“Kalifat” estructura la seva narrativa en base a tres línees principals que trascorrren en paral·lel durant gairebé tota la temporada. La trama principal té lloc a Rakka i té com a protagonista a Pervin, la jove sueca que s’ha unit a les files d’Estat Islàmic per amor al seu marit Husam que, després de radicalitzar-se a Suècia, va decidir deixar-ho tot i lluitar en la Yihad Islàmica. Pervin està molt desesperada al comprovar que ha sigut enganyada amb tota una sèrie de promeses de viure al paradís, per acabar vivint en una barraca i només vol tornar al seu país per a que el seu bebé Latifa pugui crèixer en unes altres condicions. És a través dels ulls de Pervin que coneixem molts de les costums que han de guardar les dones de Rakka i que fan de la seva vida un infern..
En paral·lel tenin a Fàtima, una agent d’orígen bosni que no dubta en utilitzar la desesperació de Pervin per convertir-la en una informadora, tant per obtenir informació priviliegiada sobre els terroristes que planegen atacs a Suècia, com per a millorar la seva pròpia situació dins els Serveis d’Intel·ligència suecs. No dubta a l’hora de manipular i utilitzar a la pobre Pervin.
La tercera línea està protagonitzada por Ibbe, un professor auxiliar en un institut d’un barri d’immigrants d’Estocolm, que utilitza aquesta tapadora per a captar joves musulmans, per poder adoctrinar-los i radicalitzar-los amb tot tipus d’intoxicació informativa, a fi de convèncer’ls de que ho deixin tot i s’uneixin a la causa. .
Som testimonis de com Ibbe capta a diferents nois i noies, amb l’habilitat de dir a cada una d’aquestes persones el que volen escoltar i convèncer’ls de que han estat enganyats tota la seva vida i que la ruta islàmica és l’únic camí correcte. El seu contacte amb les germanes Sulle i Lisha ens permet conèixer la radicalització en el sí d’una família d’origen jordà de musulmans moderats i allunyats del talibanisme amb el que estan adoctrinant a les seves filles.
Tots els personatges de “Kalifat” busquen la redempció personal d’uns erros comesos en el passat que estan tenint unes gravíssimes consequències en les seves vides actuals. ‘Kalifat’ té un ritme trepidant que provoca una tensió permanent en l’espectador davant les atrocitats que està veient a la pantalla i, sobretot, perquè disposa de la informació privilegiada de saber el que passa en cada moment a tots els llocs, quelcom que no tenen els personatjes de la història que estan immersos en els seus petits mons particulars.
‘Kalifat’ té l’encert de no ficar a tots els musulamns en el mateix sac de fonamentalisme i ens monstra una variada gamma de matiços que corresponen a les diferents formes de seguir els preceptes islàmics i que són imprescindibles per poder contrastar les actituds talibans amb les de la majoria de la població musulmana.
No és una sèrie d’entreteniment, deixa un regust molt amarg, però ajuda a conèixer una situació actual i preocupant i sovint desconeguda.
Agents internacionals encoberts del servei d’intel.ligència israelià juntament amb gent del poble etíop, utilitzant un antic hotel com a refugi i punt de concentració per acollir a milers de refugiats jueus negres d’Etiòpia, per traslladar-los a un món millor.
La pel.lícula es basa en fets reals, i es fa servir la reobertura d’un atrotinat hotel turístic abandonat en la costa de Sudan, per camuflar tota l’operació de fugida, d’éssers rescatats de la guerra civil, de les penúries i matances ètniques i religioses, i ser traslladats a Israel.
Dins de la improvisació i poca planifició estratègica de l’operació va ser tot un èxit, capaç d’alliberar a milers de refugitas d’una mort segura. Varen haver de patir persecucions i recorrer centenars de quilòmetres a través del desert, amb moltíssimes baixes, fins a poder ser traslladats, finalment en avió o vaixell fins a Israel. Els fets es remunten a més de quaranta anys, i el que la pel.lícula ens vol transmetre és que l’espectador agafi consciència sobre la dimensió del desastre humanitari dels refugiats en general, i dels jueus negres etíops en particular.
