EX LIBRIS – Un documental excepcional com funciona la Biblioteca Pública de Nova York. Disponible a Filmin.
Ex Libris: The New York Public Library és una pel·lícula documental sobre la Biblioteca Pública Nova York, magistralment dirigida per Frederick Wiseman, premi FIPRESCI de la Crítica Internacional al Festival de Venècia al 2017. És amor per la cultura i rotunda defensa de la comunitat, segons Wiseman “la biblioteca és la més democràtica de les institucions”. Allà tothom és benvingut totes les races, ètnies i classes socials, tots son participants actius del dia a dia a la biblioteca, tothom és important, tothom té un paper, petit o gran, en la vida d’aquesta biblioteca, és un exemple inspirador del Servei Públic, representa el contrari que Trump, la preocupació pels altres, l’atenció a la diversitat, l’ajuda a immigrants, juga un paper com agent social de la ciutat, a través dels seus programes educatius.
La pel·lícula examina com aquesta llegendària institució ha continuat amb les seves activitats habituals, comprar i prestar llibres, un lloc per a acadèmics i estudiosos i a la vegada s’ha adaptat a la revolució digital.
Visita la seu principal, un edifici neoclàssic al cor de Manhattan, i les diferents seus que la biblioteca té per tot Nova York, cadascuna amb necessitats i realitats social diferents, i com la institució s’hi implica activament. Ens mostra un retrat de la ciutat amb un ambient de llibertat i lliure pensament. El resultat és el de la biblioteca como un ésser viu, el propòsit de la qual no és acumular coneixement sinó transmetre’l.
Els responsables de la biblioteca cada any organitzen el programa en que invertiren les ajudes que reben de l’Ajuntament de la ciutat i les donacions privades. Un programa que destaca que el coneixement no sigui elitista, que ningú quedi exclòs, polítiques a seguir amb els sense llar. S’imparteixen classes extraescolars per infants i joves, classes d’anglès per immigrants o utilitzar l’ordinador, classes de ball, concerts, clubs de lectura, conferències, formació laboral per aturats, etc.
Les biblioteques son imprescindibles per la nostra societat, son molt importants, i aquest documental ens ho ensenya i ens ho recorda. Aquí al nostre país a casa nostra, en tenim una molt bona xarxa de biblioteques que cada vegada s’impliquen més en promoure activitats i serveis, som nosaltres els que també hem de tenir el compromís de saber gaudir i aprofitar aquest be social que tenim. Ara en aquest període de confinament, segur que molts de nosaltres les trobem a faltar. Esperem que en aquesta situació que estem vivint i en les mesures sanitàries de seguretat que calguin, les biblioteques puguin obrir les seves portes.
Repartiment: Isabelle Adjani, Isabelle Huppert, Marie-France Pisier, Pascal Greggory, Patrick Magee, Jean Sorel
Productora: France 3 (FR 3) / Action Films / Gaumont
Sinopsi
En l’Anglaterra victoriana les tres germanes Emily, Charlotte i Anne Brönte i el seu germà Branwell són fills d’un pastor anglicà que s’ha quedat vidu. Les tres germanes mostren un excepcional talent literari. Les seves vivències i experiències són narrades a partir dels records de Charlotte, especialment de la seva trobada amb el gran escriptor William Thackeray (1811-1863), el més notable competidor de Charles Dickens.
Isabelle Adjani, Isabelle Huppert i Marie-France Pisier a Les soeurs Brontë (1979) (Las hermanas Brontë)
Comentari personal
D’entrada, recordar que aquest film té ja 41 anys i que es pot veure a Filmin. Seria millor parlar de la Família Brontë, el pare i el germà Branwell, tots ells amb un gran talent artístic o intel·lectual. No és un biografia de les tres germanes Brontë, sinó una història familiar al voltant del germà Branwell.
Painting of Brontë sisters.png Anne, Emily i Charlotte Brontë retratades pel seu germà Branwell (1834). Branwell queda entre les seves germanes, gairebé invisible, darrera d’elles.
El film mostra molt bé l’atmosfera de l’autora de Cims borrascosos (en l’original anglès Wuthering Heights) l’única novel·la d’Emily Brontë, publicada per la primera vegada l’any 1847, un any abans de la mort de l’autora. També reflecteix el món de Jane Eyre la primera novel·la publicada per Charlotte Brontë, el 16 d’octubre de 1847, així com Agnes Grey l’obra escrita i publicada en 1847 per Anne Brontë.
Us recomano l’article d’Ángeles Caso 13/09/2015 “El extraño caso de las hermanas Brontë“, en el seu momemt, un avançament editorial de la seva novel·la Todo ese fuego.
Per a mi el millor del film és la fotografia, l’ambientació i el paissatge. La fotografia és tan sublim que converteix molts plans en quadres de Caravaggio en moviment, amb una excel·lent atmosfera mortuòria que s’aconsegueix amb aquest magistral ús del tenebrisme i el clarobscur. El guió, és poc reeixit i la interpretació correcta, però a parer meu, els falta força i vivacitat als personatges.
