del 2024
Arribo al recinte del Tradicionàrius, a Gràcia http://www.tradicionarius.cat/, i em trobo en una situació insòlita: no hi ha seients per desig de l’artista, que prefereix que la gent seguim la seva actuació a peu dret. Amb tants concerts als quals he assistit, no recordo que això sigui habitual. I encara sort que només es tracta de cadires a retirar. I encara sort que em deixen seure al fons de la sala, tot i que, de tant en tant, m’haig d’aixecar si vull veure l’escenari, perquè pràcticament tothom està a peu dret…
Alidé SansAlidé Sans
Tot i així, la circumstància té sentit. La cantant aranesa Alidé Sanshttps://www.alidesans.com/ vol que vibrem al ritme de la seva música, d’arrel tradicional però passada pel sedàs de la modernitat. Amb ella com a veu principal, a més de tocar la guitarra i l’acordió diatònic. I amb una banda que completen Gerard Farré (teclats), Virgínia Borràs (guitarra elèctrica), Pol Alonso (percussió) i Núria Llobet (violí elèctric). Tots els components del conjunt, excepte el percussionista, fan també veus, perquè en el projecte musical de l’Alidé és molt important el cant polifònic.
Una sonoritat potent, doncs, enmig de la qual la protagonista, amb la calidesa de la seva veu, és evident que s’hi troba ben còmoda. L’objectiu del concert és presentar el seu tercer disc, Arraïtz (arrel), editat per Dmusical https://www.youtube.com/c/Dmusicalcat/playlists.
La producció es titula així perquè, per primera vegada, Alidé Sans no ha gravat composicions pròpies, sinó temes de tradició oral. Per tal de fer-se’ls seus, ha recorregut tot el territori d’Occitània per actuar a festivals i altres espais de trobada. A partir d’un patrimoni cultural molt ric que ara es projecta, amb eficàcia, a les generacions més joves.
Guitarres distorsionades i efectes vocals
Els temes del disc, per tant, ens remeten a la tradició, però la seva sonoritat és innovadora, amb guitarres distorsionades i efectes vocals. El concert al Tradicionàrius ho va reflectir prou bé, i el públic, com diem a peu dret, quedaria molt complagut, en una vetllada d’un vespre de diumenge per tornar ben content a casa. Temes com Eth gòi,Ara montanha o Eth riu són exemples ben representatius d’aquest impuls.
Tot plegat mostra que les arrels d’Alidé Sans són ben sòlides, com a filla del polític i activista cultural Jusèp Loís Sans Socasau i la cantant Lúcia Mas. A més, l’Alidé és, des de l’any passat, l’alcaldessa de Bausen, un petit poble aranès amb uns 70 habitants censats, en què un equip de tres dones coordina l’assemblea veïnal. Democràcia de base, en defintiva, amb vocació de participació i transparència.
BausenBausen
I, en tot aquest marc, no podia faltar-hi la col·laboració del CAOC (Cercle d’Agermanament Occitano-Català) https://caoc.cat/ en la difusió del concert i del disc. L’occitanisme, entre nosaltres, no deixa de ser una activitat minoritària, però no per això ben viva, i des de l’Aran molt representativa de tradicions ancestrals, realitats de present i aspiracions de futur.
Imatge principal: La càrrega, també coneguda com a Barcelona 1902 de Ramon Casas entre 1899 i 1902 a Barcelona i que actualment està exposada al Museu de la Garrotxa d’Olot. Casas es va inspirar en les detencions d’anarquistes després de l’atemptat del carrer dels Canvis Nous a Barcelona contra la processó del Corpus, el 7 de juny de 1896, i que va culminar en el Procés de Montjuïc.
“La violència no és una força atàvica pròpia de pobles primitius sinó que és un factor que creix i s’accelera amb la industrialització, la urbanització i la modernitat en general. Catalunya, com a societat moderna és també una societat violenta, com ho és tot Europa. No eren els alemanys durant el primer terç del segle XX, la societat amb més formació científica i filosòfica d’Europa? No van ser els nazis, el grup social més violent?”. Jordi Casassas, catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona, ens feu aquestes reflexions en el marc de la presentació del curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930).
La Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès ha programat aquest curs Aula Ateneu que dirigeix Jordi Roca Vernet, doctor en Història (UAB), professor agregat de la UB i coordinador del Màster d’Història Contemporània i Món Actual (UB). Joan Solé Camardons, ponent de la Secció d’Història és el coordinador tècnic i contacte entre l’alumnat i els serveis administratius de l’Ateneu Barcelonès.