Avui dia aquesta comunitat i els seus descendents, tot i estar establerts dins de l’estat d’Israel, encara no estan ben integrats ni reconeguts dins de la comunitat jueva. Es consideren marginats, patint fortes discriminacions racials i suportant freqüentment violències policials.
La crítica menciona que la pel.lícula no aconsegueix treure tot el suc a la potent història real del que realment va succeir, i ens ofereix millors intencions que resultats. Així i tot, penso que és recomanable.
El llibre que us comento avui és basa en un edifici real que va ser construït el 1934 al centre de El Caire per un milionari armeni. En un principi, l’immoble va ser habitat per personatges de l’antiga classe dominant (anglesos, aristòcrates egipcis i milionaris jueus). Amb la revolució de Nasser, els membres de la burgesia militar i política van passar a ser els nous ocupants. De mica en mica, els trasters del terrat es van anar convertint en habitatges improvisats pels porters, criats i pagesos nouvinguts a la ciutat.
La novel·la transcorre centrada en aquest habitatge i en les vides de molts personatges que hi viuen. És descriuen els afanys, les riqueses i les misèries, la bellesa i la maldat, tots els mals i els temes considerats tabú que conformen el mosaic de la societat egípcia. El fanatisme de Taha, l’homosexualitat de Hatim, l’abús dels amos amb Butheina, el poder del Gran Home, la riquesa d’Azzam i la decadència del passat aristocràtic de Zaki. S’explica així a través de l’edifici la via destructiva del país. Històries d’amor, d’homosexualitat, de corrupció, fonamentalisme, etc., temes que reflecteixen la diversitat social de la capital egípcia.
Comentari
Aquest llibre va ser publicat l’any 2002 i durant quatre anys va ser la novel·la més llegida en el món àrab. La traducció catalana és del 2007 en la col·lecció Mirmanda d’edicions 1984. Fa dos anys, el mateix editor el treu en una edició de butxaca (320 pàgines i 9 €) en un format de lectura molt còmoda. El 2006 es va adaptar al cinema i la pel·lícula està protagonitzada pels actors més populars del cinema egipci. La podeu veure en YouTube en versió original amb subtítols en castellà. És una pel·lícula llarga (2 h i 40 m), molt fidel a l’obra literària i que val la pena veure-la després de la lectura del llibre.
Alaa al Aswani: activista polític i fundador del grup Kefaya
L’autor del llibre, Alaa al Aswani compaginava l’escriptura amb la seva professió de dentista (va tenir consulta a l’edifici Iaqubian), i és col·laborador habitual de nombrosos mitjans de comunicació. Hi ha un parell de llibres més que mereixen ser llegits i que comentaré en properes entrades: Chicago i Una república com si…, ambdós en la mateixa editorial (col·lecció Mirmanda, ed. 1984).
Molt content. Tothom ho ha dit, i ha de ser molt evident perquè només sortir del cinema ja ho vaig pensar per mi mateixa: això és Mark Twain. Més ho ha d’estar encara el director de Mud (2012) Jeff Nichols per la comparació. A Twain el considero un trapella intel·ligent i hàbil, que va saber aprofitar l’abundància descomunal de sensacions que es viuen al Sud dels Estats Units per ajudar als joves a fer-se grans. No en va és un referent dels aforismes poc convenients.
Amb un actor fetitx com és Michael Shannon, aquí li va donar el protagonisme a Matthew McConaughey, i la va encertar. I és que el guió és magnífic pels elements que el componen i cóm els treballa. Un thriller “humanista” on l’acció, el ritme i la sorpresa s’enllacen perfectament. L’originalitat és des d’on es mira l’argument que proposa, aquí està Twain. No vull desvelar res, només diré que és una pel·lícula sobre l’aprenentatge, les segones oportunitats, sobre la necessitat de conquerir la maduresa, sempre. I sempre amb la immensitat pertorbadora del Mississipí. Fang, sí, aigua i vida, també.