Isabelle Adjani, Isabelle Huppert i Marie-France Pisier a Les soeurs Brontë (1979)
Més informació sobre les Brontë
Podeu consultar una selecció de les seves millors obres aquí a càrrec de Víctor Balcells a Escribien.com.
També podeu fer un cop d’ull a les adaptacions al cinema d’obres de Charlotte Brontë aquí.
Jane Eyre, dirigida per Cary Joji Fukunaga
I aquí podeu veure les adaptacions al cine de la novel·la d’Emily Brontë Wuthering Heights i Cumbres borrascosas en la seva versió espanyola.
Portada del llibre del 2005 de Doris Kearns Goodwin Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. Gravat d’AH Ritchie.
Text de Pep Martí Vallverdú
Un “equip de rivals” per als Estats Units… i per a tot arreu
Els Estats Units elegiran el proper 3 de novembre el seu president, així com un terç del Senat i la totalitat de la Cambra de Representants. Executiu i legislatiu seran renovats i el país viu ja la campanya electoral, enmig de l’excepcionalitat que suposa la pandèmia, que ha sacsejat especialment la societat nord-americana, desconcertada davant un enemic que aquest cop no sap com abatre. El Partit Demòcrata està teixint l’equip amb el qual intentarà desplaçar de la Casa Blanca Donald Trump, aquest personatge que ha trencat gairebé tots els cànons de la política clàssica. A hores d’ara -els propers mesos seran llargs-, tot indica que Joe Biden, polític veterà que ho ha estat quasi tot en la política dels Estats Units, serà el candidat oficial demòcrata a competir amb Trump. De moment, ha de respondre les acusacions -que ell nega de forma radical- d’una antiga assistent, Tara Reade, que assegura que va ser agredida per l’aleshores senador el 1993. Pocs creuen que l’acusació tingui base, però Biden ja ha hagut de defensar-se. De moment, els focus estan posats en quina persona designarà Biden per ser candidat a la vicepresidència i com serà la seva administració. Si guanya. Diversos periodistes i analistes li han aconsellat que s’envolti d’un equip consistent i han esmentat el “Team of rivals”, un llibre que ja és un clàssic per entendre la política nord-americana. L’equip de rivals és el títol d’un estudi de l’escriptora i historiadora Doris Kearns Goodwin sobre la presidència d’Abraham Lincoln. Goodwin va analitzar com Lincoln, un dels grans herois de la democràcia nord-americana, va formar el seu govern després de ser elegit el 1860. Sorprenent tothom, va integrar bona part dels seus rivals dins del Partit Republicà -ben poc a veure amb l’actual- per forjar una administració molt potent que va ser capaç d’afrontar una Guerra Civil.
Un llibre d’història amb grapa literària
El llibre de Goodwin arranca el maig del 1860, quan quatre homes que competeixen per la nominació republicana (Abraham Lincoln, Edward Bates, William Henry Seward i Salmon Chase) esperen l’encontre amb el seu destí mentre s’inicia la Convenció Republicana que es reuneix a Chicago. A partir d’aquí, l’autora rememora la trajectòria d’aquests personatges en els anys anteriors. Goodwin perfila el camí que va portar un jove legislador com Lincoln a Washington i com va prendre decisions agosarades. Explica com es va oposar a la guerra amb Mèxic (1846-48), que considerava inconstitucional, malgrat que era molt popular i la seva actitud va ser considerada políticament suïcida per alguns amics seus. Goodwin subratlla aquí el coratge i l’autoconfiança com a elements de lideratge. Team of Rivals, escrit amb grapa literària i aprofundiment en la psicologia dels protagonistes, s’endinsa en els anys cinquanta del segle XIX, quan els Estats Units es debaten entorn el tema de l’esclavitud, amb un Lincoln alineat amb els abolicionistes, però no pas amb el sector més radical d’aquests, sinó en els que volen mantenir com sigui la unió entre nord i sud. Després, el llibre retorna a la Convenció republicama, amb la sorprenent elecció de Lincoln com a candidat i el seu triomf posterior a les eleccions presidencials. La segona part de l’obra mostra el Lincoln estadista que condueix la federació en els anys tràgics de la Guerra Civil, i fins a la victòria sobre els confederats. I que sap ser també líder del partit, oferint als seus rivals interns càrrecs rellevants a l’administració, amb Seward, el gran derrotat, com a secretari d’Estat (com Obama amb Hillarry Clinton). El viatge de Goodwin -on sempre és present l’admiració pel biografiat- conclou a la Petersen House, l’edifici on Lincoln agonitza després de ser tirotejat en el Teatre Ford. La frase de Stanton, el secretari de la Guerra, ressona a la sala mortuòria: “Ara ell ja pertany als segles”. Goodwin aporta un sòlid aparell crític, ja que el seu treball és fruit de la consulta d’arxius personals (amb el fons de Lincoln en primer lloc) i de la premsa de l’època, i aporta més de 700 notes.