El curs Revolta, Guerra i Revolució a la Catalunya contemporània (1808-1930) té per objecte l’anàlisi i interpretació dels principals fenòmens col·lectius que irrompen sovint d’una manera violenta i dramàtica a la societat catalana contemporània en forma de revolta, de guerra o de revolució. Els tres conceptes no tenen una única definició historiogràfica i el mateix terme pot adquirir diversos significats. Tot i així, aquests esdeveniments rupturistes i/o violents condicionen el desenvolupament de la societat, l’Estat i la nació.
Aquest curs Aula Ateneu consta de vuit sessions que descriuen i expliquen els principals esdeveniments emmarcats en el període històric corresponent. Cada sessió consta d’un apartat de context històric, una cronologia i a continuació una descripció del fenomen que expliqui també les causes, les conseqüències i els actors principals individuals o col·lectius. El curs té una periodicitat setmanal, del 3 d’abril al 29 de maig, matí d’11 a 13 h. El preu és de 60 € per als socis de l’Ateneu i de 120 € per als no socis.
Jordi Roca Vernet presentà les vuit sessions o períodes històrics, tot comentant vuit imatges que il·lustren cada període. Els textos són del ponent respectiu de cada sessió.
Guerra del Francès o l’esclat de la Revolució Liberal (1808-1823)
Dimecres 3 d’abril, 11-13 h. Ponent: Jordi Roca Vernet, historiador, professor agregat de la Universitat de Barcelona i director del curs.
Tracta de la primera etapa de la Revolució Liberal a Catalunya que mostren com els orígens del liberalisme a Catalunya es troben en la crisi política de la monarquia desencadenada arran de la Guerra del Francès. L’esclat de la guerra provocà que la violència afectés tant a les autoritats establertes d’una societat en crisi com a les noves autoritats napoleòniques. Sorgí un nou règim polític basat en la legitimitat de les juntes i un procés constituent. Després, amb el pronunciament de 1820 i la proclamació de la Constitució de 1812, s’accelerà el ritme polític, provocant una ruptura política en clau social i cultural.
Els liberals empraren els seus coneixement sobre història i constitucions catalanes per interpretar la Constitució, fet que va permetre el desenvolupament de propostes polítiques liberals ben diferenciades. Durant el Trienni Liberal les principals ciutats catalanes del litoral es convertiren en un terreny fèrtil per a unes transformacions revolucionàries d’un abast inaudit, que toparen amb les resistències de les zones més empobrides de l’interior de Catalunya i suscitaren una guerra civil.
El ressò dels canvis s’estengué per Europa i Amèrica despertant l’interès de liberals d’arreu per participar en aquell moment revolucionari. La por del contagi revolucionari arribà a centre Europa i en particular a França, que impulsà la invasió de la monarquia per restaurar el poder de Ferran VII, establint una monarquia típica de la Restauració. La invasió de les tropes franceses donà continuïtat a la guerra civil, que assolí unes cotes de violència extraordinària. Els eclesiàstics tingueren un protagonisme destacat ja que foren víctimes i botxins, i s’inicià un martirologi que connectava amb els màrtirs eclesiàstics morts durant la Guerra del Francès. S’havia iniciat així una guerra cultural que dividia la societat catalana, però que compartien la voluntat de mobilitzar la població contra els seus enemics, i ho feren emprant els mateixos recursos.
Assalt al palau de la Inquisició, Barcelona 1820. Destrucció de la Inquisició a Barcelona, H. Lecomte. 1820. Arxiu Història Ciutat de Barcelona
Revolució o bullanga? Violències populars durant la Guerra Carlina (1833-1840)
Dimecres 10 d’abril, 11-13 h. Ponent: Pep Rueda Sabala, historiador i investigador (UB)
El 25 de juliol de 1835 una massa enfurismada, conformada per individus de les classes populars de Barcelona, sortí de la plaça de toros d’El Torín a crits de «Mueran los frailes!», donant peu a la voràgine insurreccional de violència anticlerical, antifiscal, antisenyorial i luddita coneguda com les bullangues de Barcelona (1835-1837).
Una desena de revoltes què, precedides i acompanyades per aixecaments com la matança de frares de Madrid (1834), els motins anticlericals de Saragossa (1835) i els sollevaments de Reus, Poblet i -entre altres poblacions- Santes Creus (1835), il·lustren l’agitació politicosocial d’una dècada, la de 1830, únicament comparable al període 1930-1940. Per a comprendre-la, en aquesta sessió analitzarem la Primera Guerra Carlina (1833-1839/40) en la seva dimensió política i cultural, posant especial èmfasi en l’estudi dels discursos i les eines d’aquests per a propagar-se. Tot, a través d’una pregunta, eren revolucionàries les bullangues?