Repartiment: Harry Dean Staton, Nastassaja Kinski, Dean Stockwell, Aurore Clement, Hunter Carson
Gènere: Drama – Road movie.
SINOPSI
Un home camina pel desert de Texas sense recordar qui és, fa 4 anys que ha desaparegut, el troben inconscient i el metge avisa al seu germà, que el va a buscar. Al seu germà l’ajuda a recordar com era la seva vida abans, quan i el per què va abandonar a la seva dona i el seu fill. Conforme va recuperant la memòria es planteja refer la seva vida.
COMENTARI
Pel·lícula meravellosa que en el seu dia, fa anys la vaig veure, em va impactar i ara he tornat a recuperar-la. Ha estat un plaer, un conjunt d’emocions tant visuals com intimistes.
Per a mi té tots els components perfectament coordinats la música, la localització, la fotografia i els actors.
Les imatges de tota la pel·lícula estudiades d’una manera sublim, la il·luminació dels espais tan exteriors com interiors, la coordinació dels colors, l’harmonia minimalista dels detalls, per exemple el fotograma de les sabates, la llum de la cabina a través d’un mirall translúcid que se sobreposen les imatges…i tot això envoltat de la banda sonora.!!
És un pel·lícula melancòlica i tendra amb una sensibilitat a flor de pell, te tots el ingredients per gaudir una bona estona. La recomano.
En un format clàssic, pel que fa a la manera d’explicar una història, s’enfronta al repte de portar a la pantalla tot un segle de l’evolució de la societat hongaresa amb un actor, Ralph Fiennes, que fa tres personatges d’una mateixa família al llarg d’aquests cents anys, el segle XX. Com moltes altres pel·lícules, agafa una història familiar i ens presenta tots els esdeveniments que es donaran al llarg del segle passat, però cóm ho fa? Per a mi aquí està la importància: No té por del metratge, dura 3 hores justes; el fil cronológic és lineal, sense experiments, com qui agafa un llibre d’història i segueix l’esdevenir de l’Imperi Austro-Hongarès, millor dit d’una família dins d’aquella maquinària de poder i d’identitat; el fil argumental es veu enriquit pel fet que un mateix actor desenvolupi tres personatges, que representen el llinatge d’aquesta família jueva que mostra sempre les seves pròpies semblances, les millors i les pitjors; d’un detallisme historiogràfic buscat, sembla que lluiti per no caure en la nostalgia, que podria provocar el record dels enormes canvis pels quals Hongria ha passat durant el segle XX.
Una pel·lícula que al seu dia va agradar molt als qui agrada el cinema d’autor, i els acosta a realitats poc conegudes, als qui valoren un esforç ingent, quasi enciclopèdic, per copçar el procès històric d’un temps i d’un país, amb un cinema ben fet i responsable. A l’alçada de les narracions de Joseph Roth, Arthur Schnitzler i tants altres. Desprès l’oblit. Una llàstima.
Sí, ja ho sé, vaig tard, tardíssim, qui se’n recorda ara? Molt bona, boníssima, però ara n’hi ha moltes més. I aquí és on vaig: aquesta sèrie va marcar un abans i desprès de moltes de les sèries que retraten els submons de la política, fins i tot els americans ho han revisat. Per això sembla que la ressucitaran el 2021, perquè en temps de tanta mediocritat i sense codis ètics resolutius, encara que sigui només a la ficció, necessitem personatges com Birgitte Nyborg.
Totes les televisions amb sèries pròpies porten anys mostrant els trasbalsos polítics a partir de visions diferents, algunes molt ben encertades, i en això els britànics en són uns mestres, però aquesta manera de presentar-nos els fets, ens recorda com sempre s’expressa el cinema nòrdic.