De Lincoln a Biden
Doris Kearns Goodwin va saber trobar la clau de l’èxit de Lincoln: un lideratge ambiciós, però alhora amb un fons honest, astut, però per aconseguir grans ideals (la pervivència de la Unió, l’abolició de l’esclavitud), calculador però mirant a llarg termini. Un lideratge fet de poc orgull i molta empatia amb els adversaris. Per això, quan Barack Obama va ser candidat a la Casa Blanca el 2008, va dir que havia estat un dels llibres de capçalera de la seva campanya. Alguns comentaristes van atribuir a aquesta lectura que el primer president negre dels EUA escollís a la seva gran rival, Hillary Clinton, com a secretària d’Estat. I al mateix Biden, un altre contrincant intern, com a vicepresident. Ara molts aconsellen a Biden formar un altre equip de rivals. Potser aquesta hauria de ser una lectura per a molts aspirants al lideratge, en èpoques com l’actual, en què es noten a faltar qualitats líders segurs d’ells mateixos i, per això mateix, menys mesquins que la mitjana, més capaços de sumar diferències en ideals d’alta volada, disposats a saber perdre algun cop sense que això sigui una afrenta i amb prou sagacitat per conviure amb altres talents. Si mirem a moltes entitats del nostre entorn, quantes executives, consells d’administració o juntes de govern funcionen realment com un equip de rivals en lloc de ser una claca de cortesans o un niu de víbores? L’escriptora Doris Kearns Goodwin sap del que parla. Va conèixer de prop el poder i la Casa Blanca treballant-hi a finals dels seixanta, quan allí hi vivia Lyndon Johnson. Un polític amb talent que va aconseguir grans coses, com avançar en els drets de la minoria negra, però que va quedar atrapat a la guerra del Vietnam. També ell va intentar formar el seu “equip de rivals”. Però no és fàcil i a vegades el millor talent topa amb massa entrebancs. Goodwin, però, ens proposa pensar-hi. El seu Team of Rivals” és una bona guia per dissenyar bons equips de lideratge.
Lincoln vist per Steven Spielberg
Lincoln és una pel·lícula estatunidenca de l’any 2012 dirigida per Steven Spielberg i interpretada per Daniel Day-Lewis i Sally Field. El Guió de Tony Kushner està basat en el llibre de Doris Kearns Goodwin. Team of Rivals: The Political Genius of Abraham Lincoln. La pel·lícula narra els últims anys de la vida del President dels Estats Units, Abraham Lincoln, i els seus esforços per a ratificar la tretzena esmena de la Constitució dels Estats Units, que abolia l’esclavitud. En 1865, mentre la Guerra Civil Americana s’apropa a la seva fi, el president Abraham Lincoln proposa una esmena que prohibeixi l’esclavitud als Estats Units. No obstant, això planteja un gran dilema: si la pau arriba abans que s’aprovi l’esmena, el Sud tindrà poder per rebutjar-la i mantenir l’esclavatge; si la pau arriba després, desenes de milers de persones seguiran morint al front. En una carrera contra rellotge per aconseguir els vots necessaris, Lincoln s’enfronta a la major crisi de consciència de la seva vida.
Comèdia francesa de l’any 1958, amb Jacques Tati com a productor, guionista, director i actor principal. És la seva primera pel·lícula en color i la tercera del seu repertori, després de Jour de fete de 1949 i de Les vacances de Monsieur Hulot de 1953. Segueix el mateix fil conductor de quatre de les seves sis pel·lícules: Monsieur Hulot personatge amable, extravagant, fumador de pipa, sempre amb la mateixa gavardina, sombrero i bastó. Ingenu, tímid, humil, atabalat, innocent, maldestre, inoportú però tendre, humà, amable, encantador i exageradament educat.
Sàtires simples, innocents i a la vegada inofensives, de burla còmica sense mala intenció. Diàlegs de fons que s’entenen perfectament sense dir res, amb sorolls que camuflen les paraules, actuacions necessàries per al contingut de la comèdia.
Monsieur Hulot és un personatge que ridiculitza les situacions corrents i vulgars amb ironia còmica, amb multitud d’escenes fora de context. Tot ell, alt i prim, de cames llarges, moviments exagerats i estridents, i amb gestos i posats estranys. Mestre de la mímica i d’expressions serioses amb un fort sentit de l’humor.
Jacques Tati és un excel·lent dominador dels gags, seguidor de les petjades dels mestres del cinema mut, com Buster Keaton, Laurel and Hardy, Chales Chaplin o Harold Lloyd, però també acabarà fent escola per a còmics posteriors com Peter Sellers, Dick van Dyke, Benny Hill o Rowan Atkinson.
Sinopsi
Mon oncle és una crítica a una nova societat ultramoderna que creix en una zona residencial burgesa, amb un excès de consum tecnològic robotoritzat i comandaments a distància. Un nou diseny arquitectònic, fred, impersonal, tancat entre murs, aïllat, no visible des de l’exterior que vol ser l’enveja dels veïns, familiars i coneguts.
El seu nebot, sempre avorrit i que no disfruta del seu entorn per por a trencar qualsevol estri o mecanisme. Fill d’un empresari industrial benestant, perdonavides, que està per damunt de la resta de mortals, superficial, prepotent i burgès; i de madame Arpel, germana de Mr. Hulot que sempre tracta d’integrar-lo en aquesta societat buida i moderna.