“La patuleia” Bullanga del 5 d’agost del 1835, de Josep Arrau i Barba. MHB
El quadre representa els fets esdevinguts a la Rambla durant la bullanga del 5 d’agost de 1835: l’arrossegament del cadàver del mariscal Pere Nolasc Bassa i la seva crema en la foguera feta amb els papers de l’arxiu de la delegació de policia. Una part important dels revoltats eren estibadors del port i així ho reflecteix la seva indumentària. Van armats amb pistoles, fusells i sabres. Un personatge amb indumentària burgesa intenta plantar cara. A l’esquerra, un gos famolenc. Ambientació nocturna.
El zenit de la Revolució Liberal o la Jamància 1843
Dimecres 17 d’abril, 11-13 h. Ponent: Núria Miquel Magrinyà, historiadora i investigadora (Universitat de Barcelona)
La Jamància és el darrer episodi de la Revolució Liberal a Catalunya i el més radical pel que fa al a la ruptura amb l’autoritat governamental. Com a tal, fou el resultat de la resta d’experiències revolucionàries de la primera meitat del segle XIX —especialment les bullangues del període 1835-1842—, però també de la repressió i persecució del liberalisme que aquestes havien desencadenat.
La tardor de 1843, el progressisme barceloní endegà una alternativa en la construcció de l’Estat liberal, que passava per una organització del poder més descentralitzada que inclogués una participació més efectiva de les classes populars. Les contínues decepcions dels seus homòlegs a nivell estatal dugueren el progressisme barceloní a refermar-se en la via revolucionària, que es materialitzà entre el setembre i el novembre de 1843, quan es produí un alçament a la ciutat i s’hi formà una junta revolucionària sobirana que trencà, efectivament i institucionalment, amb el poder preestablert.
Text que acompanya la imatge […] “Vista de la Ciutadela atacada por la Jamancia”. “[…] A consecuencia de un plan convinado por la titulada Junta de armamento y de defensa fue atacada la Ciudadela en la madrugada del 6 de Octubre ultimo [1843]. Cerca de dos mil hombres cubrian una estensa linea y hacian continuas descargas aparentando un ataque que era protegido por diez piezas de artillería que jugaban contra dicha fortaleza […]
Política i conflictivitat a la Catalunya de mitjan segle XIX (1844-1859)
Dimecres 24 d’abril, 11-13 h. Ponent: Albert Ghanime, historiador i professor associat (UB)
El període 1844-1859 és un dels períodes menys coneguts de la història contemporània catalana, però és un dels més importants perquè durant aquests anys es van posar les bases l’estat liberal centralista.
La divisió cronològica en etapes polítiques (dècada moderada, bienni progressista, segona etapa moderada) serveix per emmarcar les noves i les velles tensions, derivades de la lenta fi de l’Antic Règim i el crispat infantament del nou model liberal industrialista. En aquest procés juguen un paper cabdal els cops d’estat, els capitans generals, els estats de setge, les limitacions dels drets i de les llibertats ciutadanes, els aixecaments carlins, les vagues obreres, el bandidatge, la criminalitat social, les epidèmies i una efímera revifalla dels somnis colonials.
La Batalla del Pasteral, a la riba del riu Ter a l’altura del poble del Pasteral, en el terme municipal de la Cellera de Ter, fou el principal fet d’armes de la Guerra dels Matiners a Catalunya. La batalla tingué lloc els dies 26 i 27 de gener del 1849 i significà la darrera batalla en la qual participà el líder carlí Ramon Cabrera, que hi fou ferit.
Barcelona en revolució 1868-1873
Dimecres 08 de maig, 11-13h. Ponent: Marició Janué, historiadora i professora agregada (UPF)
El setembre de 1868 un pronunciament a Cadis donà inici a una revolució política a Espanya que deixà pas a un règim respectuós amb les llibertats individuals, i amb un sistema electoral regit pel sufragi universal masculí, inèdit fins al moment. En el moment de la Revolució de 1868, Barcelona era la ciutat més gran d’Espanya després de Madrid, la més important des del punt de vista del desenvolupament econòmic, i la capital de la província més populosa de l’Estat.