Hi ha honestedat, perquè es permet retratar les persones des d’angles diversos i sovint contradictoris; una certa falta de passió en mostrar els fets; un enfrontament a la moral luterana; no evita la duresa i la foscor, que van més enllà del clima; els personatges, els polítics i els mitjans, ciutadans tots, permeten que el poder els control·li, a canvi de control·lar-lo ells quan els convingui.
Seria llarg, i segurament incomplet o erroni, que ara volgués anomenar les moltes sèries que la van precedir i les que l’estan continuant. Només volia fer notar que ni els seus propis creadors van pensar mai que una cosa així pogués passar. La van posar en marxa pensant només en el públic danès, basada en històries i referents absolutament locals i ha creuat fronteres de tot el món. Això potser ens vol dir que, òbviament la política està globalitzada, si és clar, però amb molt matitsos, sobretot pels que la contemplem des del desgavell del Sud. El que no és homogeni és la mirada, cóm es posa el focus en allò que es vol explicar.
La cadena pública danesa DR (Dansmark Ràdio) es finança mitjançant el cànon que anualment paguen els ciutadans. No té publicitat i en conseqüència la seva estratègia de programació no obeeix a criteris comercials. Fins als anys 90 la ficció que es produïa eren sobretot enregistraments d’obres de teatre. Tot canvia amb l’arribada del nom clau per entendre la revolució allà viscuda en els últims anys. Es tracta d’Ingolf Gabold, un compositor musical, novel·lista i productor televisiu que entra el 1999 a dirigir el departament de Dramàtics i li dóna un gir radical. Un dels seus primers projectes és Rejseholdet, Unitat 1, que obté l’Emmy internacional en 2002. No és mal començament.
Una aportació clau de Gabold va ser servir de punt de trobada entre la indústria de cinema i la de la televisió, que fins aquell moment s’havien mogut en terrenys apartats. Es tractava de concedir al creador de cada sèrie un paper preponderant que sempre aportés una mirada reconeixible. L’equip havia de ser copartícip i lleial a aquest esperit. A Dinamarca és comú que cada projecte compti amb dos caps, un creatiu i un altre encarregat de la producció, que solen treballar junts establement. La cadena, segons el model de Gabold, cedeix una gran llibertat creativa a aquests equips. Finalment, el model que ha revolucionat la ficció europea des de Dinamarca es recolzava en un principi narratiu aportat pel propi Gabold. En diuen el “principi de les dues dimensions”. Consisteix a combinar l’argument base, amb bons detonants, desenvolupaments i finals, al costat d’una segona dimensió, que travessa de forma subterrània tota la història i que aporta una capa d’aprenentatge, ja sigui ètica o cultural. Una modèlica filosofia per entendre què vol dir fer televisió pública.
EX LIBRIS – Un documental excepcional com funciona la Biblioteca Pública de Nova York. Disponible a Filmin.
Ex Libris: The New York Public Library és una pel·lícula documental sobre la Biblioteca Pública Nova York, magistralment dirigida per Frederick Wiseman, premi FIPRESCI de la Crítica Internacional al Festival de Venècia al 2017. És amor per la cultura i rotunda defensa de la comunitat, segons Wiseman “la biblioteca és la més democràtica de les institucions”. Allà tothom és benvingut totes les races, ètnies i classes socials, tots son participants actius del dia a dia a la biblioteca, tothom és important, tothom té un paper, petit o gran, en la vida d’aquesta biblioteca, és un exemple inspirador del Servei Públic, representa el contrari que Trump, la preocupació pels altres, l’atenció a la diversitat, l’ajuda a immigrants, juga un paper com agent social de la ciutat, a través dels seus programes educatius.
La pel·lícula examina com aquesta llegendària institució ha continuat amb les seves activitats habituals, comprar i prestar llibres, un lloc per a acadèmics i estudiosos i a la vegada s’ha adaptat a la revolució digital.