L’oncle viu modestament en el barri antic de la ciutat, en un edifici vell i atroninat, amb diferens nivells, i on a travès de les finestres, s’observa el recorregut, el laberint d’escales, passadissos i habitatges mal distribuïts que ha de traspasar, des de l’entrada fins a arribar a les seves golfes, on no és possible mantenir una intimitat, ni fugir de les mirades furtives i tafaneries de la resta de veïns.
Monsier Hulot és el nexe d’unió entre aquests dos mons tant diferents. Cada dia recull el nebot a l’escola i abans de portar-lo a casa seva, recorre el seu barri, que el vailet troba més senzil, acollidor i més proper. Aquí pot gaudir del carrer, córrer pels solars, embrutar-se, jugar, cridar, esbarallar-se amb els companys trapelles. Aquí descobreix la picaresca, comparteix berenars senzills i el bullici de l’anar i venir de la gent del barri. Aquest petit món és la seva alegria, el seu esbarjo on fuig de l’aïllament i de l’avorriment que envolta, l’altre món on viu confinat i sobreprotegit.
Resulta impossible explicar la quantitat d’escenes i situacions inversemblants, carregades d’humor. L’entrevista de treball. L’aldarull el primer dia de feina a l’empresa del cunyat. La festa a casa de la germana. La invitada que riu descaradament sense solta ni volta. L’entrada de la veïna, que confonen amb una venedora ambulant de catifes. Un jardí de disseny exclusiu, però gens funcional. La cuina atòmica amb gags espectaculars de mon oncle. Les diverses sequències dels gossos al carrer. El venedor de fruites i verdures del mercat ambulant. La plaça del poble on els veïns la fan petar. L’escombriaire que no fot brot i xerra com un lloro. La portera de l’escala. La canalla amagada que fa apostes per veure qui farà caure al primer vianant contra el fanal. La secretària de direcció extremadament ridiculitzada i còmica.
Infinitat de situacions simiesques, escenes satíriques i burlesques. Gags exclusius i divertits plens d’humor i de somriure obligat. Els diàlegs sovint no són necessaris, amb frases sense sentit o amb paraules soltes sense un context, prescindible i converses casuals.
La millor recomanacióés veure la pel·ícula i riure exageradament sense parar i sense complexos.
Filmografia bàsica
Jour de Fête (1949), Les Vacances de Mr. Hulot (1953), Mon Oncle (19589 , Playtime (1967), Trafic (1971), Parade (1974)
Premis Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa (1958) New York Film Critics Circle Award for Best Foreign Language Film Premi del Jurat del Festival de Cannes (1958)
El saberut del Carlos Boyero a la crítica de El País deia, ja fa un any, que de Clint Eastwood sempre se n’espera més. Si no és una figura retòrica, és una bestiesa, ras i curt. A no ser que creguis en el més enllà, del més enllà.
D’aquest creador de 90 anys en fa molts que en gaudim d’obres molt personals, magníficament executades. I aquesta n’és una, sens dubte. Una pel·lícula plena de capes amb una interpretació encertadíssima d’un personatge crepuscular i desencisat, està radiant en la seva autenticitat, en el seu punt ingenu, o tot el contrari. Una road movie, potser, però també la decadència d’un món que ens hem autoimposat.
No l’havia vista en el seu moment, i no puc estar més contenta d’haver-ho fet. Potser la repetiré. M’apassiona aquest cinema que et demana estar pels mínims detalls.
The fish and I és un curtmetratge de 1’39”, i l’original de sis minuts, dirigit per l’iranià Babak Habibifar que també n’és el productor i el protagonista. L’obra fou rodada el 2014, recorda talment el millor cinema mut i ens deixa un missatge subliminal sobre la importància que representa la vida dels altres, per minúscula que sigui.
Una història simple i senzilla, que ens transmet l’angoixa i la tensió, d’un home cec que desesperat tracta de salvar la vida del seu peix. En un enginy visual, en el millor del seu talent com a cineasta, en blanc i negre, ens envia un potent missatge, que no ens deixa indiferents, a través d’unes imatges plenes de tendresa, de patiment, compassió, afecte i també d’amor.
Enguany se celebren els 46 anys de la Revolució dels Clavells, que va esfondrar la dictatura política a Portugal, instaurada des del 1926. Aquesta Revolució és coneguda en portuguès com a 25 de Abril (25 d’abril) o Revolução dos Cravos (Revolució dels Clavells). L’alçament va ser dut a terme pels oficials intermedis de la jerarquia militar (el Movimento das Forças Armadas o MFA), la majoria dels quals eren capitans que havien participat en la guerra colonial.
Revolució dels Clavells 25 d’abril de 1974, Portugal
Grândola, vila morena és una preciosa i tendra cançó en portuguès de Zeca (José) Afonso, per sempre més associada a la Revolució dels clavells, ja que, en ser emesa radiofònicament, el Movimento das Forças Armadas (MFA) la va utilitzar com a senyal per a començar el cop d’estat contra la dictadura, el 25 d’abril de 1974.
A les 12h i 20 minuts de la matinada del dia 25 d’abril de 1974, Grândola, vila morenasonà en el programa Limite de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava la bona marxa de l’operació i l’avanç de les forces organitzades pel MFA. El primer senyal, tocat una hora i mitja abans, a les 22:55 h, del dia 24 d’abril, fou la cançó E depois do adeus, cantada per Paulo Carvalho.