La nova circumstància política va permetre l’eclosió de noves publicacions, fulls volanders, bans, fullets polítics, així com una major riquesa política i ideològica de les discussions a les diferents institucions de poder i la generació d’una important documentació entre les diverses autoritats i organismes polítics. Això permet esbrinar, amb una disposició de fonts inusual en etapes anteriors, si hi havia llavors a Catalunya projectes alternatius d’estructuració de l’Estat, quins eren aquests projectes, els seus portaveus i els sectors de la societat catalana que representaven. Així mateix, aprofundir en la caracterització dels polítics que optaren per prendre part en el moviment, en l’anàlisi de l’ideari de les diferents tendències polítiques que el recolzaren, en la representativitat de què uns i altres gaudien en la societat catalana i espanyola i en la seva actitud davant els principals conflictes econòmics, socials i polítics que tenien lloc al Principat.
El Sexenni Revolucionari constitueix un moment clau en què es posen de manifest les creixents contradiccions entre els interessos dels grups socials catalans i la política governamental, que s’anaren aguditzant al llarg del segle XIX. En el fracàs polític en què culminà el període, hi jugà un paper destacat la particular forma “centralista” com s’havia articulat l’Estat liberal espanyol, i les consegüents dificultats d’integració d’una societat “perifèrica” com la catalana, però alhora més desenvolupada econòmicament.
Imatge: Concentració del 21 de febrer de 1873 a la Plaça de Sant Jaume de soldats i civils exigint la proclamació de la República Federal Espanyola. Al fons la façana de la Diputació. De José Luis Pellicer / Bernardo Rico – (8 de marzo de 1873). La Ilustración Española y Americana, núm. 17.
La Revolució de 1909 o la Setmana Tràgica
Dimecres 15 de maig, 11-13 h. Ponent: Josep Pich Mitjana, historiador i catedràtic (UPF)
L’impacte dels esdeveniments que van afectar a bona part de Catalunya entre el 26 de juliol i l’1 d’agost de 1909 van ser tan rellevants que es transformaren en una fita biogràfica, ja que els que els van viure parlaven d’abans i de després de la “setmana tràgica”. Tanmateix, no tothom recordava aquells dies com una tragèdia, negra, penosa o bàrbara, ja que tant per als liberals com per les diferents tendències republicanes i obreristes era una setmana vermella, és a dir, revolucionària, així com també gloriosa, perquè consideraven que era digna de lloança. Alguns, com els redactors del setmanari humorístic Papitu, afirmaven que van ser uns dies alegres, ja que davant de la impossibilitat de sortir de casa, especialment a la ciutat de Barcelona, s’hauria incrementat la natalitat.
El conflicte es va iniciar amb una vaga general en contra de la guerra que enfrontava les tropes espanyoles amb les cabiles –l’organització tribal dels pobles del Rif– dels voltants de Melilla. Els esdeveniments de la darrera setmana de juliol de 1909 es van transformar en algunes llocs de Catalunya en un moviment anticlerical, però també en un intent de revolució republicana. Autors vinculats a opcions ideològiques molt dispars, com l’anarquista Leopoldo Bonafulla –pseudònim que ocultava Joan Baptista Esteve–, el socialista Josep Compasada, el periodista de tendència liberal José Brissa, el reaccionari, antic rector de la Universitat d’Oñate, Modesto H. Villaescusa qualificaven aquells esdeveniments de revolucionaris.
Que els coneguem majoritàriament com a “Setmana tràgica”, possiblement, es deu a l’estudi de Josep Benet sobre el poeta Joan Maragall de 1963 titulat: Maragall i la Setmana Tràgica, i la magnífica investigació de la professora nord-americana Joan Connelly Ullman, The Tragic Week: a study of Anti-Clericalism in Spain de 1968. De fet, la darrera setmana de juliol de 1909 és un referent de la història política espanyola del segle XX, en què s’entrecreuen política colonial i moviment antiimperialista, la pugna entre clericals i anticlericals, el fracàs del projecte de Maura de regenerar el sistema polític de la Restauració o règim del 76 i l’intent de revolució republicana més rellevant fins a la proclamació de la segona República el 14 d’abril de 1931; una revolució republicana que, en certa manera, ha estat infravalorada per la historiografia.
La vaga en contra de la guerra es va transformar en algunes poblacions catalanes en un moviment anticlerical més interessat en la destrucció d’edificis i símbols catòlics que en l’assassinat dels religiosos/es. En canvi, durant la Guerra Civil, van atacar tant els edificis i els símbols, com a les persones.