Visita la seu principal, un edifici neoclàssic al cor de Manhattan, i les diferents seus que la biblioteca té per tot Nova York, cadascuna amb necessitats i realitats social diferents, i com la institució s’hi implica activament. Ens mostra un retrat de la ciutat amb un ambient de llibertat i lliure pensament. El resultat és el de la biblioteca como un ésser viu, el propòsit de la qual no és acumular coneixement sinó transmetre’l.
Els responsables de la biblioteca cada any organitzen el programa en que invertiren les ajudes que reben de l’Ajuntament de la ciutat i les donacions privades. Un programa que destaca que el coneixement no sigui elitista, que ningú quedi exclòs, polítiques a seguir amb els sense llar. S’imparteixen classes extraescolars per infants i joves, classes d’anglès per immigrants o utilitzar l’ordinador, classes de ball, concerts, clubs de lectura, conferències, formació laboral per aturats, etc.
Les biblioteques son imprescindibles per la nostra societat, son molt importants, i aquest documental ens ho ensenya i ens ho recorda. Aquí al nostre país a casa nostra, en tenim una molt bona xarxa de biblioteques que cada vegada s’impliquen més en promoure activitats i serveis, som nosaltres els que també hem de tenir el compromís de saber gaudir i aprofitar aquest be social que tenim. Ara en aquest període de confinament, segur que molts de nosaltres les trobem a faltar. Esperem que en aquesta situació que estem vivint i en les mesures sanitàries de seguretat que calguin, les biblioteques puguin obrir les seves portes.
Repartiment: Isabelle Adjani, Isabelle Huppert, Marie-France Pisier, Pascal Greggory, Patrick Magee, Jean Sorel
Productora: France 3 (FR 3) / Action Films / Gaumont
Sinopsi
En l’Anglaterra victoriana les tres germanes Emily, Charlotte i Anne Brönte i el seu germà Branwell són fills d’un pastor anglicà que s’ha quedat vidu. Les tres germanes mostren un excepcional talent literari. Les seves vivències i experiències són narrades a partir dels records de Charlotte, especialment de la seva trobada amb el gran escriptor William Thackeray (1811-1863), el més notable competidor de Charles Dickens.
Isabelle Adjani, Isabelle Huppert i Marie-France Pisier a Les soeurs Brontë (1979) (Las hermanas Brontë)
Comentari personal
D’entrada, recordar que aquest film té ja 41 anys i que es pot veure a Filmin. Seria millor parlar de la Família Brontë, el pare i el germà Branwell, tots ells amb un gran talent artístic o intel·lectual. No és un biografia de les tres germanes Brontë, sinó una història familiar al voltant del germà Branwell.
Painting of Brontë sisters.png Anne, Emily i Charlotte Brontë retratades pel seu germà Branwell (1834). Branwell queda entre les seves germanes, gairebé invisible, darrera d’elles.
El film mostra molt bé l’atmosfera de l’autora de Cims borrascosos (en l’original anglès Wuthering Heights) l’única novel·la d’Emily Brontë, publicada per la primera vegada l’any 1847, un any abans de la mort de l’autora. També reflecteix el món de Jane Eyre la primera novel·la publicada per Charlotte Brontë, el 16 d’octubre de 1847, així com Agnes Grey l’obra escrita i publicada en 1847 per Anne Brontë.
Us recomano l’article d’Ángeles Caso 13/09/2015 “El extraño caso de las hermanas Brontë“, en el seu momemt, un avançament editorial de la seva novel·la Todo ese fuego.
Per a mi el millor del film és la fotografia, l’ambientació i el paissatge. La fotografia és tan sublim que converteix molts plans en quadres de Caravaggio en moviment, amb una excel·lent atmosfera mortuòria que s’aconsegueix amb aquest magistral ús del tenebrisme i el clarobscur. El guió, és poc reeixit i la interpretació correcta, però a parer meu, els falta força i vivacitat als personatges.
Isabelle Adjani, Isabelle Huppert i Marie-France Pisier a Les soeurs Brontë (1979)
Més informació sobre les Brontë
Podeu consultar una selecció de les seves millors obres aquí a càrrec de Víctor Balcells a Escribien.com.