Grândola, vila morena
Grândola, vila morena Terra da fraternidade O povo é quem mais ordena Dentro de ti, ó cidade Dentro de ti, ó cidade O povo é quem mais ordena Terra da fraternidade Grândola, vila morena Em cada esquina um amigo Em cada rosto igualdade Grândola, vila morena Terra da fraternidade Terra da fraternidade Grândola, vila morena Em cada rosto igualdade O povo é quem mais ordena À sombra duma azinheira Que já não sabia a idade Jurei ter por companheira Grândola a tua vontade Grândola a tua vontade Jurei ter por companheira À sombra duma azinheira Que já não sabia a idade
Traducció en català
Grândola, vila morena, Terra de fraternitat. El poble és qui més mana dins de tu, oh ciutat. Dins de tu, oh ciutat, el poble és qui més mana. Terra de fraternitat, Grândola, vila morena. A cada cantonada un amic, a cada rostre igualtat. Grândola, vila morena, Terra de fraternitat Terra de fraternitat, Grândola, vila morena. A cada rostre, igualtat, el poble és qui més mana. A l’ombra d’una alzina de la qual ja no sabia l’edat vaig jurar tenir per companya, Grândola, la teva voluntat. Grândola, la teva voluntat vaig jurar tenir per companya a l’ombra d’una alzina de la qual ja no sabia l’edat
Lluís Llach va dedicar la seva cançó Abril 74 a la Revolució portuguesa, a la qual hi ha un fragment inoblidable dedicat a aquest fet històric: “Companys, si enyoreu les primaveres lliures, amb vosaltres vull anar, que per poder-les viure jo me n’he fet soldat”. Tota una generació de joves dels 70 va revoltar-se amb els fets de Lisboa, Vietnam, Xile o París.
La pel·lícula Capitães de abril de 2000, de123 minuts, dirigida per María de Medeiros i guió d’Ève Deboise i María de Medeiros, també, com a protagonista principal aquesta Revolució.
L’argument narra gairebé tot el que va ocórrer des del 24 al 25 d’abril de 1974, a Portugal, successos que van provocar la caiguda de la dictadura salazarista. Aquest fet converteix la pel·lícula gairebé en un documental, perquè reflecteix allò que va passar durant la Revolució dels Clavells. Tot i que segons va declarar la directora Maria de Medeiros van haver d’inventar alguna cosa, per donar-li un toc més dramàtic a la pel·lícula. A més de descriure el succés històric, a la pel·lícula se li afegeix una història d’amor, pròpia d’algunes pel·lícules basades en successos reals històrics.
També, podeu llegir un article a la revista Sàpiens, La Revolució dels Clavells, hora a hora aquí, amb les 17 hores que van derrocar la dictadura més llarga d’Europa.
Caldria recordar a Fèlix Cucurull, un altres dels homes pont entre Catalunya i Portugal, a la seva obra “Dos pobles ibèrics”. Salvador Bennassar, a Vilaweb, el 23 d’abril de 2017, feia una crònica de les relacions entre ambdós països, arran de la reedició d’aquesta obra Dois povos ibèricos. Portugal & Catalunha.
Finalment, també podeu llegir l’entrevista a Raquel Varela, a Esquerra diari.cat, el 22 de maig de 2019, on diu que: “La Revolució dels clavells és una de les més importants del segle XX”. És historiadora i investigadora de l’Institut d’Història Contemporània, de la Nova Universitat de Lisboa i està especialitzada en la història del moviment obrer portuguès. És autora, entre altres, del llibre “La història del poble en la revolució portuguesa 1974-1975”.
Pels amants i romàntics del bàsquet, no hi ha ningú més gran que el mític Michael Jordan , dels Chicago Bulls. Tot un atleta, en el més ampli sentit de la paraula, sovint falten adjectius per descriure tan brillant, espectacular, acrobàtic i talentós atleta.
A Netflix des del 10 d’abril, podem gaudir d’una sèrie documental que promet. Consta de 10 capítols. Fins avui ja es poden veure els dos primers.
El primer capítol ens explica flash-backs des dels seus inicis del mascle alfa de l’esport mundial. Unes pinzellades de la seva època com a universitari de Carolina del Nord, campió estudiantil de primer any, el 1982. Després la seva incorporació com professional al Draft de la NBA de 1984:
First Round Draft Order:
1.- Houston: escull a Hakeen Abdul Olajuwon
2.- Portland: escull a Sam Bowie
3.- Chicago: escull a Michael Jordan
Escenes de partits contra Milwaukee, que pràcticament, ell solet amb el seu esperit lluitador, remunta un partit que es perdia al tercer quart de 85 a 76, i que acaba guanyant per 110 a 116. O el play-offs contra el Boston Celtics, molt disputadíssim, que acaba perdent els Bulls, on un Larry Bird diu: A star is born, de sobte l’entrada d’un principiant, explota en el seu primer any, 29 octubre 1984. Sense cap mena de dubte Jordan va posar Chicago al món.