Els principals líders republicans barcelonins es van negar a encapçalar-ho. La seva negativa a liderar el moviment revolucionari ha generat diverses interpretacions. Els republicans lerrouxistes eren el principal partit entre el proletariat barceloní i Joan Connelly Ullman defensa la tesi que els seus principals dirigents haurien optat per transformar la vaga general en una rebel·lió anticlerical, per evitar l’inici d’una veritable revolució que podia resultar molt perillosa per als seus interessos, si no triomfava. En canvi, Josep Benet, Joaquim Romero-Maura o Joan Baptista Culla sostenen que els organitzadors de la vaga general van buscar el suport dels lerrouxistes, però aquests, de la mateixa manera que van fer els republicans catalanistes, no van voler assumir la responsabilitat de dirigir el moviment revolucionari, de manera que la vaga general es va transformar en un moviment acèfal i caòtic, en què va esclatar el moviment anticlerical. En canvi, la recerca que vaig dur a terme, conjuntament amb David Martínez Fiol, remarca la rellevància de l’intent fracassat de revolució republicana.
El rastre de les destruccions, és a dir, les ferides físiques de la revolució fracassada de 1909 van desaparèixer ràpidament, ja que els edificis incendiats van ser reparats i/o reconstruïts, així com les vies del ferrocarril, les línies telegràfiques, els paviments arrencats i la il·luminació pública destruïda. Els detinguts van acabar sent indultats i els cinc executats van caure en l’oblit, excepte el pedagog i dirigent revolucionari Francesc Ferrer i Guàrdia. Les ferides gangrenades van ser les doctrinals, ja que el moviment anticlerical i revolucionari, així com la seva posterior repressió van impulsar, tant entre les esquerres revolucionàries com a les dretes reaccionàries, discursos excloents, maniqueus i autocomplaents que únicament eren realitzables amb l’eliminació dels seus respectius rivals. En definitiva, la revolució de juliol, va ser l’intent més rellevant de proclamar la República abans que la tornessin a instaurar el 14 d’abril de 1931, alhora que, possiblement, va ser el primer gran avís de la guerra civil que es va iniciar vint-i-set anys més tard.
Manifestació a l’Arc del Triomf a Barcelona per a demanar la llibertat i justícia per als detinguts de la “Setmana tràgica de 1909” Font: Wikipedia Commons
La Vaga de la Canadenca 1919
Dimarts 21 de maig, 11-13 h. Ponent: Teresa Abelló Güell, historiadora i professora titular (UB)
A finals de març de 1919, Barcelona va quedar paralitzada per la vaga dels treballador de l’empresa Barcelona Traction, Light and Power, coneguda popularment com La Canadenca, la principal proveïdora d’electricitat a la ciutat i bona part de de les poblacions veïnes. Si van dilucidar moltes coses: condicions laborals, el paper dels sindicats recent reestructurats com agents socials, etc. A la fi, el conflicte va afectar milers de treballadors i va ser la mobilització obrera més important de les que s’havien produït fins aquell moment a l’estat espanyol. Al llarg de la sessió parlarem de: a) de l’enfortiment de l’obrerisme i l’aire revolucionari que es respirava aquells anys; afavorits per factors de naturalesa tant externa (la revolució russa i l’onada d’agitació que commogué Europa després de la primera Guerra Mundial) com interna (crisi de l’Estat monàrquic constitucional definitivament oberta el 1917); b) la dinàmica de la vaga; i c) els resultats contraposats, que van culminar amb la consecució jornada de vuit hores i l’enfrontament social.
Imatge: La Huelga de Barcelona, 14 marzo 1919, Nuevo Mundo, El fets de Prats de Molló (1926)
El fets de Prats de Molló (1926)
Dimecres 29 de maig, 11-13 h. Ponent: Giovanni C. Cattini, historiador i professor agregat de la Universitat de Barcelona
Un dels fets més emblemàtics de la història contemporània de Catalunya és l’intent de revolta armada que protagonitzà Francesc Macià en la tardor de 1926. El seu objectiu era alliberar Catalunya per tal de proclamar la independència i, de pas, afavorir la caiguda també de la dictadura de Primo de Rivera. La seva detenció a Prats de Molló per la Gendarmerie francesa, amb uns 120 militants independentistes, desencadenà una campanya internacional de gran ressò. Aquesta projecció mundial de la causa catalana beneficià el lideratge de Macià i del seu projecte polític tant en l’oposició catalanista a la dictadura com a la més àmplia de l’antiprimoriverisme espanyol. En la sessió també hi haurà espai per la descripció dels esdeveniments en el seu context internacional així com per la reflexió sobre l’estat de la qüestió bibliogràfica i interpretativa d’aquells esdeveniments.
Imatge: Macià amb l’advocat Torrès a punt d’anar-se’n de París (Départ du coronel Macia, près de lui Maître Torrès. À la gare du Nord el 23 de març de 1927). Autor: Agence de Presse Meurisse; Font: Bibliothèque nationale de France
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.