També podeu fer un cop d’ull a les adaptacions al cinema d’obres de Charlotte Brontë aquí.
Jane Eyre, dirigida per Cary Joji Fukunaga
I aquí podeu veure les adaptacions al cine de la novel·la d’Emily Brontë Wuthering Heights i Cumbres borrascosas en la seva versió espanyola.
Portada del llibre del 2005 de Doris Kearns Goodwin Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. Gravat d’AH Ritchie.
Text de Pep Martí Vallverdú
Un “equip de rivals” per als Estats Units… i per a tot arreu
Els Estats Units elegiran el proper 3 de novembre el seu president, així com un terç del Senat i la totalitat de la Cambra de Representants. Executiu i legislatiu seran renovats i el país viu ja la campanya electoral, enmig de l’excepcionalitat que suposa la pandèmia, que ha sacsejat especialment la societat nord-americana, desconcertada davant un enemic que aquest cop no sap com abatre. El Partit Demòcrata està teixint l’equip amb el qual intentarà desplaçar de la Casa Blanca Donald Trump, aquest personatge que ha trencat gairebé tots els cànons de la política clàssica. A hores d’ara -els propers mesos seran llargs-, tot indica que Joe Biden, polític veterà que ho ha estat quasi tot en la política dels Estats Units, serà el candidat oficial demòcrata a competir amb Trump. De moment, ha de respondre les acusacions -que ell nega de forma radical- d’una antiga assistent, Tara Reade, que assegura que va ser agredida per l’aleshores senador el 1993. Pocs creuen que l’acusació tingui base, però Biden ja ha hagut de defensar-se. De moment, els focus estan posats en quina persona designarà Biden per ser candidat a la vicepresidència i com serà la seva administració. Si guanya. Diversos periodistes i analistes li han aconsellat que s’envolti d’un equip consistent i han esmentat el “Team of rivals”, un llibre que ja és un clàssic per entendre la política nord-americana. L’equip de rivals és el títol d’un estudi de l’escriptora i historiadora Doris Kearns Goodwin sobre la presidència d’Abraham Lincoln. Goodwin va analitzar com Lincoln, un dels grans herois de la democràcia nord-americana, va formar el seu govern després de ser elegit el 1860. Sorprenent tothom, va integrar bona part dels seus rivals dins del Partit Republicà -ben poc a veure amb l’actual- per forjar una administració molt potent que va ser capaç d’afrontar una Guerra Civil.
Un llibre d’història amb grapa literària
El llibre de Goodwin arranca el maig del 1860, quan quatre homes que competeixen per la nominació republicana (Abraham Lincoln, Edward Bates, William Henry Seward i Salmon Chase) esperen l’encontre amb el seu destí mentre s’inicia la Convenció Republicana que es reuneix a Chicago. A partir d’aquí, l’autora rememora la trajectòria d’aquests personatges en els anys anteriors. Goodwin perfila el camí que va portar un jove legislador com Lincoln a Washington i com va prendre decisions agosarades. Explica com es va oposar a la guerra amb Mèxic (1846-48), que considerava inconstitucional, malgrat que era molt popular i la seva actitud va ser considerada políticament suïcida per alguns amics seus. Goodwin subratlla aquí el coratge i l’autoconfiança com a elements de lideratge. Team of Rivals, escrit amb grapa literària i aprofundiment en la psicologia dels protagonistes, s’endinsa en els anys cinquanta del segle XIX, quan els Estats Units es debaten entorn el tema de l’esclavitud, amb un Lincoln alineat amb els abolicionistes, però no pas amb el sector més radical d’aquests, sinó en els que volen mantenir com sigui la unió entre nord i sud. Després, el llibre retorna a la Convenció republicama, amb la sorprenent elecció de Lincoln com a candidat i el seu triomf posterior a les eleccions presidencials. La segona part de l’obra mostra el Lincoln estadista que condueix la federació en els anys tràgics de la Guerra Civil, i fins a la victòria sobre els confederats. I que sap ser també líder del partit, oferint als seus rivals interns càrrecs rellevants a l’administració, amb Seward, el gran derrotat, com a secretari d’Estat (com Obama amb Hillarry Clinton). El viatge de Goodwin -on sempre és present l’admiració pel biografiat- conclou a la Petersen House, l’edifici on Lincoln agonitza després de ser tirotejat en el Teatre Ford. La frase de Stanton, el secretari de la Guerra, ressona a la sala mortuòria: “Ara ell ja pertany als segles”. Goodwin aporta un sòlid aparell crític, ja que el seu treball és fruit de la consulta d’arxius personals (amb el fons de Lincoln en primer lloc) i de la premsa de l’època, i aporta més de 700 notes.