També es parla entre altres, de Jerry Krause, gerent, l’arquitecte, creador i destructor de la dinastia Bulls, o de Phil Jackson entrenador, amb el record absolut d’onze títols NBA, i del president i/o propietari del club, el multimilionari Jerry Reinsdorf
En el segon episodi, dedicat a l’altra estrella, eclipsada en un segon lloc, Scottie Pippen. De família nombrosa i molt humil. Amb gran esforç de superació física va passar en poc temps de fer 1,78 m a superar els 2 metres. D’ell Jordan diu que és el millor escuder, el millor company, el més fidel amic i l’ésser més humil per excel·lència. Sense ell, resultaria impossible d’haver arribat tan lluny i aconseguir tants títols i rècords, individuals i col·lectius.
Scottie Pippen, guanya sis anells amb Jordan. Dennis Rodman, Ron Harper, Horace Grant, en guanyen tres. Toni Kukoc, únic jugador que guanya tres anells amb Jordan i tres copes d’Europa amb el Jugoplastika de Split.
Air Jordan considerat el millor jugador de bàsquet de tots els temps, després de jugar 13 temporades, en dues ocasions, en el Chicago Bulls: Rookie debutant de l’any, 5 MVP (Most Valuable Player), 6 anells NBA, 10 cops millor quintet, 14 cops All-Star, dues vegades guanyador del Concurs de Mates de la NBA, atleta del segle, màxim anotador de la història, dos ors olímpics, un com el novell universitari més popular del món, Los Angeles 1984, l’altre amb el Drean Team de Barcelona 92, que va reunir per primera vegada els atletes i estrelles professionals de la lliga nord-americana (NBA).
El millor equip de la història, de la mà de Magic Johnson, Larry Bird, Scottie Pippen, Charles Barkley, Karl Malone i Clyde Drexler, per nomenar-ne només uns quants de l’elit del Dream Team.
Any: 2018 Durada: 162 min. País: Dinamarca Direcció: Bille August Guió: Anders Frithiof August, Bille August Basat en la novel·la d’Henrik Pontoppidan Música: Lorenz Dangel Fotografia: Dirk Brüel Repartiment: Esben Smed (Per), Katrine Greis-Rosenthal (Jakobe)
Sinopsi
A finals del segle XIX, Peter Sidenius és un jove ambiciós d’una família luterana a Jutlàndia a l’Oest de Dinamarca, que marxa a la capital danesa de Copenhaguen per estudiar enginyeria, rebel·lant-se contra el seu rígid pare clergue. Entra en contacte amb els cercles intel·lectuals d’una família jueva benestant i sedueix la filla gran, Jakobe, contrapunt de la figura de Per, com es fa dir ell mateix. Per concep un projecte d’enginyeria a gran escala que inclou la construcció d’una sèrie de canals a la seva Jutlàndia natal. Quan sembla que Per és a punt de fer realitat els seus somnis, el seu orgull i el seu passat retornen…
Esben Smed (Per), Katrine Greis-Rosenthal(Jakobe)
La meva ressenya
El film traduït al castellà com a Per el Afortunado i Afortunate Man en anglès està basat en la novel·la Lykke–Per en vuit volums, 1898-1904, d’Henrik Pontoppidan, escriptor danès, premi Nobel de Literatura l’any 1917 per les seves descripcions autèntiques de la vida actual a Dinamarca. Les tres principals novel·les d’Henrik Pontoppidan analitzen el món de les idees i les creences religioses de principis del segle xx, atacant amb enorme fúria l’entorn de l’ortodòxia teològica en el qual Pontoppidan havia estat criat i que odiava amb tot el cor. L’objectiu de l’autor en aquestes grans i voluminoses novel·les va ser crear un quadre creïble i ajustat de la realitat danesa del temps que li va tocar viure.
No he pogut llegir la novel·la, per tant, no puc fer cap comparació amb el film, tot i així la seva durada de més de 2 hores i 40 minuts, fa pensar que permetria fer una sèrie. Efectivament, la primera part del film discorre com una descripció de la societat burgesa danesa enfront de la misèria de les classes subalternes. La segona part en canvi, les emocions afloren amb tota la seva força i segurament falta més temps per dibuixar millor els canvis emocionals dels personatges que poden semblar sobtats i poc versemblants. Però descriure i entendre la vida dels personatges de Pontoppidan no és fàcil.
La interpretació de Per, un home complex i torturat, que fa Esben Smed és més que correcta amb força matisos, sempre amb una mirada entre gèlida, penetrant i a vegades absent. El seu contrapunt és Jakobe, personatge que a mesura que avança pren més força i troba el seu camí en la canviant societat danesa i europea de finals del segle XIX i inicis del XX en allò que ha vingut a ser la modernitat de la societat europea.
Un detall personal, la semblança entre la mirada de l’actor Esben Smed i l’escriptor Henrik Pontoppidan potser és una casualitat o m’ho sembla a mi?
Els paisatges danesos són un gran complement de l’estat anímic dels personatges, mentre que l’escenografia és molt detallada tan en la rica societat burgesa com en la paupèrrima societat urbana i rural.
En general, una bona pel·lícula per veure amb calma i per conèixer millor la nostra societat europea més enllà dels nostres països veïns. Finalment, també et fa pensar que l’obra original té ja més de cent de vida mentre que les nostres emocions no han evolucionat gaire més. Segurament és una característica de la bona literatura.
Quan ja havia acabat la ressenya he vist a IMDb que hi ha una sèrie de TV de 2018-2019 de 4 capítols amb el títol A Fortunate Man dirigit i interpretat pels mateixos actors principals. Probablement és posterior a la pel·lícula rodada el 2018.
Casament jueu de la filla petita de la família benestant que acull Per
Actors: Humphrey Bogart – Ingrid Bergman – Paul Henreid i Claude Rains
Més que una sinopsi tractaré de fer un resum dels comentaris, anècdotes, frases, diàlegs, opinions, punts de vista i situacions que he recollit en un cinefòrum virtual que comparteixo amb grup d’amics i coneguts, amants de la història, de la bona lectura i aficionats al cinema.
Un cop per setmana, per tal de desestressar-nos de l’angoixa i patiment d’aquest maleït COVID -19, veiem una peli, que després comentem, gràcies a les noves tecnologies. Dono per suposat que tothom l’ha vist alguna vegada o un munt i sap de memòria la trama. Si més no ha taral·larejar la seva cançó As Time Goes Byun un munt de cops. La música és de Max Steiner, conegut per la banda sonora d’Allò que el vent s’endugué
Segons American Film Institute és la tercera pel·lícula més gran de tots els temps. Basada en l’obra de teatre Everybody come’s to Rick’s, conserva la mateixa banda sonora. Amb un fragment de la seva melodia ens bé la imatge romàntica d’aquests dos grans actors Bogard i Bergman. També es diu que és la segona cançó més famosa del cinema
Vuit nominacions i tres Oscars: a la millor pel·lícula, millor director i millor guió adaptat. Algunes idees del nostre cinefòrum:
No és solament una història d’amor en blanc i negre.
És una pel·lícula senzillament màgica que esdevé imprescindible per qualsevol cinèfil.
Una pel·lícula romàntica. Dos mites que varen construir una obra immortal. Un trio amorós. Un quartet d’actors innegables. I cinc guionistes, que escrivien durant el rodatge les escenes i els diàlegs.
El mateix Michael Curtiz va ser seleccionat entre diversos directors.
Una gran quantitat de modificacions i plena d’improvisacions.
Amb un guió barreja de polític, romàntic i melodramàtic, ningú pensava que arribaria a ser un mite, un clàssic.
Dues actuacions genials, que finalment amb un gran guió, Rick Blaine i Ilsa Lund varen marcar tota una moda, un comportament i unes tendències.
Un trio amorós amb sorpresa i un desmesurat final
Diàlegs amb respostes de doble sentit.
Uns estupends, meravellosos i inoblidables diàlegs.
Un vestuario elegantíssim per tractar-se d’exiliats.
Posats i primers plans de perdonavides
Barrets i gavardines que causarian furor. Al més pur estil “yankees”.
Personatges que fumen i beuen tothora.
Grans actors secundaris (Peter Lorre i Sydeny Greenstreet)
El ritme i potència del cant de la Marsellesa, ofegant els cants dels militars nazis
Una acció que es mou entre un heroi idealista solitari i fugitiu, unes dones submises, uns policies corruptes, uns nazis bastant educats, contrabandistes aprofitats, traficants, estraperlistes i estafadors. Escenes èpiques, mundanes i tràgiques. Un antiheroi, malvat, fred i canalla, que a partir d’aquesta interpretació va tocar el cel. Una Ingrid, que interpreta un personatge d’una construcció buida, tendra, càlida, indecisa i angelical.
Estereotips que representen la submissió de la dona i la figura femenina molt feble. Totes les pel·lícules d’aquesta època reflecteixen les dones amb aquest perfil de sotmetiment i fidelitat al marit. La posició femenina davant l’autoritarisme masclista.
Una de les poques excepcions d’aquesta època, segurament és el paper de Scarlett O’Hara en “Allò que el vent s’endugué”, on la força de la protagonista principal – Vivien Leigh – recau en el paper de la dona.
Solament per veure les expressions dels seus rostres, els sentiments que afloren, les emocions que transmeten, l’energia que desprenen, val la pena veure aquet referent del cinema mundial.
Els anhels de llibertat, l’ambient de corrupció, els ideals humanitaris, el poder dels uniformes i el fanatisme de partit, posen en qüestió entre allò bèl·lic i l’amorós.
Victor Laszlo, amb el seu posat de galà captivador i seductor, es contraposa amb la d’un líder de la resistència txeca antinazi, buscat per la temuda Gestapo.
La imatge un xic corrupte del prefecte de policia, Louis Renault, responsable del protectorat de la França lliure, sobresurt com un abusador comdemnable, que finalment queda perdonat, en l’última escena, com a personatge simpàtic. Fins i tot s’ha especulat en l’existència d’un missatge gai, arran de les relacions i comentaris entre el capità Renault, Rick, el pianista cantant de color Sam, que sempre apareix darrera Bogard (Dooley Wilson) i o amb el petit estafador Ugarte (Peter Lorre), que mor abatut en mig d’una batuda.