De Lincoln a Biden
Doris Kearns Goodwin va saber trobar la clau de l’èxit de Lincoln: un lideratge ambiciós, però alhora amb un fons honest, astut, però per aconseguir grans ideals (la pervivència de la Unió, l’abolició de l’esclavitud), calculador però mirant a llarg termini. Un lideratge fet de poc orgull i molta empatia amb els adversaris. Per això, quan Barack Obama va ser candidat a la Casa Blanca el 2008, va dir que havia estat un dels llibres de capçalera de la seva campanya. Alguns comentaristes van atribuir a aquesta lectura que el primer president negre dels EUA escollís a la seva gran rival, Hillary Clinton, com a secretària d’Estat. I al mateix Biden, un altre contrincant intern, com a vicepresident. Ara molts aconsellen a Biden formar un altre equip de rivals. Potser aquesta hauria de ser una lectura per a molts aspirants al lideratge, en èpoques com l’actual, en què es noten a faltar qualitats líders segurs d’ells mateixos i, per això mateix, menys mesquins que la mitjana, més capaços de sumar diferències en ideals d’alta volada, disposats a saber perdre algun cop sense que això sigui una afrenta i amb prou sagacitat per conviure amb altres talents. Si mirem a moltes entitats del nostre entorn, quantes executives, consells d’administració o juntes de govern funcionen realment com un equip de rivals en lloc de ser una claca de cortesans o un niu de víbores? L’escriptora Doris Kearns Goodwin sap del que parla. Va conèixer de prop el poder i la Casa Blanca treballant-hi a finals dels seixanta, quan allí hi vivia Lyndon Johnson. Un polític amb talent que va aconseguir grans coses, com avançar en els drets de la minoria negra, però que va quedar atrapat a la guerra del Vietnam. També ell va intentar formar el seu “equip de rivals”. Però no és fàcil i a vegades el millor talent topa amb massa entrebancs. Goodwin, però, ens proposa pensar-hi. El seu Team of Rivals” és una bona guia per dissenyar bons equips de lideratge.
Lincoln vist per Steven Spielberg
Lincoln és una pel·lícula estatunidenca de l’any 2012 dirigida per Steven Spielberg i interpretada per Daniel Day-Lewis i Sally Field. El Guió de Tony Kushner està basat en el llibre de Doris Kearns Goodwin. Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. La pel·lícula narra els últims anys de la vida del President dels Estats Units, Abraham Lincoln, i els seus esforços per a ratificar la tretzena esmena de la Constitució dels Estats Units, que abolia l’esclavitud. En 1865, mentre la Guerra Civil Americana s’apropa a la seva fi, el president Abraham Lincoln proposa una esmena que prohibeixi l’esclavitud als Estats Units. No obstant, això planteja un gran dilema: si la pau arriba abans que s’aprovi l’esmena, el Sud tindrà poder per rebutjar-la i mantenir l’esclavatge; si la pau arriba després, desenes de milers de persones seguiran morint al front. En una carrera contra rellotge per aconseguir els vots necessaris, Lincoln s’enfronta a la major crisi de consciència de la seva vida.
Gaudir la Cultura 
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.