Molts dels actors que treballen com a extres, són jueus, exiliats o refugiats, amb la idea de posar els Estats Units com a conciliadora mundial. Tots aquests personatges estan caracteritzats d’una forma pintoresca, satírica, estereotips que reflecteixen les diverses nacionalitats. Els marroquins com a comerciants i venedors ambulants, els italians soldats un pel ridiculitzats, uns gendarmes francesos sense gaire autoritat, uns soldats alemanys nazis engominats, exiliats de diverses nacionalitats que busquen refugi, hongaresos com a cambrers. També es fa referència a Espanya amb la participació de Rick, com a membre de les Brigades internacionals durant la guerra civil.
Tot i que els nazis mai varen ocupar Casablanca, els EUA havien de demostrar la seva superioritat internacional a través de la propaganda hollywoodiana, volien ocupar un punt estratègic al Nord d’Àfrica durant la II Guerra Mundial i tenir un accés fàcil d’entrada a Europa. Hem de pensar que el desembre de 1941 Pearl Harbor va ser atacat per l’exèrcit japonès, entrant de forma automàtica dins del conflicte bèl·lic. El maig del 42, es va rodar la pel.lícula i s’estrena l’agost d’aquell mateix any.
Pel·lícula indispensable, per entendre el bon cinema. Per descomptat que avui en dia ha quedat desfasada tècnicament i es noten els falsos decorats, però manté una bona fotografia. Emmarcada en plena segona Guerra Mundial, es considerada com una gran producció.
Pel·lícules que formen els pilars de la història del cinema que han creat escola, i que evidentment tenen detractors, però si més no han superat el pas del temps amb molt èxit.
Obra mestra que es mou entre el “bon vivre”, l’idealisme, la felicitat, les idees de partit, les nacionalitats i els nacionalismes, el racisme, la corrupció, i vagament la sexualitat
Amb un pressupost de 950.000 $ i 102 minuts de durada, està rodada gairebé íntegrament en els estudis de Hollywood, excepte l’arribada del comandant Strasser, que es va filmar a l’aeroport Van Nuys de Los Angeles.
Després de l’èxit assolit la gent que visitava Casablanca, volia conèixer els llocs emblemàtics, “Rik’s Club” i el “Blue Parrot”. Els responsables turístics de la ciutat varen haver de construir les reproduccions dels dos locals.
La indecisió d’Ilsa, en escollir entre dos amors: l’humanitari idealista i compromés políticament ó bé el seductor, pragmàtic, cínic i amb un fort ego.
Ella enamorada de Bogart, l’abandona a la gare París, per fugir de l’ocupació nazi, quan se n’assabenta que el seu marit, Víctor, está viu i s’ha escapat d’un camp de concentració. L’amor va mès enllà. Prevaleix la fidelitat, l’estima, el sentiment i la honestitat.
Sempre ens quedarà París (‘We’ll always have Paris‘)
És un de les sis cites o frases cèlebres al costat de Toca-la, Sam. Toca ‘As Time Goes By’.
L’imatge de Rick Blaine dur, entabanador, que no arrisca la seva vida ni la seva posisió per res del món, es desmunta, quan una jove esposa, li demana auxili perquè no tenen diners suficients per obtenir el salconduit. El seu marit està intentant guanyar-los mentre juga a la ruleta, quan més aviat està perdent tots els seus estalvis. Un Rick sentimental o potser justicier manipula el joc, i li fa guanyar prou per poder pagar el preu abusiu que li demana el prefecte de policia.
Hi ha escenes en què Bogard, en ser més baixet, el fan seure en cadires més altes, o esta pujat en pla superior a Bergman. Una dona no estava ben vist estèticament, que fos més alta que la seva parella.
L’escena final, on no se sap amb qui dels dos marxarà. Es el lliurament, la renúncia absoluta per saldar les idees, el desig, l’angoixa, la fidelitat, el compromís, la dignitat, les vides de molts éssers humans que estan en joc.
Un Bogard carregat de simbolisme. El típic guanyador “made in USA”. Mata a l’oficial nazi. Es queda veure marxar l’avió. No sols és un sentimental a més és un patriota.
S’acaba amb la famosa frase:
«Louis, em penso que això és el començament d’una gran amistat.» ‘Louis, I think this is the beginning of a beautiful friendship’
“ Creo que este es el comienzo de una gran amistat ”
Quant a les nacionalitat dels actors i actrious i el seu paper:
Humphrey Bogart – Rick Blaine – nord-americà guanyador
Ingrid Bergman – Ilsa Lund – sueca
Paul Henreid – Victor Laszlo – imperi austrohongarès – representa un exiliat txec
Claude Rains – Louis Renault – britànic – representa l’oficial francès
Dooley Wilson – Sam – afroamericà -pianista
Conrad Veit – Heinrich Strassr – alemany – oficial nazi
Peter Lorre – petit estafador –jueu austrohongarès, de parla yidish
Sydney Greenstreet – Signor Ferreri – anglès – representa el cap de la màfia i contrabandista
Madeleine Lebeau –Yvonne – francesa – coneguda per la famosa escena “Vive la France” i el cant de la Marsellesa, proscrita a tot França durant l’ocupació.
Per publicar un comentari heu de iniciar sessió.